"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


divendres, 31 de desembre de 2010

La Secció Excursionista del Club de Futbol Reddis ha arrivat al final, o no ....

Avui finalitzarà qualsevol activitat de la Secció Excursionista del Club de Futbol Reddis. La junta actual té intenció de dissoldre's i pel que sembla ningú es farà càrrec. Des de que es va fundar el Club Excursionista Reddis, la junta d'aquest s'ha anat fent càrrec de la secció i últimament ja eren aquests els que ho portaven tot. La veritat es que hauria molts problemes de tota mena, inclús legals, si algú es volés fer càrrec de la secció.
Aquí no es el lloc per explicar els motius que han portar la secció a dissoldre's, crec que la finalitat es correcta, el que no crec sigui correcta es la forma de fer-ho, de les moltes maneres han triat la mes dolenta i inapropiada, però allà cada u amb les seves responsabilitats i que s'atenguin les possibles conseqüències, i tant de bo que no hi hagin.
El que vull expressar que després de quasi cinquanta anys en el club, em sap molt de greu que tot s'hagi acabat i per molt que ens diguin que serà la continuació, per a mi no ho serà. Pot ser es que soc un sentimental (algú ha comentat que això no es sentimentalisme si no que es ser “gilipolles”).
Se que últimament m'he anat distanciant del club de tota la vida, però es que en realitat un entitat son les persones que el porten, i els últims anys el que anaven davant ho han portat d'una manera que no es corresponia a la meva forma de pensar i de fer, i si no estic d'acord com s'ha portat els últims anys i ara continuen els mateixos es fàcil deduir que no estaré d'acord amb ells.
El que sí que jo no em donaré de baixa de la Secció, ja què en realitat no quedarà dissolta ja què el Club de Futbol Reddis no ha fet cap assemblea per la seva dissolució, el que tan com he dit abans quedarà sense activitats ni junta directiva.
Per dissoldre una secció de qualsevol entitat, ha de fer-se una assemblea extra-ordinària a l'entitat en que el punt de l'ordre del dia sigui la dissolució, i s'ha de debatre el que es fa amb el patrimoni (diners, eines, mobles, etc.) que es feien servir a la secció, encara que en reslitat es totalment propietat de l'entitat. Des de la junta de la secció no s'ha volgut mai forçar l'assemblea, encara que hauria estat la solució legal, segons l'escrit del Departament Jurídic de la Generalitat de Catalunya, amb resposta a una consulta de part meva, ells sabran el per què no ho han volgut forçar ...
Sense més desitjo al nou club, el Club Excursionista Reddis, un bon futur.

dimecres, 29 de desembre de 2010

Que fàcil es criticar quan s'està a l'oposició

I després, quan estàn al govern, fer el mateix i incomplir el que havien promès:

El Pais d'avui:
Artur Mas: primer decreto, primer incumplimiento.
El presidente rompe su promesa de dar a las Universidades un departamento propio.
Ortega será vicepresidenta, cargo que CiU tildó en 2006 de "humillante"

diumenge, 26 de desembre de 2010

Frases de la pel·lícula "V de Vendetta"

Vaig trobar al blog de mevalemangos's Weblog, una serie de frases de la pel·lícula “V de Vendetta”, que he traduït:

((quan li disparen a “V”))
-Mor. Mor. Per que no mors? Per que no mors?
-Sota aquesta màscara hi ha alguna cosa mes que carn i os. Sota aquesta màscara hi ha uns ideals, Senyor Creedy. I els ideals són a prova de bala.
((fragment de la carta que llegeix "Ivy" quan aquesta presa))
Espero, siguis qui siguis, que t'escapis d'aquest lloc. Espero que el món canviï i que les coses millorin.
Però el que espero per sobre de tot és que entenguis el que vull dir quan et dic que encara que no et conegui, i encara que pot ser que mai arribi a veure't, a riure amb tu, a plorar amb tu o a besar-te, t'estimo. Amb tota la meva ànima, t'estimo.

(("V"))
El poble no hauria de témer als seus governants, són els governants els que deurien témer al poble.

(("V"))
Moriràs aquí, protegint a algú al que li importes una merda.

(("Ivy"))
Ens diuen que recordem els ideals, no a l'home, perquè un home es pot acabar. Poden detenir-li, poden matar-li, poden oblidar-li, però 400 anys més tard els ideals poden seguir canviant el món.

(("Ivy"))
He vist amb els meus propis ulls el poder dels ideals. He vist gent matar per ells i morir per defensar-los. No es pot besar un ideal, ni tocar-ho o caçar-ho; els ideals no sagnen, no sofreixen, i tampoc estimen. Però jo no trobo a faltar un ideal, trobo a faltar un home.

(("V"))
Quantes vegades amb el semblant de la devoció i l'aparença d'accions piadoses enganyem al diable mateix.

((“V” en el seu primer atemptat 5 de nov.))
Aquest concert l'hi dedico a la senyora Justícia en honor a les vacances que sembla s'està prenent.

(("V"))
Mentre pugui utilitzar-se la força per a què el diàleg. No obstant això, les paraules sempre conservaran el seu poder, les paraules fan possible que alguna cosa agafi significat, i si s'escolten, enuncien la veritat.

(("V"))
Justícia, igualtat i llibertat són una mica més que paraules, són metes.

(("Ivy"))
Els artistes menteixen per dir la veritat mentre que els polítics menteixen per ocultar-la.

(("V"))
Nostra integritat val tan poc… però és tot el que tenim, és l'últim centímetre que ens queda de nosaltres, si salvaguardem aquest centímetre, som lliures.

(("V"))
Hi ha un rostre sota aquesta màscara però no sóc jo. Aquest rostre no em representa més que els músculs i els ossos que hi ha sota.

(("V"))
Aquest país necessita una mica més que un parlament, necessita esperança.

(("V"))
Jo, igual que Déu, ni jugo a l'atzar ni crec en la casualitat.

(("Ivy"))
Ningú oblidarà mai aquesta nit, i el que va significar per a aquest país, però jo mai oblidaré a l'home i el que va significar per a mi.

(("V"))
La coincidència no existeix, només la il·lusió de la coincidència

(("V"))
Res és segur i tot és possible.

((quan v salva i coneix a "Ivy"))
Voilá! A primera vista un humil veterà de vodeville en el paper de víctima i vilà per vicissituds del destí. Aquest vissatge, ja no més vel de vanitat, un vestigi de la vox-populi, ara defallit. No obstant això, aquesta valerosa visió d'una extinta vexació se sent reviscuda i ha fet vot de vèncer el vil verí d'aquests escurçons en avançada, que vetllen pels violents viciosos i per la violació de la voluntat. L'únic veredicte és venjança, vendetta, com a vot i no en va, doncs la vàlua i veracitat d'aquesta, un dia vindicarà al vigilant i la victòria. La veritat, aquesta vichysoisse de “verborrea” s'està tornant molt verbosa, així que solament afegiré que és un veritable plaure conèixer-te, i que pots cridar-me V…

(("V"))
Anarquia significa sense líders, no sense ordre.

(("V"))
Una ment oberta pot canviar el món

((quan “V” li respon a "Ivy" qui és))
–Qui ets la teva?
–Qui… ‘qui’ és només la forma de la funció ‘quina’ i què sóc? Un home amb una màscara.
–Sí, això ja ho veig.
–Naturalment. No em qüestiono la teva capacitat d'observació, simplement assenyalo el paradoxal que és preguntar-li a un home amb màscara qui és.

((separació d'”Ivy” i “V”))
-D'això es tracta tot això? t'estàs venjant pel que et van fer.
-El que em van fer em va crear. Un principi de l'univers és que cada acció provoca una reacció oposada i igual.
-Així ho veus? Com una equació?
-El que em van fer va ser monstruós.
-? I van crear un monstre.


((“V” mata a la forense))
-Gràcies. És inútil demanar perdon?
-Mai
-Ho sento molt

((“V” a punt de morir))
-Estic acabat i m'alegro. He dit només la veritat. He passat 20 anys esperant aquest dia, era l'única cosa que m'importava fins que et vaig veure. Llavors tot va canviar; em vaig enamorar de tu, Ivi. Com no vaig creure que mai podria fer-ho.
-No et moris V
-És el més bell que em podies haver-me regalat.

((fragment de la carta a “Ivy” en la prision))
- La primera vegada que ens besem vaig sentir que no volia tornar a besar altres llavis que no fossin els seus.

0000000000000000

dilluns, 20 de desembre de 2010

Un tomb per la Mussara

Pedra de moldre a l'era de Cal Canet - Cova del Colomer

Després de estar uns dies aturat degut a una petita operació que em vam fer el dia 30, ahir em vaig provar anant a la Marxa pro Marató de TV3, a Reus i com vaig respondre la mar de be, per avui hem quedat en Joan Josep i jo d'anar a un tomb per la Mussara.
Pugem amb el cotxe d'en Joan Josep, aparcant-ho al costat de la bassa del poble de la Mussara, que per cert està glaçada, i sortim quan passem cinc minuts de les nou del matí. La nostra intenció es intentar catalogar el màxim de masos (tots enrunats), fonts, pous, eres, coves, etc., o sigui tot el que puguem trobar.
Sortim pel camí de la font, passem pel costat del que era la font i després de la cisterna, amb restes del que era el tub que portava l'aigua.
Seguim deixant a la dreta el camí d'Arbolí i a l'esquerra el camí a Vilaplana per les Torres. Arribem a Cal Manco, enrunat, amb la seva era al costat, el camí ara passa per ell, on encara queden dos pedres de moldre. Intentem buscar la font però amb tota la vegetació circumdant ens es impossible.
Mes avall trobem les runes de Cal Canet, amb el seu pou, la seva basota, una basa, la seva era amb un pedra de moldre. A l'altre costat de la pista trobem un altre pou, sembla que el recollidor d'aigua ha estat destrossat al fer la pista.
Seguim el Camí dels Masos que el deixem només per visitar les runes de Cal Llebrot i Cal Manró, amb un pou d'aigua entre mig d'ells. Després anem seguint el Camí dels Masos, deixant a esquerra i dreta el camí de les Torres i després el de les Campanilles.
Deixem el camí dels Masos per anar a buscar el camí de les Tosques, que el deixem una mica mes enllà per resseguir un tros dels últims contraforts del Cingle del Colomer, veient una serie de vies d'escalada i anant a visitar la Cova del Colomer i el començament del Grau del Colomer, grau que deixem per un altre dia, sembla que segueix bastant be i va a parar al camí dels Masos.
Remuntem el Barranc del Colomer, trobant-nos una bassa abandonada i una font prop de unes parades abandonades amb uns grans marges ben conservats. Arribem al dipòsit i a la font del refugi de la Mussara, i de seguida al mateix refugi. Prop d'ell hi ha una pedra caiguda que sembla com si fos restes d'un dolmen o d'una llobera (hi ha qui diu que a la Mussara hi ha un dolmen, potser es això ...).
Ja des del refugi, pel camí vell del poble arribem al cotxe quan son dos quarts menys cinc de dues.
Un dia interessant, amb una gran quantitat de dades extretes que intentarem posar-les en ordre, i posar-ho en un nou blog que intentarem fer referent a la zona. El dia ha estat fred però solejat.
Per aquestes recerques que estem fent no posaré ni els tracks ni els waypoints, si algú està interessat en cap zona o lloc en concret que no dubti posar-se en contacte amb e-mail que amb molt de gust l'informarem.

Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.
00000000000

diumenge, 19 de desembre de 2010

dissabte, 18 de desembre de 2010

La entrega del pis no liquida el deute hipotecari

Un govern d'esquerres (ja ja ja) ha tret endavant amb l'ajuda del principal partit de l'oposició, que en cas de morositat, l'embargament i posterior subhasta del pis no liquida el deute, la diferencia entre el deute i el preu de subhasta continuarà sent un deute, inclús el podran embargar el sou i/o altres bens immobiliaris. La proposta de que ho liquidés era de C. i U.
Un exemple, fa uns anys un compra un pis que el banc el taxa en 150.000 euros, i encara que la nòmina era molt justa, al banc l'interessava fer operacions i li van concedir l'hipoteca a pagar en 25/30 anys. Han passat uns pocs anys, el capital retornat en els rebuts mensuals, els primers anys, es molt poc, pel que posem que han retornat uns 13.000 euros, l'altre pagat han estat interessos. La persona que ja tenia uns ingressos una mica justos, encara que el banc li va donar el crèdit, i es fàcil que a més li dones alguna/es targeta/es, ha perdut la feina o ara li han pujat les despeses, amb el pagament de quotes de les targetes o altre; el cas es que no ha fet front a les quotes, en quan deixes de pagar una els interessos pugen a uns nivells insuportables. La qüestió es que el banc t'embarga i et subhasta la casa (tot amb els seus terminis legals), però com ara l'habitatge està a un preu molt interior, posem pel cas a 120.000 euros, i la teva deute eren 150.000 - 13.000, a més de despeses judicials i interessos de demora, pot ser ben be que perdis la casa i deguis mes de 20.000 euros. Als U.S.A., l'entrega de la casa liquida el deute, però a espanya no.
El govern diu que esta disposat a parlar d'una proposta de C.i U.:
"CIU también pide que se favorezca la contratación de seguros de protección de pagos que permitan ampliar la capacidad de acceso a la vivienda a familias con pocos recursos ahorrados, así como mecanismos de mediación en los procesos de impago"
Com es normal no diu qui pagaria la assegurança, que sempre, d'una manera o altre seria a càrrec del hipotecat. L'altre son paraules buides.
El ministre de Foment, Blanco ha dit:
"la mejor medida que puede acometer el Gobierno es una "política ambiciosa" de vivienda protegida para el alquiler y compra, apostando por la rehabilitación como forma de crear empleo y "dar salida" a muchos trabajadores procedentes del sector de la construcción. "Cuando uno gobierna, tiene que priorizar"
O sigui volia dir que considerava que si s'aprobava la llei, la teòrica diferencia hauria d'estar assumida pel govern no pels bancs. De p.m.
Els textes estan extrets d'una pàgina de "Inzoco"

divendres, 17 de desembre de 2010

Lladres de coll blanc, ajudats pel govern

Es molt interessant llegir la pàgina "Rankia, Comunidad Financiera" que té per títol; "¿Tiene España una crisis de deuda?", en la que ens parla del robatori, que s'està preparant, al poble espanyol per una minoria dels dits de "coll blanc", amb l'anuència del nostre govern, i aquest sent recolzat per la majoria de partits amb representació parlamentaria.
Si el poble no desperta i aconsegueix evitar-ho, s'haurà de pagar una factura que sortirà de les nostres butxaques, la dels nostres fills i part la dels nostres nets.

dijous, 16 de desembre de 2010

Dos dites sobre el govern


- El poble no hauria de témer al govern, el govern hauria de témer al poble.


- La autoritat emana del consentiment dels governats no de la amenaça de la força.

A espanya està començant a no passar això, vol dir que alguna cosa falla.


0000000000000000000000

dimecres, 15 de desembre de 2010

Ley Sinde

Copio el e-mail que he enviat als diputats que estan a la comissió de la "Ley de Economía Sostenible", on sense res a veure han incorporat la "Disposición Final Primera" que tracta del tancament de pàgines web sense ordre judicial.

"de: Joan
per a: pedro.azpiazu@diputado.congreso.es, mcolldeforns@diputada.congreso.es,
marta.gaston@diputada.congreso.es, prensa.icv@gpiv.congreso.es,
cristobal.montoro@diputado.congreso.es, jsanchez@unio.cat,
baudilio.tome@diputado.congreso.es, ana.oramas@diputada.congreso.es

data: 15 de desembre de 2010 21:17
assumpte: Mal me pese estoy en el censo electoral español.

Hola, mal me pese soy un ciudadano español que está descontento con lo que está ocurriendo en este país.
Le escribo para expresar mi preocupación y desacuerdo con la Disposición Final Primera del proyecto de Ley de Economía Sostenible, puesto que, con la actual redacción de dicha disposición, se podría ejecutar el cierre de una multitud de sitios web con total indefensión del demandado, con unos criterios indeterminados y sin que, en ningún caso, un juez pudiera intervenir en la valoración de si la actividad de dicho sitio web vulnera nuestro ordenamiento jurídico.
Le escribo para expresar mi preocupación y desacuerdo con la Disposición Final Primera del proyecto de Ley de Economía Sostenible, puesto que, ha sido una ley promulgada por los EEUU.
Es inconcebible que en un Estado de pleno derecho como es España, se admita la creación de tribunales que actúan al margen del poder judicial y contraviniendo su jurisprudencia.
Ustedes saben que no es más que una manera de evitar las sentencias desfavorables que el sector de los gestores de derechos de autor están recibiendo; y que ha sido incluida en la LES para que pase lo más desapercibida posible además de haber sido redactada por el gobierno de los EEUU, a los que hasta ahora no pensaba que hiciesen las leyes de España.
Es cierto que el problema de los derechos de autor merece una solución, pero esta no debe pasar por recortar derechos a la población ni por pasar por encima a los jueces.
Por ello le insto a usted, elegido en representación de nosotros los ciudadanos, a votar en contra de dicha disposición final. Los derechos fundamentales que nos amparan y defienden a todos, NO SON NEGOCIABLES, ni son moneda de cambio para favorecer los intereses privados de multinacionales, falsamente amparadas en una inexistente defensa de la cultura. Defenderé mi oposición a esta medida en todo momento y circunstancia mientras siga vigente, y por supuesto, incluye mi voto.

Atentament,
un ciutadà català
--
Tard o d'hora segur que la naturalesa es venjarà de tot el que l'home faci en la seva contra.
Salutacions"

El pitjor del cas es que per poder aprovar-la ràpidament i sense que s'hagi de discutir en el parlament ni en el senat (pròximament editaré una entrada al blog del per què serveix el senat) s'inclou aquesta llei com a disposició final d'un altre que no te res a veure, i que ja passa els últims tràmits per comissió, al ja estar debatuda al parlament i senat, que es la llei de Economia Sostenible.
O sigui que des del moment que s'aprovi aquesta llei serà mes fàcil tancar una pàgina web que unes determinades persones (no els jutges) dictaminin que pot atemptar contra la propietat intel·lectual, que no castigar a qui, realment, atempti contra la propietat material. La llei es vota el 21 de desembre.

Parafrasejant el Poema del Mio Cid:
" ... Els Burgalesos i burgaleses treuen el cap per les finestres: tot afligits i plorosos. De totes les boques surt el mateix plany: Oh Déu, quin bon vassall si tingués un bon senyor!"

dimarts, 14 de desembre de 2010

Gattaca

Avui he tornat a veure la crec que que es una de les millors pel·lícules de ciència ficció de lahistòria i una de les meves preferides, potser pel proper i factible que resulta tot quant ens mostra, el cas és que és un film que parla de moltes coses (superació, amistat, amor,...) i totes d'una manera sòbria però emotiva, sense que li calgui cap efecte especial.
La direcció, impecable i el guió, intel·ligent. La banda sonora és subtil i reveladora i els actors són expressius, constituint l'engranatge perfecte per marcar el ritme narratiu ideal.
Sens dubte mereix la pena... és una pel·lícula amb màgia.

dilluns, 13 de desembre de 2010

La religió es ....

Escoltat en una pel·lícula actual:

"Algú va dir una vegada que la religió és una necessitat per als plebeus, una fal·làcia per als savis i una conveniència per als governants".

Mes tard hi ha un altre dita, aquesta:

"Quan estàs perdut estàs disposat a creure en qualsevol cosa, ja que totes les religions prometen un futur, en aquest món o en el proper. Només precises pagar-los amb la teva fe i confiança, i malgrat les celebracions, la reverència i les pregàries, tots acaben amb la mateixa confusió humana. Vells. Malalts. Infeliços. Morts".

I per finalitzar, aquesta:

"Si Déu està disposat a prevenir el mal, però no és capaç, llavors, no és omnipotent. Si és capaç però no està disposat, llavors, ha de ser malèfic. Si no és capaç i no està disposat, llavors, perquè ho cridem Déu?
Per què una altra raó succeeixen coses dolentes a les bones persones?"

oooooooooooooooooo

diumenge, 12 de desembre de 2010

Manifest en defensa d'Assange

Aquí poso el manifest a favor de Wikileals, ho poso en castellà tal i com el vaig signar:


00000000000000

"Después de los acontecimientos presenciados en contra de Julian Assange, la organización Wikileaks y los cables que la misma ha dado a conocer, creemos que es oportuno esta acción en contra del terrorismo de estado y los enemigos de la libertad.


POR LA LIBERTAD, DI NO AL TERRORISMO DE ESTADO”


Los ciudadanos adheridos a este texto MANIFESTAMOS:


  1. Reclamamos la puesta en libertad de Julian Assange en el territorio de Reino Unido.

  2. El restablecimiento del dominio de Wikileaks (wikileaks.org) el cual apuntaba a la IP número: 213.251.145.96.

  3. Que sea repuesta la cuenta de la entidad financiera PostFinance en Suiza, dado que a Assange le ampara una solicitud de asilo en dicho país y la presunción de inocencia que todo ciudadano posee.

  4. Dado que nadie ha demostrado la culpabilidad de Assange por los delitos que se le imputan, ni la organización Wikileaks está imputada en ninguno de ellos, les sea restituido el servicio en las redes de VISA y Mastercard para el movimiento de dinero que tengan a bien realizar libremente.

  5. Expresamos nuestro deseo de que cesen las acciones orquestadas por parte de todos aquellos poderes gubernamentales que mediante coacciones y ataques están librando un conflicto contra dicha organización, temerosos del uso que ciudadanos anónimos hacen de su legitimo derecho a la libertad de expresión y al esclarecimiento y difusión de la verdad.

  6. Consideramos que la transparencia es un bien fundamental a preservar en cualquier sociedad que se haga llamar así misma democrática y por ello estamos dispuestos a defender iniciativas que como Wikileaks suponen una ventana abierta a la libre información.

  7. El inicio de un proceso judicial sobre aquellos responsables, que si se demostrase la veracidad de los hechos, cometieron crímenes o graves delitos revelados por filtraciones publicadas en Wikileaks. Con el fin de evitar la corrupción y que sigan ejerciendo el poder en detrimento de nuestras libertades; y por ende de la corrupción.

  8. La petición de repulsa por parte de todos nuestros dirigentes por los actos de terrorismo de estado que Wikileaks ha descubierto.


Aquellos que sacrifican una libertad imprescindible para conseguir una seguridad temporal no merecen ni libertad ni seguridad"

Benjamin Franklin"


0000000000000000000000

dissabte, 11 de desembre de 2010

Manifestació a favor de Wikileaks

Avui he anat a la manifestació que s'ha celebrat a Barcelona, a favor de Wikileaks i per la llibertat d'expressió i d'informació. Ens hem reunit menys de 200 persones, davant del consolat Britànic.
He trobat que una manifestació clarament dirigida a favor de la llibertat d'expressió i contra el terrorisme d'estat, ha estat massa poc participativa i per una persona com jo que va lluitar en els temps obscurs de la dictadura (encara que podria haver intentat fer mes), penso que no ens adonem que cada vegada estem retrocedint en llibertats, i per més que ens diuen que tenim democràcia i que podem votar al partir que vulguem, no deixa de ser una mera pantomima, ja què s'està demostrant que els que manen no son ni esquerres, ni dretes, ni verds, ni ..., els que mana es el capital i que son ells els tenen tot el poder, i el fan servir, per fer callar a qualsevol dissident.
Recordem que en temps del dictador ens deien que teníem democràcia, anomenada "Democràcia Orgànica".
Només cal veure que amb la quantitat de secrets d'estat que estan surtin a la llum, el que té tota la culpa es el que treu les porqueries al sol, no els que l'han fet, es com matar al missatger.
I a espanya tots els partits polítics callen, l'únic que ha aixecat la veu es un dirigent de Izquierda Unida, recolzant les manifestacions d'avui i demanant al parlament que el govern doni explicacions de totes les converses i accions destapats en els informes.
Resumint, que em sap molt de greu la poca reacció de la gent i em ve a la memòria la cita del reverend Martin Niemoeller (pastor luterà alemany), que va ser arrestat per la "Gestapo" i enviat a un camp de concentració en "Dachau" en 1938, encara que va ser un dels supervivents de les presons Nazis i l'Holocaust durant la Segona Guerra Mundial.

"Primer van arrestar als comunistes, però jo no era comunista, així que no vaig fer res.
Més tard van venir a per els social demòcrates, però jo no era social demòcrata, així que no vaig fer res.
Després van arrestar als sindicalistes, i no vaig fer res perquè jo no era un d'ells.
I després van venir a per els jueus i després a per els catòlics, però jo no era ni jueu ni catòlic i per això no vaig fer res.
Finalment van venir a per mi i em van arrestar, i ja no quedava ningú perquè pogués fer alguna cosa sobre aquest tema".



divendres, 10 de desembre de 2010

Carrecs a mida

A el Periódico del dia 9 de desembre sortia una noticia en la que s'explicava les primeres mesures que tindria l'Artur Mas en quan prengui possessió de la Presidència de la Generalitat. La noticia aquí..
Entre les mesures hi ha una que em sobta bastant:

"Respecte a la composició del seu Govern, Mas no ha donat detalls però sí que ha explicat que només hi haurà conseller en cap si el líder d'Unió, Josep Antoni Duran Lleida, assumeix aquest càrrec".

O sigui que no es un càrrec que sigui necessari, ja que si fos així el crearia igual, es un càrrec a mida de una persona, fet que no sembla coherent amb una persona que diu que reduirà conselleries i alts càrrecs per estalviar diners.
Espero que no faci com la majoria de governs que quan entren suprimeixen llocs, es diu plans d'austeritat, però quan ja ningú s'en recorda i ja tenen col·locats els principals "amics i amiguets", comencem a crear noves subsecretaries i direccions generals per continuant col·locant els seus.

dijous, 9 de desembre de 2010

Wish You Were Here, de Pink Floyd

Magnífica cançó de Pink Floyd, un dels millor grups de rock simfònic dels anys 70:


SO, SO YOU THINK YOU CAN TELL
HEAVEN FROM HELL
BLUE SKIES FROM PAIN
CAN YOU TELL A GREEN FIELD
FROM A COLD STEEL RAIL?.
A SMILE FROM A VEIL?
DO YOU THINK YOU CAN TELL?
AND DID THEY GET TOU TO TRADE
YOUR HEROS FOR GHOSTS?
HOT ASHES FOR TREES?
HOT AIR FOR A COOL BREEZE?
COLD COMFORT FOR CHANGE?

AND DID YOU EXCHANGE
A WALK FOR A PART IN THE WAR
FOR A LEAD ROLE IN A CAGE?

HOW I WISH, HOW I WISH YOLU WERE HERE
WE´RE JUST TWO LOST SOULS
SWIMMINGIN A FISH BOW!
YEAR AFTER YEAR.
RUNNING OVER THE
SAME OLD GROUND.
WHAT HAVE WE FOUND?
THE SAME OLD FEARS.
WISH YOU WERE HERE.
ASÍ QUE CREES QUE SABES DISTINGUIR
EL CIELO DEL INFIERNO
EL CIELO AZUL DEL DOLOR
¿SABES DISTINGUIR UN CAMPO VERDE
DE UN FRÍO RAÍL DE ACERO?
¿UNA SONRISA DE UN VELO?
¿CREES QUE PUEDES DISTINGUIR?
¿CONSIGUIERON HACERTE CAMBIAR
TUS HÉROES POR FANTASMAS?
¿CENIZAS ARDIENTES POR ÁRBOLES?
¿AIRE CALIENTE POR UNA BRISA FRESCA?
¿FRÍO CONFORT POR UN CAMBIO?

Y ¿CAMBIASTE
UN PAPEL PRINCIPAL EN LA GUERRA
POR UN PAPEL PROTAGONISTA EN UNA JAULA?

OJALÁ, OJALÁ QUE ESTUVIERAS AQUÍ.
SOLO ÉRAMOS DOS ALMAS PERDIDAS
QUE NADAN EN UNA PECERA
AÑO TRAS AÑO
CORRIENDO SIEMPRE SOBRE
EL MISMO VIEJO CAMINO
¿QUE HEMOS ENCONTRADO?
LOS MISMOS MIEDOS DE SIEMPRE
OJALÁ QUE ESTUVIERAS AQUÍ.


.............................................................

Espero que us agradi tant com a mi.


00000000000000000000000

dimecres, 8 de desembre de 2010

Estem en temps de crisis

Resulta que estem en temps de crisis i que tots els serveis socials s'estan deteriorant per què diuen que no hi han diners, es suprimeixen les ajudes familiars, costa d'aconseguir i cobrar les ajudes a la dependència, es parla de retardar l'edat de jubilació ... i mentre llegeixo aquesta noticia publicada en "el Periódico" del 5 de desembre:

"València protesta per les últimes mesures de Carod
El llegat polític, en forma de subvencions, del vicepresident en funcions del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, promet deixar empremta. De moment, ja ha obert un nou conflicte amb la Generalitat valenciana, que va anunciar ahir la impugnació dels 700.000 euros concedits aquest any pel departament que dirigeix el republicà a entitats de defensa de la cultura catalana a la comunitat veïna.
El Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) va publicar divendres passat el llistat de les ajudes repartides per Vicepresidència entre l'1 de gener i el 30 de setembre del 2010. El paquet més important es destina a sis entitats valencianes, entre elles la Fundació Escola Valenciana (297.000 euros) i Acció Cultural del País Valencià (295.000 euros).
La portaveu del Govern de Francisco Camps (PP), Paula Sánchez de León, va assegurar que aquestes subvencions són «manifestament il·legals», ja que estan destinades, en opinió d'aquest Executiu, a «patrocinar un discurs que va en contra de l'Estatut d'autonomia valencià i el sentiment del seu poble». La portaveu va lamentar que el tripartit acabi el mandat amb aquest «regal de comiat», i va dir que intentaran revertir les ajudes, però no va explicar de quina manera ni davant quina instància. A l'altre extrem geogràfic de Catalunya, el llistat inclou 594.510 euros per a l'Associació d'Amics de la Bressola, que fomenta el català a la Catalunya Nord.
Malgrat la política d'austeritat i contenció de la despesa pública anunciada per la Generalitat aquest any, en la seva lluita contra la crisi, Carod-Rovira va aprovar la concessió de 110.000 euros per finançar el funcionament del secretariat de la Federació Internacional de Bitlles; i de 182.400 euros per al pla de tecnificació i promoció del patinatge a Sud-amèrica, Centreamèrica i l'Àfrica. També es van destinar 20.700 euros a un projecte internacional, sense especificar, de la Federació Catalana de Korfbal, i 3.800 a la seva homòloga de ciclisme, sota l'encàrrec de promocionar aquest esport al Marroc".

El que menys interessant trobo es que València impugni les ajudes destinades a entitats valencianes, el que trobo denigrant es que es destinin quasi un milió tres-cents mil euros a fomentar el català a altres territoris encara que siguin de parla catalana. A més cent deu mil euros pel funcionament de la F.I.Bitlles, mes de cent vuitanta mil per promocionar el patinatge a Sud i Centreamèrica i Africa (i a nosaltres que ens importa si practiquen o no el patinatge), mes de vint mil sense mes a mes per F.C.Korfbal (una de les poques practiques esportives que Catalunya es internacional), però donatiu sense especificar no pot ser. I per finalitzar tres mil vuit-cents per promocionar el ciclisme al Marroc (dic el mateix que en cas del patinatge).
A sota de la noticia descrita, continuen els greuges:

"Fundació Josep Irla
En la llista de subvencions hi apareixen dos pagaments a la Fundació Josep Irla, Vinculada a ERC. El primer, de 5.400 euros, està destinat a la seva projecció internacional, i el segon, de 4.000 euros, per a un projecte que porta per nom Cap a la democràcia elèctrica".

La fundació necessita projecció internacional, a més de ser elèctrica. Es per riure si no fos per plorar, encara que no s'han acabat les notícies al respecte:

"Sobirania i progrés:
També s'emporten ajudes altres entitats afins a Esquerra com l'Opinió Catalana (54.000 euros), Sobirania i Progrés (40.000 euros) i Òmnium Cultural (152.000 euros). El sindicat intersindical s'emporta 9.000 euros per internacionalitzar el procés de sobirania".

Deu-ni-do com els gasten per finalitzar el govern i ser en temps de crisis. També em pregunto tres coses, la primera quin son els personatges que estan al davant de les entitats que s'emporten els diners (a banda de les afins), segon, si la noticia hauria sortit si el tri-partit hagués tornat a guanyar i tercer, si els partits de l'oposició diran alguna cosa, o es que estan esperant arribar al poder per poder repartir mes diners entre els seus.
No cal aclarir que tots aquests diners surten de les nostres butxaques, i nosaltres callem facilitant el malbaratament dels diners públics.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Sobre WikiLeaks

Si algú encara no coneix que es "WikiLeaks" i la labor que està desenvolupant, i a més està interessat en conèixer-ho, es convenient que vegin l'entrevista de TED a Julian Assange: "Por qué el mundo necesita a WikiLeaks"
Podran seguir l'entrevista amb subtítols en varis idiomes, entre ells el castellà.

dilluns, 6 de desembre de 2010

Estem en un pais d'esquerres

Fa uns dies vaig llegir als mitjans de comunicació la trobada que el president de l'estat espanyol, en Zapatero, s'havia reunit amb els 29 empresaris mes importants d'espanya (quins cops de colze van haver per sortir a la foto, ja que la primera intenció, segons sembla, era reunir-se amb els 25 i al final van ser 29). De la trobada només es va dir que havia estat molt positiva, com no!, ja que segons sembla només van sortir mesures que els beneficiaven a ells: Tornem a les mesures de privatitzacions d'empreses rentables, rebaixem els impostos a la Pymes, les grans empreses no ho deuen necessitar ja que declaren el que volen, i supressió la ajuda familiar de 426 €. S'ha de significar que a la part que es privatitza de les empreses públiques només podran accedir uns pocs, i ja sabem qui son, els de sempre.
O sigui que un govern que es diu d'esquerres només es dedica a ajudar als grans capitalistes i ensorrar, mes si cap, al poble de a peu. Al menys els partits de dreta no enganyen, tots sabem que ho faran.
Sota la noticia que he comentat hi havia un altre:
“Les multinacionals espanyoles han estat adjudicatàries en 477 projectes licitats internacionalment des de l'1 d'abril d'aquest any fins ara. La suma dels contractes aconseguits en aquest període és de 36.000 milions d'euros, una xifra que, segons fonts del Govern, dóna una clara idea de la rellevància de les multinacionals espanyoles i de la seva capacitat de competir en processos on també concorren les companyies més importants de les grans potències mundials”.
Algú que m'expliqui que benefici a l'estat espanyol i a la seva població tenint en compte la següent explicació:
“En aquests sis mesos, per exemple, Sacyr s'ha endut el contracte públic per construir el pont sobre l'estret de Messina, a Itàlia (3.880 milions). Cintra ha guanyat als Estats Units la construcció de la carretera IH 635 a Texas (1.971 milions) i Telefònica ha aconseguit fer-se seu el contracte per a 11 blocs de freqüències de telefonia mòbil a Alemanya (1.380 milions).
Són només tres exemples recents del potencial de les multinacionals espanyoles que el Govern vol maximitzar en aquests moments, com una estratègia més per ajudar a superar la crisi”.
A les obres del pont, intervindran ciutadans espanyols?, i la carretera a Texas?, i les freqüències de telefonia mòbil a Alemanya?. Em refereixo a ciutadans espanyols que ara estiguin a l'atur o que mercès a això puguin millorar el seu estatus, i si es així, quants?.
Estar clar que superem la crisi, però de les multinacionals. Tot això després de salvar a la banca amb una gran quantitat de recursos públics, mentre a Islàndia es processen als banquers amb demandes milionàries per la seva culpa de la crisis.

dissabte, 27 de novembre de 2010

Barranc de Lloret, Escarrissó de Borosa, Portella de Caro, Coll de la Bassota

Escarrisó de Borosa - Font de la Cova Ebre

Després d'estar quasi tota la setmana comentant que no aniríem als Ports degut a que anunciaven pluges pel diumenge, com que al final el temps ha canviat, decidim anar a fer un tomb pujant pel Barranc de Lloret i baixant per la Portella Caro, tot seguint la descripció d'una pàgina de'n Lluís Ibañez, gran coneixedor del Port. Avui anem la Chris, en Joan Josep, l'Esteve i jo. Sortim de Reus i anem fins a la cruïlla del Mas del Cansalader, lloc on aparquem el cotxe. Comencem a caminar quan manquen cinc minuts de les nou del matí, pel camí que remunta el Barranc de Lloret. Fa fred i ens hem de tapar.
Només sortir ens trobem a dos operaris que estan fent una base de ciment, ens expliquen que es per posar una placa solar, no saben res mes. A nosaltres ens sembla el lloc una mica inadequat, en mig del barranc, ja que té poques hores de sol, però ells sabran.
Ens desviem a veure els bufadors, però com l'altre vegada que vam estar per aquí, aquesta part del barranc no porta aigua, ens figurem que l'aigua que baixava la deuen desviar cap les instal·lacions ramaderes del Mas del Cansalader.
La pujada una mica dura, però de fàcil fer i seguir, té el seu punt àlgid en l'Escarrissó de Borosa, unes escales de fustes, dignes de veure i de pujar, per salvar una canal rocosa i vertical.
Al Coll dels Morralets esmorzem, ben arraserats i al sol, tot contemplant la visió del davant, on destaquen les Moles de Roudora.
Després sortim, cap a la Cova Ebre, ara estem a meitat de la pujada. La pujada fins al Coll de Morralets, es per terreny de coscolls, rodejats d'agulles i roques, el que pugem ara es boscà, encara que s'entreveu les grans parets rocoses als dos costats, el de l'esquerra amb el gran solc del Barranc de la Cova Pintada, en mig. Al poc de sortir del coll trobem a l'esquerra, les restes d'un pou, creiem de calç, fet que ens estranya que hi hagi un pou d'aquestes característiques en aquesta zona, ja que segons ens sembla no hi ha construccions a prop.
A la Cova Ebre, fem un parada. Es una cova de gran amplada, on sembla que de tant en tant hi ha gent que fa vivac, sense que hi deixin deixalles (ja es estrany, pel que els felicito des d'aquí). Visitem la Font de la Cova d'Ebre i seguidament ens decidim a agafar el camí que ens ha de portar a la Portella de Caro. La sortida està una mica tapada, estem en mig d'un magnífic bosc, amb un camí amb molt forta baixada, amb bastant pins, grans i grossos, caiguts, fet que ens alenteix bastant el pas. En aquesta baixada em comença a fer mal les botes (darrerament no estic massa de sort amb el que porto als peus).
Fins a la Portella de Caro creuem tres barrancs, el de la Cova Pintada i dos ramals, i des de la creuada del primer, el camí es molt variat. Primer bosc, després envoltat de rocam i al final en forta baixada en bosc per camí molt difús, on ens costa anar trobant-lo, amb trossos que baixem una mica al dret. Tot aquest tros en Joan Josep va endavant buscant el camí o el millor pas, i mentre jo vaig baixant ell té temps d'anar-ho fitant.
A la Portella Caro trobem el camí que ja vaig fer l'onze d'abril d'aquest any. Em començo a notar que els genolls estan patint, ja veurem com quedaran. Aquí el terreny tornar a ser de coscolls i argelagues, amb camí bastant tapat, amb una forta baixada per una canal, encara que el camí va fent esses, encarar-nos cap el Barranc de Lloret. Després de bastants punxades per les argelagues arribem al Coll de la Bassota, on parem a dinar. El temps a canviat, s'ha tapat, el sol ja no es veu i fa fred, però en aquest replà estem bastant be.
Aquí m'adono que ja se per què em fan mal les botes, soc un desastre!!, son un número mes petit de les que necessito, vaja quina compra que vaig fer!.
La sortida cap a la pista l'agafem malament i hem de fer un tros al dret, la veritat es que tot l'entorn es un bon argelagar. Quan arribo a la pista, boscana al començament, trobo que en Joan Josep no hi es, m'esperen la Chris i l'Esteve. I quan arribem a la pista cimentada al Mas del Cansalader, ja està en Joan Josep que ens espera amb el cotxe, ens estalviarem uns 800 metres. Per abans hem de passar mol prop dels toros amb unes bones banyes, sort que ells son els que marxen espantats.
Hem fet mes de tretze quilòmetres, encara que al mapa hi figura 11.450, ja que està arranjat dels trossos inútils del track, però que hem fet en realitat. Hem estat 8 hores 35 minuts a la muntanya.
Un altre dia molt agradable per recordar (amb això ja està tot dit). Excursió que recomano a tothom que li agradi el port, però que estigui una mica en bona forma física.

Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.
0000000000000000000

dimarts, 23 de novembre de 2010

Un tomb per La Riba

Barraca de pedra seca - Font de Pasqual

El company Joan Josep i jo decidim, per avui, anar a fer un tomb per la Riba, una zona molt propera a casa però bastant oblidada per part nostra. Portem el cotxe fins al Cap de Riba, això vol dir que si fem el tomb previst, tindrem la pujada de les escales al final de l'excursió.
Sortim a un quart i mig de vuit, tot seguint el Gr., la nostra intenció era deixar-ho de seguida per agafar la carrerada que baixa des del Corral del Bresca, però el començament no està recuperat. Deixem la pista per visitar unes runes, una bassa abandonada i una cabana de pedra molt tapada per la vegetació. Poc després tornem a deixar la pista pel camí que van recuperar que va a sortir a la carrerada, que passa per tres noves barraques de pedra i surt al Corral del Bresca, totalment en runes. Des del seu davant surt un senderó que talla el camí que seguirem, però està totalment brut.
Agafem pista, bastant en desús, a l'esquerra, que va pujant fent esses i de forma suau. Hi han senderons que talla la pista, però estan massa bruts per agafar-los. La pista finalitza i segueix un camí vell, ben net i marcat, que es portarà al Portell de l'Alzina. Des d'aquí ens porta de seguida al Mas del Puig de Marc, tot passant pel pou, digne de visitar, i també pel costat d'una creu que indica on estan enterrades les cendres d'un difunt.
Des del costat de les runes el mas, anem a l'era, una era molt malmesa, però igual com el pou, s'ha de visitar. Allí aprofitem per esmorzar, junt a una de les parets, ben arraserats.
Sortim per la pista, fa bastant de vent i fred. Deixem el GR que se'n va cap a Gràcia i baixem tot deixant a l'esquerra el camí a que baixa a la carretera i cap el Brugent per Els Tres Pilars. Arribem a Castell d'en Dalmau, on contemplem les diverses vies d'escalada.
Baixem cap a la Font de Pasqual, deixant a la dreta el camí recuperat que enllaça al que puja al Portell de l'Alzina i que passa a tocar un altre barraca de pedra. Visitem l'entorn de la font i les runes del Mas de Pasqual.
Baixem cap la carretera, visitant primer el Campament Juvenil, que abans era de l'O.J.E.,i arribant al Refugi de Els Masets, on busquem el camí cap a La Riba per l'altre costat del riu, per on passava abans el Gr. Trobem el lloc on creuar, un indret molt bonic, on el camí segueix, al començament, pel damunt del rec d'aigua. Arribem a un maset abandonat i seguint el rec arribem a una pista, que ens porta a La Riba, tot creuant per un pont, el Brugent. Ara ja només toca pujar un munt d'escales fins a Cap de Riba.
Arribem al cotxe quan manquen cinc minuts per les dos del migdia, després de fer quasi tretze quilòmetres.
El dia ha estat molt maco, els paratges son molt bonics, hem trobat els camins que buscàvem, i em fet un tomb rodó molt maco.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
000000000000000

dilluns, 22 de novembre de 2010

Condenado por prevaricador el alcalde de Melón

Llegit a "El Pais" del 20 de novembre, (aquí).

"El alcalde de Melón (Ourense), Alberto Pardellas, del núcleo duro del baltarismo, prevaricó cuando autorizó la construcción de un polideportivo a 75 metros del monasterio cisterciense de Santa María con todos los informes técnicos municipales y de Urbanismo de la Xunta en contra. La Audiencia de Ourense, ante la que Pardellas declaró el pasado día 4, ha anulado la sentencia de Juzgado número 1 de lo Penal de Ourense, que lo había absuelto, y lo ha condenado a ocho años y seis meses de inhabilitación para el ejercicio de cargos públicos. No cabe recurso. ..."

Fins quan s'ha d'aguantar aquests fets amb l'agreujant que aquests individus son castigats com qui castiga a un nen dolent (castigat sense postre).
Fins que davant d'aquests fets, la justícia no castigui amb la demolició total de l'edifici, deixant el terreny tal i com estava, amb tot el cost a càrrec de l'alcalde (en aquest cas), i si no te prou diners ni propietats que el posin a la presó fins que es paguí l'últim euro, aquest país continuarà sent un país de pandereta.
La majoria de vegades no s'en enderroquen les construccions, i si s'arriba a fer-se, ho paga l'ajuntament, o sigui el condemnen a vuit anys sense exercir càrrec públic però el mal queda fet i en el seu cas el poble ho paga dues vegades amb els seus impostos.

divendres, 19 de novembre de 2010

Saltant de la Fou, des de Sant Martí de Tous

Castell de Sant Martí - Gorg de La Fou

Avui m'he decidit anar, sol, a Sant Martí de Tous, que segons unes ressenyes que vaig llegir hi ha un tomb maquet que passa per l'ermita de la Mare de Déu de Sentfores i pel Salt i el Gorg de La Fou.
Arribo a Sant Martí i aparco al costat de l'església i surto quan manquen cinc minuts de dos quarts de nou per la pista cap a Sentfores. Només sortir se m'ajunta un gos que m'acompanyarà un tros de trajecte.
Es passa a tocar Ca l'Abel, Sentfores de Baix, i l'altura de la Pedrera deixo la pista principal i de seguida la secundaria, arribant a l'ermita per un sender.
“Centre de devoció marià. L’actual edifici fou construït l’any 1656 per Joan Nasich, tot substituint un d’anterior datat ja el 1294. La seva planta és de creu llatina, amb dues capelles. Al creuer se situa el cambril, datat l’any 1777, on trobem l’actual imatge de la Mare de Déu amb el Nen, una reproducció neoromànica feta l’any 1954, que desconeixem si és una reproducció fidel a l’original i que va substituir l’original de fusta policromada, amb la Mare de Déu sedent amb el Nen Jesús, datada al segle XIII. L’original sembla que estava molt malmesa i que va ser traslladada a un taller de Vic, on es va efectuar la reproducció actual a partir de les restes autèntiques; malauradament, malgrat totes les afirmacions efectuades, no es troba dipositada al Museu Diocesà de Vic i, per tant, està avui en dia desapareguda.
És típic d'anar-hi el dilluns de Pasqua, tot recordant els antics i tradicionals aplecs. La gent es queda a dinar, s’hi ballen sardanes i es juga a bitlles.
Per visites cal trucar a la Rectoria de Sant Martí de Tous”
Sota l'ermita està la font, amb aigua molt bona i fresca.
Segueixo per pista, passant pel costat de Cat Peretó, agafant el camí que passa pel Bosc de Gramenet. Abans d'arribar a Can Vidal, el gos que m'acompanyava s'en va, comença a bordar com si seguis alguna presa. Deixo Can Vidal a la dreta, passant al costat de la font i la bassa. El camí ara baixa a creuar la Riera de la Fou, i després d'una pujada agafo un camí boscà que em porta, desviant-me uns pocs metres, a la Font de la Fou, sota un marge i que està seca, en canvi per la riera baixa aigua. El camí la creua i va seguint per l'altre costat de la riera. Passem a tocar la Cova del Diable, d'on s'explica la llegenda de la Cérvola Blanca, de seguida es troba la cruïlla al Gorg i Saltant de la Fou, lloc paradisíac, que en aquest moment només manca l'aigua, amb un fangar amb el que era el toll.
Tenia una descripció del mes de setembre del 2002 on parla que la Fou, “un petit llac sobre el qual es precipita una cascada d'aigua d'uns 20 metres d'altura”. Encara que sense aigua val molt la pena anar-hi. Les noves descripcions ja parlen que només baixa aigua quan plou.
Surto i em dirigeixo cap el Pla de l'Aubereda. Abans vaig a veure el gorg des de dalt dels espadats. L'Aubereda sembla ser una urbanització, com de tantes que hi sense els mínims serveis. Es veu separat el Mas de l'Aubereda i quasi a toca la Torres de l'Aubereda, un altre mas.
Al poc deixo el camí principal per un sender que he vist als mapes de l'Icc (topo i orto). El començament està molt be i estic content d'haver-ho agafat, camí ben marcat que va resseguint la Rassa del Torrent de l'Amo. De cop començo a trobar arbres caiguts, al començament els puc anar salvant però poc a poc es fa mes impossible, he de pujar pel bosc i avançar amb dificultat una bona estona. Al final puc baixar al camí encara que torno a avançar amb dificultat. Poc a poc es va netejant de pins i branques. Passo a tocar una barraca, enrunada, i arribo a la Riera de Tous a l'aiguabarreig amb el Torrent Cavaller, on tinc gran dificultat per creuar-ho, i per seguir per les parades de l'altre costat fins a trobar un camí que va fins la part alta de Sant Martí.
Dono un petit tomb pel poble i pel castell, el poc que es pot tombar. He arribat al cotxe a un quart de dues, després de fer tretze quilòmetres.
La primera part, fins poc després de passar Cal Peretó, es tot pista de cotxes, salvant el tros de l'ermita, encara que després ja entrem en pistes boscanes, camins i senders, complementat per la fou.
Per la carretera cap a Santa Coloma, abans de l'Hostal del Vent, veig les restes de un forn de calç, paro a veure'l i a fotografiar-ho, i ja cap a casa.

Per baixar el track, teclejar aquí . Per veure o baixar les fotografies, aquí.
0000000000000000

dimecres, 17 de novembre de 2010

Un tomb per Prades

Roca Foradada - Coves del Pere

Anem en Joan Josep i jo a donar un tomb per Prades, amb varies fites al pensament. Sortim a caminar quan passem cinc minuts de les vuit de matí. El dia està nuvolat i fa bastant de fred. Primer anem a visitar l'ermita de Sant Antoni i el seu entorn, un lloc bastant agradable amb font inclosa. Deixem el carrer cimentat, deixant-lo per visitar un roquer vermellós que segons ens sembla va servir de petita cantera. Després passem pel costat de les coves dels Capellans i de les Noies, i ja arribem al Llac de Prades, amb la seva font. Aprofitem per visitar la Foradada i tot el seu entorn, i com no podia faltar, el company puja tant a la foradada com a la part superior.
Seguim pujant pel Barranc de les Comes, on trobem una surgència a la nostra esquerra, d'on surt un tub de goma que va al pantà. Abans hem vist les restes d'un rec.
Creuem el barranc i pugem per el que era un sender, que puja fort; encara es veuen algunes del que eren les esses del camí. L'entorn es encisador, llàstima de la poca lluminositat i manca de sol del dia.
Sortim davant de l'ermita de Sant Roc i arribem a la porta de l'ermita de l'Abellera on esmorzem. El dia s'està tapant, encara mes si cal.
Sortim pel camí que passa per sota l'ermita i es dirigeix al Pla del Freixes. Trobem a ma esquerra el que sembla una surgència, i ens aturem a les runes del Mas del Teodoro, que te al seu davant un bon exemplar d'alzina, i busquem la font que marca el mapa. Suposem que aquest es el nom del maset, al tenir prop la font d'aquest nom, segons dades extretes de l'Icc. La font no la trobem, però a l'altre costat de la pista trobem un clot amb aigua, amb un munt de terra que sembla treta del clot, encara que bastant temps enllà, i mes avall del rec que fa l'aigua, un gran xepoller i el que sembla sigui restes d'un possible bassot. Deduïm que aquí van fer treballs per aprofitar l'aigua.
Sortim al coll del Serafí i ens dirigim als Plans. En un cruïlla ens trobem a un cotxe dels Mossos que estan buscant un 4x4, possiblement abandonat. Passem pel davant, visitant les runes del mas del Espasa, dirigint-nos cap el Coll del Dineral, passant pel costat d'una bassa i un bassot al seu costat.
Prop de la cruïlla del Mas de Gravat, trobem el pou de gel del Dineral, vull dir les restes, només queda en peu un tros de pared. Una vegada localitzat i visitat ens disposem a buscar el pou de gel del Celestino o del Sabucar. Hi han tres possibilitats, les coordenades del llibre de Ramon Amigó no es correspon de cap manera, una podria ser que al fer el tallafocs s'ho hagin carregat, un altre es la banda del Brugent, però després d'estar regirant trobem a un buscador de bolets (de Prades) que diu que no el coneix, hi això que demostra ser bon coneixedor de la zona, i la tercera estar sota del gran esbarzerar de la part de Poblet.
Ho deixem estar, i comença a ploviscar. Veiem el pou del Mas de l'Espasa i trobem en mig d'un altre esbarzerar, el que era la bassa. Ens dirigim cap la Roca del Grínjol. El temps està lleig, molt emboirat, molta humitat, bastant de fred i caient una mica d'aigua.
Pugem dalt de la Roca, al passar entre roques veiem forats a les parets de com si haguessin posat travesses per fer-ho una mica habitable. Dalt del roquer, hi ha indicis de haver fet sacrificis d'animals, amb una excavació en forma de safata i canalet de desguas.
Al sortir per anar a buscar el pou de gel de la Roca del Grínjol, donem dos tombs, no es veu res degut a la boira, però sortim a la pista per deixar-la al anar directament al pou, també queda molt poca cosa, a banda del forat, encara que es veu el començament de dos arcades, un tros a cada costat.
Sense mes anem a les Coves del Pere, a dinar. Les coves rodejades de construccions, de les que només queden les runes, es una gran balma, que en el llibre de Santasusagna i Iglésies diuen que dins rajaven dos petites fonts.
Sortim per la gran era i agafem la pista al Tossal de la Baltasana, per deixar-la per un sender a ma esquerra que baixa per un bosc molt bonic, magnificat pels colors de la tardor encara que atenuat per la boira.
Sortim al costat de la Bassa de la Font de la Salut i seguim fins a entrar a Prades pel camí vell de Montblanc, arribant a dos quarts de sis de la tarda, després de fer mes de dinou quilòmetres.
El dia ha estat profitós, hem aconseguit quasi totes les fites previstes, els paratges han estat meravellosos, encara que el temps no ha acompanyat (boires, petites pluges, fred, etc ...).
No poso el track ni els waypoints, qui vulgui alguna dada determinada que m'ho digui i jo li passaré.

Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí
000000000000000000000000

dimarts, 16 de novembre de 2010

Diferencies entre Finlandia i espanya per lluitar contra la corrupció

Traduït del blog de "LA SAGA DE DASHIELL":

"Així lluita Finlàndia contra la corrupció (i no ho fa Espanya)
Finlàndia ha estat reconeguda internacionalment com la nació menys corrupta del planeta, una part d'aquest assoliment recau en l'estricta moralitat imperant al país, malgrat això, i per facilitar la transparència, també compta amb un conjunt de principis enfocats a evitar l'abús de poder i que són insòlits en la cultura espanyola. Aquesta és la manera amb la qual Finlàndia lluita contra la corrupció:
PRIMER: A Finlàndia qualsevol compra que realitzin les Administracions Públiques, des d'un edifici fins a un bolígraf, ha d'estar executada a preus de mercat i incloure, necessàriament, tres ofertes de proveïdors diferents, per poder triar la més baixa. No és legal, admissible ni justificable el pagament de 100 euros per un cartutx d'impressora o de 1000 per una cadira encara que les factures siguin correctes. Exemples tots dos esdevinguts a Espanya i que la justícia no va poder castigar.
SEGON: Principi de transparència total de les Administracions públiques. Qualsevol decisió presa per un funcionari públic dins de l'acompliment de la seva professió (excepte les relacionades amb la seguretat) pot ser coneguda per la resta de ciutadans. Ningú pot negar-se a satisfer les necessitats d'informació no solament dels periodistes sinó dels votants. A causa d'això actuacions contra aquesta norma (com aquesta: http://www.elconfidencial.com/espana/camps-urdangarin-noos-juegos-valencia-20101104-71232.html) són no solament contràries a l'ètica sinó il·legals.
TERCER: Principi de transparència total en els comptes dels ciutadans. Els finesos poden saber quins són els ingressos declarats de tots els residents al país, ja es tracti d'una persona que cobri la desocupació, de l'artista de major èxit de la nació o del CEO de Nokia.
L'equivalent peninsular permetria conèixer els comptes no solament empresarials sinó personals d'Emilio Botí, Arturo Pérez Reverte, Felipe González, José María Aznar, Adolfo Domínguez o cadascun dels veïns de Madrid.
QUART: Absència d'alcaldes: El govern dels municipis a Finlàndia recau en "City managers", és a dir, en funcionaris públics amb experiència en l'administració d'entitats d'aquesta índole. Així doncs el ciutadà pot distingir amb claredat que la persona al comandament és algú supeditat als votants i que pot ser acomiadat o reemplaçat pel Consell municipal (l'òrgan triat en les urnes i que ostenta la sobirania popular). Hèlsinki és l'excepció a aquest model.
CINQUÈ: Absència de càrrecs de designació política: A Finlàndia els secretaris d'Estat són funcionaris de carrera que aconsegueixen el lloc superant proves objectives en lloc de per designació partitocràtica. En 2005 es realitza una remodelació del sistema per permetre a les organitzacions polítiques el poder triar als Secretaris d'Estat, així i tot molts d'ells segueixen sent en l'actualitat treballadors públics ascendits per mèrits propis.
SISÈ: Estructura de poder col·legiada: La corrupció s'estén amb major facilitat quan el poder es concentra solament en un individu, és per això que a Finlàndia es promou la presa de decisions mitjançant el debat i el consens. Igual que l'òrgan polític principal de les ciutats és l'Assemblea popular (l'alcalde solament és un treballador públic) el Consell de ministres té major capacitat de poder que el President de la República.
SETÈ: Principi d'accés lliure al poder. La possibilitat de convertir-se en un membre d'alt rang de l'administració i els ministeris finesos no recau en una elit intel·lectual formada en Institucions d'ensenyament concretes (com a França) tampoc en persones que puguin atreure la inversió de diferents empreses per sufragar les seves campanyes (exemple d'Estats Units) o en ciutadans adscrits a organitzacions polítiques que ascendeixen pels mèrits interns dins del seu partit (cas espanyol). A Finlàndia els llocs són coberts per funcionaris públics (seguint un barem meritocràtic) i la carrera del qual està oberta a tots els finesos. El país evita, per tant, haver d'acudir a un model com el d'Espanya on els càrrecs de lliure designació del govern (triats ideològicament) reben 200.488 euros anuals i es multipliquen de manera fosca per totes les administracions.
VUITÈ: Principi de proporcionalitat en el càstig. La quantia de les multes per violar les normes sol ser proporcional als ingressos dels individus i les empreses. En 2001 Anssi Vanjoki, alt executiu de Nokia, va ser considerat culpable de conducció temerària per trencar els límits de velocitat als comandaments del seu Harley Davidson imposant-se-li per això una multa per l'equivalent a 104.000 dòlars de l'època. Aquest principi de proporcionalitat en el càstig, al costat de la marca social que porta l'estar embolicat en un cas de corrupció, actua de forma extremadament dissuasòria davant possibles temptacions per creuar el límit de la legalitat".

Puc estar d'acord que la cultura, educació i forma de ser de les persones dels països nòrdics i els dels mediterranis son molt diferents, i que aquestes mesures, a espanya, no serien acceptades pels que realment tenen el poder i en gran mesura per la població en general, però només que s'anessin introduint poc a poc i, està clar, fer-les complir, es donaria un pas de gegant per acabar amb tots els politicastres ineptes i corruptes que tenim, que només saben omplir-se la boca de paraules buides i de mirar el seu benestar i no el del poble.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Mas de Motarro, Montalt, Salt d'en Sanxo, Coll de la Mina

Mas del Motarro i Contraforts de Portadeix (en mig Montalt, punta nord)

Avui he portat als ex-companys de feina a donar un tomb pel Montalt, seguint la que vaig fer el dia 15 d'octubre (aquí), per a l'inrevés. Aquell dia vaig anar a lligar-la per no tenir problemes avui.
Ens trobem la Conxita i en Rafael, la Dolors i en Josep Maria, la Magda, en Ventura i l'Enric, la Marga i en Jaume, la Rosa Maria, el Santiago i el fill (perdó però no me'n recordo del nom), Josep Maria i jo, a la cruïlla de la carretera del Coll de Fatges a Pratdip, amb la pista, i tots els cotxes en filera ens anem fins passats uns dos-cents metres del Mas de Motarro on aparquem en una bona esplanada.
Sortim a peu quan passem cinc minuts de tres quarts de nou, en direcció al mas, tot passant entre mig de la font i la bassa. Quan estem a tocar el Mas, pugem pel roquer de la dreta, tot seguint unes marques blaves, creuem la pista, on podríem seguir per la mateixa pista però jo prefereixo seguir pel camí vell. Quan la pista tomba i es dirigeix cap els ventiladors i el nostre camí es dirigeix cap el Collet del Montalt, agafem la pista, passem per sota els dos ventiladors que estan aturats, i seguim la carena de la Serra del Coscoll. Agafem un sender molt poc marcat, tant l'entrada com el recorregut (sort que vaig posar una fita a l'entrada) que en pocs metres ens baixa a una pista, que es el camí de Llaberia; el seguim a l'esquerra fins el Collet de la Mafla. Des d'aquí ens dirigim al corral del mateix nom, encara que abans passem a tocar les restes d'un pou, una bassa i els companys trobem quatre rovellons.
A l'era del Corral de la Mafla es on tenia pensat parar a esmorzar, però la majoria diu de continuar una mica mes. Des d'aquí ens dirigim al Collet del Montalt, travessant dos branques de la part alta del Barranc de la Mafla.
Al collet parem a esmorzar, on com sempre en Josep Maria i la Dolors porten vi, cafè i gotes. Des d'aquí ens dirigim al cim, per les Solsides. Al cim fem les fotos de rigor, contemplen el paisatge i ja baixem per la banda sud-est. Al pas entre roques, quan el camí decanta a la dreta ens trobem dos motoristes que estan pujant, es veu que les lleis només les compleixen els ximples.
Arribem al camí de Llaberia, després de passar per dos trossos molt tapats, un per la vegetació que ha crescut molt i l'altre per una alzina i dos grans branques de pi caiguts per les nevades de l'hivern passat.
Des del camí de Llaberia agafem el sender que ens porta al Salt d'en Sanxo, el segon punt del dia (el primer era el cim), o admiren l'entorn; alguns queden una mica bocabadats, a mi també m'agrada molt, però es que estat varies vegades en poc de temps. Sortim creuant el barranquet i tornem a sortir al camí de Llaberia per pujar fins el coll de la Mina, admirant durant la pujada, els contraforts del Portadeix. Al coll trobem el Pr,, que a l'altura del Toll de la Mina deixa la pista per agafar un camí que ens porta fins la font d'en Sanxo i la part alta del salt, primer en forta pujada per suavitzar-se i planejar després.
Pugem al Mas de Santiago Borrassó on admirem la figuera de la seva entrada, arbre que ja ha perdut quasi tota la fulla. Ja només queda seguir per pista, primera boscana (passant a tocar el Toll del Cantina) i després lletja i polsegosa, i arribar als cotxes. Passen cinc minuts d'un quart de dues i hem fet nou quilòmetres sis-cents.
Des d'aquí ja anem cap el dinar qu'el tenim reservat al restaurant de La Cuina d'en Carlos, a l'ermita de Santa Marina de Pratdip, lloc on trobem la Maria Gracia i la Maite. El dinar ha estat abundant i bo, amb uns entrants de amanides, entremesos, palets de pa amb formatge de cabra i escalivada amb anxoves, tot allò d'entrant i en quantitat, després ha seguit el que havia triat cada u, entre civet de porc senglar, peus de porc (també anomenat mans de conseller), esquena de xai o llobarro al forn, per acabar amb postres a triar entre mousse de xocolata o crema catalana, amb vi, gasosa, aigua, cafès (o similars) i per rematar-ho xopet d'herbes.
Però la part principal de la sortida d'avui, com totes les que anem fent, no massa sovint segons qui, es el companyerisme i el bon humor durant tota l'excursió amb el remat final a l'hora de dinar, que hi ha moments que em dona l'impressió de no poder continuar menjant pel mal que em fa la panxa de tant riure, però estar clar que nosaltres tenim una “mestra de cerimònies” que a molts llocs pagarien per tenir una persona com ella.
Res mes, fins a la pròxima, que a veure si es al mes que ve per celebrar anticipadament el nadal, fum, fum, fum.

Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.
0000000000000000000

dissabte, 13 de novembre de 2010

Els deus

Ja podem cridar als deus, però aquests mai apareixen ni apareixeran, ja què són producte de la ment humana.

dimarts, 9 de novembre de 2010

La Vilella Baixa, Pont de Cavaloca, Coll de Cantacorbs, Cabacés, La Vilella Baixa

Pont romànic i La Vilella Baixa

Per avui he quedat amb l'Albert Vinaixa a fer l'excursió núm.20 del llibre “Serra del Montsant”, de'n Jaume Mas, llibre que recomano a tothom que vulgui endinsar-se per aquesta serra. Tot es degut que aquest diumenge ha de portar a un grup a fer dita excursió i no voldria perdre's.
Arribem a la Vilella, entrem per la segona entrada i aparquem al costat de la parada del bus, a la part alta del poble, a l'altre costat del Riuet d'Escaladei. Comencem a caminar quan manca mig quart per les nou del matí, en direcció contraria d'on em vingut i anem a buscar la plaça de la Casa de la Vila i de l'església, per seguir pel carrer Major i sortim pel pont medieval, per agafar la pista a ma dreta.
Sortim a la carretera i deixem a la dreta el camí al Grau dels Bous, i que també podria enllaçar amb el nostre, però seguim la descripció. Deixem la carretera per una pista i al deixar-la i creuar una parada d'olivers, trobem a ma dreta el camí que hem deixat abans, i que pel veiem està net i arranjat.
Seguim pel que es el camí vell de La Vilella a Cabacés. Després de deixar un camí que puja pel Grau de l'Empedrat a la barraca del Creuetes i als Montalts, baixem cap el pont de Cavaloca, pont medieval, que creua el barranc del mateix nom. El camí puja fent revolts, deixant a la dreta l'aljub de la Solaneta, que nosaltres anem a visitar.
Al creuar la pista que ve de la carretera i va al Mas Roger, decidim anar a visitar el mas, son tres kilòmetres i mig, anar i tornar. El mas està com sempre, abandonat, però encara es conserva. Hi ha un grup del parc treballant, segons ens diuen estan fent un colomar.
Tornem al punt on hem deixat el camí vell a Cabacés, per seguir-ho. Al principi puja de fort i ens fa suar de valent, encara conserva trossos dels revolts, encara que en molts trossos el camí puja els marges, senyal que el vell està perdut, després i durant un bon tros planeja.
Arribem al Coll de Cantacorbs on per primera vegada notem que el vent bufa fort. Deixem un sender que puja al cim del Cantacorbs i baixem cap a Cabacés, i de seguida quedem a resguard del vent.
Abans d'entrar a Cabacés seguim per l'esquerra, a buscar el camí vell cap La Figuera. En general va bastant planer fins que arriba a un collet i comença a baixar fort per un camí completament atorrentat, fins un mas abandonat. Segueix pista fins un altre mas, aquest en runes, i sortim a la carretera. Ara ens toca dos kilòmetres i mig per ella, encara que nosaltres fem una marrada per què ens despisten els senyals del gr.
Després de deixar a baix la presa sobre el Riu Montsant, que quasi no porta aigua pel que el pantà està completament sec, i passar
per dins el túnel, baixem a ma dreta per una pista, per seguir un camí paral·lel al riu. Deixem a l'esquerra una bassa bastant gran totalment abandonada, passem per unes vinyes una mica carregades, però també abandonades, deixem a la dreta un camí que puja a la Figuera i sortim a la carretera al lloc per on hem vingut, i en comptes de repetir, seguim per la carretera fins el poble. A molta part dels dos kilòmetres de carretera no hi ha vorera, pel que el caminar per ella fa una mica de respecte.
Arribem al cotxe a dos quarts i mig de quatre, després de fer quasi dinou kilòmetres
El dia ens ha acompanyat, fort vent només al creuar el Coll de Cantacorbs, l'anada ha estat pel camí vell a Cabacés, molt ben arranjat, però la tornada no ha estat tan bonica, a més ha estat pesada per tot el tros de carretera. He tornat a visitar Mas Roger, lloc que val la pena, però que em penso que durara poc de temps.

Per baixar el track, teclejar aqui. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
000000000000000

divendres, 5 de novembre de 2010

Dedicat als que creuen en les guerres santes

Escoltat en una pel·lícula, actual, de romans, i ho dedico als quals encara, a la nostra era, creuen en les guerres santes.

"En el caos de la batalla, quan la terra sota els nostres peus és un llot liquid de la nostra sang, vòmit, femta i les entranyes tant d'amics com d'enemics, és fàcil invocar als déus perquè ens salvin, però són els homes els que lluiten i soldats els que moren. Els déus mai s'impliquen."


dijous, 4 de novembre de 2010

Un tomb per Alforja

Nevera del Metge - Creu de Formatge

Per avui he quedat amb en Joan Josep per donar un tomb per l'entorn del seu poble, Alforja. Arribo al poble, aparco el cotxe i al poc arriba el company. Comencem a caminar a les vuit en punt, des de la rotonda d'entrada al poble. Avui no explicaré els tombs amb exactitud, ja que hi han llocs que no puc donar la situació exacte per diversos motius, si algú està interessat en un punt concret que es posi contacte i veurem el que es pot fer.
Primer, el company, em porta a donar un tomb pel poble, que encara que està molt prop de Reus no l'havia visitat mai, que me'n recordi. Passem pel davant d'un dels portals, l'Ajuntament, l'església, una de les fonts, les Eres (de les que encara s'aprecien dos de les tres que hi havia) i ja sortim del poble. Primer anem a veure la Nevera del Metge, un dels pous de glaç del poble, per això passem uns pocs metres pel camí de la Pedregosa, totalment perdut malgrat que era un camí empedrat, es un dels típics camins oblidats completament, segurament degut que ja ningú passa per anar als seus conreus, al haver construït pistes rurals per a tal fi.
Després, i per pista anem fins a l'ermita de Sant Antoni, en un entorn agradable amb font d'aigua bona i fresca. Seguim pel camí de les Obagues per anar a veure l'Alzina del Mas Pahí, magnífic exemplar. Per un camí que està sent recuperat pel Joan Josep, excepte l'últim tros que hem de passar al dret, arribem a una pista i d'allí a visitar el Castanyer de Sofia, arbre que ben be podria considerar-se monumental si fos de fàcil accés, està situat en un lloc tot tapat per la vegetació, encara que es pot apreciar la seva opulència, encara que té una gran branca trencada, segurament degut a les nevades de l'hivern passat.
Ens dirigim fins el Coll del Mort, lloc on esmorzem una mica després de buscar un raser, ja que bufa una mica de vent. Aquí estudiem les diferents opcions que tenim per completar el dia, decidint pujar al Puig de n'Eres; per això agafem un sender que puja de valent en direcció sud-oest, fins arribar a la vessant del Barranc de les Valls, on per camí mes o menys carener pugem fins el cim, que es la punt culminant de la Serra del Regalat. Abans d'arribar podem adonar-nos d'un gran marge que hi ha a la carena, que devia servir per fer partició o per que el bestiar no traspassés de vessant, el que si que encara que molt deteriorat un s'adona de la gran obra que es va fer.
Per baixar agafem una bona tartera, que encara que mes curta, me'n recorda les tarteres pirenaiques, on s'ha de baixar poc a poc i deixant-se anar una mica. Al peu de la tartera s'ha de seguir per unes traces que no arribem a ser sender, però de bon seguir, que per cert també baixa bastant fort, fins arribar a la pista, que es camí a Puigcerver. La seguim a l'esquerra per veure l'Alzina de la Creu, i la Creu del Formatge.
Aquesta pista es la que seguien el peregrins que anaven des d'Alforja fins l'ermita de Puigcerver, i com des del poble pujava fort i des d'aquí ja es suavitzava, a la Creu del Formatge es on s'agrupaven per seguir tot junts.
Retrocedim per la pista en direcció cap Alforja, passem per la Capelleta, una petita capella que pel que sembla la van posar per que pujant del poble es el primer lloc on es veu l'ermita.
Arribem a la Riera d'Alforja i pel camí paral·lel entrem a Alforja pel costat de la Creu de Terme i creuant la barrancada que ve de la pedrera de la carretera al Coll d'Alforja.
Arribem al cotxe a dos quarts i mig de dues, després de fer 12,600 quilòmetres.
Ha estat un dia molt maco, en una zona propera a Reus, amb visita a un pou de glaç, un cim, tres arbres que podrien ser considerats mig monumentals, amb uns paratges amb colorits molt bonic de tardor, a més de visita turística al poble.
Moltes de les explicacions que he posat aquí son del company Joan Josep.

Per veure o baixar les fotografies teclejar aquí.
0000000