Viatge a Mongòlia. Petit resum del viatge i de les vivències.

Chiingis Khan

Zaisan Memorial

Una vegada finalitzat el nostre periple per terres mongòliques, ha arribat el moment de fer un petit recompte de vivències, coses positives i negatives, tant del viscut com el que hem vist i apreciat.

Em primer lloc, dir que només ens hem bellugat per dues de les regions (Aimags) de Mongòlia, Les guies turístiques, quan es parla de la divisió del país, també posen la capital, Ulaanbaatar i les seva rodalies, com si fos una regió, però no ho és. Nosaltres ens hem bellugat pel Gobi i per la Mongòlia Central, capital inclosa.

El primer que he notat sobre el que he vist de la capital (està clar que no ho he vist tot), és que he hi ha un bon contrast sobre tres zones diferenciades. L'entrada per qualsevol de les tres carreteres per les que he arribat i sortit (la del aeroport, la que va cap a Terelj Àrea i la que ve de Kharkhorin), és el primer cordó i és una zona més o menys industrial. Després ve un altre cordó, on els edificis son bastant vells i alguns estan degradats, incloent-n’he d'abandonats i en estat ruïnós. Després ve el centre, que en un principi és com el de qualsevol ciutat occidental, diríem que moderna, però amb un detall: els jardins i zones verdes estan abandonats i descuidats, i és una verdadera llàstima perquè n’hi ha de bonics. Les voreres tenen trossos aixecats pel desgast i/o mala construcció, però això també passa a Reus, encara que potser en aquest últim no és tant accentuat. La circulació és una mica caòtica, i ull amb els semàfors, que el vianant ha de creuar amb compte i decidint-se a passar.

A més d'aquestes tres zones que he dit, a les afores, hi ha unes grans zones amb barriades senceres de cases i gers unifamiliars molt degradats, segons els nostres paràmetres, amb carrers de terra, i els que tenen pendent, amb grans escòrrecs provocats per l’aigua. Els dos monestirs de la capital, molt interessants, i segons sembla molt visitats pels creients i el turisme, estan nets però deixats.

Quan sortim de la capital i entrem ja a les estepes i deserts, que és per on més ens vam bellugar nosaltres, tot canvia. Els pobles, tots els que hem vist i exceptuant una part de Karakorum, son zones de cases i gers barrades amb tanques de fusta, fent agrupacions i separades per carrers amples, tots de terra. Tenint en compte que la comunicació entre les ciutats i/o pobles també són per pistes de terra, no és d'estranyar. Per on hem anat només hem vist dues carreteres d'asfalt, entre Ulaanbataar i Karakorum, i entre Ulaanbaatar i Dalanzadgad. La primera amb molts trossos tallats per obres, però quasi ningú treballant-hi. Els desviaments, està clar, son de terra.

Però el més impactant és veure aquelles estepes i deserts, la visió de les quals arriben quasi fins l'infinit, moltes vegades finalitzen en unes serres muntanyoses que es veuen allà al fons. Està clar que a vegades es van apropant, que és quan ens dirigim cap elles.

Per dormir, a part de a la capital, hem alternat en camps de gers i camps turístics de gers. Els primers son llocs on viuen una o més famílies i lloguen algun/s ger/s als turistes, com nosaltres. En alguns hem estat sols, a banda dels autòctons, i en altres hi havien varis gers llogats. Però també hem dormit en camps turístics de gers, que és una aproximació bastant exacta dels càmpings, encara que amb carències. Aquests últims eren a Ongiin Khiid i a Kharkhorin (també dit Karakorum). Em queda dir que els gers son els habitatges on dormen els mongols, fora de les ciutats, encara que a les ciutats també n’hi ha bastants. Son com unes grans tendes de campanya rodones, amb porta de fusta, amb llits al seu tombant per dins (no pot ser d'un altre manera). Nosaltres hem estat en gers de quatre i sis llits. Els gers tenen una gran carcassa de fusta per dins, que sembla fer-los bastant segurs per aguantar el mal temps. De fora son de lona grossa, i està re-fixada per cordes que fan de vents, alguns d'aquestes ancorades amb el que menys ets pots esperar, bateries de cotxe en desús, part d'una motocicleta, la llanta d'una roda, etc., tot coses pesades i que ja no serveixen per l’ús que van ser ideades. Els millors gers, d’entre els turístics, tenen estufa a dins. Als d'ells n’hi ha en tots. Això si, tots els llits, mai tous, tenen les seves mantes, però si no fos pels sacs de dormir, segurament s’hi passaria fred, sobre tot a la Mongòlia Central i Nord. La part més galdosa son els vàters, tots a certa distància del campament, i no comento res més. En els campaments, incloent els turístics en que hem estat, per rentar-se la cara, s’utilitza un pot dalt d'un pal fixat a terra, on es posa aigua i més val no mirar dins abans de rentar-se.

Hem visitat quatre monestirs, tots ells amb molts temples. Dos a la capital, conservats i restaurats, (Gandan Khiid i Choijin Lama Temple Museum), un a Kharkhorin (Erdene Zuu Kiid), i el que va ser un gran monestir, destruït per l'ocupació comunista, a la riba del riu Ongiin Gol (Ongiin Khiid).

Els museus tampoc podien faltar en el nostre periple, a la capital el National Museum of Mongolia i Central Museum of Mongolian Dinosaurs. Després al Branch Museum of Nature of South Gobi, a l'entrada del Gurvan Saikhan National Park i el Khushuu Tsaidam Museum, de camí a Ulaanbaatar. A més dels petits museus al Hustai National Park i Ongiin Khiid.

De parcs protegits, el més interessant ha estat el Hustai National Park, reserva de l'única classe de cavalls salvatges, de nom tècnic Przewalski o nom local Takhi. Llàstima de la nevada que hi havia quan el vam visitar. Hem pogut estar a la vora de les dos grans zones de dunes de sorra, Khongoryn Els i Mongols Els. El desert de Gobi no és la classe de desert que pensem quan ens parlen d’ells. Sempre pensem en sorra, i el de Gobi és de terra i pedra petita. És un desert perquè no hi ha vegetació, o millor dit, molt poca. També digne de veure Flaming Cliffs, on es van portar a terme excavacions arqueològiques, trobant molts fòssils i ous de dinosaures. Segons diuen quasi la totalitat de fòssils i ous de dinosaures que hi ha als museus del món, son extrets d'aquesta zona. Terelj Àrea és molt bonic per la verdor. Tot allò sense menysprear els altres, ja que quasi sempre vam anar per parcs naturals i/o protegits.

Per tota la part de Mongòlia que ens hem bellugat, hem vist grans ramats de cabres, a la Mongòlia Central acompanyades d'ovelles. A la part menys desèrtica, les cabres alternaven als les vaques i els cavalls, i a la part més desèrtica, amb els camells. No cal dir que a la part intermèdia hi havia de tot, cabres, ovelles, cavalls, vaques i alguns camells. Hem estat de sort de veure, escapant-se, una guineu. També molt ràpidament, perquè s'amaguen ràpid, unes gaseles. Àligues, falcons i corbs no podien mancar al nostre visionat. Però els més graciosos eren els Pika-Boo, una especie de ratolins de camp, que a Yolin Am es van deixar veure a munts, tots corrent a amargar-se al nostre pas. Va ser bonic veure com emigraven uns aus, quan estavem a Kharkhorin, esperant el sopar.

Curiosa la religiositat dels mongols, la majoria budista, que posen cintes amples de roba, la majoria blaves, en monuments, temples o monticles de pedra amb un pal en mig. Serveixen per fer plegaries. Ho podríem comparar amb les creus cristianes que trobes en un munt de cims, o en creus de terme, etc. A Ulaanbaatar vam trobar veure església cristiana i en un poble on ens vam aturar a comprar hi havia un edifici que semblava un una església amb la creu inclosa.

Interessant l'hora dalt del camell i el petit tomb a cavall. A cavall havíem de muntar durant una hora, però el vent i el fred ho van desaconsellar. Per ser la primera vegada no va estar gens malament.

Però el que em va sobtar més va ser el comportament de la majoria de la gent nativa, per l'inesperat. Havia llegit a la guia que portàvem, que era dels pobles més amables, però la veritat vaig quedar molt sorprès. A la capital no es pot dir res, ja que la gent va donar la impressió que actua com en totes, atrafegades i cada u preocupant-se pel seu. Però en els camps de ger i a les botigues dels pobles que paràvem a comprar, no sé massa si era vergonya, recel o què, però de simpatia res de res. S'ha de fer l'excepció dels propietaris del camp de Kögnö Khan Uul, la familia Yamandag. I no cal dir res de la nostra guia, la Hama, i el nostre xòfer, el Daavka, cap problema amb ells, amb la particularitat que sempre reien, sobre tot ell.

He comentat una serie de coses sobre els campaments que vam anar, però es que nosaltres, de manera expressa vam anar a un nivell baix, en principi volíem anar pel nostre compte, però l'oferta que ens va fer la Mugi al Top Tour & Guesthouse (la casa d'hostes a Ulaanbaatar on vam dormir), no la podíem menysprear. La veritat és que una vegada fet el tomb de fora de la capital i vist a uns altres turistes que ens vam trobar, crec que va ser un encert, no parlo del nivell, si no d'agafar el tomb contractat. Els que només van contractar el xòfer, i no portaven guia, com que només parlen mongol, tenien problemes per entendre's. Uns que anaven buscant transport per bellugar-se, estaven patint molt per aconseguir-ho. Una altra cosa és que es pugui anar, amb un nivell més alt: amb 4x4 japonès, no rus, camps turístics, no camps de famílies, etc… Però jo vaig quedar molt content. Em va fer recordar de com sortia quan era jove i va quedar demostrat que encara soc capaç de fer moltes més coses del que em creia.

Un altre cosa positiva va ser l'anada amb el meu fill. Quan ell era petit vam fer bastantes sortides, incloent vivacs, per exemple anant a peu cap a Montserrat, als Pirineus ... Però està clar quan els fills quan arriben a certa edat, el camí no sempre es segueix com a continuació del que es seguia, és llei de vida i els pares ho han d'acceptar.

Un tomb que m'ha sabut a poc, ja que es un país tant extens que només hem vist una petita part, i a cada etapa s'ha hagut de fer una quilometrada en cotxe. M'han quedat ganes de tornar, a visitar les altres regions no visitades i completar les que hem fet. Però s'ha de saber triar una mica millor les dates, ja que durant tot el trajecte a les nits refrescava. Pel fred, el dia de Terelj Àrea podria haver estat nefast. Mentre erem al Gobi feia bona temperatura durant el dia, però quan hem pujat de latitud ja ha estat fred continuu, de matí, de tarda i de nit, tot agreujat pel vent que feia, a vegades amb ràfegues fortes. I per finalitzat la nevada de l'últim dia. Jo no he passat fred, però segurament degut a la grassa que tinc de més.

Tot molt positiu. Llàstima que un país que vol començar a promocionar el turisme, estigui tant endarrerit, al menys pel que es demana d'un lloc turístic. Tot això és el que penso. A més amb un afegit, ells fan servir l’escriptura ciríl·lica, i no hi ha ni un cartell en anglès, a diferencia d’altres paissos una mica turístics de l’orient que he visitat.

Podria esplaiar-me molt més, però amb les cròniques diàries i aquest petit resum quasi que ha quedat tot dit.

Campament ger familiar

Campament ger turístic

00000000000000000000000


000000000000000000000000000