"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimarts, 26 d’abril de 2011

Michael Jacksson. Earth Song



What about sunrise
What about rain
What about all the things
That you said we
were to gain...
What about killing fields
Is there a time
What about all the things
That you said was
yours and mine...
Did you ever stop to notice
All the blood we've shed before
Did you ever stop to notice
This crying Earth this
weeping shore?

Aaaaaaaaah Aaaaaaaaah
Ohoo Ohooooo

What have we done to the world
Look what we've done
What about all the peace
That you pledged
your only son...
What about flowering fields
Is there a time
What about all the dreams
That you said was
yours and mine...
Did you ever stop to notice
All the children dead from war
Did you ever stop to notice
This crying Earth this
weeping shore?

Aaaaaaaaah Aaaaaaaaah
Ohoo Ohooooo

I used to dream
I used to glance beyond the stars
Now I don't know where we are
Although I know
we've drifted far

Aaaaaaaaah Aaaaaaaaah
Aaaaaaaaah Aaaaaaaaah
Aaaaaaaaah Aaaaaaaaah
Aaaaaaaaah Aaaaaaaaah

Hey, what about yesterday
(What about us)
What about the seas
(What about us)
The heavens are falling down
(What about us)
I can't even breathe
(What about us)
What about the bleeding Earth
(What about us)
Can't we feel its wounds
(What about us)
What about nature's worth
(ooo, ooo)
It's our planet's womb
(What about us)
What about animals
(What about it)
We've turned kingdoms to dust
(What about us)
What about elephants
(What about us)
Have we lost their trust
(What about us)
What about crying whales
(What about us)
We're ravaging the seas
(What about us)
What about forest trails
(ooo, ooo)
Burnt despite our pleas
(What about us)
What about the holy land
(What about it)
Torn apart by greed
(What about us)
What about the common man
(What about us)
Can't we set him free
(What about us)
What about children dying
(What about us)
Can't you hear them cry
(What about us)
Where did we go wrong
(ooo, ooo)
Someone tell me why
(What about us)
What about babies
(What about it)
What about the days
(What about us)
What about all their joy
(What about us)
What about the man
(What about us)
What about the crying man
(What about us)
What about Abraham
(What was us)
What about death again
(ooo, ooo)
Do we give a damn

Aaaaaaaaah Aaaaaaaaah

¿Qué hay del amanecer?
¿Qué hay de la lluvia?
¿Qué hay de todas las cosas…
que dijeron íbamos a ganar?
¿Qué hay de los campos de ejecución?
¿Hay algún momento?
¿Qué hay de todas las cosas…
que dijeron que eran suyas y mías?
¿Alguna vez te has detenido a ver
Toda la sangre que hemos derramado antes?
¿Alguna vez te has detenido a ver
la Tierra que grita, las costas que lloran?

Aaah…aaah
Ohoo Ohooooo

¿Qué le hemos hecho al mundo?
Miren lo que hemos hecho
¿Qué hay de toda la paz
que le prometiste a tu único hijo?
¿Qué hay de los campos de floración?
¿Hay algún momento?
¿Qué hay de todos los sueños…
que dijeron que eran suyos y míos?
¿Alguna vez te has detenido a ver
Todos los niños que han muerto por la guerra?
¿Alguna vez te has detenido a ver
la Tierra que grita, las costas que lloran?

Aaah…aaah
Ohoo Ohooooo

Solía soñar
Solía contemplar más allá de las estrellas
Ahora no sé en donde estamos
Aunque sé que nos hemos alejado

Aaah…aaah
Aaah…aaah
Aaah…aaah
Aaah…aaah

Oye, ¿qué hay del ayer?
(¿Qué hay de nosotros?)
¿Qué hay de los mares?
(¿Qué hay de nosotros?)
los Cielos están cayendo
(¿Qué hay de nosotros?)
¿Qué hay de la Tierra que sangra?
(¿Qué hay de nosotros?)
¿No podemos sentir sus heridas?
(¿Qué hay de nosotros?)
¿Qué hay del valor de la naturaleza?
(uh.. uh)
Es la matriz de nuestro planeta
(¿Qué hay de nosotros?)
¿Qué hay de los animales?
(¿Qué hay sobre eso?)
Hemos hecho polvo a los reinos
(¿Qué hay de nosotros?)
¿Qué hay de los elefantes?
(¿Qué hay de nosotros?)
¿Hemos perdido su confianza?
(¿Qué hay de nosotros?)
¿Qué hay de las ballenas que gritan?
(¿Qué hay de nosotros?)
¿Qué hay de los estragos del mar?
(¿Qué hay de nosotros?)
¿Qué hay de los rastros de los bosques…
(uh…uh)
que han ardido a pesar de nuestras peticiones?
(¿Qué hay de nosotros?)
¿Qué hay del hombre común?
(¿Qué hay de nosotros?)
¿No lo podemos liberar?
(¿Qué hay de nosotros?)
¿Qué hay de los niños que mueren?
(¿Qué hay de nosotros?)
¿No los oyen gritar?
(¿Qué hay de nosotros?)
¿En dónde nos equivocamos?
(uh…uh)
¿Alguien dígame por qué?
(¿Qué hay de nosotros?)
¿Qué hay de los bebés?
(¿Qué hay sobre eso?)
¿Qué hay de los días?
(¿Qué hay de nosotros?)
¿Qué hay de su felicidad?
(¿Qué hay de nosotros?)
¿Qué hay del hombre?
(¿Qué hay de nosotros?)
¿Qué hay del hombre que llora?
(¿Qué hay de nosotros?)
¿Qué hay sobre Abraham?
¿Qué éramos?
¿Qué hay sobre la muerte otra vez?
(uh... uh)
¿Siquiera nos importa?


......................
IMPRESIONANT.
..............

dilluns, 25 d’abril de 2011

La patronal bancaria té por

Diari "Publico", d'ahir. (->)

Milers de ciutadans s'adhereixen a múltiples iniciatives legals contra les pràctiques que van portar al 'crash'. La patronal bancària adverteix del risc que l'ofensiva perjudiqui la imatge d'Espanya als mercats.

O sigui que després de ser culpable del crac financer, de pràctiques abusives, de tenir acollat al govern i aconseguir d'ell tot el que volen, ara estan nerviosos perquè la ciutadania es rebota i actua de l'única manera que pot, portant denuncies als jutjats, tot i sabent que la justícia es tant lenta (que no es justícia ni es res).
Però que no cal que pateixin que encara que la justícia, quan toqui, fallin en contra d'ells, els seus beneficis continuaran sent multimilionaris, i sempre tindran darrera el govern per ajudar-los amb el diners del poble.

diumenge, 24 d’abril de 2011

El Tossal de la Creu del Codó i el Santuari de Lord

El Tossal de la Creu del Codó - Mola de Lord

Avui ens em trobat la Chris, en Joan Josep, l'Esteve, en Josep, en Juan i jo i anem fins a Sant Llorenç de Morunys, on a la seva ermita de Sant Serni del Grau, hem quedat amb en Joan Ramon, de Lleida, que es coneix molt be la zona, i que ens portarà a donar un tomb per aquestes muntanyes, que la majoria de nosaltres desconeixem.
Ens trobem a l'esplana de davant de l'ermita i sortim a un quart i mig de nou, seguint la carretereta que porta a peu del Santuari de Llord, amb un temps plujós que no sembla que s'hagi d'aclarir. Plovisqueja una mica però no ens espanta, tot al contrari.
Ens dirigim en primer lloc al mirador del Codó, on tenim previst fer l'esmorzar, tot seguint el Gr. De seguida comencem a enlairar-nos una mica per un grau amb restes de l'empedrat vell, ja que era el camí de bast que comunicava amb Solsona.
Anem pujant per la Serra de la Creu del Codó, amb vistes cap la Serra de Port de Compte, Sant Llorenç, el pantà de la Llosa, la Serra de Busa, etc. La part de dalt de les serres emboirades, i cap a la plana amb boirines disperses.
Deixem el Gr per pujar, ja, amb decisió, cap el tossal. Hi ha moments que sembla que s'allunyi en comptes d'apropar-se, deu ser per les ansies d'arribar al mirador. Però com tot arriba, nosaltres també arribem. Fins aquí, i per dos moments, semblava que arrancava a ploure, però ens ha deixat una mica tranquil fora d'alguns plugims.
A peu de la creu, i després de llegir els plafons informatius, la taula d'orientació, de fer la foto de grup, ataquem els nostres esmorzars.
Després d'esmorzar continuen marxa, pujant primer al cim del Tossal de la Creu del Codó, baixant per la banda nord-oest, on hi ha un bon roquer, on hem d'anar una mica en compte ja que al estar moll hi ha perill de relliscar. Quan estem a peu del roquer, no seguim cap el refugi i àrea d'esbarjo, sinó que per rastres mes o menys marcats anem baixant a buscar la pista, per on ve el Gr. Els rastres no estan prou marcats però es baixa bastant be. Si algú vol seguir aquesta ruta que es fixi be en el track del gps i no tindrà cap problema. Hem baixat un desnivell de 120 metres i hem fet cinc-cents de recorregut fins a la pista. Seguim el Gr que retalla la pista i després anant-la seguint, anem per la carena, entre la Rasa de Torroella i la part alta d'un ramal del Torrent de Junts, i després entrem a la Serra Llarga per la Planella de Sòbol, on es troba les runes de la masia de Sòbol. Aquí el nostre guia i amic, Joan Ramon, ens explica la llegenda del pelegrí que al arribar a aquesta zona, on hi havia una serie de masies, va demanar hostalatge i menjar per caritat, i cap el va voler ajudar, excepte la de Sòbol; a l'endemà quan el pelegrí marxà, avisà als propietaris de Sòbol que ha de venir una gran tempesta que portaria molta aigua, com es normal aquests es preparen, arribà la tempesta i es portà totes les altres masies, que quedaren engolides pel aigua que les portà barrancades avall, però totes menys aquesta. Ja que resulta que a hores d'ara la de Sóbol està completament arruïnada, potser vol dir que fer caritat només et retarda les desgracies però no les evita (en Joan Ramón em perdonarà si no l'explicat be).
D'aquí a trobar el baixador tinc segur que sense un guia o sense les fites que ell personalment ha anat posant, es molt difícil trobar-ho, però una vegada trobat el començament, ja no hi ha cap problema, encara que avui està una mica relliscós ja que està moll on no toca el sol. Arribem al mal pas, primer es troba un roquer que s'ha de baixar, fàcil, però jo he de posar les mans (segur que soc l'únic) i aquí diuen que quan arribaven amb les mules xiulaven ja que de seguida ve un tros on no podien creuar-se dos, aquest es un tros de pocs metres, però que es passa a tocar paret en un costat i l'estimbat a l'altre, per les persones d'una en una, no hi ha cap problema, hi ha posada una corda al final del pas, però no se si l'ancoratge es massa segur.
Ràpidament arribem a les runes de la masia Torroella, aquí el nostre amic Joan Ramon ens deixa, ja que ha d'anar a dinar amb la família. Busquem el camí que retalla la pista, per anar-la a buscar-la al moment de creuar la Rasa de Torroella, i que al fer unes parades, o pistotes (no se que era, ja que estan abandonades i mig tapades per l'herbam, han tallat el camí, però l'anem trobant i arribem bastant be a creuar la rasa, si descomptem una caiguda meva sense importància
Per pistes i ara sota la pluja, que fa poc ha començat, arribem a la masia de Solord, que estan restaurant; abans es passa pel costat de la font, totalment canalitzada. Ara ens toca enfilar-nos, muntanya amunt, ja que s'han carregat el camí que talla la pista, i no volem fer el retomb. Només arribar a la pista, la creuem i agafem un sender molt marcat que va pujant bastant suau. Arribem a una cruïlla, no sabem massa on hem d'anar, agafem el de la dreta, després d'una estona ens adonem que bastant planerament es dirigeix cap on finalitza la carretera del santuari, pel que anem a buscar a l'altre i, aquest si, va pujant per un camí empedrat, amb marges que aguanten el camí als revolts i llocs on s'hauria perdut, o sigui un camí preciós, fins arribar a dalt de la mola del Llord.
A l'esplanada davant de l'església, asseguts en els bancs de pedra adossats a la façana, aprofitem per dinar; en aquests moments ens surt un sol molt maco, que ens alegra el dinar. El santuari no es massa especial, en quan a la construcció es bastant modern, es del 1868, no te elements decoratius, i l'església no la podem apreciar ja que estan pintant-la i per això han tret tots els elements i està ple de bastides, tot per dins. Al fons si que es veu la mare de deu.
Quan estem preparant-se per marxar, comença a ploure amb molta força i amb grans gotes d'aigua. La poca gent que hi havia per l'entorn marxen corrent, nosaltres una mica ben tapats anem baixant pel camí que ens portarà a la carretera, camí empedrat, amb baranes de ferro, fent ziga-zagues, molt ben construït. El camí, a més, es un via crucis, amb 15 estacions, la que fa número 15 està en una capella, de Sant Pere Martir. El que em sap una mica de greu es que abans de començar la baixada hi ha alguns elements que m'hagués agradat fotografiar, i les poques que he fet baixant m'han quedat amb taques de les gotes d'aigua.
Una vegada a la carretera, i per ella ens dirigim on tenim el cotxe., son dos quilòmetres i mig. Arribem al cotxe quan manquen cinc minuts per les cinc de la tarda i em fet quasi disset quilòmetres.
El dia ha estat esplèndid, malgrat les estones de plugim i de la pluja forta; ha estat un recorregut molt maco per una zona que desconeixia totalment, amb llocs interessants, cims, masies (arruïnades), llegendes, fonts, bones vistes, antics camins rals i de bast, etc., a més d'un bon guia que a més de portar-nos ens ha explicat tot l'explicable de la zona. I tal com ha dit el company Joan Josep, ens ha quedat la sensació que per aquells topants hi tornarem.
http://www.blogger.com/img/blank.gif
Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000

dissabte, 23 d’abril de 2011

Pirates, com a propaganda

Els que volen dividir-nos per dominar-nos empren la paraula “pirata” com a propaganda per insultar als quals comparteixen. Amb aquesta paraula declaren que ajudar al teu proïsme és com atacar vaixells. Jo tinc una altra opinió: compartir és la base de la societat, i atacar el compartir és atacar la societat. No cridem als quals comparteixen “pirates” sinó “bons ciutadans”.
Richard Stallman

dimecres, 20 d’abril de 2011

Mesurar el grau d'esclavitud

La millor manera de mesurar el grau d'esclavitud en el qual una ideologia manté a un poble és la incapacitat col·lectiva per imaginar alternatives.
Toni Judt

diumenge, 17 d’abril de 2011

Torrent d'Estiula, Serres de les Ajagudes i Sant Marc (Campdevànol)

Gorg de la Cabana - Sant Feliu d'Estiula

Per avui l'Esteve i jo, els altres companys tenien diferents compromisos o no tenien ganes de venir, ens hem decidit a fer una sortida que es va publicar al blog de l'amic Francesc, Caminar després dels 50, el dia 29 de març, es molt recent, i que tracta de remuntar el Torrent d'Estiula, passar per les Serres de les Ajagudes i de Sant Marc, per retornar a Campdevànol.
La descripció del recorregut està molt ben explicada en la seva pàgina web, pel que els detalls del recorregut m'he l'estalviaré.
Deixem el cotxe a l'àrea de lleure de la Font de Querol, i sortim a tres quarts menys cinc de nou. Anem seguint el camí, primer estret i una mica fangós, mentre es segueix paral·lel al Merdàs, després una mica de pista, per passar a camí ample i bo, entrant en terreny pre-alpí, amb prats, boscos de pi roig, algú roure i boixos. Passem per la Mosquera, mas arruïnat, entre prats, i la font del mas, on aprofito per beure una mica d'aigua.
Al poc d'entrar al camí que remunta el Torrent d'Estiula, aquest s'apropa a la seva riba i ja veiem i sentim l'aigua com corre. Aquest tros es de gran bellesa, baixem a visitar set gorgs, per ordre son: de la Cabana, de la Tosca, de l'Olla, de la Bauma, del Forat, petit del Colomer i del Colomer, entre mig d'aquests dos i ha la font del Colomer, que està seca, encara que l'aigua s'entolla una mica mes amunt. Tots els gorgs amb magnífics salts d'aigua i amb els seus tolls. Quan som a l'últim gorg, ens avancen un grup de set excursionistes, nosaltres, en aquest, parem a fer una mossada.
Hi ha una ruta marcada que surt de l'àrea de lleure i en un tomb rodó d'unes 3 1/2 o 4 hores, visita tots aquests gorgs.
Ens dirigim cap a Sant Feliu d'Estiula, per això s'ha de deixar el camí de la Ruta de Transhumància, del Ripollès, que passa peles termes municipals de La Riba, Matamola, Gombren i Montgrony, i es veu que seguíem (?). L'entorn de l'església de Sant Feliu dona una sensació de pau i benestar. L'església està tancada, però no així la pujada al campanar, amb unes escales de fusta bastant noves. Pugem dalt on a la campana es pot llegir (mes o menys) una inscripció; la visió des d'aquí no guanya gaire. Hi ha una masia ben conservada a la seva vora.
Prop de la cruïlla del camí que va a la Garsa ens adonem d'una surgència en mig mateix de la pista. Aviat arribem al Collet del Reixac, on tenim el primer lloc que ens costa trobar la continuació, el track que porto em sembla indicar que hem de seguir una mica per la pista, que es on anem en un principi, en canvi el camí surt del mateix coll, pel roquer amunt. En els primer cinc-cents metres hi han varis punts perdedors, però mes que mirar el track, s'ha de mirar la direcció, després ja es camí marcat, a trossos bruts, però ja no tenim cap problema fins al coll de la Miranda, on s'ha de creuar la pista i ràpidament arribem a les runes de la Casa de les Ajagudes, gran edifici, enrunat, només queda tres trossos de parets en peu. Sembla que era una edificació de tres pisos d'alçada, que es va construït en dos fases (o més), pel que sembla al veure una de les parets que resten en peu, i en un tros de paret interior perpendicular on hi ha les restes d'una entrada en forma d'arc. Al costat sembla que existia un gran corral.
El camí segueix recte, però s'ha de deixar i nosaltres que badem no ens fixem, pel que hem de recular, i entrem en terreny semblant com el que tenim a peu del Montsant a la part entre les ermites d'Ulldemolins i les Cadolles Fondes, terreny argilagós. Arribem a un collet, i ens tornem a despitar una mica, el gps em dona aquí un gran marge d'error, i ens sembla que hem de seguir recte, però com el camí baixa, ens preocupem, i anem a trobar el correcte, sender amunt, a trossos tapat, però que es pot seguir. De cop veiem Sant Marc d'Estiula i pugem, està completament enrunat on només queden dos trossos de parets i una mica de la portalada.
Per sortir d'aquí tornem a tenir una mica de problemes, el gps no m'indica be el camí, i a més hi han senyals per a tot arreu. El correcte es baixar de Sant Marc i agafar una mena de barrancada a ma esquerra. Arribem a Can Santmarc, masia que estan restaurant, on aprofitem per dinar. Mentre dinem puja un grup de cinc que ens pregunten per Sant Marc, l'indiquem i ells segueixen amunt. L'entorn son unes parades de prat, vorejat per boscos de pi roig, amb un gran arbre tot florit (sembla un cirerer, però ...).
Continuem baixant fins a Can Bac, una serie de cases que sembla que totes serveixen actualment per guardar bestiar, hi han vaques i ovelles als prats confrontants. Pugem fins l'església de Sant Quinti de Puigrodón, que està una mica mes amunt., on només es pot entrar a l'església, però amb compte ja que estat totalment atrotinada, la resta de construccions (vicaria, etc), estan enrunades. Dins l'església encara es pot veure algunes restes de sanefes, sobre tot a la sagristia. A l'entrada, a l'atri es veu una decoració geomètrica al fresc, amb una inscripció que sembla que es en italià on explica l'any i el nom del restaurador (italià, segons pareix).
Lamentant-nos de l'estat d'una església construïda al segle XI, encara que amb posteriors modificacions, seguim camí, però de seguida ens trobem a una senyora d'edat, que ens explica que ella i el seu marit son masovers de Vilamitjana, i que tenen el ramat de vaques i cabres per aquesta zona, ja que tenen el dret d'us dels camps del seu mas i de Can Bac, que ha pujat per “atalaiar les cabres perquè han de cabridar”; també ens explica una mica sobre l'església i el poc interès que tenen des del bisbat de Ripoll pel romànic de la comarca.
Continuem baixant i arribem a Serradell, gran masia amb granja, que ara es destinada a Casa Rural, on hi ha nombroses persones de turisme, pel que no em paro a fotografiar-la amb detall. Aquí hi ha un camí que baixa directe al riu, però com seguim el track, el camí no hi es al mapa, donem un retomb per un camp de cereal. Creuem el Merdàs i pugem a la carretera, que seguim uns vuit-cents metres fins a Sant Llorenç de Campdevànol. Abans d'arribar i al costat de la carretera veiem una creu que resulta ser en commemoració de Camil Lleonart, rector de Nostra Senyora de Montgrony, que fa morí el 18 de setembre del 36.
L'església està molt restaurada, i amb una petita ermita que queda separada pel cementiri. Com ha curiositat, es por veure la part de dins, des d'una petita finestra, al costat de la qual hi ha un interruptor que encén una llum que il·lumina l'altar.
Ara ja només queda, per un camí a tocar el Merdàs i que passa per darrera un càmping, arribar al cotxe, després de creuar el riu.
Arribem a un quart de vuit després de fer una mica mes de 22 quilòmetres. Encara que el mapa em posa 18, es per què he arreglat el track, treien les entrades i sortides de visita als gorgs, a les esglésies, a les ermites i masos, i com no, les marrades.
El dia ha estat fenomenal, amb terreny per-pirinenc, una temperatura no gaire calorosa, no em vist el sol. Prats, torrents amb aigua, gorgs, fonts, ermites, masos, esglésies, o sigui una mica de tot. I amb els plafons informatius hem aprés una mica mes de botànica. Només lamentar l'estat d'abandó d'un ric patrimoni cultural, que per deixadesa i manca de preocupació s'està perdent. A Sant Quintí es parla d'un campanar amb teulada de doble vessant ...., però a l'actualitat es totalment tapat per una gran heura.
Per acabar el dia, hem parat a Ripoll a visitar el Monestir, que encara que estava tancat, hem pogut veure una mica el pòrtic, i anar seguint els motius ornamentals amb la descripció que portaven i contemplar els seus set absis. Després d'això, ja cap a casa.
La zona està una mica lluny però de tant en tant val la pena acostar-si.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
000000000000000

dissabte, 16 d’abril de 2011

Diferents temes llegits a diversos blogs, avui dia 16 d'abril

Avui he fullejat una serie de blogs d'opinió, i alguns comentaris els he trobat molt encertats i algú m'ha deixat garratibat:

Hoja del Lunes, d'Alacant, del dia d'avui., referent a la política general espanyola. Es una mica llarg però crec que val la pena llegir-ho encara que no es combregui amb totes les idees que exposa.

Abc, del 15 d'abril, sobre les plegaries religioses als carrers de Paris, Marsella i Niza. I la promesa llei de laïcisme, feta en les dos legislatures per l'actual govern?, ha quedat en no res, millor dit, en no res no es veritat, ja que ha existit una nova baixada de pantalons, pagat per tothom, davant de la conferencia episcopal Espanyola.

Blog de Rebelión, del dia 15 d'abril, sobre l'assassinat de Julián Grimau, per part de la policia espanyola, i on Manuel Fraga, que va tenir la seva participació, es el president d'honor d'un partit que nega la participació, mercès a l'altre partit espanyol majoritari, a una part de la ciutadania pel simple fet de callar. A més quan aquesta part de la ciutadania parla i diu el que el partit PPPsoe vol que diguin, continuen negant la seva participació al·ludint que encara no hi ha prou. I mentre, el partit que té a les seves files gent com Fraga està molt prop de manar en espanya, com ja va manar amb els vuit anys del nefast "Ansar".

A la pàgina d'economia de Rtve, del 15 d'abril, parla de que Europa fa tornar a espanya 115,7 milions d'euros per mala gestió dels fons agrícoles, però com que el "Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino (MARM)" diu que no han existit irregularitats (???), els que han cobrat no hauran de tornar-les i els que les van aprovar, les que ja se sabien que no eren correctes, no hauran de respondre davant de la justícia. I continua sortint malversacions de fons públics sense que ningú reaccioni.

dimecres, 13 d’abril de 2011

Del Coll de l'Andreu a la Cova de l'església

Cova de l'església - Pel camí cap la Marmolina

Avui m'he despertat aviat, pel que m'he decidit anar a caminar una mica i entre les possibles anotacions de “feines” a fer he trobat baixar novament pel barranc del Carcaix, a Prades. En un tres i no res he preparat els quatre trastos i m'he anat fins a Prades, d'allí he seguit per la carretera de la Febró fins a la font del Cap del Pla, i per la pista que va a Siurana fins al Coll de l'Andreu, on he deixat el cotxe.
Surto a un quart de deu, tot seguint la pista. Llavors m'he adono que amb les preses m'he deixat el mapa a casa, i només porto en el gps uns quants waypoints. Avui necessitaria el mapa ja que vull buscar un camí que vagi cap a la cova de l'església, bastant abans del que ja conec. I com es normal faig dues marrades, una de petita i altre de bastant grossa. Si hagués portat el mapa o hagués perdut bastant de temps mirant el del gps m'hauria estalviat seguir un llom, que per cert hi han varis postes de caça; es un llom entre el Pla de Marian i el Barranc de la Noguera, i per anar a buscar el camí que buscava tinc un barranc entre mig, es un subsidiari del de la Noguera. Reculo i per la pista, trobo el correcte, que segueixo i el trobo bastant interessant.
Trobo el camí que ja coneixia i que ve de la pista, i de seguida entro en un alzinar molt espès però amb el camí molt marcat.. Pujo a visitar i fer quatre fotografies de la cova de l'Església, veig un camí vell, amb marges i esglaons tallats a la roca, pujo a xafardejar i em fa l'efecte que devia seguir pel roquer amunt, però ara està bastant tapat i no estic massa fi per intentar esbrinar-ho.
Arribo una mica abans del barranc del Carcaix, i veig un senderó fitat que hi baixa, de seguida creuo el barranc, que es per on van baixar. Vaig sol, estic una mica com a xafat i ho deixo per un altre vegada. Segueixo recte i passo prop d'una serie de formes rocoses, algunes molt curioses. Arribo a la pista que va a Siurana, per deixar-la de seguida per un camí marcat que retalla un gran tomb, torno arribar a la pista i ja només em queda fer quatre quilòmetres per ella per arribar novament al cotxe, deixant a l'esquerra els Graus d'en Saura i del Llop. He arribat a tres quarts d'una després de fer nou quilòmetres i mig.
Ha estat un dia que no m'he trobar gaire fi, però la primera meitat ha estat molt bonica e interessant, i la segona una mica pesada. Però com a mi només el fet de sortir ja ho trobo be, pues la sortida ha estat positiva, a més durant tota l'estona he estat sentint el cant dels ocells i en cap moment sorolls de motors.
El que cada va a pitjor son les deixalles que van deixant la gent que caminen per aquests camins, es troben deixalles fins i tot als llocs de no fàcil accés.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
00000000

dissabte, 9 d’abril de 2011

La Portella Blanca, la Torreta, Mirapallars, Forat de Gel, St.Salvador del Bosc, Camí cent corbes

Tossal de la Torreta - Forat (o Cova) de gel

Ja ha arribat el cap de setmana i en un principi havia quedat amb cinc companys per sortir, però per diferents motius quatre no venen i avui, dissabte, anem l'Esteve i jo cap al Montsec de Rubies, a intentar fer el Tossal de la Torreta i el Tossal de Mirapallars-i-Urgell, que pertanyen als municipis de Vilanova de Meià a la Noguera, i Gavet de la Conca (a l'antic terme de Sant Salvador de Toló i Llimiana) al Pallars Jussà. A més la Torreta es el sostre comarcal de la Noguera.
Com no faig cas dels consells que em van donar el divendres al vespre, de passar per Terradets i faig cas a la “Maria” (el meu gps de cotxe), que m'ha programat passar per Vilanova de Meià fins a Hostal Roig i llavors per pista fins on vull deixar el cotxe, em trobo que després de vuit kilòmetres per una pista no massa apte per turismes em vol enviar per un corriol, pel que he de tornar fins a Hostal Roig, seguir la carretereta que va passant per Mata-Solana, Sant Martí de Barcedana, Sant Cristòfol de la Vall, i va a sortit prop de Llimiana, tot seguint avall la magnífica Vall de Barcedana, llavors abans de creuar el pont sobre el riu, ja agafo una pista que el remunta i que en realitat va fins a Hostal Roig (ves que be), i ja canviant de pista arribo al lloc de sortida, que es una esplanada on conflueixen els camins de pujada i de baixada.
Després del petit embolic per arribar, de preparar els trastets sortim a tres quarts de deu, quan jo tenia previst sortir una mica abans de les nou, però ...
Els cent primers metres no seguim el camí sinó un rastre, la sortida no la veig clara, però de seguida ja agafem el camí bo, antic camí de ferradura (segons em sembla), camí molt marcat, ben netejat, que va pujant tot fent ziga-zagues (encara que s'han saltat algunes corbes, però no masses). El camí va pujant per bosc, principalment de pi i boix, es el Bosc de Llimiana, per passar a bosc preferentment de roure i boix (i quins roures tan grans), tot pujant peles Castellots. No podia faltar fer una visita a Pic del Cogul.
Des de que em sortit del bosc de pins, la panoràmica de la vall de Barcedana (amb camps de colza d'un grog llampant), el pantà de Terradets, la Serra de la Vall de Llimiana es impressionant. I mirant endavant en direcció a la carena, amb els roures i fajos que semblen cremats, però es que encara no li han sortit les fulles.
D'anar pel llom dels Castellots passem a creuar el Llau de lla Coma, i pugem per la seva riba dreta, sempre per bosc. Arribem a la portella, on parem a descansar uns minuts. Llavors arriba una parella. Nosaltres marxem i seguim per la carena. El camí segueix, mes o menys prop del cingle, però sense problemes. De camí no hi ha massa, hi ha alguns rastres que van apareixen i desapareixen, però no hi ha cap problema per seguir-ho. El terreny es rocós i a l'esquerra es veuen les restes de trinxeres, totalment triturades, de la guerra incivil. Es el que s'anomena el Front del Pallars, defensat pels insurrectes.
Després d'un altre bona pujada arribem al Tossal de la Torreta, sostre comarcal de la Noguera. Fotos de rigor i continuar. Baixem a un collet per pujar per la carena al Mirapallars, que a més es 100 cims de la Feec. Aquí noves fotos i un petit descans.
Baixem cap el coll del Grau (em sembla que es diu així) i agafem una pista que ens fa baixar dos-cents cinquanta metres de desnivell fins a la cruïlla amb la pista que va a Hostal Roig, tot seguint el Gr., que es precisament la pista que aquest matí havíem fet els vuit quilòmetres en cotxe. Aquí comentem si anem a veure el Forat de Gel o no, ja que jo ha vaig molt cansat (des de la sortida fins a Mirapallars hi han quasi 1.200 metres de desnivell) i fins el forat hi han cent metres de baixada i posterior pujada (segons sembla amb força pendent). Decidim que si, quan entrem al camí ens trobem un grup molt nombrós de gent que torna, resulta que es una trobada d'un grup que s'anomenen els “Maquis”. La meitat del camí es planer, però quan comença a baixar ho fa de valent, amb alguns passos que d'estar mullat serien perillosos. A tota la zona hi ha uns exemplars de roures molt grans i vells. La cova o forat de Gel, es impressionant de gran, fa una humitat molt forta, les fotos que he fet no m'han sortit res per què el mateix baf dels nostres alés han fet una boira espesa. Amb el frontal que portava, que es mitjanet hem tingut dificultat per veure el final. A la primera sala no hi ha problema ja que la obertura es prou gran per deixar passar la llum.
Reculem, no cal dir que la pujada em costa horrors, però una vegada a la pista, de nou, i per ella, encara hem de salvar cent metres mes de desnivell. Quan deixem la pista principal que arriba a la Portella Blanca, i agafem una que sembla bastant nova i/o retocada, parem a dinar, es un quart de sis de la tarda.
Seguim fins al final de la pista i agafem el camí que es diu “Camí de les cent corbes”. El camí es per quedar badant, maco de veritat, amb molt bones vistes de tot l'entorn, amb un traçat molt ben ideat i un terra amb molt bones condicions per poder baixar de pressa, sempre que no es vagi cansat com jo.
Resulta que segons diuen fins a l'ermita de Sant Salvador del Bosc, o Sant del Bosc, hi han quaranta i que les cent comencen d'aquí avall. Es puja a l'ermita per un camí tallat a la roca, i amb uns bons marges. Abans d'arribar es passa pel costat d'uns quants aurons, que està d'un verd llampant.
L'ermita:
“Malgrat ser clarament romànica, no està documentada fins el 1758, quan consta com a capella de Santa Maria de Llimiana. Per la seva situació, sobretot, ha fet pensar a alguns estudiosos en el rastre d'un santuari precristià en aquest lloc..
És d'una sola nau, coberta amb una volta de canó molt irregular que insinua un arc apuntat. Un arc presbiteral comunica la nau amb l'absis semicircular de llevant. L'única obertura del temple és la porta, a ponent, i no té cap mena d'ornamentació com tampoc la resta de l'església. És tota arrebossada, part de dins i part de fora, però els llocs on ha caigut deixa veure un aparell molt senzill i rústec.
L'absis semicircular s'aixeca sobre les restes d'un absis anterior, carrat, possiblement del segle X.
Sant Salvador del Bosc té llegenda pròpia: un pastor trobà en aquest lloc una imatge de sant Salvador. La portà a l'església de Llimiana, i la posaren en una capella; a l'endemà, havia desaparegut. La tornaren a trobar al mateix lloc del primer dia, i tantes vegades com la baixaren a Llimiana, tantes reaparegué en el bosc del vessant septentrional del Montsec de Rúbies. Finalment, decidiren deixar-la on l'havien trobada, en una capella feta expressament en aquell lloc”. (Wikipedia)
A la parada de sota hi ha un refugi, que està en obres, però en bastant mal estat. Tant al costat de l'ermita com al del refugi hi ha sengles aljubs, però jo només beuria del que està al costat del refugi i encara amb reticències.
Ara comencen les cent corbes. Es passen una serie d'oratoris, de la Moreneta, Sant Sebastià, Sant Jaume, Sant Jordi, Sant Antoni, i un altre al final, a l'esplanada on hem deixat el cotxe, que no me'n recordo de quin sant es, però que em dona la impressió que era Sant Josep. La descripció que portaven també parlava d'un Crist, però no l'hem vist, o ja no hi es o està separat del camí.
Hem arribat a un quart i cinc de nou del vespre, hem fet mes de dinou quilòmetres i amb un desnivell positiu acumulat de 1.521 metres.
Jo he arribat rebentat, però el dia ha estat dels que fan afició. Tan la pujada com la baixada, ha alternat el bosc, pins i alzines a la part baixa, ha canviat a roures, alzines, boix i uns de la família dels avellaners a la intermèdia i roures i fajos mes amunt. Les vistes han estat magnífiques, tant de la cara nord, com de la sud quan hem arribat a la carena, a l'oest el Montsec d'Ares, a l'altre costat del tall de Terradets, etc. Visió negativa del trinxat de les trinxeres que et fa recordar la sublevació dels feixistes contra el govern legal. La temperatura ha estat molt correcte, calor, sol, però amb un airet agradable. Bona companyia. I que mes pots demanar!. Ara ha pensar en la pròxima
Ah! i de tornada, per Terradets i Camarasa.

Per baixar el track, aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
000000000000000

dimecres, 6 d’abril de 2011

De Vilanova de Prades a la carretera de Prades, pel camí vell d'Albarca

Antics rentadors de Vilanova - Caseta del Tano

Avui m'he decidit a intentar trobar el camí vell entre Vilanova de Prades i la carretera de Prades, una mica abans de Colls Alts. No tinc referencies horàries ja què, per descuit, he esborrat el track i els waypoints del gps, abans de descarregar-los a l'ordinador. Això vol dir que hauré de tornar per la zona, amb l'inconvenient de que les caminades que es tracten d'anar i tornar pel mateix camí, em desagraden bastant, i avui ja ho he fet, i tornar-ho a fer no es de les coses que m'entusiasmin. Hauré de buscar un altre manera de tornar, però que no sigui totalment per pista de cotxes.
Una possible solució veig que seria intentar de fer la mateix, però abans de la carretera agafar el GR a Prades i tornar de Prades a Vilanova pel Pr, però càlculs molt superficials em donen mes de 20 quilòmetres. Ja veurem que faig.
Centrant-me al dia d'avui, he seguit una guia de l'any 1960, del llibre “Les Muntanyes de Prades, El Montsant i Serra La Llena”, de Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna. La descripció es:

“ — Vilanova, de Prades. S'en surt pel camí de la Font Vella, de carro, i, a poca distància, no triguem a veure's els rentadors públics. Es deixa, a la dreta, un ramal que va a l'alta banda del poble i als esmentats rentadors.
03 m.- Font Vella, ben acondicionada i d'aigua abundant i bona, a l'esquerra. Al poble se'l veu arrecerat al cingle de serra la Llena.
El camí s'enfila una mica. A la dreta, marxa el de les Deveses, que va als trossos i, a la mateixa mà, s'albira la pallisa del Cissera.
05 m. — Confluència dels camins de la Cucurulla, per anar a Prades, i del Molí, per anar a Cornudella o bé a Albarca; cal prendre el braç dret, que davalla. Es ample i bo. Va vorejant pel costat esquerre el comellar de les Sorts, tot cultivat. Enfront, a primer terme, es dreça la costa de l'Anober darrera de la qual guaita la punta del Montsant.
15 m. — Es deixa, a la dreta, el camí de carro que va al molí de l'Alentorn o del Manteta, ensorrat, però les terres del qual es cultiven. A l'esquerra, n'hi ha un que entra a uns trossos. Es veu, encara allunyat, el gran corral del Cuca.
20 m. — Es deixa, a l'esquerra, un camí de ferradura que va al molí de Prades. Sota del que es segueix, hi ha la caseta dita molí d'en Sanç i, a sobre, es veu un petit corral. Es va baixant. A la dreta, una mica distant, es té el molí de l'Olivar, mig caigut.
25 m. — Quan s'és prop del llit del riuet Montsant, es pot deixar el camí de carro, que va a fer un petit revolt, i agafar, a la dreta, una drecera que duu directament a la seva vora. S'hi torna a travessar el camí deixat, que va a passar el riu una mica més avall, i es passa, a gual, a l'altra barda del corrent. S'hi retroba el camí carreter i s'hi camina, cap a l'esquerra, tot ascendint. Poc després, també a l'esquerra, un camí entra a una finca.
30 m. — S'abandona el camí de carro, que duu al mas de Martí, i es pren, a la dreta, el de ferradura, ample i bo, que ja no se'n diu del Molí, sinó de l'Anober. Des d'ací es veu, cap a la dreta, sobresortint de darrera d'un serret, la teulada del molí del Manteta. Es puja una mica, però aviat es torna a davallar lleugerament. A la dreta, es té, apregonida, la confluència del riuet de l'Anober amb el Montsant. Es va davallant a contracorrent del primer riuet, fins a posar-se al seu nivell. Pel seu llit, tot de lloses de llicorella, només corre aigua en èpoques de pluges.
40 m. — Es passa el riuet de l'Anober i es comença a pujar per la costa del mateix nom, de moment suau. En ser al primer retomb queda, a l'esquerra, un corriol que va als trossos. Poc després, a la mateixa mà, un altre sender té idèntica finalitat; aquest és força ample i se'l veu, a l'altra banda del riuet, com s'enfila pel vessant. El que duu a Albarca va fent retombs i guanya alçada ràpidament. Algun cop cap al N., apareixen les cases de Vilanova sota la punta Curull. Com més es puja, més dret esdevé el camí. El tossal de la Baltasana es redreça, dominador, a l'esquerra.
45 m. — Capdamunt de la costa de l'Anober. S'entra al gran altiplà solcat de comellars, conegut pels Sagalassos. Es planeja i es passa aviat per sota el collet de Castellona. A l'E., barrant l'horitzó, hi ha la serra dels Plans de la Guàrdia.
50 m. — Capdamunt d'un serretó, des d'on es domina, pròxim, el Montsant amb les seves altes cingleres. Més enllà, s'albira el Molló, la Mola i les serres de Tivissa i de Cardó. Es deixa, de seguida, a la dreta, un corriol que duu a unes parades. El que es segueix duu una direcció SW. No triguen a fer-se albiradors el capdavall de serra la Llena i el Montsant en tota la seva llargada.
55 m. — El camí de bast és creuat per unes roderes que vénen, per la dreta, d'alguna carbonera i que, per l'altra banda, marxen a trobar la carretera de Prades. Es continua pel de ferradura i es travessen dos comellarets. Després d'haver travessat el segon i d'haver pujat una mica es veu, a la dreta, una mica allunyat, el mas del Catxet, ensorrat. Es davalla.
1 h. 5 m.- Es creua un camí carreter de carboners que, per l'esquerra, acaba a la carretera i que és paral·lel al comellar del Jepu, el qual es travessa. Es puja per damunt d'unes afloracions de roca.
1 h. 10 m. — Capdamunt de la costa de la Vicenta. La visió s'hi eixampla damunt d'un gran panorama: sota la punta del Montsant, com si estiguessin dalt d'un turó roig, hi ha les cases d'Albarca i, més enllà, onegen les muntanyes del Prio­rat, la Mola i el Molló. En el serret de primer terme, es veuen les ruïnes d'un corral.
S'hi troba un camí de carro que travessa el de ferradura i va, per la dreta, cap al corral del Jepu i, per l'esquerra, retomba i davalla. Seguint pel de ferradura s'hi fa cap de seguida, i se'l continua. A l'esquerra, es veu el corral del Peret, pròxim, i un caminet que hi mena. A la mateixa mà, es veu. després, una drecera. Es passa per sota els cables d'alta tensió de l'electricitat. Es travessa un nou comellar. A la dreta, és albirador el maset del Tano. Es puja una mica per davallar, després, de nou, també lleugerament.
1 h. 20 m. — Es travessa el camí vell d'Ulldemolins a Pra­des en l'indret conegut per la Llarga de l'Argany, i es traspassa aquest nou comellar. Es puja suau­ment durant una curta estona per davallar després a la car­retera.
1 h. 30 m. — Carretera d'Albarca a Prades, que es segueix per la dreta. Al dessota, queda cl mas de l'Argany, gran i de molta anomenada”.

Fins a creuar el Riuet de l'Anober es pràcticament igual a la guia, exceptuant el tros del minut 25 que la drecera que hi parla i la creuada del riu no existeix, però crec que el camí vell no aprofitava la drecera sinó que feia el retomb i creuava el riu per la pista, sempre a gual. Fins a creuar el Riu Montsant o de Prades hi han molts trossos cimentats.
Jo aprofito d'anar a veure el molí de l'Oliver, era un gran molí, ara totalment arruïnat, on només queda un tros de pared,el contorn que era la bassa on emmagatzemava l'aigua i la conducció per on queia l'aigua. L'entorn està completament tapat per bardisses i no trobo, clar que no m'entretinc massa, per on baixar a la riba del riuet per veure el molí a nivell d'aigua.
El camí de ferradura fins a creuar el riuet de l'Anober es maco, de bon passar, encara que alguna estisorada no li vindria malament, i val la pena. Creuar el riu no porta problemes, encara que baixa aigua, el que li dona un plus.
La pujada, es primer per camí amb revolts, però molt destrossat, pel que m'ha semblat han tingut que veure molt les motos. Quan a la guia, en el minut 40, diu “Com mes puja, mes dret esdevé el camí” em trobo que ja no hi han retombs, que hi ha varies roderes, amples, que pugen molt dretes, jo busco els possibles revolts i no els trobo. Fins que s'arriba a un maset que jo considero que es el capdamunt de la costa de l'Anober, encara que m'estranya que a la guia no en parli de maset, es veu molt vell i bastant atrotinat. Segons el mapa de l'Icc li dona el nom de Molí de l'Alentorn, però puc assegurar que de molí res de res. De baixada trobo el camí vell, molt tapat i amb algun lloc que he de fer “numerets” per poder passar, el terra està bastant be, es empedrat, i en realitat es bastant dreturer.
De aquí surt una pista que em porta a les pistes amples, per cotxes de les planes dels Sagalassos, deixant la Castellona a la dreta, però no m'adono de passar per cap collet. Faig dues recerques per l'entorn per si hi ha rastres de camí vell però no se endevinar res.
A les pistes de la plana dels Sagalassos segueixo fins el Coll del Mas de Pepet i a la seva cruïlla en direcció al Corral del Bernat (unes construccions que es veuen de lluny i que -per dir-ho suau- no estan gens integrades al paisatge). I ja trobo la continuació del camí vell. Des del tros on es passa pel costat de la Castellona fins aquí no te res a veure amb el camí vell, encara que al tornar vaig per unes altres pistes, sense cap mena d'ombra, que passa per camps abandonats i per on deuen pastar els ramats de Corral del Bernat, que escurça i retalla una mica el camí.
Després a casa mirant mapes vells, hi havien uns camins, que deuen ser els que parla la guia, que retalla molt els retombs que he fet, i que em figuro deuen passar prop del Ma de Catxet i la costa de la Vicenta.
El camí que segueixo era de ferradura encara que està una mica desfet al pas de les motos i de les btt. De baixada vaig a visitar el maset del Tano, i quan torno faig una marrada per visitar el corral del Peret, totes dos construccions arruïnades. El que no trobo ni rastre es del corral del Jepu.
Es creua el Barranc de l'Aixut, el camí vell de Ulldemolins a Prades, que ara es gr. I de seguida s'arriba a la carretera. Lloc on paro a descansar, menjar una mica i em torno per on he vingut.
La sortida a part haver-la de repetir pel track (la majoria de waypoints els podria reconstruir a partir de l'ortofoto), i també per intentar localitzar millor el camí pels Sagalassos, encara que amb les pistes que han fet, poc deu quedar del camí de ferradura.
El que si he vist al arribar al cotxe es que havia fet mes de 16 quilòmetres, quan la ruta prevista es d'uns 6,5, per anar i altres de tornar, el que dona uns 13, o sigui 3 de més, entre entrades, sortides i recerques.
A part d'aquests incisos el dia ha estat molt agradable en tots els aspectes, i el principal es que les molèsties i malestars físics d'aquests últims tres mesos sembla que estan remetent.

Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.
00000000000

dimarts, 5 d’abril de 2011

Anònims

Traduït de "Escolar.net":

"Un dubte: per què preocupa tant l'anonimat en Internet i al mateix temps es tolera l'anonimat econòmic?. Per què tants governs presenten com una amenaça aquesta hipotètica llibertat absoluta de la Xarxa a la qual es culpa d'alguns dels dimonis moderns –pirateria, pederàstia o terrorisme–, però no combaten un anonimat molt més nociu que el de Wikileaks o el P2P: el de de els bitllets de 500 euros i l'economia submergida, el dels paradisos fiscals?
L'anonimat econòmic és avui tan poderós que ha arribat fins al llenguatge: s'ha imposat en la nostra forma de parlar, s'ha ficat en el nostre cap. Parlem de “els mercats” i moltes vegades oblidem que els únics actors econòmics de la Terra són les persones, i gens més. Darrere d'aquests mercats impersonals hi ha gent amb noms i cognoms, encara que no els coneguem; és més difícil plantar cara a un enemic sense rostre. Les SL, les SA, les Sicav i les altres “persones jurídiques” (un altre parany en el llenguatge) són meres abstraccions: convencions legals darrere de les quals moltes vegades s'oculten individus parapetats, emboscats. En teoria, aquests castells en l'aire existeixen perquè són útils per a la societat, pel ben comú. En teoria, el seu funcionament anava a ser revisat perquè en aquesta imprudència que permet l'anonimat econòmic –en la falta de responsabilitat– es trobava part de l'origen d'aquesta nova gran depressió.
“L'era del secret bancari ha acabat”, van declarar els països del G-20 en el comunicat oficial del cim de Londres del 2 d'abril de 2009; demà es compleixen dos anys. Posin la frase en un marc, no l'oblidin, perquè passarà a la història universal de la hipocresia".

La resposta es ben clara, atacant el pirateig informàtic et genera enemics dèbils, però atacant el pirateig financer genera enemics molt poderosos.

diumenge, 3 d’abril de 2011

Colldejou, Coll del Guix, Revolts, Llaberia, Lo Molló, Revolts, Llaberia

Museu del Bast, de Llaberia

Avui toca sortida amb els Caminats (ex-companys de feina) per fer des de Colldejou a Llaberia tot visitant el Museu del Bast i tornar cap a Colldejou. I com es normal després reposar les forces amb un bon dinar.
Ens trobem 12 companys, a l'aparcament de Colldejou i sortim a tres quarts menys de nou del matí, pujant cap el poble i seguim pel camí al Coll del Guix.
Anem pujant, tot seguint el Gr fins el coll. De seguida es fan varis grups, quedant quatre a l'últim (entre aquests i com es normal, jo).
El dia es lleig, hi ha boira i on no fa vent (per passar arrecerats) fa xafogor, però on fa, es nota una mica de fred.
Del Coll del Guix passem per camins netejats pel Consorci de la Serra de Llaberia, amb uns revolts de bon pujar, encara que s'ha de portar compte al estar el terreny una mica moll. Arribem al Portell de Llaberia on ens estan esperant dos companys, i baixem a creuar el Barranc de Jover, on ens estan esperant la resta del grup.
Arribem a Llaberia, on a més d'esmorzar a la plaça principal (no hi han gaires mes), esperem al que se'n cuida del Museu, per fer una visita comentada, a més de visitar l'església romànica i de que ens doni a degustar un gotet de vi (amb pagament de la quantitat estipulada). Però abans na Maria Gracia, cònjuge d'un dels caminants, i que ens ha esperat a l'entrada del poble, ens ha convidat a uns pastissos que ella ha portat en cotxe.
Després de visitar el museu, que sincerament val la pena, encara que sembli petit, te un munt de eines i paraments, de degustar el got de vi i de visitar l'església romànica de de Sant Joan Baptista, on com a curiositat s'ha de fer constar que quan la van remodelar van aixecar un nou sostre damunt de l'original, per protegir-ho.
Sortim pel camí cap el Coll dels Colivassos, la intenció es baixar pel portell que hem pujat però fent l'enllaç pel camí de les Covetes de Cal Vaqué, però com anem a buscar el camí que baixa pel barranc de Jover, en comptes del camí que hi ha abans, jo proposo arribar al cim del Molló (La Miranda), uns pugen fins davant del observatori i quatre anem al Molló, on no podem contemplar el paisatge degut a la boira i al vent, just es veu una mica de la Mola, el Montredon i els cingles de la Dovia tot emboirat. Ja baixem pel camí del les covetes, que es tracten d'unes balmes obrades on es guardava el bestiar i servia de refugi dels pastors. Abans de les covetes trobem una bassa natural, amb aigua, amb tot el contorn fangós ple de marques de peülles de senglar. Fins arribar a la bassa el camí passa pel barranc tot atorrentat i de molt mal caminar.
Pugem al portell i d'aquí sense parar fins a Llaberia, on els quatre que tot el dia que hem anat últims, seguim tancant la marxa i ha molta distancia dels primers, però es igual, també arribem.
El nostre grup arriba a l'aparcament a un quart menys cinc de tres de la tarda, i hem fet mes de 16 kilòmetres.
Per acabar el dia tot reposant les forces perdudes, ens entaulem a l'hotel-restaurant “Aire de Colldejou”, on amb un bon dinar i amb molt bona gresca quedem com a nous, tot deixant mig preparada la pròxima sortida.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
0000000000

dissabte, 2 d’abril de 2011

La Cambra dels Lords, espanyols

Traduït de "Escolar.net"

"“Espanya és una democràcia segrestada per les grans empreses, per una plutocràcia mercantilista que ha posat les institucions de l'Estat al seu servei”. La provocadora definició no és meva, és de Roberto Mangabeira Unger, exministre d'Assumptes Estratègics de Brasil amb Lula, que va passar per Madrid fa unes setmanes. Unger no és cap revolucionari antisistema. És catedràtic en la facultat de lleis d'Harvard –va arribar a aquest càrrec amb 29 anys, el més jove de la història d'aquesta universitat– i entre els seus ex-alumnes s'explica el propi Barack Obama. En la seva opinió, costa trobar un altre país al món –“tal vegada Corea del Sud”– on aquesta comunió entre el poder polític i l'econòmic sigui major; on es confonguin de forma tan evident els interessos de l'elit empresarial amb els interessos de tots els ciutadans.
Unger em va explicar un exemple per apuntalar la seva teoria: una trucada del rei Juan Carlos a Lula, de viatge en l'avió presidencial, per intercedir en favor d'una de les multinacionals espanyoles a Brasil. Jo li vaig donar altres dos: la llei hipotecària espanyola i el discret interès de la majoria dels mitjans de comunicació davant la condemna judicial al conseller delegat del Banc Santander, Alfredo Sáenz; una notícia que va aparèixer en la portada del Financial Times de Londres, però que va passar de puntetes per la premsa de Madrid.
No he tornat a parlar amb Unger, però m'imagino la seva opinió sobre la recent reunió entre el president Zapatero i els grandíssims empresaris. Jo crec que és tot un pas: el veritable poder espanyol s'exhibeix en cerimònia pública i opina obertament sobre política, no només sobre la seva economia. La tercera cambra del país al costat del Congrés i el Senat –la Cambra dels Lords– per fi es mostra a les clares".

Tal i com es diu normalment ... per llogar-hi cadires.

divendres, 1 d’abril de 2011

Thomas Jefferson i els bancs fa 200 anys

Llegit i traduït de "Inversores.es":

"Jo crec que les entitats financeres són més perilloses per a les nostres llibertats que un exèrcit en armes. Si el poble americà permetés alguna vegada que els bancs privats controlin l'emissió de moneda circulant, primer a través de la inflació i després per la deflació, els bancs i les corporacions que creixen a la seva al voltant despullaran al poble de tota propietat fins que els nostres fills despertin un dia sense llar i desemparats en el continent que els seus pares van conquistar".
Thomas Jefferson, Tercer President dels EE.UU., 1802, Carta al seu Secretari del Tesor.

Deu-i-do la visió que va tenir fa 200 anys.