"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dilluns, 29 de maig de 2017

El dret humà ha de privà sobre el dret polìtic


Si un poble sucumbeix en la lluita pels drets de l'home, és perquè en haver estat pesat a la balança de la destinació va resultar massa lleuger per tenir la sort de seguir subsistint al món terrenal. Perquè qui no està disposat a lluitar per la seva existència o no se sent capaç d'això és que ja està predestinat a desaparèixer, i això per la justícia eterna de la providència. (Mein Kamf)

El món no s'ha fet per als pobles covards.



0000000000000000000000


diumenge, 28 de maig de 2017

El progrés humà no es mesura per la indústria...



El progrés humà no es mesura per la indústria... es mesura pel valor que li dónes a una vida.


000000000000000000000


dilluns, 1 de maig de 2017

Masos del Bater, de la Cabrafiga i de Ca la Pepeta


Mas de la Cabrafiga
Mas de Ca la Pepeta



Amb dos objectius, jo tenia preparada una petita caminada, per agafar farigola el dia de divendres sant i per trobar com arribar al mas de Ca la Pepeta, que quan vaig fer el tomb al Cabrafiga no el vaig trobar, encara que no em vaig entretenir massa ja que em faltava més de la meitat del recorregut. Referent al primer objectiu, ja havia sortit dos divendres sants a buscar farigola, però com no em recordo mai  hi ha i això que hi ha per tota arreu, i als llocs que vaig anar deuen ser dels pocs on no creix, i aquí, em recordo que el dia que vaig passar i havia molta i florida. Però resulta que el divendres sant no vaig poder sortir, i avui he aprofitar fer per el tomb, amb la satisfacció de poder haver aconseguit els objectius que m’havia marcat per avui.
Aparco el cotxe a l’entrada de la carretera vella de Pratdip, una mica abans de la cruïlla cap aquell poble, em preparo i surto caminant a un quart i cinc de la tarda. Només sortir ja faig una petita marrada, ja que si que he d’anar en direcció nord, però no es per aquest camí si no que he de seguir per la carretera i aviat agafar a la dreta, amunt, es el Camí de la Cabrafiga del Bater. Només entrar a aquest camí trobo un munt de deixalles. Com va sent normal on s’arriba en cotxe o està a prop de construccions, sempre hi ha munts de deixalles. Es una pista molt pedregosa. De seguida veig unes runes a ma dreta i per clarianes i petits roquers cap allí em dirigeixo. La Caseta de l’Isidret era una petita cabana, ara enrunada, construïda damunt d’un roquer i rodejada de marges amb terrenys abandonats i ocupats per vegetació baixa de garrics i similars. No retorno per on hi he anat si no que al dret, per parades fàcil de caminar, vaig a buscar el camí, més amunt. Al poc deixo la pista, per pujar cap a la Caseta del Bater. Aquí trobo les senyals blaves que m’acompanyaran fins al Mas de la Cabrafiga.
La caseta està sense teulada ni porta, encara que conserva les teules a la part de les parets. Havia  estat revestida amb calç de la que quasi no en queda, tenia un aljub, segurament d’aigua de pluja, que en aquests moment està ple arran de terra. Segueixo i passo on hi ha un munt de farigola, que es la volia collir el divendres de setmana santa. A tocar està el Mas de Bater. Era un mas gran ara completament enrunat, i rodejat per la vegetació, sobretot de garriga.
Continuo tot seguint les marques blaves, deixant un camí a la dreta que es va cap el Coll de la Cabrafiga, i altre a l’esquerra que va a la carretera. En aquesta última cruïlla s’ha de fer un giro de quasi 360 graus. Al poc s’ha de baixar un marge, a l‘esquerra. O el que camí que seguia no era el vell (encara que estigui senyalitzat) o el que segueix ara no ho era, ja que els camins vells no baixaven els marges al dret, ara es baixa pel marge malmès.
Com he vist alguna cosa estranya quan he deixat el camí que marxava cap a la carretera, vaig baixant parades i acostant-me al lloc. Descobreixo que es una petita cova, sota un marge, amb l’entrada tapada per la vegetació, però que no dificulta veure el seu interior, on no hi cab una persona d’en peus, però si una persona asseguda i més. Al dret, novament i guiat pel gps vaig a buscar el camí que seguia. He de pujar unes parades, sense dificultat. Quan estic al camí, i aquí,em sembla que era una carrerada, però degut al total abandó del camí i del voltant es difícil saber-ho de segur.
Arribo al camí que cap a l’esquerra es va a la carretera i a la dreta cap a les Mugues. On ha tocar hi ha el Mas de la Cabrafiga, però primer i entremig de la vegetació busco una construcció rodona que he vist als mapes. Era un dipòsit d’aigua, d’uns quants metres d’alçada, que té adjacent una escala estreta d’obra, sense baranes ni protecció. Pujo per ella i des de l’últim esglaó es veu el terra interior, ple de les restes, a bocins, del que havia estat la teulada. Baixo amb compte i em dirigeixo al mas. No hi ha res de nou de quan ja vaig estar, potser està molt més deteriorat. Es deu dir Mas de la Cabrafiga perquè es la partida d’aquest nom, però em recordo haver llegit que també es coneixia pel Mas dels Belgues, segurament van viure gent d’aquesta nacionalitat. Ara dona llàstima aquesta construcció perduda i que aviat començarà a enrunar-se totalment. Per dins, a banda de la vegetació dels trossos sense teulada, està completament saquejat, i malmès. Com dic, una llàstima els diners empleats aquí per arribar a aquesta situació.
El segon  pas es buscar com arribar al Mas de Ca la Pepeta. Primer busco camí de les Mugues enllà, però el barranc que hi ha entremig es prou profund i tapat i  no veig per on creuar ni baixar. Després miro davant mateix del de la Cabrafiga i sembla que puc baixar, al dret, està clar. La baixada no es massa forta pels meus genolls, hi ha un moment que he de fer filigranes, tot agafat a una branca i de seguida trobo el que devia ser l’antic camí que creua el barranc a un nivell superior d’aquest. Miro per on devia de baixar fins aquí i està una mica confús , podria haver estat per qualsevol dels dos costats. Creuo el barranc i enfilo amunt pel que era el camí vell, però aquest es tapa, encara que s’endevina per on anava, l’ultim curt tros s’ha de fer al dret per la part caiguda d’un marge. La veritat es que visitar aquest mas arruïnat no val gens la pena. Tenia una sola habitació, un pati exterior amb aljub (ara ple d’aigua) i llar de foc, potser un altell, dos edificis annexes totalment enrunats i poca cosa més.
Deixo el mas i agafo el que sembla era el camí que comunicava amb la carretera. Al començament es de molt bon seguir, i sembla que era ample, però poc a poc es va fent rastre i dividint-se. A vegades el rastre es perd, però amb ganes i orientat a la direcció que vaig, no tinc massa problemes. A l’estona s’acosta bastant al barranc, però més elevats. A l’altre banda del barranc hi han unes runes, només les parets laterals. Jo penso que potser era un molí, per la situació on es. Arribo a la carretera vella sense problemes, i la segueixo a l’esquerra. Al arribar a la cruïlla del Camí de la Cabrafiga del Moreno, que està tancat amb una cadena, jo l’agafo passant pel damunt d’aquesta, baixo al barranc i una mica per experiència trobo la que crec es la Cova del Quicà, ara amb una tanca de filferro pel davant i on gos espantadís que deuria vigilar l’entrada i la cova, en quan em veu corre a amargar-se dins de la cova. Per veure-la hauria de obrir la porta de la tanca, però crec que està en propietat privada (real o apropiada) i no ho crec necessari.
Torno a pujar a la carretera i ja no m’aturo fins el cotxe, on arribo a dos quarts de set, desprès de fer tres quilòmetres sis-cents, en una tarda solejada però una mica ventada. Després de quasi dos mesos sense sortir, m’he trobat molt còmode, tot sent molt curta, m’he sortit quatre vegades de la ruta i no he notat cansament.
No pujo el track al wikiloc, ja que es un tomb que no crec que valgui la pena. Si algú volgués algun aclariment o inclús el track, que m’ho digui i ho enviaré. 

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000




000000000000000000000000000





Sínkope - Vivo En Un País (Lyric Video)


dissabte, 29 d’abril de 2017

Fes menys suposicions ....., somriu més.


De la web "El Rincón del Tibet".


0000000000000000000


dijous, 13 d’abril de 2017

Romaní



Romaní del Caminet, 
herba humil, floreta blava ...
En arribar dalt del cim 
com s'enjoia la mirada! ...
La terra s'allarga al sol
mentre el vent mena les barques. 
Adéu, adéu, romaní
quina olor tan bona escampes
la terra t'ha dat l'alè
i el mar la marinada ...
Romaní del caminet, 
herba humil, floreta blava ...


dilluns, 20 de març de 2017

Pots trobar esperança en les hores més fosques ...


Pots trobar esperança en les hores més fosques
i centrar-te en els dies més brillants,
Lliure de l'amargor que creix
no pots jutjar a l'univers