Castellbò, Sendes, Solanell

Solanell

Sendes

Després d’unes poques sortides sense companyia, avi he tornar a sortir amb el Josep Maria, i ens hem anat fins a Castellbò, que pertany a la comarca de l’Alt Urgell, i situat prop de la Seu d’Urgell. Hem arribat, ens hem preparat i hem sortit a les nou en punt, estaven sonant les campanades de l’església quan hem començat a caminar, amb un temps trist i fresc.
Només sortir, a l’alçada de Cal Gració girem a la dreta quan hem de girar a l’esquerra, sort que ens adonem als pocs passos. Tenim un antic colomar dalt a la dreta, relativament prop, encara que no es veu la forma d’arribar-hi, al seu front van fer una bon tall a la muntanya. Agafant a l’esquerra veiem un senyal groc que ens indica el camí, senyal que ens anirà acompanyant tot el dia, encara que en els llogarets hi hagin algunes alternatives. El camí que seguim es obac, netejat de no fa massa i una mica transitat, hi han varis «tracks» per «inet» que, amb variacions, passen per aquestes rodalies. Va resseguint el Riu del Quer i es van alternant uns curts trossos plans amb altres de més llargs de pujada. Ens separem del riu per anar a creuar el Barranc de Sendes que es subsidiari del riu. Abans de creuar-lo veiem un plafó a la dreta que ens parla d’una possible mina, que té l’entrada ensorrada i que es necessitaria treballs arqueològics. Es una raconada molt més obaga que tot el camí que hem fet. Al creuar el barranc trobem un altre plafó que ens parla de la «carrasca» arbre dominant amb tot aquest territori. Anem pujant i trobem el Mirador de les Dones, amb plafó, inclòs, explicatiu. També trobem un petit plafó fent propaganda de «Terra Incognita», un ruta circular de 6 dies amb començament i final a Castellbò.
La pujada s’endureix, el camí continua sent antic de bast. S’arriba al Mirador de Sobils, on a més de contemplar la vista, aprofitem per treure’s al segona capa. Encara que no hem vist el sol, la calor es fa sentir. Arribem a una pista de terra, però apta per cotxes, que segons el mapa es la Carretera de Castellbò. Ja em sortit a cel obert i poden contemplar les muntanyes del davant, així mateix els llogarets de Sendes i Solanell. Ens desviem una mica per visitar el Cortal de Sobils, que eren dos bordes contigües, ara ensorrades.
On s’ha de deixar la pista per agafar el camí que ens ha de portar a Sendes, parem a esmorzar. Mentre ho fem passa un tot-terreny dels «Mossos», xarrem una mica amb ells, i els marxen pista amunt. Ens torna a tocar pocs trossos planers i molts de pujada, hem de salvar uns 200 metres fins a creuar el Barranc del Solà per seguidament pujar suaument a Sendes.
El primer que veiem es com es possible que arribant la electricitat, amb cables, aïlladors i altres nous el poble estigui arruïnat completament. Desprès ens fixarem que la línia segueix cap un altre direcció, tapat pel bosc. La vegetació s’ha menjat el poble. L’església que està en peu, la runa caiguda, per ensorrament de la teulada, no deix obrir la porta, només en queda en peu les parets i el campanar. A tocar l’església hi ha una petita cova, que sembla havia estat tancada per unes parets de pedra. A dins hi habita al menys, un ratpenat. Seguint en direcció contraria a la que hemo vingut, es la pista d’arribada pels vehicles, hi ha les restes d’una petita bassa, i un pou, completament tapar per les argelagues i altres herbes. Encara que era la pista d’arribada, ara està bastant bruta i amb el marge no gaire segur.
Després d’un tomb pel poc que es pot recorre, amb un pou o cisterna amb aigua, un carrer principal, es el que creua el poble, ple de pedres de les cases, però transitable pel seu damunt, i senyalitzat, sortim per l’altre banda, per seguir camí. El camí continua sent antic de bast, i al poc ens trobem un altre plafó informatiu, que ens senyala els punts destacats que es veu des d’aquí i com era fa 100 anys i com es ara aquestes contrades. Hem de creuar el Torrent d’en Mir, per un pont. Per baixar fins el pot, tot sent un antic camí de bast amb esses incloses, sembla mentida la pendent rocosa que hi ha, em fa pensar «pobre mula». A partir d’aquí el camí, sent completament transitable, amb alguna senyal i alguna fita, no està tant recuperat com els que ens han portat fins aquí. Només es un comentari, mai una crítica. Es van alternant els trossos solans amb els ombrívols.
Quan estem a la mateixa longitud de Solanell no acabem de veure com creuarem el Riu de Solanell, que el tenim prop però molt apregonat. Sembla mentida que tenint el Riu a baix, el nostre camí torni a pujar am força, però de cop baixa una mica per passar el riu per un altre pont. D’aquí surt un camí planer que segueix paral·lel riu avall. A partit d’aquí el nostre camí, fent ziga-zagues, torna a pujar i anant en direcció contraria a la que hem vingut ens porta fins el poble de Solanell.
Al poble de Solanell, que segons sembla va ser abandonat quan va arribar la electricitat al poble, fa una mica de temps s’estan recuperant unes poques cases, a hora d’ara no crec que sobrepassin les cinc. Primer anem a visitar la part més baixa i trobem un parell homes treballant en una de les cases, i a qui lis vaig preguntar per l’ermita de Sant Domènec i no ens van saber donar cap pista de per on es pot pujar. Quan el barranc que baixa del Comellar de Garbes creua la carretera d’arribada hi ha una raconada sorprenent, digne de veure, i d’aquí es on agafen l’aigua que porten a un abeurador i amb una bomba a unes cases, o a tot el poble, ja no ho sé. Quan anem a visitar la resta del poble ens trobem a un dels anteriors, sembla que es un dels viuen tot l’any, i ens explica com arribar a l’església i que tenen un refugi (no el tenen senyalitzat) per si volem unes begudes. Agafem poble amunt, totes les cases fins a l’església tenen cartells de perill per enfonsament, estan arruïnades completament, i la majoria sense teulada. A l’església no millora l’aspecte del poble, encara que si que ens permet entrar. S’entra passant pel cementiri, que a banda del senderó fins a la porta de l’església tot està menjat per l’herba; encara es pot veure un tros de creu (marbre o pedra blanca) trencada i a terra. A dins dona pena, sembla hi havia l’altar principal i dos capelles a l’esquerra, a la dreta dos petites sales. L’escala al primer pis està mig bé, però el trespol no es fiable. Al campanar li manca un tros de caputxa.
A partir d’aquí ve la gran errada per part meva, del dia. Des de Solanell volia pujar al Serrat de Barrerols per visitar l’ermita de Sant Domènec (o Sant Domingo), i tenia feta una traça sobre l’ortofoto, amb estones pel que semblaven rastres i altres per terrenys oberts, aquesta part junt amb el poble de Solanell ho portava imprès en una fulla, però resulta que quan enfilem amunt no me’n recordo que l’havia imprès i que la porto i mal fixant-me en el track del gps, el mapa no dona per massa, agafo un llom separat pel Comellar de Garces i quan ens adonem que anem malament, continuem pujant una mica més per si es veu alguna forma de creuar-lo, està molt apregonat. Parem a dinar, i quan acabo pujo una mica més sense motxilla, sembla que hi vaig per una carrerada, una mica bruta. Veig que si hi ha comunicació serà dalt de tot, pel que torno i els dos junts anem avall.
Veient l’horari que ès i preveient que les forces no em donaran per provar de pujar per l’altre costat del barranc, decidim agafar camí avall. Passem pel costat d’un altre casa mig recuperada, on hi han unes dones, a les que lis pregunto per la possible pujada a l’ermita, demostrant-nos que no tenen ni idea de la seva existència. La pista que baixem, que es la comunicació amb vehicle des de Castellbò, es de terra, jo em pensava que seria cimentada.
Primer ens ve de l’esquerra un camí que, sense passar per Solanell, hauríem pogut agafar al moment de creuar el Riu de Solanell. Després de la dreta el camí cap a Albet, i que per un trencall ens podria portar a l’ermita de Sant Domènec en dos quilòmetres i mig, de pujada. En aquesta cruïlla hem de parar ja que començo a estar cansat i em fa mal els genolls i els peus, continuo sense està bé.
Teníem intenció d’entrar, si no estava barrat el pas, a la Devesa d’Engonç, ja que hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Roser, i a l’entrar al camí ens estranya que no hi ha cap cartell prohibint-ho ni cap cadena barrant el pas. Però la sorpresa més gran serà quan arribarem al lloc. Hi ha una bona esplanada enrajolada on han dos habitatges adossats, un d’ells sembla que no hagi estat habitat en bastant de temps, i l’altre no sé, però que estan bastant ben conservades per fora, i tot l’entorn net. Un altre habitatge més amunt, comunicat amb un camí per cotxes, molt descuidat. Però el més curiós, si més no, es la porta per entrar al recinte de l’ermita, que ens costa obrir-la i es que la vegetació s’ho ha menjat tot, amb herbes (majoria d’esbarzers) ben alts, i no tenim manera d’arribar a la porta de l’ermita, ja que els grans esbarzers ens ho impedeix. Tornem a la pista i de seguida la deixem pel camí vell, molt més agradable i no solà.
Quan enllacem un altre vegada amb la pista ens tornem a desviar per anar a visitar el Mas d’en Pere,  tot arruïnat i, també, menjat per la vegetació. A la part baixa i final de les construccions hi ha un tancat de fill ferro amb dos bons exemplars de cavalls de càrrega, que quan m’apropo i veuen que només me’ls miro i fotografio, entren  novament al cobert. Segurament en mig de la fila de construccions arruïnades i tapades devia haver l’ermita (no he aclarit si Sant Fruitós o Sant Antoni), però ara no hi ha forma de constatar-ho si no vens amb eines de desembrossar.
Ens empassen una nova entrada al camí vell, però al poc ens deix pujar-hi per un petit corriol. La veritat es que es molt agradable. Ens trobem un munt de grans pedres en mig del camí, que s’han de salvar passant pel damunt. Al fer-ho, em noto un petit mareig, al que no li dono molta importància. El camí es pla i està molt be, a trossos hi ha una fina capa d’herba que fa que sigui molt còmode de caminar per aquí. Com anem una mica elevats, ara ens toca baixar, que farem per un antic camí amb ziga-zaga. De seguir recte hauriem anat cap a Turbiàs i al Refugi de la Basseta. Aquí em començo a trobar que el cap em roda una mica. Per poder treure fotografies del Colomar del Tema li demano al company que ho faci. Dos ziga-zaga i ja som a la carretera de Solanell. Seguim tot creuant el pont sobre el Riu de Castellbó, per anar a pujar cap a l’església. A peu de l’escala em prenc un «energy» i amunt. Passem pel davant de l’església, hi han plafons, desisteixo de pujar a l castell, baixem pel carrer major, creuant-nos amb una nena que l’han portat de l’escola, i arribem al cotxe. Son les set de la tarda i hem fet més de disset quilòmetres i mig. Al canviar-me em bec mig litre d’aigua de tacada, i em cau la mar de bé. D’aquí cap a casa tot fent una parada al Pedra Negra per fer un petit avituallament.
Un dia molt complert, amb errada inclosa, per terreny netejat, marcat i reobert de no massa, sempre per camins antics, ja que el tros prop de Solanell per on passa la pista, dona la impressió que era el mateix que el camí vell, i la resta han marcat pel on era. La major part del recorregut l’hem fet per terreny boscà. I jo em pensava que veuria una mica els colors de la tardor, però resulta que quasi tot el bosc es de carrasca i el que no es, ara comença a canviar, no passa res per això, ja que he quedat molt content, només frustrat per l’errada.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000