"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 12 de febrer de 2015

El Bruc, Sant Pau Vell i castell de Guardia, Castellferran i Torre Telègraf, Sant Pau de Guàrdia


Megàlit de la Diablera
Sant Pau de la Guàrdia

Avui ens hem anat fins a l'Anoia, al costat mateix de l'antiga NII, on encara perdura l'Hotel Bruc, lloc on hem aparcat i hem sortit a caminar quan passen pocs minuts d'un quart de nou. La base del tomb previst es un que puja fins a Can Maçana, d'allí al Castellferran, segueix cap a Sant Pau de la Guàrdia i torna al lloc d'inici. Encara que he fet unes petites modificacions per fer-la una mica més interessant, i això que ja era prou.
Aquí he de fer un petit advertiment. Segons els mapes de l'IGCC., a l'esquerra de Can Maçana, tot pujant, hi han dos turons, el més baix on hi ha les restes d'una torre, antiga torre de telègraf, hi posa Castellferran, i del més alt no hi posa nom, encara que a prop posa Les Torres. He estat buscant en mapes vells, hi he trobat un mapa del Servei Cartogràfic de la Diputació de Barcelona, de l'any 1921, que marca el més alt com a Ferran. Segons el cadastre, d'aquest, o sigui del més alt no es treu res de clar, ja que pertany a la finca de “Massana”, en canvi el més baix pertany a la finca ·Telègraf”, pel que jo ho tinc clar, diguin el que diguin els mapes actuals, jo anomenaré Castellferran al més alt, i Telègraf al més baix, on està la torre.
Sortim pujant per pista, estalviant-se un retomb amb un camí que passa prop d'unes arnes i després segueix per un sender una mica brut però coincideix exactament amb un camí del mapa. Arribem a una cruïlla on a l'esquerra hi han unes basses de recollida d'aigua pluvial, recte segueix el Camí de les Batalles (es refereix a la guerra contra el francès), i nosaltres seguim a la dreta, a creuar el Barranc de la Diablera. De moment encara no em vist el sol encara que sembla que intenta sortir, i hem xafat una mica de neu, bastant bruta, ja fa uns dies que ha nevat.
Entrem a veure la Cova Trobada, i el Megàlit de la Diablera, que només val la pena visitar-ho pel seu valor històric, que ja es molt. Al Coll del Guirló es on trobem a les primeres de les poques persones que trobarem. Ens desviem, no com podia ser menys, cap l'ermita de Sant Pau Vell. Aquí ens creuem amb dos més. La visió des d'aquesta banda de Montserrat es fantàstica. També veiem, en direcció a Igualada, el que ens sembla un núvol de pols, ja es de color marró, després ens assabentarem que es un núvol tòxic degut a una explosió en una fàbrica. L'ermita i el seu entorn està netejat d'herba i han treure tota la runa. Segons he llegit als anys 70 ho van habilitar com a refugi, ara seria impossible ja que no té teulada, si que les té a l'absis i a la capella lateral, ja que les han reforçat amb ciment per la part de dalt, fet que fa que no es vegi des de baix. Després d'esmorzar enfilem cap el Castell de la Guàrdia. Només començar a pujar, a l'esquerra hi ha un aljub, datat al 1963. La pujada es una mica dura, sobre tot quan el camí va pel roquer. El camí està marcat en blau, però trobo que no cal posar unes senyals tan aparatoses per marcar el camí. Dalt encara es veuen les restes de la base de dos parets i des de baix dos petits trossos que son els que surten en totes les fotos.
Si la pujada ha estat una mica dura, la baixada ha estat una mica molesta, però l'ha hem aconseguit sense problemes. Encara que es un lloc que tothom puja, hi ha alguns com jo, per a qui no es del tot fàcil. No podia faltar, prop de l'ermita, una placa a una senyora difunta, es veu que al final omplirem les muntanyes de plaques. Abans s'omplien de pintures, ara amb aquestes no esborrades, hi afegim les plaques, que serà el pròxim per continuar empastifant les muntanyes?, a banda de les deixalles, està clar.
Una vegada a la cruïlla, i fins a l'àrea de Can Maçana, xafem neu, que omple tot l'ample de la pista. Ens creuem amb unes quantes persones més. Al Coll de Can Maçana no pot falta l'estupidesa de buscar i fotografiar un senyal geodèsic. Aquí veiem una mica el sol però durarà poc, encara que no es vegi el sol tampoc s'aveïna la pluja.
Seguim el GR, que puja fins el Coll de les Torres. Fins aquí a més de les senyals del GR i ha altres de grogues, que per cert podrien ser més dissimulades. Hi ha moments que s'ha de buscar el millor pas, degut a que hi ha alguna placa de glaç. Des del Coll ens dirigim on estan les restes de la Torre del Telègraf, queden en peu un tros de les parets que es veuen les finestres reconvertides en espitlleres, ja que a més va ser usada a la guerra del francès. Bona visió des d'aquí dalt. Retornem al coll, deixem el camí cap a Sant Pau, per anar en direcció nord, per un camí molt trillat pels excursionistes i el bttteros. Al poc el deixem per seguir un caminoi a l'esquerra, amb molt forta pujada, amb trossos relliscosos on es millor agafar-te a les branques que ajudar-te dels pals. A l'entrada hi ha unes fites, amb algunes més durant el recorregut. Per cert hi ha unes fites que si el trajecte es fa de baixada pot provocar confusions i pel que m'ha semblat veure podria ser perillós. Ho sento però no ho he anat a comprovar, els roquers de forma arrodonides amb pedra solta no son els meus preferits.
Arribem dalt al cim, on veiem que aquest té tota la configuració i amb petits restes d'haver existit un castell. La panoràmica es amplíssima, i ja s'ha dissipat el núvol marró sobre Igualada. Decidim no retornar pel camí de pujada i intentar seguir la carena per baixar cap a Sant Pau. L'endevinem, ja que encara que hi ha algun moment de baixada forta, en general es de bastant bon seguir, encara que s'ha d'anar buscant els millor passos, però només per salvar la vegetació. L'únic problema que hem tingut es a molt pocs metres d'una esplanada de conreu abandonada, que es a tocar la pista, ja que el rastre es perd, degut a que la neu que es va acumular aquí ha fet baixar les branques i vegetació i encara no han recuperat la seva alçada, si es que ho arriba a fer. Quan sortim a la pista de seguida arribem al costat del cementiri, on a la seva façana comptem fins a nou senyals de pintura de diferents classes, entre elles una d'un tomb a cavall. Això de les senyalitzacions ha arribat un moment que la seva extralimitació es incomprensible. Al cementiri també veien una curiositat, al mig hi ha una creu rodejada de pedres, amb un cartell que posa “Propiedad del Rdo. Cura Parroco”, si no més a nosaltres ens ha sorprès.
Arribem a Sant Pau de la Guàrdia, es un llogaret que pertany a El Bruc, amb una església i varis habitatges, alguns confrontats a l'església. Queda molt poca neu, però si una mica de fangar. El hotel-bar-restaurant està tancat, pel que ens estalviarem la cervesa. Després d'un tomb seguim camí, dirigint-nos cap a creuar l'antiga NII. De seguida el camí passa a tocar el Torrent de la Balma de Can Solà, pel que segons sembla baixen aigües fecals, fet que queda ben palès en un molt petit salt que fa el torrent. Ens desviem cap a la Balma de Can Solà, per un camí que conserva part de l'empedrat antic. Per la cova passa el torrent. He llegit que uns que van passar van poder estar poca estona per la pudor, però avui no ho sentim, crec que a l'estiu, entre la calor i l'augment d'ocupació a la urbanització de Montserrat Park, això deu ser insuportable. La balma, en si, es digne de visitar-la, amb una font que surt de mitja paret. A les parets hi han presses d'escalada, segons sembla venen o venien gent a practicar-la i a aprendre. Segons informacions es la cova més gran d'aquestes característiques. En mig hi ha les restes d'una construcció.
Una vegada hem retornat a la pista i damunt d'unes roques parem a dinar, a banda de ser hora de fer-ho, em va molt bé ja que estic una mica cansat. Després retallem una mica per sender ben trillat, i per combinacions pistes (amb un altre retallada), arribem al Hotel el Bruc a les cinc en punt després de fer més de quinze quilòmetres, amb un dia una mica rúfol, amb molt poques estones de veure el sol, i hem tornat a xafar neu, i bastant de fang on la neu s'acabava de des-fer. Al bar de l'hotel ens hem begut uns cafetons, per tenir-nos desperts en el viatge de tornada.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada