"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimecres, 25 d’abril de 2012

Estimem la nostra llengua


Catalunya no té mare
Catalunya té madrastra,
Catalunya es la filla malvolguda
es la filla menyspreada.

Perquè si Espanya es la mare!
qui son els nostres germans?
si per tot arreu d’Espanya
es murmura dels catalans.

Què som nosaltres?
absoluts, explotadors, egoistes!
ens mireu amb menyspreu,
i ens dieu...separatistes!
separatistes! Per què?

Tenim gent d’Andalusia,
d’Extremadura, de Múrcia,
de les illes Balears,
de Castella, del País Basc,
de Navarra, de Galícia, d’Astúries,
d’Aragó, de les illes Canàries,
del País Valencià, i mes cultures entrants.

Som acollidors de mena,
però Catalunya porta dol,
perquè dels anys quaranta i seixanta
ens deien.......
“Hable Vd. El Espanyol”.

Si estem dintre Catalunya
ningú ens podrà privar,
ni amb totes les amenaces
que parlem amb Català.

Respectem les altres llengües
però la nostra també,
que un poble sense llengua
es pot dir que no té res.

Un poble que canta
que balla, que riu, plora,
gemega i treballa....
i no se pas quin delicte té!

Així es...
que regions de tota Espanya
si sou els nostres germans,
no ens critiqueu com fins ara
heu fet sempre dels catalans.

Perquè Catalunya
és la nostra mare,
i no la volem abandonar.

I si per conservar
la nostra cultura i llengua,
separatistes ens hem de tornar.
Visca Catalunya lliure
doncs estimem el català.

000000000

diumenge, 22 d’abril de 2012

Els governs indulten als banquers i als polítics

En el mes de novembre el govern de Zapatero (no el puc tractar de senyor, ho sento) va indultar a Alfredo Sáenz conseller delegat del Banco Santander Madrid, i li commuta la pena de tres mesos d'arrest i la inhabilitació per gestionar entitats financeres que li havia imposat el "Tribunal Supremo" per una causa que ee remunta al 1994, quan era president de Banesto.
En el mes de març el govern de Rajoy (en comptes de dir-li senyor hauria de dir una paraulota) indulta a un ex alt càrrec d'Unió i a un empresari amb antecedents. El polític era el ’número dos’ del Departament de Treball amb Jordi Pujol i va ser condemnat a quatre anys i mig, encara que mai va entrar a la presó.
Ara el el Gobern indulta als 2 oficials condemnats en el cas del Yak-42, una de les diverses vergonyes del govern de l'Ansar.

UNA BONA VERGONYA D'AQUESTS POLITICASTRES INÚTILS, CORRUPTES I MESQUINS. Una més de les moltes actuals.

dissabte, 21 d’abril de 2012

El sistema que hem construït

"Hem construït un sistema que ens persuadeix a gastar els diners que no tenim en coses que no necessitem per crear impressions que no duraran en persones que no ens importen ni els importem".
Emile H. Gauvreay

divendres, 20 d’abril de 2012

Perseguir al que no es creu les mentides

Extret d'inet:


 

Real com la mateixa vida.


dilluns, 2 d’abril de 2012

Les Salines, Roc de la Campana, Roc del Comptador, El Moixer, Les Salines

Santuari de la Mare de Déu de les Salines - Senyal geodèsica del Roc del Comptador

Avui tenim intenció de fer el Moixer, amb el seu cim mes alt, el Roc del Comptador, i el Roc de Sant Salvador, encara que jo estic bastant segur que no hi pujaré a aquest últim, en totes les cròniques que hem llegit parla d'una grimpada final una mica complicada.
Ens aixequem a les set del mati, ens preparem un bon desdejuni, ens preparem els trastets, la resta la portem al cotxe, i sortim a tres quarts de nou del matí (ens ha costat un hora tres quarts) tot seguint el GR.
Anem pujant per un bosc de pins i fajos fins el Coll del Pou de la Neu (o Coll dels Pous), aquí venen les úniques discrepàncies del dia, jo dic que prefereixo fer els cims primer però per això hem de pujar per la pista, i ell diu que es millor fer-los de tornada i així fer la pista de baixada. Com es normal guanya la segona opció, o sigui Gr amunt, encara que veiem unes senyals vermelles que surten entre la pista i el GR. La pujada pel GR encara que es molt costerut amb poc de descans, es molt bonic i agradable de fer, estem en una fageda tota vermella, no per les fulles dels arbres, ja que no en tenen, si no per la gran quantitat de fulles que hi ha a terra, en alguns moments tapa completament el camí, sort de les senyals del Gr, inclús a petits trossos ens enfonsem fins els turmells.
Arribem a un lloc on marxen uns senyals vermelles, em llegit que van al mateix lloc, en Josep Maria les segueix i jo vaig pel Gr, com es normal ell l'endevina, el Gr va a fer un tomb ximple amb petita sifonada inclosa, ens retrobem davant mateix d'un pou de gel abandonat.
Seguim amunt, arribem a una cruïlla, per on retornarem, ara seguim endavant, passem una porta i al coll de Sant Martí, deliberem que fem. D'aquí al Coll Cerdà, que es per on s'ha d'anar al Roc de Sant Salvador, hi ha un desnivell de 300 metres, que si es baixa s'ha de tornar a pujar, i jo no em veig en pit de pujar al Roc o sigui que trobo que no val la pena fer la baixada, pel que ell segueix endavant i jo me'n vaig a fer el Roc de la Campana, i quedem a retrobar-se per fer junts el Roc del Comptador, que es un 100 cims.
El cim de la Campana, es un cim dels catalogats com de “vaques”, sense cap problema, però amb bona visió de l'entorn. A tocar passa el camí per baixar a Tapis.
Després d'una bona estona, intentant veure al company com puja al Roc sense aconseguir-ho, em decideixo anar cap el Comptador, però primer he de pujar al Roc de Frausa, encara que es pot saltar la pujada curta però farragosa jo no faig, i on està el cartell em faig la foto de rigor de cim. Llavors arriba un gos amb cascavell i una dona, sembla de mes edat que jo, amb parla catalana-francesa.
Ella segueix, després de donar-nos el bon dia i parlar uns instants del temps ja que es veuen boires per la banda del Canigó, jo vaig després, però en la baixada, ella, en un tres i no res ja es avall, a mi em costa bastant mes. Avall ella es retroba amb una companya que per cert em dona la impressió que va bastant malament.
Després de passar un tros amb molta pedra grossa que s'ha d'anar saltejant i una forta pujada, molt pedregosa, arribo a un collet, on tinc el cim del Comptador a tocar, pujo per comprovar-ho i exactament ho es, retorno cap el collet, i una mica abans paro a esperar al company tot aprofitant per dinar. No miro l'hora, però em sembla que està mes d'un hora a arribar, però no hi ha cap problema. Quan arriba pugem tots dos i ens fem la foto de cim amb la senyera (costum de fer-nos les fotos dels 100 cims amb ella). Ell després dina, i ja marxem, el dia s'està tapant i estan venint les boires. Passem pel Moixer, només parem per fer la foto de cim, i avall. Trobem altres senyals vermelles, les seguim per intentar no fer la pista cimentada, i ens porta al Coll del Pou de Neu (son les senyals que em vist de pujada), però amb una baixada que se les emporta.
Aquí parem i intentem si veiem algun pou, tombem una mica i només veiem runes de petites edificacions. Seguim per la pista, trobem l'edifici, enrunat, de les mines de talc, pugem un rastre i trobem el que era una explotació a cel obert, ara completament abandonada.
Bastant avall de la pista, trobem unes altres senyals vermelles, que seguim per intentar evitar un gran retomb de la pista, però quan estem a mig del bosc se'ns acaben, pel que em de seguir com podem, encara que es de bon passar, i sortim a la pista, prop de la font de les Salines. Parada a veure aigua, refrescar-se, anar a veure la cova i cap el cotxe, on arribem a dos quarts i mig de cinc després de fer mes de nou quilòmetres i mig.
Agafem el cotxe després de fer un petit aperitiu, (avellanes, festucs i cervesa) i cap a casa, amb una gran retenció a la C-25 (eix transversal) per les obres, que fa que perdem quasi un hora, pel que arribem a les onze de la nit a Reus, amb parada inclosa per fer un cafè.
El dia ha estat excepcional, encara que he quedat més convençut que segons quines coses no les puc fer, encara que les intenti, aquests genolls estan a les últimes pel que no els hauria de forçar gens si vull continuar sortint una mica més i encara sort que no he anat a fer el Roc de Sant Salvador, tal i com m'ha explicat en Josep Maria, sense pujar el diedre final, encara hi serem per allí en mig..
Pel demés tot perfecte, jo ja estic content amb el que he fet, tres cims de correguda, un es un 100 cims i un altre es el considerat com a cim comarcal (el Moixer), la fageda, encara que no es la millor època, estava sublime. El company ha aconseguit el que volia, dos 100 cims, i ja s'acosta el dia de la seva finalització.
He de dir que les altures dels cims que m'ha marcat el gps no son totes correctes, ja que m'ha marcat que el cim del Comptador no es el mes alt, quan des del seu cim, o des del cim del Moixer, es veu clarament que es el cim de més alçada.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000


diumenge, 1 d’abril de 2012

Lamanère, Torres de Cabrenç, Pla de la Muga, Lamanère

Una de les Torres i restes de la capella del castell

Aquest cap de setmana no estava massa clar si sortiria o no, encara que els problemes familiars que mes em lligaven estaven solucionats, però la veritat es que no em trobava massa be d'ànim i de volta em truca en Josep Maria, al migdia del dissabte, per sortir dos dies i anar a fer tres cent cims, ja que ell encara no els ha finalitzats. Aquests son a l'entorn de les comarques del Vallespir, la Garrotxa i l'Alt Empordà, Torres de Cabrenç, Puig del Comptador i Roca de Sant Salvador. No m'ho penso gaire i li dic que si, i quedem pel diumenge sortir a dos quarts de sis de la matinada des de Reus. Em passo la resta del dia preparant els tracks, els mapes, el menjar, la roba i tot el fato, ja que anirem a dormir a un refugi lliure al Santuari de les Salines.
Després d'una bona pallissa de cotxe arribem al poble francès de Lamanère, tot passant pel Coll d'Ares, coll amb molta historia degut a la guerra contra els feixistes.

“Lamanère (o La Menera) és un poble situat a 777 d'altitud, de no gaire més de 60 habitants, a l'aiguabarreig dels torrents de "le Taix" i "le Lamanère". És conegut arreu del país gal per ser la “commune” més meridional de tota la França continental -de fet, precisament el Comanegra és el punt francès més meridional- i va passar a formar part d'aquest país després del Tractat dels Pirineus. El seu nom prové de les antigues mines d'or, plom i ferro, encara que la “commune” també va destacar per la seva fàbrica d'espardenyes. Avui dia l'economia s'enfoca al turisme. L'església és d'origen medieval, però apareix profundament transformada. Hi té una font, bon lloc per refrescar-se”.
Sortim a dos quarts de deu de matí pel costat de l'església. Es un poblet bonic, típic de les zones muntanyoses. De seguida entrem en boscos de fajos i després d'avets. Fins Les Estanouses la pujada es forta però es deix fer, però després fins a la pista que porta a la primera torre, hi han uns repetjons que et treu l'alè, sort que el bosc es molt bonic i vaig parant a fer unes quantes fotografies.
Arribem a la primera torre de Cabrenç, d'un conjunt de tres. Vàrem llegir que les claus per poder entrar estava a l'ajuntament o a la gasolinera de Serrallonga, però com no em passat per aquest poble... Es interessant llegir el que diu Viquipèdia per saber una mica qual era el seu destí.
Després de menjar una mica, tot seguint camí, passem a tocar la segona, i ja ens dirigim cap a la tercera, que ja no era una torre si no que era un castell, encara que no ho sembli. Es pot veure encara les dos mitges voltes del que era la capella, una encara resta en peus, i l'altre es va obrir i va caure lateralment.
Es un 100 cims, pel que ens fem la foto de rigor. El company encara no ha finalitzat el seu repte dels 100 cims de la Feec.
La baixada es fa per una canal, amb molt forta pendent, tota plena de fulles de fajos, fins quan es quasi avall que decanta cap a la dreta i ja surt de la canal. Tot es de color vermellós degut a la gran quantitat de fulles que et tapen el rastre, sort de les senyals de pintura.
Arribem al Pla del Castell, on després de descansa uns minuts, la baixada m'ha castigat molt els genolls, seguim cap el Pla de la Muga. Abans d'arribar per un tros on quasi que no creix l'herba per la classe del terra (no ho se definir al no conèixer res de geologia), rellisco i em faig una bona cremada al braç, però en castellà hi ha una frase, que traduïda al nostre idioma es “inconvenients de l'ofici”.
Arribem on neix el Riu Muga per una vessant i el Torrent del Pla del Castell per l'altre, això es al Pla de la Muga. En aquesta zona aprofitem per dinar i decidim no pujar al Mont Negre, ja que amb el meu pas arribaríem molt tard al cotxe.
Després retornem al Pla del Castell i ja enfilem per pista cap al lloc de sortida. Les pistes son velles, estan bastant atrotinades sobre tot en els trossos que fa forta pendent, hi això que hi han desaigües bastant sovint i molt ben fets, però deu fer molts anys que no passa cap vehicle. L'ambient el començo a notar molt xafogós, estem en zona boscosa. Bastant avall, tenim dues possibilitats, anar a buscar, de seguida i per pista ample,el camí de pujada, o seguir un altre pista mes vella i una mica tapada i enganxar el camí de pujada bastant avall. Decidim per la segona i aquí es la marrada del dia. Notem que cada vegada està mes tapat però es deix seguir, i quan portem quasi dos-cents cinquanta metres ens troben unes tanques de filferro amb punxes que ens impedeix el pas i un cartell de propietat privada. El primer que pensem es que a la cruïlla el individuu podia haver posat alguna indicació. Mirem el gps i veiem que el camí d'anada està a 100 metres de distancia i a 40 de desnivell pel que ens decidim pujar al dret, aquí hi ha molta brossa i alguns esbarzers i aritjols no desitjats.
Arribem al camí de dalt i desfent el recorregut del matí arribem al cotxe a dos quarts i cinc de sis, després de fer uns quinze quilòmetres.
El dia, a banda de la marrada final, ha estat molt bo, paisatges molt bonics, boscos de fajos i avets, hem arribat a les torres assabentant-nos una mica mes de l'historia del nostre país, hem vist on neix el riu Muga, en vist el Pirineu amb el Canigó, hem tingut tot el dia una gran tranquil·litat només trencada per les nostres veus i el cant d'alguns (pocs) ocells, he tornat a sentit el pica-soques...
Per fer aquest tomb no es necessita gps, només una mica d'orientació en algunes cruïlles. De pujada hem seguit unes marques grogues i vermelles, de baixada unes de grogues, i pel Pla de la Muga, hi han un batibull de senyals que fa esgarrifar, però des del Pla del Castell es deixa de seguida la pista i llavors tot recte pel únic camí fressat. Al pla ja les senyals marxen en diferents direccions però hi han pals indicadors.
Ens rentem un mica en el riu, agafem el cotxe i ens dirigim cap a Maçanet de Cabrenys, una vegada allí per una pista de 13 quilòmetres i amb molts retombs, pugem al Santuari de les Salines, on en un refugi lliure del Club Excursionista Empordanès, adossat al santuari, tenim decidit dormir. Arribem descarreguem tot el fato, estirem una mica les cames per l'entorn ja que jo les tinc agarrotades després de la caminada del dia i seguidament un hora i mitja de cotxe, el santuari i les dependències estan tot tancat, ens preparem el sopar, sopem i aviat a dormir. Una mica abans ha arribat una furgoneta habilita, on una parella han passat la nit.
A partir de que ens hem despertat ja es cosa de la crònica de demà.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí

00000000000000