"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dissabte, 27 de novembre de 2010

Barranc de Lloret, Escarrissó de Borosa, Portella de Caro, Coll de la Bassota

Escarrisó de Borosa - Font de la Cova Ebre

Després d'estar quasi tota la setmana comentant que no aniríem als Ports degut a que anunciaven pluges pel diumenge, com que al final el temps ha canviat, decidim anar a fer un tomb pujant pel Barranc de Lloret i baixant per la Portella Caro, tot seguint la descripció d'una pàgina de'n Lluís Ibañez, gran coneixedor del Port. Avui anem la Chris, en Joan Josep, l'Esteve i jo. Sortim de Reus i anem fins a la cruïlla del Mas del Cansalader, lloc on aparquem el cotxe. Comencem a caminar quan manquen cinc minuts de les nou del matí, pel camí que remunta el Barranc de Lloret. Fa fred i ens hem de tapar.
Només sortir ens trobem a dos operaris que estan fent una base de ciment, ens expliquen que es per posar una placa solar, no saben res mes. A nosaltres ens sembla el lloc una mica inadequat, en mig del barranc, ja que té poques hores de sol, però ells sabran.
Ens desviem a veure els bufadors, però com l'altre vegada que vam estar per aquí, aquesta part del barranc no porta aigua, ens figurem que l'aigua que baixava la deuen desviar cap les instal·lacions ramaderes del Mas del Cansalader.
La pujada una mica dura, però de fàcil fer i seguir, té el seu punt àlgid en l'Escarrissó de Borosa, unes escales de fustes, dignes de veure i de pujar, per salvar una canal rocosa i vertical.
Al Coll dels Morralets esmorzem, ben arraserats i al sol, tot contemplant la visió del davant, on destaquen les Moles de Roudora.
Després sortim, cap a la Cova Ebre, ara estem a meitat de la pujada. La pujada fins al Coll de Morralets, es per terreny de coscolls, rodejats d'agulles i roques, el que pugem ara es boscà, encara que s'entreveu les grans parets rocoses als dos costats, el de l'esquerra amb el gran solc del Barranc de la Cova Pintada, en mig. Al poc de sortir del coll trobem a l'esquerra, les restes d'un pou, creiem de calç, fet que ens estranya que hi hagi un pou d'aquestes característiques en aquesta zona, ja que segons ens sembla no hi ha construccions a prop.
A la Cova Ebre, fem un parada. Es una cova de gran amplada, on sembla que de tant en tant hi ha gent que fa vivac, sense que hi deixin deixalles (ja es estrany, pel que els felicito des d'aquí). Visitem la Font de la Cova d'Ebre i seguidament ens decidim a agafar el camí que ens ha de portar a la Portella de Caro. La sortida està una mica tapada, estem en mig d'un magnífic bosc, amb un camí amb molt forta baixada, amb bastant pins, grans i grossos, caiguts, fet que ens alenteix bastant el pas. En aquesta baixada em comença a fer mal les botes (darrerament no estic massa de sort amb el que porto als peus).
Fins a la Portella de Caro creuem tres barrancs, el de la Cova Pintada i dos ramals, i des de la creuada del primer, el camí es molt variat. Primer bosc, després envoltat de rocam i al final en forta baixada en bosc per camí molt difús, on ens costa anar trobant-lo, amb trossos que baixem una mica al dret. Tot aquest tros en Joan Josep va endavant buscant el camí o el millor pas, i mentre jo vaig baixant ell té temps d'anar-ho fitant.
A la Portella Caro trobem el camí que ja vaig fer l'onze d'abril d'aquest any. Em començo a notar que els genolls estan patint, ja veurem com quedaran. Aquí el terreny tornar a ser de coscolls i argelagues, amb camí bastant tapat, amb una forta baixada per una canal, encara que el camí va fent esses, encarar-nos cap el Barranc de Lloret. Després de bastants punxades per les argelagues arribem al Coll de la Bassota, on parem a dinar. El temps a canviat, s'ha tapat, el sol ja no es veu i fa fred, però en aquest replà estem bastant be.
Aquí m'adono que ja se per què em fan mal les botes, soc un desastre!!, son un número mes petit de les que necessito, vaja quina compra que vaig fer!.
La sortida cap a la pista l'agafem malament i hem de fer un tros al dret, la veritat es que tot l'entorn es un bon argelagar. Quan arribo a la pista, boscana al començament, trobo que en Joan Josep no hi es, m'esperen la Chris i l'Esteve. I quan arribem a la pista cimentada al Mas del Cansalader, ja està en Joan Josep que ens espera amb el cotxe, ens estalviarem uns 800 metres. Per abans hem de passar mol prop dels toros amb unes bones banyes, sort que ells son els que marxen espantats.
Hem fet mes de tretze quilòmetres, encara que al mapa hi figura 11.450, ja que està arranjat dels trossos inútils del track, però que hem fet en realitat. Hem estat 8 hores 35 minuts a la muntanya.
Un altre dia molt agradable per recordar (amb això ja està tot dit). Excursió que recomano a tothom que li agradi el port, però que estigui una mica en bona forma física.

Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.
0000000000000000000

dimarts, 23 de novembre de 2010

Un tomb per La Riba

Barraca de pedra seca - Font de Pasqual

El company Joan Josep i jo decidim, per avui, anar a fer un tomb per la Riba, una zona molt propera a casa però bastant oblidada per part nostra. Portem el cotxe fins al Cap de Riba, això vol dir que si fem el tomb previst, tindrem la pujada de les escales al final de l'excursió.
Sortim a un quart i mig de vuit, tot seguint el Gr., la nostra intenció era deixar-ho de seguida per agafar la carrerada que baixa des del Corral del Bresca, però el començament no està recuperat. Deixem la pista per visitar unes runes, una bassa abandonada i una cabana de pedra molt tapada per la vegetació. Poc després tornem a deixar la pista pel camí que van recuperar que va a sortir a la carrerada, que passa per tres noves barraques de pedra i surt al Corral del Bresca, totalment en runes. Des del seu davant surt un senderó que talla el camí que seguirem, però està totalment brut.
Agafem pista, bastant en desús, a l'esquerra, que va pujant fent esses i de forma suau. Hi han senderons que talla la pista, però estan massa bruts per agafar-los. La pista finalitza i segueix un camí vell, ben net i marcat, que es portarà al Portell de l'Alzina. Des d'aquí ens porta de seguida al Mas del Puig de Marc, tot passant pel pou, digne de visitar, i també pel costat d'una creu que indica on estan enterrades les cendres d'un difunt.
Des del costat de les runes el mas, anem a l'era, una era molt malmesa, però igual com el pou, s'ha de visitar. Allí aprofitem per esmorzar, junt a una de les parets, ben arraserats.
Sortim per la pista, fa bastant de vent i fred. Deixem el GR que se'n va cap a Gràcia i baixem tot deixant a l'esquerra el camí a que baixa a la carretera i cap el Brugent per Els Tres Pilars. Arribem a Castell d'en Dalmau, on contemplem les diverses vies d'escalada.
Baixem cap a la Font de Pasqual, deixant a la dreta el camí recuperat que enllaça al que puja al Portell de l'Alzina i que passa a tocar un altre barraca de pedra. Visitem l'entorn de la font i les runes del Mas de Pasqual.
Baixem cap la carretera, visitant primer el Campament Juvenil, que abans era de l'O.J.E.,i arribant al Refugi de Els Masets, on busquem el camí cap a La Riba per l'altre costat del riu, per on passava abans el Gr. Trobem el lloc on creuar, un indret molt bonic, on el camí segueix, al començament, pel damunt del rec d'aigua. Arribem a un maset abandonat i seguint el rec arribem a una pista, que ens porta a La Riba, tot creuant per un pont, el Brugent. Ara ja només toca pujar un munt d'escales fins a Cap de Riba.
Arribem al cotxe quan manquen cinc minuts per les dos del migdia, després de fer quasi tretze quilòmetres.
El dia ha estat molt maco, els paratges son molt bonics, hem trobat els camins que buscàvem, i em fet un tomb rodó molt maco.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
000000000000000

dilluns, 22 de novembre de 2010

Condenado por prevaricador el alcalde de Melón

Llegit a "El Pais" del 20 de novembre, (aquí).

"El alcalde de Melón (Ourense), Alberto Pardellas, del núcleo duro del baltarismo, prevaricó cuando autorizó la construcción de un polideportivo a 75 metros del monasterio cisterciense de Santa María con todos los informes técnicos municipales y de Urbanismo de la Xunta en contra. La Audiencia de Ourense, ante la que Pardellas declaró el pasado día 4, ha anulado la sentencia de Juzgado número 1 de lo Penal de Ourense, que lo había absuelto, y lo ha condenado a ocho años y seis meses de inhabilitación para el ejercicio de cargos públicos. No cabe recurso. ..."

Fins quan s'ha d'aguantar aquests fets amb l'agreujant que aquests individus son castigats com qui castiga a un nen dolent (castigat sense postre).
Fins que davant d'aquests fets, la justícia no castigui amb la demolició total de l'edifici, deixant el terreny tal i com estava, amb tot el cost a càrrec de l'alcalde (en aquest cas), i si no te prou diners ni propietats que el posin a la presó fins que es paguí l'últim euro, aquest país continuarà sent un país de pandereta.
La majoria de vegades no s'en enderroquen les construccions, i si s'arriba a fer-se, ho paga l'ajuntament, o sigui el condemnen a vuit anys sense exercir càrrec públic però el mal queda fet i en el seu cas el poble ho paga dues vegades amb els seus impostos.

divendres, 19 de novembre de 2010

Saltant de la Fou, des de Sant Martí de Tous

Castell de Sant Martí - Gorg de La Fou

Avui m'he decidit anar, sol, a Sant Martí de Tous, que segons unes ressenyes que vaig llegir hi ha un tomb maquet que passa per l'ermita de la Mare de Déu de Sentfores i pel Salt i el Gorg de La Fou.
Arribo a Sant Martí i aparco al costat de l'església i surto quan manquen cinc minuts de dos quarts de nou per la pista cap a Sentfores. Només sortir se m'ajunta un gos que m'acompanyarà un tros de trajecte.
Es passa a tocar Ca l'Abel, Sentfores de Baix, i l'altura de la Pedrera deixo la pista principal i de seguida la secundaria, arribant a l'ermita per un sender.
“Centre de devoció marià. L’actual edifici fou construït l’any 1656 per Joan Nasich, tot substituint un d’anterior datat ja el 1294. La seva planta és de creu llatina, amb dues capelles. Al creuer se situa el cambril, datat l’any 1777, on trobem l’actual imatge de la Mare de Déu amb el Nen, una reproducció neoromànica feta l’any 1954, que desconeixem si és una reproducció fidel a l’original i que va substituir l’original de fusta policromada, amb la Mare de Déu sedent amb el Nen Jesús, datada al segle XIII. L’original sembla que estava molt malmesa i que va ser traslladada a un taller de Vic, on es va efectuar la reproducció actual a partir de les restes autèntiques; malauradament, malgrat totes les afirmacions efectuades, no es troba dipositada al Museu Diocesà de Vic i, per tant, està avui en dia desapareguda.
És típic d'anar-hi el dilluns de Pasqua, tot recordant els antics i tradicionals aplecs. La gent es queda a dinar, s’hi ballen sardanes i es juga a bitlles.
Per visites cal trucar a la Rectoria de Sant Martí de Tous”
Sota l'ermita està la font, amb aigua molt bona i fresca.
Segueixo per pista, passant pel costat de Cat Peretó, agafant el camí que passa pel Bosc de Gramenet. Abans d'arribar a Can Vidal, el gos que m'acompanyava s'en va, comença a bordar com si seguis alguna presa. Deixo Can Vidal a la dreta, passant al costat de la font i la bassa. El camí ara baixa a creuar la Riera de la Fou, i després d'una pujada agafo un camí boscà que em porta, desviant-me uns pocs metres, a la Font de la Fou, sota un marge i que està seca, en canvi per la riera baixa aigua. El camí la creua i va seguint per l'altre costat de la riera. Passem a tocar la Cova del Diable, d'on s'explica la llegenda de la Cérvola Blanca, de seguida es troba la cruïlla al Gorg i Saltant de la Fou, lloc paradisíac, que en aquest moment només manca l'aigua, amb un fangar amb el que era el toll.
Tenia una descripció del mes de setembre del 2002 on parla que la Fou, “un petit llac sobre el qual es precipita una cascada d'aigua d'uns 20 metres d'altura”. Encara que sense aigua val molt la pena anar-hi. Les noves descripcions ja parlen que només baixa aigua quan plou.
Surto i em dirigeixo cap el Pla de l'Aubereda. Abans vaig a veure el gorg des de dalt dels espadats. L'Aubereda sembla ser una urbanització, com de tantes que hi sense els mínims serveis. Es veu separat el Mas de l'Aubereda i quasi a toca la Torres de l'Aubereda, un altre mas.
Al poc deixo el camí principal per un sender que he vist als mapes de l'Icc (topo i orto). El començament està molt be i estic content d'haver-ho agafat, camí ben marcat que va resseguint la Rassa del Torrent de l'Amo. De cop començo a trobar arbres caiguts, al començament els puc anar salvant però poc a poc es fa mes impossible, he de pujar pel bosc i avançar amb dificultat una bona estona. Al final puc baixar al camí encara que torno a avançar amb dificultat. Poc a poc es va netejant de pins i branques. Passo a tocar una barraca, enrunada, i arribo a la Riera de Tous a l'aiguabarreig amb el Torrent Cavaller, on tinc gran dificultat per creuar-ho, i per seguir per les parades de l'altre costat fins a trobar un camí que va fins la part alta de Sant Martí.
Dono un petit tomb pel poble i pel castell, el poc que es pot tombar. He arribat al cotxe a un quart de dues, després de fer tretze quilòmetres.
La primera part, fins poc després de passar Cal Peretó, es tot pista de cotxes, salvant el tros de l'ermita, encara que després ja entrem en pistes boscanes, camins i senders, complementat per la fou.
Per la carretera cap a Santa Coloma, abans de l'Hostal del Vent, veig les restes de un forn de calç, paro a veure'l i a fotografiar-ho, i ja cap a casa.

Per baixar el track, teclejar aquí . Per veure o baixar les fotografies, aquí.
0000000000000000

dimecres, 17 de novembre de 2010

Un tomb per Prades

Roca Foradada - Coves del Pere

Anem en Joan Josep i jo a donar un tomb per Prades, amb varies fites al pensament. Sortim a caminar quan passem cinc minuts de les vuit de matí. El dia està nuvolat i fa bastant de fred. Primer anem a visitar l'ermita de Sant Antoni i el seu entorn, un lloc bastant agradable amb font inclosa. Deixem el carrer cimentat, deixant-lo per visitar un roquer vermellós que segons ens sembla va servir de petita cantera. Després passem pel costat de les coves dels Capellans i de les Noies, i ja arribem al Llac de Prades, amb la seva font. Aprofitem per visitar la Foradada i tot el seu entorn, i com no podia faltar, el company puja tant a la foradada com a la part superior.
Seguim pujant pel Barranc de les Comes, on trobem una surgència a la nostra esquerra, d'on surt un tub de goma que va al pantà. Abans hem vist les restes d'un rec.
Creuem el barranc i pugem per el que era un sender, que puja fort; encara es veuen algunes del que eren les esses del camí. L'entorn es encisador, llàstima de la poca lluminositat i manca de sol del dia.
Sortim davant de l'ermita de Sant Roc i arribem a la porta de l'ermita de l'Abellera on esmorzem. El dia s'està tapant, encara mes si cal.
Sortim pel camí que passa per sota l'ermita i es dirigeix al Pla del Freixes. Trobem a ma esquerra el que sembla una surgència, i ens aturem a les runes del Mas del Teodoro, que te al seu davant un bon exemplar d'alzina, i busquem la font que marca el mapa. Suposem que aquest es el nom del maset, al tenir prop la font d'aquest nom, segons dades extretes de l'Icc. La font no la trobem, però a l'altre costat de la pista trobem un clot amb aigua, amb un munt de terra que sembla treta del clot, encara que bastant temps enllà, i mes avall del rec que fa l'aigua, un gran xepoller i el que sembla sigui restes d'un possible bassot. Deduïm que aquí van fer treballs per aprofitar l'aigua.
Sortim al coll del Serafí i ens dirigim als Plans. En un cruïlla ens trobem a un cotxe dels Mossos que estan buscant un 4x4, possiblement abandonat. Passem pel davant, visitant les runes del mas del Espasa, dirigint-nos cap el Coll del Dineral, passant pel costat d'una bassa i un bassot al seu costat.
Prop de la cruïlla del Mas de Gravat, trobem el pou de gel del Dineral, vull dir les restes, només queda en peu un tros de pared. Una vegada localitzat i visitat ens disposem a buscar el pou de gel del Celestino o del Sabucar. Hi han tres possibilitats, les coordenades del llibre de Ramon Amigó no es correspon de cap manera, una podria ser que al fer el tallafocs s'ho hagin carregat, un altre es la banda del Brugent, però després d'estar regirant trobem a un buscador de bolets (de Prades) que diu que no el coneix, hi això que demostra ser bon coneixedor de la zona, i la tercera estar sota del gran esbarzerar de la part de Poblet.
Ho deixem estar, i comença a ploviscar. Veiem el pou del Mas de l'Espasa i trobem en mig d'un altre esbarzerar, el que era la bassa. Ens dirigim cap la Roca del Grínjol. El temps està lleig, molt emboirat, molta humitat, bastant de fred i caient una mica d'aigua.
Pugem dalt de la Roca, al passar entre roques veiem forats a les parets de com si haguessin posat travesses per fer-ho una mica habitable. Dalt del roquer, hi ha indicis de haver fet sacrificis d'animals, amb una excavació en forma de safata i canalet de desguas.
Al sortir per anar a buscar el pou de gel de la Roca del Grínjol, donem dos tombs, no es veu res degut a la boira, però sortim a la pista per deixar-la al anar directament al pou, també queda molt poca cosa, a banda del forat, encara que es veu el començament de dos arcades, un tros a cada costat.
Sense mes anem a les Coves del Pere, a dinar. Les coves rodejades de construccions, de les que només queden les runes, es una gran balma, que en el llibre de Santasusagna i Iglésies diuen que dins rajaven dos petites fonts.
Sortim per la gran era i agafem la pista al Tossal de la Baltasana, per deixar-la per un sender a ma esquerra que baixa per un bosc molt bonic, magnificat pels colors de la tardor encara que atenuat per la boira.
Sortim al costat de la Bassa de la Font de la Salut i seguim fins a entrar a Prades pel camí vell de Montblanc, arribant a dos quarts de sis de la tarda, després de fer mes de dinou quilòmetres.
El dia ha estat profitós, hem aconseguit quasi totes les fites previstes, els paratges han estat meravellosos, encara que el temps no ha acompanyat (boires, petites pluges, fred, etc ...).
No poso el track ni els waypoints, qui vulgui alguna dada determinada que m'ho digui i jo li passaré.

Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí
000000000000000000000000

dimarts, 16 de novembre de 2010

Diferencies entre Finlandia i espanya per lluitar contra la corrupció

Traduït del blog de "LA SAGA DE DASHIELL":

"Així lluita Finlàndia contra la corrupció (i no ho fa Espanya)
Finlàndia ha estat reconeguda internacionalment com la nació menys corrupta del planeta, una part d'aquest assoliment recau en l'estricta moralitat imperant al país, malgrat això, i per facilitar la transparència, també compta amb un conjunt de principis enfocats a evitar l'abús de poder i que són insòlits en la cultura espanyola. Aquesta és la manera amb la qual Finlàndia lluita contra la corrupció:
PRIMER: A Finlàndia qualsevol compra que realitzin les Administracions Públiques, des d'un edifici fins a un bolígraf, ha d'estar executada a preus de mercat i incloure, necessàriament, tres ofertes de proveïdors diferents, per poder triar la més baixa. No és legal, admissible ni justificable el pagament de 100 euros per un cartutx d'impressora o de 1000 per una cadira encara que les factures siguin correctes. Exemples tots dos esdevinguts a Espanya i que la justícia no va poder castigar.
SEGON: Principi de transparència total de les Administracions públiques. Qualsevol decisió presa per un funcionari públic dins de l'acompliment de la seva professió (excepte les relacionades amb la seguretat) pot ser coneguda per la resta de ciutadans. Ningú pot negar-se a satisfer les necessitats d'informació no solament dels periodistes sinó dels votants. A causa d'això actuacions contra aquesta norma (com aquesta: http://www.elconfidencial.com/espana/camps-urdangarin-noos-juegos-valencia-20101104-71232.html) són no solament contràries a l'ètica sinó il·legals.
TERCER: Principi de transparència total en els comptes dels ciutadans. Els finesos poden saber quins són els ingressos declarats de tots els residents al país, ja es tracti d'una persona que cobri la desocupació, de l'artista de major èxit de la nació o del CEO de Nokia.
L'equivalent peninsular permetria conèixer els comptes no solament empresarials sinó personals d'Emilio Botí, Arturo Pérez Reverte, Felipe González, José María Aznar, Adolfo Domínguez o cadascun dels veïns de Madrid.
QUART: Absència d'alcaldes: El govern dels municipis a Finlàndia recau en "City managers", és a dir, en funcionaris públics amb experiència en l'administració d'entitats d'aquesta índole. Així doncs el ciutadà pot distingir amb claredat que la persona al comandament és algú supeditat als votants i que pot ser acomiadat o reemplaçat pel Consell municipal (l'òrgan triat en les urnes i que ostenta la sobirania popular). Hèlsinki és l'excepció a aquest model.
CINQUÈ: Absència de càrrecs de designació política: A Finlàndia els secretaris d'Estat són funcionaris de carrera que aconsegueixen el lloc superant proves objectives en lloc de per designació partitocràtica. En 2005 es realitza una remodelació del sistema per permetre a les organitzacions polítiques el poder triar als Secretaris d'Estat, així i tot molts d'ells segueixen sent en l'actualitat treballadors públics ascendits per mèrits propis.
SISÈ: Estructura de poder col·legiada: La corrupció s'estén amb major facilitat quan el poder es concentra solament en un individu, és per això que a Finlàndia es promou la presa de decisions mitjançant el debat i el consens. Igual que l'òrgan polític principal de les ciutats és l'Assemblea popular (l'alcalde solament és un treballador públic) el Consell de ministres té major capacitat de poder que el President de la República.
SETÈ: Principi d'accés lliure al poder. La possibilitat de convertir-se en un membre d'alt rang de l'administració i els ministeris finesos no recau en una elit intel·lectual formada en Institucions d'ensenyament concretes (com a França) tampoc en persones que puguin atreure la inversió de diferents empreses per sufragar les seves campanyes (exemple d'Estats Units) o en ciutadans adscrits a organitzacions polítiques que ascendeixen pels mèrits interns dins del seu partit (cas espanyol). A Finlàndia els llocs són coberts per funcionaris públics (seguint un barem meritocràtic) i la carrera del qual està oberta a tots els finesos. El país evita, per tant, haver d'acudir a un model com el d'Espanya on els càrrecs de lliure designació del govern (triats ideològicament) reben 200.488 euros anuals i es multipliquen de manera fosca per totes les administracions.
VUITÈ: Principi de proporcionalitat en el càstig. La quantia de les multes per violar les normes sol ser proporcional als ingressos dels individus i les empreses. En 2001 Anssi Vanjoki, alt executiu de Nokia, va ser considerat culpable de conducció temerària per trencar els límits de velocitat als comandaments del seu Harley Davidson imposant-se-li per això una multa per l'equivalent a 104.000 dòlars de l'època. Aquest principi de proporcionalitat en el càstig, al costat de la marca social que porta l'estar embolicat en un cas de corrupció, actua de forma extremadament dissuasòria davant possibles temptacions per creuar el límit de la legalitat".

Puc estar d'acord que la cultura, educació i forma de ser de les persones dels països nòrdics i els dels mediterranis son molt diferents, i que aquestes mesures, a espanya, no serien acceptades pels que realment tenen el poder i en gran mesura per la població en general, però només que s'anessin introduint poc a poc i, està clar, fer-les complir, es donaria un pas de gegant per acabar amb tots els politicastres ineptes i corruptes que tenim, que només saben omplir-se la boca de paraules buides i de mirar el seu benestar i no el del poble.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Mas de Motarro, Montalt, Salt d'en Sanxo, Coll de la Mina

Mas del Motarro i Contraforts de Portadeix (en mig Montalt, punta nord)

Avui he portat als ex-companys de feina a donar un tomb pel Montalt, seguint la que vaig fer el dia 15 d'octubre (aquí), per a l'inrevés. Aquell dia vaig anar a lligar-la per no tenir problemes avui.
Ens trobem la Conxita i en Rafael, la Dolors i en Josep Maria, la Magda, en Ventura i l'Enric, la Marga i en Jaume, la Rosa Maria, el Santiago i el fill (perdó però no me'n recordo del nom), Josep Maria i jo, a la cruïlla de la carretera del Coll de Fatges a Pratdip, amb la pista, i tots els cotxes en filera ens anem fins passats uns dos-cents metres del Mas de Motarro on aparquem en una bona esplanada.
Sortim a peu quan passem cinc minuts de tres quarts de nou, en direcció al mas, tot passant entre mig de la font i la bassa. Quan estem a tocar el Mas, pugem pel roquer de la dreta, tot seguint unes marques blaves, creuem la pista, on podríem seguir per la mateixa pista però jo prefereixo seguir pel camí vell. Quan la pista tomba i es dirigeix cap els ventiladors i el nostre camí es dirigeix cap el Collet del Montalt, agafem la pista, passem per sota els dos ventiladors que estan aturats, i seguim la carena de la Serra del Coscoll. Agafem un sender molt poc marcat, tant l'entrada com el recorregut (sort que vaig posar una fita a l'entrada) que en pocs metres ens baixa a una pista, que es el camí de Llaberia; el seguim a l'esquerra fins el Collet de la Mafla. Des d'aquí ens dirigim al corral del mateix nom, encara que abans passem a tocar les restes d'un pou, una bassa i els companys trobem quatre rovellons.
A l'era del Corral de la Mafla es on tenia pensat parar a esmorzar, però la majoria diu de continuar una mica mes. Des d'aquí ens dirigim al Collet del Montalt, travessant dos branques de la part alta del Barranc de la Mafla.
Al collet parem a esmorzar, on com sempre en Josep Maria i la Dolors porten vi, cafè i gotes. Des d'aquí ens dirigim al cim, per les Solsides. Al cim fem les fotos de rigor, contemplen el paisatge i ja baixem per la banda sud-est. Al pas entre roques, quan el camí decanta a la dreta ens trobem dos motoristes que estan pujant, es veu que les lleis només les compleixen els ximples.
Arribem al camí de Llaberia, després de passar per dos trossos molt tapats, un per la vegetació que ha crescut molt i l'altre per una alzina i dos grans branques de pi caiguts per les nevades de l'hivern passat.
Des del camí de Llaberia agafem el sender que ens porta al Salt d'en Sanxo, el segon punt del dia (el primer era el cim), o admiren l'entorn; alguns queden una mica bocabadats, a mi també m'agrada molt, però es que estat varies vegades en poc de temps. Sortim creuant el barranquet i tornem a sortir al camí de Llaberia per pujar fins el coll de la Mina, admirant durant la pujada, els contraforts del Portadeix. Al coll trobem el Pr,, que a l'altura del Toll de la Mina deixa la pista per agafar un camí que ens porta fins la font d'en Sanxo i la part alta del salt, primer en forta pujada per suavitzar-se i planejar després.
Pugem al Mas de Santiago Borrassó on admirem la figuera de la seva entrada, arbre que ja ha perdut quasi tota la fulla. Ja només queda seguir per pista, primera boscana (passant a tocar el Toll del Cantina) i després lletja i polsegosa, i arribar als cotxes. Passen cinc minuts d'un quart de dues i hem fet nou quilòmetres sis-cents.
Des d'aquí ja anem cap el dinar qu'el tenim reservat al restaurant de La Cuina d'en Carlos, a l'ermita de Santa Marina de Pratdip, lloc on trobem la Maria Gracia i la Maite. El dinar ha estat abundant i bo, amb uns entrants de amanides, entremesos, palets de pa amb formatge de cabra i escalivada amb anxoves, tot allò d'entrant i en quantitat, després ha seguit el que havia triat cada u, entre civet de porc senglar, peus de porc (també anomenat mans de conseller), esquena de xai o llobarro al forn, per acabar amb postres a triar entre mousse de xocolata o crema catalana, amb vi, gasosa, aigua, cafès (o similars) i per rematar-ho xopet d'herbes.
Però la part principal de la sortida d'avui, com totes les que anem fent, no massa sovint segons qui, es el companyerisme i el bon humor durant tota l'excursió amb el remat final a l'hora de dinar, que hi ha moments que em dona l'impressió de no poder continuar menjant pel mal que em fa la panxa de tant riure, però estar clar que nosaltres tenim una “mestra de cerimònies” que a molts llocs pagarien per tenir una persona com ella.
Res mes, fins a la pròxima, que a veure si es al mes que ve per celebrar anticipadament el nadal, fum, fum, fum.

Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.
0000000000000000000

dissabte, 13 de novembre de 2010

Els deus

Ja podem cridar als deus, però aquests mai apareixen ni apareixeran, ja què són producte de la ment humana.

dimarts, 9 de novembre de 2010

La Vilella Baixa, Pont de Cavaloca, Coll de Cantacorbs, Cabacés, La Vilella Baixa

Pont romànic i La Vilella Baixa

Per avui he quedat amb l'Albert Vinaixa a fer l'excursió núm.20 del llibre “Serra del Montsant”, de'n Jaume Mas, llibre que recomano a tothom que vulgui endinsar-se per aquesta serra. Tot es degut que aquest diumenge ha de portar a un grup a fer dita excursió i no voldria perdre's.
Arribem a la Vilella, entrem per la segona entrada i aparquem al costat de la parada del bus, a la part alta del poble, a l'altre costat del Riuet d'Escaladei. Comencem a caminar quan manca mig quart per les nou del matí, en direcció contraria d'on em vingut i anem a buscar la plaça de la Casa de la Vila i de l'església, per seguir pel carrer Major i sortim pel pont medieval, per agafar la pista a ma dreta.
Sortim a la carretera i deixem a la dreta el camí al Grau dels Bous, i que també podria enllaçar amb el nostre, però seguim la descripció. Deixem la carretera per una pista i al deixar-la i creuar una parada d'olivers, trobem a ma dreta el camí que hem deixat abans, i que pel veiem està net i arranjat.
Seguim pel que es el camí vell de La Vilella a Cabacés. Després de deixar un camí que puja pel Grau de l'Empedrat a la barraca del Creuetes i als Montalts, baixem cap el pont de Cavaloca, pont medieval, que creua el barranc del mateix nom. El camí puja fent revolts, deixant a la dreta l'aljub de la Solaneta, que nosaltres anem a visitar.
Al creuar la pista que ve de la carretera i va al Mas Roger, decidim anar a visitar el mas, son tres kilòmetres i mig, anar i tornar. El mas està com sempre, abandonat, però encara es conserva. Hi ha un grup del parc treballant, segons ens diuen estan fent un colomar.
Tornem al punt on hem deixat el camí vell a Cabacés, per seguir-ho. Al principi puja de fort i ens fa suar de valent, encara conserva trossos dels revolts, encara que en molts trossos el camí puja els marges, senyal que el vell està perdut, després i durant un bon tros planeja.
Arribem al Coll de Cantacorbs on per primera vegada notem que el vent bufa fort. Deixem un sender que puja al cim del Cantacorbs i baixem cap a Cabacés, i de seguida quedem a resguard del vent.
Abans d'entrar a Cabacés seguim per l'esquerra, a buscar el camí vell cap La Figuera. En general va bastant planer fins que arriba a un collet i comença a baixar fort per un camí completament atorrentat, fins un mas abandonat. Segueix pista fins un altre mas, aquest en runes, i sortim a la carretera. Ara ens toca dos kilòmetres i mig per ella, encara que nosaltres fem una marrada per què ens despisten els senyals del gr.
Després de deixar a baix la presa sobre el Riu Montsant, que quasi no porta aigua pel que el pantà està completament sec, i passar
per dins el túnel, baixem a ma dreta per una pista, per seguir un camí paral·lel al riu. Deixem a l'esquerra una bassa bastant gran totalment abandonada, passem per unes vinyes una mica carregades, però també abandonades, deixem a la dreta un camí que puja a la Figuera i sortim a la carretera al lloc per on hem vingut, i en comptes de repetir, seguim per la carretera fins el poble. A molta part dels dos kilòmetres de carretera no hi ha vorera, pel que el caminar per ella fa una mica de respecte.
Arribem al cotxe a dos quarts i mig de quatre, després de fer quasi dinou kilòmetres
El dia ens ha acompanyat, fort vent només al creuar el Coll de Cantacorbs, l'anada ha estat pel camí vell a Cabacés, molt ben arranjat, però la tornada no ha estat tan bonica, a més ha estat pesada per tot el tros de carretera. He tornat a visitar Mas Roger, lloc que val la pena, però que em penso que durara poc de temps.

Per baixar el track, teclejar aqui. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
000000000000000

divendres, 5 de novembre de 2010

Dedicat als que creuen en les guerres santes

Escoltat en una pel·lícula, actual, de romans, i ho dedico als quals encara, a la nostra era, creuen en les guerres santes.

"En el caos de la batalla, quan la terra sota els nostres peus és un llot liquid de la nostra sang, vòmit, femta i les entranyes tant d'amics com d'enemics, és fàcil invocar als déus perquè ens salvin, però són els homes els que lluiten i soldats els que moren. Els déus mai s'impliquen."


dijous, 4 de novembre de 2010

Un tomb per Alforja

Nevera del Metge - Creu de Formatge

Per avui he quedat amb en Joan Josep per donar un tomb per l'entorn del seu poble, Alforja. Arribo al poble, aparco el cotxe i al poc arriba el company. Comencem a caminar a les vuit en punt, des de la rotonda d'entrada al poble. Avui no explicaré els tombs amb exactitud, ja que hi han llocs que no puc donar la situació exacte per diversos motius, si algú està interessat en un punt concret que es posi contacte i veurem el que es pot fer.
Primer, el company, em porta a donar un tomb pel poble, que encara que està molt prop de Reus no l'havia visitat mai, que me'n recordi. Passem pel davant d'un dels portals, l'Ajuntament, l'església, una de les fonts, les Eres (de les que encara s'aprecien dos de les tres que hi havia) i ja sortim del poble. Primer anem a veure la Nevera del Metge, un dels pous de glaç del poble, per això passem uns pocs metres pel camí de la Pedregosa, totalment perdut malgrat que era un camí empedrat, es un dels típics camins oblidats completament, segurament degut que ja ningú passa per anar als seus conreus, al haver construït pistes rurals per a tal fi.
Després, i per pista anem fins a l'ermita de Sant Antoni, en un entorn agradable amb font d'aigua bona i fresca. Seguim pel camí de les Obagues per anar a veure l'Alzina del Mas Pahí, magnífic exemplar. Per un camí que està sent recuperat pel Joan Josep, excepte l'últim tros que hem de passar al dret, arribem a una pista i d'allí a visitar el Castanyer de Sofia, arbre que ben be podria considerar-se monumental si fos de fàcil accés, està situat en un lloc tot tapat per la vegetació, encara que es pot apreciar la seva opulència, encara que té una gran branca trencada, segurament degut a les nevades de l'hivern passat.
Ens dirigim fins el Coll del Mort, lloc on esmorzem una mica després de buscar un raser, ja que bufa una mica de vent. Aquí estudiem les diferents opcions que tenim per completar el dia, decidint pujar al Puig de n'Eres; per això agafem un sender que puja de valent en direcció sud-oest, fins arribar a la vessant del Barranc de les Valls, on per camí mes o menys carener pugem fins el cim, que es la punt culminant de la Serra del Regalat. Abans d'arribar podem adonar-nos d'un gran marge que hi ha a la carena, que devia servir per fer partició o per que el bestiar no traspassés de vessant, el que si que encara que molt deteriorat un s'adona de la gran obra que es va fer.
Per baixar agafem una bona tartera, que encara que mes curta, me'n recorda les tarteres pirenaiques, on s'ha de baixar poc a poc i deixant-se anar una mica. Al peu de la tartera s'ha de seguir per unes traces que no arribem a ser sender, però de bon seguir, que per cert també baixa bastant fort, fins arribar a la pista, que es camí a Puigcerver. La seguim a l'esquerra per veure l'Alzina de la Creu, i la Creu del Formatge.
Aquesta pista es la que seguien el peregrins que anaven des d'Alforja fins l'ermita de Puigcerver, i com des del poble pujava fort i des d'aquí ja es suavitzava, a la Creu del Formatge es on s'agrupaven per seguir tot junts.
Retrocedim per la pista en direcció cap Alforja, passem per la Capelleta, una petita capella que pel que sembla la van posar per que pujant del poble es el primer lloc on es veu l'ermita.
Arribem a la Riera d'Alforja i pel camí paral·lel entrem a Alforja pel costat de la Creu de Terme i creuant la barrancada que ve de la pedrera de la carretera al Coll d'Alforja.
Arribem al cotxe a dos quarts i mig de dues, després de fer 12,600 quilòmetres.
Ha estat un dia molt maco, en una zona propera a Reus, amb visita a un pou de glaç, un cim, tres arbres que podrien ser considerats mig monumentals, amb uns paratges amb colorits molt bonic de tardor, a més de visita turística al poble.
Moltes de les explicacions que he posat aquí son del company Joan Josep.

Per veure o baixar les fotografies teclejar aquí.
0000000

dimecres, 3 de novembre de 2010

Reflexions sobre Catalunya (1)

Al blog de l'Antonio Mora on parla d'una ermita de La Selva i explica el significat de la paraula “cleda” : “tanca mòbil de fusta feta amb llistons o bastons que es col·loca en el portal d’un corral o d’una pleta”, finalitza l'escrit amb aquesta reflexió que trobo molt adient:

“Hem pogut veure poques cledes – si no hi ha humans – no hi ha bestiar que pasturi. Uns i altres, homes i besties, han estat foragitats per l’anomenat ‘progrés’.
Ara quan Catalunya arriba quasi al 25% de la seva població en el llindar de la misèria, sembla el moment adequat per replantejar-s’ho tot; o encara no ?
Des de dalt de la muntanya, Sant Miquel, l’Arcàngel que ajuda als viatgers, continua esperant el retorn d’aquells que marxaren enganyats pel miratge del creixement infinit”.

Encara que en un moment determinat anomena una muntanya en concret, es refereix a tot el territori del nostre país: CATALUNYA.

dilluns, 1 de novembre de 2010

La Tossa de Tivissa per la Serra la Llena

Camí dels Arriers i La Tossa, de Tivissa

Per avui he decidit anar a fer una matinal, però aquesta vegada m'he assegurat de fer un tomb que em permeti anar a dinar a casa, i no que em passi com el dia de Llaberia. Per això he triat una excursió publicada en el blog de'n Josè Luis Ordovàs, exactament la que es diu “Tivissa. La Tossa por la Llena".
Arribo a Tivissa, aparco el cotxe molt prop del parc de bombers i surto quan pasem cinc minuts d'un quart de vuit del matí (avui em permeto sortir més aviat mercès al canvi d'horari). Vaig a buscar el camí dels Arriers, que pel que he llegit era el camí que comunicava el poble amb els masos de la muntanya. El camí està molt ben arranjat, es bonic veure que hi ha algú que es preocupa de cuidar els camins i lloc antics.
Deixo a la dreta el sender a la ferrata del Tormo de la Margarida, passo el Collet del Tormo,on s'aprecia el sender que ve per la cresta, a l'esquerra es veu una "M" gravada a la roca, a la roca del Migdia. Hi ha un panell on explica que un funcionari de ses illes, de nom Mercadal, anava gravant la seva inicial a les muntanyes del poble.
Passo quasi a tocar les Coves de la Llena, cavitats a la roca, plena de forats on nien molts ocells. Segueixo el camí, es agradable, va pujant sinuosament, molt ben empedrat fins arribar al Coll de la Llena. Aquí arriba una pista que agafo a ma esquerra fins el Collet de la Llena, abans passo per un cartell on explica que hi ha una creu gravada a la roca que marca el lloc on va morir una persona congelada pel fred, jo no ho vaig saber veure.
Des del collet pujo per la Drecera d'en Benet, en principi va pujant suaument per terreny rocós, al arribar al veïnatge del Barranc de la Fotx, el camí gira a la dreta amb forta pujada, es deixa a l'esquerra una petita balma obrada i per una canal rocosa s'arriba al Portell de la Llena. Des d'aquí per carena, avui el vent bufa una mica fort i fa difícil el caminar, s'arriba al vèrtex geodèsic de la Tossa. Temps just de fer unes fotografies i contemplar una mica el paisatge (que per cert val la pena) i sortir rapit a buscar alguna zona mes abrigada del vent.
Fàcilment trobo el Portell del Monegret, i el camí de baixada, camí per un bosc d'alzines, a estones amb forta baixada, arranjat i netejat de fa poc, aprofito per posar alguna fita de mes als punts que no hi ha i crec que pot haver una mica de dubte.
Abans d'arribar a la pista que ve de del Camí de la Llena, passo al costat de les runes d'un mas, amb el seu pou i la seva era al costat del que devia ser, segurament, el graner. Al davant hi ha uns grans marges que ja es comencen a desmuntar. Després, a la pista pujo unes parades a veure les restes d'un maset i de seguida agafo una pista a la dreta, es la continuació del camí dels Arriers. El deixo per agafar el camí de Sant Blai, passant pel costat de les runes d'un corral bastant gran.
Des de la font de Sant Blai, amb aigua abundant, pujo fins l'ermita i la seva creu, busco un raser per aprofitar per esmorzar. A l'ermita he pujat per la pista, excepte l'últim tros que ho he fet per les escales, però al baixar ho faig pel camí vell, l'entrada està destrossada al eixamplar la pista cimentada i després del retomb, quan ja va paral·lel al barranc, entre brut i ple de pedres caigudes per les obres de la pista, està bastant impracticable. El camí torna a sortir a la pista, i segueixo avall, passant per El Salt, pel costat de la Cresta del Ventall i deixant la pista, per agafar el camí del Gr, que encara conserva trossos empedrats.
Ja arribo a Tivissa quan manquen cinc minuts per les dotze del migdia, després de fer quasi vuit quilòmetres i mig.
El recorregut ha estat molt maco, llàstima del dia ventós i nuvolós i els camins molt ben arranjats.
No he pujat el track a wikiloc, per què es exacte al que ja està pujat, excepte la pujada a l'ermita.

Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí
00000000000000