"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dilluns, 31 de desembre de 2012

El Home dels Nassos

Un any mes, amb l'home dels nassos us desitjo que l'any 2013 sigui molt millor que els anys passats.



0000000000000000

diumenge, 30 de desembre de 2012

Despotisme i revolució francesa


En la Revolució Francesa, el despotisme del rei li va conduir a la guillotina.


En aquests moments els polítics actuals son uns dèspotes i em pregunto com es que en aquells temps el poble francès va tenir mes coratge que el poble de les espanyes en el moment actual.

000000000000000

dissabte, 29 de desembre de 2012

Santuari de Vallivana, El Turmell, Vallibona

Santuari de Vallivana

El divendres quedo amb en Josep Maria que el dissabte anirem a El Turmell, muntanya que pertany als termes municipals de Vallibona i Xert, que està a la comarca de Los Puertos de Morella i Bajo Maestrazgo, o sigui fa límit veïnal i comarcal, però sempre dins de la província de Castelló. Ens acompanyarà la Montse, nosaltres dos farem la travessa de Vallivana a Vallibona mentre que ella anirà de visita cultural per la zona i ens recollirà al final de la caminada.
Ens trobem i sortim cap al Santuari de Vallivana, on la Montse ens deixa. Fa fred i l'entorn està gebrat. Sortim a les nou en punt del matí, tot creuant la carretera i baixant a buscar el Barranc del Marfullar, després d'haver fet les fotografies de rigor al santuari i el seu entorn.
El Barranc del Marfullar pren el seu nom per la quantitat de marfull que hi ha, segons les referencies que van llegir, però la veritat es que nosaltres no els hem vist, potser es que no ens hem fixat massa. La pista des de que es creua el Barranc de Vallivana i comença el Barranc del Marfullar son quatre quilòmetres, sempre tocant el barranc. Pel que ens sembla era una carrerada, potser encara ho es, on van aixecar el nivell traient terra del barranc, creiem que es va fer per que si baixava aigua, possiblement abans hi baixava, aquesta corri a un nivell inferior al camí. Des de que em sortit no veiem el sol, encara que si a les vessants altes de les muntanyes que ens envolten, al nostre camí sembla ser que fins al migdia no tocarà. En els trossos engorjats i amb pendent el camí està cimentat. A mitja pujada de la pista i apartant-se una mica d'ella trobem un tros on toca el sol on anem per esmorzar.
Quan finalitza la pista i poc a poc el camí comença a enlairar-se de valent, trobem les restes de dos barraques, potser de carboners, i de seguida una cruïlla. Segons vam llegir els dos camins pugen a la canyada de la carena del Turmell, nosaltres agafem la dreta. Aviat entra a una tartera amb forta pendent, per sort el camí passa per la seva vora el que ens estalvia entrar de ple a la tartera però no salvar la forta pendent. Sortim de la tartera i a la dreta trobem les restes d'un pou, segons he llegit sembla ser la Font del Povet o potser Pou del Turmell, encara que el que he llegit i les fotos que he vist estava en bon estat, en canvi ara li manca tota la volta de pedra de la teulada. Al seu costat hi ha les restes d'un bassi tot vell i desfet.
Des d'aquí fins la canyada la pujada ja es molt suau. Arribem a una collada on passa la Canyada del Tossal Gros al Turmell on hi ha els indicadors que senyalitzen el camí cap a Vallibona i al Turmell. Seguim a la dreta deixant de seguida un camí a l'esquerra, el deixem ja que no sabem si es bo però es per on tornarem, i al poc trobem un petit avenc a la dreta. Seguim per la carrerada fins a una cruïlla on arriba una pista cimentada, que sembla que ve de Xert i va fins al cim del Turmell. A la cruïlla i en un pal que pertanyia a una tanca de fil-ferro, hi ha abandonat un casc i uns guants de ciclista. Nosaltres els deixem on estan i seguim amunt per la carrerada, mentre arribem per la pista cimentada una colla d'uns quinze ciclistes. S'arriba al ciment, però abans de que aquesta faci el retomb per l'esquerra, agafem una traça, al començament hi ha una fita, que ens porta dalt del cim, mes o menys al dret, sense problemes, i estalviant-se un fort retomb.
Al cim hi ha una caseta forestal nova amb unes antenes i un altre de vella abandonada i una torre amb mes antenes. La visió es molt amplia cap a l'est, cap les altres direccions ja queda més tapat. Fem les fotos de rigor i tombem una mica per l'entorn per intentar ampliar la visió.
Sortim, tenim idea que per la zona hi ha les restes d'un pou de gel però no sabem on. Ens sona que està a la collada, i cap allí ens dirigim. Quan passem on estava abandonat el cas i els guants veiem que ja no hi son, el grup de ciclistes ho deuen haver agafat. Arribem pel camí que abans hem deixat, la veritat es que es molt mes maco, es molt més boscà. Tombem una mica per la collada i només trobem les restes d'una petita barraca abandonada. A la nit llegeixo que el pou de gel està prop de la cruïlla de la carrerada amb la pista cimentada i en el vessant de Xert i no de Vallibona.
Estem un un Pr, que va baixant per dins del bosc, per un camí boscós i molt agradable. Arriba a una pista que la agafem a la dreta. Quan aquesta creua una barrancada notem una sensació de fred i humitat, que se'ns passa quan sortim d'aquesta raconada. Quin microclima tan extrem hi ha en aquests petit tros.
Es deixa la pista per entrar en un camí vell de bast, amb restes de l'empedrat, que s'acosta al Barranc del Codinà o Barranc de la Roca Alta, per un bosc d'alzines, roures, sabines, etc. S'arriba a tocar el barranc a l'alçada dels terrenys del Mas de Querol i del de Querolet. Son uns terrenys amb parades on sembla que es conreen per fer de pastures pels animals, ara estan una mica verdoses que fan de molt bon veure amb els rajos del sol il·luminant-les. Aquí aprofitem per dinar i buscar la font de les Fontanelles, que per cert no trobem ni rastre per la zona on indica el mapa.
Després de seguir un petit tros pel costat i/o dins el barranc el deixem a la dreta, i entrem en un camí molt arranjat amb marges als dos costat, té tota la impressió que era una carrerada, llarga i bonica.
Trobem a l'esquerra ben senyalitzada i arranjada la Fonteta de Grillos. Anem entre parades abandonades i el sol ja s'ha amagat pel que comença a refrescar. El camí va per damunt d'uns hortets abandonats. Arribem a Vallibona per la Font Fresca on hi ha unes taules de fusta i creuem el Riu Cérvol o de les Corces. La Montse ja ens espera a la part mes alta, on hi ha un bar-restaurant, el que ens comporta poder veure tot el poble, o al menys la majoria, poble vell, bonic i ben net.
Arribem a la part alta a dos quarts i cinc de sis, després de fer més de setze quilòmetres i mig. El dia ha estat fantàstic encara que excepte a la Canyada del Turmell no ens ha tocat el sol en tot el dia, no perquè no en fes sinó perquè hem anat sempre emboscats. Hem hagut de sortir del camí per poder esmorzar i dinar al sol. La ruta ha estat una mica avorrida a la pujada per la pista (segurament carrerada) del Barranc del Marfullar, però després ja ha començat a ser encisadora. El que més ens ha sorprès es el net que tenen els boscos en aquests paratges, boscos on les alzines, roures, sabines, etc estan guanyant terreny als pins, i pel que sembla amb una bona política forestal, encara que prop de Vallibona hi ha una zona on fa poc varen fer repoblació de pinar. Es una zona on existeixen varies alternatives excursionistes, i on no estaria de més tornar-hi.
Els diferents noms que he posat sembla ser que son correctes, segons qui l'anomena ho diu amb un nom o amb l'altre. Segons he llegit el Riu Cérvol al començament, o sigui per aquesta zona, se'l coneix per Riu de les Corces. Per si de cas jo he posat els que hem posaven els diferents mapes i en les diferents referències que he llegit.
No pujo el track al wikiloc ja que hi ha massa informació i la meva només seria repetir-ho.

Per veure o baixar les fotografies, aquí.
00000000000000000000000


00000000000000000000000

dimecres, 26 de desembre de 2012

Comfortably Numb (Plàcidamente paralizado)

Impressionant actuació de Roger Waters i David Gilmour amb un gran escenari: 




COMFORTABLY NUMB

HELLO...?
IS THERE ANYBODY IN THERE?
JUST NOD IF YOU CAN HEAR ME.
IS THERE ANYONE AT HOME?
COME ON, NOW,
I HEAR YOU´RE FEELING DOWN.
WELL I CAN EASE YOUR PAIN
GET YOU ON YOUR FEET AGAIN.
RELAX.
I´LL NEED SOME INFORMATION FIRST.
JUST THE BASIC FACTS.
CAN YOU SHOW ME WHERE IT HURTS?
THERE IS NO PAIN YOU ARE RECEDING
A DISTANT SHIP, SMOKE ON THE HORIZON.
YOU ARE ONLY COMING THROUGH IN WAVES.
YOUR LIPS MOVE BUT
I CAN´T HEAR WHAT YOU´RE SAYING.
WHEN I WAS A CHILD I HAD A FEVER
MY HANDS FELT JUST LIKE TWO BALLOONS.
NOW I´VE GOT THAT FEELING ONCE AGAIN
I CAN´T EXPLAIN YOU WOULD NOT UNDERSTAND
THIS IS NOT HOW I AM.
I HAVE BECOME COMFORTABLY NUMB.

O.K.
JUST A LITTLE PINPRICK.
THERE´LL BE NO MORE AAAAAAAAAH!
BUT YOU MAY FEEL A LITTLE SICK.
CAN YOU STAND UP?
I DO BELIEVE IT´S WORKING, GOOD.
THAT´LL KEEP YOU GOING
THROUGH THE SHOW
COME ON IT´S TIME TO GO.

THERE IS NO PAIN YOU ARE RECEDING
A DISTANT SHIP, SMOKE ON THE HORIZON.
YOU ARE ONLY COMING THROUGH IN WAVES.
YOUR LIPS MOVE
BUT I CAN´T HEAR WHAT YOU´RE SAYING.
WHEN I WAS A CHILD
I CAUGHT A FLEETING GLIMPSE
OUT OF THE CORNER OF MY EYE.
I TURNED TO LOOK BUT IT WAS GONE
I CANNOT PUT MY FINGER ON IT NOW
THE CHILD IS GROWN,
THE DREAM IS GONE.
I HAVE BECOME
COMFORTABLY NUMB.

PLÁCIDAMENTE PARALIZADO

¿HOLA...?
¿HAY ALGUIEN AHÍ?
ASIENTE CON LA CABEZA SI PUEDES OÍRME
¿HAY ALGUIEN EN CASA?
VAMOS,
HE OÍDO QUE TE SIENTES MAL
YO PUEDO ALIVIAR TU DOLOR
Y PONERTE EN PIE OTRA VEZ
RELÁJATE.
NECESITARÉ PRIMERO ALGUNA INFORMACIÓN
SÓLO LOS HECHOS BÁSICOS
¿PUEDES MOSTRARME DONDE TE DUELE?.
NO HAY DOLOR, ESTÁ DISMINUYENDO
UN BARCO DISTANTE HUMEA EN EL HORIZONTE
ESTÁS ATRAVESÁNDOLO A OLEADAS
TUS LABIOS SE MUEVEN PERO
NO PUEDO OÍR LO QUE DICES
CUANDO YO ERA NIÑO TUVE UNA FIEBRE
MIS MANOS SE SINTIERON COMO DOS GLOBOS
AHORA VUELVO A TENER ESA SENSACIÓN
NO LO PUEDO EXPLICAR, NO LO ENTENDERÍAS
NO ES ASÍ COMO SOY
ME HE QUEDADO PLÁCIDAMENTE PARALIZADO.

ESTÁ BIEN
SÓLO UN PEQUEÑO PINCHAZO
YA NO HABRÁ MÁS ¡AAAAAAH!
PERO PUEDES SENTIRTE ALGO MAREADO
¿PUEDES PONERTE DE PIE?
CREO QUE ESTÁ FUNCIONANDO, MUY BIEN
ESO TE MANTENDRÁ DE PIE
DURANTE EL ESPECTÁCULO
VAMOS, ES HORA DE MARCHARTE.

NO HAY DOLOR, ESTÁ DISMINUYENDO
UN BARCO DISTANTE HUMEA EN EL HORIZONTE
ESTÁS ATRAVESÁNDOLO A OLEADAS
TUS LABIOS SE MUEVEN
PERO NO PUEDO OÍR LO QUE DICES
CUANDO YO ERA UN NIÑO
CAPTÉ UN RÁPIDO VISLUMBRE
DESDE EL RABILLO DE MI OJO
ME VOLVÍ A MIRAR, PERO SE HABÍA IDO
NO PUEDO PONER MI DEDO EN ELLO AHORA
EL NIÑO HA CRECIDO
EL SUEÑO SE HA ESFUMADO
Y YO ME HE QUEDADO
PLÁCIDAMENTE PARALIZADO.


00000000000000

No hi ha paraules s'ha de veure i sentir-ho

0000000000


diumenge, 23 de desembre de 2012

L'Albà, L'Albà Vell, Castell de l'Albà, Roca Ferrana

Cal Güell - Restes de la torre del Castell de l'Albà

Per avui m'he decidit anar cap un tros del terme municipal d'Aiguamúrcia i visitar el poble vell i el castell de l'Albà, a més del punt culminant de la Serra de l'Albà, i una serie de grans masos abandonats de les rodalies, tot això amb inici i fi de l'Albà Nou.
Arribo al nucli habitat de l'Albà, aparco en una esplanada en mig dels habitatges que estan tots en un carrer i en una mateixa banda, em preparo, surto a dos quarts menys cinc de nou i de seguida se m'ajunta una gosseta que no em deixarà en tot el tomb. Passo per davant de l'església, sembla mentida una església tant gran en un llogaret tant petit però ..., es va caminant per pista en pujada molt suau. Només sortir del llogaret deixo a la dreta un pou d'aigua, ben conservat per fora, una creu de la Santa Missió (per “inet” hi ha suficient informació), i el cementiri en un esplanada al costat d'uns grans dipòsits d'aigua.
Deixo a l'esquerra l'entrada a Cal Manco, en bon estat de conservació, al costat d'uns altres habitatges enrunats, i de seguida arribo a una cruïlla on es separen el camí d'anar i de tornar. Hi ha ressenyes que el tomb el comencen aquí. Agafo cap a l'esquerra i aviat entro a visitar Cal Güell, gran masia totalment arruïnada i envoltada de brossa, que fa difícil visitar tot el seu entorn, encara que en el pou es sent entrar aigua no es pot arribar a la seva vora degut al esbarzers.
Des del camí i separat d'ell, es veu Cal Pau Cases, i al costat de la pista, la Pallissa de la Putxa (que sembla més un maset), ambos també arruïnats, abans d'entrar a visitar el que queda de Cal Fam. Continuo sempre per pista, deixant a l'esquerra el que queda de Cal Dalmau i de la Pallissa del Parrillo a la dreta. Una mica després ve la primera “rucada” del dia, per anar a Cal Bernat estalviant-me un parell de llargs retombs de la pista, agafo el que sembla un barranquet o senderonet atorrentat, el començament va molt be però en cop queda tapat per les argelagues, pel que he de triar si tirar enrere o intentar pujar al dret per l'esquerra, com sempre i no se perquè, la tònica es no anar mai enrere, pel que m'enfilo per un roquer relliscós, por sort molt curt, i de seguida estic a la part de darrera de Cal Bernat, que com no podia ser menys, abandonat i caient-se. La gosseta que m'acompanya al veure per on pujava m'ha abandonat i me l'he trobada a la porta de Cal Bernat, ella segur que haurà sabut per on pujar.
De seguida agafo el camí que em portara al Castell de l'Albà, que tal i com he llegit no en queda res, les restes d'una torre, les de l'església, que jo no se distingir-les, algunes runes que podrien ser del poble vell i les restes del que sembla un aljub i tot això ben tapat per la vegetació. A l'altre banda d'on estan totes aquestes runes, hi han més, que semblen d'habitatges i alguna que potser d'alguna torre. Des d'aquí em dirigeixo a la Roca Ferrana, que com es normal no lliga el que diuen els mapes i les indicacions que hi ha. El camí està netejat encara que ja es comença a tapar, fins al lloc més alt, on hi ha una bona miranda i unes fites que marquen el lloc, en canvi els mapes marquen un roquer de més avall, on es impossible arribar des d'aquí, i a més de 40 metres per sota (ja sé que impossible no hi ha res). Aquí la gosseta i jo aprofitem per esmorzar encara que només soc jo el que el portava.
Alguns mapes marquen el castell de l'Albà al lloc més alt de la Serra de l'Albà, el que es segur es que si està en un lloc no està a l'altre, però jo ho he de poder esbrinar. Mentre vaig baixant vaig mirant per si hi ha algun sender mes o menys carener que em porti però no veig per on es pot passar, entre bosc mes o menys clar, però amb un sotabosc completament mediterrani amb predomini d'argelagues i arítjols no hi ha qui passi. Arribo a la pista i la vaig seguint, buscant un possible sender que em deixi pujar fins al cim, vaig mirant el gps per veure la situació del cim, i quan ja fa una mica que me l'he deixat dalt i penso en desistir, veig una traça que puja, i es quan comença la segona del dia. La traça es va dibuixant i desdibuixant, quan crec que l'he perdut totalment veig una fita, i pujo una mica més buscant el millor pas entre les argelagues i les poques alzines que hi ha, i se'm torna a “fer fosc” quan estic a menys de 30 metres del punt, no se per on passar. A tot això la gosseta en els trossos dels rastres més o menys visibles es posa al davant però en els que la traça es tapa i no es veu la continuació es posa darrera i espera que jo avanci per seguir-me. Al final entre mig de les argelagues arribo al punt més alt, on només trobo un munt de pedres, que tant podria ser de la mateixa muntanya com unes petites restes d'alguna torre o similar. Miro a l'horitzó, i a més de veure la Serra del Montmell veig les runes de Selma, amb el seu castell, llavors penso que potser si que hi havia alguna torre per enllaçar Selma i Albà, però això entra dins de les suposicions i no he trobat cap explicació per enlloc excepte als mapes de l'I.C.C. que marquen el castell aquí.
Però l'odissea no finalitza aquí, ja que he de baixar un altre vegada a la pista. Des del turonet veig diversos rastres que segueixen la carena, tan dèbils com es vulgui i sempre entre mig de les argelagues. El gps em diu que a 200 metres hi ha la Roca Ferrana i el mapa de El Montmell (Piolet) em marca un camí que ho lliga, però jo no veig la continuació ja que el rastre entra en un bosquet d'alzines, amb branques molt baixes on segur que els animals de quatre potes poden passar però jo no em veig en pit, pel que em decideixo baixar al dret cap a la pista, ja que a la fi estic a uns 150 metres lineals. La baixada buscant els rastres dels animals mes o menys es fa fàcil exceptuant tres o quatre vegades que quedo sense veure per on continuar però anant més a la dreta o a l'esquerra li trobo els passos per baixar. Aquí tornem a estar com a la pujada, en els llocs on més o menys es passa la gosseta va endavant però quan arribo a algun lloc tapat i no es veu, ella deixa que jo decideixi per on, que punyetera que es!.
La resta de la caminada ja es molt mes fàcil, torno a arribar al castell, miro que per la part baixa de les parets del castell (o poble vell) sembla que hi ha un camí però de seguida se'm tapa, encara que tinc la seguretat que continua, però per avui ja he tingut prou de punxes. Baixo per on he vingut i vaig fins unes runes d'uns habitatges on el mapa del Piolet indica que es l'Alba Nou i segons el ICC es el Alba Vell. Poc abans d'arribar he trobat l'entrada d'un caminoi amb unes fites, que sembla que porti al castell, em fa pensar que es el camí que he deixat dalt, llàstima. En tot el camí fins aquí hi han grans roques que deuen haver caigut del castell i del seu enton, també hi ha el que semblen runes molt difuminades d'habitatges i potser les bores del camí vell, molt destrossat tot, fet que ha tingut molt a veure quan van fer la pista. Tant sigui l'Albà Vell com el Nou (el més nou es on he aparcat el cotxe), només hi han runes, i una bassa bastant nova, amb aigua, que deu servir per regar els camps propers.
Agafo l'Antic Camí Ral d'Aiguamúrcia a l'Albà, antic camí de carro, es veu la bona amplada entre marges, que va per la Solana de la Roca Ferrana. El camí era ampla, potser després es va retocar fent pista, però ara la traça per passar es estreta perquè la vegetació, argelagues sobre tot, se l'està menjant.
El camí no es gens agraït ja que per un costat es la part solana de la Roca Ferrana, amb vegetació baixa possiblement la que creix posteriorment als incendis, i a l'altre costat bosc mediterrani o sigui molt brut, i sense quasi visibilitat en amplitud.
Arribo al camí al Pla de Manlleu, es uns pista per cotxes, i a la cruïlla amb el camí per on vinc busco una barraca que em marca el mapa. Es un petit cobert ara abandonat i en mal estat, que aprofita una gran roca. Seguint per la pista passo a tocar tres barraques de pedra seca, molt ben conservades, i segons el mapa em salto, no m'he fixat i no l'he vist, un forn. Vaig una mica ràpid perquè se'm fa tard, ja que he quedat anar a dinar a casa.
El que si que trobo son les runes del forn teuler que està a prop de la cruïlla on he agafat cap a l'esquerra o sigui que estic a un quilòmetre i mig del cotxe.
A partir d'aquí estava segur que la gosseta ja em deixaria, però resulta que no, que m'acompanya fins a l'Albà, on arribo a un quart de tres, després de fer una mica més de quinze quilòmetres.
El dia en quan al temps a estat calorós, exceptuant un moment a la sortida, però en quan he començat a caminar ja no he tingut gens de fred. El paisatge ha estat variat entre conreus, pocs i el bosc que va guanyant als conreus abandonats, estan tot molt brut. La Serra de l'Albà i les carenes cap a l'est estan cobertes amb vegetació que creix després dels incendis. En quan als llocs visitats, una llàstima l'abandó quasi total de les grans masies encara que algunes, poques, es continua conreant les terres de l'entorn. També l'abandó total del patrimoni arquitectònic i encara sort de les iniciatives per senyalitzar i netejar els camins i senyalitzar els entorns, però crec que algun estament públic hauria de responsabilitzar-se de la seva recuperació i manteniment. Un altre cosa que trobo es la deficient informació que es troba normalment, a cada lloc que busques dona una informació diferent. La informació que trobes bastant normalitzada es la històrica, em penso que deu sortir tot del mateix lloc, però les localitzacions no hi ha manera de trobar-les unificades, ni quan posen les dades geo-referenciades, pel que es una conya marinera segons el que busques, per exemple l'Albà Nou i Albà Vell, segons en quins mapes surten diferents localitzacions. El Castell de l'Albà a banda d'on està situat també el marca en el cim culminant de la Serra de l'Albà. Crec que al menys en els mapes de l'ICC podria ser tot molt mes acurat. Els noms els he tret sobretot del mapa del Piolet

Ara a esperar la pròxima sortida.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000
0000000000000000000000

0000000000000000000000

dissabte, 22 de desembre de 2012

Bon solstici d'hivern a tothom, ... amb excepcions

Ara venen uns dies de festes que transcorren entre el solstici d'hivern, el cap d'any i el dia de reis, on el solstici es astronòmicament real, el cap d'any no deixa de ser una unitat de mesura i el dia de reis una efemèrides inventada (està confirmada per l'església que la data que van anar el reis al portal no es sap, ni si eren reis segons les ultimes paraules del papa, ni si havia portal). Aquests dies a la gent els serveix, a més de consumir com no es fa la resta de l'any, per desitjar als parents, amics, coneguts i algun desconegut (per compromís), amb sinceritat o per quedar bé, pau, amor i felicitat, junt a comprometre's formalment amb un mateix a fer canvis a millor, pel nou any, encara que la majoria queden en el pensament i no s'arriben a desenvolupar.
Son un dies en que la societat de consumisme vol portar-nos a gastar el que tenim i el que no tenim, pel que un ha de ser conscient d'on estar les limitacions pròpies, i ara més amb la crisis (estafa financera) en que ens està tocant viure després que durant varis anys hem estirat mes el braç que la màniga (els ciutadans?).
Jo personalment, i no per quedar bé sinó amb tot el meu cor, desitjo a tots els parents, amics, coneguts i desconeguts pau, amor, felicitat, però que no es limiti a aquests dies, tot al contrari, que s'allargui tota la resta de l'any, i els anys venidors. Tot això amb una condició, només i tal com va dir un, a l'antiguitat, el meu desig només va dirigit a les persones de bona voluntat, no així als assassins, torturadors i maltractadors (en tots els seus sentits), corruptes, defraudadors, lladres (sempre que no sigui per menjar), intransigents, etc. etc., o sigui no als f.p. que tant poden ser els que facin les malifetes, els que les mani o els que les consenteixin, a aquests els desitjo que els caigui al damunt totes les desgracies possibles i no possibles.
I sense més i com m'han ensenyat a les classes d'anglès "Merry Christmas and happy New Year".


Us desitjo que floregeu amb tot el vostre esplendor i no us deixeu atrapar per les teranyines de la vida.

0000000000000000000000

dimarts, 18 de desembre de 2012

Set motius pels que Mariano Rajoy es un "Tonto del Culo"

SIETE MOTIVOS POR LOS QUE MARIANO RAJOY ES UN TONTO DEL CULO, escrit per estoesundisparate, en juny del 2012.

Copio tot el text:

Una reivindicación clara y directa

"Esta imagen llegó a mis manos hace unos días no sé ni de dónde: hay tanta gente riéndose de la situación que Facebook es un aluvión. Y eso que en Facebook estas cosas parece que casi molestan, no sea que nos hagan pensar.
Una amiga y ex-compañera dijo “frase genial en su sencillez”, y demonios, tenía razón. Esa pancarta es el resumen último de la situación. Ese “Rajoy, eres tonto del culo” sintetiza España en una sola frase.
Porque tras estos meses tan divertidos, hay que asumirlo con naturalidad: nuestro presidente del gobierno es tonto del culo, es un GILIPOLLAS. Y ya está, amigos, no pasa nada, el mundo está lleno de ellos. Nosotros también nos comportamos como gilipollas la mayor parte del tiempo.
No faltará el que salga y diga: ¡oiga! ¡Está usted siendo irrespetuoso! ¡¿En qué se basa para difamar con insidias tan graves?!
Pues en siete argumentos que no es que los tenga yo. Es que los tiene toda la nación.
MOTIVO 1 – PORQUE CASI NUNCA DICE NADA, Y CUANDO DICE ALGO CASI SIEMPRE ES ESTÚPIDO: Mariano casi siempre calla. Esto es así. Estamos hablando de un tío que se pasó sus siete años de oposición diciendo “no” a todo, menos a tocar la Constitución de hoy para ayer según ordenen en Norteuropa. La calidad de su discurso se medía por grandes aportaciones como “viva el vino” o “nos van a subir el precio de las chuches”. O por la genial “niña que vive en Eshpaña y tiene un padre y una madre”. Luego hizo una campaña electoral basada en nada, en que la culpa de todo era de Zetapé. Y que habían cinco millones de parados. A piñón con esas dos ideas y no me saques de ahí que me despeino. Era muy subliminal. Ahora ya hay seis millones, pero sigo teniendo en la mente la cifra, la frase “cinco millones de parados”. El ínclito Rubalcaba (sin duda, alguien en quien confiar: ¿recordáis aquello de “hasta ahora no sabía que hacer con la crisis pero creo que ahora ya lo sé”?) se lo ponía fácil: decía “eres muy malo, muy malo”, y Rajoy decía “nooo, nooo” y poco después, diez millones de votantes decidieron confiar en el generador de confianza. Eso lo decía mucho por entonces, ¿recordáis? “Generar confianza, generar confianza”. Eso servía pa todo, macho. ¿Crear empleo? Generar confianza. ¿Mejorar las condiciones de vida de la gente? Para eso hay que generar confianza, que es lo que no tiene España por culpa de Zetapé.
MOTIVO 2 – PORQUE LO POCO QUE DECÍA SU PROGRAMA ELECTORAL ERA TOTALMENTE MENTIRA: Lo de los parados y ZP eran su piedra angular, porque eran verdad, o verdad en parte: existían cinco millones de personas sin empleo  en el país y si bien Zetapé no pintó nada en la situación internacional, su gestión aquí fue algo demencial. Pero hasta para el elector más tonto, el programa tiene que decir algo. Lo que sea, algo que suene profesional, y que la gente quiera oír, va, compañeros, pintémoslo bonito y estamos en la Moncloa. Así que idearon otros pequeños dogmas-mantras cazavotantes como “no subiremos los impuestos”, “no facilitaremos el despido”, el recientemente liquidado “estamos en contra de subir el IVA”, el clásico “seré un presidente para todos”, el memorable “aquí va a haber una persona que va a dar la cara”, o el sangrante “no tocaremos sanidad y educación”.
Son promesas muy chungas de hacer si el país está tan mal, pero una nación, aunque se comporte siempre como un niño de 5 años, no lo es. Merecemos la verdad. Porque la estamos pagando con nuestro dinero, y lo más importante: con nuestras vidas. Nuestra existencia, todo lo que hagamos de aquí a morirnos, está y estará marcado por lo que decidan unos gilipollas a los que encima hemos puesto ahí nosotros. Nos abrimos el culo, mordemos la manzana, y después de los azotes aún pedimos perdón. Entretanto, los hechos han sido como el reverso tenebroso del programa electoral del PP: han subido impuestos (y de forma injusta), han facilitado el despido, han marginado descarada e impunemente a formaciones políticas por motivos peregrinos, y han tocado la sanidad y la educación de una forma que empezamos a notar ahora pero que quien se la comerá de verdad, asumámoslo, serán nuestros hijos. Les vamos a dar una vida de mierda. Sólo un presidente tonto del culo le haría algo así a su gente y esperaría sobrevivir. Jajajaja qué bien nos lo pasamos durante la campaña, ¿eh? Aquello sí que era vida.
MOTIVO 3 – PORQUE ES UN DESTRUCTOR DE CONFIANZA: El flamante Mariano Rajoy se encontró con mayoría absoluta. Toma castaña. Y en el memorable momento en que el Generador Nacional de Confianza salió al balcón a saludar a la hinchada, y a todo el puto país, sonrió con cara de alelado durante un rato levantando la manita, y al final se arrancó con unos saltitos de puta madre, que me dieron una confianza que vamos. Estoy que lo rompo.
Francamente, si fuera un Mercado y encontrara un país donde casi todo el mundo es gilipollas y del que se ríen los demás países (ahora lo vemos), también mordería a la prima de riesgo. ¡Cómo resistirse a exprimirlos hasta que no les quede ni un puto euro en los bolsillos! Especialmente si su presidente es un gilipollas por encima de la media. Que dispara artillería anticonfianza.
Hace recortes escandalosamente injustos y no sale a explicar una mierda. PAM.
Cuando sale sólo dice estupideces o le echa la culpa a la herencia recibida, y parece que estemos en noviembre aún. PUM.
Intenta hacer de titiritero: a algunos ministros los maneja bien y les hace recitar sus imaginativos trabalenguas para no llamar a las cosas por su nombre. Otros, como el Guindos, le han salido más díscolos y dicen lo que les sale de los cojones, tras lo cual asistimos a un par o tres de días de excusas, argumentos chorra y contradicciones simultáneas. POW.
Cuando recorta miles de millones de euros en sanidad y educación y le preguntan (lógico, puesto que fue elegido bajo el compromiso de no hacerlo) balbucea algo como “buehhh” para, acto seguido, darse la vuelta y dejar tirados a los periodistas huyendo por el aparcamiento. ZASCA.
Cuando Europa le pide unos presupuestos detalladísimos y urgentísimos para ver dónde meter mano, decide retrasar el tema unos meses de nada porque claro, es que hay elecciones en Andalucía. Como para perderse ese quesito. Muy profesional: KABOOM.
Cuando nos rescatan por primera vez, él dice que ya, que se lo ha currao muchísimo, que de nada, pero os tengo que dejar, que me voy al fútbol. Esto, poco después de que el rey se haya partido la cadera matando elefantes en el quinto coño con un jeque y una alemana. ZASSSS.
Y no contento con ello, se pelea con media Europa para atribuirse el préstamo superventajoso, mientras en Alemania, en Bruselas, en el FMI, en el Banco Mundial y supongo que hasta en su misma casa, le gritaban todos: ¡CÁLLATE! ¡CÁLLATE TONTO DEL CULO! Pero nada, ha tenido que fardar, así que los países rescatados antes que nosotros exigen (con razón) las mismas condiciones ventajosas. Los que nos prestan dinero empiezan a odiarnos, porque amigos, ¿qué os pensáis que ve Ángela Merkel cuando habla con Rajoy? ¿A un carismático líder? ¡No, ve a un español gilipollas! Piensa: si este memo es el presidente, cómo serán los demás. Y con ésta última bala, adiós: de toda la confianza que iba a repartir, no se ha visto ni un gramo, y la que nos quedaba se la está esnifando. Y eso que nos quedaba poca, porque históricamente, casi nunca hemos pagado nuestras deudas.
MOTIVO 4 – PORQUE ES UN SACO DE BOXEO INTERNACIONAL: Seamos claros. No es de recibo reírse del presidente. No con tanta sorna, no con ganas de humillarlo. Se supone que le escogemos, ¿quién iba a escoger a un gilipollas? Pues otros gilipollas, está claro. El sistema está así de bien montado, hoy se presenta Carlos II el Hechizado y gana con mayoría absoluta diciendo “UNGH” siempre que tenga un medio de comunicación que le haga salir mil veces por la tele. Así que todos esos millones de personas que están, (estamos), en contra, se chotean. En internet abundan divertidísimos videos de Rajoy y el Orgullo Gay, canciones estúpidas con los Pitufos, parodias sangrantes de humoristas mediáticos como José Mota, los del APM, Polonia, un programa vasco que nunca recuerdo el nombre (ya me diréis, amigos vascos) etc. Ya era habitual con Zetapé, pero con Mariano es algo escandaloso.
Pero no somos sólo nosotros. De los malabarismos lingüísticos con el rescate se ha reído la prensa internacional, y algunos líderes políticos. En la televisión francesa nos hacen coña con el doping, y aquí se lo tomaron tan en serio que resultamos ridículos, así que en Francia siguieron partiéndose de risa y haciendo coña con la cantidad de cocaína que se metía el Wert. Hasta en la película del Baron Cohen (o al menos en el doblaje) se ríen de los políticos españoles.
Nigel Farage, un eurodiputado conservador que se pasa la vida llamando imbéciles a Van Rompuy, Durao Barroso, y compañía, comentó el otro día que tras el rescate, Rajoy le parecía el líder más incompetente de Europa. “Y eso que tenía dura competencia”, añadió con su habitual flema británica.
Durante este asunto del rescate, le envió un mensajito al Guindos diciendo “no somos Uganda”. En Uganda ni siquiera se enfadaron mucho. Se permitieron liquidar el asunto con un “al menos nosotros no hemos tenido que pedir miles de millones”.
Las relaciones con Reino Unido también son las mejores. Ahora le ha dado por pelearse con Gibraltar. Es decir, Mariano quiere ese peñón, y hará lo que sea para conseguirlo. Desde una diplomacia agresiva (aquel incomensurable “Gibraltar español” de Margallo el día de su estreno) a elevar un rifi rafe entre unos pescadores, la guardia civil y el gobierno de Gibraltar a categoría de Crisis Internacional. La magistral respuesta de Reino Unido a toda esa presión, fue proyectar una imagen de la reina de sesenta metros en el jodido peñón. Mirando, severa pero afable, hacia España. Una sutil forma de mearse en la cara de Rajoy
¿Y qué decir del esperpento Repsol-YPF? Aquello fue una obra maestra de la diplomacia, joder. A las 24 horas de que “Mini-Aznar” Soria dijera “las cosas se están enderezando”, la Kirchner ya la había nacionalizado, y la super-respuesta de Rajoy fue quejarse mucho y hacerse mucho el enfadado, y amenazar a Argentina con “represalias”. ¿Tú has visto las represalias? Yo tampoco, ni las espero, claro. Y eso que la Kirchner remató la faena diciendo que la economía española era como la trompa de un elefante.
MOTIVO 5 – PORQUE SE CREE CAPAZ DE ALTERAR LA REALIDAD FÍSICA: Mariano es un hombre que hace las cosas “como Dios manda”, y por tanto, Dios le ayuda a transformar la realidad en otra alternativa que sea más de su agrado. Ya vimos algo de esto en la legislatura de Aznar, cuando el vertido de petróleo más chungo de nuestra historia se transformó en unos hilillos de plastilina. No era flor de un día: era tendencia. Ahora, con Mariano, si decenas de miles de personas pitan el himno nacional, en realidad la inmensa mayoría de los españoles ama al rey y sólo pitan cuatro. Si millones de personas están en las calles exigiendo mayor calidad democrática, en realidad la inmensa mayoría de los españoles está a favor de nuestra democracia, que con tanto sudor se levantó en la transición. Si Europa te rescata, sólo te dan una línea de crédito sin contrapartidas, y cuando empiezas a aplicar las contrapartidas que no existían, dices que no, que es un efecto óptico, que nadie les está obligando a nada. En realidad, no está pasando nada. Si haces una reforma laboral que claramente facilita las condiciones de despido, Mariano se marca un video promocional diciendo que no, que en realidad ayuda a crear empleo. ¿Cómo? ¿Por transmutación química? No, es porque Mariano tiene PODER y es una persona SERIA.
MOTIVO 6 – PORQUE ESCURRE EL BULTO DE MANERA VERGONZOSA: Cuando gobernaba Zetapé, la prima de riesgo era siempre culpa suya. La idea era que en cuanto Mariano llegara, la prima se relajara y se echara una siesta nada más verle, pero lo cierto es que cada actuación del gobierno ha tenido como réplica un nuevo repunte de la prima. Cualquiera que tenga ojos y oídos entiende que si un político toma una medida para calmar a los jodidos mercados, y los mercados no se calman sino que se ponen frenéticos como tiburones oliendo sangre, es que la medida es una cagada. Con Mariano no. Con Mariano la culpa de la prima de riesgo siempre es de otros. De las elecciones griegas. De la situación en la eurozona (que están todos mejor que nosotros). Incluso de los pitidos durante la copa del rey. Claro que no es él quien lo dice: son sus ministros, a los que cuando ya estén demasiado requemados podrá cortar la cabeza. Lo que es él, casi no se le ve.
MOTIVO 7 – PORQUE DESPUÉS DE TODO ESTO, AÚN PRETENDE QUE ALGUIEN SE SIENTA ORGULLOSO DE SER ESPAÑOL: El nacionalismo suele ser estúpido, pero a veces tiene excusa. Un desequilibrio de fuerzas, agravios históricos, toda esa mierda. Pero si hay un nacionalismo especialmente estúpido es el español. Vamos, hombre. Cada vez que Mariano dice “orgullosos de ser españoles” o “España es una gran nación”, los ángeles y los arcángeles se parten de risa, allá en las alturas. Estamos a la cabeza de Europa en paro, inutilidad y corrupción, cada semana se destapa una nueva red de clientelismo o clara delincuencia que implica a políticos, funcionarios y hasta a la policía. En plan “país totalmente corrupto”. El nivel medio de inglés es una mierda, lo que nos imposibilita competir con el resto del mundo en las mismas condiciones, y cuando el resto del mundo ya se está poniendo con el chino y con el alemán, nosotros aún recortamos más educación para saber aún menos. Tenemos un 30% de sobretitulación, es decir, que con lo mal que va todo, aún hemos generado muchísimo profesional. Pero no sabemos qué hacer con ellos, así que o los mandamos fuera a enriquecer otras naciones, o les ponemos a cobrar en el mercadona, en el corte inglés, en librerías a punto de quebrar, o en bares. Con todo esto, aún hay miles de personas que jalean a Rajoy y le apoyan en su nacionalismo español cada vez que gana Alonso, Nadal, o la Roja de los huevos. Todos ellos desconocen la historia del país, la cual explica a las claras que desde que descubrimos América no hemos hecho una sola cosa bien (ni siquiera el propio descubrimiento: mira cómo dejamos aquello, y además para nada). Pero si dices algo en contra de España, sin duda eres un separatista, un antiespañol, un antipatriota, un ser malvado y detestable. Para Mariano es incomprensible que la gente no AME ESPAÑA y le sigan ciegamente por sus tortuosos e inexcrutables caminos. En su mente no cabe la posibilidad de que alguien critique al país y al presidente por un deseo de que las cosas mejoren.
En resumidas cuentas, que hay dos Españas. Una, la real, que se desmorona por semanas. Otra, la que sólo existe en la torpe mente de Mariano Rajoy.
Por estos siete motivos (muchos de ellos recurrentes e interrelacionados), hablamos de un país donde una manifestación puede ser encabezada perfectamente con el lema que vimos al principio, y nos parece divertido e incluso normal. A esto hemos llegado.
Porque Mariano Rajoy es sin sombra de duda, demostrado científicamente diría yo, un tonto del culo".
000000000000

dilluns, 17 de desembre de 2012

Un altre fatxa que es lliurarà de la condemna

El Gobern anuncia el trasllat a espanya de Ángel Carromero, segons "elEconomista.es".
Un altre fatxa que es lliurarà de la presó. De segur que ho amnistiaran, com està manat ja que es un dels seus.

00000000000000000000000

diumenge, 16 de desembre de 2012

Foradada, Munt de Montsonís, Salgar, Montsonís

Santa Maria de Salgar - Montsonís

Avui he tornat a sortir sol, ja que els companys no ho han pogut fer, i m'he decidit a una caminada a La Noguera, entre Foradada i Montsonís tot pujant al vèrtex geodèsic.
Per la carretera i només sortir de Tàrrega la boira m'envolta, boira que no em deixarà fins a la tarda. Mentre conduïa hi havien moments que havia d'anar a pas de tortuga, per la poca visibilitat. Arribo a Foradada i aparco el cotxe a l'entrada, davant mateix de la foradada que dona nom al poble.
Em preparo i surto quan manquen cinc minuts per dos quarts de deu del matí, seguint la carretera cap a Rubió de Dalt i a la cruïlla, on a l'esquerra entra al poble per la part alta, jo agafo cap a la dreta per una pista que puja suau, deixant a la dreta els dipòsits de l'aigua. Aquesta pista es nova o arranjada i va entre mig de la que sembla la pista o camí vell i un camí per on van els pals d'una línia elèctrica.
Deixo la pista per pujar al vèrtex, per un camí molt moll on les parts rocoses rellisquen i les parts terroses estan molt soscavades per trialeres. S'arriba a la pista que ve des de la carretera entre Foradada i Montsonís i de seguida ja es veu el vèrtex darrera la boira. Des d'una esplanada que abans estava conreada i on finalitza la pista es puja per traça fins a la part rocosa de la petita cresta on està situat el vèrtex. Dalt faig les fotos de rigor, el que em deix la boira que està aposentada a les parts baixes, i aprofito per menjar una peça de fruita. La màquina de fotografiar per fer-me la foto amb disparador automàtic la puc posar en el peu del que era una creu, que segons he llegit hi havia en aquest cim, i ara només ha quedat el monòlit amb un forat en mig.
Baixo per on he vingut fins a la pista de baix, que segueixo a la dreta, deixo el camí a la Serra del Munt per on aniré després, per anar a la Cova del Bandoler. El camí està molt ben fitat, s'ha de creuar un barranquet que baixa cap el Segre prop de Santa Maria de Salgar, i es va seguint cap el sur, com si es volgués tornar al Munt de Montsonís. No està gaire net però es de bastant ben seguir. Arribo a un lloc on em marxen dos rastres fitats, un recte i altre a l'esquerra, el meu track em marxa a l'esquerra, pel que primer segueixo el que va recte, tinc el costum que sempre segueixo el que crec es dolent per saber on va, ja que si no després ja no m'assabentaré perquè no el faré. El que segueixo va marxant molt imprecís, pel que quan arribo a una petita collada desisteixo de continuar, reculo a buscar les altres fites, i després d'una bona sifonada amb corba, de terra relliscosa, amb una canal abans de la corba que arriba fins al Segre, s'arriba a l'entrada de la cova. No entro ja que l'entrada es estreta (encara passaria) però de desgrimpar i no estic per això, a més havia llegit que encara que a dins hi ha un geocaching en parla de portar torxes i fer servir cordes per sortir, porto frontal però no cordes (ni intenció). A la pàgina del geocaching en diu: “A l'interior hi ha una tassa d'Irlanda Leprecaun de l’ou de la sort (sense l'ou!), el Travel Bug, "Kimi", una breu història de la cova, un quadern i un bolígraf”. La veritat es que per curiositat de visitar tot el que es pot quan està en un nou entorn pot valer la pena, o si es té intenció d'entrar, però per res més el arribar fins aquí. El que es segur es que sense conèixer la seva localització, sinó estigués fitat o sense gps, es una cova que no es pot trobar. Tot el camí des de la creuada del barranquet fins a la cova dona la impressió que feia bastant de temps que no passava ningú ja que estava ple de teranyines, moltes d'elles en mig del camí.
Reculo fins a trobar el camí que puja a la Serra de Munt, es un camí que al començament va pujant suau, però quan es comença a enlairar-se deixar de banda les esses, algunes d'elles encara es distingeixen, i puja amb forts repetjons soscavats amb trialeres. S'arriba a un collet, on torno a deixar la boira sota, i a la dreta em sembla veure unes runes, deixo la pista i vaig a veure-les, des d'aquí fins a la cota 548, es puja fàcil al dret, i es van trobant el que podrien ser restes de trinxeres de la guerra incivil. Des de la cota vaig a buscar el camí que he deixat abans, ara he de seguir rastres no massa agradables. Quan trobo el camí normal, es igual que a la pujada però a l'inrevés, baixant a trossos forts amb trialeres.
Quan s'ha de deixar el camí que seguia, que va direcció nord-nord-oest, per agafar un altre direcció sur-sur-oest, jo segueixo recte, ja que al mapa ICC marca trinxeres, passo de llarg on indica sense veure res, encara que si estan una mica separades del camí es impossible per la boira, que a vegades es fa una mica espesa. Reculo i agafo el camí que va a creuar el Barranc del Salí, però primer he de passar per una raconada curta però molt bonica, i arribar a una pista nova i fangosa, on al començament està la recaptació de la Font del Munt i també està el búnquer de la guerra, un dels pocs que es conserven, que el vaig a visitar. Hi ha un bon plafó descriptiu. Mentre baixo per la pista em creuen unes motos.
Una vegada creuat el barranc agafo la pista que comunica els diferents nuclis de Rubió, es una pista de cotxes, i que segons els mapes es el Camí de Malpàs, si el nom ve d'algun lloc on hi havia dificultat per passar, això ja no succeeix ja que ara es una pista ample i agradable per cotxes, un altre cosa es als caminadors. Sento les veus dels motoristes però la boira no deix veure res de l'altre costat del barranc.
Arribo a Rubió i la boira m'impedeix veure gaire cosa del que queda del poble, i desisteixo de pujar al poble i al castell ja que al no poder veure res crec que no val la pena. Torno a creuar el Barranc del Salí i ara la pista, ja asfaltada, puja fins a l'entrada del camping, que està tancat i sembla molt abandonat.
Ara em toca seguir per asfalt, sense quasi vistes ni els camps de l'esquerra ni de les parets de la dreta. La carretera, que es el camí d'Artesa de Segre a Rubió de Baix, s'acosta al Segre, que queda molt a prop. A la dreta es trobem una serie de balmes a tocar a la carretera i algunes balmes i coves que es veuen una mica a mitja pared. Es deix a la dreta el Santuari de la Mare de Déu de Salgar, com es normal tancat.
A una cruïlla veig un cartell que diu que les Fonts del Salgar estan a 300 metres, penso que potser serà un bon lloc per esmorzar-dinar, baixo per la pista, però la veritat es que no les trobo, me'n vaig fins a la riba del Segre, i en un banc matusser de fusta, que no se que nassos fa allí, aprofito per menjar. Al davant tinc les parets del rocam on està el castell de Malagastre, però sense visió més al damunt de mitja paret.
Una vegada menjat una mica, torno a la carretera que deixo per pujar per pista cap a Montsonís, passant per la casa de Salgar, on hi ha un alberg de joventut de la Generalitat. Arribo a Montsolís pel carrer del mig, i renoi com puja fins a la part alta que es on està la carretera que va a Foradada. Puc visitar, per fora, el castell, l'església, l'ermita de Sant Urbà, la torre i tots els carrers d'aquesta part del poble. A la part alta perdo els papers on porto totes les anotacions prèvies i les que he fet durant la caminada, sort que de seguida els trobo; sobretot per les noves anotacions, ja que les anteriors ja no les necessito, pel poc que em queda per acabar.
Ara segueixo carretera, deixant a l'esquerra una creu de terme, a la dreta la pista que puja quasi al vèrtex, i a l'altura de la Casa del Pastor, deixo la carretera ja que vull entrar per la part alta de Foradada. El començament del camí està molt desdibuixat entre els camps conreats a l'esquerra i una pistota que porta a una corrals, però de seguida es veu clar i de molt bon seguir.
Entro a Foradada per la part alta i primer pujo a l'ermita de Sant Urbà. La boira ja ha marxat però comença a fer fred. Com estic cansat no vaig fins a la miranda, ja que veig que hi ha escales metàl·liques i pel roquer hi ha passamans, penso que cap el nord segur que millora la visió però no cap el sur. Al baixar passo pel que era un dipòsit d'alguna cosa, ja que hi ha escales de pedra per baixar, no em sembla d'aigua.
Creuo tot Foradada, visitant quasi tots els carrers, hi han habitatges interessants de veure. Arribo al cotxe a dos quarts i mig de cinc de la tarda, després de fer uns setze quilòmetres tres-cents. El dia en quant al temps ha estat una mica dolent, molta boira encara que a moments s'obria una mica, a la tarda ha començat a fer fred, en quan el sol ha començat a baixar. En quan a la caminada ha estat interessant però sense poder aprofundir en les vistes, sobretot a Rubió que era una de les fites. Fins a Rubió m'ha donat la impressió que fa alguns anys devia haver algun/s incendi/s ja que sobretot per la part alta de la caminada he anat per terreny garrigós, terreny com dels repoblats per ells sols després dels incendis. Físicament m'he trobat bastant be, excepte cap el final que ja he començat a fluixejar i com sempre he arribat cansat però satisfet.
En quan a la informació que portava trobo a faltar una mica més de exactitud en les dades dels mapes de l.'I.C.C., encara que en línies generals van bastant bé.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.


000000000000000000000000


000000000000000000000000

dissabte, 15 de desembre de 2012

Sabino Cuadra a Bañez sobre les pensions: "Mienten más que hablan"

Es pot dir mes alt però mai mes clar: 


00000000000000000000

divendres, 14 de desembre de 2012

Les "explicacions" de Ana Mato

Universalitzant la sanitat:



Text del discurs per si no haveu entès res, que no seria gens d'estrany:
"Buenas, buenas días, buenas tardes a todos.
En primer lugar agradecerles...
Vamos hemos universalizado la sanidad para los españoles.
Saben ustedes que la sanidad es universal y que estaba recogida en muchas leyes pero nunca se aplica hasta el final.
Todos los españoles tienen derecho a asistencia sanitaria gratuita. Todos sin dejar uno.
Lo primero que vamos a hacer es eeehhh incorporar al derecho español un artículo de una directiva que les diré que está incorporado al derecho español todo eeeh laaa toda la directiva menos un artículo que justo es el artículo que prohibe de forma explícita desplazarse en busca de atención sanitaria.
Luego hemos quitado también una cartera que llamamos cartera común suplementaria que la adjunto si me lo permiten con la cartera accesoria.
Ahí estarían pues las prestaciones farmacéuticas, las terope.. tripe… teroperapéuticas, ehh… me he equivocado en la en el nombre y poner en valor lo que tiene mucho en valor, porque no hay cosa que tenga más valor que una medicina que cura enfermedades.
Hemos adoptado una medida que ya estaba adoptada. Lo más importante que por primera vez los parados sin prestación parlamentaria, que... perdón sin presta sin.. sin pre…presta sin prestación sin prestación por desempleo, perdón.
En definitiva eeeh lo que les decía. No es lo mismo una persona que no está enferma en su consumo de medicamentos que una persona que está enferma.
Los pensionistas que es no pagan nada son aquellos que ya no tienen derecho a prestación por desempleo, es decir los que ya tienen los que tienen simplemente eeehh. los.. ah perdón, pensionistas. Pensionistas son de los pe que tienen el... hablamos de renta no de pensiones.
Pues yo ya me voy a callar".
Si, es aquesta la de les rucades mal dites

A més de dir rucades s'equivoca contínuament. Ja es nota que no demanen un nivell mínim per ser ministre, ja que aquesta paia no serveix ni per fregar escales.

00000000000

dijous, 13 de desembre de 2012

Veto dels grans partits als partits petits

CiU veta la participació de la CUP a la cimera de partits en defensa de la immersió lingüística, i això que es dels partits que sempre ho ha defensat. (aquí->)
Unanimitat de l'oposició contra la no actualització de les pensiones. El veto a última hora del PSOE a Amaiur impedeix que els 'abertzales' i ERC signin el recurs davant el Constitucional (aqui->)
De que tenen  por aquesta "merda" de partits?, de que s'apuntin el "tanto" la CUP i l'Amaiur?. Crec que l'important es aconseguir les fites, però es veu que no, l'important es quedar davant de la foto com el millor i més guapo. 
Una més per estar agraït amb aquesta porqueria de partits corruptes.

00000000000000000000


dimecres, 12 de desembre de 2012

Ha mort Ravi Shankar

Ravi Shankar, el músic de sitar que va ensenyar als Beatles i als Rolling.



Descansi en pau.

0000000000000000000

dimarts, 11 de desembre de 2012

Els diners per projectes se'ls emporten els partits


El que subvencionin mes al PP que al PSOE me la bufa, a més a les fundacions de tots els partits fins i tot la de ERC han rebut diners. El que es important es que tots aquests diners haurien d'anar a Ensenyament i Universitats i no ha subvencionar a vividors.
On estan els que no paren de criticar que els sindicats reben diners públics?. I amb això no vol dir que jo estigui d'acord que els rebin.
Fins quan haurem d'aguantar la corrupció dels partits?

0000000000000000000000

dilluns, 10 de desembre de 2012

Cançó nadalenca contra Felip Puig

Cançó 'Felip Puig', d'Antonio Baños


00000000000000000

diumenge, 9 de desembre de 2012

Una caminada entre Rocallaura i l'ermita de Sant Roc (Ciutadilla)

Ermita de Sant Roc - Vèrtex geodèsic de Sant Roc


Després de tres setmanes sense sortir i en vista que ja em trobo una mica millor, avui m'he decidit a donar un petit tomb, però com dubtava de la meva capacitat no he volgut dir-ho a cap dels meus companys habituals i he volgut anar sol, per si de cas no podia i havia de deixar-ho córrer, a mig, no fotre a ningú.
Per avui he triat una ruta curta que vaig trobar a “inet” de Rocallaura a l'ermita de Sant Roc de Ciutadilla, de “lluisma”, amb la diferencia que ell va i torna pel mateix camí i jo he buscat la possibilitat de fer un tomb una mica rodó, al menys de la meitat. A més em servirà a la nova activitat que he començat, això no vol dir que ho hagi d'acabar sinó fer per conèixer una mica més Catalunya, que es anar fent vèrtex geodèsics i intercalant amb els 100 cims que encara em queden, aquests últims al Barcelonès, comarques Pirinenques i comarques allunyades.
Arribo a Rocallaura, aparco el cotxe i surto a dos quarts i mig de nou del matí, tot baixant per creuar la Riera de Maldanell, riera que actualment son camps de conreu de cereals, on es poden contemplar dos pous, a ma dreta, els dos amb aigua. De seguida es deix el camí asfaltat que arriba a la carretera a l'alçada de l'antic balneari, i on es deixa l'asfalt. El camí te alguns repetjons forts fins a una cruïlla en forma de “t” als Pla dels Cantins, i on hi ha un repetidor i una mica mes a l'esquerra un mesurador de vent (més ventiladors?). En aquest tros de pujada on la pista sembla bastant nova, a mes de pujar amb ganes, hi ha varis bassots fets al seu costat que interpreto que es per recollit l'aigua i que no faci malbé la pista, si es per això no ho estan aconseguint massa. He deixat a l'esquerra un altre pista on marxa el GR i que arriba dalt als Cantins mes a l'esquerra i que sembla que puja mes suau.
Entro al camí de Senadelles on perdo tota l'alçada, i més, que he guanyat des de que he creuat la riera, però ara ho faig amb molta més suavitat. Ja tot son camps de conreu de cereals, que comencen a verdejar, començo a veure les piles de fems preparades per escampar-les als camps (hi ha alguns que ja ho han fet) o sigui que aviat i en quant faci una mica de calor no es podrà passar per aquí degut a la pudor.
Agafo el camí del Cap de Terme fins a trobar el Camí dels Corrals, i aquí faig la primera ximpleria del dia que per sort em surt prou be. Deixo la pista per un camí vell bastant ampla però brut, però de seguida me'l trobo molt tapat per les branques dels pins que han tallat i que em dificulta bastant el pas. Arribo a un de tants petits masos que veuré avui, amb el seu corral al costat, on hi ha un cotxe abandonat a dins. Baixo un altre vegada a Camí dels Corrals, però ara per camí ampla i no brut, encara que l'herba ja comença a fer-se alta.
No se on deixo el Camí dels Corrals i torno a agafar el Camí de Senadelles, això segons els mapes, ja que la pista es la mateixa. Deixo a ma esquerra un altre pou, amb aigua, abans de pujar pel Camí de l'Olm, amb posterior visita a la Torre del Sastre (es un mas) i un altre de mes amunt, que enllaço per un sender. No se perquè però em sembla que el nom està canviat.
Arribo a l'Eral, segons em dona la impressió era dos masos i tres corrals, m'ha semblat detectar dos eres al seu costat, tot arruïnat completament.
Agafo a ma dreta un altre pista, entre mig dels Plans de Sant Roc, que em porta fins l'esplanada on està el vèrtex i l'ermita, aquesta molt arranjada, al menys per fora. 
Segons el Wikipedia: “Fora del nucli de població es troba l'ermita de Sant Roc. La construcció actual és de 1984 i es troba en el mateix lloc en el qual es trobava l'original de 1720. L'ermita es va construir arran d'una epidèmia de còlera que va assolar la població en 1720. Els habitants de Ciutadilla no disposaven de suficients fons com per contractar a un arquitecte així que la van construir amb les seves pròpies mans. La precària edificació va haver de ser derruïda en 1975.”
Quan arribo hi ha un senyor que està pujant a un cotxe i se'n va, em dona la impressió que es el capellà que se'n cuida de l'ermita i a més m'ha semblat que s'ha esperat una mica a veure si jo li deia quelcom a part de la salutació que li he fet.
Des dels Cantins fins aquí només he sentit el cant d'uns pocs ocells, els trets de caçadors a la llunyania i el remor del poc vent que feia.
Aprofito per esmorzar, fer-me la foto de cim, me l'ha faig a mig pujar les escales, ja que es un vèrtex situat en una base de sis metres d'alçada, i amb el disparador automàtic de la màquina no em dona temps de pujar dalt. Després de la foto si que hi pujo i faig una panoràmica.
Aquí es on decideixo no tornar per on he vingut per dos motius, un perquè no m'ha agradat mai anar i tornar pel mateix lloc i segon perquè al mapa de l'ICC em marca un altre Sant Roc amb el símbol d'ermita, prop de la carretera, i una torre, Torre del Moi, i vull anar a veure-les, per això hauré de fer alguns trossos sense camí, però segons em sembla veure a l'ortofoto es pot fer amb facilitat. Surto pel Camí de Sant Roc fins a trobar el Camí de les Collades que el creuo, aviat finalitza el camí i per una parada abandonada arribo a les runes d'un maset, i primer pel costat de les parades conreades i després entre dos parades i sempre trepitjant per la vora o pel damunt de les rodades dels tractors, arribo al Camí dels Masets i pel costat de la carretera entro al segon Sant Roc, que per cert es un mas, no abandonat ni arruïnat, si això era una ermita no ho sembla, al menys per fora. Demà enviaré un mail al Consell Comarcal de l'Urgell i a l'Ajuntament de Ciutadilla, per si em poden donar alguna noticia.
Torno a anar pel costat de parades de conreu, fins arribar a una pista que va de les parades al Camí de les Collades. En aquesta pista m'avancen tres btteros, i de seguida arribo al Camí de les Senadelles (un altre vegada), penso si vaig a buscar el camí de vinguda o vaig a veure la Torre de Moi, em decideixo per això últim, pel que quan estic al Corral del Claro, he de pujar dalt i pel costat del camps anar avançant, fins que la veig a l'altre costat dels camps, sense possibilitat d'arribar sense creuar pel mig dels camps, fet que no vull fer, o donar un gran retomb; a més es un mas normal, això si, sembla gran i no sembla en estat ruïnós, pel que ho deixo estar i vaig a buscar el Camí de Beltall, que agafo a l'alçada del Corral del Rasuet, enrunat.
Aquest camí esta asfaltat i l'he seguir durant un quilòmetre i mig, passant a ser del Camí de Belltall a la Costa de Rocallaura. Arribo al Camí de Vallbona on trobo en GR, que planerament em porta fins els Cantils, i d'allí per camí de vinguda, fins al poble, arribant al cotxe quan toquen les campanades de les dues de la tarda, i després de fer una mica més de quinze quilòmetres.
El dia no ha estat fred, sense vent, encara que la meitat de recorregut els camps estaven gebrats, i encara he trobat gebre al migdia a les zones no solejades. Tot el recorregut es fa entre camps cerealístics que ara comencen a brotar, donar un colorit verd molt maco, que segurament anirà incrementant-se a mida que passin els dies. He passat un gran quantitat de construccions de pedra, la majoria abandonades i moltes arruïnades, entre masets (la majoria amb aljubs), corrals, pallers, casetes per les eines i aixoplugar-se, etc. Des del vèrtex de Sant Roc hi ha una gran visió cap el nord, veient-se els Pirineus nevats, i part de la plana de l'Urgell, amb Tàrrega al fons. Cap l'oest queda tapat pel bosquet que hi ha.
Al final he arribat una mica cansat, i això que només he fet un desnivell de pujada de una mica més de quatre-cents metres, però res que no pugui superar i a veure si torno a agafar una mica el ritme, encara que vinguin festes nadalenques.
No penjo el track al wikiloc, ja que l'anada està copiada exactament d'un altre que he mencionat més amunt i a la tornada he anat per camps de conreu, i segons en quines dates això es una putada pels pagesos.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.


00000000000000000000000000


00000000000000000000000000

dissabte, 8 de desembre de 2012

Estiraments


Si fas els estiraments, s'ha de portar compte que, com i quan:




Ja que pot passar això:



I llavors, què?

00000000000000000000000



dijous, 6 de desembre de 2012

Hi ha gent que no s'assabenta

Es veu que això de "Catalonia" ja ve de fa temps mal li pesi a la "Caverna":


0000000000000000000000000

dimecres, 5 de desembre de 2012

ANONYMOUS Operación MAYA 21 de Diciembre de 2012

 A tenir en compte:



Ho diuen ben clarament, podem quedar-nos a que ho solucionin els altres, però llavors no hi ha possibilitat de queixa.

0000000000000000

dimarts, 4 de desembre de 2012

El Senderista pel Trio Zapatista

Es un vídeo promocional que he trobat boníssim.



0000000000000000000000

dissabte, 1 de desembre de 2012

Death To My Hometown

Com sempre èpic i compromès el BOSS:




Oh, no cannonballs did fly, no rifles cut us down
No bombs fell from the sky, no blood soaked the ground
No powder flash blinded the eye, no deathly thunder sound
But just as sure as the hand of god, they brought death to my hometown
They brought death to my hometown

No shells ripped the evening sky, no cities burning down
No armies stormed the shores for which we'd die
No dictators were crowned
I awoke from a quite night, i never heard a sound
Marauders raided in the dark and brought death to my hometown, buys
Death to my hometown


They destroyed our families' factories and they took our homes
They left our bodies on the plains, the vultures picked our bones



So listen up, my sonny boy, be ready for when they come
For they'll be returning sure as the rising sun
Now get yourself a song to sing and sing it 'til you're done
Yeah, sing it hard and sing it well
Send the robber barons straight to hell
The greedy thieves who came around
And ate the flesh of everything they found
Whose crimes have gone unpunished now
Who walk the streets as free men now

Ah, they brought death to our hometown, boys
Death to our hometown, boys
Death to our hometown, boys
Death to our hometown, whoa!
¡Oh, ninguna bala de cañón voló, ningún fusil nos derribó,
Ninguna bomba cayó del cielo, ni la sangre empapó la tierra
Ningún fogonazo cegó el ojo, no sonó el trueno mortal
Pero tan cierto como la mano de Dios, trajeron la muerte a mi ciudad natal
Ellos trajeron la muerte a mi ciudad natal

Ningún escudo rasgó el cielo de la tarde, no hubo ciudades ardiendo
Ningún ejército irrumpió en las orillas donde moriríamos
Ningún dictador fué coronado
Me desperté después de una noche tranquila, no oí ningún sonido
Los merodeadores irrumpieron en la oscuridad y trajeron la muerte a mi ciudad natal, compra
La muerte a mi ciudad natal

Ellos destruyeron las fábricas de nuestras familias y se quedaron con nuestros hogares
Dejaron nuestros cuerpos en las llanuras, los buitres recogieron nuestros huesos

Así que escucha, hijito mío, estate listo para cuando lleguen
Porque van a volver, seguro como que sale el sol
Ahora hazte una canción para cantar y cantar hasta que lo hayas hecho
Sí, cántala fuerte y cántala bien
Envía a los barones ladrones directos al infierno,
los ladrones codiciosos que vinieron alrededor
y se comieron la carne de todo lo que encontraron,
aquellos cuyos crímenes han quedado impunes ahora
los que caminan por las calles como hombres libres ya

¡Ah, ellos trajeron la muerte a nuestra ciudad, tíos,
la muerte a nuestra ciudad, tíos,
la muerte a nuestra ciudad, tíos,
la muerte a nuestra ciudad, whoa!


000000000000000000000000