"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".
Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).
The only failure is giving up (El único fracaso es darse por vencido).

dijous, 22 de setembre de 2016

Cim del Comellar del Frare des de Cervià de les Garrigues





Feia dies que trastejant per «inet» vaig trobar un track amb el nom de «El comellar del Frare», nom que coincideix amb un cim amb vèrtex geodèsic. El track no arribava al cim però vaig pensar que sempre ho podria allargar. Aquest trak era anar i tornar des de la carretera, Vaig estar estudiant si es podia tornar per uns altres camins per no repetir, fet que vaig aconseguir. No vaig deixar de mirar-m’ho, ja que sempre m’agrada sortir des d’un poble o nucli urbà, encara que no sempre ho aconsegueixi, pel que vaig començar a traçar-ho des de la Pobla de Cèrvoles, estudiant com es podia fer dreceres als interminables tombs i canvis de pistes, de cop em vaig fixar que més al nord hi havia la Pobla de Cèrvoles i em resultaria molt més fàcil. I aquest ha estat el definitiu, i el que he fet avui.
He anat fins la Pobla de Cèrvoles, he aparcat a la part baixa, i he sortit a dos quarts de nou del matí, amb una temperatura una mica fresca. A la sortida he tingut una petita distracció que he solucionat amb rapidesa, anant a creuar el pont sobre el Riu Set. Es curiós veure als dos costats del riu uns antics tancats que estaven fets de fang o de pedra recoberta de fang. Alguns d’aquests tancats estan aprofitats, al menys un per tancar un hortet, amb pou a dins. Als set-cents metres de sortir del poble, deixo el Camí Vell d’Ulldemolins per agafar el Camí del Barranc de les Tapiades. Es creua el riu després de deixar un antic tancat en part de pedra i en part de fang, igual que altre tancat que trobo després de creuar el riu.
Es va seguint la pista a la dreta del riu, deixant alguns masets, runes, basses a dreta i esquerra, inclús un mas molt arranjant i habitat, no sé si habitatge principal, on em saluden els gossos al passar.  Tota l’estona vaig per l’ombre i a moments es veu els rajos del sol passar entre la massa forestal de l’esquerra, dalt. També es sent el piulejar d’alguns ocells, fet que només passarà en aquest tros. Els marges, com seran la majoria dels que aniré veien, estan fets per pedres més o menys quadrades, i com passa per tot Catalunya es majoritari les parades abandonades que les conreades en quan surts dels nuclis urbans. Als dos costats abunda les parets rocoses bombades de color gris, com les del Montsant i altres llocs, però molt més baixes.
Deixo a la dreta una caseta de captació d’aigua del Riu de les Tapioles, i un camí que el creua que després de moltes variants i revolts comunica amb el camí per on tornaré. Al poc, elevat, hi ha la Granja del Blai, no sé si en funcionament, les construccions des de sota i més endavant que es veurà millor, semblen que estiguin bé. Al poc ja vindrà el primer tros sense pista i l’únic complicat. Al muntar aquest track hi havia dos trossos de camí ample que no connectaven en el moment de creuar el riu, i en l’ortofoto no s’acaben de veure els camins. Doncs al deixar el camí (pista) pel que circulava, he d’entrar en un de completament tapat per herba baixa, que em fa anar amb el gps en la ma, i llavors al moment de creuar el riu. trobo, brut, l’únic pas que sembla que hi ha ha, encara que m’he de barallar una mica amb les branques. A l’altre costat el començament s’intueix ja que es veu el marge esquerra del camí que va pujant suau. Hi han trossos tapats però que em permet passar amb compte, però poc a poc es va aclarint. Em penso que deu ser camí vell, ja que a la part del penjat encara queden trossos del marge de pedra. De cop el camí ample finalitza en un lloc ple de deixalles, i continua per un rastre i en pocs metres arribo a una pista. Al tros final del camí ja em toca el sol pel que m’haig de treure la dessuadora. Em dirigeixo cap a la dreta, direcció contraria a la que he d’anar, per visitar el desastre de un maset arruïnat amb annexe inclòs, ple de deixalles per tot l’entorn.
Desprès segueixo la ruta que tinc programada, per pista planera en tendència a baixar suaument. A partir d’aquí i per uns vuit-cents metres i amb uns cinquanta metres de desnivell, el camí va fent esses pujant de parada en parada d’ametllers, que es recorren longitudinalment. Jo vaig per la traça del tractor que fa poc havia llaurat, per no xafar la terra que està molt tova. Entre parada i parada hi ha camí molt definit. Entre dos, es passa una cabana de pedra seca. I entre altres dos, a la dreta i separat, hi ha un pou d’aigua, amb el líquid element quasi a sobreeixir.
La pista segueix i abans d’un gran retomb em desvio per visitar un altre cabana de pedra seca, amb una cisterna al seu costat. Al sortir d’aquí vull estalviar-me tornar per on he arribat i fer el retomb de la pista, pel que vaig al dret, però tinc unes petites distraccions, encara que no em fan perdre massa temps ni fer masses metres de més. Quan arribo a la pista ho faig en línia recte on està el vèrtex, encara que no puc anar recte del tot per la vegetació. Al cim faig les fotografies de rigor i aprofito per esmorzar. La visió des d’aquí, a més de la vegetació que tapa, no es massa amplia.
Segueixo camí, entro a trobar i fotografiar un senyal geodèsic. Ja hi entrat al Camí Vell d’Ulldemolins, i aquest camí encara que m’he desviat varies vegades per visitar masets enrunats i abandonats, un altre cisterna i cabana de pedra seca i a veure des de dalt la Cova de l’Heura, es un camí que se m’ha fet bastant llarg; es pista apta per cotxes i molt polsosa. He pogut veure que hi ha molts trossos que les amples parades de conreu, ametllers, olivers o abandonades, els marges només tenen dos o tres filades de pedra quadrada, ja que el desnivell era molt suau. El sol s’ha tapat i l’aire no es massa calent, encara que per l’hora, tampoc es fred. Arribo al lloc on m’he desviat al matí, i només creuar el pont sobre el Riu Set, vaig a visitar la allargada balma i el tancat de fang. Està tot molt brut, a més de deixalles per tot arreu, i costa caminar per dins, però puc veure el que era la porta d’entrada al tancat, una cabana de pedra seca, una font (seca) amb el recollidor, una sínia, destrossada, amb el rentador, el pou, el recol·lector, etc.
Quan surto vaig directe al cotxe, son tres quarts de dos i he fet quasi dotze quilòmetres. Em canvio de samarreta i de calçat i vaig en cotxe fins el centre, on tombo una mica per veure el poble, i dono per acabada la sortida del dia d’avui, que ha estat bastant més agradable del que em pensava, ja que el terreny no es dels més agraïts, però jo sempre dic que tot terreny té alguna cosa especial.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000



divendres, 16 de setembre de 2016

Arbolí, Grau de Gallarí, Molí del Racó, Arbolí


Mas de l'Escalet
Molí del Racó



Fa ja algun temps un amic excursionista em va enviar un track que des d’Arbolí anava a buscar el Grau de Gallarí i tornava al poble pel GR. Aquest track coincidia aproximadament amb un de recerca que vam fer el company Joan Josep i jo a l’any 2009, però només fins el Mas de l’Escalet, ja que des d’aquí vam tornar a Arbolí, fent unes quantes recerques, més o menys satisfactòries. Avui he arribat a Arbolí, he aparcat i he sortit a caminar quan mancava mig quart per les nou del matí. El dia no es gens calorós, amb núvols que no deixen veure el sol, que fa que la sensació de frescor s’accentuï. He sortit per la carretera, seguint-la una mica més de tres-cents metres, per deixar-la per un camí una mica coster a l’esquerra, per deixar-lo per un sender trillat a la dreta, que va bastant pla o pujant suaument. El camí era de bast, encara conserva part de l’empedrat, i a l’esquerra hi ha un marge continuat fins a una cruïlla, encara que hi ha grans trossos caiguts. En la cruïlla, hi ha el cementiri a la dreta i a tocar. Passo pel seu costat, creuo la carretera i agafo un camí ample (antic de carro?) que baixa.
S’ha de deixar el vell camí, sortint per la dreta, i seguint les fites, que per cert estan molt ben posades (algunes les he arranjat). Sense gps ni fites hi haurien problemes per seguir-lo, encara que no impossible. Amb tot això es creua el Barranc de les Guixeres. Es va emboscat però en els trossos que corre l’aire, aquest es fresquet, encara que en tot el camí fa xafogor, per l’humitat. Al sortir a un camí ample, miro el gps i veig que m’està donant problemes de senyal, penso que potser avui serà un mal dia, ho atribueixo a la humitat que hi ha dins del bosc. El camí em porta a creuer el Barranc del Xoles, encara que la baixada per creuar-lo està fitada per un pany de roca (per a mi, fàcil de pujar però no tant de baixar), jo segueixo recte, està tapat però es pot passar, arribo al barranc i seguint corrent avall uns metres, xafant una mica la poca aigua que hi ha i un petit tros de fang, arribo a enllaçar amb el camí, que surt a la meva esquerra.
Al poc el gps i la poca visibilitat del camí em fa una petita mala feina, que no es pugui arreglar de forma fàcil, col·loco una fita en el lloc que m’ha portat confusió i sense més problemes arribo al Camí de les Planes, que creuo. A toca hi ha una cuina abandonada, mira quin lloc per deixar-la!. Aquest nou sendal perdedor, també em fa mirar sovint el gps, hi ha rastres per tot arreu, però cap de clar i net, però el bosc em permet anar salvant obstacles, encara que amb algunes passes de més.
Arribo a una pista, clara, que al poc es divideix en tres, agafant la del mig, que segons l’ICGC es el Camí del Mas de l’Esquelet, que va des d’aquí fins al Mas de Gallarí, quan per anar al mas s’ha de deixar aquesta pista i agafar a ma esquerra un antic camí, ample però que comença a estar completament tapat. Abans del mas es deixa un sender fresat a la dreta. Del mas només en queda un tros de paret i molta runa escampada. Per cert segons els mapes del Piolet, el nom es de l’Escalet, jo no sé quin es el correcte, en les guies que tinc ni anomenen el mas, ni el barranc, ni el camí del seu nom.
Sortint del mas, per error de no mirar be els mapes, segueixo recte, ja que hi ha bona traça i a més, hi ha unes senyals vermelles. Les senyals s’acaben o les perdo, la traça es difumina, abunden els rastres i després d’un parell de dubtes decideixo anar avall a buscar la pista, hi han bons rastres que semblen de senglars, que em fan baixar còmodament. Mirant a casa he vist que havia de retrocedir una mica, des del mas, i agafar el camí d’abans, i a més que , quan anava avall, he creuat el camí del mapa, encara que, el camí està ben dibuixat al mapa?. Arribo a una tanca, que tanca tots els conreus d’aquesta part del Mas de Gallarí, i em trobo al que em diu es el propietari. Xarrem una mica, em diu entre altres moltes coses, que el camí que he perdut dalt, hi es, i que en el Grau de Gallarí, que vaig a buscar tindré problemes pel «tapadot» que està; a més que vol que es recuperi el camí antic (no sé quin) perquè no li passin pel mas.
Després d’una bona estona de xerrada, marxo tal i com em diu, que es seguin la tanca a l’esquerra on enllaço amb el camí de dalt i al poc amb el camí del Mas de Gallarí. L’entrada al grau no es per on posa el mapa, es per un traça amb forta pendent, no sé si per on marca el mapa, més o menys, hi hauria l’entrada del camí de bast, ja que per on ara està fitat no era el camí vell. Però si que s’arriba a les esses empedrades i margenades d’un camí que encara conserva la seva bellesa, llàstima del deteriore i la quantitat d’herba i branques que dificulten bastant el pas. El tros de les esses està brut però es de bon seguir, però en els trossos que el camí té trossos de recte (?) es necessari anar en compte, buscar les fites i fiar-se del gps. En un tros d’aquests, on no es veia el terra, he fotut una ensopegada que m’ha fet anar per terra. No hi havia perill d’anar avall, ja que la mateixa vegetació m’hauria parat, però no ha evitat que piqui el cap amb una pedra, sort que la caiguda ha estat lenta. Son en aquests moments en que penso que anar sol es una mica perillós. Hi han dos moments que no he seguit les fites i he fet el retomb tapat.
Arribo a una pista boscana i penso que ara ja tot serà bufar i fer ampolles, doncs no, la pista no té problemes d’orientació, però està molt bruta, amb alguns arbres i branques caiguts que fan que no pugui anar massa ràpid, en mols trossos. Sempre per dins del bosc. Es incomprensible trobar en aquesta pista, embolcalls de caramels tirats al terra, no acabo d’entendre-ho. Arribo al GR, que es pista cimentada, i la segueixo a la dreta, parant-me una mica a menjar. Fa sol, que feia estona que no veia, però la temperatura no es massa agradable degut al vent molest i no calent. A partir d’aquí ja no hi ha massa cosa a explicar ja que es tracta de seguir la pista, creuar el Riuet d’Arbolí, passar el Molí del Racó, seguir la pista de la Vall i agafar el camí del Grau de la Costa de la Vall. Des del molí a dreta i esquerra hi han habitatges nous i/o arranjats. El que no està arranjat es el Molí del Remei (?). On surt del camí del grau fa molts anys hi havia una construcció enrunada, ara hi ha una esplanada, pel que sembla han tret tota la runa i potser l’han aprofitat per refer les altres que ara semblen eixerides. Només entrar al grau es veu les restes del que era un aqüeducte que devia portar aigua als molins, ara queda un tros de mur. Aquest grau a mi em porta molt bons records, i ara feina molt de temps que no hi passava. Conserva molts trossos de l’empedrat, encara que com es normal, bastant deteriorat. A la pujada m’he de treure treure roba ja que estic suant molt. Es deixa a l’esquerre el Mas del Tafonell, amb varies obres d’aprofitament de l’aigua, pel que em sembla. A la porta del mas hi ha un grup de persones fent una xerrada, Arribo a la pista de ciment, on hi han cotxes aparcats, i després a la carretera. Des d’aquesta es veu a la llunyania i dalt, l’ermita de Sant Pau i a parets properes, dos escaladors. Arribo a Arbolí a tres quarts de tres després d’haver fet quasi deu quilòmetres, amb satisfacció i molt bones sensacions. Mentre en canvio per marxar arriba un altre de solitari, xarrem una mica, m’acomiado i marxo cap a casa, tot passant per la carretera de la presa.
He quedat molt content encara que amb el cap amb uns quants camins que m’agradaria esbrinar i/o tornar a passar, però això ja serà o no, feina per dies que han de venir.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000



dilluns, 5 de setembre de 2016

Romanço: La Dama de Reus


Allí a la vila de Reus tota la gent ne fugí
si no una noble dama que en té pres lo seu marit.
La dama plora i més plora i sospira dia i nit.
Set anys ha que l'en té pres i altres set que no l'ha vist.
Se'n va a trobar el Capitel·lo que li torni el seu marit.
-"Déu lo guard lo Capitel·lo, si vol treure el meu marit?"
-"Sí, per cert, la noble dama, si ve amb mi a dormir una nit."
-"Calli, calli el Capitel·lo que ho diré al meu marit."
Ella se'n gira i se'n torna va a contar-ho al seu marit;
de tan lluny com la va veure: -"Noble dama, què t'ha dit?"
-"M'ha dit que sí te'n trauria si hi volgués dormir una nit."
-"Fes-ho, fes-ho, noble dama, fes-ho per amor de mi.
Que quan jo de presó surti se'n recordarà de mi.
Posa't lo vestit de seda o sinó lo de setí.
I si aquests no t'agraden posa-te'n un d'or fi."
Al entrar-se'n en el quarto noble dama fa un sospir.
-"Què en sospira, noble dama, què en sospira aquesta nit?
Sospira la noble dama los amors del seu marit?"
-"Sí, per cert, lo Capitel·lo, los amors del meu marit."
-"No s'espanti, noble dama, ja el veurà demà al matí.
Abans no serà de dia tindrà lo marit aquí."
Fins a ne la matinada la dama no pot dormir.
Noble dama és matinera, a les quatre del matí,
quant és a la punta d'alba noble dama en finestra ix.
Ja en veu les forques plantades, veu penjat lo seu marit.
-"Calli, calli, el Capitel·lo, ja es recordarà de mi.
N'ha llevat la honra meva, n'ha penjat lo meu marit."
-"No t'espantis, noble dama, no te'n faltarà marit:
Tres fills ne tinc a la guerra, triaràs lo més bonic;
i si aquests no t'agraden, jo seré lo teu marit.
Tinc la dona al llit malalta, que no es 'caba de morir;
i si ella no es moria jo l'ajudaré a morir."
-"Calli, calli, el Capitel·lo, lo mateix faria amb mi.
Deixeu-la viure, Capitel·lo, deixeu-la viure per mi."
Ella se'n gira i se'n torna, de volant se'n va a vestir;
quan de volant s'és vestida a n'el rei se'n va a servir.
Un dia venint de missa Capitel·lo veu venir.
-"Hola, hola, Capitel·lo, t'has de recordar de mi.
Atureu-vos, Capitel·lo, que ara és hora de morir."
-"Tinga pietat la dama, tinga pietat de mi."
-"La pietat que teníeu al penjar lo meu marit."
Ja li'n dóna punyalada la primera el va ferir.
La segona cau en terra, la tercera va morir.
-"Déu te perdó, Capitel·lo, a tu i a n'el meu marit

00000000000000000000000000


000000000000000000


dissabte, 3 de setembre de 2016

Blancafort, Mas d'en Llord i d'en Jover, El Reguer


Mas d'en Lord
Mas d'en Jover


Avui he tornat a sortir sol, i m’he anat cap a Blancafort a fer el vèrtex geodèsic del Reguer, però com sempre m’he preparat un petit tomb, avui d’uns onze quilòmetres, però com es normal, amb les meves tafaneries, sempre surten de més. He arribat a Blancafort i després de buscar el millor lloc per aparcar, ho he fet davant de la Plaça del Portell, m’he preparat i he sortit a un quart i cinc de deu, pel carrer de Verdaguer. He sortit a la carretera de Solivella, agafant a l’esquerra, per deixar-la seguidament pel Camí Vell de les Costes. La pista està retocada i molt ampliada de fa poc, però es un fet que succeirà en totes les pistes principals per on passaré avui.
Deixo aquesta pista per agafar el Camí Vell de Montblanquet, amb el terra completament tapat per la vegetació que ha quedat aplanada al passar el tractor del camp contigu i fer empènyer la terra damunt de les herbes de la vorera. Una vegada passat aquest camp de conreu, la vella pista s’aclareix. M’ha estranyat que estigui d’aquesta manera ja que per aquí passa el camí senyalitzat per anar cap la Serra del Tallat, tant a peu com amb btt. Surto a la carretera, que es per on tornaré, per deixar-la ràpidament pel Camí del Mas d’en Llord. Aquest també es ample, i molt polsos. No hi ha gaires ombres i el sol es comença a notar. Es veu algun tractor llaurant camps. En un  petit collet, es veu a la dreta el que era el camí vell, ara completament menjat, que pujava recte, i no com ara la pista que puja fent una esse per salvar el desnivell.
Arribo a l’alçada del Mas d’en Llord, un gran mas quasi totalment enrunat. Encara que queda un habitatge de dos plantes en peu, però molt tronat, no m’atreveixo a anar a visitar-ho. Tot l’entorn està caigut, hi ha runes per tot arreu, i vaig sol. Queda en peu la paret del fons del que podria haver estat un altre habitatge adossat. Mentre estic fent-li unes fotografies passa, direcció nord-oest un tot-terreny.
De l’esquerra enllaça un altre pista que es el GR 175, del Cister, i que seguiré una bona estona. Aquí sembla ser que el camí canvia de nom i ara es el Camí del Tossal Gros. Em passa un tractor que deu anar al tros. Entro en uns camps a la dreta per veure les retes d’un pou, ara sec, que era una bonica construcció al seu dia.
Més endavant em desvio ja que un dels mapes senyala la Fonts dels Horts, i m’ha semblat veure canyes camí amunt. Com es normal, en aquest terreny no hi han canyes ni fonts. El camí porta i finalitza en una colla de grans parades de conreu. Torno avall, i al poc em torno a desviar ja que quasi a tocar a la pista hi ha les restes d’un pou no massa vell. En realitat té una mica d’aigua al fins, però està tot fet malbé. Mes amunt em sembla veure una petita balma obrada, millor dit sembla que es formada per una gran roca i pedres per tancar i fer un espai de resguard. Quan vaig a pujar i en mig d’unes punxoses, em noto una picada a la cama, al principi crec que es un pinxo, però després m’adono que es una picada d’abella o vespa, surto de presa i em passo el llapis, que em dona una mica de frescor.
Fins aquí i com el camí anava a tocar a una vessant, hi havia trossos de ombra, però ara i a les envistes del Mas d’en Jover, el sol torna a tocar de ple. Després d’una pujada, de visitar una mica el mas i d’un altre pujada,el camí s’aplana i es deix a l’esquerra el camí a peu al Tallat i Vallfogona. Com a curiositat, el mas es de tres plantes, la tercera era el paller, i la planta baixa està completament plena de suports de ferro aguantat el trespol, encara que hi ha grans forats, i la teulada està arranjada. No acabo d’entendre aquestes despeses i després abandonades, ja que no cal dir que es difícil arribar a l’entrada i bellugar-se per fora, degut a la vegetació.
Més endavant, quan hi soc quasi a la part més alta del recorregut d’avui, veig que pel camí, i abans del mas, puja un bttero amb alforges. Jo em desvio per una pista vella, que els mapes hi figuren tan bona com la que ara es la principal. Està molt menjada i abandonada. Hi ha un maset amb pou i amb un recer que devia ser molt maquet, ara tot abandonat, amb la porta arrancada. També sorprèn que el devien arranjar, després de perdre la teulada. Van posar unes files de totxos per aixecar les parets i una teulada bastant nova suportada per bigues de ciment. Més endavant hi ha un altre maset, sense teulada. Enllaço a la pista principal, i segueixo fins a la carretera, TV-2338, la que deixo als pocs metres. A l’esplanada que hi ha al deixar-la dos sorpreses, la primera. brossa escampada i la segona,  aquí comença una senyalització amb cintes bicolors que m’he acompanyaran fins a Blancafort. A la tarde miro a la pàgina web de l’Ajuntament i trobo que el dia 20 van fer una bicicletada, però a l’inrevés, que a mes la situació de les cintes ho demostra. Escric al consistori amb aquests termes: «Avui he passat per la pista que va des de la carretera al Cap del Coll, la TV-2338, concretament des del quilòmetre 6 on he agafat la pista, fins que torna a trobar la carretera, mes avall del quilòmetre 2. M'ha estranyat veure-la senyalitzada amb banderoles bicolors. Avui he llegit que el dia 20 es va fer una bicicletada i m'ha fet suposar que aquest es el motiu de dita senyalització. Si es això només significar que han passat 14 dies i aquesta encara no s'ha retirat». Esperem que preguin mesures.
La pista va baixant, no he descobert el seu nom, i quan estic a les envistes del Turó del Reguer, i com ho veig fàcil apropar-me, agafo per unes parades d’ametllers, i sempre per la vora, fins al seu final, llavors veig un rastre i m’enfilo. Hi ha una esplanada molt tapada però amb moltes pedres, com si hagués hagut alguna cosa aquí dalt, i una mica més amunt el vèrtex dalt d’unes grans roques.  El poc tros que em separa està brut però res que no es pugui fet. Al menys aquí s’està a l’ombra. Volia pujar fins al peu del suport del vèrtex però la meva manca d’agilitat m’ho impedeix. Faig la fotografia de rigor, dalt d’una roques però sota de l’última. Es veu perfectament el vèrtex i a mi. A prop i damunt d’unes roques que sembla era un parapet m’assec a menjar una mica i treure’m la fullaraca de les botes, que m’ha entrat a l’entrar cap el Mas d’en Jover.
La baixada es fàcil si no haguessin arbres caiguts, però sense problemes arribo a la pista. Abans de trobar la carretera he pogut fer una drecera per la resta d’un camí, i he buscat i no he trobat un altre per estalviar-me un retomb, encara que hi es ja que a la part de més endavant es veu l’arribada. Ara ja per la mateixa carretera TV-2338 fins a Blancafort, entrant pel carrer Àngel Guimerà, visitar una mica el poble, canviar-me una mica, anar a la piscina a compar-me una coca, agafar el cotxe i cap a casa. He arribat al cotxe a un quart de tres després de fer mes de tretze quilòmetres.
Un dia molt calorós i encara sort que hi ha hagut trossos d’ombra i altres que corria l’aire. Hi he vist coses curioses, com marges fets amb fileres de pedres horitzontals combinades amb trossos de fileres de pedres verticals, al menys ha estat interessant. Tal i com he dit les pistes estaven totes retocades de feia poc, ja que la terra que ha quedat a les vores, encara estava solta i no premsada. A trossos al retocar la pista rasquen massa i la base dels marges queden bastant desprotegit, fet que fa que sigui molt fàcil que hi hagin caigudes de marges, Els camps de cereals estaven tots segats, els ceps estan esplèndids, he vist varis abeuradors per animals i algun/s es preocupa de portar aigua, ja que en tots els que hi vist es notava que avui havien posat liquid. Els camps, s’han alternat entre cereals i vinya, amb alguns d’ametllers i alguns olivers. Molta zona sense conreu dominada del pi, i la visió de la Serra del Tallat, amb els seus ventiladors darrere, que dona pena, em figuro que no fa massa es devia cremar. El de les deixalles i les cintes es un constant en tot el país, vagis on vagis ho vas trobant. Dona pena veure els grans masos i els petits masets, junt amb la majoria de pallers i pous i aljubs completament arruïnats, enrunats i abandonats, i avui he vist i passat a tocar un munt de masets i pallers. Però ja hauria d’estar avesat a veure-ho. Exceptuant el tros del Camí Vell de Montblanquet, la drecera després de deixar el GR, la pujada i baixada al Reguer, una petita drecera que he fet baixant i la visita al poble, tota la resta la hauria pogut fer amb el meu cotxe. Pel camí he pogut menjar unes figues i una mica de raïm, de camps abandonats, i bastantes mores (fruit). Encara que sortir sempre es positiu, no ha estat de les meves millors caminades.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000


000000000000000000000000000



diumenge, 28 d’agost de 2016

Saber escoltar


Mira que es fàcil escoltar i el difícil que ho fem


00000000000000000000000000000000000

divendres, 26 d’agost de 2016

La majoria de les persones mor als 25 anys, però ...



La majoria de les persones mor als 25 anys, però se'ls hi enterra als 75. 
Saps que significa? 
Tracta d'esbrinar-ho.
No deixis que aquest món negatiu guanyi. 
No et deixis guiar pel camí, ves per on no hi ha camí, i fes una sendera.

Fotografia extreta de; "Avança! - Camí de l'Est", A2O Studio, 2015.
00000000000000


dissabte, 20 d’agost de 2016

Los Pesells


Horta de Sant Joan
Vèrtex de Los Pesells



Avui es un dia dels que quedes molt satisfet. Volia fer el vèrtex geodèsic de Los Pesells, prop d’Horta de Sant Joan, i no he trobat, per «inet», cap track que passés ni que s’apropés, al menys jo no l’he trobat, pel que l’altre dia em vaig posar davant dels mapes de l’Icgc, tant el topo com el orto, i m’he fabricat un track que, tal i com a mi m’agrada, fes un tomb rodó. Un dels inconvenients ha estat que els mapes no marquen cap camí que pugi dalt del cim, que hi ha trossos que per lligar-ho s’havia de passar per camps de conreu, encara que els mapes marquen camí per la vora, sabem que a la realitat no sempre es així, i que hi ha un senderó, abans de la pujada cap el cim, que marxa de la vora d’un camp, i penso que segons com, serà complicat trobar el començament. Però comptant les possibles dificultats, m’he fet un track amb minuciositat, i la veritat es que m’ha funcionat perfecte exceptuant un lloc.
Com el companys està de viatge, avui he tornat a anar sol, jo no tinc cap problema per això. He anat cap a Horta de Sant Joan, però sense arribar-hi. A poc de sortir de Reus tenia al davant una nuvolositat molt lletja que m’ha fet témer el pitjor, ja que com la previsió no marca aigua, no porto res per això.
Una vegada passat el quilòmetre 6 de la carretera, marxa a la dreta el Camí Vell de Batea, i allí hi entrat. A l’entrada que a més del camí Vell de Batea, hi ha un altre camí, que precisament es per on tornaré, no veig un lloc idoni per deixar el cotxe, pel que he seguit una mica i als dos-cents metres he trobart un lloc molt bo per fer-ho, sota uns arbres. Aparco després de girar el cotxe, ja que tinc el costum de deixar-ho sempre encarat cap a fora.
Em preparo i començo a caminar quasi a un quart de deu. El temps està «entorbolinat» i l’aire es una mica fresquet, però de seguida, al sortir a terreny obert, tot allò passa i començo a notar la calor. Fins que es deix el Camí Vell de Batea, gran part del terra està asfaltat, encara que alguns trossos s’està desfent. Hi ha tanca «treu-pors» als trossos adients. Com sempre l’ha de fer, veig el que era el camí (més) vell on sembla que es pot fet una tallada, però finalitza a nivell superior del camí actual, ja que ha quedat tallat al fer les obres. He de recular. Aproximadament al quilòmetre quatre-cents deixo aquest camí a Batea agafant una pista de terra, amb cadenat a l’entrada. Hi ha senyals de passar tractors i tot-terrenys encara que està en bastant mal estat. A l’arribar a uns camps on ja han segat, a la dreta i dalt d’un turó arrodonit sento gossos i veig a un caçador, penso que potser avui es dia de caça, però a l’entrada des de la carretera, haurien d’haver posat el cartell corresponent. He de vorejar el camp i buscar el començament d’un sender. Al mateix punt que tinc marcat el gps surt, i encara que està bastant brut es pot seguir. Aquí penso que he de deixar de caminar amb pantalons curts o de mitja cama.
Arribo on tinc marcat «a dreta cap a cim», es un tros molt ample, però no pista sinó perquè el terreny es feréstec. La veritat es que no veig per on hauria de continuar si no pugés a cim. Per evitar una forta pujada, pel dret la rodejo. Hi ha unes parades abandonades i al seu final surten dos rastres, estic a menys de 100 metres de cim. Segueixo el de la dreta que es el menys brut, però va pla i amb tendència a baixar, reculo i agafo l’altre. El rastre costa de seguir fins que quedo completament tapat per tot arreu, amb vegetació que m’impedeix el pas. Estic a menys de 60 metres. Barallant-me amb la vegetació i buscant els millors llocs, arribo al cim per un lateral.
Fotografia de cim amb el trípode i menjar una poma que porto. La visió es quasi nul·la, només una mica entre l’arbreda i no de gaire lluny. Davant i a tocar hi ha un bon esvoranc. Ara toca baixar, fet que faig al dret per on em sembla millor, no hi ha quasi problemes. Veig un rastre difús que em portaria avall ràpidament, però a l’esquerra em surt un de més clar que va en direcció cap el camí que enllaçaria si no hi ha pujada a cim, es aquest el que agafo, poc a poc es va tapant, i fastiguejat reculo a buscar el primer, que efectivament em porta als conreus en un no res. Ara he de vorejar una parada d’ametllers. Al final de la parada, hi han varies paral·leles  amunt i avall, i en una de més amunt hi ha una persona asseguda, li pregunto si està de caça i em contesta que no, que està en els ametllers. Segurament que erro, però em dona mala impressió. Hi ha un tot-terreny que sembla d’aquella persona i em surten dos gossos petits que encara que ell els crida, en van seguint tot bordant, fins que em canso i els amenaço, un marxa de seguida i l’altre em segueix fins que el camí dona un fort tomb a la dreta i desaparec de la seva visió. Tot això ha estat a l’alçada del Mas del Milionari, que sembla força arranjat. Abans m’he trobat un Peugeot vermell sense matricula, ple de fullaraca i que sembla abandonat.
A partir d’aquí he d’anar amb compte amb el gps, ja que hi ha una combinació de pistes, vorejar camps amb sortida a camins, sempre amples, fins arribar al Mas d’Emiliano. Abans he passat a tocar un tros de rec, un recol·lector d’aigua i una bassa completament menjades per els esbarzers. El mas sembla que estigui en us. Més endavant hi ha un moment que faig una marrada. Arribo a un maset que està reformat del 1948, amb aprofitament de l’aigua de la pluja, que per un costat el tub està encastat a la paret i per l’altre costat abans anava a un aljub i ara també va cap dintre del maset. Al davant hi la el que queda un tros d’una era, la resta ha estat menjada per la pista, encara que es completament visible el marge rodó. Una vegada recuperat el camí correcte, encara que l’errat m’hauria portat al Camí Vell de Batea, ve un tros amb un magatzem nou i altre més enlairat enrunat, i on a les dues vores del camí hi han escampades un munt d’andròmines fora d’us i deixalles de volum. Ara ja queda poc fins el cotxe, i en quan arribo al Camí Vell de Batea, quasi a tocar la carretera, primer vaig a fotografiar un pal indicador i la columna del que devia ser una creu. Després de 200 metres ja arribo al cotxe, que per sort continua a l’ombra. Son les dotze en punt i he fet una mica més de set quilòmetres. Mentre m’estic canviant de sabates i de samarreta passa un cotxe a gran velocitat aixecant una gran quantitat de pols, sort que el veig venir i tanco ràpidament les portes del cotxe. Ha estat un dia molt calorós, però atenuat per l’aire, que corria una mica. He tingut una bona visió, quasi tot el dia, d’Horta de Sant Joan, la Muntanya de Santa Bàrbara i les Roques de Benet, i al final de la caminat Bot i les serres del seu darrere. Els camps de conreu, ametllers, ceps ... de la Finca del Milionari, de Cireró, de la Vall de la Sénia que estaven dins de la rodona del meu recorregut, amb la seva verdor han donat un gran colorit a la caminada, sense menysprear la verdor dels pinars de la Serra de Los Pesells i els pinars entre finques i parades.
Curta però agradable caminada, sense dificultat exceptuant la pujada a cim

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.











00000000000000000000000



000000000000000000000000000