"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dilluns, 31 d’octubre del 2016

Avui vull agrair, per Mónica Naranjo, en català




Avui vull agrair la fi del cel
i amb tu celebrar que sóc viu.
Ahir vaig patir tant, però això és passat,
amb tu jo vull pregar ben fort.

Avui renaixeré un altre cop,
faré que la foscor sigui llum.
Viuré sense cap por, gaudint del món.
Ja tindré a prop el meu amor.

Lluitem perquè estimem,
no ho dubtis mai.
L'amor dóna sentit a aquest món.
Vencerem, som més soferts, no ploris més,
creiem en l'esperança avui.

Agraint a Déu que avui sóc viu.

00000000000000000

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Rojals, Portell de Colomera, Rojalons, Mas de Magí, Rojals





Avui ha estat el dia per la caminada ajornada el dia 2 per la pluja, que s’ha tractat de portar al grup dels Caminants a fer el tomb des Rojals a Rojalons, passant pel Portell de Colomera i el Mas de Magí. Per això ens trobem vuit (només) caminants a Rojals, i sortim pel GR a les nou en punt (quasi). El Gr va baixant. Passem a tocar la Font del Burxot i ens desviem pocs metres per veure la Font d’en Caballé, amb dos canons amb aigua, separats uns metres. Anem completament emboscat, son les Obagues de la Vall. Deixem algunes cruïlles, entre elles la que segueix el GR per seguir per la Vall de Llardons. En un roquer amb bona miranda parem a esmorzar. Durant tot el camí anem seguint unes cintes que marca el pas futur o passat d’una cursa. Ens creuem amb una parella de caminants que ens expliquen que avui es el dia per la cursa, la Marxa dels Roures.
Als quatre quilòmetres de la sortida deixem l’agradable sender que seguíem, (amb alguna baixada forta per terreny relliscós si està mill), per agafar un sender que puja de valent. Aquí ja ens han anat passant uns pocs corredors, separats uns dels altres, que devien ser el cap de la marxa. En un lloc que sembla que el camí finalitza, s’ha d’agafar a l’esquerra, en un pas entre dos arbres, i apegats a la pared, per una lleixa estreta, sense complicacions fins a una petita pared, que es puja fàcilment per tres o quatre esglaons a la pedra. Jo els havia avisat que havíem d’enfrontar-nos a una pared i tots queden tranquils per el fàcil de pujar-hi ja que no em recordava del que vindrà desprès, i els havia dit que era aquest. Però després ve la part difícil i llavors si que queden una mica embadalits. Em fan passar a mi primer, per ensenyar-lis per on es puja. Els esglaons son estrets, però amb compte i mirant bé on es posen els peus i buscant alguna branca per ajudar-se amb les mans, no hi han massa problemes per pujar-hi. Ajudo a la gent a passar l’últim pas. Desprès d’aquest, ve una curta pujada per un camí entre roques, deixar un desviament a l’esquerra, i seguir per sender trillat a la dreta, arribant a una tartera que s’ha de creuar amb pujada forta. Abans d’arribar al final del portell, trobem el frigorífic que ja hi era l’any 2013, però ara fora del costat de la paret i en canvi en mig del camí. Encara ens queda intentar passar sense xafar les restes en descomposició d’un gos mort, i pujar un petit ressalt on comença el barranc que ens ha estat acompanyant.
A la pista ens comença a tocar el sol, que no em vist en tot el dia. A tocar a ella hi ha les restes d’una cadireta de cotxe per nen. Com vull passar per Rojalons, segueixo una pista, primer, que deixo per una de vella i bastant esborradissa que al final es perd. No hi ha problemes ja que les cases ja es veuen i anem per parades abandones amb herba baixa, i alguns rastres possiblement d’animals.
A Rojalons ens trobem a un senyor, de l’Espluga que ara habita molt per aquí, xarrem una mica explicant-nos interioritats del llogaret. Seguim cap a la carretera per deixar-la de seguida cap a l’esquerra. Tenim una bona miranda cap Les Garrigues amb bons colors de tardor. Arribem a una cruïlla de pistes, on tenia previst, en principi, anar cap a l’esquerra però sent l’hora que es, volia anar cap a la dreta, però a l’entrada ens trobem una senyal de caçadors, o sigui anem cap a l’esquerra, tot baixant i agafant el sender cap a Rojals, que es el Pr i que està repintat de fa poc. Anant seguint el PR trobem la pista que em deixat abans, al moment que estan baixant tres tot-terrenys, creiem que amb caçadors. Trobem el camí que ve dels Solans del Creixent i ja seguim direcció oest fins a Rojals. Però primer passem a tocar el Mas de Magí, fantàstic mas (no podem tombar per fora ja que hi han cotxes), arribant al Coll de Rojals, on una parella de la que una persona va una mica tocada del genoll, segueix per carretera i la resta agafem la pujada que surt recte i pel sender arribem a Rojals. Es un quart i mig de tres i hem fet més de deu quilòmetres i mig. Un dia que quan hem vist el sol no ha picat gaire i la major part del dia hem anar emboscats. Un bon ambient i companyonia que ha continuat en el restaurant on hem anar a dinar, a Montblanc.

No pujo les fotografies ni faig un vídeo ja que surten persones de les que no tinc el permís

Per baixar el track, teclejar aquí. 










00000000000000000000000



dijous, 27 d’octubre del 2016

Coll Formic, el Burguès, Sant Cebrià de la Mora


El Burguès
Sant Cebrià de la Mora


En Josep Maria i jo ens hem anat fins al Coll Formic a donar un tomb cap a Sant Cebrià de la Mora, quan la majoria de caminants que aparquen en aquest lloc es per dirigir-se cap el Matagalls. No vull dir que mai repeteixi llocs, però la majoria de vegades m’agrada descobrir llocs nou (nous per a mi), i al Matagalls ja he estat tres vegades, per cert la primera tot fent el Matagalls-Montserrat, i en aquells temps, havies de pujar al cim, per començar la caminada a les 12 del migdia. Estar clar que des de l’any 80 ha plogut bastant, Tornant a la ressenya d’avui, hem aparcat al coll, ens hem preparat i em començat la caminada a un quart menys cinc de nou del matí. Com sempre a la sortida  teníem dubtes de per on era, després de mirar el mapa, el gps encara no estava afinat, agafem per un a pista forestal on hi ha una barrera i un prohibit el pas a la circulació no ramadera.
El començament es molt bonic, es boscà i aquests ja tenen el colors vermellosos de la tardor. Anem seguint el camí a Serradussà, que seguim fins al Coll de les Bigues. Aquí deixem la pista i agafem en direcció sud-est, sense camí clar, però sense que la vegetació ens dificulti el pas. Anem pujant i poc a poc es va trobant traça. Sense deixar de pujar el camí va tornant-se boscà (la majoria), amb trossos de  terreny obert i rocós, passant per varis petits turons. Arribem al Turó de Coll Formic o Turó del Faig de la Bandera i ens assabentem per que em pita el gps (havia posat que m’avises), ja que no es el turó més visibles dels que hem passat. Al poc i desprès d’haver de buscar el camí de baixada, ens parem a esmorzar en uns roquers, amb bona visió del començament (per aquesta banda) del Pla de la Calma i de la part alta de la vall de la Riera de Coll Formic.
Una vegada alimentats, seguim avall, la traça es veu bastant be, i en els moments de dubta es pot consultar el gps, a més anem per carena, tot baixant amb decisió però fàcilment. Passem pel Faig de la Bandera, es veu que aquest tros això de la bandera està molt sol·licitat. Per cert ens ho havíem empassat i hem hagut de recular una mica. Els pocs fajos que hi ha per aquí estam, ja, molt desfullats. El tros final fins el Pla de l’Ase Mort ho fem una mica al dret, ja que el camí es difumina amb un terreny que ho permet, tot passant entre mig d’un munt de matolls. Encara que entrem al Camí del Pla de la Calma per veure l’estaca del GR, en realitat no calia per seguir el camí que continuarem, a ma dreta i tot baixant, anem a buscar una pista en desús. A l’entrada no sembla ni pista ni camí però hi ha separació entre la vegetació de cada banda, La pista va baixant, es comença a quedar menjada per l’herba però encara es veu clarament les dos vores i part del terra. De cop veig que ens hem passat la cruïlla del camí previst, el que anem també fa cap al mateix lloc. Reculem una mica, uns vint metres i veiem un rastre que tira avall, amb forta pendent. Es per aquí per on hem de baixar. La baixada es forta, el rastre es veu bastant be, i es pot anar baixant sense gaires problemes. Arribem a creuar la Riera de Burguès, amb aigua, i a partit d’aquí i al començament, es una mica feixuc anar seguint la traça. El terreny està molt humit, amb terra fangosa o ple de fulles relliscoses, i amb arbres caiguts. Poc a poc es va obrint una mica, es veu la traça, encara que s’ha de portar compte de no relliscar. Anem completament emboscats i per terreny obac, i amb una bona sensació de salvatgia.
Després d’una forta i relliscosa baixada arribem a un camí travesser, per un costat ve de creuar el barranc, i nosaltres seguim per l’altre banda, fins arribar a un altre barranc on no veiem continuació, es la segona marrada del dia. Reculem, travessem el barranc i a patir d’aquí poc a poc, el camí es va fent millor, sortint finalment a terreny obert i a l’envistes del Burguès, i al camí que ve de la pista que abans havíem deixat a dalt.
El Burguès era una masia, amb varies dependències, ara completament enrunada, no li queda cap teulada ni part de les parets. A l’arcada de la porta es port veure la data del 17.0, la tercera xifra no ha quedat ja que per allí s’ha badat la pedra. L’entorn sembla que està en us ramader. Seguim avall, i allí ve la tercera i més gran marrada del dia, ja que seguim pista avall, i quan ens adonem hem de remuntar i buscar l’entrada al camí. No el trobem, i quasi que ens fotem per un «no rastre avall». Mirant el mapa ens adonem que hem de creuar novament la Riera del Burguès, i nosaltres anem per l’altre banda. Al final la trobem, mercès a ampliar la pantalla del gps. I la veritat es que es fàcil, si se sap, tal i com baixes per la pista, al retomb s’ha de seguir més o menys recte. L’entrada està una mica tapada i quan has caminat uns deu passes hi ha una fita. Aquest camí es una mica com el que hem fet abans, emboscat, traça estreta, relliscós, sensació de solitud, però molt plaent per a mi. A diferencia de l’altre, que pràcticament baixava, aquest va fent pujades i baixades, no fortes, i trossos planers, però amb tendència a anar guanyant alçada. Hi ha un pas entre roques, que demostra que era un antic camí de bast, on per salvar un petit roquer, algú ha arranjat els curts i petits marges de pedra per significar les tres o quatre esses que faciliten la pujada al portell. Portell obert a la dreta on es pot contemplar els camps i les runes del Burguès. En mig quart més arribem als camps del Mas del Clot.
De mas no en queda res, només un munt de pedres escampades i la paret més alta té menys de vuit fileres de pedra. A tenir en compte que si no ho saps, es fàcil de no veure’l ja que està en mig d’un bosquet. El nostre camí continua amb tendència a baixar, encara que hi hagi alguna pujada curta. Es una vella pista, ara en desús i a trossos molt atorrentada, que ens porta al Coll Samorera. A partir d’aquest coll comencem a veure una mica el sol, però molt «teranyinat». Aquí tenim dos alternatives, o agafar un sender trillar que ens portaria directe a l’ermita o una vella pista que enllaça amb la pista de cotxes que porta a el Clot. Fem aquesta segona opció. La primera pista, ara abandonada i no transitable per vehicles de quatre rodes, amb grans rocs en mig, i on en algun lloc es pot intuir el que era el marge que aguantava el camí. Per aquí arribem a una pista ampla, que tot pujant ens porta al Clot.
El Clot es una gran masia ramadera habitada, amb una gran estelada que sobresurt de la teulada, Ara no veiem a ningú però ens surten a rebre dos gossos, i una mula, encara que aquesta no acaba de sortir del recinte del mas. Veiem cavalls i ovelles jaient. Ara ens toca una forta pujada fins l’ermita de Sant Cebrià de la Mora, que va ser parròquia durant molt de temps. Des de fora es veu bastant ve, tenint present que esta en un lloc en mig dels camps. A la porta hi ha una reixa que deixa veure l’altar, on no hi ha cap ornamentació. A tocar hi ha el que sembla era el cementiri, i les runes d’almenys dues edificacions, de les que unes runes pertanyien a la rectoria. Asseguts en unes runes aprofitem per dinar.
Una vegada enllestits i descansats toca buscar el camí de sortida, que encara que tenim una pista molt arranjada que ens portaria, no es la nostra intenció agafar-la. Seguint el track, anem pujant per rastres, entre camps de pastura, abandonats. Després de tocar per dos vegades la pista, amb les seves agafades i abandonades, arribem a la Caseta. Unes primeres edificacions de pallers i/o corrals, i una casa no habitada però no abandonada, sembla que encara que estigui una mica atrotinada, encara fa la seva labor. La teulada en dos punts, comença a estar una mica tocada.
Passem per una bassa, que pertany als terrenys de la Caseta i agafem pista amunt. Fem dos dreceres entre falgueres. Es veuen unes gran extensions de falgueres totes marronoses, que dona un aspecte diferent al terreny, ja que com només hi ha herba baixa, es veu un bon escampall de marró. La pista per on anem enllaça a una de molt més ampla i bona, que es el Camí del Pla de la Calma, i el GR5-2, que seguirem a l’esquerra. L’abandonem per visitar el Corral de la Cortada, que tal i com diu el nom es un gran corral, amb part habitada ocasional, i amb tot endavant amb un tancat de malla de fil ferro i com no podia ser menys amb porta de somier, ara oberta ja que no hi ha bestiar. Aquí el que ens estranya que tot el tros del tombant està ple de clots no grans i gens profunds, i amb algunes pedres al seu interior, i munts de pedres amuntegades a l’entorn. La boira comença a acostar-se pel que no ens entretenim més.
Seguim avall, passant pel Pla de l’Ase Mort, d’aquest matí i pista avall fins al Coll Formic. Abans d’anar al cotxe a canviar-se una mica i marxar cap a casa, aprofitem per fer un petit piscolabis al bar-restaurant. Hem arribat a dos quarts i cinc de cinc després de fer quasi quinze quilòmetres. En un dia molt agradable de caminar, encara que humit, uns paratges que ens han deixat molt contents. Avui no hem vist gaire el sol, i quan l’hem vist ha estat malament. Al final la pista del GR se m’ha fet una mica llarga i pesada, segurament per que anava un poc cansat. Son tres i escaig quilòmetres, que han estat menys al desviar-nos pel corral. La conclusió es que ha estat dels dies bons de muntanya, encara que m’esperava més colors tardorencs, que no han estat.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000





diumenge, 16 d’octubre del 2016

El Brull, Montgròs, el Serrat de la Peça, El Brull




Muralla del Poblat Ibèric del Montgròs

Ja feia més de vint dies que no sortia i ja començava a tenir malestar, a més aquesta setmana ha estat plovent fins dijous, o sigui les neures començaven a sortir. Com ahir dissabte ja ha deixat de ploure, i la previsió per avui donava que era possible sortir a caminar sense mullar-se, es pel que m’he decidit a fer-ho. Els caps de setmana el company ho té difícil pel que he tornat a sortir sol. Per avui he buscar una caminada que en principi fos fàcil encara que una mica lluny de casa. M’he anat fins a El Brull, a la comarca d’Osona i una de les portes del Montseny (hi han moltes).
Hi ha un lloc per aparcar encara que no es massa gran i segons quines dates s’omple i llavors la gent aparca per tot arreu, com passarà avui, però com arribo aviat tinc lloc sobrer per fer-ho. Surto quan son un quart de deu del matí, tot passant pel davant de la pista poliesportiva, on a la gespa del costat estan fent carn a la brasa  en uns fogons damunt d’unes taules plegables, sembla que sigui per algun  acte popular. No sé, ni m’interessa, si es per una cursa de la que han passat tres corredors mentre em preparava i bastants més que em passaran després, o es per un altre motiu.
Després de seguir una estona el GR, i de que se’m creui un caçador, l’encarregat de portar els gossos, em desvio cap a la dreta. Sembla que la partida de caça no es per on aniré, pel que quedo més tranquil. Mentre estic arribant a Casademunt on hi ha el Sagrat Cor, conjunt d’espiritualitat, veig que en uns prats entre aquesta pista i el Brull hi han dos caçadors amb les escopetes a la seva falda. La Basílica Religiosa del Sagrat Cor es digne de veure, jo per fora. Es pot llegir el que comenta a «Conèixer Catalunya». Una vegada passada l’última gran entrada del conjunt finalitza l’asfalt i el camí comença a ser de terra.
Una vegada vorejats els camps de Can Serra, magnífica i gran construcció i amb molt ben cuidats camps de gespa i arbreda del tombant, la ruta canvia de Nord-oest a sud-oest, i ara toca anar vorejant el camp del Club de Golf Osona-Muntanyà-El Brull. Jo sol faig broma que aquestes persones que estan jugant, hi han uns quantes escampades per aquestes molt grans instal·lacions,  no son dels mes rics, ja que son ells els que es porten els carros amb els pals. De cop veig una parella de gent gran que van dins d’un cotxet amb vela, i els pals en ell, penso que aquests ja tenen més dinerets. Mentre, m’han estan passant una colla de gent, sola, en parella o en grup, corrent però no massa ràpids, jo continuo anant a la meva marxa.
Ara ja toca deixar la pista per on segueixen les cintes que marquen la cursa o marxa, i que continuen vorejant el camp de golf, per un camí a l’esquerra, que es camí per les torres d’electricitat. Aquí a l’alçada de la segona torre tinc uns dubtes que em fan que tingui dues marrades, curtes i sense massa importància, ja que l’entrada del camí a seguir quasi que no es veu (o no gens) i jo erro en la direcció que em marca el gps. Una vegada solucionat segueixo un camí molt bonic, ja no es pista, està poc transitat, encara que el terra es veu bé. Comença a baixar mitjanament fort, i es creua un petit barranc que porta aigua, i una mica més avall, s’ha de creuar el Barranc dels Rastrells, que em fa mullar una mica la planta de les botes. Fins aquí ha estat molt agradable. La continuació no està clara en els primers metres, potser s’ha d’anar a tombar per l’esquerra, en un rastre molt confús i tapat, però jo segueixo per la traça més marcada que es al dret per una forta pendent que està fangosa. Es per poc tros arribant-se a un camí ample amb el terra molt desfet, que va pujant. En un tomb a l’esquerra es deixa, sort del gps, per un sender a la dreta. D’aquí fins a la pista al Montgròs, amb estones planeres i altres amb pendent amunt, es de les que fan afició, boscana, verdosa llampant, obaga, terra ben trillat, molt agradable de passar. Quasi a dalt em trobo dos boletaires que em pregunten d’on vinc, xarrem una mica i ens acomiadem.
Quan estic arribant al Montgròs també arriba un tot terreny d’on baixen unes persones i van cap a la tanca que envolta el recinte. M’acosto i el guia m’explica que no hi ha cap inconvenient que m’ajunti al grup amb pagament de 3 euros, que es el que costa la visita guiada, com que aquesta dura més d’un hora i mitja jo li dic que no puc, i ell molt amablement em deix entrar a fer la visita pel meu compte. Es tracta d’una muralla, i pel costat hi ha unes escales que et porten a la part de darrere on hi ha una bastida, molt ben muntada, on es pot contemplar les runes del que eren els habitatges i altres estàncies. Es necessitaria un planell o les explicacions del guia per comprendre una mica les construccions. No es pot arribar a tocar les pedres per que hi han tanques que ho impedeixen.
Una vegada vist i fotografiat, m’acomiado, ells encara estan amb les explicacions històriques d’introducció, donat-li molt les gràcies. Em torno per on he arribat, deixant a l’esquerra el camí per on he arribat a la pista, i seguint-la recte. Ara m’adono que no he vist quasi el sol, el dia està una mica cobert, però fa una mica de calor. Ara ve el seguir pista, primer en pla, i després en pujada fent retombs. Passo a un grup al costat d’un tot terreny, als que saludo i no em responen, només acabar-los de passar em responen, i més amunt quan ells em passen amb el cotxe, un d’ells em torna a saludar.
Arribo a El Boix, una gran masia que sembla no habitada però tampoc abandonada. Hi han dos cotxes aparcats que em dona la impressió que son de caçadors. Hi ha una gran alzina quasi a tocar, quedant separada de la masia per una gran esplanada. Hi ha un camí que marxa recte, des d’on sento veus de lluny, crec que deuen ser els ocupants dels cotxes. El camí voreja la masia per l’esquerra, i de seguida em surt a rebre un petit gos, mentre un gat s’amaga al darrera de la gran porta de fusta que dona a un gran pati. Badant amb el gos i el gat gairebé que em passo la cruïlla, que a més, quasi no es veu. Al poc, el camí està barrat per un munt de branques d’alzina, que fa que hagi de fer una mica d’equilibris per passar pel damunt. No soc el primer, es nota el tros del pas ja que hi ha fang deixat pels peus dels caminants. El camí es torna ample, i ple de branques d’alzines tallades a l’esporgar i clarejar els boscos del voltant. Dona la impressió que les restes no son d’aquest any pel que la gran quantitat que hi ha hauria pogut ser un bon perill aquest estiu.
Pel pròxim desviament s’ha de tenir cura, quasi no es veu, a més està en un entorn rodejar de brossa. El senderó es molt agradable i no puja gaire, es deix a l’esquerra la Pedrera del Camp de la Creu i segueix una serie de pistes forestals no aptes per cotxes, amb gran quantitat de restes vegetals a les vores. Arribo al Camí d’Aiguafreda  (es el GR) al mateix lloc on hi ha una cruïlla que va a una granja forestal. Segueixo el camí cap a Aiguafreda, ja que vaig a la recerca de la Creu de la Parròquia. Aquí em creuo amb una corredora i varis cotxes. Quan veig que segons el gps m’ho he empassat, entro al bosc i trobo un sender trillat i al poc el deixo per un altre en sentit contrari, i de seguida trobo la creu; una petita vella creu. Una mica d’història no va malament.
Segueixo el sender per on he arribat, el sender va pegat a la part alta de la cinglera. Al mapa del gps no veig be si aquest camí comunicarà amb el GR, pel que em decideixo anar al dret a buscar la pista. No hi ha problema, està ple de rastres, segurament dels boletaires. Segueixo la pista on hi ha unes boletaires de mitjana edat, i al poc de passar on he arribat per primera vegada, veig una fita, segueixo el rastre i em porta a Dolmen del Pla del Boix, les pedres estan caigudes i amb petites pedres al damunt. He llegit que un picapedrer les volia prendre i sort que el batlle ho va veure, i les va fer deixar al lloc, però ja no van quedar com estava, i alguna es va trencar.
Deixo la pista per agafar un sender a ras de cingle, amb bones visions de la Riera d’Avençó i els boscos de la falda de la Serra d’Ussà, Picamena i altres. Torno a la pista on surt el Grau del Boix per tornar-la a deixar de seguida. Aquí hi han varis cotxes aparcats. Durant les estones que hi he anat per pista m’han avançat bastants cotxes, alguns de bastant ràpids per ser una pista de terra. Continua sent sender a ras de cingle, que no impressiona ja que, encara que hi hagi bona visió de la riera de l’altre costat d’aquesta, hi ha vegetació a ras de cingle. Hi han varies mirandes on un pot parar a gaudir del paisatge. Em trobo una parella, de cara, amb un gos que em pregunta on va el camí, jo lis dic que jo vaig al Brull, i que més endavant a 700 mts, línia recte, he de trobar la pista. Ells m’expliquen que tenen el cotxe on he deixat la pista i que el seguien perquè es maco, i ara tornaven a buscar el cotxe. En un tres i no res arribo al vèrtex, on m’aturo a fer les fotografies de rigor i a esmorzar, son dos quarts de dues.
Una vegada enllestida la feina. segueixo, arribo on hi ha el que podria haver sigut el peu d’una torre, i on em marca el gps que hi ha un forn de calç, regiro una mica i no veig res. Una vegada a casa, quan poso en ordre la caminada d’avui he pogut veure que a un nivell inferior algú ha passat i es per allí on es va al forn, llàstima. Hi ha un tros que el camí es confús, però seguint el track no hi ha problemes, em fa donar un gran tomb a l’esquerra, no sembla massa camí, però es ample i de bon caminar, s’arriba a un camí una mica tapat, es segueix a la dreta i s’arriba a la pista, exactament on hi ha la Poua de la Collada. Aquí he sortit definitivament del bosc i estic en camí asfaltat, es el Camí d’Aiguafreda i el GR. En el gps m’havia marcat deixar aquesta pista i baixar a buscar un altre, enllaçant més endavant, perque el recorregut es una mica més curt, es el que faig, però no val la pena, ja que la que he deixat va més o menys planera i aquesta em fa baixar per després pujar. Arribo a la cruïlla d’aquest matí, on em ve a rebre un petit pelut gos molt simpàtic. Al poc ja estic entrant al Brull, on els que feien carn a la brasa ja no hi son i està tot net, l’aparcament està bastant ple i amb cotxes aparcats a la carretera. El guia del Montgròs, arriba llavors, m’explica que ha tingut visita a les onze (quan jo hi era) i a l’una. La Rectoria es l’Oficina d’Informació del Montseny. Fotografio l’església, dins està tancat però amb finestra oberta, la Rectoria, l’Ajuntament, amb bar-restaurant al seu costat, pujo al Castell, una paret i un tros de torre, i m’allargo fins el Restaurant El Castell, a petar de cotxes i gent a la vora. Ja retorno i vaig al bar del costat de l’ajuntament a fer un cafè, i seguidament marxo cap a casa.
El lloc principal del Brull, on no hi nucli d’habitatges, està molt ben arranjat i es bonic de veure. Avui he fet uns tretze quilòmetres i mig, i he arribat quan mancava un quart per les tres de la tarda. El sol només l’he vist des de que tornant, he sortit a la pista i fins el Brull, però no amb claredat i sempre amb el cel una mica ennuvolat. Ha estat un caminada que encara que hagi xafat pista de cotxes, el començament i el tros del Camí d’Aiguafreda, es de les que fan afició i molt recomanable a tothom, això si, porta un gps ja que hi ha algunes cruïlles, de les moltes que s’agafen, que poden fer patir. L’únic que he trobat a faltar avui es que els colors de tardor encara no han arribat.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dilluns, 3 d’octubre del 2016

Mola de les Tres Creus



Molt interessant aquest article publicat a l'any 2010, del que he extret un paràgraf que parla d'on ve el nom de Mola de les Tres Creus, encara que aquest nom jo no l'he escoltat massa, si en canvi els noms de Mola d'Estat i dels Quatre Termes. També fa un incís d'on provenen aquests altres noms.

... “Va venir la guerra civil, i un company excursionista que havia vist morir els germans Estivill al camp de batalla, hi va portar una creu de fusta dedicada a la seva memòria. Això ens va suggerir de posar-n’hi una altra dedicada a l’enyorat mossèn Pau Queralt, apòstol del catalanisme a la Conca de Barberà, que a l’inici de la contesa bèl·lica s’havia refugiat al mas de Mateu i hi va trobar la mort; i en Santasusagna va proposar de posar-n’hi una altra dedicada a l’excursionista tarragoní Alfons Miquel, que l’havia trobada en circumstàncies anormals, igualment deguda a la violència, en acabar-se la guerra. Vam fer construir els símbols cristians al manyà de La Riba i una vigília de festa, el company Santasusagna va venir a casa a dormir. Molt abans de l’alba empreníem el romiatge camí del mas de Mateu. Eren quatre hores d’un malpujadís senderó pel trencall del riu Sec. Semblàvem dos penitents. Dúiem al coll les dues creus de ferro i a la motxilla, escarpa, martell i ciment per a fixar-les al cim de la mola. Ens vam passar el matí fent els forats per a clavar-hi els peus de les creus, i podem ben certificar com és de dur aquell conglomerat rogenc." ...

Son molt interessants i pedagògics llegir articles com aquest. 



0000000000000000000000