"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 26 de gener de 2014

Castellterçol, Serrat de les Pedres, Ermita de Sant Julià d'Uixols i visita al municipi


El Solà del Sot - Sant Julià d'Uixols

Avui he tornat a sortir sol ja que els companys habituals tenien uns altres compromisos, familiar, feina i fer de guia per un grup. Això no m'ha desmoralitzat i he anat on tenia previst, que es a Castellterçol per pujar al cim del Serrat de les Pedres i passar per l'ermita de Sant Julià d'Uixols. 
Després d'una petita errada al no entendre el gps del cotxe, que m'ha fet perdre un quart d'hora aproximadament, he arribat a la localitat i he aparcat a la Plaça dels Estudis on hi ha un aparcament municipal, davant del que havien estat les “Escuelas Municipales”, ara centre de l'Agrupació Pessebrista i  la llar de vells. 
Avui la caminada està preparada per se relaxada, però com sempre l'he hagut de embolicar una mica encara que aquesta vegada sense massa problemes. Surto a dos quarts i mig de deu del matí, en direcció al dipòsit d'aigües on al seu damunt hi ha un mirador però amb el pas barrat. El tros curt entre la sortida del poble i el dipòsit es curt però molt agradable. Després per pista es segueix cap el Pujolet, es creua la carretera a Granera i es passa per sota les masies de la Quintana del Pla de Gaià. Es pot veure, sobre tot a l'altre costat del Torrent del Solà del Sot, que el portem a l'esquerra, i cap el davant, que l'arbreda es bastant nova, donant-me la impressió que està creixent desprès d'algun incendi de fa uns quants anys, al menys es el que em sembla a mi. Sobre tot es pi, però algun roure i alzina que li dona una mica de color marronós.  
Com la pista que es el Camí del Pererol es una mica polsosa i solejada, i mirant el mapa he vist que hi ha uns camins a la dreta que donant una mica més de retomb puc arribar igual al Coll Roig, decideixo intentar-ho, es la primera embolicada del dia i l'única que em surt malament. Al començament es va per pista agradable, bastant paral·lela a la anterior, separant-se poc a poc, fins que re-tomba a la dreta i comença a baixar. A l'esquerra tenim un filat de separació. S'arriba a un punt que amb tota la brossa de restes vegetals que han tirat no es veu la continuació, i sense veure el camí no vull vagi al dret, ja que a més baixa de valent, decideixo retornar. Fins aquí el camí estava força trillar per fer pensar que no soc el primer que ha volgut passar per aquí, a més hi han varies deixalles, llaunes, papers, i algun plàstic, no en quantitat però si que demostra que no soc el primer. A més per baixar a la pista principal, hi han varies traces, jo agafo la que em sembla es més fàcil d'elles, la veritat es que no em comporta cap problema.
Després de passar el Coll Roig, torno a fer de les meves i em separo de la pista principal per agafar una variant, que segur que es una mica més llarga i que a més planeja per al final guanyar de cop l'altura que la pista va guanyant poc a poc. El començament està molt be, es frescal i agradable, però quan es separa en dos, la que he d'agafar està bruta, amb arbres joves que no tapen el sol, encara que en aquestes dates això no es important. Hi han més punxes de les desitjables però que no t'impedeixen el pas. S'ha de deixar aquesta pista, ja convertida en sender, justet, per la vegetació, per un camí que en alguns moments es fa fonedís, i que després d'una pujada em porta de nou a la pista, prop de la cruïlla de les Gavinetes. 
Es passa pel costat del dipòsit d'aigües, de Granera, de la Cova del Penitent. Cosa estranya hi ha una aixeta per poder beure aigua. Baixo una pistota cap on el mapa marca la cova, però afinalitza en una esplanada i segons puc veure la cova deu estar al cingle del costat del dipòsit però no hi veig cap camí ni sender, i molt menys des d'on estic.
Aviat s'agafa cap el est, per una pista nova, o molt retocada, per deixar-la per sender. En aquest sender estret i molt bonic m'avancen dues motos, incomprensible. Aquest sender em porta al Coll de Pruna, on ja tinc el Serrat de les Pedres a la dreta, però no veig per on arribar, i això que es a tocar. Dono quasi un tomb en rodó, fins que marco al gps el punt i al dret em porta per dins de la vegetació bastant espesa. El vèrtex està completament tapat incloent per dalt. Per cert ho he comunicat a final de dia a l'I.G.N. 
Una vegada fetes les fotos de rigor, i d'esmorzar, baixo a la pista. La baixada ha estat més curta i fàcil. Segueixo amb intenció de baixar fins a les Pujades i sortir per on el mapa marca la font, però em trobo amb una porta de fusta, tancada, i amb el cartell de prohibit el pas. Abans he deixat a ma dreta una petita masia i un altre mig en construcció, hi havia un home treballant, que m'ha donat la impressió d'il·legal, al menys aquesta última. 
Busco si trobo el sender que marca al mapa per baixar a la bassa de les Pujades, però no trobo ni rastre, ja que quan arrangen la pista tiren tota la fullaraca i terra a la dreta, tapant els possibles senders i rastres que puguin haver. 
Al Coll de Matafaluga, vaig cap Sant Julià d'Uixols. L'ermita està tancada i sembla que fins fa molt poc encara es feien aplecs, i el que era la rectoria està enrunada per dins, encara que conserva una mica la seva estructura. Pel que he llegit va patir un incendi i a partir d'aquí saquejos. Es curiós el que posa el cartell, entre altres informacions lògiques: “El 20 de juny de 1972 el Bisbe Marimon diu que prohibirà les professons que es fan els dies de Sant Marc i el dimarts de Pasqua si la gent no va en grup tant a l'anada com a la tornada perquè la gent se extravia o queda allí y se fan glotonerias y altres inconvenients”.
Uns vegada xafardejat per l'entorn incloent la masia, a tocar, totalment envoltada d'esbarzers, en dirigeixo cap el Solà del Sot, tot passant per la font d'Uixols, petita i a nivell inferior al terra, bastant ben arranjada, amb escales per baixar. El camí que ara segueixo torna a ser boscà, obac i molt bonic. Abans d'arribar veig el que em sembla un gos mirant-me, no porto les ulleres de lluny o sigui no ho distingeixo massa be pel que no estic segur si ho es o es altre classe d'animal, em paro, el miro, i continuo endavant, i quan ell veu que m'apropo marxa corrent, llavors l'identifico com un gos. Al arribar al Solà del Sot, el torno a veure corretejant pels antics camps de conreu, avui abandonats. Aquest habitatge era molt gran, la part del paller i corral sense teulada, la masia encara amb teulada, però en molt mal estat. Es una llàstima aquestes grans masies que estiguin abandonades i no s'hagin pogut aprofitar per algun dels mil usos que podien haver tingut. 
Estic a punt d'errar en el camí, ja que després de visitar la bassa, petita pel que em sembla, pels camps que podien haver tingut conreant, i la seva font que raja, segueixo recte. M'adono que no m'agrada la direcció, miro el gps, i he de rectificar ja que em dirigia cap a la Serra dels Tudons, o sigui al sud i he d'anar al nord.
La pista torna a ser apta per cotxes, encara que no es massa desagradable en aquestes dates i perquè està una mica humida. Com em passa sempre que segueixo massa estona una pista, començo a mirar si hi ha alguna alternativa. L'alternativa que faig, es desviar-me cap el Munt. El començament es de pujada per sender, molt trillat per les Btts., encara que quan s'arriba al Munt, altre masia grandiosa, torna a ser pista i encara més ample. Em desvio per dinar al costat de la Riera del Munt, que per cert l'aigua baixa bastant marronosa. Al torna al camí ho faig per un sender paral·lel i a tocar la pista, fins que em desvio per entrar a Castellterçol passant pel castell i l'ermita de Sant Miquel. Hi ha prou informació a “inet”. Arribo on tinc el cotxe quan son quasi un quart de sis després de fer quasi divuit quilòmetres. Després em vaig a donar un tomb per visitar la localitat, on hi ha un munt d'habitatges i construccions dignes de veure. Pel que sembla era una localitat amb molta riquesa encara que he vist, en proporció, la major quantitat de cartells en venda i lloguer. La visita acompanyada per un petit berenar en un bar entre l'ajuntament i l'església.
El dia en quan el temps ha estat molt bo, ha fet caloreta per les dates que som, el vent només m'ha bufat i relativament, quan estava al costat del vèrtex, però tant tapat com està no m'arribava massa, encara que el sentia i veia les parts altes dels arbre bellugar-se amb decisió. Tot el matí, fins el migdia he estat sentint el brunzir dels motors de motos, i encara a la tarde he sentit el d'una, a més de les dos que m'han passat pel sender cap el serrat. M'ha fet pensar, només pensar sense opinar, que la gent que tenen aquestes grans masies que entre altres coses deuen estar per la pau i  la tranquil·litat, quan arriben els dies de festa deuen estar sentit continuadament passar les motos amb el seu brunzit. Gent a peu he trobat una parella de joves. De gent en bicicleta he vist a dos grups, i un que m'ha passat quan estava camí de les Gavinetes. El recorregut, a banda de fer un vèrtex, i visitar una ermita romànica, i parlant pròpiament del camí, ha estat alternant pistes de cotxes, pistes boscanes i senders obacs. En general un bon dia de muntanya, com tants altres, però que es pot fer perfectament sense que defraudi, tot saben en quina zona hi ets. 

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí


0000000000000000000000000



000000000000000000000000

dijous, 23 de gener de 2014

Perquè no esclata una revolució


Es completament copiat de una entrada del blog "GAZZETA DEL APOCALIPSIS", qe crec que val la pena llegir-lo amb tota la seva amplitud, i a poder ser treure conclusions. No he volgut traduir-lo ja que no en se prou per fer-ho i no em fio prou de der-ho amb un traductor, no sigui que es desvirtuï alguna part del text.



"¿Te has preguntado alguna vez porqué nadie reacciona ante la infame oleada de opresión y abusos de todo tipo que estamos sufriendo?
¿No te produce perplejidad el hecho de que tras tantas y tantas revelaciones sobre casos de corrupción, injusticias, robos y burlas a la ley y a la población en general, a la cual se le ha robado literalmente el presente y el futuro, no suceda absolutamente nada?
¿Te has preguntado porqué no estalla una Revolución masiva y por qué todo el mundo parece estar dormido o hipnotizado?
Estos últimos años se han hecho públicas informaciones de todo tipo que deberían haber dañado la estructura del Sistema hasta sus mismísimos cimientos y sin embargo la maquinaria sigue intacta, sin ni tan solo un arañazo superficial.
Y esto pone de manifiesto un hecho extremadamente preocupante que está sucediendo justo ante nuestras narices y al que nadie parece prestarle atención.
El hecho de que SABER LA VERDAD YA NO IMPORTA. Parece increíble, pero los acontecimientos lo demuestran a diario.
La información ya no tiene relevancia
Desvelar los más oscuros secretos y sacarlos a la luz ya no produce ningún efecto, ninguna respuesta por parte de la población. Por más terribles e impactantes que sean los secretos revelados.
Durante décadas hemos creído que los luchadores por la verdad, los informadores capaces de desvelar asuntos encubiertos o airear los trapos sucios, podían cambiar las cosas. Que podían alterar el devenir de la historia.
De hecho, hemos crecido con el convencimiento de que conocer la verdad era crucial para crear un mundo mejor y más justo y que aquellos que luchaban por desvelarla eran el mayor enemigo de los poderosos y de los tiranos. Y quizás durante un tiempo ha sido así. Pero actualmente, la “evolución” de la sociedad y sobretodo de la psicología de las masas nos ha llevado a un nuevo estado de cosas. 
Un estado mental de la población que no se habría atrevido a imaginar ni el más enajenado de los dictadores. El sueño húmedo de todo tirano sobre la faz de la tierra: no tener que ocultar ni justificar nada ante su pueblo.
Poder mostrar públicamente toda su corrupción, maldad y prepotencia sin tener que preocuparse de que ello produzca ningún tipo de respuesta entre aquellos a los que oprime. Ésta es la realidad del mundo en el que vivimos. Y si crees que esto es una exageración, observa a tu alrededor.
El caso de España es palmario.
Un país inmerso en un estado de putrefacción generalizado, devorado hasta los huesos por los gusanos de la corrupción en todos los ámbitos: el judicial, el empresarial, el sindical y sobretodo el político.
Un estado de descomposición que ha rebosado todos los límites imaginables, hasta salpicar con su pestilencia a todos los partidos políticos de forma irreparable.
Y sin embargo, a pesar de hacerse públicos de forma continuada todos estos escándalos de corrupción política, los españoles siguen votando mayoritariamente a los mismos partidos, derivando, como mucho, algunos de sus votos a partidos subsidiarios que de ninguna manera representan una alternativa real.
Ahí está el alucinante caso de la Comunidad Valenciana, la región más representativa del saqueo desvergonzado perpetrado por el Partido Popular y donde, a pesar de todo, este partido de auténticos forajidos y bandoleros sigue ganando las elecciones con mayoría absoluta.
Una vergüenza inimaginable en cualquier nación mínimamente democrática. Y desgraciadamente, el caso de Valencia es solo un ejemplo más del estado general del país: ahí tenemos el indignante caso de Andalucía dominada desde hace décadas por la otra gran mafia del estado, el PSOE, que junto con sus socios de los Sindicatos y el apoyo puntual de Izquierda Unida han robado a manos llenas durante años y años. O el caso de Cataluña con Convergencia y Unió, un partido de elitistas ladrones de guante blanco, por poner otro ejemplo más. Y es que podríamos seguir así por todas las comunidades autónomas o por el propio gobierno central, donde las dos grandes familias político-criminales del país, PP y PSOE, se han dedicado a saquear sin ningún tipo de recato.
Y a pesar de hacerse públicos todos estos casos de corrupción generalizada; a pesar de revelarse la implicación de las altas esferas financieras y empresariales, con la aquiescencia del poder judicial; a pesar de demostrarse por activa y por pasiva que la infección afecta al Sistema en su generalidad, en todos los ámbitos, imposibilitando la creación de un futuro sano para el país; a pesar de todo ello, la respuesta de la población ha sido…no hacer nada.
La máxima respuesta de la ciudadanía ha sido “ejercer el legítimo derecho de manifestación”, una actividad muy parecida a la que hace la hinchada cuando su equipo de fútbol gana una competición y sale en masa a la calle para celebrarlo.manifestaciones y celebraciones deportivas
Es decir, nadie ha hecho nada efectivo por cambiar las cosas, excepto picar cacerolas.
Y el caso de la corrupción política desvelada en España y la nula reacción de la población es solo un ejemplo de entre muchos tantos a lo largo y ancho del mundo.
Ahí está el caso del deporte de masas, azotado como está por la sospecha de la corrupción, de la manipulación y del dopaje y por la más que probable adulteración de todas las competiciones bajo el control comercial de las grandes marcas…y a pesar de ello, sus audiencias televisivas y su seguimiento no solo no se ve afectado, sino que sigue creciendo cada vez más y más y más…
Pero todos estos casos empequeñecen ante la gravedad de las revelaciones hechas por Edward Snowden y confirmadas por los propios gobiernos, que nos han dicho, a la cara, con luz y taquígrafos, que todas nuestras actividades son monitoreadas y vigiladas, que todas nuestras llamadas, nuestra actividad en redes sociales y nuestra navegación en Internet es controlada y que nos dirigimos inexorablemente hacia la pesadilla del Gran Hermano vaticinada por George Orwell en “1984”. 
Y lo que es más alucinante del caso: una vez “filtradas” estas informaciones, nadie se ha preocupado de rebatirlas. ¡Ni mucho menos!. Todos los medios de comunicación, los poderes políticos y las grandes empresas de Internet implicadas en el escándalo han confirmado públicamente este estado de vigilancia como algo real e indiscutible. Como mucho han prometido, de forma poco convincente y con la boca pequeña que no van a seguir haciéndolo…
¡Incluso se han permitido el lujo de dar algunos detalles técnicos!.¿Y cuál ha sido la respuesta de la población mundial cuando se ha revelado esa verdad?
¿Cuál ha sido la reacción general al recibir estas informaciones?. Ninguna.
Todo el mundo sigue absorto con su smartphone, sigue revolcándose en el dulce fango de las redes sociales y sigue navegando las infestadas aguas de Internet sin mover ni una sola pestaña…
Así pues, ¿De qué sirve saber la verdad?
En el caso hipotético de que Edward Snowden o Julian Assange sean personajes reales y no creaciones mediáticas con una misión oculta, ¿De qué habrá servido su sacrificio?. 
¿Qué utilidad tiene acceder a la información y desvelar la verdad si no provoca ningún cambio, ninguna alteración, ni ninguna transformación?. 
¿De qué sirve saber de forma explícita y documentada que la energía nuclear solo nos puede traer desgracias, como nos demuestran los terribles accidentes de Chernobyl y Fukushima, si tales revelaciones no surten ni el más mínimo efecto?. 
¿De qué nos sirve saber que los bancos son entidades criminales dedicadas al saqueo masivo si seguimos utilizándolos?.
¿De qué nos sirve saber que la comida está adulterada y contaminada por todo tipo de productos tóxicos, cancerígenos o transgénicos si seguimos comiéndola?
¿De qué nos sirve saber la verdad sobre cualquier asunto relevante si no reaccionamos, por más graves que sean sus implicaciones?
No nos engañemos más, por duro que sea aceptarlo. Afrontemos la realidad tal y como es. En la sociedad actual, saber la verdad ya no significa nada. Informar de los hechos que verdaderamente acontecen, no tiene ninguna utilidad real. Es más, la mayoría de la población ha llegado a tal nivel de degradación psicológica que, como demostraremos, la propia revelación de la verdad y el propio acceso a la información refuerzan aún más su incapacidad de respuesta y su atonía mental.
La gran pregunta es: ¿POR QUÉ?
¿Qué nos ha conducido a todos nosotros, como individuos, a este estado de apatía generalizado?
Y la respuesta, como siempre sucede cuando nos hacemos preguntas de este calado, resulta de lo más inquietante. Y está relacionada, directamente, con el condicionamiento psicológico al que está sometido el Individuo en la sociedad actual. Pues los mecanismos que desactivan nuestra respuesta al acceder a la verdad, por más escandalosa que ésta resulte, son tan sencillos como efectivos.
Y resultan de lo más cotidiano. Simplemente todo se basa en un exceso de información. En un bombardeo de estímulos tan exagerado que provoca una cadena de acontecimientos lógicos que acaban desembocando en una flagrante falta de respuesta. En pura apatía. Y para luchar contra este fenómeno, resulta clave saber cómo se desarrolla el proceso…
¿CÓMO SE DESARROLLA EL PROCESO?
Para empezar, debemos entender que todo estímulo sensorial que recibimos está cargado de información. Nuestro cuerpo está diseñado para percibir y procesar todo tipo de estímulos sensoriales, pero la clave del asunto radica en la percepción de información de carácter lingüístico, entediendo por “lingüistico”: todo sistema organizado con el fin de codificar y transmitir información de cualquier clase.
Por ejemplo, escuchar una frase o leerla implica una entrada de información en nuestro cerebro, de caracter lingüístico. Pero también lo implica ver el logo de una empresa, escuchar las notas musicales de una canción, ver una señal de tráfico o oir la sirena de una ambulancia, por poner algunos ejemplos…
Una persona en el mundo actual, está sometida a miles y miles de estímulos lingüisticos de este tipo a lo largo de un día normal, muchos de ellos percibidos de forma consciente, pero la inmensa mayoría percibidos de forma inconsciente, que deben ser procesados por nuestro cerebro. El proceso de captación y procesamiento de esta información lo podríamos dividir básicamente en 3 fases: percepción, valoración y respuesta
Percepción
Sin lugar a dudas, formamos parte de la generación con mayor capacidad de procesamiento de información a nivel cerebral de la toda historia de la humanidad, con muchísima diferencia, sobretodo a nivel visual y auditivo. Es más, a medida que nacen y crecen nuevas generaciones, éstas adquieren una mayor velocidad de percepción de información.
Una muestra de ello la podemos encontrar en el propio cine. Visualiza un antiguo western de John Wayne, en una secuencia cualquiera de acción, como por ejemplo, un tiroteo. Y después visualiza una secuencia de un tiroteo o de una persecución de coches en una película actual. Cualquier secuencia de acción de una película actual está trufada de sucesiones rapidísimas de planos de corta duración.
En tan solo 3 o 4 segundos verás diferentes planos: la cara del protagonista conduciendo, la del acompañante gritando, la mano en el cambio de marcha, el pie pisando el pedal, el coche esquivando un peatón, el perseguidor que derrapa, el malo que agarra la pistola, como dispara por la ventanilla, etc…y cada plano habrá durado apenas décimas de segundo. Las imágenes se suceden a toda velocidad como los disparos de una ametralladora. Y sin embargo eres capaz de verlas todas y procesar el mensaje que contienen.
Ahora ponte la película de John Wayne.No encontrarás sucesiones de planos a ritmo de ametralladora, sinó sucesiones de planos mucho más largos en duración y con mayor tamaño de campo visual. Probablemente, un espectador de la época de John Wayne se habría mareado viendo una película actual, pues no estaría acostumbrado a procesar tanta información visual a tanta velocidad.
Esto es un ejemplo sencillo del bombardeo de información al que está sometido el cerebro de alguien en la actualidad, en comparación con el de una persona de hace tan solo 50 años. Añádele a esto todas las fuentes de información que te rodean, como la televisión, la radio, la música, la omnipresente publicidad de todo tipo, las señales de tráfico, los diferentes y variados ropajes que viste cada una de las personas con las que te cruzas por la calle y que representan, cada uno de ellos una serie de códigos lingüísticos para tu cerebro, la información que ves en tu móvil, en la tablet, en internet y añádele, además, tus compromisos sociales, tus facturas, tus preocupaciones y los deseos que te han programado tener, etc, etc, etc…
Se trata de una auténtica inundación de información que debe procesar tu cerebro continuadamente.
Y todo ello en un cerebro del mismo tamaño y capacidad que el de ese espectador de los westerns de John Wayne hace 50 años.
Por lo visto, parece que nuestro cerebro tiene capacidad suficiente para percibir tales volúmenes de información y comprender los mensajes asociados a esos estímulos.
Ahí no radica el problema.
De hecho parece que nuestro cerebro disfruta con ello, pues nos hemos convertido en adictos al bombardeo de estímulos. El problema aparece en la siguiente fase.
Valoración
Es cuando debemos valorar la información recibida, es decir, cuando llega la hora de juzgar y analizar sus implicaciones, que nos topamos con nuestras limitaciones. Porque, literalmente, no disponemos de tiempo material para hacer una valoración en profundidad de esa información.
Antes de que nuestra mente, por sí misma y con criterios propios, pueda juzgar de forma más o menos profunda la información que recibimos, somos bombardeados por una nueva oleada de estímulos que nos distraen e inundan nuestra mente. Es por esta razón que nunca llegamos a valorar en su justa medida, la información que recibimos, por importantes que sean sus posibles implicaciones.
Para comprenderlo mejor, vamos a utilizar una analogía, en forma de pequeña historia. Imaginemos a una persona muy introvertida, que pasa la mayor parte de su tiempo encerrada en casa. Prácticamente no tiene amigos ni entabla relaciones sociales de ningún tipo. Ahora supongamos que esa persona baja al supermercado a comprar una botella de leche y cuando va a pagarla, se le cae al suelo y la rompe, causando gran estruendo y manchando su ropa a ojos de todos los clientes y de la cajera. Cuando esa persona vuelva a su casa, aislada de toda relación y estímulo social, probablemente dará un gran valor a lo acontecido en el supermercado. Se preguntará por qué le cayó la leche y qué movimiento en falso realizó para que eso sucediera; se preguntará si fue culpa suya o fue culpa de la botella que era demasiado resbaladiza; analizará en su cabeza la mirada de la cajera y los gestos y comentarios de todos y cada uno de los clientes; incluso observará las manchas en su ropa e intentará adivinar lo que pensaban sobre ella las demás personas al verla en esa situación. Se sentirá ridícula y juzgará aquel acontecimiento meramente anecdótico como mucho más importante de lo que realmente es. Simplemente porque para ella, ese ridículo en el supermercado será el gran acontecimiento social del día o de la semana. Y quizás no lo olvide nunca más en su vida.
Ahora sustituyamos a la persona introvertida y sin relaciones por un modelo opuesto. Una persona extrovertida, que pasa el día entero rodeada de gran cantidad de personas y acontecimientos, interactuando frenéticamente con clientes y compañeros de trabajo, hablando por teléfono, concertando citas, comprando, vendiendo, haciendo reuniones, riendo, enfadándose y rematando el día tomando copas con los amigos. Supongamos que esta persona va a comprar la leche y también se le cae causando gran estruendo y manchándose la ropa. La valoración que hará del hecho será meramente anecdótica, pues representará un evento más de entre los muchos acontecimientos de carácter social que experimenta a lo largo de la jornada. Y en pocas horas se habrá olvidado de lo sucedido. 
Una persona en la sociedad actual se asemeja mucho al segundo modelo, sometida a gran cantidad de estímulos sensoriales, sociales y lingüísticos. Para nosotros, toda información recibida es rápidamente digerida y olvidada, arrastrada por la corriente incesante de información que entra en nuestro cerebro como un torrente. Porque vivimos inmersos en la cultura del twit, un mundo donde toda reflexión sobre un evento dura 140 caracteres. Y esa es la profundidad máxima a la que llega nuestra limitada capacidad de análisis.
Es por esta razón, por nuestra impotencia a la hora de valorar y juzgar por nosotros mismos el volumen de información al que estamos sometidos, que la propia información que nos es transmitida lleva incorporada la opinión que debemos tener sobre ella, es decir, aquello que deberíamos pensar tras realizar una valoración profunda de los hechos. Es decir, el emisor de la información le ahorra amablemente al receptor el esfuerzo de tener que pensar. Ese es el procedimiento que utilizan los grandes medios de comunicación y en un mundo con individuos auténticamente pensantes sería calificado de manipulación y lavado de cerebro
La televisión es un claro ejemplo de ello.
Fijémonos en un noticiario cualquiera. Todas las noticias de todos las cadenas estan narradas de forma tendenciosa, de manera que contengan en su redactado y presentación no solo la información que debe ser transmitida, sinó la opinión que debe generar en el espectador. O más claramente aún, el ejemplo de las omnipreentes tertulias políticas, donde los tertulianos son calificados como “generadores de opinión”. Es decir, su función es generar la opinión que deberías fabricar por tí mismo.
Así pues, el bombardeo contínuo e incesante de información en nuestro cerebro nos impide juzgar adecuadamente el valor de los hechos, con criterio propio y según nuestros códigos internos. Nos quita el tiempo que deberíamos tomarnos para sopesar las consecuencias de un acontecimiento y lo fragmenta en pedacitos de 140 caracteres y con ello, convierte en breve y superficial cualquier juicio que emitamos sobre una información recibida.
Resumiendo: nos hace pensar “en titulares” y por norma general, esos titulares ni tan solo los pensamos nosotros mismos, sino que nos son inoculados con la propia información.
Respuesta
Una vez reducido a la mínima expresión nuestro tiempo de valoración personal de los hechos, entramos en la fase decisiva del proceso, aquella en que nuestra posible respuesta queda anulada.
Aquí entran en juego las emociones y los sentimientos, el motor de toda respuesta y acción.
Y es que al fragmentar y reducir nuestro tiempo dedicado a juzgar una información cualquiera, también reducimos la carga emocional que asociamos a esa información.
Observemos nuestras propias reacciones: podemos indignarnos mucho al conocer una noticia cualquiera, ofrecida en un noticiario, como por ejemplo el desahucio forzoso de una familia sin recursos, pero al cabo de unos segundos de recibir esa información, somos bombardeados por otra información distinta que nos lleva a sentir otra emoción superficial diferente, olvidando así la emoción anterior.
Para decirlo de forma gráfica y clara: de la misma manera que nuestra capacidad de juicio y análisis queda reducida a un twit, nuestra respuesta emocional queda reducida a un emoticono. Y aquí es donde reside la clave del asunto. Es en este punto donde queda desactivada nuestra posible respuesta. 
Para comprenderlo mejor, volvamos a la analogía de las personas introvertida y extrovertida que rompían la botella de leche en el supermercado. La persona introvertida encerrada en su hogar, que ha otorgado un valor más profundo a los hechos acontecidos en el supermercado seguirá dándole vueltas al asunto una y otra vez. Es decir, no olvidará fácilmente las emociones vinculadas al ridículo que sintió en ese momento y con mucha probabilidad, esa exposición continuada a sus propias emociones acabará desembocando en un sentimiento de incomodidad ante la posibilidad de volver al lugar de los hechos. Así pues, es muy posible que esa persona no vuelva durante un tiempo a comprar en ese supermercado, aunque eso implique que ha que ir bastante más lejos a comprar la leche.
Hasta el punto de llegar a fabricar un sentimiento de repulsa hacia el propio establecimiento y las personas que la vieron hacer el ridículo.
Es decir, la energía emocional que habrá volcado sobre ese hecho concreto, habrá terminado desembocando en una reacción efectiva ante el hecho en sí. Sin embargo, la persona extrovertida volverá sin ningún problema al supermercado a comprar leche, pues en su mente, el suceso llevará asociada muy poca carga emocional. Como mucho, quizás se ruborice un poco al ver a la cajera o a algún cliente. Es decir, la persona extrovertida, no emprenderá acciones efectivas y tangibles derivadas del suceso de la botella de leche.
Más allá de las valoraciones que hagamos sobre estos personajes inventados, estos ejemplos nos sirven para demostrar que el bombardeo incesante de información al que estamos sometidos acaba desembocando en una fragmentación de nuestra energía emocional y por ello acabamos ofreciendo una respuesta superficial o nula.
Una respuesta que en momentos como el que vivimos, intuímos debería ser mucho más contundente y que sin embargo, no llegamos a generar porque carecemos de energía suficiente para hacerlo.
Y todos observamos desesperados a los demás y nos preguntramos “¿Por qué no reaccionan? ¿Por que no reacciono yo?”. Y esa impotencia desemboca, al final, en una sensación de frustración y apatía generalizadas.
Ésta parece ser la razón básica por la que no se produce una Revolución cuando, por la lógica propia de los acontecimientos, debería producirse. Se trata pues, de un fenómeno meramente psicológico
Éste es el mecanismo básico que aborta toda respuesta de la población ante los continuos abusos recibidos. La BASE sobre la que se sustentan todas las manipulaciones mentales a las que estamos sometidos actualmente.El mecanismo psicológico que mantiene a la población idiotizada, dócil y sumisa
Lo podríamos resumir así:
El excesivo bombardeo de información nos impide tomarnos el tiempo necesario para otorgar el valor adecuado a cada información recibida y con ello, nos impide asociarle la suficiente carga emocional como para generar una reacción efectiva y real
¿CONSPIRACIÓN O FENÓMENO SOCIAL?
Poco importa si todo esto forma parte de una gran conspiración para controlarnos o si hemos llegado a este punto por la propia evolución de la sociedad, porque las consecuencias son exactamente las mismas: los más poderosos harán lo posible por mantener estos mecanismos en funcionamiento; incluso fomentarán tanto como puedan su desarrollo, simplemente porque les beneficia.
De hecho, la propia revelación de la verdad favorece estos mecanismos. A los más poderosos ya no les importa mostrarse tal y cómo son ni desvelar sus secretos, por sucios y oscuros que éstos sean.
Revelar estas verdades ocultas contribuye en gran medida a aumentar el volumen de información con el que somos bombardeados.
Cada secreto sacado a la luz crea nuevas oleadas de información, que puede ser manipulada e intoxicada con datos adicionales falsos, contribuyendo con ello a la confusión y al caos informativo y con ello a nuevas oleadas secundarias de información que nos aturdan aún mas y nos suman más profundamente en la apatía.
Si combinamos esta apatía, fruto de la poca energia emocional con la que intentamos responder, con las tremendas dificultades que el propio sistema nos pone a la hora de castigar a los responsables, se generan nuevas oleadas de frustración, cada vez más acusadas, que nos llevan, paso a paso, a la rendición definitiva y a la sumisión absoluta. Así pues, no lo dudes: a las personas que ostentan el poder les interesa bombardearte con enormes volúmenes de información lo más superficial posible
Porqué una vez instaurada en la sociedad esta forma de interactuar con la información recibida, todos nosotros nos convertimos en adictos a ese incesante intercambio de datos.
El bombardeo de estímulos representa una auténtica droga para nuestro cerebro, que cada vez necesita más velocidad en el intercambio de informaciones y exige menos tiempo para tener que procesarlas.
Nos sucede a todos: cada vez nos cuesta más dedicar tiempo a leer un artículo largo cargado de información estructurada y razonada. Exigimos que sea más resumido, más rápido, que se lea en una sola línea y que se ingiera como una pastilla y no como un ágape decente. Nuestro cerebro se ha convertido en un drogadicto de la información rápida, en un yonqui ávido de contínuos chutes de datos que ingerir, a poder ser pensados y analizados por cualquier otro cerebro, para no tener que hacer el esfuerzo de fabricarnos una compleja y contradictoria opinión propia. 
Porque odiamos la duda, pues nos obliga a pensar. Ya no queremos hacernos preguntas. Solo queremos respuestas rápidas y fáciles. Somos y queremos ser antenas receptoras y replicadoras de información, como meros espejos que rebotan imágenes externas.
Pero los espejos son planos y no albergan más vida en ellos que la que reflejan proviniendo del exterior. Hacia ahí se dirige el ser humano de forma acelerada.

¿Vamos a permitirlo?

CONCLUSIÓN
Quizás todo lo expuesto anteriormente no es lo que querías escuchar. Es poco estimulante y resulta algo complicado y farragoso, pero las realidades complejas no pueden reducirse a un ingenioso titular en forma de twit.
Para emprender una transformación profunda de nuestro mundo, para iniciar una auténtica Revolución que lo cambie todo y nos lleve a una realidad mejor, deberemos descender hasta las profundidades de nuestra psique, hasta la sala de máquinas, donde estan en marcha todos los mecanismos que determinan nuestras acciones y movimientos.
Ahí es donde se está dirimiendo la auténtica guerra por el futuro de la humanidad Nadie nos salvará desde un púlpito con brillantes proclamas y promesas de una sociedad más justa y equitativa.
Nadie nos salvará sólo contándonos la supuesta verdad, ni desvelando los más oscuros secretos de los poderes en la sombra.
Como acabamos de ver, la información y la verdad ya no tienen importancia, porque nuestros mecanismos de respuesta están averiados.
Debemos descender hasta ellos y repararlos; y para conseguirlo, debemos saber cómo funcionan.
Para ello no será necesario hacer un complejo curso de psicología: observando con atención y razonando por nosotros mismos podemos conseguirlo.
Porque no se trata de algo esotérico ni fundamentado en creencias extrañas de carácter Místico, Religioso o New Age.
Es pura lógica: No hay revolución posible sin una transformación profunda de nuestra psique a nivel individual. Porque nuestra mente está programada por el Sistema.
Y por lo tanto, para cambiar ese Sistema que nos aprisiona, antes debemos desinstalarlo de nuestra mente.

¿Tú lo vas a hacer?"


El Mon no serà destruït per aquells que fan el mal sinó pels que ho veuen i no fan res. 


dimarts, 21 de gener de 2014

Polítics florers en els consells d'administració



Jo li preguntaria al Paris si a l'hora de cobrar les primes per assistència (mal dites dietes), també trobava que era un florer, si era així no devia ser un florer ple de capolls, ja que mai es va queixar, ara si que es queixa quan ha de donar explicacions.
Ni els mal dits "comunistes" es salven de la cremada. COLLA D'INDESITJABLES.

No veure res ...
... però xuclar, si

00000000000000000000

dilluns, 20 de gener de 2014

Hi ha algun remei per curar la imbecil·litat?



Aquest fantotxe diu que es pot curar l'homosexualitat. Això em fa pensar que potser ho diu per experiència, però a més, també penso que podria interessar-se en si hi ha algun remei per curar la imbecil·litat.
Fent cardenal aquest individu el Francisco si que dona a veure que l'església ha canviat, canvia els cromos però no el joc. Quins pebrots!!!


0000000000000000

diumenge, 19 de gener de 2014

Fallida a Tiurana i posterior tomb al Glorieta

Molins de Tarrès (Molí de Dalt) - Ermita de Les Virtuts

A vegades les coses no surten com estaven preparades encara que després puguin tenir un final agradable. Per avui tenia preparat una caminada pels entorns de Tiurana, amb vèrtex i ermita romànica incloses, i encara que durant tota la setmana he estat pendent de la previsió del temps i fins hi tot el dissabte abans d'anar a dormir i el diumenge a les sis del matí, he mirat la previsió tant la que deien a la capital de l'imperi com la del Meteocat, i els dos llocs pronosticaven només pluja al nord i al nord-est, i la sorpresa ha estat que abans d'Alcover ens ha començat a ploure i no ens ha deixat tot el camí, pel que quan arribem a Pons, i veient que cap el nord estava cobert de valent hem decidit retornar cap a les nostres terres. Per més rabia, mentre arribàvem a Pons hem escoltat “Catalunya Informació” i avisaven de pluges als Pirineus i a la costa des del nord fins al Maresme, i la resta tapat o solejat, més contra més fos al sur. O sigui previsió malaventurosa.
Decidim anar cap el sur, o sigui en direcció a casa, tot pensant que si aclareix el temps aniríem a donar un tomb per no perdre el dia. Com el temps no aclareix, tot al contrari, parem a visitar la Església de Santa Maria de Agramunt, església romànica. Després seguim ruta cap a casa. Arribant a Montblanc veiem que encara que el cel de l'entorn no està massa clar, cap a la costa sembla que clareja.
Arribem a Alcover i decidim anar a donar un tomb pel Glorieta, però sense massa idea del que farem. Arribem a l'ermita del Remei, i esmorzem, ja que es prou tard. Ha estat sorprenent amb la gent peu que ens hem creuat, ells a peu i nosaltres en cotxe, son persones que fan un passeig des d'Alcover al Remei i tornen. L'aparcament de l'ermita està ple encara que hem estat de sort de que un cotxe marxava per poder aprofitar el lloc.
Com ja he dit, abans de començar a caminar hem esmorzat encara que quasi es hora de dinar, sortint a tres quarts i mig d'una. Mentre ens dirigim cap el Molins de Tarrès ens creuem a varis grups d'excursionistes i passejants que tornen. Al arribar al Moli de Dalt ens fixem que ja han començat a cobrar per aparcar i que aquí comença la senyalització del camí a Mont-ral efectuada per “Caminos Naturales “. Parlant d'aquests arranjaments del camí i de la seva senyalització, i segons la meva opinió, es que han fet una despesa prou important per no estar d'acord amb ella. Els dos ponts que han construït, molt bé per cert amb fusta tractada, podria haver-se fet amb dos troncs de pi, ja que a tot l'entorn es el que sobra. A més d'una tanques protectores, igual que amb els ponts. Han arranjat alguns trossos de camí, agafant pedres de l'antic empedrat i enganxats amb ciment i algun moment sembla que puges escales, tot i que no recupera els retombs del camí vell. Potser amb menys despesa en material podria haver-se invertir en la recuperació de camí vell. I no cal dir res dels indicadors del quilometratge.
Continuant amb la caminada, una vegada a les Basses de la Central, creuem el Glorieta, encara que baixa molta aigua, ho podem fer sense mullar-se gaire els peus. La font i la bassa del Mas de Tinet cada vegada donen més pena, i no cal dir de l'entorn del mas, a més de la degradació de la construcció, de que està tot brut d'herba, també hi ha un munt de deixalles en un racó, es impresentable com poden haver gent tan guarra.
De baixada ens passem la cruïlla a l'ermita de les Virtuts, però entrem per la segona, tot reculant una mica. L'ermita cada vegada està en pitjor estat, si es que es pot estar pitjor. A la baixada, desprès de l'ermita, hem d'anar en compte ja que el terra llisca molt ja que està bastant moll, per les pluges d'ahir, i ens cal assegurar les passes per poder avançar sense perill d'esllomar-se i per conservar la integritat. On es separen els camins, un que baixa cap la pista als Molins Nous, i l'altre que baixa per passar pel Mas de Mont-ravà, nosaltres ens decidim pel primer i crec que errem, ja que està completament atorrentat i no ens estalviem la pista degradada. Aquesta pista era un senderó, que sortia del Camí de Mont-ral des d'una gran parada d'avellaners, i com anècdota, hi havia un Citroen 2CV abandonat en una punta de la parada, i a la carrosseria hi havia escrit “A les Virtuts”, ja que per davant seu es per on sortia el sender, ens anava perfecte per saber el començament ja que l'herba de la parada a vegades no el deixava veure. Ara en canvi ho han destrossat tot, la herba puja sense sentit, però hi ha una pista que amunt no arriba enlloc, i amés ara està completament atorrentada. Bestieses que es fan per no sabem que.
A la cruïlla amb la pista de Mont-ral, parem a dinar, ja es força tard, i el sol comença a amargar-se per la banda de Mont-ral. Ho fem ràpidament i ens arribem a l'ermita, on tenim el cotxe, son quasi dos quarts de set, quan ja està enfosquin, i després de fer més de dotze quilòmetres i mig.
Del dia ja està quasi tot explicat, només que a la caminada, quan hem sortit feia sol però ploviscava, no hem pogut veure l'Arc de Sant Martí, que em figuro si que es devia veure des d'Alcover. Després mentre i on tocava el sol feia una mica calor, on no tocava o era obac el fred es deixava sentir. O sigui una mica de tot,
Ens hem creuat amb molta gent, fins que hem creuat el Glorieta, a partir d'aquí només ens em creuat amb un senyor amb dos gossos i ja era quasi al final.
Deixo la anada a Tiurana per un altre dia, i ja estic pensat en la caminada del diumenge que ve, i potser d'una entre setmana. No tinc remei.
Una vegada repassat aquest escrit penso que la redacció, el lèxic es dels pitjors que he fet, i em dona la impressió que hi ha varies faltes d'ortografia encara que no les se veure. Un altre dia amb la ment més oberta ho faré millor.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.


0000000000000000000000000





0000000000000000000000000000

dissabte, 18 de gener de 2014

Una vegada salvada la prima de risc hem de salvar a les persones



Com es pot ser tant mesquí per fer aquestes declaracions. O sigui primer la prima i després les persones, quan hauria de ser a l'inrevés. Si tots aquests vils politicastres poden fer i desfer tot el que vulguin es culpa total de la població. Ens queixem molt però tornem a votar sempre als mateixos impresentables i hem aconseguit que ells es considerin una casta superior. Es incomprensible que uns partits polítics que tenen un munt de nefasts i corruptes elements imputats la gent els torni a votar, la prova es que l'última estimació de vots, els dos partits més corruptes s'emportin un 65%. A les últimes eleccions es va elegir president de les espanyes el "hilillos de platilina", que a més estava al govern quan la invasió de Irak, i altres desastres de l'època de l'ansar. Això es el màxim de l'estupidesa humana. 
Ara m'adono quan diuen salvar a les persones, deuen voler dir xuclar encara més del que fan. Les persones a que es refereix son ells.  

A baix el poble, dalt els indesitjables que hem deixat pujar damunt nostre.
0000000000000000000000000


divendres, 17 de gener de 2014

Rajoy carrega contra els partits sobiranistes per prendre decisions "unilaterals" que fan "impossible" el diàleg



Aquest torracollons cada dia sorprèn més, des de quan una petició per que es debati alguna cosa, aquesta vegada al congrés, es una decisió unilateral?. Hem de pensar que en el debat també ha de participar el seu corrupte partit, o sigui d'unilateral res de res. Un a decisió unilateral es el que espero i confio que passi, que CATALUNYA es decideixi a fer una D.U.I.

Em sap greu donar-li la raó
0000000000000000000000

dimarts, 14 de gener de 2014

La majoria absoluta del PP vetarà una altra vegada el control parlamentari al Govern



Si la oposició fos coherent abandonaria el parlament amb el lema "que s'ho facin" o similar, però com en realitat deuen pensar que si fossin ells que estiguessin al lloc farien el mateix per no donar explicacions, així va com va.
No volen que la gent digui el que pensa, no volen donar explicacions de res, coarten als que no pensen com ells o no estan d'acord amb el que fan, censuren als mitjans de comunicació, es netegen el cul amb la constitució que tant diuen que defensen, i tantes coses antidemocràtiques que es quasi impossible enumerar-les, però tenim el politicastres que ens mereixem, ja que les últimes enquestes encara que donen com a perdedor el PPcorrupte, donen un percentatge de vots al PPSOEcorruptes del 65% o més. Deu-ni-do que som d'imbècils els que votem a les espanyes. No ens càpiga dubte que si guanyen els altres i poden, faran el mateix però amb canvi de croms. 


00000000000000000


diumenge, 12 de gener de 2014

Vilaplana a la Mussara i tornar (pre-casament Josep i Neus)


Font de la Teula - Mas del Pistol

Avui ha estat un dia molt especial, ja que els meus amics Neus i Josep han decidit que per celebrar que es casen d'aquí pocs dies ens pagua al nostre grupet un dinar al refugi de la Mussara, però per això hem de pujar a peu des de Vilaplana i baixar també a peu. Ens hem trobat a Vilaplana ells dos, la Vane i el Joan, l'Àngels i el Josep Maria, la Chris, el Juan i jo, i em enfilat amunt quan manquen dos minuts per un quart d'onze del matí, agafant el Camí dels Garrigots. La caminada en si no ha tingut res d'especial, ja que hem anat per camins força trillats, fàcils i amb el seu encant que es caminar per aquestes muntanyes, properes i una mica oblidades per mi. Sempre guiats per la Vane, encara que ens ha fet fer un petit “tomet” de més, tot passant pel Mas del Pistol, encara que aquest metres de més ho ha pagat ben car ja que les bromes i els riures han estat bastant continuades. Poc es pot dir de la ruta de pujada, amb visita a una cova que jo coneixia, contemplar les restes d'un petit rusc excavat al costat d'un marge ple herba, visionar la font (arruïnada) de la Mussara, veient per on entrava l'aigua i per on la treien, a més del paisatge del que hem gaudit. Durant tota la pujada ha fet força calor, amb un bon “solet”, encara que a partir del Camí dels Masos hem pogut constatar les boires que ens rodejaven però no ens arribaven.
Quan arribàvem al poble ensorrat de la Mussara hem comentat les llegendes sobre efectes paranormals que parlen d'aquest poble, conversa que ha constituït un altre motiu de rialles.
Al refugi de la Mussara ja ens estaven esperant, ja que els “nuvis” ho tenien encomanat, i de seguida ha arribat la Rosa, ja que ella no pot caminar. Per menjar, un bon plat de macarrons, llonganissa amb patata i tomàquet a la brasa i un pastís, tot això ben regat amb vi, aigua, xopet d'herbes i alguna “copeta” de més, sense mancar les patates, olives arbequines, cerveses i llimonades abans de començar. A la sobre-taula, i sobre tot abans del postre, el qual hem hagut d'esperar una bona estona, hem aprofitat per fer uns regals als nuvis, els quals s'han emocionat una mica. Durant tota l'estona ha regnat el bon humor amb recordatori de com es van conèixer. Una persona que també s'ha quedat a dinar amb la família es la que ens ha fet la fotografia de grup, que per cert, una vegada a casa, crec que la col·locació de les estrelles de la jornada no era la correcta, darrera del tot.
Mentre hem estat aquí dinant i amb la sobre-taula ha entrat una gran quantitat de excursionistes i passejants a prendre cafè o refrecs, i uns pocs també a dinar, que ha estat el que ha provocat el retard en que ens servissin els postres.
Una vegada tot enllestit, ja ens hem posat en marxa, anant a buscar el camí de les Tosques, sense problemes, ja que es un camí força transitat, antic camí de bast, encara que un mica malmès, a trossos atorrentats. El salt d'aigua del barranc, encara de l'Ensens, estava impressionant encara que la lluminositat no li feia justícia.
Sense cap contratemps de cap mena arribem a Vilaplana, on ens diem adéu i fins a la pròxima, quan passem cinc minuts de les sis i després de fer tretze quilòmetres i mig, en total.
El dia en quan al temps, molt bo per les dates que som, i en quan al grup de caminants, no es pot demanar més, bona companyia, amb molta animació, cada vegada que ens reagrupàvem no podien faltar les bromes i el bon humor. No es pot demanar més per un dia de muntanya i celebració.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.


0000000000000000000000000000000000

dijous, 9 de gener de 2014

El Fisc mexicà revela un llistat dels seus deutors



Ànim Montoro, a que no tens pebrots. Està clar que no ja que sortiria els seus "amigatxos", el seu partit i ... potser ell. 

Així haurien d'estar tots els corruptes i no sortir fins que tornin fins l'últim euro que han defraudat
000000000000000

dimecres, 8 de gener de 2014

Quatre periodistes confirmen que la muller de rajoy va avortar a les espanyes en 1998


Segons aquest article la dona del Rajoy va avortar i ell es gai (o sigui "maricón"). Jo parlant d'ell afegiria maldestre, líder de partit corrupte, inepte, "meapìles", possible corrupte, venut al poder financer, i que ha aconseguit fer bo al "sabater" i això que era quasi impossible.
Tothom ha de ser lliure de fer el que vulgui sense perjudicar als altres, però s'ha de saber estar a l'alçada de les circumstancies i el que no es pot fer es dir el "fes el que dic i no el que faig" com ens volien fotre dins del cap quan érem petits. I menys voler amagar les coses quan avui el que voleteja per "inet" acaba assabentar-se de tot. Encara que em reafirmo que tenint present que les dos casuístiques ja fa temps que les vaig sentir, deu haver alguna cosa de veritat encara que no tinc la seguretat de que sigui totalment certa.

A més es un covard que no s'atreveix a donar mai la cara.


00000000000000000000000000000000

dimarts, 7 de gener de 2014

Sacyr va rebre de forma irregular un aval públic per al Canal



I no tindrem la sort de que surti algun sindicat, partit polític, agrupació o alguna entitat que porti davant la justícia als responsables de la concessió de l'aval?. Ja que s'ha de tenir en compte que si al final la concessionària del canal no tona la fiança dipositada (obligatòria per a totes les obres d'envergadura) haurà de pagar el CESCE, o sigui tots els "espanyolitos".
I la pastor que tingui present que el que signa una empresa de les espanyes a l'estranger s'ha de complir, i dins de les espanyes, també. Ja està bé de mafiosos, amb el beneplàcit del govern de torn. O sigui que el viatge se'l podia haver estalviat i fer asseure's al seu despatx als responsables de Sacyr i plantar-lis la canya i no esperar a veure si es soluciona amb beneficis extres a l'empresa per poder tenir una cadira assegurada  quan marxi del govern.

JA ESTÀ BÉ DE COLLONADES!!!


000000000000000000



diumenge, 5 de gener de 2014

Vilanova de Meià, El Cogulló, Cova de les Monges, Sant Serni, Ermita de Meià


Montsec des del Cogulló
Avui ha estat un dia una mica molt mes dur del que em pensava. Hem preparat una ruta que sortint de Vilanova de Meià pugem al Cogulló, a l'ermita de Sant Serni, a la Cova de les Monges, creuem la carretera del Pas Nou, anem fins l'ermita de la Mare de Déu del Puig de Meià per baixar a Vilanova pel camí vell. Per això hem aquedat quatre companys i ens arribem a Vilanova, aparquem, ens preparem i sortim quan manquen molt poc per dos quarts de nou del matí.
La sortida del poble no té problemes ja que està senyalitzada amb pals, així si, fot un fred que pela. Passem pel costat dels antics rentadors i veiem un indicador cap a la Font de l'Ampolla, seguim la seva direcció per visitar-la però com s'allarga i no sabem si encara falta molt o poc, ens tornem a la ruta normal.
S'agafa una pista que després d'una pujada va planejant, quan aquesta fa un fort retomb a la dreta, es segueix per un sender, que segueix planejant. Sembla ser que el camí seguia per aquesta riba del riu, però ara s'ha de creuar a gual i seguir per l'altre riba, fins que trobem el camí (vell per cert) que ve de la carretera i torna a creuar el riu, ara per un pont de fusta. Passem prop de la Cova del Castejon, gran balma, obrada, i on entre-veiem on recollien aigua, ara tot malmès. Una mica abans ens hem hagut de treure roba ja que començàvem a suar. Al poc passem per dins de la Cova del Pansot, també amb restes d'haver estat habitada. Abans el camí passava a tocar per sota, però, em figuro, que des de que no es fa servir el camí passa per dins. Encara té un tros de porta de fusta en un dels laterals.
Arribem a la pista de les antenes, i per dreceres primer ben marcades i després menys, arribem al cim sense cap problema. Aprofitem per esmorzar, fer fotos, contemplar el paisatge i descansar. Només per poder contemplar les vistes que es veuen des d'aquí, ja val la pena pujar-hi, incloent el Cadí, nevat, al fons. Des d'aquí es veu a la carena enllà, un pal, que es a on ens dirigim, al dret, i on trobem el Dolmen del Cogulló. Després baixem al dret cap el nord on trobem un camí no gaire transitat que ens porta a la pista de les antenes i d'allí al Coll de Cabeces, mentre veien quatre voltors que volen per damunt nostre, deuen estar buscant alguna cosa per menjar. Al coll hi ha un cotxe aturat i dos persones que només fan que mirar a on ens dirigim, nosaltres seguim el Camí de Fabregada, deixant-ho abans de la Cabana de l'Andreu. Hi ha una drecera que estalvia un retomb de pista però nosaltres ens l'hem empassat. El sol a aquesta hora es deix sentir, més per la pista que està bastant desprotegida d'arbres. El entorn es preciós. Intentem pujar pel camí vell, però ara es un escòrrec impossible de seguir, pel que hem de passar per la vora dels sembrats. Fins que prop de les runes d'un mas trobem una traça que sembla bona. Passem per darrera de Cal Fontana i entre mig del que podria haver estat la surgència i la petita bassa. La pujada a la Cova de les Monges, anem per rastres, està ple d'ells i s'han de buscar els més clars o fàcils, passem pel costat de runes que son l'antic poble de la Fabregada. Hem intentat anar per camins o rastres molt marcats, no sempre ho hem aconseguit. Pel lloc que he arribat potser no es el més adient, potser es per on marxarem, retrocedint una mica. La Cova de les Monges s'ha de veure no es pot explicar, s'ha de fer una petita grimpada, difícil pels que no tinguin massa mobilitat. Devia haver alguna construcció però està tot caigut, encara que a l'única pared d'obra que queda en peu es veuen els forats on anaven uns cairats. Hi ha un recollidor d'aigua i una coveta, que per a mi era una aljub encara que algun company es pensa que no.
Baixem una mica, per buscar el camí de Sant Serni, el que no ens porta cap dificultat. Sant Serni també està enderrocat, encara que deixa veure l'arranque de les voltes dels arcs i unes arcuacions cegues. Si es veritat que el poble de Fabregada va ser destruït per un terratrèmol, cosa que no dubto però no he trobat massa informació, també fos qui va ensorrar la Cova de les Monges i Sant Serni.
De Sant Serni, al Coll de Cabeces hem trobat un camí vell, que fa que no toquem per res els sembrats. Hem tingut una errada, que per cert ens ha apropat on el wikipedia marca el Castell de Fabregada, però com no ho sabíem, hem rectificat per seguir el camí vell fins a la Cabana del Pubill.
Del Coll de Cabecés a la carretera, anem pel camí vell, tapat al final, no per on està marcat. Es una verdadera llàstima que hagin marcat per fora del camí vell, on encara es poden apreciar totes les aigüeres per desembossar l'aigua. Per on està marcat ara, amb pals indicadors de la Generalitat, potser es millor pel que corren, no ho sé, però es perdre patrimoni abandonar aquests camins. Els que marquen deuen saber pel que ho fan així. El retomb final està molt tapat, però nosaltres hem aconseguit passar.
Una vegada a Pont de Gata, un dels companys ha preferit fer els dos quilòmetres de carretera fins a Vilanova, i estalviar-se la nova pujada, se'l veia una mica cansat i ens ha encoratjat a nosaltres perquè seguíssim la ruta marcada. El que ell no sabia es que nosaltres ens hem trobat una sorpresa desagradable, no han netejat el camí vell que anava a donar un bon retomb, i han arranjat una pujada directíssima, amb cadenes per ajudar, millor quan es baixa, amb tres o quatre esglaons de fusta per salvar la degradació del terreny, amb una pujada de més de 175 mts de desnivell per fer un recorregut de 650 metres, i amb un terreny que es desfà en alguns trossos. Un altre cosa que ells deuen saber el perquè ho han fet, encara que sembla incomprensible. Hi han els cartells que indiquen que es la comunicació per anar del pont a l'ermita, sense donar el tomb per la carretera.
Ja a la pista de la Serra de Paús, cap problema, encara que nosaltres hem fet un parell de dreceres, la segona per una pista que hi figura al mapa de l'ICC però que actualment passa per camps sembrats. A l'ermita hem parat a dinar i a descansar, després de visitar les runes del castell. Jo he arribar completament fos, ja que la pujada anterior m'ha costat molt fer-la, i els companys m'han hagut d'esperar (més de l'acostumat). Aquí ja em vist que el sol estava baixant i ens hagut de tapar, ja que els rajos solars ja no escalfaven.
De l'ermita hem baixat pel camí de Meià, totalment destrossat i brut al començament, on la gent deu baixar per uns escòrrecs incomprensibles. Em sembla que els de la Cabana del Pansot deuen tenir molt a veure. A nosaltres ens agrada molt anar per camins vells però cada vegada es més difícil, entre les pistes que els destrossen, que la gent va més de presa per les pistes i els camins queden abandonats, les dreceres que es fan per poder guanyar uns minutets (o només segons a vegades), i que només uns pocs es preocupen de conservar-les i recuperar-les, es van perdent lentament. Una llàstima.
Hem arribat a Vilanova, quan ja el sol estava quasi amagat per darrera les vessants de la muntanya de Sant Mamet, quan al rellotge de l'església de Sant Salvador està a punt de marcar les sis de la tarda, després de fer més de disset quilòmetres i mig. Encara hem tingut temps de visitar una mica el poble abans de trobar-nos amb el quart company. De tornada hem parat al Pont d'Alentorn a fer un cafè i comprar unes pastes per portar a casa.
El dia en quant al temps ha estat variat, però a la major part del dia ha fet calor. Al matí ens hem hagut de tapar de valent i al vespre una mica. L'excursió en si ha estat fantàstica però dura, en els disset quilòmetres hem fet quasi mil tres-cents metres de desnivell, i això per a mi es massa. La companyia, que he de dir?, com sempre magnífica sense que falti els moments de discussions efusives que li donen un plus a les caminades. Sobre els camins vells abandonats ja he anat parlant sobre la marxa.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.
El perfil es del track una vegada arranjat, treien les errades


00000000000000000000000



00000000000000000000000


dissabte, 4 de gener de 2014

Recordant negatives del PPcorrupte a les lleis de trànsit


Jo encara me'n recordo de la campanya en contra quan el PSOE (corrupte en Andalucia) volia introduir el carnet per punts, ja que com sempre han fet aquell impresentable partit ha estat fer campanyes en contra de les poques coses bones que feien els altres.
També me'n recordo de la famosa frase: "A mí no me gusta que me digan 'no puede ir usted a tanta velocidad', 'no puede comer hamburguesas de tanto' o 'se le prohíbe beber vino'; déjeme que decida por mí, que en eso consiste la libertad", señaló, para continuar: "¿Quién te ha dicho que quiero que conduzcas por mí? Las copas de vino que me tomo, déjeme que las tome tranquilamente; no pongo en riesgo a nadie".
Però com sempre tenen la caverna mediàtica al seu costat, no passa res. A més davant del govern més nefast, mentider, criminal, "meapiles", corrupte i ... poca importància té el que van dit algun dia. El que es desagradable i repugnant es que el ministre fernàndez es posi medalles pel descens de les morts a les carreteres durant el 2013. 
Segons el ministre: "La conciencia y civismo de los conductores, unido a las políticas de seguridad vial y las labores de control han sido factores que han contribuido a esta mejora de los datos. Ojalá, ha deseado el ministro, 2014 termine con una cifra por debajo de los 1.000 fallecidos.". Això després d'haver posat pal a les rodes quan estaven a la oposició.

QUINES GALTES !!!




000000000000000000000000000

divendres, 3 de gener de 2014

Catalanitzador


Com sempre, magnífic el Tomeu.
000000000000000

dijous, 2 de gener de 2014

Sacyr es desploma més d'un 12% després de suspendre les obres del canal de Panamà



Les grans empreses confabulades amb els polítics corruptes de les espanyes, estan tan acostumades a presentar pressupostos a baix preu per aconseguir les obres i/o serveis, i després anar inflant els cobraments a base de suplements força inflats, reals o inventats, es pensen que a tot arreu poden subornar als polítics. O potser es que no els han mullat prou (això es un pensament meu, no afirmo ni nego). A més les USA estaven emprenyats perquè Sacyr els havia fotut l'obra. I bon uns son els americans, indecents i rancorosos (no es el moment de parlar d'aquests). M'agrada veure com corren els politicastres, la bañez i el garcia-margallo. La ministra d'ocupació no sé de que s'ha de preocupar si l'obra no dona feina a les espanyes només beneficis als accionistes, i el d'exteriors corrent a defensar la "marca españa", si aquesta que està per terra gracies a tots ells. Però s'ha defensar els beneficis de les grans empreses, d'aquestes si, del poble, no.




0000000000000000000000000

dimecres, 1 de gener de 2014

Fent el carallot el primer dia d'any


A les 8h.17 i a les 8h.18

No sé on havia llegit que el dia 1 de gener sortiria el sol a les 6h.15m. i que el cel estaria net. Com volia fotografiar la seva sortida, he sortir de casa a un quart de sis del matí i he anat a buscar al Josep Maria, a qui he enredat. Amb cotxe hem pujar fins a la Mussara, hem aparcat davant del cementiri, que per cert està una mica net i amb flores a les tombes; al costat de la bassa hi havien dues caravanes i una furgoneta amb el mateix us, al costat de la bassa. No en vaig més per les rames, i continuo. Pugem fins a les Airasses, on fot un vent fred i molest, pel que baixem a sota del primer cingle, i arrecerats a les parets col·loco el trípode i ens asseiem a esperar. El primer que faig es obrir el termos per beure'ns una mica de te calent. El temps va passant i la foscor no marxa, es veu totes les llums dels pobles i ciutats, entre nosaltres i el mar, però res més. Ens distraiem no parant de "xarrar" i mirant el cel cap el bord i l'oest, el que es deix veure les parets del cinglet, estelat prop i tapat a la llunyania.
El temps va passant. El company em confessa que li estranya molt l'hora que jo he dit, però que a ell li sembla que de segur que serà cap a les vuit. Efectivament tombant les vuit del matí, es comença a veure aclarir cap on ha de sortir el sol, encara que tenim els dubtes del que veurem quan es comença a veure la línia de l'horitzó, ja que pel damunt es veu molt ennuvolat.
Segons la meva màquina de fotografiar a les 8h.15m.30s. es veu la punta de la rodona de dalt del sol aparèixer a l'horitzó. i a les 8.19.04 ja ha sortit totalment, encara que en aquest moment més de la meitat superior està tapada per la nebulositat. A part d'haver estar més de dos hores esperant la sortida, no hem tingut l'oportunitat de veure el sol amb tot el seu esplendor el dia primer d'any. En aquest curt període en que ha sortit el sol, dues parelles diferents han tret el cap un moment pel damunt del cingle i han marxat.
Ho sigui una bona "collonada" per començar l'any, sort que després ens hem refet.
Tal i com teniem preparat, pleguem les andròmines i marxem cap a l'Albiol, tot seguint el GR. Ens desviem per anar a veure el Mas del Pou de Gel i el pou de Gel del Mas del Pou. Com sempre no reculem per anar a buscar el GR i planegem passant dos barranquets, fàcilment i per uns rastres una mica marcats, amb la sorpresa que trobem una font-aljub, seca, amb un rentador al costat, molt malmès, i amb un entorn on li sobren algunes punxoses. Trobem el GR, que el seguim per desviar-nos per visitar el cim de la Torre, marcat com cim de la Mussara en molts mapes, però segons el Ramón Amigó, gran estudiós i al que s'ha de tenir en consideració, el cim es diu de la Torre.
L'entorn del vèrtex i de les rodalies est i sud estan netejades, per a mi, destrossades, però el company em diu que son les noves instruccions encara que ha de passar la maquina trituradora de les restes, jo crec que es quan ho acabarà de destrossar. Baixem cap "El Coll", el primer tros amb dificultat per la quantitat de brossa formada per les restes del que han tallat i de seguida trobant el rastre del camí per on va baixar la marxa que es va fer per aquestes contrades. Una vegada tornat a estar al GR. accelerem el pas ja que ens estan esperant a l'Albiol. Parem un moment a la miranda que hi ha, o ja podem veure l'Albiol, amb el seu castell bastant a prop. Llàstima que ens saltem la font. Arribem al poble on ja ens espera la Montse, i de seguida arriba l'Albert i junts ens anem a esmorzar al restaurant, un esmorzar de forquilla. Jo menjo un plat amb un un pinxo, un tros de cansalada, una botifarra amb seva, unes patates i uns fesols, tot ben fregidet (la botifarra amb seva es per fer una mica de vegetarià ...).
Després i ben tips, la Montse ens porta a la Mussara, on tinc jo el cotxe, i ens anem a donar un petit tomb pel seu entorn, sobre tot per pair l'esmorzar. Quan passen poc de les dues agafem els cotxes i tothom cap a casa, jo cap a Reus, la Montse, el Josep Maria i l'Albert, cap a l'Albiol on l'Albert té el seu cotxe i després tothom, també cap a casa seva.
El dia ha estat molt be, després de la collonada primera, ja que cap el final i una vegada s'ha acabat el te calent, hem passat una mica de fred, amb una mica de vent molest. Però després a la caminada ja amb sol, hem tingut calor, arribant a l'Albiol ben suats. I en quant a la caminada per la Mussara també ha estat calorosa. La companyia molt agradable i el moment de l'esmorzar es per recordar-ho, amb bon ambient i un riure continuo. Llàstima que com sempre, la qualitat de les fotos son molt, però molt, millorables.

0000000000000000000000