"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimarts, 30 de setembre del 2014

Viatge a Mongòlia. Petit resum del viatge i de les vivències.



Chiingis Khan
Zaisan Memorial


Una vegada finalitzat el nostre periple per terres mongòliques, ha arribat el moment de fer un petit recompte de vivències, coses positives i negatives, tant del viscut com el que hem vist i apreciat.
Em primer lloc, dir que només ens hem bellugat per dues de les regions (Aimags) de Mongòlia, Les guies turístiques, quan es parla de la divisió del país, també posen la capital, Ulaanbaatar i les seva rodalies, com si fos una regió, però no ho és. Nosaltres ens hem bellugat pel Gobi i per la Mongòlia Central, capital inclosa.
El primer que he notat sobre el que he vist de la capital (està clar que no ho he vist tot), és que he hi ha un bon contrast sobre tres zones diferenciades. L'entrada per qualsevol de les tres carreteres per les que he arribat i sortit (la del aeroport, la que va cap a Terelj Àrea i la que ve de Kharkhorin), és el primer cordó i és una zona més o menys industrial. Després ve un altre cordó, on els edificis son bastant vells i alguns estan degradats, incloent-n’he d'abandonats i en estat ruïnós. Després ve el centre, que en un principi és com el de qualsevol ciutat occidental, diríem que moderna, però amb un detall: els jardins i zones verdes estan abandonats i descuidats, i és una verdadera llàstima perquè n’hi ha de bonics. Les voreres tenen trossos aixecats pel desgast i/o mala construcció, però això també passa a Reus, encara que potser en aquest últim no és tant accentuat. La circulació és una mica caòtica, i ull amb els semàfors, que el vianant ha de creuar amb compte i decidint-se a passar.
A més d'aquestes tres zones que he dit, a les afores, hi ha unes grans zones amb barriades senceres de cases i gers unifamiliars molt degradats, segons els nostres paràmetres, amb carrers de terra, i els que tenen pendent, amb grans escòrrecs provocats per l’aigua. Els dos monestirs de la capital, molt interessants, i segons sembla molt visitats pels creients i el turisme, estan nets però deixats.
Quan sortim de la capital i entrem ja a les estepes i deserts, que és per on més ens vam bellugar nosaltres, tot canvia. Els pobles, tots els que hem vist i exceptuant una part de Karakorum, son zones de cases i gers barrades amb tanques de fusta, fent agrupacions i separades per carrers amples, tots de terra. Tenint en compte que la comunicació entre les ciutats i/o pobles també són per pistes de terra, no és d'estranyar. Per on hem anat només hem vist dues carreteres d'asfalt, entre Ulaanbataar i Karakorum, i entre Ulaanbaatar i Dalanzadgad. La primera amb molts trossos tallats per obres, però quasi ningú treballant-hi. Els desviaments, està clar, son de terra.
Però el més impactant és veure aquelles estepes i deserts, la visió de les quals arriben quasi fins l'infinit, moltes vegades finalitzen en unes serres muntanyoses que es veuen allà al fons. Està clar que a vegades es van apropant, que és quan ens dirigim cap elles.
Per dormir, a part de a la capital, hem alternat en camps de gers i camps turístics de gers. Els primers son llocs on viuen una o més famílies i lloguen algun/s ger/s als turistes, com nosaltres. En alguns hem estat sols, a banda dels autòctons, i en altres hi havien varis gers llogats. Però també hem dormit en camps turístics de gers, que és una aproximació bastant exacta dels càmpings, encara que amb carències. Aquests últims eren a Ongiin Khiid i a Kharkhorin (també dit Karakorum). Em queda dir que els gers son els habitatges on dormen els mongols, fora de les ciutats, encara que a les ciutats també n’hi ha bastants. Son com unes grans tendes de campanya rodones, amb porta de fusta, amb llits al seu tombant per dins (no pot ser d'un altre manera). Nosaltres hem estat en gers de quatre i sis llits. Els gers tenen una gran carcassa de fusta per dins, que sembla fer-los bastant segurs per aguantar el mal temps. De fora son de lona grossa, i està re-fixada per cordes que fan de vents, alguns d'aquestes ancorades amb el que menys ets pots esperar, bateries de cotxe en desús, part d'una motocicleta, la llanta d'una roda, etc., tot coses pesades i que ja no serveixen per l’ús que van ser ideades. Els millors gers, d’entre els turístics, tenen estufa a dins. Als d'ells n’hi ha en tots. Això si, tots els llits, mai tous, tenen les seves mantes, però si no fos pels sacs de dormir, segurament s’hi passaria fred, sobre tot a la Mongòlia Central i Nord. La part més galdosa son els vàters, tots a certa distància del campament, i no comento res més. En els campaments, incloent els turístics en que hem estat, per rentar-se la cara, s’utilitza un pot dalt d'un pal fixat a terra, on es posa aigua i més val no mirar dins abans de rentar-se.
Hem visitat quatre monestirs, tots ells amb molts temples. Dos a la capital, conservats i restaurats, (Gandan Khiid i Choijin Lama Temple Museum), un a Kharkhorin (Erdene Zuu Kiid), i el que va ser un gran monestir, destruït per l'ocupació comunista, a la riba del riu Ongiin Gol (Ongiin Khiid).
Els museus tampoc podien faltar en el nostre periple, a la capital el National Museum of Mongolia i Central Museum of Mongolian Dinosaurs. Després al Branch Museum of Nature of South Gobi, a l'entrada del Gurvan Saikhan National Park i el Khushuu Tsaidam Museum, de camí a Ulaanbaatar. A més dels petits museus al Hustai National Park i Ongiin Khiid.
De parcs protegits, el més interessant ha estat el Hustai National Park, reserva de l'única classe de cavalls salvatges, de nom tècnic Przewalski o nom local Takhi. Llàstima de la nevada que hi havia quan el vam visitar. Hem pogut estar a la vora de les dos grans zones de dunes de sorra, Khongoryn Els i Mongols Els. El desert de Gobi no és la classe de desert que pensem quan ens parlen d’ells. Sempre pensem en sorra, i el de Gobi és de terra i pedra petita. És un desert perquè no hi ha vegetació, o millor dit, molt poca. També digne de veure Flaming Cliffs, on es van portar a terme excavacions arqueològiques, trobant molts fòssils i ous de dinosaures. Segons diuen quasi la totalitat de fòssils i ous de dinosaures que hi ha als museus del món, son extrets d'aquesta zona. Terelj Àrea és molt bonic per la verdor. Tot allò sense menysprear els altres, ja que quasi sempre vam anar per parcs naturals i/o protegits.
Per tota la part de Mongòlia que ens hem bellugat, hem vist grans ramats de cabres, a la Mongòlia Central acompanyades d'ovelles. A la part menys desèrtica, les cabres alternaven als les vaques i els cavalls, i a la part més desèrtica, amb els camells. No cal dir que a la part intermèdia hi havia de tot, cabres, ovelles, cavalls, vaques i alguns camells. Hem estat de sort de veure, escapant-se, una guineu. També molt ràpidament, perquè s'amaguen ràpid, unes gaseles. Àligues, falcons i corbs no podien mancar al nostre visionat. Però els més graciosos eren els Pika-Boo, una especie de ratolins de camp, que a Yolin Am es van deixar veure a munts, tots corrent a amargar-se al nostre pas. Va ser bonic veure com emigraven uns aus, quan estavem a Kharkhorin, esperant el sopar.
Curiosa la religiositat dels mongols, la majoria budista, que posen cintes amples de roba, la majoria blaves, en monuments, temples o monticles de pedra amb un pal en mig. Serveixen per fer plegaries. Ho podríem comparar amb les creus cristianes que trobes en un munt de cims, o en creus de terme, etc. A Ulaanbaatar vam trobar veure església cristiana i en un poble on ens vam aturar a comprar hi havia un edifici que semblava un una església amb la creu inclosa.
Interessant l'hora dalt del camell i el petit tomb a cavall. A cavall havíem de muntar durant una hora, però el vent i el fred ho van desaconsellar. Per ser la primera vegada no va estar gens malament.
Però el que em va sobtar més va ser el comportament de la majoria de la gent nativa, per l'inesperat. Havia llegit a la guia que portàvem, que era dels pobles més amables, però la veritat vaig quedar molt sorprès. A la capital no es pot dir res, ja que la gent va donar la impressió que actua com en totes, atrafegades i cada u preocupant-se pel seu. Però en els camps de ger i a les botigues dels pobles que paràvem a comprar, no sé massa si era vergonya, recel o què, però de simpatia res de res. S'ha de fer l'excepció dels propietaris del camp de Kögnö Khan Uul, la familia Yamandag. I no cal dir res de la nostra guia, la Hama, i el nostre xòfer, el Daavka, cap problema amb ells, amb la particularitat que sempre reien, sobre tot ell.
He comentat una serie de coses sobre els campaments que vam anar, però es que nosaltres, de manera expressa vam anar a un nivell baix, en principi volíem anar pel nostre compte, però l'oferta que ens va fer la Mugi al Top Tour & Guesthouse (la casa d'hostes a Ulaanbaatar on vam dormir), no la podíem menysprear. La veritat és que una vegada fet el tomb de fora de la capital i vist a uns altres turistes que ens vam trobar, crec que va ser un encert, no parlo del nivell, si no d'agafar el tomb contractat. Els que només van contractar el xòfer, i no portaven guia, com que només parlen mongol, tenien problemes per entendre's. Uns que anaven buscant transport per bellugar-se, estaven patint molt per aconseguir-ho. Una altra cosa és que es pugui anar, amb un nivell més alt: amb 4x4 japonès, no rus, camps turístics, no camps de famílies, etc… Però jo vaig quedar molt content. Em va fer recordar de com sortia quan era jove i va quedar demostrat que encara soc capaç de fer moltes més coses del que em creia.
Un altre cosa positiva va ser l'anada amb el meu fill. Quan ell era petit vam fer bastantes sortides, incloent vivacs, per exemple anant a peu cap a Montserrat, als Pirineus ... Però està clar quan els fills quan arriben a certa edat, el camí no sempre es segueix com a continuació del que es seguia, és llei de vida i els pares ho han d'acceptar.
Un tomb que m'ha sabut a poc, ja que es un país tant extens que només hem vist una petita part, i a cada etapa s'ha hagut de fer una quilometrada en cotxe. M'han quedat ganes de tornar, a visitar les altres regions no visitades i completar les que hem fet. Però s'ha de saber triar una mica millor les dates, ja que durant tot el trajecte a les nits refrescava. Pel fred, el dia de Terelj Àrea podria haver estat nefast. Mentre erem al Gobi feia bona temperatura durant el dia, però quan hem pujat de latitud ja ha estat fred continuu, de matí, de tarda i de nit, tot agreujat pel vent que feia, a vegades amb ràfegues fortes. I per finalitzat la nevada de l'últim dia. Jo no he passat fred, però segurament degut a la grassa que tinc de més.
Tot molt positiu. Llàstima que un país que vol començar a promocionar el turisme, estigui tant endarrerit, al menys pel que es demana d'un lloc turístic. Tot això és el que penso. A més amb un afegit, ells fan servir l’escriptura ciríl·lica, i no hi ha ni un cartell en anglès, a diferencia d’altres paissos una mica turístics de l’orient que he visitat.
Podria esplaiar-me molt més, però amb les cròniques diàries i aquest petit resum quasi que ha quedat tot dit.






Campament ger familiar
Campament ger turístic



00000000000000000000000


000000000000000000000000000



dilluns, 29 de setembre del 2014

Viatge a Mongòlia. Dia 13, Tornant cap a casa


Avui és el dia que hem retornat cap a casa, al haver finalitzat els dies previstos. Tenim el vol a les 7:10, pel que hem d'estar a l'aeroport a les 5:10, ja que ens marquen que hem d'estar a l'aeroport dos hores abans. Hem quedat amb la Mugi, de la casa d'hostes, que ens portarà a l'aeroport un empleat d'ella. Primer havíem quedat a les 4, però abans d'anar a dormir li hem demanat que sigui a les 4:30, ja que a aquelles hores el trànsit es minse.
Havíem posat els despertadors a les 4:00, però o no han sonat cap dels dos o no els hem sentit. Sort que he passat molt mala nit, ja que el ventre quasi que no m'ha deixat dormir, i a aquella hora estava despert. El xofer que ens portarà també ha dormit aquí. Ens aixequem, ens vestim, carreguem les motxilles i amb el cotxe ens dirigim a l'aeroport. El cotxe a més de tenir el volant a la dreta, aquesta matinada (o nit, son les 4:30) té els vidres embafats, i és si no més, curiós veure el xofer acotxant-se per veure per la part baixa del parabrisa, ja que per la resta no es veu gens. Unes verdaderes acrobàcies de coll.
Arribem a l'aeroport amb temps, el viatge ha estat ràpid. Fem embolicar les motxilles, i ens anem a prendre alguna cosa a l'únic bar obert. Com que ja no necessitarem més tugriks anem a l'oficina de canvi, on ja vam canviar dues vegades, per canviar els diners que ens resten a euros. Després ja passem un possible primer control (que només serveix per dir-nos el taulell de facturació), fem la facturació, passem el control de seguretat i esperem l'hora de l'embarcament. Llavors m'adono que al canvi, sembla ens han estafat, encara que poc. Faig números i el canvi que ens han aplicat és una mica diferent de quan els vam comprar (normal, sempre hi ha diferencia entre compra i venda). Si dones una quantitat d'una moneda que està a a 2360 tugriks per cada euro, aproximadament, i a la quantitat entregada hi ha bitllets de 10, es molt difícil que doni una quantitat rodona en bitllets de 50 euros. Però com els números que em surten, la diferencia no és exagerada ho deixem córrer, a més ja estàvem a la zona d'embarcament.
Embarquem amb 20 minuts de retard, i volem cap a Moscou. Com sempre després d'una beguda, una pasta i d'un menjar, arribem a Moscou. Avui tenim tres hores i mitja d'espera a l'aeroport per fer l'enlla. pel que no em de còrrer com quan vam venir. Una espera que és fa una mica més ràpida amb uns cafès i unes pastes, que ens cobren a preu d'or. Carai amb aquests russos, encara que no m'assabento fins que em fan el càrrec, ja que la nota està en rubles.
Per fi, després del segon avió, i 14 hores i 40 minuts des de que hem sortit d'Ulaanbaatar arribem al Prat. Ja només ens queda retirar el cotxe de l'aparcament de llarga durada, previ pagament del preu contractat i anar cap a casa, arribant a quarts de set, cansats però molt contents.

Demà faré un petit resum de la nostra estada i les nostres vivències, encara que la majoria, o totes, ja les he anat explicant sobre la marxa.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.




00000000000000000000000


000000000000000000000000000



diumenge, 28 de setembre del 2014

Viatge a Mongòlia. Dia 12, Hustai National Park i Ulaanbaatar


Quasi que està finalitzant el nostre periple per aquestes terres, però encara ens queda un dia de visites i emocions. Quan ens aixequem tenim la sorpresa de veure que aquesta nit ha nevat, no tot està completament blanc, però si que hi ha una bona nevada. La part visible dels Mongols Els es veu completament blanc i el llac que hi ha entre les dunes i nosaltres dona l'impressió que està, en part, glaçat. Esmorzem, mentre en Daavka intenta posar a punt el motor del cotxe, ja que li costa arrancar.
Una vegada carregat tot l'equipatge i arrancat el cotxe, ens posem en marxa. A la pista hi ha bastant de neu, però es neu tova, i el cotxe no té problemes per circular. Sortim a la carretera, on hi ha moments que ha de circular molt lentament, per que hi ha glaç. En aquests trossos els cotxes amb els que ens creuem també van a velocitat reduïda. També ens trobem bastants trossos de carretera tallat per obres, però només veiem que estan treballant en un. En aquest, només hi ha tres màquines i un camió, i a banda dels conductors de les màquines, només es veuen dos o tres persones treballant. Els desviaments son per pistes, per no perdre el costum, i no tots els trossos en bon estat.
Es curiós veure els senyals que han posat a la carretera per un camió avariat, primer trobem una roda en posició vertical amb una pedra que l'ajuda a mantenir la posició, i després un petit carretó, també vertical, amb el triangle al damunt. També hem vist una trujada a la vorera de la carretera, tot això en terreny nevat.
Passem dos pobles, que deixem a l'esquerra, i al tercer la Hama busca on fer el dinar. Parem al costat d'una casa, que és un restaurant, però no arriben a un acord. Busquen el recer de la tanca d'un terreny d'un habitatge, i dins de la part del darrera del cotxe ens preparen una sopa. Prop d'on estem parats, hi han tres o quatre vaques i una d'elles no para de bramular. Dinem dins del cotxe, fora no es pot pel mal temps, l'entorn està nevat i el vent fa que la temperatura sigui baixa.
Una vegada dinats i amb el cotxe carregat, seguim la carretera, per després desviar-nos per una pista en direcció al Hustai National Park. Cada vegada trobem més neu. A la carretera ja s'estava desfent (a l’últim tros que hem passat), però en aquesta pista, el trànsit és molt menor. Sembla que fa dies que neva, ja que es veuen rodades a la pista, però la nevada no ha degut estar d'importància.
Arribem a l'entrada d'un compleix turístic, on hi han uns quinze gers, un restaurant, un edifici de projeccions, un ger on hi ha un museu, i varies edificacions varies. Primer ens porten a veure una projecció on expliquen la historia dels Cavalls Przewalski o Takhis, l'única raça de cavall completament salvatge. Després al museu, també molt interessant.
Pugem al cotxe i ens endinsem al parc per si podem veure els cavalls. El camí és nevat i glaçat pel que el cotxe patina unes quantes vegades, però una d'elles ens dona un bon esglai i mercès a que el Daavka és un gran conductor, no passa a majors. Per sort el mateix Daavka troba els cavalls ràpidament, ja que mentre ha estat conduint ha estat mirant a les altures dels dos costats, per veure si els localitzava. Ens parem per poder-los contemplar, és un manada i estan pastant quasi dalt de la carena.
Una vegada que els hem vist i fotografiat, quan tots ja em tingut prou, marxem i seguim primer per la pista de vinguda i després per carretera cap a Ulaanbaatar. L'entrada no està massa embussada pel que ens permet arribar bastant bé a la casa d'hostes, la mateixa dels tres primers dies, la Top Tour Guesthouse, que ja havíem reservat abans de la gira. Com anècdota he de comentar que en Daavka, que només ha tingut una petita errada en tots aquests dies, dos o tres vegades ha estat a punt de colar-se de carril dins de la ciutat.
Arribem a la casa d'hostes, ens dutxem i marxem a sopar. Abans de marxar ens acomiadem de la Hama, segons sembla està passant comptes amb la Mugi, i del Daavka, que està mirant els mapes, possiblement per un altre “tour”.
Anem a sopar a un restaurant coreà, ja que el Tailandès al que volíem anar és tancat. El menjar que ens donen no ens el podem acabar, degut a la quantitat. Després ens anem a dormir ja que demà ens hem d'aixecar a les quatre del matí: el nostre vol de tornada surt a les 7:10 del matí.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

Gran nevada a la carretera cap a Ulaanbaatar
Manada de Cavalls de Przewalski o Takhis


00000000000000000000000


000000000000000000000000000



dissabte, 27 de setembre del 2014

Viatge a Mongòlia. Dia 11, Khögnö Khan Uul Nature Reserve


Ens aixequem i comprovem que el dia és fred. Des de que em pujat de latitud el fred es deix sentir bastant, i sempre acompanyat per un vent bastant molest. Esmorzem i tornem a sortir a la carretera, millor dit a les pistes, encara que avui el viatge no serà massa llarg i anirem una mica per asfalt, ja que farem un tros de la carretera entre Kharkhorin i Ulaanbaatar, carretera asfaltada que comunica aquestes dos ciutats. Tornem a parar en un poble, possiblement Khashaat, però no tinc la seguretat ja que no hi ha cartells i els pocs que hi ha son en ciríl·lic.
Per arribar al nostre destí d'avui es l'únic moment en que el Daavka erra el camí. Si ho ha fet anteriorment no s'ha notat, al menys no hem hagut de recular mai. Avui és diferent, entrem per un camí a tocar les dunes de sorra de Mongols Els, i el camí ens porta a pujar a una d'ells, i aquí el cotxe queda encallat. Però en Daavka demostra la seva professionalitat, baixa ell sòl, amb unes eines, burxa sota les rodes, ens figurem que traient la sorra de sota, quan nosaltres comentem si hem de baixar a ajudar, el xòfer torna a pujar i sense problemes fa recular el cotxe. Tornem a sortir a la carretera, i al poc agafem un altre pista, tenim els Mongols Els a l'esquerra, a una certa distancia, també veiem un bosc de saxauls a la vora de la sorra.
Arribem aproximadament a la una del migdia, al camp de gers de la família Yamandag (em penso que ho vaig entendre bé). El primer que ens fan es rebre'ns al seu ger, convidant-nos a beure llet d’egua, a menjar uns caramels i als que volen, fumar de la pipa d'en Bor (el propietari). Ell té 75 anys i la seva dona 70. Ens porten al nostre ger i veiem que hi ha una estufa, però que el sostre, per on passa la xemeneia, està completament obert. La Hama ens avisa que no podrem donar el tomb a cavall, ja que fa molt vent. També ens comenta que només tenen un cavall, i ens aconsella que ens anem a donar un tomb a les formacions rocoses que es veuen des d'allí. Abans de marxar veiem a la dona del ger dalt de la teulada que està tapant amb plàstics el forat de la teulada, una vegada finalitzat entren els dos a encendre l'estufa.
L'Olga, el Bernat i jo ens anem a donar un tomb fins a les formacions rocoses que es veuen des d'aquí, malgrat el vent i el fred. Arribem a una primera formació de roques, com es normal el Bernat arriba primer i ens espera ben arrecerat. Des d'aquí es veu part dels Mongols Els a la llunyania, amb un llac petit o toll gran, entre mig. A l'altre costat hi ha una cadena muntanyosa, on m'ha semblat llegir que hi han dos nuclis de runes, en un lloc hi han les runes de dos temples i a dos quilòmetres d'ells hi ha les runes d'un monestir. Davant nostre hi ha unes altres formacions encara més grans, i allí ens dirigim. Tombem una mica i el Bernat aprofita per fer unes grimpades.
Retornem, i veiem unes botelles de vodka llançades al costat de camí, buides com es normal. Després veiem a l'Ori muntant a cavall, conduit pel Bor, ens creuem i nosaltres ens anem cap el nostre ger. Quan arribem veiem un grup de dos dones i un home amb dos nens que se’n van a acampar, pel que sembla van ben equipats, al menys ho necessitaran, ja que la temperatura comença a baixar.
Ens diuen que si volem podem anar a donar uns tombs a cavall, per poder fer fotografies. Ho acceptem, i és molt bonic i agradable fer-ho.
Aquesta nit el campament estarà ple, a més dels turistes que ocupen els gers, als propietaris l'hi han arribat la família i en total hi haurà sobre-ocupació. Sopem i ens preparem per dormir. Fins aproximadament les 12 de la nit, i regularment, entren els propietaris per carregar l'estufa. Ens espera una nit de fred, però per sort, les bones mantes i el sac, amb la caloreta de l'estufa, faran que passi una bona nit.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

Familia Yamandag i la Hama 
Formacions rocoses a Khögnö Khan Uul


00000000000000000000000


000000000000000000000000000



divendres, 26 de setembre del 2014

Viatge a Mongòlia. Dia 10, Kharkhorin i Ongii Nuu


Avui ens ha tocat anar a visitar Ederne Zuu Khiid, un dels principals monestirs budistes de Mongòlia. Però primer i en espera que l'obrin, ens hem anat a visitar un monument dedicat als tres reis. Està situat en un turó a prop del poble. Des d'allí hi ha una visió de la gran extensió on està instal·lat el poble de Khankhorin, i la també la gran vall de l'altre vessant. Encara que el lloc és interessant, i la Hama ens explica l'historia dels tres reis en tres plafons de pedra, el vent, que a més és fred, fa que sortim aviat d'allí. Escoltem les explicacions, fem fotos, contemplem una mica el paisatge i marxem ràpid avall. Per ser les nou del matí la temperatura és bastant baixa, agreujant-se la sensació de fred degut al vent. Quan marxàvem ens posaven unes parades de venda de records.
Després ja ens dirigim al monestir. Aquest monestir va arribar a tenir entre 50 i 100 temples amb una ocupació de més de 1000 monjos. La visita al monestir és gratis, però l'entrada al recinte dels temples s'ha de pagar i està prohibit fer fotografies. Una vegada visitats, amb un natiu que ens fa l'explicació de cada un en perfecte anglès, ens anem a un ger on fan una cerimònia budista, a la que volem assistir, i ens quedem fins al final. Abans d’entrar fem girar les rodes amb les oracions, típic d’aquestes religions. També entra un grup de dones d'edat avançada. Com a curiositat, quan ha entrat l'última ja no hi havia lloc per seure's, i jo estava en una punta d'un dels bancs, i ella m'ha demanat, amb signes, d'asseure's a la meva falda. Jo m'he aixecat i l'hi deixar el lloc, ella ha insistit que no m'aixequés, però ho he fet. Es bonic poder veure les costums i actes locals, incloent els religiosos.
Després sortim, primer intentem fer-ho per una porta que està tancada, per anar a visitar una pedra amb forma de tortuga, per fer-ho després per la mateixa d'entrada. Fem una petita visita a unes botigues de records que hi ha al davant i ens dirigim en cotxe al Karakorum Museum, un altre museu molt interessant de visitar, ja que entre moltes peces i plafons interessants hi ha una maqueta del que era la vella ciutat de Kharkhorin, que va ser l'antiga capital. S'ha de pagar per fer fotografies, pel que deixo la màquina a la funda. Al finalitzar la visita i dins del museu, aprofito per comprar uns quants records per la família i amics.
Retornem al campament on hem dormit aquesta nit, on la Hama ens prepara el dinar i on dinem. Tornem al cotxe que ens porta a veure la pedra esculpida en forma de tortuga (Stone Turtles), sinó més, és curiosa. Està a la part del darrera del monestir anterior. Al costat hi han taules de venda de records, però aquests son, o pedres, o peces treballades de coure, els venedors ens criden perquè comprem, però ningú els fa cas.
Tradueixo de la guia Loney Planet, una traducció aproximada: "Més enllà de la tortuga de pedra s'estén pel voltant d'1 quilometro a l'est, el lloc de l'antiga *Karakorum. Els fonaments dels edificis *Karakorum estan sota terra i poc s'ha excavat, per la qual cosa necessita molta imaginació, o visitar el Museu Karakorum per veure la maqueta".
Tornem cap el poble, a la part on no hi ha les construccions noves, ja que la Hama ha de comprar menjar i aigua. Mentre esperem, aprofitem a veure un petit tros d'aquest enclavament. Es curiós veure un carrer que son tot comerços o manyans, on els locals que son contenidors metàl·lics. Una vegada efectuades les compres ja ens dirigim cal el llac Ogii Nuur.
Abans parem a visitar el Khushuu Tsaidam Museum, que com no estava previst en la primera negociació, hem de pagar nosaltres l'entrada, una mica més de dos euros per cap. L'Ori no vol entrar, pel que entrem l'Olga, nosaltres dos i la Hama. Els museus dels llocs que no coneixes sempre son interessants de visitar-los, pel que no ens sap gens de greu fer-ho. Aquest està compost sobre tot, de peces de roques, més o menys grans, gravades a la antiguitat i que van ser descobertes al fer excavacions arqueològiques. Aquest com tots els que hem anat visitant hi ha la majoria de plafons en mongol i en anglès.
Seguim ruta, primer per carretera asfaltada, per seguir per pistes, i tenim sort de poder divisar una guineu corrent pels camps, allunyant-se quan el cotxe para un instant per poder-la veure i fotografiar. De cop el xòfer, el Daavka, para el cotxe en una collada, de forma expressa, ja que al fons i avall es divisa el llac Ogii Nuur. Esplèndida la visió que tenim.
De baixada cap el llac parem en un ger ja que Daavka vol comprar llet d'egua, a ningú li sap gens de greu. Mentre estem aturats veiem un camió de bastant de tonatge, de 6 eixos, baixant per una de les diverses pistes, a l'altre costat de la barrancada. L'estranyesa és perquè és pista de terra, ja que carreteres d'asfalt o ciment n’hi ha poques, per la part que ens hem bellugat aquests dies.
Arribem al llac, la Hama negocia amb un campament ger, sembla que demanen massa i ens anem a l'altre costat del llac, on allí si que ens instal·lem, encara que abans hem fet una petita parada a tocar l'aigua.
Com encara és aviat, una mica passades les 6 de la tarda, l'Olga i nosaltres dos ens anem a passejar per la vora del llac, podent contemplar la quantitat d'aus aquàtiques que hi ha per dins. També gaudim de la posta del sol, que s'amaga per darrera dels turons.
A l'hora de sopar entra un gat al ger, molt afectuós però que no aconseguim treure'l fora, ja que quan ho fem ens entra per un altre costat, degut a que els faldons del ger no acaben d'estar ben agafats al terra.
Avui em tornat a tenir una estufa de llenya, que ens ha anat de fàbula, a la matinada el fred es deixava sentir de valent. Encara que una vegada al llit, ben tapat i amb la caloreta que ens ha deixat l'estufa fins que ha consumit tota la llenya, jo no he tingut gens de fred.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

Kharkhorin
Ongii Nuu



















000000000000000000000000

000000000000000

dijous, 25 de setembre del 2014

Viatge a Mongòlia. Dia 9, de viatge a Kharkhorin


Avui ha estat un dia d'un llarg viatge, hem anat des d'Ongii Khiid fins a Kharkhorin, i com és normal en aquestes terres, per camins de terra i no gens bons en molts trossos. Hem tingut un afegit dolent durant el viatge, que és que al poc de sortir a començat a ploure, i a trossos amb una mica d'intensitat. Parem a comprar, no sé exactament a quin poble, però podria ser Bayan-Ondör, però no n’estic segur.
Pel camí aclarim per telèfon amb la Mugi d'Ulaanbaatar que les pròximes etapes seran, avui dormir a Kharkhorin, demà a Ogii Nur, el pròxim a Khögnö Khan Uul Nature Reserve i per finalitzar, viatge cap a Ulaanbaatar, passant per Hustai National Park. La nostra proposta era que en comptes d'anar a Ogii Nur, anar cap a Tsetserleg, però ens diuen que no és possible per la distancia quilomètrica. Al dir-nos que no podíem, ens donen l'opció d'arribar un dia abans a Ulaanbaatar i portar-nos a Terlej Area o anar a d'Ogii Nur. L'Ori vol la segona opció, però guanya l'altre opció per tres vots a un, nosaltres ja hi vàrem estar el dia 19; i encara que a ell no li agrada, accepta la votació.
Com continua plovent, encara que no fort, parem en una ger personal, i Hama negocia poder fer el dinar i menjar a dins de la casa (quasi tots els gers personals, tenen un habitatge, on entre altres coses, cuinen. La negociació es efectiva, i entrem. Mentre la Hama fa el dinar, la família ens convida a una beguda de llet d'egua amb un mica de licor (no sé quin, podria ser vodka), i com uns caramels, que sembla ser de grassa, segurament de cabra (es una opinió). A la beguda encara li trobo un gust una mica acceptable, però al caramel, no.
El dinar es una espècie de sushi amb cogombre i una classe de xoriço de color marronós, que per cert, em senta fatal. Hi han més de dos per persona, nosaltres em mengen dos, i com en sobren, la Hama els dóna a la gent del ger, que ho proven i no els agrada, ja que ho deixen. Ells han dinat una espècie de sopa de llet amb carn a dins, i mentre s'acabava de fer, han repelat ossos, segurament de cabra.
Sortim i de seguida deixa de ploure, i jo he de demanar aturar el cotxe ja que el dinar se m'ha assentat molt malament.
Arribem a Kharkhorin aproximadament a les 6 de la tarda. Primer de tot anem a visitar un monument que es una pedra en forma de penis. El camí a peu i l'entorn proper està arranjat per poder-ho visitar, encara que està una mica deixat. Anem a un camp turístic de gers, el que diríem un càmping, es el Monkhsuuri Guest House. Tenim Ederne Zuu Khiid entre el poble i nosaltres. Sobre aquest monestir ja en parlaré a la crònica de demà, ja que llavors ho anirem a visitar.
Mentre esperàvem el sopar, he vist un gran grup d'aus en formació fent la “V”, que m'ha donat la impressió que estaven emigrant, dirigint-se cap el sud-oest.
El sopar ens ho serveixen al menjador del restaurant del campament, fet com sempre per la Hama. Quan comencem a sopar ens ve un senyor del país a oferir-nos un recital de música tradicional, de 45 minuts, per una mica més de 2 euros per persona. Nosaltres dos no estàvem massa decidits, l'Olga no es manifesta i l'Ori diu que no, pel que es decideix que no. Mentre sopem arriba un grup de quatre persones, que després dormiran en un ger del costat del nostre.
És la primera nit que dormirem amb una estufa, de llenya, no cal dir que encesa. Va molt bé, ja que durant el dia refrescava però a la nit fa fred, i per passar les primeres hores al llit es excel·lent l'escalfor que dona.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

Monument a l'entrada de Kharkhorin
Kharkhorin


00000000000000000000000


000000000000000000000000000



dimecres, 24 de setembre del 2014

Viatge a Mongòlia. Dia 8. Ongiin Khiid


Ens aixequem i veiem aquestes vastes extensions que envolten el nostre camp de gers, ja amb els raigs de sol damunt nostre. Hi ha una parella de belgues que han arribat aquí amb la mini-furgoneta dels altres belgues, dels que ja vaig comentar ahir; han dormit en una tenda de campanya al peu del bosc proper de saxauls, i busquen transport fins a la seva pròxima etapa. Al final aconsegueixen que el xòfer dels francesos, dels que també vaig comentar ahir, els porti fins el poble més pròxim, pagant, i allí es busquin un transport.
Nosaltres reprenem ruta després d'esmorzar. Parem al costat d'un observatori meteorològic, a estirar les cames i fer les petites necessitats. Aquí si que es pot dir la frase que hi ha un observatori en mig del no res. Et giris cap on et giris veus unes planúries que arriben més enllà d'on arriba la vista. A tocar l'observatori hi ha un de tants símbols budistes, dels que estem veient aquest dies, un munt de pedres amb un pal en mig i tires de roba, la majoria blaves, al vent. Prop es pot contemplar un ramat de camells, tot pasturant. A dins de la tanca de l'observatori hi ha una motocicleta com les que fan servir els mongols per aquestes zones, una mica de roba estesa en una antena baixa i un gos que ens mira sense aixecar-se de terra. No veiem a ningú.
Seguim ruta fins a Ongiin Khiid, una petita àrea muntanyosa a la riba del riu Ongiin Gol. Ens porten a Ongiin Khiid Guesthouse, que és un camp turístic de gers, amb uns deu gers, no els vaig comptar, que aquesta nit estaran quasi tots ocupats. A més hi han quatre construccions, i un restaurant en forma de castell. Segons la guia una de les construccions son les dutxes però, no estan en funcionament. Com és natural els vàters, estan a uns cinquanta metres del camp i son una mica més còmodes que els que hem trobat a la resta del Gobi. El camp està molt a prop del riu.
Mentre esperem que el Daavka i la Hama acabin de descarregar el cotxe i preparin el dinar, nosaltres (el Bernat, l'Olga i jo) ens anem a pujar a un turó del costat, on hi ha les estàtues de tres cabres. El vent és una mica molest però no insuportable. Gaudim de la vista, i baixem cap el riu, ja que en principi sembla que per la seva riba, podem arribar al campament, però hem de remuntar una mica per damunt d'una roca, ja que aquesta toca al riu i no permet el pas.
Després de dinar, els quatre i la Hama ens anem cap a Bari Lam Khiid, un antic monestir que va ser destruït quan es va produir la dominació comunista, i on van massacrar uns 200 monjos. En aquesta zona hi havia 17 temples, dels que s'ha reconstruït un, i a l'altre costat del riu hi havia el Khutagt Lam Khiid, on hi havia uns altres 11 temples, tots en ruïnes. Aquests últims son més difícils de visitar ja que no hi han passeres per anar a l'altre riba del riu, a més estan, com he dit, en runes. Arribem al Bari Lam Khiid, on a l'entrada hi ha un quiosquet de venda de regals, la Hama paga les entrades i, acompanyats per un noi local, anem a un pou que diuen que les seves aigües son medicinals, i amb una especie de sarró, treu aigua i ens la donen a provar. Només li trobo gust a aigua sense cap gust estrany. Després ens porta a un ger que és un museu, petit però interessant, i seguidament a l'únic temple rehabilitat. Una vegada concloses aquestes petites visites, la Hama ens diu que podem donar tot el tomb que vulguem per aquí i ella se'n va. Un tomb per tot l'entorn dona una gran tristesa, no hi ha cap construcció en peu, exceptuant el temple rehabilitat i on viuen, ara, 5 monjos. Mentre tombem pel recinte veiem un grup d’unes aus que podrien ser guatlles, que es van escapant a mida que nosaltres ens anem acostant. Pugem a un turó proper, al peu del qual està el monestir, però no ens podem quedar gaire estona degut al vent, i que aquest ja és una mica fred.
Retornem al campament, i l'Olga i el Bernat es dutxen al campament del costat, Secret of Ongi Tourist Camp, tot pagant 5.000 Tugriks. Aquell campament és dels més luxosos dels que hem vist. Té tota l'estructura d'un camping, amb carrers cimentats entre els gers i llums als carrers, ara tot apagat. No sembla que hi hagi allotjat ningú. Mentre hem estat de visita, el Daavka ha tornat a netejar el cotxe i a més s'ha rentat la roba, tot a la vora del riu.
Aquesta nit a l'hora de sopar es planteja que, segons sembla, arribarem a Ulaanbaatar el dissabte en comptes del diumenge. La Hama diu que el dia següent, parlarà amb la Mugi del Top Tour & Guesthouse Mongolia, de Ulaanbaatar, per aclarir el tema, doncs on estem no hi ha bona cobertura telefònica.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

Bari Lam Khiid
Ongiin Khiid Guesthouse


00000000000000000000000


000000000000000000000000000



dimarts, 23 de setembre del 2014

Viatge a Mongòlia. Dia 7, Flaming Cliffs


Després d'esmorzar, en Daavka ja té la mini-furgoneta a punt i partim cap a nous indrets d'aquest impressionant país. No ens acomiadem dels propietaris del ger, ja que, o son tímids, o son molt esquerps. La meva opinió es que tota aquesta gent que viu fora de la capital, i potser de les ciutats importants, no estan acostumades a tenir visitants, deu fer poc temps que el turisme comença a tenir una mica d'incidència, pel que la seva manca de contacte amb gent forana és el que els fa ser esquerps. No deixa de ser una opinió molt particular.
Ara ens dirigim cap a Bayanzag, dit també “Flaming Cliffs”, per això tornem a anar per pistes de terra i no sempre en bon estat. En mig d’aquesta terra estepària les pistes no estan del tot clares, normalment hi han varies rodades i el xòfer van triant la millor. El que no sé com s'ho fa per triar la ruta correcta quan es troba una cruïlla, penso que aquests xòfers tenen un gps al cap. De camí primer parem dalt d'una collada per poder contemplar amb calma les dues vessants, que son dos amples valls. Després parem en un pou que hi ha al mig del desert, on mitjançant una bomba estan extraient aigua que va a uns bassis d'obra, d'on està bevem un ramat de cabres. Un altre ramat intenta acostar-se però el pastor del primer, intenta evitar-ho a pedrades. Daavka omple un dipòsit que sempre portem al cotxe, que és per fer el dinar i rentar els plats, mentre anem de ruta. Més tard paren en un poble, crec que Bulgan i en un ger particular la Hama ens fa el dinar. Mentre ho fa, donem un tomb pel poble, on entre altres coses veiem que hi ha una església cristiana, un temple budista, i com no, una escola. És curiós trobar una trujada de porcs estirada a terra, a l'ombra, entre un ger i la tanca de fusta d'un terreny. També hi ha l'únic hort que veurem en tots els dies, encara que no és el paradigma de la neteja i conservació. I no poden faltar botigues de tota mena.
Després de dinar arribem a Bayanzag, unes muntanyes terroses de color marró, on van haver moltes excavacions, trobant molts fòssils i ous de dinosaure. La Hama ens proposa que recorrem tota aquesta carena, que es la més espectacular, a peu. Ella i el Daavka ens esperaran a l'altre costat, fet que tots quatre acceptem amb molt de gust. Al començament hi ha unes parades de venda de records. Llàstima que el vent és una mica molest, però no ens impedeix assaborir, tot caminant, d'aquestes formacions que podem contemplar. Les màquines de fotografiar treuen fum encara que és impossible captar tota la seva bellesa. El Bernat gaudeix, a més del mateix que nosaltres, fent algunes grimpades i desgrimpades.
El vehicle ja ens està esperant, i ens porta a un campament ger que és relativament aprop. Des d'aquest es veu la punta de la muntanya per on hem caminat i unes altres carenes similars però que no son tan espectaculars. En aquest campament hi han 5 gers, un ocupat pels propietaris i els altres quatre per turistes, entre ells dos homes francesos d'una edat similar a la meva. Prop d'aquest campament, abans i després d'on som, hi han altres similars.
Com encara és aviat ens anem al serral del costat on hi ha un gran bosc d'un arbust que es diu “saxaul”. És un arbust que cobreix milions d'hectàrees i que és essencial per l'ancoratge de la sorra del desert i evitar la total desertització. Des d'un petit turonet es pot veure una gran extensió d'aquest bosc. Parlem de bosc i això que no es d'arbres alts, si no que estem parlant d'arbust de com a màxim dos metres d'alçada, però que la majoria no arriba al metre i mig. També es bonic veure la gran quantitat de caus de Pika-Boo, podent contemplar algun d’ells, però que corren a amargar-se.
Abans de sopar parlem amb els dos francesos i uns nois belgues que tenen problemes amb el seu xòfer, ja que només parla mongol i no porten guia que els ajudi a traduir. Les converses son totes en anglès, o sigui que jo només escolto, assabentant-me de menys de la meitat. Ja només ens queda sopar, per mi, un dels millors, i a dormir, ja que demà tindrem un altre viatge i més llocs per visitar.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

Flaming Cliffs
Bosc de saxauls



00000000000000000000000


000000000000000000000000000



dilluns, 22 de setembre del 2014

Viatge a Mongòlia. Dia 6, Khongoryn Els


Avui ha estat un dia bastant intens però curt d'explicar. Només sortir del ger, el primer que es veu és la gran extensió que es divisa per arreu, estem al desert del Gobi, amb una muntanya de sorra que ens separa de les dunes dels Khongoryn Els. També que el ramat de cabres continua darrere, a tocar, de la tenda. El desert del Gobi, a banda de les dos grans extensions de sorra, que son els Khongoryn Els (on estem), i els Mongols Els (on anirem d'aquí uns dies), és tot desert de terra amb cada vegada menys vegetació. Crec que té molt a veure en la desertització, la gran quantitat de cabres que hi ha a Mongòlia. Sobre la desertització es el que he llegit en un dels varis articles sobre Mongòlia que he estat fullejant abans i desprès de viatge. Mentre esperem anem a veure una dona de la família que està munyint les cabres. Uns cavalls estan pasturant, a la llunyania, al costat del gran toll d'aigua (o potser un llac), sembla fet per la neu que es deu acumular a l'hivern, encara que també podrien ser aigües freàtiques, però jo no ho crec. Ara ja té molta part assecada.
Esmorzem a les 9 del matí, i a les 10 porten els camells, per poder donar un tomb d'una hora muntats a ells. El més vell dels habitants dels gers els porta empenyent-los muntat en una moto. Com es normal pugem cada u en un camell, els lliguen un a l'altre i una persona va estirant al primer, i amb pas lent, anem donant un tomb, aproximant-se a la gran duna de sorra i retornant al campament. Els moments àlgids es quan el camell s'aixeca i quan s’ajeu. Mentre hem donat el tomb hem vist a varies furgonetes de turistes. Alguns d’aquest turistes tomben prop dels vehicles i uns pocs pugen per veure les dunes a l'altre costat de la serralada de dunes. Una dona americana s'apropa i demana permís per fer-nos unes fotografies, en pagament li demanem que ens faci fotografies amb les nostres càmeres, tot amb molt bon rotllo.
Una vegada finalitzat el tomb i esperant el dinar, aprofito per extasiar-me veient el magnífic i grandiós panorama que es contempla, amb el sol escalfant aquestes terres. El camp de gers és composat per cinc gers, quatre que habiten ells i un nosaltres, una casa d'obra on cuinen i una altra molt rònega, que, pel que sembla, era una botiga, ara plena d'andròmines. El vàter és a quasi 100 metres i més val no parlar-ne massa. Ara estan construint un altre casa, de moment han posat els pilars de fusta, les vigues que lliguen els pilars i han fet la cimentació entre pilars. Estan portant terra per anivellar el terreny a l'alçada de la cimentació. Segons ens explica la Hama el govern només els donarà permís per obrir una botiga si construeixen una casa. A la llunyania es poden divisar tres o quatre camps de gers o camps turístics de gers, mercès al zoom de la màquina de fotografiar.
Els camps de gers (Family Gers) es quan una familia mongola té varis gers i un o més els lloga per turistes, en canvi el camps turístics de gers (Tourist Ger Camps), es el més similar als nostres campings.
A la tarda ve la part més emocionant i cansada del dia, sense menysprear l'emoció del tomb en camell, que ha estat una molt maca experiència. Els quatre amb la Hama, ens dirigim a peu cap on es puja per contemplar les dunes. La guia de Lonely Planet ja ens avisa que la pujada es esgotadora (exhausting). Primer puja bastant suau, però sempre xafant sorra i poc a poc es va inclinant, però de forma suportable, mentre segueix en la mateixa direcció. Li dic al Bernat que jo em quedaré quan la pujada canvii a la dreta, ja que llavors la pendent es fa fortíssima. L'Ori abandona al poc de que les rampes comencen a enfortís. Jo em quedo on he dit, però l'Olga i Hamas segueixen. El Bernat, com és natural, ja és bastant amunt. Al final em “pico” i també pujo. La Hama ha d'abandonar ja que segons diu, es troba malament i necessita el medicament que es pren normalment. La pujada es complicada per la verticalitat, i mentre em permet clavar les mans i els peus a la sorra, encara és suportable, però hi han trossos, per sort pocs, que sota una petita capa de sorra tova, hi ha sorra dura, i aquests trossos son molt difícils, ja que rellisques. Però al final ho aconseguim. Arribem dalt, per aquest ordre: Bernat, l'Olga i jo.
La visió a l'altre costat de les dunes és extasiant, val la pena la suada per poder contemplar aquesta successiva sèrie de monticles de sorra, que arriba més enllà de la vista. En l'estreta carena que separa les dos vessants ens quedaríem hores i hores gaudint de la visió, però tot té un fi, i al final ens decidim a baixar. El Bernat baixa corrent. Jo, bastant ràpid, però esperem a l’Olga que baixa més poc a poc, per tornar al campament els tres junts. Al moment que s'acaba la sorra, ens hem de treure la gran quantitat de sorra que portem a les sabates.
Mentre nosaltres hem passat el dia entre camells i sorra, Daavka ha desmuntat una gran part del motor del cotxe, l’ha netejat, ha canviat algunes peces, i ha intentat deixar-lo completament a punt per demà.
Esperem l'hora de sopar i la de dormir. A la nit el ramat de cabres ha tornat al seu lloc de dormir, que es darrera del ger on ho fem nosaltres.


El nostre camp de gers
Dunes de sorra de Khongoryn Els


Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

000000000000000000000000

000000000000000000000000000


















diumenge, 21 de setembre del 2014

Viatge a Mongòlia. Dia 5, Yolin Am


Ens aixequem a quarts de tres del mati, després d'uns petits problemes amb els despertadors, i ens dirigim al lloc on havíem quedat de trobar-nos amb el taxista, la noia que s'ha preocupat i un altre persona, que per cert, arriba tard i l'han de trucar a veure si venia. Arribem a l'aeroport, tornem a embarcar les maletes, passem el control de seguretat, i embarquem puntuals. L'avió es un Fokker F50 d'hèlices. El vol dura aproximadament un hora i vint minuts. Com la majoria som turistes, no podem d'estar de fer unes fotos a l'avió. Les hostesses s'ho prenen a broma. Degut que encara és fosc i a la meva manca de pràctica amb el nou telèfon, som els últims en pujar.
Quan arribem ja és de dia i ens permet contemplar l'avió en que hem volat i el petit aeroport de Dalanzadgad (fet pel que només poden arribar avions petits). Ja ens espera el xòfer del “tour” que farem. Sense cartells ni res, ens localitza de seguida. És un home del país, petit i prim però musculós i que segons ens demostrarà els pròxims dies, sempre està de bon humor i rient, però que només sap dos o tres paraules en anglès. El seu nom es Daavka.
L'arribada de les maletes és d'acudit. En un edifici adossat a la (molt) petita terminal, a través d'una porta, van llançant, manualment, els paquets en una espècie de mostrador amb pendent i si no es va ràpid a agafar-los s'amunteguen a la part baixa.
El xòfer ens ajuda a pujar les motxilles a la furgoneta, una UAZ-452, de fabricació russa. La construcció d'aquest model va començar a l'any 1965 i pel que sembla ja no es fabrica, substituïts per models posteriors. Pel que vam veure uns dies desprès, porta dos dipòsits de gasoil, no sé si és particular d'aquest model. Ens porta fins a les afores de Dalanzadgad, en un barri de cases i gers, on en una d'aquests gers familiars ens estan esperant els dos que vindran amb nosaltres de “tour”, l'Olga (alemanya) i l'Ori (israelita), i la guia Hama (del país). Ens fan esperar ja que la Hama encara no ha acabat de preparar l'esmorzar. Segons sembla els quatre (nosaltres i ells dos) havíem d'anar a dormir a una casa d'hostes, però com nosaltres no arribàvem ahir a la nit, els han portat a dormir aquí i no a la casa prevista, no he entès el perquè.
Desprès d'esmorzar pugem al cotxe, amb tots els trastets (menjar per aquests dies, botelles i dipòsit d'aigua, sacs de dormir, motxilles, etc) i ens dirigim cap a Zuun Saikhan Nuruu. Parem a visitar a el Nature Museum a l'entrada de park. El museu és molt interessant, referent a la vida animal del territori. Després seguim en cotxe fins al final d'on pot arribar el tràfic rodat. Aquí ens donen a triar, o anar a peu, o anar a cavall, en aquest segon cas no ho faríem quan està programat, que és cap el final del “tour”. L'Olga i nosaltres dos triem anar a peu, pel que els quatre i la Hama ens endinsem pel Yolin Am, tot caminant. Hi ha algun altre grup que també ho fa, i bastants que estan retornant.
El Yolin Am es una vall, primer molt ampla i que es va engorjant poc a poc. Es curiós veure la gran quantitat de Pika-Boo que hi ha a la zona, amagant-se a tot córrer quan passa la gent. Em dona la impressió que s'estan preparant els caus per quan arribi el fred, que per cert el temps que fa no és del tot calorós, encara que fa força sol. El Pika-Boo és una petita criatura similar a un ratolí. Ens anem endinsant passant sempre pel costat del riu, que quan es comença a engorjar s'ha d'anar creuant, sempre sense dificultat. Quan es torna a eixamplar, després d'uns quatre quilòmetres, és el final del nostre periple per aquí. Fem una foto de grup i retornem, trobant uns altres grups creuant-se amb nosaltres.
En cotxe ens porta a un ger proper al museu, on dins ens preparen el dinar. La propietària que estava en un ger al costat de dit museu arriba, on fem el dinar, en un Toyota bastant nou.
Després i sempre per pistes de terra, ens dirigim cap a Gugany Am, tot passant per unes gorges impressionants, on el xòfer (Daavka) demostra la seva perícia. Gugany Am és una altra estreta i encara més espectacular gorja, on el cotxe ha de passar sense passatgers, degut al rierol que la travessa. És d'aquelles rutes que fan estar molt content d'haver contractat el viatge. Parem en un poble, no sé si Bayandalai o Sevrei, per comprar una mica de menjar.
A quasi les nou del vespre arribem a un camp de gers on dormirem dos dies, tot passant el dia de demà. Abans hem passat per uns altres camps de gers i algun camp turistic. Sopem un bon potatge i a dormir. Tot el ramat de cabres de la família és darrera del ger, on passa la nit.
M'ha mancat dir que des d'una mica abans de l'entrada al parc fins a aquí, sempre ho hem fet per camins de terra, i no sempre en massa bon estat.


El nostre transport. Furgoneta, UAZ-452, de fabricació russa.
Pika-Boo



Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

00000000000000000000000


000000000000000000000000000