"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hipocresia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hipocresia. Mostrar tots els missatges

dijous, 31 d’agost del 2017

Tracte diferenciat, als mitjans de comunicació, dels paisos, segons conveniències


En una crònica en "eldiario.es" referent a les inundacions a Houston (USA), hi ha un comentari d'un lector que tradueixo i copio:

"Els 1.000 morts i 41 milions d'afectats a Índia, Bangladesh i Nepal no han estat suficients per atreure l'atenció de Benjamin Preston i The Guardian, almenys en el que selecciona eldiario. No han pogut competir amb els 31 morts d'Houston".

Trobo molt penós que al nostre país es parli només de les gracies i desgracies dels paisos anomenats "amics", i no de fets molt (però molt) més importants que succeeixen al mon. Es una verdadera llàstima que menyspreem a una part del mon i glorifiquen a un altre, quan hauriem de tractar amb el mateix respecte. 
Això relaciono amb que als mitjans de comunicació d'aquí, incloent els catalans, només parlen de Venezuela i Corea del Nord, per atacar-los. Crec que  els seus líders i governs son tant menyspreables (per no dir paraules malsonants) com els de Aràbia i altres del Golf Pèrsic, Turquia, molts dels paisos africans ..., però amb aquests, amb uns fem negocis,  altres son amics, altres es deixen espoliar subornant als seus dirigents ... o sigui una verdadera hipocresia per tractar d'influenciar sobre la gent, que cada vegada està sent més manipulada sense adonar-se, o sense voler adonar-se, que es pitjor. El pitjor del cas es que aquesta manipulació està donant els seus fruits. Això de la manipulació es més profund i ho deixo per altres moments en que estigui més lúcid. 

http://www.animalpolitico.com/2017/08/desastre-ignorado-las-inundaciones-en-india-bangladesh-y-nepal-que-han-dejado-1200-muertos/

0000000000000000000000000






diumenge, 27 d’agost del 2017

La caverna continua manipulant


Extreta del "facebook"

Es deuen pensar que amb "photoshop" amaguen la realitat. Això es com el estruç que amaga el cap pensant que no passa res ni existeix el que té al davant, quan les fotos amb les pancartes i les xiulades ja ha corregut, al menys, per tot Europa. L'únic que aconsegueixen es enganyar-se ells mateixos. Son tan estúpids que no deuen saber que actualment no es pot amagar res d'aquesta importància, ja que entre la premsa internacional i les xarxes socials, el que succeeix ara, en cinc minuts dona la volta al mon.
Com volen amagar les fotos reals d'una manifestació, on van 500 mil persones, contra el terrorisme?. 

0000000000000000000000


dijous, 18 d’agost del 2016

Rajoy: Mentider i mesquí


És vergonyós que una persona que ha mostrat aquesta tolerància amb la corrupció en el seu propi partit, amb tan escassa sensibilitat democràtica (utilitzant els aparells de l'Estat per destruir als seus adversaris polítics, a alguns dels quals considera en la pràctica com els seus enemics), responsable de la imposició de les polítiques públiques més reaccionàries i repressives que la població a Espanya hagi sofert des que té democràcia, i que han deteriorat enormement la qualitat de vida i benestar de la població, pugui arribar a continuar governant aquest país com a president del Govern espanyol, dirigint un dels partits polítics més corruptes d'Europa. Com pot ser això?
"Vicenç Navarro"
Altres comentaris dignes de llegir: Rajoy nos toma el pelo" i "Un país secuestrado por un mentiroso"
Publicats als diaris digitals Público.es i elDiario.es

Encara que a mi me's igual, el Barça a guanyat la Supercopa de les espanyes, el Madrid la d'Europa, i els espanyols (catalans, bascs, alemanys, cubans ...) estan guanyant medalles als Jocs.
O no més igual?
I aquí continuem parlant, primer la RUI no era més del que es va fer el 9N, després la RUI ens solucionaria tot, ara tornen a dir que potser la RUI no es el millor. Continuem marejant la perdiu, dient que tot va segons el previst. 
Un incís, feia anys que a aquestes dades no hi havia tant poca eufòria pensant en el 11S, o al menys aquesta es la meva impressió.

Foto de "El blog de Ignacio Trillo"



dijous, 10 de desembre del 2015

Fotent canya no es manera de motivar


Ja fa temps que un company em va dir que la actuació del PPcorrupte amb Catalunya s'estudiarà en les universitats de psiquiatria (frase de la que estic completament d'acord), ja que si vols guanyar-te amics has de fer de tot menys menystenir-los ni trepitjar els seus sentiments intentant acabar amb ells. Així es la política del Ppmiserable amb la nostra nació.
Crec que en l'àmbit català està succeint el mateix, encara que la majoria del partit que ho fa, no ho vulgui veure i encara ho trobi bé. Aquí podríem dir que el que no vulguis per tu no ho vulguis pels altres. Estic cada vegada convençut que actuen d'aquesta manera ja que dins del partit hi ha masses dirigents que no estan convençuts de la INDEPENDÈNCIA, inclús que alguns no la volen, i “fotent canya” als altres estan intentant que no s'aconsegueixi, però que la culpa a ulls del poble siguin dels demès. I deixo clar que no parlo del líder.



00000000000000000000000000



dimarts, 8 de desembre del 2015

divendres, 30 d’octubre del 2015

La Hemeroteca posa cada u al seu lloc


Encara que algun vídeo sembla que no comença, tots ho fan. Un amb un anunci de primer.

ATENCIÓ: Rajoy us crida a comparar dades i programes:



Fa una crítica al líder d'un altre partit. QUIN MORRO!!!



I aquí surten 16 dels incompliments de mentider major del regne:


Que es podia esperar d'aquest partit corrupte i lladre, amb un líder mentider i inepte.

0000000000000000000


dimarts, 20 d’octubre del 2015

Historial de l'orgull pepero, ¡¡¡¡LEVANTANDO ESPAÑA!!!!




Si després de llegir això encara hi ha qui vota PP, o es un xuclador o es mereix tot el que li retallin.



0000000000000000000


dilluns, 5 d’octubre del 2015

La CUP no farà president al Mas ... o si

Fa cinc dies vaig enviar aquest text a l'apartat de contacte de la pàgina web de la CUP:

"Jo soc un dels votants fidels des de que la CUP es va presentar a les eleccions per l'Ajuntament de Reus. Això es una cosa que com es normal no es pot demostrar o sigui que haureu de creure en la meva paraula.
Escric aquestes línies en primer lloc per felicitar-vos pel resultat obtingut, encara que crec que ha estat una mica curt, penso degut perquè encara hi ha molta gent que no entén que votar a un partit que estigui embolicat en corrupció es ser còmplice d'ell, i altre gent que encara veu fantasmes en partits que son realment d'esquerres i que el que busca es el millor per a les persones, incloent a les que no els voten.
Deixant a banda aquesta parafernàlia que ara no en porta enlloc, ja hi haurà temps de treballar per això, la meva opinió es que estic completament d'acord amb que l'Artur Mas es el màxim responsable d'un partit  lligat amb corrupció, retallades i la privatització, sobretot de la sanitat, i que a més, encara que vosaltres no ho dieu públicament, ha estat votant mitjançant la coalició CiU a favor de les tesis neoliberals (paraula de moda) del corrupte PP, a Madrid. A més ell i el seu partit era nacionalista però no independentista, però, havia d'haver un però, al meu parer quan va veure que quedava superar pel poble català i se li escapava la senyera, en realitat a tots els partits, ja que el poble va ser el que va començar a liderar la possibilitat de la ruptura, ell va córrer a posar-se al davant i crec que amb encert ens ha portat om som. D'acord que la gent ha empès de valent, però ell se l'ha jugat i encara se la està jugant.
Sincerament crec que es mereix ser el primer president de la República Catalana i després donar-li la puntada de peu al cul, sinó es prou intel·ligent d'apartar-se, i potser portar-lo al jutjat per la corrupció del seu partit.
No sé si aquest comentari tindrà efectes o no, però obro en consciencia i dic el que penso.
Confio poder continuar votar-vos molt de temps, senyal que no haureu perdut les vostres arrels nacionals i socials".

Haurem d'esperar esdeveniments, a més ara ja no tinc tant clar si ha de ser president o no, perquè les notícies que arriben de la governança no em son satisfactòries. No potser que a madrid encara votin  mesures junt al PPSOEcorrupt, per exemple a favor del TTIP, i encara es hora que donin explicacions sobre la sanitat catalana, ja que continuen els intents de privatització, etc.

Val la pena llegir-ho. Es pot baixar d'internet.

00000000000000000




dimecres, 30 de setembre del 2015

24 detalls sobre ISIS i Al-Qaeda que no volen que sàpigues


Es una crònica del mes de maig, però l'assumpte no ha canviat gens. Val la pena mirar-s'ho i comprovar que cada vegada estem més fotuts.

i

00000000000000000000



dilluns, 14 de setembre del 2015

Drama dels refugiats, i el perquè


He copiat íntegrament l'article publicat al "Pais", de Slavoj Zizek, sense traduir, ja que es massa llarg i no en tinc prou coneixements per fer una traducció del tot correcta. Però penso que es molt interessant. Crec que no hi ha cap problema de copiar l'article ja que donen opció a compartir per Facebook i Twiter.

"En su clásico estudio 'On Death and Dying' [en español, 'Sobre la muerte y los moribundos'], Elisabeth Kübler-Ross propuso el famoso esquema de cinco fases sobre la forma en que reaccionamos al enterarnos de que padecemos una enfermedad terminal: la negación (uno simplemente se niega a aceptar el hecho: "Esto no puede estar pasando, no a mí"), la ira (que explota cuando ya no podemos negar el hecho: "¿Cómo me puede pasar esto a mí?"); la negociación (la esperanza de que, sin saber bien cómo, podemos posponer o minimizar el hecho: "Déjame vivir al menos para ver licenciarse a mis hijos"); la depresión (desinversión libidinal: "Me voy a morir, así que ¿para qué molestarse por nada?"); la aceptación ("no puedo luchar contra esto, puedo también prepararme para esto"). Posteriormente, Kübler-Ross aplicó estas fases a cualquier forma de revés catastrófico en el ámbito personal (pérdida de trabajo, muerte de un ser querido, divorcio, drogadicción) y también hizo hincapié en que no se suceden forzosamente en el mismo orden ni han de ser todas esas cinco fases las que experimenten todos los pacientes.
En su clásico estudio 'On Death and Dying' [en español, 'Sobre la muerte y los moribundos'], Elisabeth Kübler-Ross propuso el famoso esquema de cinco fases sobre la forma en que reaccionamos al enterarnos de que padecemos una enfermedad terminal: la negación (uno simplemente se niega a aceptar el hecho: "Esto no puede estar pasando, no a mí"), la ira (que explota cuando ya no podemos negar el hecho: "¿Cómo me puede pasar esto a mí?"); la negociación (la esperanza de que, sin saber bien cómo, podemos posponer o minimizar el hecho: "Déjame vivir al menos para ver licenciarse a mis hijos"); la depresión (desinversión libidinal: "Me voy a morir, así que ¿para qué molestarse por nada?"); la aceptación ("no puedo luchar contra esto, puedo también prepararme para esto"). Posteriormente, Kübler-Ross aplicó estas fases a cualquier forma de revés catastrófico en el ámbito personal (pérdida de trabajo, muerte de un ser querido, divorcio, drogadicción) y también hizo hincapié en que no se suceden forzosamente en el mismo orden ni han de ser todas esas cinco fases las que experimenten todos los pacientes.
¿No es acaso la reacción de la opinión pública y las autoridades de Europa occidental ante el flujo de refugiados de África y Oriente Próximo una combinación similar de reacciones dispares? Hay (cada vez menos) negación: "No es tan grave, simplemente no hagamos caso". Hay ira: "Los refugiados suponen una amenaza a nuestra forma de vida, ocultan entre ellos a fundamentalistas musulmanes, ¡habría que pararlos como fuera!". Hay negociación: "¡Vale, establezcamos cuotas y apoyemos campos de refugiados en sus propios países!". Hay depresión: "¡Estamos perdidos, Europa se está convirtiendo en 'Europistán'!". Lo que falta es la aceptación, que en este caso habría implicado un plan pan-europeo coherente sobre cómo afrontar la cuestión de los refugiados.
Así pues, ¿qué hacer con los cientos de miles de desesperados que esperan en el norte de África, huyendo de la guerra y el hambre, tratando de cruzar el mar y de encontrar refugio en Europa? Hay dos respuestas principales. Los liberales de izquierda manifiestan su indignación ante la forma en que Europa está permitiendo que miles de personas se ahoguen en el Mediterráneo; su propuesta es que Europa debe demostrar su solidaridad y abrir sus puertas de par en par. Los populistas anti-inmigrantes reclaman que debemos proteger nuestro estilo de vida y dejar que los africanos resuelvan sus problemas. Ambas soluciones son malas, pero ¿cuál es peor? Parafraseando a Stalin, las dos son peores. Los mayores hipócritas son los que abogan por abrir las fronteras: en el fondo saben que eso nunca va a pasar porque instantáneamente daría lugar en Europa a una revuelta populista. Encarnan el 'alma bella' que se siente superior al mundo corrompido a la vez que participan secretamente en él.
El populista anti-inmigrante también sabe muy bien que, abandonados a sí mismos, los africanos no conseguirán cambiar sus sociedades. ¿Por qué no? Porque nosotros, los europeos occidentales, estamos impidiéndoselo. Fue la intervención europea en Libia lo que sumió al país en el caos. Fue el ataque estadounidense a Irak lo que creó las condiciones para el surgimiento del ISIS. La guerra civil en curso en la República Centro Africana entre el sur cristiano y el norte musulmán no es sólo una explosión de odio racial; se desencadenó por el descubrimiento de petróleo en el norte: Francia (relacionada con los musulmanes) y China (relacionada con los cristianos) están peleando por el control de los recursos petroleros mediante testaferros.
Sin embargo, el caso más claro de nuestra culpabilidad es el Congo de hoy, que está surgiendo de nuevo como el "corazón de las tinieblas" de África. El artículo de portada de la revista Time del 5 de junio de 2006 se tituló "The Deadliest War in the World" ["La guerra más mortífera del mundo"], un detallado documento de la forma en que alrededor de cuatro millones de personas han muerto en el Congo como consecuencia de la violencia política a lo largo de la última década. No hubo a continuación ni rastro de las habituales protestas humanitarias, como si algún tipo de mecanismo de filtrado hubiera impedido que esta noticia alcanzara todo su impacto. Para expresarlo de manera cínica, Time había seleccionado la víctima equivocada en el debate sobre la hegemonía del sufrimiento; debería haberse centrado en la lista de sospechosos habituales: las mujeres musulmanas y su difícil situación, opresión en el Tíbet... ¿Por qué semejante ignorancia?
Ya en 2001, una investigación de la ONU sobre la explotación ilegal de recursos naturales en el Congo encontró que el conflicto en el país gira principalmente en torno al acceso, control y comercio de cinco recursos minerales claves: coltán, diamantes, cobre, cobalto y oro. Tras la fachada de la guerra racial, vislumbramos por tanto el funcionamiento del capitalismo global. El Congo ya no existe como un estado unido; se trata de una multiplicidad de territorios gobernados por caudillos locales que controlan su parcela de terreno con un ejército que, por regla general, incluye a niños drogados. Cada uno de estos caudillos mantiene relaciones comerciales con una empresa o corporación extranjeras que explotan la riqueza, sobre todo minera, de la región. Lo irónico del asunto es que muchos de estos minerales se utilizan en productos de alta tecnología, como ordenadores portátiles y teléfonos móviles.
Así pues, olvídense del comportamiento salvaje de la población local; basta con retirar de la ecuación las empresas extranjeras de alta tecnología y se desmorona todo el edificio de la guerra racial alimentada por viejas pasiones. Por aquí es por donde deberíamos empezar si realmente queremos ayudar a los africanos y parar el flujo de refugiados. Lo primero es recordar que la mayoría de los refugiados procede de "estados fallidos", estados en los que la autoridad pública es inoperante en mayor o menor grado, al menos en una medida considerable (Siria, Líbano, Irak, Libia, Somalia, Congo...). Esta desintegración del poder del estado no es un fenómeno local sino una consecuencia de la economía y la política internacionales; en algunos casos, como Libia e Irak, incluso un resultado directo de la intervención de Occidente. Está claro que este aumento de "estados fallidos" no es una desgracia no intencionada sino también una de las formas en que las grandes potencias ejercen su colonialismo económico. Debería observarse asimismo que las semillas de los «estados fallidos» de Oriente Próximo hay que buscarlas en las fronteras arbitrarias dibujadas después de la Primera Guerra Mundial por el Reino Unido y Francia, que crearon así una serie de estados "artificiales": al unir a suníes de Siria e Irak, el ISIS está, en última instancia, reuniendo lo que dejaron desunido los amos coloniales.
No se puede dejar de señalar el hecho de que algunos países no demasiado ricos de Oriente Próximo (Turquía, Egipto, Irán, etc.) se han abierto mucho más a los refugiados que los realmente ricos (Arabia Saudí, Kuwait, Emiratos, Qatar...). Arabia Saudí y Emiratos no reciben ningún refugiado aunque son colindantes con el ámbito de la crisis, además de ricos y culturalmente mucho más cercanos a los refugiados (en su mayoría musulmanes) que Europa. Arabia Saudí incluso ha devuelto a algunos refugiados musulmanes de Somalia; todo lo que ha hecho ha sido aportar 280 millones de dólares como apoyo a la educación de los refugiados. ¿Será porque Arabia Saudí es una teocracia fundamentalista que no puede permitir ningún intruso extranjero? Efectivamente, pero también debería tenerse en cuenta que esa misma Arabia Saudí está totalmente integrada en Occidente en el plano económico: desde el punto de vista económico, ¿no son Arabia Saudí y Emiratos meros destacamentos del capital occidental, estados que dependen totalmente de sus ingresos petroleros? La comunidad internacional debería ejercer una presión máxima sobre Arabia Saudí (y Kuwait, y Qatar, y...) para que cumpla con su deber y acepte un gran contingente de refugiados, sobre todo porque, al apoyar a los rebeldes anti-Asad, Arabia Saudí es en gran parte responsable de la situación en Siria.
Otra de las características que comparten estos países ricos es el surgimiento de una nueva esclavitud. Si bien el capitalismo se legitima como el sistema económico que implica y promueve la libertad personal (como condición de funcionamiento del mercado), ha generado esclavitud como parte de su propia dinámica: aunque la esclavitud quedó prácticamente extinta a finales de la Edad Media, hizo explosión en las colonias desde la primera modernidad hasta la guerra civil americana. Puede aventurarse la hipótesis de que hoy,con la nueva era del capitalismo global, también está surgiendo una nueva era de esclavitud. A pesar de que ya no exista la condición legal de esclavos, la esclavitud adquiere una multitud de nuevas formas: millones de trabajadores inmigrantes en la península de Arabia (Emiratos, Qatar, etc.) que se ven privados 'de facto' de derechos y libertades básicas; el control total de millones de trabajadores de fábricas de Asia en condiciones de explotación, a menudo directamente organizadas como campos de concentración; el empleo masivo de trabajo forzoso en la explotación de recursos naturales en muchos estados del África Central (el Congo, etc.).
Tampoco tenemos que buscar tan lejos. Al menos siete personas murieron el 1 de diciembre de 2013 cuando en una fábrica de ropa de propiedad china en una zona industrial de la ciudad italiana de Prato, a diez kilómetros del centro de Florencia, se produjo aquel domingo un incendio que costó la vida a los trabajadores atrapados en un improvisado dormitorio construido con cartón en el mismo sitio. El accidente se produjo en la zona industrial de Macrolotto de la ciudad de Prato, conocida por su gran número de fábricas de ropa. Riberto Pistonina, sindicalista local, comentó: "Nadie podrá decir que le ha sorprendido, porque todo el mundo sabía desde hace años que, en la zona entre Florencia y Prato, cientos de personas, si no miles, están viviendo y trabajando en condiciones de cuasi-esclavitud". Sólo Prato tiene al menos 15.000 (chinos) legalmente registrados sobre una población total de menos de 200.000 habitantes, con más de 4.000 empresas de propiedad china. Se cree que en la ciudad están viviendo de manera ilegal unos cuantos miles más de inmigrantes chinos que trabajan hasta 16 horas al día en la producción de ropa barata para una red de mayoristas y talleres.
No tenemos por tanto que buscar muy lejos, en los suburbios de Shanghai (o en Dubai y Qatar), la vida miserable de los nuevos esclavos, e hipócritamente criticamos a China. La esclavitud puede estar justo aquí, en nuestra casa; simplemente no la vemos (o, más bien, fingimos que no la vemos). Esta nueva segregación 'de facto', esta explosión sistemática del número de diferentes formas de esclavitud 'de facto', no es un accidente lamentable sino una necesidad estructural del capitalismo global de hoy. Ésta es quizás la razón por la cual los refugiados no quieren ir a Arabia Saudí, aunque ¿no son los refugiados que vienen a Europa quienes se ofrecen a convertirse en barata mano de obra precaria, en muchos casos a costa de los trabajadores locales, que reaccionan ante esta amenaza adhiriéndose a los populistas anti-inmigrantes? Para la mayoría de ellos, ésa será la realidad de la consecución de su sueño.
Los refugiados no sólo están escapando de su tierra natal asolada por la guerra, sino que también están poseídos por un cierto sueño. Podemos ver una y otra vez en nuestras pantallas a refugiados en el sur de Italia que han dejado claro que no quieren quedarse allí, que en su mayoría quieren vivir en los países escandinavos. ¿Y qué pasa con los miles que acampan alrededor de Calais, que no están satisfechos con Francia sino que están dispuestos a arriesgar sus vidas por entrar en el Reino Unido? ¿Y con las decenas de miles de refugiados en los países balcánicos que desean llegar, al menos, a Alemania? Exponen este sueño como un derecho incondicional y demandan a las autoridades europeas no sólo comida y atención médica adecuadas sino también transporte hasta el lugar de su elección. Hay algo enigmáticamente utópico en estas exigencias imposibles: como si fuera deber de Europa hacer realidad su sueño, un sueño que, por cierto, está fuera del alcance de la mayoría de los europeos (¿cuántos europeos del sur y del este preferirían también vivir en Noruega?). Se puede observar en este punto la paradoja de la utopía: precisamente cuando las personas se encuentran en situación de pobreza, angustia y peligro y cabría esperar que se dieran por satisfechas con un mínimo de seguridad y bienestar, estalla la utopía absoluta. En el caso de los refugiados, la dura lección consiste en que "Noruega no existe", ni siquiera en Noruega. Tendrán que aprender a censurar sus sueños: en lugar de correr tras ellos en la realidad, deberían centrarse en cambiar la realidad.
Hay que ser muy claros en este punto: tiene que abandonarse la idea de que la protección del estilo específico de vida de uno mismo es en sí mismo una categoría proto-fascista o racista. Si no lo hacemos así,abrimos el paso a la ola anti-inmigrante que crece en toda Europa y cuya señal más reciente es el hecho de que, en Suecia, el anti-inmigrante Partido Demócrata ha superado por primera vez a los socialdemócratas y se ha convertido en el partido más fuerte del país. La reacción tópica de la izquierda liberal es, por supuesto, una explosión de moralismo arrogante: en el momento en que damos la más mínima credibilidad al lema "protección de nuestro modo de vida", ya comprometemos nuestra posición puesto que proponemos una versión más modesta de lo que los populistas anti-inmigrantes defienden abiertamente. ¿No es ésta la historia de las últimas décadas? Los partidos centristas rechazan el racismo declarado de los populistas anti-inmigrantes pero, al mismo tiempo, manifiestan "su comprensión de las preocupaciones" de la gente común y corriente y proponen una versión más "racional" de esa política.
No obstante, si bien hay un punto de verdad en esta reacción, se debería rechazar sin embargo la actitud humanitaria predominante en la izquierda liberal. Las quejas que revisten de moralidad la situación (la murga de que "Europa ha perdido empatía, es indiferente al sufrimiento de los demás", etc.) no son más que el anverso de la brutalidad contra los inmigrantes. Comparten el supuesto, que en modo alguno es evidente por sí mismo, de que una defensa del estilo propio de vida excluye un universalismo ético. Debería por lo tanto evitarse el dejarse atrapar en el juego liberal de "cuánta tolerancia podemos permitirnos", ¿o es que deberíamos aplicar la tolerancia si impiden a sus hijos asistir a escuelas públicas, si obligan a sus mujeres a vestirse y comportarse de una determinada manera, si arreglan los matrimonios de sus hijos, si maltratan a los homosexuales que haya entre ellos...? En este nivel, por supuesto, nunca seremos lo suficientemente tolerantes, o somos ya y siempre excesivamente tolerantes, pasamos de los derechos de la mujer, etc. La única manera de salir de este punto muerto es ir más allá de la simple tolerancia hacia los demás: no nos limitemos a respetar a los demás, ofrezcámosles inmediatamente luchar en común puesto que nuestros problemas son hoy comunes.
Se impone, por tanto, ampliar la perspectiva: los refugiados son el precio de la economía global. En nuestro mundo global, los productos circulan libremente pero las personas, no: están surgiendo nuevas formas de segregación. La cuestión de las barreras porosas, de la amenaza de ser inundado por extranjeros, es estrictamente inmanente al capitalismo global, es un índice de lo que hay de falso en la globalización capitalista. Es como si los refugiados quisieran ampliar también a las personas la libre circulación global de los productos. Si bien las grandes migraciones son una constante en la Historia de la humanidad, su principal causa en la Historia moderna son expansiones coloniales: antes de la colonización, los países del Tercer Mundo eran principalmente comunidades locales autosuficientes y relativamente aisladas; fue la ocupación colonial la que desmontó las vallas de esta forma de vida tradicional y dio lugar a migraciones renovadas a gran escala (también mediante la trata de esclavos).
La ola actual de migraciones en Europa no es una excepción. En Sudáfrica, hay más de un millón de refugiados de Zimbabue expuestos a los ataques de los pobres locales por robarles su trabajo. Y habrá más, y no sólo debido a conflictos armados sino a más "estados sin ley", crisis económicas, desastres naturales, cambio climático, etc. Ahora se sabe que, a raíz de la catástrofe nuclear de Fukushima, las autoridades japonesas pensaron por un momento en que tuviera que evacuarse la totalidad del área de Tokio (20 millones de personas). ¿A dónde tendrían que haber ido? ¿En qué condiciones? ¿Debería habérseles entregado un pedazo de tierra o dispersarlos por el mundo? ¿Qué ocurriría si el norte de Siberia se volviera más habitable y apropiado para la agricultura mientras que grandes extensiones subsaharianas se volvieran demasiado secas para que viva allí una gran población, cómo se organizaría el intercambio de población? Cuando ocurrían en el pasado cosas similares, los cambios sociales se producían de manera espontánea, salvaje, con violencia y destrucción, perspectiva que resulta catastrófica en las condiciones actuales, con armas de destrucción masiva a disposición de todas las naciones.
La principal lección que hay que aprender, por tanto, es que la humanidad debería estar preparada para vivir de una manera más "plástica" y en plan nómada: cambios locales o globales en el medio ambiente pueden imponer la necesidad de transformaciones sociales inauditas a gran escala. Una cosa está clara: la soberanía nacional tendrá que redefinirse de manera radical y tendrán que inventarse nuevos niveles de cooperación global. ¿Y qué decir de los inmensos cambios en la economía y el consumo debidos a nuevos patrones climáticos o a la escasez de agua y de fuentes de energía? ¿Mediante qué procesos de decisión se decidirán y ejecutarán dichos cambios? Habrá que romper una gran cantidad de tabúes y adoptar una serie de medidas complejas.
En primer lugar, Europa tendrá que reafirmar su pleno compromiso de proporcionar medios para la supervivencia digna de los refugiados. No debería cederse a ninguna componenda: las grandes migraciones son nuestro futuro y la única alternativa a este compromiso es una barbarie renovada (lo que algunos llaman «choque de civilizaciones»).
En segundo lugar, como consecuencia necesaria de este compromiso, Europa debe organizarse e imponer normas y regulaciones claras. Debe reforzarse el control estatal de la corriente de refugiados mediante una vasta red administrativa que abarque la totalidad de la Unión Europea (para evitar barbaridades locales como las de las autoridades de Hungría y Eslovaquia). A los refugiados debe garantizárseles su seguridad, pero también les debe quedar claro que tienen que aceptar el lugar de residencia que les asignen las autoridades europeas, además de respetar las leyes y normas sociales de los estados europeos: ni la más mínima tolerancia a la violencia religiosa, sexista o racial venga de donde venga, ni derecho alguno a imponer la propia forma de vida o religión a los demás, respeto a la libertad de cada individuo a abandonar sus costumbres comunitarias, etc. Si una mujer opta por taparse el rostro, debe respetarse su elección pero, si opta por no cubrírselo, tiene que estar garantizada su libertad de obrar así. Efectivamente, una serie de reglas como éstas privilegian en el fondo el estilo europeo occidental de vida, pero es el precio de la hospitalidad europea. Estas reglas deberían establecerse y aplicarse con claridad, mediante medidas represivas (contra fundamentalistas extranjeros, así como contra nuestros propios racistas anti-inmigrantes) en caso necesario.
En tercer lugar, habrá que inventar un nuevo tipo de intervenciones internacionales: intervenciones militares y económicas que eviten trampas neocolonialistas. ¿Qué tal si fuerzas de Naciones Unidas garantizaran la paz en Libia, Siria o el Congo? Los casos de Irak, Siria y Libia demuestran cómo una forma incorrecta de intervención (en Irak y Libia) así como la falta de intervención (en Siria, donde, bajo la apariencia de no intervención, potencias externas, de Rusia a Arabia Saudí, están implicadas al máximo) terminan en el mismo punto muerto.
En cuarto lugar, la tarea más difícil e importante es un cambio económico radical que debería abolir las condiciones que generan refugiados. La causa última de los refugiados es el propio capitalismo global actual y sus juegos geopolíticos y, si no lo transformamos radicalmente, inmigrantes procedentes de Grecia y de otros países europeos se sumarán pronto a los refugiados africanos. Cuando yo era joven, el intento organizado de regular el interés común se llamaba comunismo. Tal vez deberíamos reinventarlo. Tal vez sea ésta nuestra única solución a largo plazo.
¿Es todo esto una utopía? Puede ser, pero si no lo hacemos, entonces es que estamos realmente perdidos y nos merecemos estar perdidos".

Slavoj Zizek, filósofo y crítico cultural, es profesor en la European Graduate School, director internacional del Birkbeck Institute for the Humanities (Universidad de Londres) e investigador senior en el Instituto de Sociología de la Universidad de Liubliana. Su obra 'Menos que nada. Hegel y la sombra del materialismo dialéctico' (Akal) se publicará en septiembre.


000000000000000000000000


diumenge, 23 d’agost del 2015

Més de mil immigrants morts al Mediterrani ...



Encara que està extret d'una revista satírica, en realitat no es un acudit, es una penosa realitat. Les explicacions que dona la persona del dibuix estan incompletes ha que hauria d'afegir, que les guerres interminables estan per poder continuar saquejant les riqueses d'aquells països, urani, or, plata, coltan (unió de la columbita i la tantalita, que serveix per fer condensadors d'equips electrònics), fusta, etc., i que els dictadors estan ajudats pels països explotadors sense que la població local en pugui fer res. 

I mentre, les societats "civilitzades" mirem cap un altre costat, ja que això no es el nostre problema.

00000000000000000000000000


diumenge, 28 de juny del 2015

Tractant amb l'enveja


En aquest moment en que els miserables i corruptes que han perdut el poder després d'unes eleccions democràtiques, es dediquin a buscar fins i tot, si un dels elegits pel poble es va masturbar de jove per desacreditar-ho, ja que no poden permetre que lis hagin "robat" la seva cadira, resulta que surt a la palestra un ex-twittero que havia fet uns twits in-apropiats i ofensius fa una colla d'anys. La persona afectada per la "broma" ha declarat que no es troba ni una mica ofesa, encara que els miserables vulguin continuar furgant.
En honor i agraïment a la persona no ofesa, la senyora Irene Villa, he copiat aquí una entrada que va fer a la seva pàgina de "facebook". 

TRACTANT AMB L'ENVEJA

Explica una rondalla que una vegada una serp va començar a perseguir a una cuca de llum; aquesta fugia molt ràpid i plena de por de la feroç depredadora, però la serp no pensava desistir en el seu intent d'aconseguir-la.
La cuca de llum va poder fugir durant el primer dia, però la serp no desistia, dos dies i gens, al tercer dia, ja sense forces, la cuca de llum va detenir el seu agitat vol i li va dir a la serp: Puc fer-te tres preguntes?
No acostumo concedir desitjos a ningú, però com et vaig a devorar, pots preguntar, va respondre la serp.
Llavors digues-me:
Pertanyo a la teva cadena alimentosa?
No!, va contestar la serp.
Jo et vaig fer algun mal?
No!, va tornar a respondre la seva caçadora.
Llavors, Per què vols acabar amb mi?
Perquè no suporto veure't brillar!, va ser l'última resposta de la serp.
Molts de nosaltres ens hem vist embolicats en situacions on ens preguntem: Per què em passa això si jo no he fet gens dolent?
Senzill... perquè hi ha alguns(as) que no suporten veure't brillar.
La "enveja" és un dels pitjors sentiments que podem tenir.
El fet que envegin els teus assoliments, el teu èxit, etc., que envegin veure't brillar! et va a afectar en més d'una ocasió, però quan això passi, no deixis de brillar!, continua sent tu mateix(a), segueix donant el millor de tu, segueix fent el millor, no permetis que et facin mal, no permetis que et fereixin...segueix brillant i no podran tocar-te!, perquè la teva llum seguirà intacta, perquè sempre hi haurà qui et recolzi, perquè la teva petjada romandrà, perquè el record del que vas ser i vas fer quedarà, passi el que passi!

Persones com tu, senyora Irene Villa, son les que es necessiten en aquest mon i no els miserables, i corruptes de molts dels nostres polítics i tota la colla de bufons mediàtics que els rodegen. 



000000000000000000000


dijous, 28 de maig del 2015

Breus comentaris sobre les eleccions


Primer i donant una petita ullada als resultats de les ultimes eleccions, amb l'àmbit de totes les comunitats autònomes, hi ha un xifres que son perquè s'ho facin mirar els votants:

Global en totes les autonomies:
Més de 6 milions de votants han votat a un partit que el jutjaran per corrupte. El jutge els demana una fiança d'1 milió dos-cents mil euros. Al partit, com es normal els no tresorers actuals ni anteriors surten xiulant.
Andalusia:
Més d'1 milió tres-centes mil votants ho han fet a un partit que molt parlar de la no corrupció, però té la majoria de càrrecs anteriors, imputats, i no els foten fora ni del partit ni de les institucions.
Més d'1 milió cent-mil de votants a un altre partit, pertanyen als 6 milions d'abans.
Catalunya:
Més de 668 mil votants ho han fet a una coalició, on un partit té la seu social embargada pel jutjat i l'altre ja va ser declarada corrupte i va haver de tornar uns diners que havien robat, i els líders ni es van immutar.

Aquests números semblen una innocentada, però son realitat.

Amb això vull demostrar que si els mesquins i miserables de bastants polítics ens roben (els altres deuen mirar per un altre lloc) es perquè el poble vol. Es igual que si jo vaig normalment a comprar a un comerç i cada vegada que vaig em cobra de més, si jo continuo anant, el resultat es que el comerç es un lladre però jo soc un estúpid. 
I no val les declaracions de molts corruptes que si tornen a sortir elegits, s'escuden amb que el poble els vol, SENYORS HIPÒCRITES (Uf perdó per dir-vos senyors) CONTINUEU SENT LLADRES i haveu d'anar a la presó.

Entrant a les de Reus, només dir que jo m'he alegro que tots aquests partits que a cada elecció surten nous i es fan per rebequeria i atac de banyes, no tinguin cap regidor. L'excepció va ser a les últimes, on va sortir un, amb dos regidors. Per cert aquest partit es devien pensar que aquest any arrasarien i com s'han quedat igual estan molt tristos.
Com anècdota dir que si els vots de MR-AO-E haguessin anat a la CUP, aquesta formació s'hauria quedat amb els mateixos regidors. Si els de la Llista Unitària haguessin anat a Esquerra,  aquests haurien tingut un regidor més. I per finalitzar, si els de De Nou Reus  i Ara Reus haguessin anat a CiU aquest hauria tingut un regidor més, però Ara Reus ara té 2, o sigui en el còmput haurien perdut 1. Ara em fixo que el Cervera, segons ell, no li fa el llit al Pellicer, o sigui aquests últims càlculs no compten.

Com a conclusió només em queda un apunt, que el que roba es un delinqüent, el que no ho fa però ho sap es un encobridor, i el que es deixa es estúpid.

El que em sap greu es que el Independentisme va de baixa. HA HA HA. Calculen que han votat a partits que advoquen per la INDEPENDÈNCIA, uns 300.000 més que a les europees. Jo no ho puc comptar ja que tot l'entramat de "partidets" no sé on es posicionen.


I quanta raó tenen aquests Verds Valencians


=========================




dimecres, 27 de maig del 2015

Vaga de subcontractats


Jo vull contribuir a la difusió d'aquest abús per una de les companyies que es diuen punteres, però que ho fan trepitjant als treballadors. Aquí porta aquest model de societat en que vivim.

Aquesta és també la nostra vaga
Els i les treballadores de les empreses contractades i subcontractades de Movistar estan en vaga indefinida a tot l’Estat des de fa dies. Son els treballadors/es que sovint veiem a dalt d'escales al carrer arreglant un cable de telèfon, els que ens venen a casa a instal·lar una línia. En definitiva, són treballadors/es que la privatització de Telefònica els 1990's va abocar a ser subrogats a altres empreses, amb condicions laborals escandaloses.
Actualment els i les treballadores d'aquestes empreses pateixen una explotació salvatge, amb jornades laborals que poden arribar a 12 hores diàries i treballant caps de setmana. A més, en molts casos treballen per feina feta. És a dir, si no acaben la feina, no cobren. Jornades laborals molt llargues i treball a preu fet són un còctel explosiu: provoquen molts accidents laborals, de vegades amb la mort del treballador/a.
L'estratègia de Telefònica-Movistar repartir els serveis en milers de petites genera prejudicis als/les treballadores però també als/les usuàries. Als primers els destrossa les condicions laborals i els enfonsa els salaris, amb sous que no arriben als 900 € per jornades de més de 10 h. Als segons ens obliga a passar per infinits d'intermediaris abans de poder resoldre una incidència.
El proper increment en 5 € al mes en cada línia fixa (60€ l'any) no servirà per a millorar el servei, ja que Telefònica-Movistar segueix apostant per retallar plantilla, externalitzar serveis i explotar els i les treballadores de les empreses contractades i subcontractades.
La seva vaga és una vaga necessària i justa. Justa perquè busca acabar amb l'explotació i la degradació de les condicions de vida dels treballadors/es. I també combatre una pràctica laboral que moltes empreses grans estan promovent. I és necessària perquè si evitem que la totpoderosa Movistar se surti amb la seva, establim un precedent que serveixi d'advertència a altres empreses que obliguen a treballadors/es a fer-se falsos autònoms o contracten a petites empreses per fer activitats pròpies de la matriu.

Ni als treballadors/es ni als usuaris/es
Cap abús més de Telefònica-Movistar!!





divendres, 15 de maig del 2015

Les espanyes la número 172 del mon, tenint em compte l'atur


Encara que la relació no es del tot fiable, ja que hi ha alguns paisos que la taxa es estimativa, i no en tots, les dades corresponen al mateix any, en aquesta publicació de la C.I.A. (Central Intelligence Agency), The World Factbook, hi figura les espanyes com el país 172 de 204.  
Menys mal que a partir del setembre començarem un període de transició per marxar de les espanyes. Al menys això espero i confio.

Imatge de la web: https://sabotijo.wordpress.com/

00000000000000000000000000


dijous, 9 d’abril del 2015

Perquè ningú pot confiar amb el mentider major del regne?


Si algú encara dubte que el miserable president del govern de les espanyes no ha estat el causant de portar al país a la major de les misèries, de les que ningú es podria haver imaginat, val la pena llegir aquest article, que anomeno a continuació, i no copio per la seva extensió.

¿Por qué nadie puede confiar en Rajoy?
"El actual presidente del Gobierno ha llevado a España al borde del abismo político, económico y social, lo que será su fin, pero el daño que ha hecho durará generaciones" (enllaç ->)

Sincerament crec que val la pena llegir-lo, encara que es una mica llarg, i en alguns moments parla de xifres, però penso que son entenedores al públic en general. En síntesis et diu el que ha fet i algunes pinzellades, molt aclaridores, del que podia haver fet. Però només profunditzant en la part econòmica, no en la política ni en la ideològica. 


Molt encertada la frase d'un elegible de Madrid, d'un partit que per cert no penso votar: 
"Cuando llegó la austeridad, en lugar de quitar grasa, el PP cortó una pierna"

0000000000000000000000


dimecres, 1 d’abril del 2015

"La Fiesta Nacional", demostrant el que es el país


Una vegada més copio, traduït, un text del blogguer "Gazzeta del Apocalipsis", que com sempre i ja ens té acostumats, no té desaprofitament. Soc conscient de que els seus articles son difícils d'assimilar , ja que cada vegada estem més aborrallonats.
Es una traducció feta per mi amb l'ajut d'un corrector, pel que pot haver errors, però es el millor que he sabut fer.
I per acabar-ho d'arrodonir els mesquins del govern de les espanyes, baixen l'IVA d'aquests espectacles denigrants, i en canvi els dels medicaments, actes culturals, material d'ensenyament els deixen a tipo màxim.

"Quan parlem de maltractament als animals disfressat de “tradició i cultura”, òbviament l'exemple més paradigmàtic, vomitiu i repugnant d'això són les curses de braus i altres festivals similars, en els quals un conjunt de degenerats es reuneixen per veure com una sèrie de persones torturen a un animal fins a matar-ho.
No existeix un espectacle a tot el món que sigui capaç de plasmar un nivell tan elevat de vilesa, misèria humana i covardia, com el qual ens ofereix una cursa de braus.
Molta gent contrària a aquest infame espectacle, tendeix a focalitzar les seves ires sobre els toreros o les persones que salten a l'arena enfrontar-se amb l'animal.
Però si ho analitzem fredament, i encara que resulti paradoxal, el torero és potser l'únic dels implicats que mereix un mínim respecte.
Sí, és cert: es guanya la vida torturant i matant animals, com esgrimiran els  defensors dels animals.
Però siguem sincers: això no li allunya massa d'un empleat d'escorxador, encarregat d'executar diàriament a milers de porcs, pollastres o vaques indefensos, amb la diferència que el “destre” arrisca la seva integritat física amb això.
Aquí, els autèntics éssers mesquins i depravats són les persones que paguen diners per assistir a l'espectacle.
Un conjunt de covards, morbosos i sàdics que no tenen el valor de baixar a la sorra a enfrontar-se al toro per complir amb aquesta “noble tradició que tant diuen estimar”.
Si realment estimessin la tauromàquia i la consideressin “un noble enfrontament entre l'home i l'animal”, tal com ells la qualifiquen, no s'ocultarien darrere d'altes barreres de fusta, ni s'asseurien en inaccessibles graderies a diversos metres per sobre de l'arena. Estarien a baix, en contacte directe amb “la festa” i amb el risc que comporta.
I és que per més que ho neguin, en el més profund dels seus cors, aquests éssers roïns i hipòcrites alberguen el desig íntim i inconfessable que el toro banyegui al destre i li estripi la carn, perquè en el fons li tenen enveja per ser capaç de matar a l'animal amb les seves pròpies mans.
Així doncs, una cursa de braus en el fons no és més que un mirall en el qual es miren els espectadors: un mirall en el qual veuen reflectit el seu propi sadisme i el seu execrable covardia.
I poc importa que els qui assisteixin a aquest espectacle siguin jutges, futbolistes, mandataris o artistes, encara que es diguin Picasso, Hemingway o Joaquín Savina: són una viva representació d'allò més baix de l'espècie humana i de la seva més descarnada hipocresia i falta de noblesa. És alguna cosa que costa d'assimilar, però que hem d'acceptar com una de les grans meravelles de la naturalesa: i és que algú pot ser un depravat, un vil covard i un complet miserable i alhora ser un gran artista". 



000000000000000000000000000000

diumenge, 12 d’octubre del 2014

Res a celebrar


Avui, 12 d'octubre, dia que va començar la conquista de les amèriques amb la conseqüent massacre dels pobles natius i on van fer entrar la religió a cops de garrot, menyspreant la autòctona.
Saqueig total de les terres conquistades que va comportar portar les riqueses a les espanyes, per afavorir la vida dissipada del poder establert i poder finançar les guerres. Aconseguint fer rics als pirates, alguns sota les ordres directes de la reina d'Anglaterra, i per altre costat, quan es va acabar les riqueses a saquejar, va començar el declivi de les espanyes, ja que van ser tant babaus de no invertir el valor saquejat i com sempre el van "fondre" en despeses inútils. El poder va gaudir mentre va durar, i les guerres es van perdre totes.
En aquells temps "En españa no se pone nunca el sol". Doncs mira on hem arribat, a ser un desastre total.

Foto de: El Norte

0000000000000000000000


diumenge, 22 de juny del 2014

Diner noruec per obrir fossars del franquisme



Incomprensible que per obrir fossars de víctimes del franquisme s'hagi de recórrer a diners d'altres paisos, ja que el govern mesquí d'aquest només posa traves.
Aquests governs fan tot al contrari del que dicta la lògica, si ja estiguin obertes i tots els morts enterrats degudament faria temps que quasi no es parlaria d'aixó, però com no hi ha manera possible perquè es facin càrrec i finalitzin amb aquest malson de les famílies fa que sigui un conte sense final, però un conte negre.


Es del 2006. però la majoria estan sense obrir.

00000000000000000000

dimecres, 7 de maig del 2014

El Parlament debat la prohibició dels circs amb animals, a Catalunya



Primer va ser les curses de braus, ara els animals no racionals dels circs, i em pregunto, per quan les correbous?.
Ah.... això ni tocar-ho ja que perdríem vots. 
Colla de hipòcrites mesquins. Ja va sent hores que es legisli sense comptar possibles vots!!!
No als animals als circs i NO ALS CORREBOUS!!!!
I no als animals de dues potes que hi ha al parlament, ja que d'haver, si que hi han.

Fotografia de "Casa Querida"
000000000000000000000