"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 29 de gener de 2015

Canyamars, Pou de Glaç, Cim i Santuari del Corredor, Ca l'Arenes i el dolmen, Canyamars


Pou de glaç, de Canyamars
Santuari del Corredor


Una de les coses que en algunes sortides em trobo, es que com vull anar a les màximes zones que desconec, he de buscar tracks per internet que s'ajustin aproximadament a les meves pretensions, encara que després els intento treballar una mica amb els mapes topo i ortogràfics de l'I.G.C.C. Ja sabem que aquests últims no son del tot exactes i en els altres hi han molts camins que no es veuen, això ajuntat amb que alguns dels tracks que corren per internet son una mica inexactes, per dir-ho suau. Tot això no m'impedeix anar als llocs amb tot entusiasme, però alguns dies com avui, on el tomb en realitat ha de ser completament fàcil pel que s'ho coneix, als desconeixedors ens poden sortir alguns entrebancs, que no ens desanima en absolut, però fa que en alguns trossos haguem de passar al dret, per rastres difusos i tapats, quan hem deixat el camí bo, qua a vegades es fàcil, ample i de bon caminar.
Ara fa uns nou anys vaig estar al Parc del Montnegre-Corredor que em va deixar bon gust de boca, exceptuant alguns detalls que no venen al cas, i com fa poc vaig trobar un possible tomb que sortint i arribant de Canyamars, passa per un pou de glaç, el cim del Corredor, el santuari del mateix nom i després pel dolmen de Ca l'Arenes, vaig engrescar al company i avui ens anat cap allà. Em aparcat davant de l'església de Sant Esteve i em sortit quan mancaven cinc minuts per dos quarts de nou del matí. La previsió es que faria força vent i fred, però la veritat es que encara que la temperatura no era gens alta, com de vent no en feia, hem pogut començar a caminar amb tranquil·litat.
A nosaltres que ens agrada trobar masies, ermites, construccions varies, antigues, enrunades o no, tenim la primera sorpresa abans de sortir, al veure un petit tros del que havia estat un molí fariner, amb el plafó informatiu inclòs. Del que poc es pot apreciar es on estava el forat que feia d'engolidor de les aigües. La segona, encara que ja la sabíem, es el gran Pou de Glaç, amb la bassa i la resta de la canalització entre la bassa i el pou. Pel que veiem dins del pou es deuen fer actuacions teatrals o musicals, es una bona forma de fer-ho servir i donar-ho a conèixer. Pel camí veiem les restes d'un tros del rec des del barranc a la bassa.
A poc deixem el camí que seguíem per entrar cap els dominis de Can Xerrac, on trobem als propietaris, i estem una petita estona xarrant amb ells. Ens diuen que el camí normal per anar amunt no es aquest que seguim però que no hi ha cap problema al ser un camí públic. Si que ens demana que per anar amunt no anem al dret per les dreceres, fet que fan molts dels que passen per aquí, ja que destrossen les canalitzacions d'aigua. Nosaltres seguim per un camí ample, antic, bonic i on en l'actualitat no deuen passar vehicles a motor. Arribem a una cruïlla, i no veiem clar si em d'anar per la dreta, per l'esquerra o per on, ja que aquí el track que portem està fatal. Seguim per un rastre d'animals, al dret, per on el bosc ens permet passar. Aquí hi han les primeres alzines sureres que nosaltres veiem, amb la particularitat que hi han per terra bastants trossos de suro en forma de tub, més o menys conservats, ja que el tronc de dins s'ha podrit i desfet i el suro que l'envoltava s'ha conservat. Arribem a una pista vella, on la vegetació se la està menjant, però que ens deix passar. Anem per un llom. El camí de cop queda tapat per les branques d'arbres caiguts i hem de saltar a una pista més ample, uns metres al dret. Aquesta pista es relativament recent, amb el terra una mica destrossat i amb vegetació que també se l'esta menjant. Fins a una tercera, que aquesta es més ample i molt transitada per les btts. Passem a tocar el mas del Forn de Vidre, que segons he llegit del forn no en queda res, encara que podria ser que en quedés al menys unes parets. Hi ha un cartell molt vell del permís d'obres. Aquest mas, antic i amb una façana una mica degradada, té un detall que es un “crim arquitectònic”, una porta blanca de tancament d'alumini, que fa mal a la vista. Ja sabem que els propietaris poden fer el que vulguin, amb permís de l'autoritat, no faltaria més, però això no deixa que jo pugui opinar del que crec que es lleig i que està mal fet.
Parem a esmorzar a una de les taules del àrea d'esplai, acompanyats per dos gats grossets i famolencs. Aquí parats, encara que estem al sol, el fred es deix sentir una mica. No ens estem gaire estona i seguim. A partir d'aquí i fins a mig camí del cim tindrem problemes per seguir el track i la ruta. Primer baixem a visitar la font del Grèvol, molt ben arranjada i amb un rajolí d'aigua, però no veiem per on ha retornat el que va penjar el track a inet, nosaltres tornem per on hem baixat. Una mica més endavant, amb el track que sembla que ens envii per dins del bosc sense camí ni res, el deixem córrer ja que sabem que hem de seguir el GR92. Després d'un retomb i al peu d'unes escales de fusta, trobem un piló indicador del GR dins d'un sender a la dreta. Aquí dubtem una mica, no guanya la opinió del company i agafem a la dreta. Resultarà qu'el senyal no està gens ben col·locat i que no som els primers que agafem per aquí, encara que la gent que s'equivoca deuen retrocedir, però nosaltres no ho fem, i quan s'acaba el sender, pel mig del bosc anem continuant amunt, a trossos pel mig del barranc, a vegades per l'esquerra i altres per la dreta, sense massa problemes. Quan veiem que es comença a tapar tot l'entorn, pugem cap a la nostra esquerra i trobem el camí ample, bonic, molt trillat i ben marcat del GR92, que ja no el deixarem fins a desviar-nos per pujar al cim. Al costat d'una torre de guaita, i entre mig dels tres fonaments dels peus de l'antiga torre, trobem on estava el senyal geodèsic, aquí no hi havia piló.
Baixem cap el santuari, i aquí com ja es terreny obert, hem anat des de l'àrea d'esplai sempre emboscats, el vent es deix sentit una mica, que per ser es bastant fred. El santuari està tancat, el bar-restaurant també, hi ha una persona que està treballant i ens confirma que ara està tancat. No sabem ni li preguntem si més tard obriran, ja que el que ens interessava era poder fer, ara, uns cafès. Mentre estàvem per aquí han arribat, primer cinc btteros, i després un cotxe amb tres persones que m'han semblat més grans que jo.
El primer tros, també tenim uns problemes en la direcció a seguir, que solucionem canviant de pistes per dins del bosc. Hi ha un noi que està agafant pinyes, amb un pal amb un ganxo a la punta. Ara ve un tros una mica monòton, encara que amb encant, tot boscà, amb estones de camí ample degradat, sobre tot quan fa pendent no suau. A les vores està molt remenat dels senglars, amb tolls de fang on deuen gaudir força. Arribem al dolmen, que més que un dolmen es un conjunt funerari megalític.
Passem entre les Roques de Nyàcara, que igual que es ha passat a les Roques de Mataró, després de la font del Grèvol, no hem pogut identificar, al desconèixer-ho. Al poc de creuer el Torrent del Sot del Fangar, deixem el camí per una drecera, una mica trillada que ens porta a Ca l'Arenes, ens sembla que no està habitada pel que ens decidim a voltar-la per la dreta. Quan estem a la part del davant veiem un jove (comparat amb nosaltres) que està carregant o descarregant una furgoneta. Ens ve a saludar, i fem petar una petita xarrada. Ens confirma que al costat de l'era i pegada a la masia es l'ermita de Sant Andreu, ara amb la porta tapiada, i que dins no queda res de res. Després d'assessorar-nos del camí de baixada, que per cert es el que tenim programat, ens acomiadem.
El camí encara va pujant, suaument, fins al Puig Aguilar. Allí ja comença la baixada, amb un començament molt dolent, amb un camí (si es pot dir) molt estret amb un gran soc en mig. Això dura poc, encara que després continua molt atorrentat, amb uns grans esglaons que fan alentir el pas. Quan el camí quasi que toca al retomb d'una pista, i ben arrecerats parem a dinar.
Seguim avall, el camí no sempre està be, es van succeint els trossos més amples amb els estrets, i els que tenen una bona petjada als atorrentats. Fins que entrem a Canyamars, pel costat de la Rectoria, que va ser casa rectoral, i potser després restaurant, però ara l'entorn del habitatge està molt deixat, abandonat i menjant-s'ho l'herba. Visitem per fora l'església, que té la porta d'entrada pel cementiri, que està tancat. Arribem al cotxe a dos quarts i mig de cinc després de fer uns setze quilòmetres. Un dia que en general ha estat agradable tenint en compte les dates que som, amb un recorregut molt recomanable.  


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dijous, 22 de gener de 2015

Cabra del Camp, la Voltorera, Roc del Cogulló, Cogulló, Font de Conill, Cabra del Camp


Font de Conill
Roc del Cogulló


Avui el Josep Maria i jo hem anat a fer un vèrtex geodèsic que feia temps que tenia en ment. Donava tombs per fer un tomb similar però no exacte, ja que volia passar per uns altres punt però no he trobat la forma d'enllaçar tot el que volia, després de mirar els mapes i tombs de gent que ho ha fet i ha penjat el track. Al final m'he decidit a fer-ho d'una de les formes clàssiques.
Anem fins a Cabra del Camp, on aparquem davant de les escoles, sortim a mig quart de nou del matí, tot passant per davant de la Casa de la Vila i de l'església. Agafem el camí apte per cotxes (no sé si els normals, però segur els 4x4) que va cap a la Voltorera. A l'alçada de Cal Garsa agafem un sender que sembla que ens estalviarà un retomb de pista, però no acaba de sortir a la pista, i es va allargant, això si, anant paral·lel però sense guanyar alçada quan la pista si la va guanyant. Veiem un rastre que puja, amb una mica de pendent i l'agafem ja que començo a no veure-ho massa clar. Una vegada a la pista i després d'una estona ens ve un camí que podria ser l'enllaç correcte entre el que portàvem i la pista.
La pista comença a enlairar-se i entrem al parc eòlic, a la Muntanya de Cabarrà. La boira es forta, la temperatura es baixa, pel que la sensació de fred es forta. De les pales dels aerogeneradors van caient trossos de gel ben compacte, que suposem que per la baixa temperatura es va glaçant l'aigua que es va posant a les pales degut a l'humitat i el glaç es va desprenent-se.
El vèrtex està a uns tres metres d'una de les pistes que van a uns aerogeneradors, però en mig d'una vegetació espesa, però no alta, pel que encara podem fer la fotografia de cim (?), que no deixa ser un petit (molt petit) llom. Una mica més enllà, amb una visió nul·la, i arrecerats a una de les torres parem a esmorzar. Ho fem de pressa ja que la humitat va calant, encara que anem força tapats.
El camí que anem seguint podria estar be sense boira, per les mirandes que s'endevinen, ja que es una pista que comunica les torres, sent ampla, oberta i apta per qualsevol classe de vehicle a motor.
El track que portem salva uns grans retombs de la pista, quan aquesta baixa, aproximadament per un camí que hi es al mapa (el que va marcar el track que portem va fer el tomb a l'inrevés). Agafem per un rastre que coincideix amb el track, però de seguida perdem el recorregut exacte que poc a poc es va separant sense que puguem acostar-nos. Hem d'anar canviant de rastres, però sempre al dret, i podem apropar-nos a la pista, al mig dels retombs. Hem salvat la meitat d'ells.
Arribem al Coll del Sarrià, on ens creuem amb un grup que segueix el Gr, en direcció cap a Vallespinosa o el Pont d'Armentera. A més hi ha un altre grup que va en mateixa nostra direcció però una mica més avançats. Agafem primer per la drecera, després per un tros de pista i al final pel camí carener que va pujant cap el Cogulló. El tros abans d'arribar al Roc del Cogulló, han posat unes baranes de fusta, per treure la por als estimbats que hi ha les dues bandes, unes cadenes que ajuden al tros de roquer amb força pendent, i per pujar dalt, unes escales amb baranes de fusta. Me'n recordo que fa molts anys que vaig passar per aquí, no vaig tenir cap problema i per saltar dalt el meu fill em va estirar, ja que feia una ventada que potser m'hauria impedit pujar. Però ara es diferent, he d'agrair tant les baranes com les escales. Avui també el vent bufa una mica, però hem estat de sort que abans del Coll del Sarrià els núvols han marxat i inclús ha sortit el sol, el que ens ha permès veure tot el serrall de la Serra del Palatí mentre ens anàvem apropant.
Del Roc del Cogulló ens anem al Cogulló, cim que no té res significatiu, només un plafó informatiu.
Després ens anem cap a la Cova Cativera, que sembla que té bastant d'història primitiva, i on hi ha una font, que pel que he llegit es el començament del barranc del Cogulló. Retrocedim i enllacem al camí de tornada per una drecera amb pujada però sense problemes.
Anem baixant per una carena, tenim a l'esquerra el Barranc del Cogulló, i a la dreta el començament de varis barrancs que marxen perpendicularment (De la Cova Cativera, de les Comes ...). Aquest camí de carena hi ha moments que sembla que s'estreny, però cap sensació de perill, encara que va baixant i hi ha alguns moments que seria bo tenir la cama força llarga o tenir més flexibilitat. La visió es molt maca. Per l'esquerra trobem una corda per baixar a unes vies d'escalada. Deixem el camí de Sarral, i de seguida el camí es transforma en pista, de les que jo anomeno polsegosa.
A la Muntanya de Conill deixem la pista per un camí que baixa fort i que ens estalvia uns retombs de pista. Ens parem a dinar a la Font de Conill, davant del Mas del Biló. Mentre estem asseguts s'està be, ja que estem arrecerats, però en quan ens aixequem es nota l'airet ben fred, i això que fa sol. Ja sense parar ena anem fins a Cabra del Camp, on arribem a tres quarts menys cinc de cinc, després haver fet uns setze quilòmetres. A Cabra visitem un tros de poble, que no havíem fet al sortir i ens anem cap el bar a prendre uns cafès ben calentets. Com es normal mentre hem donat el tomb hem aprofitar per criticar tot el criticable, i el que no, de la situació polític-econòmica-social del país.
Abans de enfilar cap a casa hem passat per Barberà de la Conca a veure les escletxes que s'han produït a una part del poble i que els geòlegs, segons sembla, encara no han esbrinat les seves causes.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dimarts, 20 de gener de 2015

El Perruquer i els treballs comunitaris

Un dia, un florista va anar al perruquer a tallar-se el cabell. Després del tall va demanar el compte i el perruquer li va contestar:
- No puc acceptar diners. Aquesta setmana estic fent servei comunitari.
El florista va quedar agraït i va marxar.
Quan el perruquer va obrir el negoci, al matí següent, hi havia una nota d'agraïment i una dotzena de roses en la porta.

Després va entrar un forner per tallar-se el cabell, i quan va ser el moment de pagar, el perruquer va respondre:
- No puc acceptar diners. Aquesta setmana estic fent servei comunitari.
El forner es va posar content i es va anar.
Al matí següent quan el perruquer va tornar, hi havia una nota d'agraïment i una dotzena de dònuts esperant-ho en la porta.

Llavors un senador va anar a tallar-se el cabell i quan va anar a pagar el perruquer novament va dir: - No puc acceptar diners. Aquesta setmana estic fent servei comunitari. El senador content es va allunyar.

L'endemà quan el perruquer va ser a obrir el local, hi havia una dotzena de senadors, 10 diputats, 15 regidors, l'alcalde amb els seus secretaris, l'esposa de l'alcalde i 6 fills, tots fent cua per tallar-se gratis.

Això, benvolgut amic, mostra la diferència fonamental que existeix, actualment, entre els ciutadans comuns i els membres del "honest" grup de ciutadans que ens governen. .

Per favor, en les properes eleccions , vota amb cura...i escull amb consciència

Tu decideixes !
1- El lladre vulgar et roba: Els diners, el rellotge, la cadena, el cotxe, el mòbil i qualsevol bagatel·la més.
2- El Polític et roba: La salut, l'habitatge, l'educació, la pensió, la recreació, el treball i fins a la consciència.

1.- El primer lladre et tria... A TU!
2.- El segon lladre... HO TRIES TU!

Analitza i Pensa!
Atentament,
EL PERRUQUER



000000000000000000000000000


diumenge, 18 de gener de 2015

La Serra d'Almos, Roca de l'Antonia, Los Adroguers, Font Vella, La Serra d'Almos


La Serra d'Almos
Montalt

Les fotografies son de la meva sortida del dia 4 de gener.

La caminada d'avui no té massa historia a explicar. Ens hem reunit deu entre companys, ex-companys de feina i familiars, i hem anat a donar un tomb per la Serra d'Almos. Primer havíem de ser vuit però al final s'ens ha ajuntat dos mes. Per fer aquest tomb, del que jo soc el que sap la ruta, es pel que el dia quatre ja vaig venir cap aquí per saber com estaven els camins. Com que tornar pel Camí del Mas del Capcir ja l'he fet dues vegades i el trobo una mica avorrit, i resultant que m'han parlar molt bé del camí per Los Adroguers, i que m'han assegurat que no hi ha cap problema per passar, ja que no fa massa es va reobrir, es pel que em decideixo portar-los per allí, en contra de la meva forma d'actuar, que es no portar als companys sinó he passat primer, però sempre hi ha una primera vegada per a tot.
Ens trobem a l'entrada del poble quan es ve per Tivissa, i sortim quan manquen tres minuts per un quart de deu. La primera intenció era baixar cap el camí que va paral·lel al Barranc de Tartacó per visitar la Font Vella, pujar cap el Mas de l'Alerany i des d'allí fer la pujada. Com que el dia es humit penso que passar per la font a la tornada es millor, i fer aquesta part del vuit a l'inrevés, sobre tot per la humitat d'aquesta hora del dia. Pel que ens dirigim directament cap el mas. El Mas de l'Alerany segons vaig llegir va servir d'hospital de sang durant la guerra incivil.
Ens dirigim poc a poc cap la Roca de l'Antonia (o Morral del Casanoves o Morral de les Moles). Aquí es troba una bona diversitat de toponímies indicant el mateix lloc, en bastants punts d'aquesta zona.
Jo em vaig quedar endarrerit amb els dos que van més lents, ja que son els únics que van fent fotografies. He de significar, fet que saben tots els que m'acompanyen, que jo sempre em cuido dels últims, mai dels primers. Com que a més d'anar una mica ressaguers, ens parem per fer fotos al aljub que hi ha al davant del masset, els altres ens esperen al collet, però esmorzant. Jo tenia previst fer-ho al roquer del morral, però ja que els altres ja han començat ho fem aquí. Després del bocata, la fruita, el cafetó de la Dolors i les gotetes del Josep Maria, pugem al Morral, a contemplar la visió esplèndida que es veu des d'aquí.
Tornem al collet i agafem el camí de carena, passem pel costat del munt de llenya simulant una carbonera i per les restes del maset amb la seva era, per començar a baixar i agafar el Camí de les Moles al Mas del Capcir, i seguint cap els Adroguers, primer per pista, després per sender que era camí de bast, però que aviat la reobertura que s'ha fet al dret, fa que es saltin alguns marges i s'hagi desdenyat les esses del camí vell, però res que sigui dificultós. Deixem la pista que va cap els Masets per agafar una de vella que retrocedint va a buscar el Racó de l'Heura. Al deixar la pista que va als Masets tot el grup s'havia empassat la cruïlla i els tres que anem últims els hem de trucar per telèfon perquè retrocedeixin.
Tornem a passar pel costat del Mas de Capdà, i una vegada passat el Mas de l'Alerany baixem cap a la Font Freda. Aquí passem una estona descansant i comentant les últimes “salsa rosa“ dels coneguts. Tot seguint el camí paral·lel al Barranc de Tartacó ens anem cap al poble. A l'entrada quatre de nosaltres baixem cap el barranc, el creuem i ens anem a fotografiar el pont de la carretera, encara que no té massa història. La primera intenció era arribar-se als rentadors, però ens creiem que estava prop, però està una mica lluny, i amb els companys esperant-se per anar tots junts cap a Mora al restaurant. Quan els quatre ja estem un altre vegada pels carrers del poble rebem trucades telefòniques dels que ens esperen, els altres sis, no entenem com es que no em arribat. Arribem després de fer més d'onze quilòmetres set-cents i estar quasi cinc-hores. Tots junts, amb els cotxes ens anem a Mora, però jo encara l'ha he de fer. Portant a dos companys al meu cotxe i tot parlant, em despito i una vegada es surt del poble no agafo cap a l'esquerra, que es per on va la carretera i segueixo recte, no ens adonem quan la pista que anem passa de ser asfaltada a cimentada, però si quan passa a ser de terra. Reculem tot rient i ja ens anem a Mora d'Ebre, on tenim reserva a l'Hostal la Creu, on amb un bon dinar i una bona sobre-taula finalitzem el bon dia que hem tingut de caminar.

Avui no he fet cap fotografia ja que portant jo la caminada no trobo massa coherent anar-me parant per fer-les, encara que avui hauria tingut temps en una part del recorregut.


Per baixar el track, teclejar aquí. Avui no he fet cap fotografia.





00000000000000000000000



dissabte, 17 de gener de 2015

El cicle humà de l'obediència sense sentit


Copio de forma íntegra i en idioma original un article que he trobat sensacional, referent al que diríem "Seguir la moda". Aquests articles de la "Gazzeta de la Apocalipsis" son dignes de llegir, però sempre amb una ment oberta.

      
¿Hay algún mecanismo en el mundo que sea más ridículo, absurdo y rebajante para la dignidad humana que “ir a la moda”?
¿Alguien se ha planteado alguna vez qué significa realmente “ir a la moda en el vestir”, por poner un ejemplo?
Ir a la moda significa literalmente que alguien desconocido y por motivos inexplicados e injustificados, decide unilateralmente qué y cómo debes vestir y calzar y qué colores, texturas y elementos estéticos deben gustarte, sin tan solo tener en cuenta tu criterio, tus gustos o tu opinión al respecto.
Es un mecanismo tan increíblemente infundado y arbitrario que incluso resulta difícil de procesar mentalmente, por su carencia de lógica interna.
Es como si año tras año, cada persona recibiera una carta anónima de origen desconocido en su casa en la que tan solo pusiera “mañana usted se pintará el pelo verde y vestirá ropa naranja” y al día siguiente todo el mundo saliera orgulloso a la calle vistiendo de la misma manera y con el pelo convertido en un matorral, pavoneándose ante los demás por haber seguido las instrucciones de la nota.
Si esto sucediera y lo viéramos con nuestros propios ojos, pensaríamos que todo el mundo ha sido hipnotizado.
Sin embargo, esto es lo que sucede continuamente a nuestro alrededor representado de múltiples maneras y a todos nos parece la cosa más normal del mundo.
Temporada tras temporada recibimos nuestro “mensaje anónimo” que nos dice cómo debemos peinarnos, cómo debemos vestirnos, qué música debemos bailar y qué acto de supina estupidez tipo Harlem Shake o selfie-idiota-grupal-de-turno, debemos reproducir junto con nuestros amigos para poder subirlo a Youtube o Instagram, con el objetivo de compartirlo con esos millones de pseudo-individuos que han decidido obedecer la nota exactamente como hemos hecho nosotros.
Lo vemos como algo lógico cuando en realidad es un elemento propio de una película de terror; parecen ser los primeros estertores de lo que acabará convirtiéndose en una gigantesca mente de colmena planetaria, en la que ya no habrá individuos diferenciados, sino clones numerados y programados.
Nadie quiere percatarse de ello, pero ya hemos dado pasos tan decididos en esa dirección, que actualmente ni tan solo nos hace falta saber quién nos dicta las instrucciones para que las obedezcamos ciegamente sin tan solo preguntarnos el por qué.
VESTIR A LA MODA
Por más vueltas que le demos, “vestir a la moda” no nos reporta ningún beneficio tangible y si lo analizamos con un mínimo de espíritu crítico, veremos que no significa nada y no tiene la más mínima utilidad.
La moda de temporada no está basada en el valor intrínseco de la ropa como instrumento útil, ni en su comodidad, ni en su funcionalidad, ni tampoco tiene nada que ver con la belleza estética, aunque muchas personas se empeñen en creer que sí.
Es un concepto basado, exclusivamente, en la programación mental más arbitraria y su única función es la de disolver cualquier de individualidad en el ácido de la estupidez socializada.
Resumiendo, podríamos decir que:
a-La moda de temporada no tiene justificación (cada temporada se decide una nueva tendencia estética por motivos arbitrarios y desconocidos)
b-La moda de temporada no tiene una función concreta (seguir los cánones estéticos de temporada no te salva de los rayos ultravioletas, ni te protege ante un accidente de coche, ni te hace mejor persona, ni más fuerte, ni más guapo, ni más inteligente)
c-Seguir la moda no ofrece ninguna recompensa a quien la viste (quien viste a la moda debe gastar dinero a cambio únicamente de una etiqueta imaginaria que dice “esta persona sigue la moda”)
Las únicas personas que pueden justificar la necesidad de la moda de temporada son los propios fabricantes de ropa y los creadores de tendencias, pues hacen negocio con ello.
Pero para nosotros, las personas de la calle, seguir las modas que nos imponen no tiene ninguna justificación práctica ni racional y solo nos representa un gasto, pues sus impulsores no se dedican a compartir sus ganancias económicas con nosotros en pago por nuestra desinteresada y generosa colaboración en su “proyecto de negocio”.
Es obvio pues, que seguir la moda es un ejemplo de programación mental pura y dura; y si no, fijémonos en las expresiones que se utilizan habitualmente en el campo de la moda de alta costura.
Cuando escuchamos por la televisión que “esta temporada se llevarán los tonos pastel y las telas vaporosas”, podemos observar que se trata de una expresión impersonal que carece de sujeto.
Por lo tanto, cuando escuchamos a alguien que afirma que viste una determinada ropa “porque es lo que se lleva”, podemos deducir que esa persona no ejerce ningún tipo de gobierno sobre su propia existencia y es poco mas que un mero reproductor irreflexivo de las instrucciones que la sociedad instala en su mente, como lo sería cualquier autómata programado.
Ni tan solo llega a escuchar su propia voz: hace simplemente aquello que le ordenan, sin pensar por sí mismo.
Su lógica de funcionamiento es:
Tengo que vestir esto / ¿Por qué razón? / Porque esto es lo que se tiene que vestir
Un mecanismo propio de una mente en estado de hipnosis, que ni tan solo llega a preguntarse quién o quiénes están detrás de aquella corriente estética que decide seguir ni qué razones han tenido para crearla.
No deja de ser paradójico pues, que precisamente esas personas sin criterio ni personalidad propia, capaces de pronunciar impávidamente frases sin sujeto para justificar su obediencia hipnótica, sean las que se burlen de todo aquel que no siga a rajatabla la programación mental a la que ellos están sometidos.
Y lo peor del caso es que lo hacen bajo el pretexto de la “belleza”, hasta el punto de llegar a sentir auténtica repulsión por elementos estéticos “pasados de moda”, o simplemente no coincidentes con la corriente del momento; a pesar de que, precisamente, esos mismos elementos estéticos que tanto denostan ahora, son los mismos que ellos consideraban “bellos” o “atractivos” en su día y pueden volver a serlo si los diseñadores, de forma unilateral y sin contar con su opinión, lo deciden así y deciden ponerlo de nuevo “de moda”.
Tan profundo es pues, el nivel de programación mental al que están sometidos estos pseudo-individuos que siguen la moda. Tan profundo que incluso llega a alterar sus sentimientos y su percepción sobre lo que se supone que es bello y lo que no lo es, como si alguien realizara un borrado de su disco duro e instalara un nuevo programa.
Eso nos hace llegar a la triste conclusión de que los esclavos de cualquier la moda, y en el caso extremo, los “fashion victims”, aparte de ser patéticos seres sin criterio ni personalidad, ni tan solo albergan en sus vacuos cerebros ni una mínima sensibilidad propia sobre lo que es la belleza.
Estamos pues, y con poco espacio para la duda, ante el escalafón más bajo y despreciable de la especie humana.
Sí, quizás suene como una expresión muy fuerte, pero ¿es que hay algo más despreciable que un ser humano que renuncia a su propio criterio y personalidad con el fin de obedecer ciegamente mecanismos de los cuales desconoce su procedencia, su justificación y su sentido práctico y de los cuales ni tan solo obtiene ningún beneficio tangible?
¿Se puede caer más bajo y ser más soberanamente estúpido?
El Universo se ha desarrollado durante miles de millones de años; tras una serie de procesos inconcebibles, se han creado el tiempo y el espacio, la energía y la materia; se han formado las estrellas y los planetas y sobre ellos, como si fuera un milagro, se han producido reacciones químicas que han conducido a la creación de biomoléculas cada vez más complejas, que a su vez se han combinado hasta convertirse en entes biológicos cada vez más asombrosos: virus, bacterias y organismos pluricelulares, que se han desarrollado durante millones de años hasta formar inmensas estructuras biológicas fascinantes, vivas y pensantes que han tratado de proliferar adaptándose a todo tipo de condiciones adversas, provocadas por las fuerzas desatadas de la naturaleza.
Y tras tal número inimaginable de prodigios maravillosos acaecidos durante eones, en la culminación de este soberbio proceso que tanta gente considera divino, la naturaleza nos ha brindado el más prodigioso de los seres vivos, aquél que con mirada vacía se mira al espejo y dice: “!Uy, esta temporada se llevarán los cuadros tartán! ¡Tengo que salir a comprarme un abrigo a cuadros y zapatos y complementos a juego!”
¿Para eso hacía falta tanto esfuerzo y energía?

¡Menudo insulto para el Universo!"

GAZZETTA DEL APOCALIPSIS




0000000000000000000000000000000000



divendres, 16 de gener de 2015

A Tale of Momentum & Inertia


O fins on arriba l'estupidesa humana.


Ens ha portat solament un minut enamorar-nos d'aquest curt d'animació de House Special realitzat al complet en CGI. Explica la història d'un roca-monstre que intenta salvar un poble de ... Increïble que alguna cosa tan breu pot resultar tan excitant i divertit



Títol original: A Tale of Momentum & Inertia
Any: 2014
Durada: 1 min.
País: Estats Units
Director: Kirk Kelley, Kameron Gates
Guió: Kameron Gates, Allan Turner
Fotografia: Animació
Repartimen: Animación
Productora: HOUSE Special
Gènere: Animació. Fantàstic. Curtmetratge (animació)
Sinopsi: La destinació de la humanitat resideix a les mans d'un gegant de pedra. Literalment. (FILMAFFINITY)

000000000000000000000000

dijous, 15 de gener de 2015

Ermita del Remei, Mas d'en Jordi, L'Escaleta, Fonts del Glorieta, Molins de Tarrès



L'escaleta
Fonts del Glorieta


Com que avui hem d'estar el mes tard a les set a Reus, hem buscat una ruta curta prop de casa, però per si resulta massa curta, com sempre en aquests casos, hem buscat uns suplements. Ens anem fins a l'ermita del Remei, a Alcover, on aparquem i sortim quan passa mig quart de les nou del matí, tot retrocedint una mica per la carretera d'arribada.
Agafem un camí ample molt atorrentat en pujada sostinguda. En una cruïlla hi ha un sender a la dreta que segons el mapa retalla una mica i ens dona la impressió que ha de ser més bonic. Però al poc queda bastant tapat, encara que la traça es veu per sota la vegetació. No som els únics als que ens ha passat això, ja que un rastre amb una molt curta però dificultosa pujada, ens porta al camí que havíem deixat i això fa que no reculem. En el track que seguim tot aquests tros, diu que es passa per la font de la Puça, però al no estar al costat del camí, no tenir el waypoint i no tenir ni idea d'on està, no podem visitar-la.
Desprès d'uns retombs, sempre en pujada, arribem als plans del Mas de Jordi, on el mas està tot enrunat. A l'esquerra, tal i com arribem, hi ha els restes del paller i de l'era, i a la dreta les del gran mas. Una vegada esmorzats prop del mas, en comptes de seguir per la pista, agafem primer un camí i després uns rastres que ens porten a una gran bassa, ara seca. La magnitud de la bassa ens fa pensar la quantitat d'aigua que hi havia per l'entorn. Abans del mas ja hem passat per unes tubs ben amples, i algunes restes de vells, que deuen enviar aigua als dipòsits d'Alcover, al menys es el pensament que tenim, i potser abans aquell aigua la portaven cap a aquesta bassa.
Seguim, tot passant per unes granges abandonades i arruïnades, sota el Mas de Miró. Després passem per les Planes del Mas de Miró. Aquestes son unes esplanades conreades que quan es va de Mont-ral cap a Alcover per la carretera, sempre va goig veure-les allà, però per on mai havia passat.
De cop, finalitza la pista que seguíem, però continua un sender força trillat i bonic. A l'entorn d'una font el camí es un xapoller, ja que l'aigua s'escampa amb una gran amplitud. Al costat de la font hi ha una bassa totalment coberta de vegetació que fa que quasi no es pugui veure, el mateix passa amb la séquia.
Prop de la font hi ha les restes d'una petita cabana al costat del que era una carbonera, i poc després un gran dipòsit regulador, amb un tros de l'ample canonada que devia portar aigua a la central. Aquí finalitza el camí i s'ha de seguir per dins de la séquia per arribar a la bassa reguladora (ara abandonada i seca) del Glorieta.
La programació que teníem feta era des d'aquí baixar cap a l'Ermita, però com anem bastant d'hora ens decidim a fer una extensió per un lloc que feia temps que tenia previst i que es dels que s'han posat de moda, que es pujar a Mont-ral per l'escaleta. Seguim camí amunt i de seguida trobem el desviament. Tal i com ens imaginàvem el camí puja amb força i amb decisió. Veiem dos escaladors penjats a la pared i sentim la veu d'una noia, la que no veiem. Ens saludem i nosaltres seguim amunt. Sort que hi ha alguna fita, ja que de no ser així, en alguns moments, havíem tingut algun problema. El track que portem ens indica la direcció però no es massa exacte, i aquí la direcció no sempre té problemes, però si el lloc exacte per anar seguint. El lloc exacte està bastant trillat aunque la vegetació a vegades fa diableries.
Després d'una forta pujada boscana veiem un roquer i unes cordes, el track sembla que ens envii allí, a més està una mica trepitjat. Amb la meva manca d'agilitat i el sobrepès que tragino, em caòtic. Pujo el segon tram mentre el company puja el primer, per no estar els dos a la mateixa corda. Quan arribo dalt del segon, tot fatigat, m'adono que allí de l'escaleta res de res, ja hi han dos parets molt bones per escalar, plenes de xapes. Li dic al company que no pugi més i que comenci a baixar. Quan ell està baix, ho faig jo. Una vegada a peu d'aquest tros, veiem que el camí segueix, tot baixant una mica, una mica més a la dreta, però com estava una mica tapat per unes branques joves mig caigudes, no l'havíem vist.
Després d'estar una estona agafant l'alé, seguim, i de seguida arribem a l'escletxa de l'escaleta. Però per arribar-hi hi han dos passos una mica complicats per a mi, ja ho serien si no m'hagués cansat tant a la corda, o sigui que ara encara més. Però amb l'ajuda del company es pot pujar les dos grans roques i el pas de l'escaleta ja es fàcil. Una escala de fusta amb una petita inclinació per salvar el forat que queda entre una gran roca enganxada entre les dos parets de l'escletxa i el terreny següent.
Ara el camí va pujant però es veu clar pel lloc per on es va. El track puja pel barrancó, però nosaltres ens desviem a la dreta, primer per traça, després per un roquer tot blanc, fàcil de pujar. Dalt hi ha una gran fita. Després marxem cap a la dreta, no sabem si es camí o barranc, però sense problemes, fins un camí travesser, a la part molt baixa de Mont-ral, que segueix les torres d'electricitat.
A partir d'aquí ja no hi ha més historia, només anar a buscar el camí que baixa cap el Mas de Forès, però amb parada a la Cova del Soldat, a les Fonts del Glorieta on dinem, ens desviem a un bon mirador sobre la Vall del Glorieta, parada d'uns minutets en la Central, que han netejat i arranjat una mica les columnes. No parem al Mas de Xarrumba i només trec una mica el nas a la Font del Camalluent. Al Mas de Forés no parem, ja que comença a enfosquir poc a poc. De seguida arribem a l'ermita, quan son dos quarts de set, després de fer quasi setze quilòmetres. La sorpresa es que el bar-restaurant està tancat, per un costat per jubilació i per altre perquè l'estan arranjant, o sigui que no podem fer la cervesseta aquí i l'hem de fer al bar que hi ha al costat de la gasolinera de la Selva.
Ha estat un dia perfecte per caminar.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dimarts, 13 de gener de 2015

Jo no soc Charlie, ho sento


I no perquè estigui a favor dels assassins, ni molt menys, ja que considero que aquests malvats una vegada abatuts, haurien d'anar directe a l'infern i cremar-se per tota la eternitat, i si pot ser a foc lent. Encara que hi han bastants dubtes amb tot el que va succeir, ja que no està tan clar com ens volen explicar, ja que han sortit varies llacunes en el que ens diuen,  però no es el cas d'aquest escrit..
Que uns humoristes siguin assassinats per uns quants indesitjables, no pot tenir mai perdó. Però que uns dictadors i/o assassins declarats es posin davant d'una manifestació honrant als humoristes morts tot defensant la llibertat d'expressió, es d'una "cara dura" terrible, per dir-ho suau. Allí estava el massacrador dels palestins, estava la dictadora que no vol que a Grècia es voti el que ella no vol, estava el mentider major de les espanyes, amb la seva "Ley Mordaza", estaven tots els representants dels paisos que estan saquejant l'Àfrica i els que van provocar i continuen atiant la guerra a Irak, Afganistan, Líbia, Síria .... Per posar-se a plorar. Els innocents de Charlie Ebdo no s'ho mereixien, ni la seva mort ni aquesta colla de fantotxes impresentables al davant de la manifestació, ja que només han volgut fer-se la foto, per després poder tenir excuses per acollar encara més als seus ciutadans.
I parlant de les espanyes, tant el mentider major com la morros van pregonant la "llibertat d'expressió", mentre denuncien a Facu per la parodia contra el PPcorrupte, condecoren als policies que no van defensar al poble, en canvi si que van carregar contra els manifestants, que es un dret reconegut per la constitució, el poder judicial jutjant al jutge Vidal per fer el projecte de Constitució Catalana fora de les hores de feina, i podríem allargar la llista però no es el cas, ja que queden retratats del tot, però com tenen un "morro que se'ls trepitgen" tant lis fot.
Per això, amb la creença que uns podrits assassins han matat a uns innocents humoristes jo estic amb:
- Stéphane Charbonnier, conocido como Charb
- Jean Cabut, que firmaba como Cabu
- Georges Wolinski
- Bernard Maris
- Frédéric Boisseau
- Franck Brinsolaro
- Elsa Cayat
- Philippe Honoré
- Bernard Maris conocido por “tío Bernard”
- Ahmed Merabet 
- Mustapha Ourrad
- Michel Renaud
i amb el desig de tot cor que en la vida del més enllà aconsegueixin tot el que no van aconseguir en aquesta, he de dir: 

JO NO SOC CHARLIE, ja que s'ho han apropiat els que menys representatius son.

en pau descanseu, valents!!!




00000000000000000000000



divendres, 9 de gener de 2015

Foradada i Rubió de Baix, del Mig i de Dalt



Rubió de Baix
Rubió de Dalt


En el mes de desembre del 2012 ja vaig fer un tomb des de Foradada, en aquell dia vaig pujar al Munt de Montsonís, vaig anar a la Cova dels Bandolers (quina desil·lusió), no vaig trobar les trinxeres prop de Rubió de Baix, segurament perquè no ho tenia ben senyalitzat, però allò va fer que trobés el Bunker de la Serra de Munt, de la que no coneixia l'existència. Però el que m'ha portat a repetir un tros d'aquella caminada es que quan vaig arribar a Rubió de Baix la boira que hi havia em va desaconsellar visitar el ruïnós llogaret, amb l'església, l'ermita i el castell. Per avui he preparat un tomb per la Serra del Munt, fins a Rubió de Baix i de tornada passar pels altres dos Rubió, de Dalt i del Mig.
Arribem a Foradada i en mig del poble en un aparcament, sota del carrer del Mig, deixem el cotxe i sortim a fer el tomb quan manquen cinc minuts per dos quarts de nou del matí. La sortida es descoratjadora ja que hi ha boira, no massa espesa però una boira que quan estem a la carretera quasi no ens deixa veure la foradada que dona nom al poble. La mateixa boira fa que desistim de pujar al Munt de Montsonís, ja que tenim clar que que la visió des de dalt serà nul·la. Deixem la pista que es el Camí del Munt, per agafar sender que va per la Serra del Munt. Fins al lloc més alt la pujada es suau, però llavors comença una forta baixada per terreny ben gratat per les motos i/o btts.
Deixem el camí de carena per anar a visitar el búnquer de metralladores. Una vegada visitat, la primera intenció era buscar un camí que des del davant del búnquer tornés a buscar el camí que hem deixat, però ja prop de les trinxeres, avui porto dos waypoints que m'indiquen on son, una mica allunyat d'on marca el mapa. Aquest camí em dona la impressió que baixa massa i després haurem de recuperar el nivell, a més no sabem si està perdut o no, ja que només hi figura en alguns mapes, pel que retrocedim i anem a buscar el camí de carena on l'havíem deixat. Ha estat una llàstima ja que com veurem després, per arribar a les trinxeres, que es la nostra següent fita, haurem de baixar, i quan estem a la pista cap els dos Rubió, veurem que el camí existeix.
Mercès als waypoints arribem a les trinxeres, com es normal entre els petards de la guerra i l'abandó estan bastant trinxades, una en línia nord-sud i l'altre est-oest, una a continuació de l'altre però a diferent nivell. Des de la segona línia que visitem ens costa trobar per on baixar, però al final trobem una traça ben marcada que ens porta als camps de conreu d'uns masos que hi ha a la dreta del Barranc del Salí. Sota uns grans arbres, on hi ha una gran taula de pedra, a més d'una estelada, aprofitem per esmorzar. Al costat hi ha un maset molt arruïnat amb les restes del que devia ser un pou, no crec de gel, però ...
D'aquí pugem fins a Rubió de Baix, un poble amb bastantes cases totes enrunades, amb l'església restaurada, al menys per fora, la capella i el castell. Per arribar aquí dalt no hem agafat per on deu passar la majoria però amb una mica de constància ho fem. Tot està en runes i poca cosa es pot apreciar. El castell era de dos pisos i poca cosa més dona a entendre. La capella molt trinxada no està col·locada segons les costums de les romàniques, però tampoc té massa lloc per fer-ho. Al poble si que es pot apreciar on estaven els carrers, alguns trossos encara conserven l'empedrat. D'una casa hem pogut veure les restes d'un aljub, i d'un altre la bodega i una possible tina que connectava.
Tot passant pel cementiri amb dos tombes amb la creu, per la Font del Munt completament seca, arribem a la carretera i ens dirigim cap els altres dos Rubió. Deixem el de Dalt i ens dirigim cap el del Mig, tot passant pel començament del Camí del Calvari, ara cimentat. Al llogaret aprofitem per dinar. Fem via ja que la humitat comença a calar als nostres ossos.
Donem un tomb pel petit poble i tornem per on hem vingut cap al de Dalt. Un tomb ara per aquests lloc i ràpidament sortim cap el final de la caminada, i ara vindrà el tros d'aventura que mai pot faltar en les meves sortides, encara que no estiguin previstes. Tenia un track que deia que el camí no estava massa bé i que recomanava anar per la carretera, però després d'intentar estudiar bé el recorregut d'aquest tros amb els mapes topogràfics i ortofotos de l'I.G.C.C., arribo a la conclusió que podria ser possible no anar per la carretera, si que per camins i senders de muntanya. Sortim per la pista d'arribada des del Rubió de Baix, i ràpidament la deixem per agafar a la dreta, tot baixant. Passem pel que podria haver estar un tancat per animals, i creuem el Barranc del Salí, que porta aigua. Aviat el camí principal marxa a la dreta, en direcció a la carretera, pel que nosaltres seguim recte per un sender poc trillat. El track ens marxa a la dreta, i intentem seguir-lo deixant la traça que portàvem. Després d'una petita estona les traces i rastres se'ns acaben i no veig per on continuar, ja que el track es de pocs punts i no es del tot fiable, si a grans trets. Com no crec que la solució sigui pujar parades al dret, ni sortir a la carretera, retrocedim a buscar la traça que havíem deixat, Aquesta va seguint, es va perdent, es va retrobant, es va convertint en varies paral·lels, s'ha de buscar la millor i menys tapada, encara que amb molt rares excepcions es deix passar amb facilitat. Quan estem quasi a la capçalera del barranc que anàvem seguint canviem la direcció per vorejar la part baixa de la punta de la Serra del Munt. El camí dintre del que cap es molt fàcil de seguir, per terreny molt garrigós. Baixem a creuar un barranc, ho hem fet al dret, però crec que el camí anava a creuar-lo sense dificultat. Aquí trobem el track copiat. Ja per bona traça i terreny no massa tapat arribem al Camí del Munt, que es per on hem marxat.
L'arribada a Foradada no la fem per on hem sortir sinó que anem a buscar la part alta, per pujar a l'ermita de Sant Urbà. El company puja al mirador però jo no, estic cansat i llavors em ve el “juju”. Passem pel davant de la casa de la vila i de l'església. El restaurant està tancat pel que no podem prendre la cervesa guanyada. La farem a Montsonís de tornada cap a casa. Hem arribat quan manquen tres minuts per les sis de la tarda després de fer quasi quinze quilòmetres, en un dia que no hem vist el sol, sempre tapat amb núvols espessos i amb boira als cims, o sigui un dia rúfol.
Com a curiositat he fotografiat els quatre claus de senyal geodèsica que hi ha en cada un dels pobles i llogarets que he passat, i això que ha estat una feina feixuga, ja que m'he hagut d'estirar a terra per fer bones les fotografies i llavors he tingut una feinada el aixecar-me.



Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000





diumenge, 4 de gener de 2015

La Serra d'Almos, Morral d'en Casanoves, La Serra d'Almos, per varis masos i barraques arruïnats



Mas de l'Alerany
La Serra d'Almos
Avui ha estat un nou dia molt estrany, ja que no he aconseguit la primera fita pensada però en canvi m'he embolicat en unes altres accions. La segona fita, si que ha estat aconseguida. He anat a la Serra d'Almos per comprovar com està de net el tomb on he pensat portar als meus ex-companys, al haver rebutjat portar-los a Vilaverd, tal i com vaig comentar l'altre dia. A més com que el tomb es curt se m'havia passat pel cap intentar anar a visitar el poblat Ibèric del Coll de Moro.
Deixo el cotxe en una petita esplanada només passar el Mas de l'Alerany, on hi ha una gran muntanya de pins tallats, deuen estar pendents de treure les branques i prendre'ls. Surto caminant quan les campanes de l'església estan donant les vuit del matí, tot seguint el Camí del Mas de Capcir. Em desvio per un camí que em porta a un maset (1er.), amb aljub a tocar, on hi ha aigua. El maset per dins, com la majoria dels que estan en zones agrícoles abandonades, està arruïnat i ple d'andròmines abandonades. Segons m'ha semblat veure a l'ortofoto hi ha un camí o senderó que puja cap a la carena, encara que no es veu arribar. Jo ho intento, però cada vegada es mes difícil continuar per la gran quantitat de malesa que hi ha, sent cada vegada més espesa. Tots els rastres se'm van tapant. Miro el gps i veig que encara queda massa tros en línia recta, pel que m'adono que avui no ho aconseguiré i retrocedeixo. Sense arribar al maset anterior, i per unes marjades més amunt d'aquest, em dirigeixo cap un altre mas que està a l'altre costat del barranc. Barranc que era ample i ple de marges, al menys fins on m'arriba la visió, ja que el bosc s'ho està menjant tot. Tinc una feinada per arribar ja que hi ha un tros, precisament a la part central de la barrancada, que la vegetació punxosa s'ho està menjant tot. El maset (2on.) es una mica més gran, amb un possible corral al darrera, també arruïnat. Hi ha unes escales de marge, per pujar a la següent marjada. Des d'aquí i per un camí ample, antic de carro, es surt al camí del Mas de Panxeta, aquest enllaça al camí del Mas de Capcir. En canvi jo agafo cap el Mas de Panxeta (3er.). Aquest era més gran, de dos pisos. La porta està tancada però sembla que està bastant deteriorat. Llàstima que aquí no miro el mapa, ja que una mica més amunt, sense camí visible hi ha el mas de l'Hortell, que segons m'ha semblat veure quan he estat al morral està una mica en bon estat, potser no del tot, però ...
Dono un tomb per l'entorn, ja que quan pujava cap el mas, m'ha semblat veure una possible mina d'aigua. Per sort l'encerto. Després de pujar un marge per unes escales de pedra, arribo a una raconada on hi ha una mina d'aigua i una bassa, tot digne de veure. La mina també té aigua.
Retorno per la pista, està arranjada, segurament perquè aquests conreus no estan abandonats, segons sembla. Agafo un antic camí de carro que em porta a la quarta construcció (4r.), es un maset, també arruïnat, sense teulada però sense les pedres i fustes de la ensulsida a dins, encara que la vegetació va fent el seu creixement. Continuo pel que em sembla era el camí dels marges, ara molt brut i on s'ha de caminar amb compte. Passo pel costat d'un cotxe estimbat i molt destrossat, fins arribar a la Caseta del Cisquet (5é.), molt atrotinada. A partir d'aquí el camí que baixa a la pista ja es veu bastant millor.
A la pista trobo un senyor caminant i em paro a parlar amb ell. Resulta que es el Jaume Sedó, propietari del Mas de l'Alerany, a qui li pregunto pel poblat, i em diu que en aquests moment la vegetació impedeix poder arribar-hi, però hi ha el projecte de netejar-ho per fer-ho de complement del Castellet de Banyoles. Després d'unes xarrades més, ens acomiadem.
Segueixo pel Camí del Mas de Capcir, entrant a visitar per fora, un maset (6é.) amb tantes d'andròmines que l'envolten, que sembla el negoci d'un drapaire, però cada u té casa seva com vol. Hi ha un aljub però tancat amb clau. Segueixo i arribo al Pla dels Burros, on hi ha una bassa contra-incendis, pal indicador nou i el vell que es posava abans. Aquí arriba el GR.
Des de que he començat a caminar, i sempre prop de la pista hi ha extracció de pins, amb moltes restes vegetals a la vora i restes de troncs encara per treure.
En un retomb que fa la pista, a l'esquerra el mapa em marca un altre mas (7è.), i busco un lloc per pujar-hi, en principi no trobo per on, ja que la quantitat de branques grosses de pi m'impedeixen el pas per tot arreu. En aquest moment m'avancen dos btteros, i ens saludem. Trobo per on pujar, per un roquer entre mig dels marges. On em marca el mas no es distingeix res, tot semblen marges caiguts, segurament perquè tot el pedregam deu haver anat cap a baix. Tot està cobert per pins, tallats i sense tallar, amb tot el ramatge que a més impedeix bellugar-se per allí. De paret del mas no es veu res de res. Amb dificultat torno a la pista, i penso que els pròxims masos no aniré a visitar-los si no son fàcils d'arribar.
M'empasso les runes de la Caseta d'en Pubill, l'altre vegada la vaig veure perquè ho anava controlant pel gps, ja que la vegetació l'ha tapada completament. De seguida deixo el Camí del Mas i al poc les runes d'una barraca (8è.), deixo el GR., passo a tocar les runes del Mas de Catxarrina (9è), on a prop hi ha un toll on es rebolquen els senglars. Des de les runes de la barraca fins aquest mas, el camí puja per uns repetjons forts, encara que el tros es curt.
Passo per sota del Mas d'en Beset, segons uns mapes, altres diuen que es el Mas de Capcir. Aquí han tallat el pas del sender que pujava, tot passant per dins del mas, i ens estalviaria un bon revolt per pistes. L'Altre vegada ho vaig fer de baixada, estava bastant bruta, amb dificultat per troba el començament i amb una arribada al mas a una esplanada on havien menjat un tros de muntanya, pel que era complicat baixar del camí a dita esplanada.
Entro a fotografiar un altre mas (10è), bastant nou, on al cadastre no hi figura cap construcció. Deixo les pistes, per ja enfilar-me pel sender cap a les Moles. Sender molt trillat i que va pujant amb suavitat però de forma continuada. Es passa a toca un maset enrunat (11è.), que tenia dos compartiments, i amb l'era entre el mas i el camí. Més amunt hi ha una pila de llenya, simulant el que podria ser el projecte d'una carbonera, però la vegetació de la plaça s'ho comença a menjar.
A la dreta, una mica avall, sembla veure un altre maset, coincidint el que marca el mapa, però hi veig problemes per arribar-hi, i per avui entre l'intent al poblat i el mas que no he vist, ja he tingut prou. Si que hi vaig a un altre, on he de baixar unes parades (12è.), però sense massa dificultat. Han netejat de pedres i runes de dins, no té teulada, i hi han uns quants estris a la seva vora. La veritat es que hi ha gent per tot, però arranjat un maset aquí, jo no ho veig clar.
Arribo a la cruïlla i em dirigeixo cap el cim del morral, on paro a menjar unes mandarines, contemplar el paisatge i fer unes poques fotografies. Torno a la cruïlla i ja agafo camí avall, cap el Racó de l'Heure, però abans encara he de passar un altre maset (13è.) amb aljub a tocar. Per arribar al mas, el camí actual baixa amb pendent pel mig del que eren els marges, encara que ara el camí s'ha fet ample, degut a les frenades que fan les bicis tot baixant. Abans el camí no passava per aquí, ja que ara passa per una parada. Al venir de baix deixava aquest a l'esquerra, pujava entre parades i enllaçava amb el camí de les Moles una mica abans de la cruïlla actual.
La baixada fins la pista, al Pla de l'Heura, no té res de nou, exceptuant que com sempre hi ha gent que no pot respectar els camins, fent dreceres, que només fa guanyar uns segons que no porten a res, en canvi fa que aquestes quedin més trillades i al final el camí es vagi tapant, i aquest sempre es més agradable, dolç i de bon caminar que no pas la drecera, fins que queda perdut.
Ja per pista vaig fins el cotxe, on arribo a un quart i mig de dues, després de fer més d'onze quilòmetres i mig, amb un dia agradable, amb poc de fred al començament i gens cap a meitat. El vent em feia por, ja que mentre venia en cotxe i abans de Falset m'ha fotut unes bufades que he tingut que minorar la marxa, en canvi durant la caminada no s'ha deixat sentir gens exceptuant quan estava a la recerca del poblat, que es sentia per la carena. Unes quantes escopetades llunyanes, el gruny d'unes rapinyaires, la salutació dels dos ciclistes, la xarrada amb el Sr. Sedó, algun lladruc, també a la llunyania, i el vent bufant al Coll de Moro son els pocs sons que he escoltat avui.
Aquestes son les dades del cadastre, de la majoria de masos, masets, barraques i runes que he visitat, per si a algú l'interessa. No hi figura cap nom de mas o propietat, només partides. En aquesta llista no hi ha l'extensió dels terrenys, ja que crec que no es d'interès aquí:
1er. Maset: Les Moles, polígon 17, parcel·la 240, construcció ús industrial de 27m2.
2on. Mas: Les Moles, polígon 17, parcel·la 241, construcció ús industrial de 51m2.
3er. Mas: (Mas de Panxeta),Les Moles, polígon 17, parcel·la 242, cap construcció.
4r. Maset: Les Moles, polígon 17, parcel·la 243, construcció ús industrial de 42m2.
5è. Maset: (Caseta del Cisquet), Les Moles, polígon 17, parcel·la 244, construcció ús industrial de 17m2.
6è. Maset: Mussefres, polígon 13, parcel·la 81, construcció ús industrial de 53m2.
7èr. No trobat res: Mussefres, polígon 13, parcel·la 2, construcció ús industrial de 64m2.
8è. Runes barraca: Les Moles, polígon 17, parcel·la 222, cap construcció.
9è. Mas (Mas del Patxarrina): Les Moles, polígon 17, parcel·la 222, construcció ús industrial de 69m2.
10è. Mas: Les Moles, polígon 17, parcel·la 350, cap construcció.
11è. Mas i era: Les Moles, polígon 17, parcel·la 253, construcció ús industrial de 50m2.
12è. Runes maset: Les Moles, polígon 17, parcel·la 254, construcció ús industrial de 50m2.
13è. Maset i aljub: Les Moles, polígon 17, parcel·la 249, construcció ús industrial de 41m2.

Ho he buscat per si podia esbrinar els noms ja que tota construcció antiga, o accident geogràfic en té.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000