"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 30 d’abril del 2015

Prat de Comte, Serra dels Corrals


Font de Vinya
Mas de Passamonte



La d'avui ha estat una sortida de preparació i recerca de camins que no coneixia, ja que el dia 9 he de portar als ex-companys d'excursió i havia pensat que aquest tomb estaria bastant bé.
Mentre anava cap a Prat de Comte, i després de deixar la cruïlla al Pinell de Brai he tingut la primera alegria del dia, ja que he vist creuar una guineu, que a mitja carretera s'he m'ha quedat mirant i de seguida s'ha escapat corrent per l'altre banda.
Aparco al lloc apropiat, en la carretera, a la banda contraria del poble, em preparo i surto a caminar a tres quarts de nou del matí. El tomb l'inicio i finalitzo a l'inrevés de l'altre vegada, o sigui primer pujant a la Mola. La pujada es una mica “durilla” però res que no es pugui fer. Quan arribo a la cruïlla de la Miranda, com ja ho conec, l'agafo però per anar a buscar el desviament a la dreta, que em penso que deu comunicar quasi directament, con el Molló de la Mola. El començament està molt bé, poc a poc es va estrenyent, res que no es pugui seguir clarament. Veig que vaig quedant darrere del Molló, i no veig per on pujaré. Arribo a un bassot on deuen xalar molt els senglars, d'on surt un rastre que puja. Arribo més o menys al mig del gran roquer, per l'únic lloc que sembla que pugui pujar. Per on sembla es la continuació, tinc un petit problema, ja que les branques de dos pins em dificulten el pas, però amb calma, paciència i arrastrant-me puc passar per sota i arribar dalt.
A partir d'aquí i per camí ja conegut, baixo cap el Racó dels Cabanils, on veig el possible enllaç, si el pròxim dia em decideixo a retallar-la. En un moment els camins s'acosten a 200 metres, encara que la ruta programada entre aquests dos punts, son uns tres quilòmetres set-cents. Em desvio cap a la Font de Vinya, però només un moment per veure si hi ha aigua, igual com l'altre vegada està humit però sense aigua. La baixada fins al camí del GR em va agradar molt de pujada, l'altre dia, i m'agrada molt de baixada, avui.
El tros del GR no té res remarcable, excepte que es un camí agradable i bonic. El Mas de Passamonte dona molta pena, el gran que era i totalment arruïnat. S'ha d'anar en compte de no empassar-se la cruïlla, cap el Racó dels Cabanils. El camí està netejat de no fa massa, encara que hi han trossos que s'estan tornant a tapar. Al punt on quasi es toca al `punt anterior, vaig a mirar com està el camí. Una vegada mira't, me'n torno i segueixo pel camí que correspon. Es va pujant fins al Coll d'en Corderada. D'aquí ja quasi tot serà baixada. Aquest es l'únic que està una mica brut, amb fullatge baix que fa que les cames pateixin una mica, només una mica.
Una vegada a la pista el camí que queda es bastant planer, uns tres quilòmetres i mig. Tinc una petita errada que fa que segueixi un camí cimentat, en comptes d'un camí de terra, entre dos antics corrals arruïnats.
Arribo a l'aparcament a tres quarts de dues després de fer quasi tretze quilòmetres. El dia ha estat combinat de sol i núvols. He sentit bufar per dalt dels Montsagres, però el vent no m'ha afectat gens encara que hi havien trossos oberts.
Un detall d'aquestes muntanyes es que fins dalt de tot, exceptuant els roquers, tot està margenat, incloent totes les barrancades, a la seva llera. A més, ha estat un altre dia que m'ha acompanyat el cant dels ocells. A banda del piular dels ocells i el vent per dalt de les muntanyes, l'únic soroll que he sentit es dels motors quan he estat prop de la carretera. La calma i la serenor en les muntanyes quasi gens transitades son una cosa magnífica.
Crec que pel dia 9 ja ho tinc ben enllaçat, només queda saber si la faré sencera, o faré la baixada al GR., encara que crec que seria molt més bonic fer-ho.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dissabte, 25 d’abril del 2015

Punta dels Marquesos, Punta del Pouet i Els Bessons

Barraca als Marquesos
Els Bessons
Com aquest dijous tampoc he sortit, ja que el company tenia feina, al ser la festivitat de Sant Jordi (es el que passa quan estàs en diferents grups culturals) i jo no em trobava massa fi per sortir sol, avui m'he decidit a fer una petita caminada. Per aquesta vegada he triat un tomb per les Garrigues, que passa per dos vèrtex geodèsics, extret com es normal, del wikiloc, aquesta vegada, com altres, de “cerviarenc”, exactament “Els Bessons”.
Passo per Cervià de les Garrigues, i em vaig a buscar el punt on he de deixar la carretera. Ahir m'havia apuntat les coordenades del lloc, però es veu que ho havia fet malament, pel que he de buscar-ho al sistema vell, quan no teníem gps al cotxe. Ho trobo, resulta que es la carretera de Castelldans. La fletxa que marca Castelldans està tatxada. Per sort les coordenades d'on he de deixar aquesta carretera, l'he apuntat correctament, es el Coll dels Marquesos. Ara son uns cinc-cents metres de pista forestal, de terra, amb bon estat, fins a un cruïlla on deixo el cotxe, es una esplanada. Em preparo i surto a un quart i mig del nou.
La ruta que he de seguir no té cap problema si es segueix exactament el track i los waypoints de la ruta original. A més hi han anotacions que son molt detallades i clarificadores. Però per no mirar-me-les correctament, només sortir ja tinc la primera errada, per sort només son de vint-i-cinc metres que he de retrocedir, però hi ha canvi de pista, que van quasi paral·leles, però a diferent nivell. Al fer-ho m'he estalviat retrocedir uns cent metres. M'he d'apartar del camí per deixar passat un tractor que va al tros. Ens saludem amistosament. Al  poc de caminar trobo el que era un aljub en mig d'un cimentat que seguia per recollir l'aigua de pluja. Podria ser la Font de la Generosa. Després passo a tocar un mas on el “cerviarenc” va tenir uns petits problemes amb uns gossos, jo només trobo dos i lligats, però una mica més enllà em ve de cara un de petit que sembla que vol atacar-me, el veig, poso els pals apuntant-lo i es va corrent cap el mas, donant-me un rodeig.
Vaig passant per varis masos i barraques. Les barraques d'aquesta zona son boniques de veure, encara que hi han algunes molt deteriorades. Son molt més grans de les que hi ha a les meves comarques. Algunes tenen llar de foc i menjadora per l'animal. Durant tot el dia en passaré pel costat de 5.
A diferencia del que es normal en mi, avui no visitaré tots els masos que hi ha prop del camí per on camino. Això es per dos motius, el primer es que hi han molts, i l'altre es que hi quedat per anar a dinar a casa, i empraria massa temps. Un dels masets on em desvio per veure'l, es petit amb la porta tancada, però l'anecdòtic es que al darrere hi ha un aljub amb un cadenat, però aquest està obert.
La segona marrada es per no mirar el gps., a temps, però només em fa caminar uns cent-metres de més. S'ha d'agafar un rastre, a la dreta, que travessa una parada , per una línia ben formada entre el fenàs que quasi arriba a l'alçada del genoll. A l'altre costat de la parada es segueix un camí atorrentat amb molt forta pujada, 70 metres de desnivell per 400 metres de recorregut, que em porta a la Punta dels Marquesos Hi ha una alta antena, un búnquer (crec que devia ser un niu de metralladores). Al damunt hi ha una senyal geodèsica, i al costat una pal amb senyera molt atrotinada.
Aquest es el primer cim del dia. Segueixo fins la Punta del Pouet. Hi ha un vèrtex geodèsic. Bona visió, una mica de vent no massa agradable i un peça de fruita menjada. Al seguir, repeteixo una mica del camí d'anada. Es passa per sota la Punta dels Marquesos. Aquest tros hi ha uns camps florits que alegren molt la vista.
Es va per camí pla, fins que arriba la pujada al Tossal del Xivete. Segons sembla el nom correspon al cim on hi ha un altre antena. Hi han confusions en el nom, segons els diferents mapes. La pujada torna a ser duríssima, amb molt forta pendent en terreny descompost, que fa difícil no relliscar. A continuació es passa vorejant un altre cim, que segons altres mapes es el Tossal del Xivete. Es va planejant per sender, després per un altre camí trillat fins a una pista. A partir d'aquí comença el camí que em portarà als Bessons. Primer baixa una mica, per pujar, un altre vegada amb molta força, que va a sortir a unes parades, que s'han de seguir per la vora, per creuar l'última, i amb una pujada asfixiant s'arriba al cim. Hi ha un vèrtex, un pal on hi havia una senyera de la que queda una mica de la roba, un banc de fusta encarat al nord, un pessebre i un plafó informatiu.
Torna a haver una gran visió, però el dia es molt tèrbol i no deixa veure massa enllà. Me'n vaig a pujar a l'altre dels Bessons. Hi ha dos fites de cim, quasi a tocar, i la veritat es que qualsevol de les dues pot ser el punt més alt. Agafo el camí de baixada des del Coll dels Bessons, fins el Corral de l'Àngel del Camí. Un maset amb aljub incorporat. Molt a prop hi ha el que era una mina. La petita caseta de pedra està molt malmesa, en mig d'un clot. Es veu una mica per on sortia l'aigua, però molt tapat per la vegetació.
Es passa pel costat d'una molt gran i molt nova bassa i en menys d'un quilòmetre i mig arribo al cotxe, quan son tres quarts d'una, després de fer més de deu quilòmetres i mig. El dia ha estat ple de detalls, segurament cada dia ho està, però no sé si es que avui m'he adonat més. En cada cim hi havien deixalles, en més o menys quantitat. Durant la caminada he trobat dos embellidors de rodes de cotxe, a les vores de la pista. Fins al cim dels Bessons, tot el dia he estat escolant el cant dels ocells. A partir dels Bessons potser no m'he fixat o ja era més al migdia i els ocells s'havien amagat, no se. Feia dies que no ho sentia durant tantes hores. El dia ha estat calorós encara que he vist poc el sol. Ara a esperar a la pròxima setmana.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.
















0000000000000000000000



0000000000000000000000

dijous, 23 d’abril del 2015

Abiogenesis


Richard Man ens mostra una part de la ciència-ficció que no veiem massa sovint en pel·lícules: robots en altres planetes transformant-se en increïbles criatures. No hi surt cap ser humà en aquesta historia, encara que no importa, es absolutament recomanable.


Títol original: Abiogenesis
Any: 2011
Duració: 4 min.
País; Nova Zelanda
Director: Richard Mans
Guió: Richard Mans
Música: Rhian Sheehan
Fotografia i repartiment; Animació
Productora: Fuzzy Realms
Gènere: Animació. Ciència ficció. Curtmetratge
Sinopsis: En aquest espectacle al·lucinant de ciència ficció, un estrany giny mecànic aterra en un planeta abandonat que va servir pera reconvertir-se en una sorprenent transformació. Aquesta última tindrà repercussions molt profundes per tota la galàxia. (FILMAFFINITY)

000000000000000000000




dimarts, 21 d’abril del 2015

El perquè de la immigració subsahariana


No es necessiten paraules davant d'aquesta imatge, que en realitat no es cap acudit. 

Confio que eldiario,es no es molesti

00000000000000000



diumenge, 19 d’abril del 2015

Sant Sebastià dels Gorgs, Torre de la Guàrdia, Sant Pau d'Ordal


Sant Sebastià dels Gorgs
Sant Pau d'Ordal

Aquest dijous no vam sortir a caminar ja que la previsió era de pluja a tota Catalunya, i la veritat es que la van endevinar quasi totalment, pel que avui tenia “mono” i m'he decidit a sortir, sol. Entre les moltes caminades preparades que tinc, he triat una de curta per poder tornar a casa abans de l'hora dinar. M'he anat fins a Sant Sebastià dels Gorgs, per des d'allí, i per camins entre vinyes, pujar a la Torre de la Guàrdia, on hi ha un vèrtex geodèsic, baixar cap a Sant Pau d'Ordal i retornar cap el cotxe. Aparco on està previst per això, em preparo i surto quan manca mig quart per les nou del matí.
La pujada fins la Torre de la Guàrdia es pot dividir en varis trossos. Primer surto pel carrer de Baix, per seguir per pista i creuar el Torrent de Baix. M'empasso la pista que va a buscar el Camí del Serral, i per no tornar enrere agafo un sender que es fon, seguint al dret fins el camí correcte. A partir d'aquí i fins a la carretera, alterno pistes molt ben marcades amb camins a la vora de les plantacions de vinya. Una vegada la creuo agafo el camí de Can Milà, però com em sembla que passa a tocar les seves parets, em desvio per camins entre els conreus, principalment per la seva vora, anant a sortir a la part de salt de Can Milà. Aquí m'adono que pujar per la pista hauria estat del tot correcte. Segueixo una pista que va pujant, deixant les entrades a les parades. En aquesta zona hi ha moviments de terra i pedres per eixamplar les parades i fer de noves. La pista finalitza, seguint per un sender ben trillat, amb marques d'haver passats btts. Hi ha moments que es difumina una mica, i al final em porta al cim. Hi han restes d'haver estat conreat, ja que encara es veuen els marges, molt malmesos, per cert. El camí no es l'antic, ja que puja pel mig d'alguns marges, no per les vores. Al cim hi havia una torre, on només queda la base quadrada d'un metre d'alçada, aproximadament. Dalt aprofito per menjar una peça de fruita, després de fer les fotografies de rigor. El vèrtex no té, actualment, gens de visió, cap enlloc, la vegetació i el bosc la tapa totalment. A tocar la torre hi ha les restes d'un pou, quadrat, d'uns tres metres de fondària, que ara està ple de malesa.
Surto, avall, en direcció a la Guàrdia, una urbanització de xalets, que com cada urbanització que es preui, té xalets en venda. Abans he trobat un operari d'una companyia d'aigües que em comenta que està intentant reparar unes averies. Li pregunto si sap alguna cosa del pou del cim, i em diu que no.
Creuo la urbanització, saludant a unes dones que em trobo. Baixo fins a Sant Pau d'Ordal, el travesso a lo llarg, passant pel costat de l'església de Sant Pau. Aquesta part de Subirats té moltes coses interessants. Subirats té varis llogarets, i el més important es aquest, Sant Pau d'Ordal, on està així mateix, l'ajuntament.
A partir d'aquí es tracta de creuar el pont sobre el Torrent de Sant Pau, agafar un sender que puja per agafar una pista ampla. Quan aquesta enllaça amb el carrer de Can Rovira, la pista primer està asfaltada i després cimentada, fins que es creua el Torrent de Cantallops. Tot aquest tros es carener. Una mica abans hem deixat a l'altre costat del torrent el Maset de Lleó, on sembla que hi ha unes caves, i que hi han uns visitants, potser fent degustacions. Des de que he creuat el torrent fins a Sant Sebastià dels Gorgs, segurament hi ha alguna ruta més curta, però estic satisfet per on hi he anat.
He arribat a l'aparcament a tres quarts d'una després de fer uns deu quilòmetres. El dia ha estat poc solejat, però bastant calorós, encara que al voltant del cim corria un aire fresquet, i això que estava completament envoltat de bosc, tal i com he comentat abans.
Com anècdota, tot el dia una avioneta ha estat sobrevolant aquesta plana de l'Alt Penedès.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.




00000000000000000000000



000000000000000000000000000



dijous, 16 d’abril del 2015

Petit homenatge a Percy Sledge


Una cançó que sempre estarà en el record de la meva generació. Va pujar al núm. 1 de les llistes l'any 1966. E.p.d. Percy.



00000000000000000000




diumenge, 12 d’abril del 2015

Deu cites anticonsumistes


Extret i traduït amb més o menys fortuna, de la web de "www.sindinero.org"

1) El dret al malbaratament, privilegi de pocs, diu ser la llibertat de tots (Galeano)
2) L'instrument és la plata amb la qual estàs comprant; però en realitat estàs comprant amb el temps de la teva vida que vas haver de gastar per tenir aquesta plata. Vol dir que quan gastes, en el fons el que estàs gastant és temps de vida que se t'en va (José “Pepe” *Mujica)
3) Certament no sabia que existissin tantes coses que no necessito per res (Sòcrates o Diògenes)
4) Si jo sóc el que tinc, i si el que tinc es perd, llavors qui sóc? (Erich Fromm)
5) Quant de les nostres vides podríem recobrar si acariciéssim la nostra vida en lloc de les nostres  menuderies? (Gerry Spence)
6) La gent feliç genera vincles; la infeliç compra de forma compulsiva (Roberta Paltrinieri )
7) Les persones que realment embruten els nostres veïnats són les empreses que col·loquen eslògans gegants en edificis i autobusos intentant que ens sentim uns inadaptats si no comprem la seva mercaderia (Banksy)
8) Sabeu qual és la diferència entre els rics i els pobres? Els pobres venen droga per comprar-se unes Nike mentre que els rics venen Nikes per comprar droga. (Frederic Beigbeder)
9) En una societat de consum hi ha, inevitablement dues classes d'esclaus, els presoners de l'addicció i els presos de l'enveja (Ivan Rech)
10) La terra té prou per satisfer les necessitats de tothom, però no les ambicions d'uns quants (Gandhi)

Hi han moltes més dites per personatges famosos, o no tant, però aquestes son un petit exemple.


00000000000000000000000



dissabte, 11 d’abril del 2015

Reus en una classificació de municipis més endeutats


Reus està entre els 10 municipis més endeutats, dels que tenen més de 80 mil habitants i menys de 200 mil. Aquests 10 son: Jerez de la Frontera, Jaén, Parla, Reus, Alcorcón, Gandía, Algeciras, Torrejón, Rivas-Vaciamadrid y Arganda. No estan en cap ordre,
Estar en una classificació positiva, entre els deu primers, normalment es un orgull, però en una classificació negativa, com aquesta, es esgarrifós. Aquesta situació, en primer lloc, hem d'agrair-la als partits que ens va està manant fins a les últimes eleccions, però sense oblidar als altres que tenien regidors, ja que pel que sembla només es preocupaven de parar la ma a final de mes. Pel que sembla, esperem el dictamen de la justícia, es que a Reus s'ha ajuntat la corrupció amb la incompetència, ajuntat als deliris de grandesa.
La prova que, amb un sol regidor, es pot controlar a un ajuntament es el cas de la CUP a Reus, amb molta feina per la poca disposició dels regidors governants, han destapat una sèrie de casos de corrupció, que inclús han portat a la cúpula de la sanitat catalana al jutjat. Imaginem-se el que es podria fer amb una bona oposició, i no com ara que mentre et donin una cadira als consells d'administració et compren, i barat. A recordar el cas d'un regidor, una mica estrafolari, que donava guerra fins que li van donar cadira. 
Espero que a les eleccions de maig, el presumpte corrupte PPSCiU no guanyi l'alcaldia de Reus. Una part d'aquest partit ja no es presumpte, es real.


0000000000000000000000000000


divendres, 10 d’abril del 2015

Montfalcó Murallat i Vergós Guerrejat (Estaràs). La Segarra


Després de visitar Sant Domí, El Castell de Santa Maria, Gàver i Estaràs, ens anem cap el destí principal de la nostra sortida d'avui, Montfalcó Murallat, que pertany al municipi de les Olugues. Montfalcó es "Bé cultural d'interès nacional". El primer que fem es anar a dinar, que ja es hora, al Montfalcó Restaurant. D'aquest restaurant es pot dir:  "Bo, bonic i bé de preu", a més de molt simpàtics i amables els propietaris. 

Montfalcó Murallat
Montfalcó Murallat, Església de Sant Pere

Copiat del wikipedia:
"Montfalcó Murallat, antigament Montfalcó de Mosssèn Meca, és una entitat de població del municipi de les Oluges a la comarca de la Segarra. El seu conjunt arquitectònic ha estat declarat bé cultural d'interès nacional.
Montfalcó Murallat està aturonat damunt la confluència del Sió i del seu afluent per l'esquerra, la riera de Vergós. Forma un recinte clos i murat i es tracta d'un excepcional exemple de vila closa que conserva en bon estat el mur perimetral al qual s'adossaren interiorment les cases. La muralla només es pot apreciar des de fora, està formada per carreus rectangulars units amb morter alternats per altres carreus de mida gairabé quadrada. Al llarg dels anys s'hi ha realitzat diferents obertures per a adequar la fortificació a les noves necessitats de les cases que s'hi adossaren posteriorment. Està construïda sobre el basament calcari natural del tossal amb una alçada que supera els 8 metres i una amplada de més de 2 metres, amb un perfil corbat. El portal d'accés a la vila closa, està format per una doble porta d'arcs de mig punt adovellats. La més interior, que es troba al mateix mur, és enmarcada per dos talussos que reforcen la paret i donen a un pati quadrangular. L'antic castell presenta una planta allargada, que s'adapta al cim del turó. Els costats més llargs són el nord i el sud, lleugerament convergents cap a l'est, on es tanquen contra l'absis de l'església. Amb el pas dels segles, el castell va perdre la seva condició i albergà unes quantes cases. Pel que fa al seu traçat urbà, es basa d'una plaça central, amb cisterna i amb un carrer principal que la rodeja, a partir del que surten petits carreronets amb un esquema força laberíntic i normalment sense sortida, en un dels quals s'hi troba l'antic forn. Els habitatges situats al voltant de la plaça tenen un esquema força regular, sobretot els que estan situats als porxos, en canvi els habitatges dels carrers secundaris varien considerablement uns als altres.
El Castell de Montfalcó, que donà origen a la vila- fou bastit possiblement vers el segle XI quan el comte de Berga repoblà la zona propera al Sió, integrant-la al comtat de Cerdanya.
Els primers documents referents a Montfalcó daten de 1043. Probablement Montfalcó va estar en un principi sota l'alt domini dels comtes de Cerdanya, que l'infeudaren a diversos nobles.
Per un document de 1079 se sap que en aquests moments era senyor de la vila i el castell Ramon Miró, i el 1095 consta que era de Dalmau Bernat, segurament vescomte de Berguedà.
El 1135 Guillem de Berguedà prestà homenatge a Ramon Berenguer IV pel castell.
De l'any 1157 hi ha notícia del Castell de Montfalcó pel testament de Berenguer d'Altés. Al 1172 serà propietat de Ramon de Cervera. L'any 1179 apareix esmentat en el testament de Ramon de la Guàrdia, tot i que se sap que encara era propietat dels Cervera.
Pel testament de Ramon de Cervera sabem que el 1182 el "castrum Monfalcon" era assignat a "Guillelmo filio meo"
Per casament, el 1234 el castell passà a ser propietat de Ramon Folc VIII de Cardona, integrant-se així al vescomtat i més tard comtat i ducat de Cardona, formant part de la batllia de Torà. Aquesta situació es donà fins a la desamortització del segle XIX."
La veritat es que la muralla de la part dreta mirant l'entrada, i la part de darrere, està una mica arranjada i sembla consolidada, però la de l'esquerra i davant no està del tot consolidada i en alguns trossos molt deteriorada. Igual que alguns petits trossos de la vila closa. Es inconcebible que un lloc com aquest, amb un lloc interessant com es el forn comunal, dins estigui ple de brossa. Es que la gent té una manca de respecte pel que es públic que dona pena, i més quan es fora del teu propi àmbit. Però encara que la brossa sembla que estigui dipositada pels turistes, la població (pocs que hi ha) potser hauria de cuidar-ho una mica més. Els carrers, si, que estaven nets.
També es una llàstima que l'església no es pugui visitar, igual com les altres que hem anat a visitar. Una finestreta amb reixes crec que seria una bona idea.
"Sant Pere de Montfalcó Murallat és una església de les Oluges inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L'església de sant Pere és a l'extrem de llevant de la vila closa de Montfalcó Murallat. És un edifici molt transformat, i es fa difícil destriar els elements originals. La seva estructura és d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular. És capçada a llevant per un àbsis semicircular, obert directament a la nau. La nau es troba desfigurada per l'obertura de capelles i altars als seus murs laterals, i l'absis és tancat per un envà que el converteix en sagristia. Als peus del temple hi ha un cor elevat. La porta s'obra a la façana de ponent, totalment envoltada pels edificis de la trama urbana del poble, que també amaguen les altres façanes de l'edifici, llevat de la façana absidial, que s'integra en el conjunt del perímetre murat de Montfalcó. La porta principal està realitzada amb arc de mig punt adovellat amb imposta i guardapols decorats amb motius geomètrics molt rudimentaris. Està totalment mancada d'ornamentació, amb l'aparell de petits carreus allargassats de pedra calcària de la zona. El campanar, posterior a la construcció de l'església, i utilitzat en un primer moment com a torre de defensa, és de planta quadrada, amb les cantonades en forma de xamfrà en el cos alt i acabat en una terrassa amb balustrada.
Hi ha poques referències d'època medieval referents a la parròquia de Sant Pere. És possible que fos fundada poc després de la conquesta de Montfalcó per Bernat, comte de Berga a mitjans del segle XI, quan aquest fundà o amplià el castell de Montfalcó. L'església formà part del bisbat d'Urgell fins a la creació de la diòcesi de Solsona al final del segle XVI.
La primera referència al temple del castell es troba a l'inventari dels béns de Guillem Ramon, comte de Cerdanya, a Montfalcó d'Oluja vers els anys 1068-95".


Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

I per finalitzar les visites del dia, i ja de camí cap a casa, parem a Vergós Guerrejat (Estaràs).


Església de Santa Magdalena, Vergós Guerrejat
Antic castell de Vergós Guerrejat



Copiat de: Enciclopèdia.cat:
"Poble (635 m alt.) del municipi d’Estaràs (Segarra), situat al sector meridional del terme, més enllà del pla de Vergós , a la dreta de la riera de Vergós , afluent, per l’esquerra, del Sió, al qual aflueix entre Montfalcó Murallat i les Oluges.
Població: 36 h [2009]
L’església parroquial és dedicada a santa Magdalena".
Es un llogaret petit, amb poques cases, i les que he vist, per fora, ben arranjades. Encara que la visió al arribar, on hi ha una esplanada cimentada ideal per aparcar, es un magatzem que tapa la fotografia del poble. A la part alta hi ha l'església de Santa Magdalena, adossada al que era el castell, que va estar reconvertit en masia senyorial, i ara, les façanes del castell fan pena, encara que una està en obres. No així la de l'església que sembla que estigui bastant bé.
Una vegada visitat el poc que es pot visitar, i com el mapa em marca a prop la Teuleria, intento arribar-hi. No tinc cap problema, després de passar una cadena. La part baixa, on estava el forn està molt deteriorada i gens cuidada, i a la part de dalt no he volgut anar, ja que dona a uns petits horts.
A la zona on hem aparcat hi ha un edifici amb unes lletres de ferro: L'Esbarjo.

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

Aquí donem per finalitzada la visita a la Segarra, per avui. Ens tornem cap a casa, passant per la Panadella.

0000000000000000000

El vídeo correspon al descrit en aquesta entrada al blog i al de l'anterior: "Sant Guim de Freixenet i Estaràs", del mateix dia.


0000000000000000000000

Sant Guim de Freixenet i Estaràs. La Segarra


Avui he sortit a fer un tomb turístic amb el cònjuge. Feia temps que tenia la intenció de visitar Montfalcó Murallat, però com no dona per invertir tot un dia, primer hem anat a visitar uns altres quatre pobles, tots de la zona de Sant Guim de Freixenet. Hem començat per Sant Domí, que es una entitat que pertany a Sant Guim de Freixenet.

Sant Domí. Església de Sant Pere
Sant Domí. Restes del castell

Extret del wikipedia.
"Sant Domí és una antiga parròquia situada a poc més d'un quilòmetre de Sant Guim de Freixenet, en direcció a Estaràs. Les cases es troben més o menys agrupades i situades vora l'església. Aquesta, dedicada a Sant Pere, conserva l'orientació primitiva, però ha estat transformada a l'estil neoclàssic. La parròquia de Sant Domí consta a les llistes del bisbat de Vic de l'inici del segle XII. Antigament hi havia hagut un castell del qual encara se'n conserven alguns vestigis entre les cases del nucli, la torre actual del castell té una alçada de sis metres però d'aquests només els 4 primers corresponen a l'obra medieval.
El poble de Sant Domí fou reconquerit i repoblat a mitjan del segle XI a partir d'una antiga parròquia dedicada al mateix sant. Tanmateix, sorgí un llinatge amb el nom de Santdomí que tingué el dret d'aquest lloc fins al segle XIII. A finals del segle XIV el castell era de l'abadessa de Valldaura.
L'antiga parròquia fou dedicada a Sant Domí, tal com s'indica a documents del bisbat de Vic als segles XI i XII, al que està vinculada fins al 1957, moment en què passa a formar part del de Solsona. Tal com s'indica a la documentació de la visita pastoral d'Antoni Pasqual el 1685 depenien d'ella la Capella de Sant Cosme i Sant Damià d'Amorós i l'església de Santa Maria del Castell. A partir de 1943 va deixar de ser parròquia i passà a dependre de la de Sant Guim de Freixenet".
He trobat un poble una mica ben conservat, amb unes cases aparellades (mira per on). La plaça de l'església està reformada de fa poc, però l'església té unes clivelles que em fa sospità que la torre aviat s'obrirà en dos.

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.


Després ens dirigim cap al Castell de Santa Maria, altre entitat que pertany a Sant Guim de Freixenet.

Castell de Santa Maria. Església de Santa Maria
Castell de Santa Maria. Restes del castell

Extret del wikipedia:
"El Castell de Santa Maria és una entitat de població del municipi de Sant Guim de Freixenet, a la comarca de la Segarra.
El poble o llogarret se situa al nord del terme municipal, a la dreta del riu Sió. S'hi accedeix a través de la carretera LV-1005, entre Gàver i Sant Domí.
El seu origen correspon als primers temps de la reconquesta. El seu nom prové del castell que va originar aquest nucli, propietat del senyor Oluja Sobirana, més tard de Galceran d'Oluja i finalment de Josep de Vega i de Sentmenat, i l'advocació de l'església parroquial, dedicada a santa Maria.
L'any 1996 intenta segregar-se del municipi de Sant Guim de Freixenet per agregar-se al d'Estaràs, en considerar que la construcció de la variant de la carretera N-II per la vall del Sió canviaria les relacions entre els dos caps de municipi. El canvi en el traçat definitiu de la variant fa que la segregació quedi desestimada l'any 2002.
Sufragani de Sant Pere de Sant Domí, Santa Maria del Castell de Santa Maria és un temple romànic d'una única nau, coberta amb volta de canó. L'absis original se suprimeix en ampliar l'església a llevant amb una major nau, coberta ja amb volta apuntada.
A l'interior es conserva una imatge de fusta policromada de la Mare de Déu, possiblement barroca. Es tracta de Santa Bàrbara, donzella de Nicomèdia que fou tancada de molt jove pel seu pare a una torre. Es representa vestida com les verges romanes amb túnica i embolicada amb un mantell, amb la palma del martiri i la torre amb tres finestres".
Un iaio em va explicar que del castell només en queda una resta d'una torre, ara quasi no ho sembla, i el que amb els anys van reconvertir en una masia senyorial, ara abandonada. Com anècdota, em vaig trobar un home de mitjana edat i li vaig preguntar si unes arcades eren les restes del castell, em va dir que no, que eren antics femers, un encara conserva dalt el que era el corral, l'altre ja no. També em va confirmar la resta de la torre i que la seva casa, que es contigua, per dins es veu clarament que era una torre.




Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.


Des del Castell de Santa Maria, i seguint ruta, fem una aturada a Gàver, entitat del poble de Estaràs.

Gàver, Església de Santa Maria
Gàver, Castell de Gàver

Extret del wikipedia:
"Gàver és una entitat de població del municipi d'Estaràs, a la comarca de la Segarra.
El poble se situa al sud-est del terme municipal, enfilat a un turó i coronat per les restes d'un antic castell i l'església romànica de Santa Maria de Gàver. Hom considera que el riu Sió neix prop d'aquest lloc, a la font de Gàver, d'on parteix la séquia del Sió.
La primera documentació que fa referència al poble és de l'any 1015 com a lloc fronterer, i el 1035 se situa Gàver dins del comtat del Berguedà. Abans de 1370, després que el rei tornés a infeudar aquests castells, Gàver, juntament amb Sant Antolí i d'altres poblacions passen al domini d'Alamanda de Queralt, per després continuar a la baronia de Sant Antolí sota els Eimeric. El 1421 forma part del veïnatge de Cervera.
A principis del segle XVII Gàver és de Jeroni Muntaner i Segimon Despujol. Més tard, el 1690 a Pere de Muntaner i Soronell, i alguns anys més endavant es concedeix el títol del marquesat de Gàver a Pere de Muntaner i de Ramon.
Al segle XVIII es construeixen tot un seguit de cases separades del nucli primitiu, que causa posteriorment una situació de desavinença amb l'antiga església parroquial de Santa Maria de Gàver. Aquesta desavinença fa que es decideixi construir-ne una de nova al peu de la carretera. Fou construïda com a temple i com a casa de reunió, d'estil i materials moderns, i s'inaugura finalment l'any 1971.
L'Església de Santa Maria de Gàver, originalment constava d'una sola nau capçada per un absis semicircular. Entre els segles XIII i XV s'amplia i es construeix una segona nau adossada a l'original. Es substitueix l'absis per una capçalera plana i de volta apuntada. Per sobre de la teulada, a dues aigües, s'eleva el campanar de cadireta de dos ulls.
La Font de Gàver és el punt on l'aigua brolla del subsòl i neix el riu Sió, que realitza un recorregut de 77 km fins a desembocar al Segre. El cabal del Sió és molt magre i depèn del volum de pluja, fins que arriba a la Noguera, zona de regadiu, on augmenta notablement".
El poble son quatre cases mal comptades, de les que la meitat estan arranjades i les altres no. L'església, com totes les de la zona, està ple de clivelles, i l'entorn una mica degradat, igualment com el camí que comunica dita església amb les cases. De la torres només en queda un tros de la rodona i d'alçada. El naixement del Riu Sió, està a l'altre banda de la carretera i en un entorn molt ben arranjat. Prop del llogaret hi ha l'església nova de Santa Maria, que m'ha donat la impressió que a banda de la capella, la fan servir d'estades de colònies o similar.






Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

Una mica més de ruta per fer una aturada a Estaràs.

Estaràs. Església de Sant Julià
Estaràs. Castell d'Estaràs

Extret de wikipedia:
"Estaràs és un municipi de la comarca de la Segarra. En destaca el Castell Sant Miquel d'Alta-riba".
Poca informació en dona el wikipedia i això que es el nucli principal d'alguns llogarets. Esta una mica ben conservat i net. El castell està tancat i sembla, per fora, mitjanament ben conservat. El castell es va transformar en una mansió senyorial. A la part de darrere es pot apreciar el que eren dos festejadors, després reconvertits en finestres.


Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

I PER FINALITZAR ENS ANEM CAP A MONTFALCÓ MURALLAT ON APROFITAREM PER DINAR.
Això serà motiu d'una pròxima entrada al blog.

00000000000000000000000

El vídeo correspon al descrit en aquesta entrada al blog i al de la següent: Montfalcó Murallat i Vergós Guerrejat (Estaràs). La Segarra, del mateix dia.




0000000000000000000000

dijous, 9 d’abril del 2015

Perquè ningú pot confiar amb el mentider major del regne?


Si algú encara dubte que el miserable president del govern de les espanyes no ha estat el causant de portar al país a la major de les misèries, de les que ningú es podria haver imaginat, val la pena llegir aquest article, que anomeno a continuació, i no copio per la seva extensió.

¿Por qué nadie puede confiar en Rajoy?
"El actual presidente del Gobierno ha llevado a España al borde del abismo político, económico y social, lo que será su fin, pero el daño que ha hecho durará generaciones" (enllaç ->)

Sincerament crec que val la pena llegir-lo, encara que es una mica llarg, i en alguns moments parla de xifres, però penso que son entenedores al públic en general. En síntesis et diu el que ha fet i algunes pinzellades, molt aclaridores, del que podia haver fet. Però només profunditzant en la part econòmica, no en la política ni en la ideològica. 


Molt encertada la frase d'un elegible de Madrid, d'un partit que per cert no penso votar: 
"Cuando llegó la austeridad, en lugar de quitar grasa, el PP cortó una pierna"

0000000000000000000000


dimarts, 7 d’abril del 2015

L'Alzina del Sal·lari, Mata-rodona, Hospital de Sang, Coll de Tanca


Puigdoure
La Màquina de Tren



El Josep Maria i jo ens hem anat fins a la comarca del Bages, a la Serra de l'Obac, per donar un tomb per aquella serra. Jo havia estat dues vegades, però em feia molta gràcia tornar-hi, ja que hi havien unes fites que encara no havia aconseguit, l'Hospital de Sang, Mata-rodona i els Graons de Mura, entre altres. Per aconseguir aquestes últimes aparquem al lloc previst per això a l'Alzina del Sal·lari, ens preparem i sortim a un quart i mig de deu del matí. Hem sortit tant tard a caminar, ja que se m'havia ocorregut provar d'anar per autopista fins a Sant Sadurní i després continuar per carreteres normals tot passant per Masquefa. Penso que es una indecència que no hi hagi una bona combinació, sense pagament, entre el sud i el nord de Catalunya. L'embolicada ha estat fenomenal, tot tenint en compte que crec que el gps del cotxe m'ha guiat bastant bé.
La caminada d'avui es difícil descriure. Jo em pensava que sempre aniríem per camins molt trillats, en canvi no ha estat així. Hem anat alternant camins trillats, pistes, camins careners, traces boscanes amb trossos fonedissos, camins atorrentats, etc. El que si que s'ha de dir es que ha estat un tomb molt espectacular, dels que fan afició, i que encara que jo he arribat cansat, al final si no hagués estat per l'hora que hem arribat, m'hauria sabut a poc.
Sortim per camí, que va pujant, encaminant-nos cap els Graons de Mura, i per allí al Coll de Boix. Mentre parem a fer fotografies de Montserrat, que es veu perfectament, ens passen un grup de jubilats (cinc dones i un home) que segons sembla van a l'Hospital de Sang. Fins aquí el temps ha estat una mica fred, sobre tot el terreny obert per on corre una mica d'aire. A partir d'aquí, a estones per carenes rocoses de la muntanya i altres per terreny boscos ens arribem al Collet del Mal Pas, on en un banc que trobem, fet amb troncs, entre dos arbres, aprofitem per esmorzar. Abans d'arribar hem vist uns treballadores fent feines forestals, i gran quantitat de branques d'alzina tallades, a la vora del camí. Asseguts i esmorzant tenim darrere les Tres Pinasses i davant la gran mole del Turó del Mal Pas. Una vegada alimentats, seguim, guiats per unes fites pugem amunt, però en sec s'acaben i estem en un lloc on no albirem continuació possible, si no es per anar a unes possibles balmes. Mirant el gps veig que en aquests tros, me l'hauria haver de mirat més. Baixem una mica per la roca i agafem una feixa, on trobem fites. Aquí venen uns passos una mica delicats, sort que a cada passa que has de fer hi ha una petita roqueta que sobresurt de la mole rocosa, que facilita posar-hi els peus. A la dreta tenim una bona caiguda, que no fa impressió ja que la roca per on estem creuant, té la forma rodona, i sota hi ha un altre, però que et fa pensar (millor no fer-ho) que si creuéssim estant mullat seria terrible. En aquesta creuada hi ha dos passos, no difícils, però si molestos. Quan finalitza la creuada, sort al gps trobem la continuació. Ara ve un tros de traça molt fonedissa per terreny completament boscós, fins arribar a un camí més trillat, que segons el mapa, ve vorejant el Turó del Mal Pas, per l'altre costat. Si alguna vegada torno per aquí i me'n recordo, val la pena provar-ho, encara que sembla una mica més llarg. A més dona la oportunitat, segons el mapa, de pujar al cim.
Al poc de passar el Coll de la Creu dels Alls, ja veiem Puigdoure, cap on ens dirigim i pugem. Era una gran masia, amb molts annexes, ara completament arruïnada i amb molts trossos ensorrats. En una pedra de la porta hi ha la data de 1798. Es digne de veure la resta de les grans tines, el pou amb aigua, ara molt bruta, i una raconada que sembla que tingués alguna utilitat específica que no sabem esbrinar. En aquesta raconada hi ha una taula feta amb pedra de moldre. Al peu de la masia i ja en la pista hi ha un altre pou, també amb aigua.
Per camí carener, més o menys obert ens anem a una punta del roquer on hi ha una creu, les restes d'una senyera. Al peu del gran roquer hi ha la gran masia de Mata-rodona. Hem de recular uns metres per baixar-hi. La baixada es forta, empinada i a moments una mica relliscosa. Abans d'arribar a la masia ens trobem un gran pou, fet amb pedra molt treballada, que conté aigua i on, a les parets de dins s'han format algunes estalactites. A la part de darrere de la masia hi ha una bassa, i hi ha (no sé si funcionant) una petita estació meteorològica. Aquesta es una gran masia, molt deteriorada, però que dona la impressió que algunes parts estiguin habitades actualment, en algunes temporades. Com es normal, té bastants construccions annexes, entre aquestes una gran tina, ara plena d'aigua. Ens allarguem fins l'ermita de la Concepció, que com a curiositat té un altar de fusta, quan la pedra de l'altar servei d'esglaó per entrar-hi. La porta està tancada però al menys té una finestreta per la que és pot mirar a dins.
Ara ve un tram de pista, on trobem unes petites estranyes runes, a la dreta (unes parets que donen al camí, però en una forta pendent). Després a l'esquerra les restes d'un petit forn de totxanes i teules. Deixem per un moment la pista, fent drecera, però per passar per la Font de l'Horta, el camí passa entre les dos basses, la nova i la vella, i tenim la gran sort de poder veure on estava la font abans. No es que tingui massa importància però descobrir els petits detalls ens fa quedar molt satisfets. L'enllaç amb la pista es per un sender molt curt però amb forta pendent relliscosa. Passem per sota de la Calavera. A la vora de la pista, i amb la visió del Gegant del Pi i de la Màquina de Tren parem a dinar. De fred no en fa, ja que el sol està en el seu màxim (o quasi), però l'airet es una mica molest. Només passat un petit pantanet, que podria ser que recollís l'aigua de la Font de Gorina, deixem la pista, creuem un barranc i agafem un camí amb molt forta pujada, i que es va perdent i trobant, fins que s'aplana i es fa més clar, ja sota El Sentinella. Passem alguna tartera sense dificultat, i quan creuem un altre barranc, amb la cinglera a l'esquerra, tornem a enfilar-nos fins l'Hospital de Sang. Abans hem tingut unes petites dubtes que han fet que un tros el féssim dues vegades. L'Hospital de Sang, es on portaven els ferits a les Guerres Carlistes.
Copio aquí un text del blog: “IndretsOblidats”:
“Al bell mig del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac podem trobar dues de les més interessants i vistoses curiositats naturals i arqueològiques de la zona. Parlem de l’Hospital de Sang de Matarrodona i de la cova de la Cort Fosca. L’Hospital de sang de Matarrodona és un curiós esvoranc que travessa la roca de banda a banda. El nom li prové de què en èpoques de les guerres carlines (s. XIX) aquí fou un hospital de sang carlí. De fet, les restes de les parets que en queden a banda i banda de l’esvoranc denoten un passat molt antic. Costa de creure i imaginar que en el segle XIX aquí hi hagués un petit aixopluc i ajut sanitari per guarir els ferits de la guerra en un indret tan aïllat, enclotat i amagat al fons d’una canaleta d’accés difícil i complicat. Malauradament alguna resta de pintura a les parets de la roca de l’esvoranc i algun desperfecte a les restes dels murs ens avisen d’alguna bretolada més recent.
De fet, a la veïna cova de la Cort Fosca, distant pocs metres de l’hospital de Sang just per la canaleta d’accés, hi ha aigua permanentment. Per aquest motiu, a dintre de la cova es va fer la font del Rossinyol, una cisterna feta de pedra amb aixeta i tot que recull tots els regalims del sostre de la cova. Per tant, en pocs metres hi havia aixopluc, amagatall, assistència i aigua el que convertien l’indret en perfecte per refugiar-se. Per visitar la bonica cova de la Cort Fosca és necessari un lot per fer-ho ja que és força profunda, la llum natural no hi entra i a més el trajecte fa corba. Investigar una mica pel seu interior és emocionant i curiós a l’hora; hi ha interessant formacions rocoses, piques naturals, degotalls d’aigua, la font del Rossinyol… tota una sèrie d’al·licients remarcables i de visita imprescindible”.
La sortida d'aquesta recondida raconada es en pujada fins al damunt d'un roquer, on s'ha d'anar en compte, i vorejar un arbust, per trobar la continuació. El terreny es rocós i pelat, s'ha d'anar pujant per la gran roca pelada, per on millor es vegi, hi ha alguna fita que ajuda. El camí puja fins al cim del Pujol de la Fosca. El no gaire vent que fa, es fred, ja que comença a fer-se una mica tard. Hi ha una variant, que nosaltres hem agafat al començament, però ens ha semblat que anàvem malament i hem rectificat, en canvi ens hauria estalviat el tros final de la pujada, i així mateix, la baixada. La pista on arribem, i hem seguit a la dreta, s'ha de deixat aviat, per un camí que comença amb uns alts esglaons tallats a la pedra. Primer va bastant de pla. Passem per la Cova del Racó Gran, que va estar habitada. Conserva les restes del recollidor d'aigua, i de la seva canalització. De cop el camí comença a pujar, però sense gran desnivell, fins el Coll de Tanca. Des d'aquí, es segueix pujant però en direcció contraria a la que veníem, per un tros els camins van paral·lels, fins que es separen i la inclinació amunt, s'accentua només una mica. Arribem al GR i a un petit turó, també arrodonit, però una mica ampla. Està començant a baixar la temperatura, i més en un lloc obert com aquest.
Tenim una mica de dificultat per trobar el camí de baixada, ja que no ens interessa seguir el GR ja que, encara que poc, allargaríem la caminada. Al final la trobem, es un camí que baixa amb decisió i a moments atorrentat. Passem pel que podria haver estat una petita construcció, hi han unes quantes pedres grosses tallades, escampades per l'entorn. A més de moltes deixalles.
Arribem al cotxe a dos quarts i mig de vuit, després de fer més de setze quilòmetres i mig, en un dia dels que fan afició. Per a mi a estar una mica dur, he acabat cansat però amb molta satisfacció.
No acabo d'entendre que en un Parc natural com aquest, al menys en el tros que hem fet, manquin senyalitzacions i pals indicadors, i més tractant-se d'una zona tant trepitjada pels excursionistes. Les senyals de pintura escassegen, el que sempre es d'agrair, però crec que hauria estar substituïdes per pals a les cruïlles. Ja sabem que les fites son cosa dels excursionistes i no de la gent dels parcs. Prova d'això es que, tal i com diu l'article copiat, quan vam sortir de l'Hospital de Sang, entre nosaltres vam comentar que els que van per on vam sortir, i no han estat mai, es una mica complicat trobar el baixador, ja que vas directe al final d'un roquer arrodonit, i quasi al final s'ha de tombar en rodó. Però no ens capfiquem que les coses son com son, i anem a la muntanya per gaudir-la.
Avui m'ha sortit una mica “totxo” la crònica.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí









00000000000000000000000



000000000000000000000000000



dimecres, 1 d’abril del 2015

"La Fiesta Nacional", demostrant el que es el país


Una vegada més copio, traduït, un text del blogguer "Gazzeta del Apocalipsis", que com sempre i ja ens té acostumats, no té desaprofitament. Soc conscient de que els seus articles son difícils d'assimilar , ja que cada vegada estem més aborrallonats.
Es una traducció feta per mi amb l'ajut d'un corrector, pel que pot haver errors, però es el millor que he sabut fer.
I per acabar-ho d'arrodonir els mesquins del govern de les espanyes, baixen l'IVA d'aquests espectacles denigrants, i en canvi els dels medicaments, actes culturals, material d'ensenyament els deixen a tipo màxim.

"Quan parlem de maltractament als animals disfressat de “tradició i cultura”, òbviament l'exemple més paradigmàtic, vomitiu i repugnant d'això són les curses de braus i altres festivals similars, en els quals un conjunt de degenerats es reuneixen per veure com una sèrie de persones torturen a un animal fins a matar-ho.
No existeix un espectacle a tot el món que sigui capaç de plasmar un nivell tan elevat de vilesa, misèria humana i covardia, com el qual ens ofereix una cursa de braus.
Molta gent contrària a aquest infame espectacle, tendeix a focalitzar les seves ires sobre els toreros o les persones que salten a l'arena enfrontar-se amb l'animal.
Però si ho analitzem fredament, i encara que resulti paradoxal, el torero és potser l'únic dels implicats que mereix un mínim respecte.
Sí, és cert: es guanya la vida torturant i matant animals, com esgrimiran els  defensors dels animals.
Però siguem sincers: això no li allunya massa d'un empleat d'escorxador, encarregat d'executar diàriament a milers de porcs, pollastres o vaques indefensos, amb la diferència que el “destre” arrisca la seva integritat física amb això.
Aquí, els autèntics éssers mesquins i depravats són les persones que paguen diners per assistir a l'espectacle.
Un conjunt de covards, morbosos i sàdics que no tenen el valor de baixar a la sorra a enfrontar-se al toro per complir amb aquesta “noble tradició que tant diuen estimar”.
Si realment estimessin la tauromàquia i la consideressin “un noble enfrontament entre l'home i l'animal”, tal com ells la qualifiquen, no s'ocultarien darrere d'altes barreres de fusta, ni s'asseurien en inaccessibles graderies a diversos metres per sobre de l'arena. Estarien a baix, en contacte directe amb “la festa” i amb el risc que comporta.
I és que per més que ho neguin, en el més profund dels seus cors, aquests éssers roïns i hipòcrites alberguen el desig íntim i inconfessable que el toro banyegui al destre i li estripi la carn, perquè en el fons li tenen enveja per ser capaç de matar a l'animal amb les seves pròpies mans.
Així doncs, una cursa de braus en el fons no és més que un mirall en el qual es miren els espectadors: un mirall en el qual veuen reflectit el seu propi sadisme i el seu execrable covardia.
I poc importa que els qui assisteixin a aquest espectacle siguin jutges, futbolistes, mandataris o artistes, encara que es diguin Picasso, Hemingway o Joaquín Savina: són una viva representació d'allò més baix de l'espècie humana i de la seva més descarnada hipocresia i falta de noblesa. És alguna cosa que costa d'assimilar, però que hem d'acceptar com una de les grans meravelles de la naturalesa: i és que algú pot ser un depravat, un vil covard i un complet miserable i alhora ser un gran artista". 



000000000000000000000000000000