"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimarts, 31 de maig de 2011

DIMISSIÓ DEL CONSELLER felip puig


Signa per demanar la seva dimissió. Tecleja damunt de la fotografia.

diumenge, 29 de maig de 2011

No a la guerra i altre

Dos fragments del concert de la Companyia Elèctrica Dharma al Liceu el 09.02.2003 i retransmès per TV3:







Si la Companyia Elèctrica Dharma o TV3 no estiguessin d'acord, no tindria cap problema d'esborrar-ho, però crec que val la pena difondre-ho.

000000000

dissabte, 28 de maig de 2011

Paradoxa

Publicat pel bloggero "O Bichero", el 27 de maig.


divendres, 27 de maig de 2011

Mouseland

Feia dies que no escrivia cap entrada, ha estat per dos motius, el primer es que durant aquest temps no he fet cap sortida i la segona es que he quedat molt decepcionat dels resultats de les eleccions.
Es una realitat que cada país te el govern què es mereix. Jo, particularment, trobo que un pais on la majoria son treballadors, on hi ha una gran quantitat de gent a la que l'afecta de gran manera la crisis, a la resta (està clar, que a tots no) també ens afecta, però potser encara no massa, hagi sortit una amplia majoria de les dretes, que ens han estat avisant de la privatització de la Sanitat, ja ha començat amb l'Institut de Diagnòstic per l'Imatge (IDI). Abans de les eleccions ja estaven retallant fons per els hospitals i CAPs, per l'Ensenyament, als funcionaris, avisant que rebaixaran impostos als rics, ja havien tret l'impost de successions (impost injust de pares a fills, però no crec que sigui el moment), etc. etc. I malgrat això, han guanyat de carrer.
La patacada que s'han donar els socialistes (?) la trobo justa, ja que han estat fent una política de dretes quan per això ja estan CiU i PP. Si haguessin fet política d'esquerres i la haguessin explicat, en comptes de barallar-se, no haurien perdut les eleccions.
Jo estava convençut que les majories haurien estat per partits petits, en senyal de rebuig als grans. Per exemple creia que la CORI i el CUP arrasaria a Reus, per demostrar als partits de sempre que estem farts d'ells, però no ha estat així. Crec sincerament que es una verdadera llàstima.
Us deixo un vídeo del Youtube gravat en 1962, al Parlament Canadenc, sobre una al·locució de Tommy Douglas, que es completament actual:




Però que es pot esperar d'una població on una petita part està cridant "Democracia Ya", estan "INDIGNATS", estan acampats a les places de moltes ciutats i capitals, i la majoria de parats, mileuristes, gent desnonada de casa, jubilats, i altres perjudicats estan a casa o al bar, això si, protestant.
0000000000

divendres, 20 de maig de 2011

dijous, 19 de maig de 2011

Tal vegada

Copiat i traduït de la pàgina "Yin-Yang", sobre unes dites de "Aristóteles Onassis".

Tal vegada jo envelleixi massa ràpid. Però lluitaré perquè cada dia hagi valgut la pena.
Tal vegada jo sofreixi innombrables desil·lusions en el córrer de la meva vida, però faré que perdin importància davant els gestos d'amor que trobi.
Tal vegada jo no tingui forces per realitzar tots els meus ideals, però mai em consideraré derrotat.
Tal vegada en algun instant jo sofreixi una terrible caiguda, però no em quedaré per molt temps mirant cap al sòl.
Tal vegada un dia el sol deixi de brillar, però llavors m'aniré a banyar sota la pluja.
Tal vegada un dia jo sofreixi alguna injustícia, però mai assumiré el paper de víctima.
Tal vegada jo tingui alguns enemics, però tindré humilitat per acceptar les mans que es estenguin en la meva direcció
Tal vegada una d'aquestes nits fredes, jo vessi moltes llàgrimes, però no m'avergonyiré per aquest gest.
Tal vegada sigui enganyat innombrables vegades, però no deixaré de creure que en algun lloc algú mereix la meva confiança.
Tal vegada amb el temps jo percebi que vaig cometre grans errors, però no desistiré a continuar el meu camí, després de corregir-los.
Tal vegada amb el córrer dels anys jo perdi grans amistats, però aprendré que mai perdré a qui és realment el meu veritable amic.
Tal vegada algunes persones em desitgin un mal, però continuaré plantant la llavor de la fraternitat per on jo passi.
Tal vegada jo quedi trist en concloure que no aconsegueixo seguir el ritme de la música, però llavors, tractaré que la música segueixi el compàs dels meus passos.
Tal vegada jo mai aconsegueixi entendre l'univers, però aprendré a dissenyar un, encara que només sigui dins del meu cor.
Tal vegada avui jo em senti feble, però demà recomençaré de nou, encara que sigui de manera diferent.
Tal vegada jo no aprengui totes les lliçons necessàries, però tindré la consciència que els veritables ensenyaments ja estan gravades en la meva ànima.
Tal vegada jo em deprimeixi per no ser capaç de saber la lletra d'aquella música, però quedaré feliç amb les altres capacitats que posseeixo.
Tal vegada la voluntat d'abandonar tot es torni la meva companya, però en comptes de fugir, correré darrera d'allò que anhel.
Tal vegada jo no tingui motius per a grans celebracions, però no em deixaré d'alegrar amb les petites conquestes.
Tal vegada jo no sigui exactament qui m'agradaria ser, però passaré a admirar a qui sóc.
Perquè al final sabré que, malgrat els meus defectes, sóc capaç de construir una vida millor.
I si encara no em vaig convèncer d'això, és perquè com diu aquella dita: “Encara no arriba la fi”.
Perquè al final no hi haurà cap “Tal vegada”, i sí la certesa, que la meva vida va valer la pena i que jo vaig fer el millor que vaig poder.

0000000000

dimecres, 18 de maig de 2011

Història d'una velleta i un jove

Un home jove estava fent la compra en el supermercat, quan va notar que una velleta li seguia per tots els llocs. Si ell parava, ella parava, a més de quedar-se-li mirant!
Per fi, camí de la caixa, ella es va atrevir a parlar-li i girant-se li va dir;
'Espero no haver-li incomodat; És només que vostè s'assembla molt al meu fill que va morir recentment'.
El jove amb un nus en la gola, li va dir que estava ben, que no hi havia problema.
'Sé que el que li vaig a demanar és alguna cosa poc comú, però si vostè em digués "Adéu mamà" quan em vagi del supermercat, em faria tan feliç!'
El jove sabent que era un gest que ompliria el cor i l'esperit de la velleta, va accedir.
Llavors, mentre la velleta passava per la caixa registradora es va tornar i somrient, amb la mà li va dir 'ADÉU FILL!'
I ell ple d'amor i tendresa li va respondre efusivament 'ADÉU MAMÀ!'
L'home, satisfet per haver-li donat una mica d'alegria a la velleta, va anar a pagar la seva compra.
'Són 423,85 euros' li va dir la caixera.
'Per què tant? si només porto cinc coses!'
Llavors la caixera va dir: 'Si, però la seva MAMÀ va indicar que vostè pagaria les seves coses també'
MORALITAT:
No et fiïs de les dones. Són "cabrones" fins a de velletes!!!!!! i ELS HOMES XIMPLES DES DE PETITONS

Publicat per l'Antònia Florensa Angles, al "facebook".

000000000

dimarts, 17 de maig de 2011

Viatge a Itaca

Cançó de Lluis Llach sobre el poema de Konstantínos Kaváfis:




Ítaca, per Lluis Llach

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

Ítaca, per Konstantínos Kaváfis.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


Que ho gaudiu tant com jo
000000

dilluns, 16 de maig de 2011

El Camí dels Estels o el Camí del Sol

EL CAMÍ DE SANT JAUME DE GALÍCIA. Primer Itinerari Cultural Europeu
Aquest camí llegendari segueix la ruta del Sol, de Llevant cap a Ponent. Per la nit, "la Via Làctia" assenyala la direcció correcta cap a la constel·lació de Can Major, és per això que se l’anomena també el camí dels Estels. Dues fileres d’estels, seguint dues línies paral·leles, s’extenen des de la Mediterrània a l’Atlàntic (Est-Oest): el camí del Sol.
Segueixen un paral·lel terrestre que comença realment a la Catalunya Nord (o francesa): les Eteilles, Puig Estela, Estillón; i acaba a les profunditats atlàntiques, Finisterre, on es creia que la terra s’acaba.
Aquest antiquíssim camí, tradicional, prové d’una època molt anterior al Cristianisme. La petjada de l’oca (animal que representava l’ànima humana) era el seu símbol; a l’època dels dòlmens ja hi havia gent de coneixements avançats. La ruta cristiana, actual, s’establí seguint aquest camí dels estels, cristianitzant una ruta pagana o natural, i la petjada de l’oca es transformà en la venera o petxina dels pelegrins (altrament, la pelegrina); conservant així la semblança amb l’antiga tradició. Jars, en francès, és el mascle de l’oca. Jack, Jacques, Yago, Jacob, Jakin, són els mateixos noms en diferents llengües. D’aquí vé el nom de Camí de Sant Jaume.

Text enviat pel company "JERKOUT". Moltes mercès

0000000

diumenge, 15 de maig de 2011

El que Espanya no és, però és convenient que els espanyols creguin

Hi ha un article a la pàgina web de "lacartadelabolsa" que crec que es molt interessant llegir per conèixer el que ens ofereix el futur a tots els espanyols (encara que alguns ho som per imperatiu legal, estem al mateix vaixell ens agradi o no).
No ho he traduït i copiat aquí ja que al peu de la pàgina de la web hi ha aquesta nota "Todos los derechos reservados. Prohibida la reproducción total o parcial sin expreso consentimiento".
Ja que no es de lliure circulació no ho hauria tingut en compte a no ser que els que ens explica ho haurien d'explicar els nostres polítics, economistes, premsa especialitzada, etc. i ningú ho fa, i a més no he trobat enlloc els seus raonaments que crec correctes.
El títol d'aquest missatge ja diu de que va l'article. Per llegir-ho, aquí.

000000000000000000


dissabte, 14 de maig de 2011

2000 anys d'història

Extret i traduït de la pàgina "El fin programado de la democrácia", del blog "No temas la verdad", del 13 d'abril i que val la pena llegir-ho sencer, encara que jo només hagi copiat el tros del final.

"En el transcurs d'aquests dos últims mil·lennis, la civilització haurà passat per quatre era successives marcant quatre formes de poder polític:
1 – L'era de les tribus
Poder exercit segons la força (i menys sobre la base de la saviesa o el coneixement).
Com en els grups d'animals, el poder és exercit per el “mascle dominant”.
2 – L'era dels imperis i dels regnes
Poder hereditari. Naixement de la noció d'estat.
3 – L'era dels estats-nacions
Era oberta per la monarquia parlamentària a Gran Bretanya en 1689, per la revolució francesa en 1789, i per la fundació dels Estats Units.
En un estat-nació, el poder no és més hereditari però exercit per dirigents que suposadament representen el poble, i designats mitjançant eleccions (estat-nació democràtic), o pel sistema de cooptació en el si d'un partit únic (estat-nació totalitari).
4 – L'era dels conglomerats econòmics
Era inicialitzada a partir de 1954, posat en pràctica en el transcurs dels anys 70 i 80, i plenament operacional des dels anys 90.
El poder ja no és de tipus representatiu o electiu, i no està localitzat geogràficament (contràriament a les tribus, als regnes i als estats-nacions).
És exercit directament per aquells que controlen el sistema financer i la producció de les mercaderies. Els instruments d'aquest poder són el control de la tecnologia, de l'energia, de la moneda, i de la informació.
Com tot nou poder, aquest s'erigeix reemplaçant el poder precedent, que el condemna a desaparèixer.
En fi, aquest nou poder és global, mundial o planetari. No té alternativa ni escapatòria. Constitueix un nou nivell d'organització de la civilització, una classe de súper-organisme.
Els grans problemes ecològics econòmics i socials s'han convertit en planetaris, i la seva resolució passa efectivament pel sorgiment d'una forma de poder global. Així mateix, la unificació del món per l'economia i el declivi dels estats-nacions ha estat decidit en part per una noble causa: tornar impossible una nova guerra mundial el qual, en l'era atòmica, significaria la fi de la civilització.
Però la pregunta és de saber al servei de quins objectius i de que interessos ha de ser aquest poder global, o per qui ha de ser exercit, i per quins contra-poders ha de ser controlat i equilibrat.
La mundialització (o “globalització”) no és negativa en si mateixa.
Potencialment, pot permetre l'establiment d'una pau mundial duradora i una millor gestió dels recursos. Però si segueix sent organitzada al benefici d'una elit i si ella conserva la seva orientació neo-liberal actual, no trigarà a engendrar un nou tipus d'autoritarisme, la conversió dels éssers vius en mercaderies, la destrucció total de la naturalesa, i de formes inèdites d'esclavitud".

00000000000

divendres, 13 de maig de 2011

dilluns, 9 de maig de 2011

Per quan les espanyes laiques?

L'Església rep a l'any 10.000 milions de les arques públiques. El càlcul, realitzat per Europa Laica, inclou les transferències a l'educació i la sanitat concertades.
Publicat al diari "Público" d'avui.

diumenge, 8 de maig de 2011

Un tomb per Capafonts (Caminants)

Dic de les Tosques - Capafonts

Per avui he quedat amb els ex-companys de feina d'anar a donar un “tomet” per Capafonts, fent el tomb clàssic de pujar pel Pont del Goi i baixar per la Pitxera.
Ens trobem 17 caminadors i una nena a l'esquena del seu pare, i sortim de Capafonts quan passa una mica de un quart de deu del matí. Passem per davant de l'església, baixem a creuar el Barranc del Ribatell, i seguim cap a la font de la Llúdriga on es considera que neix el Riu Brugent, encara que fins que creua la carretera es diu Riu de l'Horta (Hi ha qui considera que el Brugent neix a la Font Nova, però no cal discutir, l'important es que sempre porta aigua). Fins aquí el recorregut ha estat molt maco, el terreny està molt humit i pel riu baixa molta aigua, passant a estones quasi a tocar-ho i unes altres una mica mes enlairats però sense deixar de contemplar la bellesa de l'entorn.
Després d'una petita parada a la font, i que algú s'inventi una llegenda (que per cert hauria d'estudiar-se-la millor) que ens fa riure molt, continuem camí amunt, deixant el camí principal, per anar a visitar la Cova de les Gralles. Hi ha tot el tros final que es passa per la llera del riu, sense aigua, però molt humit i enfangat i s'ha d'anar amb molta compte ja que les pedres rellisquen molt. A la Cova de les Gralles cau molt poca aigua, però l'entorn com sempre ens deixa bocabadats, no es pot explicar, s'ha de veure.
Tornem enrere i continuem pujant, encara que una caminadora retrocedeix, tal i com ja tenia previst al sortir. Passem pel costat de la Font de l'Espluga Negre, que en realitat es un toll, i una mica mes amunt un altre font, de la que no se el nom. Arribem al Pont del Goi, després de deixar el camí que va directe a la Font Nova, i a la pujada hem de tornar a anar amb compte, ja que la pedra està molt relliscosa.
Dalt, al costat del pont, aprofitem per esmorzar, i com sempre la companya Dolores ens porta el cafè i les "gotetes".
Seguim fins a la Font Nova, a la pista hem hagut de salvar dos grans tolls que agafaven l'ample de la pista. A la font fem una petita parada, on alguns aprofitem per veure l'aigua, tan bona, que brolla.
Ens dirigim pel Serret del Perdigó cap el començament del Comellar de l'Auberada, on la seva font, brolla una mica mes avall d'on jo la situava, encara que bastant minsament.
Veig que la caseta metàl·lica encara hi es, i prop seu porto als companys a visitar l'entrada de la Cova dels Sifons. Seguint avall parem a la Cova del Grèvol (una gran balma) i a la Font de l'Escudelleta, on jo soc l'únic que bec una mica de la seva aigua. Després deixem a la dreta el camí al Racó dels Morterets i al Portell de la Mariàngela, passem per sota de la Foradada de Capafonts i baixem fins a la carretera, que la seguim una mica a l'esquerra, deixant-la per agafar el camí vell que ens porta al poble, després d'una bona pujada.
Arribem a quan manquen deu minuts per a les dues de la tarda. Agafem els cotxes i ens dirigim a Farena on tenim reservat el dinar, al Restaurant Brugent. Pica-pica, graellada individual, postre, aigua, vi, gasosa, cafès i xopet (la majoria provem el xopet de farigola), dinat bo i abundant.
El dia ha estat entre nuvolós i solejat, el recorregut es molt maco, encara que jo ja l'he fet varies vegades, i l'ambient, per no perdre el costum, ha estat magnific, el bon humor no ha faltat i s'ha accentuat a la hora de dinar, i entre rialles, intentem quedar per la pròxima sortida que segurament farem al mes de juny.

Per baixar el track, teclajar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
0000000000000

divendres, 6 de maig de 2011

Eleccions del maig 2011 (2)

Per sort s'ha fet justícia. Encara que quina merda es que els jutges votin segons dicten els partits polítics que els han col·locat.
On està la separació de poders?. Això no es una democràcia, es una mer ...


dijous, 5 de maig de 2011

Eleccions del maig 2011

Hi ha una dita que diu que un es esclau de les seves paraules però propietari dels seus silencis, però com en política i pel PPPSOE això no convenia, es van idear una llei injusta per descavalcar a un partit que tenia una gran acceptació a una part del territori que diuen que es espanya, aconseguint il·legalitzar-ho, tot amb l'excusa que havien de donar passos per avançar dins de la democràcia. Resulta que durant varies eleccions han anat donant els passos però els han continuant considerant il·legals, ja que no deien les paraules que el PPPSOE volia. Ara han dit les paraules que demanaven i encara diuen que no hi ha prou.
Si tenim en compte que qualsevol persona pot ser candidat sempre que no estigui incapacitat per a tal fi per la justícia, no poden il·legalitzar un partit, que com a tal compleix les condicions, dient que algunes persones tenen lligams amb terroristes, si ho son o tenen els lligams que diuen, que se'ls jutgi i se'ls empresoni, en cas contrari que no se maregi mes la perdiu.
I una pregunta, als que han saquejat les arques públiques i estan inculpats, aquests si que poden presentar-se. Clar, que aquests son del PPPSOE.




diumenge, 1 de maig de 2011

II Marxa per les Terres del Gaià (i 3er.dia, 1 de maig)

Castell del Catllar - A la desembocadura del Gaià

Per avui ens queda l'última etapa que ens portarà des d'Argilaga fins el mar, a la desembocadura del Gaià. A poc d'aixecar-nos ens porten unes magnífiques magdalenes, unes de xocolata i altres de xocolata amb garrofa, que combinat amb cafès fets amb la cafetera del Casal o llet, ens fa omplir la panxa abans de sortir. A més ens han posat en plats les pakores que van sobrar d'ahir.
Avui s'ajunta una mica més de gent, uns només arribaran a El Catllar i altres fins el final. Després de les fotos de rigor sortim quan manques tres minuts per les nou del matí, per la TP-2031 als Pallaresos, però de seguida la deixarem acostant-nos al Gaià. Per la pista trobem alguns tolls d'aigua, que demostra l'aigua que ha caigut els últims dies, ahir sembla que no va ploure. Quan portem un hora, aproximadament, entrem en un tros rocós amb unes grans roderes a la roca, que demostren la quantitat de carros que devien passar per aquest camí en temps pretèrits.
Aviat entrem al Catllar, tot passant entre l'ermita de Sant Ramon i La Farga, industria totalment arruïnada encara que conserva la fumera. Pugem fins el castell on ens està esperant el batlle. Després d'acompanyar-nos a la sala d'àudio-visual on ens passen un de “curtet” sobre l'historia del castell, anem a llegir els parlaments i ens obsequien amb un bon esmorzar, entrepans, pastisseria, aigua i vi.
El castell està en reconstrucció, molt ben arranjat, amb sala de recepció i àudio-visual. Al costat del castell estan les runes, netejades del que va ser un poblat protohistòric.
Baixem cap el Gaià, que està completament sec degut a que el pantà no deixa anar l'aigua mínima estipulada, el que es una lluita que hi ha entre ela habitants d'aquestes terres i Repsol, i el resseguim per deixar-ho i passar per Ardenya. Aquí estan de festes amb uns gegants, em va sembla entendre que a un li diuen el “manotes”, i dos pertanyen a l'Associació cultural “L'Òliba d'Ardenya”. Tornem a baixar al riu, deixant-lo novament per entrar a La Riera de Gaià, on fem una parada tècnica (cerveses o similars). El dia dona per això.
Al sortir de la Riera i davant de l'església de Santa Margarida podem contemplar un gran exemplar de plataner. Tornem a baixar al Gaià. En aquesta zona s'han fet varies actuacions per recuperació de la flora, amb plantades de diverses especies vegetals, aptes per la zona, i la gent està contenta per que estan donant els seus fruits. Ens desviem una mica del curs del riu, per passar per la Sèquia, i ràpidament arribem a l'Hort de la Sinia, on ens espera el dinar. Aquí es dediquen a la agricultura ecològica i han fet diverses actuacions, algunes amb la cooperació d'entitats socials. Arribem a un quart de tres, després de fer quasi 15 quilòmetres.
Per dinar tenim amanida verda (clàssica), llonganissa a la brasa, pa torrat, pomes, aigua i vi.
Després de dinar ens anem tots junts fins a la desembocadura del Gaià, on fem les fotografies de rigor i es dona per finalitzada la marxa. A mi em porten en cotxe fins a l'estació d'Altafulla i espero el tren que em portarà a Reus.
El dia ha estat assolellat, la caminada ha estat suau, agradable i amb un paisatge, del Baix Gaià, que s'ha de veure.
Com ha conclusió d'aquests tres dies he de dir que ha estat una marxa molt positiva per a mi, no se si els organitzadors hauran aconseguit els objectius de conscienciar a la gent dels pobles (els que no ho estaven) de la necessitat d'actuacions actives per salvaguardar uns espais naturals dignes d'això, i d'intentar aconseguir el que desitgen, el camí vorejant tot el Gaià. L'ambient ha estat molt bo, felicito al Lluís, a l'Hèctor, als Joans, a l'Antonio, als Oriols, al Ricard, la Bea, i als altres con qui he conviscut per la alegria i bon humor que transmeten. (Confio que als que no he anomenat em perdonin. Ho sento però no me'n recordo de mes noms.)
El terreny com he estat comentant, el primer dia era de camps de cereals, vinya, i terra de garriga, el segon sobretot vinya amb algun tros d'olivers i garrofers i el tercer vinya i cap el final, horta.
El temps ha estat assolellat els dos últims dies, i tapat amb pluja el primer dia fins a l'hora de dinar, després solejat.
Només voldria fer una petita observació a l'organització (que no s'interpreti com a critica), crec que el tercer hauríem de visitar, el mes a prop possible, el pantà del Gaià, abans del Catllar. Hi vaig pensar al tren de tornada que va ser una llàstima, potser degut a l'horari a arribar al Catllar, ja que ens esperava el batlle. Ho fan el millor possible i amb la voluntat que tenen, per a mi, es suficient, pel que no hi ha res a dir.
No se si tornaré a l'edició de l'any que ve, ja que, com sempre comento als companys, estic convençut que no em queden masses anys de sortir en plan una “fort”, pel que no vull repetir massa i així poder abastar el màxim possible de llocs a visitar, però aquesta me l'apunto i podria ser una excepció.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
00000000000000

II Marxa per les Terres del Gaià (2on.dia, 30 d'abril)

Vila-rodona i Ermita del Lloret (Renau)

Avui es toca anar des del Pont d'Armentera fins a l'Argilaga. Una vegada ens hem aixecat i arreglat, ens anem a esmorzar al bar de la plaça on ahir vam encomanar que menjaríem avui. Jo he demanat un entrepà de truita, tot això regat amb aigua, vi, gasosa, cafès, etc.
Una vegada hem agafat energies sortim a un quart de deu del matí, pel camí de la Planeta i tot seguint el Gr arribem a Santes Creus, on fem una parada. Alguns aprofitem per repostar (cerveses o similars) i altres només per descansar. Fem la fotografia de rigor davant de la font, a la cruïlla d'entrada al recinte amb la carretera d'Aiguamúrcia Aquí ens trobem als mossos, que ens acompanyen fins el poble, tancant marxa. Des d'Aiguamúrcia anem fins a Vila-rodona on farem un altre parada tècnica, però abans hem de creuar per tres vegades el Gaià, per unes passeres de fusta, molt ben fetes. Aquest matí hem d'anar molt relaxats ja que ens marca molt el horari que hem de complir a la tarda (dinar a Ca l'Espinac i manifest a Vilardida). Aquí tornem a llegir el manifest amb una autoritat del poble. Així mateix, s'ajunten uns quants caminants més, que només faran un tros de l'etapa.
Sortim pel davant de la Cooperativa Agrícola i ens anem a dinar a ca l'Espinac, encara que al poc de sortir hem fet una petita marrada que ràpidament queda solucionada. Ca l'Espinac es un altre explotació agrícola ecològica Ens donem una amanida molt variada (tot verd, de moltes tonalitats), un arros de verdures (amb moltes faves), poma, taronja, aigua, cervesa, cafès, te. La majoria dinem davant de l'entrada posterior, que ens on ens han servit el dinar, però sense taula i cadires, asseguts a terra.
D'aquí ens anem a Vilardida, amb un tros per carretera, on tornem a portar els mossos tancant la marxa. A Vilardida es llegeix un manifest sobre el projecte de l'ampliació de la carretera C-51 que deixa al llogaret com si fos una gran rotonda, i es demana un traçat alternatiu que es detalla en dit manifest. Una vegada acabat la seva lectura i del parlament dels alcaldes de Vilardida i de Vila-rodona ens obsequien amb un pastissos, fets per una veïna del lloc (que per cert estan boníssims), amb moscatell.
Des de Vilardida i per camins ramaders ens anem a Montferri. Abans d'arribar podem veure, de lluny, el magnífic Santuari de la Mare de Deu de Montserrat, obra de l'arquitecte Jujol, deixeble i col·laborador de Gaudí, obra que recomano a tothom que la vagi a visitar, jo vaig tenir la sort, fa un any i mig, de poder-la visitar per fora i per dins, i realment val la pena.
Sortint de Montferri hem de creuar el Gaià i aquí si que ens hem de descalçar i mullar-nos els peus. L'aigua està una mica freda però això no es cap inconvenient. Marxem cap a Vilabella passant pels Turons Farcits de Vinyes. Davant de l'església fem una parada de descans. Seguim cap a Renau, allargant-se fins a l'ermita de la Mare de Deu del Lloret, per fer-se la fotografia amb les pancartes. El grup una mica nombrós s'estira molt, uns que estan forts i altres que ja noten el quilometratge acumulat, però tot passant per Peralta, amb un gran mirador arribem a la Cooperativa de l'Argilaga, on ja tenim els paquets i els matalassos. Arribem a dos quarts de nou després de fer mes de 27 quilòmetres. Abans d'anar a dormir hem sopat una escudella que es podia tallar amb ganivet (i no exagero), pakores de verdures i amanida, poma o taronja, vi i aigua.
Després ens anem a dormir, algú fa un comentari que se'n recorda del seu temps de colònies, i avui la gresca ja es quasi inexistent, la gent queda adormida de seguida.
El dia a estat assolellat, el paisatge ha canviat, de camps de cereals i vinya, amb una gran part de garriga d'ahir, ha passat a vinya quasi en la seva totalitat. Ha estat una visió clara del que es la zona. El bon humor ha continuat presidint la totalitat del dia. A més continuem omplint la panxa a base de bé.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
00000000000000

II Marxa per les Terres del Gaià (1er. dia, 29 d'abril)

Pancartes reivindicatives - El Gaià

Després de pensar-ho durant uns quants dies en els que he dubtat molt, degut a que he passat una temporada molt dolenta; a última hora em decideixo anar a la II Marxa per les Terres del Gaià. Si ajuntem que les tres ultimes setmanes sembla que m'he recuperat bastant i que aquesta marxa té caràcter reivindicatiu es el que fa que el dijous faci la inscripció, això si, després de fer unes quantes preguntes als organitzadors, quilometratge a peu de marxa i des de/fins a l'estació, ja que tinc intenció d'anar en transport públic.
A la pàgina de “Salvem el Gaià”, està el programa.
El divendres agafo el tren a dos quarts i mig de sis del matí fins l'estació d'Altafulla, a esperar el autobús, que subvencionat pel Consell Comarcal del Tarragonès, ve des de Torredembarra i ens porta a Santa Coloma de Queralt, parant a La Riera, El Catllar, Vila-rodona i Pont d'Armentera, recollint als participants que faran la marxa sencera o parcial. Anem fins Pont d'Armentera a descarregar les motxilles o bosses que ens trobarem a l'hora d'arribar a la primera etapa. Després el “bus” ja enfila cap a Santa Coloma.
El primer que fem quan arribem es anar a esmorzar, a un bar on tenen com a plat típic, bacallà o popets picants, jo trio aquests últims i encara que m'asseguren que no piquen massa, la veritat es que es necessita un bon "traguet" de vi per treure's la picassó de la boca.
Després ens anem fins on en diuen que es el naixement oficial del Gaià, a les fonts de Les Canelles, on davant del batlle de la localitat es llegit el manifest, i després d'unes paraules del batlle, agraint-nos la reivindicació iniciem la marxa. Son 21 caminants i son tres quarts menys cinc de deu.
L'organització havia contactat amb els “Mossos”, que els trobarem mes endavant i demà, quan toquem carreteres.
Sortim i anem a buscar el camí dels Molins, passem pel costat d'un pou de gel i varis molins, de la Torre, del Sol, del Petronillo ... I fem parada a Sant Gallard, un llogaret abandonat i que comença a enrunar-se quasi en la totalitat, encara que hi ha alguna casa rehabilitant-se i alguna masia habitada. Un que habita en una masia d'aquestes, s'uneix a la marxa. Després de passar pel costat del molí de Baix, tenim la primera dificultat tècnica, que es passar el riu, que es soluciona sense gaire problemes, encara que es llavors que ens comença a ploure. A la segona creuada de riu ens trobem un tauló de fusta que ens facilita la feina.
Creuem la carretera, on ens trobem els “Mossos”, i els trobarem novament quan sortim a la carretera prop de Pontils. Aquí es despleguen novament les pancartes, fem les fotos de rigor i continuem fins a Santa Perpetua de Gaià, llogaret arruïnat junt amb el castell, l'església i una ermita. Al peu hi ha algun habitatge rehabilitat.
Després d'una petita parada agafem un camí que segueix a la vora del Gaià, el temps no ens permet assaborir la vista del riu, ni treure fotografies, ja que plou amb una mica d'intensitat. Sortim a una pista al costat del molí del Seguer, amb visió al turó on està el castell de Seguer, creuem el Gaià per una passera i arribem al lloc on dinarem; es Can Camadal, una explotació ecològica agrícola-ramadera. Per sort surt el sol i podem posar la roba i estris a eixugar. El dinar es boníssim, crema de carabassó, porros, ceba i un ou dur, amanida verda molt ben presentada, amb un tros de llonganissa, un de botifarra negra i un tros d'una gran empanada vegetal, poma o taronja, aigua, vi, cafè, te. O sigui un bon tiberi. Aquí ens abandona un marxaire i s'apunten tres.
Amb un bon “solet”, tornem per on hem arribat a buscar unes pistes solanes, amb molt de tros amb un entorn amb la vegetació de garriga. Es deixa el castell de Saborella a la dreta i s'entra als terrenys de Can Baldrich, on hi ha una gran visió dels engorjats del Gaià.
Després d'una bona estona arribem prop d'un gran roure mort, segons diuen degut a un llamp, però de grans proporcions; la seva visió ens recorda que tota la vida te un principi però també un fi. Passat Can Rosich deixem a la dreta un gran bosc molt espès de pins joves, que pèl que sembla han crescut després d'algun incendi que devia haver per aquí.
Arribem al Pont d'Armentera, on tenim els paquets a la Sala Polivalent del poble, on dormirem. Hem arribat a les vuit, després de fer quasi 30 kms. Encara que als mapes surt 28,500 kms., la realitat es que hem arribat als quasi 30, els mapes estan estan retocats, com sempre faig, suprimint les entrades a veure segons què i les petites marrades.
El sopar ho farem al bar de la plaça, on ens serviran unes grans llesques de pa amb tomàquet, amb pernil, formatge i embotits, aigua, vi, gasosa, cafès, etc.
Quan ens anem a dormir, i com es normal, el bon ambient que ha presidit tota la marxa, s'accentua al guanyar amb relaxació, però el cansament es fa notar i poc a poc es van apagant les veus i deixant pas als roncs.
El dia ha estat fantàstic, malgrat els instants de la pluja. Bon ambient, bon recorregut (una mica de fang, durant petits trossos de camí), bon menjar (per engreixar-se per molt que caminis), bones panoràmiques, o sigui un dia ideal de muntanya. Algú ha trobat a mancar una dutxa, ja que les piscines estaven tancades, però al meu parer es un mal menor, per poder gaudir d'aquesta caminada.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
00000000