"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 31 de gener de 2010

Les Tines del Flequer i Sant Pere d'Oristrell


Tines del Ricard - San Pere d'Oristrell

Després de passar tota la setmana discutint on anem aquesta setmana, al final fem una sortida que feia molts dies que jo havia proposat, anem a fer l'excursió de Les Tines del Flequer, però no ens conformarem a anar fins Cal Flequer i tornar sinó que intentarem anar al Mas de Casasaies, a Rocafort o ... ja veurem com la continuem.
Transcric una de tantes referencies a les tines:
“Visitar unas construcciones, testimonio único de un pasado vinícola desaparecido de la zona a finales del siglo XIX, por culpa de la plaga de filoxera. Hoy en día toda la zona esta cubierta por bosque y, nadie diría que antiguamente todo estaba dedicado al cultivo de la vid, a no ser por los restos de margenes y barracas y como no por les tines, depósitos construidos al pie de viña con el fin de ahorrarse el difícil transporte de la uva, debido a la complicada orografía del terreno. Les tines son una especie de depósito generalmente redondo impermeabilizado con baldosas, con un reborde donde se colocaba una especie de reja de madera sobre la cual se pisaba la uva,edificadas en ladera en la parte alta se encuentra el acceso para facilitar el acopio de la uva y en la parte mas baja un orificio servia para extraer el vino una vez elaborado,al costado de algunas tines se construía una barraca donde refugiarse y guardar herramientas, y algunas disponían de una prensa para acabar de extraer el mosto.”
Anem en Josep Maria, l'Esteve, en Ferré i jo. Aparquem a l'entrada de la pista, on hi ha lloc suficient per uns quants cotxes, només hi ha un quan arribem. Quan estem a punt de sortir passen un bon grapat de cotxes que van a aparcar pista amunt. Nosaltres sortim a peu a un quart de deu, tot seguint la pista, quan arribem a l'altura de les Tines de Bleda passem de llarg perquè tot el grup està parat aquí escoltant les explicacions de la guia, seguim i no anem a veure les pròximes (les de Les Tosques) per què el grup surt només passar nosaltres pel seu costat i voldríem anar sols, decidim que ja les veurem quan tornem, encara que anem en cotxe.
Pugem pel senderó deixant el camí de les tines que després es pot seguir per dins del torrent. D'una pàgina d'inet hi tret uns waypoints que ens marquen uns altres grups de tines fora de les que tothom visita, però com després anirem veiem no ens serveixen per a res. Es el que ens passa al poc d'agafar el camí que es separa del barranc, allà un waypoint dels que tinc marcat ens fa perdre el temps inútilment, buscant en un senderó que encara que continua amunt cada vegada està mes tapat i es fa difícil seguir-ho, tot i que en els mapes estigui ben marcat amb direcció a les Tombes de la Solella de les Monges. Seguim tot passant a tocar un pou i ens dirigim a les Tines de l'Escudelleta, grup de tines que estan una mica restaurades, ens entretenim una mica visitant el conjunt, i ja ens passen tot el grup de gent, inclòs ens parem per deixar-los passar i poder anar al nostre ritme. Trobem a tot el gran grup parats i esmorzant en l'altre grup de tines, les del Ricard, aquestes ja no estan restaurades i algunes estan en bastant mal estat.
Seguim i ens dirigim cap a la Serra de Puig Gili, amb un tros final abans de la carena que et fa treure la fel per la boca, deu-ni-do quin “repetjó”. Dalt de la carena aprofitem per esmorzar una mica, i ja seguim. Al arribar a la pista busquem les Tines de les Balmes Roges, però com ja he dit, les dades que porto son totalment errònies, al vespre a casa, després de llegir algunes pagines web, m'adono que anaven bastant "desatinats".
Arribem a una bassa forestal, al mateix costat del Puig Gili, on preferim no pujar, encara que estem a tocar, està molt brut i encara ens queda bastant del programat i no sabem el que trobarem, es una zona desconeguda totalment per nosaltres. Des d'on s'acaba la pista i baixa un camí cap a la dreta en direcció a una de les puntes de les Balmes Roges, nosaltres agafem a l'esquerra, per uns senderons, poc marcats, però que es poden seguir, primer una mica planers però de seguida baixant; en Josep Maria es posa endavant i va buscant els millors passos per baixar, sempre per rastres. Passem pel costat de les runes d'una cabana de pedra, aquí tenim una mica de pèrdua, però de seguida es troba el rastre, i arribem a un camí molt mes marcat, que ens fa pensar que no vingui del que em deixat dalt de tot i que vingues en diagonal una mica mes avall d'on hem agafat els nostres senderons.
Els camins ens porten a la Font de Coll Dat, al costat mateix del torrent del mateix nom, lloc idíl·lic i digne de visitar. Dins de la font veiem unes cries de tritó, fet que ens dona molta alegria.
Baixem pel camí a la dreta del Torrent de Coll Dat fins arribar al Torrent del Flequer, agafant de seguida el camí que ens porta a Can Flequer, una gran masia completament abandona i en estat ruïnós, amb unes tines (no podria ser menys). Aquí aprofitem per dinar.
Sortim per la part de dalt i anem seguint un camí entre Les Roques i el Torrent del Flequer, camí que es va enlairant poc a poc, fins que s'acaba, tant físicament com en el mapa del gps. Com durant el dia havíem discutit poc, aquí ve una de forta, que si intentem seguir, que si reculem, a mi se m'ocorre mirar el gps, i veig un camí mes amunt nostre, a 50 metres de desnivell i proposo pujar al dret per anar-ho a buscar, en quin embolic m'he fotut, aquests 50 metres son molt durs, encara que arribem a un camí bo que ve de El Salat i per les Roques va cap el Bofí, però com es normal, a l'estona ens tornem a despitar, i per no recular ja estem un altre vegada embolicats, a més de les discussions (que faríem si en una sortida no discutiguéssim, penso que no ha d'haver emoció).
Passem a tocar el Montgròs, i tornem a baixar per rastres d'animals, fins a trobar el camí que havíem perdut, que ja ens porta a tocar El Bofí, d'allí a la bassa forestal. Decidim no anar a Rocafort, perquè veiem que se'ns farà tard i voldríem veure els dos grups de tines que ens havíem saltat.
Per l'Arbocet Antic, l'Arbocet (mes tines), i el camí a tocar el Torrent de la Font de l'Alber, arribem a una pista entre els dos Can Riera (al menys es el que posa els mapes). Estem a punt de passar-se de llarg, però reaccionem i agafem el camí que ens puja a Sant Pere d'Oristrell (segons wikipedia: “Hay documentos del año 966 donde se cita a la ermita de Sant Pere d'Oristrell, actualmente en buen estado de conservación “).
Ja baixem cap a Can Oristrell i d'allí a la pista del començament del dia. Encara que s'esta fent fosc tenim temps d'anar a visitar els Tines de Blade i les Tines de Tosques, pel mateix camí que hem passat al començament de l'excursió, a les últimes ja se'n fa fosc.
Tornem al cotxe a tres quarts de set, després de fer 20,830 kms., i una pujada acumulada de 865 kms. Part de tot això sense camí ben marcat.
El track arreglat surt menys distancia, però aquesta es la que jo he fet realment.
No pujo el track al wikiloc per el tros que hem pujat 50 metres de desnivell al dret total i amb unes petites grimpadetes. Tinc intenció de tornar a lligar el camí perdut entre Cal Flequer i Cal Bofí, llavors arreglaré el track i ho posaré, a més vull visitar Cal Casasaies, per l'historia de la guerra, ja ho escriuré quan hi vagi ...

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar, aquí


.......

dimecres, 27 de gener de 2010

Vandellòs, Tossa de l'Alzina, Taix, Vandellòs


Per les Moles del Taix - Al davant del Cocó de Recules

Per avui el company Estivill i jo hem decidit anar a pujar a la Tossa de l'Alzina, pujant des de Vandellòs. Aquesta sortida passa un tros del Gr-192, que últimament ha estat molt comentat pels fòrums de la Feec, per la dolenta senyalització i pel perdedor dels seus camins a la quasi totalitat del seu recorregut; nosaltres només hi passarem per un tros: el Gr-192 té quasi 100 kms i nosaltres farem uns 5.
Deixem el cotxe a Vandellòs, i sortim pel carrer dels Dedalts, que per cert la pujada per aquest carrer ja es deixa sentir, fins el diposit de l'aigua son 340 mts de recorregut amb un desnivell de mes de 40 mts, que per començar el dia no està gens malament.
Sortim a tres quarts de deu, una mica tard, però .... Aviat deixem la pista per seguir el camí dels Fontanals, anant a visitar la Font dels Fontanals amb l'aigua completament entubada fins el poble o als conreus de mes avall, no ho sabem. Creuem per sota d'un cable metàl·lic, ens pica una mica la curiositat de que es tracta; al baixar el company Estivill va a xafardejar i comprova que a la part alta comença en una parada, actualment netejada, suposant que des d'allí penjaven alguna cosa al cable, que treien del bosc o de les parades i les enviaven avall.
Seguim amunt el camí es agradable i puja suaument, amb els seus revolts, passar a tocar unes runes i de seguida creuem la pista dels Dedalts. Mes amunt sortim a la pista que hem de seguir amb una pujada una mica forta, per deixar-la per un camí que va paral·lel i molt a prop, però que puja molt mes suau, el tros final fa uns revolts per guanyar alçada i trobar la pista. Aquest camí està una mica brut de les branques trencades i caigudes degut a la neu de fa uns quinze dies. A cada sortida que estem fent ens estem trobant en la mateixa problemàtica, la gran quantitat de neu que va caure ha fet moltes destrosses, branques trencades (algunes d'elles es veuen trencades després de recaragolar-se), matolls ajaguts, tapant el terra del camí, degut al pes de la neu, etc.
Deixem la pista que porta a les antenes, passem a tocar el Corral del Coixet, amb restes del seu pou o cisterna, i aviat deixem la pista, per agafar el Gr que ens portarà fins el Corral de Ca la Torre, lloc on esmorzem. Fa una mica de sol encara que el fred es deixa sentir.
Sortim deixant la pista i el Gr, per baixar fins el Corral del Pinxo, que te la cisterna encara sencera i amb força aigua, i al costat una olivera, única en tot l'entorn (segons ens sembla apreciar), creuem el barrancó i pugem a buscar el Gr tot passant a tocar la Bassa Blanca. Ja enfilem el camí de les Moles, però nosaltres deixem per tres vegades el camí correcte (??) per senderons de cabres, en dos d'ells hem de remuntar una mica sense camí. Tot aquest tros la senyalització està de pena, s'ha de seguir molt be el mapa, encara que mirant-ho sembla molt fàcil, però hi ha un mínim de dos llocs on es molt fàcil fer una bona marrada. En un collet trobem pasturant un gran ramat de cabres
Deixem a mà dreta la baixada al Cocó de Recules, on després baixarem i seguim fins el cim de la Tossa de l'Alzina, on fem fotos molt ràpidament i contemplem una mica el paisatge amb les muntanyes que ens envolten, però fa molt de fred i a més, hi ha una boirina que no ens deixa divisar massa lluny.
Reculem i anem a buscar la baixada al Cocó de Recules (Segons l'enciclopèdia, Cocó: Clot natural en una penya, en una llosa, etc., on la pluja, l'aigua de la mar, d'un riu, etc., formen un petit bassal, es similar a cadolla. Recules: es diu així per què si el toll de dins està ple d'aigua, no hi ha manera de girar-se i s'ha de sortir d'esquena), es un forat on has d'entrar una mica arrossegant-se, baixar per la pendent, i al fons (té un desnivell d'uns tres metres) hi ha un toll d'aigua de menys de 15 m2. L'any 2006 que ja vaig estar i l'aigua pujava a bastant de nivell, avui està amb molt poca aigua i ens ha permès girar-nos i sortir de cara. Dins hi han formacions estalactítiques i es molt bonic de visitar-ho.
Seguim, tot baixant pel camí del Barranc del Taix, trobem a la dreta rastres d'un camí que baixa de Los Taixos, i seguim, ens adonem que el camí que estem seguint, que es podria pensar que es barranc, te marges per aguantar el camí, el que significa que es camí vell, encara que estigui una mica perdut i brut. Encara que sabem que hi ha un parell d'excursionistes que estan recorrent aquestes contrades, reobrint, netejant una mica, i malgrat la seva labor, la poca gent que hi passa fa que els camins es vagin perdent, tot allò junt a la poca documentació i cartografia que hi ha (a part dels mapes de l'Icc).
Passem pel costat de la Cova Colom, una balma mes de les moltes que hi ha, i anem seguint per un senderó, amb traça visible encara que una mica brut, arribant a un ressalt rocós on finalitzen les traces, baixem per un roquissar inclinat i trobem un grauet fitat, molt bonic i fàcil de baixar, d'aquí fins a la llera del barranc, es una mica molest per la quantitat de traces i el brut de totes elles. Arribem a la llera, on trobem un senderó molt marcat que ens porta a la cua d'una pista i per ella al Racó del Taix.
Anem fins la Font del Taix, ens costa trobar el Pou, per estar completament tapat d'esbarzers; després de destapar-ho, retornem al racó i pugem pel camí de la Coma dels Horts, parant a dinar una mica, al seu començament.
Després seguim, fins al Salt del Carlos, que segons sembla al mapa està mes amunt, però segons unes guies que hem llegit, es on hi ha un toll d'aigua, i un bon salt d'aigua si aquesta baixa pel barranc, però ara no baixa encara que surt aigua pels costats. L'entorn es un bon esbarzerar. Pel costat esquerra puja fort el camí, passa per un portell, i va seguint encara que en moments poc evident. Arribem a un collet, i segons el mapa el camí segueix recte, menys o menys paral·lel al barranc, però ens adonem que si seguim amb el malament que es veu les traces, brut de l'entorn, amb molt de garric i coscoll, ens farà fosc abans d'arribar al Collet del Corral de Ca La Torre, pel lent que aniríem; decidim pujar en direcció al Corral de Garrateó, per senderons oberts pels ramats de cabres. Quan arribem sota i bastant a prop, veiem al corral uns gossos solts i que no parem de bordar, pel que decidim anar planejant per les parades de sota, amb tendència anar pujant fins a la carena. Tot aquest tros està ple de cabres mortes i abandonades (He de pensar si envio una denuncia a Medi Ambient). Veiem el pastor que està al costat dels gossos i ens diu que el camí passa molt apregonat però que està perdut (haurem de tornar a buscar-ho), i que la gent que passa per aquesta zona va des del Racó del Taix a buscar la pista del Camí dels Taixos, que es molt a la nostra dreta. Sortim a la carena, on trobem un altre ramat de cabres. Ja anem per la pista, que la deixem per anar a buscar el Gr, sense passar pel Corral de Ca la Torre. Veiem com es posar el sol, i baixem per la pista cimentada fins uns revolt, per agafar el Camí dels Fontanals, i d'allí a Vandellòs, lloc on arribem ja fosc.
Excursió que ha estat mes llarga del que ens pensàvem, hem fet quasi 19 kms, hem arribat a quasi tres quarts de set, després de quasi nou hores. Ha estat un dia molt complert, amb una bonica excursió, encara que ha estones ha estat dura, pel vent (sobre tot a la carena de les Moles), i el fred que ens ha castigat, malgrat la roba d'abric que portàvem. Hem quedat per un altre dia l'intent de completar el que avui no hem pogut fer.

Per baixar el track, aquí. Per les fotografies, aquí.


............

dissabte, 23 de gener de 2010

Tomb a la Mola del Capcir i pujada als Montalts


Figuera del Mas d'en Santiago Borrassó - Carbonera en el Camí de la Mafla

Per aquest dissabte havíem quedat per lligar dos tracks , un d'explicat a la pàgina web de José Luis Ordovás, i un altre que jo havia fet i explicat a la meva pàgina . Quedem per fer-ho el dissabte, perquè encara que anunciïn per avui mal temps, per demà la previsió es pitjor.
Anem l'Esteve i jo fins a la Serra d'Almos, agafant una pista que passa a tocar el Mas de l'Arany i segueix paral·lel al Barranc de Mussefres, fins el Pla dels Burros on aparquem, son uns 2,800 kms de pista de terra, crec que en bones condicions per tota mena de vehicles.
Sortim a tres quarts de nou, seguint la pista, es Gr, tot seguint el camí del Barranc del Capcir, estem deixant la mola a l'esquerra, deixem el camí del Gr que se'n va per la dreta i nosaltres seguim pista una estona mes. La pista fa uns retombs, trobem una cruïlla de pistes i de seguida el cartell que ens indica que hem d'agafar el Camí de la Coma d'en Vinebre, aquest es un dels camins recuperats pel Consorci de la Serra de Llaberia, i la veritat es que val la pena passar-hi, llàstima que en algun moment les rames trencades i caigues (provocades per la gran quantitat de neu que va caure en aquestes contrades, a estones ens alentix la marxa, incloent un tros que vam haver de arrossegar-se per terra per poder passar sota les branques ben grosses que bloquejaven el camí. Camí ombrívol amb alzines, que a l'estiu deuen donar molta frescor.
Deixem a l'esquerra el camí que porta a la Bassa del Roig i a la Cova Marcó, i de seguida al lloc on deixem el primer tomb per anar a enllaçar amb l'altre. Seguim recte i arribem al Collet de la Mafla, on dues vegades que he estat per aquestes contrades, havia aparcat el cotxe.
Agafem pista i anem a buscar el Collet del Montalt. En aquests moments no veig clar que puguem pujar al Montalt, sembla que el mal temps ens vingui al damunt, fred, boira i unes perspectives no gaire esperançadores. Al collet deixem el camí de Llaberia, per agafar el camí que ens portarà al Mas de Motarro, passant a tocar la pista dels ventiladors, per després creuar-la. Des del Mas de Motarro, seguim, tot passant entre la font i la bassa, aquesta es en forma de L, i amb rentadors en una punta. El temps sembla que s'estabilitza una mica, encara que el fred es deixa notar una mica. Passem el Toll del Cantina, i de seguida arribem al Mas d'en Santiago Borrassó, on parem per fer un mos, ràpid per que el vent, que no es gaire fort, es molt fred.
Baixem fins a la font d'en Sanxo i després fins el Salt d'en Sanxo, aquest últim en una zona ombrívola, on destaca una gran balma obrada, on devien tancar el bestiar.
Pugem a buscar el Camí de Llaberia, seguint-lo una estona, fins arribar a la cruïlla que pujant decididament, primer en mig del bosc, després per zona cremada i últimament per roquer ens porta al cim del Montalt, Punta Sud. Per la pujada es molt important seguir les marques blaves, per que entre les branques trencades que tapen trossos del camí, la vegetació baixa totalment ajaguda i el brut que està l'entorn, es molt fàcil perdre el camí bo.
Fotos de rigor, contemplació del paisatge, amb boires encara que una mica altes, ens deixen veure l'entorn, però no el cim de les muntanyes que ens envolten
Seguim fins a la Punta Nord, el camí es rocós i el primer tros, poc clar, però el seguim molt be. Ensenyo al company l'entrada a la Canal del Plom, que esta en el Collet de la Moleta, i en senderó clar però amb garrics alts, que t'esgarrapen les cames (a mes de fer-me dos forats a les malles que portava), arribem al peu del pujador, jo em quedo al peu, està una mica relliscós, fa poc que he estat, fa una mica de vent, i no em fa gracia, encara que només son uns 5 metres de desnivell de roquer una mica vertical.
Ja tornem, passant a tocar la punta sud, les Solsides i tornant al Collet del Montalt, on seguim per un dels camins recuperats pel Consorci. S'arriba a una barrancadeta i aquí el camí es difumina una mica, fins que veiem la traça oberta de fa poc i una senyal groga a un pi, seguint-lo en un moment ja hi som a l'Era i al Corral de la Mafla, això si després d'una curta pujada.
El Corral de la Mafla, era bastant gran, i pel que queda sembla que hi havien habitacions, o sigui que era habitat. L'era es digne de veure, encara conserva molta part del les roques que marcaven la seva circumferència.
Aquí em enllaçat amb la segona part del primer recorregut. El camí boscà d'alzines, molt agradable, primer baixa lent, però després s'anima, però baixant amb llaçades, completament recuperat pel Consorci, posant esglaons quan cal, fent aigüeres, marges per aturar la possible caiguda de pedres de les tarteres, tapant i intentant inutilitzar les possibles dreceres, etc., un treball molt complert, llàstima de la posterior caiguda de branques trencades.
El camí es transforma en pista, i de seguida trobem el Gr que ve del Coll del Montalt, ara ens queda dos kilòmetres exactes, deixant a l'esquerra la Font del Gat -estroncada- i dos pous -possiblement de calç- un a cada costat del camí, fins arribar a les runes del Mas de l'Eloi, on agafem un camí brut que en baixa al barranc de Mussefres, i quan el creuem, ja hi som a la bassa de bombers del Pla dels Burros.
Arribem quan manquen 5 minuts per les sis de la tarda, després d'haver fet 19,160 kms. Abans de marxar aprofitem per “dinar”, es l'hora de fer-ho.
Una sortida molt bonica, llàstima que amb una mica de sol i sense boira hauria estat perfecte. El Consorci de la Serra de Llaberia ha fet una bona tasca en aquests camins, que a més de recuperar-los ham posat bastants pals indicadors, tot ells molt ben col·locats
També s'ha d'agrair les "galetetes" que ha portat el company Esteve, que han ajudat a fer mes agradable el dia.

Per baixar el track, aquí. Per les fotografies, aquí


..............................

dimecres, 20 de gener de 2010

Aixàviga, Nevera del Mas de Muster, Pou de la Serra del Pou

Mont-ral, des del Grau del Malpas - L'Aixàviga i Punta de la Barrina

Amb l'Estivill hem quedat d'anar a donar un tomb, però amb la puntualització que a les 14h havien d'estar a casa (cada u a la seva, esta clar), i quedem per visitar la nevera del Mas de Muster i el pou que dona nom a la Serra del Pou. Com es un recorregut mes aviat curt, quedem una mica tard, encara que després comentem que si haguéssim sortit mes aviat ho hauríem pogut allargat fins el Grau de l'Estelada i veure el Pilar dels Gats, i per què no, mirar de trobar la cova del Calderer, que per cert no surt a la majoria dels mapes. Les dos visites queden postergades per una pròxima visita a la zona.
Anem fins l'Aixàviga, on deixem el cotxe i sortim quan manquen cinc minuts per a tres quarts de deu, tot seguint un track que ens hem baixat . Passem pel davant de la casa que havia estat residència d'estiu dels Comtes de Prades, i passant per l'Era del Roig, agafem un camí antic i molt agradable, que ens porta a la Nevera del Mas de Muster (pou de gel), descripció del qual està molt ben explicada en el llibre de Ramon Amigó, El Tràfic amb el fred al Camp de Tarragona, (llibre on explica l'existència de 36 pous de gel entre els segles XVI-XIX). Després de visitar-ho i fotografiar-ho, seguim, trobem el Pr que ve de la Serra del Pou, creuem el Barranc de la Font Fresca i de seguida trobem el camí que ve de Mont-ral, tot seguint-ho en direcció a Alcover. Entrem a visitar la Cova del Soldat, simplement una balma, on hi han xapes d'escalada. Deixem el camí que baixa a les Fonts del Glorieta, on veiem dos excursionistes que estan fent un mos, i ja en dirigim a creuar el Glorieta, que amb la quantitat d'aigua que baixa, ens dona una mica de dificultat, però res que no sigui insalvable.
La pujada en direcció al Mas de Tinet, tot passant pel costat del Mas de Joan Bo, es boscana, agradable i de les que es poden fer a l'estiu al ser un bosc on predominen les d'alzines. Abans de les runes del mas, visitem una cova, sense mes importància, que portar-se unes bones esgarrinxades amb els arítjols que hi ha a la seva vora.
Arribem a un mirador, on la vista sobre la vall del Glorieta, fins a Alcover, es fantàstica, així mateix tota la solana de l'esquerra del Glorieta.
Arribem a la Serra del Pou i seguim fins el pou que dona nom a la serra, al costat del que esmorzem una mica. Veiem un baixador, que es el Pujador de Maseter, que porta a la pista entre l'Albiol i el Mas de Tinet; a l'esquerra del baixador hi ha un altre bon mirador.
Marxem, de seguida, a l'esquerra trobem al costat del cingle unes runes, que ens pensem que podrien ser d'una torre de vigilància, al tenir una forma circular les pedres que devien ser la base de la construcció, a mes d'estar a tocar del cingle, i si no fos per les alzines que han crescut hauria una vista esplèndida a Mont-ral, l'Albiol, el Puig d'en Cama i de tot l'entorn. Després travessem la Serra del Pou, fins a l'Aixàviga, no sense fer una petita marrada per estalviar-se una mica de pista, i baixar un senderó fitat.
Arribem a dos quarts de dos, després de fer 8,500kms.
Una matinal molt agradable, a més de saludable.

Per veure i/o baixar les Fotografies, teclejar aquí.
en alguns llocs, al gps se l'anat l'olla, però es pot seguir correctament



..........................

dissabte, 16 de gener de 2010

Cornudella, Arbolí, Siurana

Pont Vell - Font del Molí del Racó

Avui ens em trobat l'Estivill, l'Esteve i jo i hem anat a donar un tomb des de Cornudella, pel camí vell al Coll d'Alforja, per després dirigir-nos cap a Arbolí, per veure in-situ un forat que marca els mapes al punt x326991- y4567452, aprox., i després discutir si es puja a Siurana o es torna directe a Cornudella.
Aparquem darrera de la Cooperativa, i sortim quan manca mig quart per a les nou del matí. Anem
a buscar el camí del Calvari, només sortir ens equivoquem de carrer, però només marrem de 100 mts. Del Calvari baixem passant entre les partides de Les Creus i Les Planes, arribant a la carretera (abans hi ha un mas, amb les runes d'un pou de calç), la creuem hi agafem un camí carreter, en alguns trossos una mica brut, que va paral·lel, i que segur que era el camí vell. Passem a tocar el Barranc de les Obagues, deixant a l'altre costat el Molí d'en Fort i creuem el Pont Vell (que segons sembla es un pont romà).
Creuem la carretera del Pantà de Siurana, agafant el camí dels Andorrans, actualment pista ampla i apta per cotxes, on trobem postes de caça (cada dia, es dia de caça, no se com s'ho fan). Després de una mica mes d'un kilòmetre i mig aproximadament el deixem i baixem a buscar el camí del Mas de Les Moreres al Coll d'Alforja.
Aquí creiem que el camí vell de Cornudella a Reus, des del Pont Vell devia seguir cap el Mas de Regiments i anava a buscar el Mas de les Moreres, deixant el Siurana, primer, i el Arbolí, després sempre a la dreta.
Remuntem el Riu Arbolí, deixem a l'esquerra el camí al Molí del Pau, i a tocar la bassa i el Mas de la Garra. Aquí el camí es boscà i ombrívol, i trobem unes petites raconades de neu. Trobem el Gr que ve del Coll d'Alforja i el seguim en direcció a Arbolí. Trobem mes neu, i un pou de calç que el deixem a la dreta, estem al Camí de l'Arena a La Vall. Creuem el Riu d'Arbolí, a gual, que baixa molta aigua, (abans per creuar un barrancó hem tingut problemes, per la quantitat d'aigua que baixava), i parem a menjar una mica al Molí del Racó. Val la pena visitar aquest entorn.
Seguim i a l'altura del Molí d'en Remei, el Gr s'enfila per senderó en direcció a Arbolí, lloc per on agafem. El camí està una mica brut, però es que la neu que ha caigut aquests dies passats ha ajagut tota les rames i herbes.
Quan arribem a la carretera anem en direcció contraria a Arbolí, durant uns 600 metres, baixant per una pista, per intentar arribar al forat que tenim intenció de visitar.
Baixem un parell de retombs, i al dret, guiats pel gps i per l'intuició (no la meva, que quasi que no en tinc), seguint algun petit rastre i la resta al dret, arribem. Ens ha costat molt perquè amb el tapat que està tot, i que tota la vegetació molt ajaguda, per culpa de la neu, hem anat molt lents. El forat no es tal, son dos escletxes, quasi en la mateixa vertical, que entre les dos te una caiguda de mes de 100 metres, una es del replà on som cap amunt i l'altre cap avall, a l'entrada d'aquesta hi ha xapa per fer ràpel. Tornem, ara els rastres, si no fons per l'herba aixafada, son una mica mes clars. Arribem a la pista, d'allí a la carretera i ja ens dirigim al Coll de la Creu, agafant la pista, que després es senderó i que baixa fins a la pista que voreja el pantà de Siurana, el tros final hi ha una pendent molt forta, de terreny de llicorella.
Seguim la pista a la dreta, fins a la cua del pantà, al Toll del Forn. Per creuar-ho ens tenim que descalçar, de la quantitat d'aigua que baixa pel riu Siurana.
Agafem la pista, i de seguida la drecera per saltar a la pista superior, aquí hem de decidir si pugem a Siurana, o seguim la pista, tot vorejant el pantà, cap a Cornudella. Decidim pujar a Siurana, ara manca decidir si pel Grau del Franquet o el de la Trona, el primer sembla molt mes rapit, però el segon segur que està mes net; ho fem a sorts i surt el del Franquet, estem contents perquè per aquest no havien pujat cap de nosaltres. La pujada es lenta, està moll i tapat, sort d'algunes fites i senyals verdes. Passem el Mas del Franquet i a mi em comença a entrar una "pàjara"; des del Molí del Racó que no hem menjar res, he de parar a menjar una barreta i beure aigua. Les senyals ens porten fins una balma i aquí s'acaba el camí. Retrocedim uns metres, l'Esteve puja pel mig d'un barranconet amb molta pendent, i nosaltres trobem una possible continuació, al costat d'una petita font, amb basseta, abandonada. Aquí se m'acaba la pila del gps, la canvio però pel que sembla no el torno a posar en marxa, fet que em donaré compte quan ja estigui a Siurana, pel que hi ha un tros, d'aquest grau, que no m'ha quedat gravat. El camí retomba i l'Esteve que l'ha trobat uns quants metres mes amunt, ens ve a buscar i ens retrobem, seguim amunt. Hi ha trossos que puja molt fort, però si no fos per l'herba tant ajaguda, per culpa de la neu, i mercès als senyals, es un camí que val la pena passar, primer bosc, després zona de la roca vermella, després ja entra a la roca blanca i arriba al camí de la Trona, per un roquer amb escales gravades a la roca, en un grau que de pujada no res, però que baixar-lo ha de fer respecte. Arribo dalt molt tocat de cansament, però content. A més hem passat entre el cingle de dalt de Siurana i el Tossal del Franquet, dit també Roca dels Solters, diu la llegenda que si un solter pujava dalt del Tossal i tirava una pedra des de dalt, es casava aquell any.
Aquí ja veiem que en el camí de baixada s'ens farà fosc, el company, que es qui ha portat el cotxe em proposa que si estic cansat, em quedi i em vindrà a buscar, però li dic que no, que baixem tots a peu.
Baixem pel camí vell de Cornudella a Siurana, un camí empedrat fet en temps de la dominació “mora”, però a trossos malmès per les motos i l'aigua.
Arribem al camí que voreja el pantà, i per creuar el Barranc de l'Argentada, ens hem de tornar a descalçar i creuar-lo, ja totalment a les fosques, porto frontal (soc l'únic), però em fa peresa muntar-ho.
Ja enfilem cap a Cornudella, i cap el cotxe. Arribem a dos quarts de vuit de la nit, després de fer 23,500 kms.
Un dia complert, el temps ha acompanyat, no massa fred, una mica de vent a les parts exposades, i amb tots els objectius complerts.

Baixar el track: aquí,
Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.


dimecres, 6 de gener de 2010

L'Areny, des de Vilanova d'Escornalbou


Ermita de la Mare de Deu de la Roca - En Joan traient el cap per un forat

Vam quedar per fer una sortida el dia 6, però per a dos de nosaltres només podia ser matinal i curta. Després de pensar en unes poques opcions, decidim anar a donar un tomb per la Muntanya de l'Areny, muntanya característica, de pedra vermella, situada entre Vilanova d'Escornalbou, Mont-roig del Camp i Colldejou, a tocar a l'ermita de la Mare de Deu de la Roca.
Ens trobem en Josep Maria, l'Esteve, la Chris i l'Estivill i jo. Anem fins a Vilanova on començarem l'excursió.
Sortim de davant del col·legi a tres quarts menys cinc de nou, anant a sortir per la par oest del poble, per una pista que baixa, per seguir pel Camí de les Roques. Quan creuem la Riera de Vilanova deixem a l'esquerra una alzina de grans dimensions. Deixem el Camí de Mont-roig i agafem el Camí de la Mare de Deu de la Roca, fins que trobem un pal indicador que ens senyala el pujador, es el Camí de les Escales, camí netejat i arranjat de fa poc, camí que puja amb decisió, i que quan arriba als roquers (aquí tot es roca vermella), hi han escaletes picades a la roca i alguns cables per ajudar-se amb les mans, fins que arribar a l'últim ressalt, llavors el camí tomba a ma esquerra per anar vorejant l'últim cingle. Es un tros molt bonic de passar, la roca esta molt gravada i digne de veure.
Hi ha un lloc, prop del cingle, on hi ha un forat a la roca on, entrant per sota, només es pot treure el cap, com es normal tots ens hem de fer la foto de rigor.
Continuem i ja hi som a la part alta del Pla de l'Areny, nosaltres seguim pel roquer, vora el cingle. Aquí la roca te molts forats, tots ells plens d'aigua, de resultes de la quantitat de pluja dels últims dies.
Ens arribem al Coll de l'Areny per baixar pel camí de les Escaletes del Diable, anant a buscar el Sender dels Carlins, que ens portarà al camí vell de Mont-roig a l'ermita. I ja pugem cap a l'ermita, pel camí totalment empedrat. A la plaça de l'ermita fem un mos, que ja ens el hem guanyat. Aquí hi ha un bon mirador, on es divisa tota la costa, part del Baix Camp i la Muntanya Blanca
Després del mos, seguim, ara pujant cap a part alta de la Muntanya de l'Areny, per unes escales gravades a la roca, passem per un mirador, on trobem una cruïlla que ens portaria al camí de les escaletes per on hem baixat fa un moment, i seguim amunt, trobant-se amb dos escaladors que sembla que estan fent practiques.
Arribem al Pla de l'Areny, i seguin cap al Coll Roig. Des d'aquí ja anem a buscar el camí de vinguda, però com es normal no ho podem fer pel lloc mes fàcil, però també arribem.
Quan estem al costat de l'alzina, prop del poble, pugen per uns rastres i ens porta al costat mateix d'on tenim el cotxe.
S'ha de significar que hi ha un pou abandonat, amb part del seu engranatge per treure l'aigua, que està en mig del que segurament serà un carrer (al costat mateix ja te uns habitatges), pel que sembla que durarà ben poc.
Una caminada de 6 kms i mig, que hem fet en una mica mes de 4 hores, però un tomb molt aconsellable. El temps ens ha acompanyat bastant, encara que a moments el vent bufava una mica.
Jo no he portat la màquina de fotografiar, pel que la fotografia de l'ermita es antiga i l'altre es del company Josep Maria.
................

Baixar track, Wikiloc.
Fotografies del company Estivill, aquí, i les d'en Josep Maria, aquí.



...........

dissabte, 2 de gener de 2010

Bon any a tothom

Ara que estem al segon dia de l'any, espero que tothom hagi passat les ressaques de la nit de cap d'any amb força èxit i sense problemes.
Encara que del 31/12 al 1/1 no va un any, sinó que només va un dia, espero que el el canvi de xifra (2009 a 2010), a tothom li senti de meravella.
Molts ànims a tothom i fixeu-se objectius amb força ambició, somieu amb ells, i segur que els aconseguireu.
Bon any.