A l'any 1989 a la revista Vèrtex es va publicar aquest article, de Ramón Quadrada, amb referencia a la redescoberta i reapertura de Grau del Carabassal:
"El grau del Carabassal, per R. Quadrada i Ornosa
L'any 1972, Josep Porqueres, de cal Rosalí de la Morera, contava al seu familiar, l'escalador i excursionista Josep Maria Jansà, també descendent d'aquell casal morerí, com de jove ell i el seu pare en ocasions havien assolit la serra Major del Montsant pujant-hi per un grau que només utilitzaven els talladors de fusta, situat als cingles veïns del mas d'En Racó.
Josep Maria Jansà i els seus fills, recollint les indicacions del seu parent, intentaren de localitzar el pas del Carabassal tot cercant-lo per la part superior de les cingleres suspeses al dessota deis comellars dreters propers a la Cova Santa. Al primer intent ja ho aconseguiren, però els calgué guanyar el repeu del grau bo i despenjant-se una quinzena de metres amb l'ajut de la corda. Aquell mateix dia, per facilitar-se l'ascensió i el descens en endavant, els Jansà tallaren una alzina i la col·locaren provisòriament a la vera del pany de cingle vertical i lleugerament extra-plomat que forma el primer tram del grau. Després marxaren enllà sense llei de camí i amb un enutjós descens aconseguiren sortir del laberint de recingles interposat entre el Carabassal i els tres-cents metres de desnivell comptats des d'aquest fins a l'indret que tenien escollit per atacar l'itinerari des de la part baixa del Montsant. Al mateix temps, amuntegaren pedres als llocs en el pas era confús o bé compromès.
Així havia estat redescobert el grau del Carabassal, però per a ésser útil a l'excursionisme calia posar-lo en condicions.
Dos diumenges després, un altre equip format pel matrimoni Adserà Vergès, Maria Magdalena Monteverde, Ramon Quadrada i Ramon Sabaté, aquest darrer de la Morera, sortia del poble pel vell i perdut camí dels Fareus amb la idea d'enllaçar amb part de la ruta seguida per Josep-Maria Jansà. El grup pogué situar-se al mateix peu del grau, malgrat la boira i la fina pluja que feien lliscadís el paratge. De retorn, posà fites als punts que li semblaren més encertats per a traçar la senda que hauria de conduir fins al grau, mentre tots s'adonaven de les grans possibilitats d'aquell sector del Montsant.
D'altra banda, Ramon Quadrada i la seva esposa també havien localitzat el grau del Carabassal per la part de dalt, però no atansant-s'hi directament des de la vertical de la serra Major, sinó fent-ho des de la Cova Santa, vorejant quasi de pla el barranc deis Racons del Moloner i la cingla del Rodés. Avançant per aquests indrets, barrats per la vegetació i una timba de més de cent me-tres, assolien el propòsit voltats de topants de gran bellesa i atractiu, sense dubtar a escollir-los com a itinerari d'entrada i de sortida del grau per la seva part superior.
Josep-Maria Jansà, be que espaiadament, ha treballat quatre anys en l'obra de condicionar els diversos cingles pels quals va passant la ruta a mesura que hi ascendeix, fent dringar el martell sobre la roca, portat al muscle juntament amb les eines i altres materials que ara ja formen part de l'entranya montsantina, per tal de donar seguretat als qui vulguin utilitzar el grau. Per la seva part, Maria Magdalena Monteverde, Ramon Quadrada i els veïns de la Morera Ramon Sabaté, Joaquim Figueres i els germans Joan i Josep March han procedit a la total recuperació del camí dels Fareus, d'uns dos quilòmetres de llargada i en molts trams emboscat o be perdut, així com a l'obertura de passos als sota-cingles i relleixos, feina portada a cap sempre des d'una mira purament excursionista. El treball ha estat lent, però la satisfacció d'haver donat als muntanyencs un itinerari del tot inèdit alhora que molt bell —potser el mes bell dels d'aquesta part del Montsant— fa que l'esforç es doni per ben emprat.
Segons explica Josep Porqueres, per a superar el grau del Carabassal, s'aprofitava una alzina propera al cingle, que servia per a recolzar-s'hi. Aquest arbre, ara desaparegut, es el que sens dubte va nominar el grau, per tal com del suro, producte d'una varietat d'alzina, també se'n diu “carabassal”. L'alzinar és abundós tant a l'esquerpa i feréstega recingla on hi ha obert el grau com al veïnat, i res no hauria tingut d'estrany que aquell exemplar que feia de pujador hagués pertangut al tipus d'alzina surera.
No cal dir que el grau del Carabassal nomes accepta el transit de persones, i encara amb certes restriccions, car l'itinerari té trams bastant delicats.
Considerant-lo sols excursionísticament, des que es pren el sender que hi porta fins una hora i mitja després, a les envistes de la Cova Santa, la cursa es una continuada successió de panorames cinglerencs —els millors del Montsant son al terme de la Morera— i de profunditats veïnes i allunyades. En cap altre grau no es tan duradora la sensació de trobar-se al regne dels conglomerats, que prenen formes i coloracions més que notòries. Aixo contribueix a fer que des d'un angle fotogràfic l'obturador trobi temes per a moure's a discreció. Les sorpreses que va mostrant el rocam muden tant alhora que s'avança cap a dalt del grau com una vegada se l'ha traspassat.
El grau del Carabassal, es aconsellable de fer-lo si es vol anar vers al costat oriental del Montsant o si se'n ve; cal remarcar, però, que passar-lo de cara avall exigeix un xic d'atenció".
Després hi ha la descripció de la pujada al grau que, a part del material artificial, es el mateix que l'actual. En pocs dies ho pujaré.
"El grau del Carabassal, per R. Quadrada i Ornosa
L'any 1972, Josep Porqueres, de cal Rosalí de la Morera, contava al seu familiar, l'escalador i excursionista Josep Maria Jansà, també descendent d'aquell casal morerí, com de jove ell i el seu pare en ocasions havien assolit la serra Major del Montsant pujant-hi per un grau que només utilitzaven els talladors de fusta, situat als cingles veïns del mas d'En Racó.
Josep Maria Jansà i els seus fills, recollint les indicacions del seu parent, intentaren de localitzar el pas del Carabassal tot cercant-lo per la part superior de les cingleres suspeses al dessota deis comellars dreters propers a la Cova Santa. Al primer intent ja ho aconseguiren, però els calgué guanyar el repeu del grau bo i despenjant-se una quinzena de metres amb l'ajut de la corda. Aquell mateix dia, per facilitar-se l'ascensió i el descens en endavant, els Jansà tallaren una alzina i la col·locaren provisòriament a la vera del pany de cingle vertical i lleugerament extra-plomat que forma el primer tram del grau. Després marxaren enllà sense llei de camí i amb un enutjós descens aconseguiren sortir del laberint de recingles interposat entre el Carabassal i els tres-cents metres de desnivell comptats des d'aquest fins a l'indret que tenien escollit per atacar l'itinerari des de la part baixa del Montsant. Al mateix temps, amuntegaren pedres als llocs en el pas era confús o bé compromès.
Així havia estat redescobert el grau del Carabassal, però per a ésser útil a l'excursionisme calia posar-lo en condicions.
Dos diumenges després, un altre equip format pel matrimoni Adserà Vergès, Maria Magdalena Monteverde, Ramon Quadrada i Ramon Sabaté, aquest darrer de la Morera, sortia del poble pel vell i perdut camí dels Fareus amb la idea d'enllaçar amb part de la ruta seguida per Josep-Maria Jansà. El grup pogué situar-se al mateix peu del grau, malgrat la boira i la fina pluja que feien lliscadís el paratge. De retorn, posà fites als punts que li semblaren més encertats per a traçar la senda que hauria de conduir fins al grau, mentre tots s'adonaven de les grans possibilitats d'aquell sector del Montsant.
D'altra banda, Ramon Quadrada i la seva esposa també havien localitzat el grau del Carabassal per la part de dalt, però no atansant-s'hi directament des de la vertical de la serra Major, sinó fent-ho des de la Cova Santa, vorejant quasi de pla el barranc deis Racons del Moloner i la cingla del Rodés. Avançant per aquests indrets, barrats per la vegetació i una timba de més de cent me-tres, assolien el propòsit voltats de topants de gran bellesa i atractiu, sense dubtar a escollir-los com a itinerari d'entrada i de sortida del grau per la seva part superior.
Josep-Maria Jansà, be que espaiadament, ha treballat quatre anys en l'obra de condicionar els diversos cingles pels quals va passant la ruta a mesura que hi ascendeix, fent dringar el martell sobre la roca, portat al muscle juntament amb les eines i altres materials que ara ja formen part de l'entranya montsantina, per tal de donar seguretat als qui vulguin utilitzar el grau. Per la seva part, Maria Magdalena Monteverde, Ramon Quadrada i els veïns de la Morera Ramon Sabaté, Joaquim Figueres i els germans Joan i Josep March han procedit a la total recuperació del camí dels Fareus, d'uns dos quilòmetres de llargada i en molts trams emboscat o be perdut, així com a l'obertura de passos als sota-cingles i relleixos, feina portada a cap sempre des d'una mira purament excursionista. El treball ha estat lent, però la satisfacció d'haver donat als muntanyencs un itinerari del tot inèdit alhora que molt bell —potser el mes bell dels d'aquesta part del Montsant— fa que l'esforç es doni per ben emprat.
Segons explica Josep Porqueres, per a superar el grau del Carabassal, s'aprofitava una alzina propera al cingle, que servia per a recolzar-s'hi. Aquest arbre, ara desaparegut, es el que sens dubte va nominar el grau, per tal com del suro, producte d'una varietat d'alzina, també se'n diu “carabassal”. L'alzinar és abundós tant a l'esquerpa i feréstega recingla on hi ha obert el grau com al veïnat, i res no hauria tingut d'estrany que aquell exemplar que feia de pujador hagués pertangut al tipus d'alzina surera.
No cal dir que el grau del Carabassal nomes accepta el transit de persones, i encara amb certes restriccions, car l'itinerari té trams bastant delicats.
Considerant-lo sols excursionísticament, des que es pren el sender que hi porta fins una hora i mitja després, a les envistes de la Cova Santa, la cursa es una continuada successió de panorames cinglerencs —els millors del Montsant son al terme de la Morera— i de profunditats veïnes i allunyades. En cap altre grau no es tan duradora la sensació de trobar-se al regne dels conglomerats, que prenen formes i coloracions més que notòries. Aixo contribueix a fer que des d'un angle fotogràfic l'obturador trobi temes per a moure's a discreció. Les sorpreses que va mostrant el rocam muden tant alhora que s'avança cap a dalt del grau com una vegada se l'ha traspassat.
El grau del Carabassal, es aconsellable de fer-lo si es vol anar vers al costat oriental del Montsant o si se'n ve; cal remarcar, però, que passar-lo de cara avall exigeix un xic d'atenció".
Després hi ha la descripció de la pujada al grau que, a part del material artificial, es el mateix que l'actual. En pocs dies ho pujaré.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada