"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimecres, 31 de desembre de 2014

L'himne de l'alegria, des de Sabadell


Per finalitzar l'any un gran "Flash Mob" des de Sabadell. Encara que aquests governs corruptes, mesquins, miserables i podrits no ens vulguin donar cap alegria, jo desitjo que tothom pugui portar la alegria per dins, encara que per fora hagin de demostrar la ràbia i la impotència que ens fan tenir.


000000000000000000000


dimarts, 30 de desembre de 2014

Vilaverd, Serra de l'Ermita, Mas d'en Just, Vilaverd



Vilaverd
Mas d'en Just

Ahir al vespre em van trucar els ex-companys per si podeu preparar una sortida pel més de gener. Encara que no tenia cap intenció de sortir a caminar fins passats reis, vaig fer una recerca ràpida de les caminades que tinc preparades, a prop de casa, i vaig pensar que podria estar be portar-los al tomb de Vilaverd passant per la Serra de l'Ermita i el Mas d'en Just, però sense les ampliacions que tinc preparades d'anar a visitar els masos i barraques que queden a tocar el camí: però jo si que ho faré demà.
Com he de tornar a casa a l'hora de dinar em proposo començar aviat, tenint en compte quan ja hi ha la llum de dia. Arribo a Vilaverd, passant per la carretera vella, i en un aparcament al costat de les vies del tren, deixo el cotxe, em preparo i començo a caminar quan passen cinc minuts d'un quart de nou. Tenia previst fer el tomb per la dreta, però al final canvio d'opinió i ho faig a l'inrevés.
Primer s'ha de passar per sota les vies i de seguida per sota la carretera nova. Vaig a visitar el que queda d'una barraca al costat d'on deixo la pista per agafar el camí vell de Rojals. Segons he llegit aquest camí i alguns altres de l'entorn han estat netejats o reoberts de fa poc. Em desvio a la dreta per un camí ben trillat fins a les runes d'un masia, on amb dificultat, degut a la malesa, puc re-tombar-ho. Intento sortir seguint la parada, ja aquesta va a sortir al camí planejat, però em trobo que el camí està sota de la parada a més de dos metres, pel que me'n torno per on he vingut, tornant-me a baralla amb les alzines i els pins. En aquest tros de camí, al xafar-ho es nota que el terra està una mica glaçat. El camí deixa el bosc i entra en terreny de garriga, encara que està ben trillat i net. Les vistes son amples i boniques, però per terreny rocós i sense ombra, encara que avui no hi ha cap necessitat. Després d'uns retombs el camí puja fort entre marges, prova que el camí vell s'ha perdut., arribant a una pista, que comença aquí. La pista seguia a l'esquerra per anar a un altre mas, ara està completament tapada, però per segueixo per allí seguint un petit rastre molt fonedís. Amb dificultat i mercès al gps, arribo a la part de darrera del mas, on no queda res, estava arrecerat al marge, i ara son tot pedres caigudes. No em dona ni per fer la foto. Intento arribar per una parada més avall però més impossible. Em torno al començament de la pista, i ja entro a la Serra de l'Ermita.
La pista es vella però apte per vehicles. Veig grans fites molt espaiades que comprovo que es per on passava el camí que marca el cadastre. Trobo troncs clavats al terra pintats de verd, abeuradors per animals, encerclats per tanca metàl·lica i munts de terra amb caus en mig. Pel que veure després deuen estar preparant un tros de repoblació cinegètica. Agafo a l'esquerra ja que a l'ortofoto havia vist que a uns 400 metres, per pista, es veien com uns cercles. Quan arribo em trobo una tanca metàl·lica bastant nova que rodeja un lloc similar al que he descrit abans, però aquest tancat. Dins hi ha una cabana de pedra seca ben conservada. No hi ha ningú però es nota que no està massa abandonat.
Després de rodeja la tanca, la part del darrera no es de gaire bon caminar, torno a la pista principal. Tot es pista i bastant pelat l'entorn. Aquí devia haver un incendi bastant gros i només creix la garriga, però a moments a tocar arriba el bosquet de pins. Passo una bassa de medi natural o bombers i ja estic a l camí de Vilaverd a Rojals, que es PR. Abans a la pista hi havien uns tolls encara glaçats. Es senten veus d'alguns escaladors que deuen estar pel Tossal de les Venes. Uns metres després de la cruïlla, a l'esquerra, hi han les restes d'una gran bassa, que em penso que devien portar l'aigua canalitzada des de el barranc de la Variella. Lloc que no vaig a visitar, ja que en poc de temps he estat dues vegades i encara em queda per intentar visitar dos masos o cabanes.
Passo pel costat del Mas d'en Just, i vaig a veure les dos basses i la font. Per arribar he de passar pel costat d'uns “chapullers” amb trossos glaçats. Es veuen un munt de peülles de senglars. Com deuen gaudir per aquí. Les basses es impossible de veure-les, només una mica la tanca verda de la més nova, i a la font no puc arribar-hi, em faltaria alguna estisora o altre estri per poder-ho fer.
El camí està molt atorrentat, veient-se alguns restes de l'empedrat vell, però amb continues pèrdues del que devia ser el camí vell. Això si, es ample i net, però un far de “baixar escales”. Mercès al gps puc arribar a les runes d'un gran mas, no queda res en peu, només trossos de pared. Per arribar he de pujar una parada per damunt de les pedres caigudes de les parets del mas. Amb dificultat el puc tombar. Per sortir miro si puc enllaçar amb el mas o cabana que està una mica més avall, però els marges son molt alts, i està molt brut tot l'entorn. Puc baixar una parada pel camí del marges, però estic al nivell per on he arribat. Veig un rastre que baixa a la parada de sota, al costat d'un roquer amb una considerable inclinació, però no ho veig gens clar. Tornant-me a barallar amb la vegetació, i altre vegada mercès al gps, arribo al camí.
Una mica més avall veig un possible rastre al mateix nivell de les últimes runes que em queden per visitar, però veient l'hora que és i que haig d'anar a casa a dinar, ho deixo córrer. Arribo a Vilaverd, passo per sota la via del ferrocarril, a l'estació, i abans d'anar cap el cotxe, faig les fotografies de rigor a la casa de la vila, a l'església, als rentadors, a la antiga casa de la vila i a la font, on hi ha un gat bevent. Arribo al cotxe a tres quarts de dues, després de fer tretze quilòmetres tres-centes, en una caminada que no m'ha acabat de satisfer per portar a la gent. Més de mitja excursió es terreny de garriga i pelat, sort que els camins no estan tapats, sinó seria una punxada continua. De fer-ha la faria a l'inrevés que es tal com veig que es fa normalment, però tenim una visió de la Serra Carbonaria, la via de l'AVE, Vilaverd, l'estret de la Riba, etc., que encara que sigui bonica i agradable, es la mateixa des de que s'arriba a la Serra de l'Ermita, pel que la miranda es fa monòtona. Es un tomb no recomanable a l'estiu, i avui el temps no m'ha castigat. El vent no era massa molest, el fred no s'ha deixat sentir massa tenint en compte el tapat que anava. En fi, un altre dia de caminar i un altre projecte efectuat. El que si que mentre arribava al destí ja estava pensant en quina caminada he de verificar per portar als ex-companys, amb el resultat que quasi el tinc decidit.  

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí. 










00000000000000000000000


000000000000000000000000000





dissabte, 27 de desembre de 2014

10 decisions que els miserables del govern de les espanyes van prendre en 2014 ...

 ... i que és un pas mes cap a la dictadura, que a més pixa "aigua beneïda". 

1.- La Policia podrà intervenir telèfons particulars en cas de "urgència" sense autorització judicial.
2.- Els ciutadans que intentin paralitzar un desnonament podran ser durament sancionats.
3.- Els immigrants que entrin a Espanya "il·legalment" seran sotmesos a "devolucions en calent".
4.- Les lesbianes i les dones sense parella queden excloses de les tècniques de reproducció assistida.
5.- Pagarem més pel gas i la llum, encara que el govern digui el contrari.
6.- Si sofreixes un accident o ets segrestat en un país estranger pagaràs les despeses originades pel rescat.
7.- Si visites els Parcs Nacionals vés amb compte amb els caçadors.
8.- Pagarem entre tots un altre rescat, el de les autovies en fallida.
9.- Entra en vigor la "LOMCE", que promou la segregació per sexes i fa avaluable la religió "apostòlica i romana".
10.- La Llei de propietat intel·lectual i la “Taxa Google” fa esclatar un problema de discòrdia.

I han bastants més, però aquests son els últims. Quina colla de bandarres que ens estan governant, encara que tal i com diu la "dita": tothom té el govern que es mereix. 

De la pàgina web: Runrunes

000000000000000000000000000000




dimecres, 24 de desembre de 2014

Bon solstici d'hivern 2014



00000000000000000000000000




dilluns, 22 de desembre de 2014

Fins sempre JOE COCKER!!


Unes mostres d'aquest monstre de la música.


00000000000000000000


00000000000000000000


00000000000000000000

En pau reposi. I que ens esperi molts anys, tenint en compte que tots arribarem.

0000000000000000000000

diumenge, 21 de desembre de 2014

Nadal 2014



video


Bon solstici d'hivern a tothom, i FELIÇ INDEPENDÈNCIA al 2015

dijous, 18 de desembre de 2014

Mas de les Foreses, Serra del Molló, Coll de Cortiella, La Garranxa



Lo Molló
La Garranxa


Feia temps que el company em va demanar si podia preparar un tomb per la Garranxa i el Cortiella, amb l'afegit del cim del Molló. Després d'unes quantes ullades als mapes i fer uns càlculs em vaig adonar que fer l'enllaç d'aquests tres objectius no està a l'abast de nosaltres, per fer-ho en una sola caminada. Es per això que l'he dividit en dos i per avui hem quedat per fer el primer tros. 
El Josep Maria i jo ens hem anat fins a Porrera, i hem seguit amb cotxe per la pista de la Garranxa, fins a la cruïlla on surt el camí cap els Masos de les Foreses i el de Baptista Miquel, on hem aparcat. Per arribar aquí hem hagut de passar pel Pont Vell, que es bastant estret. A més tota la pista es molt estreta, sort que no hem trobat cap cotxe venint de cara, ja que hauríem tingut problemes per creuar-nos.
Aparquem en un del pocs eixamplaments del camí, que està llaurat degut a una tira de vinya plantada a la mateixa vora del marge. Per cert la major part de la pista fins aquí està cimentada. Ens preparem i sortim a les vuit en punt. Al sortir no fa massa fred, es sent petar el vent encara que no ens afecta massa, i la llum de dia no es encara del tot forta. El començament no té gens de dificultat, es tracta de seguir la pista. Després del mas del Mas de les Foreses, deixem la pista per anar a visitar dues basses, una a lo Moscatell i l'altra al Comellar Major. El Mas de les Foreses, està completament abandonat, igual que les dependències annexes. Després de les basses tenim la primera marrada, encara que molt curta. Des d'aquí a enllaçar amb la pista principal, fem un tros per un camí obert per passar la maquinaria entre les línies de vinyes. El Mas de Baptista Miquel en aquests moment no sembla que hagi sigut un mas, si uns magatzem, ara molt deteriorat, encara que amb moltes andròmines destinades a les plantacions i la recol·lecció. 
Per pista arribem a la Serra del Molló, deixem la pista que baixa cap les Gibertes per seguir la Serra del Molló. La pista finalitza al poc, en una esplanada. Hi ha un rastre molt ample que baixa a la dreta, no dona la impressió de ser un camí, si un tros obert amb maquinaria per treure llenya. Segurament vaig errat. El tros eixamplat i netejat es curt, continuant un tros que devia ser eixamplat com l'anterior, però ara no està netejat i la traça per passar, es estreta i bastant bruta, pel que anem  lents. Aquest tros finalitza i hem de seguir un rastre molt fonedís. Des d'aquí fins a un cim sense nom, on el mapa marca una cota de 837 metres, hem de fer més d'un quilòmetre vuit-cents metres amb rastres que apareixen i desapareixen, tot el tros molt tapat per branques d'alzines i altres arbres, fet que dificulta molt el pas. Varies vegades hem de canviar de rastre ja que el que portaven no anava enlloc, i altres moments que em hagut de rectificar anant al dret. En alguns moments sembla que tenim un camí ben marcat, normalment bastant tapat, però que sempre acaba perdent-se.
Una vegada al punt que he indicat el camí ja es fa visible, encara que en alguns moments una mica brut, però que ja no ens farà perdre més. Arribem a l'enllaç del camí que ve del Coll d'Alforja, i en pocs metres al cim. Aquí el vent es deix sentir, però menys del que esperàvem, ja que mentre anàvem pujant ens semblava que a partir d'aquí patiríem de valent.
Una vegada fetes les fotos de rigor al costat del vèrtex geodèsic, sortim carena enllà, fins el Coll de Cortiella. El vent ens ha tornat a respectar, ja que ha afluixat bastant. Al coll, agafem el camí avall, encara que el primer tros es de pujada. Quan comença a baixar es cada vegada més atorrentat, deixant-ho de ser mes o menys quan creuem per primera vegada el Barranc de la Final. Abans hem passat prop d'una mina d'aigua, d'on sortia una tub de ceràmica que portava l'aigua des de la mina fins al Mas de Licor. Ara queden trossos trencats en mig del camí, i alguns encara mig enterrats. També em deixat a ma esquerra, completament tapat per l'herba, el que podria ser un pou o un petit molí. La gran quantitat de mala herba fa que quasi no es vegi, sobre tot si es passa ràpid. El mas del Licor, era molt gran, encara que no queda res en peu. A tocar sembla que hi havia una petita presa d'aigua, ara completament destrossada. 
Abans de creuar el Comellar del Figueres, passem a tocar, unes runes que segon el mapa era un molí, encara que no ho sembla, però el seu estat actual no es deix esbrinar. Semblava més que el molí hagués pogut ser les runes d'abans. 
Deixem a la dreta la Caseta de l'Amador, i a continuació arribem a la Garranxa. Un llogaret on la majoria dels habitatges estan o ensorrats o molt deteriorats, i on només queda un, en una mica bon estat. No parem massa ja que comença a enfosquir. Abans d'arribar on tenim el cotxe parem una mica al Mas de Cal Perí, on ens sembla veure que hi ha dues mines d'aigua, o al menys ho sembla, una d'elles amb una gravat que la data al 1865. També ens dona la impressió que està bastant abandonat o que els propietaris no el cuiden massa, encara que les parades de vinyes del damunt si que ho sembla.
Arribem al cotxe quan manquen cinc minuts per les sis de la tarda, després de fer entre tretze quilòmetres i mig i catorze, quan ja se'ns ha fotut la foscor al damunt. Ha estat un tomb que amb els quasi dos quilòmetres sense camí clar, podria ser perfecte, inclús per fer a l'estiu, fent el tomb a l'inrevés, ja que llavors tot el començament del que seria la baixada es obac, tenint la pujada per terreny obert al matí. Per a nosaltres ha estat un bon dia, ja que hem sentit el vent bufar mentre pujàvem i en quan hem arribat a terreny obert ha començat a afluixar. Si que m'he posat una mica nerviós en el tros de la serra, ja que em creia que avui no tindríem problema i en canvi, no han estat problemes, però si que ens costava avançar i trobar el camí, amb la circumstància que el track que portava no era massa fiable i que no estic massa be físicament, i em feia pensar que si havíem de recular o sortir completament al dret ho passaria magre, fet que al final no ha estat així. Feia molt de temps que no em passava, tot comptant les vegades que m'he trobar embolicat i sense saber massa con desembolicar-me i sempre ho he aconseguit sense més problemes. També m'ha ajudat el company que m'anava recordant les vegades que jo l'havia “embullat” i sempre ens havíem sortit. Confio que a la pròxima tingui un millor dia.

Per baixar el track, teclejar aquí. No hi han més fotos que les dues del començament










00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dimarts, 2 de desembre de 2014

Un estigma subtil (de moment)


He recuperat aquí un text publicat a la Revista Vèrtex del juliol-agost 2013, amb la seguretat que si l'editorial no volgués que ho publiqués, de seguida ho esborraria. Tinc l'acceptació de la Sra. Anna Mongay, autora del dibuix.
Es un tema que sempre m'ha molestat que a la gent que no pugui o no vulgui gastar en demesies o gens, no tinguin oportunitat de fer res. A part del que diu l'article hi ha un exemple molt clar, son les carreteres que no estan gens preparades per a la gent que vulguin anar caminant, a més tot comptant que dita carretera tingui voral, desapareix si es troba un pont, a vegades, aquest, te vorera, però no hi ha manera d'enllaçar el voral amb la vorera. Deixo de divagar i passo a copiar l'article:


TEXT: Josep Maria Cuenca. IL·LUSTRACIÓ: Anna Mongay

"Quan jo era petitet, amb vuit o nou anys, ni festejava ni presumia, sinó que vaig anar a viure una temporada a Rialp, al Pallars Sobirà, perquè al meu pare li hi van oferir una feina ben pagada durant uns quants mesos i tota la família el vam acompanyar. Parlo de l'any 1974,aproximadament. El meu pare era paleta i en aquell temps va participar en la construcció de diversos apartaments a la comarca pirinenca esmentada. La premodernitat del monocultiu de la indústria turística ja havia quedat enrere, però encara no era sospitable el que passaria a partir de l'equador deis vuitanta del segle passat. Era tan poc sospitable que el Pirineu que jo record o d'aquella estada fascinant pera un nen de ciutat com jo estava en alguns sentits més a prop de l'any 1900 que no pas del 2000. Hi havia turistes, però no massificació; les traces de l'urbanisme tenien més a veure amb la deixadesa o l'abandonament que no pas amb la colonització de les segones residencies; i les besties encara eren més nombroses que les maquines. A les botigues dels pobles podies trobar de tot i a preus mòdics: un xolís, pa, bombetes de 125 volts, mistos, cantimplores, tabac, paper higiènic i el Calendario Zaragozano o la penúltima historieta de Mortadelo y Filemón. I menjar bé fora de casa, inclús molt bé, era possible i barat en més d'un lloc. Van passar uns anys i, al 1982, vaig fer la meva primera travessa pirinenca com a excursionista. En tretze dies vaig anar del massís del Cotiella al Pare de Sant Maurici i Aigüestortes. Res de substancial no havia canviat des de la meva habitació fugaç; als anys setanta a Rialp. En el decurs d'aquella travessa irrepetible i vitalment fundadora recordo haver menjat o dormit bé i a bon preu a la vall de Plan, a la de Benasque i, un cop més, al Pallars.
No evoco episodis llunyans de la meva vida per cap mena de nostàlgia irreprimible. Els evoco simplement per constatar que moltes coses han canviat d'aleshores ençà; malament rai si no fos així. Tanmateix, és prou raonable demanar-se si tots els canvis produïts han significat un progrés indiscutible. Parlo com a muntanyenc i admeto que l'assumpte és complex, però també és imprescindible abordar-lo. I no m'impulsa a fer-ho cap dèria particular, sinó un fet concretíssim. Pocs dies abans de la Setmana Santa passada, vaig escoltar al Telenotícies les declaracions fascinadores d'un destacat representant de la indústria turística gironina. Amb posat abatut i cavil·lós, aquest senyor va declarar davant la càmera que les previsions d'ocupació hotelera per als dies de vacances que s'acostaven eren baixes i que la cosa -és a dir, el negoci- pintava malament. I, abans d'acabar de dir la seva, va afegir que hi hauria poc turisme de qualitat i massa excursionistes. Literalment. Les clares paraules de l'individu en qüestió em van dur a recordar -ja em disculpareu l'enèsima evocació personal que em permeto- un dia de juny del 2000 en que vaig entrevistar l'aleshores president del Consell Comarcal del Ripollès i em va dir que allò que interessava a ell i a la seva comarca era el turisme de qualitat, no els xiruqueros. Això, també literalment.
En la nostra societat les paraules acostumen a ocultar o falsejar la veritat enlloc de revelar-la. És una conseqüència natural de la mercantilitzaciò universal imperant segons la qual l'únic valuós, des de la mentalitat socialment dominant. són els diners i no la dignitat humana. Si visquéssim en un món en que les relacions socials no es trobessin pervertides per la preponderància dels interessos particulars sobre els interessos generals, tothom entendria perfectament que el concepte turisme de qualitat es referís estrictament a un bon servei i no a una tarifa exorbitant només assequible per a butxaques privilegiades deleroses d'ostentació. En un país profundament democràtic tothom hauria de poder exercir el dret d'accedir a serveis turístics de qualitat sense exposar-se al risc d'arruïnar-se.
Resulta ben curiós que en el temps de la meva infància i adolescència, quan el país era més pobre que no pas avui, si més no certes modalitats de turisme de qualitat estiguessin a l'abast d'un nombre més gran de gent que en l'actualitat. Avui, en canvi, quan algú parla de turisme de qualitat és prou clar que es refereix essencialment als sectors de consumidors turístics amb capacitat de fer despeses considerables. També en aquest cas es manifesta la polarització entre rics i pobres que el món pateix. Si algú no pot pagar, per tant, s'exposa a l'exclusió. Traslladada a l'àmbit de la muntanya i de la natura en general, aquesta lògica verinosa la van exposar molt bé l'empresari i el polític que he al·ludit més amunt i no cal gaire esforç per descodificar-la: els excursionistes, els xiruqueros, no interessen; interessa només la gent amb calés i amb ganes de gastar-se'ls. Tot plegat, però, no es redueix a una mera qüestió de saldos en els comptes corrents. La tendència privatitzadora del nostre món també implica una inquietant involució pel que fa a l'accés democràtic al bé comú. I la muntanya i la natura són un bé comú. És prou evident que per a certs individus remenadors de cireres els xiruqueros no només no resulten atractius des del punt de vista econòmic, sinó que fins i tot la seva simple presencia fa nosa o pot fer-la. Si la tendència econòmica actual i els seus corresponents discursos culturals no canvien, no és cap disbarat pensar que més aviat que no pas tard els usuaris de la muntanya i la natura més austers -tant se val si per decisió lliure o per obligació- seran considerats com a indesitjables. Dit d'una altra forma: ara mateix l'estigmatitzaciò econòmica dels excursionistes és un fet que, de moment, només es manifesta de forma subtil i parcial; tanmateix, potser no és gaire lluny el dia en que es manifestarà sense embuts i de manera implacable".  
T

000000000000000000000000000


dilluns, 1 de desembre de 2014

José Mujica vs. el mentider major del regne


Gracies per demostrar al mon que per ser president d'un país no cal ser ni mentider, ni mesquí ni miserable.

Dibuix copiat de "https://twitter.com/felipeherrerat"

D'aquest president haurien de prendre nota tots els xucladors indecents que ens governen.



0000000000000000000000