"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimarts, 7 d’abril de 2015

L'Alzina del Sal·lari, Mata-rodona, Hospital de Sang, Coll de Tanca


Puigdoure
La Màquina de Tren



El Josep Maria i jo ens hem anat fins a la comarca del Bages, a la Serra de l'Obac, per donar un tomb per aquella serra. Jo havia estat dues vegades, però em feia molta gràcia tornar-hi, ja que hi havien unes fites que encara no havia aconseguit, l'Hospital de Sang, Mata-rodona i els Graons de Mura, entre altres. Per aconseguir aquestes últimes aparquem al lloc previst per això a l'Alzina del Sal·lari, ens preparem i sortim a un quart i mig de deu del matí. Hem sortit tant tard a caminar, ja que se m'havia ocorregut provar d'anar per autopista fins a Sant Sadurní i després continuar per carreteres normals tot passant per Masquefa. Penso que es una indecència que no hi hagi una bona combinació, sense pagament, entre el sud i el nord de Catalunya. L'embolicada ha estat fenomenal, tot tenint en compte que crec que el gps del cotxe m'ha guiat bastant bé.
La caminada d'avui es difícil descriure. Jo em pensava que sempre aniríem per camins molt trillats, en canvi no ha estat així. Hem anat alternant camins trillats, pistes, camins careners, traces boscanes amb trossos fonedissos, camins atorrentats, etc. El que si que s'ha de dir es que ha estat un tomb molt espectacular, dels que fan afició, i que encara que jo he arribat cansat, al final si no hagués estat per l'hora que hem arribat, m'hauria sabut a poc.
Sortim per camí, que va pujant, encaminant-nos cap els Graons de Mura, i per allí al Coll de Boix. Mentre parem a fer fotografies de Montserrat, que es veu perfectament, ens passen un grup de jubilats (cinc dones i un home) que segons sembla van a l'Hospital de Sang. Fins aquí el temps ha estat una mica fred, sobre tot el terreny obert per on corre una mica d'aire. A partir d'aquí, a estones per carenes rocoses de la muntanya i altres per terreny boscos ens arribem al Collet del Mal Pas, on en un banc que trobem, fet amb troncs, entre dos arbres, aprofitem per esmorzar. Abans d'arribar hem vist uns treballadores fent feines forestals, i gran quantitat de branques d'alzina tallades, a la vora del camí. Asseguts i esmorzant tenim darrere les Tres Pinasses i davant la gran mole del Turó del Mal Pas. Una vegada alimentats, seguim, guiats per unes fites pugem amunt, però en sec s'acaben i estem en un lloc on no albirem continuació possible, si no es per anar a unes possibles balmes. Mirant el gps veig que en aquests tros, me l'hauria haver de mirat més. Baixem una mica per la roca i agafem una feixa, on trobem fites. Aquí venen uns passos una mica delicats, sort que a cada passa que has de fer hi ha una petita roqueta que sobresurt de la mole rocosa, que facilita posar-hi els peus. A la dreta tenim una bona caiguda, que no fa impressió ja que la roca per on estem creuant, té la forma rodona, i sota hi ha un altre, però que et fa pensar (millor no fer-ho) que si creuéssim estant mullat seria terrible. En aquesta creuada hi ha dos passos, no difícils, però si molestos. Quan finalitza la creuada, sort al gps trobem la continuació. Ara ve un tros de traça molt fonedissa per terreny completament boscós, fins arribar a un camí més trillat, que segons el mapa, ve vorejant el Turó del Mal Pas, per l'altre costat. Si alguna vegada torno per aquí i me'n recordo, val la pena provar-ho, encara que sembla una mica més llarg. A més dona la oportunitat, segons el mapa, de pujar al cim.
Al poc de passar el Coll de la Creu dels Alls, ja veiem Puigdoure, cap on ens dirigim i pugem. Era una gran masia, amb molts annexes, ara completament arruïnada i amb molts trossos ensorrats. En una pedra de la porta hi ha la data de 1798. Es digne de veure la resta de les grans tines, el pou amb aigua, ara molt bruta, i una raconada que sembla que tingués alguna utilitat específica que no sabem esbrinar. En aquesta raconada hi ha una taula feta amb pedra de moldre. Al peu de la masia i ja en la pista hi ha un altre pou, també amb aigua.
Per camí carener, més o menys obert ens anem a una punta del roquer on hi ha una creu, les restes d'una senyera. Al peu del gran roquer hi ha la gran masia de Mata-rodona. Hem de recular uns metres per baixar-hi. La baixada es forta, empinada i a moments una mica relliscosa. Abans d'arribar a la masia ens trobem un gran pou, fet amb pedra molt treballada, que conté aigua i on, a les parets de dins s'han format algunes estalactites. A la part de darrere de la masia hi ha una bassa, i hi ha (no sé si funcionant) una petita estació meteorològica. Aquesta es una gran masia, molt deteriorada, però que dona la impressió que algunes parts estiguin habitades actualment, en algunes temporades. Com es normal, té bastants construccions annexes, entre aquestes una gran tina, ara plena d'aigua. Ens allarguem fins l'ermita de la Concepció, que com a curiositat té un altar de fusta, quan la pedra de l'altar servei d'esglaó per entrar-hi. La porta està tancada però al menys té una finestreta per la que és pot mirar a dins.
Ara ve un tram de pista, on trobem unes petites estranyes runes, a la dreta (unes parets que donen al camí, però en una forta pendent). Després a l'esquerra les restes d'un petit forn de totxanes i teules. Deixem per un moment la pista, fent drecera, però per passar per la Font de l'Horta, el camí passa entre les dos basses, la nova i la vella, i tenim la gran sort de poder veure on estava la font abans. No es que tingui massa importància però descobrir els petits detalls ens fa quedar molt satisfets. L'enllaç amb la pista es per un sender molt curt però amb forta pendent relliscosa. Passem per sota de la Calavera. A la vora de la pista, i amb la visió del Gegant del Pi i de la Màquina de Tren parem a dinar. De fred no en fa, ja que el sol està en el seu màxim (o quasi), però l'airet es una mica molest. Només passat un petit pantanet, que podria ser que recollís l'aigua de la Font de Gorina, deixem la pista, creuem un barranc i agafem un camí amb molt forta pujada, i que es va perdent i trobant, fins que s'aplana i es fa més clar, ja sota El Sentinella. Passem alguna tartera sense dificultat, i quan creuem un altre barranc, amb la cinglera a l'esquerra, tornem a enfilar-nos fins l'Hospital de Sang. Abans hem tingut unes petites dubtes que han fet que un tros el féssim dues vegades. L'Hospital de Sang, es on portaven els ferits a les Guerres Carlistes.
Copio aquí un text del blog: “IndretsOblidats”:
“Al bell mig del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac podem trobar dues de les més interessants i vistoses curiositats naturals i arqueològiques de la zona. Parlem de l’Hospital de Sang de Matarrodona i de la cova de la Cort Fosca. L’Hospital de sang de Matarrodona és un curiós esvoranc que travessa la roca de banda a banda. El nom li prové de què en èpoques de les guerres carlines (s. XIX) aquí fou un hospital de sang carlí. De fet, les restes de les parets que en queden a banda i banda de l’esvoranc denoten un passat molt antic. Costa de creure i imaginar que en el segle XIX aquí hi hagués un petit aixopluc i ajut sanitari per guarir els ferits de la guerra en un indret tan aïllat, enclotat i amagat al fons d’una canaleta d’accés difícil i complicat. Malauradament alguna resta de pintura a les parets de la roca de l’esvoranc i algun desperfecte a les restes dels murs ens avisen d’alguna bretolada més recent.
De fet, a la veïna cova de la Cort Fosca, distant pocs metres de l’hospital de Sang just per la canaleta d’accés, hi ha aigua permanentment. Per aquest motiu, a dintre de la cova es va fer la font del Rossinyol, una cisterna feta de pedra amb aixeta i tot que recull tots els regalims del sostre de la cova. Per tant, en pocs metres hi havia aixopluc, amagatall, assistència i aigua el que convertien l’indret en perfecte per refugiar-se. Per visitar la bonica cova de la Cort Fosca és necessari un lot per fer-ho ja que és força profunda, la llum natural no hi entra i a més el trajecte fa corba. Investigar una mica pel seu interior és emocionant i curiós a l’hora; hi ha interessant formacions rocoses, piques naturals, degotalls d’aigua, la font del Rossinyol… tota una sèrie d’al·licients remarcables i de visita imprescindible”.
La sortida d'aquesta recondida raconada es en pujada fins al damunt d'un roquer, on s'ha d'anar en compte, i vorejar un arbust, per trobar la continuació. El terreny es rocós i pelat, s'ha d'anar pujant per la gran roca pelada, per on millor es vegi, hi ha alguna fita que ajuda. El camí puja fins al cim del Pujol de la Fosca. El no gaire vent que fa, es fred, ja que comença a fer-se una mica tard. Hi ha una variant, que nosaltres hem agafat al començament, però ens ha semblat que anàvem malament i hem rectificat, en canvi ens hauria estalviat el tros final de la pujada, i així mateix, la baixada. La pista on arribem, i hem seguit a la dreta, s'ha de deixat aviat, per un camí que comença amb uns alts esglaons tallats a la pedra. Primer va bastant de pla. Passem per la Cova del Racó Gran, que va estar habitada. Conserva les restes del recollidor d'aigua, i de la seva canalització. De cop el camí comença a pujar, però sense gran desnivell, fins el Coll de Tanca. Des d'aquí, es segueix pujant però en direcció contraria a la que veníem, per un tros els camins van paral·lels, fins que es separen i la inclinació amunt, s'accentua només una mica. Arribem al GR i a un petit turó, també arrodonit, però una mica ampla. Està començant a baixar la temperatura, i més en un lloc obert com aquest.
Tenim una mica de dificultat per trobar el camí de baixada, ja que no ens interessa seguir el GR ja que, encara que poc, allargaríem la caminada. Al final la trobem, es un camí que baixa amb decisió i a moments atorrentat. Passem pel que podria haver estat una petita construcció, hi han unes quantes pedres grosses tallades, escampades per l'entorn. A més de moltes deixalles.
Arribem al cotxe a dos quarts i mig de vuit, després de fer més de setze quilòmetres i mig, en un dia dels que fan afició. Per a mi a estar una mica dur, he acabat cansat però amb molta satisfacció.
No acabo d'entendre que en un Parc natural com aquest, al menys en el tros que hem fet, manquin senyalitzacions i pals indicadors, i més tractant-se d'una zona tant trepitjada pels excursionistes. Les senyals de pintura escassegen, el que sempre es d'agrair, però crec que hauria estar substituïdes per pals a les cruïlles. Ja sabem que les fites son cosa dels excursionistes i no de la gent dels parcs. Prova d'això es que, tal i com diu l'article copiat, quan vam sortir de l'Hospital de Sang, entre nosaltres vam comentar que els que van per on vam sortir, i no han estat mai, es una mica complicat trobar el baixador, ja que vas directe al final d'un roquer arrodonit, i quasi al final s'ha de tombar en rodó. Però no ens capfiquem que les coses son com son, i anem a la muntanya per gaudir-la.
Avui m'ha sortit una mica “totxo” la crònica.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí









00000000000000000000000



000000000000000000000000000



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada