"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimarts, 15 de juliol de 2014

Vilaplana, Les Tosques, Mas Morenet, Grau del Patacó, Grau de les Marrades, Vilaplana


Mina d'aigua, prop del Mas de Vallverdú
Ermita de Siloé, en construcció


De feia temps que havia llegit que havien netejat el Grau de les Marrades, que baixa des dels Plans de Peiró fins el Mas de Vallverdú, pel que he preparat un tomb que pujant per les Tosques ens doni excusa per baixar per les Marrades. La primera intenció era des de les Tosques anar a la font del Roure, fent per aquí l'enllaç, però el company al assabentar-se que volia anar a fer aquest tomb em demana que a poder ser passem pel Mas de Morenet. En un tres i no res, canvio l'enllaç, preparo per pujar fins el camí dels Masos (crec que es aquest el nom), i per anar a la font del Roure, passar pel Grau del Patacó, un altre lloc dels que últimament s'ha posat de moda.
Sortim de Vilaplana quan manquen cinc minuts per les vuit del matí, desprès d'aparcar al carrer on estan les piscines. Passem pel davant de la Casa de la Vila, l'església, Ca la Peirona i el Dipòsit Vell. Més endavant abans de creuar el Riu de les Tosques (no sé si aquí es de la Mussara), deixem la Font  de les Creus a l'esquerra. La ruta segueix un bon tros de pista, que no me'n recordava que està cimentada, i això que al febrer vaig baixar per aquí; aquesta memòria meva ja comença a flaquejar. 
La pista va pujant suau però sense quasi descans, i quan finalitza continua la pujada, amb restes d'empedrat, ja que era camí de bast. Les “eses” fa que la pujada no sigui massa forta, encara que hi ha alguns trossos atorrentats, i altres que la vegetació està guanyat massa terreny a les dues vores del camí, fent que aquest s'estrenyi. 
Creuem el barranc, deixem a l'esquerra el Salt de les Tosques, passem per unes escales picades a la roca vermella, deixem una petita cova a la dreta i arribem a una esplanada, on marxa el camí a la Font del Roure, i nosaltres seguim a l'esquerra en direcció a la Mussara. Aquí tinc una errada, ja que no em fixo que volia pujar per una sendera, no se si està tapada i/o perduda o no, que surt barranc amunt, i ens estalviaria un bon retomb. M'adono del cas quan miro el gps però ja estem bastant amunt. Hi ha un moment que sembla mentida que fos camí de bast ja que la pendent es considerable, encara que es un roquer compacte i sense pedra solta. 
Al arribar a una esplanada on hi ha un pal indicador a la Mussara i al Mas de Morenet, parem a esmorzar, que ja ens ho hem guanyat, si més no. Després seguim, primer amb una forta baixada, i després alternant les pujades i baixades, però sempre bastant suaus. Al costat del Còdol Gros, hi ha el que era una era, i les runes del que devia ser un paller. A més d'una petita cova amb restes d'haver estat habitada de fa molt poc, per la quantitat de deixalles que hi ha dins, i les llaunes buides que hi ha escampades fora. Des de que hem finalitzat la baixada i em començat a alternar les pujades i baixades, hem trobat una gran quantitat de bolets que creiem no son normals en aquestes dates: Pebrassos, llores, algun bec de perdiu, alguns bolets de bou i altres desconeguts per a nosaltres. Ens ha estranyat molt encara que la zona es molt obaga. El Mas de les Tosques, a tocar a la cruïlla que puja a l'Hospital dels Carlins, quasi no es veu ja que les runes que queden estan menjades per la vegetació.
Al poc ja divisem el Mas de Morenet, i cap allí ens dirigim, deixem a l'esquerra, primer un bassot abandonat, ple d'herba, canyes i branques de pi, però amb una mica d'aigua. Després les restes d'una bassa d'obra, on la lona esta trencada i al fons la vegetació l'ha foradat i l'ha traspassat. Des d'aquí i per un camí vell o desaigüe canalitzat, molt tapat d'alzines arribem al mas. En Ramon Amigó ens explica que segons diuen la gent del poble està edificat sobre una torre musulmana, el que si que està refet i ens dona la impressió que de lo musulmà només deuen ser les pedres aprofitades, però tant la torre com el mas es veu bastant nou. Qui vulgui més informació pot mirar el “wikipedia” (http://ca.wikipedia.org/wiki/Mas_de_Morenet).
Sortim pel que era el camí d'entrada i anem a buscar el camí dels Masos, que seguim a la dreta. Ara com ja hem sortit de la part obaga i son quarts d'onze, es comença a notar l'efecte del sol, que ja pica una mica. Deixem un moment la pista, per agafar un sender a la dreta, fitat, que baixa pel tallafoc de les torres d'electricitat, que segons el mapa del gps enllaçarà als pocs metres amb el que volem agafar, però com anem baixant i no enllaça, sinó que continua baixant, remuntem i seguim pista endavant. Pel que ens sembla deu baixar a buscar el camí de les Tosques a la Font de Roure, però bastant més avall del que en principi ens interessa a nosaltres. Quan la pista toca la carretera i on hi ha el cadenat, surt el camí a la dreta, que al poc es bifurca, el ramal de la dreta va a la Cova del Patacó, que deixem per un altre dia, i el ramal de l'esquerra al grau, que on ens dirigim. El camí arriba a la vora del cingle, on tinc un ensurt, ja que em dona la impressió que baixava per allí, i això devia representar uns “patits” d'espant, però el camí marxa a la dreta amb forta baixada, però sense cap perill. Al començament hi ha cordes que creuen el cel, i ferros a la paret; deuen ser per escalar i potser per anar de paret a paret, però son cordes no cables; ells sabran. De cop el camí passa arrecerat al cingle, paret a l'esquerra i caiguda a l'esquerra, amb un cable a la paret per treure la por, ja que el replà es estret. Es passa mig be, però sense massa alegries la gent amb una mica de vertigen, com jo. El fet es repeteix. Després ja el replà o feixa s'eixampla. Tot aquest tros està molt netejat i fitat el suficient. Al poc torna a baixar amb decisió per dins del bosc. S'arriba al camí que ve de les Tosques, al mateix moment que hi ha el desviament a la Font del Llop, i als pocs metres de la Font del Roure, on parem a beure uns gots d'aigua de la font.
Creuem la carretera, fins el Plans de Peiró, on avui no hi ha cap cotxe aparcat, seguim la pista al Mas de Nebot i que es camí a l'Albiol, deixant-la per baixar cap el Grau de les Marrades. Aquest grau, molt ben pensat, a mi se m'ha fet una mica llarg, potser perquè està una mica atorrentat a estones. Arriba a una serie de pistes, semblen bastant noves i de desemboscar, amb un camí que les va tallant, amb grans senyals grogues. El terra es de pedra solta, però es camina bastant be i sense massa dificultat, ja que no té massa pendent. Finalitza en una pista que ens porta al Mas de Vallverdú. Però abans hem visitar una mina d'aigua, amb dos galeries, on ens ha estat vigilant una salamandra, immutable durant la nostra estada dins de la mina, ella enganxada a la paret amb tota tranquil·litat. 
Al arribar al Mas de Vallverdú ens ve a rebre un gos amb tres potes, hi han dones noies a les que les preguntem pel cas i ens expliquen que per un defecte de naixement, li van tenir que amputar en néixer. Ens pregunten d'on venim i com es el Grau de les Marrades. Després continuem i passem pel  costat del Mas d'Anguera, que per sort té la porta, del camí, oberta i no tancada com fa uns anys quan vaig passar. Sembla que ara ja no la tanquen, es un camí públic i no ho haurien de fer. Al mas hi ha al menys una persona treballant i la bassa omplint-se amb un bon xorro d'aigua. Veiem per fora l'ermita de la Immaculada Concepció, que per un profà com jo no té massa coses significatives i a ressaltar. La pista es va cap a la carretera i nosaltres seguim camí recte, sembla que era un camí de carro, ara estret perquè la vegetació s'ha anat menjant per les vores. Aquí sembla que tinguen moltes ganes d'arribar a Vilaplana, ja que accelerem bastant el pas. 
S'arriba a un altre pista i veiem com si estiguessin construint una ermita nova. Quan estem a la seva alçada baixem a visitar-la, ja hi han les parets, amb la porta, el petit campanar, la creu dalt, i està arrebossada per dins, manca la teulada i la ornamentació de dins. Ens ve un home del maset del costat i ens explica que estarà dedicada a Siloé (sense comentaris). D'aquí i ja sense res més arribem a Vilaplana a dos quarts i mig de tres, després de fer més de setze quilòmetres. Abans d'anar cap a casa tenim temps de beures unes gerres de cervesa ben fresca, per reposar l'aigua perduda amb les suades que hem agafat, sobretot, a partir del Mas del Morenet, ja que sol ha fet la feina que ha de fer en aquestes dades. 
Un bon tomb en unes terres que encara que coneguda, ja que son les nostres, sempre hi han trossos, graus, masos o altres llocs que desconeixem. Descobrint el Grau del Patacó, que encara que té dos llocs que s'ha de passar amb precaució, ha estat magnífic. Maco i a trossos amb una gran miranda. Passar el Grau de les Marrades que des de que em vaig assabentar que l'havien reobert volia passar, i com no la pujada per les Tosques, amb el seu salt que sempre val la pena de veure'l.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí








00000000000000000000000



000000000000000000000000000



5 comentaris:

  1. Joan: tu has escrit: " hi ha cordes que creuen el cel, i ferros a la paret; deuen ser per escalar i potser per anar de paret a paret, però son cordes no cables; ells sabran. "
    El Jordi Vallve, del mateix Club Reddis que tu, esta muntant aqui una nova Via Ferrata. La cosa va retrassada, per manca de permisos de l'amo del terreny, segons sembla. Queda aclarit el tema de les cordes que : " potser per anar de paret a paret ".
    Ara , et faltara recorrer tres recorreguts preciosos: el Grau del Cingle del Cirerer. El Grau de la Trencanous ( construït pel mateix Jordi Vallve ), i el Cami de la Cingla, que enllaça el Mas de la Patinya, amb el Cami de les Torres, i despres, amb el de les Tosques. T'ho recomano vivament. Per cert: es una pena com es troba avui dia el Mas de Morenet. Tinc entes que l'amo, ara es troba entre reixes ...

    ResponElimina
    Respostes
    1. En primer lloc molt amable per l'explicació de les cordes i ferros.
      Aquests trossos que em parles, alguns els he fet i els altre son feina pendent, però la feina se m'acumula.
      El Mas del Morenet, aviat començarà a degradar-se seriosament, i llavors ja no hi haurà qui ho aturi, com tots els d'aquesta zona. Una verdadera pena.
      Nomé un incís, es veu que em coneixes perquè em parles de que el Jordi es del mateix club que jo. He de dir-te que encara que conservo molt bona relació amb tots els del club, i confio que ells amb mi, ja no pertanyo a aquest club. Es una puntualització sense més importància.

      Elimina
    2. Llastima del Reddis. Es una Entitat amb molts bons muntanyencs, a Reus.
      Avui mateix he rebut un EMAIL del Jordi, on em comunica que ja te finida la primera part d'aquesta Via Ferrata. Ignoro mes detalls, pero em deia que alguns ja l'han recorreguda, i que els hi ha agradat molt.
      Com pots veure, Joan, la " feina " avança !
      Com a Comentari final, expressar el meu desencis per part de les Institucions en el tema de les " VIA FERRATA ". A Italia, per exemple, el CAI se'n fa carrec, tant del seu bon estat, com tambe del seu manteniment. A fi de comptes, es una bona atraccio turística, amb tot el que se'n deriva. Ara, aixo tambe ho han descobert al vei país del formatge. Pero aquí, sort en tenim de persones com el Jordi, que individualment i gairebe sense cap mena d'ajut duen a terme una gran feina, de la que tots en gaudim. I un bon exemple, podría esser el seu " Grau de la Trencanous ".

      Elimina
  2. Joan, no no tinc pas el gust de coneixer-te. Si t'he parlat del Reddis de Reus, es perque ho he llegit al teu magnific i completissim BLOGG.

    ResponElimina