"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dissabte, 25 de juny del 2016

Amaral, La ratonera


Dia de reflexió:




0000000000000000000000

dilluns, 20 de juny del 2016

21 frases de Muhammad Ali tan dures com els seus cops


Copiat i traduït de la pàgina web de "HEIDEALIST.ES"

1. Classius Clay és el nom d'un esclau. No ho vaig escollir. No ho volia. Jo sóc Mohammad Ali, un home lliure.
2. Aquell que no és prou valent com per prendre riscos no aconseguirà gens en la vida.
3. Flota com una papallona; pica com una abella. No pots copejar amb les mans el que els teus ulls no poden veure.
4. Impossible és solament una paraula que utilitzen els febles que troben més fàcil viure al món que els han atès que explorar el poder que tenen per canviar-ho. Impossible no és un fet. És una 
opinió. Impossible no és una declaració. És un desafiament. Impossible és potencial. Impossible és temporal. Gens és impossible.
5. Els campions no es fan en els gimnasos. Els campions estan fets d'alguna cosa que tenen molt endins d'ells – el desig, un somni i una visió.
6. Vaig odiar cada minut d'entrenament, però no parava de repetir-me: "No renunciïs, sofreix ara i viu la resta de la teva vida com un campió".
7. Jo sé a on vaig i sé la veritat. I no té per què ser el que tu vols que sigui. Sóc lliure de ser el que vull.
8. No expliquis els dies, fes que els dies expliquin.
9. Jo no divideixo al món entre homes modests i arrogants. Divideixo al món entre els homes que menteixen i els que diuen la veritat.
10. Quan tens raó, ningú ho recorda; quan estàs equivocat, ningú ho oblida.
11. L'amistat no és alguna cosa que s'aprengui a l'escola. Però si no has après el significat de l'amistat, és que no has après res.
12. Sóc el més gran, ho vaig dir fins i tot abans de saber que anava a ser-ho. Però vaig imaginar que si ho deia prou, convenceria al món que realment ho era.
13. De petit li demanava al meu germà Rudy que em llancés pedres. Així és com aprenia els meus moviments, esquivant cops de pedrades.
14. No és arrogància quan pots sostenir allò que vas dir.
15. Un home que veu el món als 50 igual que als 20 ha perdut 30 anys de vida.
16. Només un home que sap el que se sent en ser derrotat pot arribar fins al fons de la seva ànima i treure el que li queda d'energia per guanyar un combat que està igualat.
17. Hauria d'estar en un segell. És l'única forma en la qual em poden pegar.
18. No explico tots els abdominals que faig. Jo sol compte quan comencen a doldre-me. Per que aquests són els que realment expliquen. Els que em fan ser el campió que sóc.
19. A casa sóc un bon tipus, però no vull que el món ho sàpiga. He descobert que la gent humil no arriba molt lluny.
20. El silenci és or quan no es pot trobar una bona resposta.
21. Servir a uns altres és el lloguer que s'ha de pagar per una habitació a la Terra.





divendres, 17 de juny del 2016

El Vilosell, la Punta de les Guàrdies, Font de la Teula i Cova del Cintet


Font de la Teula
Cova del Cintet



He tornat al Vilosell però aquesta vegada per anar en un altre direcció, acompanyat amb el Josep Maria, hem fet una caminada cap el nord-oest. Hem arribat a la Plaça Sant Sebastià, hem aparcat i hem sortit a caminar, quan estàvem a punt de deixar la plaça, des del bar de davant on hem aparcat, ens han cridat per dir-nos si podíem apartar el cotxe, ja que allí es posa una furgoneta per vendre fruita; encara que lis retrec que ho hi hagi un cartell indicant-ho, trec el cotxe i el porto a l'altre costat de la plaça. Sortim a poc més d'un quart de nou del matí, tombant pel carrer Raval (sembla ser que es deia carrer de la Muralla) fins a la part nord del poble. Arribem a la Plaça de la Creu, on, si no hagués estat pel company, no hauria vist la creu, arrecerada a la paret i confonent-se amb ella. Miro el gps per veure per on hem de seguir, veig el track i seguim recte, es el camí de Cervià de les Garrigues i també de l'Albi.
Després de deixar el camí de Cervià, seguim pel de l'Albi deixant a l'esquerra, a tocar, un peiró amb una mare de déu i al poc m'adono que alguna cosa no està bé,  ja que devíem haver baixat cap el Riu Set i en canvi a la nostra esquerra hi han camps cerealístics i pujols boscosos. Llavors comprovo que al sortir del Vilosell, en comptes de començar el tomb per l'esquerra com estava previst, ho he començat per la dreta. Ja que estem aquí continuem el tomb a l'inrevés. Des del camí veiem a la llunyania el poble d'Albi i al poc entrem a veure una barraca de pedra seca, en trobarem més durant el dia. Anem deixant dos camins cap a l'Albi, i ja encarem cap a la Punta de les Guàrdies. Passem pel costat del que sembla havia estat una bassa i que ara serveix per una bomba (m'ha semblat) i claus de pas dels grans tubs que porten l'aigua d'una gran bassa (Bassa Sud) que hi ha més amunt i que passarem pel seu costat, però abans encara hem de visitar un antic pou d'aigua, ara sec, i un altra barraca de pedra seca.
La pujada cap el cim no està gens clara. En les descripcions de com arribar al vèrtex tant de l'ICGC com de l'IGN parla d'arribar al dret pel bosc i a l'ortofoto no he vist cap sender. En principi semblava que per un costat de la bassa hi ha un rastre, però no veiem factible arribar-hi. Seguim cap a l'esquerra per les restes d'una pista, segurament feta quan les obres de la bassa, ara menjada per l'herba, i quan aquesta finalitza veiem que al dret, potser podríem pujar a la carena. Ho fem, cada u per un lloc diferent i amb no massa problemes arribem a dita carena, aquí hem de seguir un rastre i ens porta dalt. Fem les fotos de rigor, esmorzem i gaudim del paisatge,
Ara ve baixar, i per això seguim la carena a l'inrevés, deixem a l'esquerra el lloc per on hem pujat i una mica més endavant baixem al dret, cada u per un lloc diferent, un altre vegada. Sembla ser que el lloc del Josep Maria es més fàcil que el meu. Sortim a una pista de conreus que ens porta al Camí Vell de Cervià de les Garrigues al Vilosell, que seguim a l'esquerra. Estem rodejats de camps amb cereals ja completament marrons, que també té el seu encant. Entrem a visitar un altre barraca i allí mateix deixem un altre a la dreta, una mica separada. En aquest camí i de fa poc, han fet una bona neteja forestal, creiem degut a que passa una línia elèctrica. Deixem el camí cap a Cervià decantant-nos cap a l'esquerra. Ara baixem cap el Riu Set, que el creuem per un pont vell, molt maco però que quasi no es veu per la vegetació. Ens desviem a l'esquerra, passant pel costat d'una taula de pedra, un banc de pedra adossat a un gran roc, a una barbacoa construïda a recer d'un gran roc, les tres a tocar el camí, i arribem a una esplanada on hi ha una gran balma, bancs, taules, i el que era una barbacoa per fer foc, destruïda. Aquí per unes escales baixem cap la Font de la Teula. Un lloc petit molt ombrívol, quasi a ras de riu, que sembla netejat però que l'herba de les vores ja intenten entrar-hi. De la font no surt aigua, i el canó de teula està trencat i amb herbes. Pugem i comprovo que en el que era un àrea d'esbarjo surt un camí que va al Vilosell, es el camí que fan o feien servi els de la travessa Montblanc a Borges Blanques. Ara ens toca anar a la Cova del Cintet. Davant d'una gran esplanada hi ha la balma on a la gran roca es que la teulada, i a la part frontal hi ha una figura d'una mare de Déu, tota blanca, que ressalta amb la grisó de la paret. La cova, es una gran balma, molt ampla, la que han netejat de no fa massa, deixant un terra molt pla i net. Inclús ens ha sembla que una part de les parets estan rascades.
Venen trossos de pujada i ara el sol pica una mica. Fa estona que anem sota el sol, però no era massa fort, i en els trossos més oberts feia un airet agradable, però ara no bufa o al menys no ens arriba. Mentre pugem aquest repetjó veiem un mas, i des del començament ja estem mirant si es podrà arribar o no. En una cresta trobem les runes d'un maset i ens adonem que el mas que hem vist pujant està darrera d'aquest i no veiem com arribar-hi des d'aquí. Seguim i al poc trobem un camí que porta al mas. Per arribar-hi hem de passar o pel mig de dues tires d'arnes o per la vora dreta, que es el que fem. Sembla que passarem be però al final una abella ataca al Josep Maria, té un bon ensurt però no l'arriba a picar. El mas del 1866 està arruïnat. Per tornar intentem i aconseguim sortit entre el mas i les arnes, a la dreta, i sembla ser que era el camí vell. Arriba a les runes del maset anterior.
Fem un tros per la pista de Cervià i passem pel costat de la Masia del Xel, on dins del magatzem, vorejant una taula gran hi han dos bancs d'església, curiós sinó més. Hi han altres estris a dins, a més d'una llar de foc. El maset pròpiament dir, està tancat. Baixant fins a creuar el Riu Set. Mentre anem baixant veiem que la nuvolositat que ve per darrera la Llena es bastant fosca i pensem que potser si que els meteoròlegs ho endevinaran avui. Veiem unes runes a l'esquerra i resulta que només queda en peu, un tros de paret, i quasi a tocar un altre barraca com les que hem estat veient. Creuem el riu, es un tros molt bonic ple de noguers que estan amb una fulla verda llampant. En una parada a l'esquerra del camí hi han les restes d'uns tubs d'amiant, en una parada que sembla que estiguin arrencant els arbres plantats. Al poc veiem un camí a l'esquerra i com segons el mapa va a lligar amb el track que porten, una mica més endavant, i com anem per pista, ens aventurem a agafar-lo. Resulta que es el camí vell, que va pujant suaument, i que el camí previst enllaça des de la pista, amb un camí pedregós i que puja fort al dret. Quina sort!, pujar suau en comptes d'anar pla i després pujar fort. Mentre pugem, sota el sol, corre un airet molt agradable. La pista que hem deixat va a sortir a la carretera, a un quilòmetre del poble. El camí vell finalitza amb uns conreus a l'esquerra i una pista que ve de front, que es la que hem de seguir. Encara ens queda una pujada forta, amb senyals de passar algun/s tractor. En un canvi de pendent ja veiem el poble, ens toca una baixada suau i la pujada al poble. Entrem pel costat de «El Maset» i del «Recer dels Jubilats» i pugem fins el «Mirador» que es del poc que queda del castell. Allí aprofitem per dinar.
Uns vegada alimentats i fet algunes fotos, bona visió sobre la Llena, comencem una petita visita al poble. Hi han un munt de cases amb plaques que indiquen que son del segle XVIII. Arribem a la plaça on tenim el cotxe i abans d'anar cap a casa entrem a un bar a fer uns cafès. Arribem quasi a les quatre de la tarda i hem fet quasi quinze quilòmetres. Un dia de caminada bastant fàcil i no massa forta, en un dia amb un sol que no ha picat massa, encara que els braços demostri un altre cosa una vegada arribat a casa. Avui havíem d'arribar aviat a casa i ho hem aconseguit.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000





diumenge, 12 de juny del 2016

Congost de Mont-rebei des de la Pertusa


Mare de Déu de la Pertusa
Congost de Mont-rebei



Avui toca anar amb el grup dels Caminants i el lloc triat pel coordinador, el Santi, ha estat el Congost de Mont-rebei. Ens hem trobat 14 caminants a l'aparcament del Coll de la Pertusa, i quan manquen deu minuts per les nou hem sortit cap a l'ermita de la Mare de Déu de la Pertusa, per esmorzar. Una vegada ben alimentats, jo no ho he fet ja que no tenia ganes, ben tips de gaudir del paisatge, tant el que es veu cap el Pantà de Canelles com el que es veu riu amunt, i fet totes les fotografies que hem volgut, retornem cap el coll per començar la caminada cap el congost. Des del camí entre el coll i l'ermita, dalt de l'estret i llarg roquer hi ha les restes d'un altre construcció.
El camí que hem de seguir es GR, a més arranjat i senyalitzat per «Caminos Naturales». Al poc de sortir veiem, en un gran roquer de l'altra banda del riu, dos grups d'escaladors. El camí està molt trillat degut a la gran quantitat de gent que passa per aquí. Es pot comprovar la bona conservació del marge que aguanta el camí en la seva banda de la pendent avall. Estem passant pel Camí de Mont-rebei. Al poc trobem una placa que indica una via ferrada i un camí molt ben margenat i trillat, al menys al seu començament, que segueix el Barranc de la Pardina, però a un nivell bastant més elevat. De seguida, el nostre comença a baixar fent esses, encara que hi ha gent (no dels nostres) que sempre han de retallar-les encara que això comporti destrossar els camins. Com ja es normal, aquí he quedat l'últim, i uns altres grups ja m'han avançat.
Creuem el Barranc de la Pardina, i es deix a la dreta uns grans i conservats marges que suportaven conreus del Mas de la Pardina. Em desvio a l'esquerra per veure la Font de la Pardina, no es veu amb facilitat, ja que està molt menjat per l'herba i hauria de baixar una petita paret de ciment de més d'un metre i no veig com la podria pujar després, però fent equilibris la puc fotografiar, i contemplar  tot el toll que forma l'aigua escampada, amb les blogs de ciment del que podria haver estat una les parets d'una petita bassa, escampats sota l'herba. El Mas de la Pardina era una gran propietat amb diferents habitatges, tots enrunats, on amb tota seguretat vivien varies famílies. Aquí he agafat a dos dels companys. I el camí comença a pujar seriosament.
Aquesta pujada, encara que no massa dura, es deix sentir una mica ja que ha sortit el sol que fa que agafem una bona suada. Quan anem agafant alçada es pot veure millor les grans parets de l'altra banda del riu. A baix, al riu, es pot veure bastants caiats navegant. Poc a poc anem guanyant alçada, passem pel costat d'una balma obrada que havia servit per guardar bestiar. Podem gaudir d'una petita foradada, que després d'uns revols passarem pel damunt, encara que no podrem gaudir d'ella, i si mirem enrere podrem veure la ratlla que fa el camí del Barranc de la Pardina, que hem deixat abans a la dreta. Aquí s'ajunta per uns moments el Santi, que ens estava esperant als tres últims, i ens diu que tota la colla han tirat endavant per veure de prop i/o pujar a les escales de Montfalcó, que per cert ja hem vist, de lluny, les inferiors i un tros del camí que porta a les superiors. Tenim la pared de la Serra del Mill a la nostra dreta.
Després de passar pel punt més alt de la caminada d'avui, el camí gira fort cap a la dreta, per dirigir-nos cap el Mas de Carlets. La visió aquí del Montsec d'en Lluís es impressionant. El mas està abandonat, arruïnat i comença a enrunar-se. Encara me'n recordo quan fa uns vint anys que vaig passar per aquí, quina diferencia de lloc. Aquell dia vaig arribar aquí, per un camí que enllaça amb el que anem una mica abans del mas. Ara ve baixada i segons els mapes comença el Camí Nou de Mont-rebei. La baixada encara que sigui sense treva es fàcil i bastant agradable, molt boscana. En els clars ja es comença a veure les escales superiors i el camí amb forta pendent que hi porta. Al poc i mirant una mica enrere i cap a la pared de l'altra banda del riu, es veu el pont que el creua, el camí cap a les escales, deu-ni-do la pujada, i les escales, només les superiors, les altres queden bastant enrere. Arribo a la cruïlla que porta a tot aquell invent, ben senyalitzada per «Caminos Naturales», i on es queden el Santi i els altres dos esperant a la colla que han anat cap el pont, però jo lis dic que vaig fent, ja que vull passar el Congost en solitari, de la colla em refereixo, ja que estic segur que trobaré gran quantitat de gent. Des del Mas de la Pardina, més o menys, i fins aquí, hem coincidit amb un grup amb nens, que ens anàvem passant uns als altres, ja que paraven pels nens més petits però després ens tornaven a passar. Els nens més grans ens passaven corrent. Des de l'entrada del Congost fins al final, en tots els trossos on no hi ha vegetació que dificulti veure la caiguda de l'espadat, a la dreta hi ha un cable de «treu-pors» que a mi em soluciona molt el meu problema. Tot el tros em creuo i m'avança una gran quantitat de gent, això sembla el carrer principal de qualsevol localitat en un dia de festa.
Com tot, el congost finalitza, però encara em vaig creuant amb gent. Sembla ser que ara el camí es diu Camí del Pas de Mont-rebei. Abans de creuar el pont penjant em creuo amb una parella de joves que em pregunten per on es el camí, si recte amunt, o per sota, jo els recomano el que he fet, que es per sota, ja que es totalment pla. El camí tomba fort a la dreta, seguint la vorera del riu, que ara va força ampla, es el Camí del Riu. El sol pica una mica ja que, des de que he sortir del congost vaig per terreny obert. Un tros del camí està inundat però ja està força trillat per on hem de salvar aquesta insignificant contrarietat. La pujada a l'aparcament es fa sentir una mica, cap a un pont de fusta, completament nou. Arribo a mig quart de tres. El primer que faig es canviar-me de sabates i samarreta i entrar a l'edifici d'informació a comprar una cervesa. També aprofito per menjar l'esmorzar, ja que a la Pertusa no tenia gens de fam. Mentre, els companys van arribant.
Quan som tots, en dos taxis de vuit places ens porten a Pont de Muntanya a dinar. Un dinar molt acceptable i abundant, molt ben regat, i amb molt bon humor. Després, els mateixos taxis, ens porten a l'aparcament del Coll de la Pertusa, tot passant per vora Tremp. I no cal dir que després cap a casa.
Ha estat un dia molt interessant ja que a banda dels agraïts paisatges i la agradable companyia hem pogut visitar, per fora, la Ermita de la Mare de Déu de la Pertusa, hem passat pel costat del que queda dels Masos de la Pardina i de Carlets, hem pogut veure, a l'altre banda del Riu Noguera Ribagorçana, les ermites vella i nova de la Mare de Déu del Congost i de lluny la torre de Xiriveta (o Girbeta), sense oblidar el congost i el riu.
Ara haurem d'esperar a que passi l'estiu per tornar-nos a trobar.
He eliminat les fotografies que surten clarament els companys i no pujo el vídeo que he fet, ja que no tinc el permís de tots ells. Tampoc pujo el track, ja que he tingut massa rebots de senyal i no crec correcte pujar-ho tal com m'ha gravat, ni després de arranjar-ho com he pogut. Ja hi han suficients a «inet» d'aquesta ruta.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.










000000000000000000000000000