"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dilluns, 31 de maig de 2010

Petites explicacions de la crisis

He copiat una series d'escrits extrets dels fórums de Mendiak amb uns clars exemples de com es formen aquestes crisis. Estan en castellà, per què el que he fet es copiar-pegar:

El primer està publicat el dia 26 de maig, per "gozalote".
"Deudas y burros: Explicación sencilla de la crisis
Se solicitó a un prestigioso asesor financiero que explicara esta crisis de una forma sencilla, para que la gente de a pie entienda sus causas.
Este fue su relato:
Un señor se dirigió a una aldea donde nunca había estado antes y ofreció a sus habitantes 100 euros por cada burro que le vendieran.
Buena parte de la población le vendió sus animales.
Al día siguiente volvió y ofreció mejor precio, 150 por cada burrito, y otro tanto de la población vendió los suyos.
Y a continuación ofreció 300 euros y el resto de la gente vendió los últimos burros.
Al ver que no había más animales, ofreció 500 euros por cada burrito, dando a entender que los compraría a la semana siguiente, y se marchó.
Al día siguiente mandó a su ayudante con los burros que compró a la misma aldea para que ofreciera los burros a 400 euros cada uno.
Ante la posible ganancia a la semana siguiente, todos los aldeanos compraron sus burros a 400 euros, y quien no tenía el dinero lo pidió prestado. De hecho, compraron todos los burros de la comarca.
Como era de esperar, este ayudante desapareció, igual que el señor, y nunca más aparecieron.
Resultado:
La aldea quedó llena de burros y endeudados.
Hasta aquí lo que contó el asesor. Veamos lo que pasó después:
Los que habían pedido prestado, al no vender los burros, no pudieron pagar el préstamo.
Quienes habían prestado dinero se quejaron al ayuntamiento diciendo que si no cobraban, se arruinarían ellos; entonces no podrían seguir prestando y se arruinaría todo el pueblo.
Para que los prestamistas no se arruinaran, el Alcalde, en vez de dar dinero a la gente del pueblo para pagar las deudas, se lo dio a los propios prestamistas. Pero estos, ya cobrada gran parte del dinero, sin embargo, no perdonaron las deudas a los del pueblo, que siguió igual de endeudado.
El Alcalde dilapidó el presupuesto del Ayuntamiento, el cual quedó también endeudado.
Entonces pide dinero a otros ayuntamientos; pero estos le dicen que no pueden ayudarle porque, como está en la ruina, no podrán cobrar después lo que le presten.
El resultado:
Los listos del principio, forrados.
Los prestamistas, con sus ganancias resueltas y un montón de gente a la que seguirán cobrando lo que les prestaron más los intereses, incluso adueñándose de los ya devaluados burros con los que nunca llegarán a cubrir toda la deuda.
Mucha gente arruinada y sin burro para toda la vida.
El Ayuntamiento igualmente arruinado.
Resultado¿ final?: Para solucionar todo esto y salvar a todo el pueblo, el Ayuntamiento bajó el sueldo a sus funcionarios."

Altre exemple serie el publicat, al mateix forum, per "Belociraptor" el 30 de maig:
"La crisis de los tulipanes en Holanda:
Los tulipanes llegaron a Holanda en 1590 y pico. Entonces Holanda tenia un esplendor económico envidiable gracias al comercio marítimo con América. La burguesia holandesa estaba enriqueciendose y como muestra de su opulencia, les dio por coleccionar tulipanes raros. Cuanto más raros, mejor.
La demanda de tulipanes aumentaba y con ello aumentaban los precios. Poco tardaron en enriquecerse enormemente los “especuladores en tulipanes” que vendian o retenian la mercacia según su conveniencia para que siguieran subiendo los precios. Con ello vio la gente de a pie que invertir en tulipanes era un negocio apetitoso y empezaron a comprar bulbos de tulipán para revenderlos a burgueses enriquecidos o a otros inversores por un precio más alto.
Como la inversión en tulipanes iba en ascenso, incluso se llegaron a crear verdaderas agencias de inversión que regulaban un incipiente mercado de futuros de bulbos de tulipán.
La gente se enriquecia y llegaba a vender todo lo que tenia para comprar tulipanes, ya que eran más rentables que las casas y la tierra, que eran vendidas a bajo precio o cambiadas directamente por tulipanes, el trabajo era abandonado para dedicarse a especular con tulipanes.
Todos los que se metian en el negocio del tulipán hacian dinero rápido y sin esfuerzo. Los pequeños inversores ganaban dinero fácilmente pero no olvidemos que los grandes inversores se podian permitir especular en el merdado de futuros, cortar algo el suministro cuando les interesaba para que subiera el precio etc...
Acudia a Holanda dinero de Europa para invertir en los bulbos que estaban haciendo del país una segunda Jauja. Parecia que el flujo de riquezas no iba acabarse nunca. A principios de 1637 en un solo mes se multiplicaron por no sé cuanto los precios de los tulipanes. Un sólo tulipan llegaba a valer como varios bueyes o caballos (unos 40). Una fábrica de cerveza fue vendida por tres bulbos.
Todo esto parecia no tener fin hasta que unos cuantos tratantes /especuladores /inversionistas o como los querais llamar empezaron a vender todo su patrimonio de tulipanes ya que tuvieron el olfato /buena vista /dos dedos de frente o como lo querais llamar y vieron que la burbuja de los tulipanes no podia durar siempre. Y en el momento que los grandes “tulipanestenientes” empezaron a vender se invirtio el ciclo de euforia tulipanista y se pasó al pánico en los mercados.
Los granjeros, artesanos y la población en general se vieron sin sus bienes y a cambio solo tenian unos bulbos de tulipán por los que nadie pagaba un florín y que aparte de eso, no servian para nada más que para adornar. Un caro adorno que les habia costado el patrimonio y/o los ahorros a las familias.
Aún tenia que llegar otro “chaparrón”; los contratos de futuros que se firmaron durante la euforia alcista. Los vendedores querian que se cumplieran los contratos y pese a que el gobierno tomo medidas quedaron montones de personas hipotecadas por tulipanes que aún estaban pagando a precios “febriles” ya que los contratos de compra-venta aplazados fueron firmados durante la fiebre alcista a precios de entonces.
Holanda quedó económicamente devastada con muchas personas que nadaban en la prosperidad antes de la fiebre del tulipán en la bancarrota o en la mendicidad".

Ara un assumpte real, extret de les mateixes pàgines:
"Ahora el asunto montaña, inmobiliarias y esquiadores:

Aquí empezaron las personas adineradas y amantes del esqui (antes lo segundo era sinónimo de lo primero) a comprarse residencias en las zonas de montaña y si podian ser a pie de pistas, mejor que mejor. Todo esto empezó en los años 60 y se han estado revendiendo estas segundas residencias ganando muchísimo dinero.
Con los años hemos acabado esquiando cualquier hijo de vecino pero como es comprensible, todo ser humano quiere mejorar y vieron como una manera de aunar inversión y diversión era meter dinero en ladrillos en la montaña.
Las empresas constructoras han visto que esto era un gran negocio y se pusieron manos a la obra, habia que construir en la montaña, las promociones estaban vendidas de antemano ya que los esquiadores adinerados querian tener residencia en la montaña.
Mientras tanto, los antigüos montañeses emigrados en los 60 o 70 vieron como el patrimonio familiar pasaba de no valer nada a valer un dineral. Hoy nadie vende un pajar por menos de 150.000 euros si esta cerca de una estación de esquí, aunque sea a tres cuartos de hora de coche. Si no es por ese dinero, los hay que prefieren que se acabe de caer del todo. Frente a esto, cualquier constructor prefiere hacer nuevas promociones ya que es más sencillo construir ubanizaciones que construir en cascos urbanos de calles estrechas y reviradas. Si para hacer la nueva urbanización hay que torear la ley, se torea; si hay que hacer un par de telesillas nuevos para volver a construir a pie de pista, no importa porque se intentara que los pague la administración con el correspondiente convenio. Si hubiera que “transportar maletines”....Se transportan. Al final, todo esto se repercute en el precio y ya está.
El resultado de todo esto es que se ha construido sin orden ni mesura en la montaña, muchos esquiadores han comprado una segunda residencia pero tambien personas que ni les va ni les viene el tema ya que esas viviendas se revalorizaran al venderlas a esquiadores porque nos gusta tener una residencia en la montaña o a otros inversores (¿les empieza a recordar al planteamiento holandés?).
Como la demanda aumenta, los precios suben, como los precios suben, es rentable invertir en ello, la demanda aumenta más y los precios vuelven a subir y vuelta a empezar.
Esta pescadilla que se muerde la cola, se deberia haber acabado ya, si en el mercado de las viviendas de montaña estuvieran solamente implicados montañeses, esquiadores y montañeros que son los potenciales compradores pero...... nada de eso. Hay muchísimas viviendas en zonas de montaña que simplemente han sido compradas para revenderlas a mayor precio sin ninguna intención de ocuparlas nunca. Podeis observar la gran cantidad de viviendas que hay cerradas siempre en localidades como Biescas o Villanúa, que es lo que yo puedo ver. (Ya vuelve a parecerse esto al modelo holandés de inversión que comentaba al principio: Comprar algo para no usarlo. Sólo para revenderlo)
Las empresas hacen promociones y promociones. Cada una más cara que la anterior. Aunque se tarde en vender, los precios no deben bajar (parecido a los vendedores de tulipanes holandeses)
Los particulares se endeudan con hipotecas para residencias no habituales que saben que en el futuro no podran hacer frente como les pase algo a sus ingresos o suban los tipos de interés. Pero no importa, si algo falla, me lo vendo y aún gano un pastón. ¿A quien? Pues a otro inversionista o a algún esquiador. (Parecido a los tulipaneros ¿no?)
El caso es que la gran mayoria de esquiadores somos de clase media y a los precios que estan ahora las residencias en la montaña, no resulta viable comprarlas para esquiar. Bien sea porque no llegue la pasta o bien porque la compra implicaria el quedarse sin dinero para esquiar o bien porque guste ir cambiando de estación y el comprar residencia “condena” a esquiar siempre en la misma zona.
Volviendo a las semejanzas con el crack holandes, cualquier lector que haya llegado hasta aquí me podrá decir que estoy comparando cosas que son muy distintas. Que un tulipán no sirve para nada y que una casa siempre es una cosa que tiene un valor porque se puede vivir. Pero no olvidemos que una casa, como cualquier bien de mercado, tulipanes y sellos incluidos, tiene como valor lo que la gente paga por ello. En el momento que los que tienen montones de casas, empiecen a darse cuenta que la burbuja de la montaña no se va a mantener siempre, empezaran a vender y los precios pueden caer como los de los tulipanes.Ahora me podeis volver a decir que una casa siempre te servira para vivir. Pero.....
¿alguien tiene ganas de vivir a pie de pistas todo el año? ¿o en una urbanización sin servicios? ¿y trabajando donde?
Hay montones de casas que perdieron totalmente su valor en los 60 en el momento que las personas que las habitaban no pudieron trabajar allí. Si no te puedes ganar la vida en un sitio, no puedes vivir allí (a no ser que vivas de rentas) y entonces los inmuebles de esos sitios se deprecian de forma brutal.
El caso es que como hay hipotecas firmadas puede darse el caso de que se siga pagando por algo que ya no vale lo que valia. Igualito que con los depreciados tulipanes. Ya que no tendra el mismo valor una vivienda en un sitio donde se puede vivir y trabajar que en un sitio inhabitable".

::::::::::::::::::::::::::::::::::

diumenge, 30 de maig de 2010

Vallfornès, cim del Sui i Sant Salvador de Terrades

Vallfornès - Can Quintana

Ja havia parlat alguna vegada amb el company Esteve d'anar al Montseny, i per això, per avui he preparat una sortida passant per Vallfornès, pujant al cim del Sui i de baixada anar a veure el Castanyer Gros i l'ermita de Sant Salvador de Terrades. He muntat un track, extret de cinc de diferents, amb algun tros que m'he inventat, segons els mapes topo i ortogràfics.
Avui anem l'Esteve i jo, i aparquem a la pista que va de Cànoves a Vallfornès, en un aparcament preparat, abans d'uns pilars de ferro, on deuen posar una cadena. Son les nou, en punt, del matí quan sortim a peu, per la pista cimentada que puja cap el pantà de Vallfornès, deixem la presa a l'esquerra, i seguim pel costat del pantà. En tot aquest tros ens trobem amb bastants “btteteros”, gent fent “footing” i uns pocs amb motxilla.
A l'altura de la cua del pantà tenia preparada una variant, per estalviar pista, però no trobo el desviament, per sort, ja que després veurem que ens hem estalviat una bona pujada, a més, encara que hem anat per pista ha estat agradable, tot seguint al costat de la Riera de Vallfornès.
La segona drecera preparada, si que la trobem, es entre la pista de Vallfornès i la de El Forn, per una pista vella i abandonada, la que hem de deixar tot seguit, per un sender a la dreta. El sender es completament perdut, però seguint uns bons rastres i el trobem mes amunt. Aquest tros no es massa difícil de caminar, encara que amb una bona pendent, es un bosc d'alzines amb moltes branques mig caigudes. Contra mes amunt anem, mes es veu el rastre del sender, fins que arribem a un mur de pedra, que crec que era l'era de Vallfornès, la voregem per la dreta i ja estem al davant mateix de la gran masia. Visitem la masia, segons sembla era una masia fortificada, ho sembla tant per les portes d'entrada, per la forma de la part davantera i hi ha les restes d'una possible torre. Les columnes de l'entrada estan coronades amb decoració “acant”, (L'acant, (Acanthus mollis) és una planta que es troba al sud d'Europa i el nord-oest d'Àfrica. En català també se la coneix com ala d'àngel, carnera o herba carnera. Aquesta planta té importància des del punt de vista ornamental perquè a les columnes d’ordre corinti el capitell és decorat amb fulles d’acant coronades per quatre volutes. S’atribueix la seva creació a l’escultor grec Cal∙límac al segle IV a. C.). Text extret del meu professor particular .... Gracies Esteve.
La construcció l'estan reformant i segons he llegit volem fer una casa de Turisme Rural, encara que han conservat l'arc adovellat de la porta d'entrada. Després d'una bona mossada, del que cada u portava per menjar, sortim per un camí que de seguida va a la vora del Torrent de Les Lloses, el començament està una mica brut, però de seguida s'arregla. Es un camí boscà, ben marcat al terra, i sense problemes, va pujant amb calma i fent moltes esses, es molt agradable i frescal. Anem separant-se de la vora del torrent, per arribar a uns plans, tots florits, que es porta al Mas Déu, total arruïnat. El que es estrany es que un camí tan ben marcat, encara que passi completament per dins del bosc, no hi surti als mapes de l'Icc, si que surt, no del tot però quasi, als mapes Alpina del 2002.
A partir del mas, hem de seguir molt de prop el track del gps, el sender (o millor les traces), estan bastant perdudes, encara que anem trobant fites. Tot el terreny torna a ser de bosc d'alzines, i està bastant mes net que el començament del que hem agafat per anar a Vallfornès. Arribem a la carena, rocosa i amb menys vegetació, passem una megafita, i per traces una mica brutes, amb algun esbarzer, s'arriba a la carena superior, que ens portarà al cim del Sui, després de passar el Turó d'en Cuc i el Coll del Roure Gros. Aquí ens creuem amb tres que ja baixen del cim
Quan arribem al cim trobem a tres mes. Fotos i fer una petita mossada, des de l'últim coll fins el cim hi ha 102 metres de desnivell, en 450 metres de recorregut, per terreny rocós, amb bastant de pedra solta. Al marxa arriba una parella.
Tornem enrere, deixem a la dreta per on hem sortit a la carena, i ens anem fins el Collet dels Pous d'en Bessa. Aquí hi veig un mínim de cinc camins, a més del que venim, nosaltres agafem el primer a ma dreta, que baixa fort durant una bona estona, fins arribar a una pista vella, que va baixant fent esses, deixant a l'esquerra, en cada retomb, unes altres que venen planeres. Ja arribem a una mes bona, que la deixarem per anar a veure el castanyer, entrant, primer al torrent, a visitar l'entorn, es la part alta del Sot de la Baga d'en Cuc, on canalitzen l'aigua amb un tub ben gros.
Arribem on està el castanyer, es impressionant, les dades de la Generalitat de l'any 1998 son aquestes:
“Nom: Castanyer de Can Cuc. Protecció: Ordre de 30 d'agost de 1988 DOGC 1042, 12-09-1988. Número d'identificació: 05.06.01. Especie: Castanea sativa. Mides: 15 metres alçària, 11,70 metres de volt de canó a 1,3 mts., capçada: 17,5 metres de diàmetre”.
Segons he llegit es el mes gros de Catalunya, i que durant la guerra incivil hi vivia un carboner al seu interior. Per dins es buit, però es completament viu, te un munt de rames joves.
Després pugem a veure la Casa del Bosc, hi han cartell que ho indiquen, el que no diuen es que es un hostal rural. També ho podien indicar els cartells, i ens hauríem estalviat anar-hi. Al baixar veiem una possible drecera, i després d'una mica hem de tornar enrere i baixar per la pista.
Ens dirigim per pista ombriva, per la Baga d'en Cuc, passem la Font dels Horts, i agafem a ma esquerra un altre pista, molt mes dolenta, que va pujant amb suavitat fins a Can Cuc. Aquest tros es el mes lleig del dia. La pista està bastant neta, però el contorn no es massa bonic i no ens deixa veure quasi gens de vista.
Can Cuc, una gran masia, que la estan arranjant, deixant molt bonic el seu entorn, vaig llegir que volen fer un hotel de alt standing amb heliport inclòs. Aquí parem a dinar.
Després, per pista, passem per la Font de la Moixera, que es quan el camí creuau el Sot del mateix nom. I ja arribem a l'ermita de Sant Salvador de Terrades.
“Ermita neogòtica es va construir el 1930 segons el projecte de Josep M. Pericas, en el mateix lloc on s'alçava l'antiga capella. Documentada al s. XIII, ja era esmentada l'any 1226, fou fundada possiblement pels senyors del Castell de Cànoves. L'actual edifici és d’una sola nau, amb creuer i absis pentagonal. La façana, emmarcada per pilastres que acaben en arquets cecs, té en el centre un gran arc apuntat, la porta adintellada i tres finestres també apuntades. En el capcer hi ha un gran arc parabòlic rematat per una creu de pedra. A la dreta, damunt el creuer, s'alça el campanar d'espadanya amb tres obertures d'arc de mig punt”.
Al costat hi ha Can Quintana, gran masia, reconvertida en restaurant, i segons publiquen als fòrums d'inet, es menja molt be. Haurem de provar-ho.
Aquí ens trobem molta gent, grups amb cavalls, grups de nens amb els familiars, un gran grup baixa quan nosaltres, un a peu i altres en cotxe.
Mentre el grup baixa per la pista, jo porto un track, no gaire segur, però intentarem seguir-ho. D'aquí fins baix es el gran desastre del dia, desastre per no poder acabar l'excursió lligant-la totalment, però que pel demés ha estat molt be. Baixem per un sender entre parades, a l'altre costat de Can Quintana, i anem a sortir Can Morera, de moment tot correcte. A Can Morera trobem un "jaiet" assegut davant de la porta i li preguntem i en diu que es pel davant mateix de la casa, baixem, però esta tot tan brut herba, que ens costa trobat per on passar, anem baixant, i tres vegades hem de recular per què la vegetació no ens deixa passar, al final trobem un possible sender, que comença a baixar be, i que ens fa que ens aproximem al track gravat, però en aquesta zona, la recepció no es d'allò que es digui massa bona. Anem baixant però el camí que potser ens indica el track, que coincideix amb el que marca el mapa de l'Alpina, no el veiem, en canvi si que hi ha un que ens va portant molt mes a l'esquerra, el perdem, però el tornem a trobar, i ara està bastant ben marcat, això si, a l'esquerra i de molt, d'on tenia marcat. Arribem a Cal Mets, veiem una persona prenent el sol, vull anar a preguntar-li però m'adono que està prenent sol, nuet/a completament, no aclareixo si es mascle o femella, pel que decidim continuar per una traça que veiem, arribem a una parada, i aquí si que ja hem perdut completament el camí. Intentem sortir al dret, per dalt, a buscar la pista, però els esbarzers no ens deixen i decidim baixar al dret pel mig del bosc d'alzines, només ens toca baixar uns 120 metres de desnivell, sense res de camí, intentant no baixar al barranc, al estar completament tapat, per arribar a la pista que baixa des de Can Mets i Can Barber, i anar a buscar la pista que ve de Cànoves i que seguirem amunt fins el cotxe.
Arribem a dos quarts i mig de set, després d'haver fet 21,200 kms., amb un desnivell acumulat de quasi 1.400 metres.
Encara hem tingut temps d'ajudar a un matrimoni a arrancar el seu vehicle, mercès a connectar les pinces des de la bateria del meu cotxe al seu.
Un bon dia i molt agradable.

Per veure les i/o baixar les fotografies, teclejar, aquí



:::::::::::::::::

dimecres, 26 de maig de 2010

Discursos inútils als parlaments

Avui en toca parlar una mica de política, encara que no massa, ja que fa temps que no toco el tema i en aquests moments hi ha per llogar-hi cadires, tal i com es diu normalment.
Sempre he cregut que els discursos en els diferents parlaments no serveixen per a res, primer per que els polítics ja tenen la seva idea fixada, que no es un altre que la que li marca el partit, tant fot que particularment creguin que l'orador te raó si el partit li diu que ha de votar en contra. En segon lloc per què el que diuen arriba al públic, en general, totalment tergiversat segons el medi de comunicació que el divulga, sempre mirat amb els ulls del color polític del medi que ho transmet.
Però encara que cregui que no serveixen per a res, i segons el meu parer, s'hauria d'obligar a tots els parlamentaris (o similars) a aguantar tots els debats sense excepció, només amb l'excusa de si tenen un acte, visita o viatge lligat amb el seu escó, es el menys que es pot demanar a qui està cobrant per aquest “ofici”, i no veure que segons qui parla els escons estan completament buits. Igual que a un treballador si falta a la feina sense motius, se li descompta del sou i en cas de repetició se'l pot acomiadar, per què no als parlamentaris.
Un de tans exemples del que no serveix res del que es diu es veient el següent vídeo:
http://www.youtube.com/watch?v=nqno8H-mjeY&feature=player_embedded
Mentre el parlamentari europeu, pels Verds, Daniel Cohn-Bendit parla de l'ajuda a Grècia, el Sr. Barroso (President de la Comissió Europea) li dona la raó, es senten alguns aplaudiments, Diego Gonzàlez Garrido fa cara d'estàtua, algú parla per telefon, i han bastants lloc buits, etc. I de que ha servit, de res, tots els partits i països europeus ja tenien la seva decisió adoptada, que per cert es ben llastimosa ...
:::::::::::::::::::::::

dilluns, 24 de maig de 2010

Canvi de la pàgina de Picasa dels 100 cims

Avui he canviat la pàgina de Picasa on tinc les fotos dels 100 cims fets. Només en tinc 80, però espero finalitzar-ho abans de l'hivern, per poder dedicar-me a uns altres reptes.
La pàgina de Picasa:
http://picasaweb.google.com/113197413482555223923/Els100CimsDEnJoan
::::::::::::::::::::::::::

diumenge, 23 de maig de 2010

III Marxa Senderista per La Tinença de Benifassà


Bel i la Moleta - La Pobla de Benifassà

Feia dies que vaig llegir que per avui estava programat la III Marxa Senderista per la Tinença de Benifassà. Aquesta marxa es va iniciar com a protesta pel Pla Urbanístic de la Pobla de Benifassà. Es una marxa que limiten la participació a 450 persones, encara que amb les excepcions que fan, arriben a quasi les 500 persones, però intenten no sobrepassar-ho massa. Quan vaig intentar fer la inscripció em vaig trobar que ja estava tancada, pel que vaig suposar que no podria anar. Al veure que podia comprar la samarreta per contrareembols, em poso en contacte via mail, i després de varies comunicacions, em comuniquen que puc anar, però que porti alguna cosa de menjar i aigua, per si de cas.
Quan arribo a l'altura del pantà quedo sorprès, ja no per què el pantà està a un nivell molt baix, sinó que el Riu Cenia, el tros que ve de la Pobla de Benifassà, està completament sec, amb un aspecte llastimós.
Arribo a El Ballestar, i abans de la pujada al poble, al davant de l'ermita de Sant Antoni han preparat una parada per l'aparcament dels cotxes.
Pujo al poble i vaig a la zona d'inscripcions, i em troben inscrit, pel que em donaran menjar i beguda. Això fa que torno al cotxe a descarregar el menjar que portava i torni a pujar al poble, uns tres-cents cinquanta metres de cada viatge fa que ja porti quasi un kilòmetre i mig, i això que encara no em sortit.
Quan passen poc de les nou del matí, l'organització fa un petit comentari, de com va començar, per on passarem, etc., i ens donen sortida quan quasi es un quart de deu, un pilot de gent pels estrets carrers, per de seguida haver-se de fer fila índia, en quan es surt del poble i s'entra en un camí vell, devia ser un camí de carro, però que sembla poc transitat per l'herba que ha crescut.
Anem en direcció sud-est i abans que arribem a creuar el Barranc de la Pobla agafem un camí a ma dreta que va paral·lel al barranc, deixant els Estrets a l'esquerra. Anem seguint un camí vell, passem pel costat de les restes d'un forn de calç, i de seguida creuem el barranc, a la Teuleria dels Estrets i ja comencem a enlairar-nos, pel camí vell del Bellestar a Rossell ara ens toca fer uns 350 metres de desnivell en dos kilòmetres i mig de recorregut, tot per bosc, primer dominen les alzines i carrasques, i després els pins, per arribar dalt al Coll de l'Esquetxe, i trobar tot una zona de prats, amb unes vistes impressionants de la valleta del Barranc de Requena, les muntanyes que rodegen Bel i El Rosella, part dels Ports Valencians, i la mar. Del coll, per pista arribem a la Lloma del Pastor on hi ha el primer control, que a més es el d'esmorzar. Ens donen una bossa (que es pot fer servir de motxilleta) amb dos llesques de pa “bimbo” amb formatge i pernil dolç, dos carquinyolis (no gens petits), un poma i una botella de mig litre d'aigua.
Després de menjar toca un tros de pista, uns dos kilòmetres i mig, amb ondulacions, pel que deixem a l'esquerra el Mas de l'Esquetxe, una mica separat, que em dona l'impressió que hi ha un tros arranjat i la resta la fan servir per guardar el bestiar boví; mes endavant passem a tocar el Corral Nou, i quan arribem a la cruïlla amb amb el Mas de n'Insa (que el deixem, dalt, a la dreta, agafem un camí que va a buscar el Barranc de n'Insa. Tot el tros de la pista, ha estat completament solà, la pista va entre prats i terrenys abandonats, sense quasi arbres, ara la baixada ens toca passar per terreny de garriga (rostolls, garrics, argelagues, etc.), sort que ha estat netejat de fa poc i no et rasques, però continua la solana.
Arribem baix al barranc el creuem, i anem paral·lels amb ell, hi ha trossos de garriga i trossos amb pins, però el general es bastant solà. Passem les runes del Mas de Marcó i de seguida ens toca un altre baixada, per creuar el Barranc del Rull. Aquí el paisatge es mes bonic, que no pas el tros que hem anat seguint el Barranc de n'Insa, i ja es veu la nova pujada que ens espera. Des de que em començat a baixar hem fet uns dos kilòmetres i mig, amb un desnivell, de baixada, d'una mica menys de 300 metres.
La pujada es una mica feixuga, però igual com la del començament, el camí va fent llaçades, encara que hi ha algun lloc que va al recte, per que s'ha perdut la traça original. Es estrany però igual qua a l'anterior, torno a passar gent que van mes lents que jo, la veritat no es que els passi per què van lents, sinó per què estan aturats, agafant l'alè.
Aquí el camí torna a ser de garriga, fins que quasi arribem al Mas de les Cardones, que trobem bosc de pins. El Mas està enrunat i abandonat, i al costat hi ha una gran era, i un pou d'aigua, ara sec. Aquí el terreny es de prats. Aquí dalt trobem un cotxe del Servei d'Emergències. Agafem un camí que va pujant, primer dins d'un bosc alzines, després entre parades de conreu abandonades, i ja arribem a la carretera de Bel, que hem de seguir uns 800 metres fins el poble.
Al poble de Bel hi ha el segon control del dia i el dinar. Ens donen un entrepà de mes d'un pam (de la meva ma) amb pernil, un suc, una pera i un pastisset.
Després de dinar ens toca tornar a pujar, anirem a buscar el camí vell de Bel a la Pobla. Primer pujarem per un antic camí fins a un collet, baixarem per pista per anar tallant-la per terreny rocós i pelat, fins que la deixarem per un camí, amb rastres de marges que aguantaven el camí, però terreny totalment de garriga, sense cap mena d'ombra. Arribem al Coll del Xumador, i encara ens queda l'última pujada, fins a trobar la pista que ve del Mas de n'Insa, i que nosaltres l'agafem de baixada, encara que com a pista, de seguida s'acaba, continuant per un camí boscós i agradable, amb molta alzina, i que baixa fent esses, pel que es fàcil i no gaire cansat de baixar. Quan estem bastant baixos, hem de creuar unes tarteres, però sense complicacions.
Arribem al Barranc de Bel, i hem de seguir una bona estona per la llera del barranc fins a pujar a la Pobla de Benifassà. Sent un camí vell no crec que abans el camí passes pel barranc, crec que el deuen haver tallat els trossos conreats que hi ha abans del poble.
A la Pobla vaig a donar un tomb per visitar-ho, pujant fins la part de dalt, on està l'església. Surto de la Pobla per la carretera, per deixar-la de seguida, veig uns quants marxadors que van per la carretera, però el camí que ha preparat l'organització estalvia un bon retomb i es fàcil de seguir. Es surt a la carretera, que es segueix per uns sis-cents metres, per deixar-la, (aquí trobem la Guàrdia Civil regulant el poc transit que hi ha, avisant als cotxes que venen marxadors), i primer en pla-baixant fins el safareig de El Ballestar i després en una exigent pujada d'uns cinc-metres s'arriba al control d'arribada. Jo arribo a les quatre de la tarde. Ja em fitxen l'arribada, em donen la samarreta de regal, hi ha menjar del que ha sobrat (entrepans, fruita i pastissets), jo agafo una pera i un pastisset, hi me'n vaig al costat de l'església a menjar i descansar. Després descansar i fer unes poques fotografies ja hi vaig a buscar el cotxe, passant a visitar la petita Ermita de la Trinitat.
Un bon dia de muntanya, amb visita a una zona que no havia estat mai, encara que trobo que la marxa de l'any passat era molt mes bonica, però tot te el seu interès, i això que he començat el dia molt malament, només des-aparcar he fotut una trompada amb una columna del parking, després per la carretera comarcal, màxim de 80, anava a 100 i m'ha saltat la foto del radar, m'he posat nerviós i m'ha començat a fer mal el pit, m'he pres la pastilla i no sabia si tornar cap a casa o no, m'ha marxat el mal i ja no m'he recordat mes, o sigui un bon començament ...
Volia pujar el track al wikiloc però he comprovat que un altre participant ja la pujat, i com es el mateix no cal duplicar-ho.

Per veure les i/o baixar les fotografies, teclejar, aquí.


:::::::::::::::::::::

dimecres, 19 de maig de 2010

Castell de Montgrí i Puig Alt (Mare de Deu dels Àngels)

Ermita de Santa Caterina - Castell de Montgrí

Com que avui havia d'anar a Girona, per una gestió, a la tarda, amb el meu fill, he aprofitat al matí per anar a fer el cim de la muntanya de Santa Caterina o de Montgrí, on està situat les restes del castell.
Després de mes de dos hores i mitja de cotxe he arribat a Torroella de Montgrí, aparcant a la part alta del poble, i d'allí he sortit a fer una ruta baixada d'internet, com va sent habitual últimament, on diu que es per conèixer el Montgrí a fons, endinsant-se en el futur Parc Natural del Montgrí i pujant a 3 dels seus cims (Muntanya Ullà, amb el seu Puig Rodó, el cim del Montgrí i el Montplà), visitant coves (o caus) que estaven habitades durant el paleolític, (fa 300.000 anys), Cau Duc Ullà, Cau Duc Torroella i Cau de les Dents. A més posava que si el temps ho permet, es veu amb gran amplitud els dos empordàs.
Segons wikipedia: “El massís del Montgrí és un aflorament de roca calcària elevat per una falla orientada d'est a oest, que es formà al mateix temps que la serralada del Pirineu. En alguns punts s'hi troben intrusions magmàtiques de quars vermell o marronós. Com a terreny càrstic s'hi poden trobar nombroses grutes, dolines i forats en les parets de les muntanyes anomenades caus de duc, probablement perquè sovint hi nien els ducs (El duc -Bubo bubo- és el més gran dels mussols d'Euràsia inclosos els Països Catalans). “
Surto a peu a dos quarts i cinc de deu, en direcció al Coll de la Creu de Ferro, o Coll de Santa Caterina, es la pujada normal al castell, es passa tres capelletes, encara que ara estan buides completament, sembla ser que eren utilitzades pels pastors de les contrades. Es un camí vell, amb restes d'empedrat, encara que bastant malmès, en un terreny completament pedregós. Veig que al davant, una mica lluny, van tres persones. Arribo al Coll de Santa Caterina, el vent es molt fort. Els tres que anaven al davant estan pujant pel camí cap el castell, jo agafo en direcció contraria, cap el cim del Puig Rodó, el camí es pedregós i carener, el vent em dificulta molt la marxa i em fa que varies vegades estigui a punt de caure. Em desvio del camí, mes o menys planejant, sense camí, i trobant, mercès al gps, el Cau del Duc d'Ullà, una entrada a una cova que segons em sembla te continuació. L'entrada està ple de “olives” de cabra. No entro per comprovar la continuació al anar sol, ser aquesta estreta i a més no portar frontal.
Segueixo al dret, ja pujant, per anar a buscar la carena i poder fer el cim del Puig Rodó o cim d'Ullà. Faig unes fotos ràpidament i torno cap el coll. Torno a tenir problemes amb el vent. Quan estic baixant cap el coll veig els tres d'abans que ja estan tornant cap a Torroella. Jo em dirigeixo cap a l'ermita de Santa Caterina, deixant a la dreta un camí que puja directament al Coll d'en Garrigars. Arribo a Santa Caterina.
Segons wikipedia: “L'ermita de Santa Caterina és una ermita de dimensions moderades al terme municipal de Torroella de Montgrí. Segons la tradició recopilada en la seva "Historia de Santa Catharina Alexandrina" de 1672 d'Andreu Sàbat, fill de Torroella i notari de la vila, fou construïda per tres monjos provinents del Monestir de Montserrat, Bartomeu Cabotas, Pere Tarascó i Berenguer Desguell a les darreries del segle XIV. També és notable destacar que fou l'indret on Caterina Albert s'inspirà per escriure la reeixida novel·la modernista "Solitud", on igualment descriu amb detall l'aplec celebrat anualment al lloc. L'ermita queda amagada a l'interior de la vall de Santa Caterina al nord de les muntanyes d'Ullà, Santa Caterina i Montplà.
Deixant de banda la part de l'edifici dedicada a l'habitatge, l'edifici, que ha patit diverses ampliacions i actualment és format per tres voltes amb tres altars. L'ermita allotjava una talla gòtica de pedra de Santa Caterina, destruïda durant els primers dies de la guerra civil espanyola, i una altra feta de plata oferta el 1670, desapareguda abans de l'any 1928, i uns retaules d'estil gòtic, un d'ells representant la "Mare de Deu de la Humilitat" del segle XIV.
És documentada la presència d'una relíquia, suposadament un ós de la cama de Santa Caterina, que era guardada a l'església de Sant Genís dins d'un reliquiari de plata, i que era pujada el dia de l'aplec. No consta quan desaparegué aquesta relíquia.
El registre escrit que ha perviscut abans del segle XVII és escàs i la majoria de la informació conservada a principis del segle XXI es deu, segons Josep Vert, a la recopilació feta pel notari Sábat al darrer terç del segle XVII a partir dels pergamins municipals. Vert fa notar la important merma en aquest registre que les diverses ocupacions patides per les tropes castellanes i franceses de la casa consistorial, la Universitat de Torroella, van produir. Prenent les dades recopilades per Sábat i segons tesi de Vert, l'arribada de monjos de Montserrat fou deguda al cisma d'Occident que feu marxar per discrepàncies teològiques a diversos monjos. Arribats a Torroella, terres sota protecció del rei d'Aragó, llavors Joan el Caçador rei amb una especial predilecció per l'Empordà, foren acollits. Les primeres obres foren sufragades pels habitants pietosos i acomodats de Torroella. Al primer terç del segle XV s'erigí un nou altar.
Amb tot el 1893 el temple es trobava en estat de ruïna i Pere Coll, veí de Torroella i filantrop, pagà unes obres de remodelació que culminaren el 1915”.
Trobo una gran quantitat de nens amb els seus monitors. Jo visito l'entorn, incloent una petita capelleta, i segueixo cap el Coll del Puig, hi han rampes una mica fortes, però el camí es curt. Del coll m'encamino cap el Montplà, passo a tocar una caseta forestal bastant atrotinada, però aviat he de surti de la part superior de la carena, degut al vent. Al lloc mes alt hi ha una gran fita de pedres que deu marcar el cim, foto i seguir, començo a estar cansat del fort vent. Vaig a visitar el Cau de les Dents, altre cova que també sembla que tingui continuïtat. Mes endavant trobo un pal i al peu les restes d'un petit pessebre, destrossat.
Ja baixo cap el Coll d'en Garrigars, i del coll, on hi ha una cruïlla de quatre camins, ja començo la pujada al castell. El camí esta completament destrossat i es de bastant mal pujar, només falta el vent. No entenc com podem fer passar per aquí el GR., en tot cas hauria de ser optatiu.
Em desvio per veure la cisterna, ara buida, que tenia un sistema de decantadors, i que recollia tot el aigua de pluja de la muntanya. I ja arribo al castell, te les quatre parets, amb moltes sageteres i uns quants matacans. Una de les quatre torres està renovada
«El castell del Montgrí va construir-se entre els anys 1204 i 1301 amb motiu del conflicte entre els comtes d'Empúries, senyors de la major part de l'Alt Empordà i el Rosselló, i els comptes de Barcelona, els més poderosos de Catalunya i amb un domini indiscutit a la Mediterrània.
A fi de controlar els moviments dels comtes emporitans, el comte de Barcelona, Jaume II, va manar a Bernat de Llabià, governador de la vila reial de Torroella de Montgrí, la construcció d'un castell al damunt del massís del Montgrí. Els treballs varen començar l'any 1294 i, tal i com es pot veure, el castell no es va arribar a acabar mai. Des de llavors, el castell ha deixat de tenir importància estratègica i militar per convertir-se en un símbol d'aquestes terres: en paraules de l'escriptor Josep Pla, el botó de roda de l'Empordà.
L'estructura del castell obeeix a un pla molt concret. Està dins la tendència de les fortaleses d'Orient que en els segles XII i XIII que es difongueren per Europa després de les croades. Són castells de planta regular, amb torres cilíndriques encastades a les muralles.
Del castell només s'arribaren a bastir els murs que formen el perímetre, un quadrat de 31 metres de costat i les quatre torres adossades a cada un dels seus angles. Els murs tenen una alçada de 13 metres i estan coronats per merlets.
L'interior del castell s'ordenava a l'entorn d'un pati central pavimentat amb pedra. Per sota es conserva una gran cisterna que havia de recollir les aigües pluvials.
Al voltant del pati, s'havien de construir quatre ales de dependències que mai s'arribaren a bastir. Malgrat això, als panys interiors dels murs es poden veure uns elements (lligaments i arrancades d'arcs i voltes) que permeten endevinar l'estructura que havia de tenir l'edifici.
A l'exterior del castell poden veure's les pedreres, els vestigis d'un mur a la façana sud i una gran cisterna al vessant nord de la muntanya.»
Hi ha una escala de caragol que deixa pujar al camí de ronda del castell, pujo, dono un tomb ràpid, el vent continua fent-me patir, i ja baixo a fer-me la foto de cim, a la porta del castell, menjar un mos, i baixar. Mentre he estat aquí han passat tres parelles estrangeres.
Al peu del castell hi ha una gran pedrera, on treien les pedres per fer-ho.
Però no baixo pel Gr, que es el camí mes fàcil, i el normal per pujar i baixar, sinó que segueixo unes senyals verdes, que baixa entre part de les restes de la pedrera. Mercès a les marques puc arribar on hi es el tercer cau del dia, el Cau del Duc de Torroella, sinó no hauria sabut per on passar. El cau es una gran balma, però que no li veig continuació. Arribar aquí ha estat una mica compromès, entre el vent, el "patós" que soc, anar sol i passant entre blocs de pedra, alguns de grans, amb dos petites des-grimpades, però la veritat es que ha valgut la pena. La llàstima es que tan be que han fet al pintar exactament per on passar a la baixada fins el cau i la continuació avall, amb la mateixa pintura han embrutat les parets de l'entrada de la balma.
Ja només toca baixar per una tartera, i agafar el camí cap a Torroella, però el tros final no ho faig pel camí ample, sinó que busco uns senderons que em penso que, encara que he anat mes directe, he anat mes lent, però es igual.
He arribat al cotxe quan passen deu minuts de les dos de la tarda, després de fer mes de 8,600 kms.
Durant tot el dia he sofert el fort vent que m'ha fet cansar molt, no m'ha deixat parar a contemplar el paisatge, varies vegades a estat a punt de fer-me caure. El recorregut es completament pelat, a excepció d'un bosquet de pins tombant a l'ermita de Santa Caterina, deu fer pocs anys que es va cremar, amb terreny de garriga (coscolls, garrics, i altres). Es un tros de terreny relativament petit però molt desolat. Les vistes mirant als dos empordàs son fantàstiques, amb visió de les Illes Medes a l'est, el Golf de Roses al nord, la plana de desembocadura del Ter cap el sur, etc.
Una petita explicació de Torroella:
“El terme de Torroella de Montgrí és molt divers i està configurat per paisatges de muntanya, de plana i de costa que han estat modelats per l’home des de fa molts anys.
El massís del Montgrí va ser ocupat durant el paleolític inferior, ara fa 300.000 anys, per una comunitat de caçadors i recol·lectors que van trobar a les coves dels caus del Duc de Torroella i d’Ullà un refugi on aixoplugar-se i des d’on dur a terme les seves activitats de caça.
Més endavant, ja en el neolític, ara fa 7000 anys, l’home comença a instal·lar-se a la plana del Baix Ter, primer d’una manera molt tímida al puig Mascaró, i més tard, de forma definitiva a la Fonollera, que és el primer exemple de poblament agrupat a la comarca del Baix Empordà.
També durant el neolític, les comunitats de pastors i pagesos aprofitaren les coves naturals del Montgrí per enterrar-hi els seus morts. Algunes de les coves tenen estructures dolmèniques com és el cas del Tossal Gros.
És durant l’època ibèrica i romana que tenim coneixement que l’home va instal·lar-se definitivament a la plana i al massís. El camp de la Gruta és un exemple d´un gran mas explotat per a l´autoconsum i també per exportar productes. D´explotacions com aquestes, els romans en deien "vil·les".
Les primeres notícies de Torroella són de l’any 888 dC.
Es tracta d´una petita població però al llarg dels segles XI i XII creix i s’envolta de muralles.
El creixement més gran per a Torroella es coneix al voltant dels segles XIII i XIV, moment en què es converteix en vila reial i passa a gaudir de privilegis importants. Això juntament al creixement econòmic que viu la població i de la qual la Fira de Sant Andreu n’és un exemple, fan que Torroella sigui una de les viles més importants de l’Empordà. L’urbanisme de Torroella, el castell del Montgrí o l’església són alguns dels exponents d’aquest creixement econòmic i social.
L’edat moderna significa també per a la plana una transformació del paisatge. Es basteixen els masos fortificats com la Torre Begura, del segle XVI. Són uns masos extraordinaris que es varen fortificar per defensar-se del perill dels pirates que per aquesta època assolaven la Mediterrània”.
Després agafo el cotxe i em dirigeixo a fer el cim de Puig Alt, on està situat el Santuari de la Mare de Deu dels Àngels.
“El Santuari pertany al Bisbat de Girona. Està al cim del Puig Alt (485 m), punt de més alçada del massís de les Gavarres. Forma part del municipi de Sant Martí Vell, a la comarca del Gironès , i està situat a 15 km de la ciutat de Girona. S’hi accedeix des de la carretera de Girona a St. Feliu de Guíxols a l’alçada de la Creueta (Quart), des de la variant de Girona o també per la carretera de Madremanya que s’agafa a Bordils o a La Bisbal.
A l’any 1409 tenim el primer document sobre el Santuari, quan el bisbe de Girona Ramon Descatllar donà permís per edificar-hi una ermita dedicada a la Mare de Déu a sol·licitud de Guillem Forner, Martí de Llach, Guillem Casademunt –qui donà els terrenys a tal fi- i Blai de Vilademí, propietaris tots ells de masos propers.
En aquests sis-cents anys, el Santuari ha sofert tres grans destruccions, la primera l’any 1710, durant la Guerra de Successió, per les tropes de Felip V; la segona l’any 1809 durant la guerra del francès per part de l’exèrcit napoleònic, i la tercera en el 1936, en els inicis de la Guerra Civil. Després de cada guerra s’ha tornat a refer.
A l’any 2008 finalitzen les obres de rehabilitació integral de l’hostatgeria realitzades per la Fundació per a la promoció dels Santuaris, entitat impulsada pel bisbe Carles Soler”.
Puc assegurar que a la part mes alta he arribat a peu. A casa he llegit a la pàgina de l'"Instituto Geográfico Nacional", que hi ha un vèrtex que esta situat en un cantó de la terrassa que hi ha a la part de darrera de l'habitatge dels frares, i que consisteix en un clau encastat al formigó de la base circular de una taula de ferro (??).
Després de visitar el Santuari, fer les fotos de rigor, dinar el que porto, i prendre un cafè al bar-restaurant ja marxo cap a Girona, i després de les gestions, cap a casa.
El dia ha estat complert, no gaire agradable els moments de caminar degut al fort vent.

Per veure les i/o baixar les fotografies, teclejar, aquí


..........................

diumenge, 16 de maig de 2010

El Coscollet, des de Cal Barceló

A Cal Barceló - El Coscollet

Per avui hem preparat anar al cim del Coscollet, a l'Alt Urgell, cim que segurament podríem fer en cotxe, a l'haver un lloc de vigia forestal es quasi segur que en 4x4 es pogués arribar.
En principi jo tenia preparat un track sortint des de la Font d'Isot, però com ja va sent normal el company m'ha canviat mes de la meitat de la ruta a fer, per estalviar, de la ruta a peu, el màxim de pista possible. En compte d'anar cap a Gavarra i seguir per pista fins la Font, agafem la pista que surt de Les Masies, passat Coll de Nargó, i la seguim durant 10 kms., per deixar el cotxe a Cal Barceló, al Pla de Tolustre. La pista es fa una mica llarga, però no te cap dificultat, millor anar amb tot-terreny, però un cotxe normal, que no sigui massa baix, ho pot fer tranquil·lament.
Deixem el cotxe arrecerat a una pared de pedra de Cal Barceló, i després de visitar l'entorn, sortim quan manquen cinc minuts per les 10 del matí. Anem l'Estivi, la Chris, l'Esteve i jo.
Sortim seguint la pista, en direcció a Gavarra, per deixar-la ràpidament per entrar a veure un corral, on tenen ovelles i petits xais, hi ha qui els anomena “norit,s”. Creuem els camps de conreu i anem a buscar un camí vell, bastant tapat, que ve de la pista i va en direcció sur-est. Es va notant el rastre de camí vell, la llàstima es que ara no deu passar ningú i s'està perdent. De cop el rastre de camí es perd, però es veuen rastres, fet pels animals, que es deixen pujar molt be per mig del barranc. El barranc es separa en dos, i nosaltres agafem el ramal dret, però sempre pujant fàcil i per rastres, encara que hi ha moments que la pendent es una mica forta. Arribem a una pista, en desús, (aquesta pista també l'hauríem pogut agafar des de la principal, però s'hauria fet bastant de tomb). No seguim la pista, sinó que la tallem, seguint nous rastres de bon seguir.
Quan tornem a trobar la pista, ja la agafem i no la deixem fins la Collada d'Aubenç. Aquesta pista que hem seguit s'hauria obert per l'explotació forestal, però està en complet desús, excepte pels excursionistes, caçadors, etc.
A Coll de l'Aubenç ja agafem la pista principal i la seguim fins a la Casa d'Aubenç. Aquí el terreny es típic pre-pirinaic, amb grans prats verds i boscos de pins (l'aigua i neu d'aquests últims mesos fan que la verdor sigui exuberant).
Després de veure la casa i la cisterna, plena d'aigua, seguim, però novament deixem la pista i tornem a seguir, primer un sender bastant ben marcat, però que es va desdibuixant, i novament per rastres, pel Bosc de Valldarques, arribem a la pista que ve de Coll de Nargó. Hem sortit a 800 metres del cim i només hem de fer 50 metres de desnivell, comptant la rampa final.
Quan estem en aquest tros de pista, ens passa tot un grup de “btteros”, que també van a fer cim.
La vista des del cim es impressionant, tenint en compte que el Coscollet te, cap el nord-est, un estimball de quasi 600 metres en caiguda lliure. Peró la visió del Pantà d'Oliana, Roques del Corb i Sant Honorat, Serra de Turb, Serra de les Canals i Escalets de Carabassa, etc., això entre el sud, l'est i sud-est, i el Pirineu, completament nevat. Tot això es impressionant. Fem les fotos de rigor i aprofitem per esmorzar.
Sortim, els btteros fa poc que també ho han fet, i seguim la pista cap a Coll de Nargó, però sense intenció d'arribar a la cruïlla amb la que baixa cap a la Casa d'Aubenç, pel que als 500 metres de la cruïlla per on hem sortit, la deixem, per nous “corriolets”, hi ha un rastre bastant marcat que baixa pel mig del tàlveg, però amb pins i rames caigudes, pel que anem baixant per rastres, fins que de sobte ens trobem en un altre camí vell, però molt tapat per la vegetació.
Arribem a la pista, la seguim, ara estem a l'Obaga del Mostalló. Després de quasi un kilòmetre i mig, i després de deixar un ramal a l'esquerra que va a la Casa d'Aubenç, i un altre a la dreta que va a Coll de Nargó, la deixem per un sender, hi ha una fita, una mica brut, però de bon seguir, a més ja veiem la nostra destinació, que es davant de Ca l'Agustí.
Deixem a la dreta el Bosc de la Torre del Duc, i arribem davant d'un roure de grans dimensions, que anem a visitar. D'aquí sortim a Ca l'Agustí, on tenen un gran ramat d'ovelles, que han tret a pasturar, deixant els xais dins del corral. Parlem una mica amb el propietari, i ja per la pista on hem vingut amb el cotxe, arribem a Cal Barceló. Es un quart i mig de tres, i hem fet 9 kilòmetres i mig.
Agafem el cotxe i seguim la pista cap a Gavarra. Aquesta pista ja no està tan be, es molt terrosa i han molt tolls de fang. Quan tenim a l'esquerra Cal Frare, trobem, a la dreta, una tanca metàl·lica on ens sembla veure les runes d'una ermita, parem i efectivament son les primeres filades d'una ermita romànica, de petites dimensions, però clares, l'entorn l'han adreçar una mica.
Segons l'Enciclopèdia de l'Art Romànic a Catalunya, tomo VI (Alt Urgell i Andorra), municipi de Coll de Nargó:
"Les restes de l'antiga església de Sant Miquel són situades al Pla de Tolustre, a la part meridional de l'antic terme de Valldarques, entre cal Frare i la borda de Tolustre. Aquestes ruïnes, conegudes amb el nom popular d'"església rònega", es troben al mig dels camps de conreu, arran mateix d'un camí. Situació: 31TCG537646
Història de l'edifici: No ha estat possible trobar notícies històriques sobre aquesta capella, en l'actualitat gairebé desapareguda del tot.
Arquitectura de l'edifici religiós: En resten unes set filades, de l'absis semicircular i del perímetre de la nau. Per aquestes restes conservades es pot veure que l'aparell, almenys el de l'absis, era de carreuons, ben escairats i disposats formant filades regulars, que palesen les formes i les tecnologies pròpies del segle XI.
Comentari: Atesa la migradesa de les restes i la seva situació, el perill de desaparició és elevat, fet que aconsellaria una excavació arqueològica."
Seguim per la pista, parem un moment a la Font d'Isot, amb gran quantitat d'aigua per tot el contorn. Arriba un “bttero” que aprofita el lloc per menjar, nosaltres ja comencem a tenir una mica de fam.
Arribem a Gavarra, deixem el cotxe, i visitem el poble, amb la seva església, que a les poques descripcions que he trobat posa que està dedicada a Sant Sadurní, però en canvi a la porta hi ha un panell que diu que es a Sant Serní (no se si es el mateix ...).
Extret de la pàgina "romanicoenruta.com/catalunya/lleida/fueraruta/gavarra"
“La población de Gavarra se encuentra a 1123 metros sobre el nivel del mar y fue municipio independiente hasta 1969, año en que pasó a formar parte del municipio de Coll de Nargó. Antiguamente fue una villa amurallada, pero sólo se conserva, junto a la iglesia, una de las puertas de acceso. De la época medieval se mantienen en pie la iglesia de Sant Sadurní, y no en su totalidad, y algunos restos de lo que fue el castillo de Gavarra, mencionado en el testamento del caballero Arnau Mir de Tost que también tuvo relación con la colegiata de Sant Pere d'Àger.
Como os decíamos, la iglesia que ha llegado hasta nosotros ya no es plenamente románica. De esa época sólo nos quedan la nave y el campanario. El ábside original, que probablemente debió de ser semicircular, fue derruido en el siglo XVII o XVIII para ampliar la nave y sólo se conserva de él la base del arco triunfal.
Se accede al interior del templo por la puerta del hastial de poniente. Esta fachada es la única que queda visible al observador ya que a las demás se les han añadido construcciones modernas, la mayoría viviendas privadas. El muro sur presenta dos contrafuertes que son añadidos posteriores. De hecho, su construcción debido a problemas estructurales obligó a tapiar la portada meridional, cuyo arco todavía es visible en el paramento”.
A l'Enciclopèdia de l'Art Romànic a Catalunya parla del Castell de Gavarra:
"Història de l'edifici: Les primeres notícies daten del segle XI. La referència més antiga és del 1046. En un primer moment el terme de Gavarra fou una possessió d'Arnau Mir de Tost.
El 1071 el mateix Arnau Mir de Tost, que el tenia en feu del comte d'Urgell, el llegà al seu nét Guerau de Ponç, futur vescomte d'Àger.
Arquitectura militar del recinte: L'edifici té una planta irregular ja que segueix la forma de la roca sobre la qual és assentat. El castell de Gavarra és una fortalesa medieval assentada sobre un penyal, amb els murs un xic irregulars per tal de resseguir el contorn de la roca.
L'alçada total és d'uns 8 m, excepte el mur nord on la paret solament té uns 5 m, ja que s'ha aprofitat com a mur la roca, sistema constructiu molt emprat a l'edat mitjana.
Pel que fa a la distribució de l'espai interior, segurament constava d'un soterrani, a peu pla del carrer actual, i de dues plantes amb terra de fusta.
És una construcció sense gairebé cap obertura. Té dues portes d'accés; una a ponent i una altra al sud. A la façana nord s'obren cinc espitlleres, tres al primer pis i dues al segon. Finalment a la part oest s'observa una espitllera.
Aquest edifici, per les seves característiques, sembla que fou construït al segle XI o a l'inici del segle XII. El fet que tingui tres trespols sota teulada -símbol clar de riquesa, oposat a les petites cases amb una sola coberta dels pagesos- fa pensar en una casa forta bastida per un cavaller, batlle o veguer que dominava el petit nucli de cases que l'envoltava i les masies properes.
Al costat d'aquesta construcció principal és possible que hi hagués una torre rodona de la qual no queda res més que el basament."
Mentre visitem el poble veiem una gran quantitat de voltors que baixen fins la vora d'un prat on deuen haver trobat o algú ha deixat, alguna cosa per menjar, es un espectacle molt bonic, el que no podem veure es el que mengen.
Agafem el cotxe i anem per carretera cap el Coll de Comiols, parant abans al poble de Bóixols, on al costat de l'esglesia parem a menjar de les nostres carmanyoles. D'aquí cap a casa.
Un dia molt bonic, quasi mes estona al cotxe que caminant, però ha valgut la pena. Hi ha hagut dos moments que he tingut un impacte visual, un de negatiu, que ha estat al arribar a la pista que finalitza al Coscollet, hem vist tot el pinar a l'oest de la pista, mort degut a la processionària. L'altre ha estat molt mes agradable, al nord de Tàrrega, els camps de blat, tenien les espigues verdes de mig metre, farcits de roelles vermelles (els cotxes paraven als vorals per fotografiar l'espectacle).

Per baixar el track, entrar a wikiloc. Per les fotografies, aquí.


.........................

dimecres, 12 de maig de 2010

Montmagastre i Grialó


Sant Miquel de Montmagastre - Sant Miquel de Grialó

La sortida d'avui ha estat una mica fora del normal, per què ens hem passat quasi mes temps en cotxe que caminant, això si, hem aprofitat per fer dos dels 100 cims (ja em porto 77), em visitat tres castells (enrunats totalment), vuit entre esglésies i ermites, un poble enrunat, tres pobles (?) no enrunats, un dolmen, un possible menhir, molts camps de cereals, etc.
No hi poso cap track, per què amb les explicacions hi ha prou per arribar, a més degut al clar que son els recorreguts no fa cap falta anar amb gps.
Em sortit de Reus i ens hem dirigim cap Artesa de Segre, d'aquí agafem la carretera d'Isona pel Coll de Comiols, poc després de passar Vall-llebrera i a tocar el km.8 trobem un cartell que ens marca Montmagastre. El camí es asfaltat i amb cartell indicador del nom de totes les masies que anem deixant. Quan arribem a la Masia de La Vedrenya, fem la primera parada, per visitar l'ermita de la Mare de Deu de la Vedrenya, capella d'un romànica tardà. Qui vulgui ampliar pot entrar aquí. El temps no pinta gaire bo, fa un dia molt “tristot” i amb amplies boires.
Seguim per la carretera i deixem a ma dreta, i al costat mateix un pedra col·locada com si fos un menhir, crec que no ho deu ser al no estar senyalitzat. I ja ens anem fins el “poblet” (el que es diu quatre cases) de Montmagastre. Anem a visitar l'església inacabada, que segons ens diuen no van haver diners per finalitzar-la i que tot el que hi havia d'anar està situat als baixos de la casa annexa. El lloc està molt net degut a que dintre de pocs dies celebraran la festa major i si el temps ho permet, els actes els faran dins del recinte de l'església.
En espera a si surten les boires de dalt al castell i com havíem llegit que a Cal Camats hi havia l'ermita de Santa Eulàlia, cap allí ens dirigim. Arribem a la masia, i trobem al fill i li preguntem si existeix i ell de seguida s'ofereix a ensenyar-la i junt amb el pare ens ensenyen l'ermita, petita però molt neta, que està dins del recinte de la masia, i ens expliquen una mica de l'historia de la masia i del que van passar durant la guerra incivil. A més ens ensenyen la masia, amb un finestral del 1212, que per dins te un “festejador”. Aquesta masia ara esta reformada com a Casa Rural i la veritat es que la tinc que recomanar a tothom que vulgui visitar la zona, lloc agradable i gent amable i simpàtica (www.calcamats.com).
Ara ja ens encaminem cap l'ermita de Sant Miquel i el Castell de Montmagastre, amb la companyia d'una gos que estava a Can Camats i que vindrà amb nosaltres fins que tornem al poble. Retrocedim a peu per la carretera, però primer anem a visitar un dolmen, que està senyalitzat. Després ja agafem el camí, hi ha un cartell que indica la pujada al castell. Es camí carreter, que passa per dos masies i arriba a un diposit d'aigua, i d'aquí surt un rastre molt marcat que va pujant per les parades, abandonades. Aviat comencem a trobat les runes de les construccions del poble vell o del castell, quasi que no queda res en peu, a més estan completament tapades per l'herba. En un retomb deixem a la dreta, una clotada on entre mig de l'herba ens sembla apreciar que devia ser el poble vell, no queda quasi res, i es quasi impossible entrar del tapat que està. Ja per terreny bastant rocós arribem l'església de Sant Miquel de Montmagastre.
A internet hi ha molta informació, que segur informaran millor que jo, un exemples seria, les pàgines dedicades al castell i a l'església de “Castells de Lleida”, “Enciclopèdia Catalana”, “Terrasarda.cat”, “Castells medievals”, “Natura y Educación”, a la pàgina de “Salillas”, a la pàgina de Artesa de Segre, i altres.
Ens passem una bona estona contemplant les restes, incloent la dependència inferior, on hi havia un diposit (d'aigua?), i sembla que una o dos menjadors d'animals, però que al fons i segons els escrits que he llegit hi havia una cripta, o sigui que no em sembla que lligui gaire.
La pujada al castell la fem al dret, per terreny rocós, la vista no es gaire esplèndida degut a les boires i grans nuvolades, que anuncien pluges pel nord. Fem les fotos de rigor, sempre acompanyats pel gos que ens segueix.
Baixem, i ja anem cap el cotxe, això si, després d'un petit despite dels dos, al creuar les explicacions llegides per mi, del Montmagastre i del Grialó, i buscar cisternes que no toquen.
Agafem el cotxe, el gos s'ha quedat al poble, i anem per la pista que porta a Anyà, per anar a visitar l'ermita de Sant Marc, que segons sembla abans es deia de Sant Joan. Primer passem per Cal Figuerola, degut a que a Can Camats ens han aconsellat dir-lis que anem a visitar l'ermita, degut a que fa poc van robar la campana de l'ermita i ara estan molt molests amb tots el visitants. Anem a Cal Figuerola, que per cert la Masia es antiga i molt bonica encara que no gaire ben conservada, però no trobem a ningú, només els gossos que borden quan marxem. Anem en cotxe fins a Sant Marc. “Sant Marc de Batlliu (nucli disseminat de 25 habitants el 1996) i, enmig de conreus es troba l'església romànica de Sant Marc (antigament Sant Joan). L'últim diumenge d'abril s'hi celebra un aplec força concorregut per la gent dels pobles veïns. Després de la missa, les majorales ofereixen flors als assistents”. Al davant hi ha una plaça cimentada i pegat hi es el cementiri i hi ha una cisterna. Aquí aprofitem per esmorzar, per què encara no havíem menjat res.
Poso a continuació una petita crònica de Montmagastre, La Vedrenya i Sant Marc:
“El poble de Montmagastre (30 h el 1991), amb el nucli actualment abandonat, era situat als vessants del turó de Montmagastre (764 m), al cim del qual hi ha escassos vestigis de l'antic castell de Montmagastre. El poble de Montmagastre era una antiga vila closa; un carrer s'anomena de la Muralla i té un portal al seu extrem. El nom de Montmagastre, segons Joan Coromines, a partir de la forma Mamagastre, documentada, derivaria de mamma castri, que contindria el mot mamao 'mamella' amb valor orogràfic. La c-inicial de castre s'hauria sonoritzat per la unió constant amb un element proclític. Posteriorment, la influència secundària de mons, hauria originat el topònim actual. El castell de Montmagastre és situat al cim d'un turó cònic isolat, des d'on es pot veure un panorama vastíssim. És documentat a les fonts àrabs que el castell fou assaltat, el 1003, per Wadih, general llibert d'Abd al-Malik. Segons Santiago Sobrequés, és possible que l'expedició de catalans a Còrdova del 1010 es concentrés per a la partida al castell que ja era conquerit i el comte Ramon Borrell hi posà una guarnició. Entre el 1023 i el 1026 el comte Berenguer Ramon I de Barcelona féu un conveni amb Ermengol I d'Urgell pel qual aquest darrer es comprometia a tenir el castell en feu del barceloní, fórmula que es repetirà en el futur. El 1041 el posseïa Arnau Mir de Tost pel comte d'Urgell, que, al seu torn, el tenia pel de Barcelona. El 1131 era dels vescomtes de Cabrera, pels comtes d'Urgell, que hi tingueren diversos castlans. Havent estat pretès, a causa de la seva estratègia, pels comtes de Foix, el castell fou cedit posteriorment pel comte Jaume II el Dissortat a la seva germana Elionor, que tanmateix el perdé. Ferran d'Antequera, el 1415, el cedí al seu conseller i camarlenc Ramon de Bages; en el dit document s'esmenten els termes de Vilves, Alentorn, Paracolls i Vall-llebrera, del dit castell. A la fi del segle XV era senyor de Montmagastre Gaspar de Llordat, lloctinent del vescomtat de Castellbò. Al segle següent, la baronia de Montmagastre, que comprenia els llocs i les parròquies d'Anya, Montargull, Alentorn, Folquer, Comiols, la Vedrenya, Sant Joan i la quadra de Vall-llebrera, fou obtinguda per Josep de Vilalba i de Guinard, del monestir de Montserrat, en canvi del castell de Vilalba. Dels Vilalba la baronia passà als Meca de Barcelona, senyors de Gospí, als Llorac (òlim de Meca), barons de Solivella, i als Despujol, marquesos de Palmerola.
L'església de Sant Miquel de Montmagastre és situada en un replà sota el castell, sobre el poble; fou l'església del monestir de Montmagastre. Aquest monestir fou dotat el 1011, documentat des del 1085 com a abadia canonical i el 1098 ja era unit a Sant Pere d'Àger, els abats del qual s'intitularen aleshores abats d'Àger i Montmagastre. Sembla que el fet de convertir l'església en canònica i d'unir-la a Àger fou obra d'Arnau Mir de Tost. El 1068, Arsenda, muller d'Arnau Mir, deixà en el seu testament una quantitat per a fundar un hospital per a pelegrins a Sant Miquel de Montmagastre. El 1108 consta com a simple priorat, filial d'Àger. El 1592 el priorat de Sant Miquel de Montmagastre fou suprimit i les seves rendes s'integraren a l'abadia d'Àger. Aleshores l'església de Sant Miquel esdevingué simple parròquia, amb vicari perpetu, adscrita a l'oficialat de Montclar (1757-1806); de la parròquia de Sant Miquel depenen la de Sant Joan i la de la Vedrenya (16 h el 1991), llogarets situats al S i al SW, respectivament, del castell de Montmagastre. L'església de Sant Miquel, mig arruïnada, és romànica, té la volta esfondrada i fou modificada al segle XVII. L'absis, força alt, és cobert d'heura. Hi ha una cripta subterrània i conserva restes de pintures murals del segle XIV. A la Vedrenya hi ha la capella de la Mare de Déu de la Vedrenya, d'un romànic tardà. A Montmagastre també hi ha la capella de Santa Eulàlia de Can Camats, del 1611. En el sector de Montmagastre també es troba la caseria disseminada de Sant Marc de Batlliu (26 h el 1991).
El Dilluns de Pasqua és tradicional que els habitants de Montmagastre facin un aplec a l'ermita de la Mare de Déu de la Vedrenya.”
Després per la pista arribem a Anyà i agafem la carretera cap a Artesa, després la de Pons, per deixar-la als 5 kms aproximadament per anar fins a Colldelrat. En principi havíem decidit deixar el cotxe a la plaça d'entrada on hi ha uns bancs, una font i la bascula municipal, però sobre la marxa, i com el primer tros es pista, seguim endavant, deixant el cotxe quan aquesta finalitzada. Es una gran esplanada on hi ha una bassa enfonsada al terreny, i que segons les descripcions es bastant original (?), i segons altres es de pedra picada.
L'explicació per pujar a les restes del castells, l'ermita i cim de Grialó , es ven senzilla, sender fitat amunt, fins a les runes del castell, passar-les, passar pel mig de les potes de la gran torre metàl·lica de electricitat, pel costat de l'ermita i seguir senderó, bastant planer, que ens porta al vèrtex.
De la pista al castell hi han 250 metres de distancia, en línia recte, comptant el desnivell que es de uns 95 metres. D'aquí al vèrtex, també en línia recte, hi han 300 metres comptant el desnivell que es d'uns 25 metres. O sigui que no cal ni descripcions, ni gps, sinó seguir sempre recte.
Del castell només queden en peu, el que devia ser el peu d'una torre, un tros estret de paret, tot cobert d'heure, i quatre contraforts, i moltes pedres per la rodalia. Trobem dos cisternes picades a la pedra, l'una està en bastant bon estat, amb molta terra dins i pedres caigudes del castell, te una clivella en un lateral, l'altre està bastant pitjor, està completament inclinada, com si hagués marxat la terra que hi havia sota. També veiem el que segons unes descripcions llegides eren pedres de sacrifici, on mataven els bous, hi ha senyals que podrien ser de les destrals al tallar-lis el cap, i al costat una serie de forats per on podria ser que traguessin la sang de l'animal. Entre les restes del castell, com que hi han uns grans blocs de pedres i alguns han quedat buits per sota, i aprofitant pedres que eres del castell, han fet com si fossin balmes tancades, no se ben be han quina finalitat.
L'ermita, arruïnada, sense teulada i completament abandonada, era dedicada a Sant Miquel.
Informació a la pàgina de “Salillas.net”. Potser no he buscat prou, però no he trobat massa informació, inclús l'Enciclopèdia Catalana només ens dona: “Grialó: Antic castell i despoblat del municipi d'Artesa de Segre (Noguera), al cim de la muntanya de Grialó (617 m alt.), entre els pobles de Collfred i Colldelrat, que domina pel sud la vall del Segre. Puig de Grialó: Cim del municipi d'Artesa de Segre (Noguera). Sant Miquel de Grialó: Edifici històric del municipi d'Artesa de Segre (Noguera)”. O sigui ben poca cosa.
Intentem des del cim seguir, a peu, fins a La Força, el senderó entre als camps de cereals, que per cert estan tots fantàstics, però el camí que en principi es molt marcat, entre el camp i el final de la parada, en sec es desdibuixa, i per seguir hauríem d'anar xafant el sembrat, amb l'inconvenient de la lentitud que ens comportaria. Girem cua i tornem, al vèrtex, ermita, torre, castell i cotxe.
Nova parada, ara per veure i fotografia Colldelrat, un carrer en mig, i dos que el tomben, un per cada costat, masies disseminades i una gran plaça, on també està l'església, dedicada a Sant Miquel.
Per cert, en aquesta zona li diuen Grealó en compte de Grialó. I a l'any 2003, a la festa major de Colldelrat i a la Missa Solemne, oficiada en aquell ocasió per Mn. Jaume Armengol, animà, en la seva homilia, a la gent del poble a tirar endavant el projecte de recuperació de les ruïnes del Grealó amb la reconstrucció de l'església Romànica de Sant Miquel. Es veu que no ho va aconseguir.
Agafem un altre vegada el cotxe i volíem anar a dinar al Santuari del Refet, però ens vam passar la cruïlla i anem fins a Oliola, on pugem fins a la plaça de l'església, on en uns bancs aprofitem per dinar. Es comencen a sentir trons al nord, i el temps amenaça pluja. Visitem l'entorn de l'església, on es incomprensible l'estat d'abandó del cementiri vell, amb creus caigudes, herbes que ens arriben al genoll, etc. A la part de darrera de l'església, també ple d'herbes, hi ha un pou amb bastant de profunditat, al davant hi ha una pica trencada i abandonada, i no precisament de segles anteriors.
Després de dinar anem a visitar el poc que queda del castell, una petita construcció, amb una sitja en mig i dos trossos de paret que aprofitaven el terreny rocós. En una d'elles han muntat uns ferros per pujar i uns spits per rapelar.
Després visitem el poble i ens assabentem que els dipòsits que estàvem veient als pobles de la zona, eren tines de vi. Aquesta zona que ara tot es cereal, fa anys eren tot ple de vinyes.
Quan acabem de visitar el poble i ens dirigim al cotxe per marxar comença a ploure una mica.
Diem de parar, per últim, a Claret, però quan passem cau un bon xàfec, fet que ens anirà passant a estones fins a Tàrrega, i amb boira a Belltall.
Un bon dia de visites. Llàstima que les vistes no han acompanyat, per què encara que les boires han marxat, les nuvolades ens han impedit veure les vistes cap el nord. Això si les de la plana les hem anat veiem quasi sempre.

Per veure les fotos, aquí.
.....................

divendres, 7 de maig de 2010

Sant Sadurní de Gallifa, des de Can Roca


La Mola de Sant Sadurní - Sant Sadurní de Gallifa

Avui m'he decidit a sortir i fer una cosa fluixa. Per no haver de pensar massa, he decidit a fer un 100 cims, l'últim que em queda del Vallés Occidental, el cim de Sant Sadurní de Gallifa. Per fer aquest em vaig estar mirant varies opcions i al final m'he decidit per un track d'inet, que es fent un recorregut d'uns 12/13 kms., a més el que ha fet, ho recomana molt. Una vegada mes he triat una ruta de “cervianenc”.
Agafo el cotxe i me'n vaig fins a Sant Feliu de Codines i allí agafo la carretera que va a Sant Llorenç Savall, tot passant per Gallifa. Abans d'arribar a aquest poble i una mica abans del km. 12, a la cruïlla del camí que va a la Masia de la Roca es on tinc referenciat deixar el cotxe. Però em sap greu deixar-lo allí, crec que pot molestar si algú vol entrar venint de Gallifa, pel que continuo uns 500 mts i trobo una petita esplanada a tocar el pont que creua el Torrent del Sot de la Roca, i que després del pont es on marca el km.12.
Deixo el cotxe i surto per la carretera en direcció a Sant Feliu, es un quart d'onze del matí. Als 200 metres trobo un sender que puja a buscar la pista, l'agafo i m'estalvio anar fins el començament.
Segueixo per la pista de Can Roca. Quan porto 850/900 metres per la pista, arribo a un pont que no el creuo, uns metres abans, a la dreta, hi ha les restes d'un pou, està una mica malmès però conserva les parets rodones, i a tocar hi ha el camí que he de seguir, aquest surt recte a la direcció que portava per la pista. El camí va seguint el Sot de la Roca, per canviar després i seguir pel camí que segueix pel Sot de la Tomba i finalment seguir el Sot de les Termes, tot dirigint-se cap el Coll de Termes. Aquest es un camí que era de bast, encara queden alguns indicis, empedrat, pujar fent esses, etc. Es una verdadera llàstima que no es pugui recuperar perfectament, hi ha molts escòrrecs, dreceres que desfan el camí, dreceres que fa que la gent abandoni el camí principal i aquest es perdi. Els que passen per aquests camins s'haurien d'adonar que conservant el traçat original es conserva patrimoni. Un altre cosa que es que en paratges tan boscans i feréstecs es van trobant deixalles de toma mena, incloses trossos de parafangs (moto o btt, no ho se). Com es natural en varies ocasions he trobat arbres caiguts, provocat per les nevades d'aquest hivern, que alentia la marxa.
Sense arriba al Coll de Termes i al poc de deixar una carbonera a ma esquerra, s'arriba a un camí travesser, que agafo a l'esquerra, es un camí ample que va per una lleixa dels Cingles Vermells, hi ha varies moments que la vista es esplèndida, la resta està tapada pels arbres. Es un camí molt dolç i de bon caminar.
Es creua la part alta del Torrent del Sot de la Roca, no se si aquí es el Sot de Pujades, i el camí tomba en rodó i es va a la mateixa direcció d'on veníem però per l'altre costat del torrent, passo una tanca per animals, i vaig seguint un tros pel costat del filat.
Al creuament amb un torrent que ve de Les Pujades trobo tot un escampall de deixalles de tota mena, al mirar en direcció a la part alta del torrent m'adono que està ple, això vol dir que ho han abocat dalt de Les Pujades, prenc waypoint del lloc, pensant que quan arribi a casa faré una denuncia a Medi Ambient de la Generalitat.
El camí segueix i s'arriba al Pla de la Meuca, se que hi soc pel mapa, però el pla no el distingeixo (i la meuca encara menys ...). Ja vaig a buscar creuar el Torrent de les Pujadetes, on hi ha una bassa (plena d'aigua) i la Font de les Pujadetes, d'on surt aigua, però esta bastant deixada, crec que es podria netejar l'entorn i quedara un lloc molt bonic.
Creuo el Sot de les Avellanes i per pista bona ja em dirigeixo al Coll de Sant Sadurní. Al arribar a aquest coll m'impressiona les grans alzines que hi ha, però sobre tot dos, una a cada costat de la plaça. Aquí hi ha un pal indicador que indica que a Sant Sadurní, pel camí, hi han 600 metres de recorregut amb 100 metres de desnivell, em dona l'impressió que es per espantar algú, per què la veritat es que la pujada no es gens forta i es de molt bon pujar, per camí, a estones rocallós.
I per un bosc d'alzines arribo a Sant Sadurní de Gallifa, on hi ha una ermita i es número 75 dels 100 cims que he fet.
He trobat molt poca informació d'aquesta ermita al Google, no se el perquè, ja que es prou gran i sembla que tenia la seva importància, una de les causes que podria ser, es que no es fàcil d'arribar, encara que hi hagi una pista que ho faci. Entre l'informació que he trobat:
“Ermita del s. XI, del municipi de Gallifa (Vallès Occidental), esmentada ja el 939 (mil anys abans del primer any triomfal del feixisme) Fou construïda al cim de la muntanya de 951 m. d'altitud, dins d'una fortificació de la qual en resta un tros de mur. Durant els s. IX i X, època de formació i consolidació dels comtats catalans, la fortalesa va esdevenir un dels límits entre el comtat de Barcelona i el d'Osona. El 1316 era un petit priorat del monestir de Sant Pere de la Portella, de la diòcesi d'Urgell. El 1714 s'edificà la veïna casa dels ermitans, avui abandonada. Pertany a la masia de Sobregrau. Des del mirador del salt de la Guineu podem gaudir d'una gran panoràmica del Montseny, de Sant Feliu de Codines, de Moià, del Prepirineu i del Pirineu”.
Per un altre costat he trobat on diu que l'ermita pertany al terme municipal de Granera, encara que miri a Gallifa, i per últim aquesta anotació:
“Sant Sadurní (Saturnino, en castellà ) fou el primer bisbe conegut de Tolosa de Llenguadoc, on és tradició que va morí màrtir, arrossegat per un brau.
A la Catalunya nova era costum rebatejar els pobles creats pels conqueridors àrabs amb el nom d’algun sant, es el cas de Sant Sadurní d’Anoia, envoltat de pobles d’arrel àrab, Gelida, Mediona, Masquefa,... la pregunta que trasllado a qui pugui i vulgui donar-hi resposta, és : quin nom tenia Sant Sadurní d’Anoia, abans de ser conquerida pels cristians ?
Respecte de l’existència prèvia d’una torre de guaita i senyals en el lloc on es va edificar l’ermita de Sant Sadurní de Gallifa, no hi ha cap dubte, el lloc depenent del Caid de Caldes de Montbui, tenia les funcions esmentades de guaita i senyals, en relació amb les terres d’Uixols, avui partides entre Granera i Castellterçol, Gallifa i Sant Llorenç de Savall, i les terres de l’Alt Vallès, distribuïdes avui en els termes de Sentmenat i Castellar del Vallès; és forçós fer-nos novament la pregunta del nom que tenia aquest punt abans de ser conquerit pels cristians?”.
Al que era l'hostal han arranjat la teulada, i per dins està bastant net de runa, ja que tot el caigut ho han tret i l'han netejat. L'ermita, com sempre, tancada. Es veu bastant be, excepte per varies clivelles entre les pedres de les parets i la part del cementiri que està molt deixat. La vista des del Salt de la Guineu es esplèndida, val la pena. I a la banda de Gallifa hi ha un altre mirador, on es pot veure entre altres, la Serra de Sant Llorenç i el Castell de Gallifa.
Després de les fotos de rigor, de menjar una mica i veure les vistes, toca començar a baixar, per fer-ho em dirigeixo cap el cingle que hi ha a la part de darrera de l'ermita, i quasi a tocar al cingle, a ma esquerra surt un sender que baixa decididament fins a una pista que segueixo a la dreta. Després d'un canvi de pista s'ha de buscar un sender que surt a ma esquerra, hi ha una fita a l'entrada, es a uns 400 metres després d'entrar a aquesta pista. A partir d'aquest punt el camí baixa i al arribar a una tanca de ferro, la baixada es molt forta, però sense cap perill, però avui el terreny està bastant relliscós degut a les últimes pluges, a més torno a trobar arbres caiguts, un d'ells m'obliga a fer equilibris per passar degut a que el bosc es espès.
Arribo a un camí transversal que segueixo per la dreta, passo pel costat d'unes grans runes (masia o corral, tenia dos habitacles, encara queda en peu la part baixa d'el pilar, al mig). Aquest camí es bastant planer i va resseguint, per sota, la Mola de Sant Sadurní i passa per Les Toixoneres. Després de deixar una petita balma obrada, es troba un altre cruïlla, que agafo a l'esquerra, un altre baixada, encara que mes suau i entro a la part alta del Torrent de l'Espeltar. Aquí el camí torna a estar ple de dreceres i senderons, que fa difícil orientar-se a no ser pel gps. Poc a poc em vaig separant del torrent i em dirigeixo cap a La Roca, deixo el camí d'entrada a la masia, arribo al pont del començament, i ja seguint la pista i un tros de carretera arribo al cotxe. Son dos quarts i mig de quatre i he fet 12,750 kms.
Després de visitar el poble de Gallifa, incloent l'església parroquial, i adonant-me que anar a visitar el castell i el Gorg Negre es fer un altre excursió, que podria ser d'uns 13/14 kms i que valdria molt la pena.
Ha estat un dia molt bonic, encara que una mica curt si ho comparo a la distancia fet en cotxe per arribar-hi, a una zona del Vallés verd, bonics boscos, boniques vistes, ha estat molt agradable estar sentit tot el dia els ocells piular, i excepte a la sortida i arribada, al estar prop de la carretera, en tot el dia he sentit sorolls de la civilització.

Per veure les i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.


........................