"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimarts, 29 de juliol del 2014

Carlares, Tall Nou, Molló de Carlares, Carlares


Font del Tall Nou
Font del Rojal


En Josep Maria i jo ens hem anat fins als Ports, a la zona de Caro, a fer un tomb que feia molt de temps que el tenia preparat, encara que no havia de preparar gaire cosa ja que es copiat totalment d'un efectuat per en Lluis Ibañez, l'any 2009. No explicaré gaire cosa del tomb, només el més significatiu ja que a la pàgina del Lluis (aquí) queda molt ben explicat. Si, les particularitats que hem trobat sobre la marxa.
Aparquem al davant de l'entrada del camí que baixa a Carlares i sortim a dos quarts i mig de nou. Els masos de Carlares es tracta de tres habitatges al costat d'uns prats i boscos molt bonics, hi ha una bassa gran i una més petita abandonada al costat d'uns antics safaretjos. A la pàgina d'en Lluis ens diu que la sortida des d'aquí no hi ha camí visible, fins que més amunt ja es veu clar. He mirat la guia dels germans Brull de l'any 72 i parla que surt per un camí a tocar la pared de l'habitatge. Nosaltres hem intentat seguir el track, però des de la sortida m'està marcant molt malament, incloent que des de l'aparcament fins aquí s'he m'ha desviat més de 40 metres. Més o menys seguint la direcció bona i buscant els millors llocs per passar arribem a un waypoint que ens indica “sendera bona”. La veritat es que des del costat de l'habitatge fins aquí ens ha semblat per tres vegades que seguíem sendera bona, però algunes vegades per la vegetació que ho tapava tot i altres perquè es fonia, hem hagut de donar algun tomb de més. A partit d'aquí fins el collet, bona sendera i ja ens ha permès no està dedicat només a la recerca de per on passem i ja ho hem pogut compartir la visió amb la contemplació del paisatge, que ben bé s'ho val.
Anem baixant en direcció nord-est, per camí de carro, antic però a trossos molt ben conservat. De cop deixem el camí recte i canviem a direcció oest. Camí ample, ben construït, a moments es veuen els marges que aguanten el camí i on sembla mentida que hagin fet aquesta obra d'enginyeria, amb marges damunt de les roques a ras de cingle, amb una caiguda que espantaria si no hagués una bona vegetació que no et deix veure el fons. Encara que ample i bo ens fa una mica enutjós el caminar, per la gran quantitat de pinyes que hi ha al terra que fa que patinem una mica, però res que no es pugui superar. A trossos el camí es fa estret, o perquè s'ha desfet per la part dreta, pendent avall o perquè han caigut pedres per la part esquerra, la pared de la muntanya.
Tenim marcat dos camins a la dreta, però que nosaltres no el sabem veure. HI han dos passos una mica complicats per a la gent sense massa agilitat com nosaltres, el primer es una roca caiguda que tapona el camí, encara que han fet una mica de pas entre la pedra i el cingle, preferim passar com podem, per damunt del roc. L'altre pas, es que el camí s'ha ensorrat pendent avall, i encara que hi ha pas, aquest queda una mica baixat, i ens fa dificultós baixar-hi ja que rellisquem i ha una pendent bastant forta, pel que preferim retrocedir uns metres, desgrimpar el marge, i per la vora, més baix del que era el camí, salvar l'inconvenient. Tot això després d'estar comentant si havíem de deixar-ho córrer, però cap dels dos som de tirar enrere.
El camí finalitza quan un barranc ens creua, encara que ja veiem la pista del Tall Nou, estem a més de 60 metres de desnivell, més amunt. Pel barranquet es pot baixar i a més es nota que han passat. Es deix el barranc per un corriol fonedís, on hi ha moments que es fon del tot. Salvant la vegetació com podem, ens decidim baixar directe, i amb més o menys dificultat arribem a la pista. Una mica més amunt de la pista trobem un corriol que baixa d'on érem, més o menys.
Deixem a la dreta el sender a l'Ulldemó, creuem el Barranc del Tall Nou, on a tocar hi ha un refugi forestal, que dona la impressió que fa molt de temps que no es fa servir, i al poc ja agafem el camí que es ha de portar al GR. On s'agafa hi ha una gran fita, ja que si te la passes ho tens difícil per la gran esllavissada que hi ha. A més d'aquesta veiem, quasi dalt, un altre de grans proporcions. On hi ha abandonada la capsa d'un petit camió, que ha servit de corral, hi ha un sender que ens porta a la Font del Tall Nou, que està humida però sense que corri l'aigua. Del bassi ja no en queda quasi res.
Quan estem dalt de la segona esllavissada m'adono que l'última vegada que vaig estar aquí hi havia una visera de pedra, que ara ha desaparegut, també s'ha degut anar avall.
Ens desviem per anar a visitar la Font del Rojal, quedo decepcionat de l'estat de la zona, amb un gran gran pi caigut i tot en total abandó. Abandonem la pista que baixa al camí de Caro, per pujar al Molló de Carlares. El tros de dalt es molt rocós però de fàcil accés. Hi ha una bona miranda des d'aquí. Entre el molló i la pista aprofitem per dinar. Després ja tot es fàcil i curt, pista avall, fins a la de Caro, i en un tres i no res estem al cotxe, a dos quarts i mig de cinc després de fer entre dotze i tretze quilòmetres. No està més exacte ja que el gps m'ha fallat, al començament i en un tros entre mig m'ha donat lectures errònies, i en un petit tros del camí de carro m'ha perdut el senyal.
Avui ha estat un gran dia de muntanya, amb camins, senders i antics camins de carro completament boscans. La pista ha estat solejada però s'ha pogut aguantar. El que si que em tingut es bastant de vent, però com hem anat molt per bosc no ens ha molestat massa, una mica si. El curiós es que pel camí abans de pujar al molló ens ha bufat fort però en comptes, dalt de tot, i amb terreny obert quasi no ens ha molestat. Un dia del que un se'n recorda.
No pujo el track al “wikiloc” ja que el meu té trossos no fiables i ja he indicat al començament d'on l'havia extret.


 Pel track aconsello baixar el del Lluis Ibañez, A mi em va fallar la recepció dels satèl·lits.
Per veure i/o baixar les fotografies, aquí







00000000000000000000000



000000000000000000000000000




dissabte, 26 de juliol del 2014

Els atacs a un defraudador no es un atac a CATALUNYA


I els ximplets nacionalistes encara diran que els atacs al defraudador es un atac a CATALUNYA, doncs no, es un atac a un defraudador. Potser no té res a veure, però ja va tenir problemes amb la justícia, amb relació a un banc, i que per majoria va governar el nostre país.
Es que tenim els governs que ens mereixen i després plorem. Si no fem neteja quan siguem INDEPENDENTS ens continuaran robant, això si, en català.


00000000000000000000


dijous, 24 de juliol del 2014

Montseny. Gorg Negre, Turó de la Terma d'en Planes i Turó del Pou d'en Sala


Gorg Negre
Sant Segimon i Sant Miquel dels Barretons



En Josep Maria i jo ens hem anat a la comarca d'Osona, on prop de Viladrau hi ha un club de polo, i a l'entrada del camí, en una esplanada, hem aparcat del cotxe. Hem triat una zona fora de les rutes normals, amb el pensament que serà una indret tranquil, boscà i que no passaríem més calor de la normal. Una vegada preparats sortim quan passen cinc minuts de les nou del matí, tot seguint el camí paral·lel a la Riera de la Sala, deixant a l'esquerra el que baixa al club de polo. Al poc tenim la primera errada, ja que seguim pel camí que va a la Sala. Es on hi ha la gran Alzina de la Sala, que comença a estar una mica atrotinada. L'errada ens dona la oportunitat de veure un pont vell, molt bonic i d'una sola arcada, que es per on passa aquest camí, encara que per veure'l s'ha de baixar a la riera.
El camí va pujant suaument, amb una vegetació que se l'està menjant, i on sobren alguns esbarzers i ortigues, fins que es decideix a pujar de forma continuada. Aprofitem unes roques per parar a esmorzar. Deixem el camí per baixar a visitar el Gorg Negre, crec que la forta baixada i posterior pujada, val la pena. Inclús si es fa de tornada al estar prop del final i segons quin hora es, un es pot fotre una bona capbussada. Poc a poc es va guanyant alçada i ens permet veure Sant Segimon i Sant Miquel dels Barretons, a més de engorjat del Torrent dels Rentadors. Entrem en una fageda i ens apropem una mica al torrent on es permet contemplar una serie de gorguets i salts d'aigua. Poc a poc va augmentant la pendent amb alguns repetjons que es deixen sentir. Quan deixem un camí, a l'esquerra que va a buscar la pista a Sant Segimon, el camí s'aplana, entra en un grau i arriba al Collet de Sant Miquel (segons l'ICC). Des d'aquí ja ens permet veure el cim del Matagalls amb la seva creu característica.
Seguim la carena que ens porta al Turó de la Terma d'en Planes, i per la carena, o per la vessant esquerra, ens arribem a la Turó del Pou d'en Sala, encara que per arribar s'hagi de passar un bon tros entre pàmpols, algun esbarzer i algunes ortigues amagats, en un tros on no es veu on posem els peus. Entre el turons es pot veure una part de la plana de Vic i muntanyes confrontants.  Per arribar-hi hi han trossos de sender i altres de pistes boscanes i agradables. Em trobat a la dreta una cabana envoltada de vegetació i al poc busco una font que marca el mapa i tinc la sort de trobar-la, encara que surt gota a gota. La he pogut trobar mercès al xapuller que hi ha. 
Després del turó s'ha de seguir un bon tros per la carena, on millora la visió a la llunyania, ja que es torna molt més ampla. Al poc parem a dinar ja que ens ho ben guanyat. 
El camí, quan deixa la carena, baixa fortament a la dreta, per terreny descompost. Quan s'acaba la part descomposta la baixada ja es molt més fàcil, entrant en un bosc d'alzines, on estan fent (o s'han fet) treballs forestals, amb esclarissada però deixant les branques al terreny, bon combustible que tant de bo no ho sigui.
Quan el camí tomba a la dreta al Pla de la Palla, entrem a la Castanyeda d'Espinzella, bonica i agradable. Anem portant el Sot dels Abeuradors a l'esquerra. Quan el track que he copiat de “Bota” tomba a la dreta a buscar el camí de pujada, prop del Club de Polo, nosaltres seguim recte fins a la carretera, que creuem. La nostra intenció es anar fins Espinzella on hi ha l'església de Sant Miquel. Al poc de creuar el Riu de Mules, trobem uns pistota molt tapada a la dreta, que puja, i un sender, també bastant tapat que planeja. No miro bé el gps i suposem que ha de ser la pista de la dreta, ja que Espinzella està una mica més enlairat del que hi som. Aquesta de cop tomba fort a la dreta i llavors ja ens adonem que em errat. La seguim a veure si surt cap sender que vagi per dalt, però segueix en direcció a Viladrau. Retornem però ja no tenim forces per intentar-ho per l'altre camí, pel que per la carretera ens anem on tenim el cotxe, arribant a un quart i mig de set, després de fer més de setze quilòmetres. Pensem arribar a Espinzella en cotxe, però no veiem cap indicador que ens indiqui per on es puja, pel que seguim cap a casa després de fer la cervesa a Taradell. 
Un magnífic dia de muntanya, amb fageda i castanyeda ben acolorides de verd llampant, un alzinar ben marronós pels troncs i branques, una carena fàcil i amb bona visió. Una gran part del dia per bosc, sense que ens toqui el sol, i quan hem estat al descobert, tampoc picava. O sigui un gran dia de muntanya. 

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí








00000000000000000000000




000000000000000000000000000



dimarts, 22 de juliol del 2014

Els nous herois del món


Val la pena escolar-ho per constatar el que està passant, que per cert cada vegada en va d'augment



000000000000000000000


dimarts, 15 de juliol del 2014

Vilaplana, Les Tosques, Mas Morenet, Grau del Patacó, Grau de les Marrades, Vilaplana


Mina d'aigua, prop del Mas de Vallverdú
Ermita de Siloé, en construcció


De feia temps que havia llegit que havien netejat el Grau de les Marrades, que baixa des dels Plans de Peiró fins el Mas de Vallverdú, pel que he preparat un tomb que pujant per les Tosques ens doni excusa per baixar per les Marrades. La primera intenció era des de les Tosques anar a la font del Roure, fent per aquí l'enllaç, però el company al assabentar-se que volia anar a fer aquest tomb em demana que a poder ser passem pel Mas de Morenet. En un tres i no res, canvio l'enllaç, preparo per pujar fins el camí dels Masos (crec que es aquest el nom), i per anar a la font del Roure, passar pel Grau del Patacó, un altre lloc dels que últimament s'ha posat de moda.
Sortim de Vilaplana quan manquen cinc minuts per les vuit del matí, desprès d'aparcar al carrer on estan les piscines. Passem pel davant de la Casa de la Vila, l'església, Ca la Peirona i el Dipòsit Vell. Més endavant abans de creuar el Riu de les Tosques (no sé si aquí es de la Mussara), deixem la Font  de les Creus a l'esquerra. La ruta segueix un bon tros de pista, que no me'n recordava que està cimentada, i això que al febrer vaig baixar per aquí; aquesta memòria meva ja comença a flaquejar. 
La pista va pujant suau però sense quasi descans, i quan finalitza continua la pujada, amb restes d'empedrat, ja que era camí de bast. Les “eses” fa que la pujada no sigui massa forta, encara que hi ha alguns trossos atorrentats, i altres que la vegetació està guanyat massa terreny a les dues vores del camí, fent que aquest s'estrenyi. 
Creuem el barranc, deixem a l'esquerra el Salt de les Tosques, passem per unes escales picades a la roca vermella, deixem una petita cova a la dreta i arribem a una esplanada, on marxa el camí a la Font del Roure, i nosaltres seguim a l'esquerra en direcció a la Mussara. Aquí tinc una errada, ja que no em fixo que volia pujar per una sendera, no se si està tapada i/o perduda o no, que surt barranc amunt, i ens estalviaria un bon retomb. M'adono del cas quan miro el gps però ja estem bastant amunt. Hi ha un moment que sembla mentida que fos camí de bast ja que la pendent es considerable, encara que es un roquer compacte i sense pedra solta. 
Al arribar a una esplanada on hi ha un pal indicador a la Mussara i al Mas de Morenet, parem a esmorzar, que ja ens ho hem guanyat, si més no. Després seguim, primer amb una forta baixada, i després alternant les pujades i baixades, però sempre bastant suaus. Al costat del Còdol Gros, hi ha el que era una era, i les runes del que devia ser un paller. A més d'una petita cova amb restes d'haver estat habitada de fa molt poc, per la quantitat de deixalles que hi ha dins, i les llaunes buides que hi ha escampades fora. Des de que hem finalitzat la baixada i em començat a alternar les pujades i baixades, hem trobat una gran quantitat de bolets que creiem no son normals en aquestes dates: Pebrassos, llores, algun bec de perdiu, alguns bolets de bou i altres desconeguts per a nosaltres. Ens ha estranyat molt encara que la zona es molt obaga. El Mas de les Tosques, a tocar a la cruïlla que puja a l'Hospital dels Carlins, quasi no es veu ja que les runes que queden estan menjades per la vegetació.
Al poc ja divisem el Mas de Morenet, i cap allí ens dirigim, deixem a l'esquerra, primer un bassot abandonat, ple d'herba, canyes i branques de pi, però amb una mica d'aigua. Després les restes d'una bassa d'obra, on la lona esta trencada i al fons la vegetació l'ha foradat i l'ha traspassat. Des d'aquí i per un camí vell o desaigüe canalitzat, molt tapat d'alzines arribem al mas. En Ramon Amigó ens explica que segons diuen la gent del poble està edificat sobre una torre musulmana, el que si que està refet i ens dona la impressió que de lo musulmà només deuen ser les pedres aprofitades, però tant la torre com el mas es veu bastant nou. Qui vulgui més informació pot mirar el “wikipedia” (http://ca.wikipedia.org/wiki/Mas_de_Morenet).
Sortim pel que era el camí d'entrada i anem a buscar el camí dels Masos, que seguim a la dreta. Ara com ja hem sortit de la part obaga i son quarts d'onze, es comença a notar l'efecte del sol, que ja pica una mica. Deixem un moment la pista, per agafar un sender a la dreta, fitat, que baixa pel tallafoc de les torres d'electricitat, que segons el mapa del gps enllaçarà als pocs metres amb el que volem agafar, però com anem baixant i no enllaça, sinó que continua baixant, remuntem i seguim pista endavant. Pel que ens sembla deu baixar a buscar el camí de les Tosques a la Font de Roure, però bastant més avall del que en principi ens interessa a nosaltres. Quan la pista toca la carretera i on hi ha el cadenat, surt el camí a la dreta, que al poc es bifurca, el ramal de la dreta va a la Cova del Patacó, que deixem per un altre dia, i el ramal de l'esquerra al grau, que on ens dirigim. El camí arriba a la vora del cingle, on tinc un ensurt, ja que em dona la impressió que baixava per allí, i això devia representar uns “patits” d'espant, però el camí marxa a la dreta amb forta baixada, però sense cap perill. Al començament hi ha cordes que creuen el cel, i ferros a la paret; deuen ser per escalar i potser per anar de paret a paret, però son cordes no cables; ells sabran. De cop el camí passa arrecerat al cingle, paret a l'esquerra i caiguda a l'esquerra, amb un cable a la paret per treure la por, ja que el replà es estret. Es passa mig be, però sense massa alegries la gent amb una mica de vertigen, com jo. El fet es repeteix. Després ja el replà o feixa s'eixampla. Tot aquest tros està molt netejat i fitat el suficient. Al poc torna a baixar amb decisió per dins del bosc. S'arriba al camí que ve de les Tosques, al mateix moment que hi ha el desviament a la Font del Llop, i als pocs metres de la Font del Roure, on parem a beure uns gots d'aigua de la font.
Creuem la carretera, fins el Plans de Peiró, on avui no hi ha cap cotxe aparcat, seguim la pista al Mas de Nebot i que es camí a l'Albiol, deixant-la per baixar cap el Grau de les Marrades. Aquest grau, molt ben pensat, a mi se m'ha fet una mica llarg, potser perquè està una mica atorrentat a estones. Arriba a una serie de pistes, semblen bastant noves i de desemboscar, amb un camí que les va tallant, amb grans senyals grogues. El terra es de pedra solta, però es camina bastant be i sense massa dificultat, ja que no té massa pendent. Finalitza en una pista que ens porta al Mas de Vallverdú. Però abans hem visitar una mina d'aigua, amb dos galeries, on ens ha estat vigilant una salamandra, immutable durant la nostra estada dins de la mina, ella enganxada a la paret amb tota tranquil·litat. 
Al arribar al Mas de Vallverdú ens ve a rebre un gos amb tres potes, hi han dones noies a les que les preguntem pel cas i ens expliquen que per un defecte de naixement, li van tenir que amputar en néixer. Ens pregunten d'on venim i com es el Grau de les Marrades. Després continuem i passem pel  costat del Mas d'Anguera, que per sort té la porta, del camí, oberta i no tancada com fa uns anys quan vaig passar. Sembla que ara ja no la tanquen, es un camí públic i no ho haurien de fer. Al mas hi ha al menys una persona treballant i la bassa omplint-se amb un bon xorro d'aigua. Veiem per fora l'ermita de la Immaculada Concepció, que per un profà com jo no té massa coses significatives i a ressaltar. La pista es va cap a la carretera i nosaltres seguim camí recte, sembla que era un camí de carro, ara estret perquè la vegetació s'ha anat menjant per les vores. Aquí sembla que tinguen moltes ganes d'arribar a Vilaplana, ja que accelerem bastant el pas. 
S'arriba a un altre pista i veiem com si estiguessin construint una ermita nova. Quan estem a la seva alçada baixem a visitar-la, ja hi han les parets, amb la porta, el petit campanar, la creu dalt, i està arrebossada per dins, manca la teulada i la ornamentació de dins. Ens ve un home del maset del costat i ens explica que estarà dedicada a Siloé (sense comentaris). D'aquí i ja sense res més arribem a Vilaplana a dos quarts i mig de tres, després de fer més de setze quilòmetres. Abans d'anar cap a casa tenim temps de beures unes gerres de cervesa ben fresca, per reposar l'aigua perduda amb les suades que hem agafat, sobretot, a partir del Mas del Morenet, ja que sol ha fet la feina que ha de fer en aquestes dades. 
Un bon tomb en unes terres que encara que coneguda, ja que son les nostres, sempre hi han trossos, graus, masos o altres llocs que desconeixem. Descobrint el Grau del Patacó, que encara que té dos llocs que s'ha de passar amb precaució, ha estat magnífic. Maco i a trossos amb una gran miranda. Passar el Grau de les Marrades que des de que em vaig assabentar que l'havien reobert volia passar, i com no la pujada per les Tosques, amb el seu salt que sempre val la pena de veure'l.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí








00000000000000000000000



000000000000000000000000000



dijous, 10 de juliol del 2014

Pratdip, Cabrafiga, Meners, Puig i Grau de les Mugues, Barranc de la Dovia


Pas dels Grauets
Salt de la Savinosa

Avui es d'aquells dies que no acaben de sortir les coses tal i com estaven previstes, en aquest cas per no fixar-me bé i posar-me nerviós massa aviat. Havia ajuntat dos tracks baixats d'internet, un que em pensava que feia el tomb normal de pujar al Cabrafiga i l'altre que era donar el tomb a la muntanya sense pujar-hi, i des del punt comú, el Castellet de les Mugues fer l'enllaç i no baixar cap el Barranc de la Dovia.
Ens trobem el Josep Maria i jo i ens anem cap a Pratdip, on aparquem, ens preparem i sortim a un quart i cinc de nou, seguint pel camí normal de pujar al Cabrafiga. El camí es bastant agradable, al començament, però poc a poc es comença a enlairar fortament. En quan sortim del bosc, el vent ens comença a molestar, i quan arribem a les carenes està a punt de fer-nos caure algunes vegades. Ha estat un altre petita negligència per la meva part no comprovar la previsió del vent per avui, si que havia mirat la previsió de calor i de pluja.
Quan arribem al cim, desprès de les dos petites grimpadetes (una es el Pas del Gos) faig fotos ràpidament, i comencem la baixada cap el Coll de la Partió, on parem a esmorzar, encara que ens bufa el vent, però aquí ja queda bastant esmorteit. Seguim fins el Coll de Meners, i aquí fem la bestiesa del dia. Baixem per la tartera avall, tot seguint les senyals blaves i quan estem a mitja, ja em passat les tres boques de les mines, miro el gps i veig que el track que porto no passa per aquí, si no que segueix carena cap el Puig de les Mugues. En principi penso que es igual, que nosaltres anirem per on sempre havia anat, fa anys que no passava i no me'n recordo massa be, però si que la sortida de la tartera era per una lleixa a la dreta, i ja em passat una que em dona la impressió que era la bona. Faig parar al company i jo segueixo una mica avall a comprovar el camí. Les senyals em fan creuar al barranc i aquí ja perdo els papers (de manera metafòrica), ja que em dona la impressió que el camí marcat marxa cap a l'esquerra, i la feixa a la dreta d'on havíem de marxar penso que ens la hem deixat més amunt. Remuntem una mica i busco un camí per la feixa, sense que hi hagi cap. No queda més remei que pujar al coll de dalt i seguir el track cap el Puig de les Mugues. Molt més tard m'adono que les marques son de la marxa dels Dips, i que la sortida deu ser més avall, però quan m'adono ja es tard.
El camí cap el puig torna a ser ben ventat, pel que al cim no hi parem. Seguim carena fins a trobar el baixador, que encara que hi han senyals grogues, es per terreny completament descompost, alternant les parets rocoses, difícils de baixar per nosaltres, amb terreny tarterós. Fins que quan ja estem molt baixos la vegetació, alternant la baixa punxosa amb els pins joves, fa que es perdin els rastres i faci complicat seguir endavant.
Per fi arribem al davant del Castellet de les Mugues, on trobem el camí que ve del Mas de Cabrafiga. Només cal seguir-ho fàcilment fins el Grau de les Mugues. Aquí ens passa un cas que em va assentar malament. Una parella ens ha passat quan estaven al davant del castellet, i quan quasi som a l'entrada del grau, el company troba que han perdut el mapa, com ella baixa una mica amb dificultat, els enganxem, jo primer li pregunto si el mapa es d'ells i desprès faig un comentari de que em pensava que la baixada no era allí sinó més lluny (no havia vist els senyals); ella em contesta que si que el mapa es d'ells i puja una mica a recollir-lo mentre ell em diu a mi que el grau es aquí, i a ella que no pugi i tiri avall, jo li contesto “Ella ha pujat a recollir el mapa que haveu perdut” i ja sense cap resposta, tiren avall.
Continuem baixant fins a la carretera, on aprofito de trucar a casa de que arribem tard a dinar. Creuem la carretera pel túnel de sota i agafem el Barranc de la Dovia, on pel camí paral·lel ens porta al camí de Masriudoms i d'allí a Pratdip, on arribem quan passen cinc minuts de les tres de la tarda. Com ja anem tard parem al bar de la piscina a fer una guanyada cervesa. Dia solejat però amb un vent molt molest. Les baixades del cim i del Grau de les Mugues son molt molestes, però jo ja me'n recordava, però la baixada de la carena del Puig de les Mugues es d'aquelles que jo intentaré no tornar a fer més. Per la resta bon dia de muntanya.
El track no el penjo al wikiloc, ja que hi han varis d'iguals i similars. Es el mateix de "jordimarca"

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí








00000000000000000000000




00000000000000000000000000