"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 30 de setembre del 2010

Que s'investigui la participació de l'església en el genocidi franquista


Per justícia, i no per venjança, s'hauria de portar endavant la resolució de l'any 2006 del Parlament d'Europa, que els nostres governs s'han passat per ... (allà).
Ja hi ha prou que aquests polítics, i això que alguns es diuen d'esquerra, facin el possible per què no s'avanci en la restitució de la memòria històrica i que consideri l'església intocable.

dimecres, 29 de setembre del 2010

El Parlament Català vota a favor del blindatge dels Correbous

Catalunya va aconseguir portar al parlament una iniciativa popular (I.L.P.), per aconseguir l'abolició de les curses de braus, amb el propòsit d'evitar el maltracte animal. El parlament va votar a favor de l'abolició, però quina sorpresa vaig tenir al comprovar que a la votació es va separar els correbous dels braus. I per culminar-ho ara han votat pel blindatge dels correbous, o sigui que ha tornat a imperar el pensament dels possibles vots que es perdrien a les Terres de l'Ebre, del que la societat Catalana, en la seva majoria, demanava, que era donar un pas més endavant amb el tracte amb els animals.
El mes greu es que a banda que donem munició als nacionalistes-espanyolistes, en que ho tenen clar que s'ha prohibit les curses per què es un símbol de l'espanya (actualment, vella i caduca) i no per estar a favor del no maltracte animal, es que a la gent com jo, que varem posar la nostra signatura en aquella I.L.P., creiem que els espanyolistes tenen raó.
El maltracte animal no necessitaria fer lleis i discussions parlamentaries, només cal llegir la Constitució i es podrà comprovar que les curses, correbous, “toro embolao”, etc, no s'haurien d'autoritzar, però ja sabem que de la Constitució només es fa cas els articles que al poder (o dels que el volen) els interessa. Canàries fa molts anys va prohibir les curses, i ara Extremadura ha prohibit els correbous, mentre que a Catalunya els polítics ens prenen el pel (una vegada mes).
Parafrasejant a Lluís Llach, podíem dir:

No era això, companys, no era això
pel que varen votar tanta gent,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

O si tenim en compte com es porta tota la política actual a l'estat espanyol, podríem fer cas del text sencer de la cançó:

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

Companys, No és això. Del disc: El meu amic el mar (1978). Lluís Llach,

dimarts, 28 de setembre del 2010

Espanya condona al Congo tot el seu deute

Fa uns dies vaig llegir una noticia que em va fer pensar: “Espanya condona al Congo tot el seu deute, que ascendia a 224 milions”. Vaig començar a mirar per “inet” noticies de la República del Congo, tot pensant que si espanya condona el deute vol dir que a més de pobre, es un país democràtic, amb poques riquesses (cosa que no es el que tenia entès), podent arribar a pensar que es lògic per ajudar-ho a sortir endavant, però que si fos així crec que hauria estar molt millor posposar el deute els anys que convingues, sense interessos, en espera de temps mes favorables pel Congo, i que, a més, allò suposaria una millora econòmica que es repercutiria en la qualitat de vida de la població.
La meva sorpresa va anar en augment mentre llegia noticies del país, però el pitjor va ser al llegir aquest comentari del blog de “El Proyecto Matriz”, o aquí en format pdf.
O sigui que condonem un deute que no beneficiarà en res a la població, per què continua sent un país dictatorial amb menyspreu total als seus habitants i als drets humans, amb habitants que estan en la misèria quan el país es ric en minerals, que està dominat per les multinacionals estrangeres que l'estan saquejant amb el beneplàcit dels governants que son titelles de dites multinacionals, i amb gran despesa en armament per dominar millor al seu poble.
El que em va xocar molt es que la noticia de la condonació va aparèixer en uns pocs mitjans de comunicació i sempre en el que diríem lletra petita, sense que ningú hagi aixecat la veu per protestar, cap partit polític (ni els d'esquerra), cap sindicat que estan en contra de les mesures econòmiques del govern (en contra amb gran part de raó -no tota-), cap mitja de comunicació (ni els que es diuen progressistes, està clar que els diaris ho tenen magre el protestar per què viuen bastant de les subvencions del poder en forma de subscripcions), ni ho he vist en cap associació dels drets humans.
No es pot condonar a un altre país res que no serveixi per millorar la qualitat de vida dels seus habitants, no pot ser que es faci servir els diners de ningú per que els nostres governants es netegin la consciencia (que pel que es veu no en tenen). Crec que una condonació d'aquesta mena, a un país com aquest, atenta contra els drets dels espanyols, als que, pel mals governs que hem tingut des de fa molts anys, ens ha portat a una crisis com l'actual, amb una tassa d'atur inconcebible i amb una reducció molt notable de les ajudes socials.
Deixo això aquí com part del meu dret a la rebequeria i sent conscient que la meva veu es perdrà al desert.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Columbari Romà (Vila-rodona)


Extret de la pàgina del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona:

"Edifici funerari construít al segle II dC, sembla relacionat amb una vil·la pròxima, situada a la ribera esquerra del Gaià. De planta rectangular, està bastit amb carreuons a sobre d'un podi decorat amb arcuacions; el cos central presenta falses pilastres dòriques i estava cobert amb teulada a doble vessant. Els murs de l'interior conserven part de l'estuc original i els sis petits nínxols o fornícules (loculi) en què hom dipositava les urnes amb les cendres dels difunts. Recentment ha estat objecte d'importants treballs de restauració".

Les coordenades son, Datum WGS84, Projecció UTM, Norte 31T, x362402 y4574042, altura 236 mts..
Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.
000000000000

dissabte, 25 de setembre del 2010

El circo

Copiat de la pàgina de Alberto Vázquez-Figueroa de Alberto Vázquez-Figueroa, del 06/09/2010. M'he pres la llibertat de traduir-ho.

"Hi havia una vegada un circ que amargava sempre el cor…!
Plagat de pallassos, serps i caimans…
el director d'orquestra era un bufó
Els nens no reien i els seus pares ploraven
a causa que hi havia massa “senyories”…
i ni un sol senyor".

Crec que molt encertat.

dijous, 23 de setembre del 2010

Recerca de la Cova de la Vila

A l'església de Sant Esteve - Cova del Corral

Per avui hem quedat en Joan Josep i jo anar a La Febró a buscar la Cova de la Vila, cova de la quasi no hi ha informació a banda del treball que varem fer en Salvador Vilaseca i l'Albert Prunera, on van efectuar prospeccions arqueològiques. Aquesta cova a més, te historia, aquí es van amagar unes poques persones durant la guerra civil. Per veure l'únic document que jo he trobat a “inet” i que en parla el podeu trobar aquí. Per “inet” es troben varis articles que en parla del que diuen Cova de la Vila, però no son d'aquesta cova, sinó de la Cova del Corral.
La referencia que tenim es que està entre la Cova del Colom i la Cova del Corral, a la raser sur de la Serra Plana, i quasi a tocar al Barranc de la Cova del Corral. Som conscients que trobar-la amb la ressenya que tenim serà difícil, però estem esperançat a aconseguir-ho.
Ens trobem a quarts de vuit a Alforja i anem fins a La Febró, aparcament a la plaça al costat de la cabina telefònica i ens preparem per sortir. Ho fem quan son quasi un quart de nou. Anem fins el cementiri i agafem el camí de la Cova del Corral. El camí va pujant, està tot bastant humit de les pluges de dies anteriors, hi ha un ambient de molta xafogor.
Passem les runes del que era un maset, que deixem a la dreta, i quan ens sembla que estem sota el lloc aproximat, deixem el camí i pugem per rastres, pendent amunt en direcció a la paret. Costa bastant arribar, encara que hi ha rastres, el camí està brut amb uns quants pins i bastants rames caigudes. Arribem a la paret, i la anem resseguint cap a la nostra esquerra, trobem una serie de petites balmes i coves, també trobem un surgència, molt humida però sense aigua. Reculem sempre, mes o menys, a ran de pared, trobem un pujador, encara que seria una mica difícil per a mi, i ens allarguem fins a la Cova del Corral, lloc on esmorzem. Avui el lloc te un encant especial, que no jo havia vist mai aquí, l'aigua cau per la paret fent una petita cascada. Aquesta Cova del Corral hi ha molta gent que la confon amb la Cova de la Vila, potser es la manca d'informació que hi ha, incloent els mapes actuals.
Després d'esmorzar tornem a la carga, baixem pel camí del Barranc de la Cova del Corral, per tornar-se a enlairar per buscar la cova a mig aire, en comptes de pegada al cingle de dalt com hem fet abans, anem a buscar-la en un cingle que està mes avall, o sigui entre el camí i la part de dalt. Tornem a barallar-se amb la vegetació, la sort es que hi ha pocs esbarzers i arítjols Després de bastants punxades i esgarrinxades, i de pujar a alguns roquers, decidim deixar-ho estar per avui.
Regressem al poble, arribem quasi a l'una del migdia, on trobem a dos persones de mitjana edat que estaven treballant en uns baixos i anem a preguntar-lis si coneixen el lloc, un d'ells ens explica que un dels que es van amagar era el seu pare. Des de La Febró ens indica el lloc on es, encara que ens reafirma que no es veu fins que un no hi es a l'entrada mateixa, a més ens dona indicacions on es troba un altre cova que es on els amagats guardaven bestiar per alimentar-se.
Ens anem a casa amb una mica de mal sabor, al no haver complert el primer objectiu, hi havien altres per fer avui que ja no hem pogut intentar. Però el que si ha estat positiu es un altre matinal muntanyenca i comprovar que encara que bastant brut i perdedor, es pot passar entre la Cova del Colom i la del Corral, la primera amb sortida cal a la Serra Voltor i la segona cap el Plans de l'Ermitanet.
Quedem per tornar un altre dia.
Com es normal no hi han tracks, a mes dels tombs que hem fet, al passar tant de temps pel costat de les parets, el gps agafa molts rebots de senyals.

Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.
0000000000000

dimecres, 22 de setembre del 2010

El Grau del Carabassal (2)

Ahir vaig posar la primera part de l'article que es va publicar a la revista Vèrtex, a l'any 1989, article signat per l'excursionista reusenc Ramon Cuadrada i Ornosa. La primera part era la redescoberta del grau, avui transcric la segona part, que tracta del traçat de la ruta, que es exacte a l'actual, només canvia la part artificial instal·lada que avui es molt millor, amb ancoratges i escales metàl·liques.

"Per a dirigir-se al grau del Carabassal se surt de la Morera per la carretera de Cornudella i s'hi camina fins a sobrepassar la Creu Missional, que resta a la dreta. De seguida es veu un bon sender a mà esquerra i que cal prendre: es el camí dels Fareus. De cop, hom s'hi enfila dreturerament, per a fer després alguna lleu ondulació tot seguit pa­ral·lel a la moderna ruta, que va quedant en sota. Mes enllà es planeja i es torç a l'esquerra, a poc després es puja esbiaixadament de cara al cingle fins que s'abasta una amplia i pedregosa feixa curulla de botges i d'algun pinetell. S'entra a la Devesa del Grau i es va de pla o pujant poc en direcció a llevant. Els cingles de la Falconera i del Racó dels Boixets, aquest davall el grau dels Barrots, tanquen, majestuosos, el costat esquerrà. Al fondal de la dreta, hi queda el Racó del Federico. Es baixa cap al barranc de la Desenrocada de la Roca a les Onze, eixut i obstruït per grans daus minerals caiguts del cingle. Se'l travessa, es puja i es planeja. A baix al costat dret, s'hi veu la Moleta, elevació corn una plataforma que s'ai­xeca pel damunt del coll de la Coma. El terreny es pelat i grogós. Es fa un lleu retomb i després s'entra al Racó del Còdol Badat, amb restes d'antics conreus encara prou evidents. Es passa a frec d'una roca balmada, a l'esquerra, i es baixa per un marge esventrat fins a assolir el fons de la depressió. Es puja rectament i la senda s'enca­mina cap a una gran torre de conglomerat obert pel mig, i que a la Morera coneixen corn el Còdol Badat. El camí, amb una certa gràcia, passa pel congost que formen les dues meitats del bloc. En arribar a l'altre extrem, si hom es gira enrere podrà albirar el poble de la Morera emmarcat entre dos murs de roca. Es puja lleument amb tendència a l'esquerra per damunt d'un sòl pobre. La senda va millorant i es fa mes visible. S'arriba a un colletó i es va de pla cap a l'esquerra, passant a la vora d'un magne roc. Es voreja una petita depressió i es fa cap a una antiga carbonera, passada la qual es planeja entre botges i se segueix en suau davallada. El pany de cingles que es té a l'esquerra, encara una mica distanciat, es im­ponent, i s'hi destaca un monòlit conegut corn la Roca del Xollat. El camí no es accidentat. Es pas­sa una torrentera i després una altra, anomenada el Sac del Portaler, que quan plou molt porta més aigua que el barranc de la Grallera. Es va entrant a la partida dels Fareus. El paratge esdevé més boscós. Es torna a pujar una mica i s'arriba a una colladeta, on pot donar-se per acabat el camí dels Fareus seguit fins ara.
En aquest punt, cal decantar-se en angle recte cap a l'esquerra, encarant-se amb el cingle. Co­mença la segona part de la pujada al grau del Carabassal. La senda és ben acusada i ben aviat s'enfila fortament i sostingudament. Es fan revolts i es creua una tartera. Se segueix amunt i no es tarda a fer cap al peu d'un cinglall que se supera fàcilment. Se segueix algunes passes i abans que el camí s'inclini a la dreta es pot anar a la cova dels Fareus, que és a tocar, excel·lent recer, bon mirador i sopluig en cas de mal temps. Si s'hi ha anat, per continuar es davalla fins a retrobar la senda, que ara marxa arrapada al relleix de la roquera. Es torna pujar per dins d'un còrrec i es fa cap a la base d'un cingle inclinat i poc compac­te, amb abundància de preses per a enfilar-s'hi. S'hi puja, i en esser al capdamunt la senda reapa­reix i marxa cap a la dreta alhora que descriu un arc de regular pendíls. Els panorames van gua­nyant espectacularitat cap a totes bandes. Es con­tinua ascendint per bon camí, tot adaptant-se a la trencada morfologia del terreny, i es fa cap a un altre cinglet que s'ha de superar per dintre d'una curta però aplomada canaleta, equipada amb claus passamans. Cal posar atenció en aquest tram.
Superada la dificultat, el sender s'enlaira es­tretit i en revolts fins a guanyar un relleix supe­rior. Es tomba a la dreta i a l'esquerra, marxant de pla un curt lapse. Es connecta amb una tartera molt inclinada que es puja fins allà on es veu que la senda reapareix a ma dreta. Es va amunt,
ara la proximitat dels cingles ja es ben notòria. Es planeja i es davalla al caire del penya-segat dreter, i de seguida s'és a tocar de les altes parets cinglerenques de mà esquerra. Es van succeint colpidors balmaments i desploms, i es puja i baixa just a creuar el solc del torrentó que neix a la base del grau. Es torna a ascendir breument fins que en una mena d'ample replanell es topa amb el darrer mur de cingle, i el camí s'acaba. S'és al peu del grau del Carabassal, format per una paret escalonada gairebé vertical d'un quinze a vint metres d'altura al costat dret, mirant des de baix, i per una profunda canaleta obrada per l'ero­sió de les aigües que davallen del comellar que hi ha al damunt. Entre el primer tram d'aquella pa­ret, a uns tres metres del sòl, i la canaleta esmen­tada, al cingle presenta una estretíssima lLleixa que s'aprofita per a guanyar-la, tot marxant obli­quament cap a l'esquerra i ascendint cosa d'un pare!l de metres.
Per a superar el grau, cal pujar seguint la suc­cessió de claus i d'altres suports distribuïts al llarg de tota la roquera i per dintre de l'escletxa. En esser-hi al capdamunt, aixi que s'ha posat el peu al comellar, cal inclinar-se una mica a la dreta i seguir la direcció d'un còrrec. Es troba una tarte­reta i es passa anant cap a la seva dreta fins que s'acaba. Es torça a l'esquerra i es puja en direcció a les primeres roques que sobresurten del cingle que separa el comellar que es té a l'esquerra de la recingla per on es va a la Cova Santa. S'és a la Roquera dels Grèvols. Des d'ací es poden pren­dre dues direccions: per l'esquerra anant recta­ment a trobar l'inici de la raconada, enfilar-se sen­se camí al vessant del contrafort que davalla per la banda de la Roquera, i en menys de deu minuts atènyer l'esquenall de la serra Major, enfront d'un ramal del barranc de les Falles. Si se segueix l'altre itinerari, que és el que s'aconsella, en tocar la Roquera dels Grèvols, cal marxar cap a la dreta prenent un corriol protegit per una gran roca que té a la dreta. Es decanta després a la mateixa ma i es baixen uns quants metres, ara fins a situar-se al mateix caire del balç. S'ha entrat a la cingla del Rodés i de moment es camina entre arbusts i de seguida tocant a la paret de conglomerats, de la qual s'ha de procurar no apartar-se gaire. El pas no ofereix dificultats, però encara que sigui destriable s'ha de posar cura a no desviar-se'n. L'in­dret va prenent un gran to a causa de les característiques que mostren els cingles. Es passa per un congost, es gira a l'esquerra i es puja fort per a anar a passar entre dues fraccions de cingle altíssims que recolzen d'un en l'altre per la part superior. El terreny es torna més accidentat i obli­ga a pujar i baixar. El carrasclar domina per arreu. Es passa un tram més pelat i es fa cap a una placeta obaga amb grèvols i galzeran. Es prosse­gueix i es passa un breu grauetó. La cingla per on es ve perd frondositat. Es fa un últim retomb pel peu del cingle allí on a mà dreta queda com un taulell decantat. S'acaba la cingla del Rodes.
Se'n surt per una mena de portellet tot des­cantant-se a l'esquerra i davallant cap a l'ampla clotada del barranc dels Racons del Moloner. Es deixa la proximitat del cingle i per carrerany visible es contorneja la totalitat de la raconada. Es camina pujant per sobre d'un ample corregall, alhora que hom s'encamina de nou a retrobar el veïnatge dels cingles. Ni que la senda no hi arribi ben be, abans de decantar-se a l'esquerra val la pena de guaitar a la timba per contemplar el grandiós panorama que hi queda al dessota, amb el mas d'En Racó presidint el fondal immediat. Es torna al viarany i es puja lleugerament, en direcció N-NE. De seguida apareix el Clot del Moloner, amb el llom de la Cova Santa a primer terme, a la base del qual cal anar tot baixant.
Es deixa aquest indret a l'esquerra, i per una o per l'altra senda es va en direcció de la cova del Moloner. Abans d'arribar-hi, es pren un sen­deró a la dreta que de moment marxa cap al S i després de decantar-se a l'esquerra es posa a sobre de l'esquenall del contrafort sota el qual hi ha la balma del Moloner, i que davalla de la capçada superior. Després, la sendereta millora i acaba per soldar-se amb el camí d'Albarca a Cabassers, que marxa per la serra Major.
Per part de l'Associació Excursionista de Reus, a la qual pertanyen els excursionistes que s'han esmentat, hi ha intenció de procedir a senyalitzar dignament i sòbriament l'itinerari sencer del grau del Carabassal. Mentre aquest projecte no sigui realitat, a continuació es donen els temps que s'es­mercen a fer el recorregut, per trams, aixi de cara amunt com viceversa, fent la lògica observació que els horaris mai no pretenen una rigorosa exac­titud, per be que aquests s'hagin pres en diverses ocasions i fent l'itinerari distintes persones.
Temps de pujada, per trams:
La Morera-Grau del Carabassal: 1,05h
La Morera-Serra Major: 1,15h
La Morera-Cova Santa: 1.30h
La Morera-Serra Major: 1,45h
Temps de baixada, per trams:
Serra Major-la Morera: 1,00h
Serra Major-Cova Santa-la Morera: 1,25h"

En aquests moments el camí està senyalitzat, netejat i degudament equipat. La neteja ha estat efectuada pel Consorci del Parc Natural del Montsant.
Tinc confiança que la revista Vèrtex, que pertany a la F.E.E.C. no es prengui malament el que hagi posat, al meu blog, un article seu. Es tracta d'un article de l'any 1989, anomeno les fonts d'on ho he extret, i les meves intencions només es col·laborar amb el mon excursionista, ajudant-ho a la mida de les meves possibilitats d'una manera totalment altruista.
Confio que aquest article pugui ser d'utilitat.

dimarts, 21 de setembre del 2010

El Grau del Carabassal (1)

A l'any 1989 a la revista Vèrtex es va publicar aquest article, de Ramón Quadrada, amb referencia a la redescoberta i reapertura de Grau del Carabassal:

"El grau del Carabassal, per R. Quadrada i Ornosa

L'any 1972, Josep Porqueres, de cal Rosalí de la Morera, contava al seu familiar, l'escalador i excursionista Josep Maria Jansà, també descendent d'aquell casal morerí, com de jove ell i el seu pare en ocasions havien assolit la serra Major del Montsant pujant-hi per un grau que només utilitzaven els talladors de fusta, situat als cingles veïns del mas d'En Racó.
Josep Maria Jansà i els seus fills, recollint les indicacions del seu parent, intentaren de localitzar el pas del Carabassal tot cercant-lo per la part superior de les cingleres suspeses al dessota deis comellars dreters propers a la Cova Santa. Al primer intent ja ho aconseguiren, però els calgué guanyar el repeu del grau bo i despenjant-se una quinzena de metres amb l'ajut de la corda. Aquell mateix dia, per facilitar-se l'ascensió i el descens en endavant, els Jansà tallaren una alzina i la col·­locaren provisòriament a la vera del pany de cingle vertical i lleugerament extra-plomat que forma el primer tram del grau. Després marxaren enllà sense llei de camí i amb un enutjós descens aconse­guiren sortir del laberint de recingles interposat entre el Carabassal i els tres-cents metres de des­nivell comptats des d'aquest fins a l'indret que tenien escollit per atacar l'itinerari des de la part baixa del Montsant. Al mateix temps, amuntegaren pedres als llocs en el pas era confús o bé compromès.
Així havia estat redescobert el grau del Cara­bassal, però per a ésser útil a l'excursionisme calia posar-lo en condicions.
Dos diumenges després, un altre equip format pel matrimoni Adserà Vergès, Maria Magdalena Mon­teverde, Ramon Quadrada i Ramon Sabaté, aquest darrer de la Morera, sortia del poble pel vell i perdut camí dels Fareus amb la idea d'enllaçar amb part de la ruta seguida per Josep-Maria Jansà. El grup pogué situar-se al mateix peu del grau, mal­grat la boira i la fina pluja que feien lliscadís el paratge. De retorn, posà fites als punts que li sem­blaren més encertats per a traçar la senda que hauria de conduir fins al grau, mentre tots s'ado­naven de les grans possibilitats d'aquell sector del Montsant.
D'altra banda, Ramon Quadrada i la seva espo­sa també havien localitzat el grau del Carabassal per la part de dalt, però no atansant-s'hi directa­ment des de la vertical de la serra Major, sinó fent-ho des de la Cova Santa, vorejant quasi de pla el barranc deis Racons del Moloner i la cingla del Rodés. Avançant per aquests indrets, barrats per la vegetació i una timba de més de cent me-tres, assolien el propòsit voltats de topants de gran bellesa i atractiu, sense dubtar a escollir-los com a itinerari d'entrada i de sortida del grau per la seva part superior.
Josep-Maria Jansà, be que espaiadament, ha tre­ballat quatre anys en l'obra de condicionar els diversos cingles pels quals va passant la ruta a mesura que hi ascendeix, fent dringar el martell sobre la roca, portat al muscle juntament amb les eines i altres materials que ara ja formen part de l'entranya montsantina, per tal de donar segu­retat als qui vulguin utilitzar el grau. Per la seva part, Maria Magdalena Monteverde, Ramon Quadrada i els veïns de la Morera Ramon Sabaté, Joaquim Figueres i els germans Joan i Josep March han procedit a la total recuperació del camí dels Fa­reus, d'uns dos quilòmetres de llargada i en molts trams emboscat o be perdut, així com a l'obertura de passos als sota-cingles i relleixos, feina portada a cap sempre des d'una mira purament excursionista. El treball ha estat lent, però la satisfacció d'haver donat als muntanyencs un itinerari del tot inèdit alhora que molt bell —potser el mes bell dels d'aquesta part del Montsant— fa que l'esforç es doni per ben emprat.
Segons explica Josep Porqueres, per a superar el grau del Carabassal, s'aprofitava una alzina pro­pera al cingle, que servia per a recolzar-s'hi. Aquest arbre, ara desaparegut, es el que sens dubte va nominar el grau, per tal com del suro, producte d'una varietat d'alzina, també se'n diu “carabassal”. L'alzinar és abundós tant a l'esquerpa i feréstega recingla on hi ha obert el grau com al veïnat, i res no hauria tingut d'estrany que aquell exemplar que feia de pujador hagués pertangut al tipus d'alzina surera.
No cal dir que el grau del Carabassal nomes accepta el transit de persones, i encara amb certes restriccions, car l'itinerari té trams bastant delicats.
Considerant-lo sols excursionísticament, des que es pren el sender que hi porta fins una hora i mitja després, a les envistes de la Cova Santa, la cursa es una continuada successió de panorames cinglerencs —els millors del Montsant son al terme de la Morera— i de profunditats veïnes i allunyades. En cap altre grau no es tan duradora la sensació de trobar-se al regne dels conglomerats, que prenen formes i coloracions més que notòries. Aixo contribueix a fer que des d'un angle fotogràfic l'obturador trobi temes per a moure's a discreció. Les sorpreses que va mostrant el rocam muden tant alhora que s'avança cap a dalt del grau com una vegada se l'ha traspassat.
El grau del Carabassal, es aconsellable de fer-­lo si es vol anar vers al costat oriental del Montsant o si se'n ve; cal remarcar, però, que passar-­lo de cara avall exigeix un xic d'atenció".

Després hi ha la descripció de la pujada al grau que, a part del material artificial, es el mateix que l'actual. En pocs dies ho pujaré.

dilluns, 20 de setembre del 2010

S'ha mort un gran lluitador per la llibertat

A les meves humils pàgines del meu blog no podia faltar un comentari sobre el gran personatge aragonès que ens deixat.
Va ser cantautor, escriptor i polític espanyol, diputat al Congres, per la "Chunta Aragonesista", durant dues legislatures, que va tenir el valor de plantar cara a tots els impresentables que fan de polítics, tant d'un costat com de l'altre (hi ha diferents costats e ideologies a part de la "pela"?). Es pot veure a youtube l'interpel·lació al ministre Alvarez Cascos, l'any 2003, amb la seva famosa frase.
Es pot trobar un bibliografia al wikipedia.
Aquest si que va ser una persona que es mereixeria un gran homenatge per la seva lluita per la llibertat.
Una cançó molt famosa, i que extra-oficialment es l'himne d'Aragó, es:

Canto a libertad:

Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga LIBERTAD

Hermano, aquí mi mano
será tuya en mi frente
y tu gesto de siempre
caerá sin levantar
huracanes de miedo
ante la LIBERTAD

Haremos el camino
en un mismo trazado
uniendo nuestros hombros
para así levantar
a aquellos que cayeron
gritando LIBERTAD

Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga LIBERTAD

Sonarán las campanas
desde los campanarios
y los campos desiertos
volverán a granar
unas espigas altas
dispuestas para el pan

Para un pan que en los siglos
nunca fue repartido
entre todos aquellos
que hicieron lo posible
por empujar la historia
hacia la LIBERTAD.

Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga LIBERTAD

También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver,
pero habrá que empujarla
para que pueda ser.
Que sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la LIBERTAD.

Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga LIBERTAD.

Ens ha deixat però sempre el recordarem mercès al seu pensament i les seves cançons. I li desitjo que on estigui a partir d'ara, aconsegueixi l'ansiada LLIBERTAT ....
000000000000000

diumenge, 19 de setembre del 2010

Molins de Tarrès, Les Virtuts, Niu de l'Àliga

Molins de Tarrés (de dalt) - Niu de l'Àliga

Aquest diumenge he anat amb el meu fill, Sergi, i el seu amic, l'Oriol, a donar un tomb pel Riu Glorieta. Ja feia mes d'un mes que m'havia demanat que preparés una sortida d'uns dotze kilòmetres i que cap el final es poguessin banyar. Amb aquestes perspectives vaig creure que un lloc idoni seria pujar a les Virtuts i baixar pel Glorieta, banyant-se al Niu de l'Àliga, encara que últimament he estat varies vegades per la zona.
Com ells dos venen de Barcelona quedem a Reus a les nou de matí, però com es normal el meu fill no va puntual i em passen a buscar a dos quarts de deu. Arribem cap a les deu a l'ermita del Remei, i com crec que es una mica tard anem fins a l'aparcament que han fet als Molins del Mas de Forés. Arribem i ja hi han bastants cotxes aparcats, pel que espero trobar gent per les contrades.
Sortim a mig quart d'onze, passem pel costat dels tres molins, de dalt, del mig i de baix. Entre els dos primers baixem per per les escales que han fet, i entre els dos últims per un rastre molt marcat. Passem per sota l'aqüeducte i seguim per la pista. Passem a tocar el Mas de Monravà, deixem a l'esquerra l'entrada al Mas de Corbella, que pel que he llegit, ara es un hotelet rural. Seguim per la pista que va cap el Mas de Mestaca i veiem un cartell indicatiu de cacera. Veiem al davant un grup de gent. Al poc agafem una pista a la dreta, hi ha un cartell de “propietat privada” (els que van al davant, segueixen recte), i després un senderó, també a ma dreta que va a creuar unes torres elèctriques, per entrar en un bosc espès d'alzines. El camí està humit per les ultimes pluges i va alternant les pujades amb les zones mes planeres. Es senten els gossos, pel que ens adonem que els caçadors no estan massa lluny, però pel que sembla estan per la Vall de Micanyo.
El camí desemboca a la pista nova que han obert, per on hem de pujar un parell de revolts, per deixar-la i agafar el camí vell, que torna a ser per bosc frondós d'alzines i pins.
S'arriba a una cruïlla on hi ha un cartell de fusta, agafant cap a la dreta. Aquí ens trobem un gos de la cacera que va completament perdut. Després d'una estona per dins del bosc arribem a la cruïlla per anar a Les Virtuts, l'única indicació es una petita fita de pedres.
Arribem a l'ermita, visitem les runes i aprofitem per esmorzar en el roquer. Mentre esmorzem arribem dues parelles que també fan el mateix tomb.
Després d'esmorzar pugem fins a la pista, passant pel costat del Mas de Tinet, on trobem mes excursionistes. Abans del mas trobem a l'esquerra les restes d'una bassa abandonada. Un grup de tres ens pregunten com arribar a les Virtuts, els explico una mica encara que crec que no s'assabenten massa.
Passem pel costat de la font, la bassa, deixem a l'esquerra l'entrada al Grau del Mal Pas i ja baixem cap el Glorieta, tot passant pel Mas de Joan Bo. Arribem al Glorieta pel que baixa molta aigua, encara que podem creuar-ho, però mullant-me una mica els peus (tinc que decidir-me a comprar botes noves, ja que m'ha entrat l'aigua pels forats dels costats).
Com es normal sempre que estic per aquí, erro el camí, però de seguida rectifico, i anem a veure les Fonts del Glorieta. Mentre estem, veiem tres barranquistes, dels que dos no tenen massa idea, però el tercer sembla que sàpiga molt be el que fa.
Seguim avall, i per sorpresa ens passem tres motos, sense matricula, que amb el deteriorat que està el camí i el moll que està, fan unes destrosses impressionants, hi això que està prohibit les motos per aquests paratges.
Arribem al Niu de l'Àliga, on hi ha prou gent. Creuem a l'esplanada, amb una mica de dificultat, per la quantitat d'aigua que baixa i la gent que hi ha pel mig. Ens trèiem la roba i ens posem dins de l'aigua, no se la temperatura que te, però la veritat es que no es deixa estar massa estona dins d'ella. Nadem una mica, jo particularment nedo fins a on toca el sol, però com l'aigua aquí no està mes calenta, me'n torno a la vora. Ens eixuguem, ens vestim i sortim, amb noves dificultats per creuar. Hi han tres grups menjant, i mes gent que arriba.
Creuem el Glorieta per agafar la pista, creuant-nos amb un gran grup de noies. Seguim la pista i ens dirigim ja cap l'aparcament. Al passar per on pujava el camí cap a les Virtuts, ens adonem de la gran desforestació tant gran que han fet en aquest entorn, sembla mentida que aquestes coses es permetin i a més es digui que es per millorar el bosc, s'ha de veure les destrosses que han fet.
Sense mes arribem a l'aparcament quan manquen uns minuts per les tres de la tarda, després de fer uns onze quilometres. D'aquí ens anem al restaurant de l'ermita del Remei, on dinem molt be, encara que una mica car, o potser es que fa temps que no surto a dinar a cap restaurant.
El dia ha estat magnific, quasi tota l'excursió ha estat per zona boscosa o sigui sense sol, el bosc que ha predominat a la pujada ha estat l'alzina, arbre que dona el seu punt de frescor, ens em banyat amb aigües molt fredes, en un lloc molt bonic. A les Fonts del Glorieta baixava aigua per tot arreu, amb el meravellós espectacle que això suposa. En fi, un dia dels que un se'n recorda gratament, exceptuant les motos baixant i destrossant, encara mes del que ja estava, el camí que puja a Mont-ral, camí que encara restes de l'empedrat del temps del regnat àrab, i de les destrosses que han fet de desforestació.
Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.
0000000000000000000

dissabte, 18 de setembre del 2010

Superació

"El món està en mans d'aquells que tenen el coratge de somiar i de córrer del risc de viure els seus somnis"
Vist en un vídeo de youtube sobre motivació.

dilluns, 13 de setembre del 2010

La Vall de Micanyo

Església de Sant Miquel i Castell, de l'Albiol

Avui no tenia cap intenció de sortir a caminar, a més encara em noto una mica el genoll, degut a la sortida del divendres. Però després d'esmorzar i fer unes gestions pendents per Reus, em decideixo a fer una petita sortida. Me'n recordo d'una que vaig fer fa mes de quinze anys, que es la Vall del Riu Micanyo. Aquesta vegada no he volgut preparar un track, ans al contrari, he volgut fer-la seguint la descripció d'un article que el G.E.C.T. va publicar després d'una sortida seva de l'any 2009. L'ha he fet exacte, excepte el tros final.
Vaig fins a l'ermita del Remei, Alcover, on aparco el cotxe sota els grans plataners, pel que m'asseguro l'ombra per la resta del dia.
Surto a caminar a tres quarts d'una del migdia, seguint la pista asfaltada que segueix la vall del Glorieta, arribo a l'entrada del Mas de Forès, deixo a la dreta el camí a Mont-ral i entro a la finca dels Molins de Tarrés (dels Capellans, segons l'Icc.) que eren uns molins per pertanyien al Mas de Forès
Formen tres construccions, el molí de dalt, del mig i de baix, esglaonades a la riba esquerra del Glorieta, en la confluència de la vall del Micanyo i la del Glorieta.
“La indústria del paper, concentrada majoritàriament a la vall del riu Glorieta, va ser la gran font econòmica de la vila d’Alcover durant els segles XVIII i XIX fins que va entrar en crisi amb la pèrdua de les colònies americanes.
Els molins paperers de la Vall del Glorieta aprofitaven els desnivells de la vall per fer saltar l’aigua i produir força motriu. A l’any 1897 hi havia un total de deu fàbriques de paper mogudes pel cabal del riu Glorieta. En el primer terç del segle XIX aquestes indústries van desaparèixer totalment”.
Avui trobem que al seu voltant s’ha habilitat una àrea d’esbarjo i segons vaig llegir a la premsa estan buscant masover.
Abans de creuar sota l'aqüeducte del molí del mig, es gira a l’esquerra per baixar a la pista de sota, però de seguida trobo un corriol que em porta davant del molí de baix, on es troba el PRC20 que ve d'Alcover.
Es passa per sota l’aqüeducte al costat del molí de baix, després es creua a gual el riu Glorieta i s'arriba fins al Mas de Monravà, al costat del riu Micanyo, afluent del Glorieta.
“L’indret compta amb gran plataners, magnòlies, xiprers i pollancres. És un dels masos més coneguts i vells del terme d’Alcover el qual el 1163 ja existia. Va ser en aquest any quan el comte-rei Alfons el Cast l’atorgà a Pere Voltor i a la seva esposa Marència. El 1632 la pubilla del mas es va casar amb un tal Mont-ravà i el nou cognom va passar a ser el de la casa fins als nostres dies. També hi destaca la torre de defensa escapçada atribuïda als àrabs”.
Segueixo pista amunt. Es te davant la vall del Micanyo tancada a dalt a l’horitzó pel turó del castell de l’Albiol.
Deixo a la dreta una pista que puja directament als masos de Mestaca i Pauet i a l'esquerra el camí al mas de Corbella, avui hotelet rural.
Arribo al Mas de Mestaca, envoltat de conreus. Més amunt hi ha el mas del Pauet, a l'entrada hi ha una font, que l'aprofito per beure una mica.
Segueixo per una pista al costat dels conreus i entro al bosc, per anar a creuar el riu Micanyo i arribar a la Font de l'Irla.
Aquí es deixa un camí a l'esquerra que puja als Plans d'en Miqueló. Segueixo el curs del riu, poc després es passa per un estret de roca i un tram molt bonic de petites cascades. És un indret molt obac i ombrívol. Amb algun pas una mica dificultós, per l'estret i humit del camí, sobre tot on hi ha la Font de Muntanyès, amb abundant aigua i bastant freda
Es deixa a la dreta un sender que creua el riu i puja als Masos de Vilella i Pauet.
La pujada es un camí antic amb força revols on encara queden trossos empedrats, mes o menys ben conservats.
Quan s'acaba la pujada forta, què ha fet superar el cingle blanc, per un darrer tram també empedrat, trobem un petit mirador amb una bona panoràmica de la capçalera de la vall i dels cingles de la serra del Pou. A la dreta baix es poden veure els masos de Mestaca i Pauet i al fons els molins de Tarrés. El camí segueix pujant, però més suaument.
S'arriba als Plans de Maideu on hi ha un pal indicador que indica el camí a l'Albiol per els plans, però s'ha de seguir per la dreta per un corriol esborradís, on col·loco unes poques fites.
S'arriba a l'era i mas de Maideu, enrunat. L'era l'han omplert de grava i han edificat una petita construcció, sembla un petit magatzem. Surto i sense tocar la carretera s'agafa un sender que surt de pla i es va a buscar el tallafoc de la línia elèctrica, per pujar fortament uns metres i agafar a l'esquerra fins a l'Albiol, petita població situada a 823 m d’alçada. Es passa pel costat de l’església Parroquial de Sant Miquel, la casa de la Vila i la font i es surt per la pista asfaltada en direcció oest seguint les marques vermelles i blanques del GR65.5, camí de Sant Jaume de Galícia.
S'arriba al Collet de la Creu. Des d’aquí pujo a les ruïnes del castell de l’Albiol (Salillas, Castells Medievals, o pàgina de l'Albiol)
“Està situat al cim d'un turó a 867m,, sobre el poble, en un dels contraforts meridionals de les muntanyes de Prades.
Les restes actualment visibles del castell de l'Albiol són formades per una torre de planta rectangular, per dos edificis annexos i per un recinte ampli que inclou diverses bes-torres i torres de flanqueig.
L'edifici més antic és la torre mestre, una construcció de planta rectangular, segurament amb un petit annex, situada al punt més alt del planell on es va construir el castell. Aquesta torre pot ser datada en el segle XII. El 1646, a la Guerra dels Segadors, les autoritats castellanes van obligar a desmantellar el castell.
El seu emplaçament constitueix un excel·lent mirador, des d'on es pot gaudir d'una impressionant panoràmica”.
Han netejant tot l'entorn, han arranjat un camí de ronda, amb baranes de fusta en molts trossos. Dalt del castell també l'han netejat i tallat la majoria d'arbres (alzines) i quan estas dalt t'adones de la grandiositat del castell.
Torno fins el collet, deixant l’asfalt i el GR per una pista ampla a la dreta que baixa suaument, deixant a ambdós costats diferent pistes i camins, i a tocar el Mas de Cots. Deixo la pista baixant fins el Mas de Maseter, enrunat, encara que abans es deixa un camí que puja a una construcció mes o menys nova, i es passa pel costat d'una construcció inacabada. Tot aquest tros es passa pel costat de plantacions d'ametllers, i es una mica complicat arribar al camí que puja de l'ermita de les Virtuts i va al Mas de Tinet. Quan es surt del conreu hi han fites que et porten
Arribo a l'Ermita de les Virtuts, enrunada.
“Antigament formava part del terme de Samuntà, situat a la dreta del riu Glorieta. En el lloc tingueren drets els comtes de Prades, que Joan Ramon Folc II de Cardona, casat amb Joana de Prades, vengué a l’arquebisbe de Tarragona a mitjan segle XV. El segle XIX el terme rural de la Plana i Samuntà fou agregat al municipi d'Alcover.
L’antic santuari està situat a 545 m alt, damunt el cingle, dominant la vall del Glorieta. Eclesiàsticament depenia de l'Albiol. En aquest indret, dit la vall de Rascaç, del terme de Samuntà, s’alçava ja el 1334 una capella on vivien uns quants ermitans. El primer terç del segle XV fou construït el santuari, del qual tingueren cura ermitans fins a la desamortització del segle XIX. El 1894 foren duts a l’església de l'Albiol la imatge i el retaule”.
Continuo avall per un sender que segueix el cingle. Magnífica panoràmica sobre la vall del Glorieta, amb l’església de Mont-ral a dalt de tot. Deixo un sender que gira a la dreta i baixo a l’esquerra pel sender principal. Hi ha un indicador en sentit ascendent que posa Les Virtuts, encara que està trencat per la base i l'havien posat malament, el corregeixo però amb pedres de base, o sigui que poden tornar-ho ha posar a l'inrevés.
A la següent bifurcació, agafo pel sender de l'esquerra, que es el mes ràpid per arribar al Remei. Però al poc em trobo amb el camí destrossat i tallat per una nova pista de desembrossar. Baixo uns retombs per ella, mentre busco la possible continuació. Veig un rastre que em marxa a la dreta que el segueixo i em porta a la pista d'anada, quasi a la cruïlla del Mas de Corbella.
Després del Mas de Monravà, no pujo als Molins de Tarrés, sinó que continuo en direcció a Alcover, i passat l'altura de la Torreta, que ens queda sota a la dreta, agafo uns corriols que em porta a la pista cimentada, i d'allí a l'ermita del Remei, que arribo a un quart de vuit, després de fer mes de 17 kilòmetres
Puc visitar l'ermita, ja que al bar tenen les claus, bar on em prenc una “cerveseta” ben guanyada.
Quasi tot el dia he anat emboscat, fer que ha fet que a les hores de màxima insolació no la hagi notat. El tomb es molt bonic, amb indrets molt macos, però una mica pesat d'anar per les pistes, per la monotonia.
S'allargat una mica mes, per què a part d'alguna petita marrada, he anat a comprovar un sender i he anat a veure si trobava un pou, (les dues coses m'ha sortit be), però que ho he tret del track, excepte el pou.
Demà no se com estaré de les cames, ja que la meva intenció era fer un petit tomb.
Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.
00000000000000000

dissabte, 11 de setembre del 2010

Deperta Ferro

Avui, dia 11 de setembre, es el dia que els catalans celebrem la nostra diada, llàstima que la celebració sigui el dia d'una derrota humiliant, encara que ens diuen que el que celebrem es la unitat del poble català.
Mentre que als mitjans de comunicació es parla mes del que va passar als "U.S.A.", fet que a nosaltres no ens concerneix mes que altres accions terroristes a l'estranger i de les que ja no es parla, nosaltres continuarem al nostre rotllo tot dedicant el dia a les nostres celebracions polítiques i festives.
M'ha agradat buscar a "inet” les pàgines que parlen de les efemèrides d'un dia com avui i he trobat aquesta de la Comunitat Autònoma de Castilla i La Mancha, on hi ha la següent relació:

1609.-Felipe II decreta la expulsión de los moriscos de Valencia y Castilla.
1766.-El rey de España Carlos III dispone la admisión de los indígenas americanos en las comunidades religiosas y su aceptación para cargos civiles.
1853.-Se utiliza por primera vez el telégrafo eléctrico.
1882.-El Vaticano levanta la condena que había dictado en 1616 contra las ideas de Copérnico; más de dos siglos para reconocer un error.
1891.-Una riada destruye casi totalmente el pueblo toledano de Consuegra y mueren 2.000 de sus 7.000 habitantes.
1904.-Primer domingo de descanso semanal laboral en toda España, en virtud de una ley dictada a ese efecto.
1929.-Primer vuelo del autogiro, antecedente del helicóptero, cruzando el Canal de la Mancha.
1940.- Se crea un Tribunal especial para la represión del comunismo y la masonería en España.
1967.-La sonda Surveyor 5 envía desde la superficie de la Luna, resultados de los análisis químicos realizados en el suelo del satélite.
1973.-Comienza el golpe de estado en Chile dirigido por el general Augusto Pinochet, recién nombrado por el Gobierno constitucional al frente de las fuerzas armadas. El presidente Salvador Allende muere en el asalto de los rebeldes al Palacio de la Moneda.
1991.- Once mil hombres de las tropas soviéticas se retiran de Cuba.
2001.-Terroristas suicidas estrellan aviones de pasajeros, contra las Torres Gemelas de Nueva York ocasionando mas de 3000 muertos.

Com es normal de l'11 de setembre de 1714 ni comentar-ho, per què?, per els castellans (de Castilla i la Mancha) es molt mes important el 1991 o sigui la retirada dels russos de Cuba.
Encara que les de l'Abc també son bones.
Però oblidant-me del que opina la resta d'espanya i centrant-me en la situació política del meu país, Catalunya, i al meu parer, es que estem en una situació molt deplorable amb uns dirigents polítics que després de encoratjar-nos a anar a la manifestació del mes de juliol, han fet cas nul a la resposta massiva de la gent. Està clar, que quin cas ha de fer una classe política inepte, inoperant i corrupta, que només mira pels seus interessos, entre ells el 4% (ja no el 3 que va dir en Maragall).
Crec que hauríem de tenir en compte el que diu la lletra de la cançó “Desperta Ferro”, del grup “Desperta Ferro” (no he trobat al "youtube" aquesta cançó, si altres del grup) i pensar, tothom, en la situació actual i el que diu la lletra:

Sota l’ombra del pi, es reuneixen els guerrers
Pel poble! Per la terra! Criden els valents.
L’assemblea es constituïda, el poble ja està reunit
Benvolguts companys i companyes, Desperta Ferro és el crit!
Ni cabdills ni sobirans, és el poble qui governa
Disciplina i coratge; Orgull! I fermesa!
Enllestim el pla d’atac, les trinxeres i la defensa
Ara és l’hora catalans; ara és hora que fem guerra!
DESPERTA FERRO! Ja s’escolta el toc d’alerta!
DESPERTA FERRO! Hissa la bandera negra!
DESPERTA FERRO! Com l’au Fènix de la cendra!
DESPERTA FERRO! Tots dempeus i alerta!
Roja és la llum del sol, que davalla sobre la carena
“De segur que el proper jorn, veuré lliure nostra terra”
Segueu arran! Segueu arran! Que aigua i terra ens robaran.
Sense alè volen deixar-nos, i fer el seu imperi més gran.
DESPERTA FERRO! Ja s’escolta el toc d’alerta!
DESPERTA FERRO! Hissa la bandera negra!
DESPERTA FERRO! Com l’au Fènix de la cendra!
DESPERTA FERRO! Tots dempeus i alerta!
Ens llevarem a trenc d’alba, quan repicaran les campanes,
I els carrers aniran plens, de músics amb timbals i gralles.
Sonaran els Segadors, la Moixaranga i Sa Balanguera,
I en sentir aquestes cançons, alçarem el puny i la bandera.
Via fora Catalans! Ocupats però no vençuts!
Lluitant tots serem temuts, com un mar d’ones gegants.
Independència! Independència! Volem el respecte per un poble
Permetre la supervivència, d’una nació amb mil anys d’història.
DESPERTA FERRO! Ja s’escolta el toc d’alerta!
DESPERTA FERRO! Hissa la bandera negra!
DESPERTA FERRO! Com l’au Fènix de la cendra!
DESPERTA FERRO! Tots dempeus i alerta!
DESPERTA FERRO! Ja s’escolta el toc d’alerta!
DESPERTA FERRO! Hissa la bandera negra!
DESPERTA FERRO! Com l’au Fènix de la cendra!
DESPERTA FERRO! Tots dempeus i alerta!

000000000000000000000

divendres, 10 de setembre del 2010

Santa Marina, Riu Llastres, Masriudoms

Pou de la Caseta del Gorrió - Mas del Cota

Després d'estar uns quants dies ocupat amb el meu genoll, ja sé que no te arreglo però mentre pugui he de fer-ho funcionar, avui he quedat amb dos companys del club, que vaig quedar d'ensenyar-lis el camí que vaig trobar entre Santa Marina de Pratdip i el Riu Llastres, que passa pels pous d'en Borràs i el de Pressó.
Anem en Lluís, l'Antoni i jo fins a Santa Marina, aparquem i sortim pel Gr que va fins a Masboquera, quan manca mig quart per les deu del matí.
Com han netejat totes les vores de la pista han deixat a la vista una font i una antiga bassa, aquesta bassa te una vora que era un rentador.
A l'altura de la Font de la Duera trobem un grup del Taller Baix Camp que estan netejant aquest entorn, ara no perquè han parat a esmorzar.
De seguida arribem a la cruïlla, on deixem la pista i agafem a la dreta per seguir el camí que vaig trobar el dia 5 d'agost. No ens entretenim a buscar els dos pous. El primer tros es el mes complicat si no es sap on es va, per què de camí no hi ha després del primer revolt, només hi han rastres; després el camí ja es veu poc o molt. Els companys netegen una mica aprofitant la lentitud del meu pas. Un altre lloc confús es trobar la baixada cap a la torre d'electricitat que està al costat de la Caseta del Gorrió. S'ha d'anar una mica a la dreta de la carena i buscar un grau, que si ens fixem be, encara que ara només es un roquer sense mes, es dibuixa be els retombs tancats del que sembla que era un camí de cavalleria.
Al davant de la caseta mengem una mica, i els ensenyo on surt el sender que baixa directe al Riu Llastres. Aquí els companys s'adonen que si fem el tomb no estarem a dinar a casa, pel que l'Antoni s'en torna per on hem vingut, quedant que ens vindrà a buscar a Masriudoms amb el cotxe; en Lluís i jo seguim.
Baixem per la pista i arribem al riu, el seguim a l'esquerra. Tot seguint el riu passem per Els Estrets, es un tros que val molt la pena visitar, però compte si està mullat per què es molt relliscós. Arribem a la cruïlla del Riu Llastres amb la Rasa dels Estrets. Si no es sap costa troba l'entrada del camí. Seguim la rasa, sembla mentida les deixalles que hi ha. Remuntem la rasa fins on es troba el PRC-90 que ve de Masriudoms.
Agafem el Pr que es seguint la Sequia d'en Marian, amb bastants trossos de mal caminar. Al meu parer aquí no hi havia camí, s'ha aprofitat la sequia, el que si que es segur es que seguint el Riu Llastres es molt mes fàcil i ràpid.
El sender baixa a buscar el Riu Llastres tot passant pel costat del Mas de l'Abellar. Al riu es deixa el camí a Masboquera i seguim pel Pr, passem pel Mas del Cota. Aquí fem una petita marrada, ja què seguim la pista i ens adonem que l'havíem de deixar, i agafar un camí pel costat d'una parada d'avellaners, els senyals han desaparegut.
El camí va pujant directa i suaument, travessa la pista per arribar novament a ella, que ja no la deixarem fins el poble, on ja ens està esperant l'Antoni amb el cotxe. Arribem a dos quarts menys cinc de tres després de fer 7,800 kms.
D'aquí cap a casa a dinar. Ha estat una sortida curta encara que s'allargat una mica. El tros de Riu Llastres es magnífic.
Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.
00000000000000

dimecres, 8 de setembre del 2010

Parlar i escoltar

No t'imaginis que els altres tenen tant interès a escoltar-te com el que tu tens de parlar.
Antístenes.

dissabte, 4 de setembre del 2010

Diferencia entre covard i traïdor

Extret de la pàgina web oficial de Alberto Vázquez-Figueroa, i traduït:

"Covard és l'home que humilia al feble i s'humilia davant el poderós.
Però si a aquest home li van triar els febles, no solament és un covard, és un traïdor".

No us sona a la classe política?