"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 28 de gener de 2016

Alòs de Balaguer, Nansal, Tossal de Boada, Alòs de Balaguer


Vèrtex del Tossal de Boada
Castell d'Alòs de Balaguer


El Josep Maria i jo ens hem trobat per anar fins a Alòs de Balaguer amb la intenció de fer el vèrtex geodèsic del Tossal de Boada, el punt més alt de la serra del seu nom. L'arribada a Alòs l'hem fet per  La Foradada, i hem aparcat només passar el pont sobre el Segre, a mà esquerra, davant d'un magatzem i al costat de material d'obra. Ens hem preparat i hem començat a caminar a tres quarts menys cinc de nou. El dia està molt emboirat, com la major part de la carretera des d'Agramunt. No es una boira molt espesa però el suficient per pensar que des del cim no tindrem una visió bonica.
Sortim creuant a peu el pont del Segre i seguint un curt trajecte per la carretera d'arribada. La deixem per una pista de terra, on hi ha un pal indicador que senyala cap a Boada i cap a Nansal. El primer tros haurem de repetir a l'anada i a la tornada. La pista es apta per cotxes però en un estat una mica degradat. Deixem la pista principal per agafar cap a Nansal. Durant un tros anirem trobam unes gàbies, ara obertes, on es feia recuperació de perdiu roja. Deixem la pista que seguíem per agafar a la dreta i entrar de ple a Nansal. Eren uns terrenys conreats, ara abandonats, on hi ha una serie de petits masos amb pallers i antigues eres, ara en estat llastimós. La boira no ens impedeix veure les carenes dels dos costats, però amb una visió una mica difuminada. En la Cabana de Nansal aprofitem per esmorzar. Aquesta cabana segons sembla, era paller a la banda de dalt on es veu clar el que era l'era, i la banda de baix podrien haver estat corrals, no sembla mas. Ara si que a la banda de dalt l'han habilitat de traster.
Retornem al camí, i al poc trobem un antic paller ensorrat i una cabana de pedra, sencera. I més endavant un altre paller, aquest la seva meitat habilitada per maset, han aljub i canonada d'aigua de la teulada a l'aljub. Darrera hi ha les runes del que devia ser mas i/o corral, tot molt enrunat. Seguim per camins de carro, pensem per l'amplada, però ara en desús, però que fa de molt bon caminar. Fem una petita equivocació, però mercès al gps ho salvem aviat. Tornem a la pista pedregosa i eixamplada de fa poc, que havíem deixat abans, que en realitat es el camí més curt, però a nosaltres ens agrada visitar masos i altres construccions. Ara puja fort. Passem per la partida de Ginera.
Ens desviem per visitar la Cabana de Ginera, que sembla que havia servit de paller i de corral. Un tros amb teulada enrunada i altre sencera. En una habitació encara hi ha les restres d'una llitera. Passarem per tres runes bastant seguides. En una hi ha la data de 1872, segons es pot veure dalt del marc de la porta. Dos d'elles darrere del paller sembla hi havia el mas i/o corrals, per la grandària de les runes. Dos d'elles, també ensenya que l'era està completament xafada per la pista, tenint les construccions a l'esquerra i el tancat de l'era a la dreta. D'una d'elles, a l'altre costat de la pista pot veure's les restes d'un petit forn.
Baixem a un altra pista que ve pels Camps de Boada, amb conreus cerealístics, i amb alguns ametllers, ja florits que fan patxoca, llàstima de la poca lluminositat ja que encara que la boira s'ha aixecat una mica no deix passar els raigs del sol. Aviat entrem en un tros en que sembla que els dos talussos ens vinguin al damunt, encara que pugem per pista. Però poc a poc anem guanyant altura i la vessant de la dreta va quedant més avall. Deixem a l'esquerra per on haurem de tornar, encara que no ho veiem, i seguim amunt. Deixem a l'esquerra una petita barraca construïda damunt d'una anterior. Deixem a la dreta el camí per on es puja des de Cubells, i arribem al cim. Hi ha una gran antena d'una companyia de telefònica. Al cim hi ha vèrtex, on ens fem les fotografies de rigor. Es divisa una mica cap als camps conreats de l'est, a nivell bastant inferior, però no massa enllà.
Tornem avall, repetint un tros i on em marca el gps que hem d'agafar a la dreta, no hi veiem traça, però agafant el que sembla al dret, en molt poc veient l'estret sender. Una vegada agafar es molt fàcil i agradable de seguir. Anem bastant pla deixant la pista cada vegada més lluny i més avall. El sender finalitza davant mateix del que era un pou d'aigua. Hi han les escales per baixar-hi. Sembla que ens hem passat el camí que havíem d'agafar, però pujant fàcilment el marge a l'esquerra i seguint un rastre que es converteix en vell camí, per poc tros, arribem a un altre pista, i així solucionem el problema d'haver-nos passat el camí. La nostra finalitza una pista travessera, però nosaltres la travessem i pel costat d'uns camps no conreats anem a visitar la Cabana de Boada. L'entorn està ple de andròmines i bastant brut de deixalles. La construcció vella destaca amb una part nova damunt d'unes runes. A la part vella es pot contemplar el que eren tres arcs, dos tapats i un retocat per la porta quadrada actual. Podrien haver estat corrals. Sortim d'aquí i per camins vells, terres aspres però amples i fàcil de caminar, i finalment per un camí de conreu, arribem a la pista que hem deixat abans del mas, on a la seva vora parem a dinar.
Seguim avall, estem a la pista que des de la carretera porta al tossal on hi ha el repetidor, però la veritat es que crec que es necessita un 4x4. Es un tros curiós, ja que sembla que a la vora de la muntanya hagin fet un desguàs però sense sortida cap a la banda del barranc, pel que ens sembla, més, que sigui per aturar la terra i les pedres que puguin caure. No té continuat, ja que està a trossos. Si es pel que em penso, la utilitat ja quasi ha finalitzat, ja que està ple de terra. A l'esquerra hi ha la bassa de Boada, ara un fangar sec ple de canyes. A la dreta i separat deixem dues runes. La visibilitat continua sent una mica fluixa, ja que no es veu clara la carena de la Serra de Boada, si que en un punt es veu una senyera al vent allà dalt. També a la dreta i a l'altre costat del Barranc de Boada es veu el que sembla son les restes d'una gran mur de pedra, al llarg, que des d'aquí no ens expliquem que pot ser, i no he trobat constància enlloc. Més amunt no estem segur si continua o el que ho sembla son les restes d'un marge. Ens quedem amb el dubte.
Pugem a visitar les runes d'una altre petit paller, amb l'era a l'esquerra, tot menjat per la vegetació. I finalment enllacem amb el camí d'anada, creuem el pont i arribem al cotxe, son tres quarts de sis i hem fet una mica més de catorze quilòmetres. Encara que em estat set hores per fer el recorregut, les dades del gps em diu que hem estat 1:37 h. aturats, entre menjar i visitar la quantitat de runes, corrals, pallers i masos. El terreny que hem visitat avui es molt aspre i pedregós, amb molt poc terreny per l'agricultura, i del poc que hi ha només una petita part està en explotació actualment. Com a curiositat, al davant de totes les edificacions que havien sigut pallers, i on havia estat les eres, encara hi han els corrons (em penso que es diu així) o eixos de pedra.
Una vegada al cotxe ens anem cap Alòs per fer el cafè, però el que sembla únic bar-botiga, està tancat, pel que ens anem fins Artesa a fer-lo.
Aquí no finalitza la nostra sortida ja que abans d'entrar a Tàrrega entrem a visitar, per fora, el Monestir de Mas Colom. Ho sabíem el que era ni com es deia però hem preguntat a una noia que sortia d'allí en cotxe i ens ho ha dir. Tot els terrenys de l'entorn, el que era el monestir i altres construccions son d'una empesa d'olis molt coneguda. L'entorn ha estat desproveït dels arbres que hi havia i estan fent una gran plantació de festucs. El monestir, ara abandonat, es de l'estil neogòtic, i la capella estava sota la advocació de la Mare de Déu del Sufragi. Per més informació, aquí  o aquí.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies de la caminada, aquí. Del monestir de Mas Colom, aquí









00000000000000000000000




000000000000000000000000000





diumenge, 24 de gener de 2016

Lilla, Font de l'Auró, tomb fallit pel Bosc del Teix


Capella de Sant Fructuós
Font de l'Auró



Avui ha estat un dia que de dos objectius que tenia ha aconseguit un, el més fàcil, però no el segon. Aquestes coses passen encara que jo no estic massa acostumat. Després de més d'una setmana de no sortir a caminar debut a un estat gripal, avui ja tenia una mica d'enyorança i he buscat una cosa curta, amb intenció de tornar aviat cap a casa, i que semblava no havia d'haver problemes.
M'acosto fins el poble de Lilla, que actualment pertany a Montblanc, aparco a la seva entrada i començo a caminar a dos quarts de nou, sortint pel carrer de les Cases Noves. Només passar l'últim habitatge hi ha un cartell indicant la capella de Sant Fructuós, i una mica més endavant hi ha un banc metàl·lic, situat en un lloc des d'on es pot veure Lilla, llàstima que la vegetació comenci a tapar-la. Una mica més endavant sento veus darrere, penso que es un grup que també comença la seva caminada per aquí. Passo per davant de la Capella de Sant Fructuós, una petita capella molt ben decorada, faig quatre fotografies i segueixo pel camí de l'esquerra, pel de la dreta es per on tornaré avui. Noto que el grup de darrer s'apropa, i que cada vegada estan més a prop. Es un grup de joves que quan estan a punt de superar-me agafen una pista a l'esquerra, quan jo vaig per la dreta. Arribo a l'alçada del Pont de la Rovina, m'apropo i veig i sento als joves dalt del pont. Intento fer fotografies sense que ells hi surtin. Es interessant llegir el motiu de la seva construcció a la pàgina web de Patrimoni Arquitectònic de la Conca de Barberà que demostra que des de fa molts anys es fa malbaratament de fons públics.
La pista creua la canonada soterrada de Gas Natural, al poc es troba les runes d'un mas a l'esquerra, totalment menjat per la vegetació. No puc arribar a l'entrada ni a posteriori, trobar el seu nom, i això que sembla una mica gran. Segueixo per la pista i em trobo a dos caminants amb un gos, lis pregunto si saben el nom del mas i em diuen que no ho saben, però em confirmen la proximitat de la Font de l'Auró. Aquesta font era junt la capella i el pont, el primer objectiu del dia. Segons fa uns pocs anys i per email vaig parlar amb una persona, una mica més jove que jo, i em comentava que era un lloc on quan ell era jove, s'anava a fer fontades i alguna calçotada, però el que vist avui es un entorn completament canviat i degradat, ara ho veig difícil, no hi ha ni un lloc per asseure's. A l'altre costat de la pista hi ha una petita bassa eixuta.
A partit d'ara ve el tros fallit. Tenia un vell track que deixant a l'esquerra el Tossal de Moragues, passava per les Planotes i tornava a Lilla per Cantacorbs. L'alegria es que l'entrada a aquesta vella pista es veu clara encara que demostra que feia temps que no passa massa gent. Poc a poc les argelagues es comencen a menjar l'estret pas, però amb senyals xafades, no massa recents. Les argelagues acaben per taponar el pas, fent una bona barrera. Miro una mica a ras de terra, per si aquest tros es curt, però el que veig es que una mica més enllà queda tapat inclús el rastre de terra. He de recular. M'adono que es una zona que no fa massa anys devia patir una cremada i ara entre mig de pocs pins joves, creix les argelagues, i moltes altres punxoses. En canvi a la a banda esquerra de la pista anterior, sembla que no va arribar el foc.
Com que als mapes marquen un camí que va fins el que anava, però que enllaçava més endavant, segueixo pista amunt, però entre la vegetació que està desbordada i l'eixamplament de la pista, es impossible veure l'entrada. Vaig fins el coll, i miro si encara puc refer el programat, però ho desisteixo al moment. La pista des del coll baixa cap a Vilaverd, fet que no m'interessa. Surt una pista molt degradada, no miro els mapes al pensar que si em porta amunt no es del meu interès avui, en canvi si que hauria estat una bona opció ja que em portaria prop del Coll Vell i d'allí podria retornar a Lilla. Retorno avall pensant que retornaré per on he vingut i m'aniré cap a casa.
Abans d'arribar a la Font de l'Auró, veig un camí molt maco i trillat, que marxa quasi paral·lel a la pista, i l'agafo, però poc a poc es va difuminant, i no ho entenc, hi ha un possible rastre que puja i un altre que baixa, agafo el segon, però també es perd. Me'n vaig cap a Lilla per la pista principal, però quan trobo el rastre trillat de btts pel damunt del soterrat de la canonada de gas, agafo per ella, amb una forta i relliscosa baixada, i després per una segona. Per anar a buscar el camí que tenia previst, hauria de baixar dues pendents molt fortes, i els meus genolls no estan per massa tràfecs, pel que agafo una pista a la dreta que em porta fins darrera de la capella, però abans encara he d'anar a visitar un maset, sembla abandonat però encara està sencer. Abans de la capella veig el que sembla un gos que ve cap a mi corrent, el sento esbufegar i llavors veig que es un senglar, jo ja estava preparat amb els pals per defensar-me, però el senglar no ve recte, prop meu fa una mitja circumferència per allunyar-se i passa corrent.
Arribo a Lilla que està de festa, celebrant Sant Sebastià, i aprofitant que l'església de Sant Joan Evangelista està oberta, puc aprofitar per veure-la per dins i fer unes fotografies amb permís previ. Arribo al cotxe a tres quarts de dotze després de sis quilòmetres vuit-cents. El dia no ha estat gens fred, encara que quasi no he vist el sol, ja que quan ha començat a passar per damunt de la Serra de les Guixeres, ja m'anava cap a Lilla.
Dues curiositats, la primera es que durant tot el dia he estat sentint el rum-rum dels motors dels vehicles que han estat circulant per la N-240, i la segona es que des de que he sortit de Lilla fins al coll al peu del Tossal de Moragues son incomptables els rastres que venint de la part de la muntanya creua la pista i va avall, segurament rastres fets pels senglars.
No pujo el track al wikiloc ja que no crec que a ningú l'interessi exactament el que he fet, per aprofitar-ho.

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.











00000000000000000000000



000000000000000000000000000





divendres, 15 de gener de 2016

Salo, vèrtex de Ca l'Ase Negre, Claret dels Cavallers, Salo


Dolmen de Fossa del General
Sant Pere, Claret dels Cavallers







Avui a estat un  altre dia del que hem quedat molt contents tenint en compte l'errada que hem tingut al començament. En Josep Maria i jo ens hem anar a Salo (Sant Mateu de Bages), a fer un tomb que hem extret d'internet, encara que com la majoria de vegades ho arreglo al meu gust, aquesta vegada allargant-lo fins el vèrtex geodèsic de Ca l'Ase Negre, anar i tornar.
Arribem, aparquem a la mateix entrada de Salo, ens preparem i sortim quan manquen deu minuts per les nou del matí. Ja es de dia i fa fred, pel que ben tapats agafem un camí que surt del costat dels contenidors de brossa, on a l'entrada hi ha un pal indicador amb una fletxa que posa Castelltallat. Passem pel costat d'una petita edificació d'obra tancada amb porta metàl·lica i pany, tot indica que es per regular l'aigua. L'entorn es obac, estem passant entre les obagues de Salo i de Cal Gavarra. Va pujant de manera tranquil·la, i es veuen marques de passar btts. Anem seguint GR, em penso que el 3, però no crec que tingui massa importància quin es. Quan s'arriba a uns camps conreats on el camí passa per la vora, però on també està sortint el cereal es on tenim la fallada del dia, per cert al final ens donarà una alegria.
Quan arribem al començament de la segona parada veig un rastre a la seva vora que va en la direcció correcta, el seguim, en fixo que anem separats del track, que va més a l'esquerra, una o més parades avall, però nosaltres seguim a l'espera que al final de les parades s'ajunti. El rastre que seguim en realitat es un solc del mateix terreny, quan ho veiem clar baixem a la parada de baix i d'allí a un camí no massa transitat, però bo i agradable. Aquí ja veiem que el camí del track està a uns 80 metres separat, però a cert desnivell, decidim seguir per aquest bonic i emboscat camí i veure on peta, Amb tot això hem deixat a la dreta, unes parades més amunt una llarga granja de porcs, amb la seva olor característica.
Quan arribem a una pista ens parem a mirar gps i mapa, i el company s'adona que si estem on ens sembla podem fer el tomb a l'inrevés, ja que em sortir a la pista de baixada, i que en comptes de fer la baixada per pista ampla i apte per cotxes haurem fet de pujada un agradable camí. Estic completament d'acord, ja que té raó, però espero a arribar al primer waypoint per estar completament d'acord on som. Aquest ens costa de trobar, es el Dolmen de la Vena, està en un petit turó amb terreny descompost i amb vegetació baixa. Estem en un terreny molt ocupat pels conreus de cereal i amb poca zona boscosa, però aquesta sembla que podria haver estat afectada per algun/s dels grans incendis del 1994, 1998 i 2005 que van cremar una bona part del Bages i Solsonès.
Continuem per pista i passem per la masia de la Vena, que està datada amb 1716, encara que hi ha parts mes noves. Dona la impressió que està habitada. Quan ens apropen ens venen a rebre tres gossos que tot bordant no dona la impressió que defensin massa les pertinences. Darrera hi ha una gran bassa. Quan sortim de l'entorn arriba a la casa un cotxe d'on baixa el que podria ser el pagès, de lluny ens saludem, i nosaltres seguim marxa. L'olor desagradable dels fems es fa encara més palès.
En un cruïlla parem a esmorzar, a la recer d'un arbre mig solitari, encara que el fred es deix sentir. Una vegada finalitzat seguim marxa, i abans de trobar el Camí del Pont de les Dues Aigües a la Creu Grossa, trobem a l'esquerra el Dolmen de la Fossa del General. Sort que havia posat que el gps m'avisés del lloc, ja que a l'anar per pista estava bastant convençut que ens ho empassaríem. Passem a tocar la Caseta de l'Oliva, una casa rural ara tancada però ben conservada i amb els camps conreats. Ens toca anar per pista de cotxes. Passem Cal Marc, datada al 1729, però amb unes quantes reformes. També més o menys conservada i camps conreats, però sense ningú. I d'aquí ja ve la pujada on hi ha vèrtex. S'ha de creuar camps conreats, no hi ha solució, pel que busquem per on ens sembla que farem menys mal, per les vores i creuant només als llocs necessaris, i buscant el tram més curt. Fem les fotografies ràpidament, ja que el fred es deix sentir, Fa una mica ha sortit el sol però no calenta, i els núvols a l'horitzó son ben foscos, però res fa esperar pluja, i això que seria molt benvinguda en aquests camps.
Retornem, passem un altre vegada Cal Marc, i ens desviem recte, per topar-se amb la Cabana, un altre casa rural, molt bonica encara que tancada, deu ser per les dates que som. A prop a l'esquerra dins del camps conreats veiem un pou d'aigua, ben conservat. A la llunyania veiem un tractor llaurant uns camps, però que el tractorista baixa de forma continua del tractor, fa alguna cosa i torna a pujar, ell sabrà. Hem d'anar amb compte ja que aquesta pista l'hem de deixar, per un camí molt perdut que baixa unes parades i després per un rastre a anar a buscar una antiga pista que arribava a la parada i que ara el seu entronc està completament tapar pels esbarzers. Aquesta antiga pista està molt tapada amb una vegetació baixa, quasi mig metres de fenàs, amb un petit rastre, ara en mig, ara en una vora, que fa que encara que sembli que s'ha de perdre del tot, no es gens dificultosa de caminar. Des d'aquí fins trobar el camí de vinguda, als camps de Davant Salo, es quan més es contempla el paisatge que en el seu dia va estar cremat, no es veu el negre deixat al cremar perquè deu fer ja uns quants anys, i uns pocs pins que aïlladament intenten tirar amunt.
Creuem la Riera de Coaner, a gual i sense aigua, i agafem un altre pista per cotxes. Anirem paral·lels a la riera. Sentim un gran soroll d'aigua, on hi ha un gran canyar, però es impossible arribar per la quantitat d'esbarzers que hi ha, sembla ser que deu haver alguna generosa deu. Deixem a la dreta el Hort de la Vena, amb hortet i bassa, que agafa l'aigua de la riera. A l'esquerra les runes del que era un forn d'obra. A la dreta l'Hort de Cal Serra, amb petita bassa i barraca no massa en bon estat, segons sembla vista de lluny. Ens desviem per pujar a Claret dels Cavallers, creuant la Riera de Coaner, a gual, per un pas cimentat però amb aigua, poca, corrent pel damunt. Es veu que el forat  per sota deu estar bastant taponat.
Que es pot dir de Claret, més val mirar aquí, aquí o aquí. Amb tot això un té molt de material per saber una mica de l'historia. El que si que puc dir, que, encara que en el seu temps només hi havien dues cases, molt grans, amb moltes dependències i annexes, Can Ferrer i Can Serra, en els mapes de 1990 de ICC i en el estudi indicat abans, posa Cal Ferrer a l'entrada i Can Serra al sur, en canvi als mapes actuals de ICGC els indiquen a l'inrevés. No sé quin deu ser correcte. El conjunt que està més al sur està en estat ruïnós, i part enrunat totalment. L'altre i en la part on s'arriba està molt ben conservat, no així a la part de darrere amb confluència amb l'altre. Tenia un petit carrer entre els dos amb diferents portes d'entrada, les d'una. mig be, encara que amb clivelles a les parets i l'altre amb portes tancades però en estat deplorable, sinó arruïnat. Hi ha dates al damunt de totes les portes que son entre els anys 1600 i 1700. Als de que estan mig be, hi han gravacions en les portes de fusta, entre elles ens ha semblat el símbol marià. I si a Gallicant ens va sembla el PSUC aquí ens ha semblat el PSC, però no creiem que corresponguin a la política actual, però està clar, no som entesos. Al que devia ser pallers d'una o de les dues cases sembla que les hagin habilitat, i en una, sembla que viu algú, sortia fum per la fumera, amb cotxe a la porta i gos que ens ha vingut a visitar dues vegades. Un habitatge mes o menys conservat adossat a un de ruïnós a quasi tocar els possibles pallers, l'ICGC li diu Ca L'espinac. A la part de darrera on les dos grans cases formen un sol conjunt, com el terreny està a un nivell molt inferior, es veu unes grans parets amb uns contraforts impressionants.
A més de les dues grans cases, hi ha les restes del castell, amb parabòlica inclosa en les molt poques pedres que queden, i l'església de Sant Pere, amb façana una mica clivellada; al costat el cementiri, amb una creu en mig. El conjunt del castell i l'església amb les cases no hi ha comunicació directe, si no es per una portalada que no es segur que estigui oberta.
A una petita plaça que forma l'església i les dos cases, en uns bancs de pedra aferrats a la paret, ens asseiem per dinar. Després seguim ruta. Hem de retornar una mica, a creuar la Riera de Coaner, i remuntar la pista d'abans, per agafar el GR, que en aquest tros es una pena del despintat que està. Ens fa pujar per el rastre de les torres d'electricitat, i quan arribem a una pista, veig que per la dreta hi havia un possible sender que pujava fent esse, i no el nostre que pujava a la directa, i que de la pista d'abans, una mica més amunt, venia en pista fins aquí. Però com ho hem fet bé, cap problema. Continua fent una mica de sol, però continua sense escalfar. Aquesta pista, retocada de fa poc, puja amb fort repetjons, creua uns camps encara no sembrats, i agafa un senderó solà molt bonic, que arriba a un altre pista prop de la Masia de la Vena. Ara, primer per pista nova i després per pista vella agradable, i després de fer parada a les runes de Cal Carrasco, menjat per la vegetació, arribem on ens hem despistat aquest matí, veiem un pal de Gr que no havíem vist. Ara per ara crec que ha estat millor el tros nostre que el del track que portàvem. Repetim tros fins a Salo, on entrem per visitar el poble, l'església de Sant Pere i Sant Feliu  i veiem que no queda res del seu castell.
Arribem al cotxe a un quart i mig de cinc, després de fer setze quilòmetres i mig. Amb cotxe parem a Súria, que em porta records de fa uns quants anys, a fer el cafè i cap a casa. 

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000



dilluns, 11 de gener de 2016

diumenge, 10 de gener de 2016

Pontons, Mas de Pontons, Puig de les Agulles, Pontons


Mas de Pontons
Indicador de cim del Puig de les Agulles


Avui de la ruta poc a explicar ja que es exacte com la vaig fer l'últim 26 de novembre, amb la diferencia de no anar fins a la font de Sant Bernat. M'havia compromès amb els ex-companys de portar-los avui a donar un tomb, i com que no tenia res preparat, ja que la recerca que vaig fer el 30 de desembre va resultar fallida per aquest propòsit i tenint que decidir ràpidament on portar-los vaig triar aquesta que l'havia fet feia menys de dos mesos.
Ens trobem nou caminants a l'aparcament de l'entrada de Pontons, havien de venir dos més però per problemes familiars no han pogut. Com que els esperàvem i no ens havíem assabentats de la seva absència fins que els han trucat, es pel que hem sortit més tard del que teníem programat. Sortim a dos quarts de deu en punt, en direcció a l'església de Santa Magdalena. El cel no està obert del tot i no fa massa fred pel temps que hi som. Mentre pugem per la pista cimentada un dels participants ens comunica que no farà tot el tomb ja que el constipat no li deix respirar bé. Una vegada arribat a l'església i fer-se la foto de grup, aprofitant el disparador automàtic de la meva màquina, li convenço que ens acompanyi fins l'esmorzar i després ho tindrà molt fàcil per retornar i quasi sempre cara avall.
Abans d'arribar a Cal Bruno ens trobem a tres caçadors i els explico la ruta que tenim prevista i ens diuen que si fem aquesta no tindrem problemes. Esmorzem asseguts en els bancs de l'abandonada pèrgola de l'abandonat Cal Bruno, i després seguim marxa. Ens acomiadem del que marxa i nosaltres vuit seguim ruta.
Tal i com ha passat al deixar la carretera i agafar per Cal Tiano, que al primer grup els he tingut que cridar perquè s'empassaven la cruïlla, també ho he hagut de fer al sortir de la pista que seguíem per agafar l'altre, molt abandonada però perfecta per anar a peu, amb un sol entrebanc d'un pi caigut.
Quan arribem al Mas de Pontons, vaig en compte de si està el masover o el propietari, demanar-lis permís, però no hi ha ningú. Explico als companys tot el que em va ensenyar el masover-restaurador i seguim amunt, el primer tros refent camí. Ara com ja els tinc avisats, a la cruïlla cap Cal Comes, els primers ja m'estan esperant. D'aquí fins a la pista, després fins el cim i de nou fins a la pista, aniré jo sempre al capdavant.
Al Coll de Carbons trobem aparcats una serie de tot-terrenys amb remolcs de gossos, però anem tranquils desprès de la xarrada amb els tres d'abans i no haver sentit cap tret. Però només entrar a la pujada cap el cim, trobem un caçador que ens diu que no anem bé, li explico la xarrada amb els d'abans i ens diu que allà nosaltres. Igual ens passa a poc d'entrar a la part rocosa del camí. Arribem a lloc de la miranda, i m'estranya que no hi hagi ningú. Mentre estem gaudint del paisatge ens ve un altre, i la mateixa historia. Marxem i resulta que aquest caçador estava una mica més enllà amb un companys, que no li dona gaire importància a que passem. Arribem on està el plafó del cim i només ens aturem per les fotografies corresponents.
Mentre baixem del cim escoltem un tret molt llunyà. Seguim pista avall. Torno a tenir avisats als més ràpids més o menys on hem de deixar aquesta pista. A la cruïlla ens reagrupem i junts baixem a creuar la Riera de Carbons, remuntant-la uns metres fins a la pressa. Després amunt i a sortit davant mateix de Cal Diable. Uns han quedat una mica despenjats, i jo vaig a veure un camí a l'esquerra que sembla bonic i que està netejat de poc, llavors es sent un tret bastant fort, sembla que vingui de l'entorn del cim, però res que ens pugui preocupar.
Ja només queda seguir pista avall, desviar-nos a visitar la font arranjada del Molinot, i arribar a l'aparcament, on ens trobem al caminat que ens havia deixat a Cal Bruno. Arribem quan manca mig quart per les dos de la tarda, després de fer uns deu quilòmetres i mig. La tònica del dia ha estat la mateixa durant tot ell, temps rúfol sense fred. Ara ens anem tots al restaurant que ja està encomanat, a recuperar el pes (i més) que hem perdut durant l'excursió. El dinar, per a mi, ha estat molt bé. El preu estava concertat amb aigua, vi i cafès, però després comprovant el preu sense begudes ni cafès, tots hem cregut que s'han passat una mica, però es el que té reservar per internet sense conèixer el lloc. Però no passa res, ara a esperar al mes següent.

El track es el mateix del novembre però sense anar a la Font de Sant Bernat, aquí.
Les fotografies no les he penjat ja que no tinc autorització de tothom dels que vam caminar.









00000000000000000000000

No hi ha vídeo pel mateix motiu de les fotografies.

0000000000000000000000000







dijous, 7 de gener de 2016

Arbolí, poble i cim de Gallicant, Torre de Manuel, Arbolí


Gallicant
Torre del Manuel



Avui ha estat un dia molt interessant encara que no hem aconseguit tots els objectius proposats, en canvi hem obtingut un premi inesperat. Hem arribat a Arbolí, hem aparcat al davant del restaurant, que per cert ara està en venda, i hem sortit a caminar quan encara mancaven cinc minuts per les vuit del matí. La sortida avui es pot dir que ha estat a trenc de l'alba. Pugem cap a la part alta del poble i ens dirigim cap el camí de Sant Pau. Ja es de dia però la llum encara és escassa.
Anem pujant pel camí que era empedrat i ara ho està a mitges, deixem a la dreta el camí que va a connectar amb el Gr i on hi ha varis llocs aptes per practicar l'escalada, i arribem a l'ermita. Mentre fem fotos de la façana i de l'interior ens passen dos excursionistes amb dos grans gossos. Seguim amunt fins el Maset del Nadal. Primer es passa a tocar una antiga bassa. L'ultima vegada que vaig passar per aquí, el maset encara estava mig en condicions, això si, les portes obertes. Ara per dins està completament destrossat i han fet foc en varis llocs, o sigui tot ple de runa. Davant del maset es distingeix l'antiga era.
El tombem i darrera hi ha un petit magatzem, on veiem una molt petita placa solar penjada d'una finestra amb un fil que porta dins. Quan ens acostem sentim que a dins hi ha una radio encesa, en surt un home, dona tota la impressió que es un «sense sostre» i ens indica el camí per anar a Gallicant, i que per on nosaltres agafàvem no hi ha res. Sense voler discutir, ja que el que volíem agafar també enllaça, anem per on ens diu. No anem a buscar el Collet dels Colls, sinó que seguim el Pr que va Siurana.
Poc després de deixar un recol·lector d'aigua al creuar el Barranc de la Polla, deixem el Pr i agafem un senderó a la dreta. Per la poca gent que deu passar encara es molt transitable. Per una pista i després camí de carro passem pel Mas del Cucut, enrunat, però amb una barraca bastant nova a la seva vora, però deixada totalment. Tot l'entorn està abandonat. A l'altre costat de la parada hi ha les runes d'un altre barraca, datada al 1979, on a la seva vora hi han dos bidons que en el seu dia devien recollir el aigua de la pluja que relliscava per la teulada. Al final de la parada es veu una balma, ens apropem i resulta que està tota plena de deixalles. Seguim per camí de carro, deixem a la dreta una bassa metàl·lica, no mirem si hi ha aigua, i arribem a la font del Grau (creiem que es aquesta), amb una petita bassa que recull l'aigua i una caseta d'obra, on pensem que deu haver algun motor. A toca hi ha un bassot, més gran que la bassa, ara només humit. L'aigua que surt de la bassa potser havia d'anar al bassot, però ara s'escorre pendent avall.
El camí, ara pista, el seguim un petit tros, per deixar-lo per un corriol a la dreta, molt maco que ens porta directe al costat del magatzem de Gallicant. Ara que estem en terreny obert notem el vent que molesta de fort, encara que per sort no es gaire fred, el sol encara no l'hem vist.
Aquí a Gallicant tenim la gran sorpresa agradable del dia. El que era el carrer que passava per davant de les cases, l'han netejat quasi tot i ens permet xafardejat per dins de les runes, amb el compte corresponent. Referent a Gallicant val la pena de llegir la pàgina del blog de «Muntanyes i Camins». Les runes deixen veure que eren set els habitatges adossats i que al menys en cinc d'ells, els habitatges estaven edificats al damunt d'unes construccions molt mes antigues. Encara es conserva arcades i pilars amb pedra molt ben tallada, i on un dels habitatges tenia tres fileres d'arcades que es conserven bastant be. Es diferencia molt aquestes arcades i pilars dels que son posteriors, aquests amb pedra no tant ben tallades i arrebossades. En un dels vells pilars es pot veure gravada una creu, que segons el poc que he llegit deu ser una creu càtara, però que s'assembla molt més a una creu templera. No tinc ni idea si els templers van estar aquí. El que es segur que o càtars, templers o altres similars van ser els anteriors ocupants del que després seria el poble de Gallicant.
Per dins de les cases es pot endevinar llars de foc, fumeres, cuines, aljubs, forns, etc. On diuen que hi havia la font, que es en front de les cases, i al costat d'una petita barraca, ara sense teulada, no es pot veure ja que està completament cobert d'esbarzers i altres.
Una vegada efectuada la visita ens anem a pujar al cim, es un vèrtex geodèsic i no el tinc catalogat com a fet. De començament no agafem el sender trillat, agafem un rastre del que sembla era l'antic camí que surt de la cruïlla de pistes, i va paral·lel al que es el GR., però poc a poc es va fent laboriós caminar per ells, per la vegetació, no alta, i encara que es veu clar per on anava es complicat seguir, pel que agafem un rastre difús que puja, aquest es va dividint i seguim pel que ens va semblant millor. Veiem que no anem pel camí correcte però tampoc es dificultós anar passant, fins que trobem el camí que puja i que surt d'una petita parada de baix. En aquest últim tros trobem les restes d'un llibre, una guia de muntanya de les muntanyes de Prades, que algú la deu haver perdut. Està completament inservible. Una mica més amunt de quan hem trobat el camí correcte parem a esmorzar.
Mentre esmorzem i reposem encetem a parlar del tema del dia, política de casa nostra, i encara que defensem posicions ara molt enfrontades, les converses (com sempre entre nosaltres dos) son civilitzades, sense escarafalls ni res que es sembli, i sempre acabem de forma plàcida. Una vegada alimentats seguim amunt. La pujada es continuada i en alguns moments no suau, però amb calma s'arriba a quasi tot arreu, i aquí no podia ser menys. Al tros final hi ha algunes petites raconades molt obagues, i en una havien fet un petit tancat que ara ja està desfet. El primer que veiem al arribar al cim es un naixement, que per molt que sigui tradició, aquesta ja comença a ser impresentable, a la meva opinió, ja que cada vegada queden menys muntanyes sense el seu naixement. A quasi tocar està el vèrtex geodèsic, on ens fem les fotografies corresponents.
Seguim marca, ja que encara ens falta bastant, i baixem cap els Colls. A quasi arribar hi ha un remolc abandonat, i aquest i l'entorn dona la impressió d'haver estat un lloc fet servir de «picador». Agafem una vella pista direcció nord-est, per anar-nos cap als Prats. Aquesta pista ara en desús, poc a poc es va tapant, sobre tot a partir de la primera ziga-zaga, i encara que anem amb una mica de recança, no sigui que se'ns tapi, es deix passar. Sempre de baixada suau Creuem la Canaleta i arribem als Prats. La font es difícil localitzar, i ho fem per que surt aigua a nivell de terra, encara que minsa, i aquesta corre suaument per la poca pendent de la pista. Es impossible veure al estar darrere d'una barreja de canyes i esbarzers secs. A quasi tocar hi ha la bassa, amb aigua, el pi amb una taula a sota feta de roda de carro, i el maset ja arruïnat amb la vegetació que se l'està menjant. Una mica més avall hi ha un magatzem exacte com el de Gallicant, i perdut entre la vegetació a l'altre costat d'una parada, una bassa mitjana feta d'obra. Es pot endevinar el clot si arribes a veure, com m'ha passat, un petit tros de la pared de l'est.
Des d'aquí intentem enllaçar amb la pista per anar a visitar la Torre del Manuel. Me'n recordava que no hi havia camí, però l'altre vegada amb l'altre company ho vam enllaçar. Per una errada en l'estudi del lloc, les distancies i desnivells, per la meva part, decidim anar enrere i agafar la pista, encara que donem un retomb. Estàvem a 120 metres en línia recte i segur que ho hauríem fet, però no té més importància. Quan hem de deixar el GR i agafar la pista que ens portarà a la torre, tinc un altre confusió i tallem per un rastre, primer, i després al dret, sense problema, però fora de la pista bona.
Quan estem arribam a la torre, diem que no cal pujar, però millor apropar-se per veure-la millor, ja que cada vegada queda més tapada pels alts arbres, i apropant-se apropant-se ens trobem dalt. Només queda un tros d'un cantó que s'enlaira altiu. Ens figurem que des d'aquí havia d'haver bona visió amb Siurana. Seguim camí avall, i veient l'hora que es, els dos hem d'estar aviat a casa, decidim retallar i no anar a les Pinedes (actual Castillejos). No sé com es el camí que teníem previst, però el que agafem, tot retallant, puja fort. Per suportar la pujada ens emboliquem a tornar a parlar del tema del dia, amb idees contraries, però com ho fem civilitzadament no passa res. Al Pla de les Vaques, quan trobem el camí que va a Gallicant, havíem d'anar uns metres a l'esquerra per agafar el Camí d'Arbolí a la Mussara, però no em fixo i anem a la dreta, que ens porta als Colls, d'allí al Collet dels Colls i agafar el Gr cap a Arbolí. A poc d'entrar a aquest camí parem a dinar. El camí fins a Arbolí era de bast, molt ben empedrat, amb bones esses, però ara està molt desfet i atorrentat.
Arribem a Arbolí a un quart de cinc, després de fer més de tretze-quilometres, en un dia amb fort i molest vent, sort que hem anar bastant arrecerats i emboscats, però amb no massa fred. A Arbolí no hem trobat cap bar obert pel que ens hem anat cap a casa sense la beguda finalitzadora de la caminada.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dimarts, 5 de gener de 2016

Procés desintegrat?


Aquest es un text que he copiat d'un comentari d'un article que es va publicar al "Vilaweb". Confio que el propietari no es molesti, encara que li hagi fet uns petits canvis, que mitjançant el meu  curt enteniment crec que es fa més aclaridor. Es un comentari fet el 3 de gener que queda  realçat  per l'actualitat avui, després de les declaracions del Mas.

"I si demà Junts Pel Sí, prenent Espriu com a referència, presenta un altre candidat que possibiliti l'acord, no caldrà fer eleccions a març. O és que el 27S enganyaren la gent dient-los que eren eleccions plebiscitàries i realment eren presidencials? Els qui han donat ales a CSQP són els qui han vinculat a mort Mas i independència, com si ambdues coses foren impossibles de separar. No sé si caldrà sospitar que Convergència sense Mas de candidat a president es retiraria del procés independentista. És així? Perquè si és així qui realment resultaria ser un frau al procés seria Convergència. És una simple especulació. O potser toca raó. No ho sé. En qualsevol cas crec que carregar les culpes a la CUP és fer-la servir de boc expiatori d'un procés que s'ha gestionat mal a partir del moment en què Junts pel Sí no va obtenir la majoria necessària per a fer Mas president. I posa en evidència el paper subaltern que se li ha donat a la CUP en el procés. Que jugaven de “bulto” i només se'ls havia de tenir en compte si seguien el dictat del Junts pel Sí. Sembla ser que els 10 diputats de la CUP no formaven part del full de ruta traçat. Bé, doncs, llavors caldria haver actuat amb un altre full de ruta en el que Mas ja no tinguera el paper ben bé messiànic que se li ha atorgat. La posició contrària a Mas per part de la CUP servia més per a eixamplat l'espectre de diputats a favor de la independència si es deixava a CSQP defensant un referèndum impossible quan tenia l'oportunitat de donar suport a un canvi social important a Catalunya, i Espanya que prenguera exemple. En comptes d'això els han donat una alegria i oxigen. Ara ja no són els qui proposen un referèndum ridícul i impossible, perquè ara ja no tenen l'espasa de Damocles i ja no hauran de triar entre l'Espanya Impossible o la Catalunya Possible. I si hi ha eleccions al març i Junts Pel Sí, o els dos partits per separat, no arriben a la majoria necessària i la CUP resisteix la sotragada? No tornaran a estar en el mateix atzucac? És ara que cal resoldre el problema. I el problema és diu Mas. Ho ha sigut des del primer moment. Mas com una única possibilitat i el xantatge permanent a la CUP ha estat un suïcidi col·lectiu. Cal refer ponts ara mateix. Pensar que el març solucionarà el problema perquè es bandejarà la CUP com a part del projecte independència és un error descomunal. Més val un entic (ara) que dos te'n donaré (a març). Ara hi ha 72 diputats favorables a la independència sense Mas. Aquesta és la victòria. Si voleu podeu continuar a posar la independència entre Mas i la paret. Serà una victòria malbaratada , i potser irrepetible".

El que jo m'ensumo es que CDC no vol cedir per dues raons, o encara que només sigui una d'elles. La primera seria que en Mas quan es va posar davant de la senyera empès pels catalans (la part independentista) ho va fer per no perdre el control de la situació, i que aquesta INDEPENDÈNCIA no la liderés el poble, però CDC que no havia estat mai per la independència, continuava sense creure. El fàcil es fer-se la víctima, tindre sempre un enemic (les espanyes) per incitar al poble  en contra de dit enemic i fer creure que ells son els únics que ho poden arreglar, fet que lis ha anat força bé, exceptuant els nefasts anys del tripartit, que una vegada que van tenir el poder ho van llançar per la borda al cubell de les deixalles. La segona es que no volen perdre el poder, sols o amb les espanyes, per continuar tapant els molts casos de corrupció en que estan embolicats, a més de continuar amb les privatitzacions cap als seus amics, afins al partit.

Segurament es veritat que sense el Mas, CDC no jugarà al joc de la INDEPENDÈNCIA, això et demostra que tot son paraules i res més. I que no em vinguin que ells (JxS) son 62 i la CUP son 10, es el mateix ploramiques dels miserables que quan perden la majoria absoluta, clamen al cel per que governi la llista més votada. En aquest p..o país les maleïdes dretes només parlen de democràcia quan ells son els que tenen el poder. Parlen però tampoc la practiquen. Crec que aconseguiran, es una opinió, que la CUP es trenqui, però, i també la meva opinió, es que en les pròximes eleccions la seva davallada serà similar a la del PSC, a veure.

Però tranquils, igual com en Jordiet, el possible imputat, no va voler el Regim Fiscal com el basc i  el Navarrès, i últimament han aconseguit que tots els catalans diem "espanya ens roba", el Mas i sequaces aconseguiran que el Procès es trenqui i la gent es cagui en la mare que va parir als de CUP. 

I una última consideració, m'esperava més de la Forcadell i de la Muriel, que ja tenen la seva raó per atacar a una part, però a l'antre no?. Vinga ja!!

Ja no ens venen núvols ben negres, les tenim damunt del nostre cap. QUINA ME ... DE POLITICS QUE TENIM!




000000000000000000000