 |  |
Al cim del Castellsapera (amb celebració inclosa) - Font de la Pola
Avui hem sortit amb la intenció de fer el meu cim número 100, dels 100 cims de la Feec, jo per donar per finalitzar aquest repte i els companys per què no els atabali mes amb el mateix.
Anem, la Chris, el Joan Josep, l'Esteve, en Bernat i jo, fins a l'Alzina del Salari, a Matadepera, per fer el cim del Castellsapera, a la Serra de l'Obac. Per això he preparat un tomb de mes de 12 kilòmetres, incloent la pujada al cim.
Deixem el cotxe a l'aparcament de l'Alzina, i sortim quan manca mig quart per les nou del matí, tot pujant per una pista asfaltada, que després d'uns retombs, passa a ser de terra, es la pista que puja fins el Coll de Tres Creus. Un retomb abans del coll, retomb fort a la dreta, la deixem per un camí a l'esquerra. Passem prop de l'Avenc de Castellsapera, però no ens fixem i passem de llarg (hauria estat bonic veure l'entrada d'aquest avenc (que segons he llegit te entre 70 i 80 metres de profunditat), un altre dia serà. El camí, primer ample, es va estrenyent però fàcil de passar i ràpidament arribem a la punta del Castellsapera. Joan Josep el puja grimpant per la roca de seva cara nord, i la resta l'anem vorejant fins a una canal per la seva banda est. Aquesta canal es molt empinada, i a moments una mica estreta, però pugem sense massa dificultat. Nosaltres sortim al punt mes alt d'aquesta mola i el company surt on hi ha la senyera, i ve cap a nosaltres.
En el blog: “Pels camins del Bages”, de Joan Escoda, es llegeix:
“Castellsapera 939 mts. 31 T 414296 4610823. És un turó d'asprats castells de roques de forma versemblant a un castell. A migjorn del Collet de les Tres Creus que fa de partió de termes. Realment sembla un castell, és un dels turons o muntanyes més boniques de tota la contrada. No molt lluny d'aquest indret s'hi troben les restes de l'enrunat castell de Castellsapera”.
Al cim esmorzem amb tranquil·litat i al final els companys Chris i Joan Josep obren una botella de cava, que havien pujat, per celebrar el meu cim número 100, jo els faig broma i dic que celebràvem el seu cim número 10.
Després passem a un altre tros d'aquesta mola, on hi ha una fita i una llibreta registre, per això hem de baixar una mica ha un petit replà, on comença dos canals, una a cada banda i que està entre els dos trossos rocosos, el del cim i al que anem. Fem noves fotos i signem a la llibreta, després baixem per la canal de la banda contraria d'on hem pujat, hi trams amb força pendent, inclús en un roquer hi ha una cinta d'ajuda, que mes que ajuda destorba, per què aquí els arbres fan molt de servei.
Arribem al camí que puja de la Barata, el seguim a la dreta i de seguida estem al Gr, que es el camí ral de Manresa, seguint-lo a l'esquerra. Quan estem a l'altura del Paller de Tot l'Any, pugem per un sender fins que el tenim al davant mateix, i el tombem completament per la dreta, contemplant les seves parets. Prop d'on finalitzem el tomb es veu una pintada exotèrica en vermell sobre fons blanc, i al costat un petit naixement. En Joan Josep puja una mica pel roquer per veure com està la roca, per si un dia torna per pujar-ho sencer. Es veu que aquí es va muntar una ferrata per on era la via normal, i algú/ns la van des-equipar; encara es llegeix als fòrums de la Feec una discussió de l'any 2003.
Seguim el camí, baixem a visitar la Font dels Lladres, que està en una balma i està eixuta. Per arribar s'ha de baixar un roquer on hi han unes escales de ciment a la roca.
Tot seguit arribem al Coll de Carreu. La vista des d'aquí es impressionat, no puc dir el nom del que veiem per què ho desconec, al ser la primera vegada que estic per aquestes contrades. Abandonem el camí que seguíem i s'agafem un sender que baixa a mà dreta i va a morir sobre un altre que segueix les ziga-zagues que fa el torrent de la Cansalada. Aquell camí, cap a la dreta, condueix a coll de Tanca. Anem cap a l'esquerra fins que troben un nou trencall, també a mà dreta, que baixa directe cap al sec torrent de la Cansalada, que és creuat a l'altra riba.
Aquest camí, primer bastant planer però al poc comença una forta pujada, on hem de salvar uns 100 metres de desnivell en uns 350 metres de recorregut, i precisament es quan ens surt el sol, que ha estat quasi tot el dia tapat pels núvols. Després el camí s'aplana tot baixant una mica, per tornar a pujar, però bastant mes suau. Sortim a un tros pelat de matolls i s'albira el puig de l'Espluga amb la seva balma amb restes de construcció.
Una espluga, és una cavitat formada a les regions calcàries. La Balma de l'Espluga està situada sota mateix del turó del mateix nom (727 metres), el qual resta ubicat entre la carena de la Fosca (nord) i la carena de l'Espluga (sud). Totes aquestes balmes, en temps antics foren usades com habitacles, desprès també serviren com a refugi pel bestiar.
La Balma de l'Espluga està composta de dues balmes obrades que es conserven en força bon estat. A més, dins de la balma principal es pot observar una tècnica de construcció, l'opus spicatum, que van utilitzar els romans i els visigots, i que es va seguir utilitzant fins a l'alta edat mitjana.
“La invasió sarraïna del principi del segle VIII i les posteriors incursions de pillatge, que s'allargaren fins al començament del segle XII, motivaren que una part de la població del rodal del massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, es refugiés en els reductes amagats de la muntanya. Aquests fugitius s'instal·laren d'una manera improvisada i precària, aprofitant coves i balmes. També bastiren edificis pobres o cabanes fetes amb parets de pedra seca i coberta de troncs, brancatge i terra. Les balmes obrades constaven d'una paret frontal proveïda de portes i finestres que tancava la cavitat natural. Les més primitives estaven dividides en dos compartiments: l'un per a persones, i l'altre, per als animals. Són exemples notabilíssims de balmes obrades en època medieval el Puig de la Balma, les Balmes de l'Espluga, la Porquerissa, i la del Puig-Andreu”.
Mentre l'Esteve, en Bernat i jo anem a visitar l'entrada de l'Avenc de l'Espluga, la Chris i en Joan Josep pugen dalt del Turó de l'Espluga.
Seguim en direcció al Quarto de Reixa, gran conjunt rocós, on mes o menys al mig i al seu peu, hi ha una balma obrada, amb dos finestres petites i sortida de fum. Es una cova petita però ben condicionada, encara que quan entro dins s'aixeca a volar una gran quantitat de “mosquitets”, pel que he de sortir ràpidament.
Després, deixant a l'esquerra el camí que en pocs moments ens portaria al Coll de Tanca, pugem a la gran balma on està la Font de la Pola. En aquest ombrívol paratge, antigament hi havia la casa de la Pola amb la balma obrada. El lloc està ben condicionat, la font te una aixeta, i baixa aigua, a l'esquerra hi ha una petita basseta a la roca, on ens sembla distingir dos petits tritons. A l'entorn hi ha dos taules de pedra i ciment, una amb bancs al tombant, i queda una petita construcció, amb porta tapiada, estreta i alta. Hi ha una ganxos clavats a la pared, a uns dos metres del terra i restes del que podrien haver estar conduccions d'aigua o per evitar que entres.
Escrit al febrer de l'any 2008, per “esgarrapacrestes”:
“En les roques de l'esquerra de la balma, s'han trobat forats a les pedres que formen una canal molt marcada, sembla ser que eren per col·locar uns troncs de fusta, per fer una primitiva talaia de defensa. Alguns documents antics parlant d'un Mas de la Pola, a la contrada de la balma del mateix nom; els propietaris del mas de la Mata, el varen comprar en el segle XVI. Anteriorment era propietat de Berenguer de Peguera, que a l'any 1570 el vengué juntament amb el Mas Rouriga. Les primeres noticies que es tenen d'aquest mas, són de l'any 1420”.
Buscant informació per internet vaig trobar que a l'any 2005 en uns fòrums algú preguntava per unes vies d'escalada obertes aquí, encara que ningú va saber respondre'l.
Seguim i arribem a la balma de la Porquerissa que antigament havia fet la funció de cort de porcs, com efectivament indica el seu nom. Des d'aquí, en dies clars, a més de Montserrat també es veu perfectament el Cadí, nosaltres amb el núvols, justet veiem Montserrat i sense la part superior de les diferents roques i agulles.
Una vegada estem al Coll de Tres Creus (antigament dit Coll de la Pola), ens dirigim a fer el cim del mateix nom, primer ens desviem per un senderó a ma esquerra, que ens porta a l'entrada d'un possible avenc, tapat amb branques per evitar que ningú hi caigui. Sortim altre vegada a la pista fins arribar a la bassa de Medi Natural. La Chris, en Joan Josep i en Bernat pugen directes al cim, i l'Esteve i jo anem pel camí en direcció a Mura, per pujar al cim pel camí suau. Dalt noves fotos, descansem una mica i baixem tots pel camí que han pujat ells tres. Arribem de nou al coll i pel camí de pujada baixem als cotxes, on arribem a mig quart de quatre de la tarda, després de fer uns 13,500 kilòmetres.
Dinem prop del cotxe i després cap a casa, en mig d'una operació sortida, que avui i aquest hora no es gens complicada.
El dia ha estat molt bonic, l'entorn preciós, les vistes son esplèndides, el sol no ens ha picat massa, he pogut celebrar la finalització del repte dels 100 cims amb els amics, ah ... i amb cava fresquet.
Anem, la Chris, el Joan Josep, l'Esteve, en Bernat i jo, fins a l'Alzina del Salari, a Matadepera, per fer el cim del Castellsapera, a la Serra de l'Obac. Per això he preparat un tomb de mes de 12 kilòmetres, incloent la pujada al cim.
Deixem el cotxe a l'aparcament de l'Alzina, i sortim quan manca mig quart per les nou del matí, tot pujant per una pista asfaltada, que després d'uns retombs, passa a ser de terra, es la pista que puja fins el Coll de Tres Creus. Un retomb abans del coll, retomb fort a la dreta, la deixem per un camí a l'esquerra. Passem prop de l'Avenc de Castellsapera, però no ens fixem i passem de llarg (hauria estat bonic veure l'entrada d'aquest avenc (que segons he llegit te entre 70 i 80 metres de profunditat), un altre dia serà. El camí, primer ample, es va estrenyent però fàcil de passar i ràpidament arribem a la punta del Castellsapera. Joan Josep el puja grimpant per la roca de seva cara nord, i la resta l'anem vorejant fins a una canal per la seva banda est. Aquesta canal es molt empinada, i a moments una mica estreta, però pugem sense massa dificultat. Nosaltres sortim al punt mes alt d'aquesta mola i el company surt on hi ha la senyera, i ve cap a nosaltres.
En el blog: “Pels camins del Bages”, de Joan Escoda, es llegeix:
“Castellsapera 939 mts. 31 T 414296 4610823. És un turó d'asprats castells de roques de forma versemblant a un castell. A migjorn del Collet de les Tres Creus que fa de partió de termes. Realment sembla un castell, és un dels turons o muntanyes més boniques de tota la contrada. No molt lluny d'aquest indret s'hi troben les restes de l'enrunat castell de Castellsapera”.
Al cim esmorzem amb tranquil·litat i al final els companys Chris i Joan Josep obren una botella de cava, que havien pujat, per celebrar el meu cim número 100, jo els faig broma i dic que celebràvem el seu cim número 10.
Després passem a un altre tros d'aquesta mola, on hi ha una fita i una llibreta registre, per això hem de baixar una mica ha un petit replà, on comença dos canals, una a cada banda i que està entre els dos trossos rocosos, el del cim i al que anem. Fem noves fotos i signem a la llibreta, després baixem per la canal de la banda contraria d'on hem pujat, hi trams amb força pendent, inclús en un roquer hi ha una cinta d'ajuda, que mes que ajuda destorba, per què aquí els arbres fan molt de servei.
Arribem al camí que puja de la Barata, el seguim a la dreta i de seguida estem al Gr, que es el camí ral de Manresa, seguint-lo a l'esquerra. Quan estem a l'altura del Paller de Tot l'Any, pugem per un sender fins que el tenim al davant mateix, i el tombem completament per la dreta, contemplant les seves parets. Prop d'on finalitzem el tomb es veu una pintada exotèrica en vermell sobre fons blanc, i al costat un petit naixement. En Joan Josep puja una mica pel roquer per veure com està la roca, per si un dia torna per pujar-ho sencer. Es veu que aquí es va muntar una ferrata per on era la via normal, i algú/ns la van des-equipar; encara es llegeix als fòrums de la Feec una discussió de l'any 2003.
Seguim el camí, baixem a visitar la Font dels Lladres, que està en una balma i està eixuta. Per arribar s'ha de baixar un roquer on hi han unes escales de ciment a la roca.
Tot seguit arribem al Coll de Carreu. La vista des d'aquí es impressionat, no puc dir el nom del que veiem per què ho desconec, al ser la primera vegada que estic per aquestes contrades. Abandonem el camí que seguíem i s'agafem un sender que baixa a mà dreta i va a morir sobre un altre que segueix les ziga-zagues que fa el torrent de la Cansalada. Aquell camí, cap a la dreta, condueix a coll de Tanca. Anem cap a l'esquerra fins que troben un nou trencall, també a mà dreta, que baixa directe cap al sec torrent de la Cansalada, que és creuat a l'altra riba.
Aquest camí, primer bastant planer però al poc comença una forta pujada, on hem de salvar uns 100 metres de desnivell en uns 350 metres de recorregut, i precisament es quan ens surt el sol, que ha estat quasi tot el dia tapat pels núvols. Després el camí s'aplana tot baixant una mica, per tornar a pujar, però bastant mes suau. Sortim a un tros pelat de matolls i s'albira el puig de l'Espluga amb la seva balma amb restes de construcció.
Una espluga, és una cavitat formada a les regions calcàries. La Balma de l'Espluga està situada sota mateix del turó del mateix nom (727 metres), el qual resta ubicat entre la carena de la Fosca (nord) i la carena de l'Espluga (sud). Totes aquestes balmes, en temps antics foren usades com habitacles, desprès també serviren com a refugi pel bestiar.
La Balma de l'Espluga està composta de dues balmes obrades que es conserven en força bon estat. A més, dins de la balma principal es pot observar una tècnica de construcció, l'opus spicatum, que van utilitzar els romans i els visigots, i que es va seguir utilitzant fins a l'alta edat mitjana.
“La invasió sarraïna del principi del segle VIII i les posteriors incursions de pillatge, que s'allargaren fins al començament del segle XII, motivaren que una part de la població del rodal del massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, es refugiés en els reductes amagats de la muntanya. Aquests fugitius s'instal·laren d'una manera improvisada i precària, aprofitant coves i balmes. També bastiren edificis pobres o cabanes fetes amb parets de pedra seca i coberta de troncs, brancatge i terra. Les balmes obrades constaven d'una paret frontal proveïda de portes i finestres que tancava la cavitat natural. Les més primitives estaven dividides en dos compartiments: l'un per a persones, i l'altre, per als animals. Són exemples notabilíssims de balmes obrades en època medieval el Puig de la Balma, les Balmes de l'Espluga, la Porquerissa, i la del Puig-Andreu”.
Mentre l'Esteve, en Bernat i jo anem a visitar l'entrada de l'Avenc de l'Espluga, la Chris i en Joan Josep pugen dalt del Turó de l'Espluga.
Seguim en direcció al Quarto de Reixa, gran conjunt rocós, on mes o menys al mig i al seu peu, hi ha una balma obrada, amb dos finestres petites i sortida de fum. Es una cova petita però ben condicionada, encara que quan entro dins s'aixeca a volar una gran quantitat de “mosquitets”, pel que he de sortir ràpidament.
Després, deixant a l'esquerra el camí que en pocs moments ens portaria al Coll de Tanca, pugem a la gran balma on està la Font de la Pola. En aquest ombrívol paratge, antigament hi havia la casa de la Pola amb la balma obrada. El lloc està ben condicionat, la font te una aixeta, i baixa aigua, a l'esquerra hi ha una petita basseta a la roca, on ens sembla distingir dos petits tritons. A l'entorn hi ha dos taules de pedra i ciment, una amb bancs al tombant, i queda una petita construcció, amb porta tapiada, estreta i alta. Hi ha una ganxos clavats a la pared, a uns dos metres del terra i restes del que podrien haver estar conduccions d'aigua o per evitar que entres.
Escrit al febrer de l'any 2008, per “esgarrapacrestes”:
“En les roques de l'esquerra de la balma, s'han trobat forats a les pedres que formen una canal molt marcada, sembla ser que eren per col·locar uns troncs de fusta, per fer una primitiva talaia de defensa. Alguns documents antics parlant d'un Mas de la Pola, a la contrada de la balma del mateix nom; els propietaris del mas de la Mata, el varen comprar en el segle XVI. Anteriorment era propietat de Berenguer de Peguera, que a l'any 1570 el vengué juntament amb el Mas Rouriga. Les primeres noticies que es tenen d'aquest mas, són de l'any 1420”.
Buscant informació per internet vaig trobar que a l'any 2005 en uns fòrums algú preguntava per unes vies d'escalada obertes aquí, encara que ningú va saber respondre'l.
Seguim i arribem a la balma de la Porquerissa que antigament havia fet la funció de cort de porcs, com efectivament indica el seu nom. Des d'aquí, en dies clars, a més de Montserrat també es veu perfectament el Cadí, nosaltres amb el núvols, justet veiem Montserrat i sense la part superior de les diferents roques i agulles.
Una vegada estem al Coll de Tres Creus (antigament dit Coll de la Pola), ens dirigim a fer el cim del mateix nom, primer ens desviem per un senderó a ma esquerra, que ens porta a l'entrada d'un possible avenc, tapat amb branques per evitar que ningú hi caigui. Sortim altre vegada a la pista fins arribar a la bassa de Medi Natural. La Chris, en Joan Josep i en Bernat pugen directes al cim, i l'Esteve i jo anem pel camí en direcció a Mura, per pujar al cim pel camí suau. Dalt noves fotos, descansem una mica i baixem tots pel camí que han pujat ells tres. Arribem de nou al coll i pel camí de pujada baixem als cotxes, on arribem a mig quart de quatre de la tarda, després de fer uns 13,500 kilòmetres.
Dinem prop del cotxe i després cap a casa, en mig d'una operació sortida, que avui i aquest hora no es gens complicada.
El dia ha estat molt bonic, l'entorn preciós, les vistes son esplèndides, el sol no ens ha picat massa, he pogut celebrar la finalització del repte dels 100 cims amb els amics, ah ... i amb cava fresquet.
 |  |
0000000000000
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada