"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimarts, 2 de desembre de 2014

Un estigma subtil (de moment)


He recuperat aquí un text publicat a la Revista Vèrtex del juliol-agost 2013, amb la seguretat que si l'editorial no volgués que ho publiqués, de seguida ho esborraria. Tinc l'acceptació de la Sra. Anna Mongay, autora del dibuix.
Es un tema que sempre m'ha molestat que a la gent que no pugui o no vulgui gastar en demesies o gens, no tinguin oportunitat de fer res. A part del que diu l'article hi ha un exemple molt clar, son les carreteres que no estan gens preparades per a la gent que vulguin anar caminant, a més tot comptant que dita carretera tingui voral, desapareix si es troba un pont, a vegades, aquest, te vorera, però no hi ha manera d'enllaçar el voral amb la vorera. Deixo de divagar i passo a copiar l'article:


TEXT: Josep Maria Cuenca. IL·LUSTRACIÓ: Anna Mongay

"Quan jo era petitet, amb vuit o nou anys, ni festejava ni presumia, sinó que vaig anar a viure una temporada a Rialp, al Pallars Sobirà, perquè al meu pare li hi van oferir una feina ben pagada durant uns quants mesos i tota la família el vam acompanyar. Parlo de l'any 1974,aproximadament. El meu pare era paleta i en aquell temps va participar en la construcció de diversos apartaments a la comarca pirinenca esmentada. La premodernitat del monocultiu de la indústria turística ja havia quedat enrere, però encara no era sospitable el que passaria a partir de l'equador deis vuitanta del segle passat. Era tan poc sospitable que el Pirineu que jo record o d'aquella estada fascinant pera un nen de ciutat com jo estava en alguns sentits més a prop de l'any 1900 que no pas del 2000. Hi havia turistes, però no massificació; les traces de l'urbanisme tenien més a veure amb la deixadesa o l'abandonament que no pas amb la colonització de les segones residencies; i les besties encara eren més nombroses que les maquines. A les botigues dels pobles podies trobar de tot i a preus mòdics: un xolís, pa, bombetes de 125 volts, mistos, cantimplores, tabac, paper higiènic i el Calendario Zaragozano o la penúltima historieta de Mortadelo y Filemón. I menjar bé fora de casa, inclús molt bé, era possible i barat en més d'un lloc. Van passar uns anys i, al 1982, vaig fer la meva primera travessa pirinenca com a excursionista. En tretze dies vaig anar del massís del Cotiella al Pare de Sant Maurici i Aigüestortes. Res de substancial no havia canviat des de la meva habitació fugaç; als anys setanta a Rialp. En el decurs d'aquella travessa irrepetible i vitalment fundadora recordo haver menjat o dormit bé i a bon preu a la vall de Plan, a la de Benasque i, un cop més, al Pallars.
No evoco episodis llunyans de la meva vida per cap mena de nostàlgia irreprimible. Els evoco simplement per constatar que moltes coses han canviat d'aleshores ençà; malament rai si no fos així. Tanmateix, és prou raonable demanar-se si tots els canvis produïts han significat un progrés indiscutible. Parlo com a muntanyenc i admeto que l'assumpte és complex, però també és imprescindible abordar-lo. I no m'impulsa a fer-ho cap dèria particular, sinó un fet concretíssim. Pocs dies abans de la Setmana Santa passada, vaig escoltar al Telenotícies les declaracions fascinadores d'un destacat representant de la indústria turística gironina. Amb posat abatut i cavil·lós, aquest senyor va declarar davant la càmera que les previsions d'ocupació hotelera per als dies de vacances que s'acostaven eren baixes i que la cosa -és a dir, el negoci- pintava malament. I, abans d'acabar de dir la seva, va afegir que hi hauria poc turisme de qualitat i massa excursionistes. Literalment. Les clares paraules de l'individu en qüestió em van dur a recordar -ja em disculpareu l'enèsima evocació personal que em permeto- un dia de juny del 2000 en que vaig entrevistar l'aleshores president del Consell Comarcal del Ripollès i em va dir que allò que interessava a ell i a la seva comarca era el turisme de qualitat, no els xiruqueros. Això, també literalment.
En la nostra societat les paraules acostumen a ocultar o falsejar la veritat enlloc de revelar-la. És una conseqüència natural de la mercantilitzaciò universal imperant segons la qual l'únic valuós, des de la mentalitat socialment dominant. són els diners i no la dignitat humana. Si visquéssim en un món en que les relacions socials no es trobessin pervertides per la preponderància dels interessos particulars sobre els interessos generals, tothom entendria perfectament que el concepte turisme de qualitat es referís estrictament a un bon servei i no a una tarifa exorbitant només assequible per a butxaques privilegiades deleroses d'ostentació. En un país profundament democràtic tothom hauria de poder exercir el dret d'accedir a serveis turístics de qualitat sense exposar-se al risc d'arruïnar-se.
Resulta ben curiós que en el temps de la meva infància i adolescència, quan el país era més pobre que no pas avui, si més no certes modalitats de turisme de qualitat estiguessin a l'abast d'un nombre més gran de gent que en l'actualitat. Avui, en canvi, quan algú parla de turisme de qualitat és prou clar que es refereix essencialment als sectors de consumidors turístics amb capacitat de fer despeses considerables. També en aquest cas es manifesta la polarització entre rics i pobres que el món pateix. Si algú no pot pagar, per tant, s'exposa a l'exclusió. Traslladada a l'àmbit de la muntanya i de la natura en general, aquesta lògica verinosa la van exposar molt bé l'empresari i el polític que he al·ludit més amunt i no cal gaire esforç per descodificar-la: els excursionistes, els xiruqueros, no interessen; interessa només la gent amb calés i amb ganes de gastar-se'ls. Tot plegat, però, no es redueix a una mera qüestió de saldos en els comptes corrents. La tendència privatitzadora del nostre món també implica una inquietant involució pel que fa a l'accés democràtic al bé comú. I la muntanya i la natura són un bé comú. És prou evident que per a certs individus remenadors de cireres els xiruqueros no només no resulten atractius des del punt de vista econòmic, sinó que fins i tot la seva simple presencia fa nosa o pot fer-la. Si la tendència econòmica actual i els seus corresponents discursos culturals no canvien, no és cap disbarat pensar que més aviat que no pas tard els usuaris de la muntanya i la natura més austers -tant se val si per decisió lliure o per obligació- seran considerats com a indesitjables. Dit d'una altra forma: ara mateix l'estigmatitzaciò econòmica dels excursionistes és un fet que, de moment, només es manifesta de forma subtil i parcial; tanmateix, potser no és gaire lluny el dia en que es manifestarà sense embuts i de manera implacable".  
T

000000000000000000000000000


1 comentari: