"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimecres, 30 de novembre de 2011

Parlo de política

Encara que el sapastre d'en Z.P. l'ha pifiat completament al no tenir pebrots d'enfrontar-se als mal-dits “los mercados” o tenir massa interessos per no fer-ho, hi ha una serie de coses que crec que ha fet bé.
1.- Final d'E.T.A., com a banda armada (jo no crec que als últims temps fossin lluitadors per la independència)
2.- Matrimoni homosexual, (Rajoy a dia d'avui: no sap, no contesta)
3.- Llei de dependència, (Encara que ara Rajoy se la carregarà).
4.- Despolitització de TVE (encara que la contrapartida ha estat un sistema de financiaciò que ha afavorit el compte de resultats d'Antena 3 i Telecinco i que ara Rajoy se la carregarà)
5.- Llei Antitabac. (Rajoy sembla que se la vol carregar)
6.- Llei de Reproducció Assistida. (Rajoy a dia d'avui: no sap, no contesta)
7.- Carnet per punts. Amb la negativa del PP a fer-ho, ara ja ni es parla.
I encara que al començament prometia molt més, això es el que ha quedat i poca cosa mes. Tot l'altre s'ha desmuntat amb l'excusa de sortir de la crisis.
I a saber on han quedat les moltes promeses que havia fet, entre elles la llibertat religiosa (d'una pu. vegada) i que les religions es financin soles, la actualització de la justícia, la descentralització de l'estat i moltes més.

I amb aquest article m'acomiado durant una temporada de fer critiques polítiques en el meu blog. Pot ser dic això i a la setmana que ve hi torno, però ara estic completament decebut ja que després del que ens està caient a sobre i de les moltes noticies que surten del que s'embutxaquen els polítics “legalment” (?) i robant i la gent no reacciona i surt al carrer com en el mes de maig francès (o pitjor), jo ja estic fart de espernetegar. Estic convençut que mentre el poder popular no tombi el sistema polític no en sortirem i com tal com dic a l'entrada d'ahir i el que poso al final, copiat de l'Escobar, nosaltres som incapaços.
Una petita mostra de les últimes notícies:
- La Generalitat demana un aval jurídic per privatitzar la sanitat catalana, a més paga 15.000 euros a una consultora (aquí ->), no té funcionaris que puguin fer l'estudi (?)
- Artur Mas (ara li diuen menys i no mas, ja que sempre retalla), pagarà 2 milions d'euros al Grup Godó, en plena època de retallades (aquí ->), per inserir “càpsules y microespais divulgatius de contingut informatiu de interès general para la ciutadania (?) en 8TV, RAC 1 i RAC 105.
- Josep Prat (personatge de Reus): D'un holding opac a les retallades sanitàries (aquí ->). El holding es Innova, i es tant opac i el Prat està tant bé aquí que ara que està en entredit a la Conselleria de Sanitat ja ha dit que prefereix Innova a la Conselleria. El Cup de Reus està intentant aclarir els comptes però CiU de Reus ho tenen tan amagat que no poden aclarir-les i això que en la oposició al govern d'en Pérez només ho reclamava.
- El Gobern indulta a Alfredo Sáenz (aquí ->), però estar clar el Santander ha renovat el compte de crèdit al PSOE i ha fet l'hipoteca al Z.P., per la compra de l'habitatge en un barri residencial a Madrid.
- Rajoy es reuneix amb els banquers per preparar les seves primeres mesures (aquí ->), està clar a demanar-lis permís.
- La fiscalia investigarà els plans de pensions mil·lionaris dels directius de Caixa Penedès (aquí ->), i tot els altres directius i "xupopters" dels bancs i caixes que a més han tingut ajudes estatals?.
- Artur Mas puja 12.000 euros el sou de set càrrecs de confiança de les delegacions territorials (aquí ->), passen de cobrar 48.000 a 60.000 euros.
- El Consell del Barcelonès reparteix en dietes 240.000 euros en dietes (aquí ->), no es en si per la quantitat, es que ja son gent que tenen sous fixos com a responsables de la Administració.
- Baralles continues entre autonomies perjudicant als malalts que viuen en zones limítrofes, o a alguna on als aturats sense subsidi els deixen sense tarja, o sigui han de pagar les visites i els medicaments. Això entre altres injustícies.
Aquestes son les últimes que he llegit aquests dies, no cal parlar de tot el que ha anat sortint del que moltes d'elles ja he parlat. Es continua sense dir res del que passa a Islàndia, a Grècia i altres indrets, on no interessa que se sàpiga, i com que els mitjans informatius estan comprats (mitjançant subvencions i subscripcions) pel poder ...
Els judicis als polítics no avancem mai, i es frenen i frenen, caducant molts d'ells (Cas Fabra de Castellò es un exemple).
El malbaratament no està penalitzat.
Sobre la sanitat recomano llegir aquesta entrada al blog de "Cajon de Vida", d'una carta al "Director" referent a que cap retallada de sanitat afectarà a cap polític.
I ..... tantes coses

I com a final poso un article de "Escolar.net", que copio sense traduir:
"Hay un mensaje electoral en el que han coincidido todos los partidos nacionales, desde el PP hasta IU: España es un gran país, dinámico, imaginativo, laborioso y capaz. Yo miro a mi alrededor y no encuentro ese país por ningún lado. Encuentro un país ruidoso, gritón y bastante beato. Un país con una sociedad civil anémica y una capacidad asociativa lastimosa. Un país insolidario en el que muchos de sus ciudadanos defraudan a la Hacienda pública, creando una de las mayores bolsas de fraude europeas. Un país en el que los medios de comunicación son charangueros y sectarios. En el que la casta intelectual y artística languidece con mediocridad. En el que la clase empresarial no innova demasiado, prefiriendo el ladrillo a la tecnología. En el que la profesionalidad laboral, que nunca fue modélica, se deteriora gravemente, volviendo a los tiempos de la pandereta y la chapuza. Un país, en fin, que no es Alemania ni Noruega ni Francia.
Que un país así le cargue todas sus culpas a la clase política que lo gobierna no solo es siniestro y sainetero, sino que conduce al peor escenario para la izquierda: la negación de las lacras que deben ser corregidas".

Fins aviat, ...

dimarts, 29 de novembre de 2011

Els "espanyolitos"

Avui m'han donat una explicació de com som els "espanyolitos" que m'ha convençut bastant (aquí quedem inclosos els catalans, gallecs, bascs i tothom): Som com els mexicans de les pel·lícules dels U.S.A., sempre dient que "YO SOY MUY MACHO" però a l'hora de la veritat no tenien pebrots d'enfrontar-se al vaquer americà. Posem que el vaquer es l'estat i los "espanyolitos" son els mexicans de les pel·licules.
Deixo ben clar que els mexicans son els de les pelis "d'indis i americans", en la realitat no sé com son i no els voldria molestar.
Sempre protestant contra el govern però a les eleccions continuem votant als mateixos, en comptes de botar-los.

dissabte, 26 de novembre de 2011

La Febró, Mas i Font de Vinarroig, Barranc i Font de les Tallerasses, Masos de Galceràn

Font del Corral de la Mola (?) i Barranc de les Tallerasses

Avui hem quedat en Joan Josep i jo d'anar a fer un tomb per La Febró. Després de varies opcions decidim pujar per la zona de la Mola, i baixar pel Barranc de les Tallerasses, tornant a la Febró pel riu Siurana.
Ens trobem a Alforja i tot pujant cap el coll d'Alforja ens va guanyat la boira que no ens deixarà fins al migdia. Aparquem davant de l'ajuntament i sortim quan manca cinc minuts per les vuit del matí, seguint en direcció a creuar el Barranc de l'Avellanar. Només creuar-ho agafem el camí vell de Siurana, un camí vell, bonic i amb petits trossos am restes de l'empedrat. El començament està una mica brut amb algun pi caigut que tapa el camí, però després es va arreglant. En realitat es el PRC87, però no entec massa com han fet enllaçar amb el PRC6 una mica més amunt i no per on anava el camí vell.
Arribem al Coll dels Masos (ara de les Torres) i seguim el Camí del Bosc, que aviat es transforma en pista. La deixem per agafar un camí, també camí vell, que va a Mola, on finalitza la pista que ens ve de l'esquerra, a peu d'una de les torres elèctriques de la línia Serós a Barcelona (segons mapes dels anys 60). Abans hem trobat el que era una surgència, una mica molla però sense aigua. Creuem la pista i després tres ramals (capçaleres) del Barranc del Vinarroig, al creuar l'última trobem una bonica font amb aigua, que devia correspondre al corral que està més amunt. Aquest tros el camí ha estat una mica imprecís, encara que la major part era una pista vella de desforestar o la resta d'un camí de carro. El corral era una edificació gran, ara totalment arruïnada (com quasi tots els masos de la zona) i està prop de la pista, que es el Camí de la Mola.
A la pista aprofitem per fer un mos. Després agafem el camí que baixa per un ramal del barranc de les Tallerasses, on hi ha trossos que va per dins del barranc, de bon anar, i poc a poc es va separant. Entre els Solans i la pista, al mas de la Verda, deixem el camí i baixem per rastres per anar a buscar la font de les Tallerasses. Arribem a una esplanada conreada al costat d'una bassa bastant nova, i remuntem com podem el barranc, jo de parada en parada i en Joan Josep pel mig del barranc, on baixa aigua. Passem pel costat de dos basses de pedra, totalment abandonades i quasi tapades per l'herba i al final trobem la font, on surt un bon raig d'aigua, que es la que baixa pel barranc. A mi m'ha costat baixar a la font pel que també em costa surti d'allí, però amb voluntat tot s'aconsegueix. Des d'aquí fins a la bassa de l'esplanada es fàcil, seguint els rastres dels animals i seguint la parada on soc. En Joan Josep va per l'altre costat del barranc i troba un altre bassa vella, mes gran de les anteriors.
L'arribada als Masos de Galceràn (també coneguts per Masos de la Febró) es per pista, es el camí de Siurana. Era un llogaret, a totalment enrunat. Aquí hi ha una bonica vista de tot l'entorn. Baixem cap el riu Siurana i el creuem a gual i anem resseguint el riu, deixant-ho per visitar el Molí del Gegant o de la Febró (les tres parets que en queden). Es creua dos vegades el riu Siurana. A l'altre costat hi ha la Tosca dels Escanals, on baixa bastant d'aigua i on queda les restes de la columna on al seu damunt hi havia un aqüeducte de fusta per portar l'aigua al molí. I sense res mes arribem a la Febró, a dos quarts de dos de la tarda, després de fer quasi deu quilòmetres i mig.
El dia ha estat bo per caminar, però emboirat a les alçades fet que ens ha fet desistir de pujar al Tossal del Pau Bonet que era una primera intenció, però pel demés un dia aprofitat. Hem localitzat les runes d'un mas i dues fonts fora de les rutes normals i em passat per paratges que valen molt la pena de redescubrir.
De moment les sortides de recerca que faci a les muntanyes de Prades no publicaré el tracks per motius que ara no venen al cas. Si algú vol una informació concreta la pot demanar sense cap problema.

Per veure o baixar les fotografies teclejar aquí.


000000000000000000000



Youtube em comunica que per les polítiques de Copyright aquest video meu no es podrà veure a Alemania. Que hi farem!.

000000000000000000000

divendres, 25 de novembre de 2011

Infografía: Otra vez #SOPA

Interessant pàgina de "derecho a leer" del 21 de novembre, on l'autor ens diu:
"Avui decidim remixar a Mafalda i fer aquesta infografia sobre S.O.P.A., el projecte de llei nord-americana, que acabarà amb la internet lliure que coneixem..."
S.O.P.A. vol dir "Stop Online piracy act". Amb l'excusa de la pirateria volen controlar totalment internet, a més ens explica com les lleis americanes afectarà a quasi tot el mon, entre els països afectats està les espanyes.


Per llegir l'article s'ha de teclejar damunt del dibuix de Mafalda.

dijous, 24 de novembre de 2011

Una nova estafa bancaria a pagar per tots els "espanyolitos"

Copiat i traduït de "escolar.net" del 22 de novembre.

"Saben qui va prestar diners a Jaume Matas perquè pogués pagar els tres milions d'euros que li exigia la justícia com a fiança per no anar a la presó? El Banc de València.
Saben què banc va demanar fa unes setmanes permís al jutge per subhastar el palauet de Matas perquè l'imputat no està pagant ni els interessos d'aquest préstec? Per descomptat, el Banc de València.
Endevinen qui va tirar una mà milionària a una empresa en pèrdues d'Antoni Asunción gairebé al mateix temps en què aquest ex-ministre socialista retirat de la política va decidir presentar-se a les primàries per “renovar” el PSOE valencià? El Banc de València.
Al fet que no s'imaginen tampoc quin banc gestionava el polític del PP José Luis Olives, que va ser president de la Generalitat Valenciana gairebé un any entre Zaplana i Camps? Doncs el Banc de València.
Saben què entitat financera espanyola acaba de ser intervinguda després de descobrir-se un forat de mil milions d'euros en el seu balanç? En efecte, és el Banc de València.
I al fet que no endevinen qui va a pagar aquests plats trencats? Doncs aquesta vegada la resposta no és el Banc de València: per variar, la festa corre a compte del FROB, dels diners públics, de tots els espanyols.
El gran dubte, més enllà de si algú en el PP valencià assumirà alguna responsabilitat per la mala gestió d'Olives (però quines preguntes d'allò del que es coneix la resposta): és també el diminut Banc de València una entitat financera “massa gran per caure”? Per descomptat, cal protegir als estalviadors que tenen allí els seus diners, però per què cal rescatar també als accionistes d'aquest banc, que només sofriran una dilució de la seva capital i que han estat cobrant dividends fins a fa només un any?"

I el governador del banc d'espanya que hauria d'haver vigilat les actuacions de tots aquests darrers anys?. Potser va sent hora que els fotin a tots un bon cop de peu al cul, sense cap mena d'indemnització (està clar) i es vagin tots aquests tinyetes a pica pedra.

dimecres, 23 de novembre de 2011

Una crisis bancaria

Copia exacte del text de James K. Galbraith, públicat en "publico.es" el 21 de novembre. No l'he traduït al català ja que es massa llarg i segur que faria massa errors.

"La crisis de la eurozona es una crisis bancaria presentada como una crisis de deudas nacionales y complicada por ideas económicas reaccionarias, una arquitectura financiera defectuosa y un medio político tóxico, especialmente en Alemania, Francia, Italia y Grecia. Al igual que en EEUU, la crisis bancaria europea es resultado de un exceso de crédito a prestatarios débiles: para vivienda en España, para inmuebles comerciales en Irlanda, para el sector público en Grecia. Los bancos europeos se apalancaron para comprar hipotecas tóxicas estadounidenses y, cuando estas colapsaron, comenzaron a deshacerse de sus débiles bonos soberanos para comprar otros fuertes, empujando al alza las primas de riesgo y sumiendo a la periferia europea en la crisis. Grecia era simplemente la primera pieza de dominó.
En todas las crisis de este tipo, la primera defensa de los bancos es clamar sorpresa – “¡Nadie lo podía haber sabido!”– y culpar a sus clientes de ser imprudentes y tramposos. Esto es cierto, pero oculta el hecho de que los banqueros fomentaron mucho los créditos mientras les reportaban grandes beneficios. Esa clase de defensa funciona mejor en Europa que en EEUU, porque las fronteras nacionales separan a prestamistas de deudores, aliando a los líderes políticos de Alemania y Francia con sus banqueros y permitiendo agitar un relato nacional-racista del tipo “griegos perezosos”, “italianos irresponsables”, etc.
Apuntalar el poder de los bancos en la Europa prestamista responde a una sensibilidad calvinista que ha convertido los superávits en señal de virtud y los déficits en sinónimo de vicio, transformando en fetiches la desregulación, la privatización y el ajuste orientado por el mercado.
A medida que se desarrolla este proceso, los alemanes cosechan las rentas y aleccionan a sus endeudados clientes para que recorten salarios, vendan sus activos y renuncien a sus pensiones, colegios, universidades, servicios de salud (muchos de los cuales eran ya de segunda clase). Últimamente, las lecciones se han convertido en órdenes, dictadas por el FMI y el Banco Central Europeo (BCE), lo que transmite a los nuevos peones europeos de la deuda el mensaje de que ya no viven en estados democráticos.
La arquitectura de la eurozona empeora aún más las cosas en dos sentidos. Primero: la UE ha pagado durante años alguna compensación a sus regiones más pobres, pero esos fondos estructurales nunca han sido adecuados y hoy están bloqueados por unos requisitos de copago casi imposibles de cumplir. Además, la eurozona carece de canales de redistribución interregional para los hogares que ha desarrollado EEUU en muchos ámbitos. Segundo: el BCE rehúsa resolver la crisis de un golpe, lo que podría hacer comprando bonos de los países débiles y refinanciándolos. El argumento para no hacerlo es el denominado “riesgo moral”, basado en miedos rancios a la inflación; pero el motivo real es que hacerlo supondría a los prestamistas admitir una pérdida de control sobre el BCE. La eurozona ha preferido crear un gigantesco CDO tóxico llamado Fondo Europeo de Estabilidad Financiera, que podría convertirse pronto en un gigantesco CDS aun más tóxico (al igual que AIG, lo llamarán “seguro”). Esto puede postergar el pánico, a lo sumo, durante un tiempo breve.
Las soluciones técnicas existen. La más desarrollada es la Propuesta modesta de Yanis Varoufakis y Stuart Holland. Consiste en: 1) Convertir hasta el 60% del PIB de la deuda de cada país de la eurozona en un bono común europeo, emitido por el BCE; 2) Recapitalizar y europeizar el sistema bancario, rompiendo el control de los bancos nacionales sobre los políticos nacionales; y 3) Crear un programa estilo New Deal de proyectos de inversión a través del Banco Europeo de Inversiones. Otras propuestas incluyen la de Kunibert Raffer, que plantea un régimen de insolvencia soberana inspirado en el estatuto municipal de quiebra de EEUU; la de Thomas Palley, que sugiere un nuevo “banquero gubernamental”; o la de Jan Toporowski, partidario de un
impuesto sobre el balance de los bancos para retirar el exceso de deuda pública.
Son las mejores ideas y ninguna se pondrá en práctica. La clase política europea es, en estos días, una materia forjada por desesperados banqueros y votantes furiosos, no menos en Alemania y Francia que en Grecia o Italia. Los discursos están cerrados a las ideas frescas y la supervivencia política se basa en ir pateando latas en la calle con tal de no afrontar que esta es una crisis bancaria. La suerte de los débiles es, en el mejor de los casos, incidental. Así, cada encuentro de ministros de Finanzas y primeros ministros resulta en peligrosas medidas a medias y evasivas legales.
La fragilidad política también explica la furia en Alemania y Francia cuando Yorgos Papandreu intentó cortar el nudo de sus ministros rebeldes, la oposición irresponsable y la ciudadanía iracunda sometiendo a referéndum el último paquete de austeridad. La maniobra le resultó fatal a Papandreu. ¡Dios ayude a los banqueros!
Grecia e Irlanda están siendo destruidos. Portugal y España están en el limbo y la crisis se desvía a Italia, que está siendo colocado bajo una receta dictada por el FMI mientras escribo estas líneas. Mientras, Francia lucha por retrasar la (inevitable) degradación de su rating AAA recortando cada programa social y de inversión.
La Europa deudora se está deslizando hacia la ruptura social, el pánico financiero y, en últimas, la emigración, que se presenta, una vez más, como la salida para muchos. No obstante –y esta es otra diferencia con EEUU–, la gente allá no ha olvidado por completo cómo luchar. Las manifestaciones y huelgas generales van en aumento. Nosotros estamos en el punto en que las estructuras políticas no ofrecen ninguna esperanza y el testigo ha de pasar, más bien pronto, a manos de la resistencia. Quizá esta no sea capaz de mucho… pero ya veremos."

dimarts, 22 de novembre de 2011

Això es xenofòbia

El diari digital e-Notícies del 11 de novembre va publicar aquesta notícia:
"Més del 40% dels beneficiaris del PIRMI no localitzats són immigrants"
O sigui el titular es el 40% no el 60% que deuen ser autòctons, ni que els no localitzats puja a 2.355 (Un número massa considerable de perceptors possibles defraudadors). Un altre cosa es com va actuar la Generalitat per detectar-los, però això ja es un altre qüestió.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Això no es tenir seny, es ser masoquista

Hi ha una dita que diu que cada país té el govern que es mereix, pel que la meva conclusió es que estem en un estat de masoquistes (es la meva opinió personal).
De 350 escons al parlament, s'han elegit 296 de dos partits on la corrupció es la seva ensenya i 312 de tres partits que han demostrat que les retallades a la sanitat, a l'ensenyament i als serveis socials seran molt importants.
AIXÒ NO ES TENIR SENY, AIXÒ ES SER MASOQUISTA.
I em permeto fer un pronostic: D'aquí uns mesos quan ens vinguin de pet les grans retallades que ens espera, resultarà que a "veu populi" ningú haurà votat a aquests partits, serà com quan va començar el "Gran Hermano" per TV, que ningú s'ho mirava però tothom sabia que havia passat en el programa del dia.
Ànim a tothom que la "merda" ens ha vingut a sobre.

diumenge, 20 de novembre de 2011

De l'Avellaner de l'Agustench (crta. a Farena) a Mas d'Anda

Mas d'Anda

Avui ha estat un dia totalment infaust. Segons tant el Meteocat com l'Aemet pronosticaven pluges a tota la costa i la meitat est de Catalunya i en un dels poques zones on posaven sol i núvols era a la Noguera, pel que ahir a última hora decideixo anar a Vilanova de Meià a fer un tomb per la Serra de la Campaneta. Vaig sol ja que no he tingut temps de quedar amb ningú.
Surto de Reus i arribant a Tàrrega tinc el primer contratemps, ja que com no faig cas a la “Maria” i estic confús amb la localització de Vilanova, faig una bona marrada, fins que m'adono que alguna cosa falla i rectifico. Aquí ja s'ha fet de dia i el sol vol sortir darrere els núvols. Fins a Artesa fa sol. Quan agafo la carretera cap a Vilanova, continua fent sol però es veu el Montsec completament tapat per les boires no així a la dreta de Vilanova. Passo el poble i em dirigeixo cap a Hostal Roig i mentre vaig pujant la boira va baixant i quan arribo no es veu mes allà dels cinquanta metres (Des de l'hostal no es veu el castell dels Moros), a més està tot completament moll de les pluges dels dies anteriors, pel que decideixo deixar-ho anar i tornar un altre dia. Penso que de camí a casa, no he preparat el que es diu normalment “Plan B”, puc passar, desviant-me poc, per Almenara Alta a veure si trobo d'una vegada aquella Necròpolis Ibèrica. Quan entro a la pista em trobo un munt de caçadors, es veu que hi ha cacera, encara que la majoria encara estan entaulats (taules plegables) al costat dels cotxes, esmorzant, però ja hi ha qui te les escopetes a punt.
Ja una mica enfadat, penso si encara podria donar algun tomb per Montblanc o La Riba. L'ermita de Sant Joan encara es veu, però les serres de darrera, estan completament tapades. Vaig cap a Farena i abans de l'entrada del camí a la Bartra, paro per fer el camí que des d'allí puja a Rojals, el temps sembla una mica calmat.
El cotxe el deixo al costat del maset de l'Agustench i abans de sortir aprofito per esmorzar una mica. Mentre ho estic fent passa un cotxe dels forestals i entren interessant-se en el que faig, parlo amb ells i marxen. Jo surto pel tros de camí netejat per la gent de Farena que va a enllaçar a una pistota que ve de la carretera. Aquest tros de camí es una bona llisera pel que he d'anar amb compte ja que està relliscosa.
La sortida no te massa importància, he sortir a les dotze i he arribat al Mas d'Anda i he baixat, arribant al cotxe a mig quart de tres, després de fer cinc quilòmetres.
La pistota molt pedregosa i amb trossos atorrentada, aprofita part del camí vell, encara que hi ha uns pocs trossos que queden restes d'ell, sobre tot en els retombs, però la majoria ni s'endevinen. Mentre pujava es començaven a sentir trons de la part de Montblanc-l'Espluga i comença a ploure, poc i a estones. Arribant al Mas d'Anda la boira està baixant, pel que deixo la caminada aquí i em decideixo a baixar. La baixada amb tota la calma em deix veure que la majoria de pins joves ja han agafat un color verd una mica llampant, mercès a l'aigua caiguda durant aquests dies. També mentre baixava i per dues vegades he sentit el bufar (o com es digui) de senglars, als que no he pogut veure.
Res mes per avui, quedant pendent la Serra de Campaneta, la Necròpolis i aquest camí fins a Rojals, segurament de baixada, connectant amb Farena.
Com es normal no envio el track al wikiloc.

Per baixar el track, baixar d'aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
0000000000

0000000000

Es l'hora d'actuar



dissabte, 19 de novembre de 2011

L'analfabet polític.

"El pitjor analfabet és l'analfabet polític. No sent, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu de les mongetes, del pa, de la farina, del vestit, de la sabata i dels remeis, depenen de decisions polítiques. L'analfabet polític és tan ruc que s'enorgulleix i eixampla el pit dient que odia la política. No sap que de la seva ignorància política neix la prostituta, el menor abandonat i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte, mamarratxo i lacai de les empreses nacionals i multinacionals".
Bertolt Brecht

divendres, 18 de novembre de 2011

Idees per rebaixar la despesa pública (1)

L'altre dia no estava de massa bon humor i vaig començar a escriure unes quantes idees que crec s'haurien de fer per reduir la despesa pública. Ja se que algunes son rebuscades i altres em diran que son impossibles, però com jo crec que no hi ha res impossible, aquí les deixar anar:

Supressió total de la Monarquia i succedanis (no a un president de la república). El que mana es el president del govern, amb el seu govern i “tutelat” pel parlament.
Supressió total del senat
Parlament espanyol, pot ser entre 300 i 400, ara 350. Jo ho rebaixo a 300 i la meitat es tria per demarcacions i l'altre meitat espanya com a demarcació única.
Els parlamentaris que no compleixin amb les seves obligacions (no presentar-se als treballs de les comissions) i/o s'absentin als debats, se les descomptarà del sou. Només per causa justificada (malaltia i/o similar) i per viatges pel càrrec, mai pel partit.
Cap assessor retribuït per l'estat. Els càrrecs ja tenen mitjans per consultar el que han de fer, per exemple els funcionaris dels diferents departaments, l'opinió pública, etc.
Número màxim de ministeris i pacte global dels partits de quin son, perquè no estiguin canviant amb cada canvi de govern.
Els funcionariat han de ser tots de carrera, excepte els Directors de Departament que poden ser càrrecs polítics.
Els departament també han de ser limitats.
Separació total de la justícia, amb l'elecció entre ells de tot. Supressió de les Audiències Nacionals. Es potenciara els jutjats de pau, amb tots els mitjans necessaris per que qualsevol entrada hi hagi vista en un màxim d'un mes.
Supressió dels Ministeris del que tot les traspassades a les Comunitats Autònomes, deixant-ho al mínim i com a màxim com a Departament.
Supressió de les Diputacions.
Els Polítics entraran en regim seguretat social com qualsevol altre treballador, si no ho estaven abans, al no renovar-se el càrrec hauran de tornar al lloc de treball. Cotitzaran a la Seguretat Social i a l'IRPF com qualsevol treballador, sense les excepcions que tenen ara. Quan finalitzin tindran l'atur com qualsevol treballador fins que trobin nova feina o s'incorporin a la que tenien abans d'ocupar un càrrec públic.
Els presidents, tindran paga per vida, sempre que no tinguin ingressos per altres activitats, llavors se'ls traurà.. No pot un ex, assessorar ni estar al consell d'administració de cap empresa.
Les religions hauran de regir-se com les empreses privades, en tots els aspectes, legal i financer.
Cap subvenció a partits polítics, sindicats, associacions empresarials, fundacions lligats a els anteriors, religions, etc., que hauran d'auto-financiar-se.
Obres i serveis, no a les subcontractacions, com a màxim pot haver una. En les empreses constructores que agafin una obra, si ella no te els artistes, ella pot negociar amb empreses que vulgui, però aquestes no podran subcontractar, ho hauran de fer elles. Per que una empresa no hagi de carregar els costos de la ma d'obra entre feines, ja hi ha els contractes per obra.
Les obres s'han de fer pel preu pressupostat, no poden haver suplements sense causa justificada, i aquesta no pot passar d'un màxim d'un 10% i s'haurà de justificar per què aquest suplement, i si era necessari estudiar per que no estava pressupostat i qui es el responsable de la no inclusió.
Els sous de tots els càrrecs públics tindran un tope màxim per llei.
Les comptes de tot organisme públic (a tots els nivells) i les empreses amb majoria pública s'han de publicar fins l'ultim detall. Aixi mateix tota la documentació de tota mena, factures, pressuposts, actes, correspondència inter-departamental, etc. Amb excepció dels que afectin a la seguretat de l'estat.
Qualsevol ILP ha de ser tractada en la comissió del parlament corresponent però les que siguin presentada amb un mínim de sol·licitants provocara que es faci un referèndum dins d'un plaç que determinara la llei. Aquest referèndum no es podrà repetir abans de quatre anys.
Si alguna cosa “fa llufa” s'han de demanar responsabilitats, o al que va signar el projecte o al que va donar ordre d'executar-ho. Si el responsable es polític aquest es castigarà a no poder ocupar cap càrrec polític durant el temps que determini la justícia i si el responsable es una empresa, aquesta suportarà els costos de rescabalar-ho.
Un defraudador, no pot sortir de la presó fins que hagi tornat tots els diners, a més de complir la condemne imposada pel jutge.

Si algun partit polític em vol copiar les idees se les cedeixo gratuïtament.

dijous, 17 de novembre de 2011

Manipulació

"Per manipular eficaçment a la gent és necessari fer creure a tots que ningú els manipula".
John Kenneth Galbraith

Cospedal vaticina protestes "quan Rajoy digui el que cal fer"

A la gent ens prenen per ximples i nosaltres ens deixem. Com pot ser que la gent voti a un partit que t'està dient que no t'explica res ja que si no, no el votaries.
Ja ens està bé el que ens passi, per consentir-ho. Com deia en el post d'ahir, ens manca un bull (o potser mes d'un).
Si algú vol profunditzar una mica més amb el que ens espera amb en Rajoy, pot llegir aquest article de Escolar Net: Las cuentas que oculta Rajoy


dimecres, 16 de novembre de 2011

Les nostres dictadures

Cada vegada estic més convençut de que la gent que vivim als països que diem democràtics ens manca un bull. Diem que nosaltres tenim democràcia i en canvi a l'Àfrica, per exemple, viuen en unes dictadures. Però no ens adonem que als països africans, i part de l'Àsia la població esta dominada per dictadors, mes o menys sanguinaris, amb una tropa de mercenaris que els cuida l'esquena (als dictadors), millor dit les seves riquesses, mentre els països democràtics els espolien, i això ho han heretat dels temps de les colonitzacions europees, o sigui que van passar d'uns dictadors a uns altres. Molt al contrari que ens ha passat a nosaltres, que vam passar d'unes dictadures – regnes, dictadures feixistes, etc.- a unes democràcies, però aquestes les hem deixat perdre totalment, no ens fixem que tenim unes dictadures econòmiques (tots tenen noms i cognoms, no son “Els mercados”, el “FMI”, etc.) i uns mercenaris que els cuida l'esquena (polítics corruptes e/o ineptes) i que ens fan ballar al son que volen els dictadors. Estar clar que aquí tenim feina (?), tenim prestacions socials, educació, sanitat, però tot això fins quan?.
Es veritat que jo no em canviaria, ja que uns son sanguinaris sense lleis i els altres encara no. Però es claríssim que després d'haver lluitat tant per aconseguir uns avanços socials, al final ho deixem perdre tot amb ximpleria i no sabem col·locar al davant dels països gent que enfronti als dictadors. Es una verdadera llàstima.

dimarts, 15 de novembre de 2011

Qual es la veritat?

Tots estem convençuts que la percepció que tenim del món exterior és la correcta. Creiem a ulls clucs el que veiem. La veritat és que no hi ha res més dubtós.
Eduard Punset.

diumenge, 13 de novembre de 2011

Sorprenent discurs d'un Veterà de la guerra (U.S.A.)

No sé si durarà molt aquest vídeo, però jo ho poso:



No diu res que no es sàpiga però dit per un veterà que ha estat i reconeix que ho ha fet, es molt significatiu. Ja hi ha que estan prenen consciencia.

dissabte, 12 de novembre de 2011

Executen a funcionària corrupta a Xina

La notícia no està comprovada encara que no es la primera vegada que surt alguna de similar, pel que es molt possible que ho sigui. Copiada i traduïda de "http://spanish.news.cn":

Una funcionària de la província nord-oriental xinesa de Liaoning, que es va apropiar il·legalment de milions de yuanes, va ser executada avui dimecres, després que el Tribunal Popular Suprem aprovés la condemna.
Luo Yaping, nascuda al desembre de 1960, va malversar més de 32,39 milions de yuanes (5,14 milions de dòlars) de fons públics assignats per a la compensació de particulars o entitats per l'expropiació de les seves terres, mentre exercia com a funcionària dels departaments de planificació urbana i ús de terres d'un districte de la ciutat de Fushun entre 2004 i 2007, segons un comunicat del Tribunal Popular Suprem.
A més, els jutges van descobrir que Luo no havia pogut aclarir la procedència legal de propietats valorades en més 32,55 milions de yuanes.
Entre 2001 i 2005, Luo també va rebre suborns per un total de 300.000 yuanes de dues empreses de béns seents.
El Tribunal Popular Intermedi de Shenyang, capital de Liaoning, va dictar la pena de mort al desembre de 2010, fallada que va ser mantingut pel tribunal provincial al juny de 2011 després que Luo presentés apel·lació.

Podem estar a favor o en contra de la pena de mort, però en que si que estarem d'acord es que s'ha d'eradicar totalment la corrupció, que actualment es va estenent com si fos un virus.


dijous, 10 de novembre de 2011

Montblanc, Sant Joan, Baixador de les Rases

Ermita de Sant Joan i Font de la Gruta

Per avui en Joan Josep i jo hem quedat per donar un tomb per Montblanc, com sempre fent algunes recerques. Per això aparquem en la zona d'expansió de Montblanc, al davant de la porta d'entrada al camp de futbol. Sortim aproximadament a dos quarts de vuit. L'hora exacta no la tinc ja que no m'he adonat i el gps no em marcava el track, fins que portaven un quilòmetre (mes o menys); no m'ha costat gens refer el camí fet ja que tot era o carrer asfaltat o pista ampla.
Hem seguit el camí a l'ermita de Sant Joan, fins a l'esplanada on es separa el pujador pel Bosc de Gorrines i el camí del Tàrraga. Pugem pel primer fins a tocar les runes del Mas de Buió, i d'allí per sender fins a la pista, amb una tallada per un drecera amb pujada forta i molt enfangada. Però abans d'això hem estan donant unes quantes voltes per l'entorn ja que no trobàvem el camí (com sempre la recerca principal la portava en Joan Josep). Deixem la pista pel camí que va pujant pels marges mitjançant unes escales de pedra adossats a ells, anant després a buscar camí de Sant Joan que puja pel Bosc de Gorrines. Fent aquesta ruta, per pujar a Sant Joan, es fa un retomb, però hi val la pena i no tenim cap presa.
Arribem a l'ermita de Sant Joan, amb la font quasi seca, però tot molt ben arranjat, els “Ermitans de Sant Joan de la Muntanya” estan fent una gran labor. Segons sembla l'ermita era un petit monestir construït per Elionor d’Aragó i Montferrat.
Després de fer un mos anem a veure la cova de Nialó, on diuen que Elionor es retirava a meditar, no es devia bellugar gaire mentre meditava ja que si no tenia possibilitats de estimbar-se.
Sortim seguint unes marques blanques, que es precisament per on volia anar en Joan Josep, es el que ens portarà al Coll de les Vinyes de Sant Joan, camí netejat de fa poc, i que encara que estret es molt fàcil de caminar i de seguir. Arribem al coll i com no podia ser menys en Joan Josep ja tenia pensat de fer cim, pel que agafem a la dreta i amunt. Dalt hi ha una molt bonica visió de la plana de la Conca de Barberà, encara que Montblanc ens queda una mica amagada, això com de la vall de la Santíssima Trinitat i una mica dels cingles dels Plans de Sant Joan, i el Roquer del Penitent. Caminem una mica per la moleta i en Joan Josep aprofita per pujar a una agulla que feia temps tenia pel cap pujar-hi.
Seguim amunt per la Coma del Castlà (Carla segons el cadastre) fins que trobem el camí que puja de Sant Joan als Plans, tot i passant per la Font de l'Estornell. Quan arribem a la pistota (del que era un tallafocs) i tenim al davant el camí que ens portaria a la Pasquala, hem de decidir per on anem, ja que al final d'aquesta pista i segons l'Ortofoto de l'ICC, sembla que pugui haver un baixador. Després de comentar si anem a veure el baixador o anem cap a la Pasquala, la sort (pedra a l'aire) ens diu que anem cap el baixador. Efectivament al final de pista hi ha un baixador molt marcat, amb un grau molt bonic i després sempre per dins del bosc. Busquem una mica la Font Sota els Rasos, però no la trobem. El tros final del baixador està molt enfangat, i això que veiem el camí vell fent les esses, però massa brut per seguir-ho.
Arribem a la pista, anem a veure una barraca de pedra seca, i ja ens dirigim cap el camí de la Coma del Diable, on trobem les runes d'un maset que tenia dos compartiments, la font de la Gruta i la Font de la Mare de Deu (dignes d'anar a veure i molt ben arranjats els seus entorns i els camins que hi van). Després les runes d'un mas quasi a tocar el mateix barranc de la Pasquala i ens desviem una mica per contemplar el que havia estar un xalet, en mig del bosc, ara tot abandonat i ple de deixalles. En aquest camí també veiem unes grans pintades de color blau, amb inscripcions que ja no es llegeixen i el pot abandonat (incomprensible la gent que es pensa que a la muntanya no li passa res si s'embruta, i que segur que no ho fan a casa seva).
Sortim al camí de la Pasquala i d'allí cap el cotxe, que arribem quan manquen cinc minuts per les dues i després de fer onze quilòmetre dos-centes.
El dia era molt fred quan hem sortit, però aviat ens hem tingut que treure roba, arribant abans del migdia a anar en màniga curta. Pel que fa a la sortida ha estat interessant i bonica, no hem fet totes les fites que teníem al cap ja que era impossible, havíem de triar entre baixar per la Pasquala o pel baixador, i la sort ens ha dit pel baixador. Hem anat majorment per bosc de pins, encara que hem pogut veure alguns colors de la tardor. Tots els camins que hem fet, incloent els desviaments a les fonts, estan molt ben netejats i en bon estat de conservació, així com les fonts, algunes de recuperades, o sigui que algú/ns de Montblanc estan fent una gran feina i per això se'ls ha de felicitar, i es una llàstima que el tros que a la sortida de Montblanc el camí que es segueix, que es pista, faci una marrada podent-se netejar el tros que seguint un barranquet va totalment recte, que per cert es per on normalment sempre havia jo passat, però esta clar que tot no es pot tenir, crec que ja ho faran. Pel demès un altre dia magnífic de muntanya.

Per baixar el track,aquí.). Per veure o baixar les fotografies, aquí.
0000000000000000


0000000000000

dimecres, 9 de novembre de 2011

Bombardeja als partits amb la seva propaganda

Es important que la gent que estem "fins el gorro" de que els partits prenguin al pais pel seu corralet i qua l'hora de les eleccions en comptes de donar exemple de contenció de la despesa es llancen a cremar propaganda, que no serveix per a res, prenguin la seva medicina.
Podeu llegir aquesta pàgina del "Facebook" on ens ensenya com podem tornar tota la propaganda rebuda als partits que nos l'ha enviat, i a més paguen ells el franqueig de tornar la carta.
Avui ja he començat amb la primera que he rebut a casa, som quatre persones censades pel que hem rebut quatre sobre del mateix partit.
Només teniu present que els partits petits paguem mes i que no tenen quasi mitjans econòmics, i llavors actuar en conseqüència.

dimarts, 8 de novembre de 2011

Font de la Teula, Camí dels Enginyers, Coves d'en Pere, Baltasana, Titllar

Font de la Teula i Casa Forestal del Titllar

A començament de l'any passat em vaig baixar un track des d'inet que passa pels boscos de roure reboll de les Muntanyes de Prades, i dins de la informació hi havia un link que explica el recorregut però ara està canviat, deu ser per l'impossibilitat del primer tros, que si no es neteja es impossible passar. El track estava fet a l'any 2008, però com es tot dins del “Paratge Natural d'Interès Nacional de Poblet” em pensava que no tindria cap problema.
Avui i aprofitant la tardor he volgut anar a fer, tranquil·lament, els dotze quilòmetres que em marca la sortida, pel que m'he arribat a l'Àrea de Lleure de la Font de la Teula on he aparcat, començant a caminar a tres quarts de vuit, una mica aviat ja que he d'anar a dinar a casa.
Pujo per la pista de la dreta de Barranc de la Teula que va per dins del bosc i baixo a veure la font de la Teula. Després segueixo pista amunt, però de seguida s'acaba, entrant el camí a dins del barranc, que per cert està bastant atorrentat i brut, sobretot amb rosàcees. On la descripció diu que hi ha un aiguabarreig i s'ha d'agafar a la dreta, hi ha tant munt d'herba que es impossible seguir, però com soc un tossut, no abandono que es el que potser hauria d'haver fet. Pujo un tros al dret i segueixo rastres en direcció a on va el track. El bosc, atapit d'alzines, em deix caminar entre elles; està ple de rastres, encara que la majoria baixen de la muntanya al barranc, hi ha alguns que van en la direcció del barranc, a contracorrent, i son els que jo vaig seguint. De cop surto a un sender molt poc trillat, que em coincideix amb el track. Hem poso content ja que penso que he aconseguit sortir d'aquell embolic. El segueixo una bona estona, es molt obac i tapat i creuo algunes tarteres amb el camí ben marcat però amb les pedres molt molles pel que he d'anar en compte. De cop arribo a una raconada on hi ha tant quantitat d'arbres caiguts que perdo la traça del camí que seguia. Em miro el gps i veig que la pista on em dirigeixo si segueixo el track està a mes de 100 metres però que si pujo directament a buscar-la està a menys de cinquanta metres en línia recte, pel que em decideixo per aquesta última opció. Suant de valent i amb una mica de dificultat arribo a la pista que va de Castellfollit al Titllat. La segueixo a la dreta i ja entro de ple a la descripció.
Quan arribo al vuit que marca, pujo pel Camí dels Enginyers Forestals. Molt bonic per cert. Aquí també, el camí creua algunes tarteres. Ja dalt, es passa pel costat del Mas d'en Pagès, que no tinc manera de poder-li fer una foto, està completament tapat per tot arreu, i de seguida a la seva font, que com sempre que jo hi passat, raja.
Aquí faig una petita diferencia, ja que vaig a l'inrevés per anar a les Coves d'en Pere (La descripció va per l'altre costat i entra i surt pel mateix lloc, jo faig una travessada. Passo a prop de la Roca d'en Gríngol i del pou de glaç, que no vaig a visitar. Al costat de les coves aprofito per fer un mos. Hem fixo que a la frontal de les coves hi ha un munt de forats que suposo eren per posar els cairats que tancaven el sostre entre la cova i les parets de pedra que hi han davant (mig caigudes, està clar).
Després vaig fins al Tossal de la Baltasana, passant pel Pi Recaragolat a fotografiar-ho. Al cim faig la fotografia de rigor. Després al baixar vaig a veure el Pi del Coll del Bosc, un gran exemplar.
Baixo cap el Titllar i em trobo amb la sorpresa agradable de que encara queda molt de colorit de la tardor a la seva roureda i algun castanyer. En el camí em trobo un munt de pins molt alts i una teixeda que no sabia que hi era. Del Titllar per un camí molt bonic (la continuació del camí que baixava), fins a l'Àrea de la Teula, on tinc el cotxe i on arribo a dos quarts de tres després de fer mes de catorze quilòmetres i mig.
El dia ha estat fred, a la Baltasana m'he hagut de tapar, el sol l'he vist molt poc, encara que a estones ha anant sortint, el recorregut a part del primer tros, a estat molt bé. Molt bonic, encara queden colors de tardor. Dels que conec he vist, pins, teixos, roures, avets, alzines, castanyers, arboços (he menjat uns quantes cireretes ben bones). Ha estat un dia molt complert i molt agraït. A més fora de qualsevol soroll que no fos el cant dels ocells (pocs, però ...), el soroll de l'aigua corrent o del vent, exceptuant dalt de la Baltasana que deuen tenir un grup electrògen.
Vull fer menció a part del primer tros, ja que jo portava un track i descripció del Palau Robert,del 2008. Avui l'he buscat per internet i ja no la he trobat, ja està rectificada i en comptes de fer un “vuit” com posava i he fet, la nova descripció fa un “nou”, amb la “pota” pujant i baixant de la Font de la Teula al Titllar pel mateix camí.
Una bona matinal que s'ha allargat degut a la quantitat de fotos que he fet i a que em distrec amb tot mentre camino, però es la forma que em va a mi. La descripció diu 3 hores i mitja i jo he estat mes de 6 hores i mitja.

Per baixar el track teclejar aquí,. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000



00000000000000000

divendres, 4 de novembre de 2011

El cost de la campanya electoral

Aquests dies es van publicant noticies sobre el cost de la campanya electoral que per un costat ens diuen que el que es la campanya pròpiament dita seran 41 milions i mig d'euros i que el debat entre els dos caps de llista del PPSOE per televisió seran mes de mig milió, o sigui que amb aquests xifres costarà a tots els que tributem a les espanyes mes de 42 milions d'euros.
Sincerament crec que es un altre presa de pèl ja que, el debat no serveix per que ens expliquin el que pensen fer sinó per dir: "tu més" (del dolent, està clar). També dubto que cap dels dos tinguin idees pròpies ja que estan marcats pel que diuen la Merkel i el "Charcosi", pel que valdria la pena que vinguessin ells a explicar-nos el que farà el govern que entrarà. Per un altre costat sabem que la meitat dels fullets que repartiran aniran a les papereres i a la brossa, però a ells els és igual, ja que després cobraran a tant per vot i la impressió de dits fullets les fan les empreses amigues.
Això es impresentable en un país en crisis i que està retallant en tots els conceptes essencials (ensenyament, sanitat i tots els serveis públics), excepte en les despeses d'ells, pagant el poble.