"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimecres, 30 de març de 2011

El mon es prou gran ...

El mon es prou gran per satisfer les necessitats de tothom, però sempre serà massa petit per satisfer l'avidesa d'alguns.
Mahatma Gandhi

dimarts, 29 de març de 2011

Problemes idiomàtics

Avui he llegit un article crec que interessant (pel fet de publicar el que passa), on uns bombers de Madrid feien una protesta pacifica en la inauguració pel Gallardón, del seu Palacio de la Cibelés (link.)
Al final de l'article he posat un comentari:
"Encuentro muy interesante el reportaje, mas cuando pone sobre la mesa un problema, y como siempre de los que se desentienden los politicos.
Lo que no acabo de entender es porqué se han de poner los nombres en inglés, porqué “chill-out” y no sala de relajación. ¿Tanto cuesta escribir un articulo sin que el que lo lee y no sabe ingles, tenga que ir a consultar el diccionario?"
Troben molt correcte posar noms en anglés, però haurien acceptat posar "Sala de relaxació"?, estic segur que hauria sortit algun "capsigrany" dient que no s'entenia.

diumenge, 27 de març de 2011

Albarca, Mare de Deu del Montsant, Grau del Belart

Restes dels dos hostals que hi havien al Coll dels Hostalets

Després d'haver passat una setmana amb febre i mal estar, degut a la grip, avui m'he decidit anar a donar un tomb, havia elegit la ciutat de Prades, ja que com està a bastant d'alçada, els desnivells no son massa forts.
Mentre estic arribant a Prades vaig veient que està tot molt moll, ahir ha degut caure molta aigua, i poc a poc en va agafant la boira “pixanera”, pel que quan arribo a Prades ja no paro el cotxe. Me'n torno enrere i vaig fins Albarca, amb l'intenció de pujar a la Mare de Deu, no estic convençut d'allunyar-me fins a la Corbatera, ja hi he estat fa poc i es sent corre molt de vent per dalt les carenes. El que si dubto si a l'hora de tornar, anar a buscar el baixador en el Grau Gran que va fins el Camí de Llisera o anar a buscar el Grau del Belart, això si no tinc intenció d'allargar-la gaire, encara no em trobo massa be.
Surto a dos quarts i mig de deu, passo pels Hostalets deixant a dreta i a esquerra les runes dels dos hostals que hi havia. La pujada no te massa historia, només que per dalt es sent bufar molt el vent, i que del Grau Gran no queda res, des de que van fer la pista.
De l'ermita hi ha molta documentació, però el que han escrit en Salvador Palomar i na Montserrat Solà es: Santuari de la Mare de Deu del Montsant (al peu d'aquesta pàgina).
Al darrera de l'ermita aprofito per fer un mos. Després em decideixo baixar pel Grau del Belart, amb el dubte si es un bon dia, està tot molt humit i tinc entès que es baixen uns pocs roquers, jo no me'n recordo d'haver-ho fet mai, però se que el començament es un "roqueret", veurem com està tot.
Passo per la Cova de l'Abella, i pel costat d'una plaça recordatori, que pel que m'ha semblat llegir, no es veu gaire be, es recordatori a una persona i al seu gos. Sigui el recordatori a qui o que sigui, crec que comença a ser una mala costum el que ara ha donat per posar plaques, per tot arreu, en recordatori dels difunts, encara que els agradés molt la muntanya, la meva opinió es que ja hi ha prou amb els cementiris i massa “merda” a la muntanya.
Trobo el grau, amb posat dos esglaons de ferro, encara que la roca està molt lliscosa. Es fàcil de baixar, encara que ha de ser molt mes pujar-ho. Tota la resta del grau, excepte en un roquer completament mullat i lliscós es molt fàcil i bonic, amb baixada suau, excepte en dos trossos curts, on la pendent es una mica forta, però amb terreny tou, boscà i molt agradable.
Arribar a la pista que ve de les ermites d'Ulldemolins, vol dir fer quasi dos kilòmetres per pista, jo per estalviar-me la sifonada final d'arribada als Hostalets, agafo el sender a la dreta que em porta al camí de pujada, faig una mica mes desnivell, una mica mes llarg, però es mes suau.
Arribo a les tres quarts d'una, després de fer mes de set kilòmetres i mig. El temps no es significatiu, ja que he anat amb molta calma, badant quan pujava, amb vistes al pantà, dins del bosc al baixar pel Belart, el Barranc del Teix, dos restes de barraques, set o vuit cues de processionària, o sigui badant amb tot.
Després he anat a visitar una mica el poble i fotografiar-ho.
Quan estic a punt de marxar arriben un bon grup de jaios i jaies (mes jaios que jo), de la part dels Hostalets, no se d'on venien, però alguns es veien com a cansats; a la carretera tenien el autocar esperant.
El dia ha estat bonic, la pujada amb vent, sort que la major part passes arrecerat, i la baixada ha estat bonica, i el tros de pista, hi han motius per distreure's.
Jo aconsello fer l'excursió a l'inrevés, sobre tot si el terreny està una mica moll, a mes la pista crec que millor fer-la primer. Encara que tot son opinions.

Per baixar el track, aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.


000000000000000

Santuari de la Mare de Déu de Montsant

"L’ermita està situada a poc més de mil metres d’alçada, a l’extrem d’una plana –el pla de la Mare de Déu– on; comença el barranc dels Pèlags, depressió que queda entre la serra Major i la serralada; que limita amb la vall d’Ulldemolins.
L’ermita de la Mare de Déu de Montsant o Santa Maria de Montsant, com es va conèixer històricament, té el seus orígens en fundacions eremítiques al segle XII i pertany al terme parroquial d’Albarca, petita vila agregada al municipi de Cornudella de Montsant. En temps medievals va comptar amb una important devoció per part de les poblacions de la rodalia: Albarca, Cornudella de Montsant, la Morera de Montsant i Ulldemolins, principalment.
Antigament hi tenien lloc romiatges i aplecs en diversos moments de l’any. També es coneixen nombroses processons de pregàries en demanda de pluja o d’altres favors celestials. Amb el pas del temps, el santuari va anar perdent importància. La causa d’aquest fet pot trobar-se en el paper del santuari com a instrument per refermar el domini del territori per part de la Cartoixa d’Escaladei, a la qual va pertànyer des del segle XV. Santa Maria de Montsant, que havia estat propietat del monestir cistercenc de Bonrepòs, va passar en aquest moment als cartoixans. Cap el 1450 es construeix un nou edifici, l’actual, prop del cingle que assenyala el límit del terme d’Escaladei –a l’actualitat, de la Morera de Montsant– amb el d’Ulldemolins. Prop de l’ermita es poden observar encara les runes del que se suposa que fou la primitiva capella o eremitori. És en aquest moment quan apareix una imatge de la Mare de Déu que, segons la llegenda, va ser trobada per un bou. Com diuen els goigs antics:


És per certa declarada
la causa que estau aquí,
pues un bou vos descubrí,
ya desjunyit de la arada,
y prop de alsinas trobada
per qui estave llaurant.
Siau de tots Advocada…
Después de haver-vos trobat,
fòreu molt solemnement
portada al Real Convent
Escaladei anomenat;
però la vostra pietat
volguer ser aquí habitant.
Siau de tots Advocada…
En terreno cartuyxà
és fundada la capella,
que essent xica ans, y vella
se féu nova, y transmudà;
però en vós lo amparà
és ya cosa antigua, y gran.
Siau de tots Advocada…

Prop de l’ermita, s’hi troben també les runes de la casa dels ermitans amb què l’ermita va comptar fins ben entrat el segle XX. Al segle XIX, amb la desamortització dels béns de la Cartoixa, el santuari va ser abandonat i esdevingué un corral de bestiar. La imatge de la Mare de Déu, gòtica, va ser baixada a la parròquia d’Albarca. L’any 1909 va ser recuperada per al culte com a ermita adscrita a la parròquia d’aquesta població. Aquesta imatge va ser destruïda el 1936.
A l’ermita hi han tingut lloc tradicionalment dues festes: una a la primavera i l’altra a l’estiu. Albarca compta amb una de les poques tradicions locals sobre sant Jordi anteriors a l’actual diada del llibre i la rosa: una festa votada, anterior al segle XVIII, per demanar la protecció del sant contra les picades dels escurçons i els escorpins. A començaments de segle XX, els joves d’Albarca hi pujaven tot disparant trets amb les seves escopetes en senyal de festa. En l’actualitat s’hi diu missa el mateix dia 23 d’abril.
L’aplec de la Mare de Déu té lloc el 17 d’agost, tercer dia de la festa major d’Albarca, dia en què també acudeixen al santuari gent de les poblacions veïnes com ara Cornudella, la Morera i Ulldemolins. S’hi fa missa, que acaba amb el cant dels goigs tradicionals a la Mare de Déu, i, tot seguit, hi ha un dinar de germanor"


======================


divendres, 25 de març de 2011

Per fi els banquers acaben a la presó i els polítics al costat d'especuladors fugint

Traduït del blog "La Revolución de los pobres" de la publicació del dia 18 de març.

"No es facin il·lusions, no ha passat a Espanya, Islàndia és l'única que es va atrevir a posar a cadascun en el seu lloc. Una revolució silenciosa i pacifica que va aconseguir que tot un govern dimitís i la justícia persegueixi als especuladors i bancaris que han produït la crisi que estem PAGANT. I escric PAGANT en majúscules, perquè tu, benvolgut lector si vius i pagues els teus impostos a Espanya, et va a costar uns 5.000 euros el rescat dels bancs.
No importa que aquests mateixos bancs que ara rescatem obtinguessin en els últims cinc anys 130.000 milions d'euros de benefici, ho has llegit bé, 130.000 milions. Ara cada ciutadà espanyol pagarà 5.000 euros en impostos per injectar-li liquiditat, aquest és l'eufemisme amb el qual ens "venen la moto". Per a això, emetem deute publica al 4,5 % d'interès, que estarem pagant els propers 15 anys, (els islandesos s'han negat). El més curiós és que aquest deute la compren els mateixos bancs que rescatem amb els diners del rescat, no t'ho perdis, llegeix-ho de nou. Al principi vaig pensar que ens prenien per "gilipolles", ara estic totalment convençut que el som.
És una pena que no ens assabentem que un país, petit si, però un país per fi, ha aconseguit posar a cadascun en el seu lloc, s'han negat pagar, els importa "un ou" el que diguin les agències qualificadores, aquesta ha estat la resposta que el poble islandès li ha donat a aquests senyors davant les seves amenaces. Els dolents fan i desfan mentre els bons vulguin.
Gràcies als indecents mitjans de comunicació que tenim, no s'ha vist ni una sola imatge, ni una sola tertúlia sobre aquesta revolució, potser no interessi que creguem que existeix la possibilitat que si volem, podem canviar el sistema. Seria un escàndol pensar que els espanyols som amos de la nostra destinació.
En realitat cada dia que passa em sorprenc una mica més, ja no només els bancs es conformen amb robar-nos, perquè ens roben no ho dubtis ni un segon, a més de robar tenen l'exclusiva legal per muntar els seus sistemes "ponzi" en diferents països i amb diferents noms, i moltes vegades amb diferents noms al mateix país.
En un altre moment parlem de les elèctriques i les petrolieres, la privatització d'Aena o la loteria, ara haig d'anar-me a plorar per un poble que sembla mort i com no per la meva hipoteca que venç el dia 24.
Que dormi vostè bé Sr. Banquer, i vostè senyor lector, teclegi en google "revolució Islàndia" i tindrà la informació que els mitjans nacionals li nega, i prepari's a PAGAR.
No preguntis per qui dobleguen les campanes, que estan doblegant per tu. John Donne (només l'última frase, l'articulo és meu)"

dilluns, 21 de març de 2011

El dirigent d'UDC fustiga TV-3 pel «linxament» de la vicepresidenta Ortega

Es impresentable que el lider d'UDC, el senyor (??) Duran i Lleida ataqui a TV3 per la noticia de la falsedat del curricúlum de la vicepresidenta.
Duran va deplorar que el "Telenotícies vespre" de dimarts donés tractament de «segona notícia» al cas del currículum d'Ortega. A l'últim paràgraf de la seva carta, el líder democristià va elogiar la tasca de la vicepresidenta i, utilitzant una reveladora primera persona del plural, va sentenciar: «A tu, Joana Ortega, t'hem elegit com a vicepresidenta per motius polítics i no acadèmics».
O sigui com sempre atacant al missatger, la culpa es de Tv3 per donar-ho a conèixer, i el fort es que ho va donar com a segona noticia del dia (ja ja), i no de que l'Ortega hagi mentit.
Puc estar d'acord (o no) que als polítics no han d'influir massa els motius acadèmics, però no s'ha de permetre mentiders i farsants.
Com anècdota al blog de la Joana, el dia 14 de març parlava d'error i de disculpes. El dia 15 posava, jo, un comentari a l'anotació:
"Això no es un error, es una mentida. A tot europa democràtica un que menteix, dimiteix. Espero que ho faci ben aviat."
A data d'avui, el comentari encara està pendent de moderació.

Islandia no, Magreb sí

Traduït de la publicació al Periodico de Aragón, el 26 de febrer, per Juan Manuel Aragües (Professor de Filosofia. Universitat de Saragossa ).

"Seguint amb la qüestió que abordava fa uns dies, la silenciada revolució islandesa, que ha suposat una bolcada en el panorama polític d'aquesta petita nació europea, cal preguntar-se quin és el motiu que un fet d'aquestes característiques no hagi tingut reflex mediàtic, mentre que cada dia ens desdejunem, mengem i sopem (TVE ha arribat a tenir tres periodistes al Caire) amb els successos del Magrib, amb les revoltes populars de Tunísia, Egipte o Líbia.
Vagi per davant que entenc que el normal és el que està succeint, informativament parlant, amb el Magrib, és a dir, que successos de tal transcendència siguin recollits pels mitjans. El que resulta sorprenent, des d'aquesta presumpta objectivitat dels mitjans, encarregats, en teoria, d'explicar-nos el que succeeix, és el silenci que es cierne sobre Islàndia. Perquè, si a Islàndia ocorren coses, per què no ens les expliquen? Per això, m'atreviré a proposar una hipòtesi explicativa.
El tractament que els mitjans estan realitzant dels esdeveniments del Magrib subratlla que són mobilitzacions de caràcter democràtic contra règims de caràcter autoritari. No anem a entrar ara a valorar que, de la nit al dia, règims amics, i en alguns casos posats com a exemple, vegeu Tunísia, s'hagin convertit en feroces dictadures a les quals aquest far de la llibertat i la democràcia que es diu Occident exigeix respecte als drets humans i llibertats. No anem a parlar d'això, ni d'aquesta germana monarquia marroquina, tan estimada per la nostra Corona. El que sí vaig a subratllar és que es descriuen les mobilitzacions com a mobilitzacions de ciutadans, s'ha dit textualment, que "volen ser com els europeus". És a dir, som tan magnífics que tot el planeta desitja ser com nosaltres. Resulta difícil saber amb quins objectius es mouen les masses en el Magrib, incertesa que, en el fons, corca als nostres governs. Sens dubte, els projectes polítics seran diversos: des d'islamistes radicals fins a liberals, passant per comunistes, nacionalistes, etc. Però el missatge mediàtic és clar: volen ser com nosaltres. És una manera de subratllar els afortunats que som, doncs no hem de recórrer a posar en perill les nostres vides per aconseguir la llibertat: ja som lliures. Tant, que som l'enveja del planeta. Podem continuar amb la nostra migdiada democràtica, abismats davant la televisió, i decidir amb tranquil·litat, i molt democràticament, qui ens representa en Eurovisió o si la mà del defensa a l'àrea va ser o no penal. Voti, voti vostè!
Les mobilitzacions a Islàndia, aquestes que s'han carregat dos governs, que han exigit l'empresonament dels "jerifaltes" econòmics del país, que s'han negat a assumir els deutes dels bancs, que han promogut una assemblea popular per redactar una nova Constitució, que han donat un tall de mànigues al FMI i als mercats, aquestes mobilitzacions no poden ser presentades pels mitjans amb simpatia, sinó amb preocupació. Perquè pujarien a l'escenari a un poble que, lluny de doblegar-se, d'assumir deutes aliens i imposicions irracionals, ha dit prou. L'efecte d'imitació que provoquen els mitjans és brutal. La televisió va estar en el centre de les revoltes dels països de l'Est, que van començar a imitar-se els uns als altres; ho ha estat en les revoltes del Magrib, amb els efectes que estem advertint. Per això cal silenciar a Islàndia, o posar sordina a les deu vagues generals de Grècia, no vagi a ser que als europeus ens doni per pensar que, home, igual tenen raó els islandesos i ja val que ens prenguin el pèl. I comencéssim a reunir-nos a les places, i a agafar casseroles, i a dir-los als Tant-munta-Munta-tant (PP-PSOE-CIU-PNB-PARELL-CC) que fins a aquí hem arribat.
Aquell volcà islandès de nom impronunciable, aquell que va omplir Europa de cendres, serveix de perfecta metàfora pel que esdevé. El volcà polític del nord ha de ser silenciat, doncs el seu nom --no recordo bé si és democràcia o participació popular--, en les nostres geografies polítiques neoliberals, resulta impronunciable. Cal esborrar les petjades de la seva erupció".

divendres, 18 de març de 2011

Després de forrar-se amb paranys ens apliquen la cultura de l'esforç

Traducció de l'entrevista a Eva Illouz, filòsofa; de-constructora de la auto-ajuda, la psicología i les noves religions. Entrevista publicada a "La Vanguardia", el 14 de març del 2011.
Crec que es molt interessant la seva lectura. Com sempre prego disculpes per els errors en la traducció.

"Durant segles, l'ideal de l'home culte era l'equilibri.
En quin sentit?
Aconseguir l'absència d'emocions intruses en la pau de l'ànima. Si les dominaves, aconseguies la ataràxia.
I si no, eres un esclau de les teves passions.
El cristianisme transforma aquest ideal de la pau interior en el de “la pau de Déu”; i les passions, en pecats. I va un punt més enllà quant a reprimir el "exo". Ara ja no es tracta de no practicar-ho: això és fàcil...
Què em va a explicar!
El cristià ha d'aconseguir no desitjar-ho. I això requereix un canvi profund en la seva consciència, que és el més important de la seva vida.
Llavors els diners era un pecat més.
Fins al protestantisme, que fa un volt de rosca materialista a aquest ideal; ja no es tracta de dominar-se i contemplar a Déu en la pobresa; per ser bé i feliç has de treballar dur i ser honest i així arribaràs a ric, que equival a ser sant. I, amb aquesta moral victoriana, Anglaterra conquista el món.
La cultura de l'esforç que avui reviu.
Sempre torna en les refundacions del capitalisme com la qual ara vivim. Aquesta moral victoriana nega la bona sort, perquè, per a un bon home, la bona sort només és el fruit del treball dur de cada dia.
I caldria tenir algun talent...
El talent suposa haver tingut la fortuna de néixer amb ell, i la moral victoriana només reconeix el guanyat amb esforç i honestedat.
Sempre recompensats... Al cinema.
Es tractava que acceptessis l'ordre establert, i, a canvi, et brindaven la il·lusió que hi havia una escala social perquè qualsevol –amb o sense talent o cognoms– que sués prou arribés a ser ric.
I vostè no creu en aquest esforç?
Jo crec en la història, que mostra la quantitat de casualitat i sovint des-vergonya requerides per pastar fortunes. Després, el mite ho forgen els guanyadors, que solen preferir que se'ls admiri pels seus mèrits personals que per la seva sort, perquè, com ells, pot tenir-la qualsevol.
Per què torna aquesta moral victoriana?
Perquè el col·lapse financer ha posat en evidència que els qui manegen el sistema fan paranys i així i tot per fi acaben guanyant. I això fa sentir-se idiotes a els qui no les fan i van a treballar cada dia.
També hi ha qui gaudeix el seu treball.
Per controlar i regenerar el sistema han de tornar a convèncer-nos que si treballem dur, tindrem recompensa. Per això ara ressusciten la cultura de l'esforç per neutralitzar la de casino i la del favor polític, que acaben de demostrar que sí són efectives.
I on està la felicitat?
En el XIX estava en l'honradesa i en la riquesa, fins que el psicoanàlisi i la psiquiatria, que fins llavors només s'havien preocupat dels malalts mentals, creen una categoria genial: els neuròtics. I en els 70 democratitzen la malaltia mental.
Ja pots anar al psicòleg sense estar boig.
Neuròtic és qualsevol que sofreixi un conflicte intern. És una gegantesca operació de màrqueting sanitari: si t'enamores d'una noia, però no et convé, tens un conflicte i tal vegada una neurosi; o si et baralles amb el teu pare o els veïns o amb el teu gos..., tens conflictes i ets un neuròtic.
I tal vegada necessitis medicació...
Abans que les píndoles, els psicòlegs conceben un altre profitós invent: la auto-realització. Ja ni tan sols necessites un conflicte per anar a teràpia. Ara, n'hi ha prou que no et "sentis realitzat" per cobrar-te la visita.
O almenys per vendre't el seu llibret.
Qualsevol pot pagar-se aquest llibre que li ajudi a realitzar-se. I llavors apareix tota una narrativa –en la seva majoria, banal– per ajudar-te a realitzar “tot el teu potencial”.
Gènere en auge.
Si treballes molt, ets "workahòlic" i necessites ajuda, però si treballes poc i no ets ambiciós, també necessites ajuda, perquè et falta autoestima... Has d'anar a teràpia.
I es titulen per milers els psicòlegs.
Nostra vida es veu envaïda per la seva xerrameca: si t'agrada el sexe i ho practiques sense parar, ets sexe-adicta i tens por al compromís; però si, en canvi, t'enamores bojament d'algú i li ets fidel, ets depenent i insegura de tu mateixa.
Quin estrès!
El gran canvi respecte a sant Agustín o la moral victoriana és que avui el teu objectiu és inassolible: està sempre en moviment.
I la cartera, després d'ell...
Et convencen que has d'estar tota la teva vida “treballant-te” i per a això necessites guies, teràpia, llibres, consultes, pastilles...
I si vas a la teva bola i punt?
Som humans i requerim de marcs de referència i institucions, però, com estan en crisis, només ens queda la psicologia per buscar una mica de coherència. Així que ells segueixen guanyant. I ara, amb pastilles: es mor un familiar, te les donen per superar el dol; t'abandona la parella, igual. Plorar, que era el més natural del món, avui és un trauma que ha de tractar-se a "pastillazos".
S'han medicalitzat els sentiments.
I les carreres. Un professional ara ha d'aconseguir l'impossible: ser cordial amb els seus companys, però competitiu; bon cap, però també bon amic; ser simpàtic, però no massa, perquè seria feble... Ni molt enèrgic, perquè seria autoritari. Per això també necessita coaching psicològic.
I si t'acceptes com a desastre?
Sempre hi haurà gurús disposats a ajudar-li: estigui tranquil."

dijous, 17 de març de 2011

Benach tindrà un sou de 104.000 els propers quatre anys

Benach tindrà un sou de 104.000 els propers quatre anys i gaudirà d'una pensió de 78.000 euros
Ernest Benach, que té 51 anys i ha exercit el càrrec de president del Parlament des del 5 de desembre de 2003, cobrarà 104.008,95 euros bruts l'any durant els propers quatre anys, així com una pensió vitalícia de 78.006,71 euros quan compleixi els 65 anys, segons informa el Diari de Girona.
D'acord amb la normativa vigent, Benach té dret a percerbre, com la resta d'expresidents, "per un període equivalent a la meitat del temps que ha estat al càrrec, i com a mínim durant una legislatura", una assignació mensual equivalent al 80% de la retribució mensual que correspon al president parlamentari. Després de la rebaixa del 15% aplicada aquest any, el sou anual brut per al president del Parlament és de 130.011,189 euros bruts tot i no tenir cap formació universitària.
Mentrestant els nostres investigadors en camps de medicina i bioquímica han de sortir a l’estranger per deixar de ser mileuristes al nostre país.
Benach (Reus, 1959) s'ha dedicat tota la vida a la política llevat d'un curt període de temps el 1979 en el que "entrar a treballar a la Direcció General de Transports de la Generalitat, i al cap d’uns anys va passar a la Direcció General de Joventut".
¡¡¡Increïble però cert!!! ¡quina vergonya...!

I no oblidem que segurament li donaran una cadira amb sou incorporat i prou important, de tants que hi ha per repartir entre ells. Només entre ells .... no cal que feu cua per aconseguir alguna.

dimecres, 16 de març de 2011

El poble existeix

Article traduït de "Publico.es", i que es va publicar el 6 de març del 2011, per Nicole Thibon.
En cas d'alguna errata de traducció prego disculpeu:

"El poble havia desaparegut. Filòsofs, polítics, analistes: a Occident tots concordaven en l'aburgesament de les classes treballadores, encara que només fora pels gloriosos anys de l'Estat del benestar propi de les nostres societats desenvolupades. Quant als països en vies de desenvolupament, estava clar que, sotmesos com l'estaven a dictadures fèrries nodrides per Occident, el seu estancament gairebé catatònic era la garantia d'un ordre mundial molt convenient.
Dos esdeveniments van fallir nostres sòlides conviccions. Primer, el despertar autèntic de tres pobles àrabs que van aconseguir el sorprenent resultat de tirar a un parell de dictadors amb els seus còmplices, d'arraconar a un tirà boig, d'aterroritzar a uns quants més i de minar les bases de règims corromputs exigint eleccions lliures en nom de la democràcia. Un poble enfuriat però no violent, acuitat per la misèria i la set de llibertat, en la lluita de la qual es fonien les diferències de classe i de religió. La història de Tunísia, d'Egipte i de Líbia no ha acabat; però ha començat bé.
En la democràcia, en canvi, semblava inútil buscar al poble i esperar que s'expressés: per a això tenia representants, uns partits convertits, segons Juan I. Macua, en agències de col·locació, una casta dirigent triada (és veritat) i pagada en principi per parlar en el seu nom. Amb això, l'acció democràtica semblava reduïda al procés electoral. Tota recerca inquieta o sentimental del col·lectiu que s'agrupava sota aquest nom acabava en la nit dels temps: 1789, la Comuna de París, Garibaldi, Steinbeck, les grans vagues... I no obstant això, segons un sondeig fet per la revista Philosophie, enfront del que ja es diu en democràcia “la crisi de la representació”, el 66% dels francesos es declara favorable al fet que ciutadans “per sorteig”, com a Atenes, componguin comitès populars per controlar l'acció dels triats locals. I que una llei sigui revisada automàticament si una manifestació d'un milió de persones ho demana.
I llavors, malgrat el gairebé boicot o desinterès de la informació, ens arriba una notícia d'Islàndia: en 2008, en plena crisi financera, el poble, els ciutadans, van baixar al carrer. Molt s'ha raonat sobre la crisi, així com sobre l'actitud desvergonyida de les organitzacions financeres nacionals i internacionals que es van fer amb el mànec i amb la paella, com va dir Iñaki Gabilondo, i s'arriba sempre a la mateixa constatació: els que han de pagar la nota no són els culpables. Són la gent.
A Islàndia, illa de 317.000 habitants, amb el Parlament (Althing) més vell del món (any 930), el poble ha decidit no pagar. Tots els bancs islandesos s'havien portat molt mal. En particular Landsbanki, que la seva filial Icesave, amb taxes d'interès de fins al 6%, havia atret en cinc mesos 10.000 milions de dòlars ingressats per 300.000 britànics i bon nombre d'holandesos, dipòsits no coberts pel fons islandès de garantia. Aquest poble de pescadors aviat es va veure a la mercè dels banquers de negocis, d'una banca central i un Govern embriac d'èxit financer. Islàndia va ser el primer país a sucumbir a la crisi financera. En pocs dies, els seus tres bancs principals, Kaupthing, Landsbanki i Glitnir, van mossegar la pols.
Quan va tenir lloc la previsible fallida d'Icesave, Londres i l'Haia s'a van apressar a reemborsar als seus ciutadans, llançant amb això un tupido vel sobre la nul·litat total de les seves autoritats de control. Després, ambdós països van passar la factura a Reykjavik: 4.000 milions d'euros (2.700 els britànics i 1.300 els holandesos), a 15 anys i un interès del 5,5%. Al principi, el Parlament islandès va nacionalitzar els tres bancs, cosa que va provocar la fugida dels seus directius i, temorós de veure denegat el seu accés la Unió Europea, va promulgar una llei sobre el reemborsament. Constatant que la suma exigida significaria el pagament de 100 euros mensuals durant vuit anys per a cadascun dels habitants de la illa, un vast moviment d'opinió i manifestacions van obligar al president islandès a refusar la ratificació de la llei i sotmetre-la a un referèndum, el resultat del qual va ser una sorpresa: el 93% dels islandesos van votar contra el reemborsament. Des de llavors, el problema està en suspens.
Malgrat la nova oferta de reemborsament del deute amb el 3% d'interès i pagaments ajornats fins a 2046, acceptada aquesta vegada pel primer ministre islandès, Regne Unit i Holanda només poden esperar un rebuig massiu. “Els ciutadans d'Islàndia seran cridats a les urnes per votar aquest nou acord amb els Governs britànic i holandès”, va declarar el president Olafur Grímsson, que al març de 2010 es va alegrar del rebuig massiu al pla anterior, al que ell també es va oposar.
Aquest procediment hauria de donar que pensar tant als dirigents com als experts en democràcia. Al mateix temps, els islandesos van decidir canviar la Constitució. Des d'intervinguts de febrer, 35 ciutadans electes al marge de tots els partits treballen sobre un nou text, basat en la separació de l'Església i l'Estat, la nacionalització dels recursos naturals i la clara separació entre poders executiu i legislatiu. Han de lliurar el text abans del proper estiu".
Nicole Thibon és periodista

Per la gent de la resta de països que diem "occidentals", callem i aguantem que ens donin sense vaselina.
A més els mitjans de comunicació mes importants només parlen de la crisis, dels països àrabs en detall, però d'Islàndia poca cosa, has d'anar als mitjans alternatius.
Una bona pena, que traguem amb aquesta colla de lladres que a més estan emparats per la "legalitat".

dimarts, 15 de març de 2011

dilluns, 14 de març de 2011

Resposta espanyolista a la consulta sobiranista de BCN

Publicat a Cronica.cat
"Col·lectius espanyolistes ja han mostrat la seva resposta a la consulta sobre la independència que es farà a Barcelona el proper 10 d’abril. Amb un vídeo publicat a Youtube que porta per títol “No a la independencia”, s’insta als ciutadans a fer boicot a la consulta sobiranista a la capital catalana.
El vídeo mostra imatges del material editat per Barcelona Decideix, que apareix en flames. La cançó de fons, mentrestant, evoca frases com “España siempre estará unida contra el odio separatista”, o “Solo conseguiréis el odio de toda la nación”.
El vídeo està publicat per un col·lectiu auto-denominat Resistencia Patriótica, un grup que es defineix com “un grup de joves que lluitaran per salvar la identitat espanyola”. Resistencia Patriótica és alhora un grup de seguidors ultres del RCD Espanyol".

La gran diferencia entre nosaltres i ells es que nosaltres parlem d'independència mitjançant referèndums democràtics i ells parlen d'odi, de vencedors, etc. i amb això aixequen espanya contra nosaltres.
Ah ... i segons diu, el col·lectiu que publica el vídeo son seguidors del rCD espanyol de Cornellà. Ja està tot dit.

Anar directament al vídeo

diumenge, 13 de març de 2011

Farena, Picó Gros, Mas de Mateu, Mola dels Quatre Termes, Mas de Roquerola

Font del Mas de Mateu - Mas de Roquerola

Després de bastants dies sense sortir pels problemes físics, avui he quedat amb el company Esteve d'anar a donar un tomb per Farena, tot aprofitant els nombrosos camins que la gent de Farena estan netejant.
Quan estem a la carretera entre La Riba i Farena ens adonem que una part de l'excursió programada no la podrem fer, es un tros que passa pel costat mateix del Brugent. El Brugent baixa a l'ample i amb una força impressionant. Després ens assabentarem que al poble, ahir, van caure mes de 180 litres, però com els mesuradors no son oficials no van donar les xifres a TV3.
Aparquem a la plaça d'entrada al poble i sortim pel PRC-20.2. El camí està molt enfangat. El deixem per agafar el camí vell del mas de Mateu, un dels camins totalment recuperat, la recuperació s'ha fet a consciencia, netejant el camí vell amb tots els tomb inclosos, demostrant que era un camí de bast, i per on, ara es facilíssim pujar i baixar i no per la pendent del Pr,
Pugem al Picó Gros, es necessari una petita grimpadeta, però sobre tot pel relliscós del terreny. Seguim fins el Coll del Coster de la Roca Pintada, allargant-se fins el PR per situar-nos on estem. Baixem pel camí del Riu Sec, molt ben netejant. Deixem a la dreta el camí de les mines, però abans trobem les runes del que podria haver estat un corral. Al arribar al Riu Sec, on s'ha de seguir un tros per la seva llera, trobem que ens es completament impossible, pel que anar cap a la Bartra ho deixem per un altre dia.
Remuntem el camí del Riu Sec, arribem al Pr, pugem el Grau del Roquerol i ens dirigim cap el Mas de Mateu, passant per la seva font i bassa. El mas de Mateu, totalment arruïnat des de fa molts anys, on a la seva vora hi ha la creu d'un que va ser immolat a l'any 36 i que en un principi van enterrar aquí; era un beneficiat de la parròquia de Santa Maria, de Montblanc.
Seguim amunt, cap a la Mola d'Estats, però com era massa fàcil, deixem la pista per agafar un altre una mica bruta, però on trobem unes fites. La pista s'acaba, el camí segueix la llera d'un barrancó completament atorrentat, per deixar-ho i seguir per un sender feble i molt tapat, però que el podem seguir ja que pel sender baixa aigua i ens indica la traça.
Arribem a la pista de Rojals a la Mola, passem pel vèrtex de la Mola, la taula dels Quatre Batlles, i arribem a la Mola d'Estats, lloc on tot esplaiant-se amb la visió dels Motllats, Farena, el tall del Riu Brugent, la Cadeneta, etc., aprofitem per dinar.
Després de dinar des-grimpem pel grau del Gr i agafem el camí que va per sota els espadats de la Mola i pel damunt dels Roquers de la Cansalada, fins arribar al Coll de Viladecabres, camí on hem trobat una serie de pins caiguts que ens ha dificultat una mica el pas. Al coll, en un principi diem d'anar a buscar el Mas de Mateu, però al final el que fem es anar a visitar les runes del mas de Roquerola, que segons m'han dit, era un dels masos mes pobres de l'entorn. Tot aquests tros està en una lleixa rocosa i a mig aire dels espadats de la Mola Roquerola. Aquí ens tornem a trobar que la gent de Farena ja han començat a treballar per recuperar el camí vell, que passa uns metres per sota de l'actual, ja que actualment passa pel mig de les runes i segur que al seu dia no hi passava per allí.
Ja arribem a la Font del Mas de Mateu, i ja només queda tornar per on hem vingut, on s'agraeix la bona obertura del camí vell del Mas de Mateu, que em permet baixar sense carregar, més, els genolls, que ja els porto una mica tocats.
Hem sortir a caminar a dos quarts menys cinc de nou i arribem a dos quarts i cinc de sis, i hem fet uns quinze quilòmetres.
Al track que pujo a "inet", a la pàgina del wikiloc, he tret la baixada al Riu Sec i la posterior remuntada, i els tombs xafardejant. L'altre només els tombs xafardejant. Per això els dos surten bastant menys quilometratge del real.
El dia ha estat calorós, encara que quan hem finalitzat començava a refrescar. Pel demés ha estat molt esplèndid, encara que no em trobo recuperat, espero aconseguir-ho, i he quedat molt cansat. Els camins perfectes, torno a repetir la gran labor que està fent en Xavi Pagès i els seus companys de Farena, en la recuperació de camins.
Es una zona agradable que aconsello visitar, incloent la visita al poble, amb la majoria de cases ben arranjades i com no, l'església romànica de Sant Andreu, del segle XII. ... I si voleu per acabar el dia, el Bar-Restaurant Brugent us espera.

Per baixar el track, aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
00000000000000

dimecres, 9 de març de 2011

Enterrament del braç incorrupte del 51è Rei Carnestoltes

Ha continuació copio els "versots" que es van llegir abans de la crema del braç incorrupte. Per a mi no tenen cap gràcia.
Segons la meva opinió, que no vol que sigui la de tothom (només faltaria), aquest any ni l'arribada del rei Carnestotes (amb pregó inclòs) ni la cloenda del carnaval de Reus han merescut la pena, falta de ritme, poca-soltes sense gràcia, espectacle de cabaret no de carnaval (a l'arribada del Carnestoltes), amb ensenyament de pits que no venia a compte, versos sense cap gràcia al pregó pel rei carnestoltes i en el dia d'avui per el Ball de Diables.

Bona nit, Ja som aquí
bona nit, ja hem arribat
un any més ens trobem
per retratar l'actualitat.

Les crisis les munten els rics
les crisis les paguem entre tots
els obrers es jubilen als 67
i La Caixa guanya 1500 "millonets".

Els botiguers poden estar tranquils
per la competència local
Metrovacesa esta dormint
que no saben con espavila'l.

Quan acollen els obrers
on estan els sindicats?
pactant amb el govern!
són uns fills de puta acabats.

Retallades en escoles
retallades en sanitat
i e1s polítics, que es retallen?
vergonya se n'han de donar!!!!

El tabac té els dies comptats
als carrers, terrasses i portals
els fumadors tenen "putejats"
i la pobre Marta treu fum pels queixals.

Ja som una gran ciutat
el carril bici ja ha arribat
i el seu recorregut molt endreçat
pel mig del raval han pintat.

Per a que tant cent deu, cent deu
si a Tarragona s'hi pot anar a peu
de combinacions de bus n'hi ha moltes
i sinó, que pugin a Reus.

Tenim un nou hospital
a la zona del Tecnoparc
tant de bo les empreses s'hi instal·lin
l'IKEA ens ha donat ben pel sac.

Els Diables estem d”estreno”
tenim cap de colla nou
vigila, Roger, el muntacàrregues,
que no t'enganxi,... un ou.

Sant Miquel s'ha queixat
del seu ball davant 1'IMAC
versots bonics i benparlats??
on anirem a parar! !!

Els vestits tampoc els agraden
es veu que estan massa cremats
no podem sortir per Sant Pere
amb els vestits de tot l'any.

Ens faran uns vestits nous
amb disseny d'El Corte Inglés?
volem anar bruts, ser malparlats
que als diables no ens mana l'IMAC!!!

IMAC, Directiva del foc
aneu a prendre pel broc gros
som diables i seguirem
fent el que ens surti dels collons.

Diables cremem el braç!!!!
que aquest carnaval s'ha acabat
i amb ell les esperances
de jubilar-nos aviat.

Espero que a l'any que ve, això, estigui molt millor.

divendres, 4 de març de 2011

Desendollat

Anit la meva mare i jo estàvem asseguts a la sala parlant de coses de la vida.... entre unes altres.... estàvem parlant del tema de viure/ morir.
Li vaig dir: "Mamà, mai em deixis viure en estat vegetatiu, depenent de màquines i líquids d'una ampolla. Si em veus en aquest estat, desendolla els artefactes que em mantenen viu." "PREFEREIXO MORIR".

!!!Llavors, la meva mare es va aixecar amb cara d'admiració.... I em va desendollar:
EL TELEVISOR,
EL DVD,
EL CABLE D'INTERNET,
EL PC,
EL MP3/4,
LA PLAY-2,
LA PSP,
LA WII,
EL TELÈFON FIX,
EM VA LLEVAR EL MÒBIL,
LA IPOD,
LA BLACKBERRY
I EM VA TIRAR TOTES LES COCA-COLES I LES CERVESES!!!

!! LA MARE QUE LA VA PARIR !! !! GAIREBÉ EM MORO!!!

dimarts, 1 de març de 2011

Actualitat

Dos dibuixos que ens hauria de fer pensar:


La quantitat de m.. que surt de la boca de molts dels que parlen en públic
Per què miren on menys importància té?.