"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 26 de novembre del 2015

Pontons, Mas de Pontons, Puig de les Agulles, Fonts del Molinot i San Bernat


Mas de Pontons
Cartell al Puig de les Agulles


Com el company dels dijous avui tenia compromisos més importants, he anat a un lloc a prop que em donés temps de tornar a casa per dinar, encara que fos una mica tard. He triat entre les que tinc preparades i pendents, anar a fer el sostre de l'Alt Penedès, un cim fàcil en quant a recorregut, però que sembla que sigui una mica enutjós trobar el punt exacte del cim. He arribat a Pontons (vaig estar aquí el 18 d'octubre, quan vaig fer el tomb de les ermites), i he sortit quan passaven pocs minuts d'un quart de nou del matí, amb un temps tranquil però una mica fred.
Surto cap a Santa Magdalena, amb parada a la Font Voltada, no m'agraden les fotos que vaig fer l'altre dia. D'allí mateix surt un camí que sembla que era un antic camí de bast, però totalment atorrentat, i amb pujada suau. L'agafo tot pensant que m'estalviaré la forta pujada per camí cimentat. La veritat es que la pujada es suau, però el camí no està del tot be i en dos o tres passos es compromès per la gent que no té agilitat. Marxen ramals de recte, però seguint el principal s'arriba a una primera pista i aquesta et porta prop de Cal Jan Poll, i d'allí pel costat del cementiri a Santa Magdalena. La veritat es que es una marrada però més suau, encara que crec que no val la pena, i més sent al començament de la caminada.
Segueixo per carretera fins a Cal Tiana, que passant entre els habitatges i un magatzem va a a sortir a una pista de terra. Agafo el camí deixant recte una parada que es veu molt xafada per la seva vora, ja que deu ser per on passa la majoria de gent. Com sempre intento agafar els camins vells, encara que, com aquest, estigui una mica brut. Res que no impedeixi el pas. Vaig a sortir al davant de la Font de Soval, on baixa molt poca aigua, en comparació amb la quantitat que baixava a l'octubre. Entro cap a la parcel·la de Cal Bruno a comprovar que si porto per aquí als meus ex-companys, pot ser un bon lloc per esmorzar. Està completament abandonat i la teulada del magatzem adjunt no durarà gaire.
Abans d'arribar a l'alçada de les cases dels Sovals agafo una pista a l'esquerra, tot pujant. La pista està molt retocada i ampliada. Es sent petar el vent per les alçades però no arriba aquí baix, ben emboscats amb arbres alts. Deixo la pista per agafar un altre de vella, a la dreta. Està una mica bruta però només amb un problema, un arbre caigut que em fa que sortir del camí i vagi uns metres per dins del bosc, amb compte amb les punxes, per salvar-ho. Aquest camí hi ha moments que sembla que es tapi del tot, fet que no succeeix. Aqui es el primer dels tres llocs que jo he treballat damunt de mapa, per fer uns enllaços fora dels tracks que he trobat a “inet”. En aquest curt tros sento cantar a uns ocells, em dona una bona alegria. El primer m'ha sortit bé ja que surto sense problemes a un altre, aquests molt retocada i eixamplada, agafo a la dreta per anar a veure el Mas de Pontons. He d'anar i tornar fins aquest punt.
El Mas de Pontons es un antic mas fortificat que va tenir la seva importància en les guerres carlistes, sembla que va servir d'hospital de sang. Quan arribo veig cotxes i gent que sembla que estiguin treballant. Pregunto a un d'ells sobre la possible ermita i diu que no ho sap i va a buscar al capatàs. Surt un noi jove, en Marc, i em diu que es el nou masover (era paleta i restaurador), m'explica una mica de l'historia del mas, dient-me que era el poble vell de Pontons, em porta a la vora de la gran esplanada on està assentat el mas, per que vegi les runes, no queda quasi res de res, del que havien estat una trentena de cases. M'obre la porta de la capella i em diu que no es l'original, aquesta es del segle XVII-XVIII, per després ensenyar-me la que era l'original convertida en magatzem, informant-me que en unes excavacions i al terra han trobar restes de l'anterior. A més al davant hi ha un gran arbre on havia existit una gran torre de l'alçada de l'ermita. Parlem una mica del nou que son les quatre garites cantoneres, noves o restaurades de fa poc. També del matacà, que la part baixa potser es original però la paret es de totxos. L'escut també es nou, però el Marc no sap si es l'escut dels actuals propietaris, persones amb títol nobiliari. Després de agrair-li la seva gentilesa i de que m'hagi explicat una mica com una persona de la Garrotxa, com ell, ha anat a parar a aquestes terres, ens acomiadem i retorno per on he vingut.
Torno per la pista que he arribar, passo la cruïlla i una mica més amunt em desvio per anar a la segona variant de les que m'he preparat. Primer el camí, ample i ple de pedra solta, puja una mica per aplanar-se ràpidament. Al veure la pujada he patit pensant com estava de forma, però he pujat molt be. Arribo a Cal Comes, un habitatge bastant nou però completament arruïnat, ja sense teulades. Tenia com a mínim quatre sales o habitacions. Es por veure el que crec que era una canalització cap un possible aljub del que només es veu un petit tros de l'arcada de dalt. No sembla que hagi estat un mas vell, potser ho havia estat i després reformat a fons amb materials moderns. El que si sembla que hi ha, en una pared, un forat rodó on potser hi havia una figura. Es la impressió que m'ha donat.
Arribo al Coll de Carbons, i ara ve el tros que en “inet”, on he mirat, no estan segurs com s'arriba i on està exactament el cim. Recte, tal i com arribo a la pista hi ha un sender amb un indicador que em senyala el camí al cim. A més hi ha senyals blanques i verdes, no masses, però ben acompanyades per fites. HI ha dos llocs que crec que no han senyalitzat els millors passos, però res a criticar ja que han fet un bon treball de fitar, netejar i potser en alguns punts obrir de nou. Passo pel costat de dos fites de partió de terme on alguns creien que podria ser el cim, després per una clariana on hi ha un gran fita de pedres, on altres creuen que es el cim, on no faig foto de la amplia visió - Montserrat inclosa – pensant que tornaria per aquí o que la podria fer des del cim. El camí reobert o nou segueix, i em porta una petita esplanada (molt petita) on han posat un plafó (A.E.C.) indicant que es el cim. A mi el gps em diu que encara em queda entre 15 i 20 metres, però l'entorn es quasi impracticable. Jo l'intento però quan sembla que m'acosto el gps em diu que m'he allunyat, i això per varies vegades. Hi han petits rastres a terra però es molt difícil bellugar-se. Després de varis intents i amb el convenciment que amb el que he rodat segur que he passat pel punt on marca l'ICGC, torno al plafó on havia deixat la motxilla. Una vegada fetes les fotos i menjat una mica de fruita segueixo. Han fet que no calgui tornar per on es ve, i per cert trobo més fàcil i agradable, encara que una mica més llarg, baixar per aquí. Mentre baixo sento veus, i penso que algú vol fer el cim per aquí, em trobo un boletaire amb el cistell buit i em comenta qui ni un sol bolet. Penso en aquestes dates i aquesta zona no sé el que es pot arribar a trobar. No son gent d'aquí segons confirmen.
Arribo a la pista, també retocada i ampliada de fa poc, i m'avança un tot terreny amb un gran remolc ple de palla, ens saludem. Segons el mapa per aquí baixa un Gr, jo no se si l'han canviat o degut a l'eixamplament de la pista s'han esborrat les marques. Una mica més avall, ve la tercera de les meves variants, que es baixar a creuar la Riera dels Carbons i anar a buscar el camí que baixa dels Carbons. El creuar la riera es per una raconada molt bonica, on remuntant uns pocs metres es pot arribar a on hi ha una presa. Ha valgut molt la pena passa per aquest racó. Per sortir a la pista primer es per sender, ben trillat, i al final per camí ampla amb una bona pujada. Al sortir ho faig al davant de Cal Diable, una casa de colònies, on tenen un petit camp de futbol, i porcs, oques, bens i no sé si alguna bestiola més (bestiola amb molta estima).
Ara be un tros de pista baixant, i en un fort retomb hi ha una drecera ben marcada, però jo la passo ja que vull veure si trobo la font del Molinot. Està a pocs metres del retomb. Hi ha un senyor agafant aigua amb bidons, li pregunto si la Cova del Molinot està a prop i em diu que no es d'allí, però si segueixo recte per la pista de dalt, a uns dos-cents metres trobaré un altre font. Me'n vaig cap allí, no puc fer menys. Son uns cinc-cents metres, i efectivament hi ha una font, i una caseta on agafen aigua i la canalitzen, encara que te la font té un broc per on surt aigua: Hi ha una taula i un seient de pedra. Hi ha un cartell que diu “Captació d'aigües Sant Bernat”, i a la font un cartell on el nom està picat i sembla que posava “Molinot” però ... Quan venia m'he anat fixant a veure si veia un camí que pugés, per intentar esbrinar com es va a la Cova del Molinot. Si han fet excavacions s'ha de veure clar el camí. Només he vist, en un retomb, un sender ben trillat que pujava, penso que deu ser aquest.
Sense més, ja vaig cap a Pontons, per camí cimentat, al costat del rec i arribant al costat del Molí de Dalt. Arribo a l'aparcament a un quart de dues, després de fer més de dotze quilòmetres i mig, amb un dia en que quasi no he vist el sol, al anar emboscat, i amb una mica de fred, no gaire, i poc vent.
Per fer una matinal crec que es molt acceptable, he estat quasi cinc hores i molt a gust, sense que hagi tingut problemes, potser una mica de molèstia als castigats genolls.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dijous, 19 de novembre del 2015

La Vall, Mas de Barró, Font del Paradís, i altres masos


Mas de Barró
Font del Paradís



Avui el Josep Maria i jo ens hem anat cap l'àrea recreativa de La Vall, a Mas de Barberans, per donar un petit tomb per la zona, visitant dos llocs que feia temps que tenia al cap i que les altres vegades que havia estat per la zona, no havia aconseguit visitar, per algun u altre motiu. Aparquem a l'àrea, on ja hi ha un altre vehicle. Mentre ens preparem arriben dos més, d'un baixa un senyor portant una cistella i es va a buscar bolets, mentre la senyora es queda al cotxe llegint.
Nosaltres sortim quan passen pocs minuts de les nou del matí. Deixem el camí que va als dos habitatges i al poc ens passem els tres ocupants de l'altre cotxe, que van llançats. Encara tinc temps de preguntar-li al primer pels dos habitatges de baix, i ens confirma que un està habitat, no com a residencia habitual, i l'altre es va deixar a mig construir. El camí va pujant sense quasi pauses, amb decisió però deixant-se pujar. Deixem a l'esquerra el camí que puja per l'Escaleta i que va a les Faixes Tancades o per darrera de la Joca i la Mola dels Conills, trobant-se els dos a la Portella de Calça. Seguim amunt pel camí que continua pujant, sempre boscà. Els fajos d'aquesta zona ja han perdut la fulla, es una llàstima, encara que l'entorn es molt encisador.
Ens desviem del camí amb l'esperança de trobar el Mas del Segall, esperem trobar-ho enrunat. El trobem mercès a que el waypoint que porto es correcte. Està enrunat, donem un tomb i tornem al camí. Després d'uns retombs on aconseguim força alçada amb poc esforç arribem al Mas de Barró. Un altre mas enrunat, com la majoria. Aquí parem a esmorzar. Mentre ho fem sentim soroll d'aigua corrent en direcció nord-est. Després d'esmorzar anem en direcció cap a l'aigua per si es alguna font. No ho és, es aigua corrent i baixant per les parades, per un rec fet per les mateixes aigües, però molt tapat per la vegetació. No se descobrir si ve d'alguna de les fonts de més amunt.
Seguim pujant, sempre per bosc, deixant un camí a la dreta, que es per on després retornarem. Trobem un cartell que ens envia cap a la Font del Paradís. El camí segueix amunt però nosaltres ens desviem a l'esquerra. En una esplanada hi ha un brollador on surt aigua que corre avall. L'entorn està molt tapat per tots els costats, hem de baixar unes velles i deteriorades escales per trobar la font, amb un tronc per abeurar i un canó que porta l'aigua. La veritat es que de paradisíac no en té res, l'entorn està molt brut i malmès. Tornem al camí principal i pugem una mica per desviar-nos per una parada a l'esquerra, a la recerca del Mas de Llobereta, que també trobem i està enrunat. En comptes de retornar per on hem vingut baixem a trobar el camí de la font i d'allí un altre vegada cap el camí principal.
Baixem cap la cruïlla d'abans i des d'allí continuem baixant per creuar el barranc, per un grau curt i bonic. Després de creuar-lo agafem un camí molt agradable, continuant anant emboscats. Primer ens desviem a la dreta per visitar les runes del Mas de Llobera i després pujant per varis grans marges, amb trossos caiguts que ens permet la pujada, arribem al Corral del Margato, també enrunat. Aquest corral ocupava tres nivells escalonats. Prop d'ell trobem el pou i un bassot, ambdós amb aigua. Per tornar al camí principal des del corral, com no tornem exactament per on hem arribat, donem un petit tomb, buscant els millors passos, fet que no sempre encertem.
Creuem el Camí de Casetes Velles, i després sortim a ell davant de la Casa Forestal de La Vall, on dinem. Mentre dinem, per la pista, baixa un cotxe i pugen dos tot-terrenys. Una vegada dinats anem avall per la pista, fem una drecera, està ben marcada. La següent no l'agafem per anar a buscar el camí de la Font del Bosc, que em guarda molt bon record de quan vaig estar l'altre vegada. El sol, que l'hem vist molt poc, al anar quasi sempre emboscats, ja ha passat a l'altre costat de les altes muntanyes de la nostra dreta, Mola de la Bota, la Joca i la Mola dels Conills, pel que la temperatura està baixant. El camí tot seguint el rec, està retocat i deixat a l'amplada d'una pista, durant un bon tros. Després s'estreny i al tros final, quan ja es veuen les grans roques, d'on està situada la font, no ens veiem en pit de passar, el rec va pegat a la paret, que com es normal no es llisa, amb panxes que ens podrien empènyer, amb una vora molt estreta entre el rec -on baixa bastant d'aigua – i el petit estimbat. Reculem i anem a buscar el camí per on baixa el tub, des del rec d'aquí dalt, al rec del costat de la pista, a l'alçada de l'àrea i que porta l'aigua a Mas de Barberans. La baixada a més de forta i molt forta, segons els trossos, es de bastant mal fer, ja que està molt molla, per la quantitat d'aigua que s'escapa del tub.
Arribem al cotxe a tres quarts de sis de la tarda, després de fer quasi catorze quilòmetres, en un dia on quasi que no hem vist el sol, però amb temperatura agradable fins a l'hora de dinar, a partir de llavors ja ha començat a refrescar. El tomb ha estat molt bonic, amb tres quartes parts del recorregut que no havia fet i que m'ha deixat un molt bon sabor de boca, encara que he arribat cansat. De tornada hem parat a Mas de Barberans a fer uns cafès encara que ens ha costat trobar el bar.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000


000000000000000000000000000




























dissabte, 7 de novembre del 2015

Alquezar, un tomb pel Riu Vero


Alquezar
Passeres del Riu Vero



Avui tocava anar amb els ex-companys de feina, per això el nostre coordinador es va posar en contacte amb el responsable del grup de Lleida per fer, tots junts i en autocar, una sortida a Alquezar, d'aquesta manera seria més descansat el viatge i podríem omplir el bus.
Els de la zona ens trobem a Reus, i el bus surt uns minuts abans de les set del matí cap a Lleida. Es fosc però de seguida comença a veure's amb la llum del dia. Això es a trossos ja que quan estem arribant a Lleida i a estones després, la boira fa acte de presencia,. L'autocar para a la ciutat de Lleida per agafar a l'altre meitat de gent, que es la que puja aquí. La carretera actual passat Lleida, es autovia, pel que anem molt rapits, quina diferencia quan jo agafava aquests carreteres, fa uns quants anys, per anar cap els pirineus i els pre-pirineus d'Osca. Per dos moments em vist cigonyes emigrar, deu ser que ja pressenten el mal temps que ha d'arribar.
Arribem entre dos i tres quarts de deu, després que el bus hagi aparcat a la banda alta del poble. Hem de baixar un munt d'escales per arribar a la plaça, on en uns bancs sota uns arbres aprofitem per esmorzar i esperar al bus dels de Barcelona, que també s'han apuntat a aquesta caminada. Mentre la gent esmorza o als bancs o en alguns dels varis bars que hi a la plaça, jo menjant-me l'entrepà vaig a visitar l'església de Sant Miquel. Quan acabo d'esmorzar i com encara hem d'esperar als barcelonins, em vaig a donar un tomb pel poble, ja que estic segur que després no el podré veure, també estic segur que avui no pujarem al castell i a la col·legiata. Quan torno cap a la plaça tot el grup ja està de marxa, passant pel meu costat i jo posant-me a la cua. Son dos quarts i mig d'onze.
Baixem per unes escales i agafem un barranc per on hem de baixar més de 125 metres de desnivell en menys d'un quilòmetre i mig, per un camí tot arranjat, amb escales cimentades, passeres, cables “treu-pors” que baixa molt encaixonat. Entre que nosaltres som una seixantena i altre gent que també està baixant, s'organitza un embús com sempre passa en aquestes circumstàncies. En aquesta dura baixada, ja que no hi son tots els esglaons i no tots els que hi son estan perfectes, em ressento una mica dels genolls. La baixada es molt maca amb majoria de colors tardorencs, colors que ens acompanyaran durant quasi tota la caminada.
Quan arribem al Riu Vero, ens desviem a l'esquerra a visitar la Cueva de Picarmartillos. Pel que es veu es una gran balma, a l'altre costat del riu, pel que no podem arribar-hi, i segons sembla des d'aquesta riba no té massa cosa interessant, segurament serà per la part històrica. Tornem enrere per deixar el tall entre parets per on hem baixat, a la dreta, i seguim el curs del riu. Es va alternant passeres penjades damunt del riu i ben acollades a la paret, amb trossos de camí, sempre per la vora dreta del Vero. Passem per una pressa, on salta l'aigua per damunt i on hi havia una canalització que portava a un túnel, ara tancat per una retxa; ara no porta aigua. Hem de passar per sota d'una gran roca caiguda, que travessa el camí, on només cal ajupir-se una mica. Aquí van caure una bona quantitat de grans roques. Continuem amb passeres fins una central hidroelèctrica. Aquí comença una pujada, per terreny bastant obert i sota un sol que pica una mica. Dalt de l'espadat podem contemplar Alquezar i més a la dreta uns voltors, que com sempre, penso que m'estan esperant.
Deixem a la dreta un sender amb un cartell que diu “Senda peligrosa” que va al mirador de O'Vicon. Arribem a una cruïlla on si féssim el tomb curt es pot retornar a Alquezar, fet que fan uns quants caminants. Els altres seguim, tot baixant per una pistota molt degradada. Les vistes, tot baixant, son molt agraïdes però sense que s'allarguin massa la visió. Deixem a l'esquerra unes fites, que en principi senyala un camí que torna a buscar el riu, que nosaltres el creuarem una mica més endavant, pel Pont Fuendebaños. Pocs metres abans d'arribar hem deixat un camí pla, que entre el nostre i el riu va a unes edificacions ara abandonades, com que seguint la tònica m'he quedat l'últim no em permeto anar a visitar-les. Si que faig, i soc l'únic, que després del pont, a ma dreta i a molt poca distancia, visito la font, deu ser la que dona nom al pont. Visualment no té massa interès, encara que han posat un canó per la sortida de l'aigua. A quasi tocar la font i en la roca hi ha un forat rodó, d'uns dits de profunditat i d'un metre o metre i mig, aproximadament, de diàmetre, no sé de que es tractava.
Aviat comença la pujada, camí vell de bast, encara que el primer revolt l'ha marcat i arranjat al dret i no fent el revolt que correspondria. Des de que hem deixat el pont fins a la pista de més endavant, han posat baranes de fusta encara que no hi ha cap pas ni difícil ni perillós. A mitja pujada i mirant enrere hi ha una molt bonica visió d'Alquezar i d'un tros del Riu Vero. El camí es va eixamplant però es fa més costerut, fins un perit mirador, amb plafó i banc de fusta per asseure's, a partir d'aquí s'aplana i es pista apte per cotxes. Per sort el camí s'aplana ja que jo he arribat molt cansat i això que només portem uns cinc quilòmetres i de desnivell no crec que gaire més de 250 metres. Encara que a la pujada he passat a dues parelles, a la pista em passen i torno a quedar l'últim.
Bona visió de Colungo i la part alta de les cases, amb campanar inclòs, d'Asque. Passem per una zona de velles oliveres, molt bonica. Deixem el camí d'Asque i penso que es una llàstima no poder arribar-s'hi, el coordinador havia decidit no anar per l'hora en que em començat, i jo no crec que tingui forces per anar, tornar i retornar al grup, ja que ja m'estic quedant despenjat d'ell. Anar des d'aquí i retornar per un altre només representaria fer un quilòmetre de més.
Ara toca fer quasi dos quilòmetres i mig de pista, deixant un altre desviament cap a Asque. Tot aquest tram hauria resultat una mica avorrit si no fos perquè el colorit de les rouredes i similars fan que camini bocabadat. Com es molt planera tot el grup va molt ràpid i jo cada vegada em quedo mes endarrerit. Abans del començament de la baixada hi ha una barraca, molt nova però com si fos vella, i un plafó informatiu. Des d'aquí es veu la cua del grup, baix de tot i molt estirada. M'ha esperat la Rosa Mari i baixem junts. S'arriba al Barranc de Lumos i s'ha de seguir un petit tros per la seva llera. Es deix la llera quan el barranc es torna molt vertical. El camí baixa per les restes d'un empedrat i jo em ressento bastant dels genolls. S'arriba al Riu Vero, un altre vegada, i l'hem de creuar pel Pont de Villacantal. Un pont en angle, molt bonic. M'ha estat esperant el Jaume, i els tres comencem la pujada final, cent setanta-cinc metres en un quilòmetre.
Ells dos es van distanciant i jo vaig quedant ressagat, les forces em comencen a deixar poc a poc. He de parar a mitja pujada i prendre'm dos sobrets de sucre, dels que donen als bars amb el cafè. Veig volar dos grups de voltors i no tinc ni esma de fotografiar-los, penso que potser si que aquests venen per mi. Amb la sucre i aigua em recupero una mica i re-emprenc la marxa,. Em trobo al Jaume que baixa a buscar-me i el Santi i la Rosa Mari que m'està esperant. Poc a poc vaig pujant fins el punt més alt i ja comença la baixada cap el poble. Baixo lent pel mal que em fan els genolls. Creuem el Barranc de Poyuela i enfilem una curta i fàcil pujada per entrar al poble, ja vaig bastant recuperat i vaig acompanyat pel Jaume, i la Rosa Mari m'està esperant. El Santi ha anat a avisar al restaurant que ja arriba l'últim. Son dos quarts de quatre i he fet una mica més d'onze quilòmetres.
Arribo al restaurant i com som un grup bastant gran, han tingut que posar varies taules, i a mi hem toca una de sis persones, la primera al entrar, encara que només som cinc, tres dels Caminants de Tarragona i dos de Barcelona. El dinar perfecte i quantiós, es pot pensar que es una mica car però el preu comparat amb la qualitat i la quantitat crec que es correcte. Al final del dinar un dels companys de Barcelona amb la guitarra i un petit equip electrònic ens delecta amb unes quantes cançons. Quan ja s'està fent fosc, sortim del restaurant i enfilem escales amunt cap els autocars. Sort que avui no em toca conduir.
A part dels problemes físics, que sé d'on provenen, el dia ha estar per recordar, magnífic recorregut, el temps ens ha acompanyat, i encara que a mi no m'agradi anar amb tanta gent i ha sigut una mica molesta la primera baixada, com després he anat o acompanyat per gent amiga o sol, ha estat perfecte. I durant el viatge de tornada en el bus, les rialles han estat continues. Que més es pot demanar?.

No he enviat el track al wikiloc ja que hi han massa amb la mateixa ruta.
Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000





diumenge, 1 de novembre del 2015

Tots Sants, la Castanyada i Halloween. Quins són els seus orígens?


Aquestes festivitats beuen d'una mateixa cultura, i fins i tot han compartit tradicions com la de la carabassa amb l'espelma a dins.

Milers de catalans aniran als cementiris per recordar els difunts el proper diumenge. Aquesta és la imatge típica que es repeteix any rere any el primer de novembre, el dia que se celebra la festivitat de Tot Sants. Marcada al calendari com una de les dates assenyalades per l'església catòlica, el cert és que els orígens d'aquesta diada tenen el segell de la cultura celta i no pas de la cristiana, que la va adoptar posteriorment.
Els celtes dividien l'any en dues parts; la de la llum, que abraçava els mesos de primavera i estiu, i la de la foscor, que englobava l'època de tardor i hivern. Enmig d'aquests dos períodes hi havia uns quants dies de «transició», que eren aprofitats per celebrar el “Samhain”, un mot gaèlic que donava nom a la festivitat que servia per donar la benvinguda a l'època d'obscuritat que arribava i en la que es creia que els difunts podien contactar amb els vius.
No és fins al segle VII quan el cristianisme adopta aquesta festa com a pròpia, i ho fa de la mà del papa Bonifaci IV, que enlloc de destruir el Panteó romà en honor a tots els déus i que era pagà, va consagrar el temple en honor a la Verge i a tots els màrtirs, una decisió que, segles més tard, s'estendria a tots els sants. El papa Gregori IV va ser el responsable d'aquest canvi, i va fixar el primer dia de novembre com la festa en honor als difunts emulant la tradició celta, que també la celebrava per aquestes dates.

La Castanyada, una festa secular a Catalunya
Amb el pas dels anys, es va anar incorporant a la festivitat el toc de campanes en honor als morts. Els campaners de nombrosos municipis catalans feien repicar fins la matinada, motiu pel qual se'ls hi portava algunes de les viandes típiques d'aquella època de l'any; castanyes i moniatos. Aquests aplec improvisats van anar arrelant a Catalunya fins al punt que la menja de castanyes es va establir com una tradició que va adquirir un nom, la castanyada, i un símbol, la castanyera.
El famós costumista Joan Amades explica al «Costumari Català» com eren els estris que usaven aquestes professionals de treure les castanyes del foc: «Fogons de terrissa semblants a una «copa», i més endavant «torraven les castanyes amb paella d'aram o de ferro grosserament foradada perquè la flama arribés més bé a les castanyes».
Una altra menja molt típica d'aquests dies són els panellets. Segons Amades, en algunes èpoques els padrins obsequiaven amb panellets els seus fillols, igual que per Pasqua els regalaven la mona. En altres èpoques, els panellets es compraven en parades al carrer on feien rifes: el més habitual era anar a les taules que es paraven a carrers i places i fer una mena de juguesca per obtenir els panellets com a premi. Sembla que inicialment els establiments que posaven parada per vendre els panellets eren els cafès, i no va ser fins més endavant que van aparèixer les pastisseries.

Té un origen americà el Halloween?
En els darrers anys, la festa de la Castanyada i Tot Sants s'ha vist «amenaçada» pel “Halloween”, una festivitat molt estesa a Amèrica del Nord i que ha creuat l'Atlàntic per influència del màrqueting i dels films amb segell de Hollywood. Tot i el que es podria pensar, l'origen d'aquesta celebració beu de les mateixes fonts que la de Tot Sants. El mateix nom ja dóna una pista; “Halloween” és l'abreviació dels mots anglesos antics “All Hallows Eve “(vigília de tot els sants).
L'origen d'aquesta festa es troba també en la cultura celta i en la creença que durant els dies d'impàs entre l'època de llum i de l'obscuritat els morts podien entrar en contacte amb els vius. Els esperits dels difunts tornaven a la terra per demanar aliments, i si els humans no accedien a les seves peticions, els feien víctimes de malediccions: «O em dones alguna cosa o et faig una mala passada», que és la traducció del popular «trick or treat» (truc o tracte).
Per evitar que entressin a les cases, la gent les decorava amb ossos, calaveres i tota mena de coses desagradables per espantar els morts que sortien de les tombes. Moltes de les tradicions de “Halloween” es varen convertir en jocs infantils que els immigrants irlandesos van portar als Estats Units durant el segle XIX.

La carabassa buida amb l'espelma, una tradició que també es catalana
Aquesta voluntat de disfressar-se i decorar la casa amb elements desagradables acaba fent popular un objecte que, a dia d'avui, és la principal icona d'aquesta festa americana. La carabassa amb una espelma a dins era i és una eina per fer por i per recordar els difunts, si bé aquest costum va arribar a Amèrica gràcies a la immigració i molt després que es fes en altres indrets d'Europa, entre els quals Catalunya. Durant l'època medieval hi havia el costum, en nombrosos indrets del país, de preparar una carbassa buida amb una espelma flamejant, el que se'n deia vulgarment: fer la por. Aquesta pràctica s'havia fet majoritàriament a les comarques del Ripollès i d'Osona, i també a les comarques de la franja de ponent. A voltes, la carabassa era substituïda també per un nap, que es buidava de la mateixa manera.


La Castanyada, festa popular catalana Foto: Adrià Costa
Dues carabasses de Halloween Foto: Flickr: Pedro Ferreir




00000000000000000000000

Article copiat de "delCamp.cat"

000000000000000000000000000