"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dissabte, 28 de febrer de 2015

Petit homenatge a Leonard Nimoy (Sr. Spock)




Traducció més o menys encertada del seu últim "tweet": "Time.com"

Leonard Nimoy, que va guanyar més d'una base de fans obsessius amb la seva lògica, d'orelles punxegudes, el Sr. Spock a Star Trek, va morir el 27 de febrer als 83.

El seu últim tuït de dilluns va ser excepcionalment commovedora:
"Una vida es com un jardí. Es pot tenir moments perfectes, però no conservar-los, excepte a la memòria. LLAP"

Nimoy va signar tots els seus "tweets": "LLAP" o "Llarga vida i prosperitat", eslògan del seu personatge de la sèrie i de les pel·lícules d'Star Trek.

000000000000000000000


De la pel·lícula "Star Trek: La Ira de Khan"
Suposo que els que tinguin els drets de la pel·lícula em dispensaran de fer servir aquestes escenes, amb homenatge a Leonard

00000000000000000000



divendres, 27 de febrer de 2015

Intereconomia: Intenta riure's de Willy Toledo i es porta un "ZAS" de Nart i Verstrynge


I això que el Nart i el Verstrynge en aquests moments son d'ideologies completament oposades.
La taula rodona no sé en quina data es va fer, però les declaracions del Willy son de l'any 2013.



0000000000000000000000


dijous, 26 de febrer de 2015

De Querol a Santa Perpètua de Gaià, pel Camí de Sant Baldric i tornar per Cal Camadall


Santa Perpètua de Gaià
Seguer (Castell i església)


Per avui hem preparat una caminada per l'Alt Gaià, seguint un tros del riu, encara que abans de sortir no teníem del tot clar com fer el tomb, teníem mig clar els camins a seguir (encara que amb algunes dubtes), però gens clar si fer-ho tot per la dreta, per l'esquerra, en forma de vuit començant per a la dreta o per l'esquerra. Per això ens hem desplaçat cap a Querol i hem aparcat davant mateix del Restaurant Jordi, i sortim a caminar quan manca un quart per les vuit del matí, baixant a creuar el Riu Gaià, després de passar pel costat del Molí de Querol. Abans del molí, i a tocar aquest, hi ha les runes del que podria haver estat un mas amb paller. Quan sortim del molí cap a creuar el Riu Gaià, tot passant per la vora d'un camp de conreu ara abandonat, veiem un altre caminant dues parades per sota, que ens parla però no acabem d'entendre que ens diu, ens sembla que ens saluda però no ens queda clar.
Quan arribem al riu comprovem que el nivell de l'aigua es bastant alt. El company passa per dues pedres  molt molles, i després aferrant-se a un arbre caigut per acabar passant per damunt d'ell. Jo no ho veig clar, em descalço i el creu a peu. Després fem una petita marrada abans de mirar el gps i adonar-nos que el camí que hem d'agafar ens surt a l'esquerra, encara que el començament no es veu massa clar.
El camí queda desfigurat, la traça passa pel mig de camps abandonats, i arriba a un antic camí de bast, amb trossos empedrats. El camí està una mica brut d'argelagues, però que, punxant-se una mica, no impedeix per res el pas. Al tros final, quant ja s'està arribant a dalt de la serra de Sota-Roques el camí vell es perd i ara puja bastant al dret, amb traça molt marcada, fins a les restes del Casó del Benet. Des del seu començament fins a que es perd el camí vell, aquest es molt bonic, es va enlairant poc a poc, permetent bones visions tant de Querol, de les muntanyes de l'entorn, com de la vall i engorjat del riu.
Mentre estem visitant el mas ens arriba en direcció contraria, el caminant d'abans, que porta un foli amb l'ortofoto imprès amb el recorregut. Al meu entendre es difícil fer una caminada d'aquesta manera. Ens pregunta si sabem per on continuar ja que no ha trobat el camí. Aquest s'ha de vorejat el camp sembrat i agafar una pista que surt per la parada de sota. Parlem una mica i marxa molt ràpidament, Aquesta pista, una mica dolenta per vehicles, ens porta als terrenys de Cal Camadall. Ens desviem per visitar El Corralet, on esmorzem. Aquest mas, amb corral i paller, està molt degradat, encara que  l'habitatge conservi la teulada, fet que no passa amb el corral. Per dins tot està enrunat, es una pena ja que era prou gran. Ens sorprèn que els murs del corral cobert tinguin tres espitlleres, quan estan dins  d'un corral descobert.
Aviat vindrà la gran marrada del dia. Primer triem no fer el “vuit” i fer tot el tomb per l'esquerra, a més no tenim la màxima seguretat que el camí que agafarem arribi a bon port, que es el que passarà. Deixem la pista, per una de vella i amb bastants argelagues, que va seguint quasi exactament al mapa de l'IGCC, obrint primer una tanca de filferro, pel lloc adequat. Deixem dos possibles desviaments a la dreta, per anar pel sender, la pista s'ha anat encongint per la vegetació, tot seguint el mapa. De cop arribem a una tanca de filferro que ens barra el pas, encara que es pot passar per sota comproven que el camí no té continuació. Pujo un marge a l'esquerra i em sembla veure el rastre del camí, però es impossible de seguir, a més tal i com he dit, només em sembla. Hem de recular. L'estrany es que aquest tros de bosc i vegetació baixa amb gran quantitat de argelagues hi hagin bastants excrements de bestiar boví, ja que no sembla terreny apropiat. Agafem la pista, amb les seves llaçades i pugem fins que ja som a les envistes de Santa Perpètua, sobre tot el castell i l'església. Es de les vistes que valen la pena, ja que aquest conjunt es molt fotogènic. Baixem a creuar el Gaià, passem entre les cases i el cingle i pugem cap el castell i l'església. Primer anem cap el castell, la torre es altiva i sembla un tros de paret a la vora del cingle, però com veurem es bastant més. Abans d'arribar-hi hi han unes poques restes dels habitatges. Per acabar d'arribar a la torre, que fa molta patxoca al estar consolidada i restaurada, al menys per fora, hi ha un pont fet amb travesses (sembla de ferrocarril) i amb barana de ferro. A l'esplanada de la torre hi ha una escala que va fins la porta, però aquesta està tancada. Ens tornem cap a l'església, ja que no comuniquen directament, i primer la visitem i després i a prop seu, dinem. El que es veu de l'església, que conserva les parets i trossos de teulada, es que era magnífica. S'albira unes imatges dalt de les columnes i unes decoracions que devien ser dignes de veure. Intento pujar al campanar, i quan només queden 6 esglaons per arribar, no ho puc fer, ja que manca un esglaó, ajuntat amb l'estretor de l'escala, la meva poca agilitat i la manca de flexibilitat dels genolls, m'impedeix fer-ho. Mentre dinem tenint una bonica alegria, estem sentin el cant d'un moixó en unes branques properes, el busco amb la mirada i el veig, al moment veiem voletejar una setena d'oronetes, deuen ser les avantguardes del gruix, que venen a comprovar si ja està a punt la primavera.
Una vegada dinars baixem cap el poble, per agafar el camí del Gaià. Només sortir agafem per un camí que ens indica que es el camí a Seguer, deixant les senyals de PR. Aquí ens tornem a equivocar. Primer passem el riu per una passera de ciment, però al poc hem de tornar-ho a creuar, aquesta vegada a gual i aquí tornen a venir els problemes. Hi havia una passera metàl·lica que es pot veure riu avall a la vora esquerra. El company pots passar, amb dificultat, per una senyal de “perill d'inundació”, que estava posada com a passera, amb la mala sort que quan ja està al final, la belluga sense voler i treu una de les puntes de lloc. No em toca més remei que tornar-me a descalçar i passar a gual.
Una vegada enllestit el pas, continuem. Al poc ens ve un camí a l'esquerra amb les senyals del PR, o sigui que si haguéssim continuat pels senyals no hauríem creuat el riu. Passem per les restes del Molí de l'Andreu, i l'estret de les Roques Altes, un indret on gran rocs han caigut al costat del camí i que deixa veure la paret plena de petites escletxes que presagia una nova caiguda, amb el temps.
Ens desviem per pujar a Seguer, ens fa patxoca ja que estem per aquí i sembla que anem amb temps, visitar el castell i l'església de Sant Bartomeu. La decepció es gran, ja que a part que no es del tot fàcil arribar a la part de les runes, l'estat d'abandó es terrible. Del castell només queda una paret i mitja en peu, segurament per poc de temps, l'església, que devia estar dins del recinte del castell, tampoc crec que duri massa. A més està ple de deixalles, i a la part del castell van fer un dipòsit d'aigua d'obra, ara està amb la teulada trencada, i al damunt van posar un dipòsit rodó, que també està abandonat i una mica xafat. S'ha de felicitar a l'ajuntament de Pontils, a la Generalitat o al responsable perquè més degradat es difícil.
Tornem al camí del riu, on primer visitem la Fàbrica, antic molí paperer, i després el Molí de Seguer, antic molí fariner. El primer sembla que l'han començat a rehabilitar una mica, reforçant les parets i netejant l'interior, i on es pot veure els bassis per on feien córrer l'aigua. Trobo a faltar un plafó explicatiu. El Molí de Seguer, es un altre cosa, aquí està arruïnat i no han fet cap obra de consolidació.
Passem pel costat de Cal Camadall, on ens saludem amb els propietaris (ho semblen), llavors ens adonem que arribarem fosc. Deixem la visita al Gorg Negre per un altre dia, i quan creuem el Torrent d'Esblada la llum ja està a les últimes. Difícilment veiem una barraca a la dreta, aprofitant un roc, i la Font de la Tous, a l'esquerra, amb basseta a la dreta. El camí se m'està fent molt llarg, soc com aquell anunci de les piles, però jo soc dels ninots que es paren per piles esgotades.
Al final arribem a Querol, amb foscor total, son un quart de vuit de la nit i hem fet uns vint-i-quatre quilòmetres, amb dos marrades i dos creuades de riu a gual mullant-me els peus. El dia ha estat molt apte per caminar, però com anem xafardejant tot el que trobem, es pel que sempre se'ns fa més llargues del previst. El fred a part de a la sortida i al final, no l'hem sentit gaire,
Se m'ha quedat clavat el no poder enllaçar entre passat el Corralet i els Olivers del Soler, per camí i haver de donar tot el tomb que dona les pistes. Ja no ho he provat, ja que fa uns anys ja vaig llegir que estava completament perdut, el camí entre el Grog Negre i Cal Camadall, camí que surt en alguna guia molt vella. Deixo per un altre dia, potser, l'enllaç primer, intentant-lo des de Santa Perpetua.
El que no trobo mai obert, no sé si es que està tancat o es que passo a dies i hores intempestives, es el bar-restaurant de Querol, avui ens hem anat fins a Pont d'Armentera per fer la beguda post-caminada. I per últim, es pot dir que porto virosta, ja que tampoc puc visitar mai el poble de Querol, i la seva església. Al castell no sé si es pot anar.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000



dimecres, 25 de febrer de 2015


Cites “rebels” que ajuden a entendre el món en què vivim


Traduït de la pàgina web: "sindinero.org", ye està sota llicencia "Creative Commons"

“Qualsevol que hagi mirat alguna vegada als ulls vidriosos d'un soldat agonitzant en el camp de batalla, s'ho pensarà dues vegades abans de començar una guerra”. (Otto Von Bismark)
“No heretem la Terra dels nostres ancestres, només l'hi prenem prestada als nostres propis fills”. (proverbi dels nadius americans)
“Els defensors del capitalisme tendeixen a apel·lar als sagrats principis de la llibertat, que s'encarnen en una sola màxima: els afortunats no han de veure's limitats en l'exercici de la tirania sobre els desafortunats”. (Bertrand Russell)
“El revolucionari més radical es convertirà en conservador l'endemà de la revolució”. (Hannah Arendt)
“La pobresa és una anomalia per als rics; és molt difícil comprendre per què la gent que vol sopar no fa sonar la campaneta”. (Walter Bagehot)
“Déu i Pàtria són un equip imbatible; baten tots els rècords d'opressió i vessament de sang”. (Luis Buñuel)
“En realitat, prefereixo la ciència a la religió. Si em donen a escollir entre Déu i l'aire condicionat, em quedo amb l'aire”. (Woody Allen)
“El mercat no és la llibertat: vagi vostè al mercat sense diners a veure la llibertat que té”. (Sampedro)
“La millor manera d'evitar que un presoner escapi, és assegurar-se que mai sàpiga que està a la presó”. (Dostoyevski)
“Un creu que mor per la pàtria i mor pels industrials”. (Anatole France)
“Els principals defensors de la superioritat d'una raça solen ser gairebé sempre els pitjors exemplars de la mateixa”. (Anònim)
“Només es posseeix allò de la qual cosa un pot desprendre's; en cas contrari no s'és posseïdor, sinó posseït”. (Anònim)
“La caritat és l'única virtut que necessita de la injustícia”. (El Perich)
“Un llibre no acabarà amb la guerra ni podrà alimentar a cent persones, però pot alimentar les ments i, de vegades, canviar-les”. (Paul Auster)
“Les guerres, els conflictes, tot és negoci. Els números santificen, si mates a uns pocs ets un criminal, si assassines a milers, ets un heroi”. (Charles Chaplin, en Monsieur Verdoux, 1947)
“La primera gran virtut de l'home va ser el dubte, i el primer gran defecte la fe”. (Carl Sagan)
“Estem en plena cultura de l'envàs. El contracte de matrimoni importa més que l'amor, el funeral més que el mort, la roba més que el cos i la missa més que Déu”. (Eduardo Galeano)
“La gent que matina és la causant de les guerres, la mort i la fam”. (Banksy)
“Si el treball dignifica, que treballin els indignes”. (Anònim)



00000000000000000000000


dijous, 19 de febrer de 2015

Os de Balaguer, Tossal del Pas, Mare de Déu de Cèrvoles, Os de Balaguer


Corrals a les Coves
Mare de Déu de Cérvoles

Avui em pensava que seria un tomb un mica avorrit i lleig, però la veritat es que ha sortit una caminada força interessant, al nostre gust. En Josep Maria i jo ens hem anat fins a Os de Balaguer, hem aparcat a l'entrada, sortint a dos quarts de nou del matí tot seguint la carretera cap a Alberola. Al poc la deixem pel Camí de Vila-seca. Anem entrant als masos, corrals i pallers que anem trobant pel camí. Al començament ha estat una mica monòton però seguidament ja s'ha fet més interessant. El camí es tot pista, que està molt eixamplada i arranjada, dona la impressió que sigui un pas previ a asfaltar-la o cimentar-la. Hi han restes de coves obrades als roques de les Coves i l'Escobet.
A la partida de la Mata, després d'anar a visitar a la Cabana de Marxet, deixem el Camí de Vila-seca, per un camí que es a l'altra mà del camí a la cabana. Al poc d'entrar parem a esmorzar. Ja portem més de vuit quilòmetres i son més de les onze del matí. Mentre ho fem sentim el cant d'uns ocells, fet que només passarà mentre estem aquí parats.
Sortim, el camí es va enfilant poc a poc, per terreny no sempre en bon estat, la majoria està bastant atorrentat, però crec que es pot pujar en un bon 4x4. El terreny es va transformant amb garrigós i es va sortint del bosc. Dona la impressió d'haver patit un bon incendi anys enrera. Arribem a lo Cogulló, cim al que es impossible arribar, encara que no faci cap falta, en canvi a pocs metres i a l'altre costat de la pista hi ha una antena repetidora. Ara ve una baixada molt atrotinada amb dos escòrrecs, un a cada lloc on aniria les rodes d'un vehicle, fins a un collet, per tornar a remuntar fins el Tossal del Pas. Prop del collet es on surt el baixador cap el Camí del Pas, que després agafarem
Primer trobem un altre torre amb antenes i amagat darrera una vegetació baixa està el vèrtex. La visió des d'aquí es molt maca encara que una mica enterbolinada. Reculem després de fer les fotografies de rigor, fins el collet. En principi pensava seguir per la carena de la Serra de la Guineu, per un camí que figura al mapa Topo 5000 i que es veu una mica al Orto 2500, per anar a sortir al Coll de l'Adoratori. Com el company no havia estat a l'ermita de la Mare de Déu de Cérvoles i a la Torre dels Moros, es pel que decidim baixar cap allí i deixar el camí de la carena per un possible altre dia, encara que segurament ja no el faré.
La baixada en principi no es veu massa clar com baixar el roquer, però una vegada trobat el pas, que està recte d'on s'arriba del senderonet que ve de la pista. Es fàcil, i sense massa complicacions, encara que per dos vegades s'hagi d'allargar una mica la cama cap avall. Vorejant uns camps d'ametllers  arribem a una pista (el Camí del Pas) que va baixant fent llaçades. Com encara no l'havíem fet, fem l'aventura del dia tot baixant. Veiem unes fites a la dreta i sembla que ens estalviarà uns retombs, pel que sortim de la pista per un sender poc trillat, però aquest, al poc, es va amunt quan nosaltres hem d'anar baixant. A partir d'aquí i com no reculem mai, seguim rastres més o menys visibles, i anem baixant parades abandonades. El pitjor i el que em va saber una mica greu, es que vam sortir a un camp de conreu qua abasta un gran extensió a l'ample, pel que decidim creuar-ho. Creuar es poc tros, però em sap greu perquè el blat ja està apuntant.
Arribem a l'ermita de la Mare de Déu de Cérvoles, i seguim fins a la torre dels Moros, al Tossal de la Sisquella. Després d'extasiar-nos amb la visió que hi ha des d'aquí dalt, continua la boirina al lluny, baixem a visitar la capelleta i el aljub o font que hi ha a prop i parem a dinar als bancs de pedra arrecerats a l'ermita, sota el porxo.
Seguim, sempre per pista, per deixar-la on hi ha el cartell que ens envia a Os de Balaguer pel camí de l'Adoratori. Va pujant poc a poc, es un antic de bast que es fa més palès quan puja una mica més decidit, sense que la pendent sigui massa forta, i ja s'acosta a les parets de la Serra de la Guineu. Arribem a un collet, on es troba amb el camí de la carena, el que era la meva primera intenció, i ja comença a baixar. Tot els tros amb la paret al costat ha estat de gran bellesa i hem vist volar a dos voltors.
Primer baixa de forma suau, després i en uns revolts de forma decidida i atorrentada. Deixem el camí, per agafar una drecera, que es per on jo vaig pujar a l'any 2009 amb uns altres companys, i que ens estalviarà un bon retomb. Arribem a la llera del Riu de Farfanya on ens estan esperant dos petits gossos, un d'ells bastant lladraire sense més importància. En comptes d'anar cap a l'esquerra a buscar el camí de les Planes o intentar seguir cap a la dreta pel camí (o sense) que vam baixar a l'any 2009, seguim recte, pel que era un antic camí d'arribada al poble. El començament es veu clar, després hi ha un rastre fins que aquesta desapareix, però sense massa problemes arribem al que era una era, amb runes a la dreta i construccions noves a l'esquerra.
Busquem el bar del poble per fer uns cafès abans d'anar cap el cotxe. Arribem a dos quarts de set després de fer quasi vint-i-un quilòmetres i mig, en un dia agradable per caminar, poc de sol però també poc de fred exceptuant al sortir. Un bon dia dels que fan afició encara que la meitat hagi estat  per pista ample. El que m'ha sobtat d'aquest poble es que es l'únic dels que jo hi estat o passat que tothom amb que ens hem creuat ens ha saludat. Es veu que encara queden reductes de gent amable i educada.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dimarts, 17 de febrer de 2015

10 dites collonudes referent a la política


Traduït de la pàgina web: "sindinero.org", que està sota llicencia "Creative Commons"

1) “Semblen uns nens vestits de "torracollons" manats per un "torracollons" vestit de nen” (Agustín de Foxá, sobre el falangista Front de Joventuts)
2) “Als polítics i als bolquers cal canviar-los sovint… i per les mateixes raons” (George Bernard Shaw)
3) “La mà invisible del mercat… també escanya” (anònim)
4) “Sóc pirata perquè no tinc més que un vaixell. Si tingués una flota, em dirien conqueridor” (Li va dir un pirata a Alejandro Magne, segons explica la llegenda)
5) “La política és un acte d'equilibri entre la gent que vol entrar i aquells que no volen sortir” (Bossuet)
6) “La ignorància de la Llei no eximeix del seu compliment, però el seu coneixement sovint sí” (Stanislaw Jercy Lec)
7) “Hi ha enemics, enemics mortals i companys de partit” (Konrad Adenauer, canceller alemany)
8) “En les dictadures tot el que no està prohibit és obligatori” (Jardiel Poncela)
9) “Proletaris del món, uniu-vos en la pau… i degolleu-vos en la guerra” (Rosa Luxemburg)
10) “Quan l'home blanc arribà, nosaltres teníem la terra i ells tenien la Bíblia. Ens van ensenyar a resar amb els ulls tancats i quan els obrim, ells tenien la terra i nosaltres la Bíblia” (Jomo Kenyatta, primer ministre de Kenya en 1963)




00000000000000000000000000



diumenge, 15 de febrer de 2015

Els Mongons (Runes del castell, ermita de Sant Julia i anexes)




Avui m'han vingut ganes d'anar a visitar unes runes que tenint a prop de casa, i que al pas que anem aviat no en quedarà res, fins fa molt poc de temps no en tenia ni idea que existien. Em refereixo al Castell dels Mongons i l'ermita de Sant Julià dels Mongons, en una de les puntes del Polígon Industrial Riu Clar, al terme municipal de Constantí.
La epopeia ha estat arribar al lloc. He posat al cotxe el waypoint de la rotonda més propera, però resulta que la carretera T-11 i l'enllaç amb la N-241 està completament modificats pel que fins que no desconnecto el gps i vaig pel meu compte no aconsegueixo ni apropar-me. Deixo el cotxe fora de la carretera, al davant d'on estava (no crec que quedi gaire) el Molí de l'Horta. Miro si hi ha algun pas, per arribar per sota a les restes, i en principi trobo un rastre entre mig d'un gran canyar, però al poc finalitza, i puc pujar per un desmunti arribant a un camí a trossos cimentat i a trossos de terra, al darrera d'una central, no sé si en funcionament o abandonada tal i com he llegit. Resulta que aquest camí comunica amb una rotonda del polígon industrial i fins aquí es pot arribar en cotxe.
La visita al conjunt de les restes del castell, de l'ermita i de construccions annexes es deplorable, runes, vegetació que ho cobreix tot. L'ermita de Sant Julià, pel que m'ha semblat, es l'únic que conserva la teulada. I això que es un “Be d'Interès Local por la Generalitat” i segons un article es propietat de l'Incasól.
No queda res més a fer aquí, pel que una vegada fetes les fotografies que he pogut fer, me'n torno, ara pel camí, i després fins el cotxe per un tros curt de la carretera vella.


Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000000000000000





divendres, 13 de febrer de 2015

Voltors de guerra


El motiu de totes les guerres: el poder carronyejar els recursos del teu oponent.


Extret de la web: "pulso-ciudadano"


00000000000000000000


dijous, 12 de febrer de 2015

El Bruc, Sant Pau Vell i castell de Guardia, Castellferran i Torre Telègraf, Sant Pau de Guàrdia


Megàlit de la Diablera
Sant Pau de la Guàrdia

Avui ens hem anat fins a l'Anoia, al costat mateix de l'antiga NII, on encara perdura l'Hotel Bruc, lloc on hem aparcat i hem sortit a caminar quan passen pocs minuts d'un quart de nou. La base del tomb previst es un que puja fins a Can Maçana, d'allí al Castellferran, segueix cap a Sant Pau de la Guàrdia i torna al lloc d'inici. Encara que he fet unes petites modificacions per fer-la una mica més interessant, i això que ja era prou.
Aquí he de fer un petit advertiment. Segons els mapes de l'IGCC., a l'esquerra de Can Maçana, tot pujant, hi han dos turons, el més baix on hi ha les restes d'una torre, antiga torre de telègraf, hi posa Castellferran, i del més alt no hi posa nom, encara que a prop posa Les Torres. He estat buscant en mapes vells, hi he trobat un mapa del Servei Cartogràfic de la Diputació de Barcelona, de l'any 1921, que marca el més alt com a Ferran. Segons el cadastre, d'aquest, o sigui del més alt no es treu res de clar, ja que pertany a la finca de “Massana”, en canvi el més baix pertany a la finca ·Telègraf”, pel que jo ho tinc clar, diguin el que diguin els mapes actuals, jo anomenaré Castellferran al més alt, i Telègraf al més baix, on està la torre.
Sortim pujant per pista, estalviant-se un retomb amb un camí que passa prop d'unes arnes i després segueix per un sender una mica brut però coincideix exactament amb un camí del mapa. Arribem a una cruïlla on a l'esquerra hi han unes basses de recollida d'aigua pluvial, recte segueix el Camí de les Batalles (es refereix a la guerra contra el francès), i nosaltres seguim a la dreta, a creuar el Barranc de la Diablera. De moment encara no em vist el sol encara que sembla que intenta sortir, i hem xafat una mica de neu, bastant bruta, ja fa uns dies que ha nevat.
Entrem a veure la Cova Trobada, i el Megàlit de la Diablera, que només val la pena visitar-ho pel seu valor històric, que ja es molt. Al Coll del Guirló es on trobem a les primeres de les poques persones que trobarem. Ens desviem, no com podia ser menys, cap l'ermita de Sant Pau Vell. Aquí ens creuem amb dos més. La visió des d'aquesta banda de Montserrat es fantàstica. També veiem, en direcció a Igualada, el que ens sembla un núvol de pols, ja es de color marró, després ens assabentarem que es un núvol tòxic degut a una explosió en una fàbrica. L'ermita i el seu entorn està netejat d'herba i han treure tota la runa. Segons he llegit als anys 70 ho van habilitar com a refugi, ara seria impossible ja que no té teulada, si que les té a l'absis i a la capella lateral, ja que les han reforçat amb ciment per la part de dalt, fet que fa que no es vegi des de baix. Després d'esmorzar enfilem cap el Castell de la Guàrdia. Només començar a pujar, a l'esquerra hi ha un aljub, datat al 1963. La pujada es una mica dura, sobre tot quan el camí va pel roquer. El camí està marcat en blau, però trobo que no cal posar unes senyals tan aparatoses per marcar el camí. Dalt encara es veuen les restes de la base de dos parets i des de baix dos petits trossos que son els que surten en totes les fotos.
Si la pujada ha estat una mica dura, la baixada ha estat una mica molesta, però l'ha hem aconseguit sense problemes. Encara que es un lloc que tothom puja, hi ha alguns com jo, per a qui no es del tot fàcil. No podia faltar, prop de l'ermita, una placa a una senyora difunta, es veu que al final omplirem les muntanyes de plaques. Abans s'omplien de pintures, ara amb aquestes no esborrades, hi afegim les plaques, que serà el pròxim per continuar empastifant les muntanyes?, a banda de les deixalles, està clar.
Una vegada a la cruïlla, i fins a l'àrea de Can Maçana, xafem neu, que omple tot l'ample de la pista. Ens creuem amb unes quantes persones més. Al Coll de Can Maçana no pot falta l'estupidesa de buscar i fotografiar un senyal geodèsic. Aquí veiem una mica el sol però durarà poc, encara que no es vegi el sol tampoc s'aveïna la pluja.
Seguim el GR, que puja fins el Coll de les Torres. Fins aquí a més de les senyals del GR i ha altres de grogues, que per cert podrien ser més dissimulades. Hi ha moments que s'ha de buscar el millor pas, degut a que hi ha alguna placa de glaç. Des del Coll ens dirigim on estan les restes de la Torre del Telègraf, queden en peu un tros de les parets que es veuen les finestres reconvertides en espitlleres, ja que a més va ser usada a la guerra del francès. Bona visió des d'aquí dalt. Retornem al coll, deixem el camí cap a Sant Pau, per anar en direcció nord, per un camí molt trillat pels excursionistes i el bttteros. Al poc el deixem per seguir un caminoi a l'esquerra, amb molt forta pujada, amb trossos relliscosos on es millor agafar-te a les branques que ajudar-te dels pals. A l'entrada hi ha unes fites, amb algunes més durant el recorregut. Per cert hi ha unes fites que si el trajecte es fa de baixada pot provocar confusions i pel que m'ha semblat veure podria ser perillós. Ho sento però no ho he anat a comprovar, els roquers de forma arrodonides amb pedra solta no son els meus preferits.
Arribem dalt al cim, on veiem que aquest té tota la configuració i amb petits restes d'haver existit un castell. La panoràmica es amplíssima, i ja s'ha dissipat el núvol marró sobre Igualada. Decidim no retornar pel camí de pujada i intentar seguir la carena per baixar cap a Sant Pau. L'endevinem, ja que encara que hi ha algun moment de baixada forta, en general es de bastant bon seguir, encara que s'ha d'anar buscant els millor passos, però només per salvar la vegetació. L'únic problema que hem tingut es a molt pocs metres d'una esplanada de conreu abandonada, que es a tocar la pista, ja que el rastre es perd, degut a que la neu que es va acumular aquí ha fet baixar les branques i vegetació i encara no han recuperat la seva alçada, si es que ho arriba a fer. Quan sortim a la pista de seguida arribem al costat del cementiri, on a la seva façana comptem fins a nou senyals de pintura de diferents classes, entre elles una d'un tomb a cavall. Això de les senyalitzacions ha arribat un moment que la seva extralimitació es incomprensible. Al cementiri també veien una curiositat, al mig hi ha una creu rodejada de pedres, amb un cartell que posa “Propiedad del Rdo. Cura Parroco”, si no més a nosaltres ens ha sorprès.
Arribem a Sant Pau de la Guàrdia, es un llogaret que pertany a El Bruc, amb una església i varis habitatges, alguns confrontats a l'església. Queda molt poca neu, però si una mica de fangar. El hotel-bar-restaurant està tancat, pel que ens estalviarem la cervesa. Després d'un tomb seguim camí, dirigint-nos cap a creuar l'antiga NII. De seguida el camí passa a tocar el Torrent de la Balma de Can Solà, pel que segons sembla baixen aigües fecals, fet que queda ben palès en un molt petit salt que fa el torrent. Ens desviem cap a la Balma de Can Solà, per un camí que conserva part de l'empedrat antic. Per la cova passa el torrent. He llegit que uns que van passar van poder estar poca estona per la pudor, però avui no ho sentim, crec que a l'estiu, entre la calor i l'augment d'ocupació a la urbanització de Montserrat Park, això deu ser insuportable. La balma, en si, es digne de visitar-la, amb una font que surt de mitja paret. A les parets hi han presses d'escalada, segons sembla venen o venien gent a practicar-la i a aprendre. Segons informacions es la cova més gran d'aquestes característiques. En mig hi ha les restes d'una construcció.
Una vegada hem retornat a la pista i damunt d'unes roques parem a dinar, a banda de ser hora de fer-ho, em va molt bé ja que estic una mica cansat. Després retallem una mica per sender ben trillat, i per combinacions pistes (amb un altre retallada), arribem al Hotel el Bruc a les cinc en punt després de fer més de quinze quilòmetres, amb un dia una mica rúfol, amb molt poques estones de veure el sol, i hem tornat a xafar neu, i bastant de fang on la neu s'acabava de des-fer. Al bar de l'hotel ens hem begut uns cafetons, per tenir-nos desperts en el viatge de tornada.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dimarts, 10 de febrer de 2015

Duel d'intel·ligències


Copiat de la revista "Orgullo y Satisfacción", que de veritat que la claven. En versió original.

"–Que sí, coño, que sí. Seguro. Es que si no, no se entiende. Rajoy es un agente que trabaja para vosotros.
Pero, ¡¡¿¿qué dices??!! Si son los nuestros los que trabajan para vosotros. ¡Está clarísimo!
Rajoy es un tío que nunca hace nada. Eh, pero nada de nada, de nada. Jamás, ni una sola decisión. Los temas se le resuelven por aburrimiento. En cambio, con vosotros no para. Que si prohibiciones, que si impugnaciones, que si uso particular del Constitucional para cargárselo todo y que pilléis un cabreo monumental... ¿Que tenéis ya a vuestra gente muy harta de ir a manifestaciones? Pues convocáis otra más, aquí hacemos un par de declaraciones de las nuestras, os motivamos a tope y, venga, sacáis a la calle otro millón y medio de tíos. ¿Que Artur Mas convoca una barbacoa con urnas? Pues la prohibimos y conseguimos que vaya a votar hasta el pequeño Nicolás. Fantástico, tú.
Y nosotros, ¿qué? Vaya mierda de imagen que estamos dando. Aquí cada uno va a la suya y no hay manera de ponerse de acuerdo. Uno quiere una consulta y luego negociar, otro quiere consulta y luego independencia unilateral, el de más allá quiere consulta y luego elecciones, el de todavía más pallá quiere consulta pero no ira a votar porque no está de acuerdo con la pregunta y quiere elecciones con lista única de todos los partidos, el de al lado de éste quiere lo mismo pero sin lista conjunta, el del fondo quiere elecciones sin consulta y tres listas distintas y el del cuatro cuarta quiere todo esto a la vez pero está en contra de sí mismo y se ha creado un sector crítico. Nosotros sí que estamos infiltrados.
Os hemos hecho grandes. Gracias a nosotros cada vez sois más y estáis más lejos.
Somos pequeños. Por culpa nuestra será imposible aprovechar esta oportunidad única.
Sólo con daros un poquito, un poquiiito, se hubiera parado todo el proceso y ahora no estaríamos así. Pero claro, lo que digo, Rajoy trabaja para vosotros. Él solito consigue uniros, os da argumentos, os moviliza a la gente. Joder, así cualquiera.
Cuando estamos a punto de tocar el sueño de la independencia, nos peleamos entre nosotros. Si es que ya lo dijo Aznar: “Antes se romperá Catalunya que España”. Él lo tenía claro, que el CNI se ha infiltrado en nuestros partidos para desunirnos. Porque saben que juntos somos invencibles y que si nos podemos, en una semana, o en menos, nos vamos rápido.
Pero, ¿qué le costaría a este hombre ceder un poco? Solo un poquito. Decir: va, consulta no, pero negociemos alguna cosita… Pero ¿cómo va negociar con vosotros si trabaja para vosotros? No hay otra explicación posible.
Pero, ¿qué les costaría ceder un poco? Solo un poquito. Decir: va, dejamos de lado el partidismo y también un poco la ideología y pensamos en el bien común. Primero el país que el partido. Pero coño, cómo van a hacer eso si seguro que se reúnen para decidir la manera de discutirse. Si deben pactar hasta como se pelean para que parezca más real y nos los creamos. Y todos sabemos que nos engañan…
Pero esto algún día se acabará sabiendo. Alguien publicará los papeles que demostraran que Rajoy es un independentista radical.
Pero esto algún día se acabará sabiendo. Alguien publicará los papeles que demostraran que los partidos catalanes son todos unos españolistas que se quieren cargar el proceso.
Bueno, pues nada, amigo indepe. Felicidades porque gracias a vuestro infiltrado, lo vais a conseguir.
Bueno, pues nada, amigo unionista. Felicidades por que gracias a vuestros infiltrados, lo vais a conseguir.". IU FORN. 

Els catalans a garrotades entre nosaltres mateixos

000000000000000000000


dilluns, 9 de febrer de 2015

Comentaris a les entrades d'aquest blog


Des de fa alguns dies estic rebent alguns comentaris a algunes de les meves entrades, que en principi sembla que es refereixen al tema tractat, però que de seguida s'aparten de l'assumpte i continuen per uns camins que ni venen al cas ni m'agraden. 
Vaig fer moderar els comentaris de forma expressa, per evitar-ho. Pel que ja hi han tres entrades a les que no he autoritzat la seva publicació. Si algú ha de dir-me, demanar-me, o explicar-me qualsevol cosa que no tingui res a veure a un article, que m'enviï un mail. 
Encara que no sé si a les persones a que va dirigir aquest escrit ho llegiran, però més igual. Com signen com anònim i no posen el seu nom, no sé si es una broma, però encara que ho fos, no es el lloc idoni.
No faig cap comentari més ja que em sembla que ja ho he dit tot i prou clar.

I en català tampoc existeix.

Et demano que diguis tot el que vulguis i quan vulguis, i no esperis a que sigui tard, ja que el temps mai retrocedeix ni tornarà aquell moment perdut, però sempre al lloc idoni.

000000000000000000000



divendres, 6 de febrer de 2015

Coll de la Teixeta, Cortiella, mines, Mas del Botó, Puigcerver, Coll de la Teixeta


Entrada a les Mines del Mas d'en Mestre
Ermita de Puigcerver


Aquesta setmana ha estat d'aquelles que se'n recorden, ja que després de les nevades, inclús a les cotes més baixes, ha vingut el fort vent i les molt baixes temperatures, que ha fet que es formi força glaç. Tot això ena ha portat a que tinguéssim molts dubtes d'on anar a estirar les cames. Encara hem estat una mica de sort que el company tingués altres compromisos el dijous i la sortida la fem aquest divendres, ja que ahir va fer sol i vent, que encara que gelés, s'ha fos una mica de neu i glaç.
La idea en principi era pujar per la Vall del Cortiella fins a Puigcerver i baixar pel GR., i amb la creença que seria impossible pujar el cotxe fins al Coll dels Feixos, programem deixar-ho a la cruïlla de la carretera vella amb la pista cimentada al Mas d'en Mestre. La realitat ha estat diferent, ja que entre el Coll de la Teixeta i la cruïlla abans dita, hi ha unes clapes de gel que ens desaconsella passar amb el cotxe, pel que aparquem després de la segona rotonda al costat de la construcció del parc eòlic, a peu de carretera,.
Sortim carretera avall, quan passen sis minuts de les vuit del mati. Ens toca fer dos quilòmetres de carretera, amb trossos nevats i glaçats pels que hem d'anar en compte, i uns sis-cents metres igual de emblanquinats, però ara en pujada, fins el Coll dels Feixos. A partir d'aquí quasi que no deixarem en tot el dia de xafar neu, més o menys.
Al arribar al Mas d'en Mestre tenim dues sorpreses, una es que l'estan arranjant, encara que tal i com va quedar els costarà bastant de temps i diners. L'altra es que a la finca hi han dos ases la mar de macos, que s'apropen quan arriben prop d'ells. L'ermita està igual que l'última vegada que vaig passar, ara plena de material d'obra. Seguint endavant, la primera intenció era desviar-nos a visitar el Mas del Vicari, però el camí que baixa a creuar el Cortiella no ens dona bona impressió, pel que ens ho saltem. Si que agafem el desviament cap el Mas del Covo, i després cap a les Mines. Abans parem a esmorzar en un recer. Arribem a les mines del Mas d'en Mestre, entrem al túnel, però només es pot entrar pocs metres ja que han fet una peita pressa on s'acumula l'aigua que després canalitzen no sé on.
Ens anem pista amunt cap les Mines del Mas del Covo. La galeria va terra en dins, però el terra cada vegada està més enfangat, amb tanta humitat que el vidre de la llanterna queda embafat.
Retrocedim fins a les Mines del Mas d'en Mestre, i aquí fem la ximpleria del dia. En comptes de retrocedir fins a la pista, i seguir per aquesta cap el Mas del Botó, i veient que des de l'entrada a la mina fins el mas, en línia recte hi han uns 275 metres, i sembla que surti un camí, provem anar directes. El camí aviat finalitza, però sembla que es pot seguir per una parada, però cada vegada està més bruta i ens alenteix el pas. Tot aquest tros ja fa molts anys que estan abandonats pel que la vegetació se'ls ha menjat. Per dos vegades veiem el possible camí de marges que puja, però sense trobar la continuació avall. Ens fixem que dos parades més avall, hi ha un possible camí que era prou ample. Intentem baixar-ho, encara que l'ultim desnivell es d'uns dos metres, al final trobem per on ens podem escórrer avall. Es una pistota molt vella, ara perduda entre la brossa i on es veu que el marge de dalt no existeix al haver estar rapelada fa alguns anys, per fer-la més ample. Fins aquí la neu tampoc ens ha ajudat massa, ja que hem hagut d'anar amb molt de compte per si algun forat quedava tapar per aquest element blanc. D'aquí i pel costat de Ca la Telefonista, pel que ens ha semblat un sender, hem creuat un barrancó i hem arribat al Mas del Botó per la seva part de darrera. Em anat cap al davant a buscar la pista d'entrada quan hem sentit una veu que ens saludava. Ha estat el propietari de Mas de l'Asens, que ens ha preguntat que fèiem, li hem explicat i després d'una petita conversa ens acomiadem i seguim.
La pujada fins el Coll de Cortiella ha estat sempre xafant neu, el terra del camí no l'hem vist en cap moment, encara que la doblada tampoc era exagerada. Hem passat pel costat de la Caseta del Ronda, enclavada en el revolt de la pista, i que fa temps que està sense us, conservant la teulada, i la porta tancada. Davant hi ha un cotxe abandonat, quasi totalment cobert per la neu.
Arribem al Coll de Cortiella, i desistim de la primera idea que era d'arribar a la Miranda per la carena, ja que estem segurs que la neu ens pot jugar una mala passada, a més de sentir bufar el vent. Seguim cap a l'ermita de Puircerver (o Santuari, no sé exactament com està classificada, ja que he llegit les dos versions). Ho fem per la pista, que son dos quilòmetres, amb força neu. Aquí ens creuem, primer amb dues noies que ens diuen que l'ermita està totalment oberta, i després amb un bttetero que sense aixecar el cap ens saluda. Pensem que si està obert el bar podrem fer uns cafès després de dinar. Però resulta que no es veritat que estigui obert. Al recer de l'entrada aprofitem per dinar.
Sortim i anem a buscar el sender que puja a la Miranda, que podem seguir sense problemes a l'haver unes poques trepitjades. Al cim estem poca estona ja que fa un aire molest. Bufa una mica i es ben fred. Seguim pel GR, sempre xafant neu. Deixem el GR un moment ja que ens sembla que per una pista dels molins ens estalviarem uns metres, fet que encertem. Quan es troba el camí que seguíem i el del Gr, la continuació es un sender estret, glaçat i amb forta pendent de baixada, que fa que haguem d'extremar les precaucions, per seguir per un  tros que entre que els cuidadors no es deuen preocupar massa i que la neu ha fet baixar les branques dels arbres, ens costi una mica passar i quedem ple de neu. Potser es que ja no passa per aquí i ara va per les pistes de les torres.
Arribem a una esplanada d'una torre i la continuació fins el coll dels Feixos, segur que deu ser un camí bonic i agradable, però entre que quasi no veiem el rastre per on anem, la quantitat de branques plenes de neu que hem d'anar apartant per passar, no ens dona massa temps per assaborir-ho plenament. Del coll dels Feixos es tracta de repetir el que hem fet al matí, sis-cents metres fins a la carretera vella i dos quilòmetres fins el cotxe. Encara trobem trossos, sobre tot en els revolts obacs, que el glaç no s'ha desfet. Arribem al cotxe quan manquen cinc-minuts per les sis de la tarda, després de fer uns vint quilòmetres. Un dia que encara que no hem fet tot exactament com l'havíem programat, si en els seus punts principals, amb el plus de grans quantitats de neu però que no ens ha impedit fer el tomb i de gaudir-ho. El vent una mica molest al cim, però la resta hem anat bastant emboscat i no massa oberts, o per llocs una mica arrecerats.
No ha mancat els cafetons a Riudecols, ja que no els hem pogut fer a Puigcerver.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000






dimecres, 4 de febrer de 2015

180 aniversari de la Cançó del Pirata


El gran cant llibertari que 180 anys més tard té complerta actualitat.


00000000000000000000000

"Con diez cañones por banda,
viento en popa, a toda vela,
no corta el mar, sino vuela,
un velero bergantín.
Bajel pirata que llaman,
por su bravura, El Temido,
en todo mar conocido,
del uno al otro confín.

La luna en el mar riela,
en la lona gime el viento,
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;
y ve el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
y allá a su frente Estambul:

«Navega, velero mío,
sin temor,
que ni enemigo navío
ni tormenta, ni bonanza
tu rumbo a torcer alcanza,
ni a sujetar tu valor.

Veinte presas
hemos hecho
a despecho
del inglés,
y han rendido
sus pendones
cien naciones
a mis pies.»

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

«Allá muevan feroz guerra,
ciegos reyes
por un palmo más de tierra;
que yo aquí tengo por mío
cuanto abarca el mar bravío,
a quien nadie impuso leyes.

Y no hay playa,
sea cualquiera,
ni bandera
de esplendor,
que no sienta
mi derecho
y dé pecho
a mi valor.»

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

A la voz de «¡barco viene!»
es de ver
como vira y se previene,
a todo trapo a escapar;
que yo soy el rey del mar,
y mi furia es de temer.

En las presas
yo divido
lo cogido
por igual;
sólo quiero
por riqueza
la belleza
sin rival.

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

¡Sentenciado estoy a muerte!
Yo me río;
no me abandone la suerte,
y al mismo que me condena,
colgaré de alguna entena,
quizá en su propio navío.

Y si caigo,
¿qué es la vida?
Por perdida
ya la di,
cuando el yugo
del esclavo,
como un bravo,
sacudí.

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

Son mi música mejor
aquilones,
el estrépito y temblor
de los cables sacudidos,
del negro mar los bramidos
y el rugir de mis cañones.

Y del trueno
al son violento,
y del viento
al rebramar,
yo me duermo
sosegado,
arrullado
por la mar.

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar."

0000000000000000000

pixgood.com

000000000000000000


diumenge, 1 de febrer de 2015

Vist mitjançant Google Earth Plus


En el segon pis d'aquest habitatge es pot veure una estelada.


000000000000000000000