"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


divendres, 30 d’octubre de 2015

La Hemeroteca posa cada u al seu lloc


Encara que algun vídeo sembla que no comença, tots ho fan. Un amb un anunci de primer.

ATENCIÓ: Rajoy us crida a comparar dades i programes:



Fa una crítica al líder d'un altre partit. QUIN MORRO!!!



I aquí surten 16 dels incompliments de mentider major del regne:


Que es podia esperar d'aquest partit corrupte i lladre, amb un líder mentider i inepte.

0000000000000000000


dijous, 29 d’octubre de 2015

Mas, garantia o rèmora per aconseguir la INDEPENDÈNCIA


Primer de tot he de demanar disculpes a la revista "on-line" Orgullo y Satisfacción, per fer servir un article d'ells, sense permís. Va una mica en la meva línia de pensament, encara que no en tots els punts m'identifiqui. Si que crec que hem d'aconseguir que el Mas no sigui el president, i que els catalans siguem conscients del que ha fet CiU, tant en les retallades, en la corrupció i en continuar votant a Madrid les propostes neoliberals del corrupte PP, mentre aquí a Catalunya feia onejar la bandera de la INDEPENDÈNCIA. 
No faig la traducció al català, ja que com sempre dic en els llargs texts, no em veig capacitat per fer-ho correctament.

"Si al final Artur Mas se cae de la moto en marcha y no consigue ser “president”, no lo echará de menos la mayoría de catalanes, hartos de recortes y corrupción convergente. Tampoco creo que lo echen en falta sus actuales socios de “Junts pel Sí”, que se han pasado la campaña electoral desviando preguntas sobre el 3% y los tijeretazos de su gobierno.
Donde sí lo van a echar de menos será en Madrid. Quienes de verdad llorarán su ausencia serán Rajoy, el PP y la derecha política y mediática, que tan a gusto han vivido con él en la Generalitat. Porque Mas ha sido estos años la mejor garantía de que el proceso catalán no se salía de madre. Mientras estuviera él al frente, Cataluña no sería independiente.
Ya sé, el discurso oficial de la derecha española sostiene que Mas es el diablo con cuernos, el iluminado que nos llevó al borde del abismo. Pero más bien ha sido un lastre para el independentismo, un peso muerto que ha impedido llegar más lejos, un permanente palo en la rueda de la independencia.
Si miramos a los últimos cinco años, puede parecer que en efecto Mas ha sido el impulsor del “procés”, el maquinista del choque de trenes, el promotor de la consulta y las plebiscitarias, el hombre que abandonó la tradición moderada de Convergencia para romper con España… Pero si miramos con lupa, veremos que nada de eso: más bien ha sido el encargado de encauzar una y otra vez el fervor “indepe” para que no se descontrolase.
Cuando el independentismo llenó las calles, puso las primeras urnas en ayuntamientos y empezó a desbordar a la vieja política (sobre todo a una CiU en caída libre), llegó Mas y se colocó al frente del proceso, abriendo la vía institucional: si alguien quiere la independencia que presente una instancia por triplicado ejemplar, que esto lo vamos a resolver los políticos de corbata, no la ciudadanía alocada en la calle. Si quieren caminar hacia la independencia, todos en fila detrás del “president”.
Acosado por la corrupción y por el rechazo a los recortes, el superviviente Mas se envolvió en la bandera y salió a la plaza de Sant Jaume para pasmo de los independentistas. Se subió a un caballo que parecía desbocado y lo embridó, aguantando el tipo sin darse un costalazo. A lomos del independentismo ha ido dando pasos, sí, pero controlando con cuidado los tiempos, enfriando a quienes querían romper cuanto antes, y siempre con un ojo en Madrid por si en el último minuto aparece un mensajero con una propuesta para un nuevo estatuto, una mejor financiación, cualquier cosa que le permitiera desactivar el independentismo.
Cuando las asociaciones proponían una hoja de ruta, llegó Mas y le puso membrete oficial. Cuando el Estado cerró la vía al referéndum, Mas sacó unas urnas de cartón que no resolvieron nada más que su continuidad, “patadón y a correr”. Cuando su partido caía en picado, forzó una coalición dando el abrazo del oso a ERC y a las asociaciones. Y se acomodó en el cuarto puesto de la lista, bien resguardado, un peso muerto que habrá disuadido a no pocos votantes que ni tapándose la nariz estaban dispuestos a votar al delfín de Pujol. Apuesto a que, sin Mas, el independentismo habría superado el 50%.
Si yo fuese conspiranoico, sospecharía si Artur Mas no es en realidad el hombre que fue “Jueves”, el doble agente del españolismo infiltrado en el independentismo para controlarlo desde la cúpula.
Tras el 27S, Mas pretendía seguir presidiendo “Cataluña” y manejar los tiempos del “procés” unos años más. Pero no lo va a tener fácil. Porque mientras desde Madrid respirarían aliviados con mantenerlo al frente, cada vez hay más “indepes” que se han dado cuenta de que Mas y sus convergentes son un lastre. Y si quieren llegar más lejos, tendrán que soltarlo." 
L'escrit es de Isaac Rosa.


PROU PRIVATITZACIÓ DE LA SANITAT CATALANA

0000000000000000000


dijous, 22 d’octubre de 2015

Llorac, Savallà del Comtat, La Cirera






Avui toca fer un tomb que feia dies que tenia preparat, i que em semblava que em satisfaria bastant més del que ho ha fet. Ha estat ajuntar dos tracks, amb alguna petita variació, com sempre faig. Aparco a Llorac, en un lloc destinat per això encara que no estigui senyalitzat, a la vora del mur que canalitza el Riu Corb al seu pas per aquí. Surto a dos quarts de nou del mati. El dia no està solejat i no s'espera que surti el sol.
Segons el mapa de l'ICGC, l'únic mapa que tinc, a Llorac hi ha el castell i una casa forta. Primer intento localitzar el castell, però entro en propietat privada, i quan em veig al davant de les cases penso que si continuo puc tenir problemes, pel que desisteixo després d'escodrinyar l'entorn el millor que puc. No em sembla veure res que s'assembli que podia haver estat part d'un castell, pel que retorno per on he vingut. Començo aquí la caminada pròpiament dita. Agafo la pista de la dreta, però als pocs metres veig un corriol que puja, la direcció es al possible castell. Com no podia ser d'un altre manera, l'agafo, deixo un possible desvio a la dreta, i el camí es difumina prop de les cases d'abans. Torno a mirar l'entorn, i en comptes de recular, segueixo per un rastre i surto a un camp llaurat. Sembla que no hi ha res, però potser més a la dreta hi ha un tros de paret. Em vaig cap allà i trobo les runes d'un gran habitatge, tot menjat per la vegetació, pel que em costa arribar i entrar. Les parets de fora a menys de mitja alçada, les de dins, amb poques filades en peu, etc. Em sembla veure el que podria haver estar unes finestres en format espitlleres, però res en concret. Em penso que potser no era el típic castell sinó una masia fortificada, encara que no sembla que les parets de fora tinguin els acostumats contraforts. D'aquí per retornar a la pista, hi ha un corriol trillat, però amb uns arbres caiguts en mig, que dificulta una mica el pas.
La pista es el Camí de les Parades, que tal i com indica el seu nom, va deixant entrades a les diferents parades. Abans de que finalitzi en una parada, i segons el track que porto, he d'agafar un corriol que quasi que no es veu, a la dreta. Hi havia unes fites que quasi no es veien, pel que les reforço amb tres pedres més. El corriol es va separant de forma continuada en diferents rastres, però jo intento cenyir-me al track el màxim possible, ja que em posa a prova el anar esquivant els alts matolls i les branques dels arbres. Arribo on he de creuar un barranquet o camí fondal, no sé discernir el que es, al mateix lloc on arriba un rastre més bo de la parada de dalt. A partir d'aquí ja s'embolica del tot, ja que entro en un tram molt impracticable. Encara que porto en el gps, un track real, em vaig barallant molt amb la vegetació. De prop veig en un nivell inferior una pista i aconsegueixo arribar-hi. La pista es molt bruta amb un rastre en mig. Sembla que vingui de l'altre, la que havia deixat, el Camí de les Parades. Potser l'entrada a aquesta era a uns 100 metres abans d'on he deixat l'altra, però no vaig a comprovar-ho, ja que em sembla que a la reculada hi ha una pared espesa de vegetació. El que no entenc es que en el track que em vaig baixar posava que valia la pena fer aquest tros, encara que avisa que està una mica brut, per conèixer l'Obaga del Riu Corb. No sé que dir, ja que emboscat com aquí ja he estat varies vegades, i no li veig massa la diferencia quan estàs en mig d'aquesta classe de vegetació, que es la que tenim per aquestes contrades.
La vella pista poc a poc es va aclarint i en un tomb fort a l'esquerra, que per cert està completament tapat per arbres caiguts, veig a la dreta un bon senderó que segons sembla m'estalviarà un bon tomb de pista. El camí va pujant i té dos o tres repetjons forts, però res que no es pugui superar fàcilment. Arribo a la pista, ara ample i neta, a més de boscana. Poc a poc es va sortint del bosc, i per fi la pista queda completament en zona oberta. De seguida es veu el castell de Savallà però encara falta bastant. Entro al poble, però primer em dirigeixo cap al castell, on hi han varies antenes, i un vèrtex geodèsic. El tomb del castell està amb una tanca però molt brut, igual que el vèrtex. No pujo al vèrtex que té una escala, perquè els primers enganxalls estan molt solts. A la tanca dels repetidors al costat del vèrtex hi ha un quadrat que l'han tallat, deu ser algú que s'ha colat dins del recinte.
Desprès visito el poble, bastant vell però net. A la sortida i assegut a la parada del bus, aprofito per menjar una mica de fruita. Després segueixo per carretera fins el cementiri, on la deixo pel camí de Llorac. El camí te tendència a baixar, i els meus genolls es ressenten una mica, encara que es per pista. Només creuar el Riu Corb, el camí tomba a la dreta per pujar a la carretera, aquest seria el camí normal, per seguir la carretera a l'esquerra, uns pocs metres i agafar la propera pista a la dreta. Però com sempre intento buscar millores, encara que normalment el que faig es pitjor, jo segueixo recte, passo per sota el pont i arribo a un gran camp de conreu cerealístic, que he de resseguir per la vora esquerra durant un curt tros, fins a trobar un lloc per on pujar a la pista. Ara ve un tros d'asfalt, ciment i terra compactada, fins que trobo el desviament cap a la Font de la Cirera. La font i el seu entorn l'havien rehabilitat, amb unes obres que quan es van finalitzar van dignificar el lloc, però ara ja està en un estat d'abandó que dona llàstima. Hi ha una bassa, plena d'herba, amb rentador en un costat. Aprofitant que hi ha unes taules de fusta amb bancs incorporats, aprofito per esmorzar/dinar. Una mica corrent avall, hi ha les restes d'unes basses abandonades, que recollia l'aigua per regar els camps de més avall. D'aquí cap a La Cirera, hi ha un camí vell encara que està completament colgat, pel que vaig pujant per la vora dels camps per si en un moment o altre es podia seguir pel camí. Ho he aconseguit quan ja estic arribant. La veritat es que aquest antic camí entre dos grans parades es normal que es perdi, ja que no hi ha que anar a buscar l'aigua a la font, des del poble, i estic segur que si no fos perquè es una mica enfonsat hauria quedat engolit per un o els dos camps adjacents. A mi m'ha donat molt de pal retrocedir i pujar per la carretera, que es per on deu passar la majoria dels que passen per aquí.
La Cirera es un llogaret, on el castell era una casa fortificada, l'església i el cementiri estan completament connectats, i des d'on es pot divisar els castells de Savallà i de Llorac. Des d'aquí fins a Llorac se'm fa una mica llarg, ja que son uns quants quilòmetres de pista apta per cotxes, de les que jo dic sempre que son amples i polsoses. Hem desvio per pujar fins a la Masia del Ros, completament enrunada i on no es del tot fàcil arribar-hi des d'aquesta banda. Una verdadera llàstima que construccions com aquesta s'hagin abandonat i perdut. Més fàcil em resulta sortir i més hauria estat si m'hagués fitxat amb el camí vell d'arribada al mas, encara que resta molt tapat per l'herba baixa.
Arribo a Llorac i li pregunto a un veí si el castell son les runes que he trobat al matí i m'indica que l'únic castell que hi havia es on al mapa posa "Casa Forta de LLorac", i on posa castell es una antiga masia. Torno a pujar a la part alta del poble per trobar-me una antiga casa fortificada. Arribo al cotxe a les quatre en punt després de fer quasi setze quilòmetres i mig. Una caminada no recomanable a l'estiu degut a la quantitat de pista, apte per cotxes, que hi ha. Pel demés, un altre dia d'excursió i un projecte menys a fer.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dimarts, 20 d’octubre de 2015

Historial de l'orgull pepero, ¡¡¡¡LEVANTANDO ESPAÑA!!!!




Si després de llegir això encara hi ha qui vota PP, o es un xuclador o es mereix tot el que li retallin.



0000000000000000000


diumenge, 18 d’octubre de 2015

Pontons, tomb de les ermites


Sant Joan de la Muntanya
Sant Salvador de la Balma



Avui m'he anat sol cap a Pontons, a donar el tomb de les ermites, tomb clàssic des d'aquí, encara que tinc intenció, com sempre, fer unes petites variacions. Com que he sortit bastant aviat, he fet tota la ruta en cotxe de nit i amb boira, pel que el viatge se m'ha fet bastant llarg. Arribo a Pontons i deixo el cotxe a l'aparcament. Ja s'ha fet de dia. Em preparo i quan estic a punt de sortir la dona d'una parella em pregunta on hem d'anar, jo li dic que depèn del que vulgui fer. Resulta que avui l'Ajuntament fa una marxa popular. El primer que penso es que durant el dia trobaré gent per tot arreu, fet que no succeirà.
Surto quan son un quart de nou del mati. Al sortir tinc un petit despite i m'anava en direcció oposada, sort que quan estic al començament d'un pont m'adono i giro cua. Ara si, segueixo carretera en direcció a Torrelles, i on hi ha un pal indicador, la deixo tot pujant per pista. Aquesta la deixo en un retomb a la dreta, seguint recte per camí ample i bastant atorrentat. Em dona la impressió que era un camí vell ara destrossat. En un petit collet, en tomb, deixo el camí ample per seguir el que els mapes posen que era el camí vell de Sant Joan. Totes els tracks i ressenyes que he vist a “inet” segueixen el que ara es pista, però com sempre, m'agrada intentar passar pels camins vells, i moltes vegades surto, el que es diu, una mica escaldat. I com no podria ser menys aquí també em passa, El camí poc a poc es va tapant, hi ha moments que costa seguir si no es barallant-se amb els alts matolls. Tal i com figura al mapa s'ha de deixar un rastre a la dreta i seguir per l'esquerra. Per cert el començament del de l'esquerra no es veu, però al poc ja es figura una mica. He de dir que des del collet fins a l'enllaç am la pista i en quasi tot el recorregut, s'insinuava molt per on va, o anava. Inclús en varis moments m'ha semblat veure vestigis de camí de bast, potser de carro. A mig recorregut he intentat anar a veure una cabana de pedra que segons sembla està quasi a tocar la pista però no he pogut arribar, ja que la vegetació m'ha impedit el pas. Si que puc arribar es a la Cova del Batlle Vell. Aquesta cova de tipus sepulcral fou utilitzada durant l'edat del bronze II, la cronologia de la qual va dels anys 1500 al 1700 aC., però si no es per l'historia no en té res d'especial. Hi han fites a l'entrada del corriol que hi porta.
Al enllaçar amb la pista i a la dreta tampoc puc arribar a unes runes que marca el mapa. Tot l'entorn son terrenys dels que no es pot sortir fora dels camins normals, aquests estan molt concorreguts per les btts (segons indiquen les rodades), però fora d'ells la vegetació, típica mediterrània, es molt espesa en el seu sota-bosc. Sense més incidents arribo a l'ermita de Sant Joan de la Muntanya. Hi han força descripcions a “inet” perquè jo m'entretingui a posar-les aquí. Està bastant rònega, encara que aguanta ben arrapada al cingle. S'ha de pujar unes escales i baixar-les, entre l'ermita i la pared per arribar a la porta i a un petit mirador. Com es normal està tancada i no hi ha cap lloc per mirar a dins.
La baixada es molt bonica, al començament amb escales, bastant malmeses. Al poc, la gent passa pel que diríem un gran esglaó de quasi metro i mig (està pintat així de pujada) quan hi ha un retomb, amb el començament una mica tapat, que fa que es baixi bastant be.
De seguida faig la segona ximpleria del dia, però aquesta per desconèixer la zona. Em trobo una tanca de fils ferros que em tallen el pas, i un bon rastre avall. Ja em sembla que el rastre avall, anirà a la pista per on jo vull passar, però com vull també passar pel Forn Teuler, crec que es millor seguir recte. La tanca es passa bé sense fer malbé res. Al arribar a la pista que va al Coll de la Creu de Sapera, ara asfaltada, em trobo un altre tanca igual, que també supero pel costat sense problema ni fer malbé res. On em marca el Forn Teuler, es una masia força maqueta, i que no em deix veure res. Una opció hauria estat en entrar, la porta del terreny està oberta, però amb un cotxe dins, i no m'atreveixo, ja que es propietat privada i jo intento mirar-m'ho abans d'entrar als llocs si ho veig habitat. El que no sé si existeix el forn o no, per “inet” el que he trobat es que es el nom de la masia. Deixo l'asfalt per anar cap a la Font de Sant Joan, molt deixada, porten l'aigua a l'altre costat del camí on hi ha un molt petit edifici tancat amb cadenat i una bassa amb aigua, està a mig de la seva capacitat, i amb l'aigua molt bruta.
La meva intenció era seguir per aquest camí, i tal com hi figuren a les velles guies, passar per la Masia de Sant Joan, amb una petita ermita, i tornar a sortir a la pista asfaltada prop de la carretera, però als pocs metres de la font trobo el camí que baixa, el que he deixat abans, i recte tinc un cartell de prohibit el pas, propietat privada. Ja tornem a ser. Com no sé si sempre ha estat particular, i sent diumenge segur que hi ha gent, reculo fins a la pista asfaltada per anar fins a creuar la carretera de Pontons a Torrelles.
Passo pel costat del Molí de Baix, ara Casa de Colònies Penyafort, en un entorn molt bonic. Deixo el camí principal a la dreta, les restes d'una barraca a la dreta, una petita cova a l'esquerra, i ja trobo les marques del corriol que hauré de pujar. On estan les marques per pujar, es saltar un marge de quatre/cinc filades de pedres, pel que jo segueixo uns metres endavant i puc pujar per on lloc més fàcil, hi ha traça de que no soc l'únic que ha fet aquesta petita marrada per no enfilar-se pel marge. La pujada des d'aquí fins a Sant Salvador es de les que fan mal, ja que a més de pujar molt fort hi ha moments que es terra solta i rellisques. Aquesta ermita està arrapada al cingle, la roca es la paret de darrere. Hi ha un marge que aposenta la base de l'ermita. Per entrar a l'ermita hi ha una petita grimpada, molt fàcil de fer. El que veig quan entro em deix bocabadat, com es pot ser tant indesitjable (es la meva opinió) per fer aquestes pintades en aquest indret. Aquí descanso una mica i esmorzo.
Segueixo una mica el rastre endavant, arrapat a la paret, que es on figura la cova i l'avenc. Crec que estic al davant d'un dels dos, però on estic es estret, no es pla del tot, tinc paret per un costat i per l'altre l'estimball, pel que no m'entretinc i surto del lloc. Per seguir la ruta el camí encara puja un poc, dalt de tot hi han varis rastres similars, jo segueixo uns senyals blaus i vermells, son dos tops diferents però quasi sempre pintats en les mateixes roques. S'ha de seguir un agradable però estret i ben trillat camí durant uns 800 metres fins a la pista al Sovall, quasi sempre baixant. Primer hem de creuar un torrent a l'hora que es deix un camí que remunta el torrent i un altre que deu baixar cap a Penyafort; hem de deixar el Roc de la Senyera, on encara voleja un tros d'una senyera i hem de creuar el Torrent d'en Galla per pujar a la pista.
D'aquí fins a Soval torna a ser asfalt, pel que se'm fa una mica pesat. A la Creu de Soval, no hi ha cap creu, segurament en algun moment devia ser. Cap a l'Urbanització de la Plana de les Torres deu haver una partida de caça de senglars, a la cruïlla hi ha un cartell i es sent alguns sons de trompeta en aquella direcció. Soval de Baix a banda de conservar el nom, també amb posat els dels que deuen ser els propietaris i Soval de Dalt es una gran masia, que potser en els seus temps estava fortificada. Cal Bruno està abandonada, degradant-se però encara totalment en peu. Té una teulada que aviat farà figa, segons es veu des del camí. Al poc arribo a la Font de Soval en una raconada molt obaga. Hi ha dipòsit però l'aigua brolla i va a una petita bassa.
Al poc el camí que fa la gent entra a una parada de vinya, però jo veig l'antic camí una mica més enlairat, que va a tocar el marge de dalt. Com la vegetació al costat del marge està creixent lliurement, el camí es fa estret, i mal caminar al passar entre aranyoners que hi ha a banda i banda. Surt a un camí ample que va a passar entre els Cal Canti i Cal Tiano i surto un altre vegada a l'asfalt, fins a Santa Magdalena, amb el cementiri quasi a tocar i el que crec que es la Rectoria pegada a l'ermita. En comptes de baixar pel camí directe, que a més passa per la Font Voltada, jo surto a la carretera i dono un gran tomb. Volia arribar al poble pel camí de l'església, llarg però sense problemes. Aquí ja torno a entrar a la civilització, encara que deixalles he trobat bastant durant el dia.
Abans de creuar la Riera de Carbons, pujo pel camí que va a Santa Magdalena per visitar la font Voltada. Està arranjada amb una taula i dos bancs de pedra però totalment deixat tot l'entorn. Torno a baixar, i a tocar la Riera de Carbons hi ha el Molí de Dalt, ara completament arruïnat. Passó per la plaça on hi ha l'ajuntament i vaig a buscar on tinc el cotxe. En l'altre pont (ha Pontons hi han varis) fotografio l'església de la Mercè. Es incomprensible que un edifici com aquest estigui en aquest estat de conservació. Aquesta classe de monuments que el propietari, sigui qui sigui, tingui en estat d'abandó haurien de ser expropiats, però llavors s'haurien de rehabilitar i potser no hi han diners per fer-ho, però al menys fer el mínim per conservar el que hi ha.
Arribo a l'aparcament quan manquen cinc minuts per dos quarts de dos del migdia, després de fer quasi 12 quilòmetres, en un dia rúfol, però sense ploure. La xafogor ha estat present en els llocs on no corria l'aire, però on això passava l'aire era més aviat fresc. En total ha estat un bon dia de muntanya, on una vegada més una sortida fàcil, jo, l'ha he convertit en moderada. M'ho tinc que fer mirar, sobretot quan hi vaig sol. Com anècdota, quan he arribat al cotxe també arribaven algunes parelles, que semblava que vinguessin de la caminada que feien, potser no, però han estat unes sis parelles i m'ha donat aquesta impressió.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dijous, 15 d’octubre de 2015

Matagalls des del Coll de Bordoriol, pel Coll d'Ordials


Font Rupitosa
Font dels Cims



Avui en Josep Maria i jo ens hem tornat a anar al Montseny, aquesta vegada es tractava de pujar al Matagalls, però per això he triat una ruta que no sigui la majoritària, encara que sigui sense dificultat de trobar els camins. Tot comptant que sent dijous esperem trobar poca gent.
Arribem al Coll de Bodoriol, aparquem, ens preparem i sortim a les nou en punt del matí. Quan hem arribat hi havia un cotxe amb dos persones, que semblaven rovellonaires, que estaven esmorzant. I mentre ens preparaven ha arribat un altre cotxe d'on ha sortit un que s'ha posat a corre camí amunt. El temps es més aviat fred i amb els cims tapats pel negres núvols.
De la ruta no hi ha massa cosa a explicar. Hem passat a tocar el Corral del Martí o de la Vila i el Coll de Joan, on hi ha una capelleta. Llavors hem agafat a la dreta i hem entrat a la fageda. Encara està verda però amb una bona catifa de fulles vermelles.
Passem per la Font de Llops i arribem a la Font Rupitosa. El camí encara que amb tendència a pujar, jo he notat com si haguessin més baixades. L'entorn agradable, temps plàcid i molt grat per caminar. A la Font Rupitosa ens parem a esmorzar. Aquí com queda una mica més obert per la part de la dreta del camí, entra un airet que fa que ens haguem de tapar.
El camí segueix més o menys pla fins que finalitza el camí ample, en una cruïlla de camins, més o menys trillats. Un cap l'Erola (amb desviacions entre mig), un altre cap a Viladrau, i un tercer cap amunt, que es el nostre. Aquí comença “l'espectacle” per nosaltres. A més que els colors canvien, predominant bastant el vermell, la pujada es de les que a nosaltres ens fa patir, amb moments que van be les mans, encara que portem bastons. Tenim una petita errada que ens porta a peu d'uns saltants d'aigua molt macos, encara que per no retrocedir hem de fer algun equilibri de més. Fins el Coll d'Ordials es d'aquelles pujades que es deixen sentir, i això que d'on vaig treure aquest track, posava que era fàcil, encara que als comentaris la gent es queixava.
Del coll amunt la pujada continua sent forta, però el camí es més fàcil, al ser terreny tou, dins de la fageda, per sortir a un roquer, on es fàcil seguir el rastre pel amarronat del terreny on passa de manera majoritària la gent, Anem seguint la vora del barranc, on hi ha multitud de rastres i corriols. Quan ja hem de tombar a l'esquerra per encarar el Matagalls, que no veiem però suposem, hi han dos fets. El primer es que tot el llom dret del barranquet que baixa del cim, els matolls semblen cremats, morts segur que estan, i dona un espectacle de terra àrida. L'altre es que suposant cap on hem d'anar, el gps per uns moments sembla que es torni boig, potser he estat jo. Tant mirant de seguir el track, com fent un “goto” em va canviat la direcció a seguir, això provoca que faci un semi-cercle on faig de més, uns 200 metres, però que mercès a això passem per la bonica i ben arranja Font dels Cims, on hi ha una figura del Petufet, i on surt un aigua molt bona. Arribem al cim pel camí correcte, encara que no es el del track que portava, ja que aquest pujava per l'altre llom.
Al cim del Matagalls fa molt de fred, amb un vent molt molest. Arriba un excursionista que ve de Sant Marçal, i el primer que fa es tapar-se, tal i com hem fet nosaltres. Faig quatre fotos, que per cert no m'han quedat gens be, i marxem. Cap a la banda de Coll Formic i en una esplanada allà baix, es veu tot un grup que ens sembla de joves, i sembla que estiguin jugant.
Tinc problemes al intentar amagar els papers després d'assegurar-me per on hem de marxar, ja que el molt fort vent no hem deixava plegar-los. A l'alçada del Collet de l'Home Mort ens passa el que havia arribat al cim després de nosaltres i ens comenta que vol buscar un lloc arrecerat per dinar. Abans de la baixada cap al Coll Pregon el colorit de la muntanya es espectacular. Tot baixant avancem a l'excursionista que s'està acomodant sota un gran i bonic faig. Mentre baixem sentim soroll que semblen de serres mecàniques, que es confirma quan arribem al coll, ja que estan fent neteja a l'antre banda del coll. El coll es una gran esplanada tota verda i sense arbres, amb un monòlit en mig. Ja agafem cap a l'esquerra, trobant-nos el que porta el tractor per baixar la llenya, xarrem una mica i ens explica la ineptitud de qui l'ha manat cap aquí amb el tractor amb el remolc, ja que veu impossible baixar amb la càrrega sense destrossar-ho tot i amb el perill que baixant amb el pes de la llenya no pugui anar frenant el tractor. També ens explica una mica dels camins de l'entorn i un consell per on baixar, encara que ens avisa que el primer tros hem d'estar a l'aguait ja que la fullaraca tapa el camí. El color de l'entorn des del Coll Pregon fins el Coll Sabènia es dels que fan honor a la tardor, no hi han paraules. Una vegada hem començat a baixar i fora de la visió del tractorista, ens parem a dinar. Quan estem finalitzant ens posem d'acord que hem de anar una mica ràpids ja que el fred es comença a tornar a sentir-se, i això que estem arrecerats, però en un entorn tot boscà, obac i humit. Arribem a una pista i mercès al que ens ha explicat trobem la Font de Mosquits. Continuem a buscar les pistes per on teníem previst baixar, fins el Coll de Joan, fent una petita marrada al anar per pista, al no trobar la continuació del camí que anàvem. Allí trobem un ramat de bens i cabres que estan pasturant, i tal com sempre dic que els bens son porucs, ja que s'aparten de seguida que ens apropem. L'últim tros ho fem per drecera, encara que el tros final està una mica malament, ja que han tallat branques i les han deixat al camí. Una vegada al coll, encara pugem al muntijol de l'altre costat de la carretera on hi ha un mirador amb dos plafons on marquen el que es pot veure en un dia obert, no com avui que els cims queden tapats per la boira.
Arribem al cotxe quan manquen cinc minuts per les sis de la tarda, després de més de tretze quilòmetres. De tornada a casa hem parat a Viladrau a fer el cafè amb un tros de pasta, perquè ens doni forces per arribar, després d'un gran dia de muntanya.



Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000





diumenge, 11 d’octubre de 2015

Santa Fe, Esquei de Morou, Avioneta, Font de les Cuatre


L'Empedrat de Morou
Font de les Cuatre



Avui he anat sol, ja que el meu neguit per gaudir dels colors de la tardor fa que no tingui prou amb un dia a la setmana. Aquest colorit que a mi tant m'agrada, per desgracia dura molt poc de temps. Per això he anat fins a Santa Fe del Montseny, a fer el tomb del Esquei de Morou, amb un dels molts tracks que hi ha a “inet”. A banda de tot, avui ha estat un dia una mica estrany pel que m'ha succeït i el que he fet, seguint les meves costums de no limitar-me al que fa tothom.
Primer de tot entre el gps del cotxe que no se massa per on em volia fer passar i la mala senyalització, al meu parer, a Sant Celoni, he tingut bastants problemes per trobar la carretera que passant per Santa Fe va cap a Viladrau. La veritat es que m'he fet una bona embolicada, passant tres vegades per una mateixa rotonda, entre anar, tornar i tornar a anar, passant per l'estació, etc.
He arribat a Santa Fe i he aparcat, encara no hi ha massa gent i he pogut aparcar molt be al costat del restaurant. Em preparo i surto quan manquen cinc minuts per les deu del matí. He sortit passant per davant de Can Casades, actualment centre d'interpretació, i el magnífic entorn, seguint pel costat de Can Lleonart i la Casa Partida. Al poc he deixat el camí normal, per agafar un cap a l'esquerra un camí que surt al mapa, encara que tinc un waypoint, a mig camí, que indica “retroceder”. El camí es ample però es nota poc transitat. On hi ha el dit waypoint finalitza però jo no em crec que no hi hagi continuació. La busco i no la trobo, però el gps em marca que a 130 metres passa un altre camí, la dubta es que si existeix o es com aquest que encara que estigui al mapa, finalitza. El vaig a buscar al dret, per terreny més o menys fàcil, encara que jo ho faci una mica més complicat, i el trobo. Em ve de la dreta i continua bé, a buscar el camí normal al Turó i al Pla de Mulladius. Les branques dels arbres molesten una mica el pas, només una mica, i això que es ample. El colorit de la vegetació es esplèndid.
Al enllaçar amb el camí normal ha finalitzat la tranquil·litat, grups de gent venint, i alguns una mica sorollosos. D'un dels grups un senyor de la meva edat em pregunta si he trobat una font on a la pedra hi ha gravat el nom i la data, jo l'he dit que no. Això m'ha quedat coent ja que al mapa hi figura, encara que ja sabem que als mapes no estan al lloc exacte. Segueixo amunt, hi han tres grups que em passen, com es normal. Trobo que es un camí vell, on a la part de dalt es mal conserven els marges d'uns retombs. Al arribar a l'Esquei de Morou hi ha uns que marxen i un grup de quatre persones que encara hi son. Lis demano que em facin la foto al que accedeixen de bon grat. Unes poques fotos des del roquer, recuperar l'alè i seguir marxa. No em fixo i no passo pel cim, està molt a prop, encara que la visió des del cim deu quedar tapat per la vegetació. Estem en mig d'un fageda magnífica, encara que predomina el color verd i no ha esclatat el grog i el vermell. Tot el camí està ben senyalitzat amb petites estaques en els pocs llocs on podrien haver confusions. M'allargo a un petit mirador, on a la seva vora hi ha una parella de joves estirats a terra, però el mirador defrauda. De seguida s'arriba als Empedrats, es un gran roc amb una mica de pendent, una mica clivellat que s'ha de passar pel damunt. Hi han dos grups i tres o quatre parelles escampades damunt del roquer contemplant la vista, que es espectacular, amb la vesant est i el cim del Turó de l'Home, tot un colorit bastant vermellós, que val la pena quedar-se una estona a gaudir-lo.
Com no em puc quedar aquí, encara que s'està de faula, i a més es de les poques estones que es pot veure el sol, segueixo marxa. Arribo a la cruïlla de Santa Fe o Riells, i agafo cap aquest últim per veure l'avioneta que fa uns quants anys es va estavellar. La veritat es que anar-hi es una mica ximple, ja que fer un quilòmetre i mig de pista en baixada, fins el lloc i després un altre tant de pujada, ja que no es pot fer tomb rodó, per una pista una mica solejada, per veure una avioneta que es va estimbar no es massa normal, però es veu que actualment es una de les atraccions del Montseny, i jo no podia ser menys. Avui dia que per “inet” no hi ha res secret (això amb les reserves normals), hi ha molta gent interessada en tot. Es el PR a Riells, han fet neteja forestal, hi fa sol encara que no pica. Després de deixar l'entrada d'un mas a l'esquerra, de seguida es veu l'estavellada a la vessant de la muntanya, una mica enlairada. Quan pujo hi ha una parella que baixa i dos parelles esmorzant al seu costat. Es pot donar el tomb, cosa que faig poc a poc anant fent fotografies, i ja marxo. Quan torno a estar a la pista arriba dos matrimonis que em pregunten i jo els dic que mirin dalt que la veuran. Abans de la pista uns joves també em pregunten. Entro a veure el mas, que sembla abandonat, i tot l'entorn se l'està menjant l'herba. Aquí segons el mapa hi ha un camí que retalla molt la pista, encara que a l'enllaç de dalt tinc un waypoint que diu “no passar esbarzers”. Jo com sempre, no hi faig cas i tiro amunt. El primer que he de passar es a quasi tocar uns arnes, amb abelles sobrevolant. Passat això i al primer retomb comença les punxes. El pitjor no son els esbarzers, ja que més o menys es veuen, si no les branques dels alts matolls que intenten impedir-te el pas, les branques dels arbres de les vores, en realitat era una camí ample, et deixen bastant tranquil. Més tossuderia que raonament em fa no retrocedir. Arribo a l'últim retomb, segons veig al mapa, i ja només queda la recta final d'uns setanta metres. Aquest retomb em fa barallar-me amb un munt de branques d'un arbre caigut. Després els esbarzers son joves i per terra, o sigui els puc anar xafant, i els matolls els puc anar salvant, però quan estic al final ve l'apoteosi. Tinc la pista dalt a dos metres, recte per l'enllaç que hi havia, no es pot passar per la barrera de vegetació, i el desnivell entre jo i la pista es vertical ple de petites branques de pi tallades dels arbres i tirades aquí, i no veig on agafar-me. Amb varis cops de geni i estirant de les branques de pi que s'escorren avall puc arribar de genolls a la pista, tot esbufegant. Segueixo pista solejada amunt i al primer retomb em surto, i a l'ombra m'assec a recuperar l'alè, estic que no puc. Aquí aprofito a menjar i veure una mica. Mentre va baixant i pujant gent.
Una vegada a to, segueixo amunt fins la cruïlla d'on he baixat i enfilo cap a Santa Fe. Encara trobo un grup de sis joves que em pregunten per l'avioneta. Em desvio per visitar la font de Baladrell, que està seca. I ja no paro fins el Pantà de Santa Fe. El camí fins aquí es digne de contemplar amb calma. El pantà està molt buit d'aigua però el seu entorn ple de gent, incloent la part on si estès ple estaria cobert d'aigua, gent amb taules i cadires. La vegetació a la dreta meva es esplèndida, tota vermellosa lluent, i la del camí cap a Santa Fe fabulosa, amb tonalitat verdoses lluent i grogues. Quan arribo a l'alçada d'un gran faig tot de color grog, veig dos fotògrafs amb els trípodes i unes càmeres que deuen valer un pastón, esperant que marxi la gent del davant per fer la foto, un es cansa i plega “trastes” però l'altre li diu que ell encara esperarà una mica. Pel camí em vaig creuant gent, en bosses i cistelles que deuen anar a menjar per la vora del pantà.
L'espectacle que veig quan arribo a l'Hostal de Sant Fe, feia temps que no ho veia. La quantitat de cotxes aparcats a tot arreu, i la quantitat de gent escampada es de les que fa ganes de sortir xiulant d'aquí. Però no ho faré, ja que el que m'ha dit aquell senyor del matí, referent a la font amb el nom gravat, se m'ha quedat gravat, i haig d'intentar trobar-la. O sigui torno a començar el tomb, però ara ho faré per la ruta normal i em desviaré per on he enllaçat al matí.
A trossos de del tomb ja fet he passat per sota d'alguns castanyers, i els grups amb mainada, principalment, anaven buscant castanyes, poques però en trobaven. Quan estic al començament avanço a dos matrimonis amb tres nens i em pregunten on poden trobar castanyes ja que als nens el fa gracia, jo lis dic que més endavant hi ha una zona que es la Castanyeda, però que no ho ser segur. Em creuo amb els matrimonis que arribaven a l'avioneta quan jo marxava i em pregunten en broma si es que torno a fer el tomb, riem junts. Al final arribo on he enllaçat al mati, i m'adono que llavors havia vist dos fites a la vora i separades, penso que deu senyal d'alguna cosa i baixo al dret com puc, arribo al barranconet i no veig res que ho pugui ser. Tombo una mica i veig un altre fita a la dreta del barranc, em dirigeixo allí, i la fita està damunt de la pedra on està gravada “Font de les Quatre” i la data “1904”. Tinc una bona alegria. De la font surt una mica d'aigua de sota les pedres, encara que no té canella, i la poca aigua de seguida arriba al barrancó.
Vaig a buscar el camí del matí a veure si enllaço on finalitzava, i la veritat es que em torno a embolicar, sort que el terreny es fàcil, entre faigs i alzines, amb bosc net i bona catifa de fulles. No veig on enllaça però el vaig seguint, encara que a vegades queda molt difuminat. El camí baixa més de nivell del que m'hagués agradat, acabant el rastre en una zona on han tallat branques i les han deixat escampades, però es veu al fons la continuació en forma de pista. Fàcilment arribo, però per tornar a Santa Fe he de seguir el PR amb una curta i forta pujada, ben senyalitzada i de seguida arribo a la Casa Partida, a Can Lleonart i Can Casades, on sota un dels alts i grans arbres m'aturo i em recolzo per dinar. Son quasi dos quarts de cinc i he fet més de tretze quilòmetres, en un dia espectacular però amb diversos entrebancs encara que cap sense solució fàcil.
De tornada i per el batibull de cotxes a la carretera, he preferit tornar per Viladrau, la C25 i l'autopista, l'Alemany i el Reynés es deuen haver posat contents.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000



dijous, 8 d’octubre de 2015

Coll de Bracons, Costa Llisa, Llancers, Porxiugues, Sant Nazari, Grevolosa


Salt de Llavaig
La Grevolosa



Avui he tornat a anar a la Grevolosa, avui acompanyat pel Josep Maria, el company dels dijous, no de tots però si de molts d'ells. Per això hem anat fins al Coll de Bracons, al costat mateix d'on està el cartell de la separació de les comarques d'Osona i la Garrotxa, on hi ha lloc per aparcar. Quan hem arribat nosaltres ja hi havien dos cotxes, una parella que ja acabava de pujar el roquer en direcció nord, i una noia que baixava i anava cap el cotxe, potser a esperar a algú. Nosaltres ens hem preparat i hem sortit quasi a un quart de deu.
Sortim en direcció sud i de seguida deixem el camí principal per agafar a l'esquerra, tot pujant i agafant seguidament els collets de la Pastera i dels Rabadans. Per seguir per la Costa Llisa que pertany a la Serra dels Llancers. Fins el coll de Llancers, sempre anem per entre mig de alts fajos tot lluents, en aquesta zona encara no ha arribat el moment de que canvien el color cap el vermell. Siguin del color que siguin, una fageda sempre es espectacular i més si estàs caminant per dins. Arribem al Coll de Llancers, i el reconec al prompte, de quan vaig passar per aquí a l'any 2012, i es on hem de deixar el camí per baixar cap a Porxiugues. Per cert a l'any 2012 ens ho vam empassar i em vaig a donar quan mirar mirar el gps. Periòdicament ho vaig mirant, més quan no he estat abans en una zona. Només deixar el coll, i baixar una mica ens parem a esmorzar.
El camí des del coll i durant bastant de tros de la baixada es molt fonedís, i va de conya portar gravat el track. Per cert avui porto el track de l'altre any i un tros d'un altre, per si volia retallar el tomb, que hauria estat agafar un camí que sortia baixant, entre el Collet dels Rabadans i el de Llancers. A més també portava dos petites variants. Per una part m'hagués fet gracia fer aquella variant ja que hauria estat nova per a mi, però retallava bastant el tomb.
Arribem a Porxiugues, uns grans camps de pastura, on hi han una serie de vaques fent-lo. Dins del gran paller, per cert molt atrotinat, hi han varies, una d'ells vol sortir però al veure'ns es queda a la porta a l'espera del que fem. Unes fotos i endavant. Ara es tracta de creuar el Riu Fornès, amb molt poca aigua, i anar seguint la seva corrent avall. El camí esta bastant tapat d'aranyoners (sense fruits) i altres matolls una mica punxosos. Alguns trossos es tapa més que altres. Hem de passar al menys dos filats metàl·lics. Hi ha un moment que el camí es complicat de seguir, el rastre està molt tapat de fulles caigudes. Hi ha un tros que no es distingeix d'un barrancó que s'ha de seguir. Ens passem uns metres el moment que hem de deixar el camí per baixar fins el Salt de Llavaig. La baixada es forta de nassos, per terreny que en cas d'haver estat mullat hauríem d'haver baixat relliscant de “culet”. El salt es molt bonic però hauria estat espectacular en cas d'haver baixat força aigua, ara baixa molt poca i a més a l'ample de la roca. L'entorn es molt feréstec.
S'ha de buscar la continuació uns metres rius avall, i a partir d'aquí ja no hi ha cap dubte fins al Prat de la Vola. L'altre any com aquest tros ja havia canviat de color, va ser espectacular, ara es molt bonic però al meu gust li manca uns dies o alguna setmana. Arribem al Prat de la Vola, una gran masia una mica atrotinada però amb senyals de no estar abandonada, inclús té una bombeta encesa. Està rodejada de camps de pastura i amb un gran paller-magatzem al darrere. Mentre estem xafardejant l'entorn veiem baixar un matrimoni (penso) de més o menys de la meva edat. Xarrem una mica, mentre seguim camí junts. Son de Pineda i han baixat per la variant que jo tenia preparada, comentant-nos que hi ha trossos que es perd el camí, pel munt dels rastres fets per les vaques.
Com que ells ja volien parar-se a menjar al Prat de la Vola i nosaltres volem fer-ho a Sant Nazari, ens acomiadem on ens desviem a l'esquerra. Més amunt per sort trobem el camí que ens vam empassar l'any 2012 i ens porta als plans de l'ermita per la part de baix. En uns bancs, que cert han canviat de lloc, aprofitem per dinar. No fa fred pel que no cal que ens tapem. El sol avui quasi que no l'hem vist en tot el dia, en part perquè hem anat molt pocs trossos sense bosc atapeït. De Sant Nazari hi ha molta informació a “inet” pel que no cal que ho expliqui per aquí.
Una vegada alimentats i descansats una mica, jo ja ho necessitava, sortim amunt. El curt tros de pista puja una mica, i quan la deixem, també el primer tros. Trobem un camí que ve de l'esquerra i ja comença la part espectacular de la fageda, amb tres arbres considerats monumentals. Els dos tenim un efecte òptic, els fajos que estan a l'altre costat del barranc els veiem amb els alts troncs molt blancs i perfilats,el que fa que tinguem, els dos, una estranya sensació. Inclús es veu a les fotografies que he fet, i que fa que les fotografies no quedin massa boniques, però amb l'efecte bastant real.
Busco i no trobo la font, i això que porto un waypoint; vaig llegir que estava seca, però esperava saber veure on estava.
Al començament del camí que puja fins el Collet de la Grevolosa hi ha un cartell que diu que cuidem l'entorn, però a partir d'aquí i fins el coll han fet neteja forestal, tallant branques, fajos joves i que creixien amuntegats i ho han deixat tot escampat i a moments tapant el camí, que fa que doni pena tot aquest tros. Arribem a la Collada de Bracons a un quart i mig de sis, després de fer quasi 12 quilòmetres, en un dia magnífic de muntanya, amb un terreny boscà i magnífic, només ha faltat (segons les paraules de la persona que hem trobat) que els arbres haguessin estat torrats. Aquesta es una zona que igual a la de l'altre costat de la carretera, de la que costa molt cansar-se de caminar pels seus camins i boscos.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000



dilluns, 5 d’octubre de 2015

La CUP no farà president al Mas ... o si

Fa cinc dies vaig enviar aquest text a l'apartat de contacte de la pàgina web de la CUP:

"Jo soc un dels votants fidels des de que la CUP es va presentar a les eleccions per l'Ajuntament de Reus. Això es una cosa que com es normal no es pot demostrar o sigui que haureu de creure en la meva paraula.
Escric aquestes línies en primer lloc per felicitar-vos pel resultat obtingut, encara que crec que ha estat una mica curt, penso degut perquè encara hi ha molta gent que no entén que votar a un partit que estigui embolicat en corrupció es ser còmplice d'ell, i altre gent que encara veu fantasmes en partits que son realment d'esquerres i que el que busca es el millor per a les persones, incloent a les que no els voten.
Deixant a banda aquesta parafernàlia que ara no en porta enlloc, ja hi haurà temps de treballar per això, la meva opinió es que estic completament d'acord amb que l'Artur Mas es el màxim responsable d'un partit  lligat amb corrupció, retallades i la privatització, sobretot de la sanitat, i que a més, encara que vosaltres no ho dieu públicament, ha estat votant mitjançant la coalició CiU a favor de les tesis neoliberals (paraula de moda) del corrupte PP, a Madrid. A més ell i el seu partit era nacionalista però no independentista, però, havia d'haver un però, al meu parer quan va veure que quedava superar pel poble català i se li escapava la senyera, en realitat a tots els partits, ja que el poble va ser el que va començar a liderar la possibilitat de la ruptura, ell va córrer a posar-se al davant i crec que amb encert ens ha portat om som. D'acord que la gent ha empès de valent, però ell se l'ha jugat i encara se la està jugant.
Sincerament crec que es mereix ser el primer president de la República Catalana i després donar-li la puntada de peu al cul, sinó es prou intel·ligent d'apartar-se, i potser portar-lo al jutjat per la corrupció del seu partit.
No sé si aquest comentari tindrà efectes o no, però obro en consciencia i dic el que penso.
Confio poder continuar votar-vos molt de temps, senyal que no haureu perdut les vostres arrels nacionals i socials".

Haurem d'esperar esdeveniments, a més ara ja no tinc tant clar si ha de ser president o no, perquè les notícies que arriben de la governança no em son satisfactòries. No potser que a madrid encara votin  mesures junt al PPSOEcorrupt, per exemple a favor del TTIP, i encara es hora que donin explicacions sobre la sanitat catalana, ja que continuen els intents de privatització, etc.

Val la pena llegir-ho. Es pot baixar d'internet.

00000000000000000




dissabte, 3 d’octubre de 2015

Prades, Abellera, Espurrides, Pla de la Guàrdia


Sant Antoni
Font del Pu



Avui ha tocat la sortida quasi-mensual amb els meus ex-companys i cònjuges, pel que ens trobat 16 persones, a l'aparcament de Prades, a la sortida cap l'Espluga. Després de preparar-se, triar el menú del dinar, hem sortit a un quart menys cinc de deu del matí tot anant a buscar el camí de l'Abellera (el de sempre). Hi han cartells de “Caminos Naturales” i trossos del camí arranjats per ells. Només sortir passem a tocar l'ermita de Sant Antoni i seguim amunt. El temps es humit però no fred, fet que fa que sigui agradable el caminar, penso que l'únic que podrà ser una mica molest serà la petita boira que ens envolta que en podrà dificultar les visions des dels miradors, fet que no ha succeït.
Passem pel costat de Sant Roc i arribem a l'Abellera. Un dels companys havia demanar la clau de la porta del recinte i passem a esmorzar a la banda del darrere. Llàstima no tenir també la clau de l'ermita, però ja seria massa.
Una vegada esmorzats, fet les fotos de la banda de la Mistera i de Capafonts, a més de la del grup, seguim marxa. Retornem a Sant Roc, i agafem un sender ascendent, entre el camí de Prades i el que baixa a buscar el GR. El camí es converteix en carener, fins a la punta de les Espurrides, on hi ha un parapet i un pal amb una estelada. La boira ha marxat, quedant una mica de boirina, que no ens impedeix tenia una visió ampla de la plana de Prades i de la muntanya de la Guàrdia. Reculem una mica per agafar un sender que baixa i donant un fort retomb ens aboca cap a la Urbanització la Cova del Vidre i després a creuar la carretera. Hi ha un fet curiós, que com aquí la humitat es deix sentir una mica, mentre uns van amb anorc altres van amb samarreta de màniga curta, la majoria està caminant amb dues capes.
Després de creuar la carretera, espurneja una mica però jo no em vull tapar encara, en espera de com evoluciona el temps. Passem a toca una font que està tancada amb una porta i un cadenat i al poc trobem la Font del Pu. Com es normal quan vaig en grup, m'he quedat endarrerit, acompanyat per tres companys, que estic segur que han anat al meu pas, no al propi d'ells, encara que jo a la baixada de les Espurrides anava dels primers.
A la font hem trobo a la resta del grup, asseguts i esperant-nos. Seguim pista i abans de deixar-la per agafar el corriol per anar al mirador del Pla de la Guardia, trobem l'únic toll provocat per les pluges dels últims dies. Un toll que ocupa tot l'ampla de la pista, encara que es pot passar tant per la vora dreta o l'esquerra sense massa dificultat, amb la curiositat que tothom passa per l'esquerra excepte jo que ho faig per la dreta. El corriol, una vegada deixada la pista, puja de valent a les primeres rampes, però després es suavitza sense deixar de pujar. Es surt del bosc i s'entra en la zona rocosa i s'arriba a la pista arranjada que va de la pista a Siurana al mirador de la Guàrdia. Quan arribo comprovo aquesta vegada he estat l'últim en solitari. Seguim fins el segon mirador, on es divisa clarament el Montsant amb un tros coronat per un núvols. No hi ha boira però està tapat i les visions son una mica trists. A més hi ha un petit ensurt, ja que hi han baranes de fusta acollades amb cargols i en una al caragol li manca la femella, pel que al arrepenjar-se una companya la fusta de la barana s'ha sortit del lloc, sort que la sortida ha estat cap dins i no cap a fora, amb un bon espadat. Una vegada l'ensurt, les claques han estat quantioses.
D'aquí a buscar el Grau del Pau Blai o del Salvadoret, no hi ha camí, es va a l'ample, però per un terreny rocós de molt mal caminar, ja que no es un roquer més o menys llis. Com un company i jo anem a veure que posa un pal indicador de més allà de la entrada del grau, que per cert es un pal del Reus Deportiu que indica que es el Pla de Guàrdia, em torno a quedar dels últims. La verdadera entrada al grau no es per on ara es passa, s'ha de seguir recte uns metres, sense pujar, i llavors trobem la baixada, amb unes amples escales picades a la roca, molt més fàcil de baixar que per on es baixa en la actualitat. El camí va baixant bé, encara que hi ha algunes fortes pendents sense més importància, Quan els dos arribem a les pistes hi han tres companys que ens estan esperant. Baixant torna a espurnejar una mica.
Els cinc anem xino-xano i abans de creuar la carretera, algú del grup, que deuen estar nerviosos per nosaltres, ens truquen dues vegades, com ja ens figurem qui truca, ni contestem. Quan ens veuen que ens apropem, el grup ja segueix camí. Ens trobem amb alguns al aparcament i a la resta al restaurant. Jo em canvio les botes i la samarreta. De l'estona del restaurant el millor es la sobretaula, com sempre. Això no vol dir que el dia sigui dolent, tot el contrari, val molt la pena, jo un plat de bona escudella i i uns peus de porc molt saborosos.

Avui hem fet uns dotze quilòmetres i mig, en cinc hores. El temps ja ho he dit, cel tapat en compte d'un moment que hem vist el sol, unes petites espurnes de pluja, humitat però no fred. El que ha estat fantàstic es que la tardor ja ha arribat aquí, ja es veuen els colors marrons i grogs en els arbres de fulla caduca. Durant el recorregut i la dita sobretaula, les converses han estat les pròpies de cada vegada, amb constants acudits sobre la marxa, però aquesta vegada hem tingut un motiu més de conversa que han estat referent a les últimes eleccions i sobre tot sobre alguns “personatges” i grups que es van presentar. Ara ja que quedat per la pròxima sortida que serà al més de novembre.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000




dijous, 1 d’octubre de 2015

Molt bé pels perdedors de les eleccions del 27S. NO SABEN PERDRE!!


El "guapo" diu que està en perill la convivència i la "guapa" que estan a temps de reconduir la situació a Catalunya.
Jo ho entenc que no accepten els resultats, ja que si està en perill la convivència serà perquè ells no ho accepten. El govern que es formi amb els guanyador, segur que acceptarà a tothom que vulgui viure aquí, en pau. O sigui democràcia si guanyo jo, perill de convivència si no guanyo. 
I els altres, perquè s'ha de reconduir si ha de sortir un govern, entre els que han guanyat les eleccions, per conduir-lo?. O sigui amb 25 contra 62+10, volen amanir-lo ells. Democràcia total.



0000000000000000000000000