"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 26 de gener de 2017

L'únic Dharma que trobes en el cim d'una muntanya ...





L'únic Dharma que trobes en el cim d'una muntanya és el Zen que tu portes allí.

dijous, 19 de gener de 2017

diumenge, 15 de gener de 2017

“Para aquellos que han sido abandonados, los bárbaros son los salvadores” | ctxt.es




Zygmunt Bauman 
WIKIMEDIA COMMONS

Molt interessant aquest article de Zygmunt Bauman, degà dels sociòlegs europeus i un dels pensadors contemporanis més influents, que diu que la victòria electoral de Donald Trump es un símptoma preocupant: reflexa el divorci entre el poder i la política de la que deriva un buit que tendeix a ser omplert por qui promet solucions fàcils i immediates a problemes complexos i sistemàtics, fent servir la rica reserva de la retòrica populista.

Trobo que el paràgraf que diu: "No obstant això, existeix una possibilitat real que els tradicionals mecanismes de salvaguarda (com la divisió de "Montesquieu" en tres poders autònoms, legislatiu, executiu i judicial, o el sistema britànic de “checks and balanços”) perdin acceptació per part del públic, siguin despullats del seu significat i siguin reemplaçats explícitament o de fet per una concentració de poder segons un model autoritari o fins i tot dictatorial"., quan en aquest país ja fa varis anys que han arribat a aconseguir-lo amb el beneplàcit de tota la classe política i la desídia dels governats.

Tota la resta de l'article no té pèrdua.

dijous, 12 de gener de 2017

Que fué de los cantautores?






0000000000000000000000000000



diumenge, 8 de gener de 2017

Tossal de l'Infern i Fita Alta des de Miralcamp


Al fons, a la dreta, Tossal de l'Infern
Fita Alta



L’excursió d’avui ha estat per comprovar el meu estat desprès de l’ensurt del dia 29, posterior anada a urgències al dia següent, per seqüeles d’aquell dia, i les ressaques de fi d’any i dia de reis (ressaques i no per beure), pel que he triat un tomb que ja tenia preparat des de feia temps, i del que no trobava mai el dia de fer-ho. Es tracta de fer un dels dos competidors per ser el cim més alt del Pla d’Urgell, el Tossal de l’Infern, i per arrodonir el tomb fer de nou la Fita Alta, tot això des de Miralcamp, prop de Mollerussa.
Desprès d’estar varis dies comprovant la previsió del temps, sent conscient que la temperatura seria més aviat baixa, creia que les boires ja haurien marxat. Fet que des de que he deixat la N-240 només passar les Borges Blanques, ja ha quedat ben palès que no era així. He trobat una bona boira des de la nacional fins al poble, i la carretera una mica gebrada.
Aparco el cotxe davant de la zona esportiva, i surto quan passen quatre minuts de dos quarts de deu del matí. Hi ha molta boira i l’entorn està molt gebrat. Al passar pel davant del camp de futbol hi ha unes quantes persones que estan comprovant l’estat de la gespa. Parlo amb el cuidador, que està posant els banderins de les cantonades i em comenta que intentaran retardar el començament del partit o anul·lar-lo ja que ara es una pista de patinatge. El cementiri que està a cent-cinquanta metres de l’avinguda per on estic sortint, quasi no es veu. Aquesta avinguda era una Carrerada Reial. A l’arribar a l’alçada d’una gran bassa, agafo a la dreta, i després d’una petita marrada, baixo a l’alçada d’uns camps, per creuar un camí i pujar seguidament al Tossal de l’Infern, on no es sap exactament on està el lloc més alt. M’estranya molt que estan considerat el cim més alt del Pla d’Urgell, o al menys en competència amb un altre, no hi hagi alguna fita que indiqui el punt més alt.
Baixo a buscar el camí de Torregrossa per seguidament agafar la Carrerada Reial, el que no sé si es la mateixa de sortir del poble o es un altre. Hi ha la possibilitat d’agafar una pista recent feta o retocada o la Carrerada, jo agafo aquesta última. La visió continua sent molt justa.
Al poc de deixar la Carrerada per seguir la pista que va paral·lela a la séquia, pujo a un senderó, que també va paral·lel i que em fa la caminada més agradable. Creua la séquia, després la carretera i vaig directe cap a un altre séquia, que per creuar-la s’ha d’anar per la dreta, per un rastre trepitjat, pujar un desmunt, on la séquia queda soterrada, per arribar a una pista i d’allí fer la pujada a la Fita Alta. A l’altre costat de la pista que hem agafat hi ha un petit embassament on l’aigua de la part de la superfície està glaçada. La pujada a la Fita Alta es una mica enutjosa però curta. Dalt al vèrtex faig la foto de rigor, encara que ja me la vaig fer a l’any 2009. Estic poca estona ja que fa fred que es sent més a l’estar parat, a més la visió es quasi nul·la. En principi tenia la intenció d’allargar-me fins el poblat ibèric, però he quedat per dinar a casa i no vaig sobrat de temps. A més me’n recordo que estava tancat i totalment menjat per l’herba.
Baixo per on he pujat, i per la pista, que es la Carrerada Reial de Mollerussa, vaig de tornada cap el cotxe. Passo pel costat del Camp de Vol de Mollerussa, on hi han varis cotxes aparcats dins del recinte, però deuen estar al bar ja que no crec que voli cap avió. També pel costat d’unes noves instal·lacions d’atletisme, una mica separada de Mollerussa, i pel costat d’un circuit d’autocros, que per cert que des de que seguia la Séquia de la Serra he estat, sense parar, sentint el brunzir dels motors, no sent massa agradables el seu soroll.
A l’alçada del circuit faig l’errada del dia, avui només aquesta, ja que hauria d’haver seguit i agafar a la dreta la següent cruïlla, però agafo aquesta i a l’alçada de la segona gran bassa la tombo per darrera, en comptes de deixar-la a la dreta, tot baixant, i s’acaba el camí i vorejar-la, tenint un tros estret entre la bassa i la caiguda, fa que la tombi molt lentament. Una vegada aconseguit, ja sense més problemes, creuo la carretera, i entro a Miralcamp pel Camí de Torregrossa. Visito una mica el poble, i arribo al cotxe a un quart de dues, havent fet uns onze quilòmetres vuit-cents.
Ha estat un dia amb molt poc desnivell, sense visió, i la poca eren camps, la majoria de conreo, completament blancs. Els camins amb trossos de glaç, sense molestar al caminant, però amb un fred que poc a poc anava calant. Sort que ha estat curta i anava abrigat. M’he trobat a tres petits grups de «btteros», a tres corredors sols, m’he creuat amb un cotxe amb un gos correnta al davant, del que m’he fet amic ràpidament, he escoltat escopetades que m’han fet pensar si m’els trobaria, i he vist una gran quantitat de caus, possiblement de conills. Curta, freda, sense visió però he quedat satisfet.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000



divendres, 6 de gener de 2017

Construcció de les cabanes de pedra seca


Llegit en un reportatge que ho copio ja que ho trobo interessant:

“La construcció de la cabana es començava partint de un munt de terra que feia de motllo sobre el que després es bastia la cabana. Es perfilava la volta pressionant la terra i es cobria de branques d'alzinera. Un clot fetal voltant s'omplia de fang i sobre aquest es posava la primera filera de pedres que feia de fonament. Prenent com a motllo la mateixa terra, s'anava pujant la volta fins a completar-la.
Les pedres del tancament final s'havien d'escollir amb cura i calia retocar-les per tal d'assegurar que la volta quedés perfectament lligada. Feta la coberta, es buidava la terra de sota la volta i es construïen les parets anterior i posterior. Sobre la paret anterior es podia incorporar una porta o senzillament deixar l'arc a la vista, amb la qual cosa tenia un aspecte semblant al de una cova. La terra que s'havia tret es posava al costat de les parets laterals mentre que l'arcada de la volta també es cobria amb terra en la que es plantaven lliris silvestres. En algunes ocasions s'hi afegien canaleres per ajudar a desviar l'aigua de pluja”.

Barraca de Cal Grauet


0000000000000000000000000


dissabte, 31 de desembre de 2016

Feliç 2017 a tothom




00000000000000000000000000000