"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimecres, 30 de setembre del 2015

24 detalls sobre ISIS i Al-Qaeda que no volen que sàpigues


Es una crònica del mes de maig, però l'assumpte no ha canviat gens. Val la pena mirar-s'ho i comprovar que cada vegada estem més fotuts.

i

00000000000000000000



dilluns, 28 de setembre del 2015

Que pensa Bilderberg referent la possible independència de Catalunya?


Això si que fa por i no el que digui el miserable major mentider del regne, que per més desgràcia es el president de les espanyes. 
Val la pena mirar-s'ho encara que estem amb el neguit post-electoral, per saber que ens espera després d'elegir com a que president a qualsevol persona que triem. Els únics, al meu parer, que podrien revoltar-se no tenen ni tindran mai poder suficient, i si ho tinguessin i volguessin provar-ho, els deixarien?. 



000000000000000000


dissabte, 26 de setembre del 2015

divendres, 25 de setembre del 2015

L'impressentable i mentider major del regne fa mitja volta a Reus


De resultes de la notícia publicada a ReusDiari.cat, es van publicar bastants comentaris, no he tingut ganes de comptar-los, la majoria insultant als que cridaven al miserable acompanyat pels seus sequaços, els que van agafar cagarrines al carrer Llovera. Jo com trobo incomprensible les critiques no a l'inútil si als que l'escridassaven vaig tenir la mala idea d'escriure aquest comentari dirigits a la majoria que proferien insults, i com sempre faig, amb el meu nom, no amagant-me sota pseudònims:

A vegades es té el que un es mereix
Joan Muñoz, 23/09/2015 a les 19:22
Primer de tot crec que es de covards insultar als que pensen diferents de tu, amagat darrera un sinònim i ens uns comentaris d'una noticia.
Referent a la xiulada i demés. A Reus i en cap carrer s'ha impedit el pas a ningú, però que es faci a uns polítics no es estrany i haurien d'estar acostumats i si no que s'ho facin mirar, no tot ha de ser rendir acatament.
Aquí es van ajuntar, primer els que reclamen la independència, si se'ls hagut deixat votar no hauria passat. A més es sabria el que vol el poble català. I després els que reclamaven per la part social.
I no creieu que amb les retallades socials (ensenyament, sanitat, dependència ...), de llibertat (llei mordassa ...), etc., no hauria de sortir tot el poble i tothom de tots els pobles a cridar contra els polítics que ens han portat a la ruïna?. Han estat ells els que han estirat més el braç que la màniga (obres sumptuoses, corrupció a dojo, AVEs en comptes de trens pels treballadors ...). I no cal anomenar els favors a les elèctriques, als bancs (diners a cabassos) ... No cal continuar com han enfonsat les espanyes ja que tothom, crec, està assabentat, al menys de part.
Aquests personatges no es mereixen trepitjar cap carrer de Reus, dels altres llocs que cada u decideixi. 
Recordeu que les ovelles no son pacífiques, son covards, i actualment hi ha moltes ovelles.
Si algú no està d'acord m'ho pot contradir, però si us plau, amb raonament no insults.

I seguidament van posar aquest comentari, al seu favor hi ha el que també posa el seu nom, al menys ho sembla. A més em tracta de sr., mira per on!!:

Per al sr.Joan Muñoz
Antoni Cardona, 24/09/2015 a les 02:36
El seu comentari es digne del feixisme de l'Alemanya Nazi dels anys 30, justificant el que es feien als jueus pensant que "es el que es mereixen". bé que haguessin estat grups unionistes contra el de la CUP i vostè treuria la bilis per la boca insultant. Penós

No l'he volgut contestar per no iniciar un debat en els comentaris que hi ha a la noticia d'un diari, ja que això si que ho trobaria penós.

Em fa esgarrifar el nivell de crispació a que hem arribat, jo tinc la meu opinió de com s'ha arribat, però no ho exposaré aquí. Dona pena, llàstima i a vegades ràbia llegir els comentaris que hi ha darrera de les noticies polítiques, i sobre tot de les noticies de corrupció, insultant amb totes les paraules hagudes i per haver en el diccionari i fora d'ell.

Ah, m'oblidava, aquesta imatge a corregut per tot el mon, d'acord, segur que per tot el mon, no, però bastant.


000000000000000000000000


dimarts, 22 de setembre del 2015

ZASCA Rajoy no s'ha lleggit la constitució


UNA CONSTITUCIÓ QUE TAN VOLEN DEFENSAR, quan els interessa, està clar.



000000000000000000000000000000

dissabte, 19 de setembre del 2015

dijous, 17 de setembre del 2015

Llordà, Castell de Llordà, Siall, Mare de Déu de la Posa, Parc Cretaci i Llordà


Llordà i el seu castell
Mare de Déu de la Posa



En Josep Maria i jo ens hem desplaçat fins al poble de Llordà, que pertany al terme municipal d'Isona i Conca Della, per fer un tomb per les seves rodalies, amb varies fites marcades a fer. Es un tomb que el Joan Josep ja em va recomanar l'any 2012. Arribem a Llordà, ens preparem i sortim quan manquen 5 minuts per tres quarts de nou del matí. El dia s'espera bo encara que a aquest hora fa una mica de rasca, però no ens tapem ja que pensem que la frescor se'n passarà tot caminant. Hem deixat el cotxe a l'entrada del poble en una petita esplanada a la dreta, deixant la visita per la tornada, encara que la previsió es tornar per la carretera, des de la C-1412.
Només sortir trobem un pal indicador on una sageta ens diu que al castell 30 minuts, que es per la pista cimentada, i un altre que 50 minuts pel camí vell de Siall. Jo vaig estar mirant a l'ortofoto i em va sembla veure rastres des d'aquest camí fins al castell, pel que l'agafem ja que encara sigui per un tros, sempre es molt agradable caminar per camins vells que per pistes cimentades. On més o menys tinc marcat que surt el rastre cap amunt, efectivament trobem un i ens dirigim per ell. Al poc veiem que aquest rastre té poc avenir, i es van succeint diferents petits rastres de mala petja, a diferents nivells, on hem de fer passes al dret per anar-los agafant, fins que estem sota mateix del castell i l'última pujada ha de ser per terreny descompost i amb molta inclinació, que fa que desitgem haver anat per la pista. Precisament en aquest tros trobem incivilització (una llauna buida de cervesa i restes d'obra que deu ser de la restauració). Però una vegada som a la pista, res més a dir, ni pensar que hem patit una mica. Aconsello des de Llordà pujar per la pista. Baixem una mica per ella, per veure el poc que queda de l'església de Sant Sadurní i d'una de les tres torres que hi havia en aquesta part del castell, no se veure cap rastre de la col·legiata. Entre el que queda de l'anomenat i l'entrada al recinte del castell, barrada per una porta metàl·lica, hi ha un clau geodèsic prop de l'estimbat, que aconsegueixo trobar (la fotografia ha quedat penosa) i al costat de la vegetació un plafó descriptiu, una mica degradat, del castell i la seva historia on hi ha la signatura de l'Arnau Mir de Tost. Un mica més al nord del castell, en el gran roquer parem a esmorzar.
Mentre esmorzem contemplem la bonica visió que es veu des d'aquí dalt, incloent algunes restes de La Vileta de Castilló (Llatzeret) a la carena que tenim entre nosaltres i Biscarri. Una vegada hem finalitzat ens possem novament en marxa, tot resseguint el camí cap a Siall. Al començament per terreny roquer, després per sender al costat del tallafocs per la línia elèctrica, amb dues possibles petites dreceres, però no una tercera, ja que porta a una marrada que fem, després per pista agradable, continuant per camí vell amb retombs a les pujades, després camí entre marges encara que algun moment s'ha de sortir i passar pels camps al estar tapat, i finalment arribant per la pista asfaltada convertida en carretera. Des de que hem arrancat després d'esmorzar hem vist, al cel, una gran quantitat de voltors revolant entre mig, crec, del Serrat de la Savina, el Tossal de les Vaques i Siall. Al passar per la cruïlla a Benavent una petita part els teníem damunt mateix del cap. També des del castell es veia uns núvols gens bonics que sortien per darrera de les muntanyes del nord, però quan hem arribat a Siall ja no les hem vist més en tot el dia.
Siall es un poble quasi completament arruïnat, i on sembla que només hi ha una o dos cases habitades i possiblement només una amb continuïtat. La font està sense aigua i sense el seu canó. Fa una verdadera pena tombar per un poble que havia tingut més o menys vida, en aquest estat, igual que molts dels que ens trobem per les nostres muntanyes. A part de les cases enrunes o arruïnades, l'herba es va menjant els carrers i les restes. Era un poble sense església però una de les seves cases s'habilitava per fer els oficis en les festes.
Deixem el poble per la carretera. Mentre caminem ens creua bastant ràpid un cotxe que sembla que ho condueixi una dona que treballi a Correus, i a la poca estona retorna, també amb una bona velocitat. Ens fa pensar que deu haver pujat per la paperassa de les eleccions del 27S. En un revolt deixem la carretera i seguim recte per pista, on hi ha un pal que l'única banderola indica cap a la Posa. Al entrar una gran sorpresa, ja que trobem una senyal de circulació prohibint el pas als caminants, o sigui que si anéssim en bici, moto o cotxe podríem passar. Nosaltres passem igualment, tenim com a referència el pal d'abans. Als pocs metres un pal ens indica que hem d'anar avall i deixar la pista. Després a casa he vist per l'ortofoto, que a pocs metres de la cruïlla hi ha alguna cosa no definida que m'hauria agradat a xafardejar, a veure que es. Un altre cosa es que ja baixant pel camí, pista antiga, hi ha un lloc que l'I.G.C.C. marca com a Sant Martí i Sant Antolí, però  com es normal no veig res, després llegint (hauria de llegir més del que ho faig, abans de sortir) sembla ser que hi han un munt des pedres que son les restes d'on es va trobat la verge de la Posa. La llegenda ja l'havia llegit, però semblava que estava al ras, i pel que es veu potser no era així. Encara que l'únic que he pogut esbrinar es la distancia aproximada des de Siall, i més o menys correspon a aquesta zona.
Seguim avall per aquesta pista zigzaguejant on poc a poc va creixent l'herba, contra més avall, més, fins que prop del Barranc de la Colomera ja està completament tapada amb només un fill de rastre, encara que es veu perfecte la seva amplitud.
Ara ve el punt més conflictiu del dia. La pista per la que baixàvem sembla que finalitzava a tocar el barranc, però el que era la continuació està perdut per un ensorrament. Nosaltres primer travessem el barranc per camí sembla que trillat, per als pocs metres tornar-ho a creuar. La primera per un fangar una mica dur i la segona pujant dos esglaons naturals que formen unes branques creuades. Ha anat millor creuar el barranc ja que si no entre les dues el terreny era completament de fang. Una vegada a la riba esquerra sembla que hi ha un rastre a l'esquerra però bastant tapat, i un de més clar al front. Anem seguint aquest, que a trossos desapareix i s'ha de seguir entre la vegetació, fàcilment, i amb alguns rastres d'haver passat algú. La carretera ens va a la dreta, a tocar, però bastant amunt, inclús sembla que algú/ns a pujar des del barranc a buscar-la. Veiem que ens estem separant del track del gps, però no veiem per on es pot enllaçar, fins que ens decidim a recular quan el barranc es impossible de seguir-lo si no ens fotem dins de l'aigua en un toll no gaire gran però gens apetible, sense possible pas per les vores. Reculem mirant molt bé per on ha pogut marxar el camí que no em vist. Arribem a la pista, d'abans de creuar el barranc, pugem per ella, per si ens marxa algun camí, no veiem res, Decidim de tornar a baixar i si de cas pujar a la carretera, anar cap a Isona i agafar la pista que puja a l'ermita de la Posa. Quan estem després dels dos esglaons, tornem a mirar el rastre de l'esquerra i sembla que es pugui anar endavant, decidim intentar-ho, i si es pot, al dret, enllaçar amb el track, però sorpresa quan hem fet menys de 50 metres, sense que sembli massa un camí, la traça s'arregla una mica i comprovem que estem damunt del track i damunt del camí del mapa del gps.
El camí no es ample, però es segueix bastant bé pel que es el terra, ja que en alguns moments les branques  molesten més del desitjable. S'enfila per un tros paral·lel al barranc, en el tros més obac del dia d'avui. Inclús trobem cinc o sis grans rovellons, al moment on el camí creua el barranc. Acabem de deixar un camí marcat a l'esquerra. Per arribar aquí hem hagut de sortir i fer uns pocs metres completament fora de camí ja que la vegetació ens podia haver empès cap el barranc si volies passar entre ella. Ara el camí ja es agradable i arribem on hi han unes trinxeres (bastant trinxades) i un búnquer de la guerra que es va perdre contra els aixecats contra el govern legítim. Aquest tros es un dels del Front del Pallars. Tot aquest tros està ben senyalitzats. Encara que els plafons donen pena, i crec que no ha estat per la ma dels gamberros de torn, si no per fer-ho amb materials no adequats per la intempèrie.
Sense cap problema i per pista agradable arribem a l'àrea recreativa de la Posa, on en un banc de pedra parem a dinar. Després visitem, per fora com no podia ser d'un altre manera, l'ermita de la Mare de Déu de la Posa. Seguim avall, em sembla que no pel camí més curt, i arribem a un altre búnquer i seguidament al Parc Cretaci. Aquí i com devia passar als descobridors vam tenir una sorpresa, ja que els clots no son pels dinosaures. Hi ha un plafó, ben conservat, que ho explica molt bé.
Anem baixant, ja decidits, cap a Llordà, per pista agradable. En una cruïlla el track em diu que he de seguir recte, però el pal indicador, estem trobant molts indicadors, diu que cap a l'esquerra. Com el track l'he fabricat jo, no tinc cap inconvenient de seguir les indicacions. La veritat es que abandonem de seguida la pista, per un senderó maco i agradable. Al poc trobem a l'esquerra unes gran runes que sembla que era un gran mas amb corrals i potser paller. Arribem al track marcat on des d'aquí havíem de baixar a la carretera, però com primer volem intentar anar on l'I.G.C.C. marca Sant Andreu i a l'ortofoto es veuen unes runes, seguim un camí que sembla que va cap allí, i sorpresa es el camí vell cap a Llordà. Primer ens desviem tot buscant les runes, trobem una balma amb el que sembla quatre velles arnes, després, amb un tros de pujada al dret, en mig del bosc i per roquer, arribem on estan les runes, i resulta que era un gran corral. Com que més avall hi han més runes, creiem que devia ser el nom d'aquest grup de construccions. Tornem, però per no baixar per on hem vingut, pugem una mica, encara que ens despistem i fem més recorregut del que havíem de fer, arribem al camí d'abans, el camí vell que puja a Llordà. Camí molt maco i agradable. Entrem per la part sur del poble, tota enrunada. Visitem una mica les cases arruïnades i obertes, llàstima de l'església, tancada, i ens anem cap el cotxe. Mentre m'estic canviant una mica, arriba una parella de mitja edat, i les pregunto per Sant Andreu, em diuen que ells viuen allí (son dos cases habitades i dos o tres més a l'estiu) però no ho han sentit parlar mai. Un altre cas que a casa i entretenint-me per internet, crec que he trobat la localització, a menys de 500 metres al sud-oest d'on marca el mapa. Fins el cotxe hem fet quasi 14 quilòmetres, els que hem fet en deu hores i mitja, en un  dia que en general ha estat molt agradable.
Molt content de les fites aconseguides, encara que crec que es podrien haver aconseguit algunes més, però no s'ha de ser egoista. Em queda per més d'una sortida, enllaçar per dalt Llordà i Biscarri, Siall amb Benavent, anar a La Vileta de Castilló (Llatzeret)  i trobar l'ermita de Sant Andreu i si es possible Sant Martí Sant Antolí. Llàstima que em queda a quasi dos hores de casa.
El track que pujo al wikiloc es arranjat, sense la recerca de Sant Andreu, i les anades i vingudes pel Barranc de la Colomera, quedant un tomb ben maco d'uns 12 quilòmetres.
Després en cotxe hem anat a veure Santa Maria de Covet  i al Pont d'Alentorn a fer el cafè i la pasta per agafar forces per arribar a casa.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000



dilluns, 14 de setembre del 2015

Drama dels refugiats, i el perquè


He copiat íntegrament l'article publicat al "Pais", de Slavoj Zizek, sense traduir, ja que es massa llarg i no en tinc prou coneixements per fer una traducció del tot correcta. Però penso que es molt interessant. Crec que no hi ha cap problema de copiar l'article ja que donen opció a compartir per Facebook i Twiter.

"En su clásico estudio 'On Death and Dying' [en español, 'Sobre la muerte y los moribundos'], Elisabeth Kübler-Ross propuso el famoso esquema de cinco fases sobre la forma en que reaccionamos al enterarnos de que padecemos una enfermedad terminal: la negación (uno simplemente se niega a aceptar el hecho: "Esto no puede estar pasando, no a mí"), la ira (que explota cuando ya no podemos negar el hecho: "¿Cómo me puede pasar esto a mí?"); la negociación (la esperanza de que, sin saber bien cómo, podemos posponer o minimizar el hecho: "Déjame vivir al menos para ver licenciarse a mis hijos"); la depresión (desinversión libidinal: "Me voy a morir, así que ¿para qué molestarse por nada?"); la aceptación ("no puedo luchar contra esto, puedo también prepararme para esto"). Posteriormente, Kübler-Ross aplicó estas fases a cualquier forma de revés catastrófico en el ámbito personal (pérdida de trabajo, muerte de un ser querido, divorcio, drogadicción) y también hizo hincapié en que no se suceden forzosamente en el mismo orden ni han de ser todas esas cinco fases las que experimenten todos los pacientes.
En su clásico estudio 'On Death and Dying' [en español, 'Sobre la muerte y los moribundos'], Elisabeth Kübler-Ross propuso el famoso esquema de cinco fases sobre la forma en que reaccionamos al enterarnos de que padecemos una enfermedad terminal: la negación (uno simplemente se niega a aceptar el hecho: "Esto no puede estar pasando, no a mí"), la ira (que explota cuando ya no podemos negar el hecho: "¿Cómo me puede pasar esto a mí?"); la negociación (la esperanza de que, sin saber bien cómo, podemos posponer o minimizar el hecho: "Déjame vivir al menos para ver licenciarse a mis hijos"); la depresión (desinversión libidinal: "Me voy a morir, así que ¿para qué molestarse por nada?"); la aceptación ("no puedo luchar contra esto, puedo también prepararme para esto"). Posteriormente, Kübler-Ross aplicó estas fases a cualquier forma de revés catastrófico en el ámbito personal (pérdida de trabajo, muerte de un ser querido, divorcio, drogadicción) y también hizo hincapié en que no se suceden forzosamente en el mismo orden ni han de ser todas esas cinco fases las que experimenten todos los pacientes.
¿No es acaso la reacción de la opinión pública y las autoridades de Europa occidental ante el flujo de refugiados de África y Oriente Próximo una combinación similar de reacciones dispares? Hay (cada vez menos) negación: "No es tan grave, simplemente no hagamos caso". Hay ira: "Los refugiados suponen una amenaza a nuestra forma de vida, ocultan entre ellos a fundamentalistas musulmanes, ¡habría que pararlos como fuera!". Hay negociación: "¡Vale, establezcamos cuotas y apoyemos campos de refugiados en sus propios países!". Hay depresión: "¡Estamos perdidos, Europa se está convirtiendo en 'Europistán'!". Lo que falta es la aceptación, que en este caso habría implicado un plan pan-europeo coherente sobre cómo afrontar la cuestión de los refugiados.
Así pues, ¿qué hacer con los cientos de miles de desesperados que esperan en el norte de África, huyendo de la guerra y el hambre, tratando de cruzar el mar y de encontrar refugio en Europa? Hay dos respuestas principales. Los liberales de izquierda manifiestan su indignación ante la forma en que Europa está permitiendo que miles de personas se ahoguen en el Mediterráneo; su propuesta es que Europa debe demostrar su solidaridad y abrir sus puertas de par en par. Los populistas anti-inmigrantes reclaman que debemos proteger nuestro estilo de vida y dejar que los africanos resuelvan sus problemas. Ambas soluciones son malas, pero ¿cuál es peor? Parafraseando a Stalin, las dos son peores. Los mayores hipócritas son los que abogan por abrir las fronteras: en el fondo saben que eso nunca va a pasar porque instantáneamente daría lugar en Europa a una revuelta populista. Encarnan el 'alma bella' que se siente superior al mundo corrompido a la vez que participan secretamente en él.
El populista anti-inmigrante también sabe muy bien que, abandonados a sí mismos, los africanos no conseguirán cambiar sus sociedades. ¿Por qué no? Porque nosotros, los europeos occidentales, estamos impidiéndoselo. Fue la intervención europea en Libia lo que sumió al país en el caos. Fue el ataque estadounidense a Irak lo que creó las condiciones para el surgimiento del ISIS. La guerra civil en curso en la República Centro Africana entre el sur cristiano y el norte musulmán no es sólo una explosión de odio racial; se desencadenó por el descubrimiento de petróleo en el norte: Francia (relacionada con los musulmanes) y China (relacionada con los cristianos) están peleando por el control de los recursos petroleros mediante testaferros.
Sin embargo, el caso más claro de nuestra culpabilidad es el Congo de hoy, que está surgiendo de nuevo como el "corazón de las tinieblas" de África. El artículo de portada de la revista Time del 5 de junio de 2006 se tituló "The Deadliest War in the World" ["La guerra más mortífera del mundo"], un detallado documento de la forma en que alrededor de cuatro millones de personas han muerto en el Congo como consecuencia de la violencia política a lo largo de la última década. No hubo a continuación ni rastro de las habituales protestas humanitarias, como si algún tipo de mecanismo de filtrado hubiera impedido que esta noticia alcanzara todo su impacto. Para expresarlo de manera cínica, Time había seleccionado la víctima equivocada en el debate sobre la hegemonía del sufrimiento; debería haberse centrado en la lista de sospechosos habituales: las mujeres musulmanas y su difícil situación, opresión en el Tíbet... ¿Por qué semejante ignorancia?
Ya en 2001, una investigación de la ONU sobre la explotación ilegal de recursos naturales en el Congo encontró que el conflicto en el país gira principalmente en torno al acceso, control y comercio de cinco recursos minerales claves: coltán, diamantes, cobre, cobalto y oro. Tras la fachada de la guerra racial, vislumbramos por tanto el funcionamiento del capitalismo global. El Congo ya no existe como un estado unido; se trata de una multiplicidad de territorios gobernados por caudillos locales que controlan su parcela de terreno con un ejército que, por regla general, incluye a niños drogados. Cada uno de estos caudillos mantiene relaciones comerciales con una empresa o corporación extranjeras que explotan la riqueza, sobre todo minera, de la región. Lo irónico del asunto es que muchos de estos minerales se utilizan en productos de alta tecnología, como ordenadores portátiles y teléfonos móviles.
Así pues, olvídense del comportamiento salvaje de la población local; basta con retirar de la ecuación las empresas extranjeras de alta tecnología y se desmorona todo el edificio de la guerra racial alimentada por viejas pasiones. Por aquí es por donde deberíamos empezar si realmente queremos ayudar a los africanos y parar el flujo de refugiados. Lo primero es recordar que la mayoría de los refugiados procede de "estados fallidos", estados en los que la autoridad pública es inoperante en mayor o menor grado, al menos en una medida considerable (Siria, Líbano, Irak, Libia, Somalia, Congo...). Esta desintegración del poder del estado no es un fenómeno local sino una consecuencia de la economía y la política internacionales; en algunos casos, como Libia e Irak, incluso un resultado directo de la intervención de Occidente. Está claro que este aumento de "estados fallidos" no es una desgracia no intencionada sino también una de las formas en que las grandes potencias ejercen su colonialismo económico. Debería observarse asimismo que las semillas de los «estados fallidos» de Oriente Próximo hay que buscarlas en las fronteras arbitrarias dibujadas después de la Primera Guerra Mundial por el Reino Unido y Francia, que crearon así una serie de estados "artificiales": al unir a suníes de Siria e Irak, el ISIS está, en última instancia, reuniendo lo que dejaron desunido los amos coloniales.
No se puede dejar de señalar el hecho de que algunos países no demasiado ricos de Oriente Próximo (Turquía, Egipto, Irán, etc.) se han abierto mucho más a los refugiados que los realmente ricos (Arabia Saudí, Kuwait, Emiratos, Qatar...). Arabia Saudí y Emiratos no reciben ningún refugiado aunque son colindantes con el ámbito de la crisis, además de ricos y culturalmente mucho más cercanos a los refugiados (en su mayoría musulmanes) que Europa. Arabia Saudí incluso ha devuelto a algunos refugiados musulmanes de Somalia; todo lo que ha hecho ha sido aportar 280 millones de dólares como apoyo a la educación de los refugiados. ¿Será porque Arabia Saudí es una teocracia fundamentalista que no puede permitir ningún intruso extranjero? Efectivamente, pero también debería tenerse en cuenta que esa misma Arabia Saudí está totalmente integrada en Occidente en el plano económico: desde el punto de vista económico, ¿no son Arabia Saudí y Emiratos meros destacamentos del capital occidental, estados que dependen totalmente de sus ingresos petroleros? La comunidad internacional debería ejercer una presión máxima sobre Arabia Saudí (y Kuwait, y Qatar, y...) para que cumpla con su deber y acepte un gran contingente de refugiados, sobre todo porque, al apoyar a los rebeldes anti-Asad, Arabia Saudí es en gran parte responsable de la situación en Siria.
Otra de las características que comparten estos países ricos es el surgimiento de una nueva esclavitud. Si bien el capitalismo se legitima como el sistema económico que implica y promueve la libertad personal (como condición de funcionamiento del mercado), ha generado esclavitud como parte de su propia dinámica: aunque la esclavitud quedó prácticamente extinta a finales de la Edad Media, hizo explosión en las colonias desde la primera modernidad hasta la guerra civil americana. Puede aventurarse la hipótesis de que hoy,con la nueva era del capitalismo global, también está surgiendo una nueva era de esclavitud. A pesar de que ya no exista la condición legal de esclavos, la esclavitud adquiere una multitud de nuevas formas: millones de trabajadores inmigrantes en la península de Arabia (Emiratos, Qatar, etc.) que se ven privados 'de facto' de derechos y libertades básicas; el control total de millones de trabajadores de fábricas de Asia en condiciones de explotación, a menudo directamente organizadas como campos de concentración; el empleo masivo de trabajo forzoso en la explotación de recursos naturales en muchos estados del África Central (el Congo, etc.).
Tampoco tenemos que buscar tan lejos. Al menos siete personas murieron el 1 de diciembre de 2013 cuando en una fábrica de ropa de propiedad china en una zona industrial de la ciudad italiana de Prato, a diez kilómetros del centro de Florencia, se produjo aquel domingo un incendio que costó la vida a los trabajadores atrapados en un improvisado dormitorio construido con cartón en el mismo sitio. El accidente se produjo en la zona industrial de Macrolotto de la ciudad de Prato, conocida por su gran número de fábricas de ropa. Riberto Pistonina, sindicalista local, comentó: "Nadie podrá decir que le ha sorprendido, porque todo el mundo sabía desde hace años que, en la zona entre Florencia y Prato, cientos de personas, si no miles, están viviendo y trabajando en condiciones de cuasi-esclavitud". Sólo Prato tiene al menos 15.000 (chinos) legalmente registrados sobre una población total de menos de 200.000 habitantes, con más de 4.000 empresas de propiedad china. Se cree que en la ciudad están viviendo de manera ilegal unos cuantos miles más de inmigrantes chinos que trabajan hasta 16 horas al día en la producción de ropa barata para una red de mayoristas y talleres.
No tenemos por tanto que buscar muy lejos, en los suburbios de Shanghai (o en Dubai y Qatar), la vida miserable de los nuevos esclavos, e hipócritamente criticamos a China. La esclavitud puede estar justo aquí, en nuestra casa; simplemente no la vemos (o, más bien, fingimos que no la vemos). Esta nueva segregación 'de facto', esta explosión sistemática del número de diferentes formas de esclavitud 'de facto', no es un accidente lamentable sino una necesidad estructural del capitalismo global de hoy. Ésta es quizás la razón por la cual los refugiados no quieren ir a Arabia Saudí, aunque ¿no son los refugiados que vienen a Europa quienes se ofrecen a convertirse en barata mano de obra precaria, en muchos casos a costa de los trabajadores locales, que reaccionan ante esta amenaza adhiriéndose a los populistas anti-inmigrantes? Para la mayoría de ellos, ésa será la realidad de la consecución de su sueño.
Los refugiados no sólo están escapando de su tierra natal asolada por la guerra, sino que también están poseídos por un cierto sueño. Podemos ver una y otra vez en nuestras pantallas a refugiados en el sur de Italia que han dejado claro que no quieren quedarse allí, que en su mayoría quieren vivir en los países escandinavos. ¿Y qué pasa con los miles que acampan alrededor de Calais, que no están satisfechos con Francia sino que están dispuestos a arriesgar sus vidas por entrar en el Reino Unido? ¿Y con las decenas de miles de refugiados en los países balcánicos que desean llegar, al menos, a Alemania? Exponen este sueño como un derecho incondicional y demandan a las autoridades europeas no sólo comida y atención médica adecuadas sino también transporte hasta el lugar de su elección. Hay algo enigmáticamente utópico en estas exigencias imposibles: como si fuera deber de Europa hacer realidad su sueño, un sueño que, por cierto, está fuera del alcance de la mayoría de los europeos (¿cuántos europeos del sur y del este preferirían también vivir en Noruega?). Se puede observar en este punto la paradoja de la utopía: precisamente cuando las personas se encuentran en situación de pobreza, angustia y peligro y cabría esperar que se dieran por satisfechas con un mínimo de seguridad y bienestar, estalla la utopía absoluta. En el caso de los refugiados, la dura lección consiste en que "Noruega no existe", ni siquiera en Noruega. Tendrán que aprender a censurar sus sueños: en lugar de correr tras ellos en la realidad, deberían centrarse en cambiar la realidad.
Hay que ser muy claros en este punto: tiene que abandonarse la idea de que la protección del estilo específico de vida de uno mismo es en sí mismo una categoría proto-fascista o racista. Si no lo hacemos así,abrimos el paso a la ola anti-inmigrante que crece en toda Europa y cuya señal más reciente es el hecho de que, en Suecia, el anti-inmigrante Partido Demócrata ha superado por primera vez a los socialdemócratas y se ha convertido en el partido más fuerte del país. La reacción tópica de la izquierda liberal es, por supuesto, una explosión de moralismo arrogante: en el momento en que damos la más mínima credibilidad al lema "protección de nuestro modo de vida", ya comprometemos nuestra posición puesto que proponemos una versión más modesta de lo que los populistas anti-inmigrantes defienden abiertamente. ¿No es ésta la historia de las últimas décadas? Los partidos centristas rechazan el racismo declarado de los populistas anti-inmigrantes pero, al mismo tiempo, manifiestan "su comprensión de las preocupaciones" de la gente común y corriente y proponen una versión más "racional" de esa política.
No obstante, si bien hay un punto de verdad en esta reacción, se debería rechazar sin embargo la actitud humanitaria predominante en la izquierda liberal. Las quejas que revisten de moralidad la situación (la murga de que "Europa ha perdido empatía, es indiferente al sufrimiento de los demás", etc.) no son más que el anverso de la brutalidad contra los inmigrantes. Comparten el supuesto, que en modo alguno es evidente por sí mismo, de que una defensa del estilo propio de vida excluye un universalismo ético. Debería por lo tanto evitarse el dejarse atrapar en el juego liberal de "cuánta tolerancia podemos permitirnos", ¿o es que deberíamos aplicar la tolerancia si impiden a sus hijos asistir a escuelas públicas, si obligan a sus mujeres a vestirse y comportarse de una determinada manera, si arreglan los matrimonios de sus hijos, si maltratan a los homosexuales que haya entre ellos...? En este nivel, por supuesto, nunca seremos lo suficientemente tolerantes, o somos ya y siempre excesivamente tolerantes, pasamos de los derechos de la mujer, etc. La única manera de salir de este punto muerto es ir más allá de la simple tolerancia hacia los demás: no nos limitemos a respetar a los demás, ofrezcámosles inmediatamente luchar en común puesto que nuestros problemas son hoy comunes.
Se impone, por tanto, ampliar la perspectiva: los refugiados son el precio de la economía global. En nuestro mundo global, los productos circulan libremente pero las personas, no: están surgiendo nuevas formas de segregación. La cuestión de las barreras porosas, de la amenaza de ser inundado por extranjeros, es estrictamente inmanente al capitalismo global, es un índice de lo que hay de falso en la globalización capitalista. Es como si los refugiados quisieran ampliar también a las personas la libre circulación global de los productos. Si bien las grandes migraciones son una constante en la Historia de la humanidad, su principal causa en la Historia moderna son expansiones coloniales: antes de la colonización, los países del Tercer Mundo eran principalmente comunidades locales autosuficientes y relativamente aisladas; fue la ocupación colonial la que desmontó las vallas de esta forma de vida tradicional y dio lugar a migraciones renovadas a gran escala (también mediante la trata de esclavos).
La ola actual de migraciones en Europa no es una excepción. En Sudáfrica, hay más de un millón de refugiados de Zimbabue expuestos a los ataques de los pobres locales por robarles su trabajo. Y habrá más, y no sólo debido a conflictos armados sino a más "estados sin ley", crisis económicas, desastres naturales, cambio climático, etc. Ahora se sabe que, a raíz de la catástrofe nuclear de Fukushima, las autoridades japonesas pensaron por un momento en que tuviera que evacuarse la totalidad del área de Tokio (20 millones de personas). ¿A dónde tendrían que haber ido? ¿En qué condiciones? ¿Debería habérseles entregado un pedazo de tierra o dispersarlos por el mundo? ¿Qué ocurriría si el norte de Siberia se volviera más habitable y apropiado para la agricultura mientras que grandes extensiones subsaharianas se volvieran demasiado secas para que viva allí una gran población, cómo se organizaría el intercambio de población? Cuando ocurrían en el pasado cosas similares, los cambios sociales se producían de manera espontánea, salvaje, con violencia y destrucción, perspectiva que resulta catastrófica en las condiciones actuales, con armas de destrucción masiva a disposición de todas las naciones.
La principal lección que hay que aprender, por tanto, es que la humanidad debería estar preparada para vivir de una manera más "plástica" y en plan nómada: cambios locales o globales en el medio ambiente pueden imponer la necesidad de transformaciones sociales inauditas a gran escala. Una cosa está clara: la soberanía nacional tendrá que redefinirse de manera radical y tendrán que inventarse nuevos niveles de cooperación global. ¿Y qué decir de los inmensos cambios en la economía y el consumo debidos a nuevos patrones climáticos o a la escasez de agua y de fuentes de energía? ¿Mediante qué procesos de decisión se decidirán y ejecutarán dichos cambios? Habrá que romper una gran cantidad de tabúes y adoptar una serie de medidas complejas.
En primer lugar, Europa tendrá que reafirmar su pleno compromiso de proporcionar medios para la supervivencia digna de los refugiados. No debería cederse a ninguna componenda: las grandes migraciones son nuestro futuro y la única alternativa a este compromiso es una barbarie renovada (lo que algunos llaman «choque de civilizaciones»).
En segundo lugar, como consecuencia necesaria de este compromiso, Europa debe organizarse e imponer normas y regulaciones claras. Debe reforzarse el control estatal de la corriente de refugiados mediante una vasta red administrativa que abarque la totalidad de la Unión Europea (para evitar barbaridades locales como las de las autoridades de Hungría y Eslovaquia). A los refugiados debe garantizárseles su seguridad, pero también les debe quedar claro que tienen que aceptar el lugar de residencia que les asignen las autoridades europeas, además de respetar las leyes y normas sociales de los estados europeos: ni la más mínima tolerancia a la violencia religiosa, sexista o racial venga de donde venga, ni derecho alguno a imponer la propia forma de vida o religión a los demás, respeto a la libertad de cada individuo a abandonar sus costumbres comunitarias, etc. Si una mujer opta por taparse el rostro, debe respetarse su elección pero, si opta por no cubrírselo, tiene que estar garantizada su libertad de obrar así. Efectivamente, una serie de reglas como éstas privilegian en el fondo el estilo europeo occidental de vida, pero es el precio de la hospitalidad europea. Estas reglas deberían establecerse y aplicarse con claridad, mediante medidas represivas (contra fundamentalistas extranjeros, así como contra nuestros propios racistas anti-inmigrantes) en caso necesario.
En tercer lugar, habrá que inventar un nuevo tipo de intervenciones internacionales: intervenciones militares y económicas que eviten trampas neocolonialistas. ¿Qué tal si fuerzas de Naciones Unidas garantizaran la paz en Libia, Siria o el Congo? Los casos de Irak, Siria y Libia demuestran cómo una forma incorrecta de intervención (en Irak y Libia) así como la falta de intervención (en Siria, donde, bajo la apariencia de no intervención, potencias externas, de Rusia a Arabia Saudí, están implicadas al máximo) terminan en el mismo punto muerto.
En cuarto lugar, la tarea más difícil e importante es un cambio económico radical que debería abolir las condiciones que generan refugiados. La causa última de los refugiados es el propio capitalismo global actual y sus juegos geopolíticos y, si no lo transformamos radicalmente, inmigrantes procedentes de Grecia y de otros países europeos se sumarán pronto a los refugiados africanos. Cuando yo era joven, el intento organizado de regular el interés común se llamaba comunismo. Tal vez deberíamos reinventarlo. Tal vez sea ésta nuestra única solución a largo plazo.
¿Es todo esto una utopía? Puede ser, pero si no lo hacemos, entonces es que estamos realmente perdidos y nos merecemos estar perdidos".

Slavoj Zizek, filósofo y crítico cultural, es profesor en la European Graduate School, director internacional del Birkbeck Institute for the Humanities (Universidad de Londres) e investigador senior en el Instituto de Sociología de la Universidad de Liubliana. Su obra 'Menos que nada. Hegel y la sombra del materialismo dialéctico' (Akal) se publicará en septiembre.


000000000000000000000000


diumenge, 13 de setembre del 2015

Els fems cap a ca vostra


Copiat de la pàgina facebookera del Miquel Mulet , encara que he catalanitzar un parell de paraules:

A tu, esportista: que hidratar-te és primordial i re-mineralitzar-te imprescindible pel teu magnífic rendiment. 
A tu, caminant: que els sucs i croissants de l'"Eroski" et fan el voltar més senzill, panxa-entretingut...
A tu, fumador: que empres aquest tòxic com a recurs per a emboirar les emocions difícilment controlables
A tu, adolescent: que t'allunyes del poble carregat de "fantes", "pastelitos" i magdalenes per a arreglar el món que "t'abruma"
A tu, encostipat, que l'aire més pur de la natura t'aclareix el nas 
'...se hace camino al andar' però el que no diu en Machado és que el camí no té perquè restar amb la constància escrita de la nostra petjada.
Així que... Butxaques amples i els fems cap a ca vostra!



oooooooooooooooooooo


divendres, 11 de setembre del 2015

Via Lliure a la República Catalana


Poc puc dir del dia d'avui, La manifestació magnífica, gent per tot arreu. Ja està prou explicar en moltes pàgines d'Inet. Només vull fer un advertiment a l'organització, però amb bon rotllo i sense acritud. No va estar bé haver d'esperar a que finalitzin els parlaments per donar per finalitzat la manifestació. Nosaltres vam estar entre mig hora i tres quarts des de que va passar el gran punter fins que va sonar la rumba, com a finalització de la manifestació. Això vol dir que els primers trams van estar més d'una hora esperant. Van aconseguir que alguna part de la gent comencés a desfilar abans del final. Pel demés fabulosa la organització i el comportament de tota la gent.  
El vídeo que he muntat es amb les poques fotografies que vam fer i bastantes fotografies extretes de http://www.huffingtonpost.es




00000000000000000000000


dijous, 10 de setembre del 2015

Visita turística (forçada) a Tòrrec


Avui la crònica serà molt curta, ja que i com ens va passar la setmana passada, el temps ens l'ha tornat a jugar. Encara que avui ha estat diferent, ja que a la nit abans d'anar a dormir he vist que la previsió havia canviat. A quarts de set, continuaven donant mal temps, però per causes fortuïtes no he pogut comunicar-me amb el Josep Maria, pel que ens hem trobat a l'hora acordada i ens hem anat fins a Tòrrec, on teníem previst començar la caminada. Durant el viatge a estat plovent a estones i a diferents intensitats. Arribem a Tòrrec sense ploure, però amb un temps gens de fiar i a més tot moll. Visitem el poble, petit però bastant ben conservades la majoria de cases. Quan estem finalitzant la visita comença a ploure, ja es veia venir, pel que decidim marxar i anar a esmorzar, com van fer l'altre vegada, aquesta vegada al Pont d'Alentorn. Si la setmana passada va ser un bon entrepà, aquesta a estar, pel que es refereix a mi, uns ous ferrats amb cansalada, bé pel colesterol, hauré de prendre'm doble ració de pastilles.
Després d'una bona i llarga sobretaula, tornem a casa, amb la pluja que ens acompanyat tot el viatge. Al arribar a casa m'he hagut de sentir si no tenim cervell, ja que si anunciaven pluja per que sortíem, que semblen criatures, etc. etc., i segur que té tota la raó. Ara a esperar que la setmana que ve faci bo, al menys que no plogui.





Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí


00000000000000000.

dimecres, 9 de setembre del 2015

Cabrons!!


Per desgràcia es real


000000000000


diumenge, 6 de setembre del 2015

President de govern a la presó


NO, NO, no es el d'aquí!!. Encara que hauria prou motius perquè ho fos. Ell i tota la colla de corruptes i miserables que omplen el seu partit. Però està clar, que un president vagi a la presó només pot passar en un país bananer, aquí som seriosos.

Aquí va la notícia:
"El ja ExPresident de Guatemala, Otto Pérez, ha estat detingut i ja està a la presó. Està acusat de greus actes de corrupció i va anunciar la seva dimissió amb una carta després que el jutge dictés ordre de detenció en contra seva. Pérez ha assegurat que s'enfronta als càrrecs "amb la consciència tranquil·la".

Imatge de: http://www.elladofriodemialmohada.com/




dissabte, 5 de setembre del 2015

Caminada a Sant Pere del Puig i posterior berenar-sopar d'amics


Avui ens hem ajuntat 13 caminants per anar a donar un tomb curt, encara que la verdadera finalitat es fer gana per desprès fotre's un bon berenar-sopar al mas-xalet d'una component dels caminants.
Amb una mica més d'un quart d'hora de retràs, per imponderables i sense retrets, sortim pel camí vell de Sant Pere, que passa pel costat del gran dipòsit d'aigua i deix a la dreta el Camí del Rec, que es per on en principi hi ha la intenció de tornar.
Quan deixem recte el Camí de la Terrena comencen a sentir un “xumba-xumba” que al principi ens sembla que es d'un cotxe pujant amb la radio a tota potencia, però desprès ens adonem que la música ve d'un dels polígons. Encara que el que arriba no es música, ja que la distància i els ressons fa que ens arribi molt distorsionada, no sent un so agradable, so, que a més, ens acompanyarà fins que marxem cap a casa, ja que es una festa que té permís de l'ajuntament.
L'excursió, com a ruta, no té res significatiu, ja que a les poques cruïlles hi han pals indicadors. La puja es curta però agressiva. Anem arribant de forma escalonada a Sant Pere, on la visió cap a la Selva no es gens agraïda degut als alts arbres que ens tapa la visió. Si que es bonica cap a l'Albiol i les Muntanyes de la Mussara, però només fins a les antenes.
Una vegada fet un tomb per l'entorn, i encara que estava previst anar cap a la dreta, anant a buscar el camí del rec, ens anem a baixar per la pista. Amb visita a un mas d'un parent d'una de les caminants, on ens hem de desviar uns 100 metres. Després d'apreciar l'arreglat que està i la bonica visió d'un gran tros del Camp de Tarragona, incloent la Selva, tornem cap a la pista que ja no deixarem fins el poble.
Els últims, que ens hem quedat una mica despenjats, hem arribat a dos quarts de vuit, després d'haver fet una mica més de cinc quilòmetres, i ens anem cap el mas a fer el berenar (millor dit a menjar-s'ho). Jo em canvio de samarreta i de calçat. El berenar-sopar ha estat esplèndid, hi havien viandes cuinades per quasi totes les famílies i altres comprades, però no sabies per on atacar ja que tot lluïa força. La veritat es que quantitat i qualitat es barallaven per ser el millor. La traca han estat els postres, que ja bastant tip com estàvem s'ha tingut que fer esforços per menjar-s'ho, ja que amb la patxoca que feien els varis postres que hi havia a la taula, hauria estat una anormalitat no menjar una mica de cada, tal com ha passat. Però el que ha estat més importat han estat les rialles continues, per les vivències i anècdotes gracioses explicades i els acudits fets sobre la marxa i a vegades de sobte, en mig de converses serioses. O sigui una “collonuda” vetllada. Però el “xumba-xumba” de fons no ens ha mancat en tot el vespre. He volgut tornar per Almoster i Castellvell, encara que estava completament bé, avui havia begut una miqueta, quan normalment no ho faig. Amb tranquil·litat i sense problemes he arribat a casa, quasi a la una de la nit.
He fet tres fotos en tota la tarda, ja que fa poc havia fet el tomb i ja ho tenia fotografiat. Tampoc he gravat la ruta en gps, pel mateix motiu.


La Selva del Camp




0000000000000000000000000000



dimecres, 2 de setembre del 2015

Meteocat, mala informació o mala interpretació


Davant de les noticies referent a les tempestes d'aquesta setmana, vaig estar mirant a la pàgina del Meteocat, comarca a comarca, per si hi havia alguna on la previsió del temps no fos de pluja, ja que volíem sortir a caminar. Al final vaig trobar que la previsió del temps a les comarques de la Ribera d'Ebre i de la Terra Alta, el dimarts i el dimecres pronosticaven entre obert i tapat però sense pluja. El dimarts, i per varies vegades (l'última a les 11 de la nit), vaig entrar a la pàgina web, i em vaig centrar a la comarca de la Ribera d'Ebre i en concret a la població de Garcia. Continuava dient el mateix, ni dimarts ni dimecres plouria. 
Dimecres a les quatre de la matinada, aproximadament, a Reus va caure una tempesta molt forta de pluja, llamps i trons. Com havia quedat amb el company Josep Maria de sortir a les 7 del matí cap a Garcia, a les 6 em vaig aixecar i vaig tornar va mirar a la pàgina del Meteocat, centrant-me un altre vegada, a la Ribera i concretament a la població de Garcia. Continuava dient quasi el mateix, ara canviant una mica, ja que pronosticaven pluja cap les 21:00 hores. Per això, puntualment a les 7 sortim cap allà, per fer una caminada que feia temps tenia preparada. La nostra sorpresa va ser, que des de Reus i fins Garcia no va parar de ploure, i al arribar al poble ho feia en ganes, a més els carrers i les pistes per on havien de sortir, estaven ben molles, o sigui feia bastant d'estona que plovia. 
No ens ha quedat més remei que recular i tornar cap a casa, amb una parada al restaurant de la gasolinera Les 4 Rodes (nom extret del Google Maps), per fer un bon esmorzar. Del perdut s'ha de treure el que es pugui.
Crec que la pàgina web de Generalitat, referent al temps, Meteocat, hauria de ser una mica més seriosa i/o actualitzar-se més sovint, però sobre tot ser més fiable.


000000000000000000