 |
| L'Empedrat de Morou |
 |
| Font de les Cuatre |
Avui he anat sol, ja que el meu neguit
per gaudir dels colors de la tardor fa que no tingui prou amb un dia
a la setmana. Aquest colorit que a mi tant m'agrada, per desgracia
dura molt poc de temps. Per això he anat fins a Santa Fe del
Montseny, a fer el tomb del Esquei de Morou, amb un dels molts tracks
que hi ha a “inet”. A banda de tot, avui ha estat un dia una mica
estrany pel que m'ha succeït i el que he fet, seguint les meves
costums de no limitar-me al que fa tothom.
Primer de tot entre el gps del cotxe
que no se massa per on em volia fer passar i la mala senyalització,
al meu parer, a Sant Celoni, he tingut bastants problemes per trobar
la carretera que passant per Santa Fe va cap a Viladrau. La veritat
es que m'he fet una bona embolicada, passant tres vegades per una
mateixa rotonda, entre anar, tornar i tornar a anar, passant per
l'estació, etc.
He arribat a Santa Fe i he aparcat,
encara no hi ha massa gent i he pogut aparcar molt be al costat del
restaurant. Em preparo i surto quan manquen cinc minuts per les deu
del matí. He sortit passant per davant de Can Casades, actualment
centre d'interpretació, i el magnífic entorn, seguint pel costat de
Can Lleonart i la Casa Partida. Al poc he deixat el camí normal, per
agafar un cap a l'esquerra un camí que surt al mapa, encara que tinc
un waypoint, a mig camí, que indica “retroceder”. El camí es
ample però es nota poc transitat. On hi ha el dit waypoint finalitza
però jo no em crec que no hi hagi continuació. La busco i no la
trobo, però el gps em marca que a 130 metres passa un altre camí,
la dubta es que si existeix o es com aquest que encara que estigui al
mapa, finalitza. El vaig a buscar al dret, per terreny més o menys
fàcil, encara que jo ho faci una mica més complicat, i el trobo. Em
ve de la dreta i continua bé, a buscar el camí normal al Turó i al
Pla de Mulladius. Les branques dels arbres molesten una mica el pas,
només una mica, i això que es ample. El colorit de la vegetació es
esplèndid.
Al enllaçar amb el camí normal ha
finalitzat la tranquil·litat, grups de gent venint, i alguns una
mica sorollosos. D'un dels grups un senyor de la meva edat em
pregunta si he trobat una font on a la pedra hi ha gravat el nom i la
data, jo l'he dit que no. Això m'ha quedat coent ja que al mapa hi
figura, encara que ja sabem que als mapes no estan al lloc exacte.
Segueixo amunt, hi han tres grups que em passen, com es normal. Trobo
que es un camí vell, on a la part de dalt es mal conserven els
marges d'uns retombs. Al arribar a l'Esquei de Morou hi ha uns que
marxen i un grup de quatre persones que encara hi son. Lis demano que
em facin la foto al que accedeixen de bon grat. Unes poques fotos des
del roquer, recuperar l'alè i seguir marxa. No em fixo i no passo
pel cim, està molt a prop, encara que la visió des del cim deu
quedar tapat per la vegetació. Estem en mig d'un fageda magnífica,
encara que predomina el color verd i no ha esclatat el grog i el
vermell. Tot el camí està ben senyalitzat amb petites estaques en
els pocs llocs on podrien haver confusions. M'allargo a un petit
mirador, on a la seva vora hi ha una parella de joves estirats a
terra, però el mirador defrauda. De seguida s'arriba als Empedrats,
es un gran roc amb una mica de pendent, una mica clivellat que s'ha
de passar pel damunt. Hi han dos grups i tres o quatre parelles
escampades damunt del roquer contemplant la vista, que es
espectacular, amb la vesant est i el cim del Turó de l'Home, tot un
colorit bastant vermellós, que val la pena quedar-se una estona a
gaudir-lo.
Com no em puc quedar aquí, encara que
s'està de faula, i a més es de les poques estones que es pot veure
el sol, segueixo marxa. Arribo a la cruïlla de Santa Fe o Riells, i
agafo cap aquest últim per veure l'avioneta que fa uns quants anys
es va estavellar. La veritat es que anar-hi es una mica ximple, ja
que fer un quilòmetre i mig de pista en baixada, fins el lloc i
després un altre tant de pujada, ja que no es pot fer tomb rodó,
per una pista una mica solejada, per veure una avioneta que es va
estimbar no es massa normal, però es veu que actualment es una de
les atraccions del Montseny, i jo no podia ser menys. Avui dia que
per “inet” no hi ha res secret (això amb les reserves normals),
hi ha molta gent interessada en tot. Es el PR a Riells, han fet
neteja forestal, hi fa sol encara que no pica. Després de deixar
l'entrada d'un mas a l'esquerra, de seguida es veu l'estavellada a la
vessant de la muntanya, una mica enlairada. Quan pujo hi ha una
parella que baixa i dos parelles esmorzant al seu costat. Es pot
donar el tomb, cosa que faig poc a poc anant fent fotografies, i ja
marxo. Quan torno a estar a la pista arriba dos matrimonis que em
pregunten i jo els dic que mirin dalt que la veuran. Abans de la
pista uns joves també em pregunten. Entro a veure el mas, que sembla
abandonat, i tot l'entorn se l'està menjant l'herba. Aquí segons el
mapa hi ha un camí que retalla molt la pista, encara que a l'enllaç
de dalt tinc un waypoint que diu “no passar esbarzers”. Jo com
sempre, no hi faig cas i tiro amunt. El primer que he de passar es a
quasi tocar uns arnes, amb abelles sobrevolant. Passat això i al
primer retomb comença les punxes. El pitjor no son els esbarzers, ja
que més o menys es veuen, si no les branques dels alts matolls que
intenten impedir-te el pas, les branques dels arbres de les vores, en
realitat era una camí ample, et deixen bastant tranquil. Més
tossuderia que raonament em fa no retrocedir. Arribo a l'últim
retomb, segons veig al mapa, i ja només queda la recta final d'uns
setanta metres. Aquest retomb em fa barallar-me amb un munt de
branques d'un arbre caigut. Després els esbarzers son joves i per
terra, o sigui els puc anar xafant, i els matolls els puc anar
salvant, però quan estic al final ve l'apoteosi. Tinc la pista dalt
a dos metres, recte per l'enllaç que hi havia, no es pot passar per
la barrera de vegetació, i el desnivell entre jo i la pista es
vertical ple de petites branques de pi tallades dels arbres i tirades
aquí, i no veig on agafar-me. Amb varis cops de geni i estirant de
les branques de pi que s'escorren avall puc arribar de genolls a la
pista, tot esbufegant. Segueixo pista solejada amunt i al primer
retomb em surto, i a l'ombra m'assec a recuperar l'alè, estic que no
puc. Aquí aprofito a menjar i veure una mica. Mentre va baixant i
pujant gent.
Una vegada a to, segueixo amunt fins la
cruïlla d'on he baixat i enfilo cap a Santa Fe. Encara trobo un grup
de sis joves que em pregunten per l'avioneta. Em desvio per visitar
la font de Baladrell, que està seca. I ja no paro fins el Pantà de
Santa Fe. El camí fins aquí es digne de contemplar amb calma. El
pantà està molt buit d'aigua però el seu entorn ple de gent,
incloent la part on si estès ple estaria cobert d'aigua, gent amb
taules i cadires. La vegetació a la dreta meva es esplèndida, tota
vermellosa lluent, i la del camí cap a Santa Fe fabulosa, amb
tonalitat verdoses lluent i grogues. Quan arribo a l'alçada d'un
gran faig tot de color grog, veig dos fotògrafs amb els trípodes i
unes càmeres que deuen valer un pastón, esperant que marxi la gent
del davant per fer la foto, un es cansa i plega “trastes” però
l'altre li diu que ell encara esperarà una mica. Pel camí em vaig
creuant gent, en bosses i cistelles que deuen anar a menjar per la
vora del pantà.
L'espectacle que veig quan arribo a
l'Hostal de Sant Fe, feia temps que no ho veia. La quantitat de
cotxes aparcats a tot arreu, i la quantitat de gent escampada es de
les que fa ganes de sortir xiulant d'aquí. Però no ho faré, ja que
el que m'ha dit aquell senyor del matí, referent a la font amb el
nom gravat, se m'ha quedat gravat, i haig d'intentar trobar-la. O
sigui torno a començar el tomb, però ara ho faré per la ruta
normal i em desviaré per on he enllaçat al matí.
A trossos de del tomb ja fet he passat
per sota d'alguns castanyers, i els grups amb mainada, principalment,
anaven buscant castanyes, poques però en trobaven. Quan estic al
començament avanço a dos matrimonis amb tres nens i em pregunten on
poden trobar castanyes ja que als nens el fa gracia, jo lis dic que
més endavant hi ha una zona que es la Castanyeda, però que no ho
ser segur. Em creuo amb els matrimonis que arribaven a l'avioneta
quan jo marxava i em pregunten en broma si es que torno a fer el
tomb, riem junts. Al final arribo on he enllaçat al mati, i m'adono
que llavors havia vist dos fites a la vora i separades, penso que deu
senyal d'alguna cosa i baixo al dret com puc, arribo al barranconet i
no veig res que ho pugui ser. Tombo una mica i veig un altre fita a
la dreta del barranc, em dirigeixo allí, i la fita està damunt de
la pedra on està gravada “Font de les Quatre” i la data “1904”.
Tinc una bona alegria. De la font surt una mica d'aigua de sota les
pedres, encara que no té canella, i la poca aigua de seguida arriba
al barrancó.
Vaig a buscar el camí del matí a
veure si enllaço on finalitzava, i la veritat es que em torno a
embolicar, sort que el terreny es fàcil, entre faigs i alzines, amb
bosc net i bona catifa de fulles. No veig on enllaça però el vaig
seguint, encara que a vegades queda molt difuminat. El camí baixa
més de nivell del que m'hagués agradat, acabant el rastre en una
zona on han tallat branques i les han deixat escampades, però es veu
al fons la continuació en forma de pista. Fàcilment arribo, però
per tornar a Santa Fe he de seguir el PR amb una curta i forta
pujada, ben senyalitzada i de seguida arribo a la Casa Partida, a Can
Lleonart i Can Casades, on sota un dels alts i grans arbres m'aturo i
em recolzo per dinar. Son quasi dos quarts de cinc i he fet més de
tretze quilòmetres, en un dia espectacular però amb diversos
entrebancs encara que cap sense solució fàcil.
De tornada i per el batibull de cotxes
a la carretera, he preferit tornar per Viladrau, la C25 i
l'autopista, l'Alemany i el Reynés es deuen haver posat contents.
00000000000000000000000
000000000000000000000000000
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada