"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 30 d’agost del 2015

Diferencia entre anarquisme i comunisme



Encara que no acabi de combregar en cap d'aquestes dos ideologies, crec molt interessant escoltar la Federica Montseny explicant breument les principals diferencies entre el Anarquisme i el Comunisme, matisant  el que es el Socialisme. Programa de TVE "La Clave" (1984).
Les meves creences es que l'anarquisme no es possible degut a la naturalesa de la 'humanitat, ja que jo soc dels que crec que la humanitat està completament deshumanitzada i que s'han convertit en un virus, que el millor que podria passar es que hi hagi un "reset" total, i després d'aquest nou començar no crec que l'egoisme humà no hi torni. Amb l'egoisme de les persones es impossible construir un estat anàrquic. I referent al comunisme, com a idea es molt correcta però a la pràctica sempre es torna una dictadura de l'estat. Una branca del socialisme, el socialisme autogestionari, passar el mateix, ja que està entre l'anarquisme i el comunisme. Des de que el primer humanoide va fer un arma amb un os per atacar un altre humanoide, la raça sempre ha anat de mal en pitjor, en quan a convivència. Parlo com a raça no com a individus individuals, ja que el que diuen la civilització sempre ha anat empitjorant el que vol diu la paraula.

000000000000000000000




dissabte, 29 d’agost del 2015

Les espanyes casposes



En una televisió surten coses com aquesta: 



i resulta que el programa on va sortir això té un 16,50% d'audiència.  

Crec sincerament que els espanyols, com a grup, estem mancats de cultura o som una colla de malalts. Es una opinió molt personal.

Espero i confio que aviat no estaré inclòs en el grup d'espanyols.

000000000000000


divendres, 28 d’agost del 2015

Animals racionals


Traduït de la pàgina de J.R.Mora:
Pot haver errades de traducció, però intento fer-ho el millor que sé.

"En el que va d'any les corregudes s'han portat per davant a 11 persones i els ferits s'expliquen per milers.
Quan apareixen els vídeos dels esbudellats per toros i vaquetes en llocs com "Liveleak", el més suau que es llegeix en els comentaris per qualificar als participants és “morons”. És a dir, idiotes, retardats… I poc em sembla.
Sempre m'ha semblat irracional que es permeti a qualsevol paisà passejar els seus òrgans vitals davant les banyes d'un toro. I alguns ho fan encara que estiguin en baixa forma, amb els reflexos minvats per excés de cigalós, mitg coix o amb botes de camp.
Com també em sembla irracional que s'hagi normalitzat l'exposició de les massacres, per acabar veient els cossos rebotant contra la paret i el sòl, calcigats i tallats com si de la repetició d'un gol es tractés.
I em sembla encara més irracional que s'hagi legalitzat el dret al suïcidi per imprudència amb l'excusa d'una gresca tradicional. Tota activitat en la via pública que suposa risc per a la vida o la integritat física dels quals la practiquen o dels quals estan a prop sol impedir-se. I si està regulada no la pot practicar qualsevol. I en aquest cas, es revesteix de fortes mesures de seguretat per impedir accidents.
I si té la intenció de "cuñadear", quan s'incorporin als cossos dels talosos les mateixes mesures de seguretat que s'afegeixen als cotxes de competició, per citar un esport, torni i ho compara amb altres esports de risc. O millor oblidi-ho, perquè tampoc considero les corregudes un esport.
Em resulta impossible veure les morts en les corregudes com a accidents. És una bacanal de la inseguretat tolerada. La lògica hauria d'imposar-se i evitar la tortura i mort de persones i animals de manera tan absurda i gratuïta hauria de ser la norma.
No imagino l'incòmode i contradictori que ha de resultar per als professionals d'aquests col·lectius que vetllen per la vida, la seguretat i la salut de la població assistint passius a l'espera que salti la sang d'algú que camina fent el beina davant d'una bestiola que pot arrencar-li el cap amb un esternut.
I és que sóc d'aquests ximples que segueix sentint alguna cosa molt fumuda quan veig morir d'una forma tan violenta i absurda a persones i animals, perquè se suposa que una societat civilitzada no hauria de fer distincions i hauria d'intentar evitar també la mort dels descerebrats temeraris. Per molt que hagin decidit celebrar un sarau patronal imposant un dret inventat a risc de deixar-se els budells escampats per la calçada com a part inseparable de l'espectacle.
I si encara així, insisteixen a immolar-se per diversió almenys no ens quedarà aquesta sensació faceciosa que ho fomentem i recolzem com alguna cosa quotidià, festiu i molt menys racional."


000000000000000000

Però el pitjor del cas, es que el nombre de morts i ferits ha anat en augment, i val la pena veure aquest vídeo i comprovar el grau de sonats que està la gent. Segons sembla un dels embanyats es un nen. Demencial.




00000000000000000000000000000


dijous, 27 d’agost del 2015

Vall d'Olzinelles i vèrtexs del Turó de Rodís i del Puig de Bellver


Pou de Glaç d'Olzinelles
Forns de Pega de Can Valls



En el nostre afany de continuar pujant als cims on hi ha vèrtex geodèsics, que fem com excusa per poder visitar el territori català, avui ens hem anat a la Vall d'Olzinelles. Basant-se en un tomb publicat a la pàgina web de l'Ajuntament de Sant Celoni, hem preparat un tomb allargant-lo fins el cim del Turó de Rodís. Per això el Josep Maria i jo hem aparcat davant de Can Draper, encara que per arribar-hi hem hagut de preguntar a una persona que estava passejant per les afores de Sant Celoni.
El tomb està completament senyalitzat com sender local, amb plafons i pals indicadors. Fins a la meitat de recorregut hi han bastants punts d'interès. Una vegada preparats sortim a tres quarts de nou, passant a tocar el Mas Draper, pel que ens sembla era l'entrada principal, encara que ara la porta d'aquí està tapiada. Seguidament anem passant per davant del Roure de Can Draper, ens desviem a veure el Pou de Glaç de Can Draper, baixem al Torrent per veure la presa des d'on es canalitzava l'aigua cap el pou, creuem la carretera a l'alçada del Pont Ca l'Alzina Vell, seguim a tocar el Pont de Can Plana i el Pollancre d'Olzinelles, al costat d'una zona ple de pollancres i d'una filera que fa patxoca. Abans i després del Pont de Can Plana hi ha el que queda de dos presses reguladores, encara que la terra acumulada i la manca d'aigua han fet que la pressa estigui quasi al nivell del torrent. Fins aquí el camí ha estat molt obac i molt agradable.
Ens desviem del camí per visitar tot el conjunt de la Pega, la font, les basses, els plataners i l'azina, per un costat i els Forns de Pega de Can Valls, per l'altre. Dels forns només queda un de bastant sencer. Aquests forns venen del segle X i es cremava llenya de pins i alzina per fer un líquid que servia d'enllumenament i per tractar els cascs dels vaixells. A tocar als forns aprofitem per dinar.
Retornem al camí senyalitzat que ens portarà a la Font de Rector, per un camí ja més estret i amb una curta però molt pronunciada baixada. Quan estem a la font, on bevem una mica d'aigua, el company s'adona que s'ha deixat els pals de caminar on hem esmorzat. Girem cua, ens anem a buscar-los i retornem. Quan tornem a passar per la font hi ha un petit grup asseguts als bancs de pedra, potser esmorzant.
L'església de Sant Esteve d'Olzinelles està a tocar a la font, després d'una curta i fàcil pujada. No sembla massa interessant arquitectònicament, encara que ve del segle XI, va estar refeta al segle XVI i arranjada al XVIII. El curiós es una làpida que hi ha al cementiri, que està davant mateix de l'església, “Aquí descansa el cadaver ...”. Tot aquest entorn pertany a Sant Celoni, però al partit judicial d'Arenys de Mar, i aquí tenim un altre curiositat, el mosaic on diu a on pertany diu que ho fa al “Partido de Areñs de Mar, o sigui que els feixistes no tenien prou en traduir al castellà sinó que a més havien de fer barbarismes. Mentre estem a l'entorn surt un jaio de la part de la rectoria, xarrem una mica i li demano si ens pot obrir l'església, ens diu que si. Va a buscar la clau oferint entrar al pati de davant de l'edifici, es la Rectoria. La senyora ens diu que no fem fotografies a dins, ja que després es publiquen a internet i els lladres saben el que han de robar. Nosaltres respectem la seva voluntat. No té massa elements que cridin l'atenció, es més ben senzilla i austera. El jaio ens explica que fa temps van entrar a robar, i van prendre tot el de valor, entre tot allò, un calze de plata, a més de la majoria de bancs. Uns bancs que tenien nom dels donants, i dels que només en queden dos o tres. També ens explica que tot aquest terreny pertanyia a la propietat de Can Valls, però els terrenys rodejant a l'església van ser donats per anteriors propietaris, quedant aquesta propietat, de l'església, rodejada per la gran propietat de Can Valls. Mentre estem dins arribem els que estaven a la font, fan una mirada i surten. I mentre ens acomiadem arriba una furgoneta amb una parella, que estacionen al petit tros de davant de l'entrada de la rectoria, i entren a l'església com si fossin els amos. Li pregunto al jaio si son amics i em diu que no els coneix. Nosaltres marxem, i quan ja estem a l'altre costat del torrent anem escoltant veus fortes, però no de baralles, que venen de l'església, penso de si hem fet be de marxar i no esperar a veure que no passes res, ja que si han obert la porta de l'església ha estat per fer un favor a nosaltres. Encara que insisteixo les veus no tenien cap pinta de baralles ni res semblant. Mentre escric aquestes línies encara penso en aquell fet.
Ara ve un petit tros de terreny obert, on el sol es deix sentir una mica, a diferencia del calor que es deix sentir bastant. Em costa trobar el Roure del Quintà, però veig una gran soca arrancada, per la mida del tros de tronc que queda enganxat a la soca (no me'n recordo del nom) una vegada serrat i del waypoint, estic convençut que es aquest. La resta del tronc no en queda res en tota la parada.
Ens allarguem a la Bassa, pou i aqüeducte de l'Aranyal, la font no està aquí. Extret de la pàgina del company F.Ayats, que crec es d'interès:
“Aquesta bassa era antigament un safareig que estava situat prop de l’anomenada carrossera, avui desapareguda, on tancaven i reparaven els carros de la propietat. A la bassa es recullen les aigües del sot de l’Aranyal, que es canalitzen mitjançant un petit aqüeducte de pedra. El conjunt de la bassa, l’aqüeducte, la glorieta del pou i les fileres de plàtans donen un encant particular a aquest indret.”
Des d'una mica abans d'aquest lloc es pot veure el gran mas de Can Valls, i encara que aquí estem al que devia ser una de les entrades no gosem apropar-nos, al ser propietat privada habitada. En comptes de retornar per on hem vingut per tornar a la pista, per unes traces ben marcades anem a buscar el nostre camí.
Trobem un cartell per anar fins a la font de l'Aranyal, on ens dirigim sortint de la ruta marcada. Ara està sense aigua corrent, encara que la capelleta està humida. Només tornant a la ruta trobem un altre conjunt amb plafó, el Cedre de Can Valls, els plataners, el pont i el faig de l'Aranyal. Per assaborir el pont s'ha de baixar al torrent. Hi ha un rastre ben marcat a tocar el començament del pont, però no ens fixem i baixem, sense camí, una vegada passat. Tornem per on està trillat, tornant a creuar el pont.
Seguint la pista, i molt a prop, a l'esquerra veiem un aqüeducte amb pont, que no està marcat, que creua un torrent secundari del Sot de Rodís. Quan vaig llegir el nom d'un waypoint amb el nom de “Aladern fals de ...” no vaig pensar mai que era una un arbust d'un ordre diferent de l'Aladern. L'Aladern fals també es conegut per “Aladern de fulla ampla” i per “Gatoll”.
Quan arribem als Quatre Camins, deixem la ruta marcada per una pista ample, deteriorada i amb forta pujada, i ens anem fins el Turó de Rodís, que per cert no es veu des de la pista, sort del gps. Encara que està al lloc més alt del turó, per la vegetació i pel rebaix del nivell de la pista, s'hauria d'anar amb molt de compte de no empassar-s'ho sense gps. La baixada no la fem per on hem arribat, si no que ho fem per l'altre vessant del turó, per una antiga pista que està sent tapada per l'herba, però que encara es fàcil de caminar. La pujada l'hem fet per terreny una mica obert però aquesta baixada torna a obaga.
Enllacem al el camí que havíem deixat, i a partir d'aquí no hi ha cap punt d'un interès concret, encara que el paisatge continua sent molt bonic, amb moltes varietats del verds en el seu colorit. A mitja baixada agafem unes pistes alternatives, on el paisatge no canvia, ens estalviem molt poc però ho fem per variar. Aquestes no estan tan arranjades, fa temps que no passen vehicles, però m'ha agradat la variació.
A l'arribada a Can Draper no seguim per la pista, si no que pugem a tocar la construcció, hi ha un mur d'obra, la rodegem i ens dirigim al cotxe on arribem a tres quarts de tres, després de fer més de tretze quilòmetres sis-cents. Com encara no em dinant convenço al Josep Maria d'anar fins l'ermita de la Mare de Déu del Puig de Bellver, on hi ha un vèrtex geodèsic, el Puig de Bellver, on dinarem asseguts al recer de l'ermita. Fins aquí s'arriba amb cotxe i per arribar em de donar alguna volta de més.
Avui ha estat una sortida d'aquelles recomanables, però que nosaltres sempre hem de fer algun afegit. El temps ha estat calorós, com s'espera d'aquests dades, encara que el sol no ens ha picat, al anar per terreny tapat i obac, quasi sempre. Fins a l'entorn del conjunt de la Pega, hem vist o creuat btteros i caminants, però després de l'ermita, a banda dels que he narrat, ja no hem vist ni sentit a ningú.
Si es vol tenir unes explicacions més acurades del recorregut aconsello entra a la pàgina web de Francesc Ayats, la Valld'Olzinelles..

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000





diumenge, 23 d’agost del 2015

Més de mil immigrants morts al Mediterrani ...



Encara que està extret d'una revista satírica, en realitat no es un acudit, es una penosa realitat. Les explicacions que dona la persona del dibuix estan incompletes ha que hauria d'afegir, que les guerres interminables estan per poder continuar saquejant les riqueses d'aquells països, urani, or, plata, coltan (unió de la columbita i la tantalita, que serveix per fer condensadors d'equips electrònics), fusta, etc., i que els dictadors estan ajudats pels països explotadors sense que la població local en pugui fer res. 

I mentre, les societats "civilitzades" mirem cap un altre costat, ja que això no es el nostre problema.

00000000000000000000000000


dijous, 20 d’agost del 2015

Les Creus Vermelles


Crec que continua sent d'actualitat al mon, i més quan un miserable ministre d'assumptes exteriors (assumptes exteriors de les empreses amigues), fa una declaració dient que no hi ha problema de vendre armes a Aràbia Saudita ja que farà un us correcte. Com pot ser un esser tant menyspreable, com si fos possible fer us correcte de l'armament, i més un país dictatorial com aquell.
Soc conscient que amb aquesta entrada al meu bloc no s'aconsegueix res, però es una manera de desfogueig al veure com aquest corrupte govern contesta a totes les preguntes i queixes amb parides mentals, que estic convençut que ni ells se les creuen.

NO HI HA QUE OBLIDAR QUE EL QUE CRIDA: "AVANT ELS MEUS VALENTS" ES EL QUE ES QUEDA A COBERT. 



Les creus vermelles es belluguen dins l'horror
de cossos morts, cossos ferits, cares de por
que sembren el camí
Quina batalla, quina lluita, quin valor.
Quantes medalles al pit del guanyador.
Només trenta mil morts al camp de l'honor
que ja no tornaran a veure sortir el sol.

Les creus vermelles s'han endut ja l'últim cos,
ara és la feina de les mosques i la pols
borrar tots els records.
Records d'uns homes que pensaven ser els millors
que a la batalla es lliurarien de la mort,
com d'altres somiadors
que al camp de l'honor
ja mai mes tornaran a veure sortir el sol.

Quina festa
fan els corbs revolant,
sobre les restes
d'aquell grup de soldats
que somiaven ...

000000000000000000

diumenge, 16 d’agost del 2015

Vallclara, Estret i Abric de Viern


Font Seca
Castell de Vallclara



Després de més d'un mes sense caminar per les nostres terres i com els companys, per diferents motius, no estan per la labor, decideixo fer una sortida curta, amb intenció de tornar a dinar a casa. Per això he triat una de la que repeteixo un tros. Des de Vallclara anar a veure l'abric de Viern, on hi han pintures rupestres.
Aparco a l'entrada de Vallclara i agafo el Camí del Bosc, quan passen cinc minuts de les vuit. Només agafar aquest camí m'he de posar a la defensiva per dos petits gossos que no paren de bordar i seguir-me. Al passar pel costat del restaurant canvio quatre paraules amistoses amb una dona que surt al sentir bordar els seus gossos. Al primer pal indicador deixo a l'esquerra el camí cap els castanyers, i agafo a la dreta. Primer la pista es bona i apta per cotxes, però poc a poc es va deteriorant. Es fàcil caminar ja que al ser un camí bastant planer no està deteriorada per l'aigua de pluja, encara que es va notant la deixadesa i la manca del pas de vehicles. De cop em trobo a la Font Seca, on l'altre vegada no vaig veure aquest camí, encara que no l'hauria agafat, em feia patxoca saber on sortia. Ara ja ho sé.
Des d'aquí podria sortir quasi a la bassa dels bombers però com tinc un waypoint que diu “cara de gos” i vull saber que vol dir, no hi vaig. Per això una vegada a la parada més amunt de Comamolera, en comptes d'agafar a l'esquerra, agafo cap a la dreta, per on vam sortir l'altre dia, amb la diferencia que avui segueixo el camí vell, després de barallar-me uns quants metres amb la vegetació. Una vegada passada la paret d'herba, el camí està brut però passable. Al sortir a la pista veig la cara de gos, es una pedra encara que necessites una mica d'imaginació. Si es segueix fins a la seva alçada, la figura va desapareixent convertint-se en una simple roca, que es el que és.
Segueixo el Camí del Molí de Viern. Les runes on els mapes marquen el Molí de Viern, no sembla que ho siguin. Algunes cròniques actuals també diuen que ho es, però podrien estar influenciades pels mapes. També podria ser que ho fos, però no trobo informació fidedigna en les guies antigues.
De l'Estret de Viern pot es pot dir, un primer tros damunt d'un cimentat adossat a una gran roca, i el pas entre una roca a la dreta i una altre gran roca que devia caure fa molts anys. Jo segueixo fins a la gran bassa de Viern.
Un vegada a la bassa segueixo cap l'abric de Viern. En un retomb em sembla que podria pujar, però vaig cap on tinc marcat de fer-ho. Es fàcil, lent, costerut i sense camí. Arribo a l'abric, i després d'una bona estona de buscar les pintures, no les trobo, ni mirant les fotografies de les cròniques ni amb les referències textuals, que porto al mòbil. Després d'una bona estona, segueixo la paret i baixo per on rastre, que fàcilment em porta al retomb que mencionava abans.
De tornada cap a la bassa, em desvio per un camí, paral·lel al barranc, ja que des de dalt m'ha semblat veure una presa. Al començament el camí esta be, però a partir d'una esplanada on hi han arnes, el camí s'embruta i no em deix passar. Retorno a l'esplanada i baixo al barranc, sense aigua. Es pot seguir bastant be, encara que el tros final es pel rec cimentat. En realitat es una presa, però l'entorn està totalment deixat, amb un abandó depriment. La presa té uns quants metres, però ja no fa pantà perquè la poca aigua que corre, ho fa per una de les vores. La resta del que hauria ser pantà, es terra i herba. L'aigua entra en les conduccions i desapareix.
Retorno cap a la bassa, i ja agafo camí cimentat amunt. Vaig a sortir a la carretera, en una esplanada, on ajudo a una parella a triar la millor forma d'anar des d'aquí a Andorra, en cotxe. També dialoguem una mica. Es tracta de seguir un tros de carretera, encara que jo intento fer-ho per la carretera vella, i això es com una carrera d'obstacles.
Quan es deixa definitivament la carretera, es tracta de seguir pistes forestals, en més o menys bon estat. Busco el lloc d'un waypoint que posa “esglaons de pedra”, i quan el trobo crec que el nom hauria de ser “esglaons al marge”, que seria molt més encertat. Una mica més endavant s'escapen volant unes quantes garses al veurem venir. Passo pel costat d'una font, ara sense rajar i amb molt poca humitat al receptacle. Com uns metres abans hi ha una petita obra de canalització, pujo dalt de la parada a veure si veig d'on ve, per la quantitat de herba que hi ha i el mal caminar que fa seguir per aquí, ho deixo còrrer.
A l'entrada al poble, erro i pujo per un pont anterior a on està la font. M'adono però em dona la impressió que hi ha una raconada bonica a l'esquerra, i es on em dirigeixo. La veritat es que es boniqueta, amb una gran balma. Surto seguin un senderoi i vaig a parar a unes escales llargues cimentades, quasi a l'altura del castell, del que només quedem quatre pedres mal posades. Anant sol no em veig en pit de pujar dalt de tot, i no sé si val la pena. A l'entrada al poble li pregunto a un senyor si allò es el castell, i em diu que si, i que anava fins el cementiri vell, i creu que hi havia una ermita encara que no en queda res. Entro al cementiri vell, on només queda la portalada d'entrada (o potser era de l'església vella adossada al cementiri) i una creu, aquesta entre mig d'uns munts de terra ple d'herba.
Em dirigeixo cap el cotxe, fent algunes fotografies del poble, on arribo quasi a l'una del migdia, després de fer uns onze quilòmetres, en un dia calorós però només solejat a estones. Com sempre he quedat frustrat al no veure les pintures i pel cansat que he quedat. Alguna cosa no acaba de funcionar, el pitjor es que ja sé que es. Avui durant la caminada només he vist un matrimoni amb dos fills petits, els quatre en bicicleta, quant ja tornava per la partida de la Plantada.  

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000





divendres, 7 d’agost del 2015

Atenent a la clientela amb rapidesa (??)


Avui he anat a buscar un certificat a l'oficina de Correus de la Plaça de la Llibertat, només he estat 31 minuts des del moment en que he agafat el número fins que m'han cridat. Això s'ha ajuntat a que amb la quantitat de gent que hi havia al pati de clients, feia una calor similar a la del carrer, tot i tenir l'aire condicionat bastant fort, segons ha dit una treballadora.


VISCA LA VELOCITAT!!!!

0000000000


dimecres, 5 d’agost del 2015

Estada a Malmö: dia 05 (últim), Malmö


Radhuset (Ajuntament)
Des de la barcassa, en la visita turística pels canals



Avui es l'últim dia aquí, ja que pocs després de les vuit del vespre ens surt el vol cap a Barcelona. Això no vol dir que no l'aprofitem fins l'últim moment. Encara que ens aixequem com cada dia, com hem de fer les maletes i pagar l'hotel es pel que sortim més tard de l'acostumat. A l'hotel ens permeten deixar les maletes en una petita habitació habilitada per això. Hem de trobar-nos amb Bernat, com cada dia, per anar a dinar, i fent temps ens anem a donar un petit tomb pel centre. A la plaça Stortorget, on està l'ajuntament, ens sobta veure que està molt guarnida amb banderes arc-iris, com si es celebrés algun acte gai. Es curiós aquest ajuntament, que es un gran i magnífic edifici i molt digne de veure'l, que als baixos d'un costat hi hagi un restaurant.
Ens trobem amb el Bernat i ens anem a menjar, anem un altre vegada a Gustav Adolf, i avui com no es festiu tenen el que diríem “menú del dia”, autoservei d'entrant i postres, i triar segon plat, que fa que pugui variar una mica el preu. De beguda es l'aigua la que entra. La veritat es que quedem contents del dinar. Ell se'n va a treballar i nosaltres ens anem a comprar per anticipat, els bitllets per fer, els tres, una visita turística pels canals. La taquillera que parla bé el castellà, encara que no ho es com tampoc llatina, ens perdona 2 corones, al jo no tenir prou xavalla i per no canvii un bitllet.
Maite i jo passegem una mica, aprofitant per comprar els últims records, i per fer córrer el temps tot esperant la sortida de la feina de Bernat, que coincideix, amb molt poca diferencia, amb el que es formi la cua per la nostra sortida.
La navegació es entretinguda, ben explicada por la guia, en suec i en anglès. Berrnat va traduint a Maite el que diu, i jo entre el que agafo de l'anglès i el que agafo de Bernat, m'assabento de moltes explicacions, no totes, està clar. Fer una visita panoràmica-turística te l'avantatge de que t'ho expliquen tot, però no deix de ser una mica difícil pair-ho. Es increïble la quantitat de ponts que té aquesta ciutat, i la guia, que va asseguda a la proa, damunt de la part elevada on sota estan els motors, s'ha d'ajupir sovint.
Una vegada enllestit el tomb, ens dirigim a l'hotel per agafar les maletes i anar cap a l'aeroport de Copenhaguen. Tenim reservat un vol de Norwegian Airlines‎. Agafem el tren al Triangeln, aquesta estació va tenir un premi pel modernista que la seva estructura. Com anècdota dir que els bitllets els paga Bernat amb la seva tarja de crèdit, a qui hauria de reemborsar el seu import en euros, però quan passa el revisor ens diu que el bitllet no han estat pagats, per error en la tarja. Bernat li explica que nosaltres anem a l'estació i queda que pel seu viatge de tornada tornarà el treure comprovant que sigui tot correcte. Ens hem estalviat uns diners però sense intenció de fer-ho.
Nosaltres ja teníem feta la facturació i triat els seients des de Reus, però toca passar per les màquines per que ens donin les tires a enganxar a les maletes, on posi el destí, vol, etc. Per cert no es massa fàcil saber com s'enganxa, per molts dibuixos que hi hagi. Ara resulta que deixar-les a les cintes transportadores també es d'autoservei, sense personal. Tenim dues hores abans de que surti, pels que aprofitem i anem a fer una begudes. Passem les últimes hores junts. Ahir ja li vaig donar tota les monedes que em quedàvem igual que vaig fer amb les monedes daneses, ja que les monedes no es canvien. M'he gastat tot el diner suec que portava i el danès que vaig canviar, però tocarà fer números amb Bernat, per transferir-li els diners que li dec, ja que ell ha pagat molt en targeta, perquè a mi em cobrarien comissió de canvi.
El vol es bastant agradable, l'avió no va massa ple, i com que a la nostra fila hi som tres, i hi ha algunes on no va ningú, a mig vol ens canviem per poder estar més amples. Arribem a Barcelona amb un avançament de 20 minuts. Anem a l'aparcament on tenim el cotxe, paguem el preu acordat a l'oferta i ens anem cap a casa, on arribem molt cansats però molt satisfets de com han transcorreguts tots aquests dies. Aquests dotze dia han estat per recordar. Ara toca descansar, arranjar les fotografies, que han estat unes 1.950, fer els comentaris de cada dia i publicar-los. Com sempre dic, el blog ho faig per a mi, però si la gent pot aprofitar el més mínim jo m'alegraré.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.





00000000000000000000000

El vídeo correspon del dia 3 al 5 d'agost



000000000000000000000000000





dimarts, 4 d’agost del 2015

Estada a Malmö: dia 04, Copenhaguen


Nyhvan
Chiristiansborg Palace



Avui tornarà a ser un altre dia intens, però serà a Copenhaguen on anirem a passar el dia. Després d'esmorzar i baixant del menjador faig una fotografia a un avis que hi ha a l'escala: “Thieves look like you and me” (els lladres es veuen com tu i com jo) amb un dibuix que es veu com un home li fot la cartera a un altre. Això vol que que en aquesta ciutat (Malmö), els turistes també hem de portar compte, potser no hi han tants com diuen les noticies que arriben de Barcelona (82 diaris, 15.000 en 6 mesos, a turistes).
Anem a Triangel i agafem el tren fins a Copenhaguen. El primer que fem al arribar a la capital de Dinamarca es buscar un caixer automàtic per treure diners, a Reus vaig bescanviar corones noruegues i sueques, però no daneses, no sabia que les necessitaria, ja estan convençut que vindria a Copenhaguen pensava que vindria en visita des del creuer, l'últim dia i sense temps de gastar diners. Al davant de l'estació hi ha un gran parc d'atraccions, Tivoli, nosaltres ens dirigim a Vesterbrogade on paren els busos turístics. Teníem propaganda d'una empresa (CitySightseeing), però sembla ser que hi han tres competidores, i nosaltres agafem una de les altres (Red Buses). La tercera no sé el nom. Red Buses es més barata però també es més fluixeta de la que havíem previst. La prevista fa varies rutes i la que agafem només fa una, encara que s'ajusta a la que volíem. El bussos turístics tenen la avantatge que es pot anar baixant a les diferents parades, per visitar el/s lloc/s d'interès i tornar a pujar quan passa un dels següents bussos, i tantes vegades com es vulgui, a més es tenen validesa per dos dies. Durant el tomb es pot seguir les explicacions en varis idiomes, entre ells el castellà, però el so no es gaire bo i queda una mica fluix, segurament degut als auriculars que he agafat o a l'endoll. Després d'uns 20 minuts, nosaltres baixem a la parada del carrer Langeline, que es la parada per veure Den lille havfrue (La Sirenita). Encara que només baixem per poder comprar un record de aquesta figura tan emblemàtica d'aquesta ciutat. Som conscient que sempre la podriem trobar en altres botigues, però ens pensàvem que l'interval entre bussos era més curt, però resulta es que de mig hora i se'ns fa llarga l'espera. Bussos d'un altre empresa arriben més sovint, però tal i com he dit fan varies rutes, no només la mateixa.
Tornem a pujar per continuar la visita, passant per davant de la magnífica font de Gefionspringvandet, Gefion llaurant a l'illa de Selandia. Després d'uns 15 minuts de marxa ens baixem al costat d'un petit canal, o port vell, Nyhvan, ja que veiem que a una de les vores del canal hi ha molt d'ambient. Al baixar ens salta a la vista, que un petit tros de la carrosseria del bus, on està la llum de darrere i l'intermitent està xafat i una mica separat de la resta de la carrosseria. Aquest ambient que havíem vist des del bus, es que son restaurants, un al costat de l'altre, que agafa tota la línia, i que estan plens de gent dinant. Mirem l'hora, passa poc de l'una i decidim buscar lloc, però a l'ombra. El sol pica de valent, i si ja es difícil trobar lloc, més ho es fer-ho a un lloc que no toqui el sol. Al final ho trobem, en una taula de 6, on només hi han dos persones.
Ja asseguts a la terrassa del restaurant (Fyrtøjet) demanem un plat que ens sembla que han de estar força bé i es barat, però resulta que aquest, que es el menú del dia, només el serveixen fins a les 12:00. Els que demanem estan força be i no son massa cars, o sigui que podem dir que dinem be. Una vegada finalitzat passegem una mica per aquest tros, on està ple d'artistes, pintors i músics entre altres, i sobre tot, molt d'ambient. Com que tenim temps contractem un viatge pels canals amb una barcassa turística, que sortirà en mig hora. Ens asseiem en un banc d'una petita plaça amb espessos arbres. Mentre estem asseguts ens fixem que no paren de passar gent buscant envasos en les papereres, deu ser l'única forma que tenen aquestes persones, per guanyar alguns diners per viure, al retornar els envasos. En total son unes sis persones que no paren de passar, estem en un lloc turístic i ple de gent, i normalment deuen tirar molts envasos a les papereres
El tomb en la barcassa turística esta força interessant, les explicacions son en suec i en anglès, jo agafo algunes explicacions, però la veritat es que no massa. El que costa més es adonar-se de quan canvia de suec a anglès, ja que la guia ho fa sense avisar o una pausa clara entre mig. Tornem a veure la Sirenita, ara de cara, i amb molta gent al darrere. També es curiós veure, una mica apartat, un destructor que va estar a la guerra d'Irak, la curiositat no té res a veure amb el meu rebuig a aquella guerra saquejadora. Aquest destructor està dins de tota una zona senyalitzada amb la prohibició del pas, al ser zona militar. Anecdòtic es comprovar a casa, veient i arranjant les fotografies, on en dos d'elles em surten tres persones nuetes. No ho hauria vist al no ser que una de les fotografies la vaig fer amb zoom per agafar un cartell de l'altre costat del canal.
Una vegada finalitzat l'interessant navegació i veient que s'acosta l'hora en que ens hem de trobar amb el Bernat decidim anar acostant-se cap l'estació. Quan passem pel carrer Ostergade aprofitem per comprar uns gelats. Aquest carrer es un carrer de vianants i completament comercial. Ens desviem cap a Nikolaj Kirke, per poder-la admirar. Aquí en Copenhaguen continuem trobant lavabos a les esglésies. A les seves portes ens trobem al Bernat que ja arribat de Malmö. Els tres junts ens dirigim per Storkespringvandet, passant pel costat de l'Statue of Absalon. Tot aquest tros està força animat, i ens dirigim cap al Chiristiansborg Palace.
Extret del wikipedia: “El palau de Christiansborg està situat en l'illot de Slotsholmen a Copenhaguen, Dinamarca, i és la seu del Folketing (Parlament danès), l'oficina del primer ministre danès i el Suprem Tribunal danès. A més, diverses parts del palau són utilitzats per la monarquia, incloent les sales de recepció Real, la capella del palau i les cavallerisses reals. El palau és la casa dels tres poders suprems de Dinamarca: el poder executiu, poder legislatiu i el poder judicial. És l'únic edifici del món que alberga les tres branques de govern d'un país. El palau de Christiansborg és propietat de l'estat danès”.
Creuar per dins aquest palau val molt la pena, ja que es un edifici majestuós, sense poder faltar el fer fotografies amb l'edifici al fons. Comunicat amb el palau hi ha els jardins de la Royal Library Garden, amb el Danish Jewish Museum, que té al darrera la nova The Royal Library, un gran edifici de vidrieres negres que dona al canal. En mig dels jardins hi ha un estanyol amb una font en mig. Com veiem que hi han nens que estan asseguts a la seva vora i remullant-se els peus , Bernat i jo es decidim a fer-ho també. Al començament l'aigua la trobem una mica freda, però al poc ja es té una sensació molt agradable.
Una vegada amb el peus el més assecats possible, ja que no portem tovalloles, ens dirigim cap a la Rundetarn de Trinitatis Kirke (rundetarn en danès significa torre rodona). Aquesta torre és un dels edificis més emblemàtics de Copenhaguen i fou construïda per ordre del rei Christian IV. Una de les seves característiques és que per arribar al cim, en lloc de pujar per una escala cal fer-ho per un passadís en forma helicoïdal. La llegenda diu que el rei ho va exigir així per tal de poder-hi pujar a cavall. Des del cim es pot observar una bonica panoràmica del centre de la ciutat. Ara, a més, es una atracció turística. Arribem a tres quarts de sis, i la veiem molt alta i decidim no pujar-hi. Hi bastant de gent al peu que sembla que han pujat i han baixat, com un grup de francesos, que a més tenen ganes de xarrameca. També va entrant gent per pujar-hi.
Nosaltres ens dirigim cap a Christiania, que es una especie de comuna alternativa, que es va formar als anys 60. Es un barri pintoresc on abans es comerciava lliurement amb drogues toves. Diuen que les freqüents batudes de la policia han posat fre, però el que vam veure, potser es frenat però no finalitzat. A sembla més un petit circ digne de visitar, que fa ho estigui molt, però amb la característica olor a droga, i conservant l'ideal hippy. Hi han bars, alguns serveixen menjars, i també paradetes de articles fets a ma, i d'altres coses. Hi ha un petit escenari, on es veu que de tant en tant fan actuacions. Ens prenem unes cerveses en un lloc enlairat, bastant ple de gent, ja que no trobem lloc a les taules, a l'única que hi havia lloc no em vist en bons ulls seure'ns. Com curiositat dir que dins està prohibit corre i fer fotografies.
Al sortir busquen un autobús que ens porti a l'estació i d'allí a Malmö. No ens sorprèn gens veure gent dormint a l'entrada de l'estació de Copenhaguen, ja que estàvem avisats que això succeeix. Avui per sopar toca anar a una pizzeria (Big Mama's Pizza). Quan sortint comença a ploure, el primer dia des de que vam començar el creuer, que ens mullarem. Anem sota la pluja però com cada vegada plou més fort i encara ens queda un tros fins l'hotel, ens refugiem en un tendal d'un restaurant que està tancat, podent-nos asseure's en les taules i bancs que estan apilats amb cadenat. Mentre veiem gent a peu i sobretot en bicicleta que no semblen amoïnar-se gaire, segons diuen aquí plou 180 dies a l'any encara que poca estona. Però l'aigua comença a córrer per darrere, i la tempesta no afluixa, tot al contrari. Ens decidim a sortir i continuar cap l'hotel. Amb una bona mullada hi arribem, Una vegada secs i penjada tota la roba mullada, ens anem a dormir, pensant que demà serà l'últim dia d'aquest viatge.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.








00000000000000000000000

El vídeo correspon del dia 3 al 5 d'agost



000000000000000000000000000





dilluns, 3 d’agost del 2015

Estada a Malmö: dia 03, Malmö


Turning Torso
Oresundsbron



A partir d'ara les coses seran un mica diferents, ja que en els pròxims dies Bernat només podrà estar amb nosaltres per dinar, a les 12, i després quan plegui de la feina, a les 5. Aquest matí la Maite no té massa ganes de caminar, ja que està cansada de l'atrafegament d'aquest dies, en canvi jo vull aprofitar per veure més llocs. Primer vaig a esmorzar, l'autoservei de l'hotel es bastant bo i variat. Variat en el menjar, encara que cada dia hi hagi el mateix, dona per anar variant quan es tracta de quatre esmorzars. Una vegada enllestit aquesta feina diària, toca el moment de sortir a caminar, encara que sol.
Vaig cminant a pas ràpid per Regementsgatan i per Kung Oscars väg, deixo a la dreta el gran parc Slottsträd i el carrer on està el Teknikens och sjöfartens (el museu de la tècnica), i entro al gran àrea d'esbarjo, Ribersborgsstraden, que em queda totalment a l'esquerra. Una gran zona de gespa (o similar) que a trossos està una mica amarronada, entre Turbikanalen i el carrer Vaktgatan, i entre Limhamnsvägen i el mar. A l'altre costat dels dos carrers hi han blocs d'habitatges. Aquesta àrea d'esbarjo es un dels llocs on els “malmoguienses” van a passejar a peu o en bici, sols o en família, o simplement a passar una estona a l'aire lliure.
Des d'aquí es pot veure l'Oresundsbron, el pont que uneix per carretera i ferrocarril Malmö i Copenhaguen. Es veu clarament com surt des de Malmö i després es va perdent en la llunyania. També es veu clarament el Turning Torso. El pont i l'edifici son dos dels elements emblemàtics de la ciutat. No m'entretinc massa ja que he d'estar a no més tardar, a tres quarts de dotze a l'hotel, ja que a les dotze hem quedat amb el Bernat. Me'n vaig a creuar el Turbinkanalen, passant pel costat del Malmö Wake Park, un petit parc d'aventura. Per arribar a Salongsgatan, he de creuar dos petits ponts, a l'esquerra hi ha un petit moll de petits vaixells d'esbarjo i a la dreta quatre habitatges enclavats en un petit ramal del canal.
Per Salongsgatan arribo al peu del Turning Torso (tors en gir). Aquest edifici es un gratacel de 190 metres d'alçada i 54 plantes, sent l'edifici residencial més alt de Suècia i segon d'Europa. Es una obra de l'arquitecte Santiago Calatrava (aquell del que fa un temps, alguns en deien: “Calatrava te la clava). Aquesta torre està inspirada en un tors humà que es retorça sobre si mateix en un gir de 90 graus, des de la base fins a l'última planta.
Extret del wikipedia: “L'origen de l'edifici es remunta a 1999. El llavors director gerent de la cooperativa sueca d'habitatges HSB (la major de Suècia, fundada en 1923, promotora i actual propietària de l'edifici), Johnny Örbäck, va quedar impressionat en veure en un catàleg una escultura d'un tors humà de Calatrava realitzada en 1998. Immediatament es va posar en contacte amb ell i li va demanar que apliqués el concepte a un edifici residencial que la seva empresa volia construir en Malmö.
Una de les raons per construir el Turning Torso va ser restablir un panorama urbà recognoscible per Malmö, que havia quedat orfe des de la desaparició de Kockumskranen (La Grua Kockums) en 2002, situada a menys d'un quilòmetre de l'actual emplaçament de l'edifici. Els polítics locals van considerar que era important per a la ciutat tenir un símbol per Malmö (Kockumskranen, una enorme grua utilitzada per a la construcció de vaixells en les drassanes de l'empresa Kockum, simbolitzava, d'alguna forma les arrels de Malmö com a ciutat industrial; Turning Torso podria ser considerat com un monument d'un Malmö més nou i internacional”.
Estar al peu d'aquest edifici dona unes sensacions estranyes, al comprovar com es va girant la seva estructura. Després d'una bona estona admirant aquesta singular mole d'acer, vidre i formigó emprenc la tornada, per això agafo el carrer Vastra Varvsgatan. De sobta em sembla que alguna cosa no està bé i quan arribo a la cantonada amb Riggaregatan i després de mirar-me millor el mapa, tot el dia vaig amb el mapa a la ma com els “guiris” (que per cert es el que soc aquí), m'adono que he agafat be el carrer, però en direcció contraria. Em torno però per uns altres carrers, una part en construcció. Tota aquesta zona es d'expansió, on junt a algunes cases adossades molt boniques, hi han blocs de pisos de diverses alçades però amb molt bona harmonia, i les que estan construint també sembla que seran harmonioses amb l'entorn. Es veu que es de les zones en expansió, més cares, tot tenint en compte que Malmö té molts problemes d'habitatge, ja que som cars i difícil d'aconseguir els de lloguer. Per assegurar-me que vaig bé, li pregunto a una dona que porta un cotxet de crio, i em diu que segueixi per on vaig, que es correcte.
He d'accelerar el pas ja que he perdut una mica de temps. Passo per davant de World Maritime University i enllaço pel camí per on he vingut. Arribo a temps per, junt a la Maite, anar a esperar al Bernat a que surti de treballar per anar junta a dinar.
Anem a un restaurant on està molt concorregut de gent treballadora (Gränden), i on l'entrant i el postre es autoservei, i s'ha demanat el segon plat, amb beguda d'aigua o un líquid que no sé catalogat però que té bon gust, una mica esdolceït. No entra el cafè o similar. El dinar es molt bo i abundant. Els menjars d'aquests països abunden les salses, o sigui a qui no els agradi o els senti malament, han de portar compte.
Bernat es va a treballar i nosaltres tornem al Teknikens och sjöfartens ja que no vam acabar de veure'l i es bastant interessant, tot passant per dins del Gamia kyrkogärden, que es un cementiri reconvertit en passeig. Un passeig pel cementiri és com un passeig pel passat. Les inscripcions en els làpides de les tombes recorda a les famílies que han jugat un paper preponderant en el desenvolupament de la ciutat durant la dècada de 1800 i principis de 1900. Ara ja no enterren ningú aquí, quedant com el vell cementiri.
Una vegada al museu, Maite i jo, ens dediquem a visitar les sales que no havíem pogut veure l'altre dia, i completar la que vam deixar a mitges. Una visita curiosa es entrara dins del submarí U3. Era un submarí de capacitat per quatre mariners. Per visitar-ho des d'una punta a l'altre s'ha de passar per dos forats rodons, un d'ells doble, on una persona amb excés de volum i poca agilitat, li costa una mica, sobre tot el forat doble. Les comportes si es tanquessin a l'hora faria quedar dividit el submarí en tres compartiments. Poca mobilitat en tot el submarí devien de tenir els soldats que habitaven aquí. Es estret i ple d'instruments de control i d'indicadors.
A l'hora acordada arriba Bernat, i tots tres finalitzem a la sala de la ciència, molt similar al Museu de la Ciència del CosmoCaixa, quan jo el vaig visitar. En tres activitats competim a veure qui guanya, riem molt. Quan manca un quart per l'hora de tancar ja comencen a avisar per que la gent marxi, nosaltres apurem fins l'últim moment. Des d'allí ens anem a l'estació central per agafar el tren ja que volem tornar a l'Ikea a comprar uns quants dels articles que li manquen al pis del Bernat. També apurem fins a l'hora de tancar. Anem a deixar els embalums al pis i després a sopar. Tornem al japonès (Restaurang Yukai), on un altre vegada quedem contents. Després de sopar i a la sobretaula, tot xarrant, no ens adonem que va passant el temps i quan marxem, ràpidament tanquen portes, o sigui que estaven esperant que nosaltres marxéssim per tancar. D'aquí cap a l'hotel i esperar a un nou dia.

Fotografies baixades d'inet





Grúa Kockums (fotografia del 2002)
Oresundsbron





Per baixar i/o veure les fotografies, teclejar aquí.

00000000000000000000000

El vídeo correspon del dia 3 al 5 d'agost



000000000000000000000000000



diumenge, 2 d’agost del 2015

Estada a Malmö: dia 02, Malmö i Copenhaguen


Llac Pildammarna dins del Pildammsparken
Den lille havfrue (La Sirenita)




Avui ens toca un altre dia intens, tot visitant aquesta localitat de Suècia i Copenhaguen a Dinamarca. Una vegada ben esmorzats en el autoservei de l'hotel, ens trobem amb el nostre fill i comencem la passejada d'avui. De primer ens dirigim a creuar el Magistratsparken (parken es igual a parc), passem per davant del Malmö Opera, i per l'entrada al Malmö Idrottsplats (Malmö IP) que son unes instal·lacions esportives. Ens endinsem per Pildammsparken, on dins hi ha el magnífic Pildammarna, un gran llac amb sortidors d'aigua en mig i moltes aus, ànecs, gavines, corbs i altres. Sortim quasi al davant del Malmö Stadion, que era el camp on jugava l'equip local de futbol, però per no reunir les degudes condicions per partits internacionals, l'equip local Malmö FF juga al nou estadi Swedban Stadium (més conegut com Malmö Nou Estadi). Aquest nou estadi es darrere de l'anterior.
Ens tornem a introduir pel mateix parc, i el primer que ens trobem es un petit teatre, amb l'escenari a més baix nivell i unes grades al tombant, pels espectadors, on hi ha una persona pujant les escales saltant amb els dues cames juntes, arribant dalt, baixant normal i tornant a pujar saltant. Amb el dia solejat i calorós que fa, no sé com ho pot aguantar. Aquest parc, tal i com he dit abans es digne de visitar, amb jardins molt ben arreglats i vistosos, grans arbredes, escultures, parterres amb flors, pèrgoles, fonts ornamentals ..., o sigui quasi tot del que es pot demanar a un gran parc enjardinat. I tant com també he dit abans, hi han molts ànecs. Tres curiositats, en una arbreda on en mig hi ha una pèrgola d'obra, es el lloc on hi veient més brossa escampada. Un altre es que en un tros tot de gespa a tocar al llac i darrera una bardissa molt ben tallada, hi ha unes dones amb grans bosses de botelles de plàstics, que tot sembla que les van recollint per després portar-les a vendre, aquí a Suècia paguen per tornar els envasos. L'última curiositat que veiem, es que hi ha una escultura que es com si fos una planxa de costat (el electrodomèstic), de pedra amb mànec de ferro.
Ens anem cap l'estació de Triangel, on a la plaça, prop de l'entrada, Maite i jo ens asseiem en uns bancs, ja que Bernat ha de fer una petita gestió. Hi ha un gran aparcament de bicicletes que està “arrebotit” de bicis. Com a tota gran ciutat, estar assegut en un joc de pas, es una petita distracció per la varietat de gent i fets que en fan.
Una vegada finalitzada la gestió, el fill ens ensenya el seu pis, que encara està en mínims, però que ja anirà enllestint. Ens anem a dinar a un restaurant italià, però bastant suecialitzat. (L Angelo pub & Ristorante). Com que dinem a la terrassa, em fixo i comentem que a les terrasses del bars i restaurants hi han unes petites mantes, en moltes taules, perquè la gent es pugui tapar quan fa fred, mentre continuen menjant i/o bevent a fora. Com anècdota, Maite tenia una manta a l'esquena, i quan va al servei, una nena que està en la taula de darrere, els bancs de seure estan a tocar, li fot la manta. Quan Maite torna del servei i ho veu, es fixa que la nena està (com es diu) rient sota el nas. No passa res.
Ens anem a l'estació a buscar el tren cap a Copenhaguen. Des de l'estació anem a peu cap on es la Den lille havfrue, o sigui La Sirenita. Hi han algunes dificultats per poder-la fotografiar sense gent, per la quantitat que s'acumula al seu voltant, tant darrera de la barana, a les escales, com al seu tombant, tot això ajuntat que no es una figura gran, tot al contrari. Al final després d'unes quantes fotografies, pels dos costats i per darrere, la part del davant dona al mar, podem marxar satisfets de feina feta (??). Ens anem a prendre uns gelats a Langelinepavillonen, i després ens dirigim al Kastellet, antic castell on encara viuen un/s destacaments de soldats. Els habitatges es veuen arranjats i molt bé, i el gran jardí que l'envolta, preciós. Té forma de pentàgon, tot rodejat per un fossat amb força aigua i només amb dos entrades, per ponts, una al nord i l'altre al sud. Hi ha un camí que tomba tot el contorn, un camí de ronda elevat, al centre estan les edificacions, l'església (Kastellskirken) i uns monuments dedicats als cascs blaus noruecs mort en servei. Bernat i jo donem tot el tomb al camí, i Maite es queda descansant en un banc. Ens avança un soldat, amb fusell penjat a l'esquena, que fa un a part del camí de ronda, fent sortir a la gent que està asseguda o estirada a la gespa, ja que està fora del camí i fent lligar a un gos que anava solt, al seu propietari. Una vegada reunits els tres, creuem tot el castell, passant entre els habitatges i sortint per l'altre porta. Just estic a temps de veure el canvi de guàrdia, un soldat al davant de la bandera.
Passant pel mig del Churchillparken arribem a l'església de St Alban's Church i al Gefionspringvandet. El Churchillparken està dedicat al polític anglès i on hi han varies figures de persones amorfes, en diferents punts. També entre altres hi ha una escultura dedicada a una walkyria. Gefionspringvandet es una gran i espectacular font on la deessa llaura la illa de Selandia amb els seus quatre fills en comptes de quatre bous. Els bous de la escultura representen els seus quatre fills. Tant l'església com la font l'havíem vist mentre fèiem el camí de ronda, i ens havia semblat que valia molt la pena, tal i com ha estat.
Una vegada enllestit aquestes visites, per Esplanaden i per Gronningen anem cap a l'estació. Abans d'anar cap a Malmö fem una aturada a Svågertorp per comprar uns articles a l'Ikea, però resulta que els diumenges tanquen a les set i nosaltres hem arribar a tres quarts de set. A Suècia els horaris de les botigues van diferents, a més les begudes alcohòliques, son en botigues especials i horaris bastant estranys per nosaltres. Però en general l'horari en aquest país es molt més sensat que al nostre.
Avui per sopar ens conformem amb unes amanides en un McDonalds, en un establiment molt brut. Es veu que no hi ha personal per netejar les taules i el terra, on a trossos t'enganxes al caminar. El menjar es normal en un establiment d'aquesta cadena. Després cada u al seu cau, però Bernat abans d'anar-se cap a casa, cada dia ens acompanya fins a la porta de l'hotel. 

Per baixar i/o veure les fotografies, teclejar aquí.

00000000000000000000000

El vídeo correspon als dies 1 i 2 d'agost



000000000000000000000000000

dissabte, 1 d’agost del 2015

Estada a Malmö: dia 01, Malmö


Església de Sant Petri
Església de Sant Johannes



Avui es el dia en que acabem el creuer. El nostre viatge de retornada a Barcelona sortia en un xàrter d'Ibèria, de l'aeroport de Malmö, a les 12:55, pel que si no l'haguéssim anul·lat, tampoc ens donaria el temps suficient per fer cap de les excursions possibles, de les programades, que son per visitar aquesta ciutat o Copenhaguen. Nosaltres em anul·lat la tornada per poder passar uns dies amb el nostre fill, que viu i treballa aquí. Ahir des del vaixell el vaig trucar i vam quedar que ens recolliria al moll a les 9 del matí. Li vaig confirmar el moll on atracaria el vaixell, una vegada el taulell d'informació del vaixell tenia constància de quin seria.
Ahir a la nit vam deixar les maletes a la porta de l'habitació, des d'on van ser recollides, les que retornaven cap espanya les han portar directament l'avió, i les que, com nosaltres, ens quedàvem aquí, a la terminal. Com que hi harien varis vols cap a Barcelona i Madrid, i aquests últims eren a primera hora de la tarda, donava temps per que els que retornaven a Madrid poguessin fer alguna de les diverses excursions o visitar Malmö pel seu compte. Els de Barcelona només donava per fer una visita panoràmica d'un hora a Malmö, ja que llavors ja els porten directes a l'aeroport. Nosaltres junt amb els que es quedaven aquí, els que feien excursions programades i els que visitaven la ciutat pel seu compte, desembarquen quan passa poc de les vuit del matí. Les maletes ja estan a la terminal, però hem d'esperar al nostre fill. Per cert que una empleada ens ofereix de trucar pel seu telèfon al nostre fill, perquè no ens costi res la trucada. La terminal es una gran nau, amb bones filades de cadires, no com la de Trondheim; també hi ha un mostrador amb dos noies donant informació de la ciutat, i marcant als mapes que donen, el millor de visitar i la ruta d'anada i tornada. Per cert des del moll fins a la estació central està marcat amb punts grogs a les voreres.
Com que a mi se'm fa llarga l'espera estan assegut a la terminal, surto i segueixo el camí marcat per anar cap el centre, però només arribo fina a la rotonda amb Carlsgatan. I me'n torno, encara no son les nou. Vaig retornant a pas lent i quan estic prop de la terminal, em giro i ja el veig que va venint a pas ràpid. Com sempre venia amb el temps ben calculat i arriba quan manquen molt pocs minuts per les nou de mati. Ens retrobem els tres, ens ajuda amb les maletes, i prenem el camí cap l'hotel. Aquí no té cotxe, i hem d'anar a peu, carregats amb les tres maletes i la motxilla. No anem per on van els turistes, si no que agafem unes dreceres que ell coneix, com per exemple creuant l'estació.
Em deix sorprès el brut que està aquesta ciutat, llaunes, plàstics i sobretot burilles, quan nosaltres tenim una idea molt diferent d'aquests països. El primer que el fill em diu, es que aquí ha Suècia té moltes coses bones, però que perfecte no ho es. El trajecte fins a l'hotel se'ns fa llarg, a la Maite i a mi, però per fi arribem. Ens confirmen l'arribada, ja ho teníem reservat, ens diuen que fins a les tres no estarà disponible, tal i com posava a la pàgina web de la reserva, i ens deixen les claus per posar els embalums en una petita cambra destinada a aquest us.
Una vegada retornada la clau, ens anem a visitar la ciutat. Per on primer passem es per Kungsgatan, un petit passeig enjardinat que ens porta fins a l'església de Sant Paulí (S:t Pauli kyrka), molt bonica pels quatre cantons, com està en obres no es pot visitar. En aquesta ciutat tenen preferència les bicicletes, inclús davant dels vianants, tota la ciutat està plena de carrils-bici, on si no portes compte els que van llampant t'envesteixen.
Prenem el primer contacte amb la ciutat, creuant el Rörsjökanalen, on veiem un altre novetat per nosaltres, la gran quantitat i varietat d'ànecs, junt a les sorolloses gavines (de les que que també hi han moltes, al ser ciutat marítima) i altres aus, com corbs. Passem pel costat del Moderna museet, on al davant hi ha una curiosa escultura. Passem per Gustav Adolfs torg, Stortorget (on hi ha l'ajuntament), per anar a visitar S:t Petri kirka, trobant-nos que no es pot visitar, ja que hi ha una celebració, quedant que hi tornarem més tard. Una cosa que em sorprèn es la quantitat de cendres que hi ha a la ciutat, perquè els fumadors no tirin les burilles a terra, encara que no tothom en fa cas. El centre està bastant més nets que per on vam entrar al matí, exceptuant les burilles. Hi han habitatges molt macos, igual que passa a la majoria de les ciutats antigues que han conservat els barris vells, encara que per diferents al que tenim, son molt vistosos i a mi m'agraden molt.
Es hora d'anar a dinar i el Bernat ens porta a un restaurant que coneix, el menú no es car i es bo (Gustav Adolf), però resulta que el menú només ho fan els dies laborables i no s'havia fixat que avui es dissabte. Ens quedem igual i demanem a la carta, el dinar es bo i el preu mitjà. Després d'això visitem S:t Petri kirka, amb la sorpresa que en aquesta església i les altres que em visitat hi han lavabos, fet impensable en el nostre país.
El sol pica bastant, i em fixem que quasi tots el bancs, que per cert abunden, estan de cara al sol. Continuem estant de sort, ja que estem en un país on plou uns 180 dies a l'any. Ens dirigim al Malmö museer, tot passant pel costat d'una escultura d'Eva Hild, anomenada Rubato. L'edifici de l'actual museu era una fortalesa construïda a l'any 1434 pel llavors rei de Dinamarca, Erik av Pommern, llavors Suècia pertanyia a Dinamarca. La visita al museu es entretinguda encara que alguna de les sales son difícils d'interpretar, amb unes sales dedicades a Aquàrium que son molt dignes de visitar, amb l'al·licient de poder veure alguns peixos i rèptils ben amagats i mimetitzats amb l'entorn. Com l'entrada val per aquest museu i pel Teknikens och sjöfartens, o sigui museu de la tècnica, allí ens dirigim. Per l'hora que arribem només podem veure unes poques sales, quedant pendent la visita a la resta i al submarí que tenen exposat en pati comunicat. La veritat es que notem que es foten fora, per l'hora, però sense paraules, ni males maneres ni mala cara.
Retornem tot caminant per el gran Slottsträdgärden, amb un reformat molí de vent. Tot un tros de Malmö està separat de la resta pel Rörsjökanalen, però molt ben comunicat pels nombrosos ponts. Es una ciutat amb dos grans parcs, i altres de petits, on la gent va a passejar, a prendre el sol (quan en fa), a meditar, a fer running, etc., o sigui a prendre contacte amb la natura.
Abans de tornar a l'hotel ens anem a sopar a un restaurant japonès (Restaurang Yukai), on amb les dificultats de l'idioma, el Bernat ja s'entén una mica en suec, endevinem els plats a elegir. Ja cap l'hotel on ens donen les claus de l'habitació i els pass pel wifi per quatre dies. Ens sobta que un hotel com aquest no tingui armaris on posar la roba i les maletes, sort que qui hi ha un llit de més, on poden deixar una de les maletes oberta.
Res més per avui, ja que hem de descansar, que demà ens espera un altre esgotador dia de visita a la ciutat.

Per baixar i/o veure les fotografies, teclejar aquí.







00000000000000000000000

El vídeo correspon als dies 1 i 2 d'agost



000000000000000000000000000