"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 27 de març de 2011

Albarca, Mare de Deu del Montsant, Grau del Belart

Restes dels dos hostals que hi havien al Coll dels Hostalets

Després d'haver passat una setmana amb febre i mal estar, degut a la grip, avui m'he decidit anar a donar un tomb, havia elegit la ciutat de Prades, ja que com està a bastant d'alçada, els desnivells no son massa forts.
Mentre estic arribant a Prades vaig veient que està tot molt moll, ahir ha degut caure molta aigua, i poc a poc en va agafant la boira “pixanera”, pel que quan arribo a Prades ja no paro el cotxe. Me'n torno enrere i vaig fins Albarca, amb l'intenció de pujar a la Mare de Deu, no estic convençut d'allunyar-me fins a la Corbatera, ja hi he estat fa poc i es sent corre molt de vent per dalt les carenes. El que si dubto si a l'hora de tornar, anar a buscar el baixador en el Grau Gran que va fins el Camí de Llisera o anar a buscar el Grau del Belart, això si no tinc intenció d'allargar-la gaire, encara no em trobo massa be.
Surto a dos quarts i mig de deu, passo pels Hostalets deixant a dreta i a esquerra les runes dels dos hostals que hi havia. La pujada no te massa historia, només que per dalt es sent bufar molt el vent, i que del Grau Gran no queda res, des de que van fer la pista.
De l'ermita hi ha molta documentació, però el que han escrit en Salvador Palomar i na Montserrat Solà es: Santuari de la Mare de Deu del Montsant (al peu d'aquesta pàgina).
Al darrera de l'ermita aprofito per fer un mos. Després em decideixo baixar pel Grau del Belart, amb el dubte si es un bon dia, està tot molt humit i tinc entès que es baixen uns pocs roquers, jo no me'n recordo d'haver-ho fet mai, però se que el començament es un "roqueret", veurem com està tot.
Passo per la Cova de l'Abella, i pel costat d'una plaça recordatori, que pel que m'ha semblat llegir, no es veu gaire be, es recordatori a una persona i al seu gos. Sigui el recordatori a qui o que sigui, crec que comença a ser una mala costum el que ara ha donat per posar plaques, per tot arreu, en recordatori dels difunts, encara que els agradés molt la muntanya, la meva opinió es que ja hi ha prou amb els cementiris i massa “merda” a la muntanya.
Trobo el grau, amb posat dos esglaons de ferro, encara que la roca està molt lliscosa. Es fàcil de baixar, encara que ha de ser molt mes pujar-ho. Tota la resta del grau, excepte en un roquer completament mullat i lliscós es molt fàcil i bonic, amb baixada suau, excepte en dos trossos curts, on la pendent es una mica forta, però amb terreny tou, boscà i molt agradable.
Arribar a la pista que ve de les ermites d'Ulldemolins, vol dir fer quasi dos kilòmetres per pista, jo per estalviar-me la sifonada final d'arribada als Hostalets, agafo el sender a la dreta que em porta al camí de pujada, faig una mica mes desnivell, una mica mes llarg, però es mes suau.
Arribo a les tres quarts d'una, després de fer mes de set kilòmetres i mig. El temps no es significatiu, ja que he anat amb molta calma, badant quan pujava, amb vistes al pantà, dins del bosc al baixar pel Belart, el Barranc del Teix, dos restes de barraques, set o vuit cues de processionària, o sigui badant amb tot.
Després he anat a visitar una mica el poble i fotografiar-ho.
Quan estic a punt de marxar arriben un bon grup de jaios i jaies (mes jaios que jo), de la part dels Hostalets, no se d'on venien, però alguns es veien com a cansats; a la carretera tenien el autocar esperant.
El dia ha estat bonic, la pujada amb vent, sort que la major part passes arrecerat, i la baixada ha estat bonica, i el tros de pista, hi han motius per distreure's.
Jo aconsello fer l'excursió a l'inrevés, sobre tot si el terreny està una mica moll, a mes la pista crec que millor fer-la primer. Encara que tot son opinions.

Per baixar el track, aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.


000000000000000

Santuari de la Mare de Déu de Montsant

"L’ermita està situada a poc més de mil metres d’alçada, a l’extrem d’una plana –el pla de la Mare de Déu– on; comença el barranc dels Pèlags, depressió que queda entre la serra Major i la serralada; que limita amb la vall d’Ulldemolins.
L’ermita de la Mare de Déu de Montsant o Santa Maria de Montsant, com es va conèixer històricament, té el seus orígens en fundacions eremítiques al segle XII i pertany al terme parroquial d’Albarca, petita vila agregada al municipi de Cornudella de Montsant. En temps medievals va comptar amb una important devoció per part de les poblacions de la rodalia: Albarca, Cornudella de Montsant, la Morera de Montsant i Ulldemolins, principalment.
Antigament hi tenien lloc romiatges i aplecs en diversos moments de l’any. També es coneixen nombroses processons de pregàries en demanda de pluja o d’altres favors celestials. Amb el pas del temps, el santuari va anar perdent importància. La causa d’aquest fet pot trobar-se en el paper del santuari com a instrument per refermar el domini del territori per part de la Cartoixa d’Escaladei, a la qual va pertànyer des del segle XV. Santa Maria de Montsant, que havia estat propietat del monestir cistercenc de Bonrepòs, va passar en aquest moment als cartoixans. Cap el 1450 es construeix un nou edifici, l’actual, prop del cingle que assenyala el límit del terme d’Escaladei –a l’actualitat, de la Morera de Montsant– amb el d’Ulldemolins. Prop de l’ermita es poden observar encara les runes del que se suposa que fou la primitiva capella o eremitori. És en aquest moment quan apareix una imatge de la Mare de Déu que, segons la llegenda, va ser trobada per un bou. Com diuen els goigs antics:


És per certa declarada
la causa que estau aquí,
pues un bou vos descubrí,
ya desjunyit de la arada,
y prop de alsinas trobada
per qui estave llaurant.
Siau de tots Advocada…
Después de haver-vos trobat,
fòreu molt solemnement
portada al Real Convent
Escaladei anomenat;
però la vostra pietat
volguer ser aquí habitant.
Siau de tots Advocada…
En terreno cartuyxà
és fundada la capella,
que essent xica ans, y vella
se féu nova, y transmudà;
però en vós lo amparà
és ya cosa antigua, y gran.
Siau de tots Advocada…

Prop de l’ermita, s’hi troben també les runes de la casa dels ermitans amb què l’ermita va comptar fins ben entrat el segle XX. Al segle XIX, amb la desamortització dels béns de la Cartoixa, el santuari va ser abandonat i esdevingué un corral de bestiar. La imatge de la Mare de Déu, gòtica, va ser baixada a la parròquia d’Albarca. L’any 1909 va ser recuperada per al culte com a ermita adscrita a la parròquia d’aquesta població. Aquesta imatge va ser destruïda el 1936.
A l’ermita hi han tingut lloc tradicionalment dues festes: una a la primavera i l’altra a l’estiu. Albarca compta amb una de les poques tradicions locals sobre sant Jordi anteriors a l’actual diada del llibre i la rosa: una festa votada, anterior al segle XVIII, per demanar la protecció del sant contra les picades dels escurçons i els escorpins. A començaments de segle XX, els joves d’Albarca hi pujaven tot disparant trets amb les seves escopetes en senyal de festa. En l’actualitat s’hi diu missa el mateix dia 23 d’abril.
L’aplec de la Mare de Déu té lloc el 17 d’agost, tercer dia de la festa major d’Albarca, dia en què també acudeixen al santuari gent de les poblacions veïnes com ara Cornudella, la Morera i Ulldemolins. S’hi fa missa, que acaba amb el cant dels goigs tradicionals a la Mare de Déu, i, tot seguit, hi ha un dinar de germanor"


======================


2 comentaris: