"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 29 de setembre del 2016

Castellbò, Sendes, Solanell


Solanell
Sendes



Després d’unes poques sortides sense companyia, avi he tornar a sortir amb el Josep Maria, i ens hem anat fins a Castellbò, que pertany a la comarca de l’Alt Urgell, i situat prop de la Seu d’Urgell. Hem arribat, ens hem preparat i hem sortit a les nou en punt, estaven sonant les campanades de l’església quan hem començat a caminar, amb un temps trist i fresc.
Només sortir, a l’alçada de Cal Gració girem a la dreta quan hem de girar a l’esquerra, sort que ens adonem als pocs passos. Tenim un antic colomar dalt a la dreta, relativament prop, encara que no es veu la forma d’arribar-hi, al seu front van fer una bon tall a la muntanya. Agafant a l’esquerra veiem un senyal groc que ens indica el camí, senyal que ens anirà acompanyant tot el dia, encara que en els llogarets hi hagin algunes alternatives. El camí que seguim es obac, netejat de no fa massa i una mica transitat, hi han varis «tracks» per «inet» que, amb variacions, passen per aquestes rodalies. Va resseguint el Riu del Quer i es van alternant uns curts trossos plans amb altres de més llargs de pujada. Ens separem del riu per anar a creuar el Barranc de Sendes que es subsidiari del riu. Abans de creuar-lo veiem un plafó a la dreta que ens parla d’una possible mina, que té l’entrada ensorrada i que es necessitaria treballs arqueològics. Es una raconada molt més obaga que tot el camí que hem fet. Al creuar el barranc trobem un altre plafó que ens parla de la «carrasca» arbre dominant amb tot aquest territori. Anem pujant i trobem el Mirador de les Dones, amb plafó, inclòs, explicatiu. També trobem un petit plafó fent propaganda de «Terra Incognita», un ruta circular de 6 dies amb començament i final a Castellbò.
La pujada s’endureix, el camí continua sent antic de bast. S’arriba al Mirador de Sobils, on a més de contemplar la vista, aprofitem per treure’s al segona capa. Encara que no hem vist el sol, la calor es fa sentir. Arribem a una pista de terra, però apta per cotxes, que segons el mapa es la Carretera de Castellbò. Ja em sortit a cel obert i poden contemplar les muntanyes del davant, així mateix els llogarets de Sendes i Solanell. Ens desviem una mica per visitar el Cortal de Sobils, que eren dos bordes contigües, ara ensorrades.
On s’ha de deixar la pista per agafar el camí que ens ha de portar a Sendes, parem a esmorzar. Mentre ho fem passa un tot-terreny dels «Mossos», xarrem una mica amb ells, i els marxen pista amunt. Ens torna a tocar pocs trossos planers i molts de pujada, hem de salvar uns 200 metres fins a creuar el Barranc del Solà per seguidament pujar suaument a Sendes.
El primer que veiem es com es possible que arribant la electricitat, amb cables, aïlladors i altres nous el poble estigui arruïnat completament. Desprès ens fixarem que la línia segueix cap un altre direcció, tapat pel bosc. La vegetació s’ha menjat el poble. L’església que està en peu, la runa caiguda, per ensorrament de la teulada, no deix obrir la porta, només en queda en peu les parets i el campanar. A tocar l’església hi ha una petita cova, que sembla havia estat tancada per unes parets de pedra. A dins hi habita al menys, un ratpenat. Seguint en direcció contraria a la que hemo vingut, es la pista d’arribada pels vehicles, hi ha les restes d’una petita bassa, i un pou, completament tapar per les argelagues i altres herbes. Encara que era la pista d’arribada, ara està bastant bruta i amb el marge no gaire segur.
Després d’un tomb pel poc que es pot recorre, amb un pou o cisterna amb aigua, un carrer principal, es el que creua el poble, ple de pedres de les cases, però transitable pel seu damunt, i senyalitzat, sortim per l’altre banda, per seguir camí. El camí continua sent antic de bast, i al poc ens trobem un altre plafó informatiu, que ens senyala els punts destacats que es veu des d’aquí i com era fa 100 anys i com es ara aquestes contrades. Hem de creuar el Torrent d’en Mir, per un pont. Per baixar fins el pot, tot sent un antic camí de bast amb esses incloses, sembla mentida la pendent rocosa que hi ha, em fa pensar «pobre mula». A partir d’aquí el camí, sent completament transitable, amb alguna senyal i alguna fita, no està tant recuperat com els que ens han portat fins aquí. Només es un comentari, mai una crítica. Es van alternant els trossos solans amb els ombrívols.
Quan estem a la mateixa longitud de Solanell no acabem de veure com creuarem el Riu de Solanell, que el tenim prop però molt apregonat. Sembla mentida que tenint el Riu a baix, el nostre camí torni a pujar am força, però de cop baixa una mica per passar el riu per un altre pont. D’aquí surt un camí planer que segueix paral·lel riu avall. A partit d’aquí el nostre camí, fent ziga-zagues, torna a pujar i anant en direcció contraria a la que hem vingut ens porta fins el poble de Solanell.
Al poble de Solanell, que segons sembla va ser abandonat quan va arribar la electricitat al poble, fa una mica de temps s’estan recuperant unes poques cases, a hora d’ara no crec que sobrepassin les cinc. Primer anem a visitar la part més baixa i trobem un parell homes treballant en una de les cases, i a qui lis vaig preguntar per l’ermita de Sant Domènec i no ens van saber donar cap pista de per on es pot pujar. Quan el barranc que baixa del Comellar de Garbes creua la carretera d’arribada hi ha una raconada sorprenent, digne de veure, i d’aquí es on agafen l’aigua que porten a un abeurador i amb una bomba a unes cases, o a tot el poble, ja no ho sé. Quan anem a visitar la resta del poble ens trobem a un dels anteriors, sembla que es un dels viuen tot l’any, i ens explica com arribar a l’església i que tenen un refugi (no el tenen senyalitzat) per si volem unes begudes. Agafem poble amunt, totes les cases fins a l’església tenen cartells de perill per enfonsament, estan arruïnades completament, i la majoria sense teulada. A l’església no millora l’aspecte del poble, encara que si que ens permet entrar. S’entra passant pel cementiri, que a banda del senderó fins a la porta de l’església tot està menjat per l’herba; encara es pot veure un tros de creu (marbre o pedra blanca) trencada i a terra. A dins dona pena, sembla hi havia l’altar principal i dos capelles a l’esquerra, a la dreta dos petites sales. L’escala al primer pis està mig bé, però el trespol no es fiable. Al campanar li manca un tros de caputxa.
A partir d’aquí ve la gran errada per part meva, del dia. Des de Solanell volia pujar al Serrat de Barrerols per visitar l’ermita de Sant Domènec (o Sant Domingo), i tenia feta una traça sobre l’ortofoto, amb estones pel que semblaven rastres i altres per terrenys oberts, aquesta part junt amb el poble de Solanell ho portava imprès en una fulla, però resulta que quan enfilem amunt no me’n recordo que l’havia imprès i que la porto i mal fixant-me en el track del gps, el mapa no dona per massa, agafo un llom separat pel Comellar de Garces i quan ens adonem que anem malament, continuem pujant una mica més per si es veu alguna forma de creuar-lo, està molt apregonat. Parem a dinar, i quan acabo pujo una mica més sense motxilla, sembla que hi vaig per una carrerada, una mica bruta. Veig que si hi ha comunicació serà dalt de tot, pel que torno i els dos junts anem avall.
Veient l’horari que ès i preveient que les forces no em donaran per provar de pujar per l’altre costat del barranc, decidim agafar camí avall. Passem pel costat d’un altre casa mig recuperada, on hi han unes dones, a les que lis pregunto per la possible pujada a l’ermita, demostrant-nos que no tenen ni idea de la seva existència. La pista que baixem, que es la comunicació amb vehicle des de Castellbò, es de terra, jo em pensava que seria cimentada.
Primer ens ve de l’esquerra un camí que, sense passar per Solanell, hauríem pogut agafar al moment de creuar el Riu de Solanell. Després de la dreta el camí cap a Albet, i que per un trencall ens podria portar a l’ermita de Sant Domènec en dos quilòmetres i mig, de pujada. En aquesta cruïlla hem de parar ja que començo a estar cansat i em fa mal els genolls i els peus, continuo sense està bé.
Teníem intenció d’entrar, si no estava barrat el pas, a la Devesa d’Engonç, ja que hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Roser, i a l’entrar al camí ens estranya que no hi ha cap cartell prohibint-ho ni cap cadena barrant el pas. Però la sorpresa més gran serà quan arribarem al lloc. Hi ha una bona esplanada enrajolada on han dos habitatges adossats, un d’ells sembla que no hagi estat habitat en bastant de temps, i l’altre no sé, però que estan bastant ben conservades per fora, i tot l’entorn net. Un altre habitatge més amunt, comunicat amb un camí per cotxes, molt descuidat. Però el més curiós, si més no, es la porta per entrar al recinte de l’ermita, que ens costa obrir-la i es que la vegetació s’ho ha menjat tot, amb herbes (majoria d’esbarzers) ben alts, i no tenim manera d’arribar a la porta de l’ermita, ja que els grans esbarzers ens ho impedeix. Tornem a la pista i de seguida la deixem pel camí vell, molt més agradable i no solà.
Quan enllacem un altre vegada amb la pista ens tornem a desviar per anar a visitar el Mas d’en Pere,  tot arruïnat i, també, menjat per la vegetació. A la part baixa i final de les construccions hi ha un tancat de fill ferro amb dos bons exemplars de cavalls de càrrega, que quan m’apropo i veuen que només me’ls miro i fotografio, entren  novament al cobert. Segurament en mig de la fila de construccions arruïnades i tapades devia haver l’ermita (no he aclarit si Sant Fruitós o Sant Antoni), però ara no hi ha forma de constatar-ho si no vens amb eines de desembrossar.
Ens empassen una nova entrada al camí vell, però al poc ens deix pujar-hi per un petit corriol. La veritat es que es molt agradable. Ens trobem un munt de grans pedres en mig del camí, que s’han de salvar passant pel damunt. Al fer-ho, em noto un petit mareig, al que no li dono molta importància. El camí es pla i està molt be, a trossos hi ha una fina capa d’herba que fa que sigui molt còmode de caminar per aquí. Com anem una mica elevats, ara ens toca baixar, que farem per un antic camí amb ziga-zaga. De seguir recte hauriem anat cap a Turbiàs i al Refugi de la Basseta. Aquí em començo a trobar que el cap em roda una mica. Per poder treure fotografies del Colomar del Tema li demano al company que ho faci. Dos ziga-zaga i ja som a la carretera de Solanell. Seguim tot creuant el pont sobre el Riu de Castellbó, per anar a pujar cap a l’església. A peu de l’escala em prenc un «energy» i amunt. Passem pel davant de l’església, hi han plafons, desisteixo de pujar a l castell, baixem pel carrer major, creuant-nos amb una nena que l’han portat de l’escola, i arribem al cotxe. Son les set de la tarda i hem fet més de disset quilòmetres i mig. Al canviar-me em bec mig litre d’aigua de tacada, i em cau la mar de bé. D’aquí cap a casa tot fent una parada al Pedra Negra per fer un petit avituallament.
Un dia molt complert, amb errada inclosa, per terreny netejat, marcat i reobert de no massa, sempre per camins antics, ja que el tros prop de Solanell per on passa la pista, dona la impressió que era el mateix que el camí vell, i la resta han marcat pel on era. La major part del recorregut l’hem fet per terreny boscà. I jo em pensava que veuria una mica els colors de la tardor, però resulta que quasi tot el bosc es de carrasca i el que no es, ara comença a canviar, no passa res per això, ja que he quedat molt content, només frustrat per l’errada.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000




dijous, 22 de setembre del 2016

Cim del Comellar del Frare des de Cervià de les Garrigues





Feia dies que trastejant per «inet» vaig trobar un track amb el nom de «El comellar del Frare», nom que coincideix amb un cim amb vèrtex geodèsic. El track no arribava al cim però vaig pensar que sempre ho podria allargar. Aquest trak era anar i tornar des de la carretera, Vaig estar estudiant si es podia tornar per uns altres camins per no repetir, fet que vaig aconseguir. No vaig deixar de mirar-m’ho, ja que sempre m’agrada sortir des d’un poble o nucli urbà, encara que no sempre ho aconsegueixi, pel que vaig començar a traçar-ho des de la Pobla de Cèrvoles, estudiant com es podia fer dreceres als interminables tombs i canvis de pistes, de cop em vaig fixar que més al nord hi havia la Pobla de Cèrvoles i em resultaria molt més fàcil. I aquest ha estat el definitiu, i el que he fet avui.
He anat fins la Pobla de Cèrvoles, he aparcat a la part baixa, i he sortit a dos quarts de nou del matí, amb una temperatura una mica fresca. A la sortida he tingut una petita distracció que he solucionat amb rapidesa, anant a creuar el pont sobre el Riu Set. Es curiós veure als dos costats del riu uns antics tancats que estaven fets de fang o de pedra recoberta de fang. Alguns d’aquests tancats estan aprofitats, al menys un per tancar un hortet, amb pou a dins. Als set-cents metres de sortir del poble, deixo el Camí Vell d’Ulldemolins per agafar el Camí del Barranc de les Tapiades. Es creua el riu després de deixar un antic tancat en part de pedra i en part de fang, igual que altre tancat que trobo després de creuar el riu.
Es va seguint la pista a la dreta del riu, deixant alguns masets, runes, basses a dreta i esquerra, inclús un mas molt arranjant i habitat, no sé si habitatge principal, on em saluden els gossos al passar.  Tota l’estona vaig per l’ombre i a moments es veu els rajos del sol passar entre la massa forestal de l’esquerra, dalt. També es sent el piulejar d’alguns ocells, fet que només passarà en aquest tros. Els marges, com seran la majoria dels que aniré veien, estan fets per pedres més o menys quadrades, i com passa per tot Catalunya es majoritari les parades abandonades que les conreades en quan surts dels nuclis urbans. Als dos costats abunda les parets rocoses bombades de color gris, com les del Montsant i altres llocs, però molt més baixes.
Deixo a la dreta una caseta de captació d’aigua del Riu de les Tapioles, i un camí que el creua que després de moltes variants i revolts comunica amb el camí per on tornaré. Al poc, elevat, hi ha la Granja del Blai, no sé si en funcionament, les construccions des de sota i més endavant que es veurà millor, semblen que estiguin bé. Al poc ja vindrà el primer tros sense pista i l’únic complicat. Al muntar aquest track hi havia dos trossos de camí ample que no connectaven en el moment de creuar el riu, i en l’ortofoto no s’acaben de veure els camins. Doncs al deixar el camí (pista) pel que circulava, he d’entrar en un de completament tapat per herba baixa, que em fa anar amb el gps en la ma, i llavors al moment de creuar el riu. trobo, brut, l’únic pas que sembla que hi ha ha, encara que m’he de barallar una mica amb les branques. A l’altre costat el començament s’intueix ja que es veu el marge esquerra del camí que va pujant suau. Hi han trossos tapats però que em permet passar amb compte, però poc a poc es va aclarint. Em penso que deu ser camí vell, ja que a la part del penjat encara queden trossos del marge de pedra. De cop el camí ample finalitza en un lloc ple de deixalles, i continua per un rastre i en pocs metres arribo a una pista. Al tros final del camí ja em toca el sol pel que m’haig de treure la dessuadora. Em dirigeixo cap a la dreta, direcció contraria a la que he d’anar, per visitar el desastre de un maset arruïnat amb annexe inclòs, ple de deixalles per tot l’entorn.
Desprès segueixo la ruta que tinc programada, per pista planera en tendència a baixar suaument. A partir d’aquí i per uns vuit-cents metres i amb uns cinquanta metres de desnivell, el camí va fent esses pujant de parada en parada d’ametllers, que es recorren longitudinalment. Jo vaig per la traça del tractor que fa poc havia llaurat, per no xafar la terra que està molt tova. Entre parada i parada hi ha camí molt definit. Entre dos, es passa una cabana de pedra seca. I entre altres dos, a la dreta i separat, hi ha un pou d’aigua, amb el líquid element quasi a sobreeixir.
La pista segueix i abans d’un gran retomb em desvio per visitar un altre cabana de pedra seca, amb una cisterna al seu costat. Al sortir d’aquí vull estalviar-me tornar per on he arribat i fer el retomb de la pista, pel que vaig al dret, però tinc unes petites distraccions, encara que no em fan perdre massa temps ni fer masses metres de més. Quan arribo a la pista ho faig en línia recte on està el vèrtex, encara que no puc anar recte del tot per la vegetació. Al cim faig les fotografies de rigor i aprofito per esmorzar. La visió des d’aquí, a més de la vegetació que tapa, no es massa amplia.
Segueixo camí, entro a trobar i fotografiar un senyal geodèsic. Ja hi entrat al Camí Vell d’Ulldemolins, i aquest camí encara que m’he desviat varies vegades per visitar masets enrunats i abandonats, un altre cisterna i cabana de pedra seca i a veure des de dalt la Cova de l’Heura, es un camí que se m’ha fet bastant llarg; es pista apta per cotxes i molt polsosa. He pogut veure que hi ha molts trossos que les amples parades de conreu, ametllers, olivers o abandonades, els marges només tenen dos o tres filades de pedra quadrada, ja que el desnivell era molt suau. El sol s’ha tapat i l’aire no es massa calent, encara que per l’hora, tampoc es fred. Arribo al lloc on m’he desviat al matí, i només creuar el pont sobre el Riu Set, vaig a visitar la allargada balma i el tancat de fang. Està tot molt brut, a més de deixalles per tot arreu, i costa caminar per dins, però puc veure el que era la porta d’entrada al tancat, una cabana de pedra seca, una font (seca) amb el recollidor, una sínia, destrossada, amb el rentador, el pou, el recol·lector, etc.
Quan surto vaig directe al cotxe, son tres quarts de dos i he fet quasi dotze quilòmetres. Em canvio de samarreta i de calçat i vaig en cotxe fins el centre, on tombo una mica per veure el poble, i dono per acabada la sortida del dia d’avui, que ha estat bastant més agradable del que em pensava, ja que el terreny no es dels més agraïts, però jo sempre dic que tot terreny té alguna cosa especial.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000



divendres, 16 de setembre del 2016

Arbolí, Grau de Gallarí, Molí del Racó, Arbolí


Mas de l'Escalet
Molí del Racó



Fa ja algun temps un amic excursionista em va enviar un track que des d’Arbolí anava a buscar el Grau de Gallarí i tornava al poble pel GR. Aquest track coincidia aproximadament amb un de recerca que vam fer el company Joan Josep i jo a l’any 2009, però només fins el Mas de l’Escalet, ja que des d’aquí vam tornar a Arbolí, fent unes quantes recerques, més o menys satisfactòries. Avui he arribat a Arbolí, he aparcat i he sortit a caminar quan mancava mig quart per les nou del matí. El dia no es gens calorós, amb núvols que no deixen veure el sol, que fa que la sensació de frescor s’accentuï. He sortit per la carretera, seguint-la una mica més de tres-cents metres, per deixar-la per un camí una mica coster a l’esquerra, per deixar-lo per un sender trillat a la dreta, que va bastant pla o pujant suaument. El camí era de bast, encara conserva part de l’empedrat, i a l’esquerra hi ha un marge continuat fins a una cruïlla, encara que hi ha grans trossos caiguts. En la cruïlla, hi ha el cementiri a la dreta i a tocar. Passo pel seu costat, creuo la carretera i agafo un camí ample (antic de carro?) que baixa.
S’ha de deixar el vell camí, sortint per la dreta, i seguint les fites, que per cert estan molt ben posades (algunes les he arranjat). Sense gps ni fites hi haurien problemes per seguir-lo, encara que no impossible. Amb tot això es creua el Barranc de les Guixeres. Es va emboscat però en els trossos que corre l’aire, aquest es fresquet, encara que en tot el camí fa xafogor, per l’humitat. Al sortir a un camí ample, miro el gps i veig que m’està donant problemes de senyal, penso que potser avui serà un mal dia, ho atribueixo a la humitat que hi ha dins del bosc. El camí em porta a creuer el Barranc del Xoles, encara que la baixada per creuar-lo està fitada per un pany de roca (per a mi, fàcil de pujar però no tant de baixar), jo segueixo recte, està tapat però es pot passar, arribo al barranc i seguint corrent avall uns metres, xafant una mica la poca aigua que hi ha i un petit tros de fang, arribo a enllaçar amb el camí, que surt a la meva esquerra.
Al poc el gps i la poca visibilitat del camí em fa una petita mala feina, que no es pugui arreglar de forma fàcil, col·loco una fita en el lloc que m’ha portat confusió i sense més problemes arribo al Camí de les Planes, que creuo. A toca hi ha una cuina abandonada, mira quin lloc per deixar-la!. Aquest nou sendal perdedor, també em fa mirar sovint el gps, hi ha rastres per tot arreu, però cap de clar i net, però el bosc em permet anar salvant obstacles, encara que amb algunes passes de més.
Arribo a una pista, clara, que al poc es divideix en tres, agafant la del mig, que segons l’ICGC es el Camí del Mas de l’Esquelet, que va des d’aquí fins al Mas de Gallarí, quan per anar al mas s’ha de deixar aquesta pista i agafar a ma esquerra un antic camí, ample però que comença a estar completament tapat. Abans del mas es deixa un sender fresat a la dreta. Del mas només en queda un tros de paret i molta runa escampada. Per cert segons els mapes del Piolet, el nom es de l’Escalet, jo no sé quin es el correcte, en les guies que tinc ni anomenen el mas, ni el barranc, ni el camí del seu nom.
Sortint del mas, per error de no mirar be els mapes, segueixo recte, ja que hi ha bona traça i a més, hi ha unes senyals vermelles. Les senyals s’acaben o les perdo, la traça es difumina, abunden els rastres i després d’un parell de dubtes decideixo anar avall a buscar la pista, hi han bons rastres que semblen de senglars, que em fan baixar còmodament. Mirant a casa he vist que havia de retrocedir una mica, des del mas, i agafar el camí d’abans, i a més que , quan anava avall, he creuat el camí del mapa, encara que, el camí està ben dibuixat al mapa?. Arribo a una tanca, que tanca tots els conreus d’aquesta part del Mas de Gallarí, i em trobo al que em diu es el propietari. Xarrem una mica, em diu entre altres moltes coses, que el camí que he perdut dalt, hi es, i que en el Grau de Gallarí, que vaig a buscar tindré problemes pel «tapadot» que està; a més que vol que es recuperi el camí antic (no sé quin) perquè no li passin pel mas.
Després d’una bona estona de xerrada, marxo tal i com em diu, que es seguin la tanca a l’esquerra on enllaço amb el camí de dalt i al poc amb el camí del Mas de Gallarí. L’entrada al grau no es per on posa el mapa, es per un traça amb forta pendent, no sé si per on marca el mapa, més o menys, hi hauria l’entrada del camí de bast, ja que per on ara està fitat no era el camí vell. Però si que s’arriba a les esses empedrades i margenades d’un camí que encara conserva la seva bellesa, llàstima del deteriore i la quantitat d’herba i branques que dificulten bastant el pas. El tros de les esses està brut però es de bon seguir, però en els trossos que el camí té trossos de recte (?) es necessari anar en compte, buscar les fites i fiar-se del gps. En un tros d’aquests, on no es veia el terra, he fotut una ensopegada que m’ha fet anar per terra. No hi havia perill d’anar avall, ja que la mateixa vegetació m’hauria parat, però no ha evitat que piqui el cap amb una pedra, sort que la caiguda ha estat lenta. Son en aquests moments en que penso que anar sol es una mica perillós. Hi han dos moments que no he seguit les fites i he fet el retomb tapat.
Arribo a una pista boscana i penso que ara ja tot serà bufar i fer ampolles, doncs no, la pista no té problemes d’orientació, però està molt bruta, amb alguns arbres i branques caiguts que fan que no pugui anar massa ràpid, en mols trossos. Sempre per dins del bosc. Es incomprensible trobar en aquesta pista, embolcalls de caramels tirats al terra, no acabo d’entendre-ho. Arribo al GR, que es pista cimentada, i la segueixo a la dreta, parant-me una mica a menjar. Fa sol, que feia estona que no veia, però la temperatura no es massa agradable degut al vent molest i no calent. A partir d’aquí ja no hi ha massa cosa a explicar ja que es tracta de seguir la pista, creuar el Riuet d’Arbolí, passar el Molí del Racó, seguir la pista de la Vall i agafar el camí del Grau de la Costa de la Vall. Des del molí a dreta i esquerra hi han habitatges nous i/o arranjats. El que no està arranjat es el Molí del Remei (?). On surt del camí del grau fa molts anys hi havia una construcció enrunada, ara hi ha una esplanada, pel que sembla han tret tota la runa i potser l’han aprofitat per refer les altres que ara semblen eixerides. Només entrar al grau es veu les restes del que era un aqüeducte que devia portar aigua als molins, ara queda un tros de mur. Aquest grau a mi em porta molt bons records, i ara feina molt de temps que no hi passava. Conserva molts trossos de l’empedrat, encara que com es normal, bastant deteriorat. A la pujada m’he de treure treure roba ja que estic suant molt. Es deixa a l’esquerre el Mas del Tafonell, amb varies obres d’aprofitament de l’aigua, pel que em sembla. A la porta del mas hi ha un grup de persones fent una xerrada, Arribo a la pista de ciment, on hi han cotxes aparcats, i després a la carretera. Des d’aquesta es veu a la llunyania i dalt, l’ermita de Sant Pau i a parets properes, dos escaladors. Arribo a Arbolí a tres quarts de tres després d’haver fet quasi deu quilòmetres, amb satisfacció i molt bones sensacions. Mentre en canvio per marxar arriba un altre de solitari, xarrem una mica, m’acomiado i marxo cap a casa, tot passant per la carretera de la presa.
He quedat molt content encara que amb el cap amb uns quants camins que m’agradaria esbrinar i/o tornar a passar, però això ja serà o no, feina per dies que han de venir.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000



dilluns, 5 de setembre del 2016

Romanço: La Dama de Reus


Allí a la vila de Reus tota la gent ne fugí
si no una noble dama que en té pres lo seu marit.
La dama plora i més plora i sospira dia i nit.
Set anys ha que l'en té pres i altres set que no l'ha vist.
Se'n va a trobar el Capitel·lo que li torni el seu marit.
-"Déu lo guard lo Capitel·lo, si vol treure el meu marit?"
-"Sí, per cert, la noble dama, si ve amb mi a dormir una nit."
-"Calli, calli el Capitel·lo que ho diré al meu marit."
Ella se'n gira i se'n torna va a contar-ho al seu marit;
de tan lluny com la va veure: -"Noble dama, què t'ha dit?"
-"M'ha dit que sí te'n trauria si hi volgués dormir una nit."
-"Fes-ho, fes-ho, noble dama, fes-ho per amor de mi.
Que quan jo de presó surti se'n recordarà de mi.
Posa't lo vestit de seda o sinó lo de setí.
I si aquests no t'agraden posa-te'n un d'or fi."
Al entrar-se'n en el quarto noble dama fa un sospir.
-"Què en sospira, noble dama, què en sospira aquesta nit?
Sospira la noble dama los amors del seu marit?"
-"Sí, per cert, lo Capitel·lo, los amors del meu marit."
-"No s'espanti, noble dama, ja el veurà demà al matí.
Abans no serà de dia tindrà lo marit aquí."
Fins a ne la matinada la dama no pot dormir.
Noble dama és matinera, a les quatre del matí,
quant és a la punta d'alba noble dama en finestra ix.
Ja en veu les forques plantades, veu penjat lo seu marit.
-"Calli, calli, el Capitel·lo, ja es recordarà de mi.
N'ha llevat la honra meva, n'ha penjat lo meu marit."
-"No t'espantis, noble dama, no te'n faltarà marit:
Tres fills ne tinc a la guerra, triaràs lo més bonic;
i si aquests no t'agraden, jo seré lo teu marit.
Tinc la dona al llit malalta, que no es 'caba de morir;
i si ella no es moria jo l'ajudaré a morir."
-"Calli, calli, el Capitel·lo, lo mateix faria amb mi.
Deixeu-la viure, Capitel·lo, deixeu-la viure per mi."
Ella se'n gira i se'n torna, de volant se'n va a vestir;
quan de volant s'és vestida a n'el rei se'n va a servir.
Un dia venint de missa Capitel·lo veu venir.
-"Hola, hola, Capitel·lo, t'has de recordar de mi.
Atureu-vos, Capitel·lo, que ara és hora de morir."
-"Tinga pietat la dama, tinga pietat de mi."
-"La pietat que teníeu al penjar lo meu marit."
Ja li'n dóna punyalada la primera el va ferir.
La segona cau en terra, la tercera va morir.
-"Déu te perdó, Capitel·lo, a tu i a n'el meu marit

00000000000000000000000000


000000000000000000


dissabte, 3 de setembre del 2016

Blancafort, Mas d'en Llord i d'en Jover, El Reguer


Mas d'en Lord
Mas d'en Jover


Avui he tornat a sortir sol, i m’he anat cap a Blancafort a fer el vèrtex geodèsic del Reguer, però com sempre m’he preparat un petit tomb, avui d’uns onze quilòmetres, però com es normal, amb les meves tafaneries, sempre surten de més. He arribat a Blancafort i després de buscar el millor lloc per aparcar, ho he fet davant de la Plaça del Portell, m’he preparat i he sortit a un quart i cinc de deu, pel carrer de Verdaguer. He sortit a la carretera de Solivella, agafant a l’esquerra, per deixar-la seguidament pel Camí Vell de les Costes. La pista està retocada i molt ampliada de fa poc, però es un fet que succeirà en totes les pistes principals per on passaré avui.
Deixo aquesta pista per agafar el Camí Vell de Montblanquet, amb el terra completament tapat per la vegetació que ha quedat aplanada al passar el tractor del camp contigu i fer empènyer la terra damunt de les herbes de la vorera. Una vegada passat aquest camp de conreu, la vella pista s’aclareix. M’ha estranyat que estigui d’aquesta manera ja que per aquí passa el camí senyalitzat per anar cap la Serra del Tallat, tant a peu com amb btt. Surto a la carretera, que es per on tornaré, per deixar-la ràpidament pel Camí del Mas d’en Llord. Aquest també es ample, i molt polsos. No hi ha gaires ombres i el sol es comença a notar. Es veu algun tractor llaurant camps. En un  petit collet, es veu a la dreta el que era el camí vell, ara completament menjat, que pujava recte, i no com ara la pista que puja fent una esse per salvar el desnivell.
Arribo a l’alçada del Mas d’en Llord, un gran mas quasi totalment enrunat. Encara que queda un habitatge de dos plantes en peu, però molt tronat, no m’atreveixo a anar a visitar-ho. Tot l’entorn està caigut, hi ha runes per tot arreu, i vaig sol. Queda en peu la paret del fons del que podria haver estat un altre habitatge adossat. Mentre estic fent-li unes fotografies passa, direcció nord-oest un tot-terreny.
De l’esquerra enllaça un altre pista que es el GR 175, del Cister, i que seguiré una bona estona. Aquí sembla ser que el camí canvia de nom i ara es el Camí del Tossal Gros. Em passa un tractor que deu anar al tros. Entro en uns camps a la dreta per veure les retes d’un pou, ara sec, que era una bonica construcció al seu dia.
Més endavant em desvio ja que un dels mapes senyala la Fonts dels Horts, i m’ha semblat veure canyes camí amunt. Com es normal, en aquest terreny no hi han canyes ni fonts. El camí porta i finalitza en una colla de grans parades de conreu. Torno avall, i al poc em torno a desviar ja que quasi a tocar a la pista hi ha les restes d’un pou no massa vell. En realitat té una mica d’aigua al fins, però està tot fet malbé. Mes amunt em sembla veure una petita balma obrada, millor dit sembla que es formada per una gran roca i pedres per tancar i fer un espai de resguard. Quan vaig a pujar i en mig d’unes punxoses, em noto una picada a la cama, al principi crec que es un pinxo, però després m’adono que es una picada d’abella o vespa, surto de presa i em passo el llapis, que em dona una mica de frescor.
Fins aquí i com el camí anava a tocar a una vessant, hi havia trossos de ombra, però ara i a les envistes del Mas d’en Jover, el sol torna a tocar de ple. Després d’una pujada, de visitar una mica el mas i d’un altre pujada,el camí s’aplana i es deix a l’esquerra el camí a peu al Tallat i Vallfogona. Com a curiositat, el mas es de tres plantes, la tercera era el paller, i la planta baixa està completament plena de suports de ferro aguantat el trespol, encara que hi ha grans forats, i la teulada està arranjada. No acabo d’entendre aquestes despeses i després abandonades, ja que no cal dir que es difícil arribar a l’entrada i bellugar-se per fora, degut a la vegetació.
Més endavant, quan hi soc quasi a la part més alta del recorregut d’avui, veig que pel camí, i abans del mas, puja un bttero amb alforges. Jo em desvio per una pista vella, que els mapes hi figuren tan bona com la que ara es la principal. Està molt menjada i abandonada. Hi ha un maset amb pou i amb un recer que devia ser molt maquet, ara tot abandonat, amb la porta arrancada. També sorprèn que el devien arranjar, després de perdre la teulada. Van posar unes files de totxos per aixecar les parets i una teulada bastant nova suportada per bigues de ciment. Més endavant hi ha un altre maset, sense teulada. Enllaço a la pista principal, i segueixo fins a la carretera, TV-2338, la que deixo als pocs metres. A l’esplanada que hi ha al deixar-la dos sorpreses, la primera. brossa escampada i la segona,  aquí comença una senyalització amb cintes bicolors que m’he acompanyaran fins a Blancafort. A la tarde miro a la pàgina web de l’Ajuntament i trobo que el dia 20 van fer una bicicletada, però a l’inrevés, que a mes la situació de les cintes ho demostra. Escric al consistori amb aquests termes: «Avui he passat per la pista que va des de la carretera al Cap del Coll, la TV-2338, concretament des del quilòmetre 6 on he agafat la pista, fins que torna a trobar la carretera, mes avall del quilòmetre 2. M'ha estranyat veure-la senyalitzada amb banderoles bicolors. Avui he llegit que el dia 20 es va fer una bicicletada i m'ha fet suposar que aquest es el motiu de dita senyalització. Si es això només significar que han passat 14 dies i aquesta encara no s'ha retirat». Esperem que preguin mesures.
La pista va baixant, no he descobert el seu nom, i quan estic a les envistes del Turó del Reguer, i com ho veig fàcil apropar-me, agafo per unes parades d’ametllers, i sempre per la vora, fins al seu final, llavors veig un rastre i m’enfilo. Hi ha una esplanada molt tapada però amb moltes pedres, com si hagués hagut alguna cosa aquí dalt, i una mica més amunt el vèrtex dalt d’unes grans roques.  El poc tros que em separa està brut però res que no es pugui fet. Al menys aquí s’està a l’ombra. Volia pujar fins al peu del suport del vèrtex però la meva manca d’agilitat m’ho impedeix. Faig la fotografia de rigor, dalt d’una roques però sota de l’última. Es veu perfectament el vèrtex i a mi. A prop i damunt d’unes roques que sembla era un parapet m’assec a menjar una mica i treure’m la fullaraca de les botes, que m’ha entrat a l’entrar cap el Mas d’en Jover.
La baixada es fàcil si no haguessin arbres caiguts, però sense problemes arribo a la pista. Abans de trobar la carretera he pogut fer una drecera per la resta d’un camí, i he buscat i no he trobat un altre per estalviar-me un retomb, encara que hi es ja que a la part de més endavant es veu l’arribada. Ara ja per la mateixa carretera TV-2338 fins a Blancafort, entrant pel carrer Àngel Guimerà, visitar una mica el poble, canviar-me una mica, anar a la piscina a compar-me una coca, agafar el cotxe i cap a casa. He arribat al cotxe a un quart de tres després de fer mes de tretze quilòmetres.
Un dia molt calorós i encara sort que hi ha hagut trossos d’ombra i altres que corria l’aire. Hi he vist coses curioses, com marges fets amb fileres de pedres horitzontals combinades amb trossos de fileres de pedres verticals, al menys ha estat interessant. Tal i com he dit les pistes estaven totes retocades de feia poc, ja que la terra que ha quedat a les vores, encara estava solta i no premsada. A trossos al retocar la pista rasquen massa i la base dels marges queden bastant desprotegit, fet que fa que sigui molt fàcil que hi hagin caigudes de marges, Els camps de cereals estaven tots segats, els ceps estan esplèndids, he vist varis abeuradors per animals i algun/s es preocupa de portar aigua, ja que en tots els que hi vist es notava que avui havien posat liquid. Els camps, s’han alternat entre cereals i vinya, amb alguns d’ametllers i alguns olivers. Molta zona sense conreu dominada del pi, i la visió de la Serra del Tallat, amb els seus ventiladors darrere, que dona pena, em figuro que no fa massa es devia cremar. El de les deixalles i les cintes es un constant en tot el país, vagis on vagis ho vas trobant. Dona pena veure els grans masos i els petits masets, junt amb la majoria de pallers i pous i aljubs completament arruïnats, enrunats i abandonats, i avui he vist i passat a tocar un munt de masets i pallers. Però ja hauria d’estar avesat a veure-ho. Exceptuant el tros del Camí Vell de Montblanquet, la drecera després de deixar el GR, la pujada i baixada al Reguer, una petita drecera que he fet baixant i la visita al poble, tota la resta la hauria pogut fer amb el meu cotxe. Pel camí he pogut menjar unes figues i una mica de raïm, de camps abandonats, i bastantes mores (fruit). Encara que sortir sempre es positiu, no ha estat de les meves millors caminades.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000


000000000000000000000000000