"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


divendres, 31 d’octubre del 2014

A casa nostra, CASTANYADA


NO PERDEM LES NOSTRES TRADICIONS, NI ESPANYOLITZAR-SE I MENYS AMERICANITZAR-SE 



000000000000000000000000


dijous, 30 d’octubre del 2014

Barrancs de Salanca i Viern, i Punta del Sales, des de Vallclara


Font de la Teula
Castanyers al Barranc de Salanca


Hem anat el Josep Maria i jo fins a Vallclara amb dos objectius, que ben be podrien ser tres. El primer, fer el vèrtex geodèsic de la Punta del Sales, segon passar pels castanyers del Barranc de Salanca, i si estem de sort veure'ls amb el color marronós de la tardor, i ja com a tercer, si es pot, recollir unes quantes castanyes per la celebració de la nit de demà. Aparquem a l'entrada, en el lloc destinat per això, i sortim quan son quasi les vuit del matí. Per fer el tomb he preparat un track amb trossos de sis que he baixat d'internet, a més d'algun tros que he lligat mitjançant els mapes.
Sortim pel Camí del Bosc, tot pujant. Al passar pel davant del restaurant que porta el mateix nom, ens surt a esperar uns gossos bordant, encara que no son gaire valents. Seguim el camí de Vimbodí i Riudabella. A la cruïlla del Barranc de Viern, seguim pista amunt, ja que tenia un waypoint que semblava que indicava alguna cosa interessant, però resulta que després de caminar uns quatre-cents metres veiem que no ens porta a cap lloc dels que volem anar. Retrocedim i arribem al Mas de Llana, completament reformat. Al davant hi ha una font, amb aigua, on parem a esmorzar. Mentre ho fem arriba un home amb un 4x4 a omplir unes botelles d'aigua, i ens comenta que el camí peron anirem està degradat per les motos, encara que ara no passen ho van deixar completament destrossat, a més s'ha perdut el camí vell. Després d'esmorzar ens desviem del camí per anar a visitar les runes del Mas de l'Anglès, totalment arruïnat. Pel que sembla tenia un pou que ens dona la impressió que era de gel. Tornem al camí i seguim amunt. La pista es converteix en camí, i entrem a la zona de castanyers. Anem mirant si trobem castanyes però en aquest tros estan agafades, i només queden unes poques que es deuen haver deixat. 
El camí va enlairant-se poc a poc, deixant a l'esquerra un font, que quasi no es veu, després la font de la teula al costat de les runes d'unes edificacions que pertanyien a les mines. Els colors tardorencs ja han arribat, per fi, a aquesta zona, els castanyers estan que se surten. A l'estona el camí marcat creua el barranc, encara que dona la impressió que abans el camí seguia per aquesta riba. Fins aquí el camí estava ben definit, i en canvi a partir d'ara ja no. Comença un tros amb una pendent molt forta, amb un rec en mig, excavat per les motos, segons sembla, que amb la destrossa i la pendent, fa que a moments hagi d'ajudar-me amb les mans. El paisatge continua sent magnífic, els castanyers aquí son mes grans i tots acolorits. Quan deixem una cruïlla a l'esquerra el camí s'aplana. I al poc arribem a una pista i al Coll d'en Ponç. 
A partir d'aquí anem buscant una possible pujada al cim, però la pista està molt retocada i a l'esquerra hi ha un bon talús i no hi ha forma de pujar, tampoc veiem cap possible camí o sender. Al final i en vista que no trobem un lloc idoni per on pujar, i al moment que estem mes a prop del cim, ens decidim a pujar al dret. Ens costa bastant i això que son una mica més de 50 metres de desnivell, amb uns 150 metres de recorregut. Ens anem trobant un munt de punxoses que ens barra el camí, però poc a poc anem progressant. Arribem a la part més alta però la vegetació d'alzines, encara que joves, no ens deix veure el vèrtex, i encara que passo dues vegades a prop seu no el veig, fins que el Josep Maria ho veu. La fotografia costa bastant fer-la, encara sort que porto el trípode.
A la baixada trobem un petit rastre, una mica més net, però els rastres van desapareixent, i es van ajuntant altres que baixant de dalt, però les continuacions cap a baix no les trobem. I el final, que es sortir a la pista, es una bona odissea, acabant-se baixant assegut i deixant-me relliscar. La pista es agradable, però la deixem per un sender bastant trillar, encara que no massa ample. Al poc parem a dinar, ja que ens ho hem guanyat. Després d'un tros molt bonic amb mirandes als dos costats, el camí comença a baixar amb decisió, per terreny rocós. S'arriba a una cruïlla, en mig del bosc, i a partir d'aquí es torna a repetir el mateix del tros dolent de la pujada, però ara en baixada. 
Es molt difícil caminar per aquesta pendent, en el rec quasi no hi ha lloc per posar els peus, s'ha de posar un davant de l'altre, i les vores estant molt plenes de branques i fulles, amb algun esbarzer sobrer i costa saber on posar els pals.
Al final arribem a un tros planer que ens porta a creuar e Barranc de Viern, per seguir el barranc avall. Passem l'Estret de Viern, un tros molt bonic i agradable. On el mapa senyala el Molí de Viern, només veiem les runes del que sembla un petit maset, a més està a uns metres del riu, i al costat d'aquest no es veu cap edificació ni cap runa. Senyal que no es aquí.
Tot seguint cap al poble, ens desviem per veure la Font Seca, encara que fa honor al seu nom. No reculem, ni seguim recte a buscar el camí de sortida del poble, si no que anem a buscar la pista, primer per un rastre, després per un camí vell, i quan aquest queda tapat (no ens fixem que es poc el tros tapat i que després segueix bastant be), pugem al dret a buscar la pista, només han estat unes poques passes.
Ja per la pista arribem al poble, entrant pel Pont Vell, romànic, i la Font de Sant Antoni. Creuem el poble, veient que l'ermita de Sant Antoni l'estan arranjant. Arribem al cotxe a tres quarts de sis després de fer uns setze quilòmetres, i sense poder fer una cervesseta ja que no hem trobat cap bar.
Avui ha estat un dia que m'ha resultat una mica agredolç, al menys al meu gust. Com a part positiva puc destacar la companyia, els magnífics colors vermells dels castanyers, la meitat dels camins que hem recorregut, el temps que ens ha acompanyat i les magnífiques visions des de les mirandes que hem anat trobant.  Per la part negativa una part del camí de pujada, des de que creua el barranc de la Salanca, es puja per un escòrrec amb una molt forta pendent de pedra petita i on quasi que no hi ha forma de posar els peus al seu rec, igual en un llarg tros de baixada (potser es que se m'ha fet llarg), a més d'arribar al vèrtex al dret i baixar per rastres difusos que s'anaven perdent i la dificultat de saltar a la pista. 











00000000000000000000000



000000000000000000000000000





diumenge, 26 d’octubre del 2014

50e Dia del Camí de Muntanya, Cardó



Antic Convent-Balneari de Cardó
Ermita de Sant Àngel


Avui es el dia que van triar per fer el 50è Dia del Camí de Muntanya, per ensenyar al mon excursionista els camins netejats que poden connectar les ermites de l'antic convent-balneri de Cardó. Ens hem ajuntat uns 400 excursionistes de tots els clubs de la zona i rodalies. Jo he anat amb en Jordi, i allí ens hem trobat amb el Josep Maria, fent el tomb els tres junts, entre mig de la resta. He de deixar ben clar que encara que sembli que en alguns moments pugui criticar en alguna cosa a l'organització, està lluny de la meva intenció, ja que crec que ho han fet magnífic, tant el treball de camp com la logística. Per mi un 10 total, però no vol dir que en coses puntuals hagi trobat a faltar alguna cosa, crec que també per poca atenció per la meva banda. Ja sé que seria demanar massa, però una cosa que he trobat a faltar ha estat un petits cartells amb el nom de les ermites, fonts, o altres punts d'interès. Repeteixo sempre amb bon rotllo i que més voldria que totes les caminades organitzades estiguin, al menys, com aquesta.
Nosaltres hem arribat una mica d'hora i el passar per la taula d'inscripció, a recollir la paperassa que donàvem ja que inscrits ja ho estàvem, ha estat sense fer cap cua ni aguantar cap aglomeració. Després el nescafé amb el pastisset i esperar l'hora de sortida, tot xarrant amb tots els coneguts que anaven arribant i he trobat, que per cert han estat uns quants. El cotxe l'hem deixat en un gran aparcament de la propietat, que avui han obert per poder absorbir la gran quantitat de cotxes i algun autocar.
La caminada ha començat cinc minuts abans de les nou del matí, segons el rellotge del meu gps. No acostumo a portar rellotge ja que amb el gps sempre puc saber l'hora que es. Només sortir ens hem saltat l'ermita de Sant Elias, que està a tocar a la carretera. Llàstima que no m'he adonat, ja que tenia intenció de fotografiar-les totes. Ens desvien per visitar la ermita del Carme, tot veien a dalt l'antic convent-balneari. Passem pel costat de les restes del Pantano. Després i reculant una mica pugem a la carretera, tot passant pel costat de lo Paller i ja enfilem cap a la Santíssima Trinitat, per un antic camí on es conserva algun tros de l'antic empedrat. Es digne de visitar el que era l'estable de l'ermita, amb els noms de les cavalleries. D'aquí a Sant Àngel i al Portell de la Creu de Cosp. Si la pujada fins aquí ha estat per escalfar-se una mica, ara ve la pujada de veritat, fins la Cova Lluminosa. Al que no estat mai aquí, sorprèn molt, es una de les que s'ha de veure. El camí passa pel mig, amb un camí amb restes empedrats i que fa esses pels marges molt ben construïts. Aquí ens donen unes mandarines per refrescar-se. Per arribar fins aquí s'ha fet un bon treball de neteja i recuperació, incloent unes fustes per assentar el camí i una cadena de seguretat, que crec sincerament que no faria falta, encara que passes pel costat d'un gran roc i el pas es estret damunt de l'assentament que he dit. Pugem una mica més a un mirador que hi ha.
Baixem un tros una mica dolent i planejant arribem al desviament opcional a la Roca Foradada. Pugem, jo tampoc havia estat mai, val la pena al menys veure-la. La sobrepassem a veure si veiem el camí que puja a la carena, però no veiem ni rastre, deu estar totalment perdut. Seguim avall, amb alguns trossos que han reobert al dret, sense seguir el que devia ser el camí vell, ja que aquests no saltaven mai els marges. Segurament perquè ja devia fer molts anys que devia estar perdut i el rastre que es van trobar els netejadors, era per on han reobert. Saltem, tal com sona, a la cruïlla que per l'esquerra va a la Cassola del Diable, i a la dreta el nostre camí que ens porta a Sant Roc, amb una font que raja. Aquí es la parada d'esmorzar.
Una vegada finalitzat seguim i passem per la Font del Prior, Sant Josep, la Font de l'Avellaner per sortir a la pista que es el Camí de Tivenys. En tot aquest tros ens hem saltat l'ermita de Santa Agnès, que des de lluny sembla que es la millor conserva la façana, no així la teulada. Parlat amb l'organització em comenten que el camí exacte no està completament localitzat, a més queda una mica lluny del tomb. Per la pista ens desviem a Sant Simeó Estilita (Ermita de la Columna), abans de pujar davant tenim la font d'aquesta ermita, sense aigua i sense aixeta. D'aquesta ermita no cal parlar gaire ja que es una de les mes conegudes, ja que quasi tothom que ha estat per aquestes contrades ha pujat. Una vegada hem baixat de l'ermita aconsellen als caminants anar avall, cap la sortida, ja que consideren que el queda es massa per l'hora que és. Es una mesura que fan servir en moltes caminades populars, per que els últims no arribin massa tard, però nosaltres tres diem que seguim.
Per un camí molt boscós i obac, netejat de fa poc, en quasi continua pujada ens porta, a Sant Onofre, ens hem hagut de desviar una mica, i a la Font de l'Argelagar, sense aigua però que té un aljub incorporat (maca de veritat), abans de tornar a tocar el Camí de Tivenys. Ens hem saltat l'ermita de Sant Jeroni, però està clar o passàvem per Sant Onofre i la font o ho fèiem per Sant Jeroni.
Aquí ja estan tallant la marxa, però nosaltres tres diem que seguim. Quasi que no veiem la ermita de Sant Joan, com tenim els escombres a prop no busco arribar-hi, només la fotografio des de la pista. Al poc de deixar la pista ja tenim els escombres darrera i que ens acompanyaran la resta del camí. Passem a tocar el Pouet de Sant Bernat, i l'ermita del mateix nom, es l'Ermita Cremada, es veu que va ser cremada en una de tantes guerres. Sense deixar de pujar arribem al Coll de Murtero, on hi ha les restes del que sembla un forn de calç. Una mica més de pujada i ja ve baixada que no deixarem fins al final. S'arriba al camí de la Font de Calces, que jo em pensava que era un camí bo, i a trossos han hagut de reobrir-ho i fer-hi una bona neteja, a trossos encara es veu el camí antic. També saltem algun marge. Ens desviem per veure l'ermita de Santa Anna, i ja cap el final, passant a tocar l'antiga muralla. A l'arribada ens saltem l'ermita de Santa Teresa. Al arribar ens donen beguda i pica-pica, d'aquest quasi no queda res, sort de la companya Cori, que ens ha guarda una mica. Nosaltres hem arribat quasi a dos quarts de tres, després de fer quasi onze quilòmetres, amb un dia bastant calorós, sort que hem anat la major part de temps per bosc i zones cobertes.

El Jordi i jo decidim de no quedar-nos a dinar, de motxilla, i anar-nos cap a casa. Bon dia de muntanya. Només queda tornar a felicitar l'organització, amb gent a tots els lloc possibles conflictius, i amb una esplèndida senyalització, que dono fe que des del Camí de Tivenys ha quedat tota treta, ja que ho he pogut comprovar al anar caminant al seu costat.  



Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.



00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dijous, 23 d’octubre del 2014

Cim i Santuari de Bellmunt des de Vidrà



Santuari de Bellmunt
Salt del Molí


El Josep Maria i jo ens hem anat fins a Vidrà, per intentar pujar al Santuari de Bellmunt. Pel tomb d'avui ens hem basat en el tomb de “Ramon Codina”, “Vidrà-Bellmunt-Molí del Salt”, feta al mes de gener de l'any 2012. Una vegada aparcats davant de la Casa de la Vila, sortim a un quart i cinc de deu del matí.  Sortim per la carretera tot seguint el GR3 fins al Coll de Vidrà. Allí tot seguint el Gr., deixem la carretera. La senyalització des de que deixem la carretera fins a Bellmunt deix molt que desitjar, es passa per algunes cruïlles sense pals ni senyalització. El camí fins el Coll d'Hi-era-de-massa es pista, però boscosa i molt maca. La tardor continua sense arribar, els boscos continuen verds. Abans del coll passem el Pla de Sivina, amb una bassa amb aigua de color verd, on hi han un grup de vaques i algun bou pasturant, passem el Collet del Llop, i la Creu de Fus, que no la veiem, potser ens havíem de desviar.
Una vegada al coll pugem cap a Bellmunt, per un camí que transcorre per una fageda molt maca. Fageda que continua verda sense canviar al color de tardor. A l'arribar ens trobem la sorpresa que la hostatgeria està tancada per vacances, nosaltres pensàvem fer el cafè després d'esmorzar, un altre dia serà. Pugem al cim, on hi ha una gran creu, un vèrtex geodèsic, i una capella, que es la Mare de Déu de les Alades. Es veu que igual que al cim de Sant Miquel de les Formigues, de Sant Hilari de Sacalm, en unes dades de final d'agost o principis de setembre, hi ha un gran holocaust de formigues voladores. Aprofitem per esmorzar i contemplar el magnífic paisatge, a l'est el Puigsacalm, el Puig de les Àligues, el Puig Curull i altres. Per l'altre costat i entre la vegetació es veu el Pedraforca. 
Una vegada esmorzats i fetes les fotografies de rigor tornem a baixar fins el Coll d'Hi-era-de-massa i seguim pel camí de la Baga de Canemas. Quan creuem el torrent del mateix nom s'ha d'agafar cap a l'esquerra, pujant una mica, per seguir en la mateix direcció que portàvem. Voregem el Serrat Alt i el Turó de Degollats. Trobem una font, d'on surt una petita corrent d'aigua. Hi ha una petita canalera que arriba a una petita presa feta amb unes pedres i on han rebaixat una mica el terra per fer que l'aigua s'estanqui. Després de la presa, l'aigua cau pendent avall sense control. Al poc ens desviem a veure la magnífica Tosca dels Degollats, per on baixa l'aigua de l'anterior font. 
Passem el Pas dels Degollats per anar a sortir a una pista. Fins aquest pas sempre hem anat per bosc, alzines i fajos entre els arbres d'aquests boscos. Ara i fins que deixem la pista anirem una mica per terreny obert. La pista la deixem per baixar cap al Salt de Molí. La baixada es amb forta pendent entre una fageda d'arbres prims i espigats. El Salt del Molí es un bonic salt d'aigua, al costat del Molí del Salt que agafava l'aigua del Riu Ges. Del molí només queden unes poques runes i la malesa que se l'està menjant, encara que han netejat una mica l'entorn. A peu del salt aprofitem per dinar. 
En comptes de sortir pel camí normal, pugem a la part de dalt del salt, on veiem que es d'on agafaven l'aigua pel molí i seguim per un roquer, netejat, i arribem al camí previst. Poc després de creuar el Ges, el camí passa pel costat del Molí Nou, també enrunat, però que si mires be, es veu el rec per on arribava l'aigua, creuat ara pel camí que seguim. Poc abans de creuar el Pont Romà, em trobat la cruïlla que va cap el Puig de les Àligues. El pont es d'aquells dignes d'admirar, pel temps que fa que està construït i el be que es conserva. Després d'un moment dubitatiu creuem el pont i seguim per un camí que remunta el riu per la seva dreta. Aquí deixem una variant que ens portaria a Vidrà, encara que no massa més ràpid. Sortim a una pista que es el Camí de la Vila Vella, per després d'una petita estona deixar-la per pujar cap el poble. La arribada es bastant lletja, potser el tros menys bonic de tot el recorregut. Entrem pel costat d'una serradora i en comptes d'anar cap el cotxe, ens anem cap l'ermita de Santa Bàrbara, petita ermita en un mirador, molt tapat pels arbres, però que encara conserva una mica de miranda.
Intentem veure la casa pairal de el Cavaller, no sabem exactament on es. El que veiem, sempre per fora ja que està habitat, es el Cavaller de Baix, on hi ha un antic paller del 1784. També hi ha una botiga de carns de la zona. Està tancada. Ens dirigim cap el cotxe, hi passem per davant del Cavaller, magnífica casa pairal. Pugem a veure l'església de Sant Hilari, podent veure la part de dins per una finestreta, i ajudat per la llum de la màquina de fotografiar. Finalitzat les visites ens dirigim al Bar Restaurant Els Caçadors a beure un cafè amb llet i un refresc, que ens ho hem guanyat. Hem arribat al bar quant manquen deu minuts per les 6 de tarda, després de fer uns catorze quilòmetres.
El dia ha estat molt bo, i excepte uns petits trossos del recorregut, sempre hem anat emboscats, amb molts trossos de fagedes, que tal i com he dit abans encara estan amb un verd llampant. Aquestes zones son d'aquelles que son molt boniques i agradables pels seus boscos, que desitjo que puguin conserva per molt de temps. I un altre vèrtex geodèsic aconseguit, i ja falten menys.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dimarts, 21 d’octubre del 2014

La veritat sobre la violència



Vídeo molt interessant encara que alguns puguin pensar que es xarrameca fútil.
Les ovelles no son pacifistes, son covards.


La violència es un altre forma de subjugació de la població.

0000000000000000000




diumenge, 19 d’octubre del 2014

Tomb al Pantà de Foix des de Castellet



Castellet
Font de l'Horta


Avui ens hem reunit dotze companys del grup dels “Caminants Tarragona” i un acompanyant, i ens hem anar a donar el tomb al Pantà de Foix, per això ens hem trobat a l'aparcament sota del poble de Castellet i hem sortit a tres quarts de nou del matí. Hem pujat al poble, hem passat per davant del castell, d'esquitllèbit passem a tocar l'església de Sant Pere, que està a la part alta. Aquí ens creuem amb una noia, que va sola portant una motxilla que quasi engruixa més que ella.
Seguim avall, per terreny boscós, fins a creuar el Torrent del Llampeig, La part abans del torrent està una mica brut de brossa, però es bastant estret i humit pel que no es gens d'estrany. De seguida agafem un sender que puja per la Serra Mala, es terreny rocós i no de massa bona petja, encara que es deix puja fàcilment. A mig camí passem pel costat d'un pi curiós, ja que el seu tronc puja recaragolat i abans hem deixat unes fites a l'esquerra que sembla que puja a una balma que es veu muntanya amunt.
Arribem a les runes de Cal Balaguer, després de deixar una cruïlla que baixa cap a Torrelletes. Cal Balaguer està completament menjat que la brossa, entre ella moltes punxoses, pel que es impossible entrar a veure les runes per dins. Encara queda en peu alguna cosa de l'estructura, però segur que durarà molt poc, ja que està completament badada. A la seva vora i en un pedrís, aprofitem per esmorzar.
Mentre esmorzem un moixonet està posat en una branca propera, de les més altes de l'arbre, nosaltres pensem que està esperant que finalitzem per donar-se un bon fart amb les molles i altres restes.
Només sortir, passem pel que havia estat l'era del mas, amb les runes d'una edificació al costat que segurament havia estat el paller. La meitat de l'era ha estat destrossada al fer la pista, l'altre meitat està molt malmesa, encara que conserva el marge de baix, a la dreta de la nostra marxa.
Ara ens ve una baixada per pista ampla de més de tres quilòmetres, en alguns moments la baixada es una mica molesta per la pendent. Deixem a l'esquerra el GR i poc després un altre pista que marxa cap el Pla de les Palmeres i cap a Vilanova. Creuem per sota de la carretera de l'Arboç i seguidament per sota de l'aqüeducte que porta l'aigua del pantà als regants. Deixem una carretera que puja a la presa i on hi ha el xalet de l'enginyer, agafant un sender que passa per sota la pressa. Ens veiem molt petits al costat de la gran paret que atura les aigües d'aquest pantà, i això que no es dels grans pantans.
Entrem en una pista vella, que segurament es va fer quan les obres de la presa, i que ara només queda un camí, ben marcat i trillat, ja que la resta de l'amplada ha quedat menjada per la malesa. Es veuen clarament les rodades de les btts que deuen gaudir baixant per aquí, sense una pendent massa pronunciada però fent esses. A l'esquerra ens queda una cabana de pedra, que el Jordi i jo anem a visitar. Es una cabana si no més curiosa, encara que quasi no queda de teulada. Amb una entrada on el forat de l'entrada està aguantat amb una biga, no la típica volta de pedra, i per dins s'eixampla cap a la dreta, amb una espitllera.
Seguim amunt. A la cruïlla per entrar a la presa ja ens està esperant tot el grup. L'aigua del pantà està calmada i la superfície està plena d'algues, igual qu'el sobreeixidor. Seguim pel camí que va vorejant l'embassament, que es completament planer i molt agradable, fins que arribem a l'alçada de Cal Bladet, on hi una uns pocs xalets. Ens desviem per una pista que puja de valent, encara que no es massa llarga, per agafar un sender que continua pujant, per terreny completament boscós, fins arribar a un altre pista, molt més bona i que planeja. Arribem a la Creu, on hi ha uns plafons i una edificació, que sembla abandonada, potser una antiga casa de colònies o casa rural.
Tornem a entrar en terreny boscós, obac i ombrívol que ens porta a la Font de l'Horta. Abans hem passat a prop d'una balma, que no m'he apropat ja que h havia una família fent-se fotografies. L'entorn de la font es un lloc molt agradable i humit, de gran bellesa, encara que de la font només en surt un petit rajolí, i l'aigua no arriba a la bassa, que fa molt de temps que està seca, però conserva molta humitat. Les pedres soltes que hi ha al fons estan ple de molsa. Hi ha unes alzines, crec, grans i fermes. A tocar la font també hi ha uns tancats de pedra, que segurament era per tancar el ramat i/o arrecerar-se els llenyataires. Aquí descansem una mica, ens refresquem i fem les fotos de grup. Jo tinc problemes en la maquina i en la que un company fa, sortint jo, ha quedat borrosa. Si que han quedat prou be les que he fet al grup, sense mi, està clar.
Ja seguim per un camí arranjat, amb escales i baranes de fusta, per on sortim al pont d'Horta que ens porta a la carretera en un tres i no res, i després de més quilòmetre de seguir-la arribem a on tenim els cotxes. Arribem quan manquen cinc minuts per les dues del migdia., després de fer més de tretze quilòmetres set-cents. Quatre marxem cap a casa a dinar i la resta cap un restaurant de l'Arboç on ho tenen encomanat.
Ha estat un dia molt agradable, tant en quan al temps com amb el recorregut, com amb la companyia. Es agradable periòdicament anar-se trobant els que havíem estat companys de feina, encara que com la majoria ja som jubilats, poc es parla de la feina, a més aquesta ha canviat molt de quan nosaltres treballàvem, però sense oblidar als que encara estan actius. El temps no ens ha donat la llauna, que es el principal, a més calor que fred. Aquesta any es una mica estrany ja que la tardor no acaba d'arribar, desprès arribarà, de sobte, el fred i ho matarà tot. Però que li farem. A continuar gaudint del temps mentre es pugui.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.
Aquest track que he linkad no es el meu, però com es igual que el que he fet, no vull carregar inútilment la pàgina de "wikiloc"










00000000000000000000000



000000000000000000000000000





Democràcia Orgànica


"El que no hi hagi consulta es una victòria de la democràcia (ORGÀNICA)"
"No hi ha referèndum perquè Espanya és una democràcia (ORGÀNICA) avançada".

(Dues frases del mentider i mesquí major de les espanyes, on es va deixar una paraula per dir. Entre parèntesis les he afegit per que s'entengui millor la frase.)

Segons el Wikipèdia: La democràcia orgànica va ser un règim polític dictatorial imposat pel general Franco des de l'any 1942, fins a l'època de la transició democràtica. No acceptava el sufragi universal, ni els partits polítics. Imposà un sindicat vertical únic, incloent als obrers, i als patrons, i totes les branques de la producció. El poder polític residia en el Cap d'Estat, mentre que les Corts, on hi estaven representats els municipis, els caps de família, i l'anomenat sindicat vertical (en realitat, l'esmentat sindicat horitzontal), col·laboraven en l'elaboració de les lleis.



000000000000000000000000


dijous, 16 d’octubre del 2014

Sobrepuny des de la Nou de Berguedà



Sobrepuny de Baix
Sobrepuny


El Josep Maria i jo ens hem anat fins a la Nou de Berguedà per pujar al Sobrepuny. Aparquem a l'entrada del poble, al costat dels contenidors, i sortim a un quart de deu del mati. La ruta que hem fet es la que explica en la web de l'Alt Berguedà, De la Nou al Sobrepuny.
Poc es pot explicar d'aquesta caminada que no estigui allí detallat, encara que algun dels detalls que allí s'explica no els hem vist. Com per exemple parla que abans de sortir a la carena es troba les restes de la cabana del carboner, nosaltres no ho hem vist. La font del Faig no la vam veure restaurada, o potser vam veure un altre lloc on surt aigua i ens vam creure que era la font., aquesta nostra no crec que estigui a cinc metres. Per arribar a la collada entre els dos Sobrepuny, ara hi ha traça bastant marcada. De baixada nosaltres no vam veure ni la pared de roca ni les tres pedres marcades, segurament no vam adonar-nos, o ens vam equivocar de lloc on mirar. Ni la casa Rossinyol ni la casa de Espades, ni la casa de Tor i ni la pared de Tor van aparèixer davant nostre. I la baixada està senyalitzada pel rastre de baixar els troncs, i durant la seva tala han llançat la brossa a les vores, o sigui que si havia algun camí que baixava més suau, crec sincerament que ha quedat tapat. Tota la resta de l'itinerari es segueix molt be, amb la guia i els senyals no hi ha cap pèrdua.
En quan a la nostra caminada, he de dir que una vegada passada les runes de Caselles fins passat el Grau hem estat trobant rovellons, pel que la ruta se'ns ha fet bastant llarga. Hem estat més de nou hores per fer els nou quilòmetres, encara que a mi m'ha marcat una mica més de tretze, ja que el meu gps m'està fallant, es veu que necessita la jubilació. Hem arribat a la Nou quant eren quasi les set de la tarda, després d'una agradable i cansada caminada i carregats de rovellons.
La ruta es molt bonica, dels que fan afició, encara que les rampes de pujada es deixen sentir, però el més pesat es la baixada, llarga amb forta pendent per on era un arrastre de troncs. Es passa per una fageda molt agradable, encara que aquí encara no han perdut el seu color verd, però tot arribarà, ja que en poc de temps entrarem en la tardor, referent-mi al temps no al calendari.
Poc més en puc dir. A l'arribar hem anat a visitar, per fora, el Santuari de Lourdes, que segons he llegit va ser el primer a Catalunya amb aquest nom. Teníem previst que a la baixada faríem un tomb per algunes fonts, molins i el Santuari, abans d'anar a buscar el cotxe, però arribant a les set no ho hem cregut convenient, un altre dia serà.

El track ho podeu baixar de la web indicada, no cap repetir inútilment al wikiloc. Per les fotografies, aquí










00000000000000000000000



000000000000000000000000000



diumenge, 12 d’octubre del 2014

Res a celebrar


Avui, 12 d'octubre, dia que va començar la conquista de les amèriques amb la conseqüent massacre dels pobles natius i on van fer entrar la religió a cops de garrot, menyspreant la autòctona.
Saqueig total de les terres conquistades que va comportar portar les riqueses a les espanyes, per afavorir la vida dissipada del poder establert i poder finançar les guerres. Aconseguint fer rics als pirates, alguns sota les ordres directes de la reina d'Anglaterra, i per altre costat, quan es va acabar les riqueses a saquejar, va començar el declivi de les espanyes, ja que van ser tant babaus de no invertir el valor saquejat i com sempre el van "fondre" en despeses inútils. El poder va gaudir mentre va durar, i les guerres es van perdre totes.
En aquells temps "En españa no se pone nunca el sol". Doncs mira on hem arribat, a ser un desastre total.

Foto de: El Norte

0000000000000000000000


dijous, 9 d’octubre del 2014

Muntanya de Nargó des de Coll de Nargó



Balma pujant a Montdellit
Sant Climent de Coll de Nargó


Avui el Josep Maria i jo ens hem anat fins a Coll de Nargó, per pujar al vèrtex geodèsic de la Muntanya de Nargó, o Montdellit. Hem aparcat a la petita plaça de l'Ajuntament i hem sortit quan passaven cinc minuts de les nou del matí. El començament coincideix amb un tomb senyalitzat com Tomb del Coll Piquer. La sortida es anant a buscar El Mirador, on hi ha una placa, i més enllà una creu i una senyera. Fins el Coll Piquer es un camí agradable, que alterna bosc i roquer, entre ells el Roc Roi, dit així, em penso, pel color rogenc de la seva pared.
Al Coll Piquer hi han els Gegants del Coll Piquer, tres grans torres de pedra, en una ens hem fitxat que hi han xapes d'escalada. Al poc deixem la pista, que es la carretera de Montanisell i que per un desviament, pista bastant malmesa, es pot pujar a dalt de la carena del Montdellit. Tot aquest tros es per on baixarem. Agafem una pista poc freqüentada a la dreta, que finalitza en sec. Al començament hi ha un cartell de fusta, que quasi que no es llegeix, i que ens indica que anem en bona direcció. Quan finalitza, se segueix per terreny completament rocós, que segurament era camí de bast, i on costa trobar les esses per anar guanyant alçada. Es pot anar al dret però continuo amb la meva mania d'intentar seguir sempre el camí correcte. Primer puja i es va separant del barranc, però després planeja i es va acostant. Trobem marges en mig i a la dreta del barranc. Abans de creuar-ho parem a esmorzar. Creuem on comença les dues barrancades, la que pugem i altre que comença cap a l'altre vessant i per un camí una mica trillat comencem una pujada, que poc a poc es va fent mes feixuga. Des d'on esmorzàvem vèiem una gran penyal amb un arbre sec dalt, i ens semblava que estava molt amunt, doncs al poc ja l'hem sobrepassat. 
El camí entra en una canal on la pendent s'accentua bastant, acostant-se a la pared. Hi ha un tros que el  camí passa per la roca, que amb la pendent que té, es fa dificultós pujar. Quan el camí tomba a l'esquerra veiem una balma situada a la mateixa pared que hem deixat, pared que puja  fins bastant més amunt. Anem a visitar-la, hi ha un mur de pedra i molts restes d'haver estat un/s ramat/s de cabres tancat. Seguim amunt i al poc trobem un pas de corda, que potser de baixada es necessita però no cal quan es puja. 
Anem seguint en direcció oest sense deixar de pujar, amb rampes que es deixen sentir. Fins que hem de girar completament al nord. Primer anem a visitar un altre balma, on també han estat tancades les cabres, però aquí no hi ha mur de pedres, hi han unes tanques mòbils de ferro, que ara estan llançades per l'entorn. Continuem amb unes altre rampes fortes, on hi ha un altre tros de corda que ajuda. Al poc sortim del bosc i la pujada es suavitza. Abans d'arribar a la pista de la carena, ens desviem a la dreta per veure unes petites andròmines que sembla que era per recollir aigua. 
Mentre pugem a la pista en Josep Maria troba els primers rovellons del dia. Seguim la pista a la dreta, per deixar-la per anar al vèrtex. Des d'aquí molt fàcil i amb poca pendent. Fem les fotos de rigor i tornem a la pista, i la seguim en direcció nord-oest. No trobo una possible drecera, potser on tenia marcat el waypoint, extret de l'ortofoto, ens teníem que haver ficat, fet que era possible, però sense camí ni rastre visible. El camí va girant cada vegada més cap a l'oest, i la pendent de baixada es va accentuant. El Josep Maria torna a trobar algun rovello més. 
Abans de trobar la pista que ve de Montanisell ens parem a dinar que ja toca. Després ja no la deixarem fins el poble. La pista es una mica pesada, però compensada per la visió que es divisa. No trobo un altre possible drecera i això que aquesta semblava molt maca, quan trobem la sortida, amb l'enllaç amb la pista. Tornem a passar pel Coll de Piquer, on hi ha parada una autocaravana i una senyora s'està mirant el penyal on hem vist les xapes. 
Ja només cal seguir fins el poble, donar un petit tomb per ell. Anar a fer la cervesa que ens hem guanyat, agafar el cotxe i anar a visitar, per fora l'església de Sant Climent de Nargó, romànica. I ja cap a casa, donant per acabat un bon dia de muntanya. Avui hem fet aproximadament uns catorze quilòmetres i hem estat vuit hores i mitja. S'ha allargat per la recollida de bolets, ja que hem trobat uns poquets. El temps ha estat bo i solejat però sense carregar massa. 

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí
El track no ho puc posar, ja que he tingut problemes amb el gps. Està molt malalt, morent-se.


00000000000000000000000



000000000000000000000000000