El Parlament Català vota a favor del blindatge dels Correbous

Catalunya va aconseguir portar al parlament una iniciativa popular (I.L.P.), per aconseguir l'abolició de les curses de braus, amb el propòsit d'evitar el maltracte animal. El parlament va votar a favor de l'abolició, però quina sorpresa vaig tenir al comprovar que a la votació es va separar els correbous dels braus. I per culminar-ho ara han votat pel blindatge dels correbous, o sigui que ha tornat a imperar el pensament dels possibles vots que es perdrien a les Terres de l'Ebre, del que la societat Catalana, en la seva majoria, demanava, que era donar un pas més endavant amb el tracte amb els animals.
El mes greu es que a banda que donem munició als nacionalistes-espanyolistes, en que ho tenen clar que s'ha prohibit les curses per què es un símbol de l'espanya (actualment, vella i caduca) i no per estar a favor del no maltracte animal, es que a la gent com jo, que varem posar la nostra signatura en aquella I.L.P., creiem que els espanyolistes tenen raó.
El maltracte animal no necessitaria fer lleis i discussions parlamentaries, només cal llegir la Constitució i es podrà comprovar que les curses, correbous, “toro embolao”, etc, no s'haurien d'autoritzar, però ja sabem que de la Constitució només es fa cas els articles que al poder (o dels que el volen) els interessa. Canàries fa molts anys va prohibir les curses, i ara Extremadura ha prohibit els correbous, mentre que a Catalunya els polítics ens prenen el pel (una vegada mes).
Parafrasejant a Lluís Llach, podíem dir:

No era això, companys, no era això
pel que varen votar tanta gent,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

O si tenim en compte com es porta tota la política actual a l'estat espanyol, podríem fer cas del text sencer de la cançó:

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

Companys, No és això. Del disc: El meu amic el mar (1978). Lluís Llach,