"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


divendres, 31 de juliol de 2015

Fiords Noruecs: Dia 31 de juliol. Navegació


Navegant
Cabina E-4604



Avui es un dia destinat només a navegar, s'ha d'anar de Stavanger a Malmo, en Suècia. La impressió es que el vaixell podria anar més ràpid, potser no es així o potser es per que no dona per fer un altre aturada. Nosaltres ho dediquem a descansar i a menjar, segurament massa. Aquesta nit es la nit de gala, que a l'hora de la veritat només van més empolainats una part dels creueristes, segons m'ha semblat. També hi ha festa al final del sopar, fent una presentació dels cuiners i ajudants, cambrers i ajudants, personal auxiliar, etc., tot amb música de festa. Com cada dia els nostres cambrers han insistit si el seu servei ha estat correcte i hem quedat satisfets. Una mica la llauna de cada dia, deu ser per l'informe que s'ha d'emplenar. Al sortir del menjador veiem una cua de parelles per fer-se la fotografia amb el capità, nosaltres passem. En la sala on hi ha els jocs d'atzar i en uns plafons, hi han col·locades les fotografies que ens van fer després de la facturació i a la segona nit a les taules, a l'hora de sopar, sempre per parelles. Veiem que com no deuen tenir del tot èxit, fan descompte. Nosaltres no agafem cap. I poc més a explicar, només que hem tingut una navegació tranquil·la i que demà arribarem a Malmo, on no agafarem el vol de tornada, ja que ens quedarem uns dies aquí, en companyia del nostre fill, que es on viu i treballa.

Per baixar i/o veure les fotografies, teclejar aquí.

00000000000000000







El vídeo correspon als dies 30 i 31 de juliol



000000000000000000000000000



dijous, 30 de juliol de 2015

Fiords Noruecs: Dia 30 de juliol. Stavanger


Un dels molt cartells pujant
A dalt del Preikestolen



Avui es el dia que toca provar de pujar al Púlpito (Preikestolen), en català deu ser segurament “La Trona”. He estat dubtant d'apuntar-me a aquesta excursió ja que actualment no em trobo massa bé de físic. A més quan he preparat la roba i els estris para el viatge, he estat dubtant d'agafar els pals de caminar, i al final vaig decidir de no agafar-los, però una vegada a Noruega em vaig penedir, ja que cada vegada està més clar que a la baixada hauré de patir molt. Sort que en el sopar d'ahir, un dels matrimonis, companys de taula, van portar uns i no els faran servir al no fer aquesta excursió, i me'ls deixen.
El vaixell a arribat a Stavanger, i jo em preparo per fer l'excursió, mentre la Maite sortirà més tard ja que ha agafat un altre, de només tres hores, que amb un vaixell més petit navegaran pel Lysefjord, passant per sota del Preikestolen. El meu autocar segons deia la descripció de l'excursió, segurament ha passat pel mercat central i per l'edifici del museu de petroli, però la veritat es que no ens assabentem, ja que sense parar ens porta al moll dels transbordadors, on un d'ells ens portarà a Tau. La travessa dura 30 minuts. Des de Tau, segons la descripció passem per Solbakk, on hi han escultures de pedra de l'Edat de Bronze, i havíem de visitar l'aldea Jorpeland, però no s'atura fins una mica abans de l'aparcament per pujar al Preikestolen. Parem una abans per estalviar-se un tros de pujada, i l'autocar ens esperarà al lloc destinat. Segurament el que no s'ha fet es degut al temps que emplenarem en la pujada i posterior baixada, que serà bastant més del que seria normal. El recorregut es d'uns 4 quilòmetres i el normal es estar unes 2 1/2 hores de pujada i unes 2 de baixada, la gent normal sense corre i gaudint del paisatge.
Quan baixem de l'autocar, l'Ester (cordovesa) ens dona instruccions que a dos quarts d'una, estem on estem, hem de comença a baixar, ja que no podem arribar tard perquè depenem del transbordador. Com que arribem al moment, uns sis autocars del nostre vaixell, a més d'autocars d'altres companyies i gent solta, jo calculo que més de quatre-centes persones sortim alhora, o sigui una munió ben gran de gent. Tant durant la pujada com a la baixada, no haurà fotografia on no surti gent, exceptuant quan he fotografiat a fora del camí, que el que es veurà serà boira, ja que avui no es el dia més idoni, i segons sembla des del Preikestolen no tindrem gens de visió.
La pujada es molt bonica, fins més de la meitat pel bosc, després per terreny més obert. més tard per grans roquers. Tot el camí està treballat, amb passeres de fusta o amb pedres, en els aiguamolls, i amb grans pedres, fent escales en les pujades. Això no vol dir que sigui un passeig, a les pujades els esglaons queden una mica alts, això fa que en els primers repetjons la gent s'acumuli i es formi embotellaments, sense comptar la gent que ens creua perquè ja estan baixant. A més el terreny està molt moll i les pedres enfangades per les trepitjades de la gent, que fa que en els trossos de baixada sigui una mica molest. En una d'aquestes una mare amb dos fills, ella i el fill gran ens han avançat per fora del camí i el nen petit ha quedat al darrere i dalt sense atrevir-se a baixar, en un tros que per cert està bastant malament, jo me'l carrego al damunt i el baixo. La mare i el germà encara em donen les gracies, encara que no sé en quin idioma. Hi han alguns llocs entre roques una mica feixucs i que tothom passa com pot, però sense perill. També es deix un llac, a tocar, del que quasi no es veu per la boira. Quan manquen menys d'un quilòmetre hi ha una passera de fusta i una gran cadena, de barana, a la part de l'estimbat. El pas es estret i com ja hi ha bastant gent que torna, s'ha de deixar passar per poder fer-ho. Però el tros pitjor es una mica després, quasi a tocar al final, que encara que es ample, a l'esquerra tenim una bona caiguda, la acumulació de gent anant i tornant, fa que si no hagués una espesa boira, em faria força impressió.
Al Preikestolen hi ha més gent que a la Plaça Mercadal de Reus en un divendres o dissabte, a la tarda quan fa bon temps. Quasi que no hi ha lloc al mig. Les vores de la gran pedra sembla que estiguin al costat d'un llac, i no que tingui una caiguda de 600 metres. L'espesa boira a tocar les vores dona aquesta impressió.
Copio un tros del wikipedia: “Preikestolen o Prekestolen, que es pot traduir del noruec com Púlpit del predicador o Púlpit de roca, amb el nom antic local noruec de Hyvlatonnå (ribot de fuster), és un gran penya-segat de granit de 604 metres que es troba sobre el fiord Lysefjorden, oposat a l'altiplà Kjerag dins Forsand, Ryfylke, Noruega. La part de dalt del penya-segat fa uns 25 per 25 metres i és gairebé plana i és una famosa atracció turística de Noruega
Després d'una estona aquí, en mig de la gent, i demanar a un jove que em faci unes fotos amb el meu telèfon i a una parella que me la facin amb la màquina, i veient que son les dotze, començo a tirar avall. El pas anterior, perquè no em doni yuyu (cangueli) encara que hi hagi boira, el passo per la part de dins, o sigui per l'esquerra. Es veu que es una hora òptima per pujar, ja que em creuo amb una gran quantitat de gent, ajuntat a la que baixa i em van avançant, fa que normalment sempre estigui rodejat de gent. La veritat es que sort dels pals que m'han deixat, ja que cada vegada em costa més baixar els alts esglaons que formen les grans roques posades, deu fer bastants anys. Per la meva lentitud i per la gent que puja, hi ha moments que es forma uns petits embussos amb jo com capdavanter. A mitja baixada m'aturo a menjar una poma. Molts han menjat dalt de tot, he vist gent amb entrepans, carmanyoles, pastissos, i fruita.
Una mica abans de la cruïlla entre el camí de pujada, des d'on ens ha deixat l'autocar i el de baixada que va directe a l'aparcament, veig prop del cingle, on hi ha una garita, un grup de joves, m'acosto i es un grup que estan fent cua per lliscar per una tirolina. A la baixada es passa per sota, i mentre baixo veig passar a dos joves, un ben estirat i l'altre ben agafat a l'arnés. Ben cansat i amb mal de genoll arribo a l'aparcament, i abans d'anar cap l'autocar em menjo un altre poma. Les dos les he agafat de l'autoservei, on he fet un bon i complert esmorzar abans de sortir a l'excursió. El dia, sobretot degut a la boira i a l'alçada, ha estat fresquet, encara que jo no m'he tapat en tot el dia, sempre he anat en samarreta. Mentre pujàvem hem sentit els helicòpters sobrevolant, sobrevolar el Preikestolen en un viatge d'una hora valia 347 euros. No els hem vist pel que crec que difícilment ens han pogut veure a nosaltres.
Com sempre hi ha gent que arribar tard i això que estàvem avisats de ser puntuals per dependre del transbordador. Quan l'autocar està arribant al moll veiem el transbordador que també ho està fent. Hi ha una bona cua, però el nostre xòfer es posa al costat del primer, i el que més m'estranya es que ningú de la cua protesta. Una vegada al transbordador, hem fet el camí de tornada pel mateix lloc que a l'anada. Quan he arribat al vaixell, com era d'esperar la Maite ja hi era.  

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

0000000000000000







Pel Lysefjorden
Preikestolen des del Lysefjorden





Mentre jo feia la ruta, la Maite en un vaixell més petit han anat navegant pel Lysefjorden, i han passat per sota el Preikestolen, que han pogut veure, encara que la visió no ha donat per veure la gent que hi havien o que estàvem. Una navegació curta però molt agradable i amb molt maques visions. Llàstima de l'espesa boira.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

00000000000000000000

Stavanger
Stavanger



A l'hora prevista el vaixell es posa en marxa, sent demà un dia totalment destinat a navegació, per arribar demà-passat a Malmo. Al sopar ensenyo la foto que m'han fer dalt del Preikestolen, ja que els que em van deixar els bastons m'havien demanat que havia de justificar que havia arribat. També els confesso que si hagués pujat sense bastons, en un moment o altre hauria renunciat, tot pensant en la baixada, que per cert tot anar amb els pals, ho he passat bastant malament. Ells queden contents que mercès a això jo hagi pogut arribar. Crec que després de tantes hores assegut en les excursions anteriors, sense poder estirar les cames, només m'ha faltat la baixada d'avui. Espero que en els pròxims dies pugui recuperar-me de les cames.
Comentem a l'altre parella de companys de taula, que també han pujat, la gran quantitat de gent que hi havia a la pujada, a la baixada i a dalt, junt a la poca visió de l'entorn i la nul·la del fiord.
Avui la guia, l'Ester, ens han explicat el sistema de la sanitat, exceptuant el metge de capçalera i moltes urgències, totes les demés actuacions es paguen, uns 9 euros al canvi, tant siguin visites com proves, i quan s'arriba a uns 200 euros durant l'any natural, ja no es paga més per la resta, o sigui fins l'any següent. Aquesta cordovesa ens ha demostrat que es una enamorada d'aquest país.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.



00000000000000000000000

El vídeo correspon als dies 30 i 31 de juliol



000000000000000000000000000




dimecres, 29 de juliol de 2015

Fiords Noruecs: Dia 29 de juliol. Bergen


Steindalsfossen
Bergen



Aquest matí el vaixell ha arribat a Bergen, un poble molt bonic, sent la segona ciutat de Noruega. El centre de Bergen està situat entre un grup de muntanyes, conegudes com “Les Set Muntanyes".
Per avui hem contractat una excursió que farà que visitem el fiord Hardanger, considerat la reina dels fiords. Per això ens citen a dos quarts de nou del mati, al lloc habitual, i quan sortim del vaixell ja ens estan esperant els autocars, els que faran aquesta excursió i els de les restants.
La primera aturada es en un altra part del moll, des d'on es divisa part del poble i el cim de la muntanya de Ulriksmasten, on a més de veure una gran torre de telecomunicacions i sembla que bar-restaurant, també es veuen uns telecadires, molt emprats a les temporades d'hivern. Després continuem amb la visita panoràmica de la ciutat, amb grans explicacions del guia de avui, l'Hernàn (xilè), però que resulta difícil assimilar-ho. Agafem la carretera, avui es la E39, tot vorejant llacs i un paisatge llampant, que deixarem per arribar a Hatvik. Aquí l'autocar pujarà a un transbordador fins a Venjaneset. Després, ja dalt de l'autocar, ens dirigim a Mundheimen, sense que el paisatge sembli canviar massa. En aquesta localitat ja toquem el fiord Hardanger. No hi ha res a objectar de que l'hagin anomenat la reina dels fiords, però la veritat es que dalt de l'autocar, i en una parada exprés per admirar-lo, no s'acaba de veure la diferencia amb els divers fiords que hem estat vorejant aquests dies. A la parada hi ha un plafó que parla de gravats en roques (petròglifs) de Salthamaren, que deu estar a prop d'aquí. L'Hernàn ni ens ho anomena, jo m'he adonat al repassar les fotografies, ja que tinc el costum de fotografiar tots els plafons encara que no tingui temps de llegir-los al moment, ja que el temps d'aturada acostuma a ser curt.
Prop de la costa es pot apreciar diverses piscifactories de salmó, amb amples teles metàl·liques protegint el peix de les gavines i altres aus. Ens aturem a Oystese, on dinarem a l'Hardangerfjord Hotel, no podia ser menys que portar el nom del fiord. Es un gran hotel, on tornem a menjar d'autoservei, però avui hi ha menys aglomeració de gent perquè els autocars van arribant escalonadament. Després de dinar, Maite i jo ens anem a la terrassa a veure's el cafè. La terrassa està davant d'un gran i bonic jardí, i aquest, a la vora del fiord. Jo de seguida em vaig a donar un tomb a l'entorn, a fer fotografies. El dia es bo, i es agradable estar a la terrassa. La veritat es que exceptuant un dia que ens va ploure quan ja estàvem a l'autocar i que es va aturar abans d'arribar al vaixell, no ens ha plogut cap dia. Els guies ens expliquen que en aquesta zona plou una mitjana de 200 dies a l'any, i que a començament de més, les excursions anteriors, estaven cada dia o en cel cobert o amb pluja. Estem tenint una sort que m'intimida.
A la continuació ve una gran sorpresa, una gran cascada on han fet un camí cimentat, en pujada , escales i baranes, per poder passar per sota de la cascada, sense mullar-se, fins a un mirador habilitat. Passar-la per sota es una gran espectacle, es passa per sota d'una gran cornisa natural. Es fenomenal. La Maite no ha volgut pujar i m'ha esperat a baix, i quan es retrobem una parella de joves s'ofereixen a fer-nos una fotografia, amb la cascada darrera, fet que també fem a l'inrevés. Em broma li dic a l'Hernàn que el denunciaré perquè ens havia promès que no ens mullaríem, però com fa una mica de vent, fa que l'aigua ens esquitxi una mica quan hem passat per sota.
L'autocar segueix cap a Kvamskogen i Gulbotn, àrees d'esbarjo, amb moltes cases de vacances i amb pistes d'esquí il·luminades a la nit, quan estan obertes. No cal dir que tot el tros torna a ser esplèndid. Després d'un panxó d'autocar arribem a Bergen, i mentre Maite se'n va cap el vaixell, uns quants i jo ens anem a fer una visita al centre de la ciutat, passant a tocar la Torre Rosenkrantz, anant fins on hi ha el mercat del peix, que a la seva vora hi ha un munt de paradetes de menjar, que fan molt de goig i on hi ha bastant de gent. No tinc massa temps de recórrer la ciutat, però els carrers que he visitat son molt macos i amb molt ambient. Aprofito per comprar un record per un amic.
Torno al vaixell, i espero la seva sortida del port des de la terrassa. Tota la gent que estem aquí comencem a estranyar-nos del retard, i que a l'entrada sembla hi han nervis entre personal del vaixell i un policia. Es donen avis pels altaveus del vaixell, que cinc persones amb noms orientals es personin a informació. Es veu que arriben tard, inclús el policia marxa a localitzar-los. Amb més de mig hora de retràs arriben tot semblant que anaven errats d'hora, amb els xiulets i crits, en broma, de la gent que estem a la terrassa.
Mentre estic aquí dalt veig com hi ha gent que tira menjar a les gavines i aquestes ho agafen al vol, apropant-se molt a les persones, amb el perillós que es això, per la agressivitat que tenen aquestes aus.
A la nit després del postres han preparat una desfilada dels cambrers amb música brasilera, es bonic però deixen una mica desatès les taules, amb l'assumpte de la beguda, del menjar no, ja que està tot servit.
Noruega es un país que pel que expliquen cuiden molt al vells, a les dones i als nens. L'ensenyament es completament gratuït incloent els llibres de text, les dones embarassades tenen un any festiu i pagat, i els vells tenen tota la assistència necessària. I el sou mig es d'un 5 mil euros, encara que els impostos son elevats, gaudeixen d'un gran nivell de vida. Per ser un dels països més pobres d'Europa, s'han convertit en un dels països més rics del mon, en renda per capita.

Per veure i/o les fotografies, teclejar aquí.

00000000000000000000000






El vídeo correspon als dies 28 i 28 de juliol




000000000000000000000000000





dimarts, 28 de juliol de 2015

Fiords Noruecs: Dia 28 de juliol. Flam


Cascada Tvinde
Cascada Kjosfossen


Doncs resulta que la navegació no ha estat gens tranquil·la, encara que ahir abans d'anar a dormir ho semblava. Jo he notat que ben entrada la nit el vaixell s'ha bellugat molt però he continuat dormint, sense preocupar-me. Els companys de taula de sopar ens han confirmat que el ball ha començat allà a les 2 de la nit i ha estat per unes quantes hores.
Per avui ens han citat a un hora una mica més tardana, ja que tot va en funció de l'hora que el vaixell ha de sortir del moll, per la distancia a navegar durant la nit. Com sempre ens hem reunit al Saló Broadway, que es el mateix que a la nit fan actuacions. Jo no he anat a cap d'aquestes, encara que diuen que la majoria son molt dignes de veure. L'excursió es farà a l'inrevés del que posava a la pàgina web de Pullmantur, agafant el tren al final i no al començament. Després de l'experiència crec que ha de ser més bonic fer-ho de pujada, però ...
El bonic del dia d'avui comença quan el vaixell està arribant a Flam, pel fiord Aurlands, ja que aquest tros es sensacional, segurament afavorit per la llum que hi ha en aquest moment. No cal dir que el fiord, com tots, està entre altes muntanyes, totes elles amb continues cascades que baixen de les glaceres a petar a les aigües dels fiords. Si semblava que el dia no podia millorar, estava molt equivocat, ja que durant tot ell, s'aniran succeint les visions a cada qual millor.
Sortim tot seguint la E16, la Gudvangatunnelen, que passa per varis túnels, alguns de bastant llargs. Segons ens explica la guia, Maria (de les Canàries), a Noruega i mercès als guanys del petroli van fet un gran projecte de construcció de túnels terrestres per destrossar el menys possible el paisatge, junt amb un altre de túnels submarins, per suplir en el possible, la comunicació per transbordadors, estalviant-se la població, molt de temps i diners, ja que depenien dels seus horaris, o donar grans tombs per carretera. Sorprèn que les carreteres principals son de dos carrils, ben pintat a les vores i al centre, però les secundaris, bastant estretes, no tenen pintat al centre. S'ha de dir que la població total de Noruega es de poc més de 5 milions i a la capital hi viu quasi 1 milió. O sigui es poca població per l'extensió de terreny. Aquesta zona degut al turisme i a l'època està una mica animada, però res semblant al que passa a les nostres terres.
Seguint amb l'excursió, parem a Gudvangen on hi ha una botiga-bar-restaurant i una bonica àrea d'esbarjo. Està al costat de l'embarcador del transbordador, i a tocar el fiord Naeoy. Aquestes petites parades s'agraeixen sobre tot les cames. Tenim temps de veure l'arribada d'un dels ferrys que comunica aquesta zona. Tot seguit fem un marrada de la ruta principal, per agafar la Stalheimskleivane, la carretera amb més pendent de Noruega. Era una carretera postal, o sigui de les principals, però per la seva estretor i corbes tancades només es permet passar-la de baixada. Aquí també ens expliquen que en segles anteriors, a les principals carreteres hi havien hostals com a màxim cada 40 kms., que es la distància que podia recorre una cavalleria al dia, i on podien hi havia als 20 kms. Com no podia ser menys quasi dalt del cim hi havia una, des de fa anys convertida en hotel. La baixada es fa sentir, amb un grapat de gent que puja en bicicleta, deu-ni-do, que s'ha d'apartar perquè l'autocar pugui tombar. Com va sent normal, deixem varies cascades, i en una, el xòfer s'atura per poder contemplar l'arc de Sant Martí, entre l'aigua i nosaltres. Formidable!. I per acabar-ho d'arrodonir, la visió, ben a baix, de la vall que em deixat per un moment, i on ens dirigim.
Tornem a la E16, deixant a l'esquerra el llac Oppheim, per tornar-se a parar a la cascada Tvinde, de la que no hi ha paraules per descriure-la. Gran cascada, que sent força ampla al començament de la seva caiguda, es va eixamplant format un gran cua de cavall, i que segons ens explica la Maria, si hi veus de la seva aigua, guanyes joventut i potencia sexual. Jo he begut, per l'assumpte de la joventut. Un noi d'una vintena, s'ha bany en un dels molts tolls que es formen al arribar baix. Quan ha sortit s'ha tapat amb una tovallola i amb la companya s'ha dirigit cap a l'aparcament, jo li he preguntat si estava freda i m'ha contestat que molt, encara riem ara.
Després d'aquí, ja no hem parat fins a Voss, on tenim el dinar en un hotel de la localitat, prop de l'estació de trens. El dinar torna a ser d'autoservei, i com va sent normal, al començament tothom vol agafar el menjar alhora, mira que es fàcil començar una cua on estan els cobert i els plats i anar tombant la taula. Segons la Maria això només deix de funcionar amb els espanyols i els italians, amb tots els grups d'altres països funciona bé. Després de dinar tenim temps de passejar una mica, jo puja a la terrassa de la biblioteca on es té una maca visió del llac Vangsvatnet.
Estem puntuals a l'estació ja que hem d'agafar un tren d'una línia regular d'Oslo i Bergen. Ens donen les instruccions en quins vagons ens hem d'asseure i quan arriba el tren, tots amunt. El paisatge que es va veient des del tren es molt bonic, seguint el que anem veiem des del primer dia.
Quan arribem a Myrdal ens baixem, per esperar al famós Tren de Flam, amb fama molt ben guanyada, per cert. Es el tren que salva el major desnivell del mon sense cadenat; per guanyar-ho, té un túnel on va en espiral sobre varis nivells, tant dins com fora de la muntanya. Està clar que això no s'aprecia. Quasi el 80% de la via té un grau de pujada de 55 per mil, 1 metre de pujada per 18 de recorregut. Salva un desnivell de més de 850 metres en 20 quilòmetres de recorregut. Segons ens explica la Maria, les obres van començar al 1924 i es van finalitzar al 1940. Sense els mitjans actuals l'enginyer va calcular tota l'obra i al finalitzar es va comprovar que havia errar en 1 centímetre de pendent, i que dies abans de finalitzar es va suïcidar en la creença que tota l'obra seria un fracàs. Aquestes dues anècdotes no les tinc contrastades.
Mentre el tren va baixant, va frenant en llocs interessants i per uns altaveus ens expliquen, (castellà inclòs) el que es veu. També s'atura a la cascada Kjosfossen, on baixem del tren per contemplar-la, hi ha música de fons i una “fada” de vermell, ballant en unes roques a tocar la cascada. Espectacle molt bonic. I quan finalitza la música tots al tren un altre vegada. Una mica més avall, el tren frena per poder veure la serpentejant carretera, creuada per un cascada (com si no), que van haver de fer perquè els treballadors i els materials emprats en les obres poguessin pujar a Myrdal. A la resta de baixada continuen disparant totes les màquines de fotografiar, incloent la meva. Passem el poble de Flam, separat del nucli del port, on sembla que fa pocs anys va quedar incomunicat degut a un allau, però que no va provocar que els nens no anessin a l'escola.
Arribem a l'estació de Flam, a tocar el moll on tenim el vaixell ancorat. Estem cansat i no entrem a veure el museu del ferrocarril, que està a la mateixa estació del tren.
Si hagués de triar qual es la més bonica de les excursions de tots els dies, seria bastant difícil, però segurament em quedaria amb la d'avui. Com sempre abans de sopar, i uns pocs dies, després, pujo a la terrassa de dalt, per veure durant una estona, navegar entre les altes parets de les muntanyes, i es llavors quan em venen records del que he vist, del que he sentit i sobre tot de les anècdotes, histories, llegendes i vida actual dels noruecs, explicades de manera molt amena pels guies. Una cosa que m'ha sobtat bastant, es que en el camp, les agrupacions de granges sempre tenen la bandera de Noruega dalt d'una alt pal, en mig del grup d'habitatges, que crec deu demostrar que estimen el país. Que els cementiris estan agregat a les esglésies, i que per aquestes, a mitjans del segle passat, van fer una normativa que havien de tenir la suficient capacitat perquè càpiga més del 60% de la població, així els homes no tenien excusa per no entrar als oficis, al·ludint que no hi ha lloc, quedant-se a fumar afora. Com sempre han estat de fusta, han patit nombrosos incendis.
També curiós els colors de les cases, sobre tot a la part rural i la part vella de les ciutats. Els rics pintaven la casa de color blanc i els pobres de color vermell, el color blanc era molt més car. I les cases dels avis, ja jubilats, eren de color groc. Ara es bonic, al camp, veure un conjunt d'habitatges on la casa del mig es la de color groc. Actualment les granges pinten els habitatges de blanc i els edificis annexes de vermell.
Una anècdota de no sé quin dia ens van explicar, es que en una zona costera la gent no volien ser enterrats als cementiris dels pobles, ja que en temps passats quan els vaixells espanyols arribàvem per comerciar, comprant arengs al noruecs, com venien de buit, ja que no tenien res a vendre, i els vaixells per la seva estabilitat havien de portar pes a les bodegues, portaven terra que després buidaven, i aquesta era, normalment, escampada pels cementiris, i la gent volien ser enterrada en terra noruega i no terra espanyola.
Aquestes excursions estan donant molt de si, ja que a més dels paisatges i visites ens estan explicant molt i crec que molt be, la vida i costums d'aquesta gent.

Per veure i/o les fotografies, teclejar aquí.





00000000000000000000000

El vídeo correspon als dies 28 i 29 de juliol



000000000000000000000000000



dilluns, 27 de juliol de 2015

Fiords Noruecs: Dia 27 de juliol. Hellesylt


Cascada Hellesyltfosen
Glacera Briksdal




Per avui hem agafat excursions separades, ja que a mi em feia patxoca anar a veure la Glacera Briksdal, on per arribar s'ha de caminar uns 45 minuts. La Maite ha triat un altre excursió, que passa per alguns llocs similar però sense arribar a Briksdal.
Avui ens hem de posar en marxa aviat, ja que per la meva excursió ens han citat a les set del matí, i està clar que jo no surto mai (exceptuant petites excepcions) sense esmorzar. Només desembarcar pugem a l'autocar, però sense ni fer un quilòmetre ja baixem per contemplar la gran cascada de Hellesylt. Segons ens explica el guia, el Danilo de Itàlia, en quasi perfecte castellà, tots els pobles i llogarets de la zona estan lligats a una cascada. El que només hem fet un petit tros en autocar abans de la primera parada es degut a que quan baixem del vaixell ens porten al bus per poder-nos comptar i controlar millor.
El Danilo es un italià que fa varis anys va arribar aquí estudiant els boscos, es va enamorar i es va quedar. Durant tot el viatge ens dona unes grans explicacions de la geologia de la zona i com es van formar aquestes muntanyes. I com no, de la vegetació i vida animal. Ens fa veure que en tota aquesta zona els boscos que predominen son de pi i bedoll. De forma majoritària les cases son de fusta, i les teulades de bedoll, fusta molt resistent i impermeable, i per fer-les mes càlides en hivern i fresques en estiu, al damunt de la teulada posaven terra i herba. Jo havia llegit que posar verd a les teulades es un invent actual del Brasil, quan resulta que a l'antiguitat ja ho feien per aquestes terres. Una dada que no m'havia fixat mai, es que les valls creades per glaceres tenen forma d”U” i les formades per corrents d'aigua la seva forma es de “V”.
Veiem a la dreta un pont amb bastants ulls, que era la vella carretera, on al començament hi ha un gran roc foradat; segons la llegenda feien passar pel dins a les fadrines abans del casament, i si no passaven volia dir que no eren verges i els fadrins ja no es casaven amb elles. Jo més creuria que es no passaven era qüestió de dimensió, però estic en contra de riurem de les costums i llegendes dels llocs.
Parem un moment per gaudir de la visió del llac Hornindalsvatnet, segons diuen es el més profund del mon. Dalt de l'autocar anem contemplant verds valls, altes muntanyes on s'intercalen la verdor dels arbres i vegetació i la grisó de la pedra, totes elles amb continues cascades que embelleixen el paisatge. Pel que sembla aviat acabaré amb les paraules per demostrar bellesa i satisfacció de visió.
Passem a tocar el fiord de Nordjord, per la vall d'Olden fins els peus de la muntanya de Briskdal, on al costat del bar-restaurant, de la botiga i de l'oficina d'informació, s'aturen els autocars. Aquí baixem per començar la caminada.
Darrera deixem una gran cascada, els cims de les muntanyes tapats per la neu i una gran vegetació fins a mitja alçada. Serà el paisatge que veurem durant tot el recorregut de tornada, que per cert no es farà gens monòton. La pujada es va alternant amb trossos planers de prats verds, però sempre amb l'aigua que ve de la glacera corrent amb força i amb abundància.
Passo un pont, on a l'esquerra peta amb força una gran cascada del mateix riu. No hi han paraules per definir tot aquest tros. Aquí comença un tros amb escales de fusta, Uns troncs transversals fa que la terra no corri avall i es formin les escales, amb baranes de fusta a la part del petit estimbat. Un camí ample retomba a la nostra ma dreta, que es el camí per on van uns petits cotxes amb xòfer i 6 turistes cada un, i que d'aquesta manera s'estalvien un tros de caminar, encara que pagant. Es comencen a veure plafons informatius de la glacera, de quan es va formar, i sobre tot, on arribava la glacera en diferents anys (1870, 1800, 1920). Ja es veu la glacera. Al poc es passa per un tros pla on veig, a l'esquerra, un ramat d'unes 6 o 7 cabres, una d'elles menjant de la ma d'una turista. Arribo al llac que forma les primeres aigües del desgel. El lloc es impressionat encara que de la glacera només es veu la part baixa tota encaixonada. Per la glacera en si, la visió era mes bonica des una mica abans d'arribar, aquí val la pena per l'entorn. L'aigua del llac que es forma abans de que l'aigua marxi amb força cap avall, rodejada de les altes i grises parets, que li dona una certa foscor que només deu ser trencada quan al migdia entren els rajos solars.
Després d'una bona estona gaudint del paisatge i fer unes quantes fotos, començo el camí de baixada. Tothom va al seu aire, tal i com ens ha indicat el Danilo. Ja ens ha informat on dinar i a quin hora trobar-se a peu d'autocar. Arribo a la cafeteria on em col·loquen en la punta d'una taula. El dinar de menú ho trobo molt correcte, només un inconvenient, es que son quarts de dotze, ja que a les dotze hem d'estar a l'autocar per arribar aviat al vaixell.
Una vegada dalt seguim fins a Stryn on fem una petita parada. Un petit i bonic poble. Seguim cap el llac Djupvatney, però abans parem després d'un pont (podria ser el pont de Jolbrua) on sota tenim un profund i estret engorjat, i on el Danilo aprofita per explicar-nos les diferents capes de vegetació, des de la que creix a la vora de l'aigua fins a la del costat de la carretera, que son vegetació diferent. Seguim per carreteres de muntanya, amb molta neu' a l'entorn. Una vegada passat la punta del llac Djupvatney i per petició d'alguns, es para per poder-lo fotografia amb la seva amplitud. Jo una vegada fet les fotografies aprofito per fer unes petites necessitats i quan acabo veig que tota la gent ja ha pujat, vaig corrent i pujo esbufegant. El Danilo només diu: Ja està aquí l'explorador, ja podem marxar, amb la rialla de molts.
Durant la llarga i tortuosa baixada, el Danilo ens explica una mica la llegenda dels trolls, com es convertien en pedres si a l'alba no estaven amagats, com els noruecs busquen semblances als gran rocs amb els trolls o parts del cos d'aquests, perquè les trolls femelles volien tenir fills amb els humans, etc., tot molt amè. Fem una última aturada, per des del mirador de Flydal poder contemplar i fotografiar el fiord de Geiranger on tenim ancorat el nostre vaixell. I sense mes arribem al moll on donem per finalitzada aquesta molt interessant excursió.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

0000000000000000000000


Llac Hornindalsvatnet
El vaixell ancorat al Geirangerfjord



Mentre el meu autocar feia aquesta ruta, el que anava la Maite feia un tros similar, però sense arribar a Briksdal, amb parada a Hornindalsvatnet, igual que nosaltres, en un poblet prop de Stryn on hi havia una trobada de cotxes antics, no massa antics per cert, i desviant-se cap a la Muntanya de Dalsnibba, amb molta neu, i amb parada inclosa. Baixant també han fet aturada al mirador de Flydal. Com a curiositat, també han hagut de dinar a quarts de dotze.
Quan arribo al vaixell ella ja arribat. Han sortit més tard i han arribat més aviat ja que l'excursió era més curta al no anar a Briksdal, encara que han anat a Dalsnibba.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.


0000000000000000000000000

Les Set Germanes i el pretendent
Poc després de les quatre el vaixell ha desamarrat i ha començat a navegar, ja que fins a Flam hi ha bastant de trajecte. Tal i com ens ha avisat el Danilo, als deu minuts de navegació, aproximadament, hi ha un espectacle digne de veure, a la dreta la cascada de les Set Germanes i a l'esquerra, més o menys al davant, la cascada del pretendent, que segons la llegenda va morir de pena al no poder aconseguir l'amor de cap de les set germanes. El que ha estat impossible es fotografiar-les sense que surtin caps, de la quantitat de gent que hi havia a la terrassa que la seva visió.
Avui els cambrers del sopar, que tenen designada la nostra taula i dos més, ens han tornat a insistir si el servei d'ells ha estat del tot correcte i si estem contents, tal com va succeir ahir i succeirà els pròxims dies, fet que demostrar la por que deuen tenir d'un informe dolent, a omplir l'últim dia. El cambrer, Alex, es filipí i l'ajudant Thiago del Brasil.
Després de sopar he anat una estona a la terrassa de la planta 11. Es molt bonic veure navegar per dins dels fiords i veure posar-se el sol, si no està tapat, està clar. Avui sembla que tindrem una navegació tranquil·la, ja que ahir l'hora de sopar va ser molt bellugada, amb tres dels companys de taula que van marxar marejats a mig sopar i el quart va acompanyar al cònjuge, quedant nosaltres dos finalitzant el sopar.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.

00000000000000000000000







El vídeo correspon des del dia 25 al 27 de juliol



000000000000000000000000000










diumenge, 26 de juliol de 2015

Fiords Noruecs: Dia 26 de juliol. Alesund


Engorjat de Gudbrands-Juvet
Trollstigen


Avui es el segon dia de creuer, i quan es aixequem ja estem arribant a Alesund. Després d'esmorzar al Restaurant Miramar ens preparem per l'excursió. Per cert, en el restaurant van col·locant la gent a mida que van arribant, i la veritat es que a la taula he estat bastant estret, amb dificultats per sortir i entrar; em dic que si el pròxim dia em col·loquen de forma similar no esmorzaré més aquí, poden triar on vaig a fer-ho.
La excursió d'avui es la anomenada “Carretera dels Trolls”. Sortim amb un lleu retard sobre l'horari previst, pugem als autocars i comença l'excursió per carretera. Quedo sorprès com son les carreteres noruegues, fet que es repetirà en els pròxims dies. No hi han carreteres de doble carril, al menys a tota la zona en que ens bellugarem, i segons ens diuen els guies, tampoc d'aquí al nord. El tros d'Oslo no ho sé. Unes poques son de peatge, però sempre per dispositiu electrònic i sense barreres. Un altre cosa impensable a les espanyes es el sistema de peatges per sufragar la construcció de túnels terrestres i submarins, i ponts. Pagat un 80% pels beneficis del petroli, un 10% per mecenatges i un 10% per peatges, i una vegada amortitzada la despesa de construir-la, es deix de pagar. Tot això i molt més, molt ben explicat per l'Anita, la guia italiana que ens acompanyarà avui.
Anem contemplant els molt bonics paisatges noruecs, fent una parada al costat del fiord Storfjord, per seguir per la Vall de Valldall, famosa per les seves plantacions de maduixes. Fent una nova parada per visitar la Cascada de Gudbrands, que val molt la pena, en un indret arranjat per visita de turistes, amb lavabos. Això es un altre fet que s'anirà repetint, que als llocs on tenen previst aturar-se tots els autocars, sempre hi han lavabos, amb o sense botigues i bars.
Anem pujant fins el coll o punt més alt de Trollstigen, “La escalera del Troll”. Una nova aturada on hi ha botiga i bar-restaurant. A peu per un camí arranjat amb escales i barana anem fins l'últim mirador, hi han quatre, en professó, per veure el començament de vall, la cascada de Trollstigen, un altre a la dreta menys impactant però molt bonica i sobre tot la carretera serpentejant Trollstigen, que fa esgarrifança pensar que hem de baixar per aquí, ja que descendeix uns 800 metres de desnivell, amb alguns tombs completament tancats.
Després de gaudir de la visió i fer algunes fotografies, retornem on estan les autocars, compren alguns records i pugem a l'autocar. A partir d'aquí comprovem la gran perícia del nostre xòfer. Els moments més difícils ens creuar-se amb altres vehicles en els tombs, quan son dos autocars, un sempre s'atura bastant abans per deixar pas a l'altre. En els tombs l'autocar quasi que frega els jalons que separa la carretera de l'estimbat. Al passar pel pont que creua la cascada, el xòfer atura un moment el vehicle per poder fotografiar-la.
Parem a dinar a un bar-restaurant que es càmping i botiga de records, i em sembla que lloga habitacions, i com no podria ser menys es diu Trollstigen. Aquí tenim el petit desastre del dia. Estava previst que els sis autocars que anem junts, arribéssim escalonats, ja que el menjar es a base d'autoservei, i que quan arribés un la gent de l'anterior ja estès servida, però com arribem tots junts, però més de 350 persones volent agafar el menjar tots a l'hora fa que sigui un desastre. Els empleats quasi ni poden arribar a reemplaçar les safates buides. Però al final tothom servit. Hi ha un curiosa forma de servir les begudes, posen quatre botelles de diferents begudes i si no hi ha de la que vols, per exemple cervesa, li has de donar una i té la canvia per la cervesa. Tothom té dret a una botella, o aigua.
Al sortir, en una gran figura d'un troll de tres caps, hem de fer cua per fer la típica fotografia, tenim que demanar a un altre persona que ens la faci, sense cap problema.
Seguim camí per aquesta carretera entre altes muntanyes, amb magnífiques cascades, fins arribar a la paret Trollwall, o Trollveggen, una de les parets més difícil per escalar, que a més servia per fer salt BASE, encara que ara això està prohibit per les dificultats per trobar d'on llançar-se i l'estretor de la vall. La paret entre la base i el cim té uns 1.000 metres, amb un gran extra-plom.
Des d'aquí ja ens dirigim cap el vaixell, on al arribar faig una petita escapada per visitar un petit tros d'Alesund.
Avui ja hem d'anar a sopar al torn, menjador i taula designat per tots els dies. Ens toca una taula rodona amb la que guanyem amplitud, i la compartim amb gent de Reus, una historiadora, coneguda en els ambients culturals, i el seu marit, i una ex-companya de feina (que per cert no coneixia), també amb el seu marit.
El sopar ha estat molt be, ben servits i amb una sobre-taula molt agradable.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

0000000000000000000000














El vídeo correspon des del dia 25 al 27 de juliol



000000000000000000000000000










dissabte, 25 de juliol de 2015

Fiords Noruecs: Dia 25 de juliol. Trondheim


La Catedral (Nidarosdomen) 
Riu Nidelva des del The Old Town Bridge


Després de més d'un mes d'espera, ja que el viatge el vam comprar el 22 de juny, ha arribat el moment d'iniciar-ho. Per això sortim de Reus a les quatre de matinada, en direcció a la terminal 2 de l'aeroport del Prat. Hem agafat una oferta en aquesta terminal, ja que serà on arribarem. Ens dirigim on s'atura la llançadora cap a la terminal 1, que es on sortirem. El circuït turístic comença a Trondheim, volant des de Barcelona en un xàrter d'Ibèria, i finalitza a Malmo, tornant, també en xàrter d'Ibèria, però nosaltres tenim intenció de quedar-nos uns dies a Malmo, i tornar pel nostre compte.
Al arribar a la terminal 1 hem de buscar on es el mostrador de la facturació corresponent, resultant que es al mateix lloc on surten els avions del Pont Aeri. Molt gratament trobem que el personal de Pullmantur posa els indicatius perquè les maletes vagin directament a les habitacions del vaixell; així no caldrà agafar-les de l'avió i portar-les fins a la terminal del port. Com encara ens queda més de dues hores, hem estat dels primers de fer la facturació, ens anem a esmorzar. Els preus que fan pagar als bars-restaurants de l'aeroport haurien d'estar prohibits, es un abús en tota línia.
A l'hora indicada embarquem, després de passar el corresponent control de seguretat. Després de quasi quatre hores aterrem a Trondheim, havent tingut temps de veure uns capítols d'unes series televisives. Al sortir de l'aeroport ens estan esperant gent de Pullmantur, amb els autocars corresponents, i ens ofereixen una visita panoràmica a la ciutat, com a extra, pagant. De les persones que viatjaven en aquest avió, els que hem volgut fer la visita no hem omplert l'autocar.
Amb les explicacions de la Paola, de Dénia, que a més era la seva primera experiència en guiatge, hem conegut una mica d'aquesta població. L'autocar ha pujat fins un mirador on es veia tota la ciutat, incloent el nostre vaixell ancorat al moll, on amb una aturada hem pogut gaudir de la visió que es divisa des d'aquí i escoltar les explicacions de la Paola. Després hem fet una aturada per poder contemplar, per fora, la magnífica catedral i un altre per veure l'esplèndida visió de les cases multicolors a les dos ribes del Riu Nidelva, des del The Old Town Bridge. I ja ens hem dirigit a la terminal del port, on després d'un refresc, o un got de llimonada freda o d'aigua freda, hem passat a fer cua, per registrar-se, que ens posin una canellera plastificada del color que indica que el creure es amb “Tot inclòs” i ens donin la targeta identificativa per poder pujar i baixar del vaixell, amb foto inclosa que ens han fet al moment. Des d'aquí ja pugem al vaixell, tot passant per un control de personalitat, amb la tarja, i un de seguretat. L'autoservei de menjar està obert, fet excepcional, que ens permet dinar. Les maletes triguen una mica a arribar, però res que sigui preocupant. Amb retràs de l'hora programada l'Empress comença el des-amarratge i per tant el creuer. Encara que tenim destinat el menjador, torn i número de taula per sopar, avui no es regeix per això, pel que sopem una mica, a l'autoservei. A passar-s'ho bé, que per això hem vingut!.

 Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

000000000000000000







El vídeo correspon des del dia 25 al 27 de juliol



000000000000000000000000000










divendres, 17 de juliol de 2015

Divisió administrativa de Catalunya




Aquesta mapa forma part d'un projecte de nova divisió territorial de Catalunya, encarregat per Josep Puig i Cadafalch, el 7 de novembre del 1918, al Servei del Mapa de la Mancomunitat de Catalunya. L'encàrrec feia referència a l'establiment d'una divisió “fonamentada sobre les antigues comarques naturals i històriques , determinades per Mn. Norbert Font i Sagué en el seu treball presentat als Jocs Florals de 1897, i tenint en compte els factors geogràfics i circumstàncies de l'època actual”. El mapa fou presentat a la reunió del Consell Permanent, el 20 de gener de 1919, una setmana abans de l'aprovació d'un projecte d'estatut d'autonomia.




Actualment a Catalunya hi ha 42 comarques i sembla que encara no en tenim prou, ja que hi han zones que es volen desdoblar, en total hi han propostes per 10 més. Cada comarca està regida per un Consell Comarca,l que es un òrgan polític i administratiu. A més encara volen introduir les vegueries, com es normal regides per polítics. Tot això amb la despesa que comporta.
No seria més normal que les comarques, i perquè no només les 15 propostes per l'estudi anterior, serveixin com apropament al ciutadà de la gestió administrativa, sense consells polítics, i els tràmits més normals traspassats als ajuntaments que ho puguin suportar, els dels petits s'haurien de portar des de l'administració comarcal. I ens deixem de càrrecs polítics que només serveixen per sagnar les arques públiques, i que sigui tot portat per funcionaris de carrera.

I ja posats, perquè no, suprimir ajuntaments. I dins dels ajuntaments suprimir càrrecs de confiança. I rematant-lo, que els sous dels polítics dels ajuntaments estiguin fixat, no que cada ajuntament pugui posar el sou que vulgui. A més, que per assistir a consells d'administració d'empreses municipals no es pugui cobrar dietes, ja que va amb el càrrec. Empreses municipals?, de què ... això ja seria d'un altre estudi. De les diputacions no en parlo ja que estic convençut que aviat serem INDEPENDENTS.
Potser seria un pas per acabar amb la corrupció,



000000000000000000000



diumenge, 12 de juliol de 2015

Sant Quirze de Pedret, Camins de la Portella i Sant Pere de la Portella


Sant Quirze de Pedret
Sant Pere de la Portella



Des de finals de maig no havia fet cap caminada per la muntanya, exceptuant una sortida de tarda a mitjans de juny, a Sant Pere de la Selva. I com el company, per problemes familiars, també feia temps que no sortia, aviat ens hem posat d'acord per fer una escapada, aquesta vegada cap el Berguedà. La ruta triada ha estat “Els Camins de la Portella”, amb un track i unes explicacions baixat d'”inet”, de la pàgina de Turisme de Berga, pel que no cal explicar massa de la ruta.
Hem arribat al lloc de sortida, ens hem preparat i hem sortit a dos quarts de nou, tot creuant el Llobregat pel Pont de Pedret, magnífic pont medieval. Deixem la pista i comença la pujada, primer per uns amples esglaons de pedra i després per camí, fins a l'ermita preromànica de Sant Quirze de Pedret, amb un habitatge a quasi tocar. Mentre estem contemplant aquestes construccions i rodalies, per la pista, passen dos caminants sense aturar-se.
Seguim camí, tot passant prop de dos vaques amb bones banyes, i ens endinsem a la Vall de Guimbàs. Quan arribem a creuar el torrent del mateix nom, ens trobem que han tallat troncs i ens dificulta molt el pas pel sender, degut als troncs i a les branques que estan en mig del sender. Fins aquí hem anat veiem que han fet treballs forestals, però com anàvem per pista no ens dificultava el pas. Sort que ha estat un tros curt, però pesat. A partir d'aquí, s'han succeït els trams amb pujades que quasi m'han fet pujar a quatre grapes, sort que s'han anat alternant en altres de més suaus i alguns trossos una mica planers. Sempre emboscats amb bosc espès i humit però amb camí net. Bastant amunt ens han passat un parell que estaven prenent apunts per una possible marxa tècnica. Amb ells hem comentat el tros brut de baix i la forta pujada. Arribem a la Font Bona o de la Covil, on aprofitem per veure uns gots d'aigua. De seguida arribem a les runes de la Covil, antic refugi dels maquis, que sembla com si hagués estat una antiga masia aprofitada per tal fi, ara en runes total. Una mica més enllà aprofitem per esmorzar.
Després per un camí molt bonic, amb tres o quatre grans taques de pintura groga, amb ratlles picades a la pedra, significant la nostra ensenya, arribem al Coll de les Fustes i després d'una pujada, al començament (o final) d'una pista, que ja no deixarem fins a Sant Miquel de les Canals. Primer hem deixat a l'esquerra un camí, que es pel que l'any 2006 vam tornar cap a Vilada, i després un a la dreta, que va a Cal Mascaró, mas que nosaltres passarem encara que fent un recorregut bastant més llarg. Més o menys per aquest tros ens surt el sol, que no havíem vist fins ara, però les boirines no acaben de marxar, pel que la visió de la llunyania no acaba de ser agraïda.
Poc es pot explicar de la petita ermita de Sant Miquel, romànica com no podia ser menys. El mas de les Canals, es veu molt deixat, encara que no abandonat del tot. Tancat dins, però amb una porta oberta de sortida al pati, hi ha un gos, que primer ens borda, però després se'ns queda mirant, traient nomes el cap per la porta. Ens desviem una mica per mirar un pal indicador, que sembla que abans estava a la vora del camí, però ha quedat desplaçat, segurament al engrandir el camp de conreu, per cert que ara sembla abandonat.
La pista baixa forta, amb molt de pedruscall, amb revolts on els pocs cotxes que deuen pujar deuen patir de valent. Al costat d'una torre elèctrica deixem la pista, per agafar un sender atorrentat amb molta pendent, que fa que els genolls cruixin de valent. Déu-ni-do com baixa, tant per la pendent com pel desfet del camí. A més baixa per la solana ara que ja ens castiga el sol. S'arriba a la casa enrunada de Corrúbies, tot baixant per uns llisera. Era una gran masia que nosaltres deixem per després, ja que aquí decidim anar cap a Sant Pere de la Portella. Per això seguim pista avall (molt pedregosa) fins al Camí de la Portella, per després seguir per pista bona. Potser hi ha algun camí, sense pista però no ho conec.
A l'alçada de Can Dou deixem la principal per agafar a la dreta una de secundaria, que ens porta sota del turó de la Portella. No veig la bassa que hi figura al mapa, si que les restes d'una bassa amb pressa i canalització cap ella, que devia ser del Molí de la Portella. Tampoc veiem el molí i el terreny entre la pista i el Torrent de Cal Moliner no dona per fer floritures, ens ho impedeix la vegetació, amb els esbarzers entremig.
Pugem a Sant Pere i el primer que es veu es, a l'esquerra, la Casa dels Frares, amb una construcció afegida que fa mal d'ulls, de com destrossa la visual de l'entorn. Al costat de Sant Pere hi han runes de construccions annexes. Hi ha un tros que estan restaurant, però com sempre l'han de fer. Han reconstruït una escala, en un entorn de pedra vista, tota cimentada. La església com es normal tancada, i la llàstima es que mai preveuen deixar un espiell per poder veure a dins. La part de darrere fa patxoca, amb la torre i l'absis. Des d'aquí podem veure que al final de la carretera que hi arriba, hi han dos cotxes aparcats i els ocupants estan traient neveres i anant a fer “pícnic”. Després de descansar i menjar una mica de fruita, ens posem en marxa, que es refer el camí fet des de Corrúbies. Ara veiem la bassa a la nostra esquerra i una paret del que era el Molí de la Portella.
La pujada des del Camí de la Portella fins a Corrúbies es un suplici, aquí m'adono que no tenia que haver convençut al company de fer aquesta extensió, a més veig que els 3 litres d'aigua que portava no m'arribaran fins a les fonts que hi han després del Mascaró, tot i esperant que hi manin. A meitat i a l'ombra he de parar a descansar una mica. El company em dona una mica de sucre, que sembla que em senta prou bé.
Al arribar a Corrúbies, veiem que el senyal que indiquen cap a la Portella no son del tot clares, al menys per nosaltres, ja que podria ser que surti un camí una mica més amunt, i no fos per la pista, però no ho anem a comprovar, tenim ganes d'arribar al Mascaró per dinar i descansar. Arribar al Mascaró es fer l'última pujada forta del dia. Abans de marxar intento entrar al mas, enrunat, la porta i la vegetació ho permet, però primer quedo enganxat amb uns esbarzers i quan aconsegueixo passar, m'ataquen unes ortigues, i com porto camalls curts, he de sortir corrent d'allí dins, amb les cames coent. Seguim amb pas lent, soc jo el que alenteixo la marxa. Hi ha l'únic moment de dubte de tot el dia, ja que ens trobem unes senyals cap a l'esquerra, vorejant la barrancada i altres enfront. El gps m'indica que la direcció correcte es a l'esquerra. Tornem a anar per camí emboscat fins a una pista, per on pugem a la Collada de la Creu, i d'allí al Mascaró, al davant i sota d'una gran perera, amb fulles ben grogues, parem.
Com ja sabia, veig que em queda molt poca aigua, pel que agafo peres, que per cert son molt àcides i estan verdes, però els vaig extraient el suc a mossegades, que a la vegada que em dona líquid, em fa salivera. Després de menjar una mica, no tinc massa fam, acabar-me la poca fruita que em quedava i alguna peça del company, m'estiro a descansar. Quan m'aixeco m'adono que de la poca aigua que tenia, encara he perdut la meitat, ja que de la cantimplora s'ha sortit el tub, i a més m'ha deixat l'interior de la motxilla tota mullada. What a mess!! que diríem en anglès.
Agafo una gran quantitat de les petites peres, me les poso a la butxaca i seguim, ara avall. El camí ara torna a tenir algun tros desagradable de caminar. Trobem una font, però no raja. El company no va massa gras d'aigua però va fent. Jo amb les peres, extraient suc, també. Arribem a la Font de Bossom, i quina delícia ... mana aigua!!!. Em bec més d'un litre, omplo una cantimplora i mitja, el company un altre, i seguim. A l'alçada de la Font dels Rucs ens passen tres cotxes, el del mig amb una bona rascada de baixos. Nosaltres com no pot ser menys, tornem a beure, ara d'aquesta font.
Al poc de deixar dalt a la dreta la masia de Santaeugènia, hi han senyals que segueixen la pista i altres que marxen a la dreta, per un sender, com el track em va per aquí, l'agafem. El sender va baixant acostant-se al Torrent de Guimbàs. Sent l'hora que es, el camí estret, encara que molt marcat, a la vora del barranc, sense cap perill, enfosquint-se ja que anem dins d'un bosc espès, el tram se'm fa llarg. Fins que amb un giro estrany del camí, creuem el torrent i seguim paral·lels al Llobregat. Entre la vegetació es pot contemplar bonics tolls i saltants. Passem a tocar a les runes del Molí de Pedret, en un dels trossos mes foscos d'aquest tram. Arribem al pont, on veiem bastant de gent remullant-se o simplement passant l'estona al costat del riu, i arribem al cotxe quan manquen 5 minuts per les vuit del vespre, després de fer més de divuit quilòmetres. Un bon dia de muntanya, un molt bon recorregut, però jo, amb una manca de fons terrible. El sol ens ha picat de valent des de les Canals fins a després de dinar. La resta, primer cobert i després quan el sol ja baixava hem anat molt emboscat. En els llocs que la descripció deia que hi havien bones mirandes, el cel estava cobert, si que pogut contemplar les serralades boscoses del sud, que ens ha acompanyat tot un bon tros de la caminada. Avui el track gravat no ha estat del tot perfecte, no sé si per les condicions atmosfèriques o què, però al posar-ho damunt del mapa, he vist imperfeccions no usuals.
De tornada hem parat a Cal Rosal a fer un refresc que ens ha permès arribar a casa una mica desperts.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000




diumenge, 5 de juliol de 2015

No es això companys


Tinc la esperança que aviat aquesta cançó serà un mal record del passat. ÀNIMS NOIS QUE HO TENIM A TOCAR.


000000000000000000000