"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 28 d’octubre de 2012

Casetes Velles, Fageda, Cirers, Vallcaneres, Casetes Velles

Font de Garrido o de Pataques - Cova dels Cirers

Per avui havia quedat amb tres companys per anar a la Fageda del Retaule, però el divendres es posa en contacte amb mi un dels companys i m'explica que no pot venir, i ahir a ultima hora i degut a la previsió de forts vents, els altres dos també em diuen que no venen, pel que al final em quedo sol. Abans d'anar-me a dormir penso en que faré avui i al final decideixo que ja que tinc tot preparat amb els mapes e informació impresos, els tracks i waypoints passats al gps, m'aniré igualment, ja que sempre he estat dels que he pensat que encara que m'agrada sortir amb els amics, també m'agrada, i molt, sortir en solitari, tot i tenint en compte que degut al meu estat físic i mental no es massa aconsellable.
Agafo el cotxe i enfilo cap a l'A7 on el vent es deix sentir de males maneres. Mercès a les indicacions que em va donar una xicota de Roquetes que estudiava anglès amb mi el curs passat, m'estalvio passar per dins de Roquetes i de Mas de Barberans per poder arribar a l'entrada de la pista a la Vall i a Casetes Velles. A l'entrada llegeixo un cartell que posa a Casetes Velles 15 kms. encara que el meu cotxe em marca 17 quan arribo, no ve d'un. Aparco el cotxe a la vora d'un dels masets-xalets que hi ha. Em preparo i em fixo que hi un tollet al costat d'on he aparcat i aquest està glaçat o sigui que avui ha baixat molt la temperatura per aquests paratges.
Surto a buscar el Pr que passa pel costat del Mas de l'Andresito quan manquen dos minuts per les nou del matí. El vent bufa fort i a més fa un fred que pela, sort que he portat roba suficient, quina forma mes bestial de baixar la temperatura en una setmana!.
Ja pel camí a la Portella de Calça es comencen a veure colors grocs i vermells als arbres de l'entorn. Al poc de deixar la portella, faig una petita equivocació, sort que curta, ja que segueixo uns metres el camí cap el Mas de Pataques quan he d'agafar el del Pla del Torn, segons marca un pal indicador; rectifico aviat. El camí passa pel costat de la font de Garrido o de Pataques i després comença una pujada que ja vaig fer l'altre vegada que van anar al Mas de Sarro. Passa un tros molt rocallós i que rellisca una mica al estar moll. Deixo el camí que va al mas, marxant cap a la dreta. El camí es bonic, obac i queda a resguard del vent, però es continua escoltant amb tota la seva potencia, soroll que no em deixarà en tot el dia. Al arribar al Pla del Torn enllaço amb la pista que baixa cap a la fageda, encara que primer puja una mica. Abans d'arribar al pla trobo una pintada en vermell d'unes fletxes ben grosses, que sembla mentida que en aquest parc es permetin, sempre que no sigui pintat per ells amb algun motiu en concret.
Quan estic baixant per la pista de la fageda em trobo la primera persona, que per cert es un corredor que em pregunta si manca molt pel Faig Pare. Quan arribo al faig ja trobo el primer grup de persones dels varis que em trobaré a partir d'ara. Dels diferents grups que em vaig creuant escolto uns comentaris que em fan gràcia, “Es molt maco però puja molt”, i a la font del Retaule: “Aquesta aigua es bona?, no està tractada, a lo millor es dolenta”. Un altre grup també em pregunta si manca molt, la qüestió es que en el tros entre el faig i la font del retaule em trobo com a mínim a quatre grups, i després entre la font i la cruïlla a la Fou un altre.
En principi des del Faig Pare a la Font del Retaule tenia intenció de baixar pel barranc del Retaule i no per la pista, però trobo que al ser un barranc molt obac està bastant moll i amb una bona doblada de fulles que no deixa veure ben be on poses els peus i anant sol, no em decideixo i baixo per la pista.
Per la pista de les Vallcaneres i abans de l'entrada cap el Barranc dels Cirers em trobo al Joan i al Jordi, de Deltebre, dos excursionistes molt simpàtics, amb els que mes o menys anirem junts fins a la Cova dels Cirers. A l'esplanada al costat del barranc jo pujo a visitar la Cova dels Cirers II (segons nomenclatura d'en Lluis Ibañez, gran coneixedor del Port). La cova es una gran balma. Segueixo camí fins a la Font dels Cirers i els tres junts busquem la Cova dels Cirers, que mercès a les indicacions d'un grup de quatre persones que ens creuem la trobem de seguida. Una cova amb una portalada de fusta i que va estar habitada, conservant una estufa de llenya i els tubs per treure el fum. Aquí ens separem i jo segueixo sol, però he de buscar la continuació ja que les senyals del gps té molts rebots al estar dins del barranc i molt entafonat, pel que el track que porto no es de fiar.
Reculo i prop de la font trobo una traça feble i costeruda que sembla va a la direcció correcta, em costa pujar i al poc arribo a una traça mes ample travessera, tombo a l'esquerra i em torna a porta a la cova o sigui que a més d'equivocar-me de direcció em demostra que el camí correcte es des la mateixa cova. Faig el canvi de direcció i el camí cada vegada es fa més fàcil de seguir, amb un tros on es veu l'empedrat més o menys conservat. Vaig a sortir a una pista molt malmesa que deixo al poc per anar fins a la Cova Trobada, que visito només l'entrada. No m'entretinc ja que tinc dos trossos dels que falta fer que no estic massa segur de com ho trobaré.
Des d'allí vaig a buscar la pista de les Vallcaneres i a partir d'aquí vindrà el tros que no se si hi ha camí. Es tracta d'enllaçar el Mas de les Vallcaneres a la Carrasca Grossa, son només uns 400 metres de distancia. Pujo per la vora de les parades amargenades fins un collet i aquí comença l'odissea del dia, que no pot faltar en cap de les meves sortides. Hi ha una traça que baixa pel mig de la barrancada, encara que està tan tapada que no es deix passar, he de salvar com puc la quantitat de troncs, herbes i roques, sempre intentant no perdre mai de vista el rastre, però en alguns moment se'n fa molt difícil el pas. Es en aquests moments quan penso que jo no estic per fer recerques com aquesta i menys anant sol, però com sempre el cap em pot més que les cames. La veritat es que amb dificultat em surto, i arribo al costat de la Carrasca Grossa, quedant convençut que el sender existia. Si dins del que cap he arribat be es mercès al gps que en tot moment em marcava la direcció exacta on em trobava jo i la carrasca. A la font de la carrasca, molt ben arranjada em paro a menjar, ja que des d'abans de sortir de casa que no he menjat res a banda d'una petita peça de fruita al Pla del Torn.
Des de la font fins les Casetes del Cap Gros la pista va pujant, i poc a poc el terra es va fent verdós. A l'entorn continua havent els colors grocs i vermells, però en majoria predominen els verds llampants. Aquí em passa un tot terreny amb gent. Abans de les casetes busco la possible font de la Rabosa, segons mapa, i pel que em sembla deu ser alguna surgència en mig el barranc, això si està ben senyalitzada. El que si que es troba al costat del camí es la Font del Cap Gros, assecada ja que porta l'aigua a una bassa anti-incendis, que per cert s'està badant per un costat.
Des de les casetes amb molt bona visió de les Serrassoles, i amb camí evident i molt bonic es va baixant, amb algun repetjó entremig, cap a Casetes Velles tot passant pel Mas de Bolero, bastant nou, amb teulada però molt desfet per dins (i ple de brossa), el Mas i font de Socarrat (amb aigua), totalment arruïnat, dos runes i una font que no he sabut els noms, un gran pou (també amb aigua) al costat del Mas del Frare, molt canviat de l'última vegada que vaig estar aquí, i la font del mas del Frare.
Abans del mas de Socarrat el camí passa per un bosquet de pins prims però alts, i degut al vent que continua bufant, grinyolen tots, donant una sensació estranya al passar entre ells.
Arribo on tinc el cotxe a un quart i mig de sis després de fer uns divuit quilòmetres i mig.
El dia en quant al temps ha estat molt dolent ja que el fred ha picat molt i el vent ha estat molt viu, deixant-se notar molt a les zones obertes, on s'intensificava la seva molèstia, i a la resta i durant tot el dia s'ha estat escoltant les seves bufades. En quan al paisatge no puc demanar massa cosa més, els colorits han estat esplendorosos amb les tonalitats de grocs i vermells en les zones solejades i verd llampant i lluminós a les obagues. Les fulles dels faigs encara no han començat a caure de valent pel que hi havia aquesta varietat de colors, en canvi els roures encara que no han perdut tota la fulla, ja van més avançats.
Com sempre he tingut dos errades, encara que que avui han estat curtes, una al sortir de la Portella Calça i l'altre al sortir de la Cova de Cirers, però tal i com he dit han sigut molt insignificants aquesta vegada. El que si que ha estat una mala decisió encara que ha sortit be, es l'enllaç entre el Mas de les Valcaneres i la Carrasca Grossa, ja que eren dos punts que volia visitar i si havia de recular des del mas a buscar el camí de la Carrasca em representava quasi dos quilòmetres de més. Dic mala decisió pel fet d'anar sol i que em podia haver sortit malament i no estic per masses excessos.
Avui tenia moltes ganes d'anar a visitar la carrasca i baixar pel camí des de les Casetes del Cap Gros a Casetes Velles sense anar a buscar el Gr per un motiu, a l'any 2006 vaig visitar per primera vegada aquesta zona amb una sortida amb guia, i quan vam visitar la carrasca van veure que les arrels estaven molt descarnades degut a la ampliació de la pista i ens va dir el guia que s'estava morint, fet que no ha passat, segurament, amb altres possibles motius, al marge de contenció que li han fet i ara està esplendorosa. Igual d'arranjada està, ara, la font. I la baixada volia fer-la pel que el guia ens va dir que ell havia intentat fer-la i no va poder passar pel brut que estava, i a mi sempre m'havia semblat que si havia masos no podia ser que no es pogués passar, però ..., llavors va ser quan vaig trobar un track que hi passava, encara que el track que jo vaig trobar era del 2008, i des de llavors també podia haver passat moltes coses.
Resumint un gran dia de muntanya, però he de donar la raó a un amic meu que sempre em diu que la part mental ha d'anar en consonància a la part física d'una persona i en el meu cas no van sincronitzades, potser algun dia ho aniran.

El track està retocat i tret les errades. El tros de la zona del Barranc de Cirers pot haver errors per la rebotades de les senyals al meu gps.

Per baixar el track, teclegeu aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.


00000000000000000000000
No se el perquè però quan pujo el vídeo al "youtube" em dona alguns errors en les transicions d'algunes fotografies. L'original no m'ho fa i quan ho pujo, si Em penso que deu ser error en la pujada a "inet", ja he provat de pujar-ho quatre vegades i sempre hi ha alguna falla pel que decideixo deixar-ho tal i com ha quedat. 

Es pot veure en diferents resolucions.


00000000000000000000000

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Encara que ho diguin l'anglès no es fàcil

Es un acudit bastant vell però a mi m'ha agradat:


0000000000

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Capçanes a Serra d'Almos pel camí de Tivissa i tornar pel sender de la Serra de Cavils

Font de les Canals o de Santa Rosalia - Caseta d'en Pocaigua


Després de la pallissa que em vaig donar el divendres tenia previst per avui quedar-me a casa, però ahir en Josep es va posar en contacte amb mi i em va “enredar” (segurament es que ja estava predisposat) a fer un tomb senzill entre Capçanes i la Serra d'Almos.
Avui ens trobem la Neus, en Josep, jo, i està clar, la Bruna i ens hem anat fins a Capçanes. La idea es fer un tomb extret de “wikilock” i fer el mateix tomb però d'una manera diferent. Aparquem al costat de l'estació de ferrocarril i sortim quan manquen cinc minuts per un quart de deu, en direcció a la font de les Canals o de Santa Rosalia, un lloc prop del poble i molt encisador, a més d'obac. Per aquí passa el Barranc de Capçanes que es un dels que subministren aigua al pantà de Guiamets, per cert molt buit.
Des d'aquí agafem el Camí de Tivissa, totalment pista, que va passant entre zones conreades, ben arranjades, i altres d'abandonades que encara conserven les marjades que recorden els seus temps quan les conreaven. Es van alternant els masets ben cuidats o inclús remodelant-se i engrandint-se amb els arruïnats. D'aquest camí no hi gaire cosa més a remarcar a banda de les bones vistes sobre el pantà i les muntanyes llunyanes del nord-oest amb el fum de la central d'Ascó que surt per darrera de les carenes. El que si que m'estranya es que tot aquest tros de camí i fins després de creuar el barranc de les Malelles, més o menys fins al final de la pujada, tot el bosc està molt netejat.
A la zona de Lo Planot i mercès al mapa agafem una drecera, que ens retalla un bon retomb de la pista. L'entrada està una mica bruta i no es veu be, però després es fa de bon seguir fins a creuar una pista vella, després hi han tres rastres, el de l'esquerra ben marcat que va pel tallafoc de la línia elèctrica, el de la dreta que aviat es perd i el del centre, que es per on passem nosaltres, es el camí vell, però que a la meitat queda completament tapat per rames caigudes i molta brossa, pel que hem de saltar al tallafoc, per on va el rastre, molt marcat. La gent que passa per aquí ja no deu passar pel camí vell i sempre deuen anar pel tallafocs.
Ara ens ve una baixada, seguim per pista, que ens porta l'entrada de la Serra d'Almos, on passa el Barranc de Mussefres. Aquí a la vora d'un maset hi ha un caquier ple de caquis que amb el seu colorit es digne de veure.
Seguim fins a l'àrea de lleure de la Font Vella, al costat del Mas de Pena, tenint intenció de parar allí a fer un mos, però al arribar ens trobem un grup amb un banderí de la Penya Blaugrana de la Serra d'Almos que a part d'estar fent alguna cosa a la brasa tenen música a tot volum amb l'aparell endollat a un alternador. El soroll de la música junt amb el de l'alternador es tan molt molest que decidim seguir i menjar mes endavant.
Sortim a una pista ampla que ve de la Serra d'Almos i ja veiem al lluny el Mas d'en Baconer. Tot aquest entorn està ben cuidat, sobre tot de vinya, amb el raïm ja recol·lectat.
El Mas d'en Baconet era un mas molt gran, ara hi un tros restaurat i tota la resta net i preparat per restaura-ho. Ens surt el propietari i estem una estona de xerrada amb ell. Una mica més amunt parem a dinar, quan de cop passem pel davant un munt de gossos i darrera dos caçadors. Hem de portar compte que els gossos no ataquin a la Bruna, mentre no arriben els caçadors i per mantenir-los a ratlla es cuida la Neus, jo mentre aprofito a fer unes quantes fotografies dels gossos.
Més amunt a l'altura d'un maset trobem a un caçador al costat d'un cotxe amb gossos al remolc i ens diu que avui la cacera ha anat molt malament i que no han vist ni un senglar.
Al creuar el barranc del Baconer i com hi han varis cotxes de mes caçadors aparcats a l'entrada del camí que hem d'agafar ens passem de llarg, i quan estem arribant al final de la pista sentim crits i es el caçador del maset que ens crida dient que ens hem passat el camí, mirem el gps i efectivament. Reculem i ja agafem el camí correcte. Aquí ja no es pista, es un camí netejat de poc, molt bonic que puja amb suavitat, sembla un camí vell de bast, i es el sender de la Serra de Cavis. Pel camí veiem i mengem cireretes d'arboç, encara que hi han poques de madures. Al arribar al lloc més alt, i abans de començar la baixada es passa pel límit comarcal entre el Priorat i la Ribera d'Ebre, no hi ha cap fita que ho identifiqui però el mapa ho indica molt clar. Al poc de baixar deixem un camí que podria ser que s'he anés cap la Serra de la Portella. A mitja baixada veiem a l'esquerra les restes d'un pou, no ens apropen ja que està en una parada inferior i entre mig hi ha un bona amplada d'arítjols.
Des d'on hem trobat els caçadors fins a creuar el Barranc de les Malelles el camí molt bonic, em sembla que era l'original i que era de bast, però a partir d'aquí i fins a la Caseta d'en Pocaigua ja no hoi tinc tan clar, em figuro que devia fer alguna esse i ara està perdut, ja que ens puja al dret per les roques caigudes de les parades, ara de bastant bon caminar. Aquest mas està completament rodejat i tapat per l'herba. A partir d'aquí tornem agafar camí bo fins a trobar una pista que ve del Mas d'en Barral i del camí d'aquest mati, que conflueix en un maset molt arranjat i peculiar.
Per camí molt atorrentat, encara que es un PR arribem al Barranc de Capçanes que el creuem i pugem al poble. Busquem algún bar per fer una cervesa però estan tancats, un altre dia serà. Hem arribar al cotxe a dos quarts menys cinc de cinc, després de fer una mica més de setze quilòmetres i mig.
El dia ha estat bo, al començament nuvolat, després i a començament de la tarda ha sortit el sol, i ens ha deixat caminar força be. A més la caminada no ha estat gens dura, encara que jo a partir del maset “peculiar” he començat a anar una mica tocat.
Les vistes han estat molt maques, tota la primera part amb el pantà, quasi buit, de Guiamets i el poble al seu costat, després la visió ha canviat, amb parades conreades i molt ben conservades, masos grans i bonics, el camí de Cavils bonic, un tros una mica salvatge sobre tot al creuar el barranc i molt ben conservat. La companyia bona i amb bon humor com ja va sent normal.
En la zona dels boscos de pins no hem vist cap bossa de processionària però en comptes d'això hi havia molt de vesc, planta parasita que xucla la sàvia del pi. Resumint, un bon dia de muntanya.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.


0000000000000000000000000


0000000000000000000000000

divendres, 12 d’octubre de 2012

La Febró. Meitat del recorregut de la XIII Caminada pel Massís de les Muntanyes de Prades

Al Motllat de la Pona

Des del diumenge passat que es va celebrar la 13 Marxa de les Muntanyes de Prades em rondava pel cap fer-la, però per a mi es una fita que no es possible, el fer els 34 quilòmetres d'una tacada no entra dins de les meves possibilitats, pel que se m'havia ocorregut de fer-la en dos trossos, ja que hi ha algun moment que l'anada i la tornada s'aproximen bastant, i el millor lloc seria al Molí de l'Esquirola. Sobre tot la meitat que volia fer principalment era des de la Febró al molí i des d'aquí al poble, seguint l'itinerari de dita marxa. De l'altre meitat no estic massa segur de fer-la, encara que tot es possible.
Ahir al vespre vaig veure que el dimarts els organitzadors volen tornar-la a fer per si quedava alguna cinta del marcatge per treure i jo vaig pensar que si quedava alguna em podria ajudar a fer el recorregut, ja que segons tenia entès hi ha alguns moments que es surten dels camins normals. Pel que em preparo els trastets i avui m'aixeco aviat i em dirigeixo cap a La Febró, sent conscient que trobaré els boscos molls de les pluges dels dos últims dies.
Arribo a La Febró, deixo el cotxe a l'entrada, al lloc habilitat per això i surto, tot creuant el poble, a dos quarts i mig de nou. Se surt per la pista que va seguint el Barranc de la Foradada, i ja es comencen a veure els colors de la tardor dels xops, aurons i altres arbres de fulla caduca amb un ampli ventall de colors entre el groc i el vermell. Les puntes dels pins tenen un colorit verd molt pujat, crec que deu ser degut a les últimes pluges.
Quan la pista s'enlaira cap els masos el meu camí canvia de riba i va seguint el riu, tot deixant el Molí de la Febró a l'altre riba. Passo per sota de la Cova Serena amb un engorjat digne de visitar i al canviar un altre vegada de riba es veu la feinada que han tingut els que van netejar tot aquest camí, deixant-lo molt net i completament transitable. Es un camí que recomano totalment.
Poc a poc es va veient el barranc del Riu del Gorg com ve de l'esquerra i es va a ajuntar al solc per on va el meu camí, que ja es el Riu Siurana. Es veuen dalt les runes del Mas de Ribelles. Quan estic prop del Molí de l'Esquirola creuo el riu, deixant el camí de la marxa que se'n va en direcció a Siurana, però només creuar el riu i després d'una curta pujada amb forta pendent arribo a una pista que es per on venia la marxa des del Gorguet i Gallicant, enllaç que es fa aproximadament sota de l'espadat del Mas de Ribelles.
A partir d'aquí i fins ben passat el Mas dels Frares els organitzadors de la marxa no han recollit les cintes de marcatge, encara que sé positivament que aniran demà passat a repassar-ho però que a mi em va de perles ja que m'evito anar mirant el gps. Agafo el camí dels Gorgs, net i ben desembrossat que em porta a veure la meravella de la Gorguina, on des dels meves primeres excursions, abans dels 15 anys, que no havia estat. D'aquí el camí te varis repetjons, o es que començo a estar una mica cansat i noto més la pujada. En aquest camí, després al Gorg i al Coll de l'Agustench son els únics llocs on he trobat gent, aquí quatre persones i a la zona del Gorg sembla un dia de fira, i això que el Gorg no té gens d'aigua. El tros entre Gorguina i el Gorg es un altre tros on els colorit dels arbres fa molt de goig.
Ara be un tros una mica pesat que es pujar la pista des del Gorg fins a la carretera. A la carretera han fabricat un camí, que la creua i va a buscar el GR, em figuro que han aprofit alguns rastres per no fer anar la gent per la carretera.
Aquí ve un altre pujada sostinguda fins el Plans de la Pona, passant per la Punta sense que m'assabentés ja que es un tros completament pla. Al cantó dret de la marxa i al costat del cingle hi ha unes escletxes que de segur que farien feliç a algunes persones el entrar a estudiar-les.
Després d'una estona de seguir per la pista, en aquesta zona es l'única on he sentit l'aire fred i humit i on es van alternant els pins amb alguns arbres acolorits de tardor, es deixa la pista per una secundaria on paro a fer el primer mos del dia, es un quart de dues i ja toca. Ben aviat es deixa aquesta nova pista per agafar un camí acolorit que baixa amb decisió, passant per la zona on el mapa del Piolet marca els Avencs de la Pona i va a buscar la pista, que segons l'ICC es el Camí de la Mussara.
Aquí hi ha un tros que no he entès, abans d'arribar a una línia elèctrica deixem un camí ben marcat encara que pedregós que baixa, la marxa (ha quedat una cinta posada) fa creuar el tallafocs i fa baixar per un camí al començament pedregós i després fabricat per l'organització (es el que sembla) i en un vídeo que he vist dels organitzadors ells baixen pel tallafocs. Està clar que tot baixa i arriba al mateix lloc, però es un dubte que m'ha quedat, no cal trencar-se el camp, però al anar sol m'he fixat i m'ha fet pensar.
La pista està una mica entollada de les pluges recents. Després d'un retomb curt i fort on hi ha una drecera molt marcada per les Btt, motos, quads i potser algun tot terreny, es deix la pista i ja s'entra al bosc, per anar cap els Avencots. Aquí tornem a tenir un problema de noms, Avencs de la Pona, Avencots de la Roca del Migdia (que abans per la pista la hem mig rodejat) o Avencs del Blai. L'arribada es costeruda, rastre, ara, ben clar encara que no sé el temps que pot durar. A partir d'aquí ja entrem en una zona “salvatge” amb uns colors preciosos i que per si sola ja val la pena l'excursió.
L'entrada al recinte pròpiament dit dels Avencots (o com es digui) s'ha de desgrimpar uns tres metres per una escletxa no massa estreta i sense dificultat però per no perdre el costum jo faig el més difícil, quedant enganxat primer per una cama i quan l'allibero, per l'altre. Aquí si que penso que anar sol per la muntanya no es massa bona idea, encara que jo continuo amb la meva, ja que si em passa qualsevol cosa per aquí dins no em trobarien ni per casualitat, exceptuant aquesta vegada ja que el dimarts han de fer tota la ruta els organitzadors de la marxa.
Tot aquest tros no hi han paraules per descriure-ho, al menys el meu parlar no té un vocabulari tan extens per poder explicar-ho. Es un tros salvatge total, on no deu entrar el sol mai o només en els pocs moments que està en la seva verticalitat, però com té altres parets i es estret, aquests moments deuen ser molt minsos. Per seguir si no tens massa idea d'on estas es una mica complicat, ja que els senyals del gps reboten i no capta gens be el track, jo he estat de sort que he pogut veure els trossos més xafats, ja que van passar unes quatre-centes persones, però no han deixat una senyal del tot clara i per dos moments he dubtat per on seguir. He comtat dos possibles avencs, segurament deuen haver més, on crec que els espeleòlegs poden fer feina. Tinc entès que un amic, en Biel Roig, ho ha treballat bastant, quan ho vegi li preguntaré.
Al final he sortir d'aquest extraordinari tros, sortint al Motllat de la Pona, molt prop de la part del cingle, baix tenim el Barranc de la Font Freda, en un lloc on entre el pla i l'espadat està ple d'escletxes. El camí es difícil de seguir, no perquè estigui perdut ni tapat, sinó perquè hi han molts rastres ben marcats i he d'anar mirant de forma continua el gps per saber quin he d'agafar. Com tinc una memòria que cada vegada fa més figa, no acabo de situar-me exactament on soc, tot unit que l'orientació no es dels instints que tinc més desenvolupats. Arribo a la pista que em porta al Coll de l'Agustenc, ara ja estic situat. Al coll i pel cap baix hi han uns deu cotxes on sembla que els ocupants, entaulats en diferents grups, competeixin a veure quin es més sorollós.
Passo pel costat dels Avencs de la Febró d'on surt una gran algaravia de gent cridant per dins. Com anècdota quan he donat no més de quatre passes des d'on està la fita per baixar als avencs un matrimoni amb dos fills hem pregunten on estan els avencs.
Enfilo avall pel camí del Grau dels Avencs, i al tros del Grau pròpiament dit torno a parar, a descansar i fer un altre mossada, ara només toca fruita, son quarts de cinc. S'arriba a una pista a l'altura del Mas de Panxó i per aquesta es va a buscar un altre de cimentada que comunica la carretera amb el Mas del Barret, fent una forta i llarga “s”. A mi em sembla recordar que quan era jove, ja fa molts anys d'això, hi havia un camí que passava pel Mas de Panxó, era camí de bast, al davant del mas hi havia la font, ara ni rastre, i que anava a sortir a la pista de baix, la cimentada, molt més recte sense fer aquesta “S” tan pronunciada. Ja diuen que el temps ho esborrar tot, fins i tot els camins vells, la llàstima es que no es el temps sols el que ho esborra sinó la maquinaria actual també contribueix.
Ja començo a estar bastant cansat, malgrat quan arribo a la font del Pubill només paro a fer un traguet d'aigua i segueixo, sense més, cap a La Febró, creuant el Barranc de la Foradada.
Sempre he pensat i avui no em fan canviar d'idea, que els responsables d'aquest PR i del poble son molt “descuidats” (no em surt una paraula sense insultar). El PR com sempre, t'envia recte al creuar l'aigua i allí, que era el camí vell queda tallat per una barrera espessa d'herba (la meitat es de les que punxen) i no es veu el terra ja que queda enfonsat. S'ha d'anar cap a l'esquerra seguint uns pocs metres barranc avall, i al tombar a la dreta es veuen els senyals, que et porten a la continuació del camí d'abans. A més la pujada a la Febró, ple de brossa, de deixalles escampades, trossos de totxana trencada, un desastre, arribant a l'esplanada arranjada com aparcament i mirador, on finalitzo la sortida d'avui a un quart de sis, després de fer més de dinou quilòmetres i mig.
El dia en quant a temperatura ha estat una mica calorós sobretot perquè feia molta humitat i donava sensació de xafogor, fins que he arribat a carretera de la Mussara a la Febró, on s'ha notat l'aire fred amb humitat de la boirina, que es colava pel cos. En el tros dels Avencots es notava molt la humitat. Després ha sortit el sol, i el tros final ho he fet assolellat. Pel que fa a l'entorn per on m'he bellugat jo no em tinc prou paraules per descriure-ho, s'ha de fer i gaudir-ho, sense oblidar el colorit del bosc on el pi i la alzina no son les úniques classes d'arbres que habiten. Pel demés, sembla mentida la quantitat de deixalles que es troba a la muntanya i no només en llocs on hi ha molts visitants, ja que en el tros del camí dels Quatre Molins he comptat tres gomes abandonades de fa molt de temps, no he parat a esbrinar exactament el que era encara que m'ha semblat càmeres de rodes de bicicleta.
En els trossos on he trobat gent m'ha fet reflexionar, ja que he tingut un dia en la majoria solitari, sense sorolls, ja que hi han moltes de les que faig que encara que vagi solitari, es sent el soroll dels cotxes per alguna carretera, alguna fabrica llunyana o no, o altres, només sentin el xiu-xiu d'uns pocs ocells, cada vegada en queden menys. Tal i com deia al sentir el guirigall de la gent he pensat que quan vaig acompanyat el meu to de veu no es el més adequat per no trencar l'harmonia dels llocs per on passo.
Jo no estic en contra de que es puguin obrir pistes si es necessiten però el que em sap greu es que a partir de llavors es perdin alguns dels camins vells, com exemple posaré que a la pista que va rodejant la Roca del Migdia, i quan enfila cap el sur, primer, el camí vell marxava a l'esquerra cap a la Febró, jo ja fa uns quants anys els vaig haver de reobrir, es dels pocs que he treballat (com anècdota diré que ho vaig fer per portar als excursionistes del meu ex-club), i el vaig deixar que es podia passar be, fins quasi a la carretera, a partir d'aquí ja estava be (ara no se com està). D'aquest mateix camí, tot pujant, es veu les restes del camí vell a tocar la pista, però es impossible passar per allí, i llavors la pista tomba i el camí vell segueix recte, aquest tros sembla que està netejat, però jo avui no el podia agafar ja que havia de desviar-me cap als avencots. Aquest camí era un PR que baixava des del Coll de l'Agustenc i anava directe com una bala fins a la Febró, només el començament era pista. Un altre exemple es el que he posat al Mas de Panxó, i hi han tants exemples. Ja sabem que la millor manera de fer el manteniment d'un camí es que la gent hi passi i força, i no tots entren en aquestes característiques i més quan s'imposa la velocitat i llavors sempre es preferible les pistes ja que encara que puguin donar més tombs s'agafen unes velocitats que no es poden agafar pels camins estrets, potser rocosos i amb punxes. Es una opinió meva i que se'm pot discutir.
Per acabar només dir que alguns trossos on he estat avui la intenció es tornar-hi per conèixer més l'entorn i algun detall que se m'ha passat.

No he pujat el track al wikiloc ja que hi han varis de la marxa sencera, i jo la meitat que he fet ha estat seguint exactament el seu recorregut.

Per veure o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000000


Dona uns errors en les transaccions de les fotos que quasi no deix llegir les etiquetes. Son errors al pujar el vídeo. L'original no ho fa però en canvi una vegada pujat al youtube si. Ja l'esborrat tres vegades i l'he tornat a pujat altres tantes, pel que al final el deixo tal i com queda.

00000000000000000000000000