"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 31 de març de 2013

La Palma d'Ebre al vèrtex d'en Junquet i tornar


Aljub a les Sisquelles - Cova del Render

Per avui, que m'he tornat a quedar sòl, normal tenint en compte els dies de festes dels que els companys han volgut gaudir, i com encara hem ressentia dels genolls des de l'últim dia, he decidit anar a donar un petit per pistes i algun antic camí de carro. Per això tenia mig preparada una caminada de pujada al vèrtex del Pla en Junquet, a la divisòria entre el Priorat i la Ribera d'Ebre, que encara que està més a prop de la Bisbal de Falset jo l'he preparat des de la Palma d'Ebre.
Per arribar a la Palma guiant-me per la Maria (gps del cotxe) passo per Falset, Gratallops, la Vilella, Cabacés i la Bisbal, o sigui una pallissa de mil dimonis, segurament la més curta.
Arribo a la Palma d'Ebre, aparco el cotxe a la Plaça de la Bassa del Pi, o sigui al costat del monticle on hi ha la creu, i surto quan quasi son les nou del matí. El primer que faig es anar a donar un tomb pel poble ja que penso que si arribo una mica tard ja no ho faré. En el moment que estic fotografiant  l'església parroquial una senyora arriba per obrir la porta i em comenta que cada dia de festa deixen les portes obertes per qui vulgui entrar, el que em permet visitar-la per dins.
Després de la visita al poble surto pel Raval de la Torre, que va a sortir a la carretera de Vinebre, però abans de l'enllaç em desvio pel Camí del Molí del Estudiant pel que he de creuar el Barranc dels Montblanquets i el dels Sords, quasi a l'aiguabarreig dels dos. Al poc de deixar aquest camí, em surto per si trobo la Fonteta del Roc, que hi figura als mapes. Com es normal no hi és on marca el mapa de l'ICC, l'únic del que disposo, i després de donar un tomb per unes parades amb rec instal·lat però sense descobrir d'on ve l'aigua, segueixo la marxa.
Només passar la primera línia d'alta tensió, per aquesta zona en passen dos quasi a tocar, agafo a ma esquerra un antic camí que durant tot el primer tros segueix por sota la línia, per després tombar a la dreta, fins al Mas del Secretari, un petit maset en total abandó i enrunant-se. Al sortir miro si es com no es cosa d'anar xafant els sembrats sense saber si connectaré correctament decideixo retrocedir. En aquesta zona torno a veure rapinyaires, quatre, de les que dos desapareixen ràpidament  i les altres dos les tinc una estona per damunt del meu cap. A partir d'aquí hi ha unes vistes molt maques sobre el Barranc de Valinyoves.
A lo Racó del Bisbe, estic a punt de marrar-la, però de seguida rectifico, en realitat son convergents encara que el de la dreta dona molt més tomb, el de l'esquerra va més directe, per això hauria estat una marrada. Aquest es un camí molt bonic que va re-tombant cap a l'esquerra, arribant a una cruïlla de quatre pistes, agafo la que va en direcció nord-est, molt solana, deixant-la una estona per anar a veure un maset, que com es normal està arruïnat. 
Arribo a una  nova cruïlla amb un pal indicador, agafant cap a la dreta. De seguida i al peu del monticle on es el vèrtex, hi surt un sender ben visible, encara que dos parades més amunt s'embruta totalment. Veig que per l'esquerra es pot passar i de seguida es tomba per arribar al cim. Allí dalt faig les fotografies de rigor, tenia pensat en menjar una mica però es l'únic moment del dia que fa vent. 
Des del cim he vist una construcció de pedra, com si fos un aljub. Baixo en busca de com arribar-hi. Primer surto a una pistota i d'aquí al dret, baixant per tres parades abandonades i molt brutes arribo al lloc. Es un gran aljub, amb una mica d'aigua al fons, el que no entenc es perquè te la volta (de pedra) tan alta. 
Ara segueixo la direcció a la Bisbal, passant pel costat de dos masets, un a tocar a la pista i un altre en mig de la vegetació que sembla il·legal, pel material empleat. Ja deixo la direcció cap a la Bisbal. Entro a veure la Cova del Basilio, una balma obrada que fan servir de magatzem, amb un pou al costat. Aquest tros està conreat. 
Segueixo uns tacarrots verdes a les puntes d'uns marges, però em porten a unes parades abandonades i sense rastre de continuació. Aquí intento sortir barranc avall, hi ha un rastre bastant clar, però després de tres parades amb el camí per la vora, al quart hauria de saltar-ho, pel que em torno enrere. 
El camí fa un bon retomb per creuar el Barranc dels Sords, però veig que per mig del barranc segueix un bonic camí de carro, penso que a lo millor tindrà sortida cap a la Palma. Arribo a la Cova  del Render, una bonica balma, que ha estat usada per l'home. Ha estat una bona sorpresa, encara que per arribar-hi m'ha costat el seu, del brut que està l'entorn, amb algunes punxoses de més. Queden tres escales que no se ben be quina utilitat tenien, o si les feien servir aquí o no. Segueixo el camí però finalitza a una parada conreada. Un altre vegada he d'anar enrere i seguir el camí anterior. La font que marca el mapa em sembla que he descobert on es, però no m'he pogut assegurar, crec que es on hi ha un munt de pedres posades exprés i amb compte, al costat de la pared, encara al barranc, en un lloc on hi ha un munt de deixades, pots de plàstic i sacs principalment. 
Ara em queda tot pista ampla des d'on es poden veure les dues línies d'alta tensió que venen directament d'Ascó, i al fons a la dreta una línia de ventiladors, o sigui unes visions del progrés. 
El camí baixa fort fins arribar a la Font Vella, on hi ha un àrea recreativa, dues piscines, una per nens, l'altre sembla abandonada. El que era la font vella està xafada, encara es pot veure un tros de volta.
El camí, ja carrer asfaltat, puja i en compte d'agafar pel carrer de la Plana que em portaria directe al cotxe agafo el carrer on hi es l'entrada al camp de futbol i  les escoles, el que fa que doni un petit retomb, tornant a passar pel carrer Major. Ja arribat on tinc el cotxe pujo fins el monticle on hi es la creu a fotografia el senyal geodèsic que hi ha. Vaja quina mania que m'ha agafat amb els geodèsics!!.
Al costat d'una granja, allí mateix, hi ha un senyor d'aspecte marroquí (amb tots els meus respectes, només es per especificar-ho una mica) descarregant troncs, ben talladets, i li pregunto si sap per on es la millor carretera per anar cap a Reus, i em diu per Vinebre i Mora, i a la meva insinuació de per Gratallops i Falset, em diu: “No, nunca, muy malo por allí. Por Vinebre”, o sigui que ho tinc clar. Després d'agrair-li la informació, vaig al cotxe on arribo a dos quarts de tres, després de fer més de quinze quilòmetres i mig.
Agafo el cotxe i me'n vaig a veure el Pi de Can Pino o Pi de la Palma. Un pi de grans dimensions i catalogat com a monumental. Des d'aquí hi ha una visió del pantà de la Palma i del poble. I ja cap a casa, passant per Vinebre, però primer trucant a casa ja que havíem quedar de dinar junts encara que fos tard.
El dia en quan al temps ha estat solejat, calorós i només amb vent al moment que estat al cim, potser es que la resta del dia he anat resguard més o menys. El camins han estat tot pistes, la meitat aproximadament per cotxes, o sigui polsegoses i arranjades, deixant a les vores la terra que treuen del mig. La resta han estat agradables, amb algun tros de camí de carro sense transformació a pista. El paisatge ha estat combinant els camps de conreus margenats d'olivera i ametllers, principalment, amb trossos de conreus abandonats, dels quals la majoria encara no ha entrat el bosc de pins a menjar-s'ho, i algun tros, petit, de bosc pròpiament dit. Molts masets, la majoria abandonats i arruïnats, encara que els que tenien els conreus actius, estaven més o menys conservats. Des del cim una molt bona visió al tombant, però no massa llunyana cap l'est i al sur. Una sorpresa agradable amb la cova i la balma utilitzada (el seu entorn molt bonic i arranjat). De camins, a part de les pistes, jo no he sabut veure cap. En quan a mi, ja he sortit a caminar una mica tocat, encara del dia de Benavent, per això cap al final, la pista que baixava amb forta pendent, m'ha costat una mica, i no cal dir que la pujada al poble, he acabat de suar el que no havia suat encara.
Tornant cap a casa amb el cotxe ja estava pensant el que faria el diumenge que ve i l'altre. Encara que arribi malament es veu que no tinc remei.

Per baixar el track, arranjat, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.


El perfil està posat el que he fet abans de netejar-ho, ja que al fer-ho el recorregut ha quedat correcte, no així l'horari i les alçades totals.

0000000000000000000000000

0000000000000000000000000

dissabte, 30 de març de 2013

El govern justifica la "necessària" compra de dos helicòpters als USA


Salvar al poder financer i comprar joguines perquè juguin els militars, si. Salvar de la misèria al poble, no. El poble "QUE SE JODA".



Està clar que sense joguines com aquestes no podem ajudar als països "civilitzats" a saquejar els països en "Vies de desenvolupament"

00000000000000000

divendres, 29 de març de 2013

Maleïts "spams"

Des d'un temps ençà no paren de posar-me "spams" als comentaris de les meves entrades, pel que m'he vist obligat a fer que hagi de moderar les anotacions. Jo tenia que tothom pogués fer comentaris al lliure albir, però m'he cansat de anar esborrant-los, i encara sort que tinc posar que de totes les entrades als comentaris se m'envii un mail i així m'he anat assabentat, i a més, que la majoria, no tots, dels comentaris de "sexe" Google mels esborri i els envii a una carpeta de "Correu brossa".
Si així no funciona hauré de posar més limitacions als comentaris, fet que em sabrà molt de greu.

dijous, 28 de març de 2013

Bellmunt del Priorat, visita a la Mina Eugènia i dinar al poble

Avui he fet una sortida turística acompanyat per la Maite. Hem anat fins a Bellmunt del Priorat per visitar el Museu de les Mines i posterior baixada amb visita guiada a la Mina Eugènia. El museu obre a les onze del matí i la visita guiada està programada per a les dotze, i segons m'han informat si hi ha prou visitants faran visites posteriors.
Abans de les onze ens personem i esperem a la seva obertura. Som els primers visitants en arribar però quan obren deu minuts més tard ja han arribat dos famílies més. Entrem, paguem l'entrada corresponent (7 euros per persona) i entrem al museu. Copio l'escrit de la pàgina web:
“La sala principal de l’exposició permanent del Museu de les Mines està ubicada en una de les naus de l’antiga foneria de la mina Eugènia. El seu fil conductor és la història de la mineria del plom a la zona de Bellmunt del Priorat, des dels seus orígens fins al tancament de les mines, l’any 1972.
L’espai expositiu està organitzat en mòduls que conformen diferents àmbits temàtics. El primer mòdul, de caràcter introductori, presenta la galena, el mineral de plom objecte d’explotació a les mines de Bellmunt, i les diverses i més significatives aplicacions del plom al llarg de la història. A continuació hi ha un mòdul dedicat a la geologia i la riquesa mineralògica de la zona.
Després d’aquesta part introductòria s’inicia un recorregut per la història de les mines, gràcies al qual es pot entendre la història secular i singular de la mineria del plom a Bellmunt del Priorat, des de l’origen dels primers aprofitaments coneguts dels recursos minerals fins a la mineria medieval dedicada a l’explotació de la plata.
El darrer àmbit de l’exposició està dedicat a la mineria industrial, desenvolupada entre el darrer terç del segle XIX i la dècada de 1970. Aquí és on es pot conèixer la història de la mina Eugènia, un complex miner i industrial de primer ordre, així com també de la companyia Minas del Priorato, una empresa minera moderna. En aquest espai també s’explica com es treballava a l’interior de la mina i les diferents feines que es feien a la superfície, a l’anomenada plaça de la mina, com ara el rentat i la tria del minera”
O sigui primer veiem uns plafons explicatius, després hi ha un audiovisual molt instructiu sobre la historia de la mina, explicada per un senyor que va anar varies vegades a la zona per fer estudis topogràfics i sempre va estar convidat per la direcció de les mines. Després entrem a un altre sala, on hi ha una exposició sobre la foneria i aquí tenim un altre audiovisual, molt més complex on un senyor virtual ens explica el seu funcionament, al·ludint als comentaris que li va fer el seu avi que treballava en dita foneria.
Per aquests dos audiovisuals ja érem un grup d'uns vint visitants, que al finalitzar i acompanyats per un guia baixem al pou primer de la Mina Eugènia, per això ho fem per les escales d'emergència del primer pou, hem de baixar trenta-cinc metres de profunditat. L'ascensor que hi figura a la plaça no es real, ja que quan es va tancar la mina es va treure i es va vendre tota la ferralla. L'ascensor de la plaça només es per fer bonic, es va portar d'un altre mina, la torre del verdader tenia més de trenta metres d'alçada, i estava situada darrera del forn.
Ens expliquen que la mina va arribar a tenir 20 pous, dels quals ara 16 estan anegats per les aigües, en aquells temps tenien bombes treballant tot el dia sense parar, per bombejar l'aigua. L'ascensor comunicava fins al pou 15 (crec recordar) i per baixar del 15 als altres hi havia un de més petit, ja que costava massa diners canviar el principal pel que van col·locar l'altre. Per baixar als pous sempre es feia servir l'ascensor però tenien unes escales d'emergència de pou a pou, també crec recordar que fins al deu (més o menys) eren escales com les que hem baixat, però entre els pous de més avall eren escales de cordes o fusta.
Als pous no hi havia electricitat pel que havien d'anar amb els llums de carburo i unes llumetes d'oli de ma. Treballaven sempre a parelles, els picadors, un aguantaven la llança i l'altre la picava amb el mall, obrien forat i llavors posaven les cargues explosives, i havien de contar quantes posaven i quantes petaven per estar segurs que cap petaria amb retard quan ells estiguessin allí. Treballaven cap amunt, fent bastides de fusta, i deixant caure el mineral a les vagonetes, que quan estaven plenes (pesaven entre 800 i 1000 quilos) hi havia qui les empenyia fins l'ascensor, que era el mateix que per les persones, però mai pujaven material i persones, material o persones. I havia el que per senyals del timbre avisava als de dalt que pujava material o persones i de quin pis, per que els de superfície fessin funcionar l'ascensor.
Referents als treballs als pous ja no me'n recordo de res més del que ens van explicar. Si que a les foneries s'escalfava el mineral a altes temperatures per fer-ho líquid i aconseguir el plom. Operació que es repetia diverses vegades aconseguint una puresa del 99,8%.
Del pou sortim per una sortida feta exprés que dona a una gran esplanada i per asfalt salvem els trenta-cinc metres de desnivell fins al museu.
Les restes de les instal·lacions eren auxiliars, com el taller mecànic, on ara està instal·lada una exposició de com era la vida a Bellmunt en aquells temps.
Com es normal les explicacions que he fet pot contenir errors, sobre tot de recordar bé les explicacions del guia.
Després de la visita ens dirigim al poble on dinem al restaurant “L'Economat de les Mines” on degustem el menú del dia, molt acceptable i que recomano, amb un preu molt econòmic. També tenen el menú especial. Nosaltres fem l'extra d'una botella de vi negre de collita pròpia, del que també quedem satisfets.
Ja només ens queda tornar cap a casa, fent una marrada i passant per el Masroig.

Per veure les fotografies, teclejar aquí

00000000000000000000

diumenge, 24 de març de 2013

Benavent, Sant Miquel, Roca Roja, Sant Quiri, Benavent


Cigonyes de migració - Castell de Llordà

Després d'una serie de converses amb varis companys, alguns dels quals ara s'apuntaven i ara es desapuntaven al final quedem tres, l'Esteve, en Josep Maria i jo, per anar fins a Benavent i recorre la serra amb dos vèrtex geodèsics i la recerca de dos possibles ermites romàniques. 
Arribem a Benavent, aparquem a l'entrada del poble, on hi ha una esplanada, amb un àrea de descans, molt galdosa, i la parada de l'autobús. Sortim quan manquen cinc minuts per la les nou del matí, entrant al poble per la portalada i pujant a la part alta, on agafem el camí  de l'Altar del Músic. El temps no es massa fred, no hi ha signes de que hagi de ploure, al menys pel moment (les previsions diuen que son possibles pluges a primeres hores de la tarda). El camí va emboscat, està bastant netejat, amb marques grogues. Va paral·lel a la carretera però a una cota una mica superior. S'arriba a una esplanada, al costat de la carretera, on el camí ha quedat tallat al fer un gran desmunti. S'ha d'anar a l'altre costat de l'esplanada on es troba un nou pal indicador, i on el camí ja comença a pujar, molt lentament. Deixem a l'esquerra el pujador al Grau de les Cabres, que no el veiem i a la dreta el que continua en busca del Grau dels Escóms. El nostre camí re-tomba a l'esquerra i puja pel roquer de lo Grau Curt. Abans d'arribar a la carena es bifurca en dos, jo com sempre agafo el menys bo, ja que el més bo es el de l'esquerra. 
Una vegada a la carena anem cap a la dreta, al cim de Sant Miquel, on hi ha una antena, restes d'un altre i restes de trinxeres de la guerra que va provocar la sublevació feixista. Aquí busquem els restes d'una possible ermita romànica, que segons sembla indiquen els mapes. No som massa experts però ens sembla veure una fila de pedres que podrien indicar els fonaments d'una paret. Ja sabem que aquí podrien haver construccions del temps de la guerra, però aquestes no tenien unes pedres tan ben tallades i col·locades. 
Retornem per la carena, deixem el camí de pujada, i a vegades per la pista i a vegades per rastres arribem a la Roca Roja. Tota la carena, la que hem fet i la que farem fins a Sant Quiri, està ple de rastres, més o menys tapats, més o menys a prop de l'estimbat, que et permeten anar sempre veien la gran plana de la Conca Dellà, els Montsecs i totes les serres de la zona, això per l'esquerra i per la dreta, la visió de les serres d'Organyà, Sant Honorat, Coscollet, etc., amb el Cadí tot nevat sortint per darrera.
Abans de la Roca Roja, veiem una serie de rapinyaires, creiem de voltors, que van escodrinyant el terreny, des del cel. Com sempre hi ha la broma que han detectat que vaig jo i saben que sempre vaig fotut. Trobem un gran tros de metralla, de pam per mig, al costat de les restes de més trinxeres, ja molt prop del centre repetidor de Retevisión, on a tocar i ha el vèrtex geodèsic.  Fem les fotografies de rigor i una mica separats de les possibles radiacions del repetidor, parem a esmorzar.
Continuem sempre a prop de la carena. Trobem un petit amagatall. A la dreta hi ha els conreus ben verds, però que a mida que anem pujant cada vegada els trobem més grocs. I ha moments que hem de buscar per on continuar per evitar sortir a la pista. Veiem que tres dels rapinyaires continuen la seva labor de vigilància pel damunt nostre, quan ens adonem d'un grup de cigonyes que deuen venir de migració. A partir d'aquí hi ha un espectacle digne de veure. Les cigonyes revolotejant al tombant dels rapinyaires aconsegueixen que aquests marxin d'aquesta zona i els deixen pas lliure. Mentre succeeix això passem pel costat del que era un niu de metralladores, bastant ben conservat i arribem a l'entrada del Grau de les Moles, on tornem a trobar la pista que es el Camí de Comiols.
Passem pel cim de l'Aubell, on no hi ha cap indicador d'on es exactament el cim. Seguim per carena, passem per la Roca de la Dama, on hi ha una bona canal en direcció a la plana, amb una balma, que no anem a visitar. Passem pel Coll de Madrona, on tenim mig controlat un possible baixador, i on tinc previst baixar de tornada a Benavent. Des d'aquí fins a Sant Quiri la previsió es anar i tornar.
Passem per una nova collada, per on baixarem després per anar a veure si trobem la possible ermita de Sant Quiri. Ara continuem per terreny rocós, cada vegada més tapat, on quan estem arribant al cogulló trobem varies construccions, cabanes i trinxeres, totes totalment trinxades, sent molt dificultós arribar al vèrtex ja que les branques de les alzines que han crescut, ens dificulta molt el pas. Des de la Roca Roja fins aquí tot ha estat un continuu munta-i-baixa.
El vèrtex està una mica en mal estat. Ens fem unes fotos, els companys miren si poguéssim anar a la collada del davant, sense baixar a la pista i per tornar a pujar, però no ho veuen factible. 
Reculem fins la propera collada i des d'aquí hem de baixar a la pista, més de seixanta metres de desnivell i una distancia de 150 metres lineals. Intentem seguir un track que havíem trobat a “inet”, però es impossible. Ens demostra que qui ho a fet, o ho ha baixat al dret o el track està fet sobre mapa. La baixada ha estat una mica dura, començant tot seguint rastres poc clars per seguir per un arrastre de troncs. 
Sortim a la pista que la seguim a l'esquerra, fins que aquesta fa un fort retomb a la dreta, just a tocar  el Llau dels Ferrodars. Aquí seguint el mateix track de la baixada, ens trobem una pujada al dret, a mi em dona la impressió que hi havia un sender que anava fent esses, però del qual no queda quasi res. Hem de pujar a aquesta collada que està entre el Cogulló de Sant Quiri i el primer cim de la serra de la Conca, ja que en aquest cim crec que podria haver estat l'ermita romànica de Sant Quiri.
Jo arribo a la collada molt tocat, pel que mentre els dos companys hi pugen jo em quedo a descansar una mica i fer una petita mossada. Al poc i mentre ells encara estan per dalt i com jo m'he recuperat una mica, tiró amunt deixant la motxilla. Llavors m'expliquen que han tingut un ensurt ja que s'han trobat una escurço. En aquest cim ens sembla veure les restes de l'ermita, al menys hi ha el que sembla les bases de les dos parets, ben paral·leles, a més d'algunes pedres pel tombant, ben tallades fet que no ocorre quan es fan barraques, junt amb restes de pedra tosca que es feia servir per fer les voltes de les entrades. Segurament estarem errats però ens anem amb la creença que em trobat les restes de les dos ermites. 
Aprofitem per dinar al costat de la collada. Tenim el mateix track d'abans que ens envia des de la collada fins al camí que ve de Llordà, a més hi ha algunes cintes de plàstic d'alguna cursa, que ens indica el rastre de sortida. Decidim no tornar per on teníem planejat, i estalviar-nos una bona sifonada i baixar per aquí. Son 90 metres de desnivell amb 200 metres lineals. Sortim i les cintes s'acaben de cop, els rastres també, el bosc de pins, alzines i boixos (principalment) es espès, o sigui que ens adonem que tindrem problemes per baixar. Quan estem més apurats comprovem que només ens resten 80 metres pel camí. Com podem i quasi sense rastres arribem al camí. Ha estat intens però estem contents. En aquest camí ens tornem a trobar les marques grogues. 
Ara ens espera sis quilòmetres i mig de camí paral·lel a la serra que encara ens donarà algunes sorpreses. Primer trobem un naixement d'aigua, després la font de Sant Quiri, de nova construcció que podria ser que portessin l'aigua des del naixement anterior i la verdadera font fos allò. Després un altre naixement. Fa estona que estim sentit tronar i comencem a veure cortines d'aigua més enllà d'Isona, i els trons ens venen de la part del Coll de Comiols
Per tot això el camí es ample, però no pista, molt ben arranjat, boscà, amb visió als conreus, sobretot de la dreta, i alguns de l'esquerra, visió als cingles de la Serra de Benavent, tot preciós. De cop ens arriba la pluja, més ben fluixeta però amb pedra encara que tova, d'aquella que no sap si ser pedra o ser aigua, que ens obliga a posar-se els plàstics. Els trons cada vegada son més a prop i pensem que abans d'arribar al poble ens caurà una de bona. 
Quan el camí fa un gran retomb per la dreta, ja que al davant tenim uns camps de conreu, nosaltres i per la vora, seguim rectes, entre els camp i camp sempre hi ha camí. Amb això ens hem estalviat bastant de tros. Deixem a l'esquerra el camí del Grau de les Moles, i a la dreta el camí a Biscari. Ens anem apropant una mica més a la pared, on a la part de dalt veiem les balmes on estan els nius dels rapinyaires, quan de cop veiem que surten dos des del niu, després una quinzena, tots a l'hora i per últim tres més, oferint un espectacle majestuós, d'aquells que per si sol fa que sigui un plaer anar a caminar per aquests llocs. 
Mentre ens anem apropant a Benavent veiem que per aquí la pedregada ha estat forta  incloent uns tendals que hi ha en el patí d'un habitatge, ben carregats, encara que ja ha finalitzar de fer-ho. Però abans em passat per on l'I.C.C. marca en mig de l'espadat “Mare de Déu de Rocaplana” del que no em sabut veure res de res. I sense oblidar els dos abocadors que em vist al costat del camí. Per finalitzar ha estat l'última anècdota del dia, a la cruïlla entre el camí que veníem, el que entra al poble i la carretera que ve d'Isona i va al Coll de Comiols. A la cruïlla i a terra hi ha un senyal geodèsic, i jo l'he volgut fotografiar, pel que m'he ajupit sense doblegar les cames ja que els genolls ja els tenia molt tocats i d'esquena a la carretera m'he posat a fer les fotografies, llavors els companys han començat a riures tot dient en el espectacle que donava als cotxes i que en aquell moment era el més carregat de tot el dia; la veritat es que hi passava una bona caravana.
Arribem al cotxe a dos quarts de set després de fer més de divuit quilòmetres i mig, després d'un dia espectacular de muntanya, però arribant bastant cansat i amb els genolls molt sensibles. El dia esplèndid en tots els aspectes, llàstima de tenir que fer la sifonada per intentar veure la possible segona ermita i que els trossos per comunicar-ho hagin estat al dret, no sembla que hi hagi camí. Si el track era real valdria la pena que la gent ho indiqués i si era sobre mapa, encara més. També que hi hagi organitzacions que després de fer les curses no treguin les cintes de plàstic es molt penós. 
El dilluns següent he anat a la biblioteca de Reus, per intentar esbrinar les possibles ermites mitjançant l'Enciclopèdia del Romànica, però per acabar de rematar-ho el tomo XV que correspon als dos Pallars li falten de tota la col·lecció, encara que molt amablement me l'han demanat a la Central de Biblioteques, però d'un altre col·lecció, però m'és el de menys. Si esbrino alguna cosa ho posaré com a comentari.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.


0000000000000000000000000



0000000000000000000000000

dissabte, 23 de març de 2013

Què passaria si els bancs espanyols en problemes no rebessin ajudes i se'ls deixés caure?


Article del 22 d'octubre del 2012, que continua sent de rabiosa actualitat. Traducció de l'últim paràgraf de l'article:
"La forma en la qual s'estan traspassant les pèrdues dels bancs als ciutadans atempta contra la lògica econòmica i la justícia social; fenomen que revela l'estret lligam entre l'elit econòmica que sortiria perdent si es liquidessin els bancs i l'elit que posseeix el poder polític. No és d'estranyar, per tant, que els indignats espanyols diguin ben clar i ben alt que la resposta a la crisi sigui una enorme estafa".




Foto del blog de "Aktion Reinhard".

000000000000000

divendres, 22 de març de 2013

Carlos Fabra serà jutjat per tràfic d'influències


Amb una mica de sort la neta dirà: "QUE SE JODA"

0000000000000



Foto del blog de: "Sinsentido Obligatorio"

000000000000000000000000

dijous, 21 de març de 2013

Vèrtexs geodèsics (I.G.N.)

Avui he tingut una satisfacció a mitges, ja que he trobat que una rectificació que vaig enviar al "Instituto Geográfico Nacional" referent a un vèrtex, la havien tingut en compte fent la rectificació corresponent, així mateix han col·local la fotografia que els vaig enviar, ja que no hi era, però en canvi no han catalanitzat el nom. Es tracta del cim del Turó d'en Punyet.


00000000000000000

diumenge, 17 de març de 2013

Plans de Peiró, Grau de les Marrades, Albiol, Font Major, Plans de Peiró


Font Major - Pou de gel (nevera)

Avui ha estat un dia no massa normal ja que semblava que el temps no acompanyaria, les previsions no eren favorables, però encara que tenint-ho en compte decidim sortir, en Joan Josep, en Jordi i jo, però no massa lluny ja que hem d'anar a dinar a casa.
Ens trobem i enfilem en cotxe cap a la Mussara però parant al arribar als Plans de Peiró, on normalment a les ressenyes diuen que es l'aparcament de la Font de Roure, em figuro que ho diuen perquè sempre hi han cotxes aparcats dels escaladors, i la majoria van a les parets de la Font del Roure enllà. A un quart de nou del matí comencem a caminar i en principi teníem previst de fer un track de l'amic “skpat” però amb algunes variacions.
Sortim i anem a buscar el Grau de les Marrades, el terreny està molt moll, el temps amenaça pluja i les boires estan baixes i altes, o sigui ens deixen en un terreny intermedi. En quan deixem la pista ens trobem un sender molt netejat, molt maco, llàstima que les mirandes no siguin massa possible i que hem de caminar en compte pel relliscós del terreny. Una vegada salvat el grau, el camí gira en direcció oest, on al començament i per una bona estona s'assembla a una autopista de l'ample que l'han deixat els netejadors. Però en quan arribem a la cruïlla amb el camí que puja del Mas d'Anguera el camí canvia, la traça es veu perfecte, la vegetació no el tapa però els arítjols comencen a menjar-se el camí (ja es mala sort que siguin els arítjols i no altres herbes com podrien ser el boix). 
El camí aviat es dirigeix cap el nord per anar a creuar el barranc de la Font Major, però abans hem de passar un pas una mica complicat, es tracta de donar una passa bastant llarga, massa per a mi, trepitjar una gran roca inclinada cap la pendent i tota molla o passar-ho agafant-se a les rames, com he fet jo. Deixem el camí del track, agafant un de mes planer, en teoria, ja que té algun munta i baixa de més, però anem per una cota una mica més alta de l'altre. El camí es molt maco i boscà, anant a buscar el Barranc del Salt, que creuem. Abans de creuar-ho trobem el GR-65 vell que venia del Mas de Muixó, adonant-nos que no s'han molestat en esborrar les marques. Pugem fins a l'Albiol, encara que una mica abans enllacem amb el nou GR-65, en un lloc on les pintades poden portar una mica a confusió, però això ja son coses dels cuidadors i de la F.E.E.C.
A l'Albiol es on teníem previst parar per esmorzar, però com està chispejant decidim de fer-ho al bar, on ens cruspim els bocates que portem acompanyats per una cervesa o un got de vi, amb un bon cafetó de final amb unes poques “gotes”. Mentre esmorzem entren un directiu de l'Arítjol i el seu cònjuge i ens expliquen que estan acabant de preparar la marxa de la setmana següent. Després d'una bona estona de xarrameca, tots decidim que ja es hora de marxar. Ens acomiadem fins a la pròxima i nosaltres seguim el nostre camí. 
Sortim per la carretera cap a la de la Mussara, passem a tocar el que crec que es la font del Roquer, baixem cap el Mas de l'Esporgat, visitant la seva bassa, plena de bardisses, al costat de la font, que està tancada amb porta de metàl·lica,. Seguim pel senderó per sota del Mas del Mercader. Abans es passava pel costat del mas però ja fa una mica de temps que van fer un senderó per una cota una mica inferior perquè no es passi a tocar dit mas. Ens desviem per entrar a l'esplanada de la Font Major, on hi ha un gran mullader de la quantitat d'aigua que hi ha. El camí passa per la nevera, uns li diuen Pou de gel del Mas de Nebot i altres Pou de gel de la Font Major, es el mateix. Era un gran pou on emmagatzemaven gel. Han netejat una mica l'entorn, podent-se apreciar la rodona de pedra, i una de les entrades al pou; el sostre està tot caigut al mig del pou i tapat entre terra i herbes, conservant un tros d'una pilastra del mig.
Quan anem cap el Mas de Nebot ens trobem a un grup de sis joves (joves per a mi) que estan fent la travessa dels refugis, ens comenten que ho tenen tot reservat i que es el segon dia. Penso que potser no han estat del tot de sort en els dies que han trobat, climatològicament parlant.
Passem a tocar el Mas de Nebot, devia ser un gran mas però a l'actualitat totalment enrunada, conserva algunes parets i si dediques una mica de temps encara pots veure una mica de la distribució del que devia ser el paller i el corral, ja que a l'habitatge es impossible entrar si no es va amb eines de neteja (xerracs, podalls, ...). Arribem al cotxe a un quart de dues del migdia després de fer una mica més de vuit quilòmetres.
El dia en quant al temps no ha estat del tot agradable ja que a estones es ha ploviscat però a més hem fet molta part per camins emboscats i la quantitat d'aigua que hi havia a l'entorn (arbres, matolls, herbes) ha aconseguit que quedéssim ben xops. En quant al recorregut ha estat molt agradable, els camins son bonics, la majoria estan arranjats o en procés de estar-ho ja que hi ha un grup netejant en aquesta zona i l'enllaç entre el Grau de les Marrades i el Barranc del Salt millora el que fins ara es feia. De la companyia, que es pot dir, tota la caminada ha estat entre rialles i critiques, amb bon rotllo, als companys absents del dia, com no podia ser menys. I benvingut novament al Jordi al grup. Per ser un dia que les previsions predisposaven a quedar-se a casa no ens poden queixar.
Soc conscient que avui el “rotllo” m'ha quedat pitjor que les altres vegades, que ja es dir, però potser no he estat massa inspirat. Espero que els pròxims dies em quedi millor.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.
00000000000000000000000

000000000000000000000000000000

dimecres, 13 de març de 2013

Quan dimitirà Duran pel "Cas Pallerols"


Quan dimitirà Duran pel 'cas Pallerols'?

Comentari del Sr. Carlos Jiménez Villarejo, ex fiscal anticorrupció, sobre la sentencia del Cas Pallerols, on deixa ben clar la sentència condemnatòria als políticastres corruptes. Després el jutge del cas va dictar que encara que s'havia pactat una condemna de menys de dos anys els corruptes havien d'entrar a la presó, d'això ja fa alguns dies i no ha sortit cap notícia de que s'hagi portat a la pràctica. Deuen estar esperant a que el govern presidit per l'ordenança de la Merkel els indultin del tot, ja que si no, no s'explica.


00000000000000

dissabte, 9 de març de 2013

Lliçó d'història

No l'he volgut traduir per no perdre les rimes:

Leción de historia.... o un "real" poema....

En un anciano País
existió una monarquía
que comenzó en democracia
y terminó en anarquía.

En aquel reino reinaba
una curiosa fam
un Borbón de nuevo cuño
y una griega algo engreída
que engendraron dos princesas
y un príncipe en demasía
por cumplir con la ley Sálica
que consagraba la hombría.

La cosa empezó a torcerse
con las bodas de las hijas,
algo ligeras de cascos
y de moral distraída.

La mayor, que era algo lela,
pasó por la vicaría
con un noble también lelo
en la ciudad de Sevilla.
Al poco tiempo parió
un querubín de revista
que devino en gamberrete
con escasa puntería.

La segunda, buena jaca,
se cameló a un deportista,
que dejó a su antigua novia
y se encoñó con la niña.
De jaca pasó a coneja
y cada año paría
urdangarines de pro,
chupones de dinastía.

Y el principito heredero,
cortejador de coristas,
cayó por fin en el cebo
de una artera periodista,
divorciada y con más mañas
que la puta Celestina;
pero falló en la preñez
por seguir la dinastía
pues en lugar de un varón
paría niña tras niña.

Pero empiezan los problemas
y la cosa se complica
por culpa de estos gañanes
que, de nobleza, ni pizca.

El noble rancio de Soria,
bermudas y en zapatillas,
paseaba por Serrano
cual jocunda modistilla;
circulaba en patinete
con ignorante osadía
saltándose a la torera
direcciones prohibidas

Y el Borbón mandó parar,
se acabó la algarabía,
suspendió la convivencia
y se cargó una familia.

El chico del balonmano,
modelo de deportistas,
se convirtió en un truhán,
en un vulgar chantajista
que, siendo duque de Palma,
tuvo la necia osadía
de estafar unos millones
en tan reputada isla.

Y el Borbón mandó parar,
porque al duque sugería
que se marchase del reino
a ocultar sus fechorías.
La justicia que no es lerda,
apeló a su señoría,
y es fácil que al señorito
le caigan ciento y un días.

El príncipe mientras tanto
afronta esta travesía
sin saber que el gran patrón
prepara una felonía.

Sin encomendarse a nadie
se ha ido de cacería
a la sabana africana,
solito y sin la Sofía,
sabiendo que a la llegada
le esperaba mis Corina,
rubia y jacarandosa,
cortesana la más fina.

A la mañana siguiente
salieron de cacería,
cacería de elefantes,
que es una cosa muy fina.
Parece ser que cobraron
colmillos de gran valía,
y a celebrarlo montaron
una generosa orgía.

El Borbón de las narices
como un cosaco bebía,
y apañó tan regia trompa
que salió con alegría
no a por rudos elefantes
sino a trincarse a Corina
que lo esperaba anhelante
tras las leves celosías
del bungalow colindante.
Como al pendejo le ardía
la cosa entre la entrepierna,
pensando que ya subía
al catre de aquella fiera,
aceleró por la prisa
y tropezó en un tablón
y tropezó de tal guisa
que se crujió la cadera
y se le aflojó la picha.

Al monarca, trastornado,
llevan a la enfermería,
y al ver que es cosa muy seria
llaman a Cancillería
para repatriar al bobo
y salvar la Monarquía.

Corina, desconsolada,
triste, sola y compungida,
se consoló con un negro,
muy bien armado y sin prisas.
Mientras, la consorte griega
celebra Pascua Florida
blasfemando porque el Rey
la cuernea con Corina.

Esta es la historia,señores,
del reino de Picardía,
donde los nobles y reyes
ejercen con alegría
un papel desvergonzado,
las más torpes tropelías,
mientras el pueblo se jode
y no le encuentra salida
a los más duros problemas
de su aperreada vida.

Publicado en la Nueva Alcarria de Guadalajara (Pedrito)

0000000000000

divendres, 8 de març de 2013

Qüestió de capacitats

"No vull tenir els atributs d'un home. No vull ser un home ni que em jutgin com un home, sinó per les meves capacitats". Cospedal dixit.
Però de quines capacitats en parla, es que té cap?. ... Resulta que sí, que se la podrien jutjar per les seves capacitats: "Mentidera, inepta, corrupta (presumpta), i ..."

... per la seva millor capacitat que té, que es la ELOQÜÈNCIA:



Sembla ser que aquesta xerrada que va fer, passarà a  ser matèria obligatòria a les escoles d'oratòria.

0000000000000000

 000000000000000

diumenge, 3 de març de 2013

Torrebusqueta, Puig Castellar, Ancosa, Valldecerves, Torrebusqueta


Font de les Canals - Convent d'Ancosa

Ja feia bastantes setmanes que volia tornar a Ancosa per lligar un tomb molt diferent al que vàrem fer l'any 2008, llavors vam fer un tomb lligant dos 100 cims, ara la intenció es lligar-ho d'un altre manera, per portar a uns ex-companys de feina i aquests volen caminar no fer cims tot anant treien la llengua, com vam fer llavors. Per lligar-ho he quedat amb la Rosa Maria, el Santiago i el seu fill Xavier.
Arribem a Torrebusqueta, aparquem a l'entrada i sortim a dos quarts i mig de nou, per la part esquerra del poble, o sigui en direcció sud. He trobat alguns tracks que enllacen el poble i el Puig Castellar, però tots van a donar un tomb per pista, acostant-se a quasi tocar la carretera, però jo vull mirar si per on vam baixar en aquella data es fàcil, vam fer aquest tros a l'inrevés, només me'n recordo que baixàvem molt despresa ja que havíem d'anar a dinar a casa.
Quan portem menys de 500 metres des del cotxe deixem la pista i enfilem per senders clars i agradables. Anem trobant algunes restes de neu, tolls glaçats, algun esbarzer de més que creua el camí, però res que no es pugui resoldre amb total facilitat. El camí té alguns repetjons que es deix sentir, agreujat pel moll i enfangat que està.
Arribem a la pista, on trobem el GR, i en un moment estem al costat de l'esplanada on surt el camí cap el poblat ibèric, on pugem. Del poblat no queda res de res, només un munt de pedres caigudes pels costats de la lloma. En un costat han netejat un petit tros i han destapat una serie de pedres, però la veritat jo no veig gaire clar que estiguin col·locades com era originalment.
Des d'aquí pugem al vèrtex, seguint sempre un sender clar i marcat. Al vèrtex a més d'esmorzar i fer les fotografies de rigor, ens delectem contemplant la magnífica visió que es veu des d'aquí. Una vegada finalitzat tot això, sortim per la pistota, molt pedregosa en aquest tros, que ens porta a la carena se la Serra dels Esgavellats, la que deixem de seguida per baixar cap a la Plana d'Ancosa, tot passant pel costat de la Font de les Canals, que raja amb abundància (en algun lloc he llegit que aquesta font sempre raja i me'n recordo que l'altre vegada que vam passar per aquí hi havia un home omplint un munt de garrafes). La baixada la fem per terreny boscós i amb trossos de neu, molt poca però amb alguna capa de glaç al mig de la pista. Quan estem arribant a la plana sortim del bosc i anem per terreny completament obert, i ja divisem tot el conjunt del convent, la granja i la casa, tot ben aplegat.
Primer passem a visitar el pou d'Ancosa, em sembla haver llegit que es medieval, relativament fa poc el van restaurar, després anem al convent, granja i casa d'Ancosa, cada vegada més deteriorat tot el conjunt, dins del qual encara conserva un altre pou, però no majestuós com l'altre.
Retornem per on hem vingut i visitem el Roure d'Ancosa, on a la antiguitat es celebraven festes, finalment visitem l'avenc d'Ancosa, sense baixar està clar, en realitat es un engolidor d'aigües de la Plana Roja, amb una profunditat d'uns 30 metres.
Nosaltres marxem per la Plana Roja per dirigir-nos cap a la Serra Alta. Es terreny de garriga, zona que abans devia estar conreada, ara es veu completament abandonada i on devia haver pastures o boscos ara predomina el coscoll. Al arribar a la serra alta, al peu d'una torre d'alta tensió, el camí s'acaba. Veig pel track que em de baixar al dret, per terreny rocós, les roques sobresurten del terreny, tot ple de coscolls i altres punxoses. No es camina massa bé però tampoc es impossible, a més el tram es curt encara que no ho sembla per la lentitud que baixem, son poc menys de 200 metres. Arribem a una pista i baixem, deixant un altre que ens marxa a la dreta, aquesta i segons he vist posteriorment als mapes ens hauria retallar una mica la caminada, encara que que no hauríem passat per ..., entrem a visitar les runes de la Masia de l'Estanella, sembla que era un habitatge de dos pisos i altell, amb corral i/o paller, amb dos bassots naturals a la seva vora, tot això arruïnat i ple de bardisses.
Seguim pista molt fangosa, fins a l'alçada de Cal Peret Gomar, dirigint-nos cap a Valldeserves, amb l'esperança de poder veure l'ermita de Sant Jaume, romànica. Està dins del terreny particular de la masia, que en aquests moments està habitada segons veiem els cotxes a la seva entrada. Tombo per un costat i com puc, per intentar veure l'ermita, però aquesta està al costat del mas i molt tapada pels arbres. Per l'altre costat el caminoi va afonat a l'alçada de les parades de vinyes. Arribem a veure l'ermita per darrera, però molt malament. Relativament a prop i sense passar cap tanca ni res que s'assembli, en un petita esplanada parem a dinar.
Després ens decidim pujar als abrics de la Roca Roja intentant veure les pintures rupestres. Primer per pla, seguint senyals blaves, per un caminoi una mica tapat, es el Clot de la Cova. Arriba a una bifurcació, i el track que porto em diu de pujar per un costat i baixar per l'altre, o sigui que ens enfilem per l'esquerra, el camí poc a poc va guanyant verticalitat, amb l'agreujant que està una mica moll. Es d'aquelles pujades curtes però que es fan sentir, arribant a la vora del cingle on hi ha les restes d'una construcció de pedra. Nosaltres tombem per tot el pany de pared, uns quaranta metres de llargada, i no sabem distingir les pintures, pel que ens anem una mica defraudats d'aquest tros. Baixem una mica i agafem un altre senderonet, molt esborradís que ens fa baixar en diagonal i que ens portarà a la cova de la Roca Roja o de Valldeserves. Mentre baixem ens trobem a tot un grup de joves que van entre mig del bosc i que busquen el camí de pujada per veure les pintures, els indiquem que vinguin cap on som nosaltres i que pugin per on nosaltres hem baixat, també els informem que nosaltres no em sabut veure-les. Entrem a la cova, no massa gran però on sembla que era l'habitatge dels que van pintar als abrics de dalt, i on van trobar restes. Es nota on van fer les cates pel forat que han deixat. Jo després i pensant una mica no ho veig massa clar, ja que té al mateix costat hi ha el Torrent de les Comelles (on hi ha col·locada una cadena per remuntar el roquer del torrent) i la cova queda a un nivell inferior al torrent, i hem de pensar que a l'antiguitat tots els barrancs, torrents, rierols, etc., baixava aigua, també podria ser que el terreny estigui molt canviat de llavors.
Quan anem pel Clot de la Cova de retorn, ens criden des de dalt que han trobat les pintures i que pugem que ens ho ensenyaran, però com es normal no estem en condicions de tornar a fer la pujada i posterior baixada. Amb el tele-objectiu de la màquina de fotografiar els veig que estan fent fotografies de la pared.
Seguim novament per pista, tenim a la dreta els Cingles d'Ancosa, a uns 100 metres per sota del nivell de la plana superior, ens desviem per visitar el Salt del Gos. Estem a la part de dalt d'un cingle, amb una bona visió de la Serra de Miralles i els terrenys conreats al costat de la carretera, en aquests moments amb un verd llampant. La pista continua pujant, re-tombant cap el sud, deixant el Bosc del Marimon a l'esquerra, arribant a la plana, on torna a ser terreny de coscoll durant una bona estona. Passem pel Coll del Corral i ja ens dirigim cap a Torrebusqueta, per terreny, altre vegada, fangós però bastant bonic.
Arribem al poble a mig quart de set després de fer uns divuit quilòmetres i mig. Ja només resta agafar el cotxe i anar cap a casa, fent una petita parada a La Llacuna, per fer una cervesa ben guanyada (o coca-cola), i una visita extra en cotxe per una petita part de la ciutat de Valls.
El dia, en quant al temps ha estat bo, no ens ha fet ni fred ni aire en cap moment, encara que cap el final ja començava a refrescar, normal a l'hora que era. Els objectius no s'han acabat de complir, ja que hem lligat la caminada, encara que potser ha sortit una mica llarga, i ens ha deixat una mica decebuts el no poder visitar l'ermita, encara que fos per fora, i no saber distingir les pintures entre la rocositat de la pared. Per un altre costat ha estat un molt bon dia de muntanya, amb molt bona companyia, amb molt bon humor i rialles, que fa que ens proposem repetir-ho.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000000



00000000000000000000000000

dissabte, 2 de març de 2013

El Patrimoni històric de Reus en perill

Transcric aquí un escrit fet pel Grup d'Arqueologia del Centre de Lectura de Reus, referent a la situació de patrimoni històric de Reus i possibles actuacions.

EL PATRIMONI HISTÒRIC DE REUS EN PERILL

L'oblit del nostre patrimoni històric no és, per desgracia, cap novetat. El menyspreu sistemàtic que les diferents administracions locals han demostrat envers ell ha conduït al seu descuit, degradació i, sovint, destrucció sense que ningú se n'hagi lamentat. En molts casos, aquesta actitud s'ha volgut justificar apel·lant a un mal entès progrés. Un progrés que, en l'intent de configurar un suposat futur millor s'ha dedicat a bandejar i esborrar tot rastre del nostre passat, tot allò que forma part de la memòria col·lectiva dels reusencs. Neix d'aquí un discurs pervers en el que es contraposa el desenvolupament ciutadà a la preservació dels béns culturals, establint un línia de demarcació que divideix, arbitràriament, allò que, sota un prisma purament mercantilista, és útil i digne de conservar-se, d'allò que resulta del tot prescindible i, en conseqüència, susceptible de ser arrasat. Sense anar més lluny, les restes arqueològiques aparegudes al Pallol constitueixen un clar exemple de l'aplicació d'aquestes polítiques i, malauradament, no en són l'únic. Però si això tenia lloc en èpoques de certa bonança econòmica, ara, en un context en què el neoliberalisme ha trobat un terreny adobat per aplicar el seus postulats més salvatges sense cap mena de restricció, l'ofensiva ha cobrat una nova empenta. I novament, el patrimoni històric dels reusencs esta essent una de les seves víctimes predilectes, contemplat, més que mai, des d'una òptica utilitarista que esgrimeix com a màxima allò de "si dóna diners és bo, si genera despesa és dolent". L'atac contra uns béns que, recordem, pertanyen al conjunt de la ciutadania, queda palès en les decisions preses per l'actual equip de govern municipal, com el tancament “sine die” del Centre d'interpretació de la Bòbila Sugranyes o del Refugi Antiaeri de la Patacada. A això s'hi ha d'afegir el pla de reforma dels equipaments museístics de Reus, en el qual es contempla clausurar el Museu d'Art i Historia de la Plaça Llibertat i mantenir únicament en funcionament el Museu Arqueològic Salvador Vilaseca, ubicat a la Raval de Santa Anna, que, d'aplicar-se el susdit projecte, perdria el nom i la seva atribució. Així mateix, també es pretén donar una gestió privada al Centre d'Art Cal Massó, en unes condicions en què el consistori municipal restaria exclòs de tota decisió concernent als seus usos i funcions. Tot plegat, a banda de representar un atemptat contra la vida cultural de la nostra ciutat, redunda en una destrucció de llocs de treball que s'efectua per dues vies: la no cobertura de les places vacants generades per la jubilació dels seus titulars i la previsible reducció de plantilles. ·
Davant la gravetat dels fets relatats des del Grup d'Arqueologia del Centre de Lectura de Reus demanem a l'Ajuntament la immediata suspensió i retirada del Projecte de Museus i la seva substitució per un pla alternatiu que, a criteri nostre, hauria de contemplar els següents punts:
- Preservació i potenciació dels espai museístics de la ciutat, difonent-ne el seu coneixement i estima entre el poble de Reus, i inserint-los dins els itineraris turístics com una part més del circuit urbà
- Condicionament i obertura dels espais culturals de la Bòbila Sugranyes i Refugi de la Patacada, posant-los a l'abast de ser visitats sense entrebancs pels reusencs així com pels turistes. ·
- Gestió totalment municipal dels equipaments culturals públics, cercant vies que condueixin cap al seu autofinançament.
- Declaració com a Àrea d'Expectativa Arqueològica i com a BCIL de tot el centre historie de Reus, mesura que hauria d'anar acompanyada de la transferència de les competències sobre el subsòl de la Regidoria d'Urbanisme a la de Cultura. Igualment, creiem imprescindible que tota actuació en aquesta zona que comportés la remoció de terres o l'enderrocament d'edificis hauria d'estar. supervisada per un arqueòleg i subjecta a les directrius de la Generalitat de Catalunya en matèria de protecció del patrimoni arquitectònic i arqueològic
- Declaració com a BCIL dels elements patrimonials de valor històric, artístic i arqueològic situats dins el terme municipal de Reus, amb la conseqüent destinació de partides pressupostaries que en garantissin la seva correcta conservació i adequació per al gaudi de tots els reusencs i eventuals visitants.
Tot el que venim d'exposar es fonamenta en la idea que el patrimoni històric, talment com l'ensenyament, la sanitat, els recursos naturals i energètics, l'habitatge i el treball no són mercaderia posats al servei deis interessos d'uns pocs sinó béns irrenunciables que han de ser gestionats des del poble i per al poble.

I.Cabrelles, A González, G. Ortega, A. Rodríguez i M. Rovira (Grup d'Arqueologia: del Centre de Lectura de Reus)

0000000000000000000000


Foto propietat de: PATXI FOTÒGRAF

0000000000000000000000