"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dissabte, 12 d’agost de 2017

La universitat espanyola millor valorada al mon ocupa el lloc 239 de 500 del ranking mundial


La universitat espanyola millor valorada al mon ocupa el lloc 239 de 500 del ranking mundial - EcoDiario.es

"La primera institució acadèmica espanyola, la Universitat Pompeu Fabra, figura al lloc 239 de l'anàl·lisis.
Entre els 500 primers llocs d'universitats del món figuren un total d'11 centres espanyols. A més de la Pompeu Fabra, el rànquing inclou a la Universitat de Barcelona, en el lloc 261; la Universidad de Granada, en el 268; la Universitat Autònoma de Barcelona, 302; la Universidad Autónoma de Madrid, 303; la Universidad Complutense de Madrid, al lloc 313; la Universidad de Santiago de Compostela, 382; la Universidad Politécnica de Valencia, 448; la Universidad Jaime I, 463; la Universidad del País Vasco, 492 i la Universidad de Valencia, que ocupa el lloc 495".

A més d'estar totes en llocs que demostra que les polítiques educatives d'aquest país no funcionen (com pot funcionar la educació d'un país si s'han fet tres plans d'estudis diferents en tres anys consecutius?) i encara que no sigui motiu d'orgull, entre les tres primeres del país i han dos de catalanes, la primera i la tercera.
Tot això demostra l'interès dels nostres impresentables governants que no els interessa un poble culte, més aviat inculte per poder-lo manejar millor. I ves per on el que amb tots els entrebancs que tenen la joventut que aconsegueix sortint-se força be, o es familiar directe o amic de la classe dirigent o ha d'emigrar a guanyar-se el pa a paisos menys podrits que el nostre.



======================



divendres, 11 d’agost de 2017

Des del meu més profund menyspreu, Ramón Cotarelo



Ramón Cotarelo García (Madrid, 1943) és un politòleg espanyol, catedràtic emèrit de Ciència Política i de l'Administració de la Universitat Nacional d'Educació a Distància,[1] de la qual va ser vicerector entre 1984 i 1988, publicista, escriptor i traductor. 
Cada dia escriu un o més articles al seu blog, i la majoria son una delícia llegir-ho. El d'avui ho transcric a continuació, en l'idioma original.

"(Me dicen que este artículo de Palinuro, publicado el 4 de febrero de 2016, hace año y medio, está haciéndose viral en Twitter, aunque no siempre figura el nombre del autor. No por hacerlo constar -que, en el fondo, tanto me da- sino por facilitar su correcta difusión, lo reproduzco aquí. El contexto: tras las elecciones de diciembre de 2015, Rajoy, sin mayoría absoluta, no formó gobierno; dejó paso a Pedro Sánchez, quien no pudo ser investido por el voto contrario del PP y Podemos juntos en lo que quizá sea la decisión más estúpida de la formación morada; y ha tenido muchas. La decisión que obligó a las elecciones de julio de 2016 que nos han traído a la infumable actual en la que el país está gobernado por gente indescriptible que ya no da ni vergüenza)
Parece que, por fin, se van ustedes. Usted, aferrado a la poltrona como una garrapata, resistiéndose con todas sus fuerzas y dispuesto a que el país se hunda antes que abandonar su puesto en La Moncloa, en el que no ha hecho usted más que daño a la inmensa mayoría de los españoles. Mentiroso, altivo, autoritario y servil con los de arriba, presunto corrupto y amparador de corruptos y ladrones, falso, inculto, vulgar y pretencioso, realmente es usted una vergüenza para cualquier país civilizado. Y la banda de ladrones a la que llama usted partido, cortada a su imagen y semejanza. O al revés, tanto da.
No han dejado ustedes un euro público sin metérselo en el bolsillo; han robado en prácticamente todos los cargos públicos que han ejercido. No hay más que ver Valencia. Han malversado, despilfarrado o simplemente trincado en todas las actividades de la administración pública, en las adjudicaciones, licitaciones, contratas, concesiones y subvenciones. Se han apropiado dineros públicos de todas partes, desde las instituciones más solemnes a los colegios de niños y los programas de solidaridad internacional, desde las dotaciones de infraestructuras hasta las contratas de suministros a los hospitales. No es que carezcan ustedes del mínimo sentido de la ley moral kantiana; es que son ustedes una banda de granujas.
Constituyó usted desde el pincipio un gobierno de analfabetos, imbéciles, psicópatas, corruptos, meapilas, cínicos sin escrúpulos, ultrarreaccionarios, aprovechados e inútiles, todos, claro está, muy atentos a lo que pudieran afanar y cómo podían amargar la vida a la gente despojándola de todo. Han provocado ustedes una involución democrática única, según sus cánones neofranquistas. Han reprimido los derechos y libertades, suprimido la democracia en los espacios públicos. Han esclavizado a los trabajadores, empobrecido a la gente y obligádola a emigrar,  aumentado la cantidad de parados sin prestación, robado a los pensionistas, privado de ayudas a los dependientes y esquilmado el erario
Han corrompido el Estado de abajo arriba, han llenado la administración de funcionarios venales, parientes, enchufados, deudos, allegados o simples pelotas; han destruido la objetividad de los medios de comunicación públicos, empleados sistemáticamente como aparatos de agit/prop, de ese fascismo "amable" y sonriente que los caracteriza y que llaman ustedes "liberalismo"; tienen periodistas-provocadores directamente a sueldo de ls grandes empresas como el Corte Inglés (y a saber cuántas más), engañando a toda la ciudadanía, verdaderos esbirros como la colección de sinvergüenzas que según parece han cobrado sobresueldos o han estafado en Valencia, Galicia, Madrid, etc.
Y han destruido ustedes el país por su infinita codicia, mezclada con su incompetencia e irreductible estupidez. Los catalanes se van y hacen bien porque nadie con un ápice de dignidad puede soportar estar gobernado por un hatajo de sinvergüenzas, corruptos y ladrones.
Un desastre que durará muchos, muchos años y el principal responsable es usted, el de los sobresueldos. Váyanse ya rodeados todos del oprobio, el ludibrio y el desprecio de sus conciudadanos. Pasen antes por caja, devuelvan lo afanado y preséntense al juez."



OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO


dijous, 10 d’agost de 2017

El triomf dels mediocres


Copio a qui un text que segons sembla atribueixen a Borges i després de mirar per "inet" encara no ho tinc clar que sigui escrit per ell, o copiat. De tomes formes i encara que es una mica vell, té tota la actualitat, potser en aquests moments es queda curt. Ho copio en l'idioma original:

“Quienes me conocen saben de mis credos e idearios. Por encima de éstos, creo que ha llegado la hora de ser sincero. Es, de todo punto, necesario hacer un profundo y sincero ejercicio de autocrítica, tomando, sin que sirva de precedente, la seriedad por bandera.
Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes, con una huelga general, o echándonos a la calle para protestar los unos contra los otros.
Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo. 
Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel.
Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre.
Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente.
Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan, alguien cuya carrera política o profesional desconocemos por completo, si es que la hay. Tan solo porque son de los nuestros.
Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre, reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.
– Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura.
– Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un solo presidente que hablara inglés o tuviera unos mínimos conocimientos sobre política internacional.
– Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir, incluso, a las asociaciones de víctimas del terrorismo.
– Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo tres veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado.
– Mediocre es un país que tiene dos universidades entre las 10 más antiguas de Europa, pero, sin embargo, no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.
– Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro, que sin embargo, encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas.
– Mediocre es un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada –cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada.
– Mediocre es un país en cuyas instituciones públicas se encuentran dirigentes políticos que, en un 48 % de los casos, jamás ejercieron sus respectivas profesiones, pero que encontraron en la Política el más relevante modo de vida.
– Es Mediocre un país que ha hecho de la mediocridad la gran aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, por políticos que insultan sin aportar una idea, por jefes que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se esfuerza.
– Mediocre es un país que ha permitido, fomentado y celebrado el triunfo de los mediocres, arrinconando la excelencia hasta dejarle dos opciones: marcharse o dejarse engullir por la imparable marea gris de la mediocridad.
– Es Mediocre un país, a qué negarlo, que, para lucir sin complejos su enseña nacional, necesita la motivación de algún éxito deportivo".



ooooooooooooooooooooooooooooooooo




dilluns, 26 de juny de 2017

Declaracions de Paulo Rangel



“Els portuguesos estimem molt els espanyols, volem tenir les millors relacions amb ells, ens encanten les seves ciutats, la seva llengua i cultura, però no volem tornar a compartir estat amb els castellans. De cap de les maneres”.
Declaracions de Paulo Rangel, vicepresident del grup parlamentari del Partit Popular Europeu.

Es deu referir a conquesa i saqueig?... potser.

000000000000000000




dissabte, 24 de juny de 2017

Balls to the wall


Cançó del grup "Accept" de començament dels anys 80 i que té complerta actualitat. Sembla mentida el que hem tornat a retrocedir en drets humans, quan semblava que havíem aconseguit millorar. Però el més trist del cas es que no es donarà el cas del que diu la cançó ja que "Sheep are not pacifists are coward"




Letra original
Balls to the wall
Too many slaves in this world
die by torture and pain
Too many people do not see
They're killing themselves - going insane
Too many people do not know
Bondage is over the human race
They believe slaves always lose
And this fear keeps them down
Watch the damned (God bless ya)
They're gonna break their chains
You can't stop them (God bless ya)
They're coming to get you and then
You'll get your balls to the wall, man
Balls to the wall
You'll get your balls to the wall, man
Balls to the wall - balls to the wall
You may screw their brains
You may sacrifice them, too
You may mortify their flesh
You may rape them all
One day the tortured stand up
And revolt against the evil
They make you drink you blood
And tear yourself to pieces
You better watch the damned (God bless ya)
They're gonna break their chains
You can't stop them (God bless ya)
They're coming to get you and then
You'll get your balls to the wall, man
Balls to the wall
You'll get your balls to the wall, man
Balls to the wall - balls to the wall
Come on man, let's stand up all over the world
Let's plug a bomb in everyone's arse
If they don't keep us alive - we're gonna fight for the right
Build a wall with the bodies of the dead - and you're saved
Make the world scared - come on, show me the sign of victory
Sign of victory - sign of victory
You better watch the damned (God bless ya)
They're gonna break their chains
You can't stop them (God bless ya)
They're coming to get you and then
You'll get your balls to the wall, man
Balls to the wall
You'll get your balls to the wall, man
Balls to the wall

Letra traducida
LAS PELOTAS CONTRA LA PARED
Demasiados esclavos en este mundo mueren por la tortura y el dolor. Demasiada gente no ve que se están matando a sí mismos, volviéndose locos.
Demasiada gente no ve que la raza humana tiene los ojos vendados. Creen que los esclavos pierden siempre y ese miedo los mantiene quietos.
Mira a los condenados (¡Dios os bendiga!)
Van a romper sus cadenas (¡Hey!)
No puedes pararlos (¡Dios os bendiga!)
Vienen por ti, y cuando lleguen tendrás que poner tus pelotas contra la pared, hombre. Tendras que poner tus pelotas contra la pared, hombre, tus pelotas contra la pared, ¡tus pelotas contra la pared!
Podrás exprimir sus cerebros, podrás sacrificarlos también, podrás mortificar su carne, podrás violarlos a todos.
Un día los torturados se alzarán y se sublevarán contra el mal. Te obligarán a beber tu propia sangre y a sacarte la piel a tiras.
Más te vale mirar a los condenados (¡Dios os bendiga!)
Van a romper sus cadenas (¡Hey!)
No, no puedes pararlos (¡Dios os bendiga!)
Vienen por ti, y cuando lleguen tendrás que poner tus pelotas contra la pared, hombre. Tendras que poner tus pelotas contra la pared, hombre, tus pelotas contra la pared, ¡tus pelotas contra la pared!
Venga, tíos, alcémonos por todo el mundo. Pongamos una bomba en cada culo. Si no nos dejan vivos, vamos a pelear por ese derecho.
Construid un muro con los cuerpos de los muertos y estaréis a salvo. Acojonad al mundo, venga, mostradme el signo de la victoria. Signo de la victoria, signo de la victoria.
Más te vale mirar a los condenados (¡Dios os bendiga!)
Van a romper sus cadenas (¡Hey!)
No, no puedes pararlos (¡Dios os bendiga!)
Vienen por ti, y cuando lleguen tendrás que poner tus pelotas contra la pared, hombre. Tendras que poner tus pelotas contra la pared, hombre, tus pelotas contra la pared, ¡tus pelotas contra la pared!


dimarts, 20 de juny de 2017

Mas d'en Briàs (Sant Pere Nolasc), Queixal de la Bruixa, Font de Rauric


El Queixal de la Bruixa
Mas d'en Briàs (Sant Pere Nolasc)



Feia temps que no sortia a tombar una mica i avui, al final, m’he decidit a fer tres visites turístiques, molt simples però que feia temps que les tenia en ment. M’he anat a visitar Sant Pere de Nolasc, que es (era) una ermita adossada al Mas d’en Briàs, a Santa Coloma de Queralt. Al sortir de Santa Coloma cap a Igualada, després del Polígon El Pont de la Barquera, a ma dreta surt el Camí del Mas d’en Briàs, pista que finalitza una vegada passada la Barraca del Bon Lluís en sendes parades de conreu. El mas està entre arruïnat i enrunat, a més de que se l’està menjant l’herba. Encara te teulada però em fa pensar que per molt poc temps. Les construccions i habitacles que envolten el cos principal estan completament enrunades. L’ermita que estava a la banda dreta adossada al cos principal, banda dreta si miren l’edificació des del sur, no queda res, potser tres o quatre filades de pedres de les parets, a més de ser massa dificultós d’entrar per la quantitat de herba, moltes de punxes, i he pensat que si la teulada i part de les parets anterior, posterior i de la dreta ha caigut al terra, només veure pedres després d’emportar-me un munt de punxades. Faig «quatre» fotografies i marxo. Pel que es el cos principal, totes les antigues portes i obertures estan tapiades, exceptuant la porta principal, on té un pany que no sembla massa vell. Portes tancades es sinònim a no entrar.
De tornada cap a la general paro al costat del «Queixal de la Bruixa». Per anar i tornar al mas es passa a tocar. Hi ha una maca llegenda (aquí ->) que parla d’aquesta curiosa pedra. Trobo a faltar un plafó explicatiu, sent que a vegades en trobes en llocs no massa necessaris. Es curiós que aquí va haver un hostal i que ara no en quedi ni rastre, la civilització ja té aquests contrasentits de fer desaparèixer l’historia de les contrades. Inclús la creu de terme de l’Hostal de la Banya, que s’ha conservat, però està dins del Castell dels Comtes, a Santa Coloma, no al seu lloc original.
Una vegada finalitzat aquestes dues visites, m’he anat cap a Rauric, ja que el dia que vaig fer una excursió des d’allí, no vaig tenir temps (això vaig pensar, havíem quedat a dinar a casa) de veure el naixement del Riu Corb, a la Font de Rauric. La decepció es que està completament tancat, amb una reixa amb cadenat. Es veu unes escales que baixen i es passa per sota d’una arcada, però res mes. Vaig cap el poble i pregunto a un senyor si allò es el naixement, i em diu que si, però que neix poca aigua i l’envien cap a Rauric. Em temporades que plou, l’aigua sobrant va riu avall. Després de parlar una mica de assumptes d’actualitat i polítics, com m’ha semblat que no tenim idees massa comuns, m’acomiado i me’n vaig cap a casa a sopar.

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.







000000000000000000000000000



diumenge, 18 de juny de 2017

Som-hi!!. 105 dies


I que passarà amb els dos trens que van per la mateixa via, i de cara, un a tota velocitat i l'altre a l'espera i fent tot el possible per fer malbé els rails perquè el que corre descarrili?. 
Queden 105 dies per comprovar si el que està quiet intentant que l'altre s'aturi, queda arrossegat o  el que va llançat posa el fre al final, descarrila o s'emporta a l'immòbil. 
Tinguem la seguretat que si frenem o descarrilem, a partir de llavors els immobilistes tindran dret de "pernada" i ho passarem molt malament, o sigui que davant el possible defalliment dels conductors del tren, fet que no crec que passi, al mínim símptoma algú/ns els hauria de treure i posar-ne uns altres per seguir "A tota màquina". 
Em ve a la memòria una molt antiga pel·lícula de un maquinista en temps de la guerra als E.U.A., amb una màquina de carbó, que repetia "MAS MADERA QUE ES LA GUERRA". Un símil es el que hauria de passar ara.


===========================


dissabte, 3 de juny de 2017

Mapa del futur Parc Natural de les Muntanyes de Prades i Poblet


Esperem que s'aprovi ja, d'una vegada

D’Alforja s’inclou les Guilletes, les muntanyes de la serra del Mirador, la serra de Puigcerver i tota la línia de cresta des del coll de la Creu al coll dels Banys

0000000000000000000000000


divendres, 2 de juny de 2017

dijous, 1 de juny de 2017

Fontscaldes, Torre de la Mixarda, Pont del Diable, Cova del Gat, Fontscaldes


Torre de la Mixarda
Pont del Diable o del Moro



Per fi he pogut tornar a caminar desprès d’una temporada familiar molt difícil. Com que estic molt desentrenat i amb manca de fons, he triat un tomb curt i planer, que feia temps que tenia en ment, tot visitant tres llocs de Figuerola del Camp, que pertany a l’Alt Camp, encara que ho he fet sortint de Fontscaldes. He anat en cotxe fins aquest llogaret, he aparcat a la part alta del carrer Major i he sortit quan eren quasi les nou del matí. He anat a buscar el carrer de la Font, tot passant pel davant del Restaurant Masia Fontscaldes, que avui està tancat.
Passo pel davant de la font, que té una esplanada al davant, amb un banc de fusta, amb seients incorporats. A la font està gravat l’any 1874, encara que crec que ha tingut remodelacions posteriors. Vaig a buscar el pas per sota la carretera i em dirigeixo a tornar a visitar el Forn Ibèric, dins d’una casa d’obra, tancada amb una porta perquè no es deteriori més. Sort que la porta es reixada i es pot veure dins, encara que no hi ha massa a veure. Segueixo en direcció sud-est per vorejar el Bosc de Vives, amb construccions entre ell i el camí que segueixo. Una vegada deixo la pantalla del bosc, puc divisar, entremig, Miramar, la Cogulla i el Mas de Balasc i altres. A la dreta es veu la part alta de la Torre de les Punxes. Una mica abans d’aquesta última torre he pogut veure per primera vegada, la Torre de la Mixarda.
Poc abans d’agafar en direcció nord, tot seguint la Rasa de les Fassines, a la dreta he deixat un petit cobert amb pou annexe. Canviant de direcció, tinc la torre a l’esquerra i on hi ha un maset per on el mapa marca un sender que hi porta, però té un cadena a l’entrada, i encara que el mas es veu tancat, prefereixo anar a donar un tomb passant pel camí a Valls i no passar per terrenys del mas.
La Torre de la Mixarda té darrera una zona d’esbarjo i tot està netejat, arranjat i molt bonic. No comprovo si la font té aigua, ja que no es del meu interès en aquest moment, i si en un altre ho necessito pot haver canviat les circumstàncies. Per sortir d’aquí provo un camí del mapa i del cadastre, però el maset pel que s’ha de passar a tocar, ho tenen tallat, a més d’estar completament abandonat i ple de bardisses. Retornar i anar a buscar el camí d’arribada a la torre no costa cap esforç, es totalment pla i amb recorregut curt.
Deixo aquesta pista per baixar al Torrent dels Masos, per visitar el Pont del Diable o del Moro, ja que com es sabut no m’agrada repetir tros (o al menys fer el menys possible). No trobo pujador i quan el trobo, un mal rastre, em porta a un camí que va direcció nord i el pont em queda al nord (els dos, més o menys), i si vull anar cap allà he de trepitjar primer un camp abandonat i desprès massa tros dels sembrats i això no m’agrada. Torno a baixar al barranc tot pensant que hauré de refer el camí, però trobo un altre rastre, que m’havia passat desapercebut, pujo, segueixo un rastre difús i em porta a altres sembrats de blat (em sembla) però amb una vora no conreada. Per allí que al poc es fa ample, em porta on hi ha el plafó i el pont. Sembla ser que no saben exactament si era un pont o un aqüeducte. Està restaurat i en bastant bon estat. No el creuo per veure si ara té continuïtat, ja que pel meu estat físic i anímic es massa estret, i això que es suficient ample; llàstima que han extret el fil-ferro que feia de barana.
Segueixo el Camí de Figuerola, que baixa a creuar el barranc, per remuntar a l’altre riba. Es un tros ombrívol que fa que es camini sense passar calor, però la sort dura poc. Passo pel davant del Mas d’en Llop, parant-me a fer unes fotos, comprovant que dos treballadors llunyans, treuen el cap entre els ceps per mirar el que faig, i al veure que segueixo camí tornen a la feina.
Abans de la cruïlla a la Cova del Gat trobo unes fites que apunten que també es pot anar per aquí. Agafo aquest sender i efectivament enllaça amb que el tenia preparat. La pujada a la cova es curta però dura, per a mi. Tal i com esperava té unes reixes per impedir l’entrada, amb teulada metàl·lica que suposo es per evitar que la pluja pugui, per ella sola o arrossegant pedres, fer malbé l’entrada i/o taponar total o parcialment l’entrada. Estan fent prospeccions arqueològiques. A la seva entrada aprofito per menjar una mica. La primer sala es curta i no gaire alta. Al final hi ha una possible gatera, i quasi al costat hi ha un pou. Ja no en sé més.
A marxar, després de la forta pendent, no torno per on he arribat, si que segueixo un camí en direcció contraria, que segons el mapa també em pot portar a lloc, evitant-me un tros de pista. Passo per les runes del que sembla era un gran mas, que segons el cadastre està a la partida de la  la Seguera. A partir d’aquí ja es seguir el camí sense més, es seguir el Camí de Figuerola, creuar la carretera de Lleida, amb molt de compte, entrar a Fonstcaldes per la carretera secundaria, visitar les runes de la pedrera i arribar al cotxe a tres quarts d’una i després d’haver fet més de nou quilòmetres i mig, en un dia força calorós, que ha anat augmentat a mida que passaven les hores. Sort que cap el final ha fet una mica d’airet pel que no s’ha notat massa que el sol picava. Això ho he notat més quan he sortit a la pista, després de baixar de la cova, que ja començava a anar cap el migdia. He estat content ja que tant a la pujada com a la baixada de la cova, i quan he estat assegut a la seva entrada, he escoltat el cant d’uns ocells, fet que cada vegada es mes estrany per les nostres contrades. De gent, a més del treballadors del Mas d’en Llop només he vist als de dos cotxes que ens hem creuat a la zona de la Plana d’en Lleure i a dos btteros, que també m’he creuat al Camí de Prenafeta, tot arribant a la cruïlla de la Torre de la Mixarda.
Tot el recorregut per pistes ha estat entre ceps (principalment), olivers, alguns ametllers, pocs avellaners i cireres, i alguns camps de blat i abandonats. Excepte els últims, la resta tenien un colorit verd molt maco. Com no pot ser menys, les deixalles pel camí no han faltat, avui sobretot i escampat per les vores, un munt de restes dels plàstic que tancats serveixen perquè els planters d’arbres creixin a dins. Ara a esperar les pròximes fites.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000



dimarts, 30 de maig de 2017

Dirigent que reconeix l'erroni del seu criteri


Un dirigent que es vegi obligat a abandonar la plataforma de la seva ideologia general, per haver-se adonat que aquesta era falsa, obrarà honradament nomès, quan reconeixent l'erroni del seu criteri, es trobi disposat a assumir totes les conseqüències. En tal cas haurà, almenys, de renunciar a tota actuació política ulterior, doncs, havent errat ja una vegada en punts de vista fonamentals, està exposat per una segona vegada al mateix perill. De totes maneres ha perdut ja el dret de requerir i menys encara el d'exigir la confiança dels seus conciutadans. (Mein Kamf)



0000000000000000


dilluns, 29 de maig de 2017

El dret humà ha de privà sobre el dret polìtic


Si un poble sucumbeix en la lluita pels drets de l'home, és perquè en haver estat pesat a la balança de la destinació va resultar massa lleuger per tenir la sort de seguir subsistint al món terrenal. Perquè qui no està disposat a lluitar per la seva existència o no se sent capaç d'això és que ja està predestinat a desaparèixer, i això per la justícia eterna de la providència. (Mein Kamf)

El món no s'ha fet per als pobles covards.



0000000000000000000000


diumenge, 28 de maig de 2017

El progrés humà no es mesura per la indústria...



El progrés humà no es mesura per la indústria... es mesura pel valor que li dónes a una vida.


000000000000000000000


dilluns, 1 de maig de 2017

Masos del Bater, de la Cabrafiga i de Ca la Pepeta


Mas de la Cabrafiga
Mas de Ca la Pepeta



Amb dos objectius, jo tenia preparada una petita caminada, per agafar farigola el dia de divendres sant i per trobar com arribar al mas de Ca la Pepeta, que quan vaig fer el tomb al Cabrafiga no el vaig trobar, encara que no em vaig entretenir massa ja que em faltava més de la meitat del recorregut. Referent al primer objectiu, ja havia sortit dos divendres sants a buscar farigola, però com no em recordo mai  hi ha i això que hi ha per tota arreu, i als llocs que vaig anar deuen ser dels pocs on no creix, i aquí, em recordo que el dia que vaig passar i havia molta i florida. Però resulta que el divendres sant no vaig poder sortir, i avui he aprofitar fer per el tomb, amb la satisfacció de poder haver aconseguit els objectius que m’havia marcat per avui.
Aparco el cotxe a l’entrada de la carretera vella de Pratdip, una mica abans de la cruïlla cap aquell poble, em preparo i surto caminant a un quart i cinc de la tarda. Només sortir ja faig una petita marrada, ja que si que he d’anar en direcció nord, però no es per aquest camí si no que he de seguir per la carretera i aviat agafar a la dreta, amunt, es el Camí de la Cabrafiga del Bater. Només entrar a aquest camí trobo un munt de deixalles. Com va sent normal on s’arriba en cotxe o està a prop de construccions, sempre hi ha munts de deixalles. Es una pista molt pedregosa. De seguida veig unes runes a ma dreta i per clarianes i petits roquers cap allí em dirigeixo. La Caseta de l’Isidret era una petita cabana, ara enrunada, construïda damunt d’un roquer i rodejada de marges amb terrenys abandonats i ocupats per vegetació baixa de garrics i similars. No retorno per on hi he anat si no que al dret, per parades fàcil de caminar, vaig a buscar el camí, més amunt. Al poc deixo la pista, per pujar cap a la Caseta del Bater. Aquí trobo les senyals blaves que m’acompanyaran fins al Mas de la Cabrafiga.
La caseta està sense teulada ni porta, encara que conserva les teules a la part de les parets. Havia  estat revestida amb calç de la que quasi no en queda, tenia un aljub, segurament d’aigua de pluja, que en aquests moment està ple arran de terra. Segueixo i passo on hi ha un munt de farigola, que es la volia collir el divendres de setmana santa. A tocar està el Mas de Bater. Era un mas gran ara completament enrunat, i rodejat per la vegetació, sobretot de garriga.
Continuo tot seguint les marques blaves, deixant un camí a la dreta que es va cap el Coll de la Cabrafiga, i altre a l’esquerra que va a la carretera. En aquesta última cruïlla s’ha de fer un giro de quasi 360 graus. Al poc s’ha de baixar un marge, a l‘esquerra. O el que camí que seguia no era el vell (encara que estigui senyalitzat) o el que segueix ara no ho era, ja que els camins vells no baixaven els marges al dret, ara es baixa pel marge malmès.
Com he vist alguna cosa estranya quan he deixat el camí que marxava cap a la carretera, vaig baixant parades i acostant-me al lloc. Descobreixo que es una petita cova, sota un marge, amb l’entrada tapada per la vegetació, però que no dificulta veure el seu interior, on no hi cab una persona d’en peus, però si una persona asseguda i més. Al dret, novament i guiat pel gps vaig a buscar el camí que seguia. He de pujar unes parades, sense dificultat. Quan estic al camí, i aquí,em sembla que era una carrerada, però degut al total abandó del camí i del voltant es difícil saber-ho de segur.
Arribo al camí que cap a l’esquerra es va a la carretera i a la dreta cap a les Mugues. On ha tocar hi ha el Mas de la Cabrafiga, però primer i entremig de la vegetació busco una construcció rodona que he vist als mapes. Era un dipòsit d’aigua, d’uns quants metres d’alçada, que té adjacent una escala estreta d’obra, sense baranes ni protecció. Pujo per ella i des de l’últim esglaó es veu el terra interior, ple de les restes, a bocins, del que havia estat la teulada. Baixo amb compte i em dirigeixo al mas. No hi ha res de nou de quan ja vaig estar, potser està molt més deteriorat. Es deu dir Mas de la Cabrafiga perquè es la partida d’aquest nom, però em recordo haver llegit que també es coneixia pel Mas dels Belgues, segurament van viure gent d’aquesta nacionalitat. Ara dona llàstima aquesta construcció perduda i que aviat començarà a enrunar-se totalment. Per dins, a banda de la vegetació dels trossos sense teulada, està completament saquejat, i malmès. Com dic, una llàstima els diners empleats aquí per arribar a aquesta situació.
El segon  pas es buscar com arribar al Mas de Ca la Pepeta. Primer busco camí de les Mugues enllà, però el barranc que hi ha entremig es prou profund i tapat i  no veig per on creuar ni baixar. Després miro davant mateix del de la Cabrafiga i sembla que puc baixar, al dret, està clar. La baixada no es massa forta pels meus genolls, hi ha un moment que he de fer filigranes, tot agafat a una branca i de seguida trobo el que devia ser l’antic camí que creua el barranc a un nivell superior d’aquest. Miro per on devia de baixar fins aquí i està una mica confús , podria haver estat per qualsevol dels dos costats. Creuo el barranc i enfilo amunt pel que era el camí vell, però aquest es tapa, encara que s’endevina per on anava, l’ultim curt tros s’ha de fer al dret per la part caiguda d’un marge. La veritat es que visitar aquest mas arruïnat no val gens la pena. Tenia una sola habitació, un pati exterior amb aljub (ara ple d’aigua) i llar de foc, potser un altell, dos edificis annexes totalment enrunats i poca cosa més.
Deixo el mas i agafo el que sembla era el camí que comunicava amb la carretera. Al començament es de molt bon seguir, i sembla que era ample, però poc a poc es va fent rastre i dividint-se. A vegades el rastre es perd, però amb ganes i orientat a la direcció que vaig, no tinc massa problemes. A l’estona s’acosta bastant al barranc, però més elevats. A l’altre banda del barranc hi han unes runes, només les parets laterals. Jo penso que potser era un molí, per la situació on es. Arribo a la carretera vella sense problemes, i la segueixo a l’esquerra. Al arribar a la cruïlla del Camí de la Cabrafiga del Moreno, que està tancat amb una cadena, jo l’agafo passant pel damunt d’aquesta, baixo al barranc i una mica per experiència trobo la que crec es la Cova del Quicà, ara amb una tanca de filferro pel davant i on gos espantadís que deuria vigilar l’entrada i la cova, en quan em veu corre a amargar-se dins de la cova. Per veure-la hauria de obrir la porta de la tanca, però crec que està en propietat privada (real o apropiada) i no ho crec necessari.
Torno a pujar a la carretera i ja no m’aturo fins el cotxe, on arribo a dos quarts de set, desprès de fer tres quilòmetres sis-cents, en una tarda solejada però una mica ventada. Després de quasi dos mesos sense sortir, m’he trobat molt còmode, tot sent molt curta, m’he sortit quatre vegades de la ruta i no he notat cansament.
No pujo el track al wikiloc, ja que es un tomb que no crec que valgui la pena. Si algú volgués algun aclariment o inclús el track, que m’ho digui i ho enviaré. 

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000




000000000000000000000000000





Sínkope - Vivo En Un País (Lyric Video)


dissabte, 29 d’abril de 2017

Fes menys suposicions ....., somriu més.


De la web "El Rincón del Tibet".


0000000000000000000


dijous, 13 d’abril de 2017

Romaní



Romaní del Caminet, 
herba humil, floreta blava ...
En arribar dalt del cim 
com s'enjoia la mirada! ...
La terra s'allarga al sol
mentre el vent mena les barques. 
Adéu, adéu, romaní
quina olor tan bona escampes
la terra t'ha dat l'alè
i el mar la marinada ...
Romaní del caminet, 
herba humil, floreta blava ...


dilluns, 20 de març de 2017

Pots trobar esperança en les hores més fosques ...


Pots trobar esperança en les hores més fosques
i centrar-te en els dies més brillants,
Lliure de l'amargor que creix
no pots jutjar a l'univers



dijous, 9 de març de 2017

Els Masos de Vespella, Mas d'en Planes, Mas de Reverter, Mas d'en Blanc, Vespella de Gaià


Mas de Reverter
Sant Miquel de Vespella



Com que el company tenia altres compromisos, avui he sortit sol. He fet una matinal, anant a dinar a casa. M’he arribat fins als Masos de Vespella de Gaià, m’he preparat i he sortit a caminar a les nou en punt del matí, amb poca roba posada ja que a aquesta hora ja feia una mica de calor. He passat pel carrer Major i per davant de l’Ajuntament, anant a buscar el camí cap el Mas d’en Plana (o Planes). El camí es asfaltat i penso que si tot el recorregut es així, avui patiré. Al poc ja veig per primera vegada Vespella, amb la seva església, darrere el castell i al fons el turó amb les antenes.
Quan arribo davant del Mas, en comptes d’agafar la pista a l’esquerra, que es la Carrerada dels Pallaresos a Salomó, segueixo recte per un antic camí, barrat als vehicles, que fa que hagi de passar a tocar el mas per la part de darrere. Em desvio una mica per visitar, el que es pot, de l’ermita (o capella) de la Mare de Déu del Carme, que ara servei de magatzem, segons es pot veure per un forat. El mas sembla molt tronat, però no sé on he llegit que el volen restaurar. La veritat es que hi ha un tros afegit al mes, que sembla bastant nou i arranjat. El camí que segueixo es un camí vell, ample però no gaire transitat, puja una mica i arriba a una petita plaça, amb un arbre en mig i on comença una pista asfaltada, però amb una capa molt fina.
Quan aquesta pista, per la que vaig, enllaça amb la carretera, asfaltada completament, trobo una porta metàl·lica tancada, amb tanca de fil-ferro als costats. Penso que comencem be el dia, que si he de retrocedir fins el mas i fer el retomb, serà una bona punyeta. El sol ja es comença a sentir i jo porto la samarreta tèrmica d’hivern. Surto del camí i vaig una mica per dins del camp, cap a l’esquerra, per si hi ha una falla a la tanca, i efectivament trobo un tros de tanca xafat, pel que puc sortir a la carrerada. Hi ha un mas a la dreta, a dalt, on uns gossos no paren de bordar des de que he arribat a la porta tancada, o m’han vist o m’han sentit. Confio que el mas no estigui tocant a la pista, el mapa indica que no, però també podria ser algun habitacle tocant a la pista amb els gossos. De cop veig unes runes a l’esquerra, es el Mas de Reverter, i un fil de corriol que sembla que hi va. L’agafo i efectivament arriba a les runes, encara que hi ha un tros curt que està molt tapat i quasi la resta està brut. Per les línies de les pedres es veu que no va estar construït d’una sola vegada.
El mas de Reverter era un gran mas, ara només li queda en peu la paret de darrere i poca cosa més, han netejat de pedra tota la part del davant, hi han col·locat el pedregam al costat. Potser part ho han aprofitat per altres construccions. No hi ha camí que arribi aquí. He de remuntar un petit talús per tornar a fer cap a la pista, i sort que la tanca d’aquesta part està xafada, penso per mi, que la deuen haver xafat els que han netejat de runes de la part del davant del mas. Segueixo la pista asfaltada, deixant tres camins a masos o xalets, una canonada de gas que creua soterrada, i fites de corriols que marxen, a més d’algunes velles pistes, ara en desús, igual que vells camins a les parades, ara tot perdut, i rastres de animals que baixen del bosc i segueixen cap el barranc.
Deixo la carrerada asfaltada, per una pista que dona un petit retomb, per no xafar més asfalt, al menys per una estona. Aquesta pista, es ample, i molt retocada de fa poc. Aquí em creuo amb un bttero. La pista creua la carrerada, convertida en carretera agrícola, i comença a pujar. El sol pega, però per sort encara estem al març.  La pujada ja no la deixaré fins el cim, amb poca boscositat i camí cimentat, es fa bastant pesat. Per animar només falta anar trobant als costat del camí, varis munts de runa i deixalles.
Hi han varies cruïlles on s’ha de seguir recte, i al Camí de la Pedrera hi ha una barraca de pedra seca, molt maca. Es troba un cartell que m’indica que he d’agafar a la dreta. Es sent un tractor treballant. I em creuo amb un cotxe. Deixo aquest camí per dirigir-me directe al cim, on hi ha el que era un gran mas, Mas d’en Blanc, enrunat, i on només queden part d’unes quantes parets. Primer de tot vaig al vèrtex que està en una esplanada a la part de darrere del mas, que potser havia estat la seva era. Després i per un lateral puc entrar entre les runes, però la veritat es que no hi ha pràcticament res a veure, el començament d’un aljub (per tina seria massa estret) tapat per les herbes, i rodejat per cintes dels agents rurals, ja que quasi no es veu el forat. També es veu l’arcada de la porta d’entrada, i el començament d’una arcada interior. No val la pena entretenir-se més.
El camí va baixant. I ja començo a trobar-me algun xalet. Veig al mapa que podria escurçar el camí, que dona un bon revolt, per un altre, ben marcat al mapa, que va molt més directe. Sense dubtar-ho ho agafo. Era una pista, ara només queda un corriol amb herba que em sobrepassa la cintura, però es pot passar be. Però com sempre la felicitat no es complerta. Aquest camí arriba a una plaça on hi ha un xalet, horts i algun magatzem. Passo pel costat de les construccions, sento veus a dins, però no faig cas. La sorpresa es que arribo a una gran porta, es l’entrada pels vehicles a la parcel·la d’aquest habitatge, i sort que està oberta, que si no ...  Ja pel camí que he tallat, i passant pel costat de nous xalets, i fent una gran esse, creuo el sec barranc i pujo cap a la part alta de Vespella. Son quarts de dotze i fa calor. Pujo dalt del castell, per un camí ben empedrat i rajolat, amb barana de fusta a la part de la timba, i amb uns pocs detalls arquitectònics. Del castell, a banda del gran roc natural, no en queda res, al costat de l’estimbat, es veuen runes que podrien haver estat del poble vell. Abans de l’última pujada dalt de tot, on hi ha una escala per fer-ho, i al davant hi ha l’església de Sant Miquel i el cementiri al seu costat. No es pot entrar a cap dels dos llocs. Pujo a l’esplanada de dalt de tot, on hi ha una bona miranda... i un senyal geodèsic, que trobo fàcilment.
No m’entretinc massa, tampoc hi ha en que, baixant cap a ‘Urbanització Sant Miquel, tot passant pel Passeig de Sant Miquel, on hi ha una escultura dedicada als Ulls de Vespella. La urbanització de xalets es molt gran a l’hivern amb pocs d’habitats. On es creuar el Barranc de Salomó, es deix la pista que va junt al barranc i al seu nivell, per, amb forta pujada, arribar a un  lateral de la part alta de la mateixa urbanització, per agafar pel Camí de l'Oliveret, deixant a l’esquerra un dipòsit de la companyia d'aigües, a la dreta i dalt, una bassa ant-incendis, després una barraca de pedra seca, sense teulada, i de seguida per camí vell de carro, ara cimentat, s’arriba a la carretera, quasi on tinc el cotxe aparcat. Es un quart de dues, i he fet uns dotze quilòmetres, en un dia calorós i solejat, per uns camins que son quasi tots asfaltats o cimentats, amb poca ombra, en un recorregut que no aconsello fer a l’estiu.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000




diumenge, 26 de febrer de 2017

Farena, El Pinatell, L'esqueix, Molins fariners i paperers





La del dia d’avui es una de les caminades de les que no hi ha massa per explicar, ja que es una ruta molt habitual entres els excursionistes i caminadors de les nostres contrades. Es d’aquells llocs que des de que es va reobrir, més o menys bé, el camí de l’Esqueix, posant passeres, tothom ho ha fet o està en ment fer-ho, igual que jo. Aquesta vegada he anat amb els meus ex-companys de feina, organitzat perfectament pel Santi. Ens hem trobat 11 caminants, i un gos, a Farena, i hem sortit quan mancaven cinc minuts per tres quarts de nou del matí, tot seguint el PR cap a la Bartra. No fa gaire fred pel que no cal abrigar-se massa.
Anem pujant per l’obaga, deixant a l’esquerra el Camí de les Mines i desprès el Camí a la Bartra, però primer hem deixat a la dreta, les restes d’un petit forn de calç. Fins a la cruïlla del Camí a la Bartra, era el Camí de Capafonts. Anem pel Camí Vell del Pinetell, que també era el Camí de la Riba. Per les dates que som la temperatura es força bona, a més fa sol encara que per aquest tros el veiem poc a l’anar emboscats. Es un camí bastant trillat i que a estones deix clar que fa anys era un camí de bast. De cop ens trobem de cara un «piló del gent» que son els excursionistes del Creixell que estan fent tota la ruta a l’inrevés, i des del Pinetell, no de Farena com nosaltres. Quasi toquem la carretera, per creuar-la mes endavant per dues vegades. La primera es per creuar el Riu Sec, i la segona que crec que es un absurd, ja que has de pujar per un roquer de mala petja per enllaçar amb un camí cap a Rojals pel Mas de l’Anda i de l'Arlequí, per tornar a baixar a quasi tocar un altre vegada la carretera, i total per estalviar-se un tram de 100 metres plans d’asfalt. Però si es vol no fer carretera està bé, però jo dubto que el camí vell, ho fes.
D’aquí, aviat comença la pujada, on es veu molt més les restes de l’empedrat vell, amb pujada suau i amb les seves esses corresponents. En una cruïlla, deixem a ma dreta el camí que hi torna a creuar la carretera i es va cap a les Fontanelles (es l’antic Camí de Covetes), per agafar a ma esquerra, que suaument ens portarà a creuar per última vegada la mateixa carretera.
Mentre fem reagrupament ens surten quatre motos pel camí per on hem de seguir, camí que per les seves mides no poden circular, però ... Seguim per aquest camí, passem un bon toll aigua, sense problemes i més endavant trobem el brollador, a la dreta del camí.
Arribem al Pinetell on parem a esmorzar. A casa m’adono que en aquest llogaret hi ha un clau geodèsic, llàstima que no m’havia fixat abans. Es curiós veure un habitatge amb dos fotografies de l’Ovidi Montllor, molt bon record d’aquest gran autor i cantautor valencià, ara difunt.
Desprès d’alimentar-nos i fer les fotografies de grup, de rigor, comencem a anar de camí cap el Brugent. Tal i com havia sentit comentar, el començament del camí, ara està desviat ja que abans passava a tocar un mas i ha estat tallat. No es massa molèstia donar el petit tomb que es fa ara. Si es mira al cadastre es veu clarament com a tocar el mas surten dos camins, el de l’Esqueix i el de la Costa, que arribava al riu, fet que ara no succeeix. Ens desviem per anar al bon mirador que es la Roca del Lloro, segons un cartell, i on es veu part de la magnífica vall del Brugent, amb Mont-ral al front i ben enlairat, i el Mas de la Plana, quasi al fons de la Vall, també al front.
Retornem al camí i en forta baixada, per pista, amb alguns llocs on has d’estirar les cames per baixar els pedrers, arribem al començament d’una de les parts més significatives de la ruta, potser el nom seria el Grau de l’Esqueix. Això ho he sentit en algun lloc i no se si es correcte. Es baixa per un grau, amb una corda com a barana de seguretat, es passa per un escanyall entre la pared i un gran roquer, hi han esgraons, i de seguida arriben a les primeres passeres, es una doble passera. Diuen que s’ha de passar d’un en un. A la meitat hi ha un roquer on s’arrepenja una passera cap a cada costat. ens posem en fila i anem passant, de cop arriben una parella de «llestos», i es posen al davant de la fila que espera. Nosaltres ens mirem i com ningú diu res, jo no vull ser el que sempre em baralli; ells passen, també d’un en un, i després acabem de passar nosaltres.
El camí a partir d’aquí es fa molt enutjós, ja que s’ha d’anar de forma continuada pujant i baixant per entre grans rocs, i als que no tenim gaire flexibilitat es fa una mica pesat. Però poc a poc anem avançant. De cop, en mig del pedregal, ens tornem a trobar al grup del Creixell. Ens parem per deixar-los passar. Deixem a l’esquerra una petita cova sense importància. També ens creuem amb els dos «penques» de la passera, jo no m’aparto per deixar-los passar i ell quasi que cau al voler passar i no tenir lloc, cap dels dos tenien intenció de deixar-me passar, jo tampoc. Hi ha moments que seguim quasi a tocar el Brugent i en altres fem munta i baixa. Deixem a l’esquerra el camí a la Font de dalt i el GR. A l’esquerra hi han les molt poques restes d’unes runes, i ja hi som al Molí del Castlà. No entenc que en els nous cartells e indicadors posin Castellà, ja sabem que vol dir el mateix però trobaria més correcte l’altre. El camí actualment passa pel mig de les runes, pel primer pis. Entre l’herba es pot veure un petit tros de la planta baixa, i l’obertura d’un forn, una cosa a cada ma. Ens creuem amb dues parelles que ens pregunten per no anar i tornar pel mateix lloc, jo els informo que portem vuit quilòmetres i que una vegada al Pinetell han de seguir marques verdes, diuen que ho provaran, jo quedo dubtant que si no ho coneixen puguin fer-ho amb èxit. Creuem el Brugent per una nova passera i arribem a una cruïlla, recte cap a Farena anant a buscar el camí del matí, i a l’esquerra el camí dels Molins. Agafem aquest últim, cap a les Fontanelles. Vull buscar la font però la gent no està per la labor, no la trobo però he de seguir. Està molt canviat de quan vaig passar l’última vegada.
Nova passera i passem a tocar el Molí del Po o del Cristí, quasi no es veu res de res. Com treballa la vegetació quan ningú actua sobre ella. De seguida hi ha el Molí de Vilalta, un tercer molí quasi seguit. Aquest potser es podria veure alguna cosa, però ja m’he quedat l’últim i una mica despenjat i no es cosa de fer perdre més temps al personal.
Tornem a creuar per una nova passera, i en un arbre hi ha clavat un poema del Salvador Espriu, en celebració de l’any Espriu. Veiem a l’altre costat del Brugent unes parets de pedra, tot molt blanc i lluent, que pertanyien al Molí del Borrós. Passem l’última passera per arriba a l’entrada del Molí d’en Fort, molt endreçat tot, arranjat i en explotació. A la porta hi ha una petita cabra que quan seguim marxa, ens segueix. Un company intenta espantar-la però no hi ha forma. Un cotxe baixa per la pista i des de dins un xaval de menys de 10 anys m’insulta, penso que es devia pensar que la volia robar, no sé el perquè, però encara que ho pugui tenir en compte, trobo d’una mala educació i més quan el conductor només li renya amb una frase amistosa, i un altre nen que va darrere es fot a riure. Després ens trobem a un altre cotxe aturat, en espera que passem tots nosaltres, que ens dona la impressió que es el propietari o l’encarregat del molí. Porta un xavalet que té la aparença de ser germà dels dos del cotxe del davant.
Deixem la pista per un corriol a l’esquerra. Es per on quasi sempre he passat quan he estat per aquestes contrades. Està molt malmès, i ens fa anar molt lents, fins que trobem l’altre camí que ve de la pista, que ja demostra ser un antic camí de bast, amb alguns retombs que conserva l’empedrat.
Entrem a Farena per la part baixa del carrer Orient, arribant el grup de cua (3) al cotxe a dos quarts menys cinc de tres, després de fer una mica més de deu quilòmetres, en un dia solejat però que quasi sempre hem anat emboscats. La caminada ha estat perfecte i la major alegria que he tingut es que, encara que dura, no he quedat massa cansat. Tot això a banda de la companyia que com sempre ha estat al punt.
Tots menys el Josep Maria i jo s’han quedat a dinar al Restaurant Brugent, nosaltres dos ens hem tornat cap a casa.

No he penjat el track al wikiloc, ja que hi ha multitud de tracks iguals o similars, i no crec que aquest aporti res de nou.
No he penjat les fotografies al meu Google Fotos, ni el vídeo al meu Youtube, ja que no tinc el permís de tots els caminants











000000000000000000000000000





dimecres, 22 de febrer de 2017

Rauric, La Casa Blanca, Lo Codony


La Casa Blanca
Rauric



Feia temps que no sortíem el Josep Maria i jo, i avui ens hem tornat a trobar per fer un petit tomb per la part de la Segarra que correspon a la Conca de Barberà, aquesta vegada hem estat acompanyats per l’Hera, una bonica gosseta. Hem arribar a Rauric, hem aparcat al començament d’una de les entrades i hem sortir a les nou en punt. Com que arribarem per l’altre costat de la carretera, el primer que fem es visitar el petit poble.
Anem cap a l'església i el seu cementiri adjacent. A la façana de l’església hi ha una placa que posa 1882., o sigui es força vella, però no tant com moltes altres de les que hem anat visitant. Com es normal la porta està tancada i no hi ha reixa per poder veure l’interior. Al cementiri es poden veure dues esteles funeràries. Pugem a on era el castell, ara  tot cimentat amb una construcció quadrada que podria ser dipòsit d’aigua. L’esplanada, rodejada per una tanca de fusta, excepte pel camí d’arribada, permet una bonica miranda. Pel que sembla, del castell només queden unes poques pedres que hi ha a les pendents del turó. Des d’aquí dalt veiem per primera vegada, Savallà del Comtat, poble que anirem veient quasi tot el dia.
Sortim del poble i agafem el camí a la Cirera- A l’entrar al camí hi ha un antic pou amb la teulada trencada que ens permet veure que al fons hi ha aigua, sense importar si la porta es pot obrir o no. Al poc, deixem a l’esquerra la Pallissa del Figueres, que potser te historia però es molt nova, potser està renovada. Creuem la T-224 que va de Santa Coloma al limit de la «província», per seguir pel camí a la Casa Blanca, que després del primer repetjó ja veiem al fons. Passem a tocar Cal Calbet, amb un gos, a dins del tancat, que ens contempla, sense dir-nos res, mentre passem pel costat del mas. Arribem a la Casa Blanca, després de desviar-nos uns cent cinquanta metres, i parem a esmorzar en uns bancs de pedra que hi ha apegats a l’ermita de la Mare de Déu del Roser, petita ermita amb una finestra de reixa que et deix veure i fotografiar l’interior, molt arranjat i bonic.
Com a l’entrada al camí cap a la Casa Blanca, que per cert es camí a Savallà, hi ha un cartell que parla de la font, que està a prop, i que es un bon lloc per aturar-se, ens allarguem, encara que no estigui en la direcció que tenim projectada. L’indret de la font estaria molt be si estès una  mica arranjat, ja que l’herba s’ho està menjant tot, amb una taula que era una gran bobina de cable, i unes pedres de seients, tots escampats. Hi ha una obra a pocs metres de la font, de pedra i ciment tot tancat, on hi ha una bomba en funcionament, però no es veu massa cap on deu dirigir l’aigua. Hi ha un bassot o bassa, que entre canyes i altres herbes, només deixa veure un petit tros de l’aigua ben verdosa. Tot això està en mig d’una gran pollancreda que en els seus temps devia fer molt de goix.
Al sortir d’aquí i retornar al camí que seguíem, fent una petita errada, que ens donem compte aviat, al mirar el gps. Seguim un camí entre els camps de Cal Roc i els camps de l’Estopa. Ens desviem per visitar, per fora, Cal Roc, completament enrunat, però amb un pou amb aigua. Del mas encara es pot veure una arcada interior. Ens desviem per entrar a l’Era del Cecílio, on hi ha una nova construcció. Seguim camí i no trobem l’Hostal de l’Estopa, a casa veurem per l’ortofoto que ja no hi son ni les runes.
Ens desviem per anar a buscar el camí de Conesa i la carretera del Codony, deixam a l’esquerra, separat, Cal Biel. A l’estona deixem la carretera per anar, primer per camí i després per la vora dels conreus, que està començant a brotar, fins el vèrtex geodèsic de lo Codony. Allí fem fotos de rigor i tornem cap a la carretera. Encara que als mapes marca un camí per la vora dels camps, no hi es. Si que hi ha un petit i estret muret de ciment, però fa de mal caminar pel damunt. Arribem a la carretera, deixem a l’esquerra Cal Bessons, i veiem a la dreta un paller en mig dels camps, amb pendent, i a pocs metres el que devia ser l’era, amb mur de pedra, amb el pla de l’era tapat d’herba. Veiem al fons Santa Coloma de Queralt i Aguiló.
Deixem el ciment per anar a buscar el camí a Santa Coloma. Al poc veiem un teixó mort, que en provoca una gran tristesa. Sembla que hagi estat atropellat. Passem per sota dos petites runes i pel damunt d’un gran paller. Deixem aquest camí, agafant a ma esquerra. Passem a tocar una barraca arruïnada i trobem un cartell que ens indica la direcció cap a Rauric, pel Coll de Rauric, però nosaltres preferim seguir recte per passar per Cal Vinyals, sent impossible veure les construccions per dins, ja que està completament menjat per les herbes. Si que veiem les restes d’un bassot i un pou amb aigua a l’altre costat del camí.
Abans de la baixada cap a Rauric ens passa un tractor amb el remolc dels que escampem els fems pels camps, pel que el perfum que deix anar no es massa agradable. Arribem a Rauric pel camí de Cal Calbet, a un quart de dues, després de fer més d’onze quilòmetres, en un dia bastant solejat, que ens ha permès caminar molt alegrement. Els camps ja estan verds però li falta una mica per estar en el seu esplendor.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000






diumenge, 19 de febrer de 2017

Alcover, Mas Roig, Mas de Fau, Mas de Barberà


Mas Roig
Ermita de Mas Roig



Feia dies que un tomb em passava pel cap de fer-ho, i es que amb poques dates de diferencia he vist dos cròniques de dues caminades que passaven per Mas Roig, la seva ermita i la seva font. Un dels dos tenia una llargada d’uns 6 i escaig quilòmetres i l’altre de més de 10. Avui després de dinar m’he decidit a fer-ho, portant els dos tracks al gps però amb la certesa que només podria fer el més curt. He agafat el cotxe m’he anat fins a l’Urbanització del Mas Llorenç o La Burquera, no se com es diu exactament, a l’entrada del camí que hi va, posa el primer nom, però ... Arribo, aparco al començament del carrer de la Romiguera, em preparo, i surto a un quart de cinc de la tarda, amb la seguretat que arribaré fosc, però avui ja vaig preparat, amb lot carregada.
Surto per pista cimentada en direcció est, havent deixat a l’esquerra la pista de tornada. De seguida veig un petit pilar amb un peça de ferro (rovellat) que era per una cadena, que ja no hi es, i a l’altre costat el tall a l’entorn d’un pi, on devia anar la part fixa de la cadena.
Arribo a la cruïlla del Mas de l Murtrar i penso que si arribo aviat ja aniré a veure’l. A l’esquerra hi ha un cartell que està fora de lloc, i ara marca a la dreta per anar al Mas Roig, quan s’ha de seguir per la pista, que aquí tomba a l’esquerra. Al poc hi ha una cruïlla, sent que els dos camins porten al Mas Roig i la de l’esquerra es més per cotxes, agafo la de la dreta. En realitat la distancia es similar i potser la de l’esquerra es més suau, perquè jo pujo, poc, i després baixo. La pista es converteix en camí i arriba a les envistes del Mas. Es un mas força gran. La part de l’habitatge podria està mes o menys be, hi ha dos portes tancades amb cadenat. La part de l’esquerra que eren corrals i trasters estan molt malmès, amb la tanca mig enrunada, amb dos altes palmeres desplomades. Al costa dret i quasi a tocar hi ha uns grans rocs que deuen ser caiguts de la part alta de la pedrera. La teulada està molt arranjada. Prop i darrere hi ha les runes d’una/es altre/s construccions, que no vaig a visitar ja que veig que avui em faltarà temps.
Baixo pel que sembla que era camí de la finca, hi ha un tros de marge de camí, encara que està molt desfet. A la dreta, apegat al marge hi ha una caseta que sembla de gos, i un abeurador al seu costat, tot mig menjat per les punxes. Ja es veu l’ermita del Sagrat Cor. L’ermita es petita d’un sol cos, amb un afegit a la seva dreta, que sembla d’un altre època, i darrera a tocar, un edifici on hi havia la maquinària de regulació de l’aigua de la gran bassa que hi ha més darrere. La bassa ara està mig plena. Seguint la pista per l’altre costat del Torrent d’en Ferreró s’arriba a la Font de Mas Roig, amb dos basses. De la font surt un bon raig d’aigua fresca. Les dos basses estan bastant plenes. Penso que devia ser un bon lloc per que els alcoverencs anessin a fer fontades.
Torno una mica enrere i a tocar el mas, segueixo amunt. El camí va pujant, a trossos està bastant be i a trossos atorrentat. De seguida es veu enlairat el Mas de Fau, però encara queda una mica. Es passa una porta oberta i que fa molt de temps no es fa servir, on a l’esquerra, el barranc fa un bon saltiró. No baixo una mica per veure’l millor, ja que no es fàcil (tampoc massa difícil) però està molt moll. Es veu que per aquesta zona fa molt pocs dies ha fet uns bons xàfecs, ja que als trossos planers encara hi han tolls que agafa tot l’ample de la pista. Mirant enrere es veu la Pedrera de la Ponderosa i el Mas Roig, mirant endavant el Mas de Barberà i dalt a la dreta, el Mas de Fau. El sol ja s’ha amagat darrera dels turons de l’oest. Els ametllers ja estan florits i fan goig, encara que manca lluminositat.
Arribo a una cruïlla, on la ruta a seguir es recte, però agafo cap a la dreta per visitar el Mas de Fau, allargant-me primer fins la Font de Roure. Era un lloc bonic, però la vegetació s’ho està menjant, la taula de pedra xafada, la bassa sense aigua i la font humida. Aquesta font era per portar aigua a la bassa, però el rec està tapat. Arribo al Mas de Fau, passant primer per les restes de la seva era. S’ha de tombar-ho per un rastre i passar entre branques i punxes per arribar a l’entrada. Només es pot  entrar al rebedor i la cuina, la resta està enrunada. Era un mas gran però no en excés.
Retorno a la cruïlla i ràpidament arribo al Mas de Barberà. Sort que està en terreny obert i encara hi ha llum. Al mas només es pot entrar a la part del davant, però no al mas pròpiament dit. Està tot enrunat, unes passes cap dins, unes fotos i fora. Era un mas gran, dels que devien fer patxoca. Al sortir, els gossos del Mas de Panxó, a l’altre costat de la vall, m’estan bordant. Al mas hi ha llum pel que deu estar habitat. Des del Mas de Barberà es veu el Mas de Panxó per un costat i el Mas de Fau per l’altre.
De mas surto per un camí a tocar la part sur, a trossos no sembla camí. Baixa fort, fins que desprès de deixar a l’esquerra tres o quatre entrades a camps, de passar per la vora de dos camps, al tercer s’ha de vorejar però no per seguir recte, sinó per anar a l’altre banda per trobar un sender trillat i maco que he d’agafar. Aquí ja m’adono que potser tindré problemes amb la llum de dia, encara que vaig tranquil perquè vaig preparat. Primer va bastant pla, però poc a poc es va decidint a baixar. Es deix a la dreta les runes d’una barraca al moment que el camí fa una esse. Va baixant a trossos decidits i a trossos suaus fins a la pista que va al Mas Blanc.
D’aquí fins al final ja no hi ha cap problema, tampoc ho he tingut abans, ja que la pista està cimentada i passa per terreny obert, pel que la blancor de la pista em dona llum suficient. Quan arribo a empalmar amb la pista de pujada em foto a riure al pensar que abans deia que si arribava a temps aniria a visitar el Mas del Murtrar.
Arribo al cotxe a les set en punt després de fer uns set quilòmetres tres-cents. He quedat molt content de que he pogut fer pràcticament tot el previst i no m’he cansat, i he arribat amb poca llum però suficient. Ara a esperar les pròximes sortides. La part negativa es la quantitat de processionària que comença a haver en els nostres boscos.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000


000000000000000000000000000