"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 18 de febrer del 2016

Oliana, Tambors de Rof, Oliana


Vèrtex geodèsic dels Tambors de Rof
Serra d'Aubenç


Ha estat un dia d'aquells que la previsió meteorològica ha fet dubtar fins a última hora on anar, ja que no estava clar si plouria i on. Al final la decisió ha estat anar fins Oliana, a fer una caminada una mica més llarga del que últimament estem fent però amb la distinció que, en principi, no hi ha motius per entretenir-se (masies, ermites, fonts ...).
Ens hem anat fins a Oliana, hem aparcat al costat del pavelló, davant de la guarderia infantil i quasi a tocar al cementiri municipal. Hem començat a caminar quan faltava mig quart per les nou del matí. Temps tapat, sense boira, i amb fred. Anem a buscar el col·legi i per la seva vora agafem un camí de terra i herba, molt agradable de caminar. Arribem a un camí de terra que ens porta fins a una granja mig atrotinada, però en servei, ja que dins de les instal·lacions hi ha un gos que no para de bordar. Està a tocar la Rasa del Junqueral. A la seva porta finalitza el camí, i hem d'agafar per un petit corriol que puja de valent, fins arribar a una pista que ve dels Erms i va a les Planes. De seguida passem per sota una línia elèctrica.
Com ja ens enlairat una mica es veu una magnífica visió de Sant Marc, Sant Honorat, la Serra de l'Aubenç (amb el Coscollet), i les altres serres de la dreta del Pantà d'Oliana. Aquests serres i muntanyes les anirem veient quasi tot el dia. També es comença a veure la Serra de les Canals i Escaletes de Carbasses, a la nostra banda del pantà. Poc a poc la pista es va enlairant, poc a poc es un dir, i cada vegada tenim més afonat el Torrent de Reixar. A l'altre riba del torrent es deixa veure l'ermita de Sant Just, a la Serra de Sant Just, que segons sembla, pel seu llom passa el GR1.
Poc abans de que la nostra pista segueixi la Rasa de les Cots, parem a esmorzar. Tenim a prop les runes de les Cots, que no visitarem ja que ens hauríem de desviar una mica, i el temps encara que sembla que no plourà no es gaire de fiar, tapat i marronós. Sentim uns gossos bordar que segurament son a Cal Marc o Cal Cordill, o als dos. Seguim amunt, la pista fa una ferradura i seguint el barranc hi ha un camí que sembla trillat i net, encara que entrem per si retalla, no ens em fiem perquè mirant el mapa del gps no aclareixo si enllaça o no, no tinc mapa en paper (no sé que hi hagi de la zona), i si enllaça es al coll que està una mica lluny, pel que ho deixem córrer i fem el retomb de la pista i seguim amunt.
Arribem al collet de la Creu de Llaceres, aquí miro si veig la arribada del camí que abans hem deixat, i no el trobo. A la nit a casa ampliant els mapes de l'ICGC al ordinador veig que potser si, però una mica més amunt del coll, però tampoc es veu clar el camí, pel que no quedo encorregut per no haver-lo agafat. Aquí a la creu tenia una possible extensió, però no estava decidit a fer-la, parlo amb el company i com cada vegada que ens trobem així, l'anem a fer. Es tracta d'arribar a Coscollola, que es una masia on hi ha l'ermita de Sant Esteve. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana: «Masia i església (Sant Esteve), del municipi de Lladurs (Solsonès), dins l’antic terme de Montpolt.». Son un quilòmetre i mig aproximadament d'anar i altres de tornar. A mig camí veiem dos cotxes de caçadors aparcats prop del camí, i un altre bastant avall, potser a la pista que ve de Montpol. La pista principal baixa per desprès pujar per darrera, però veiem molt poc enlairat el que sembla camí vell, pugem al dret els dos metres que ens separa i l'agafem. Ens porta a un altre pista, l'enllaç es una mica «xungo» ja que al fer la pista s'ho han carregat, i arribem a la masia. No hi ha ningú. Està molt deteriorada encara que hi han treballs de consolidació, però si no fan via no estaran a temps. En un balcó hi ha la data de 1912, entre els ferros de la barana, i amb els números per que es vegin bé des de dins. L'ermita està en una mateix peça que la casa, i dins està ple de andròmines i deixalles. Hi han tres edificis més en el grup, un dalt en molt mal estat i dos baix enrunats.
Marxem per on hem vingut, però no agafem el camí vell, sinó que seguim la pista i on quasi que enllaça amb l'altre hi ha una cadena i un cartell de prohibit el pas, i conforme pertany a un organisme forestal públic, que ara no me'n recordo. Retornem fins el coll de la Creu de les Llaceres, amb el pensament que era el lloc més alt de la caminada, però resulta que no es així, encara ens falta  quasi un quilòmetre i mig fins a passar pel cim de Serrallonga. Aquest tros, que per cert puja de valent, la pista està molt més retocada de les que hem passat fins ara. Dona la impressió com si les volguessin cimentar, ja que no es massa normal les esplanacions que han fet en aquests camins. Ens creuem primer amb un tot-terreny de caçadors, després amb un que va a peu amb l'escopeta a l'espatlla acompanyat de tres gossos, que ens comenta que avui no han estat de sort, que han fet corre dos senglars però no els han pogut abatre, i que aquest any ja porten uns 500 a la zona. Després amb dos tot-terrenys més, amb caçadors. Tot el camí des de coll fins el cim dels Tambors de Rof es carener amb sifonades però en tendència a pujar. Es continua veient les muntanyes de l'altre riba del Segre, amb una magnífica visió. Al vèrtex dels Tambors de Rof, després de les fotografies de rigor, aprofitem per dinar. Mentre ho fem tenim la sorpresa que surt el sol per la banda de la Serra d'Aubenç i limítrof pel que podem contemplar i fotografiar aquella magnífica panoràmica. Per darrera d'aquelles serres venen uns núvols espesos i ben negres que comencen a tapar les serres més llunyanes. El sol dura ben poc.
Als pocs metres del cim deixem la pista per un sender que baixa fort, sender molt trillat amb el terra molt excavat per les motos i/o btt. Fa una sifonada i després altre forta baixada, anem per la Serra de Rof. En aquest camí hi trobem molts trossos dels plàstics protectors dels laterals de les motos, que deuen haver anat perdent en transcorre per aquest camí. Arribem a una pista que seguim. Quasi a tocar veiem un sender a la dreta, molt trillat, no l'agafem ja que segons el mapa del gps, sembla que allargaríem el trajecte. Si que agafem un posterior, sender trillat que després va sortejant una barrancada i on es perd en alguns moments, sense quedar clar quin es el camí, quins son rastres i quin es barranc. Intentem i crec que aconseguim anar baixant pel més suau. Deixem a l'esquerra un camí amb un cartell, ara completament xafat i trencat, que sembla senyalitzava cap a una font.
Arribem a una pista que ve de la Serra d'Oliana, deixant-la quan fa un tomb tancat per agafar un altre en la mateixa direcció que portaven. Aquesta es més vella però bonica de transitar. Es converteix en pista pedregosa quan ens trobem una línia elèctrica que la segueix. Aquí veiem que el camí vell anava una mica separat per l'esquerra. Quan arribem a una torre el camí finalitza. El camí de baixada s'havia d'agafar una mica més amunt, pel que ara ens toca creuar al dret amb un roquer inclinat, deixar una traça atorrentada per agafar el camí vell. Aquest camí va baixant fent esses, seria agradable si no estès bastant atorrentat. La visió de la barrancada de l'esquerra es maca, llàtima de la manca de suficient llum, son més d'un quart de sis de la tarda i el cel continua completament tapat. Arribem a un bosquet de pins on tenim una fil metàl·lic a la dreta, dels que es posen pel bestiar. Les traces marxen avall, a tocar el fil, però el camí vell es separa a l'esquerra. Nosaltres l'agafem, i es de bon passar. De cop, el camí comença a quedar tapat per dalt, amb branques fines i algunes de punxoses, però hem de seguir ja que tenim un estimbat a la dreta i una paret a l'esquerra. Amb alguna punxada de més arribem a la llera de la Rasa de la Font de la Salut. La creuem, està molt enfangada i hem de passar el fil de tanca, anem a buscar un rastre que ens porta a una pista que ens arriba a Oliana, entrant pel costat del cementiri, davant d'on tenim el cotxe. Fem una visita ràpida al cementiri i arribem al cotxe quan manquen cinc minuts per les sis de la tarda i em fet dinou quilòmetres. Un dia més de muntanya, amb un nou vèrtex geodèsic, ja només em falten 575. Llàstima que ha estat un dia rúfol.
Abans d'anar cap a casa hem parat en un bar a Oliana, prop de la carretera a fer un cafè per agafar forces.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000

Vídeo pendent

000000000000000000000000000



diumenge, 14 de febrer del 2016

Farena, Coll de Viladecabres, Mola Quatre Termes, Mas de Mateu, Farena


Farena
Font del Mas de Mateu


Avui ens hem trobat 12 caminants a l'entrada de Farena i hem nat a donar un tomb, pujant a la mola pel Coll de Viladecabres i el camí dels Carboners, baixant pel Mas de Mateu. Hem aparcat al lloc adequat a l'entrada de Farena, i hem sortit a caminar quan manquen cinc minuts per les nou del matí. Es un dia solejat però bastant fred, i bastant ventós, encara que aquí estem una mica a recer. Creuem el petit poble i anem a buscar el camí de la Solana. Està molt arranjat i netejat des del dia del Camí de Muntanya, encara que sempre ha estat un camí molt transitable.
Al creuar el Barranc del Xecó, al costat esquerre del camí, a nivell inferior hi ha el que havia estat una barraca rònega, ara un munt de residus amb restes de teulada de uralita. També a l'esquerra i bastant avall es veuen les runes del Corral del Pó, una mica més endavant i també a l'esquerra hi han dos baixadors al Toll de l'Olla, un amb pal indicador. L'antic camí de bast finalitza on fa bastants anys han fet el desviament per no passar pel Mas d'en Toni. S'ha de creuar el Barranc de la Font Gran, sense massa dificultat però res a veure al camí fins aquí. Aquí s'agafa una pista des de la que es pot veure la part de dalt del Mas d'en Toni, crec recordar que es la part de la font. Ens segueix un gos que ha vingut del mas, sense intenció de fer mal, però es un incordi, ja que quan no el mirem ens segueix burdant, quan ens girem s'atura, fins que jo, que com es normal m'he quedat l'últim, el faig fugir.
El tros del del camí de la Solana, el grup ens ha esperat una vegada al tres últims, i aquí, al moment de deixar la pista, tornem a esperar-nos. Des d'aquí fins al Coll de Viladecabres pugem per un camí boscà, arrecerat del vent, en continua i forta pujada, amb un terreny pedregós, cobert de fulles i una mica relliscós per la humitat de la pluja de fa uns dies. Per pujar més suaus en alguns trossos, hi ha una serie d'esses, de les que sembla que la majoria de gent no les fa, i hi ha d'altres que s'endevina però que estan perdudes. Quan tenim a l'esquerra els Racons de la Cansalada, es veu una molt bonica visió dels Roquers de la Cansalada. Fins al coll, on pararem a esmorzar el grup s'ha hagut de parar tres vegades per reagrupar-se.
Després d'esmorzar seguim amunt, deixant els camins al Mas de Mateu, ma que passarem de baixa, i el de la Mola de Roquerola, que surten del mateix coll. Deixem el camí que ens portaria directament a la mola, i agafem el camí dels Carboners, reobert fa uns quaranta anys en motiu d'una marxa excursionista de les que es celebraven llavors. Es passa un maco mirador, i tres recognoscibles carboneres. Entre mig es veu una roca amb forma de ma, amb els dits tancats, excepte un que està aixecat. Quan arribem al Coll de la Cova Fumada, guio a la gent a la cova, que està a tocar. Aquesta cova es una balma allargada  però de no massa amplada ni alçada, hi ha dos pilars d'obra com si fos per separar habitacles. Quan jo m'iniciava a la muntanya, amb el grup que anava vam passar per aquí on hi havia una gran quantitat de totxanes escampades. L'historia es que van tenir la gran idea de voler muntar un refugi tancat aquí a la cova, i van fer pujar tot un grup d'escoltes carregats amb dites totxanes. Alguns d'ells mentre pujaven deixaven pes, i les que van arribar a la cova, van quedar   amuntegades. Aquest refugi no es fa fer mai, i cada vegada que he passat per aquí hi havien menys totxanes, ja que poc a poc, han anat desapareixen, em penso que deuen haver anat muntanya avall. Ara només he vist uns trossos però cap de sencera.
Pugem pel grauet cap a la mola, anant primer a mirar la vista cap a l'esquerra amb bona visió de la Vall de Castellfollit. Després anem cap a les creus i la cisterna, on ens trobem a quatre btteros. Visionem una mica les grans mirandes que es veuen des d'aquí i ens acomiadem del quatre. Sortim i anem fins a la taula dels quatre batlles (Rojals, Vimbodí, Mont-ral i Prades), taula i monòlit arranjat l'any 2000 per la S.E. Reus Deportiu. Ja ens dirigim avall, primer per sender i després per pista fins el Mas de Mateu. La majoria de gent s'ho empassa ja que es difícil de veure, totalment menjat per la vegetació. Els tres últims anem a visitar la creu que rememora la immolació d'un mossèn l'any 36. Els mateixos tres entrem a visitar la font del Mas de Mateu, i la seva bassa, font amb aigua, i bassa humida per quasi sense aigua. Busco una mica el pou de gel, però entre el tapat que ja el vaig trobar l'any 2011 i que la resta de la gent ens estan esperant a la bassa antiincendis, deixo la recerca i els tres marxem avall a reunir-se amb el grup.
Tots junts anem a buscar el Grau de Roquerola, i baixant ens tronem a separar en grups, ja que la baixada es forta i amb molta pedra solta. molt rocosa. Deixem a l'esquerra el camí que es camí de les Mines amb derivació cap el Camí del Riu Sec. Quan estem a l'alçada dels Castanyers del Vendrell, ens empassem el camí cap a l'esquerra i baixem per l'antic Camí del Mas de Mateu (tot el grup, que per cert va bastant estirat), que a més de donar una mica més de tomb es un camí amb forta pendent i molt atorrentat. Hi ha algunes esses, no a tot arreu on havien existit, algunes les veig i algunes me les empasso. Una vegada tornem a estar al Camí de la Solana, ja no hi ha cap problema més. Si que a l'entrar a la carretera una persona del grup té la mala sort de relliscar i caure contra el ciment de la vora de la carretera, fent-se una petita ferida a la cara i mal al braç i colze.
Els últims arribem a les tres en punt després de fer més d'onze quilòmetres. Com he dit al començament hem sortit amb fred i una mica vent, però sentint bufar per les alçades, fred que ha apaiguat igual que el vent. Quan hem arribat a la mola ja no bufava.
Tenim reserva per dinar al restaurant Brugent, on a banda de quedar-se els dotze, ve la meva muller amb la d'un company. El restaurant està ple, pel que costa que ens comencin a servir, el menú de cada u ja està triat, però en quan comença tot va perfecte. El final com no podia ser menys, es amb el cafè o similar amb xopet de farigola. En el dinar com sempre no han faltat les bromes i les rialles, no durant la caminada, ja que o pujava fort o anàvem estirats en grups petits.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000

Vídeo pendent

000000000000000000000000000






dijous, 11 de febrer del 2016

Aiguaviva, Marmellar i Castell de Marmellar


Sant Miquel, Marmellar
Castell de Marmellar


El temps anunciava per avui que cap el vespre podia haver pluja, i que la resta del dia hi hauria sol i núvols, però la sorpresa es que abans d'arribar ja hem comprovat que la predicció no es confirmaria, ja que el viatge ho hem fet amb una mica de boira, i l'arribada amb pluja molt dèbil però pluja al fi. Aparquem davant de l'església de Sant Pere, sota un gran arbre, i dubtem de sortir a caminar o no, mentre ho decidim anem a donar un tomb pel petit poble, arribant a la part de darrera on hi ha el freixe, tot passant per davant de la Casa Gran que té incorporat un bonic estany amb ànecs. Quan tornem cap el cotxe el temps encara està tapat però amb la impressió de que no plourà més, encara que ens mullarem una mica per culpa de la boirina i la mullena.
Sortim a dos quarts i mig de nou del matí. Quan arribem a la TP2442 intentem anar per un camí paral·lel a la carretera, ja que hem de seguir per ella, anem un tros, però com està tot molt moll i aquesta pistota està bastant tapada amb vegetació baixa, fa que desistim i baixem per continuar per la carretera, perquè ens estem quedant molls, ja de començament. Deixem la carretera quan arribem a l'alçada de Cal Fustè Pons, que també es cruïlla per anar a les urbanitzacions la Moixeta i Pinedes Altes, que es per on tornarem. Aquest mas sembla que l'estan rehabilitant, al menys ja té la teulada arranjada. En bon estat i sembla que habitat es el mas de Cal Magí Pono, no en canvi Cal Pepus, completament enderrocat, sent la part que arriba més amunt la meitat de la fumera de la llar de foc. I en poc de temps arribem a Cal Pontarrí, una gran masia amb varies construccions annexes. Sembla que està habitada però potser no amb continuïtat. Hi ha maquinària que sembla està en funcionament i altre que fa temps que no treballa.
Aquí ve la primera decisió del dia, ja que hi havia preparat tres possibles opcions, la primera era un camí indicat a trossos a l'ICGC, que va pel Fondo de la Moja i que porta directament a la masia de la Moja, que em penso que està deshabitada. Como no trobo l'entrada i la vegetació aquí es molt espesa, anem a provar la segona opció. La tercera es la que m'agrada menys, ja que no podríem passar per la Moja, i no sé perquè tinc aquesta mania. Entrem al camí que porta a la tercera opció, i que a la seva entrada es per agafar la segona, i veiem que venen quatre excursionistes, lis pregunto si saben si el camí nostre es possible, i ens contesten que no ho saben ja que es la primera vegada que passen per aquí, intercanvien unes poques informacions i ens acomiadem, El que hem de fer es seguir el tallat que hi ha per passar una línia elèctrica, on hi ha un sender (més aviat un rastre), amb una bona sifonada. El problema que ens trobem es que l'entorn està molt moll, i el rastre enfangat. Trobem un tros del camí de la primera opció, que creua, però es impossible seguir-lo, encara tenia l'esperança que al trobar-ho el podríem seguir. La pujada es fa feixuga, però s'aconsegueix com calia esperar. Arribem a una pista i després ens desviem a la dreta cap a la Moja, però resulta que està habitat pel que no ho podem visitar. Ens trobem al propietari i tenim un petit intercanvi d'impressions. Retornem i deixem a l'esquerra per on hem arribat i seguim recte. Pugem a visitar Cal Jaumet Esquerrà, molt deteriorat i molt menjat per la vegetació.
Una mica més amunt, al Collet, ens parem a esmorzar, envoltats per la boira. Està ple de trossos de cinta i deixalles de l'empresa Elecnor, una bona porcada. Des d'aquí quasi no es veu Marmellar però degut a la boira, ja que el tenim molt a prop. Una vegada tenim la panxa contenta baixem cap a Marmellar. El camí baixa suau, dona la impressió de ser camí vell de bast, i ens adonem que hi ha alguns pins morts, que estan amb el tronc totalment negre com si fossin cremats, però son pocs i escampats, pel que no creiem que sigui per un petit incendi, i encara no ha nevat perquè sigui efecte de la neu. Quan arribem a una pista, després de creuar uns antics camps de conreu ara abandonat, i veure a un nivell una mica superior, la continuació de l'antic, ara perdut, ens trobem unes cintes en mig del camí, que barren el pas, i a la pista unes altres que indiquen la direcció correcta d'alguna cursa o marxa. Es impresentable, ja no hi ha prou amb les deixalles que deix la gent sense recança, que ara també ho fan els organitzadors de marxes i curses.
El poble abandonat i enrunat de Marmellar està compost per dues zones ben diferenciades, la part de dalt amb un pocs habitatges (difícil saber quants), amb l'església i cementiri en mig. Sembla se que en aquesta part superior vivien els habitants més acabalats. Hem pogut entrar a dos, un encara conserva una part del pis superior, i l'altra sense gens de teulada ni pis superior. L'església encara conserva la torre en peu, i sembla que encara es pugui pujar al campanar, encara que nosaltres no hem gosat. Tot el conjunt que queda en peu no crec que aguanti massa anys. Al cementiri hi han bastants ninxos, ara buits. Els lamentable les pintades a les parets, però ja estic massa acostumat a veure-les a tot arreu, més difícil es d'entendre que al plafó on explica l'església, hi hagi una cara pintada. Hi ha una incultura manifesta que es visualitza en tots els àmbits, no cal dir que en llocs com aquest no podia ser menys. Mentre estem visitant l'església (Sant Miquel) comença a ploviscar, malpensem però la veritat es que dura poca estona.
Quan anem cap l'altre banda del poble, ens creuem amb una furgoneta matricula de fora de Catalunya, amb quatre persones, i ens saludem. L'altra banda segons vaig llegir es va abandonar quan un gran foc als boscos de l'entorn va arribar al poble i ja no van poder recuperar-lo, amb l'afegit de que ja quedaven molt pocs habitants. El poble està en pendent, amb un carrer que baixa amb entrades a les cases de banda i banda. Es curiós que de les que hem pogut entrar (la majoria) quasi totes tenien al costat de la cuina i la llar de foc, un forn. Un pou d'aigua hi ha en mig de la pared d'un marge que feia d'entrada a dues cases, però eixut. També hem vist aljubs, i de la majoria un petit habitacle annex, potser per l'animal. A baix de tot un gran paller, sense teulada, i amb les parets a ran del que era l'era, que podria ser que fos comunal. Sortim del poble, amb l'anima una mica encongida de pensar en quina vida portaven ens nostres avantpassats, ja que aquest lloc, com molts altres, eren deficients en vies de comunicació.
Agafem un sender, per dirigir-nos cap al Castell de Marmellar, que encara que tingui el mateix nom, s'ha de trescar una mica per arribar-hi. El camí estret i bastant bonic, argilós i una mica enfonsat pel pas de les btt, fa que amb la mullena que hi ha, sigui molt relliscós. Arribem a una pista i creuem la Riera de Marmellar, i ens ve una curta però dura pujada, per tornar a baixar per pista ampla però ple de pedra solta, que fa que ens sembli més llarga de la realitat. Després de dues munta-baixes curtes ja planegem a la recerca de la, tornem, dura pujada al castell de Marmellar. Del castell poca cosa queda. A l'entrada es pot veure restes de l'empedrat. Els murs exteriors per la banda que era més accessible sembla que es conserven, encara que mig tapats per la vegetació. On era l'entrada s'endevina on estava la porta. Dalt del que era pròpiament el castell es conserva una paret amb merlets, espitlleres i el camí de ronda. L'absis de l'església (també Sant Miquel) feia de torre. Es incomprensible que per aguantar una paret al costat de l'església ho hagin fet amb totxanes i arrebossat (que està caient) donant un fort mal d'ulls. L'església petita, plena de pols, amb arranjament no del tot lògics, però com no hi entra gaire llum no s'acaben de veure massa. Nosaltres ens adonem perquè a dins aprofitem per dinar i la vista s'acostuma fàcilment a la foscor. Hi ha unes pedres tallades i soltes al terra, amb inscripcions, que no entenem. Des de l'esplanada del castell hi ha una maca visió de l'església del poble. El temps encara continua una mica fred però la boira ha marxat i encara que queden núvols, aquests estan lluny, però força negres.
Retornem per on hem vingut per travessar novament la Riera de Marmellar. Anem a visitar una estranya construcció que en principi ens pensàvem que eren habitatge provisionals per els possibles treballadors de la cantera que va existir al cingle d'on està assentat el castell, encara que sembla que son d'èpoques bastant allunyades entre si. Les instal·lacions estan destrossades, s'endevina on hi havia una cuina, on estaven els serveis (dos habitacles) i diferents cambres però massa petites per ser dormitoris. Quan creiem que hem finalitzat la visita, sense entendre que es, no veiem massa clar quin camí hem d'agafar, hi ha sender clar i pista que surt del mateix lloc, el gps em marca el track pel mig dels dos. Agafem la pista, al poc taponada per un munt de tubs de ferro amuntegats, davant d'un caseta d'extracció o regulació d'aigua, amb tanca de filferro. Aquí veig pel gps, que segurament serà pel sender. Tornem a agafar-lo, passant pel costat de la construcció. Al finalitzar la paret veiem unes escales d'obra, les pugem i sorpresa, a la teulada hi ha una gran piscina abandonada, on les herbes estan creixen al seu fons. Pensem quin disbarat es fer una gran piscina en mig del no res. A un costat tenim una muntanya amb el castell, a l'altre i bastant amunt uns urbanització, però amb una comunicació nefasta. Un altre construcció malbaratada, però aquesta potser no s'han pagat amb fons públics.
El camí comença molt bonic, de sobte trobem un tub metàl·lic que creua, sembla ser que porta aigua a la caseta de la pista. Pocs metres endavant trobem un altre tub, aquest més ample i de material actual, no entenc d'això (com de moltes coses). Aquest segueix més o menys per mig del camí que anem, dificultant una mica el pas. També trobem arbres caiguts. Dos o tres camins que marxen a la dreta estan completament tapats amb branques, un amb un cartell de prohibit el pas, ja que van cap a Cal Caterí. Pel mig del camí hi ha munts de branques tallades que també dificulten el pas, incloent un arbre i moltes branques, on han obert un pas alternatiu, no agradable, en comptes de netejar i reobrir el camí. En un dels munts de branques tallades en mig del camí han deixat les eines per fer-ho, i ja fa temps perquè les branques estan bastant seques.
Deixem a la dreta una entrada a les Pinedes Altes, i de seguida arribem a una pista que es la Carrerada de la Riera de Marmellar. Deixem a l'esquerra una represa i al creuar la riera, a gual, es veu les restes del que va ser un pont, que es va emportar algun aiguat. A la dreta i a nivell elevat tenim les urbanitzacions de Pinedes Altes i a continuació, la de la Moixeta. Quan trobem l'entrada de la Moixeta i a la dreta hi ha la Cova de la Moixeta. No pugem a veure-la ja que la pujada, encara que curta, es una mica dificultosa, i ara ja comencem a estar una mica cansats. No fa massa estona que anem per asfalt, però que continuarà fina a l'arribada. Arribem a Cal Fuste Pons, on enllacem amb el camí del matí. Arribant al poble el tornem a visitar per fer unes poques fotografies que no hem fet de bon matí, ja que ploviscava. Llàstima que el bar-restaurant tanquin a les cinc. Arribem al cotxe a dos quarts de set després de quasi disset quilòmetres. Agafem el cotxe i ens anem cap a casa, aquesta vegada passant per Vilarrodona a prendre un cafè, amb l'agreujant que ens emboliquem  per sortir del poble, fet que ho aconseguim, posant en marxa el gps del cotxe.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000



diumenge, 7 de febrer del 2016

Lo Riu es Vida. Manifestació a Amposta





Avui he anat a Amposta per la manifestació en defensa del Riu Ebre. He anat amb un dels autocars llogats per l'ANC. Ha estat un dia dels que val la pena estar en mig de la gran concentració. Hem arribat a Amposta a un quart de dotze aproximadament, ajuntant-me amb el Josep Maria i la Gràcia, ja que, encara que hem anat en diferents autocars, havíem quedat per anar junts.  
Hem sortit de l'aparcament i hem anat cap al que havia de ser la cua de la manifestació, per intentar fer el recorregut abans que comenci, i arribar al pont on ha de finalitzar. Els primers metres estava bastant clar i podíem passar sense problemes, però poc a poc la avinguda s'ha anat taponant amb els manifestants a punt, fent xerinola, grups musicals tocant, grups de tambors fent música amb els seus instruments, ... Poc a poc es van trobant tancats tots els passadissos entre la gent, pel que decidim sortir de l'avinguda i anar per carrers laterals cap al pont.
Després que uns manifestant ens diguin la millor manera de sortir del batibull i una parella de joves ens indiquin les diferents opcions d'arribar al pont, arribem allí. No està a petar però poc li falta. El cap de la manifestació li costa arribar, primer un tub amb un nus, logotip de les diferents mobilitzacions, que en realitat es el mateix que es va repetint pels diferents intents del mesquí govern de les espanyes. Després ve una segona fila amb dirigents dels moviments antitransvasament i els polítics de la zona (crec).
Hi ha parlaments, (he trobat en falta un conseller de la Generalitat donant suport institucional al moviment, encara que hi han polítics i consellers a la manifestació). Hi han actuacions musicals, Joan Rovira amb Lo meu Riu, Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries amb Lo Carrilet de la Cava i altre que no se el nom, Riu en So amb Parlo d'un riu mític i remorós i Pepet i Marieta junt amb Riu en So amb unes molt maques corrandes. Segur que m'he deixar quelcom.
Una vegada finalitzada i la gent comença a escampar, nosaltres tres ens anem cap a les restes del que era el castell i entre unes escales i un petit mur ens asseiem per dinar el que portem fet de casa. Després i tot retornant cap l'autocar parem a beure uns cafès. Costa una mica trobar un lloc ja que hi ha alguns bar que estan tancant o ja han tancat. La llàstima es que no ens vam assabentar que hi havia una paella popular fins que ens vam comunicar que les inscripcions estaven tancades.
Avui ha estat una nova festa de la democràcia, amb unes 50.000 persones queixant-se dels continus intents de transgressió del govern central; aquesta vegada per la aprovació d'un pla hidrològic, fet per un govern en funcions, que atempta al sentit comú i a les directives de la UE, i que només buscar tornar afavorir a les grans empreses constructores, als grans terratinents i als especuladors. Quines ganes de fotre el camp, tot esperant que sapiguem fer-ho millor. Esperança de la que jo en tinc molta, per la confiança que em dona el partit polític que tots els que han xuclat i els seus votants intenten massacrar.


Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.







00000000000000000000000



000000000000000000000000000





divendres, 5 de febrer del 2016

Antic Balneari de Cardó, Mas de Monclús, Murtero, Sant Bernat, Santa Anna





Un altre dia dels que et quedes molt content, ja que ha estat una caminada curta però potent (al menys per a mi). Ens hem trobat en Josep Maria i en Joan Josep i ens hem anat fins a Cardó, per fer un tomb per la banda de Benifallet. Mentre ens preparem per començar, arriba una vigilant que ens diu que com es propietat privada han contractar vigilància. Deu ser per que no acabin saquejant l'antiga embotelladora i potser el que queda de l'antic convent-balneari, molt deteriorat segons es veu des de fora.
Sortim a caminar a un quart de nou del matí, amb una temperatura bastant baixa. Primer visitem l'ermita de Sant Elies, que cada vegada que he passat per aquí, l'he passat per alt. Després baixem a visitar l'ermita del Carme, on des del seu camí es pot veure el lateral, allà dalt, de l'antic balneari-convent. De tornada no anem fins per on hem entrat, si no que hi ha un sender, reobert el dia del camí de muntanya, que porta directe a Lo Paller. Trobem un dels treballadors que estan fent neteja forestal de les voreres que està escoltant un soroll estrany, que en realitat correspon a un picot. Seguim carretera i al poc la deixem per agafar a l'esquerra avall. El començament està fatal, amb una molt forta baixada, segurament oberta per la marxa que van fer fa poc. No es normal aquesta baixada per arribar a un sender vell en bones condicions. L'enllaç entre la baixada i el sender bo es amb uns grans roquers, o hi ha unes grans senyals grogues, que venen de l'esquerra. Pel que veiem podien haver dues possibilitats. Que a l'entrada des de la carretera no agafés directe avall, fes un una corba o angle recte, anés una mica pegat a la paret del mur de la carretera i llavors decantés cap el camí bo, o que vingués des de l'entorn de l'ermita del Carme, pegat al mur, on hi ha un cable. Segons el mapa del Piolet, marca «pas amb cable», i aquest pas arribés aquí. El que es segur es que la baixada recte, dolenta i emprenyadora no podia ser la correcta en la seva antiguitat.
El sender de bon seguir es troba amb un camí prou ample per haver estat carreter i que ve de la carretera. Ara ve un altre tros dolent, ja que el camí ha quedat tapat per l'herba i han netejat per damunt del que podria haver estat el marge de baix que aguantava el camí, però tot desfés que fa que sigui lent el caminar. Encara es veu les senyals grogues uns metres a la dreta, mig tapades per la vegetació. Quina pena de netejadors. També hi fins el Mas de Monclús anirem trobant cintes que sembla corresponen a l'última Marxa del Pastisset. He notificat aquesta deixadesa mitjançant el «facebook/Camins i senders».
Poc abans de creuar el  Barranc del Mas o dels Domenges, anem a visitar el que queda d'un petit maset. Encara hi ha la menjadora i es deix veure que, com era costum, la gent dormia a l'altell per aprofitar el calor animal. A tocar el mas hi ha una pedra amb un bonic fòssil rodó. I a prop un tub metàl·lic que era el pou que devien fer quan segurament es va assecar la font o va deixar de córrer l'aigua pel barranc. Encara es distingeix la terra extreta per fer el pou. A l'alçada del mas finalitza el que podria ser camí carreter i continuava com a camí de bast.
Després de creuar el barranc hi ha moments que la pujada es forta, passant pel mig del que eren els marges, demostra que ningú s'ha preocupat de buscar el camí vell. Abans del Coll d'Odres i després de deixar unes runes a la dreta, impossible saber si era maset o corral, parem a esmorzar. On parem també hi ha un pedra amb un altre bonic fòssil. Una vegada alimentats seguim marxa amunt, però de seguida s'arriba al Mas d'Ordes, que en realitat era un maset, ara només queden unes poques fileres de cada paret. A quasi a tocar queda el Coll d'Odres, d'on surt un senderó que sembla netejat, que ha de comunicar directament on està la bassa i el Corral de Murtero. No sabem si la pujada al primer rocam està bé (Roca Roja). A l'ortofoto es veu el començament i des de dalt de la Roca Roja fins la pista, el tros que no es veu es bosc. Després d'una curta baixada arribem al Mas de Monclús, un petit mas ja abandonat encara que conserva, crec que per poc temps, la teulada. Dins hi ha un calendari de l'any 1972, no té cap significat especial, però fa pensar que potser va ser l'últim any habitat. L'entorn està en estat llastimós. Al que havia de ser corral no es pot entrar perque la vegetació tapona el pas, encara que des d'una punta es pugui veura que era bastant gran. No hi ha rastre de paller, si no era a cel obert, si que davant del mas es veu el que havia estat l'era. A uns 100 metres hi ha la bassa, ara amb l'herba que sobresurt entre mig de la poca aigua estancada que queda.
Darrera la bassa s'agafa el camí cap el Coll de Calces, un camí que dona la impressió que podia haver estat de bast, però ara els petits retombs que devien haver, no hi ha lloc per grans, ja no hi son, i el camí a moments puja amb ganes, i a trossos atorrentat. Es dona el cas curiós, que en algun lloc es veu on havia la esse, i amb quatre cops de tisora, els que netegen per preparar les curses (per exemple), aquells trossos hauria facilitat  la pujada. Després de 180 metres de desnivell arribem al que havia de ser el mas o corral de Calces, una bona escampada de runes, però una vegada passat i situat on hi ha el bassiot ara sec, es veu la grandària que devia de tenir. Aquí encara no ha acabat la pujada forta, encara ens queda un repetjó. La vista des d'aquí,, cap a la banda de la Terra Alta es digna d'admirar, això si, l'entorn pelat amb vegetació punxosa baixa, a la dreta tenim una barranca amb poca vegetació alta, i al fons la plana de les vores de l'Ebre. Arribem a un desviament que ens porta a una font, jo crec que deu ser la Font de Calces. Hi ha la capella del pou, un antic com de ciment, mig xafat, dos bassetes metàl·liques i una basseta amb fons de goma (m'ha semblat), tot  menjat pels esbarzers. Una mica més amunt, al pany de paret hi ha una petita placa solar, i per l'entorn bastantes deixalles. Seguim amunt, agafant el camí que hem deixat per entrar a la font, que poc a poc es va convertint en pista, que ens porta a un coll, on el seu pic de la dreta es diu Murtero, la gran bassa que porten l'aigua des de la font de baix, als mapes posa bassa de  Murtero, igual que el corral es el Corral de Murtero, però el Coll de Murtero sembla ser que no es aquest. Estem per pista, que hem de fet una petita sifonada abans del considerat Coll de Murtero. Abans hem deixat a l'esquerra un bon rastre que podria ser que que fos el sender que ve del Coll d'Odres, la nostra pista ha enllaçat amb la que ve de Tivenys i va a Cardó i hem deixat a la dreta un sender senyalitzat que va al cim de Xàquera. Al coll, a l'esquerra i al roquer, a mitja pendent, hi ha una barraca bastant nova, a la que només va un company a visitar-la. Es nova, amb la porta oberta, sense res d'especial, però amb molt bona visió de l'entorn. Al coll també, hi ha les restes del que podria haver sigut un forn de calç.
Des d'aquí tinc preparat per baixar pel camí del Barranc de la Font del Pastor, ja que vull tornar a passar per l'ermita de Sant Bernat, perquè l'altre vegada com ja marxava amb els escombres no vaig poder fer fotos amb tranquil·litat, a més la baixada per aquest camí, en principi es molt més suau que per l'altre. L'ermita de Sant Bernat era l'entrada del recinte emmurallat venint per la banda de l'Ebre, i segons sembla els monjos van trobar al monjo de l'ermita amb una dona, pel que van cremar l'ermita per purificar-la. Això es el que jo he llegit. A banda de restes de l'ermita hi ha restes de la muralla a l'altre ma del camí. Al poc de l'ermita hi ha el pouet de Sant Bernat.
El camí es molt maco, llàstima que el dia es tapat i manca una mica de lluminositat. Arribem a un punt on tenia previst sortir-me del track principal per anar cap a Sant Onofre, com que no em fixo bé, seguim recte. El camí poc a poc es va tapant, però el rastre segueix, algú passa per aquí, encara que hi ha algun esglaó una mica alt. A l'hora de creuar el barranc i després seguir-lo, s'obre una mica. En una cruïlla de tres camins, hi ha el que havia estat un altre pou, amb el tub metàl·lic. Nosaltres agafem cap a l'esquerra per visitar l'ermita de Santa Anna. El camí torna a ser bonic dins del bosc, deixant-nos veure el balneari i les muntanyes del fons.
Creuem l'altre camí que baixa del Coll de Murtero i ens arribem a l'ermita de Santa Anna, abans hem passat a tocar un tros de muralla, on encara es poden veure les espitlleres. A Santa Anna parem a dinar. Una vegada amb la panxa contenta, tornem fins el barranc, agafem a la dreta i per un bonic camí arribem a l'esplanada del balneari, a dos quarts de quatre, després de fer nou quilòmetres i mig. La caminada d'avui encara que de menys de deu quilòmetres jo la considero moderada pels forts repetjons que hem anat trobant. El dia a començat fred però poc a poc ha anat marxant la sensació de fred sense de deixar la sensació d'humitat. La zona de Cardó ja he estat alguna vegada abans, però encara tinc intenció de tornar-hi, però com sempre deixant passar un temps, entre una i l'altre.
Només m'ha quedat de dir, que hem parat a l'entrada de Mora, a fer uns cafès, abans d'anar cap a casa.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000