"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dilluns, 20 de març de 2017

Pots trobar esperança en les hores més fosques ...


Pots trobar esperança en les hores més fosques
i centrar-te en els dies més brillants,
Lliure de l'amargor que creix
no pots jutjar a l'univers



dijous, 9 de març de 2017

Els Masos de Vespella, Mas d'en Planes, Mas de Reverter, Mas d'en Blanc, Vespella de Gaià


Mas de Reverter
Sant Miquel de Vespella



Com que el company tenia altres compromisos, avui he sortit sol. He fet una matinal, anant a dinar a casa. M’he arribat fins als Masos de Vespella de Gaià, m’he preparat i he sortit a caminar a les nou en punt del matí, amb poca roba posada ja que a aquesta hora ja feia una mica de calor. He passat pel carrer Major i per davant de l’Ajuntament, anant a buscar el camí cap el Mas d’en Plana (o Planes). El camí es asfaltat i penso que si tot el recorregut es així, avui patiré. Al poc ja veig per primera vegada Vespella, amb la seva església, darrere el castell i al fons el turó amb les antenes.
Quan arribo davant del Mas, en comptes d’agafar la pista a l’esquerra, que es la Carrerada dels Pallaresos a Salomó, segueixo recte per un antic camí, barrat als vehicles, que fa que hagi de passar a tocar el mas per la part de darrere. Em desvio una mica per visitar, el que es pot, de l’ermita (o capella) de la Mare de Déu del Carme, que ara servei de magatzem, segons es pot veure per un forat. El mas sembla molt tronat, però no sé on he llegit que el volen restaurar. La veritat es que hi ha un tros afegit al mes, que sembla bastant nou i arranjat. El camí que segueixo es un camí vell, ample però no gaire transitat, puja una mica i arriba a una petita plaça, amb un arbre en mig i on comença una pista asfaltada, però amb una capa molt fina.
Quan aquesta pista, per la que vaig, enllaça amb la carretera, asfaltada completament, trobo una porta metàl·lica tancada, amb tanca de fil-ferro als costats. Penso que comencem be el dia, que si he de retrocedir fins el mas i fer el retomb, serà una bona punyeta. El sol ja es comença a sentir i jo porto la samarreta tèrmica d’hivern. Surto del camí i vaig una mica per dins del camp, cap a l’esquerra, per si hi ha una falla a la tanca, i efectivament trobo un tros de tanca xafat, pel que puc sortir a la carrerada. Hi ha un mas a la dreta, a dalt, on uns gossos no paren de bordar des de que he arribat a la porta tancada, o m’han vist o m’han sentit. Confio que el mas no estigui tocant a la pista, el mapa indica que no, però també podria ser algun habitacle tocant a la pista amb els gossos. De cop veig unes runes a l’esquerra, es el Mas de Reverter, i un fil de corriol que sembla que hi va. L’agafo i efectivament arriba a les runes, encara que hi ha un tros curt que està molt tapat i quasi la resta està brut. Per les línies de les pedres es veu que no va estar construït d’una sola vegada.
El mas de Reverter era un gran mas, ara només li queda en peu la paret de darrere i poca cosa més, han netejat de pedra tota la part del davant, hi han col·locat el pedregam al costat. Potser part ho han aprofitat per altres construccions. No hi ha camí que arribi aquí. He de remuntar un petit talús per tornar a fer cap a la pista, i sort que la tanca d’aquesta part està xafada, penso per mi, que la deuen haver xafat els que han netejat de runes de la part del davant del mas. Segueixo la pista asfaltada, deixant tres camins a masos o xalets, una canonada de gas que creua soterrada, i fites de corriols que marxen, a més d’algunes velles pistes, ara en desús, igual que vells camins a les parades, ara tot perdut, i rastres de animals que baixen del bosc i segueixen cap el barranc.
Deixo la carrerada asfaltada, per una pista que dona un petit retomb, per no xafar més asfalt, al menys per una estona. Aquesta pista, es ample, i molt retocada de fa poc. Aquí em creuo amb un bttero. La pista creua la carrerada, convertida en carretera agrícola, i comença a pujar. El sol pega, però per sort encara estem al març.  La pujada ja no la deixaré fins el cim, amb poca boscositat i camí cimentat, es fa bastant pesat. Per animar només falta anar trobant als costat del camí, varis munts de runa i deixalles.
Hi han varies cruïlles on s’ha de seguir recte, i al Camí de la Pedrera hi ha una barraca de pedra seca, molt maca. Es troba un cartell que m’indica que he d’agafar a la dreta. Es sent un tractor treballant. I em creuo amb un cotxe. Deixo aquest camí per dirigir-me directe al cim, on hi ha el que era un gran mas, Mas d’en Blanc, enrunat, i on només queden part d’unes quantes parets. Primer de tot vaig al vèrtex que està en una esplanada a la part de darrere del mas, que potser havia estat la seva era. Després i per un lateral puc entrar entre les runes, però la veritat es que no hi ha pràcticament res a veure, el començament d’un aljub (per tina seria massa estret) tapat per les herbes, i rodejat per cintes dels agents rurals, ja que quasi no es veu el forat. També es veu l’arcada de la porta d’entrada, i el començament d’una arcada interior. No val la pena entretenir-se més.
El camí va baixant. I ja començo a trobar-me algun xalet. Veig al mapa que podria escurçar el camí, que dona un bon revolt, per un altre, ben marcat al mapa, que va molt més directe. Sense dubtar-ho ho agafo. Era una pista, ara només queda un corriol amb herba que em sobrepassa la cintura, però es pot passar be. Però com sempre la felicitat no es complerta. Aquest camí arriba a una plaça on hi ha un xalet, horts i algun magatzem. Passo pel costat de les construccions, sento veus a dins, però no faig cas. La sorpresa es que arribo a una gran porta, es l’entrada pels vehicles a la parcel·la d’aquest habitatge, i sort que està oberta, que si no ...  Ja pel camí que he tallat, i passant pel costat de nous xalets, i fent una gran esse, creuo el sec barranc i pujo cap a la part alta de Vespella. Son quarts de dotze i fa calor. Pujo dalt del castell, per un camí ben empedrat i rajolat, amb barana de fusta a la part de la timba, i amb uns pocs detalls arquitectònics. Del castell, a banda del gran roc natural, no en queda res, al costat de l’estimbat, es veuen runes que podrien haver estat del poble vell. Abans de l’última pujada dalt de tot, on hi ha una escala per fer-ho, i al davant hi ha l’església de Sant Miquel i el cementiri al seu costat. No es pot entrar a cap dels dos llocs. Pujo a l’esplanada de dalt de tot, on hi ha una bona miranda... i un senyal geodèsic, que trobo fàcilment.
No m’entretinc massa, tampoc hi ha en que, baixant cap a ‘Urbanització Sant Miquel, tot passant pel Passeig de Sant Miquel, on hi ha una escultura dedicada als Ulls de Vespella. La urbanització de xalets es molt gran a l’hivern amb pocs d’habitats. On es creuar el Barranc de Salomó, es deix la pista que va junt al barranc i al seu nivell, per, amb forta pujada, arribar a un  lateral de la part alta de la mateixa urbanització, per agafar pel Camí de l'Oliveret, deixant a l’esquerra un dipòsit de la companyia d'aigües, a la dreta i dalt, una bassa ant-incendis, després una barraca de pedra seca, sense teulada, i de seguida per camí vell de carro, ara cimentat, s’arriba a la carretera, quasi on tinc el cotxe aparcat. Es un quart de dues, i he fet uns dotze quilòmetres, en un dia calorós i solejat, per uns camins que son quasi tots asfaltats o cimentats, amb poca ombra, en un recorregut que no aconsello fer a l’estiu.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000




diumenge, 26 de febrer de 2017

Farena, El Pinatell, L'esqueix, Molins fariners i paperers





La del dia d’avui es una de les caminades de les que no hi ha massa per explicar, ja que es una ruta molt habitual entres els excursionistes i caminadors de les nostres contrades. Es d’aquells llocs que des de que es va reobrir, més o menys bé, el camí de l’Esqueix, posant passeres, tothom ho ha fet o està en ment fer-ho, igual que jo. Aquesta vegada he anat amb els meus ex-companys de feina, organitzat perfectament pel Santi. Ens hem trobat 11 caminants, i un gos, a Farena, i hem sortit quan mancaven cinc minuts per tres quarts de nou del matí, tot seguint el PR cap a la Bartra. No fa gaire fred pel que no cal abrigar-se massa.
Anem pujant per l’obaga, deixant a l’esquerra el Camí de les Mines i desprès el Camí a la Bartra, però primer hem deixat a la dreta, les restes d’un petit forn de calç. Fins a la cruïlla del Camí a la Bartra, era el Camí de Capafonts. Anem pel Camí Vell del Pinetell, que també era el Camí de la Riba. Per les dates que som la temperatura es força bona, a més fa sol encara que per aquest tros el veiem poc a l’anar emboscats. Es un camí bastant trillat i que a estones deix clar que fa anys era un camí de bast. De cop ens trobem de cara un «piló del gent» que son els excursionistes del Creixell que estan fent tota la ruta a l’inrevés, i des del Pinetell, no de Farena com nosaltres. Quasi toquem la carretera, per creuar-la mes endavant per dues vegades. La primera es per creuar el Riu Sec, i la segona que crec que es un absurd, ja que has de pujar per un roquer de mala petja per enllaçar amb un camí cap a Rojals pel Mas de l’Anda i de l'Arlequí, per tornar a baixar a quasi tocar un altre vegada la carretera, i total per estalviar-se un tram de 100 metres plans d’asfalt. Però si es vol no fer carretera està bé, però jo dubto que el camí vell, ho fes.
D’aquí, aviat comença la pujada, on es veu molt més les restes de l’empedrat vell, amb pujada suau i amb les seves esses corresponents. En una cruïlla, deixem a ma dreta el camí que hi torna a creuar la carretera i es va cap a les Fontanelles (es l’antic Camí de Covetes), per agafar a ma esquerra, que suaument ens portarà a creuar per última vegada la mateixa carretera.
Mentre fem reagrupament ens surten quatre motos pel camí per on hem de seguir, camí que per les seves mides no poden circular, però ... Seguim per aquest camí, passem un bon toll aigua, sense problemes i més endavant trobem el brollador, a la dreta del camí.
Arribem al Pinetell on parem a esmorzar. A casa m’adono que en aquest llogaret hi ha un clau geodèsic, llàstima que no m’havia fixat abans. Es curiós veure un habitatge amb dos fotografies de l’Ovidi Montllor, molt bon record d’aquest gran autor i cantautor valencià, ara difunt.
Desprès d’alimentar-nos i fer les fotografies de grup, de rigor, comencem a anar de camí cap el Brugent. Tal i com havia sentit comentar, el començament del camí, ara està desviat ja que abans passava a tocar un mas i ha estat tallat. No es massa molèstia donar el petit tomb que es fa ara. Si es mira al cadastre es veu clarament com a tocar el mas surten dos camins, el de l’Esqueix i el de la Costa, que arribava al riu, fet que ara no succeeix. Ens desviem per anar al bon mirador que es la Roca del Lloro, segons un cartell, i on es veu part de la magnífica vall del Brugent, amb Mont-ral al front i ben enlairat, i el Mas de la Plana, quasi al fons de la Vall, també al front.
Retornem al camí i en forta baixada, per pista, amb alguns llocs on has d’estirar les cames per baixar els pedrers, arribem al començament d’una de les parts més significatives de la ruta, potser el nom seria el Grau de l’Esqueix. Això ho he sentit en algun lloc i no se si es correcte. Es baixa per un grau, amb una corda com a barana de seguretat, es passa per un escanyall entre la pared i un gran roquer, hi han esgraons, i de seguida arriben a les primeres passeres, es una doble passera. Diuen que s’ha de passar d’un en un. A la meitat hi ha un roquer on s’arrepenja una passera cap a cada costat. ens posem en fila i anem passant, de cop arriben una parella de «llestos», i es posen al davant de la fila que espera. Nosaltres ens mirem i com ningú diu res, jo no vull ser el que sempre em baralli; ells passen, també d’un en un, i després acabem de passar nosaltres.
El camí a partir d’aquí es fa molt enutjós, ja que s’ha d’anar de forma continuada pujant i baixant per entre grans rocs, i als que no tenim gaire flexibilitat es fa una mica pesat. Però poc a poc anem avançant. De cop, en mig del pedregal, ens tornem a trobar al grup del Creixell. Ens parem per deixar-los passar. Deixem a l’esquerra una petita cova sense importància. També ens creuem amb els dos «penques» de la passera, jo no m’aparto per deixar-los passar i ell quasi que cau al voler passar i no tenir lloc, cap dels dos tenien intenció de deixar-me passar, jo tampoc. Hi ha moments que seguim quasi a tocar el Brugent i en altres fem munta i baixa. Deixem a l’esquerra el camí a la Font de dalt i el GR. A l’esquerra hi han les molt poques restes d’unes runes, i ja hi som al Molí del Castlà. No entenc que en els nous cartells e indicadors posin Castellà, ja sabem que vol dir el mateix però trobaria més correcte l’altre. El camí actualment passa pel mig de les runes, pel primer pis. Entre l’herba es pot veure un petit tros de la planta baixa, i l’obertura d’un forn, una cosa a cada ma. Ens creuem amb dues parelles que ens pregunten per no anar i tornar pel mateix lloc, jo els informo que portem vuit quilòmetres i que una vegada al Pinetell han de seguir marques verdes, diuen que ho provaran, jo quedo dubtant que si no ho coneixen puguin fer-ho amb èxit. Creuem el Brugent per una nova passera i arribem a una cruïlla, recte cap a Farena anant a buscar el camí del matí, i a l’esquerra el camí dels Molins. Agafem aquest últim, cap a les Fontanelles. Vull buscar la font però la gent no està per la labor, no la trobo però he de seguir. Està molt canviat de quan vaig passar l’última vegada.
Nova passera i passem a tocar el Molí del Po o del Cristí, quasi no es veu res de res. Com treballa la vegetació quan ningú actua sobre ella. De seguida hi ha el Molí de Vilalta, un tercer molí quasi seguit. Aquest potser es podria veure alguna cosa, però ja m’he quedat l’últim i una mica despenjat i no es cosa de fer perdre més temps al personal.
Tornem a creuar per una nova passera, i en un arbre hi ha clavat un poema del Salvador Espriu, en celebració de l’any Espriu. Veiem a l’altre costat del Brugent unes parets de pedra, tot molt blanc i lluent, que pertanyien al Molí del Borrós. Passem l’última passera per arriba a l’entrada del Molí d’en Fort, molt endreçat tot, arranjat i en explotació. A la porta hi ha una petita cabra que quan seguim marxa, ens segueix. Un company intenta espantar-la però no hi ha forma. Un cotxe baixa per la pista i des de dins un xaval de menys de 10 anys m’insulta, penso que es devia pensar que la volia robar, no sé el perquè, però encara que ho pugui tenir en compte, trobo d’una mala educació i més quan el conductor només li renya amb una frase amistosa, i un altre nen que va darrere es fot a riure. Després ens trobem a un altre cotxe aturat, en espera que passem tots nosaltres, que ens dona la impressió que es el propietari o l’encarregat del molí. Porta un xavalet que té la aparença de ser germà dels dos del cotxe del davant.
Deixem la pista per un corriol a l’esquerra. Es per on quasi sempre he passat quan he estat per aquestes contrades. Està molt malmès, i ens fa anar molt lents, fins que trobem l’altre camí que ve de la pista, que ja demostra ser un antic camí de bast, amb alguns retombs que conserva l’empedrat.
Entrem a Farena per la part baixa del carrer Orient, arribant el grup de cua (3) al cotxe a dos quarts menys cinc de tres, després de fer una mica més de deu quilòmetres, en un dia solejat però que quasi sempre hem anat emboscats. La caminada ha estat perfecte i la major alegria que he tingut es que, encara que dura, no he quedat massa cansat. Tot això a banda de la companyia que com sempre ha estat al punt.
Tots menys el Josep Maria i jo s’han quedat a dinar al Restaurant Brugent, nosaltres dos ens hem tornat cap a casa.

No he penjat el track al wikiloc, ja que hi ha multitud de tracks iguals o similars, i no crec que aquest aporti res de nou.
No he penjat les fotografies al meu Google Fotos, ni el vídeo al meu Youtube, ja que no tinc el permís de tots els caminants











000000000000000000000000000





dimecres, 22 de febrer de 2017

Rauric, La Casa Blanca, Lo Codony


La Casa Blanca
Rauric



Feia temps que no sortíem el Josep Maria i jo, i avui ens hem tornat a trobar per fer un petit tomb per la part de la Segarra que correspon a la Conca de Barberà, aquesta vegada hem estat acompanyats per l’Hera, una bonica gosseta. Hem arribar a Rauric, hem aparcat al començament d’una de les entrades i hem sortir a les nou en punt. Com que arribarem per l’altre costat de la carretera, el primer que fem es visitar el petit poble.
Anem cap a l'església i el seu cementiri adjacent. A la façana de l’església hi ha una placa que posa 1882., o sigui es força vella, però no tant com moltes altres de les que hem anat visitant. Com es normal la porta està tancada i no hi ha reixa per poder veure l’interior. Al cementiri es poden veure dues esteles funeràries. Pugem a on era el castell, ara  tot cimentat amb una construcció quadrada que podria ser dipòsit d’aigua. L’esplanada, rodejada per una tanca de fusta, excepte pel camí d’arribada, permet una bonica miranda. Pel que sembla, del castell només queden unes poques pedres que hi ha a les pendents del turó. Des d’aquí dalt veiem per primera vegada, Savallà del Comtat, poble que anirem veient quasi tot el dia.
Sortim del poble i agafem el camí a la Cirera- A l’entrar al camí hi ha un antic pou amb la teulada trencada que ens permet veure que al fons hi ha aigua, sense importar si la porta es pot obrir o no. Al poc, deixem a l’esquerra la Pallissa del Figueres, que potser te historia però es molt nova, potser està renovada. Creuem la T-224 que va de Santa Coloma al limit de la «província», per seguir pel camí a la Casa Blanca, que després del primer repetjó ja veiem al fons. Passem a tocar Cal Calbet, amb un gos, a dins del tancat, que ens contempla, sense dir-nos res, mentre passem pel costat del mas. Arribem a la Casa Blanca, després de desviar-nos uns cent cinquanta metres, i parem a esmorzar en uns bancs de pedra que hi ha apegats a l’ermita de la Mare de Déu del Roser, petita ermita amb una finestra de reixa que et deix veure i fotografiar l’interior, molt arranjat i bonic.
Com a l’entrada al camí cap a la Casa Blanca, que per cert es camí a Savallà, hi ha un cartell que parla de la font, que està a prop, i que es un bon lloc per aturar-se, ens allarguem, encara que no estigui en la direcció que tenim projectada. L’indret de la font estaria molt be si estès una  mica arranjat, ja que l’herba s’ho està menjant tot, amb una taula que era una gran bobina de cable, i unes pedres de seients, tots escampats. Hi ha una obra a pocs metres de la font, de pedra i ciment tot tancat, on hi ha una bomba en funcionament, però no es veu massa cap on deu dirigir l’aigua. Hi ha un bassot o bassa, que entre canyes i altres herbes, només deixa veure un petit tros de l’aigua ben verdosa. Tot això està en mig d’una gran pollancreda que en els seus temps devia fer molt de goix.
Al sortir d’aquí i retornar al camí que seguíem, fent una petita errada, que ens donem compte aviat, al mirar el gps. Seguim un camí entre els camps de Cal Roc i els camps de l’Estopa. Ens desviem per visitar, per fora, Cal Roc, completament enrunat, però amb un pou amb aigua. Del mas encara es pot veure una arcada interior. Ens desviem per entrar a l’Era del Cecílio, on hi ha una nova construcció. Seguim camí i no trobem l’Hostal de l’Estopa, a casa veurem per l’ortofoto que ja no hi son ni les runes.
Ens desviem per anar a buscar el camí de Conesa i la carretera del Codony, deixam a l’esquerra, separat, Cal Biel. A l’estona deixem la carretera per anar, primer per camí i després per la vora dels conreus, que està començant a brotar, fins el vèrtex geodèsic de lo Codony. Allí fem fotos de rigor i tornem cap a la carretera. Encara que als mapes marca un camí per la vora dels camps, no hi es. Si que hi ha un petit i estret muret de ciment, però fa de mal caminar pel damunt. Arribem a la carretera, deixem a l’esquerra Cal Bessons, i veiem a la dreta un paller en mig dels camps, amb pendent, i a pocs metres el que devia ser l’era, amb mur de pedra, amb el pla de l’era tapat d’herba. Veiem al fons Santa Coloma de Queralt i Aguiló.
Deixem el ciment per anar a buscar el camí a Santa Coloma. Al poc veiem un teixó mort, que en provoca una gran tristesa. Sembla que hagi estat atropellat. Passem per sota dos petites runes i pel damunt d’un gran paller. Deixem aquest camí, agafant a ma esquerra. Passem a tocar una barraca arruïnada i trobem un cartell que ens indica la direcció cap a Rauric, pel Coll de Rauric, però nosaltres preferim seguir recte per passar per Cal Vinyals, sent impossible veure les construccions per dins, ja que està completament menjat per les herbes. Si que veiem les restes d’un bassot i un pou amb aigua a l’altre costat del camí.
Abans de la baixada cap a Rauric ens passa un tractor amb el remolc dels que escampem els fems pels camps, pel que el perfum que deix anar no es massa agradable. Arribem a Rauric pel camí de Cal Calbet, a un quart de dues, després de fer més d’onze quilòmetres, en un dia bastant solejat, que ens ha permès caminar molt alegrement. Els camps ja estan verds però li falta una mica per estar en el seu esplendor.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000






diumenge, 19 de febrer de 2017

Alcover, Mas Roig, Mas de Fau, Mas de Barberà


Mas Roig
Ermita de Mas Roig



Feia dies que un tomb em passava pel cap de fer-ho, i es que amb poques dates de diferencia he vist dos cròniques de dues caminades que passaven per Mas Roig, la seva ermita i la seva font. Un dels dos tenia una llargada d’uns 6 i escaig quilòmetres i l’altre de més de 10. Avui després de dinar m’he decidit a fer-ho, portant els dos tracks al gps però amb la certesa que només podria fer el més curt. He agafat el cotxe m’he anat fins a l’Urbanització del Mas Llorenç o La Burquera, no se com es diu exactament, a l’entrada del camí que hi va, posa el primer nom, però ... Arribo, aparco al començament del carrer de la Romiguera, em preparo, i surto a un quart de cinc de la tarda, amb la seguretat que arribaré fosc, però avui ja vaig preparat, amb lot carregada.
Surto per pista cimentada en direcció est, havent deixat a l’esquerra la pista de tornada. De seguida veig un petit pilar amb un peça de ferro (rovellat) que era per una cadena, que ja no hi es, i a l’altre costat el tall a l’entorn d’un pi, on devia anar la part fixa de la cadena.
Arribo a la cruïlla del Mas de l Murtrar i penso que si arribo aviat ja aniré a veure’l. A l’esquerra hi ha un cartell que està fora de lloc, i ara marca a la dreta per anar al Mas Roig, quan s’ha de seguir per la pista, que aquí tomba a l’esquerra. Al poc hi ha una cruïlla, sent que els dos camins porten al Mas Roig i la de l’esquerra es més per cotxes, agafo la de la dreta. En realitat la distancia es similar i potser la de l’esquerra es més suau, perquè jo pujo, poc, i després baixo. La pista es converteix en camí i arriba a les envistes del Mas. Es un mas força gran. La part de l’habitatge podria està mes o menys be, hi ha dos portes tancades amb cadenat. La part de l’esquerra que eren corrals i trasters estan molt malmès, amb la tanca mig enrunada, amb dos altes palmeres desplomades. Al costa dret i quasi a tocar hi ha uns grans rocs que deuen ser caiguts de la part alta de la pedrera. La teulada està molt arranjada. Prop i darrere hi ha les runes d’una/es altre/s construccions, que no vaig a visitar ja que veig que avui em faltarà temps.
Baixo pel que sembla que era camí de la finca, hi ha un tros de marge de camí, encara que està molt desfet. A la dreta, apegat al marge hi ha una caseta que sembla de gos, i un abeurador al seu costat, tot mig menjat per les punxes. Ja es veu l’ermita del Sagrat Cor. L’ermita es petita d’un sol cos, amb un afegit a la seva dreta, que sembla d’un altre època, i darrera a tocar, un edifici on hi havia la maquinària de regulació de l’aigua de la gran bassa que hi ha més darrere. La bassa ara està mig plena. Seguint la pista per l’altre costat del Torrent d’en Ferreró s’arriba a la Font de Mas Roig, amb dos basses. De la font surt un bon raig d’aigua fresca. Les dos basses estan bastant plenes. Penso que devia ser un bon lloc per que els alcoverencs anessin a fer fontades.
Torno una mica enrere i a tocar el mas, segueixo amunt. El camí va pujant, a trossos està bastant be i a trossos atorrentat. De seguida es veu enlairat el Mas de Fau, però encara queda una mica. Es passa una porta oberta i que fa molt de temps no es fa servir, on a l’esquerra, el barranc fa un bon saltiró. No baixo una mica per veure’l millor, ja que no es fàcil (tampoc massa difícil) però està molt moll. Es veu que per aquesta zona fa molt pocs dies ha fet uns bons xàfecs, ja que als trossos planers encara hi han tolls que agafa tot l’ample de la pista. Mirant enrere es veu la Pedrera de la Ponderosa i el Mas Roig, mirant endavant el Mas de Barberà i dalt a la dreta, el Mas de Fau. El sol ja s’ha amagat darrera dels turons de l’oest. Els ametllers ja estan florits i fan goig, encara que manca lluminositat.
Arribo a una cruïlla, on la ruta a seguir es recte, però agafo cap a la dreta per visitar el Mas de Fau, allargant-me primer fins la Font de Roure. Era un lloc bonic, però la vegetació s’ho està menjant, la taula de pedra xafada, la bassa sense aigua i la font humida. Aquesta font era per portar aigua a la bassa, però el rec està tapat. Arribo al Mas de Fau, passant primer per les restes de la seva era. S’ha de tombar-ho per un rastre i passar entre branques i punxes per arribar a l’entrada. Només es pot  entrar al rebedor i la cuina, la resta està enrunada. Era un mas gran però no en excés.
Retorno a la cruïlla i ràpidament arribo al Mas de Barberà. Sort que està en terreny obert i encara hi ha llum. Al mas només es pot entrar a la part del davant, però no al mas pròpiament dit. Està tot enrunat, unes passes cap dins, unes fotos i fora. Era un mas gran, dels que devien fer patxoca. Al sortir, els gossos del Mas de Panxó, a l’altre costat de la vall, m’estan bordant. Al mas hi ha llum pel que deu estar habitat. Des del Mas de Barberà es veu el Mas de Panxó per un costat i el Mas de Fau per l’altre.
De mas surto per un camí a tocar la part sur, a trossos no sembla camí. Baixa fort, fins que desprès de deixar a l’esquerra tres o quatre entrades a camps, de passar per la vora de dos camps, al tercer s’ha de vorejar però no per seguir recte, sinó per anar a l’altre banda per trobar un sender trillat i maco que he d’agafar. Aquí ja m’adono que potser tindré problemes amb la llum de dia, encara que vaig tranquil perquè vaig preparat. Primer va bastant pla, però poc a poc es va decidint a baixar. Es deix a la dreta les runes d’una barraca al moment que el camí fa una esse. Va baixant a trossos decidits i a trossos suaus fins a la pista que va al Mas Blanc.
D’aquí fins al final ja no hi ha cap problema, tampoc ho he tingut abans, ja que la pista està cimentada i passa per terreny obert, pel que la blancor de la pista em dona llum suficient. Quan arribo a empalmar amb la pista de pujada em foto a riure al pensar que abans deia que si arribava a temps aniria a visitar el Mas del Murtrar.
Arribo al cotxe a les set en punt després de fer uns set quilòmetres tres-cents. He quedat molt content de que he pogut fer pràcticament tot el previst i no m’he cansat, i he arribat amb poca llum però suficient. Ara a esperar les pròximes sortides. La part negativa es la quantitat de processionària que comença a haver en els nostres boscos.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000


000000000000000000000000000





dissabte, 18 de febrer de 2017

Mas de la Muga (Bellvei)





Feia dies que no sortia a donar un tomb, pel que avui m’he decidir, no ha anar a caminar però si a fer una visita més o menys turística. He anat a visitar el Mas de la Muga, mal anomenat castell, al terme municipal de Bellvei. Està en un estat deplorable, amb l’agreujant que està tot ple de deixalles, fet que demostra la cultura i consciència d’aquest país. Les dos torres cilíndriques, que sembla que no aguantaran massa temps, es un bunyol, encara que resulti curiós, construïdes en temps més propers a la resta.

Copia de la descripció que figura en el wikipedia:
«Mas de la Muga és una masia del municipi de Bellvei (Baix Penedès). El mas, que fou reconstruït amb els materials medievals de l'antic casal, ara es troba abandonat i enrunat. És un edifici declarat bé cultural d'interès nacional.
Descripció
És un castell situat al cim d'un turó, a 154 m d'altitud sobre el nivell del mar. Es troba en molt mal estat. Presenta encara alçades tres torres. A la banda lateral dreta en veiem dues de cilíndriques i emmerletades que presenten una torratxa i una sèrie de matacans sostinguts per cartel·les. A l'esquerra es pot veure una torre de tipus quadrangular rematada per merlets i amb un matacà. Malgrat estar molt enderrocat encara es poden observar una sèrie de finestres rectangulars. L'edifici està realitzat en maó i ferro. En una fotografia del 1950 (Els castells catalans, Editorial Dalmau) es pot observar l'atac que ha patit l'edificació amb el pas dels anys
Història
És un casal fortificat documentat el segle XI. L'antic mas de La Muga és documentat ja en el segle XI. El mas fou objecte d'una restauració poc afortunada precedida d'una destrucció per tal d'aprofitar els materials. Les reformes foren inspirades per una dona rica de Bellvei que volia viure còmodament fora de Bellvei però veient cada matí el seu poblet. El castell obtingué un aspecte carrincló. Avui dia el seu aspecte és deplorable, ja que, en ser abandonat, ha envellit molt de pressa a causa del temps i la incúria».

No entenc com aquest bunyol, ara xafat, pugui ser «Bé cultural d’interès Nacional».

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000



dijous, 26 de gener de 2017

L'únic Dharma que trobes en el cim d'una muntanya ...





L'únic Dharma que trobes en el cim d'una muntanya és el Zen que tu portes allí.