"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dilluns, 31 d’agost de 2009

Els venedors i l'anacoreta

Això es un conte que vaig baixar a l'any 1998, d'una pàgina que ja nom existeix, es deia: http://raregazz.islatortuga.com. Hi havien molts contes de tota mena i en aquells temps em va agradar aquest. Ja se que ara està una mica desfasat, en quant a les idees polítiques, perquè ara només hi ha una .......
Homer Rosegui era un ermità que no sàvia gens del món...
Però allà en la ciutat, lluny de la seva cabanya, vivien dos venedors, venedors de FELICITAT.
Cadascun representava una felicitat distinta, per tant, eren rivals. La felicitat d'un es cridava Capitalisme. (Elmer Zig) I l'altre cridava al seu sistema de felicitat: Comunisme. (Fedor Zag)
Cadascun d'ells sàvia que guanyar a Homer Rosegui per a la seva causa seria un gran triomf ja que Rosegui representava la puresa, la neutralitat i el desinterès...
I així el anacoreta va començar a rebre inesperades visites. "El nostre sistema per a assolir la felicitat és el millor."-Va dir Elmer Zig
"Tot ho que vostè ha de fer és ser dels nostres i ho tindrà tot."
"Primer es banya, es rasura, es vesteix d'home de negocis i obté una ocupació amb un salari fix..." "Ara és vostè un cavaller i entrarà triomfant en el món occidental, el món dels diners li donarà tota aquesta que anhela..."
"Vostè té una ocupació, Homer Rosegui. Aquesta ocupació li dóna un salari i una seguretat. Amb l'estalvi, que és altre dels nostres invents, vostè prosperarà"
"Té una hora per a esmorzar. Pot córrer a la fonda... buscar un seient... demanar un 'sandwich'...fumar un cigarret...i tornar al treball."
"Però el millor del dia ve ara: a la vora de la ciutat està el niu d'amor que vostè paga en còmodes terminis; aquí la seu bella doneta li espera...i els nens!"
"El sopar està preparat: platerets copiats del 'Lady's Home Journal', Quina delícia!. La seva dolça sogra, membre del comitè de dames caritatives, està a la taula."
"No hi ha gens com la vida familiar a Occident. Vostè és pare de família, és el cap. Però apressi's a sopar a sopar, doncs segueix el millor de la llar: LA TELEVISIÓ!"
"La televisió és el millor substitut del pensament. Si vostè vol gaudir d'ella, posi el seu cervell en blanc. No Pensi!"
"Els programes de t.v. estan fets per a retardats mentals, cert, però no s'ofengui, vostè és un d'ells només quan veu tals programes."
"La televisió pensa per vostè; li diu que cigarrets ha de fumar i que licor ha de beure. Tot el que toca ho torna mediocre, però evita la molèstia de pensar..."
"El meu camí a la felicitat, va seguir dient Zig, està ple de comoditats. El 'confort' és la nostra especialitat".
"Actuacions que es manegen amb botons: Calefacció central, cobertores elèctrics..o ràdios de transistors, molt útils per a anacoretes que viuen en les muntanyes. A més, periòdics amb tires còmiques i una secció a colors els diumenges."
"I el que és millor: Tot això l'hi donem a vostè ARA i ho paga en 20 anys."
"Però apressi's a acceptar, doncs és una oferta limitada; tal vegada *NO* es a l'abast per a tothom. El sistema capitalista és bo per als quals ho aprofiten. Accepta Vostè?"
El asceta va quedar pensatiu...després va dirigir una llarga mirada a Elmer Zig i va dir: "NO!- NO ACCEPTO. Primer he de conèixer l'oferta de la competència."
Zig va quedar atònit.
Zag va entrar en acció com super venedor de la part contrària. Des de lluny notava que Zig i Zag havien llegit dues versions distintes del "art de vendre". Però -després de tot- el producte fa al venedor i el producte de Zag era dit comunista...Rosegui escolta...
"El nostre sistema produïx felicitat per a vostè i per a les generacions futures", va començar dient Zag.
"Si s'afilia a la nostra causa tendra tota la felicitat que li oferim..."
"En primer lloc es banya, es rasura, es vesteix d'obrer i obté un treball amb salari fix."
"Ara és el nostre 'camarada' i entrarà triomfant en el món socialista. Vegem que classe de felicitat li ha reservat el partit..."
"Ja és vostè un obrer i té un salari. De la seva seguretat futura s'ocuparà el partit. Amb disciplina, que és un dels nostres requisits, serà un obrer feliç."
"Té una hora per a esmorzar; corre al refetor de la fabrica... Busca un seient...demana un 'borscht'...fuma un cigarret...i torna al treball."
"Però ve el millor: a la vora de la ciutat l'estat posseïx una casa habitada per vostè, aquí ho espera la seva bella esposa i petits camarades"
"El sopar està preparat: platerets aconsellats pel comissariat d'aliments; QUINA DELÍCIA!. La seva sogra, que és membre de la policia secreta, està a la taula."
"No hi ha res com la vida familiar en el socialisme. L'estat és cap de la casa i ho relleva a vostè de problemes, i ara, una sorpresa: LA TELEVISIÓ SOCIALISTA!"
"La televisió comunista també substituïx al cervell, però en forma mes definitiva. Sabem que el pensar fa infeliç a l'home i aquí ho volem feliç a la força."
"Si la televisió occidental ven molts productes, la televisió nostra ven solament un: COMUNISME. Això sembla avorrit, però no ho és..."
"Aquí no vam aconsellar que cigarrets fumar, sinó que actitud ha de prendre davant la vida. I això és millor; estalvia esforços..."
"El nostre camí a la felicitat està ple de satisfaccions; lluitar per l'Estat, treballar per a l'Estat, fer política i ser l'Estat..."
"Canviar d'opi als pobles, conquistar l'espai, emancipar a les masses."
"El comunisme va emancipar al proletariat, que abans era majoria, convertint-lo en minoria dirigent, per això aquesta és 'La Dictadura del Proletariat'."
"D'acord amb el nostre pla, vostè paga AL COMPTAT i s'oblida de preocupacions econòmiques, i els beneficis els rep a terminis...en 20 anys. Amb justícia social el comunisme arribarà al nivell de comoditats d'occident en aquest termini...Accepta Vostè?"
L'ermità va pensar: "I per mitjà del capitalisme occident pensa arribar al comunisme en justícia social...també en vint anys.".
Va haver un silenci i després, dirigint-se a ambdós, va dir: "Ho sento, NO puc acceptar cap de les dues ofertes."
"Els seus sistemes han estat dissenyats per a l'home ordinari i crec que els dos cometen un error: L'home ordinari NO EXISTEIX. Tots som diferents."
"Per exemple, jo visc solitari per que m'agrada; no trobo plaer en la civilització que m'oferixen, no m'importen ni el bany ni la roba..."
"Semblo ser el mes pobre dels pobres, però no busco una ocupació, ni un salari, ni un cap...tinc menys que ningú, comunistes i occidentals, però tinc mes independència que ambdós..."
"No vull pagar per una casa a terminis ni vull que l'Estat la pagui per mi. Això sembla estrany, doncs representa el somni de tot Burgès i, en una o altra forma, els dos sistemes aspiren a la Burgesia.."
"Però el meu exemple sol prova que TOTS els homes som diferents."
"I per a finalitzar, els diré que la felicitat que m'oferixen jo ja la vaig aconseguir. Per ella no pago res, ni al comptat ni a terminis. Només VAIG VOLER ser feliç...i ho SÓC."
Aquí acaba aquesta història, encara que hi ha qui diu que ara, a la part alta de les muntanyes, no hi ha un anacoreta, sinó tres: HOMER ROSEGUI, ELMER ZIG I FEDOR ZAG.

diumenge, 30 d’agost de 2009

La creu del diable

Una de les famoses llegendes escrites per Gustavo Adolfo Bécquer, titulada precisament “La creu del diable”, reconstrueix una història que l'insigne literat castellà va sentir explicar durant la breu temporada que va passar a la població de Bellver de Cerdanya. Bécquer fa referència en el seu text als carrerons medievals de la localitat, a banda d'esmentar la porticada plaça Major del 27 d'Abril i l'edifici del Comú.
Conta la llegenda que el senyor del Segre era l'amo de l'indret de Sant Martí dels Castells, els súbdits del qual estaven completament atemorits per la seva ambició i la crueltat que demostrava envers ells. Els habitants del poble van gaudir d'un respir quan el cavaller va absentar-se per lluitar contra els moros a les croades. Durant tres anys va ser fora, i per tant els veïns de Sant Martí dels Castells van poder viure ben tranquil·lament durant tres anys. Malgrat tot, quan el noble va tornar a ocupar el seu lloc, va tornar a actuar com sempre i va reclamar els impostos endarrerits. Tot el poble va decidir a l'uníson fer front al malèvol governant, van rebel·lar-se i li van presentar batalla. Finalment, van aconseguir guanyar i matar el senyor, després de la qual cosa ningú no va tornar mai a trepitjar el castell, l'estructura i els camins d'accés al qual van quedar ocults a la vista dels viatgers a causa de les males herbes.
Anys més tard, oblidats ja els temps dolents sota el jou de l'injust noble, els habitants de la zona van tornar a patir, aquesta vegada atemorits per una banda de bandits, el capitost dels quals portava posada la vella armadura del desaparegut senyor del Segre. Novament els veïns van haver de sortir en defensa pròpia, i van aconseguir capturar el líder del grup. L'expectació va ser màxima a la sala del Comú de Bellver de Cerdanya, on tot estava disposat perquè els habitants més insignes jutgessin el criminal. La sorpresa va ser general quan van obrir l'armadura i no van trobar-hi ningú a l'interior. Per posar fi al malefici del cavaller endimoniat, van fondre l'armadura i van construir-ne una creu amb el metall, la creu del diable.
.............................

dissabte, 29 d’agost de 2009

Problemes de la intel·ligència artificial

Aquí va això:
-Papà, papà; d'on vénen els nens?
-Als nens els porta la cigonya.
-Que és una cigonya, papà?
-Un ocell.
-Que és un ocell, papà?
-Un animal que pot volar.
-Jo puc volar?
-No.
-Per què?
-Perquè no tens ales.
-Que són les ales, papà? -.... -Digues-me papà, què són les ales?
-Són extremitats amb plomes que tenen els ocells.
-Per quins jo no tinc ales, papà?
-Perquè no ets un ocell.
-Papà.
-Queeee....
-Em contes un conte?
-No.
-Per què?
-Perquè no.
-Venja papi.
-Prou! Ja no puc més! No ho aguanto! Duc vuit hores escoltant les teves preguntes i m'estàs tornant boig. Deixa de cridar-me papà. Jo no sóc el teu pare; és més, tu no tens pare. Em van obligar a quedar-me amb tu. Jo no volia, però els del laboratori em van amenaçar amb acomiadar-me. I tot pel punyeter projecte d'Intel·ligència Artificial. Un rotund fracàs. No serveixes per res. Tu no pots volar, ni cantar, ni córrer, ni pintar. No pots fer res perquè no ets res. Ets un maleït i simple ordinador. Una pasterada de plàstic, cables i circuits. Una joguina, un estri, un frau. Has costat mil milions i tens la intel·ligència d'una foca després de la migdiada, amb perdó per a les foques. I pensar que et van cridar Hal; vagi ironia. La veritat és que no sé perquè segueixo parlant amb tu.
-Digues-me papi; quan sigui gran... puc ser bomber?
Que no uns passi res el dia de demà, per què això, mes o menys, arribarà.

divendres, 28 d’agost de 2009

El rescat de les cent donzelles

"En plena època de croades, Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, va organitzar una expedició per reconquerir Almeria, que l'any 1147 era una ciutat refugi de pirates musulmans. Les tropes catalanes i les de les potències italianes de Pisa i Gènova havien d'atacar per mar, mentre que els regnes ibèrics de Navarra i Castella ho farien per terra. Aquesta era l'estratègia de l'expedició militar, a la qual va sumar-se Galceran de Pinós, fill dels senyors feudals de Bagà, que va ser nomenat almirall de la flota. La incursió va ser un èxit notable i va obtenir un botí de consideració, però el noble descendent dels barons de Pinós i un dels seus servidors, el cavaller Sancemí, van caure en poder de l'enemic i van ser fets presoners pels mahometans.
El rescat que van sol·licitar per la llibertat de Galceran de Pinós i el seu company va ser de proporcions extraordinàries i consistia en: cent mil doblers d'or, cent cavalls blancs, cent peces de brocat d'or, cent vaques bragades i cent donzelles verges. El baró de Pinós no va dubtar a vendre's part del patrimoni per poder fer front al pagament del rescat i aviar va reunir els diners necessaris, així com les teles i els animals. Però la qüestió de les donzelles no va ser fàcil de solucionar.
Els súbdits de la baronia, reunits en assemblea, van acabar per determinar que contribuirien al retorn del jove Galceran proporcionant per a la causa les filles de la població. Així, les famílies amb tres filles, en donarien dues; les que en tinguessin dues, en donarien una; mentre que les que només tinguessin una filla entrarien en un sorteig per veure quines serien lliurades per aconseguir el rescat. La trista comitiva, formada per un centenar de donzelles verges, que anaven escortades per diversos cavallers escollits de la baronia, va partir de Bagà entre les lamentacions dels habitants de tots els nuclis de l'entorn, que van sortir als camins per acomiadar les noies. El destí era la vila portuària de Vila-seca, en terres de Tarragona, on s'embarcarien cap a dominis sarraïns.
En això, Galceran de Pinós i Sancemí havien passat cinc anys en captivitat en terra de moros. Durant l'empresonament, van dedicar fervoroses pregàries suplicant a sant Esteve, patró de Bagà, i a sant Genis, patró de Sull, poble del qual era originari el cavaller Sancemí, que els alliberessin de la desgràcia que patien. Els precs van ser escoltats i els sants patrons se'ls van aparèixer per brindar-los el meravellós alliberament. Galceran i Sancemí es van trobar per primera vegada lliures de matinada al mateix port de Vila-seca i, a la platja d'aquella població, van coincidir amb el penós seguici de les donzelles, les quals, sorpreses i felices, van celebrar amb ells l'esdeveniment. En el retorn a Bagà, quan Galceran va tenir al camp de visió el campanar de l'església de Sant Esteve, va posar-se de genolls i va completar el trajecte d'aquesta manera, per donar les gràcies al patró salvador. Hom diu que les ferides que va provocar-se per aquella acció li van impedir sortir del palau durant un any i mig.
El cavaller Galceran va ser generós amb l'església de Sant Esteve i amb totes les donzelles que haurien format part del pagament del rescat, a les quals va regalar vestits verds i vermells —els colors de la baronia de Pinós—, a més de proveir-les amb una bona dot i d'alliberar-ne les famílies de tributs. Durant tota la vida, l'hereu dels Pinós va ser un bon governant per als súbdits i, a la vellesa, va recloure's al monestir de Santes Creus, al claustre del qual reposen les seves restes".
D'on vaig treure la llegenda, a l'any 1997, hi havia una nota a peu de pàgina que deia:
"Fins a aquí la llegenda. I volent situar el punt de la trobada, aquest es va haver de produir en el camí vell de Salou a la Pineda. Per cert que aquest camí, que comença enfront de l'Hotel Calypso, que és públic de tota la vida, ha estat tancat al pas amb una porta. Des d'aquí, jo demanaria no només ala reobertura sinó alguna iniciativa popular que permetés erigir un monument en el lloc. Qui serà el la/valenta que pren la iniciativa? ".
Del monument, res de res, i d'obrir l'accés, no ho se, fa massa temps que no hi vaig per aquelles contrades, però un dia ho aniré a veure.

dijous, 27 d’agost de 2009

Discurs del "Jefe Indio" Sealth

En 1855, el cap indi Sealth va pronunciar un discurs dirigit a l'home blanc en el qual s'expressa la filosofia de la vida del seu poble. Aquesta lliçó d'ecologia constituïx el més bell missatge sobre la naturalesa mai escrit. Encara que no li va servir per a res, perquè l'"home blanc" va fer i continua fent, el que li dona la gana.
Ho poso en castellà, perquè no l'he trobat en català i em fa por traduir-lo jo,... podria ser terrible .....

La tierra no pertenece al hombre.
«¿Cómo se puede comprar o vender el firmamento, ni aun el calor de la tierra? Dicha idea nos es desconocida.
Sí no somos dueños de la frescura del aire ni del fulgor de las aguas, ¿cómo podrán ustedes comprarlos?
Cada parcela de esta tierra es sagrada para mi pueblo. Cada brillante mata de pino, cada grano de arena en las playas, cada gota de rocío en los oscuros bosques, cada altozano y hasta el sonido de cada insecto es sagrado a la memoria y al pasado de mi pueblo. La savia que circula por las venas de los árboles lleva consigo las memorias de los pieles rojas.
Los muertos del hombre blanco olvidan su país de origen cuando emprenden sus paseos entre las estrellas, en cambio nuestros muertos nunca pueden olvidar esta bondadosa tierra, puesto que es la madre de los pieles rojas. Somos parte de la tierra y asimismo, ella es parte de nosotros. Las flores perfumadas son nuestras hermanas, el venado, el caballo, la gran águila, éstos son nuestros hermanos. Las escarpadas peñas, los húmedos prados, el calor del cuerpo del caballo y el hombre, todos pertenecemos a la misma familia.
Por todo ello, cuando el Gran Jefe de Washington nos envía el mensaje de que quiere comprar nuestras tierras dice que nos reservará un lugar en el que podamos vivir confortablemente entre nosotros. El se convertirá en nuestro padre y nosotros en sus hijos. Por ello consideraremos su oferta de comprar nuestras tierras. Ello no es fácil, ya que esta tierra es sagrada para nosotros.
El agua cristalina que corre por ríos y arroyuelos no es solamente agua, sino, también, representa la sangre de nuestros antepasados. Si les vendemos tierras deben recordar que es sagrada y a la vez deben enseñar a sus hijos que es sagrada y que cada reflejo fantasmagórico en las claras aguas de los lagos cuenta los sucesos y memorias de las vidas de nuestras gentes. El murmullo del agua es la voz del padre de, mi padre.
Los ríos son nuestros hermanos y sacian nuestra sed, son portadores de nuestras canoas y alimentan a nuestros hijos. Si les vendemos nuestras tierras, ustedes deben recordar y enseñarles a sus hijos que los ríos son nuestros hermanos y también lo son suyos, y, por lo tanto deben tratarlos con la misma dulzura con que se trata a un hermano.
Sabemos que el hombre blanco no comprende nuestro modo de vida. El no sabe distinguir entre un pedazo de tierra y otro, ya que es un extraño que llega de noche y toma de la tierra lo que necesita. La tierra no es su hermana, sino su enemiga, y una vez conquistada sigue su camino, dejando atrás la tumba de sus padres sin importarle. Le secuestra la tierra a sus hijos. Tampoco le importa. Tanto la tumba de sus padres como el patrimonio de sus hijos son olvidados. Trata a su madre, la tierra, y a su hermana, el firmamento, como objetos que se compran, se explotan y se venden como ovejas o cuentas de colores. Su apetito devorará la tierra, dejando atrás sólo un desierto.
No sé, pero nuestro modo de vida es diferente al de ustedes. La sola vista de sus ciudades apena a los ojos del piel roja. Pero quizás sea porque el piel roja es un salvaje y no comprende nada.
No existe un lugar tranquilo en las ciudades del hombre blanco, ni hay sitio donde escuchar como se abren las hojas de los árboles en primavera o cómo aletean los insectos. Pero quizá también esto debe ser porque soy un salvaje que no comprende nada. El ruido sólo parece insultar nuestros oídos. Y, después de todo, ¿para qué sirve la vida si el hombre no puede escuchar el grito solitario del chotacabras ni las discusiones nocturnas de las ranas al borde de un estanque? Soy un piel roja y nada entiendo. Nosotros preferimos el suave susurro del viento sobre la superficie de un estanque, así como el olor de ese mismo viento purificado por la lluvia del mediodía o perfumado con aromas de pinos.
El aire tiene un valor inestimable para el piel roja, ya que todos los seres comparten un mismo aliento, la bestia, el árbol, el hombre, todos respiramos el mismo aire. El hombre blanco no parece consciente del aire que respira; como un moribundo que agoniza durante muchos días es insensible al hedor. Pero si les vendemos nuestras tierras deben recordar que el aire nos es inestimable, que el aire comparte su espíritu con la vida que sostiene. El viento que dio a nuestros abuelos el primer soplo de vida también recibe sus últimos suspiros. Y si les vendemos nuestras tierras, ustedes deben conservarlas como cosa aparte y sagrada, como un lugar donde hasta el hombre blanco pueda saborear el viento perfumado por las flores de las praderas.
Por ello, consideraremos su oferta de comprar nuestras tierras. Si decidimos aceptarla yo pondré una condición: el hombre blanco debe tratar a los animales de esta tierra como a sus hermanos.
Soy un salvaje y no comprendo otro modo de vida. He visto a miles de búfalos pudriéndose en las praderas, muertos a tiros por el hombre blanco desde un tren en marcha. Soy un salvaje y no comprendo cómo una máquina humeante puede importar más que el búfalo, al que nosotros matamos sólo para sobrevivir.
¿Qué sería del hombre sin los animales? Si todos fueran exterminados, el hombre también moriría de una gran soledad espiritual; porque lo que le suceda a los animales también te sucederá al hombre. Todo va enlazado.
Deben enseñarles a sus hijos que el suelo que pisan son las cenizas de nuestros abuelos. Inculquen a sus hijos que la tierra está enriquecida con las vidas de nuestros semejantes a fin de que sepan respetarla. Enseñen a sus hijos que nosotros hemos enseñado a los nuestros que la tierra es nuestra madre. Todo lo que le ocurra a la tierra le ocurrirá a los hijos de la tierra. Si los hombres escupen en el suelo, se escupen a sí mismos.
Esto sabemos: la tierra no pertenece al hombre, el hombre pertenece a la tierra. Esto sabemos. Todo va enlazado, como la sangre que une a una familia. Todo va enlazado.
Todo lo que le ocurra a la tierra te ocurrirá a los hijos de la tierra. El hombre no tejió la trama de la vida, él es sólo un hilo. Lo que hace con la trama se lo hace a sí mismo.
Ni siquiera el hombre blanco, cuyo Dios pasea y habla con él de amigo a amigo, queda exento del destino común. Después de todo quizá seamos hermanos. Ya veremos. Sabemos una cosa que quizá el hombre blanco descubra un día: nuestro Dios es el mismo Dios. Ustedes pueden pensar ahora que El les pertenece, lo mismo que desean que nuestras tierras les pertenezcan, pero no es así. El es el Dios de los hombres y su compasión se comparte por igual entre el piel roja y el hombre blanco. Esta tierra tiene un valor inestimable para El y si se daña se provocaría la ira del Creador. También los blancos se extinguirán, quizás antes que las demás tribus. Contaminan sus techos y una noche perecerán ahogados en sus propios residuos.
Pero ustedes caminarán hacia su destrucción rodeados de gloria, inspirados por la fuerza del Dios que los trajo a esta tierra y que, por algún designio especial, les dio dominio sobre ella y sobre el piel roja. Ese destino es un misterio para nosotros, pues no entendemos por qué se exterminan los búfalos, se doman los caballos salvajes, se saturan los rincones secretos de los bosques con el aliento de tantos hombres y se atiborra el paisaje de las exuberantes colinas con cables parlantes. ¿Dónde está el matorral? Destruido. ¿Dónde está el águila? Desapareció. Termina la vida y empieza la supervivencia. »
.....................

dimecres, 26 d’agost de 2009

La llegenda del Pedraforca

La forma de la muntanya del Pedraforca, amb els dos pollegons bessons i el coll central amb la tartera (la denominada Enforcadura), ha excitat la imaginació i la superstició de la gent des de temps immemorials. Així doncs, hom l'ha comparat amb la forca del dimoni, i l'ha relacionat amb la bruixeria i amb la presència de Satanàs i del Mal. De fet, la llegenda explica que segles enrere la muntanya no tenia la mateixa forma que avui dia, sinó que tenia un sol pic al cim del qual s'alçava un castell esplendorós. El senyor d'aquell castell era un noble molt bo que governava totes les terres circumdants i es preocupava molt pels súbdits, a qui tractava amb un respecte enorme.
Però un dia va aparèixer un estrany personatge, a qui ningú no havia vist mai per aquells paratges, va visitar el senyor del castell i entre ells va néixer una gran amistat. En poc temps, els habitants dels pobles que estaven sota els dominis d'aquell noble van adonar-se del canvi de tarannà del governant, el qual ja amb prou feines sortia dels murs del castell per visitar-los, com abans havia estat habitual. A més, va començar a dictar lleis injustes i perjudicials per a tothom, i va apujar molt els impostos. Alguns homes del poble van decidir-se a anar a consultar una jaieta que vivia aïllada al bosc de Gresolet i que era coneguda pels seus savis consells. Ella els va advertir que l'estrany que s'havia instal·lat al castell amb el senyor no era altre que el mateix diable amb forma humana, el qual s'havia apoderat mitjançant la màgia negra de la voluntat del bon noble i de tots els cavallers que residien al cim de la muntanya.
La situació es va degradar per moments, amb els cavallers del castell campant a plaer pels pobles, esglésies i masies del territori, robant i saquejant. Les masmorres del castell estaven replenes del botí que acumulaven d'aquesta manera. Els habitants dels pobles van anar novament a veure la jaieta del bosc de Gresolet perquè els digués què podien fer davant del desesperat estat a què havien arribat les coses. Ella els va guiar fora de la cabana on vivia i, en una clariana del bosc, va dirigir un fervorós ritual per sol·licitar l'ajut dels àngels del cel, i posteriorment va comminar els habitants a anar a casa, tancar portes i finestres i no fer cas dels sorolls que poguessin escoltar aquella nit. Així ho van fer les gents senzilles, i ningú no es va atrevir a dirigir la mirada cap al castell quan a mitjanit van sentir uns crits paorosos que provenien del capdamunt de la muntanya, ni de l'estrèpit immens que provocava vibracions al terra de casa seva. Durant tres dies i tres nits, el cim de la muntanya va estar envoltat en un núvol de pols grisa que, quan es va dissipar, va mostrar una imatge del tot inesperada: el castell havia desaparegut i, amb aquest, el pic; tot havia estat destruït pels àngels. Les pedres del castell i de la muntanya es van barrejar i, esmicolades, van conformar la tartera que des de llavors ocupa el punt central entre els dos pollegons laterals que, anteriorment, havien conformat els vessants de la muntanya original. Hom diu que sota les pedres de la tartera encara hi ha amagats els tresors que aquells cavallers posseïts havien robat i amagat al castell.
.....................

dimarts, 25 d’agost de 2009

Els càtars

Durant la travessa de Cavalls del Vent ens trobem en diferents ocasions amb el denominat Camí dels Bons Homes, que és el recorregut que van realitzar els càtars en la diàspora des de terres occitanes cap al sud, travessant els Pirineus i les serres del Cadí i el Moixeró. Però, qui eren aquells personatges anomenats càtars? Què predicaven? Per què van ser perseguits? Hom n'ha parlat i n'ha escrit molt, i no sempre rigorosament, ja que algunes fonts interessades, procedents del catolicisme, van encarregar-se d'escampar una completa rumorologia que va sumir en l'esoterisme i la superstició el concepte del catarisme.
Caldria començar dient que el mot càtar mai no va ser utilitzat pels seus practicants, els quals s'anomenaven a ells mateixos bons cristians, ni pels creients, qui s'hi referien com els perfectes, els bons homes o els amics de Déu. Va ser la jerarquia catòlica, enemistada amb aquest moviment religiós, qui va utilitzar aquell terme per identificar-los, i el probable origen hom el trobaria en la paraula alemanya ketter (heretge). En qualsevol cas, el catarisme es defineix com un cristianisme en l'estat més pur i primitiu, que pren com a referència el Nou Testament i es postula com a portaveu de l'autèntic missatge de Crist.
Aprofundint una mica en les creences càtares, hi havia un Déu del Bé —reflectit en tot allò que no és material, com l'amor, la caritat, l'ànima, l'esperit...— i un Déu del Mal, que va ser el creador del món material. L'home participa en ell mateix de la dualitat de tots dos principis: el Bé a través de l'ànima i el Mal a través del cos. Per als càtars, la salvació s'aconseguia en abandonar el món material, amb la qual cosa s'alliberava l'ànima de la presó de carn; però això es materialitzava després d'un procés de diverses reencarnacions en què l'ànima es perfeccionava de mica en mica fins que quedava totalment purificada i accedia a la salvació eterna. No creien en el judici després de la mort ni en l'infern, ja que consideraven que aquest era el món material en què vivim. Els càtars admetien un únic sagrament, denominat en llengua occitana “consolament”, que podria ser assimilable a una espècie de bateig que s'administrava mitjançant una imposició de mans que simbolitzava la transmissió del coneixement per contacte. D'aquesta manera, hom ordenava els perfectes quan decidien consagrar la vida a la religió i comprometre's a consolar i aconsellar els altres, renunciant a menjar carn, al sexe i a la violència. També els creients rebien aquest mateix sagrament, però al llit de mort, i a partir de llavors es comprometien a observar les regles de vida dels Bons Cristians fins que els arribava l'hora, amb la pràctica de ”l’endura”, un dejuni purificador.
Així doncs, els perfectes càtars eren vegetarians i evitaven matar qualsevol ésser vivent, ja que consideraven que restaven possibilitats de salvació a una ànima. Tenien prohibit jurar i per a ells la covardia era un gran pecat. Predicaven amb l'exemple les ensenyances relatives a la pobresa i el treball, i s'havien de guanyar el pa amb la suor del front, desenvolupant professions com tothom; vivien en cabanes gairebé miserables, i deixaven enrere qualsevol riquesa que poguessin haver posseït. Vestien túniques fosques, viatjaven almenys de dos en dos (per qüestions de seguretat) i practicaven la castedat. A més, entre les seves creences no hi havia el matrimoni, ni cap tipus de coacció ni càstig.
Si hom té en compte totes aquestes qüestions, no és estrany que es generés un gran conflicte d'interessos entre l'Església catòlica i els càtars. Enfront de l'opulència i la riquesa dels catòlics, amb els bisbes que vivien a cos de rei gràcies als delmes dels feligresos, la comunitat dels càtars s'autofinançava amb la feina dels religiosos; compartia el mínim que pogués posseir; postulava la igualtat de la dona i l'home, fins i tot com a perfectes de sexe masculí i de sexe femení...
El poble veia més propers aquests Bons Cristians que els amenaçadors catòlics, i el catarisme va guanyar adeptes ràpidament, sobretot a Occitània. Aquesta zona del sud de França també era, a finals del segle XII, la cultura més avançada de l'Europa medieval, amb el manteniment del substrat clàssic i l'aportació dels pensaments islàmic i judaic. Les activitats intel·lectuals, amb els trobadors com a màximes figures, estaven molt més desenvolupades que en cap altre país, i el comerç de ports com Narbona i Montpeller i l'economia urbana de ciutats com Tolosa, Nimes o Carcassona començaven a créixer, i els càtars eren molt ben vistos en aquella societat de burgesia precoç i incipient. Allò amenaçava els valors del feudalisme i del catolicisme, ingredients que propiciaren el pacte entre Roma i París, o el que és el mateix, els Estats Pontificis i el regne de França, que es van repartir el botí religiós i territorial d'Occitània a la denominada croada contra els albigesos —que aleshores era sinònim de càtars—, proclamada l'any 1198 pel papa Innocenci III contra els càtars i contra tots els nobles que els donessin suport i recer. La persecució dels Bons Homes per la Inquisició, recolzada per l'exèrcit francès liderat per Simó de Montfort, va conduir-ne molts a fugir cap al sud, i buscar refugi al regne de Catalunya i Aragó, governat per la Casa de Barcelona, que els assegurava un mínim de protecció, tot i que els tentacles de Roma eren molt llargs.
Bellver de Cerdanya va ser una de les poblacions catalanes en què el catarisme es va deixar sentir amb més força. En haver rebut la carta de població el 1225, en plena diàspora càtara, hom suposa que molts dels nous pobladors van ser d'origen càtar, que buscaven la protecció del senyor de la Cerdanya. A més, Bellver i Talló eren zona de pas pel coll de Pendís cap al Berguedà, on els senyors de Gósol, Josa, Castellbò, Bagà i Berga, entre d'altres, oferien protecció als seguidors del catarisme. De fet, per mantenir els drets feudals, els bisbes d'Urgell van haver d'enfrontar-se a alguns senyors de la zona, com per exemple Arnau de Castellbò, el qual arribaria a profanar i saquejar bona part de les esglésies de la Cerdanya, com les de Coborriu i Pedra. El mateix Galceran IV, baró de Pinós amb residència a la població de Bagà, es va significar com a defensor dels càtars, en acollir alguns dels seus súbdits que havien estat empresonats per l'arquebisbe de Narbona per raó de l'heretgia, a mitjan segle XIII. Aquests homes van ingressar a presons de la baronia, però van ser posats en llibertat ràpidament.
..................

dilluns, 24 d’agost de 2009

Que es el temps?

PER PENSAR I RECAPACITAR
Imagina't que existeix un Banc que cada matí abona en el teu compte la quantitat de 86.400 cèntims. Aquest estrany Banc, al mateix temps no arrossega el teu saldo d'un dia per a l'altre: cada nit esborra del teu compte el que no has gastat. ¿què faries? imagino que retirar tots els dies, la quantitat que no has gastat ¿no?. Doncs bé: cadascun de nosaltres té un Banc: el seu nom és el TEMPS.
Cada matí, aquest Banc abona en el teu compte 86.400 segons.
Cada nit, aquest Banc, esborra del teu compte i dóna com perduda, qualsevol quantitat d'aquest saldo que no hagis invertit en quelcom profitós.
Aquest Banc no arrossega saldos, cada dia obre un nou compte i elimina els saldos del dia.
Si no uses el teu saldo durant el dia, tu ets el que perds. No pots fer marxa enrere. No existeixen càrrecs a compte de l'ingrés de matí: cal viure el present amb el saldo d'avui. Per tant, un bon consell és que has d'invertir el teu temps de tal manera que aconsegueixis el millor en salut, felicitat i èxit.
El rellotge segueix la seva marxa aconsegueix el màxim durant el dia.

-Per a entendre el valor d'un any, pregunta-li a un estudiant que va repetir curs.
-Per a entendre el valor d'un mes, pregunta-li a una mare que va donar a llum un bebé prematur.
-Per a entendre el valor d'una setmana, pregunta-li a l'editor d'un setmanari.
-Per a entendre el valor d'una hora, pregunta-li als amants que esperen per trobar-se.
-Per a entendre el valor d'un minut, pregunta-li al viatger que va perdre el tren.
-Per a entendre el valor d'un segon, pregunta-li a una persona que va estar a punt de tenir un accident.
-Per a entendre el valor d'un mil·lèsima de segon, pregunta-li a l'esportista que va guanyar una medalla de plata en les Olimpíades.
Atresora cada moment que vius, quest tresor tindrà molt més valor, si ho comparteixes amb algú especial, prou especial com per a dedicar-li el teu temps í recorda que el temps no espera per ningú.
.................................

diumenge, 23 d’agost de 2009

Un somriure

Un somriure no costa res i fa molt,
enriqueix a aquells que el reben
sense empobrir a aquells que el donen.
No dura més que un simple instant
però el seu record, moltes vegades, és etern.
Ningú és massa ric com per prescindir d'ell.
Ningú és massa pobre com per no merèixe'l.
Dóna felicitats a la llar, recolzament en el treball,
és el símbol de l'amistat.
Un somriure dóna repòs a qui està cansat,
anima als més deprimits.
No es pot comprar, ni deixar, ni robar,
doncs és una cosa que té valor
fins al moment que es dóna.
I si alguna vegada et trobes amb algú,
que no sap donar un somriure,
sigues generós i dóna-li el teu,
perquè ningú té tanta necessitat d'un somriure
com qui no li pot donar als demés.

Mohandas Karamchand Gandhi.
................

dissabte, 22 d’agost de 2009

El Pescador

Un ric industrial del nord es va molestar quan va veure a un pescador del sud tranquil·lament recolzat en la seva barca i fumant la seva pipa.
-Per què no has sortit a pescar? -va preguntar l'industrial.
-Perquè ja he pescat bastant per avui -va respondre el pescador.
-I per que no pesques més? -va insistir l'industrial.
-I què anava a fer amb els peixos? -va preguntar al seu torn el pescador.
-Guanyaràs més diners -va ser la resposta-. D'aquesta manera podries posar un motor a la teva barca. Llavors podries anar a aigües més profundes i pescar mes peixos. Llavors guanyaries prou per a comprar-te unes xarxes de nylon. Aviat guanyaries per a tenir dues barques... i fins a una veritable flota. Llavors series tan ric com jo.
-I què podria fer llavors? -va preguntar de nou el pescador.
-Podries asseure't i gaudir de la vida -va respondre l'industrial.
-I què estic fent en aquest precís moment? -va respondre satisfet el pescador.

Val la pena pensar una mica amb la filosofia del pescador.
.............................

divendres, 21 d’agost de 2009

Son como hormigas

Aquí poso la lletra d'una cançó de "Baron Rojo", del disc "Volumen Brutal", de l'any 1982. Encara que fa 17 anys, crec que té molta vigència:

Son ya las ocho
el ruido en mi calle es infernal
perforan la acera
por cuarta vez o por quinta ya.
Son como hormigas
que buscan comida sin parar
la rompen, la cierran
mañana otra vez vuelta a empezar.
Comienza un nuevo día en mi ciudad
tendré que levantarme sin descansar
el autobús no llega, estoy fatal
el metro viene lleno, tendré que andar

¿Cuándo los gobernantes
funcionarán de un modo racional?
ellos que se pasaron media vida
en la universidad.

Cuándo el gobierno
te manda una carta, has de temblar.
Señor ciudadano
tiene que pagar un poco más.

Mañana pagará por su aparcamiento
pasado pagará por cualquier invento
no te perdonan ni una, viene la grúa
la fórmula para ellos siempre es multar.

¿Cuándo recibiremos alguna buena nueva
del poder?
¿Cuándo? Creo que nunca,
pues desde siempre nos tocó perder.

Y si protestas
te acusarán de antisocial.
Joven melenudo
acate usted la autoridad
pues de lo contrario...
...ya sabe muy bien a donde irá.

¿Cuándo recibiremos alguna buena nueva
del poder?
¿Cuándo? Creo que nunca,
pues desde siempre nos tocó perder.

Baron Rojo es una banda madrilenya de rock dur. Pàgina web oficial .

....................

dijous, 20 d’agost de 2009

Pregunta d'examen, sobre l'infern

La següent pregunta va ser feta en un examen quadrimestral de química en la Universitat de Toledo.
La resposta d'un dels estudiants va ser tan 'profunda' que el professor va voler compartir-la amb els seus col·legues, via Internet, raó per la qual podem tots gaudir d'ella.
Pregunta: És l'Infern exotèrmic (desprèn calor) o endotèrmic (ho absorbeix)?
La majoria d'estudiantes van escriure els seus comentaris sobre la Llei de Boyle (el gas es refreda quan s'expandeix i s'escalfa quan es comprimeix).
Un estudiant, no obstant això, va escriure el següent:
"En primer lloc, necessitem saber en quina mesura la massa de l'Infern varia amb el temps. Per a això hem de saber a quin ritme entren les ànimes en l'Infern i a quin ritme surten. Tinc, no obstant entès, que, una vegada dintre de l'Infern, les ànimes ja no surten d'ell. Per tant, no es produïxen sortides. Quant a quantes ànimes entren, vegem el que diuen les diferents religions. La majoria d'elles declaren que si no pertanys a elles, aniràs a l'Infern. Atès que hi ha més d'una religió que així s'expressa i atès que la gent no pertany a més d'una, podem concloure que totes les ànimes van a l'Infern. Amb les taxes de naixements i morts existents, podem deduir que el nombre d'ànimes en l'Infern creix de forma exponencial. Vegem ara com varia el volum de l'Infern. Segons la Llei de Boyle, perquè la temperatura i la pressió de l'Infern es mantinguin estables, el volum ha d'expandir-se en proporció a l'entrada d'ànimes.
Hi ha dues possibilitats:
1. Si l'Infern s'expandeix a una velocitat menor que la de entrada de ànimes, la temperatura i la pressió en l'Infern s'incrementaran fins que aquest es desintegri.
2. Si l'Infern s'expandeix a una velocitat major que la de l'entrada d'ànimes, la temperatura i la pressió disminuiran fins que l'Infern es congeli.
Quina possibilitat és la veritable?: Si acceptem el que em va dir Teresa en el meu primer any de carrera: (“farà fred en l'Infern abans que em fiqui al llit amb tu”), i tenint en compte que em vaig ficar amb ella anit, la possibilitat nombre 2 és la veritable. Dono per tant com cert que l'Infern és exotèrmic i que ja està congelat. El corol·lari d'aquesta teoria és que, atès que l'Infern ja està congelat, ja no accepta més ànimes i està, per tant, extingit... deixant al Cel com única prova de l'existència d'un ésser diví, el que explica per què, anit, Teresa no parava de cridar 'Oh, Déu meu!"

Aquest estudiant va ser l'únic que va treure 'excel·lent'.
.......................

dimecres, 19 d’agost de 2009

Els amics

- A l'amic no ho busquis perfecte! Busca'l amic.
Jos Narosky
- Un amic és un que ho sap tot de tu i, a pesar d'això, et vol.
Elbert Hubbard
..............

L'impossible

- No diguis "És impossible", digues, "No ho he fet encara".
Proverbi japonès
................

La vellesa

- Tot el món vol arribar a vell, però ningú vol ser-ho.
Martin Held
...............

L'avarícia

- L'avarícia és viure sempre en la pobresa per por de ser pobre.
Sant Bernard.
...............

Frases ecologistes

"Només quan l'últim arbre estigui mort, l'últim riu enverinat, i l'últim peix atrapat, t'adonaràs que no pots menjar diners".

De les següents, hi ha moltes que estan una mica desfasades, però que fa uns quants anys que les vaig baixar recopilar (aproximadament l'any 1995, llavors era jove -??-).
- Les balenes juguen tot el dia. L'enveja no justifica l'assassinat.
- Hi ha algun cotxe que no sigui fúnebre?.
- Contaminat el Tiberíades, Sant Pere passa a l'atur.
- Envia Javhe el "manà" i el Forppa ho ven tirat als industrials.
- I al sèptim dia no va poder descansar. Adam havia inventat la moto.
- Aquest producte conté: Additius, Conservants i colorants. Posis un preservatiu en la llengua.
- Nou de cada deu sabons de tocador utilitzen estrelles d'Hollywood (i balenes).
- Quan Vano crida a la seva porta, hi ha altra balena morta.
- Els treballadors mengem malament, molt millor que abans.
- Refresc d'extractes i desodorants vaginal. Això és vida!.
- El cuc de la poma s'ha fet perit químic.
- Abans de beure la llet dels capitalistes és convenient bullir-los.
- Si el seu home no aquesta satisfet de la camisa, no canviï el detergent, canviï l'home.
- La senyora de la casa és la tele. Vostè solament és l'altra.
- Moby Dick si. Mòbil Oil no.
- Defensi les balenes: L'animal menys semblat al seu cap.
- Eviti olorar a balena assassinada. Boicot a Avon, Palmolive...
- L'espurna de la mort..... Otan.
- Nuclear a Cofrents, convertir les taronges en Lemoniz.
- Estalviï energia!. Guarde-la per a manifestar-se.
- Sitting Bull no entrar en Otan.
- "Pas de John Wayne". Otan no.
- Que vigilin uns altres els bancs, jo no entro en la Otan.
- Otan: La forma mes cara de convertir-se en blanc.
- Es noten, es noten, qui donen suport a la otan.
- Otan?, que entre sol Martin Vila.
- Otan?, els prestem a Conesa i en pau.
- Sensacional invent de Icona: Les sureres manen plantar eucaliptus.
- No plantis Iconíferas.
- Icona: La lletja dorment del bosc (casada amb prínceps, per descomptat ).
- Sóc Iconoclasta.
- Icona: Institut de conservació del no-res.
- Si Icona fos capità de vaixell, s'hagués cremat amb el seu bosc.
- Quan el bosc es crema algun butxaca s'ompli.
- Extingiu l'incendi. Extingiu Icona.
- Marietes si, mes iconadas, no.
- Ibèria: La distància mes llarga entre dos aeroports i les seves dues ciutats.
- No s'obsessioni per la parella, tricicles també.
- El tramvia era net i previsible.
- Top a la droga!. Il·legalizació de la gasolina.
- Transport laboral o publico, o que el patró ens dugui a cavallet, no li compri un cotxe al seu patró. Transport publico.
- La edificació és poc edificant.
- No a la discriminació dels vius. Volem tants arbres com en els cementiris.
- Pareu la ciutat, vull quedar-me.
- Quan a un nen de ciutat l'empenyeu al suïcidi, ni tan sols troba un arbre.
- No es cagui en els seus néts no tenen culpa que vostè. sigui un manat.
- Si pensen fer merda el planeta, no cometin fills.
- Vull un lloc de treball, no un pilot d'afusellament de l'espècie
- Que els deixaré als meus fills?. I els deixo cecs perquè no veiessin quin món els deixava.
- Capitalistes: Si odies també als vostres néts, jo no.
- Volem als teus fills vius, no solament supervivents.
- Superman va morir de leucèmia al sobrevolar Sanra Maria de Garoña .
- Mort de l'Ànec Donald per dessecació de les marismes.
- Només hi havia un mar mort. Mar Muertiterraneo, també?.
- Desarticulació de la indústria farmacèutica.
- Molts expolis són monopolis, tots els monopolis són explosius, tots els rius els han fet tinto. Afortunadament no tots els “Calvos” són Sotelos.
- Espanya exporta ciment, ens han adjudicat diverses indústries cimenteres.
- Remor: Els capitalistes són marcians camuflats.
- Primera residència?. Segona residència?. Tots de tercera.
- Planta un vàlium i li creix un policia.
- Fer la mili?. La donen feta.
- Robar en els grans magatzems és reformista, solament retornar-lo protestant és revolucionari.
- La naturalesa no és sàvia. Els savis tampoc.
- Desaparició del memo sapiens.
- I qui o com enterrara a la terra?.
- El capitalisme ens duu a les cavernes i a més cobra traspàs.
- El seu progrés: Ara podem llançar-nos des d'un pis mes alt.
.....................

dimarts, 18 d’agost de 2009

Hi Havia una vegada un voltor

Avui, quan les neus cobreixen els boscos i muntanyes que m'envolten, donaré la darrera ullada al que ha estat la meva llar durant molts anys i marxaré per sempre. Caldrà trobar una nova colònia on pugui instal·lar el meu niu i on hi hagi més voltors com jo. On es pugui menjar sense por de verins ni de casadors, on les roques escalfades pel sol no estiguin amenaçades contínuament per curiosos i lladres d'ous, on la pau i el silenci no siguin contínuament trencats per màquines infernals que arrasen tot el que troben i darrera de les quals vinguin multitud de vehicles aixecant polsegueres i construint nius i habitacles.
Potser no trobaré mai aquest paradís. Potser moriré abatut per un tret o per manca de menjar, però més val aquest futur incert a seguir sol i deprimit pels records de temps més feliços en aquest racó trist i solitari.
Però, abans de marxar, vull deixar testimoni del que havia estat això en el temps en que tot era joia i alegria, en que quasi cada cop que la fam et torturava trobaves aliment i mai no tenies por de veure un home, perquè, al contrari d'avui, això no significava destrucció...
Vaig neixen un assolellat matí d'abril, ara fa quasi vint-i-set anys (si, potser els sobtarà, però el meu avi va viure fins a seixanta-tres) en un racó d'aquesta mateixa colònia. El meus pares havien estat fent torns sense deixar l'ou sol ni un moment des que, a finals de gener, la meva mare havia fet la posta. Per tal que no perdre calor l'envoltaven amb les plomes del ventre tot fent una mena de clot mentre l'altre anava a buscar menjar.
Dies desprès, vaig començar a veure la llum malgrat que els pares no em deixaven sortir de sota el seu cos més que per alimentar-me, uns quants cops al dia, regurgitant el seu menjar en forma de farinetes. Aquests aliments cada cop eren menys freqüents, fins que quan tenia un mes i mig, només era un menjar diari i quasi totalment sòlid.
A partir del segon mes ja em quedava estones sol al niu, mentre tots dos anaven a veure que duien per dinar. Jo, sense bellugar-me encara, veia com a mesura que s'aixecava el sol, s'anava omplint el cel amb els membres de la colònia que anaven i venien i observava, no pas sense enveja, el seu vol elegant i segur sense gairebé‚ batre les ales i esperava el moment que jo també‚ formaria part d'aquelles expedicions de recerca de menjar.
Estava a punt de complir tres mesos quan vaig començar les meves primeres passes pel relleix on vivíem. Anava d'una punta a l'altra, cap ací, cap allà…, no parava ni un moment. Cada cop em sentia més fort, les ales ja començaven a ‚ser resistents. I tant va ser així, que al cap d'un mes em vaig trobar a la vora del niu, amb quasi dos-cents metres sota el bes i a punt de llançar-me al buit. Era un moment molt important (no cregueu pas el contrari). Havia de recordar tot el que els pares m'havien ensenyat, tot el que havia aprés veient como ho feien els altres: que si ull viu amb les tèrmiques, que si vigila, que no topis amb un company, que si vés amb compte quan hagis d'aterrar, de calcular be el planeig, que si això, que si allò...però...voleu que us confessi un secret?...Doncs que en aquell moment no em recordava de res. Ja ho veieu, havia de fer el primer salt i estava completament en blanc. Però, noi, ho havia de provar, així que vaig saltar i...caram, quina impressió! Semblava que se m'haguessin de trencar els ossos. Jo pensava: si em cedeixen les ales, la trompada serà d'impressió..Vaig donar un tomb cap ací, un tomb cap allà...però cada cop era més avall. Peró, en acostar-me cap a la paret, els corrents d'aire que, escalfats pel sol, pugen per la muntanya, em van enlairar i quasi sense adonar-me'n em vaig trobar de nassos a casa. L'aterratge...be, d'això mes val que no en parlem, perquè per poc no vaig a parar, de rebot, a cal veí. Però, després de refer-me de la impressió, vaig començar a pensar que allò era molt divertit i ja tenia ganes de tornar-hi.
Dia rere dia vaig anar millorant fins a arribar a dominar les tècniques que feien possible d'enlairar-se amb el mínim esforç i planejar durant molta estona sense, gairebé, perdre alçada.
A primers d'octubre em vaig acomiadar dels pares per anar a establir-me pel meu compte. Malgrat tot, després de mirar pels volts de la colònia i anar a parets una mica llunyanes per tal de trobar un lloc on instal·lar-me, vaig decidir de fer-ho ben a prop dels meus pares, en un relleix a poc més de cent metres d'ells.
Així estaria quasi en família, però amb una independència total. Durant uns quants anys la vida va transcórrer plàcidament. Sortia del niu i tot bellugant un xic les ales m'apropava a unes columnes tèrmiques que hi havia prop d'allí. M'enlairava uns quants centenars de metres i després me n'anava planejant cap a d'altres corrents verticals d'aire calent, i així fins que localitzava algun animal mort per menjar o bé veia un company més o menys lluny… que es deixava caure en picat, senyal inequívoca que allí hi havia aliment per cruspir-se. A poc a poc, ens anàvem reunint tots a l'entorn de la bèstia, però sense que ningú s'hi apropés gaire. Així seguíem fins que un, normalment el que més fam tenia, s'acostava i començava a picar pels llocs on la pell era més tova, ja que els nostres becs no son gaire forts. A poc a poc, anàvem agafant més confiança i aleshores un altre anava cap allí i, amb una sèrie de gestos i posicions, desplaçava l'altre, encara que la veritat és que un ja estava tip i l'altre tenia la panxa buida, i ja se sap que quan la fam us neguiteja... I, de mica en mica, un rere l'altre anaven menjant; però, és clar, com que érem els més joves, sempre ens havíem de quedar amb les restes. Ben mirat, quan acabàvem, l'animal que ens havíem menjat, ja no seria un perill, i em refereixo als casos d'epidèmies, putrefacció, etc. Si, som els Sanitaris de la Natura...!
I amb la nostra adolescència va arribar l'amor. Jo ho crec! Festejàvem amb les mosses a finals de desembre (com si fos la primavera). La parada nupcial, això sí que era meravellós. El cel ple de siluetes. De sobte, una femella es deixava caure en picat, i si algun... diguéssim, li feia "gràcia", s'hi llançava al darrera; de cop i volta ella feia un canvi brusc i es posava a planejar, i ell, doncs... som-hi, al darrera. Quasi s'hi posava a sobre (naturalment, mantenint les distàncies) i aleshores doncs ho deixaven córrer. Eren massa joves encara.
Però els anys passaven, i, quan en tenia cinc, vam crear una família. Sí, sí, vaig fer la parada nupcial amb una femella preciosa i després del vol vam anar plegats al meu niu i allí ens vam instal-lar per tota la vida, car la nostra mútua fidelitat dur… fins a la... mort. (Perdoneu aquesta breu interrupció, però és que aquesta paraula em porta tristos records. Més val que seguim amb ordre els esdeveniments.)
El fruit del nostre amor va aparèixer a primers de febrer. El covàvem poc o molt, dos dies cada un, i a l'abril va néixer el qui seria el nostre primer fill. Passat l'estiu ens va abandonar: "llei de vida". Va marxar cap a terres llunyanes, car els llocs bons per a niar, terrasses de roca d'accés difícil, a recer de la pluja i la neu (encara que no gaire frans), no eren gaire abundants i en aquells temps estaven tots ocupats.
Ah, quina època més meravellosa! No faltava menjar, la vida familiar anava estupendament, havíem donat la vida a tot de nous pollets (un quasi cada any), però els temps canviaren per no tornar a ser mai més feliços.
Primer va ser la manca d'aliments. Els animals van anar essent substituïts per màquines en els camps, i els pocs que quedaven els enterraven quan es morien. I, per si això fos poc, els ramats els van tancar en construccions (granges crec que en diuen). La fam va fer minvar la colònia, perquè no podíem tirar endavant als nostres petits, que vèiem morir de gana.
A poc a poc els nius anaven quedant buits. Els pares, en veure que no hi havia menjar per als petits, anaven a buscar nous paratges. Però, és clar, l'home no podia aturar-se i va començar la nostra penúria. De tant en tant algun dels trets que cada dia se sentien per les muntanyes acabava la vida d'algun dels nostres. Però el més terrible va ésser quan gran part de la colònia va menjar d'un animal que estava emmetzinat. Tots ells van morir i la meva parella i jo ens vam salvar pels pèls, car, tot volant per allí dies abans, em van fer mala espina uns homes que manipulaven un animal que acabaven de matar ells mateixos.
Pocs érem els que quedàvem i menys vam ser després d'aquell hivern tan cru al qual només vam sobreviure quatre parelles. Passades les neus, començaren a venir màquines i enderrocaren arbres i turons, feien volar grans roques amb un soroll de mil trons alhora. Era terrible. En poc temps destrossaren tot l'entorn per construir-hi cases que ràpidament eren ocupades per gent.
Dotzenes i dotzenes de persones que es dedicaven, entre altres, a robar-nos els nostres fillets i a perseguir-nos així que intentàvem a acostar-nos al poc menjar que hi havia. Allò era terrible. La por i la pena no desapareixien del nostre cos. Jo no volia creu-ho. Volia pensar que tot era un somni, que en despertar-me tornaria tot a ésser com abans, en resistia a abandonar la colònia que durant tantes generacions havíem estat ocupant.
Varem quedar tots dos sols allí, car els altres van marxar quan, un dels companys, el van agafar els homes i el van tancar en una gàbia per endur-se'l. Era terrible veure'l allí i no poder fer res per ajudar-lo. Per això no els culpo d'haver-se'n anat.
Potser si jo no m'hagués negat a deixar aquells paratges tot hauria pogut ser diferent: potser hauríem trobat un racó meravellós on hauríem pogut reconstruir la nostra llar, lluny dels homes, potser hauríem tornat a trobar aliment en abundància, potser hauríem tingut d'altres fils que no haurien mort, potser... però tot es va acabar quan un matí gris de tardor ella va... ella va sortir a buscar quelcom per portar-se al bes i... i un tret... un tret li va segar la vida. Ja mai més no tornaré a veure-la... mai més no em miraran aquells ulls...
Per això, portat quasi a l'extrem de la desesperació i sense res que em lligui a aquestes parets que m'han vist néixer, me'n vaig per no tornar mai més i deixo aquestes notes perquè, si qui ho llegeixi ho té a l'abast, faci quelcom perquè no torni a passar en alguna colònia. Perquè quan vegi volar algun dels nostres no senti odi, sinó amor. Perquè els homes siguin per fi "sers humans".
GYPS FULVUS

Nota del transcriptor:
Aquest escrit, que ha estat trobat en unes parets dels Ports de Beseit, data de l'any dos mil catorze i s'atribueix al darrer exemplar d'una espècie anomenada voltor i que es va extingir fa aproximadament dos segles.
Barcelona, 5 de juliol del 2203.
..........................

dilluns, 17 d’agost de 2009

Professionalitat

Saber viure i ser reconeguts és un art i no tots som artistes...si algun dia algú et diu que no ets un professional, recorda-li quins armadors varen construir l'Arca de Noé i quins professionals, el Titànic ..... i quin dels dos es va enfonsar???

diumenge, 16 d’agost de 2009

Imperio de paletos

Cançó del grup Ñu, del album "Imperio de Paletos, de l'any 1992. Quan es va gravar el grup estava format per:
José Carlos Molina: (Veu, flauta, teclats y pandereta)
Carlos Kakutani: (Guitarres)
Javier G Rocaberti: (Baix)
José Miguel Lorenzo: (Teclats)
Luis García: (Batería)
Ñu es un grup d'heavy rock/rock progressiu amb influencies folk espanyol liderat pel cantant i flautista José Carlos Molina

Ya hemos conseguido la atención del mundo,
hacer una patria universal.
Ya no somos país de pandereta,
nadie mira una teta en Benidorm.
Ya no somos el norte de Africa
como decía algún mamón.
Escuchamos música clásica 
y sólo exportamos rockandroll.
Y así dejaremos de ser un imperio de paletos,
y el mundo se admirará de un imperio de paletos.
Cerca de 500 años de verguenza
para hora volver la vista atrás.
Condecorar a unos sinvergüenzas
que lo único que hicieron fue saquear.
Ya no somos pan y toros,
y hasta los gitanos cantan en inglés.
Ya no están los burros sueltos,
los tenemos viviendo en un hotel.
oh, oh, y el mundo se admirará de un imperio de paletos.
oh, oh, y el mundo se admirará de un imperio de paletos.
Imperio de paletos
Imperio de paletos
Imperio de paletos
De paletos.

Podeu llegit tot el referent a la banda a wikipedia. Aquesta versió de la cançó, al youtube, encara que la música es l'original, la successió de fotos es un muntatge bastant actual que en alguns moments, no té massa a veure amb l'idea de la cançó, però es la millor que he trobat.

.............................

dissabte, 15 d’agost de 2009

La violència

- La violència és l'ultimo refugi de l'incompetent.
Isaac Asimov
- És un error essencial considerar la violència com una força.
Thomas Carlyle
- La gent sol barallar-se perquè no sap discutir.
Gilbert K.Chesterton
...............................

L'expèriencia

Experiència és el nom que cadascun dóna als seus errors.
Oscar Wilde
El millor consell ho dóna l'experiència, però sempre arriba tarda.
A.de Houssaye
.....................................

Boca i orelles

Si tenim dues orelles i una boca, perquè no escoltem el doble i parlem la meitat.
....................

divendres, 14 d’agost de 2009

Moralitat

Un hisendat col·leccionava cavalls i només li faltava una determinada raça. Un dia es va adonar que el seu veí tenia un cavall d'aquesta raça.
Així, dia darrera dia, aquest home tractava de convèncer al seu veí perquè li vengués el cavall, fins que ho va assolir. Un mes després el cavall va emmalaltir i ell va cridar al veterinari qui li va dir "bé, el seu cavall està amb un virus i és necessari que prengui aquest medicament durant tres dies consecutius, després dels tres dies veurem si ha millorat, i si no és així, hauríem de sacrificar-lo". En aquest mateix moment el porc escoltava la conversa.
Al següent dia li van donar el medicament al cavall. El porc es va acostar i li va dir "força amic ! Aixeca't d'aquí, o seràs sacrificat !!!".
Al segon dia li van donar novament el medicament i es van anar, el porc es va acostar i li va dir "anem el meu gran amic ! Aixeca't o moriràs, venja, jo t'ajudo !!".
Al tercer dia li van donar el medicament i al veure que no havia millorat, el veterinari va dir "probablement anem a haver de sacrificar-lo demà perquè pot contagiar-li el virus als altres cavalls". Quan es van anar el porc es va acostar i li va dir "venja, amic és ara o mai !!! Ànim...força...Jo t'ajudo... anem...un, dos, tres...a poc a poc...ja gairebé...això...això...ara corre a poc a poc...més ràpid... fantàstic...corre...corre... Has vençut campió!! En aquest moment arriba l'amo del cavall i quan veu al cavall corrent diu "Miracle !! El cavall ha millorat, s'ha guarit... cal fer una festa!!... anem a matar al porc per a festejar-lo!!
Moralitat: això succeïx amb freqüència en aquest mon (sobretot a l'ambient laboral), poques vegades es percep qui és el que realment té els mèrits per l'èxit.
....................

dijous, 13 d’agost de 2009

El meu primer dia de gimnàs

Com ara estic sense poder sortir a caminar i amb la por de que quan torni a fer-ho sigui un gras-fofo en comptes d'un gras (només) com ara, fa uns deu dies que vaig a fer gimnàstica i després a nadar una mica.
Des del dia que vaig començar em va venir al cap un text que hem vaig baixar d'"inet" fa uns quants anys, però que crec que es totalment vigent. M'ha costat trobar-ho per dins dels calaixos del meu disc dur, però al final tot el que hi ha surt.
AVÍS QUE POT FERIR LA SENSIBILITAT D'ALGUNES PERSONES I NO ES POT LLEGIR PELS MENORS D'EDAT SI NO ESTAN ACOMPANYATS DELS SEUS PARES.
Es en castellà i tal qual ho reprodueixo:

Mi primer día de gimnasio (Gordo anonimo)
Hola a todos,
Ayer fue mi primer día de gimnasio y me he de esforzar mucho para que no sea el último.
No quiero extenderme mucho, pero os voy a contar partes de mi "actuación". Sólo teneis que echarle un poco de imaginación e imaginaros a mi, un ser de 95 kg en una sala donde todo son modelitos o musculosos. Cogí de mi armario una camiseta estrecha y no marcaba musculos, lo único que conseguí fue que se me saliera la tripa por debajo de lo corta que me quedaba.
Al llegar me dan una tabla con lo que he de hacer. Veinte minutos en bici era lo primero. Ridículo, 20 minutos pedaleando y sin moverte del sitio. Acabo y busco la monitora para que me enseñe a correr en una cinta. Por supuesto me metí en el water otros veinte minutos para descansar y secarme el sudor. También vomité.
¿ Es la primera vez que montas ? A ti sería la pimera vez, churri (Eso solo lo pensé)."Sí", contesto. "Bueno, te marearás un poco al bajar" me dice. Subo en la cinta y le doy velocidad. Mientras troto, veo unos pechos a mi lado subiendo y bajando al hacer mi mismo ejercicio. ¡Dios mio, dame vocabulario para describir semejante maravilla! No la quiero mirar. Miro delante y no veo más que turgentes culos, ¿ estoy en el cielo ?. ¡Piensa en otra cosa! me digo. No es plan que te noten empalmado el primer día; o quizás sí, para que crean que eres así. El caso es que me pico con la guarra de al lado y me pongo a darle mucha, mucha velocidad a la cinta.
Corrí como un jilipollas. De repente la mejor tía del mundo con el mayor escote del mundo y con las mallas que le dejaban leerle los labios surge por mi lado izquierdo. Me despisto, dejo de correr y me arreo una ostia de boca en la cinta. Mi reacción fue la de un campeón, me puse a hacer flexiones apoyado en la cinta. Bueno, me puse, no hice ni una. Rápido vino una de las monitoras. "¿Estás bien?" preguntó.
Me levanté, me sacudí el polvo y entre lágrimas la dije, pero con voz varonil y sacando pecho: "quiero más ejercicios".
Lo siguiente era el circuito Keiser. Así al principio mola. Pero una vez que has hecho el circuito te pones a pensar si el tal Keiser ese no era un general nazi de uno de los campos de exterminio judios.
Imaginaros una máquina que trabaja no con placas sino con presión y pulsando un botón da presión y necesitas más esfuerzo para moverla y quitando presión lo contrario.
El caso es que me toca una para los hombros. La deja una señorita y me toca. Me dice la monitora que me siente. La digo todo chulo:" voy a darla más presión"; " Si, claro" contesta ella. Intento levantarla y lo consigo. Con los brazos arriba la hago gestos con la cabeza a la monitora para indicarla que todo OK. Las venas de mi cabeza a punto de estallar pero intento otra vez mas. De repente surge de dentro de mi y en dirección al ano y en forma de gas un algo, un no se qué y...........Pruuufffff.
UN PEDO. DIOS!!!! ¿Dónde coño me meto? Veinte personas en la sala.
La gente susurrando: " Ha sido el empalmao" " Yo creo que se ha cagao" decía la gente. Pero yo, sabiendo salir de esta situación ( me pasa a menudo) intento hacer ruido con la zapatilla en el suelo haciendo creer a la gente que no ha sido lo que creen. Cuando lo consigo le digo a la gente de alrededor: " Son nuevas y se pegan al suelo " Mentira y podrida.
El caso es que paso a la máquina de al lado, no sin antes darle presión a la máquina que dejo para hacer creer al siguiente tio que puedo con mucho peso. Esto fue lo que hice en cada máquina que utilicé.
La siguiente era de biceps. Como era fácil intenté lucirme. Notaba un olor raro. De repente miro en la máquina anterior y oigo como la gente comenta que el asiento está demasiado sudado. Empiezo a relacionar todo: olor, humedad.... conclusión, me he cagado del esfuerzo de antes.
Disimulando y silbando me dirigo al baño. Parece fácil, pero andar con un chandal con la plasta en el culo se hace dificil, llego al vestuario. Me meto en un baño me quito el calzoncillo, meto el culo lo más que puedo en la taza y tiro de la cadena. Me seco con papel higiénico y salgo. Continuo con otro aparato. De camino se me acerca un bombón de tía.
¡ He ligao!!!!!! Y me dice:" tienes papel higiénico saliendo por tu pantalón" Tranquilos, supe salir de esta situación también. " Es para el culis, digo para el cutis!"- contesté.
Rápido me lo quité y me dispuse a acabar el circuito del nazi.
Resumiré: 2 tirones, costilla dislocada y tres distensiones musculares.
Aun así no me quejé. Quiero ser como esos deformes musculosos que creo , que ligan un montón.
Llamo a la monitora para indicarla que he acabado. "ADDOMINALES" " Vamos a trabajar las inferiores, las oblicuas y las superiores" me indica la zorra esa. Con disimulo me levantn la camiseta para intentar diferenciarme tres tipos de abdominales que según esta tía tengo. "quince de cada" dice que haga. La miro y la digo: " creo que puedo hacer 200 de cada " ( me acordé las que me hacía cuando estaba en 3 de BUP).
"Bueno, chico, tú mismo. UNA, UNA, sólo me hice una abdominal. Sin embargo me asombraba que mientras yo hacia la abdominal un grupo de chicas estuviera frente a mi hablando. Me incorporo de la abdominal, miro al espejo que hay frente a mi y deduzco porque me miraban: tenía toda la polla y el escroto saliendoseme por la pierna del pantalón corto. ¡Coño! se me olvidaba que no llevaba calzonzillos.
Paso de contaros nada más, no os quiero aburrir. Acabo hasta los cojones, me levanto y me dirijo al vestuario para coger la ropa e irme. Según ando voy pensando en las 80.000 pts que he pagado para venir durante todo el año. Me meto en la ducha individual. Hay gel, como veo que no hay nadie que me pueda ver, me unto la mano de gel, me agarro el pene y comienzo a darle a la manivela. ¡ Lo mejor del gimnasio! . Mientras gozo, no dejo de pensar en que he de volver mañana. De repente se abre la puerta y aparece un maromo en pelotas. ¡Mierda las duchas son dobles.
Imaginaros mi cara con la mano en la polla llena de jabón. Intento disimular y el tio me comenta que un tio se ha cagado en la sala y ha dejado una peste de la ostia. Le corto y le digo que tengo prisa.
Por fin me fui con la cabeza baja. Me he saltado muchas cosas y pido disculpas por mi mala redacción. Vengo del médico y le he explicado que 12 skins me han dado una paliza. "Se nota " me dice el médico.
Saludos a todos. El caso es que no se que sentido tiene ir a un gimnasio. Mañana voy a volver. Os contaré.

El meu cas no es igual, les "titis" no hi son, però la resta .......
..........................

dimecres, 12 d’agost de 2009

Nom i llegenda del Glorieta

EL NOM:
Extracte de "Els noms: el riu". Joan Cavalle. Centre d'Estudis Alcoverencs. N:52.1990.

Quant un riu té aquesta presencia destacada en la vida d'una comunitat no és estrany que se n'hi digui, ras i curt, el Riu, singularitzant-lo. En aquests casos, que són ben freqüents, es diferencia molt clarament la nomenclatura local de la forana. Mentre els vilatans s'acontenten amb el nom genèric, els forasters, sobretot els pobles veïns, hi han d'afegir un distintiu, que normalment és el nom del poble per on el riu, torrent, barranc, o riera realitza bona part del seu curs.
La designació del nostre riu com a riu o riuet d'Alcover ja es troba documentada en les primeres fonts escrites de que disposem; en un document de 1158, en que Ramon Berenguer fa donació de l'Albiol a Joan Martorell, ardiaca de Tarragona, apareix com "rivo de Alcoverío" i "Rivum de Alchoverio". En un altre document de 1174 el trobem anotat com "torrente de Alcover". Dos anys després es documenta de la manera "rivulum de Archovelio". Des d'aquest moment, la denominació anirà repetint-se any rere any, segle rere segle, i no es limitarà a la documentació administrativa, sinó que serà adoptada, també, en llibres d'història, viatges, geografia i, naturalment, en mapes. Com pot comprendre's, els alcoverencs no en deien, però, riu d'Alcover. Curiosament, el nom tradicional autòcton no era "el Riu", ni "la Riera", com podria suposar-se, sinó "la Ribera".
La mes antiga referència alcoverenca a la Ribera que s'ha pogut localitzar data de 1266 i és, només, el títol d'un document en còpia del segle XVIII. A partir d'aquí, trobem la Ribera en molts documents, sobretot Llibres de vàlues i Llibres de repartiment d'aigües, entre els segles XV i XVIII.
Llavors, si els alcoverencs anomenaven tradicionalment aquest riu com "la Ribera" i els forasters el coneixien com "el riu d'Alcover", un pot preguntar-se: ...i d'on ha sortit el nom de Glorieta, que semblava tan antic que fins se li atribuïa una llegenda d'origen àrab, amb una pastora de nom Glorieta com a justificació del topònim? De la documentació sembla despendre's que no es tracta d'un nom massa antic. La referencia més allunyada en el temps que s'ha pogut trobar es remunta a 1716. Es tracta de la Recana del terme de la Plana i el Samuntà de 1716, en còpia de 1846, on figura el "riu de Glorieta" com l'afrontació d'una de les propietats. Sembla qua a partir del set-cents la denominació es va generalitzant i l'assumeixen, progressivament, tant els vilatans com els forasters; tant la documentació oficial com l'erudita o la literària; tant el llenguatge escrit com l'Oral.
Precisament, l'existència d'un topònim com les Fonts del Glorieta ens dona una pista de per què Glorieta ha acabat essent el nom del riu. Efectivament, aquestes fonts, no constitueixen el naixement del corrent d'aigua, com de vegades es pensa, sinó una aportació més, encara que potser la més important.
És a dir, que el nom de Glorieta fins llavors només es referia a unes fonts, que abocaven en el curs d'un riuet. Aquest riuet era anomenat torrent de l'Aixàviga en el seu pas per les proximitats d'aquest poble, en terme de Mont-ral, i passava a convertir-se en riuet d'Alcover, quan entrava en aquest altre terme, encara que els seus habitadors n'hi deien simplement la Ribera.
Amb el temps, com ja hem vist, es produiria la substitució del nom tradicional, per un nom unificat per a tot el curs, en benefici d'una font d'entre les que l'alimenten.

LA LLEGENDA:
Pàgina Literària: "La captiva del rei moro". Butlletí C.E A. n:18. p.35-36.1982.
LA CAPTIVA DEL REI MORO
"El fet que vaig a relatar-vos té relació amb l'època en què els moros passejaven la mitja lluna pel Camp de Tarragona. Al castell de l'Albiol vivia un rei àrab que fou famós pels seus crims. Un dia que sortí amb el seu cavall a donar un tomb pels seus dominis, féu presonera una pastora cristiana i se l'emportà al castell. Intenta abusar-ne, però ella es resistí. Aleshores, a fi d'aconseguir els seus propòsits, li dona un narcòtic que la deixà sense coneixement. La pastora tenia els cabells d'or i era molt formosa; però encara tenia una qualitat millor: era molt bona. De l'esmentada mala acció, en nasqué una filla bonica com sa mare, malvada com son pare. En el part mori la pastora, que portava el bell nom de Glorieta i el rei la féu enterrar al peu d'unes fonts que, des de llavors porten el seu nom.
La filla que havia estat engendrada sota els efectes del narcòtic, es torna boja i el seu pare manà que fos tancada al castell dels Garidells, que comandava el seu vassall Bengalí. Allí anà fent-se gran. Veus-aquí que, un dia, les tropes cristianes travessen el Gaia i ataquen per sorpresa el castell. Bengalí cau presoner de les hosts cristianes i la princesa, pujant dalt d'un cavall, manca cap a l'Albiol. Pel camí la sorprèn una gran tempesta; cau un llamp tant a prop seu que l'encén, a ella i al cavall. Aquest corre com a foll i es tira a dintre del Glorieta. Les aigües els arrosseguen cap al mar i les ones els porten fìns a prop d'Altafulla, on hi ha la torre de la Mora. Es diu que, algunes vegades, encara es veu el cap de la princesa encès entre les ones.
En forma de llum i fent un gran terratrèmol, es presenta a son pare al castell de l'Albiol i li diu: "Jo ja sóc morta i tot per culpa dels teus crims; perdràs el teu reialme, la mitja lluna serà abatuda per la creu, com un foll correràs pels teus dominis i cada cent anys tornarem tu i jo". El rei, veient que les seves tropes són derrotades i que el seu braç dret Bengalí, és en mans dels cristians, surt del castell i, sense saber el que fa, corre cap a l'indret on està enterrada la Glorieta. Però en arribar al cingle, es converteix en un lleó de pedra que encara es pot veure avui. Cada cent anys, el riu fa una gran crescuda i se senten els brams del lleó i els crits de la princesa."

COMENTARI DE LA LLEGENDA, per Jordi Molina, al juny del 2000
La història d'aquest relat és certament atzarosa. La seva dipositària més llunyana que coneixem és la jaia Salet, aleshores masovera del Mas de Mont-ravà. Ella la contà a un grup de persones, una de les quals, l'arquitecte Sr. Josep M. Monravà López, la redactà en forma de poema èpic(139 quartilles d'extensió), del que en féu diverses còpies mecanografiades i enquadernades. Una d'aquestes còpies anà a parar a l'Andreu Barbara (Andreu de Fau), essent alcalde d'Alcover. I ell, intentant recuperar la llegenda originària, la despullà de la forma versificada i de tot un seguit d'elements que considera impropis. És llàstima, evidentment, que no tinguem la versió original. Però això ja és un problema insalvable. Per aquest motiu ens acontentem amb reproduir la darrera versió existent de la tradició perquè, malgrat les transformacions, conte molts dels elements que configuraven el relat original.
................................

dimarts, 11 d’agost de 2009

Sortir sol a caminar

Als fòrums de Madteam he trobat aquest escrit que m'ha agradat molt, i tal qual ho vull posar aquí, encara que només sigui per demostrar que no soc l'únic "boig".

"Salir solo a la montaña. Una necesidad primero; luego una buscada delicia.... · Autor: andarin · domingo 9 agosto 2009
No te sientas raro, somos muchos.
Tu novia, hoy tu mujer, antes medio montañera ahora entiende por hacer montaña el pasar unos días por Benasque, y darse alguna caminata en zapatillas hasta algún ibón cercano no menos de dos horas. Antes de llegar te tienes que volver porque hace frío y no se ha cogido forro polar. Al final tampoco se había cogido cantimplora. Encima le ha picado un mosquito.
Tu amigo montañero, el que te inició en la montaña, veranea en Vinaroz en un Hotel donde los niños son gratis. Le propones insistentemente salidas sencillas a la montaña. Las rechaza por muy flojas y propone para el futuro grandes excursiones. Cuando caes en que no sale a la montaña desde hace por lo menos 7 años te das cuenta de todo es mentira. Hay gente con la habilidad de poder engañarse a sí misma.
Otros amigos-compañeros de montaña hace años que no salen al monte. Tienen mujer e hijos (yo también). Cuando les plantas una posible salida te hacen sentir culpable ¡¡¡¡Cómo los van a dejar solos un día, un fin de semana al trimestre, al año!!!!. ¿Han perdido su libertad o las ganas?.
A ti te ha mordido fuerte. La montaña te gusta, no la puedes ni la quieres dejar. ¿Porqué ibas a hacerlo?. ¿Acaso no eres el mismo de ante salvo con menos pelo y varios quilos más?.
Te apuntas a un Club de Montaña y vuelves a hacer un 3000. ¡Lo sabías, hay vida los fines de semana más allá de un Centro Comercial!. Te apuntas a nuevas excursiones en cuanto puedes/te dejan. Te levantas a las 6 horas el domingo, te das un sobo de autobús de la hostia, esperas en el bar donde está el autobús (esto con suerte) a un capullo del grupo (54 personas) que deliberadamente ha bajado un hora y media más tarde que los demás porque hacía un bonito día y había muchos lirios en la pradera. Por supuesto el citado capullo a su tardía llegada no se priva de tomarse dos jarras de cerveza y de descansar un horita antes de meterse en el bus. A mitad de camino hay que parar a tomar más cervezas, es domingo y hay que disfrutar. Llegas a casa a las 21,30 roto pero aún con todo contento. Al día siguiente ya no lo cuentas en el trabajo por temor al ¡qué dirán!. ¡Este tío es tonto! deben de pensar, con lo bien que se está el domingo en casa tumbado en el sofá.
Un día decides, por probar, ir solo a la montaña. Te sientes muy raro, EL RARO. Por lo pronto te estás saltando la primera regla de todo manual de seguridad en montaña y eso acojona. Y a la familia más.....
Primero: NUNCA IR SOLO A LA MONTAÑA.
Segundo:.....
El primer día desconfías, crees que te sentirás sólo, que te aburrirás y que no volverás. ¡Sorprendente! todo lo contrario, disfrutas como nunca. Te programas con deleite las excursiones para el día que te da la gana, paras cuando quieres, vuelves cuando quieres. Nadie te las cambia o te las chafa; si acaso tú mismo (pero a ti te perdonas todo). Disfrutas como nunca de la montaña, de tu esfuerzo y de tí mismo.
Lo repites varias veces y cada vez disfrutas más. Realizas pequeñas travesías y cada vez te gusta más salir solo. Casi lo buscas.
Eres consciente del peligro de la montaña en solitario. Tus metas son mucho más tranquilas, no te aventuras por terrenos desconocidos, no bajas las pedrizas a tumba abierta como antes, pasas las piedras de los torrentes con muchísimo cuidado para no resbalar, madrugas mucho por si hay problemas, te compras un GPS para no perderte, ante la mínima duda te retiras........y por supuesto te federas. Si alguien se la tiene que jugar por ti o sales en el telediario por lo menos que no digan que no te pagabas un seguro.
Ahora las excursiones a la montaña son más aventura, disfrutas más de la montaña tanto en los preparativos como en la actividad en sí. Lo que antes era un problema (el salir solo) ahora se ha vuelto una ventaja.
La montaña de nuevo nos ha mordido. Su dulce veneno nos es del todo necesario y ahora nos estimula más si cabe cuando estamos solos frente a frente sin nadie que nos distraiga.
Ya no buscamos a gente para ir a la montaña, aunque nunca la rechazaríamos. ¿O sí?
¡PRECAUCIÓN Y SUERTE, COMPAÑEROS!"

Ara quedo mes tranquil al pensar que hi ha mes gent que pensa com jo, encara que la frase que dic quan em pregunten com es que vaig sol, difereix una mica, la meva es: Així no em discuteixo amb ningú.

Per finalitzar poso una frase de Henry Russell:
"Els veritables malalts són aquells que realment pretenen i creuen que quan més nombrosa és una excursió de muntanya, més agradable i útil és. Quina enorme heretgia! Es com si es digués que la millor manera de llegir un llibre, d'aprofitat-lo i gaudir-lo, es fer la lectura en comú cinc o sis a la vegada, agafant-se de la ma i en veu alta. No seria això ultratjar al seu autor?"
.................................

dilluns, 10 d’agost de 2009

Thunderstruck, de Ac/Dc

Com continuo al "dique seco" (que encara queden dies), i torno a tenir l'"ordenata", encara que està pitjor que jo, vaig trastejant per "inet" i avui he trobat la traducció de la lletra d'una de les cançons preferides, entre les dels últims temps:
Banda / Artista : AC/DC
Nombre de la Cancion : Thunderstruck

I was caught
In the middle of a railroad track (Thunder)
I looked round
And I knew there was no turning back (Thunder)
My mind raced
And I thought what could I do (Thunder)
And I knew
There was no help, no help from you (Thunder)
Sound of the drums
Beatin' in my heart
The thunder of guns
Tore me apart
You've been - thunderstruck

Went down the highway
Broke the limit, we hit the town
Went through to Texas, yeah Texas
And we had some fun
We met some girls
Some dancers who gave a good time
Broke all the rules, played all the fools
Yeah, yeah, they, they, they blew our minds

I was shakin' at the knees
Could I come again please?
Yeah the ladies were too kind
You've been - thunderstruck, thunderstruck
Yeah yeah yeah, thunderstruck

Oh, thunderstruck
Yeah

Now we're shaking at the knees
Could I come again please?

Thunderstruck, thunderstruck
Yeah yeah yeah, thunderstruck
Thunderstruck, yeah, yeah, yeah

Said yeah, it's alright
We're doing fine
Yeah, it's alright
We're doing fine
So fine

Thunderstruck, yeah, yeah, yeah,
Tunderstruck, thunderstruck, thunderstruck
Whoa baby, baby, thunderstruck
You've been thunderstruck, thunderstruck
Thunderstruck, thunderstruck
You've been thunderstruck
Banda / Artista : AC/DC
Nombre de la Cancion Traducida: Estupefacto

Fui recogido
en el medio de las vías del ferrocarril (Truenos)
Mire alrededor
y supe que no había forma de regresar (Truenos)
Mi mente corrió
Y pensé en que podría hacer (trueno)
Y supe
que no habría ayuda, ninguna ayuda tuya (Truenos)
El sonido de los tambores
suena en mi corazón
El estruendo de las armas
me desgarro
Has quedado – Estupefacto

Recorrimos la carretera
Rompimos el límite, llegamos a la ciudad
Atravesamos Texas, si, Texas
Y tuvimos algo de diversión
Conocimos algunas chicas
Unas bailarinas que nos hicieron pasar un buen rato
Rompimos todas las reglas, nos burlamos de todos los tontos
Si, si, ellos, ellos, ellos joden nuestras mentes

Estaba sacudiendo las rodillas
¿Podría venirme otra vez, por favor?
Si, las señoritas eran demasiado amables
Has quedado – Estupefacto, Estupefacto
Si, si, si, Estupefacto

Oh, Estupefacto


Ahora nos sacudimos hasta las rodillas
¿Podría venirme otra vez, por favor?

Estupefacto, Estupefacto
Si, si, si , Estupefacto
Estupefacto, si, si, si

Di si, esta bien
Lo estamos haciendo bien
Si, esta bien
Lo estamos haciendo bien
Muy bien

Estupefacto, si, si, si
Estupefacto, Estupefacto, Estupefacto
Guau nena, nena, Estupefacto
Has quedado Estupefacto, Estupefacto
Estupefacto, Estupefacto
Has quedado Estupefacto


El que no sé es si la traducciò es prou correcta ......


Hi han altres versions al "youtube"
........................

dissabte, 8 d’agost de 2009

Alpinismo, escuela de vida

A la pàgina web de "Desnivel", el dia 3 d'agost, es va publicar un article de Angel Landa, on amb el títol "Alpinismo, escuela de Vida", valora el Himalayisme actual. Angel Landa es un històric alpinista basc.
Crec que es molt interessant llegit l'article, encara que sigui una mica llarg, per que parla de la degradació ètica de molts dels "himalayistes" actuals.
Particularment crec que es podria fer extensiu a la gent que surt a la muntanya, i com no, a la societat actual. No vull dir a tothom, ni molt menys, però si a una part.

dilluns, 3 d’agost de 2009

Si això es fer política .....

Vaig estar escoltant el debat que es va fer al Parlament de Catalunya sobre l’incendi a Horta de Sant Joan i he llegit la carta setmanal que el Diputat al Congrés i líder d’Unió Democràtica de Catalunya, el Sr. Josep Antoni Duran i Lleida, fa el dia 31 de juliol a la pàgina web d'Unió Democràtica, (He penjat aquest escrit a "Documents de Google", per què em penso que cada vegada que a la pàgina d'Unió, s'escriu una carta es perd l'enllaç de l'anterior. Es mes llarga i tracta de mes assumptes, que ara no venen al cas. L'enllaç aquí -->>). Sembla mentida que en aquests moments encara es continuï amb “una possible responsabilitat per negligència dels comandaments polítics que van gestionar la prevenció i les tasques d’extinció d’aquest foc”, segons paraules textuals, per després deixar anar “Potser caldria refrescar la memòria als membres de l’actual tripartit sobre la manera amb que ells van tractar els governs de CiU quan hi va haver incendis d’una importància semblant”, també textualment.
Jo no entro a valorar si va haver llacunes operatives en l’extinció dels focs, si que voldria ressaltar que la primera frase me'n recorda aquella d’una petita (i malsana) part dels polítics “españoles” que parlaven de “los responsables intelectuales” de l’atemptat de Madrid. I per acabar-ho de rematar, amb la segona frase em demostra que només dubten dels “comandaments polítics”, per què quan ells van estar al poder i va haver els grans incendis a Catalunya, els que ara governen els van atacar.
Si aquesta es la forma de fer política dels que diuen que Catalunya no està ben governada, anem be .....
Amb això no vull dir que estem ben governada, això ja son figues d’un altre paner.