"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 11 d’octubre de 2015

Santa Fe, Esquei de Morou, Avioneta, Font de les Cuatre


L'Empedrat de Morou
Font de les Cuatre



Avui he anat sol, ja que el meu neguit per gaudir dels colors de la tardor fa que no tingui prou amb un dia a la setmana. Aquest colorit que a mi tant m'agrada, per desgracia dura molt poc de temps. Per això he anat fins a Santa Fe del Montseny, a fer el tomb del Esquei de Morou, amb un dels molts tracks que hi ha a “inet”. A banda de tot, avui ha estat un dia una mica estrany pel que m'ha succeït i el que he fet, seguint les meves costums de no limitar-me al que fa tothom.
Primer de tot entre el gps del cotxe que no se massa per on em volia fer passar i la mala senyalització, al meu parer, a Sant Celoni, he tingut bastants problemes per trobar la carretera que passant per Santa Fe va cap a Viladrau. La veritat es que m'he fet una bona embolicada, passant tres vegades per una mateixa rotonda, entre anar, tornar i tornar a anar, passant per l'estació, etc.
He arribat a Santa Fe i he aparcat, encara no hi ha massa gent i he pogut aparcar molt be al costat del restaurant. Em preparo i surto quan manquen cinc minuts per les deu del matí. He sortit passant per davant de Can Casades, actualment centre d'interpretació, i el magnífic entorn, seguint pel costat de Can Lleonart i la Casa Partida. Al poc he deixat el camí normal, per agafar un cap a l'esquerra un camí que surt al mapa, encara que tinc un waypoint, a mig camí, que indica “retroceder”. El camí es ample però es nota poc transitat. On hi ha el dit waypoint finalitza però jo no em crec que no hi hagi continuació. La busco i no la trobo, però el gps em marca que a 130 metres passa un altre camí, la dubta es que si existeix o es com aquest que encara que estigui al mapa, finalitza. El vaig a buscar al dret, per terreny més o menys fàcil, encara que jo ho faci una mica més complicat, i el trobo. Em ve de la dreta i continua bé, a buscar el camí normal al Turó i al Pla de Mulladius. Les branques dels arbres molesten una mica el pas, només una mica, i això que es ample. El colorit de la vegetació es esplèndid.
Al enllaçar amb el camí normal ha finalitzat la tranquil·litat, grups de gent venint, i alguns una mica sorollosos. D'un dels grups un senyor de la meva edat em pregunta si he trobat una font on a la pedra hi ha gravat el nom i la data, jo l'he dit que no. Això m'ha quedat coent ja que al mapa hi figura, encara que ja sabem que als mapes no estan al lloc exacte. Segueixo amunt, hi han tres grups que em passen, com es normal. Trobo que es un camí vell, on a la part de dalt es mal conserven els marges d'uns retombs. Al arribar a l'Esquei de Morou hi ha uns que marxen i un grup de quatre persones que encara hi son. Lis demano que em facin la foto al que accedeixen de bon grat. Unes poques fotos des del roquer, recuperar l'alè i seguir marxa. No em fixo i no passo pel cim, està molt a prop, encara que la visió des del cim deu quedar tapat per la vegetació. Estem en mig d'un fageda magnífica, encara que predomina el color verd i no ha esclatat el grog i el vermell. Tot el camí està ben senyalitzat amb petites estaques en els pocs llocs on podrien haver confusions. M'allargo a un petit mirador, on a la seva vora hi ha una parella de joves estirats a terra, però el mirador defrauda. De seguida s'arriba als Empedrats, es un gran roc amb una mica de pendent, una mica clivellat que s'ha de passar pel damunt. Hi han dos grups i tres o quatre parelles escampades damunt del roquer contemplant la vista, que es espectacular, amb la vesant est i el cim del Turó de l'Home, tot un colorit bastant vermellós, que val la pena quedar-se una estona a gaudir-lo.
Com no em puc quedar aquí, encara que s'està de faula, i a més es de les poques estones que es pot veure el sol, segueixo marxa. Arribo a la cruïlla de Santa Fe o Riells, i agafo cap aquest últim per veure l'avioneta que fa uns quants anys es va estavellar. La veritat es que anar-hi es una mica ximple, ja que fer un quilòmetre i mig de pista en baixada, fins el lloc i després un altre tant de pujada, ja que no es pot fer tomb rodó, per una pista una mica solejada, per veure una avioneta que es va estimbar no es massa normal, però es veu que actualment es una de les atraccions del Montseny, i jo no podia ser menys. Avui dia que per “inet” no hi ha res secret (això amb les reserves normals), hi ha molta gent interessada en tot. Es el PR a Riells, han fet neteja forestal, hi fa sol encara que no pica. Després de deixar l'entrada d'un mas a l'esquerra, de seguida es veu l'estavellada a la vessant de la muntanya, una mica enlairada. Quan pujo hi ha una parella que baixa i dos parelles esmorzant al seu costat. Es pot donar el tomb, cosa que faig poc a poc anant fent fotografies, i ja marxo. Quan torno a estar a la pista arriba dos matrimonis que em pregunten i jo els dic que mirin dalt que la veuran. Abans de la pista uns joves també em pregunten. Entro a veure el mas, que sembla abandonat, i tot l'entorn se l'està menjant l'herba. Aquí segons el mapa hi ha un camí que retalla molt la pista, encara que a l'enllaç de dalt tinc un waypoint que diu “no passar esbarzers”. Jo com sempre, no hi faig cas i tiro amunt. El primer que he de passar es a quasi tocar uns arnes, amb abelles sobrevolant. Passat això i al primer retomb comença les punxes. El pitjor no son els esbarzers, ja que més o menys es veuen, si no les branques dels alts matolls que intenten impedir-te el pas, les branques dels arbres de les vores, en realitat era una camí ample, et deixen bastant tranquil. Més tossuderia que raonament em fa no retrocedir. Arribo a l'últim retomb, segons veig al mapa, i ja només queda la recta final d'uns setanta metres. Aquest retomb em fa barallar-me amb un munt de branques d'un arbre caigut. Després els esbarzers son joves i per terra, o sigui els puc anar xafant, i els matolls els puc anar salvant, però quan estic al final ve l'apoteosi. Tinc la pista dalt a dos metres, recte per l'enllaç que hi havia, no es pot passar per la barrera de vegetació, i el desnivell entre jo i la pista es vertical ple de petites branques de pi tallades dels arbres i tirades aquí, i no veig on agafar-me. Amb varis cops de geni i estirant de les branques de pi que s'escorren avall puc arribar de genolls a la pista, tot esbufegant. Segueixo pista solejada amunt i al primer retomb em surto, i a l'ombra m'assec a recuperar l'alè, estic que no puc. Aquí aprofito a menjar i veure una mica. Mentre va baixant i pujant gent.
Una vegada a to, segueixo amunt fins la cruïlla d'on he baixat i enfilo cap a Santa Fe. Encara trobo un grup de sis joves que em pregunten per l'avioneta. Em desvio per visitar la font de Baladrell, que està seca. I ja no paro fins el Pantà de Santa Fe. El camí fins aquí es digne de contemplar amb calma. El pantà està molt buit d'aigua però el seu entorn ple de gent, incloent la part on si estès ple estaria cobert d'aigua, gent amb taules i cadires. La vegetació a la dreta meva es esplèndida, tota vermellosa lluent, i la del camí cap a Santa Fe fabulosa, amb tonalitat verdoses lluent i grogues. Quan arribo a l'alçada d'un gran faig tot de color grog, veig dos fotògrafs amb els trípodes i unes càmeres que deuen valer un pastón, esperant que marxi la gent del davant per fer la foto, un es cansa i plega “trastes” però l'altre li diu que ell encara esperarà una mica. Pel camí em vaig creuant gent, en bosses i cistelles que deuen anar a menjar per la vora del pantà.
L'espectacle que veig quan arribo a l'Hostal de Sant Fe, feia temps que no ho veia. La quantitat de cotxes aparcats a tot arreu, i la quantitat de gent escampada es de les que fa ganes de sortir xiulant d'aquí. Però no ho faré, ja que el que m'ha dit aquell senyor del matí, referent a la font amb el nom gravat, se m'ha quedat gravat, i haig d'intentar trobar-la. O sigui torno a començar el tomb, però ara ho faré per la ruta normal i em desviaré per on he enllaçat al matí.
A trossos de del tomb ja fet he passat per sota d'alguns castanyers, i els grups amb mainada, principalment, anaven buscant castanyes, poques però en trobaven. Quan estic al començament avanço a dos matrimonis amb tres nens i em pregunten on poden trobar castanyes ja que als nens el fa gracia, jo lis dic que més endavant hi ha una zona que es la Castanyeda, però que no ho ser segur. Em creuo amb els matrimonis que arribaven a l'avioneta quan jo marxava i em pregunten en broma si es que torno a fer el tomb, riem junts. Al final arribo on he enllaçat al mati, i m'adono que llavors havia vist dos fites a la vora i separades, penso que deu senyal d'alguna cosa i baixo al dret com puc, arribo al barranconet i no veig res que ho pugui ser. Tombo una mica i veig un altre fita a la dreta del barranc, em dirigeixo allí, i la fita està damunt de la pedra on està gravada “Font de les Quatre” i la data “1904”. Tinc una bona alegria. De la font surt una mica d'aigua de sota les pedres, encara que no té canella, i la poca aigua de seguida arriba al barrancó.
Vaig a buscar el camí del matí a veure si enllaço on finalitzava, i la veritat es que em torno a embolicar, sort que el terreny es fàcil, entre faigs i alzines, amb bosc net i bona catifa de fulles. No veig on enllaça però el vaig seguint, encara que a vegades queda molt difuminat. El camí baixa més de nivell del que m'hagués agradat, acabant el rastre en una zona on han tallat branques i les han deixat escampades, però es veu al fons la continuació en forma de pista. Fàcilment arribo, però per tornar a Santa Fe he de seguir el PR amb una curta i forta pujada, ben senyalitzada i de seguida arribo a la Casa Partida, a Can Lleonart i Can Casades, on sota un dels alts i grans arbres m'aturo i em recolzo per dinar. Son quasi dos quarts de cinc i he fet més de tretze quilòmetres, en un dia espectacular però amb diversos entrebancs encara que cap sense solució fàcil.
De tornada i per el batibull de cotxes a la carretera, he preferit tornar per Viladrau, la C25 i l'autopista, l'Alemany i el Reynés es deuen haver posat contents.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada