"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dissabte, 31 de juliol del 2010

Castellsapera i Turó de la Pola, a la Serra de l'Obac

Al cim del Castellsapera (amb celebració inclosa) - Font de la Pola

Avui hem sortit amb la intenció de fer el meu cim número 100, dels 100 cims de la Feec, jo per donar per finalitzar aquest repte i els companys per què no els atabali mes amb el mateix.
Anem, la Chris, el Joan Josep, l'Esteve, en Bernat i jo, fins a l'Alzina del Salari, a Matadepera, per fer el cim del Castellsapera, a la Serra de l'Obac. Per això he preparat un tomb de mes de 12 kilòmetres, incloent la pujada al cim.
Deixem el cotxe a l'aparcament de l'Alzina, i sortim quan manca mig quart per les nou del matí, tot pujant per una pista asfaltada, que després d'uns retombs, passa a ser de terra, es la pista que puja fins el Coll de Tres Creus. Un retomb abans del coll, retomb fort a la dreta, la deixem per un camí a l'esquerra. Passem prop de l'Avenc de Castellsapera, però no ens fixem i passem de llarg (hauria estat bonic veure l'entrada d'aquest avenc (que segons he llegit te entre 70 i 80 metres de profunditat), un altre dia serà. El camí, primer ample, es va estrenyent però fàcil de passar i ràpidament arribem a la punta del Castellsapera. Joan Josep el puja grimpant per la roca de seva cara nord, i la resta l'anem vorejant fins a una canal per la seva banda est. Aquesta canal es molt empinada, i a moments una mica estreta, però pugem sense massa dificultat. Nosaltres sortim al punt mes alt d'aquesta mola i el company surt on hi ha la senyera, i ve cap a nosaltres.
En el blog: “Pels camins del Bages”, de Joan Escoda, es llegeix:
“Castellsapera 939 mts. 31 T 414296 4610823. És un turó d'asprats castells de roques de forma versemblant a un castell. A migjorn del Collet de les Tres Creus que fa de partió de termes. Realment sembla un castell, és un dels turons o muntanyes més boniques de tota la contrada. No molt lluny d'aquest indret s'hi troben les restes de l'enrunat castell de Castellsapera”.
Al cim esmorzem amb tranquil·litat i al final els companys Chris i Joan Josep obren una botella de cava, que havien pujat, per celebrar el meu cim número 100, jo els faig broma i dic que celebràvem el seu cim número 10.
Després passem a un altre tros d'aquesta mola, on hi ha una fita i una llibreta registre, per això hem de baixar una mica ha un petit replà, on comença dos canals, una a cada banda i que està entre els dos trossos rocosos, el del cim i al que anem. Fem noves fotos i signem a la llibreta, després baixem per la canal de la banda contraria d'on hem pujat, hi trams amb força pendent, inclús en un roquer hi ha una cinta d'ajuda, que mes que ajuda destorba, per què aquí els arbres fan molt de servei.
Arribem al camí que puja de la Barata, el seguim a la dreta i de seguida estem al Gr, que es el camí ral de Manresa, seguint-lo a l'esquerra. Quan estem a l'altura del Paller de Tot l'Any, pugem per un sender fins que el tenim al davant mateix, i el tombem completament per la dreta, contemplant les seves parets. Prop d'on finalitzem el tomb es veu una pintada exotèrica en vermell sobre fons blanc, i al costat un petit naixement. En Joan Josep puja una mica pel roquer per veure com està la roca, per si un dia torna per pujar-ho sencer. Es veu que aquí es va muntar una ferrata per on era la via normal, i algú/ns la van des-equipar; encara es llegeix als fòrums de la Feec una discussió de l'any 2003.
Seguim el camí, baixem a visitar la Font dels Lladres, que està en una balma i està eixuta. Per arribar s'ha de baixar un roquer on hi han unes escales de ciment a la roca.
Tot seguit arribem al Coll de Carreu. La vista des d'aquí es impressionat, no puc dir el nom del que veiem per què ho desconec, al ser la primera vegada que estic per aquestes contrades. Abandonem el camí que seguíem i s'agafem un sender que baixa a mà dreta i va a morir sobre un altre que segueix les ziga-zagues que fa el torrent de la Cansalada. Aquell camí, cap a la dreta, condueix a coll de Tanca. Anem cap a l'esquerra fins que troben un nou trencall, també a mà dreta, que baixa directe cap al sec torrent de la Cansalada, que és creuat a l'altra riba.
Aquest camí, primer bastant planer però al poc comença una forta pujada, on hem de salvar uns 100 metres de desnivell en uns 350 metres de recorregut, i precisament es quan ens surt el sol, que ha estat quasi tot el dia tapat pels núvols. Després el camí s'aplana tot baixant una mica, per tornar a pujar, però bastant mes suau. Sortim a un tros pelat de matolls i s'albira el puig de l'Espluga amb la seva balma amb restes de construcció.
Una espluga, és una cavitat formada a les regions calcàries. La Balma de l'Espluga està situada sota mateix del turó del mateix nom (727 metres), el qual resta ubicat entre la carena de la Fosca (nord) i la carena de l'Espluga (sud). Totes aquestes balmes, en temps antics foren usades com habitacles, desprès també serviren com a refugi pel bestiar.
La Balma de l'Espluga està composta de dues balmes obrades que es conserven en força bon estat. A més, dins de la balma principal es pot observar una tècnica de construcció, l'opus spicatum, que van utilitzar els romans i els visigots, i que es va seguir utilitzant fins a l'alta edat mitjana.
“La invasió sarraïna del principi del segle VIII i les posteriors incursions de pillatge, que s'allargaren fins al començament del segle XII, motivaren que una part de la població del rodal del massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, es refugiés en els reductes amagats de la muntanya. Aquests fugitius s'instal·laren d'una manera improvisada i precària, aprofitant coves i balmes. També bastiren edificis pobres o cabanes fetes amb parets de pedra seca i coberta de troncs, brancatge i terra. Les balmes obrades constaven d'una paret frontal proveïda de portes i finestres que tancava la cavitat natural. Les més primitives estaven dividides en dos compartiments: l'un per a persones, i l'altre, per als animals. Són exemples notabilíssims de balmes obrades en època medieval el Puig de la Balma, les Balmes de l'Espluga, la Porquerissa, i la del Puig-Andreu”.
Mentre l'Esteve, en Bernat i jo anem a visitar l'entrada de l'Avenc de l'Espluga, la Chris i en Joan Josep pugen dalt del Turó de l'Espluga.
Seguim en direcció al Quarto de Reixa, gran conjunt rocós, on mes o menys al mig i al seu peu, hi ha una balma obrada, amb dos finestres petites i sortida de fum. Es una cova petita però ben condicionada, encara que quan entro dins s'aixeca a volar una gran quantitat de “mosquitets”, pel que he de sortir ràpidament.
Després, deixant a l'esquerra el camí que en pocs moments ens portaria al Coll de Tanca, pugem a la gran balma on està la Font de la Pola. En aquest ombrívol paratge, antigament hi havia la casa de la Pola amb la balma obrada. El lloc està ben condicionat, la font te una aixeta, i baixa aigua, a l'esquerra hi ha una petita basseta a la roca, on ens sembla distingir dos petits tritons. A l'entorn hi ha dos taules de pedra i ciment, una amb bancs al tombant, i queda una petita construcció, amb porta tapiada, estreta i alta. Hi ha una ganxos clavats a la pared, a uns dos metres del terra i restes del que podrien haver estar conduccions d'aigua o per evitar que entres.
Escrit al febrer de l'any 2008, per “esgarrapacrestes”:
“En les roques de l'esquerra de la balma, s'han trobat forats a les pedres que formen una canal molt marcada, sembla ser que eren per col·locar uns troncs de fusta, per fer una primitiva talaia de defensa. Alguns documents antics parlant d'un Mas de la Pola, a la contrada de la balma del mateix nom; els propietaris del mas de la Mata, el varen comprar en el segle XVI. Anteriorment era propietat de Berenguer de Peguera, que a l'any 1570 el vengué juntament amb el Mas Rouriga. Les primeres noticies que es tenen d'aquest mas, són de l'any 1420”.
Buscant informació per internet vaig trobar que a l'any 2005 en uns fòrums algú preguntava per unes vies d'escalada obertes aquí, encara que ningú va saber respondre'l.
Seguim i arribem a la balma de la Porquerissa que antigament havia fet la funció de cort de porcs, com efectivament indica el seu nom. Des d'aquí, en dies clars, a més de Montserrat també es veu perfectament el Cadí, nosaltres amb el núvols, justet veiem Montserrat i sense la part superior de les diferents roques i agulles.
Una vegada estem al Coll de Tres Creus (antigament dit Coll de la Pola), ens dirigim a fer el cim del mateix nom, primer ens desviem per un senderó a ma esquerra, que ens porta a l'entrada d'un possible avenc, tapat amb branques per evitar que ningú hi caigui. Sortim altre vegada a la pista fins arribar a la bassa de Medi Natural. La Chris, en Joan Josep i en Bernat pugen directes al cim, i l'Esteve i jo anem pel camí en direcció a Mura, per pujar al cim pel camí suau. Dalt noves fotos, descansem una mica i baixem tots pel camí que han pujat ells tres. Arribem de nou al coll i pel camí de pujada baixem als cotxes, on arribem a mig quart de quatre de la tarda, després de fer uns 13,500 kilòmetres.
Dinem prop del cotxe i després cap a casa, en mig d'una operació sortida, que avui i aquest hora no es gens complicada.
El dia ha estat molt bonic, l'entorn preciós, les vistes son esplèndides, el sol no ens ha picat massa, he pogut celebrar la finalització del repte dels 100 cims amb els amics, ah ... i amb cava fresquet.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000

dijous, 29 de juliol del 2010

Referent als nacionalismes-separatistes

En un requadre petit de la Vanguardia del 18 d'abril de 1991 es pot llegir com els nacionalistes-separatistes-antiespanyols canaris aprovaven l'abolició de les corrides de toros a la seva regió-separatista. Es un petit requadre ja que, pel que sembla, la noticia no tenia cap importància.
Crec que devien ser nacionalistes-separatistes-antiespanyols per què atemptaven contra una de les ensenyes espanyoles.
Ningú va esquinçar les vestidures ... està clar, manava el PP.
Qui ho vulgui llegir, aquí.

000000000000

dimarts, 27 de juliol del 2010

Frase

Per a seguir endavant, de tant en tant cal parar i mirar enrere.

divendres, 23 de juliol del 2010

Sant Jeroni, l'Albarda Castellana i el Puig Madrona

Per avui he preparat anat a fer els dos 100 cims de la muntanya de Montserrat, amb el pensament que si acabo aviat, allargar-me a fer un del Baix Llobregat.

Sant Jeroni, l'Albarda Castellana i cinc ermites, a mes del Monestir
Vaig fins el Monestir, a l'entrada està la llum vermella, i no hi ha ningú, truco al botó d'informació i com no contesten, entro, em trobo a un empleat i em diu que tranquil que ja pagaré a la sortida i em sembla entendre que si entres abans de les vuit i surts mes tard de les deu de la nit pots estalviar-te el pagar. Puc aparcar bastant amunt, hi han molt pocs cotxes.
A tres quarts de vuit ja estic en moviment, i em dirigeixo cap el camí de Sant Jeroni, que una gran part està cimentat, amb escales o sense elles. Es puja paral·lel al Torrent de Santa Maria, es passa pel Pas dels Francesos, -segons sembla es per on van entrar les tropes a principis del segle XIX – però hi ha un cartell que diu Plaça de Santa Anna, després es passa a tocar la Roca de la Panxa del Bisbe, el Pla dels Ocells, el Pla dels Escurçons, es deixa un desvio que va a Sant Joan, un altre que puja al collet que va a l'Albarda (es per on baixaré), i ja s'arriba a l'ermita de Sant Jeroni. Tot aquest tros està molt moll, degut a la pluja que deu haver caigut aquesta nit.
Arribo a Sant Jeroni, després de les llargues escales del final, fa humitat i una mica de fred, es veuen les boires que envolten la muntanya. No hi ha ningú, sent divendres i amb el temps que va fer ahir i fa aquest matí, junt a l'hora que es, crec que es normal que no hi hagi ningú. Fotos de rigor i avall. Després del primer retomb fort a l'esquerra, agafo un sender, poc marcat, que em porta a un collet on baixaré per l'esquerra -després del cim- i per la dreta es va al Montgròs. Llavors veig tres persones que pugen a Sant Jeroni.
D'aquí al cim de l'Albarda el trajecte es molt curt, però com que vaig sol tinc problemes en tres llocs puntuals. Primer s'ha de creuar un roquer, fàcil on posar les mans, però no massa on posar els peus, després s'entra en una curta canal, on s'ha de grimpar una mica, encara que hi ha una corda que ajuda, i finalment el caminet, pedregós, va molt a prop de la pendent, jo em poso a la part de dins, on es de terra solta i amb una pendent considerable. Son tres llocs que tothom ho deu fer fàcilment, però jo tinc els meus problemes. Resolt això arribo al cim, que comptabilitzo amb el número 99.
De tornada aquests passos els trobo molt mes fàcils, crec que estava nerviós abans de fer-ho, pel que em semblaven difícils
Ja baixo a buscar el camí de Sant Jeroni, que ho deixo per anar cap a Sant Joan, veig que es aviat i vull aprofitar una mica per Montserrat. Mentre vaig per el camí, quasi totalment encimentat i amb baranes de fusta, em passem els tres de Sant Jeroni, son tres joves estrangers que van en “bambetes”, i ens saludem.
Mentre vaig arribant a l'estació del funicular de Sant Joan, em començo a creuar amb estrangers de mitjana edat, amb sabates de carrer. També trobo uns escaladors fent practiques en una de tantes parets que hi ha.
Arribo a l'estació, i ara ja trobo una mica de gent, la majoria semblen estrangers, i em dirigeixo cap a Sant Joan, molt atrotinada, després pujo a Sant Onofre, diuen que l'estan recuperant després d'enderrocar el berenador que hi havia aquí (??). Hi han varies cisternes, totes amb aigua. Arribo a unes escales on hi ha un parell de treballadors que estan posant un passamà pel tros de pujada. Parlem una mica i m'aconsellen que si es per visitar no cal que hi vagi a Santa Magdalena, que està tot en runes, i que ara es pot veure una mica per què fa pocs dies que han netejat l'entorn. Els faig cas i per les escales baixo fins el camí, però el deixo per anar a visitar les runes de Sant Jaume, encara que no arribo, en quedo a tres metres per sota, s'ha de pujar per un roquer, tot grimpant, fàcil, però no ho veig clar la baixada de la tornada, anant sol. Baixo i torno a sortir al camí de Sant Jeroni a Sant Joan, i ja per la pista, totalment cimentada, passant per Sant Miquel, arribo al Monestir, a tres quarts d'una, i vaig a visitar l'església.
Després ja vaig cap el cotxe, i com veig que tinc temps aniré a fer un tercer cim. Per Montserrat he fet uns 14,300 kms.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.



Puig Madrona
Per fer aquesta caminada he triat l'explicació que està a la pàgina web de la pàgina web de la Feec, referent a aquest 100 cims.
“El puig Madrona és un cim de 341 m de la serra de Collserola, situat entre els municipis del Papiol i Sant Cugat del Vallès. Al punt culminant hi trobem una torre de vigilància d'incendis i, al seu peu, hi ha l'ermita de la Salut. A més es te constància d'un poblat ibèric a dalt del turó.
Sortida: Des de l’AP-7 tant si venim de Barcelona com de Girona (per lateral), hem d’agafar la sortida “RUBI- MIRASOL”. Si venim de Barcelona, només sortir de l’autopista, trobarem una rotonda i agafarem el primer camí a la dreta (camí en malt estat) i a uns 400 m trobarem una cruïlla on deixarem el cotxe. Si venim de Girona, en sortir de l’autopista, trobarem una gran rotonda i agafarem la quarta sortida en direcció a Girona (com per fer el canvi de sentit), però a la següent rotonda agafarem la segona sortida per un camí (camí en malt estat) i a uns 400 m trobarem una cruïlla on deixarem el cotxe.
Horari: d’1 h 30 min a 1 h 45 min. Desnivell acumulat: +250 m; –250 m. Distancia: 6 km. Dificultat: Curta excursió sense cap mena de dificultat. Època ideal: Qualsevol època del any, però cal evitar el dies de sol, tot i que el recorregut transcorre molt per zones amb ombra. Material: Aigua i ganyips.
Descripció de l'itinerari:
0 h 0 min – Un cop hem deixat el cotxe al final del camí mig asfaltat, prendrem el camí que comença a la nostre dreta seguim una indicació de Hípica Can Domènec.
0 h 7 min – Masia can Barba.
0 h 8 min – Deixem la pista principal, per començar un corriol a la nostra esquerra, havent salvat una tanca del parc. Uns 100 m més endavant, hem de deixar un camí a la esquerra i continuar per la nostra dreta, entre pins i alzines per un camí molt agradable de passejar.
0 h 11 min- Pòster groc de gas. Trobem una pista ampla i just al davant, un camp de cirerers, continuem per la nostre esquerra, pel camí que fa una mica de forta pujada.
0 h 14 min – Un petit indicador de fusta i unes marques de PR (grogues i blanques), ens indica que hem de deixar la pista ample per agafar un senderot principalment entre alzines i paral·lel a unes antigues fites de pedra que limiten diferents propietats.
0 h 35 min – L’agradable sender ens ha portat directament a la part mes alta del recorregut, arribant sense pèrdua al cim del puig Madrona. Trobarem un punt geodèsic i una torre de vigia d’incendis. Per començar la baixada, seguirem una pista que arriba per la part contrària a la que hem fet de pujada i a uns 150 m, just al primer revolt cap a l’esquerra, comença un camí en forta baixada i molt pedregós.
0 h 45 min – Ermita de la Salut, també anomenada com “Santa Eulàlia de Madrona”. Aquesta ermita és un dels millors monuments romànics de la serra de Collserola. Datada del segle XI-XII, amb restes visigòtiques del segle VII. És un edifici d’una sola nau. Aquesta ermita està envoltada d’una mena de zona de pícnic.
Per continuar, haurem de baixar per unes escales amb esglaons de fusta que trobarem al començament d’un llarg banc de fusta i seguirem un camí que s’endinsa al bosc, a la nostra dreta, tot seguim uns petits pals de fusta a terra i uns senyals que indiquen la direcció cap a Montserrat.
0 h 55 min – Deixem un camí a l’esquerra.
1 h 05 min – Enllacem amb una pista ampla i nosaltres la prendrem a la dreta en direcció a una tanca del parc.
1 h 12 min – Trobem un altre pista ampla que ens entra per l’esquerra. Just al davant tenim una bòbila i continuarem de dret fins a trobar una cruïlla i el camí que hem fet de pujada. Haurem de desfer una mica el camí de pujada (uns 400 m) i en aquesta baixada, podem parar atenció al camí, on observarem la roderes d’antics carros que transportaven les cuites capa la civilització.
1 h 16 min – Deixarem el camí que hem fet de pujada i ens endinsarem a mà dreta, en una mena de clot sota uns pins alts.
1 h 18 min – Deixem un camí a la dreta.
1 h 20 min – Voregem uns camps de conreu fins a enllaçar un altre cop amb el camí.
1 h 25 min – Trobem una pista ampla que seguirem avall fins trobar el cotxe o punt de partida.
1 h 35 min – Final del recorregut”.
Com es normal, a mi els horaris no s'han ajustat. No he trobat el tros final, des de l'horari 1h16 fins el final, he repetit el mateix camí de pujada.
Encara que l'hora no era la mes propicia, he estat de sort que excepte els primer i últims 200/300 metres i el tros del cim, sempre he anat a l'ombra, encara que en els trossos de bosc de només de pins, la temperatura era molt alta, que unit amb la quantitat de pins caiguts, branques seques i altre brossa, fa que hi ha un perill d'incendi molt elevat.
He començat a caminar quan passava un mica d'un quart de tres, tot seguint la ruta descrita. Deixo a la dreta una petita construcció, com si hagués sigut un petit forn, mes endavant deixo a l'esquerra una bassa. Després i en una clotada em sembla veure un plafó d'indicatiu, baixo per un senderó, i trobo que hi ha un plataner monumental i una font, es el Plataner i La Font de Can Barba. Pujo al camí, passo pel costat de Can Barba, i de seguida deixo la pista principal, per agafar una pista barrada per una cadena, que de seguida es converteix en camí, que va pujant suaument.
S'arriba a una pista, i amb ella un Pr (El Prc-35, Carenejant Collserola) i després d'un fort repetjó, a una cruïlla. Deixo a la dreta una construcció de totxanes, petita, rodona i plena de deixalles (?), i aviat la pista, per un senderó molt marcat, amb pujada sostinguda i que em porta al cim, però abans he deixat a l'esquerra un dipòsit d'aigua i un altre construcció com la d'abans, però mes alta i amb una porta metàl·lica.
Al cim hi ha un vèrtex i una torre de guaita. Arriba un bttero, el saludo i ni em contesta, arriba, beu aigua i es torna avall.
Contemplo el paisatge, faig les fotos, menjo una mica, i segueixo, ara per la pista. Es deixa molt aviat per un senderó que al començament baixa molt fort i pedregós, però que després s'aplana una mica, i amb varies llaçades s'arriba a l'Ermita de Santa Eulàlia de Madrona, que segons una placa ha tingut varis noms.
“Actualment és coneguda amb el nom de La Salut del Papiol. El terme de Madrona apareix documentat des del 1013, si bé la construcció del temple es creu que es va realitzar a la fi del segle IX. En 1060 el bisbe de Barcelona Guislabert infeudar l'església a Guisla, vídua de Mir Geribert i als seus fills. A principis del segle XIV la parròquia havia quedat molt allunyada d'on residien la majoria de feligresos, que es concentraven al voltant del castell. Aquests es van dirigir al rei Jaume I per a demanar-li el trasllat de la parròquia a les dependències del castell, que es va fer possible en 1315 , gràcies a la bona sintonia que havia entri Galceran de Papiol, senyor del castell, i el rector Jaume de Campdelme. Fruit del trasllat de la parroquialitat, també es canvia la advocació del temple, passant a ser conegut com Sant Pere de Madrona. En 1656 es va reparar la volta de la nau, per que amenaçava ruïna. Un segle més tard apareix esmentada l'església amb les advocacions de San Pedro i Santa Madrona, però aquesta dualitat va durar poc, per que en 1757 ja apareix documentada com ermita de la Mare de Déu de la Salut.
En 1825 l'ermità Francesc Font i la seva família van sofrir un robatori. No va ser aquest l'únic fet delictiu que va sofrir el temple, per que quan ja no havia ermitans que ho cuidessin, va ser robada la imatge de la Verge de la Salut, probablement del segle XVIII.
L'església té una sola nau, rematada a l'est amb una capçalera en forma de trebol. L'absis principal, de planta semicircular, està flanquejat per dues absidioles laterals, també semicirculars. La del costat sud va ser totalment reconstruïda en 1982 . L'absis central està decorat externament amb parelles d'arcs cecs, separades per lesenes. Aquest tipus de decoració, pròpia del segle XI, ens fa pensar que la capçalera és fruit d'una ampliació realitzada en aquesta època. Dues terceres parts de la nau presenten un aparell constructiu més propi del segle X, molt irregular i amb fragments de opus spicatum. D'aquest primitiu edifici es conserven dues finestres. La més interessant es troba en el mur oest. Es tracta d'una finestra geminada, amb el capitell esculpit i els arcs de mig punt retallats en la llinda. En el mur sud, prop de la porta, es conserva altra finestra del temple del segle X, però de més senzilla factura. En el moment que es va substituir la capçalera original per l'actual, també es va construir la volta de canó que cobreix la nau. Aquesta està reforçada amb quatre arcs “fajons”, que descarreguen la seva força en pilars adossats als murs laterals. El mur sud es va eixamplar per a poder suportar el pes d'aquests arcs. Posteriorment va ser necessari afegir contraforts per a evitar l'enfonsament de la nau. La porta d'accés es troba en el mur sud, en el lloc on es trobava l'original, per que l'actual segueix la tipologia habitual del segle XII. Està formada per dos arcs de mig punt, que envolten un timpà i llinda llisos”.
Aquí es deixa el Pr i s'agafa un camí marcat per anar a Montserrat, es va vorejant tot el Puig Madrona, i després d'arribar a una pista on es deixa el camí de Montserrat, i de deixar una possible font (o toma d'aigua) xafada per la construcció de la pista, s'arriba al camí de pujada. Busco les indicacions de les roderes que parla a l'horari 1h12m, no ho se veure, o es que no he agafat exactament el camí que es descriu; tampoc trobo el desviament de l'horari 1h16, pel que segueixo pel camí d'anada fins el cotxe, on arribo a dos quarts de cinc de la tarda, després de fer 6.200 kms. Un tomb bastant agradable, que recomano per una matinal que no sigui de l'estiu, però que s'ha de suportar el soroll continuo del transit per les carreteres que tomben la zona.
Toca anar cap a casa que avui ja està complerta la jornada.

Per baixar el track,teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
000000000

dimarts, 20 de juliol del 2010

Quatre cent cims del Maresme

Avui m'he aixecat aviat amb la intenció de fer els quatre 100 cims del Maresme, Turó d'Onofre Arnau, Castell de Burriac, Turó d'en Galceran i Turó de Montgat. Per aconseguir-ho he programat el gps del cotxe, “la Maria”, per què soc conscient que amb la quantitat de carreteres, autovies i autopistes, ajuntat amb el meu desconeixement de la zona, seria difícil bellugar-me d'un lloc a l'altre amb un mínim de rapidesa.

Turó d'Onofre Arnau o de'n Matas
Arribo a Mataró, i aparco davant de l'ermita de Sant Simó, on hi ha unes poques places d'aparcament a l'ombra, al costat de l'ermita hi ha una gran esplanada, totalment solejada.
“Situada al peu de l’antic camí ral i llindant amb la riera de Sant Simó, que baixa del veïnat de Valldeix, aquesta antiga capella marinera és encara avui dia una de les de més renom en tot el litoral català pel que fa a llocs de devoció entre la gent de mar.
Josep Colomer, en el seu minuciós estudi sobre la història de l’ermita, comenta que és l’any 1429 quan per primera vegada es cita aquest topònim referit a un lloc de culte. En tot cas no serà fins 1553 quan una primitiva ermita hi serà bastida. Més tard, a partir de 1611, es realitzen obres més importants, les quals conformen el temple que avui dia podem contemplar.
Abans de 1936 l’ermita de Sant Simó havia conservat tota la seva imatgeria original, així com objectes i documents que donaven fe de tot tipus d’activitat marinera al llarg dels segles. Una col·lecció d’exvots aportaven informació sobre la intervenció del sant en empreses marineres, naufragis o, fins i tot, en activitats corsàries, com la que protagonitzà l’any 1691 Pere Silvestre, patró de l’embarcació “Sant Cristòfor” contra unes galeres de pirates berberescs a les ordres de Suliman Anaut, just davant Mataró. Aquest fet d’armes quedà recollit en un exvot esculpit a la llinda de la sagristia de l’ermita de Sant Simó, el que resta un document excepcional de l’època”.
Per fer l'excursió m'he basat a la descripció que posa a la pàgina de la Feec, i que faig transcripció:
“Ermita de Sant Simó. Prenem el carrer en direcció a les cases de Mataró; passem la riera i trobem un carrer transversal que seguim cap a la dreta, pujant en paral·lel a la riera.
6 min. Girem a la dreta, travessem la riera i prenem el camí de les Cinc Sènies que avança entre camps. 14 min. Font a la dreta, en un aqüeducte. 17 min. Trobem un camí-riera que prenem cap a la dreta, baixant lleument. Quan el deixem tornem a planejar entre camps.
24 min. Encreuament de camins; girem a l'esquerra, pujant lleument. Deixem un trencall a l'esquerra (xalets) i el camí entre en una clotada ombrejada per alzines. 28 min. Sortim de les alzines. Girem a la dreta (hi ha camps) i pugem per un corriol saulonenc que voreja els camps. Arribem a un replà amb uns pins, d’on surten uns quants corriols. Veiem un pal indicador a la carena i hi anem.
31 min. Carena. Deixem el GR i tirem cap a la dreta per seguir un corriol planer i que acaba pujant a la pista que hem deixat. 32 min. Tirem cap a la dreta per la pista. 33 min. Torre amb espitlleres. Prenem el corriol que hi ha uns metres abans d’arribar-hi. El corriol fa un revolt i planeja, tot passant un tram de roca per darrere de la torre.
34 min. Trobem la base d’una torre rodona i una construcció de totxanes. Planegem uns metres més i el sender fa un revolt enfilant-se per un tram amb alzines i ginesteres fins al cim.
35 min. Turó d’Onofre Arnau. Hi ha un vèrtex geodèsic amb una placa de l’Agrupació Excursionista de Mataró i una gran mata de llentiscle al seu darrera.”
I al final de la pàgina hi ha un bon planell, per no perdre's. Fins la carena, el Gr que es segueix es el 83 “Camí del Nord”.
Surto quan manquen deu minuts per les set del matí, seguint les instruccions. No hi ha cap pèrdua, només significar que la torre està rehabilitada amb una porta metàl·lica on devia ser l'entrada. A l'altre costat de la C-32 hi ha un altre torre similar, em sembla localitzar-la a Sant Miquel de la Mata.
He buscat una mica d'informació del castell, però no ho he sabut trobar-ho, segur que hi es, però ...
Dalt hi ha una vista de tota aquesta part de la costa, i també es divisa el Castell de Burriac, que serà la nostra segona etapa del dia. El lloc està bastant brut, cada dia s'accentua mes la deixadesa de la gent.
Baixo per on he vingut, hi arribo al cotxe a un quart i cinc d'onze, després de fer cinc kilòmetres i mig.
Es de destacar la mala educació de la gent, al menys dels que m'he trobat durant tot el recorregut, han estat uns 6 ciclistes, dos persones fent footing, varies caminant, set o vuit cotxes, quatre pagesos, i només una persona m'ha contestat la salutació.
Agafo el cotxe i me'n vaig a la següent etapa.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar  aquí.


Castell de Burriac
Arribo a un carrer del veïnat de Lladó de Argentona, es el Passeig de Burriac, i on fa un tomb fort a la dreta, i recte surt una pista amb el cartell de Parc de la Serralada Litoral, deixo el cotxe, i em preparo per la segona etapa.
Surto quan manquen deu minuts per les deu del mati. La caminada es tracta d'anar pujant per la pista, tancada al transit pels vehicles que no son del parc, deixant a la dreta una de planera que marxa paral·lela al Torrent de Burriac. S'arriba al Collet de Burriac, on es creuen varis camis. Després de poc, es deixa la pista, per un altre a l'esquerra, mes estreta i que dona el tomb cap a la part contraria d'on venim, fins arribar a una esplanada, no gaire gran, on finalitza. Hi ha un 4x4 aparcat que em penso que deu ser d'algun forestal. Es pugen unes escales i per una porta de ferro s'arriba al castell. Aquest era de grans dimensions, està arranjat a nivell del terra, amb murs de pedra com a baranes, l'entorn cuidat per part de conservar el poc que queda, però amb una brutícia de deixalles incomprensible. Queda la part de l'abis del que devia ser la capella, sembla ser dedicada a Sant Vicenç. Arribo dalt, al peu de la torre, està tancada per què hi han aparells de telecomunicacions, i on trobo el vigilant forestal. Ens passem un ratet xarrant i em fa la fotografia de rigor. Entre altres coses m'ensenya la casa a Cabrera de Mar, on està estiuexant en Buenafuente. També em diu que en dies normals es veu la Sagrada Família, avui nomes es veu núvols marrons de contaminació. Des d'aquí es veu tot ple d'urbanitzacions que fan que les ciutats i pobles s'adjuntin.
“El castell de Burriac va ser construït sobre una torre de defensa anterior, segons els vestigis oposats de la mateixa. La primera constància documental de l'existència d'aquest castell data de l'any 1017, quan la comtessa Ermessenda l'hi va lliurar al seu fill Berenguer Ramón I. Entre els segles XII i XIII es van construir la torre de l'Homenatge, els magatzems i la capella. Va pertànyer a la família dels Santvicenç, i a partir de mitjans del segle XIV als Bosc (o Desbosc). En l'any 1471, després de la guerra, Juan II va lliurar al militar i escriptor Pere Joan Ferrer la senyoria del Maresme, que tenia el seu centre en el castell de Burriac, i que incloïa Cabrera, Argentona, Mataró, Vilasar i Premiá. En 1473 Pere va reconstruir i va ampliar el castell, però en 1480 va perdre les jurisdiccions de les parròquies veïnes i també el castell, que va tornar a poder dels Desbosc i posteriorment als Copons. Cap al segle XVIII el castell va ser abandonat definitivament, però la capella va romandre oberta al culte fins a l'any 1836. Originalment, aquest castell es cridava castell de San Vicente, en honor al sant de la seva capella, però en l'any 1313 va adquirir el nom de Burriac, a causa de un llegat testamentari. El castell va pertànyer també als comtes de Barcelona”.
Quan estic marxant arriba tot un grup de joves acompanyats per dos monitors. Jo surto, però per la banda contraria d'on he arribat, per un senderó que baixa molt fort, però que sembla que era l'entrada natural del castell, em sembla veure la forma d'escales a la pedra.
Arribo a la pista on m'havia desviat, on hi ha un monòlit dedicat al 5e. Centenari de les Municipalitats de la Baronia del Maresme, on algun “desgraciat” ha pintat en vermell les paraules “España, una, grande y libre”, frase que tants mals records porta.
Segueixo avall per la mateix pista que he pujat, però entrant a visitar les fonts de l'Esquirol, l'Esquirolet i de les Sureres. Hi ha el cartell de la Font del Ferro, però com no se si està lluny, ho deixo per un altre ocasió.
Arribo baix a dos quarts i mig de dotze, després de fer 4,400 kilòmetres. Llavors m'adono que xarrant amb el forestal m'he despitat, per què volia veure si trobava el poblat ibèric, que segons vaig llegir es de difícil localització, encara que tenia les coordenades, per l'abandó del poblat i terrenys del tombant. Una llàstima, però no tinc ganes de tornar a pujar, sinó que he de seguir a la tercera etapa del dia.
També he quedat parat de la gran quantitat d'arbocers que hi ha, s'haurà de venir a la tardor a recol·lectar (?).
Encara que han estat sempre, excepte l'última pujada, sempre per pista, l'excursió ha estar per l'ombra, cosa que es d'agrair en aquestes dates.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.


Turó d'en Galceran o Galzeran
Per la següent caminada he copiat un track del meu amic “Cervianenc”, encara que ell ho va fer a meitat de setembre i no al mes de juliol, es anar a fer el Turó d'en Galceran, des de la Conreria. La Conreria es un alberg de la Fundació Pere Tarrés.
Arribo a la Conreria, i al davant surt un camí on hi ha un cartell que indica “Turó d'en Galceran”, entro i aparco a seva vora, davant d'un restaurant i d'una casa de colònies.
Surto a dos quarts d'una tot seguint la pista, es el mateix camí del GR, a ambdós costats hi ha uns xalets impressionants, en un hi ha un cartell que diu “Camí antic de Martorelles”. Vaig seguint la pista, fins un retomb, on la deixo per seguir per un camí, que puja suaument. Mes endavant hi ha una cruïlla on s'ha d'agafar a la dreta i el primer repetjó es considerable, després es suavitza.
S'arriba a la pista, i aquí s'acaba l'ombra, a partir d'ara tota la resta del camí serà molt solà. La pista arriba a un collet, on hi ha una torre elèctrica, i aquí surt un senderó a la dreta que porta directament a la torre de vigilància, i cim. Paro a fer les fotos, i a dinar una mica.
Surto per la pista, per agafar a la dreta pel costat d'unes vinyes, el camí va baixant fent esses entre vinyes, fins arribar a un collet. A partir d'aquí segueixo per pistes plenament solejades. Arribo a una cruïlla on hi ha un cartell que em diu cap a la dreta, però a l'esquerra senyala la Font de l'Alba, vaig a mirar si està prop, vaig baixant, arribo a la carretera i veig que el camí encara baixa mes, me'n torno. Ja agafo el camí bo, que passa pel costat d'una torre, i s'arriba al Cementiri de Còlera, que encara que no hi ha cap tomba, hi ha un monument que diu que es on van enterrar els morts de Barcelona, degut a la “fiebre amarilla”, a l'any 1.870. Seguint les indicacions, ràpidament s'arriba al punt de sortida.
He arribat a un quart i mig de tres, després de fer 5,300 kilòmetres. La major part del camí ha estat dur, degut al sol que ha picat molt.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.


Turó de Montgat
I ja vaig a l'estrella de la jornada, el Turó de Montgat, de 40,300 metres sobre el nivell del mar, però es veu que va ser on es va fundar el Centre Excursionista de Catalunya, o efemèrides similar, i on hi ha un monòlit que ho recorda..
Es un turó que ha quedat al costat de la platja després que la vessant de la muntanya fos tallada per fer passar la carretera nacional II.
Segueixo la descripció de la pàgina de la Feec, i es:
“Estació Montgat (RENFE). Prenem l'antiga carretera cap al nord. Tot seguit entrem en una mena de passeig-pàrquing, entre la carretera (esq) i la via del tren (dr), amb una filera de tamarius i palmeres. Al final deixem un trencall no asfaltat que baixa cap a la dreta (cadena). Seguim per la vorera de la carretera; al davant veiem el turó i el túnel del tren que hi ha a sota. Pugem lleument; a la dreta tenim una clotada amb uns horts precaris.
6 min. Deixem la carretera i ens decantem cap a la dreta, passant entre unes palmeres, per anar a buscar uns graons que veiem. Comencem la pujada al turó. Hi ha trams de graons i la pujada es fa entre alguna olivera, llentiscle, garrofer, atzavara i, sobretot, figues de moro.
10 min. Turó de Montgat (40 m). Hi ha un mirador i un monòlit en recordança del centenari del Centre Excursionista de Catalunya. Dominem el tram de costa entre el Masnou i Barcelona. Baixem del turó i en arribar a la carretera, la prenem cap a la dreta. A l'altre costat de l'entalla de la carretera veiem l'Ajuntament de Montgat (esq) i prenem un carrer que baixa a la dreta. Ens situem al costat de la via del tren, a la sortida del túnel. Seguim uns metres per aquest carrer fins que prenem un pas subterrani que trobem a l'esquerra. En sortir del pas subterrani veiem una antiga torre de defensa al davant; fem un gir de 180º i ens situem en paral·lel a la via. Revoltem uns “xiringuitos” i el camí fa un revolt a l'alçada del túnel. Sortim a una explanada al peu del turó, on podem veure la seva complicada composició geològica. Uns metres més enllà hi ha l'inici d'un passeig. Més endavant, deixarem una rotonda a on acaba un carrer a la dreta i seguirem pel passeig.
22 min. Unió amb el carrer que ve de la rotonda. Anem cap a una xemeneia, l'única resta de les fàbriques que hi havien en aquest indret. El carrer revolta la xemeneia i baixa. Deixem un trencall a l'esquerra i passem un pas subterrani. A la sortida, prenem unes escales de fusta que ens deixaran en una plaça a la vora de la estació.
30 min. Estació de Montgat”
A més sota la descripció hi ha un planell detallat per no perdes
Aparco al costat de l'estació, i surto a tres quarts i mig de tres, i segueixo fil per randa les explicacions. Per pujar al turó hi han escales, però el sender està bastant tapat de l'herba. Dalt està completament brut, tant d'herba com de deixalles. Me'n adono que no he agafat la senyera per la foto al “cim”, però no tinc ganes d'anar a buscar-la, el cim no s'ho mereix. La vista es platja i mar, al lluny es veuen les tres fumeres de Sant Adrià del Besós, mes lluny l'edifici del Fòrum, i la Torre Agbar, això com a coses curioses.
Arribo a l'aparcament a tres quarts de quatre i he fet 2,400 kilòmetres. La resta del que he vist està explicat a la descripció.
El que m'ha sabut greu es no haver-me portat un banyador i una tovallola, per què ara hauria agraït un bany, encara que la platja no m'agrada.
Després cap a casa i dia finalitzat amb els quatre 100 cims. Ja en porto 96 i els vull acabar a fi de mes.
Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

00000000000000000000

dissabte, 17 de juliol del 2010

El Turó de la Creu de Gurb i El Pic del Vent

Sant Andreu de Gurb - Sant Sebastià de Montmajor

Per avui tenia preparat anar a fer el PRC-41 de Gurb, que a més de passar 5 ermites te l'al·licient de pujar al Turó de la Creu de Gurb. Per fer això s'ha d'anar a Sant Andreu de Gurb i seguir la descripció de la pàgina web de l'Unió Excursionista de Vic.
Sant Andreu de Gurb es un llogaret, que pertany al poble de Gurb, i on destaca l'església de Sant Andreu de Gurb, que segons indica en varies pàgines de “inet” (es veu que unes estan copiades de les altres):
“És la més gran de les quatre parròquies que hi ha al terme municipal de Gurb, que són: Sant Andreu de Gurb, Sant Esteve de Granollers de la Plana, Sant Julià Sassorba i Sant Cristòfol de Vespella.
Està situada al peu mateix del característic turó del castell de Gurb, a 563m d'altitud. Aquesta església apareix documentada l'any 942 i devia pertànyer primerament als senyors del castell, els Vicaris Comtals de la família dels Gurb-Queralt, però des del seu inici exercí com a parroquial. Des del segles X doncs, que els cristians d'aquesta contrada i encara avui, ens reunim sota els seus murs.
L'edifici actual data del segle XII, aprofitant de l'anterior només el campanar que sembla per les seves característiques que és pre-romànic, molt probablement del segle X. L'absis a l'exterior està molt ben conservat, format de carreus de pedra sorrenca, ben tallats i disposats ordenadament en filades uniformes. La nau és coberta amb una volta apuntada i reforçada per uns tímids arcs torals. La construcció d'aquesta volta és posterior.
Durant els segles XVII i XVIII l'església sofrí importants modificacions: les obertures per les capelles laterals i la sagristia; també la portada que es vestí amb pedra noble a l'estil neoclàssic. Tot l'interior fou decorat amb pilastres i cornises d'execució molt correcta i que confereixen a l’església un aspecte totalment unitari.
Últimament, l’any 1993, s’ha retornat a l'absis, al seu lloc originari, els fragments que quedaven de l'altar barroc destruït durant la guerra del 36. A migjorn de l'església hi ha la plaça herbada des d'on es gaudeix d'un magnífic panorama sobre la Plana de Vic”.
Es surt baixant per la carretera on hem arribat, per agafar de seguida un camí a mà esquerra, aquí s'ha de vigilar les senyals, la carretera gira a la dreta i s'ha de seguir uns pocs metres, per agafar de seguida a l'esquerra.
El camí primer es boscà però poc a poc anem entrant en terreny “saolenc” de color gris, als que l'erosió ha anat modelant amb formes sinuoses. Però abans em desvio del Pr., per passar per la arranjada Font del Puig.
Aviat arribo a Sant Roc, església votiva construïda el segle XIX. He extret i traduït d'”inet”:
“Al arribar a l'ermita de Sant Roc de Gurb sorprenen en el seu interior els quatre retaules col·locats en les parets laterals. Els quatre estan realitzats per la popular il·lustradora Pilarín Bayés, filla de Vic, l'estil de la qual és únic i bé recognoscible. Il·lustracions carregades d'afecte, molta vitalitat i un toc d'humor contrasten amb l'aspecte senzill i auster de l'ermita. Són dibuixos que aixequen l'ànim”.
Jo no he pogut veure res per què estava tancada, com quasi totes, màxim fer una fotografia, crec de Sant Roc, des d'un forat de la porta.
A partir d'aquí es va alternant boscos amb terreny gris, fins que s'entra al bosc i puja decididament, amb camí fàcil, fins al Coll de la Creu de Gurb, d'aquí amb senderó amb forta pendent fins dalt de la Creu, amb poques restes del castell que va ser, quatre pedres i la resta d'una cisterna.
“Documentat l'any 886. Castell termenat. Sembla ser un dels primers castells aixecats després de la Reconquesta. Va prendre aquest nom amb motiu de ser aquest el nom dels primers "castlans" o senyors del castell i que després van canviar el nom pel de Gurb.
Propietat dels comtes d'Osona va ser cedit a la família Queralt qui el habita durant molts anys fins a arribat finals del segle XII que ho obtenen els Montcada.
Després d'adjudicar-se la propietat el rei Jaume I, aquest va començar un lent però progressiu deterioració. En l'actualitat es poden observar les bases dels murs, una torre i la cisterna.
Tothom coneix el castell de Gurb per ésser aquest el nom de l'encimbellat turó que fa d'espona, per ponent, a la parròquia de Sant Andreu de Gurb i que s'enlaira fins a 833 m d'altitud.
La creu que fa un segle que el corona fa que alguns el coneguin com el turó de la creu de Gurb. La petita serralada, que té el seu cim més meridional en l'anomenat pròpiament turó del castell, acaba amb un potent rocam que fa de suport a les restes de l'edificació i, en temps remots, contribuïa a la seva inexpugnabilitat.
Com veurem, és poc el que en queda, però la seva importància històrica fou molt gran perquè ell era qui donava cohesió i unitat al gran terme de Gurb i al de Sant Bartomeu del Grau. S'ha estudiat ja a bastament la genealogia dels seus senyors i l'època en que ells senyorejaren el terme; per això aquí ens fixarem només en el que resta de la seva edificació.
Cal distingir, primer de tot, que hi havia castells termenats (o que garantien defensa del terme) i castells (o casals que eren simples llocs de residència dels seus senyors), bé que també eren llocs fortificats. Així els senyors del castell de Besora residien al Casal de Montesquiu, els del castell de Solterra a la domus o fortalesa de la Rovira de Sant Hilari Sacalm, els senyors del castell de Taradell ho feien a Espinzella del terme de Viladrau, i així successivament.
Si no ens consta que els Queralt, senyors del castell de Gurb, residissin mai al cim del castell, el que sí sabem és que tenien una casa o palau prop de l'església de Sant Andreu de Gurb i una altra a Vic, prop de la Catedral, que ha deixat el nom de Pont de Queralt i que uneixen la ciutat amb la Calla. Tampoc tenim coneixement que els castlans, que tenien el seu Casal al puig de Granollers de la Plana, hi residissin.
El castell devia ser habitat per guardians i defensat pels homes del terme, que hi havia de fer vigilància per torns en èpoques de perills i defensar-lo o refugiar-s'hi en cas de guerra. És probable que hi hagués alguna cambra per al senyor, si calia que hi habités temporalment. També sabem que hi havia una capella dedicada a Sant Esteve, des de 1273, i que encara tenia sacerdot beneficiat propi el 1321.
El castell ocupa el cim del turó i estava format per una torre central, uns murs que l'envoltaven, una cisterna, la capella i segurament altres cambres per a aixopluc dels que el vigilaven. Fins al 1427 hi havia una casa parada dalt del castell, puix que en aquest any s'hi va fer un robatori s'emportaren armes, roba i fins uns clamàstecs. és molt probable que el castell s'erigís sobre un indret habitat ja des dels temps més remots de l'època ibèrica i romana.
L'any 1968 es varen fer algunes campanyes d’excavacions al cim del castell i és gràcies a això que van aparèixer la base de la torre, els murs i part de la cisterna. Dissortadament no es va fer cap plànol que coneguem de l'àrea excavada i avui dia la terra i l'herba han cobert bona part dels vestigis que es varen posar al descobert. Sobre aquests vells murs és on s'assenta la moderna Creu del Castell.
Molts asseguren que hi ha una mina que va des del castell de Gurb fins al Mont-ral, i molts d'altres , en canvi, diuen que va fins als Felius. Arribi allà on arribi, la mina era feta en temps dels moros -igual que el castell- i servia per anar d'un lloc a l'altre; però molt especialment servia per escapar-se del castell quan hi havia problemes de setges o guerres. Ara hi ha trossos ensorrats i no es pot fer servir, però durant la guerra encara s'hi havia amagat força gent”.
Jo, la veritat es que en prou feines he vist un rocam on està assentada una taula d'orientació, i la cisterna. I m'ha semblat que l'entorn del castell era petit per masses coses.
Baixo cap el coll, i primer per camí una mica carener i després baixant, el tros final una mica fort, s'arriba a l'explotació ramadera de El Borrell, i ara per pista ampla i polsegosa, s'arriba a Sant Julià de Sassorba:
“És la parròquia més enlairada del terme (786 m), i estén la seva demarcació pel sector més muntanyós i despoblat.
El 1091 es consagrà una nova església romànica: en resta una bona part de la nau, ornada amb actuacions llombardes, i el campanar, reformat en el seu coronament.
El 1572 se li va construir una nova portada, i el segle XVIII fou suprimit l'antic absis per tal de construir-hi un nou presbiteri.
L'any 1993 es va realitzar la restauració del campanar, quedant descobertes les finestres originals, a quatre costats, senzilles al primer pis geminades al segon i tercer.
Tot hi haver passat nou-cents anys l’església de Sant Julià Sassorba amb el seu campanar romànic i un entorn privilegiat, ens ofereix un espai tranquil i un conjunt arquitectònic excel·lent per gaudir d’una estona agradable”.
Aquí paro a descansar i menjar un mica. Arriba un veí que estava regant, per aspersió, la gespa de davant de l'església, i xarrem una mica.
Després surto, baixant suaument, veig al mapa, que el Pr dona un retomb que em puc estalviar, per un camí que talla, i sorpresa, prop de l'enllaç una tanca electrificada, que passo com puc, i la resta fins l'enllaç, per terreny brut i tapat.
Ja arribo a creuar la carretera i de seguida la Riera de Sant Bertomeu, i agafo la pujada cap a Sant Sebastià, primer sender, després pista. Retallo la pista, per un camí mes o menys net, i surto davant de la antiga font de les Casetes, segueixo pista fins a la carena, i per camí a Sant Sebastià, on hem trobo una forestal dalt d'un 4x4. Xarrem una mica, m'explica quatre coses, queda badant que en aquests mesos faci aquest tomb amb la calor que, i ella es va a patrullar a un altre lloc, jo aprofito per menjar una mica i refrescar-me, a la font que hi ha arranjada, també aprofito a carregar d'aigua a la “xupona”.
“Capella de Sant Sebastià, del terme de Santa Eulàlia de Riuprimer, erigida amb motiu d’una pesta al voltant de 1.520
Hi ha una placa que fa referència a l’anomenada conjura dels vigatans a Sant Sebastià, i la Guerra de Successió: Un diumenge de primavera, el 17 de maig de 1705, un grup de patriotes van reunir-se a la capella de Sant Sebastià -parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer i terme de Sentfores, actualment agregat a Vic- amb l’objectiu de revoltar-se contra el règim absolutista de Felip V i Fernández de Velasco, el virrei a Catalunya .
Al grup de patriotes assistents , consta que hi eren: Domènec Perera i Josep Antoni Martí -ambdós de Vic (Osona)- Antoni Cortada i Carles de Regàs i Cavalleria - ambdós de Manlleu (Osona)- Francesc Macià Ambert, Bac de Roda -de Roda de Ter (Osona)- Jaume Puig de Perafita i els seus fills Antoni i Francesc -de Perafita (Lluçanès)- Josep Moragues i Mas -de Joanet (Selva)- Llorenç Tomàs i Costa -de la Seu d´Urgell (Alt Urgell)-
Aquella trobada, convocada pel rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, el Dr. Llorenç Tomàs i Costa, va servir per engrescar els personatges més descontents amb la política del rei Felip V de Borbó. S'hi va decidir que Domènec Perera aniria a Gènova, on es trobaria amb un altre vigatà, Antoni de Peguera i Aymerich, qui era a Viena, a la cort dels Àustries.
Efectivament, un mes més tard, el 20 de juny de 1705, tots dos van trobar-se a Gènova (llavors República), per tal de signar un pacte amb l’enviat de la reina d’Anglaterra, Mitford Crowe. Al Tractat de Gènova, els catalans donaven suport al desembarcament de les tropes angleses austriacistes i en rebien armament. S’hi acordava que l’arxiduc Carles III d’Àustria, a qui donaven suport enfront Felip V, respectaria les lleis del Principat i que si les coses anaven mal dades, tot aquell qui hagués defensat la seva causa quedaria sota la seva protecció.
Malauradament, la Guerra de Successió no va acabar bé per a nosaltres. El 25 d’abril de 1707, les tropes borbòniques derrotaren l’exèrcit austriacista, a Almansa (Castella, però a tocar del País Valencià). Més tard, el 1711, Carles III d’Àustria va haver de tornar al seu país, per succeir el seu germà Josep I, que havia mort. Davant el perill de la reconstitució d’un gran imperi europeu, més temible que l’aliança franco-espanyola si finalment el tron d’Espanya queia en mans austríaques, els aliats (Anglaterra, Holanda i Portugal) decidiren negociar la pau amb Lluís XIV i reconèixer Felip V, cosa que es reflectiria al Tractat d’Utrecht de 1713. D’aquesta manera, els catalans van quedar sols en la lluita, que van continuar fins a la derrota definitiva l’11 de setembre de 1714.”
Ara toca baixar cap a la plana, fins ara sempre he anat, mes o menys, per l'ombra, però a partir d'ara ja començara la part solana, però no serà fins que arribi a La Vila, i que abans d'arribar s'ha de passar una tanca de fusta, però per sota, no hi ha porta. Aquí comença la part solana, encara que fins al final tindré algunes estones d'ombra.
Arribo a Sant Joan de Riuprimer, sufragània del municipi de Santa Eulàlia de Riuprimer, on a la casa vella del Galí, davant l'església, hi ha una torre quadrada de defensa que és un dels exemplars més antics i vistents de la comarca i és coneguda com la Torre Vella.
“En realitat es tracta de l’antic mas Galí, que ha donat el cognom modern a l’església de Sant Joan. No es coneix l’origen del mas Galí; tal vegada fou erigit o va rebre el nom del Galí que va fer importants compres al terme de Santa Eulàlia, al qual inicialment pertanyia el sector de Sant Joan, entre els anys 923 i 933.
La família Galí, modernament refosa amb els Vila d’Abadal, fou sempre una família important de la quadra de Sant Joan i per la seva proximitat va donar el nom a la sufragània.
La Torre Vella fou edificada l’any 1499, com a torre de defensa del mas. El document original que autoritzà a erigir-la, així com la resta de documentació del mas, el guarda el mas Cavaller de Vidrà, casa pairal de la família Vila d’Abadal.
L’actual mas Galí es va edificar, molt més gran i amb molts annexos, un xic més a migdia de l’antic mas o de la Torre Vella”.
L'Església de Sant Joan del Galí:
“Antiga església (Sant Joan de Riuprimer) i quadra civil del municipi de Vic (Osona), sufragània de la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer. Existia ja el 1003, i l'antiga església romànica fou transformada al llarg del s XVII. Guarda un antic sarcòfag esculpit (s XIV). La quadra civil tenia des del s XV els masos de Montalegre o Bosc, Miquel, Sauleda, Franc, Ermengol i Galí. Aquest darrer donà el nom modern a l'església. La quadra de Sant Joan formà part de les Quadres Unides (amb Folgueroles, Riudeperes, Golomers i Torrellebreta) fins el 1770, que s'uní al municipi de Sentfores, i el 1931 passà, amb Sentfores, a Vic”.
Creuo la carretera, per sota, pel Torrent del Bosc, brut i ple d'esbarzers, fins a pujar a una pista, que es segueix per la dreta. El sol es deixa sentir, trobo un cartell que indica la Font del Güell, i entro a buscar-la, em costa una mica però la trobo, baixa poca aigua, però es molt fresca. Segueixo la pista amb un sol que crema les pedres. Passat el Torrent de la Caseta dels Vinyets i a l'altura de la part de darrera unes granges, el Pr m'indica que segueixi recte, per un camí, però aquest s'acaba a una plantació de moresc, intento seguir per la vora, però encara que el Pr devia passar per aquí, i el track així m'ho indica, veig que per aquí no en sortiré, miro el mapa i veig que si en comptes d'anar avall, segueixo de pla, aniré al mateix lloc. Efectivament, surto i arribo a Els Terrers, una gran explotació, i per pista asfaltada arribo al lloc de sortida, a Sant Andreu de Gurb.
El gps no m'ha gravat el track fins que m'he adonat, que era arribant al Coll de la Creu de Gurb, pel que no se exactament el que he fet, ni el temps que he estat. Només tinc controlat, que he arribat a mig quart de cinc de la tarda, i he fet mes de 20 kms. Si uneixo el que m'ha gravat, amb el tros del que portava i que es el tros que no m'ha gravat (encara que es un track una mica especial), em donaria uns 22 kms i uns 850 mts de desnivell acumulat.
Molta calor però he quedat content.

Per veure o baixar les fotos, teclejar aquí.



Però aquí no s'acabat el dia, agafo el cotxe i guiat per la “Maria”, que em porta fins a Sebastià de Montmajor passant per Sant Feliu de Codines, el seu cementiri, una pista de mes de cinc kilòmetres i mig que va a sortir a la carretera de El Farrell, i això per anar a fer el Pic del Vent.
Segons el Wikipedia:
“Sant Sebastià de Montmajor, al Vallès Oriental, es un poblet de sis habitants en el municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental. Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell. És un dels exemples que s'han conservat de sagrera medieval.
L'alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat. Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l'orde de Sant Benet. I amb l'auspici d'aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament. El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l'església de Caldes. Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d'altres.
L'església consta d'una sola nau de volta de canó, amb un gran absis quadrangular. El transepte presenta absidioles semicirculars. Al creuer hi ha el campanar de planta quadrada, de dos pisos.
Del poble n'hi ha constància des de 1065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat; justament fou una decisió de l'Abadia aixecar l'església romànica on s'honorava i s'honora a Sant Sebastià [ L'aplec tindrà lloc aquest any 2007 el dissabte 20 de gener. En ocasió de la exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l'anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.
El nucli de població principal i més antic, es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d'aquí se’ns obre una vall que amb l'única excepció del Castell de Gallifa que sobresurt dins d'un mar de verd arriba fins als cingles; escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dona accés a l'església, ho fa també en la seva part inferior , al restaurant anomenat La Rectoria, que obre les seves portes els divendres, dissabtes i diumenges, la part més elevada del poble es justament el petit cementiri on acaronats pel sol, descansen eternament els habitants de Sant Sebastià cridats ja a la casa del Pare Celestial.
En el camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s'arriba al poble per l'anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, en la que ens confirmen que hi ha havia un rellotge que se sentia perfectament tant des del nucli principal, com des del Serrat de Baix , habitat principalment en els períodes de vacances.
El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d'història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d'una carretera a la que qualificar com a sinuosa no li fa justícia, s'ha de refiar del turisme, ja sigui en la seva vessant tradicional, a peu, en bicicleta i a cavall, ja en els qui accedeixen en vehicles de motor”.
Deixo el cotxe a un aparcament habilitat en una gran esplanada, i surto amunt a dos quarts de sis de la tarda, la ruta a fer es ben senzilla, la descripció que porto, no track de gps, es:
“00 min. L’itinerari s’inicia a l’esplanada davant del restaurant i l’església amb direcció a una estructura metàl•lica a l’esquera de la ruta, per una forta pujada.
16 min. Torre d’alta tensió, seguim per la pista deixant una cruïlla a la dreta.
22 min. De la pista surt un sender per el que seguirem pujant.
28 min.: Arribarem a una pista que seguiren fins a una alzina grossa on ja una cruïlla. Novament seguint un sender en direcció a la carena i el cima
40 min. Cim amb una taula d'orientació i una senyera.
El descens pel mateix itinerari”.
O sigui cap complicació. El que si que els primers repetjons son per terreny atorrentat i amb forta pujada, després es suavitza. El tros de pista es molt planera i el camí entre pistes, inclús es agradable. Però els últims 400 metres, a mi m'han semblat quaranta kilòmetres, entre el que puja i el cansament, arribo dalt desfet, això que l'arribada es agradable i a mes corria un airet que refrescava molt. La vista, es plena d'urbanitzacions, polígons industrials, etc., amb un primer terme de les cases de la part alta de El Farrell.
Aprofito per dinar, per què amb tot el moviment encara no ho havia fet. Faig les fotografies de rigor i avall pel mateix camí de pujada.
Arribo a dos quarts de vuit del vespre, després de fer uns quatre kilòmetres.
Cansat i satisfet de la jornada, encara que el tros final del Gurb i aquesta pujada m'ha estat una mica dura, però amb l'objectiu complert, fer el tomb del Pr de Gurb i pujar a dos 100 cims, fer que fa que ja en porti 92. Espero finalitzar el repte a final d'aquest mes de juliol.

Per baixar el track, aquí. Per les fotografies, aquí

0000000000000000

divendres, 16 de juliol del 2010

Pou del Mas del Pou del Gel i cim del Picorondan


Avui quan me he aixecat he pensat que per què no puc fer alguna mes, a més dels 100 cims. Hi ha moltes "cosetes" per aquí prop per visitar, entre elles una que varem començar amb el company Estivill i que tenim parada que son els pous de gel (o neveres) del Camp de Tarragona, millor dit jo soc el que la tinc parada, per què ell ja ha visitat uns quants dels que es coneixen. La majoria estan ruïnosos o perduts totalment, però encara queden alguns una mica conservats, encara que d'aquesta, la majoria s'acabaran perdent, es incomprensible la desídia dels nostres governants en tot el que fa referencia a la memòria del país i que no te una ressonància una mica important, pobles plens d'història completament abandonats i en runes, ermites que es cauen a pedaços, pous de gel, pous de pega, torres de guaita, i un llarg etc., que amb una rehabilitació, mentalitat oberta i amb idees imaginatives es podria, a mes de conservar i divulgar l'historia, intentar treure alguna mena de profit, encara que sigui immaterial (didàctic per exemple).
Al que anava, he anat a visitar i fotografiar les restes del pou de gel conegut com “Pou del Mas del Pou del Gel o de la Neu”, està a la Mussara, a uns 700 mts al nord del poble arruïnat, i arrecerat al mas del seu nom. La cúpula es desapareguda, i les parets i part del fons estan cobertes de vegetació, però se l'estima uns vuit metres de diàmetre i mes de 7 metres de profunditat, aquesta impossible de mesurar per la quantitat de terra, i segurament les pedres de la cúpula que hi ha al fons. L'entrada principal per entrar els homes, es suposa que era per dins del mas.
Qui volguí arribar ha de agafar la "pistota" que des del davant de la carretera que entra a La Mussara (es el Coll de la Negra) va als dipòsits d'aigua i després segueix cap a la Serra de la Mussara, seguir la pista durant 150 metres i agafar a la dreta un senderó, cada vegada mes desdibuixat, per 40 metres, i es troben les runes del mas, tombar el mas, per la dreta i arrecerat a ell, està el pou de gel. Una mica mes amunt hi ha un petit pou i al damunt d'aquest, o l'”era” o una petita bassa, no se exactament. Les coordenades son: ETRS89, 31T, 335103, 4569263.
Qui estigui interessat en els pous de gel i el tràfic amb el fred al Camp de Tarragona, els recomano un llibre de Ramon Amigó, publicat per l'Abadia de Montserrat, es “El Tràfic amb el fred al Camp de Tarragona (segles XVI-XIX).
Després he agafat el cotxe i m'he anat al Picorondan, a fer la foto dels 100 cims que em faltava, el dia que faig fer el cim va el de l'incendi als Motllats, i vaig pujar al cim, al un cap de bombers per visualitzar com estava l'incendi, que per sort ja estava quasi apagat. He fer unes fotos de la zona de la Serra Plana dels Motllats, on encara es veu el resultat de l'incendi.

Fotografies del pou de gel i del Picorondan
=========

dimarts, 13 de juliol del 2010

Cap del Verd i cim del Puigllançada

Ramat prop del Coll dels Belitres - Isards al vessant est del Puigllançada

Avui he fet “dos cims de vaques” del pre-pirineu català, son el Cap del Verd, a la Serra del Verd, i el Puigllançada, des d'el Coll de Pal. La veritat es que no hi ha massa cosa a explicar.
Vaig fins a Gósol, i agafo la pista que puja al Coll de la Mola. La pista està bastant acceptable per un 4x4, encara que si algú puja amb un turisme pot tenir problemes en algun punt. Aparco al Coll de la Mola, i començo a un quart de deu del matí, per un camí, pedregós, que surt recte des d'on vinc, deixant una pista a la seva esquerra, i una que baixa a la dreta. El començament te una pendent una mica forta, i va a sortir a una pista que agafo a la dreta, va planejant. Tot l'entorn es de pi negre. La pista te un repetjó, i arriba a una barrera on prohibeix el pas, només es pels ramaders. Aquí es podria deixar el 4x4 si es vol estalviar un kilòmetre i mig d'anada i altres de tornada, però la veritat es que no val la pena. Aquí es on comença, a la dreta, les Roques de les Feus.
El camí ara baixa a creuar el Barranc de les Feus. Aquí ja alterna els prats amb els boscos de pi negre. La pista puja suaument, fins que a un revolt a la dreta, la deixo per un camí a l'esquerra. El camí va pujant pels prats, deixant a l'esquerra el Planell de la Font, i es dirigeix al Coll dels Belitres. Em tot aquesta zona hi han pasturant varis ramats de vaques. Una mica abans del coll, agafo a ma dreta, per un llom, que em porta al Prat Nabiral, i des d'aquí, pel llom fins el cim. Fotos, menjar una mica, contemplar el paisatge, que es fantàstic, llàstima de la calitja que no deixa veure gaire a la llunyania. Es pot veure el cim del dissabte (El Pedró dels Quatre Batlles).
Al baixar he de seguir el camí de pujada, per faig algunes dreceres per dins del bosc, que em permet veure un isard que s'escapa de la meva visió ràpidament. Em creuo una parella d'estrangers que estan pujant, i sense mes, arribo al cotxe a un quart i con d'una, després de fer uns 9 kms.
Una bona proposta seria pujar des de la Coma a la Serra del Verd i baixar fins a Gósol o a Tuixent, tenint, està clar combinació per anar d'un lloc a l'altre. Crec que la pujada des de La Coma ha de ser força interessant.
Una vegada al cotxe, baixo per on he vingut, però fent una parada a l'ermita de Santa Margarida.
“L'ermita es del segle XVIII (sembla ser del 1763), i està situada de llevant a ponent, una orientació molt semblant a la de les esglésies romàniques. Quan surt el sol a primera hora del matí per darrere del Pedraforca i banya els cims circumdants amb la seva llum, molt ràpid, lliscant-se pels pins, farigoles i "aliagas" de la muntanya, farà entrar els seus rajos pel “oculus” i per les dos petites finestrelles, sense cristalls, que estan disposats un a cada costat de la façana principal. Diu la llegenda que els seus pares van intentar casar a Santa Margarida amb un dels homes més influents del poble, al negar-s’hi van posar a la Santa en aigua bullin, la llegenda diu que no es va cremar tot i que l’aigua podia cremar a qualsevol persona. Un altre llegenda de la ermita diu que uns pastors van trobar una figura de la Santa, sorpresos per la trobada, els pastors li van preguntar a la figura on volia que els feligresos del poble construïssin l’església. La llegenda explica que en ple mes de Juliol una gran nevada va caure on ara es troba l’església”.
Una vegada visitada me'n vaig fins el Coll de Pal, per la carretera, abans era pista de terra, que era la comunicació directe entre El Bergadà amb la Cerdanya, abans que fessin el Túnel del Cadí.
Deixo el cotxe al mateix coll. A la dreta de la carretera un ramat de vaques, a l'esquerra un de ovelles. Surto a un quart i mig de tres, pujant fort en direcció a un torre d'electricitat, per girar a l'esquerra, tot aplanant-se una mica, per després pujar suaument. En aquest tros veig un ramat d'isards, que primer em miren i després, quan em vaig acostant, van marxant avall, poc a poc i sense perdrem de vista. Arribo a un collet, i giro al sud, i per, mes o menys la carena, no deixo la direcció del cim. Al cim del Puigllançada hi ha un gran reflector de senyal i un vèrtex geodèsic. Hi ha un molt bona vista, però avui castigada per la calitja. Això si, es veu part de les tres estacions d'esquí, La Molina, La Masella, i la de Coll de Pal. Fa un “airet” que comença a ser una mica fred, encara que el sol calenta.
La baixada no te historia, agafo la vessant oest i la baixo, al dret, en diagonal, fins arribar a un camí marcat, que em porta al de pujada, i al cotxe. Arribo a les quatre de la tarda, després de fer quatre kilòmetres justes.
D'aquí cap a casa, encara que volia fer algun cim del Vallés, però com ja es una mica tard i la carretera entre Berga i Guardiola està en obres, fet que em retarda encara mes, ho deixo per un altre ocasió. Avui amb dos dels cent cims, ja estic content.
Dia tota pel pre-pirineu, amb grans vistes a la Serra del Cadí, entre altres. Molt de prats totalment verds i espectaculars.
Per veure les fotografies i/o baixar-les, teclejar aquí.

ooooooooooooooooooooo

dissabte, 10 de juliol del 2010

Turó dels Quatre Batlles, Santuari i cim de Pinós

Pedró dels Quatre Batlles - Centre geogràfic de Catalunya

Avui he volgut anar a fer el cim del Pedró dels Quatre Batlles, cim culminant de la serra de Port del Comte, a la divisòria d'aigües entre el Cardener i el Segre i termenal dels municipis de la Coma i la Pedra, Odèn (Solsonès), Lavansa i Fórnols i el de Fígols i Alinyà (Alt Urgell). L'alçada varia segons on s'indica, a l'Icc 25 es de 2.388, a l'Icc 10 es de 2.386,50, a l'Icc comarcal, es de 2.385, a la G.E.C. es de 2.382, i a mi m'ha marcat 2.391, o sigui jo em quedo amb aquesta alçada.
Avui surto una mica massa tard de casa, a les set del matí, i la Maria (em penso que te ganes de complicar-me l'existència), m'envia per Berga i Sant Llorenç, jo hauria anat per Solsona, però ja que la porto al cotxe li faig cas. Passo Berga molt just de gasoil, però penso que ja posaré a Sant Llorenç. Arribo i a la gasolinera hi ha un camió de Repsol descarregant i em diuen que com a mínim tenen per 10 minuts, desprès resulta que son mes de 20 minuts.
Pujo fins l'estació d'esquí de Port de Compte, passo el gruix de la urbanització, i on està el telecadira de l'Obaga de la Bòfia, aparco el cotxe i començo a caminar quan passa poc de dos quarts d'onze, no ho se segur per què sempre vaig sense rellotge i al gps, no se per què, tinc desactivat el track-log, o sigui que el primer tros no me'l grava, sort que a la primera cruïlla m'adono.
Vaig pujant per la pista d'esquí, que es la Rasa de la Bòfia, fins el pròxim telecadira, aquí agafo a la dreta, de baixada arribaré a aquesta cruïlla, tombo a la dreta a buscar la Rasa del Clot de la Vall, al arribar a altres instal·lacions de l'estació, i on hi ha una gran bassa, que es d'on deuen treure l'aigua per fer la neu artificial, els cartells m'envien cap a la dreta, però jo pujo per l'esquerra, per deixar, de seguida, la pista i entrar al bosc, tot seguint la Rasa del Prat de Piquer, fins el Coll de Tancalaprta, i sense arribar a tocar la pista que passa per aquí, agafo a la dreta, i sense camí, tot pujant, cap el cim del Vulturó. Aquests tros em costa molt, vaig molt cansat, només son dos-cents cinquanta metres de desnivell, però ho he d'agafar fent esses, i dins de cada de les esses, fent unes altres de mes curtes. He de parar a agafar l'alè, al menys tres vegades. Encara me'n recordo que quan anava amb els meus fills sempre els deia, “no pareu, si no podeu afluixeu el pas, però sense parar”, com ha canviat l'assumpte ...
Arribo al Vulturó, no corono cim, vaig a la mateixa altura, però a menys de 20 metres d'on son les fites, planejo per la part alta de la Coma de la Comtessa i ataco cim per la dreta, seguint uns petits rastres entre les pedres de la vessant sur-est i arribo per l'est. Trobo una parella, una mica mes jove que jove, que intercanviem el fet de fer les fotografies.
El cim està rodejat de núvols baixos i boirines, i per l'est venen uns de tempesta, pel que no m'entretinc. Segueixo una mica la carena, baixo a la Coma, la creuo, i vaig en busca del Gr. Baixo fins a la pista que va al Refugi de la Bòfia, la creuo, i al dret vaig a buscar la part alta el la Rasa de Bòfia, parant a veure l'entrada del Forat, antic pou de gel i actualment on nien les gralles de bec groc, i ja per la rasa, amb algun tros (curt) de forta pendent, arribo al cotxe. Es un quart de tres i he fet uns 11,800 kms.
L'excursió d'avui no ha estat gens complicada, pel que es refereix als assumptes tècnics, o de localització dels camins, sabent on vas ha estat fàcil. Si que he anat mirant el gps per intentar ajustar-me una mica al track que portava de casa, sabia que no pujaria per on indica els pals indicadors, i que la baixada la faria visitant el Forat de la Bòfia. Dic que no era complicada per la localització de camins, per què la major part del dia he anat sense camí, al començament i final, per pistes d'esquí (verdes o blaves, segons crec, excepte un tros que deu ser vermella), i la baixada del cim fins la pista que ve del Coll de Tancalaporta i va cap el Refugi de la Bòfia, per el GR.
Però així no acaba el dia. Agafo el cotxe i me'n vaig fins a Solsona i d'allí al Santuari de Pinós, ara tots aquests camins rural estan asfaltats, i vaig a fer el cim de la Serra de Pinós, des del santuari es una mica menys de un kilòmetre
El Santuari de Santa Maria de Pinós, es el centre de devoció comarcal i s’alça als vessants septentrionals de la mateixa serra, a 904 m d’altitud, dominant una magnífica panoràmica que arriba als Pirineus, a Collsacabra i al Montseny.
“La història del Santuari de la Mare de Déu de Pinós està vinculat a l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem. El conjunt està format pel castell, en el qual resta immersa l'església i el monestir actualment en període de reconstrucció, on residien els cavallers de l'Hospital. En el fris de la porta de l'església, força diferent de la resta de l'aparell de la primitiva torre, presidit per la creu de l'Hospital amb el sol, la lluna i els estels, es pot llegir "Sit sempre laudatum Sanctissimum Sacramentum et Beatas Mariae Virginis de Pinós hoc opus in chalendis septembris principium suum habuit anno a nativitate Domini 1642".
L'edifici és d'una sola nau amb dues capelles laterals a cada banda. La volta és de tipologia gòtica amb nervadures que descansen sobre mènsules -una d'elles representa un home i una altra un sol-, amb les claus de volta decorades -Santa Maria, creu de l'Hospital, escut de Pinós, nom abreviat d'Ardèvol i la inscripció "Struch prevere 1653"-. L'interior està presidit pel cambril de la Verge de Pinós, una imatge amb el Nen al braç esquerre i que aguanta una pinya a la mà dreta. Segons la tradició, en una primitiva capella que s'alçava en aquest indret, un romeu que va sojornar en una casa propera per descansar en el seu camí cap a Santiago de Compostela, va obrar una imatge de Santa Maria. Els veïns de l'indret la van trobar el dia següent, a punta de dia i per això es va conèixer com Santa Maria de l'Alba. L'1 de setembre de 1507 es documenta l'Aparició de la Verge a Bernat Cases. A peu del cambril es conserva únicament la base del retaule, datat el 1707, en el qual destaca la creu de l'orde de l'Hospital i l'escut de Pinós. A l’interior, el santuari encara manté viva la tradició carlista tant arrelada en aquest territori, que recorda com Pinós fou un lloc de reunió habitual d’importants dirigents carlistes; en una de les capelles laterals, es conserva una làpida que recorda que en aquest indret està enterrat Ignasi Wils, un comandant holandès partidari de Carles VII que va morir heroicament en la presa d’Igualada en l’assalt a una barricada el 18 de juliol de 1873. El conjunt de Pinós es completa amb l'edifici de l'hostal, el portal del qual resta presidit per una capelleta amb la Mare de Déu de Pinós flanquejada per dues creus incises encerclades al damunt de les quals hi ha un sol; conserva una magnífica llinda amb el monograma de Maria a banda i banda, i diverses inscripcions. A l'esquerra, emmarcada per una pinya, un colom i el sol, trobem la inscripció "Alabat sia lo Santísim Sagrament per a sempre. Veritat és que Ostalés que sence dines no donen res". A la dreta, emmarcada per la pinya, el colom i la lluna, la inscripció "Immaculada Concepció de Maria Santísima, concebuda sens macula o pecat original. L'any 1677". Dessota a l'esquerra "Isidro Solà. prev" i monograma de Crist i a continuació "A feta fer la present obra la Casa de Ntra. Sra. de Pinós sent administradors Antoni Selva y Joan Guilella". A l'altra banda trobem el monograma de Crist i la inscripció "De Riner, bisbat de Solsona" seguit de "Lan feta mestre Pere Bertran y mestre Francisco Artigues de la vila de la Bòria, francesos". A la part baixa es llegeix "L'any 1677". Cal apropar-nos, finalment, al centre geogràfic de Catalunya, que des del santuari està degudament senyalitzat i centrat en la part més alta de la serra, on hi ha una rosa dels vents que situa els principals espais geogràfics dels país amb els vents més habituals”
Després de visitar i anar a veure la Rosa dels Vents, que està dalt d'una petita torre i que sembla ser, que es el centre geogràfic de Catalunya. He de significar que des d'aquí no hi ha gens de visió, pel sur ho tapa una torre de telecomunicacions i per la resta, la vegetació no deixa cap visió.
Es curiós que al costat del que era la torre de guaita vella, encara dempeus i sembla que ben conservada, hi hagi un cartell que digui que les deixalles fan mal al bosc, i jo pregunto si la ferralla que no es fa, ni es farà servir, no son deixalles.
Després i per camins rurals asfaltats, vaig a buscar l'Eix Transversal i cap a casa.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.


0000000000000000000