"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dilluns, 30 de novembre de 2009

Nobel de la pau devaluat

El Premi al Nobel de la pau d'aquest any (Barack Obama) s'ha negat a firmar el tractat de prohibició de l'ús de mines antipersones, uns artefactes que ha deixat un munt de mutilats en diversos continents, i s'estima que un mitjana d'uns 1.500 menors en 70 països son víctimes cada any d'aquestes armes letals.
Això demostra que es un premi totalment devaluat, o es que potser li van donar el nobel per que sabien que indultaria a dos galls dindi el dia d'acció de gracia.
..............

diumenge, 29 de novembre de 2009

Rojals i pintures del Mas d'en Llort

Rojals i Bassa de la Font de Garró

Com que la parenta esta lesionada en una mà, tinc que estar a casa a l'hora de preparar el dinar, no per fer-ho sinó per ajudar-la, per això parlo amb els companys de fer una matinal curta. Quedem anar al Mas d'en Llort, ja que ells no han vist les pintures rupestres. Quedem l'Estivill, en Josep Maria i l'Esteve.
Ens trobem a La Selva i d'allí ens dirigim a Rojals. Aparquem i sortim quan manquen 10 minuts per les nou del mati. Fa molt de fred i hem de tapar-nos una mica. De seguida deixem el Gr., el camí al Mas de l'Arlequí, actualment es una casa rural, i només passar el Corral de la Marieta deixem la pista dels Cogullons, per agafar un altre a ma dreta, es una pista boscana i bastant agradable. En tota aquesta zona estan netejant i aclarint el bosc, encara que els treballadors estan deixant tota la “merda“ (hem trobat dos munts de pots d'oli, segurament dels moto-serres).
Passem pels Plans d'en Serè, s'ens acaba la pista i continua un senderó que baixa fort fins el naixement de la Font del Mas d'en Pepet; des d'aquí l'aigua baixa acanalada fins la font i d'allí a la bassa. Quedem d'esmorzar aquí, però ens costa trobar el lloc adequat (per nosaltres, en aquest moment). Agafem la pista i anem amunt, a l'esquerra, i parem a la seva vora a esmorzar.
Després seguim pista amunt fins a la bassa de la Font d'en Garró. Decidim intentar tornar cap a la Font d'en Pepet per l'altre costat del barranc, on hi ha un camí que vam agafar l'altre vegada que van estar per aquí; ens costa anar-ho a buscar pel brut que està aquest tros, net d'arbres però brut de vegetació baixa.
L'Esteve i jo canviem, i anem a buscar la pista, l'Estivi i en Josep Maria segueixen, encara que abans d'arribar a la Font d'en Pepet tenen dificultats per creuar el barranc, degut a la vegetació baixa.
Pugem a veure les runes del Mas d'en Pepet, on trobem unes fites que no sabem on van. Aquí trobem a tres joves que venen de veure les pintures del Mas d'en Llort i busquen les del Mas de Bessó, que no saben on son. Parlem una mica de la deixadesa de la Generalitat amb el patrimoni.
Arribem al Mas d'en Llort i pugem a veure les pintures, les anomenades del Portell de les Lletres i les del Mas d'en Llort, que son contigües.
Diem de buscar les del Mas d'en Bessó però jo no tinc temps, he d'arribar aviat a casa, els dic que crec que jo hi estat, que te un altre tanca de fil-ferro però que jo no vaig saber veure res, i a més no me'n recordo exactament on es el lloc. L'Estivi es queda a veure si ho troba i nosaltres marxem avall, ell ja ens atraparà. Passem pel costat de la Font d'en Seré, la de la Cua de Cavall i la seva bassa, de la tanca pels vehicles, deixem a ma dreta el senderó que porta a la Font d'en Torres, i deixem la pista del Camí de les Aigües, que es per on anàvem, per agafar a ma dreta el camí que per sota del Salt de la Guineu, i després de deixar un senderó a ma esquerra, creuar el Barranc de la Vall, arribem al Gr que ens porta a Rojals. Lloc on arribem a un quart de dos, després d'haver fet 9,600 kms.
Ha estat un dia molt bonic, encara que els companys, i per no perdre la costum cada vegada que em preocupo jo de preparar la ruta, me l'han criticat, al·ludint que hi ha molta pista, però ja estic avesat.
Es un tomb agradable, fàcil, i que ja he fet mes d'una vegada, encara que crec que el millor temps ha de ser primavera prop de l'estiu, es una zona molt frescal i amb molta aigua per tot arreu.
....................

Mapa, amb el track real

Perfil, amb track arreglat

Per veure i/ baixar les fotos, teclejar aquí
................

dissabte, 28 de novembre de 2009

Psicoteràpia

Tots els meus companys excursionistes sabem la meva fòbia a les alçades (tinc una mica de vertigen), que es va veure accentuada quan vaig tornar a sortir desprès de l'anada a Sant Jaume de Galícia. Un company em va enviar el text d'un tros d'un llibre que m'ha ajuda molt, encara que actualment en tinc una mica, es mes o menys com la que he tingut sempre. Com a mi m'ha anat be, el transcric aquí per si a algú també el pot ajudar,

"Pel que sembla la por només existeix en la nostra imaginació. Sense imaginació, sense la capacitat de veure on estarem en el futur o reconstruir les conseqüències d'un succés en particular amb tots els seus detalls escabrosos, mancaríem de por.

El futur no és més que un fet, una crua realitat: vas a morir, i això és el que és. Només t'afecta el present, el que et succeïx en aquest precís instant. Per aquesta raó ets incapaç d'extrapolar quin serà el futur com a conseqüència del que t'està passant. L'única cosa que pots fer és experimentar el present i, res més. Privat de la capacitat d'imaginar el futur, no tens por; de cop i volta no hi ha res a témer.
La por, igual que l'equilibri, no és innat sinó que s'aprèn dolorosament. De la mateixa manera que s'aprenen poden desaprendre. La por pot ser controlat, racionalitzat, compreses les seves causes i ignorat. L'autèntic truc consisteix a temptar a la por. Aquí resideix el autocontrol. Tria la por al que vols o al que necessites reaccionar i rebutja la resta. Per a l'escalador això significa treballar amb freqüència en un estat continu de por controlada.
Almenys en les pors arquetípiques hi ha una descàrrega de adrenalina de "baralla i fuig", i el sentiment de satisfacció i confiança que produïx l'enfrontar-se a la bèstia.
Si decideixes plantar-te sota una vasta paret muntanyenca i donar aquest primer pas, llavors tindràs el luxe de triar la teva por. És una mica que fas voluntàriament. Abraces el futur proper i tot el que aquest pugui tirar en els teus braços oberts i en la teva ment oberta, segur que ho aconseguiràs, que tens el control.
Frases extretes del llibre de Joe Simpson: Este Juego de Fantasmas".
:::::::::::::::::::::::

diumenge, 22 de novembre de 2009

Racó d'en Marc, L'Airosa, Roca Xapada i Font del Bosc


L'Airosa i la Roca Xapada

El club organitza per avui una sortida als Ports, concretament a l'Airosa i la Roca Xapada, sortint des del Racó d'en Marc, per després baixar des del Coll de Lloret al punt de sortida per tota la pista.
Parlem l'Estivill i jo i ens sembla que fer tota la pista de baixada es una “pal”, a més d'haver-la ja fet una vegada, i que seria molt mes aprofitable quan estem al coll, pujar a buscar la pista de Casetes Velles, uns retombs sota de la casa forestal i intentar arribar a la Font del Paradís i el Mas de Barró, i baixar cap a la Vall per el Mas del Petroli i Font Cendrosa. També preparem un altre alternativa que es anar fins a la Font del Bosc, per si veiem que no tenim suficient temps. La qüestió es allargar una mica el dia, tot i que havien quedat no anar fins a l'Airosa,
Com es normal, el club sortirà força tard al nostre entendre, a dos quarts de vuit, i nosaltres quedem sortir de Reus a dos quarts de set, anirem pel nostre compte l'Estivi, la Chris, l'Esteve i jo. Jo estic segur que els dels club, com sempre van escopetejats, ja ens agafaran.
Sortim de Reus, passem per les Borges a buscar als companys i ja anem cap a Riudoms, i d'allí cap a la general de València. Abans d'arribar comença a ploure, i a estones una mica fort, fet que no pararà fins que hi som a Tortosa, fet que ens fa alentí la marxa.
Deixem el cotxe a l'Àrea Recreativa de La Vall i sortim a peu, a dos quarts de nou aprox., tot baixant per la pista fins el pont que travessa el barranc i va fins al Racó d'en Marc, lloc de gran bellesa i on val la pena extasiar-se una mica.
Sortim i anem a veure el Forat de la Vella, hi han algunes guies que l'anomena el Forat de l'Abella o l'Abellà. La típica passejada es pujar al Racó, anar al Forat i baixar pel que em van dir que era el camí vell, ara molt atorrentat. Un dels companys fa un comentari força poca-solta però graciós: Es que una abella va fer el forat perquè passes la vella, pel que pot tenir els dos noms.
Retornem al camí i ja anem amunt, camí molt bonic, amb moltes agulles, hi ha algun moment que sembla que les fotos de la Capadòcia podien estar fetes aquí mateix, no es igual però s'assembla molt. El camí es força trepitjat de la quantitat de gent que deu fer aquesta excursió. De fet trobem a dos excursionistes acompanyats de dos gossets, aquests només van fins a l'Airosa i tornem pel mateix camí.
Arribem a la cruïlla on em de decidir si anem a l'Airosa o no, hem d'esperar a l'Estivi, ja que te molts problemes amb les piles de la màquina de fotos. Decidim anar fins a la foradada, encara que segons les guies diuen que per anar i tornar es necessita un hora.
Una vegada a la Foradada, fem les fotos de rigor i baixem una mica a buscar un raser i esmorzar.
Quan comencem a esmorzar arriba el grup del Reddis, ells ho fan al replà de la foradada.
Sortim mes o menys junts, però nosaltres ràpidament ens despengem al anar a veure un altre foradada. Els tornem a trobar quan ells estan baixant de la Roca Xapada i nosaltres pugem, com es normal l'Estivi passa al segon rocam, on hi han unes fites a dalt de tot.
La baixada es forta, una mica tapada a trossos, però es pot seguir be. Ens tornem a trobar tots a l'Escaleta, es una mica dificultós baixar el primer tros, però s'ha de fer, encara que estic de sort que el company Estivi em posa una corda i a més em baixa la motxilla.
Ja arribem al Coll de Lloret, i aquí ens acomiadem del grup, ells van pista avall, i nosaltres seguim el camí recte, per un camí molt bonic, amb pujades suaus. Passem una font, a l'actualitat tot es un gran aiguamoll, després una balma, que te una columna enmig i al seu tombant s'han format tres petits bassis per recollir aigua. Després, segons el tracks baixats, ens marca la font del Cingle, però on ens la marca no trobem res.
Arribem a la pista i aquí decidim que per anar a la Font del Paradís es massa tard, s'ens faria fosc abans d'arribar al cotxe, i l'últim tros hi han quatre o cinc fonts i dos masos que no podrien parar a veure'ls. Anem avall, i de seguida agafem una pisteta a ma dreta que ens porta a un regulador d'aigua, una petita balsa i uns bassis, tot de l'aigua que porten canalitzada de la font de Bosc. Aquí parem a dinar, veiem el sol que s'està amagant darrera de la Mola dels Conills.
Sense sol, que ja s'ha amagat, seguim canalització amunt, primer es pista, després es sender i després es sender estret amb el canal en mig, o sigui passar com es pot. Arribem on esta la petita presa entre roques que fa que es canalitzi l'aigua, i remuntem una mica el barranc, per poder contemplar un magnific salt d'aigua amb el seu toll, i un auró magnific amb les fulles marrons. Llàstima de poca llum i pocs coneixements fotogràfics, les fotos d'aquí m'han quedat de pena.
No em sap greu, ans al contrari, agrair als companys que m'han ajudat a pujar aquest tros de barranc, fent-me les indicacions per on havia de passar, no se si pel cansament o pel “patós” que soc, no veia per un pujar sense remullar-me els peus.
Ja retornem on hem dinat i seguim un senderó que queda al costat del tub de l'aigua que baixa des d'aquí i va a Mas de Barberans, en una baixada rapidíssima, encara que plena d'argelagues, ens porta a creuar per dues vegades quasi seguides el Barranc de la Vall (la primera a l'altura de la Font de Nofre, que surt del mateix barranc), per arribar a l'àrea recreativa.
Son tres quarts de cinc, i hem fet 13,600 mes des de la sortida al Racó d'en Marc, que per error no portava el gps connectat, que aproximadament son 1,400 kms més, o sigui en total uns 15 kms. No està mal.
Un dia fabulós, amb unes vistes impressionants, encara que jo he quedat molt cansat, feia temps que no sortia degut al meu genoll lesionat, i no sabia com respondrien, que per cert ho han fet força be.
...........................................................................
Mapa del recorregut

Perfil del track

Per baixar el track i waypoints, aquí. Per les fotos, aquí
000000000

divendres, 20 de novembre de 2009

El valor

- Té valor aquell que admet que és un covard.
Fernandel.
- La covardia és la por consentida, el valor és la por dominada.
Ernest W.Lecouve
................

La felicitat

- La felicitat consisteix a ser un desgraciat que se sent feliç.
Ramon Gomez de la Serna
- El vici és un error de calculo en la recerca de la felicitat.
Jeremiah Bentham

Els prejudicis

- Quina època mes trista!. És mes fàcil desintegrar un àtom que un prejudici.
Albert Einstein

L'egoisme

- El que té de bo els egoistes és que no parlen dels demès.
Lucille Harper.

Els dubtes

- És millor agitar-se en el dubte que descansar en l'error.
Alessandro Manzoni

dijous, 19 de novembre de 2009

Frases de la Serie Kung Fu (1)

Avui he vist el primer capítol de la serie dels anys 70, Kung Fu, protagonitzada per David Carradine. M'ha fet il·lusió tornar-la a veure després de tants anys. Aquí van algunes de les frases que es diu en aquest episodi:

- Si les paraules no són mes belles que el silenci, mes val no dir res.
- L'única foscor és la por.
- No t'enfrontis de cap davant una ona, evita-la.
- Cal aprendre mes formes de conservació que de destrucció, evitar és preferible a contenir, contenir és preferible a ferir, ferir és preferible a mutilar, mutilar és preferible a matar, perquè tota vida és preciosa i cap pot ser substituïda.
- Treure una vida no li dóna honor a ningú.
..........

dimecres, 18 de novembre de 2009

Si l'armador de l"Alakrana" hagués sigut català ...

Publicat en el el blog de Jéssica Fillol, perquè no us canseu canviant de pàgina poso a continuació l'article:

"El ejército avisó al armador del buque Alakrana de que estaban saliendo de la zona de seguridad, que fuera de los límites de esa zona no les garantizaban protección, y que esa misma mañana se habían avistado piratas en la zona a la que el buque se dirigía. El armador, desoyendo las recomendaciones del ejército, decidió meter el buque a faenar en aguas no controladas, porque allí la captura es mayor, al no estar sujeta a restricciones en los caladeros, y por lo tanto (de no haber ocurrido el secuestro) los beneficios habrían sido mucho mayores.
El armador del Alakrana tiene suerte de ser vasco, porque si fuese catalán, la broma le habría salido por un pico: Joan Saura, Conseller de Interior, le haría pagar no solo el rescate impuesto por los piratas (que no sabemos quien ha pagado) sino también todo el coste de la operación, escoltas, ejército, buques y demás parafernalia.
Como a los montañeros que, por imprudencia o desconocimiento, se meten en zonas peligrosas. Porque digo yo que la gracia de esto es tratar a todos los imprudentes por igual, ¿no? Es igual, no sé ni para qué pregunto…
[nota final: me comenta faidit que en Euskadi también se pagan los rescates. Pues dos piedras. Qué menos que que pague el armador después de la que se ha montado, por anteponer sus beneficios empresariales a la seguridad de sus trabajadores. Aún digo más: los sindicatos e inspección laboral deberían intervenir, yo veo aquí un caso de manual de incumplimiento de la normativa de riesgos laborales.]"

Jo només tinc que afegir al que ha dit la Jéssica, es que tots els partits polítics s'han passant el temps dient que no s'havia de cedir davant els segrestadors i xantatgistes - encara me'n recordo d'un judici que volien fer (o potser van fer, la memòria em falla) a uns empresaris d'Euskadi per pagar xantatges - i ara que toca a uns armadors que després d'esquilmar les nostres costes, s'en van a pescar a altres latituds, i ves per on, son aigües d'un país fragmentat i sense govern, pues per aquests, si que es pot pagar el rescat; encara que la fiscalia diu que investigarà el pagament, ja veurem com res de res, com va passar amb l'altre tonyinaire que van segrestar.
Tornant als polítics, l'únic que saben fer es insultar-se amb la gran preocupació es si havien de agafar els dos pirates i jutjar-los o no.
Res mes a dir .....
................

dimarts, 17 de novembre de 2009

Llegenda del Pedraforca (2)

"En temps dels sarraïns, existia un nucli d'ells, fugits de Guadalete on havien estat trencats de valent. I tal nucli s'havia fet fort en el Pedraforca, que llavors no es deia així i estava format per un sol “picacho”. Com sempre que el diable camina pel mitjà, en una nit de gran foscor i molt soroll i de crits infernals com si arrosseguessin muntanyes i torturessin monstres, va ser aixecat al capdamunt un castell o fortalesa que va acollir als moros. La guarnició d'aquell fort estava integrada, de totes maneres, per dimonis a sou dels sarraïns i entre uns i uns altres no deixaven cristià en pau per aquells voltants, a fi d'impedir que la gent del país intentés expulsar-los d'aquell domini. Des de l'inexplicable fortalesa - a la qual solament s'explicava la permanència d'homes gràcies a les arts diabòliques - hostilitzaven amb fletxes a quants s'arriscaven a travessar les terres dominades des del castell.
Un dia - al cap d'anys -, els pastors van pregar a l'Arcàngel San Miguel, a qui professaven gran veneració, que els lliurés d'aquelles gents infidels i tiranes. I una nit de final d'any, l'Arcàngel, amb una legió d'esperits celestes, enmig de grans resplendors i copejar d'espases assaltà el baluard. Poc després, un tro espantós retronà per tot el Pirineu i la fortalesa s'esfondra, caient muntanya a baix les seves pedres. A l'alba, en el lloc del castell hi havia una gran esquerda i la mole tènia la forma d'una "forca". D'aquí el seu nom.
La nit de Sant Silvestre, de totes maneres, continu exercint la seva influència. San Miguel, complerta la seva missió i en pau els cristians dels limítrofs, no va tornar a aparèixer, cosa que van aprofitar les bruixes, doncs, segons la tradició que encara algun ancià de la part septentrional del Berguedà, o sigui per Gósol i Saldes, tal vegada la recordi, per reunir-se. Asseguren que en tal nit es donen cita en el Pedraforca, totes les bruixes del país especialment d'ambdós costats del Pirineus, per commemorar amb un gran aquelarre, l'expulsió dels moros. També es diu que aprofiten la reunió per triar reina i canviar entre elles formules màgiques d'encantaments, mals donats o curanderismo.
Per si les harpies, és aconsellable, en tal nit, no anar al Pedraforca. A mes,fa molt fred."
......

diumenge, 15 de novembre de 2009

Caminada de Nulles als Meandres del Gaià, per Vilabella

Celler modernista de Nulles - Els Set Pons

Em van informar que el dia d'avui feien una caminada des de Nulles a Vilabella, i als meandres del Gaià, organitzada pel Servei Comarcal de turisme del Consell Comarcal de l'Alt Camp, amb la col·laboració, entre varies entitats, de la Xiruca Foradada.
Vaig fins al Celler Nulles, que es el lloc de sortida, i ho fem a un quart i mig de deu, després d'una petita xarrada des del Consell i marxem en direcció al poble de Nulles on es dona un tomb per visitar-ho.
“El municipi esta situat al sud de la comarca de l'Alt Camp, compta amb 382 habitants (2006) i inclou també els agregats de Bellavista i Casafort. El paisatge és típicament mediterrani. Les primeres referències de Nulles les trobem al document on es formalitza el traspas del poble de Guillem de Claramunt a Guillem de Reixac, l'any 1165. El nucli esta format al voltant de l'església i dels murs de l'antic castell, situat en un turonet a la vora del Torrent dels Garidells. Els carrers del nucli antic conserven la tipologia de les cases rurals de la comarca i els ravals obren el poble cap al campo. L'Església parroquial està dedicada a Sant Joan Baptista, l'edifici es va començar a construir entre el 1510 i el 1520, tot i que es va refer al segle XVIII, seguint les línies d'estil barroc de transició al neoclàssic. El campanar és octogonal, però neix d'una base quadrada; sobresurt la torre octogonal, que culmina amb una cúpula de ceràmica vidriada que reflecteix la llum del sol”.
Arribem a Vilabella, on esmorzem a la zona esportiva, del que porta cada u porta, on ens donen avellanes, olives arbequines, vi, aigua, cafès i llet.
Després d'aquí ja seguim per baixar cap el riu Gaià i el seguim una estona per la seva vora i el creuem tres vegades per ponts que han posat nous al arranjar aquest camí, passem per quarta vegada el riu, aquesta a gual, i arribem al Set Pons, una gran obra d'enginyeria per fer que el ferrocarril salvar el gran tall del Gaià.
D'aquí, ja pugem per una pista cimentada, passem per un mirador on es veu a primer terme la Tossa Grossa de Montferri, i al costat gran part del Alt Camp.
Tornem a passar per Vilabella, i agafem un camí vell, entre terres de conreu, per arribar a Casafort, un petit llogaret, on hi ha el Restaurant “Quinta Forca”.
“Aquest llogaret agregat de Nulles esta situat al nord-est del poble. Se sap que l'any 1359 pertanyia a Francesc de Montbui. L'edifici més destacat del poble mostra un escut del S. XVIII que correspon als comtes de Perelada, barons de Vallmoll, on apareix la llegenda "El senyor mou causa i la jutja”, atribuïda al Sant Ofici o Inquisició”.
D'aquí ja cap a Nulles, on arribo a tres quarts de dos, podent visitar el Celler Modernista.
“La Cooperativa Vinícola de Sant Isidre va ser fundada l'any 1917. La major part de la collita es destina principalment a l'elaboració de cava, tot i que també s'hi fan vins de prestigio l'edifici modernista que acull la Cooperativa és el monument emblemàtic de Nulles i va ser declarat Bé Cultural d'interés Nacional. Aquest edifici és una de les principals obres de Cèsar Martinell. La façana exterior, pensada com una doble portalada monumental, combina l'obra vista amb murs de pedra seca. Les naus interiors estan configurades per uns arcs que sostenen amb molta força i originalitat l'estructura de l'edifici".
...............................


Mapa del recorregut

Perfil del recorregut

Per baixar el track, polsa aquí. I per les fotos, aquí.

Com es pot comprovar pel perfil, es una caminada fàcil i apta per tothom, que m'ha anat molt bé, després del temps que he estat sense fer quasi res.

000000

divendres, 13 de novembre de 2009

La llengua és el notari de la identitat

Quan s'afirma que un idioma és un vehicle de comunicació no es diu tota la veritat. És més que això. Les llengües són eines d'expressió, l'ànima del poble, un model d'entendre el món i la vida. Defineixen, més que cap altra cosa, la pertinença a una cultura. Formen l'estructura d'una col·lectivitat. En conformen la personalitat. La identitat d'un poble rau, més que en la història, en la seva cultura. Constitueix el factor més important per establir diferències amb altres. La nació catalana sobreviu, tot i les endemeses de França i d'una Espanya més depredadora que mai, perquè té fites clares que la delimiten de qualsevol altra. Molt més profundes, gairebé antagòniques, amb la cultura patriarcal espanyola; la del mite del caçador. A les antípodes, la nostra cultura matriarcal representa el mite del llaurador. Ells són soldats ("conquistadores") i nosaltres gent de jardí. Ells tenen místics i capitans; nosaltres, poetes i mariners. Les diferències són tantes i els conceptes tan clarificadors que, amb pocs exemples, es veu que no pertanyem a la mateixa cultura.

En cas de dificultat, ells toquen "madera" (fent al·lusió al fetitxisme de tocar la creu a l'espera del miracle). Nosaltres tocam ferro per barrar el forrellat de casa nostra. Quan són sincers, parlen "en plata" (pur materialisme) o "en cristiano" (un concepte de guerra santa procedent de les creuades). Nosaltres, positius, parlam clar i català. Ells "adiestran": domestiquen amb la mà de la força. Nosaltres ensinistram: educam amb mà esquerra. Ells porten l'anell de casats a la dreta i nosaltres a l'esquerra, perquè és la del cor. Ells tenen "sinverguenzas" i nosaltres pocavergonyes (un poc, com a mínim). Ells fan les coses "de los pies a la cabeza". Nosaltres, de cap a peus (primer pensam). Ells diuen "al fin y al cabo"; és a dir, conclouen les coses del final al principi. Nosaltres, al cap i a la fi, som ordenats.

Davant d'un desastre, ells van de "culo" o de "cráneo"; nosaltres, a les totes! Ells exigeixen
"impuestos" (d'imposar) i nosaltres contribucions (d'aportació solidària). La Puríssima per a ells és "la virgen" i per a nosaltres, la mare de déu. Ells converteixen l'home en el centre i supediten la dona al llinatge del marit. Nosaltres tenim segones festes, perquè la dona té els mateixos drets que l'home i és senyora dels seus béns. Ells prediquen allò de "la maté porque era mía". Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però mai a matar! El seu "sábado, sabadete" significa vagància. Per a nosaltres, fer dissabte és fer feina, perquè per fer festa i anar mudats ens endiumenjam.

Per descriure els presumits, ells diuen "armados de punta en blanco" (fent esment a les espases tretes de la beina), nosaltres anam de 21 botons (com els antics serenos). Ells diuen "¡oiga!" (un verb passiu); nosaltres escolti. Ells usen imperatius ("calla!"). Nosaltres proposam (vols callar? i, si hem d'insistir, vols fer el favor de callar?). Ell beuen "tinto" i nosaltres vi negre. Ells tenen "el gordo de Navidad" i nosaltres la grossa. A un astut li diuen "mosquita muerta", l'antítesi del nostre estornell viu. El seu "perro viejo" equival al nostre tord jove. Allà, qui els molesta "les jode", aquí ens fa la punyeta. Els seus folls estan "como una regadera" (fent aigua de per tot); els nostres estan com un llum, talment Ramon Llull (el mestre il·luminat).

Anomenen els genitals amb elements morts ("pito", "concha"...) i nosaltres amb elements coloristes i vius de la flora i la fauna del país (figa, perdiu...). Ells tenen "vinagreras" (fent esment al contingut, encara que hi hagi oli); nosaltres, setrilleres (fent esment al continent). Ells, despullats, van "en cueros", nosaltres en pèl. Ells, despistats, "no tienen ojos en la cara", nosaltres tenim la son a les orelles. A l'hora de repartir el patrimoni dels pares, en fan trossos i "los echan a suertes". A la nostra cultura, el gran fa les parts i el petit tria. Ells diuen "¡te quiero!" (amb ànim posessiu), nosaltres t'estim! Ells utilitzen el cinisme, nosaltres la ironia. Ells diuen "¡ni lo pienses!", nosaltres treu-t'ho del cap! Ells "cierran filas" (com els soldats), nosaltres feim pinya (com els castellers). Etcètera, etcètera.

Òbviament, he descrit comportaments generals. M'he referit a estereotips derivats del llenguatge captats per il·lustres visitants en veure l'abisme que separa dues cultures, tant o més que escocesos i anglesos a la Gran Bretanya o flamencs i valons a Bèlgica. Fa 25 anys, la UIB va fer un estudi sobre els diversos col·lectius humans presents a les Balears. L'informe destacava un fet que, per excés de pudor social, no es va posar prou de relleu. Els catalans no érem criticats pels defectes, sinó per les virtuts. Això no ha mudat gens i encara ara ens retreuen que siguem estalviadors, treballadors, austers, familiars, negociadors, pactistes, parlamentaris... Que els sap de greu! La llengua catalana els fa nosa, perquè és el notari que certifica la identitat; la principal palanca per a la conscienciació nacional. No ho poden pair, perquè els posa en evidència i neguen, desesperats, que Catalunya sigui una nació; només en volen una i seva! Però, com diu el poema que va dedicar Salvador Espriu a Pompeu Fabra: "Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo".

Podeu comprovar que l'escrit no es meu, però m'ha agradat molt i per això ho he volgut posar al meu blog.
.............

dimecres, 11 de novembre de 2009

Dependència o independència de Catalunya

Article publicat pel Sr. Alfons López Tena, que es vocal del "Consejo General del Poder Judicial", el 15 d'octubre en el blog de "Dominio Público", .
Val la pena llegir-ho:

"Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.
Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.
Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?
Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.
Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.
Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los ‘diferentes’ no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.
España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás."
........................

dimarts, 10 de novembre de 2009

Grans Frases dels "Hermanos Marx"

(Obra de teatro de los inicios de los Marx. "El Instituto" - 1911)
-"Groucho (Maestro): ¡A ver, usted! -señalando al alumno Harpo- ¿Qué forma tiene el mundo?
Harpo (Patsy): No sé.
Maestro: Bueno. ¿Qué forma tienen mis gemelos?
Patsy: Cuadrada.
Maestro: No mis gemelos de diario; los que llevo los domingos.
Patsy: Oh. Redonda.
Maestro: Muy bien, entonces ¿qué forma tiene el mundo?
Patsy: Cuadrada los días de diario y redonda los domingos."

(Los Cuatro Cocos - 1929)
- “Queréis vuestro dinero?
Queremos que nos pague lo que nos debe
Ahh! Entonces queréis mi dinero…”
- ”Queréis un sueldo? Acaso queréis ser esclavos del capitalismo?”
- “Tía Estefanía ha tenido un niño de 5 kg. Quieres venir a la boda?"
- “Usted nunca ha sido aguacate? Que no se vuelva a repetir!”
- “La población de los Cocos se ha duplicado en una semana; han nacido tres perras.”
- "Hace muchos años vine a este país sin una moneda de cinco centavos en el bolsillo. Hoy [...] tengo una moneda de cinco centavos en el bolsillo."

(El Conflicto de los Marx - 1930)
- “Es usted la mujer más bella que he visto en mi vida... lo cual no dice mucho en su favor.”

(Pistoleros de Agua Dulce - 1931)
- ”Agente: Oiga, esta foto de su pasaporte no se le parece.
Groucho: Bueno, tampoco se parece a usted.
Agente: ¡Este hombre no tiene bigote!
Groucho: Bueno, la barbería no estaba abierta esta mañana."

(Flywheel, Shyster & Flywheel - 1932)
- "Juez: Defensor Flywheel, ¿están listos sus testigos?
Groucho: No señoría, y de eso me quejo. Sólo hay tres testigos y yo he pagado a ocho.
Juez: ¿Cómo? Untando a los testigos, ¿eh? ¿Qué les dio?
Chico: Pues claro. Les dio un tanto.
Juez: ¿Que les dio qué?
Chico: Un tanto. Un tanto por ciento de lo que pedían."

("Hielo quebrado", borrador de guión para " Sopa de ganso" - 1933)
- "Groucho (echando una nubecilla de humo): Bueno, y ¿cuántos hombres tiene en su ejército?
Chico: Bueno, tenemos cien mil hombres.
Groucho: No es justo, nosotros sólo tenemos cincuenta mil.
Chico: Está bien. Les damos veinticinco mil y estamos en paz.
Groucho: Eso es, al cincuenta por ciento... Y ¿cuántos batallones tienen?
Chico: Bueno, tenemos dos batallones y un francés.
Groucho: Me gustaría que siguiera usted trabajando para mí, para poder decirle que dimitiera. ¿Cómo van de caballería?
Chico: Tenemos cinco mil hombres, pero ningún caballo.
Groucho: Qué gracia, pues yo tengo cinco mil caballos y ningún hombre.
Chico: Vale, pues que sus hombres monten nuestros caballos.
Groucho: No es mala idea. Si sus caballos se cansan, pueden cabalgar a nuestros hombres para variar (Chico asiente). No me importa dejarle nuestros caballos, pero tiene que prometerme que van a hacer sus maniobras.
Chico: Oh, claro. Tenemos maniobras de caballos todas las mañanas."

(Sopa de Ganso - 1933)
- “¡Hasta un niño de cinco años sería capaz de entender esto!... Rápido, busque a un niño de cinco años, a mí me parece chino."
- "No permitiré injusticias ni juego sucio, pero, si se pilla a alguien practicando la corrupción sin que yo reciba una comisión, lo pondremos contra la pared... ¡Y daremos la orden de disparar!"
- "¡Cavar trincheras! ¡Con nuestros hombres cayendo como moscas! No tenemos tiempo para cavar trincheras. Las tendremos que comprar prefabricadas."
- "Fiscal: Chicolini, ¿Cuando nació usted?
Chicolini: No me acuerdo, no era más que un bebé."

(Una Noche en la Ópera - 1935)
- “Hasta luego cariño... ¡Caramba!, la cuenta de la cena es carísima... ¡Es un escándalo!... ¡Yo que tú no la pagaría!”
- “Estaba con esa mujer porque me recuerda a usted... sus ojos, su cara, su risa... todo me recuerda a usted... escepto usted.”
- "Recordad que estamos luchando por el honor de esa mujer, lo que probablemente es más de lo que ella hizo nunca por sí misma."
- "Oiga mozo, ¿y no sería más fácil que en lugar de intentar meter mi baúl en el camarote, metiera mi camarote dentro del baúl?"

(Un Día en las Carreras - 1937)
- “Señorita... envíe un ramo de rosas rojas y escriba "Te quiero" al dorso de la cuenta.”
- “Está tan enamorada de mí que no sabe nada; es por eso que está enamorada de mí.”
- “A un caballo: Tome una pastilla cada medio kilómetro y llámeme si no mejora.”
- “Esta cansado del viaje.
Pues claro. Han ido alguna vez 4 en una moto? Pues yo era el de abajo.”
- “Mi carrera nunca ha tenido especial interés excepto cuando la epidemia de gripe.
Que pasó??
Que cogí la gripe”
- “ZVPRLEKD, tenía el mismo caballo cuando me graduaron la vista”
- “Que casualidad que casualmente pasen estas casualidades”
- “Tomando el pulso a una persona: O se ha muerto o se me ha parado el reloj.”
- “Cásate conmigo y no volveré a mirar a ningún animal.”
- "Chico: Un coche y un chófer cuestan demasiado. He vendido mi coche.
Groucho: ¡Qué tontería! En su lugar, yo hubiera vendido el chófer y me hubiera quedado con el coche.
Chico: No puede ser. Necesito el chofer para que me lleve al trabajo por la mañana.
Groucho: Pero, ¿cómo va a llevarle si no tiene coche?.
Chico: No necesita llevarme. No tengo trabajo."
- "¿Que esta mujer me prepara una encerrona?... ¡¡Oh!!, ¡que me encierren con ella!... ¡no podría ocurrirme nada mejor!"
- "M. Dumont: Dime Wolfie, cariño, ¿tendremos una casa maravillosa?
Groucho: Por supuesto, ¿no estarás pensando en mudarte, verdad?
M. Dumont: No, pero temo que cuando llevemos un tiempo casados, una hermosa joven aparezca en tu vida y te olvides de mí.
Groucho: No seas tonta, te escribiré dos veces por semana."
- "¿Me lavaría un par de calcetines? (...) Es mi forma de decirle que la amo, nada más."
- "Cásate conmigo y nunca más miraré a otro caballo."

(Hotel de los Líos - 1938)
- “Disculpen si les llamo caballeros, pero es que no les conozco muy bien.”
- “Nunca olvido una cara, pero con usted voy a hacer una escepción.”
- “¿Pagar la cuenta?... ¡Qué costumbre tan absurda!”
- “Groucho: ¿Quince mil dólares para nuestra obra? Con esa cantidad, al señor Davis no le importará escribir un papelito para esa joven.
Davis: ¡No cambiaré ni una linea de la obra!... Shakespeare nunca cambió ni una linea.
Groucho: Por que no debía mil doscientos dólares... Y no tendrá que cambiar nada, esa joven puede hacer uno de los mineros.
Davis: ¿¡Pero cómo va a hacer de hombre una mujer!?.
Groucho: ¡Señor Davis, haga el favor de no desviar la conversación hacia temas escabrosos!... Yo sólo produzco obras morales.”
- "El verdadero amor sólo se presenta una vez en la vida... y luego ya no hay quien se lo quite de encima."
- "Camarero: ¡Oh!, el papel que me ofrecen es la oportunidad de mi vida. Les traeré la comida que me piden aunque esté prohibido. ¡Ahora mismo vuelvo!... ¡¡Por el arte!!
Groucho y Chico dándose la mano: Ajajaaá.
Davis: ¡He ahí un artista!
Chico: ¡Ya lo creo que lo es, le he visto llevar doce platos a la vez!"

(Los Hermanos Marx en el Oeste - 1940)
- "¡Hola chicas! Uhmmm, ya veo que no sólo tienen curvas las botellas... ¡Lulubelle! No te conocía viéndote de pie...”
- “Lulubelle, vayamos a algún sitio donde podamos estar solos. ¡Vaya, no parece haber nadie sobre este diván!"
- "No piense mal de mí, señorita. Mi interés por usted es puramente sexual."
- "Está loca por mí. ¡Qué mujer no lo está! Yo sé que va usted a preguntarme cuál es mi secreto... ¡Voto al diablo que sois osado! El secreto es no darles a entender que se las quiere. No ir nunca tras ellas. Que ellas vayan detrás de ti. Hay que avivar el cariño del amor con el abanico de la indiferencia..."

(Una Noche en Casablanca - 1946)
- "Cliente: Señor, esta señora es mi esposa. ¡Debería usted avergonzarse!
Groucho: Si esta señora es su esposa, ¡usted es el que debería avergonzarse!"

(Copacabana - 1947)
- "Groucho: ¿Le gustaría ver su nombre en un letrero luminoso?
Carmen Miranda: ¿Por qué? ¿Es usted electricista?
Groucho: No, pero tengo buenas conexiones (alzamiento de cejas de Groucho)"

(Programa de TV "You Bet Your Life")
- "Groucho: Imagine que es usted una famosa actriz, que conoce a alguien y se casa. ¿Estaría dispuesta a dejar su profesión de estrella para ser ama de casa y madre?
Concursante: Si tienes los pies en el suelo se pueden combinar las dos cosas. Es lo que me gustaría hacer.
Groucho: Bueno... si mantiene los pies en el suelo, nunca será madre...
(Carcajadas del público y largo silencio sonriente de Groucho...)
Groucho: A esto lo llaman desperdiciar negativo"
- "¿Quiere usted casarse conmigo? ¿Es usted rica? Conteste primero a la segunda pregunta."
"Groucho: ¿Por qué y cómo ha llegado usted a tener veinte hijos en su matrimonio?
Concursante: Amo a mi marido.
Groucho: A mí también me gusta mucho mi puro, pero de vez en cuando me lo saco de la boca."

(Última broma de Groucho en su lecho de muerte - 1977)
- "Groucho: ¿Qué quiere?
Enfermera: Tenemos que ver si tiene temperatura.
Groucho: No sea tonta. Todo el mundo tiene temperatura."
..............................

dimecres, 4 de novembre de 2009

Recerca de la Cova dels Coloms (2)

Estivill al Grau de l'Ermitanet i jo a l'Ermita de Rocacorba
Les fotos tornen a ser del company Estivill.

El company Estivill preguntava per la Cova dels Coloms, i jo l'altre dia, el 12 d'octubre, la vaig estar buscant des de dalt dels Motllats, pel Pla de l'Ermitanet, sense poder arribar-hi al no trobar per on baixar del cingle.
Avui anem l'Estivi i jo, anem per la carretera de La Febró a Prades, deixant el cotxe en un pla a la dreta, abans del km.33, al costat d'una torre d'electricitat.
Avui encara no puc esforçar els genolls, estic en recuperació i no se quan m donaran l'alta.
A dos quarts de nou sortim tot pujant pel tallafocs sota la línia elèctrica, per seguir tot planer, a ma dreta, per “corriolets” d'animals. Poc a poc anem pujant, la vegetació ens alenteix molt. Arribem a un sota cingle que no el pugem perquè el gps ens diu que encara ens queda 200 mts. Trobem petites clarianes que ens deixa anar avançant, fins que arribem a un camí travesser que ve del Grau de l'Ermitanet i baixa cap a la carretera, el creuem i ja trobem senderó que ens porta a la Cova.
Es una balma, no massa gran, on es veu a la part alta forats que es on devien niar els Coloms.
Seguim una mica el senderó que es dirigeix en direcció al Barranc de la Cova del Corral, encara que segons sembla no hi arriba.
Retrocedim fins el camí del Grau i el pugem cap als Motllats. El tros de dalt del Grau està conservat i demostra que era un camí transitat. Per la carena anem pel Serrat de Voltora a veure Lo Clotot, un enfonsament de mes de 50 metres de diàmetre
Baixem al dret i anem a visitar l'Ermita de Rocacorba, i ja anem cap el cotxe. Hem estat mes de dos hores i mitja i em fet 3,140 mts.
De tornada cap a casa ens desviem en direcció a Arbolí i abans del poble anem a veure la Nevera de les Guixeres, o del Daniel., que segons explica al llibre de Ramon Amigó, El Tràfic amb el fred al camp de Tarragona:
“El pou és a la partida de les Guixeres, que li dóna un dels noms, encara no a un quilòmetre i mig al SSE de la Vileta . A 300 m. al NNO de les ruïnes del mas del Xetxo, molt prop a ponent de la carretera, a la vora dreta d'una rasa que aflueix al riuet d'Arbolí, encarada al Priorat. És redossada en un minúscul aturonament. Sols en queda el clot d'uns 7 -8 m de diàmetre, no gaire fondo, perquè s'he ha posat molta terra i pedres i és ocupat per un gran esbarzerar. Es nota que la nevera havia estat revestida de pedra. Segons ens van dir, fa alguns anys que encara s'aguantava una part de la cúpula que la cobria. El nostre informant comentava que, pel que havia sentit explicar, els seus avis al segon o tercer quart del segle XIX encara l'havien vista treballar”.
O sigui una feinada per trobar-la i per no veure res.
I ja cap a casa.
......................
Perfil i informació del track

dimarts, 3 de novembre de 2009

El blog està una mica aturat

Soc conscient que fa uns quants dies que no escric res, però es que de sortides no puc dir res, ja que des del mes de juny que estic parat, ara crec que la "fisura" sota el genoll ja deu està tancant-se, però encara m'he de portar com un bon xicot (amb la neura que m'agafa).
També moltes vegades he parlat de política, però en aquests moments que hem de dir ..., corrupció destapada per tot arreu (i la que encara queda tapada), governants que van donant cops de cego perquè no sabent com sortint-se (encara que van aguant una mica les prestacions socials, fins que les arques del país es buidin, llavors ja veurem), una oposició que si no sap posar ordre a casa seva, com pot ser que mani, a més sense propostes serioses de com sortir de la crisis, només saben dir que s'han de baixar els impostos, això vol dir carregar-se totalment l'estat del benestar (d'acord, el poc que queda i que aguanten els governants actuals, tal i com he dit abans), però sense cap explicació mes.
Hem arribat a un moment que als polítics els importa un rave el país, només els interessa la seva cadira i aquesta, com mes alta millor, encara que per aconseguir-ho sigui amb "terra cremada".
Quan han de legislar només miren si els pot perjudicar a ells, no si es bo per el país. Posaré un exemple d'això: Segons he estat llegint La Sindicatura de Comptes a l'any 2003 (o 2005, no m'en recordo massa be), ja va fer un informe que havien detectat anomalies als comptes del Palau de la Música, que ho van passar al Parlament i aquí havia quedat aturat. Penso que es incomprensible,
Primer.- Que el Parlament, davant d'un informe de la Sindicatura de Comptes, no estudii el cas, això vol dir que els polítics ja devien veure que els seus partits o alguns dels seus polítics quedaven involucrats,
Segon.- I encara mes greu, no hauria de tenir molta mes força la Sindicatura, que quan veu anomalies les porti directament al Jutjat i no al Parlament?, està clar que si això passes se les escaparia del seu control.
No soc dels que penso que no hi ha un pam de net, al contrari penso que hi ha polítics honrats, però que si aquests no fan una neteja dels lladres i "mangantes" al final estaran a la seva mateixa altura.
.......................................