"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dissabte, 28 de febrer de 2009

Mails als diaris de La Rioja i de León

Mails enviat a: diariodeleon@diariodeleon.es i redaccion@la-cronica.net, ja que dels anteriors no hi tingut cap resposta. Estic segur que ara tampoc aconseguiré res, ni m'ha assabentaré ni ho publiquen, però .....
"Adjunto un mail que envie al Albergue y al Alcalde de La Virgen del Camino, referente a la señalización del albergue, de la que no he tenido contestación alguna, aún que en la pàgina web pone "El Alcalde responde"
Yo la envio a vds. por si creyeran conveniente de divulgarlo, lo que les dejo a su consideración".
Mail original a: oficinadelavirgen@hotmail.com, alberguevirgen@gmail.com
"El día 17 de noviembre, haciendo el Camino des de mi domicilio particular hasta Santiago, pasé por su localidad y me encontré con la sorpresa que para indicar que el albergue municipal estaba cerrado lo indicaba con las palabras "CLOSED", como si todos tuviéramos la obligación de saber ingles.
Ademas, les formulo la siguiente pregunta: ¿Que pasaría si en Cataluña, Galicia o Euskadi pusieran el cartel en català, galego o euskera?. La respuesta se la dejo a ustedes".
i
Mails enviats a: lectores@noticiasdelarioja.com i redaccion@larioja.com. Dic el mateix que hi dit abans:
"Envio un mail que envie a la Red de Información Juvenil, referente a la actuación en el albergue de Alfaro, de la que no tuve contestación alguna. Despues de fiestas, ya entrado en el mes de enero se la envie a la Presidencia del Gobierno de la Rioja, a través de la pàgina web del Gobierno de la Rioja, sin que tampoco se hayan dignado contestarme.
Yo la envio a vds. por si creyeran conveniente de divulgarlo, lo que les dejo a su consideración".
Mail original a: info.juventud@irj.es, i després a la pàgina web del President de La Rioja.
"El dia 23 de octubre sali a pie desde Reus para ir hasta Santiago de Compostela. El dia 2 de noviembre llegué a Alfaro, bajo una gran tormenta de lluvia. Ese dia estuvo todo el dia lloviendo, a veces muy fuerte, en todo el recorrido que hice desde Tudela hasta Alfaro. Al entrar a la localidad, entre las 16 y las 16,30h., como digo con fuerte lluvia, pregunte a unas persones que encontre, pocas habia por la calle, donde estaba el Albergue, y me indicaron que estaba en un edificio que habia sido una carcel, y me indicaron la direccion para llegar a su albergue.
Me dirijo hasta alli, llamo a la puerta y me sale una señora y me dice que eso era solamente un albergue de juventud y que alli no me podia quedar, intentando cerrarme la puerta sin mas explicacion; insisto que segun parece es el albergue de la ciudad y que al menos en una guia del Camino de Santiago me indicaba que era un albergue donde hospedarse, ella me vuelve a repetir que es solamente de juventud y que para pernoctar me tengo que poner en contacto con la Comunidad Autonoma de La Rioja, intentando sin mas cerrar la puerta. Jo vuelvo a insistir, ahora preguntando si es que hay algun otro albergue y intentando convencerla que con la lluvia que esta cayendo no tengo sitio donde ir, me comunica que me vaya a un hotel o a la Policia Municipal y ya me cierra la puerta.
Tengo que estar de acuerdo que es un Albergue de Juventud, que lo llevan desde la Comunidad, y que al parecer en Alfaro hay otro albergue, este municipal, pero no creo que las formas de actuar de esta señora son las correctas y si es verdad que hay un albergue municipal, ella lo tiene que saber y no le habria costado nada indicarmelo.
Me gustaria saber si estas actuaciones son correctas, y si en caso, como fue ese dia con la lluvia que caia, contando que el albergue municipal estuviera cerrado, que no lo se (quiero creer que en caso de estar abierto me lo hubiera dicho), a una persona, de mi edad (60 años), se le ha dejar en la calle.
Perdon por las molestias que les pueda causar, pero todavia no acabo de entender la actuacion de la señora."
A partir d'ara m'oblido dels fets i se positivament que tot això només es dret al picament de peus ("pataleo").

dijous, 26 de febrer de 2009

Referent a que ha de ser la Feec i les seves eleccions

Mail enviat a la revista Vèrtex i a les dos candidatures que conec:
redacciovertex@feec.cat
eleccionsentitatsperelcanvi@gmail.com
info.entitatsipais@gmail.com

"Crec que mes important que la separació de la Fedme i de una Feec independent, hi ha assumptes propis més importants a resoldre, que no crec que les juntes anteriors ho hagin sabut portar, ni crec que ho facin les futures.
Des de la meva simple visió d'un excursionista que no té mes ànsia que fer camí, voldria fer un prec a la junta que guanyi les eleccions a la Feec.
Crec que la Feec no dedica gaires esforços ni diners als que son caminants sense mes, i sempre amb la premissa que F.E.EC es una federació d'entitats excursionistes (o sigui dels clubs), no dels excursionistes, encara que no ho sembli, crec que la diferencia es fa molt patent al destinar els recursos econòmics.
A continuació exposo on crec que la Feec, no es preocupa massa:
Primer: Es penós la situació de part dels Grs i de molts Prs, d'aquests hi han molts completament abandonats. Crec que fer Grs i Prs depenent sempre dels voluntaris es una equivocació. Ha d'haver una quantitat anual per la seva conservació, i no només per que a la inauguració poder-se fer la foto i pocs mesos mes.
Segon: Els Grs crec que haurien de ser per que una persona ho pugui fer tot d'una tirada en varis dies, pel que, al menys cada 20/25 kms., aproximadament, ha d'haver-hi lloc on dormir. Si un ho vol fer en varies programacions no hi ha cap problema, si que hi ha si es vol fer sencer.
Tercer: Tant els Grs i Prs que estan fets, netejats i pintats (al menys es va fer a la inauguració), ha de tenir la descripció a la pàgina web de la Feec, i de gratis, a la fi està fet pels excursionistes. Ara s'ha de comprar la guia i al anar a fer-ho pregar no hi hagin fet canvis (ho dic per experiència).
Quart: La Feec mitjançant les vegueries haurien de poder contactar amb els ajuntaments, consells comarcals, etc., per tenir tots els senders locals una mica inventariats i així mateix posar-ho a la pagina web, al servei de tothom.
Cinquè: No estaria malament que s'intentes rehabilitar masies abandonades o construir simples cabanes de pedra, a la mida del possible a tocar o prop dels Grs, intentant que estiguin el mes allunyats possible dels pobles i ciutats (això ja seria massa); a aquests aixoplucs només s'hauria de demanar que estigui cobert i un
lloc on fer foc (amb les mesures anti-incendis legals).
Sisè: Un millor contacte amb els organismes públics, per què quan hi hagin obres no destrossin, sobretot, les entrades als camins, seria molt beneficiós per tothom que va a la muntanya.
Setè: Involucrar-se mes seriosament en els petits assumptes que afecten al mon excursionista, un exemples seria els talls de camins per particulars, destrosses de camins i de la natura en general, i molts casos semblants. Això s'hauria de portar a terme intervenint seriosament davant dels organismes pertinents i liderant les accions legals. Estic d'acord que ja s'ha fet en casos de gran envergadura.
A partir d'aquí podríem continuar enumerant un seguit de fets que es troba en falta del que es creu hauria de ser la Feec.
No vull deixar sense dir que em sap molt de greu que si busques qualsevol informació de rutes, excursions, estat actual dels refugis, ermites, zones de muntanya, etc., sempre anem a pagines externes a la Feec, per que si mirem a la web de la federació tenim una informació molt amplia de les curses, marxes, cursets, expedicions, però del demès només les fitxes de la revista Vertex.
Crec que la Feec hauria de ser l'entitat de referència, incloent-hi la seva pàgina web.
Con tot això no vull dir que no s'hagi de col·laborar en la muntanya de competició, encara que jo no soc partidari, es el que una part de la gent de muntanya demana actualment. Tampoc estic en contra d'ajudar a les grans expedicions, però crec que primer es el que concerneix a casa nostra.
I tot això no te res a veure"
--
Salutacions

Signat amb nom, adreça, dni. i núm. tarja federativa.

dilluns, 23 de febrer de 2009

Barrancs de Lloret, d'Orió i de Barretes

De camí al Coll de Lloret i als Planets d'Orió

Feia bastant de temps que l'Estivi i jo parlaven d'anar a pujar el Barranc de Lloret, però no ens acabavem de trobar la data. Al final i amb una proposta de ruta de l'Estivi vam decidir aquest dilluns de fer els dos escarrissons, enllaçant-los per la part alta del barranc d'Orió, tot sortint del final de la pista que puja al Mas del Cansalader, de fet es fer l'excursió núm, 2 del llibre “Grimpant pel Massis del Port”, de Joan J. Tiron Ferré.
Aquell dia, encara que sigui dilluns, pot venir en Josep Maria, i al final som, en Josep Maria Balanya, Joan Josep Estivill, Cloti (que la passem a buscar per Tortosa) i jo, a més de la Castanya (Josep M.) i Núvol (Cloti).

La descripció es:
“Els escarrissons del barranc de Lloret:
Lloret no és tan sols els Bufadors d'abundant aigua en temps de llevantades, ni els braus d'un conegut ramader, que campen per on volen i han transformat un bonic barranc en un femer pudent. Lloret, a més, són senderes per descobrir, pujadors rebuscats i els escarrissons, que amb molta imaginació ens obren les portes de l'aventura.
Fins fa poc, era gairebé impossible afrontar una pujada des de Lloret fins a Caro que acabés tenint èxit. Difícil era encertar l'escarrissó de Borosa o seguir la perduda sendera del de Barretes; impossible endevinar el Faixo de la Serp o trobar referencies del pas del Julivert, i a més els accessos al racó del Moro o cova Pintada estaven gairebé perduts i dificultaven enormement el coneixement d'aquests indrets.
Actualment s'han resolt molts d'aquests inconvenients i ha augmentat la informació i l'estudi de l'indret, i d'aquesta manera ja no resulta tan feixuc afrontar unes excursions on la dificultat no radica sempre en l'exposició al buit, sinó que més aviat ens haurà de preocupar no perdre el camí i quedar penjats al capdamunt d'un cingle, sense saber per on baixar.
Accés a la zona:
Des de Roquetes prendrem la carretera de Mas de Barberans, i uns tres quilòmetres abans d'aquesta població veurem a la dreta els indicadors que assenyalen l'entrada al barranc. Remuntarem per pista asfaltada durant uns 7 km, passarem per una explotació ramadera i deixarem el vehicle abans de la pujada al mas de Grinyó, allí on hi ha una reixa.
Pujada per l'escarrissó de Borosa i travessa al de Barretes:
És potser l'excursió més dura del Port i s'ha d'afrontar només quan es tenen clares referències de l'indret.
Començarem la caminada seguint la sendera que voreja el barranc i el travessa al cap d'uns minuts. Deixarem a la dreta un ramal que s'endinsa cap a cova Pintada i continuarem aigües amunt en la mateixa direcció. En trobar una bifurcació anirem a la dreta i començarem a pujar fins a trobar una altra bifurcació, en què deixarem a l'esquerra l'accés al racó del Moro i continuarem recte, veient al davant una raconada on hi ha la cova del Pregunté.
Totes aquestes senderes, fins fa poc temps, restaven perdudes, i si es mantenia mínimament el seu traçat era gràcies a accions d'entitats com la UEC o l'ECT, que esporàdicament contribuïen al manteniment. Actualment el Parc Natural ha iniciat una campanya seriosa de recuperació d'aquests camins (agressiva per a alguns), que farà que hagin de passar anys perquè s'esborrin de nou els traçats.
Continuant pel davant de la cova (petita balma) del Preguntà passarem poc després un collet amb una pintada del Caminant Solitari, travessarem una canal i emprendrem una forta pujada. Més amunt girarem a l'esquerra per buscar una feixa, després travessarem un arenal (tartera) amb una figuera al mig i tornarem al llit del barranc, gairebé a les envistes de l'Escarrissó. Es tracta d'un petit pas esmargenat que dóna accés a una dreta canal (actualment s'han instal·lat dues escales de fusta), al final de la qual hi ha el coll dels Morralets (1 h 30'). A partir d'aquí la vegetació canvia del tot i es distingeix prou bé la senclera que puja cap a cova Ebre i el coll de Pallers. De totes maneres, nosaltres volem anar a l'esquerra, seguint la sendera del coll de Lloret, que veiem indicada sobre una roca.
En línia recta ens separen un parell de quilòmetres del nostre objectiu, amb un pendent negatiu de 100 m. Ara bé, enmig hi ha el barranc d'Orió, el de Barretes i alguna canal més, i això ens obligarà a donar una llarguíssima volta, amb contínues pujades i baixades per una sendera molt poc fressada, que fan d'aquest tram un dels més durs del Port.
Comencem baixant una mica per flanquejar després, seguint els escassos senyals vermells que es fan difícils de divisar. La sendera, encara que gairebé inexistent, es va endevinant seguint la lògica del terreny. A la nostra esquerra tindrem sempre el barranc de Lloret, i més endavant veurem un gran pany de roca: la Roca del Migdia (de Lloret). L'itinerari passa pel collet que fornia la carena d'aquesta roca; abans, però, trobarem una balmeta amb un petit toll d'aigua i una pintada direccional del Caminant Solitari.
Passat el collet de la Roca del Migdia, entrarem a la conca del barranc d'Orió. És impressionant el canvi de terreny i la salvatgia de l'entorn. A partir d'ara és important no perdre els senyals, que continuen sent escassos. Inicialment baixem un poc i continuem després flanquejant sense perdre alçada. Fent pujades i baixades anirem avançant i donant un gran tomb al barranc, per travessar-lo quan ja portem tres hores de camí; veurem aleshores que la sendera comença a ser més clara.
De nou anem avançant per l'altre costat de barranc, pujant i baixant i guardant gairebé sempre la mateixa alçada, i encara que trobem més senyals de pintura no val a confiar-se; cal estar sempre molt atents.
Després d'una bona estona de caminar i havent passat un tram solsit que ens farà ballar el cap, entrarem a la conca del barranc de Barretes. Cal baixar a travessar-lo i continuar flanquejant per l'altre costat, fins que arribarem al ressalt on hi ha el tronc, a mena d'escala, de l'escarrissó de Barretes. El baixem i continuem, per terreny fàcil, fins al coll de Lloret (5 h).
Per aquest coll passa la pista que, des del barranc de la Vall, puja al Clot de l'Hospital. La seguirem a l'esquerra fins que acaba al coll Ventós. Continuem de baixada per una sendera que ens portarà a trobar la pista del mas de Grinyó, i seguint aquesta pista cap a l'esquerra retornarem fàcilment al vehicle.
Dades d'interès:
Borosa era el sobrenom del bosquerol Joan (Joanet) la Mola, nascut a França però resident a Tortosa a finals del segle XVII.
Començà a tallar fusta pel Port per encàrrec del rei i amb destí a les drassanes de Barcelona. Més tard fou processat en diverses ocasions i fins i tot empresonat per tallar fusta sense llicència (la pena per tallar fusta era de cent assots i per serrar-la, 25 lliures de plata), encara que no es va demostrar totalment la seva culpabilitat. Finalment acabà tallant tant per al rei com per a la ciutat de Tortosa.
(Comunicació personal de Xavier Miranda).
Fitxa tècnica:
Desnivell: 500 m, fins el punt més elevat, encara que la successió de pujades i baixades l'incrementa força.
Horari: 6 h. Si ens cau la nit al barranc d'Orió serà molt difícil sortir-se'n.
Material: Només cal un bon mapa (El Port, ed. Piolet) i, per si de cas, el frontal.
Dificultat: La més gran serà endevinar el camí".

Amb totes aquestes dades i un track de gps baixat d'internet, sortim quan manquen 10 minuts per les 9 del matí, des d'on hem aparcat el cotxe (al final lliure de la pista que va al Mas del Canssalader).
Sortim pujant pel camí del barranc de Lloret, visitem els bufadors, que com no fa vent, no s'aprecien, i ja agafem a la dreta, tot pujant, deixant els camins a la Cova Pintada i al Racó del Moro. La pujada fins l'escarrissó de Borosa i el Coll dels Morralets, es molt forta però molt agraïda, tant per la bellesa de la contrada, com el fet màgic de pujar l'escarrissó. Com sempre jo soc el que vaig últim, això si, ben cuidat per tots els companys, que estan pendents de que pugi sense dificultat el pas del mencionat escarrissó.
Ja arribem al Coll, on parem a esmorzar. Ens hem d'amagar darrere d'una gran roca que hi ha al coll, del fort vent que bufa.
Després seguim, i aquí es una de los dos vegades que anem una mica perduts, busquem el camí tot baixant una mica, però sembla no tenir continuació, fins que anem enrere i trobem les marques vermelles. He de dir que sort que tot el camí està ben senyalitzat amb marques de color vermell, hi ha molts llocs que seria molt difícil endevinar el camí correcte, camí que es un senderó amb una traça acceptable. Quan ens apropem al barranc d'Orió hi ha un altre moment que hem perdut la traça, pujant per una canal, quan el camí segueix tot recte, però amb l'entrada tapada per la vegetació. Entre les dos perdudes no hem fet servir mes de mig quart. Quan es creua el barranc d'Orió, lloc on hi ha una balma, a la dreta, una mica mes amunt hem trobat un pou, no gens ben conservat, que podria ser de calç, o alguna cosa similar.
Abans d'entrar d'entrar de ple al barranc de Barretes, Josep Maria i Cloti, han pujat fins una foradada, que hi ha mes amunt del camí i l'Estivi i jo hem seguit, fins al començament de la baixada forta al barranc, que hem parat a dinar i esperar als altres dos.
Després de tres quarts, hem seguit, amb una forta baixada, que ens ha portat directament a l'escarrissó de barretes. Aquí he tingut una mica de problema, per què les fustes travesseres estan una mica separades pels meus genolls, però com es normal i amb l'ajuda del personal, he pogut baixar-ho sense incidència.
Des d'aquí el camí ja es mes planer fins a la pista, pels planets d'Orió, lloc on hem fet unes fotos del grup.
Seguim pista, passant per la Font del Sapo, seca i descuidada, la Font Pollosa, que fa honor al seu nom, deixant a l'esquerra el Clot de l'Hospital, i fins el Coll Ventós on s'acaba la pista. Ara ve el que la guia diu que es un femer pudent, tota la baixada es l'única part desagradable del dia, a més ens trobem braus en mig del senderó, braus que l'Estivi es cuida de fer que es separin del camí, però que fa que els dos gossos hagin d'anar ben lligats pels seus amos.
A partir de la bassa, i per evitar els braus, baixem pel rec de la canonada fins la pista i d'allí al cotxe.
Arribem a les 18h.
El dia ha estat “espaterrant”, el tros entre el Coll de Morralets al Coll de Lloret, en que hem empleat 6 hores i quart, menys tres quarts per dinar, es del mes preciós que un es pugui trobar, això si, amb un estimbats que fan “cagar-se”, i d'una gran duresa pel continuu puja-baixa; es una excursió que no es pot explicar, s'ha de fer.
Hem estat mes de nou hores a la muntanya, hem arribat molt cansats (al menys jo), però amb molta satisfacció. Han estat 15 kms molt aprofitats.
Si algú es baixa el track podrà comprovar que després del waypoint que poso "Perdua de senyal" al gps se l'hi anat l'olla, el track passa dues vegades a l'altre costat de barranc; he preferit deixar-ho així i no esborrar els punts i que em dibuixi una línia recta. Els mapes de l'Icc estan al 60%, ja es veu tot i no cal fer tants.

Mapes - Perfil - Fotografies

dissabte, 21 de febrer de 2009

Puig de Sant Miquel des de l'Espelt

Cabana de pedra seca i al cim del Puig de Sant Miquel
Per fer aquesta sortida de 100 cims, hem seguit la descripció de la fitxa que hi havia a la pàgina de la Feec.
“L'ESPELT és un agregat de poc més de cent habitants que pertany al terme municipal d'Òdena i és situat a uns 2 km d'Igualada.
La vila té el seu origen en el castell de l'Espelt esmentant des del 996. L'església parroquial de Santa Maria data del 1472, fins al segle XVI estava sota l'advocació de Santa Magdalena, al s.XVII va ser reedificada i en el decurs del segle passat va tenir moltes transformacions.
Als afores de la vila, en l'anomenat pla de la Torre, s'ha excavat part d'una interessant vil·la romana, habitada des del s.II-I a.C. al segle VI d.C. Text per Joan Baliu i Gener Aymamí”
Comencem a caminar quan manquen 10 minuts per les nou del matí, després de deixar el cotxe a la primera plaça que es troba entrant al poble a l'esquerra. Sortim del poble i pugem a veure l'església de Santa Magdalena, que com es normal està tancada. Seguim amunt, no hi ha pèrdua, la descripció es prou bona per poder-la seguir sense cap problema, i es de les sortides mes fàcils en quant a l'orientació.
Passem pel costat de Can l'Estruc on hi ha una gran alzina, on han posat uns gronxadors, i un cartell que posa que el lloc es privat.
D'aquí fins l'Ermita romànica de Sant Pere d'Ardesa, després de passar per la Creu de Sant Pere, creu que no es veu per enlloc, ens figurem que antuvi hi havia una.
Passem per l'Ermita romànica que en aquests moments estan en obres, després de veure tot el voltant decidim fer el cim abans d'esmorzar. Anem amunt, passem per unes runes molt petites, que creiem que deuen ser la resta que queda del Castell.
Fem cim a les onze del matí. Fotos, veure el poc paisatge que es veu, degut a la boira, i ja marxem seguint la carena. Agafem un camí a la dreta i suaument ens torna a portar a l'ermita, on busquem un lateral arreserat per esmorzar.
Després seguim avall, per on hem vingut, però amb unes variants per fer el camí de tornada una mica mes amè.
Quan s'acaba la pista que ve de Can L'Estruc i després del primer revolt, i a l'esquerra, surt unes escales, està bastant tapades per la vegetació, que sembla que porti directament a Can L'Estruc, l'Esteve les segueix una mica i comprova que quan finalitzen, segueix un senderó que va directament.
Nosaltres seguim i una mica abans de Can Ton Barrab, agafem la pista de l'esquerra que ens porta directament a L'Espelt, primer per un camí vell, després sender entre parades i finalment en pista cimentada.
Arribem a L'Espelt a dos quarts de dos de tarda. Petit tomb per la part alta del poble i cap a casa.

Mapa - Perfil - Fotografies

divendres, 20 de febrer de 2009

Callar també es delicte ....

Deixo un article que em penso que es prou aclaridor:
Atac als drets democràtics, per Josep Maria Terricabres, a el Periódico del 11 de febrer
Surt una frase que ho resumia tot fins fa poc: "Tothom es esclau de les seves paraules i propietari dels seus silencis", ara també ens han pres aquesta part de llibertat.
I que no vinguin els de sempre dient que es per que els terroristes no s'aprofitin de les institucions, per que totes les persones que s'ha demostrat que ho son o que els han ajudat han anat a la presó.

dijous, 19 de febrer de 2009

Difícil conciliació entre el camp i la ciutat

Després de llegir aquest article, m'he quedat mes ximple del que soc:
Els pagesos es queixen del setge creixent dels turistes urbans
O sigui que per instal.lar qualsevol industria, granja o explotació, s'ha de demanar permís i entre moltes formalitats hi ha la de guardar una distancia mínima del nucli habitat mes pròxim; llavors una vegada instal.lats i al temps (poc moltes vegades) es comencen a construir habitacles a les seves proximitats, i es quan els veïns es queixen dels inconvenients de tenir l'explotació tant a prop, arribant a posar denuncies per que s'aturi o modifiqui dita explotació. AIXÒ ES LA LLEI DE L'EMBUT!!!!
Si es obligatori deixar una distancia mínima per instal.lar una industria, hauria de ser obligatori deixar la mateixa distancia per poder edificar.
Només em quedar recordar a la localitat on visc, que es va posar primer la Protectora d'animals o una urbanització de xalets?, el resultat es que la protectora va tenir que tancar.
Nota: No tenia res a veure amb la protectora

dimecres, 18 de febrer de 2009

La Picossa, cim de l'Estel i Penya-Roja

Sant Jeroni i al cim de l'Estel
Sortim en Joan Josep Estivill, l'Albert Vinaixa i jo. Havíem quedat per sortir avui i l'Estivi es el que ha buscat el tomb per fer, m'havia enviat un resum de l'intenció a fer:
“buenu, no hi he anat mai per allí, així que no sé si ha massa pati, no comencem abans d'hora a queixar-nos, per l'ortofoto no sembla gaire escarpat.... deixaria el cotxe a Santa Madrona, i dins el cotxe, el dinar, llavors pujar per la cresta de la Creu fins al Cim de La Picossa, ens arribem fins L'Estel i la cisterna , pista de les solanes i pujar a Santa Magdalena, després, font dels Borsseguins, pedrera, gr., vall de Lladres, la cresta del gossos, penya roja, el barranc de fraus, Sant Jeroni. L'aproximació amb cotxe té la curres tu.. això sí, si fa vent patirem, avui a Alforja fa vent..... diguem alguna cosa de l'hora i tal, lo abans possible...fins demà........”
O sigui que s'ho ha "currat" a casa, ja veurem el que surt. Jo que havia de mirar la forma d'arribar, a la nit m'he pensat que era Santa Madrona de Corbera i no m'he preocupat mes, però quan per la carretera ens hem passat Mora ha vingut el primer lapsus, anar enrere, perdre's per Mora, preguntar, dona varis tombs, fins enfilar la pista cimentada cap a les Ermites.
Com ja anunciaven fa molt de vent, i per les carenes sabem que patirem.
Arribem a les ermites, i decidim menjar una mica abans de sortir, fet que fem quan manca mig quart per les 10. Sortim, i segons el mapa hem de deixar la Ermita de Sant Jeroni a la dreta i seguir per la pista, per agafar un senderó a la dreta. Trobem un senderó que va marxant, però veiem que va sota de la cresta i a més, es va separant. Pugem al dret fins a trobar el camí correcte, que resulta que surt deixant l'ermita a l'esquerra.
Anem pujant per la cresta, fa de molt mal pujar pel vent, es enutjós caminar i no cal dir treure el cap al tallat. Hem de fer una grimpadeta fàcil i de seguida hi som al cim, que es quan passem 5 minuts de dos quarts d'onze, fotos, i endavant, cap l'Estel, jo dic que ho veig fotut i no pujaré. Abans d'arribar ens trobem un pas complicat pel desgastat de la roca i ser cara avall, però amb l'ajuda dels companys el passo. L'Estivi s'avança per mirar la pujada a l'Estel i resulta que no es tan dolenta com semblava, o sigui que fins i tot jo hi pujo, fem les fotos de rigor. L'Estivi va a mirar el camí del mapa que figura baixant directament, i no ho veu clar, pel que retrocedim fins el collet entre els dos cims, i amb un camí, primer en forta i desgastada baixada, i després bastant planer, arribem al Coll de les Solanes, on surt un camí directe a l'Estel (el que buscava des de dalt) i un que va a la pista en direcció a Sant Jeroni. Nosaltres seguim recte, tot baixant, passem pel costat d'una barraca de pedra i per la cisterna del segle XVIII, que està a tocar la pista del camí de les Solanes.
Seguim la pista, deixem a la dreta el camí dels Geganters i de seguida enfilem, per pista, fins a Santa Magdalena. L'ermita esta barrada amb tanca metàl·lica, pel repetidor, i tapada per un gran pi, no hi ha manera possible de veure-la una mica, només una paret lateral.
Baixem i seguim per la pista, deixant-la, per després deixar el camí que anavem, per baixar a veure la Font dels Borsseguins. Està seca, en una explanada de menys de 100 m2, guanyada amb un marge de mes de quatre metres d'alçada.
Pugem fins el camí i el seguim fins a retrobar la pista, que l'agafem per la dreta. En un retomb pronunciat la deixem per pujar cap a la carena de la Penya-Roja. Es el tros mes dolent i cansat del dia. Els repetxons son molt forts, de pedra petita i solta, el terreny es desfà totalment, pel que fa que el ritme sigui molt lent, jo encara mes. Només agafar el camí hi ha un pou, amb aigua, al costat del camí. No hem anat a buscar la creta dels Gossos, el temps tant ventós fa que preferim no fer-la i deixar-la per un altre dia. Arribem a la carena i de seguida fem el cim del Penya-Roja.
Ara ja seguim la carena, en direcció a la Picossa, però per anar a buscar el camí del Barranc de Fraus, després de passar unes runes i dos carboneres.
El camí de baixada es un camí vell, molt destrossat, encara que bastant net i de bon passar. Trobem unes marjades mig circulars, de mes de dos metres d'alt, que servien per conreu i la punta feia de camí. Passem unes runes, i ja fins baix, que arribem a dos quarts de tres de la tarda.
Dinem aquí i després cap a casa.
Mapa - Perfil - Fotografies.

dilluns, 16 de febrer de 2009

El Vilosell, La Punta del Curull i La Pobla de Cérvoles

El Vilosell i A la Punta del Curull
Vaig jo sol a fer un altre 100 cims, aquesta vegada la Punta del Curull, però encara que està molt prop de Vilanova d'Escornalbou, la vull fer pujant des de El Vilosell, passant per Sant Miquel i baixant cap la Pobla de Cérvoles, i d'allí tornar al Vilosell pel camí vell que unia les dos poblacions.
Hi ha el problema que hi ha tres trossos que el mapa no marca camí: Des de Sant Miquel a La Punta Curull, jo me'n recordo que fa molts anys ho vaig fer; el començament des de el Coll de les Marradetes a la Pobla, també ho vaig fer, però a l'inrevés, i per últim el camí vell entre els dos pobles, els camins que venen de la Pobla, tots s'acaben al no res i no creuen el Riu Set, però jo penso que si era el camí vell, per un lloc o altre passava, també podria ser que a mig camí seguia per on avui passa la carretera, i salvés el Riu Set, amb el gran retomb que fa aquesta, però els mapes indiquen una zona, a l'altre costat com “lo Camí del Vilosell”, però no es veu cap; ja veurem el que passa.
Surto a mig quart de deu del Vilosell, i tot seguit per pista en direcció al Crucifici. El camí es Pr però hi ha moments que no es veuen els senyals, i en manquen en alguna cruïlla.
Es passa pel Crucifici, una ermiteta on hi ha una creu de ferro en una base de pedra i dos retaules, un a cada costat. A la porta hi ha una finestra oberta, amb una reixa però que deixa veure a dins.
Al poc es deixa la pista que ens portaria a la carena, per agafar un senderó a la dreta, que primer pujant i després baixant ens porta a Sant Miquel de la Tosca.
Es un indret arranjat com àrea d'esbarjo. L'ermita està molt atrotinada. Me'n recordo de la zona, aquí el Reddis va organitzar un Campament Català de Muntanya, varem treballar molta gent i molts dies, i al campament només va venir una tenda que no era de la nostra Secció. En aquells campaments s'organitzaven una excursió, i el dia de l'excursió només vam anar quatre (El Dr. Aguadé, el Pito Ariño, en Jordi Juanpere i jo).
Ja està be de pensar en el passat, he de seguir amunt, i no me'n recordo per on es sortia, se que hi havia un per l'esquerra, em sembla que fàcil, però amb força repetjons i altre a la dreta, que hi havia un pas "xungo" d'una llisera.
Pujo fins unes parades de dalt, on hi ha un altre font, ve l'aigua canalitzada des d'alt, allí trobo un cartell que posa Vilanova a 2 kms., l'agafo i la sortida es impressionat pel pendent que te, i com encara hi ha fang, del que costa pujar. Després es suavitza una mica, però només una mica, a més el senderó poc a poc es va desdibuixant, fins que recte al dret, surto a un camí una mica mes ample, amb les marques del Pr., la veritat no se d'on deu sortir de l'ermita, ja que hi arribat amb el Pr, però no hi vist la continuació, a més el cartell no tenia cap mes indicació.
El camí continua tenint força repetjons, fins que es converteix en pista, ja sense problemes i deixant la pista que baixa a Vilanova i Vilosell, i la que careneja, ja em dirigeixo a la Punta, arribo a dos quarts de dotze, amb boira, vent i fred. Foto i aprofito per menjar una mica.
Torno per on hi vingut, però ara segueixo la pista de la carena, deixant a mà dreta el camí de pujada, a l'esquerra dos senderons a Vilanova, a la dreta als Calaixos de l'areolada, a l'esquerra el camí a Vilanova, i a les antenes, després a la dreta a la torre de guaita, aquí hi ha una drecera que talla la pista. Creuo el Coll de l'Abellar, i amb camí de munta-i-baixa, molt prop de la carena s'arriba al Coll de les Marradetes, deixant camí que baixa a l'esquerra, i aquí no veig quan deixo el camí de carena; el camí que segueixo comença a baixar, primer suau i després en decisió, fins arribar a la pista del camí del Fontanet.
D'aquí en pista a La Pobla de Cérvoles, després de passar per l'àrea d'esbarjo de la Font del Cabrer.
Visita al poble, i endavant. Deixo la carretera, i me'n vaig al tercer i últim tros que tinc deslligat.
Hi ha un cartell que està redreçat i que indica “Camí Vell del Vilosell”, jo penso que si hi ha camí vell, ha d'arribar al poble, pos no. El primer tros es resta del camí vell, molt agradable de passar i va a sortir a la pista que hi deixat. Es segueix la pista, la direcció es bona, fins que arribo a una cruïlla on en el mapa s'acaben els camins; primer miro a l'esquerra, s'acaba en una parada i no hi ha rastre de continuació. Reculo i miro una pista vella a la dreta, sembla que pugui ser bona, arriba a un replà, on hi ha una font i basseta de recollir aigua, tot arrenglat, i està sota d'un gran abocador que hi ha al costat mateix de la carretera, no hi ha rastre de camí per pujar a la carretera ni de seguir barranc avall, encara que en línia recte estic molt prop de la Granja Estrades, que està a un kilòmetre del poble per carretera.
Aquí penso que si he de recular fins La Pobla, i fer els cinc kilòmetres de carretera, arribaré quasi fosc.
Torno a pujar a la cruïlla de dalt i miro el gps, i em marca que si creuo la parada de l'esquerra, darrera de la que hi anat, a l'altre costat en marca un senderonet que baixa i després es converteix en pista, fet que no tinc al mapa de paper. Ho provo, creuo la parada, i trobo un caminet vell, que va marxant primer una mica avall i després a l'esquerra per les parades, i quan canvio de barrancadeta em trobo una pistota nova, amb la terra remoguda que va baixant, l'agafo i penso que si arribo al Riu Set i el puc creuar, ja està. Abans d'arribar al riu, a la dreta hi ha una balma, on regalima l'aigua per varis llocs i em sembla estrany que no hi hagi res per recollir-la, segueixo, creuo el riu i ja estic a la pista de l'altre costat.
Vaig en direcció a la carretera, i quan estic davant de la granja, veig un camí que marxa a l'esquerra en direcció al Vilosell, al mapa no em marca res, si al mapa del gps. L'agafo i va pujant pel costat de les parades, el camí està destrossat i no de gaire ben passar, degut a les obres de la carretera i de la cremada de fa poc, però es va passant.
Surto a la carretera a 500 mts del Vilosell, passo pel costat d'una font a ma dreta i entro al poble, pujant fins l'església, on al mirador dono per acabada l'excursió, aprofitant per dinar. Son les quatre de la tarda i he fet 19 kilòmetres Després, cotxe i cap a casa.

Track - Mapa - Perfil - Fotografies

dissabte, 14 de febrer de 2009

Degeneració democràtica

Vaig començar aquest bloc per tenir un lloc on escriure els meus pensaments i les meves idees, el que passa es que ho estic fent servir per posar les descripcions de les meves sortides i/o excursions. Això no vol dir que en alguns moments hagi escrit els meus pensaments.
Hi ha moments que penso "això ho he d'escriure", però quan em poso davant de l'ordinador m'embolico en uns altres assumptes i el que volia dir se me'n va, i quan me'n recordo ja no es novetat o ja se m'ha passat les ànsies de dir-ho.
No se m'ha passat unes paraules que va dir en nostre "estimat" Sr. Rajoy, que davant de la jornada de caça que van protagonitzar, entre altres, un ministre que actualment està totalment "cremat" i un jutge "estrella", va pronunciar: "Esto conlleva a una degeneración democrática", i en canvi davant de les proves de corrupció d'uns elements indesitjables del seu partit, no del partit (o si?), va dir que era una conspiració.
Les paraules parlen per si soles, sort que el personal no es ximple i sap veure el que hi ha darrera de les cortines de fum. Potser es donaran compte d'una vegada que tal com va dir el Sr. Nuñez: "Al soci no se li pot enganyar", que posat en aquesta qüestió seria: "Al poble no se li pot enganyar".
I tal i com diu un article signat per Albert Garrido: "Es deplorable que Garzón i Fernández Bermejo surtin junts de passeig, però la vergonya de veritat és que uns quants - ¿pocs, 37, bastants, molts, un fotimer? - hagin ficat la mà a la caixa"

dimecres, 11 de febrer de 2009

Fotografies del Camí de Sant Jaume

Ja hi posat totes les fotos (les que es poden ensenyar......., està clar). Les fotos estan ordenades per ordre de quan estan fetes, i en el nom queda indicat on esta feta. Soc conscient que la qualitat de bastants d'elles no es la millor, però es va ajuntar la meva molta ignorància de fotografia, la rapidesa en que moltes vegades les feia i en algunes el mal temps en forma de pluges i boires. Amb aquest apartat queda conclús el que he de dir i ensenyar de la meva experiència viscuda durant aquests 38 dies, pel que es refereix al blog, si algú vol demanar qualsevol aclariment o consell, estic obert completament.

Fotos des de Reus a Saragossa (del 23 al 28/10/2008): Link.->
Fotos des de Saragossa a Grañon (del 30/10 al 07/11/2008): Link.->
Fotos des de Grañon a Carrion de los Condes (del 08 al 13/11/08): Link.->
Fotos des de Carrion de los Condes a Astorga (del 14 al 18/11/08): Link.->
Fotos des d'Astorga a O Cebreiro (del 19 al 22/11/08): Link.->
Fotos des de O Cebreiro a Sant Jaume de Galícia, i a Reus (del 23 al 30/11/08): Link.->
:::::::::::::::::::::::::::::::::

diumenge, 8 de febrer de 2009

Excursió a la capçalera del Riu Glorieta

La Foradada de Mont-ral i Les Fonts del Glorieta
Es una sortida preparada pels Caminants de Tarragona, de la Associació del Personal de l'empresa de la que estic jubilat.
Hauria d'haver-se fet el dia 1, però degut al temps que feia, fortes pluges, s'ha retardat fins avui.
A les 9 del matí i davant de l'Ajuntament de Mont-ral ens hem trobat una vintena de companys, familiars i acompanyants i hem sortit tot seguint el Gr en direcció al Bosquet.
Quan el senderó creua la pista hem tingut una marrada, l'entrada del camí estava completament tapada per un pi caigut. Durant tot el dia hem hagut de salvar una quantitat considerable de pins caiguts en mig del camí. Les ventades dels dies anteriors han fet bastant de destros al bosc, i dels pins poc arrelats per la seva envergadura han caigut molts, i dels que tenien les copes massa gran, s'han trencat bastants.
Arribem a El Bosquet i pugem en direcció a la Foradada de Mont-ral, tot pujant per la dreta del Serrat.
A un quart d'onze arribem dalt i parem a esmorzar. Bona companyia, menjar i una mica de gresca, aquí no falla el cafè de la Dolors, ni el descafeïnat d'en Víctor, altres portem “gotetes” però com no en bec no em preocupo. Mentre esmorzem han passat un grup que va en direcció a la Punta de la Barrina.
Després de mig hora baixem, ara per la dreta de la foradada i anem a desfer el camí de pujada, fins el Bosquet, d'aquí al Mas del Cisterer i cap a l'Aixaviga. Petita visita al poble, no hi ha molta cosa a veure, si que veiem, per fora, la casa que havia estat residencia d'estiu dels Comtes de Prades. I cap el Bosc de la Serra, on hi ha uns veïns que estan serrant un pi bastant gros, que barra el pas per la pista, i després d'una bona estona, ja baixem a buscar el camí que ve de l'Albiol pel Grau del Mal Pas, i tot avall, creuar el Glorieta (quasi que ens mullem els peus, però passem be, encara que es fa embus per la gent que anem), i una mica avall a veure les cascades d'aigua, pugem pel camí que ve de la Central i baixem a veure les Fonts del Glorieta. Avui baixa aigua per tot arreu, pel que la visió es esplèndida. Ja pugem fins a Mont-ral, els conductors fins el cotxe i la resta fins el Restaurant El Racó, on tenim reservat la taula. Mentre pugem baixa en direcció a l'Ermita del Remei un grup molt nombrós.
En Josep Maria Casanoves i jo, ens confonem d'hora i creient que sobrava mes d'un hora pugem a veure, des de fora, l'església de San Pere.
Arribem al cotxe, a dos quarts de tres i cap el restaurant. Allí ens estan esperant els companys i els nostres cònjuges que, amb dues dones mes, no han vingut a caminar.
Dinem amanida, escudella (jo tres plats), fricandó i postre, amb vi, aigua i gasosa, per ultim cafès. Dinar amb molta conya i molt bon humor. I després tothom cap a casa, que hem de fer si no .......

TrackMapa - Perfil - Fotografies

dissabte, 7 de febrer de 2009

D'Alforja a Arbolí. A la busqueda del camí que no existeix

Pel camí dels cingles i Arribant a Arbolí
Ens trobem en Josep Maria Balanyà, en Joan Josep Estivill i jo per anar a buscar, si hi es, un camí que comuniqui l'Arbolí amb el Mas d'en Viñes, prop del Coll d'Alforja. Però com anar a buscar aquest camí faria que caminéssim poc, decideixen sortir a peu des d'Alforja.
Sortim a dos quarts de nou, passant per darrera el Polígon Industrial, creuant la carretera i començant a pujar pel camí de la Carrerada, camí bastant ben conservat, però que el deixem després d'un quart d'hora, per pujar per un camí a la dreta, bastant "atroquinat" al començament, però de bon seguir. Ens trobem molts arbres caiguts per les ventades dels últims dies, incloent el dia d'avui.
Anem pujant fins que ens desviem per anar a esmorzar a la Cova Baleta. Després de la parada, en comptes de tornar al camí, ens enfilem per un roquer, on hi ha uns petits (però molt petits) esglaons a la pedra, com sempre m'han d'ajudar. Com la continuació es arribar-se a un altre pared de roca, on diu l'Estivi que encara es una mica mes difícil, i fa molt de vent, decideix que es millor baixar a buscar el camí normal, que a més puja fent revolts. No baixem totalment, si no que en diagonal, baixant una mica (al dret), l'anem a buscar. Ja el tenim i amunt, deixem a l'esquerra el senderonet del camí dels cingles i l'entrada a la Canal Cabranegra, i deixem a la dreta el camí al coll de la Salve. De seguida el camí es fa pista. Deixem a la dreta els Plans del Mas de l'Escolà, i ja trobem, la pista dels cingles, Mas d'en Bruno a l'esquerra, i quan quasi toquem la carretera, on hi ha un pal indicador, agafem a la dreta, pugem un repetjó i seguim a l'esquerra tot i planejant i després de creuar la carretera, comença a pujar una mica. En un retomb, deixem la pista, i agafem a la dreta un camí, una mica brut, però marcat al terra, segons el mapa es camí de les cingles. Al passar per uns conreus, el camí està tapat per les deixalles vegetals dels conreus, pel que hem de passar per ells.
Ja arribem al costat del càmping d'Arbolí. Aquest es un dels camins que volia buscar l'Estivi.
D'Arbolí, sortim per la carretera del pantà, i deixem a l'esquerra un camí qua baixa al riu, un altre que entra a una finca, on hi ha una porta, i al tercer intentem baixar; després d'un tros de baixada es divideix en dos, primer a l'esquerra, on s'acaba en unes parades, on hi ha una petita bassa natural i quasi a tocar el riu, però impossible d'arribar-hi, anem enrere i l'altre ramal s'acaba en sec. Pugem a la carretera, i entrem en el primer camí, primer cimentat, després de terra, i també s'acaba en unes parades, però aquest cop ens deixa creuar el Riu d'Arbolí, i pugem per l'altre costat seguin un rastre, una mica brut, però que es pot seguir, fins arribar a una cruïlla de senderonets i a unes parades, llavors amunt i quan ens dirigim cap a la carretera, ens trobem una pista que la direcció es la que buscaven, i l'agafem. Baixa molt fort, i s'acaba en una font i bassa (Font dels Avellaners?). Seguim rastre, potser camí molt vell, i baixant fins al Barranc del Xoles, aquí surt un senderó molt brut que creuant el barranc es va per l'altre costat.
Potser aquests senderons son mes pas de senglars que no de persones, però ... El que es segur que des d'Arbolí a Mas d'en Vinyes, el lògic es que el camí vell passes per el que ara es la carretera i no baixes, per creuar els diversos barrancs.
Pugem i parem a dinar a la font, es un quart de quatre.
Després ja pugem fins la carretera, creuar-la, anar buscar el cementiri, per agafar per darrera i paral·lels a la carretera, però a distancia, anem a buscar el Grau de l'Embut, després de creuar la carretera dels Castillejos.
El camí de baixada fins a la carretera de Reus, esta molt malmès i jo vaig molt lent (això ja no es noticia), i es passa a tocar una de les vores de la pedrera, on una mica abans hi han unes creus gravades a la roca, que segons sembla son morts de la guerra carlista.
Ja creuem la carretera i entrem a Alforja pel camí d'Arbolí. Arribem a tres quarts de sis, i després d'haver fet 18,400 kms.

Track - Mapa - Perfil - Fotografies

dimecres, 4 de febrer de 2009

De Candasnos a Santiago, traçats i perfils

Hi fet un resum dels traçats i dels perfils, extrets de les pàgines de www.mundicamino.com. Les etapes no es corresponen exactament a les fetes per mi i tampoc les d'unes poques variants, però em penso que es molt interessant.

Cadasnos a Zaragoza,
Zaragoza a Logroño,
Logroño a Burgos,
Burgos a León,
León a O Cebreiro,
O Cebreiro a Santiago.

De Reus a Candasnos no tinc aquesta informació, jo no vaig portar gps i només em limitava a seguir els senyals i les descripcions, que eren bastant escarides.

dilluns, 2 de febrer de 2009

Infantilismes

Reprodueixo un comentari del doctor i escriptor Ramon Folch, publicat l'1 de febrer, amb referència a les critiques a les alertes abans del vendaval passat.

"Els humans tendim a preocupar-nos per la xocolata del lloro. Preferim destinar esforços i temps a discutir coses menors que no pas a abordar els temes espinosos i de fons. És un inconscient estratagema escapista, una versió adulta del recurs infantil de tapar-se el cap per no passar por.
Ara discutim abrivadament si l'alerta abans del vendaval de fa uns dies va ser suficient o no. Com que els trasbalsos ambientals es viuen com episodis de l'espectacle televisat en què s'ha convertit la realitat, tothom estava al cas de la ventada que ens venia a sobre. De matinada, milions de ciutadans van ser despertats pel vent i a primera hora ja era impossible no haver-se adonat del que passava. Però molts troben a faltar indicacions precises sobre les conductes òbvies que calia haver observat. Si no els insten a obrir els paraigües quan plou, acusen el govern d'haver-se mullat. Tothom sabia i veia que bufaven vents huracanats. De quina alerta insuficient estem parlant?
La responsabilitat personal no pot ser transferida a terceres persones. Els fumadors han de saber a què s'exposen. Els motoristes han d'assumir el risc de les dues rodes. El Govern ha d'oferir bon hospitals i bones carreteres, però cadascú ha d'administrar les conseqüències d'empassar-se el fum o de confiar excessivament en l'estabilitat giroscòpica. Els serveis meteorològics han de tractar de preveure els fenòmens atmosfèrics i advertir-ne la població. És el que van fer.
Tancar els finestrons és responsabilitat de cadascú."

i un comentari del Sr. Joan Majó, ex-ministre del que discutim, també publicat el mateix dia:

“Sóc molt prudent amb les dades de certs informes o radiografies de la nostra realitat econòmica i social quan els elaboren organismes -i els publiquen mitjans- que d'una manera o altra estan lli-gats al debat polític. Aquest debat s'hauria de centrar en les solucions, però cada vegada més se centra a determinar quina és la realitat. No es parla de què s'ha de fer per eliminar el terrorisme, sinó que es discuteix si va ser ETA o el terrorisme islàmic qui va posar les bombes a Madrid; no es parla de com sortir de la crisi, es discuteix si hi ha crisi o no, no es busca amb qui negociar el finançament: es discuteix quin és el dèficit fiscal. La deformació intencionada de la realitat ha substituït les propostes de futur.
Costa posar-se d'acord amb els remeis, ja que no ens hem posat d'acord abans -perquè sovint no convé- sobre quines malalties patim.”

Estic convençut que el Sr. Folch em perdonarà per prendre-li el titular per publicar els dos articles.
La veritat es que en aquest "cony" de país estem perdem l'oremus .........

diumenge, 1 de febrer de 2009

Petit comentari, com a resum, referent al "Camino"

Han passat bastant de temps, però per fi escric aquestes línies.
Això només vol ser un petit extracte i/o resum d'alguns dels detalls del que hi viscut durant aquests dies; em penso que amb el dia a dia ha quedat explicat molt exhaustivament.
Fer el “Camino” i des del meu domicili, m'ha representat un gran esforç, he tingut molts problemes amb l'espatlla esquerra, i la veritat m'hi cansat molt. Han estat unes etapes, per a mi, bastant dures en línies generals. Com a proba de la duresa del camí que he tingut que suportar, he de dir que dels 37 dies de caminar, ha plogut 18 dies (alguns d'ells molt fort) i no ho ha fet durant 19 dies.
Això si, he quedat molt satisfet i he tingut una gran alegria de poder arribar i hem considero una persona molt afortunada d'haver pogut fer tot el recorregut sense contratemps remarcables, pel que ja se m'està passant pel cap de tornar a fer-ho, però no repetir-ho igual, si no que fer el “Camino del Norte” o el “Camino de la Plata”. Ja veurem si aquesta idea qualla.
El que si que estic convençut es que les persones que pensem com jo, és possible que no siguin massa, han de fer-ho el mes solitari possible. Jo dintre de tot he estat de sort, des de Reus a Logroño, només vaig trobar una persona, i ja quan estava a l'alberg de Calahorra, un betetero que anava de retirada. Després hi anat 6 dies amb Alexandre i Rio, 1 ½ dia amb Rio, 2 dies amb Eva (2 mitjos dies i un de sencer), i tota la resta sol, encara que en algun tros curt hagi pogut anar amb companyia, però que m'ha costat poc desfer-me d'ells. Això no vol dir que als albergs no t'ajuntis amb la gent, son els moments per fer-ho comentant les vivències de la vida en general i del camí, en particular. Encara que només han estat nou dies i mig, per a mi han estat massa.
En general es parla malament dels Monegros i de la Tierra de Campos, i encara que no son terrenys que diríem afavorits, s'han de passar, pel que aconsello buscar el seu encant, encara que sigui poc, tota classe de terrenys te el seu.
Una serie de curiositats del viatge:
-Des de Reus a Mequinensa, he vist molts encenedors llançats a la vora dels camins, confio que devien ser ja gastats.
-Als trossos de camí que passaven a tocar les generals, he vist una gran quantitat de camioners parlant amb el mòbil, sense els mans lliures.
-Hi han uns fets que, interiorment, m'han fet estar segur que arribaria a Sant Jaume de Galícia:
a.- Tenia problemes en les sabates o botes que portaria per caminar, fins que uns deu dies abans vaig trobar unes North Face, sola Vibram, teixit Goretex, que se'm posaven com un guant, el que m'ha fet pensar que estaven predestinades per a mi.
b.- A les etapes 2 i 8, veig els senyals de casualitat. De no haver-les vist, hauria anat a parar bastant lluny.
c.- El camioner que accepta portar-me de tornada a Bujaraloz, a l'etapa 5, i no faig vivac, i a la nit comença a ploure i molt fort.
d.- A l'etapa 6 em trobo una moneda de 0,20 cèntims. Diuen que trobar monedes porta bona sort i no s'han de gastar.
e.- I la mes important, he estat somiant amb el meu peu al kilòmetre “0” a Sant Jaume de Galícia.
-Entre Reus i Prades, abans de Sarria i dins de Galícia hi vist rovellons, com es normal no els hi agafat, per què no hauria sabut que fer amb ells.
-L'amabilitat de tota la gent que hi anat trobant pel camí, tant siguin caçadors, pastors, vilatans, pagesos, tots excepte a la província de Burgos i en especial a la seva capital.
-Al entrar a la comarca del Bierzo i seguidament a Galícia, el paisatge canvia totalment, i al meu gust, a millor.
-M'ha impressionat molt la província de Lugo, passant per aquells boscos i aquelles “corredoiras” agrícoles i ramaderes.
-Si un no vol que els albergs oberts et marquin les etapes a fer, i vol marcar-les un mateix, s'ha de fer abans del 31 d'octubre, en aquesta data tancant bastants albergs. Però en canvi guanyes en solitud.
Podria escriure molt, però per part meva, em penso que ja ho tinc tot dit, una experiència que fa bastant anys tenia pensada per quan em jubiles i que ja està feta, i ara a esperar noves fites, i com diu la dita:
"En Bonatti sosté que la consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic avocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que este segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible.....".