"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimarts, 28 de juliol de 2015

Fiords Noruecs: Dia 28 de juliol. Flam


Cascada Tvinde
Cascada Kjosfossen


Doncs resulta que la navegació no ha estat gens tranquil·la, encara que ahir abans d'anar a dormir ho semblava. Jo he notat que ben entrada la nit el vaixell s'ha bellugat molt però he continuat dormint, sense preocupar-me. Els companys de taula de sopar ens han confirmat que el ball ha començat allà a les 2 de la nit i ha estat per unes quantes hores.
Per avui ens han citat a un hora una mica més tardana, ja que tot va en funció de l'hora que el vaixell ha de sortir del moll, per la distancia a navegar durant la nit. Com sempre ens hem reunit al Saló Broadway, que es el mateix que a la nit fan actuacions. Jo no he anat a cap d'aquestes, encara que diuen que la majoria son molt dignes de veure. L'excursió es farà a l'inrevés del que posava a la pàgina web de Pullmantur, agafant el tren al final i no al començament. Després de l'experiència crec que ha de ser més bonic fer-ho de pujada, però ...
El bonic del dia d'avui comença quan el vaixell està arribant a Flam, pel fiord Aurlands, ja que aquest tros es sensacional, segurament afavorit per la llum que hi ha en aquest moment. No cal dir que el fiord, com tots, està entre altes muntanyes, totes elles amb continues cascades que baixen de les glaceres a petar a les aigües dels fiords. Si semblava que el dia no podia millorar, estava molt equivocat, ja que durant tot ell, s'aniran succeint les visions a cada qual millor.
Sortim tot seguint la E16, la Gudvangatunnelen, que passa per varis túnels, alguns de bastant llargs. Segons ens explica la guia, Maria (de les Canàries), a Noruega i mercès als guanys del petroli van fet un gran projecte de construcció de túnels terrestres per destrossar el menys possible el paisatge, junt amb un altre de túnels submarins, per suplir en el possible, la comunicació per transbordadors, estalviant-se la població, molt de temps i diners, ja que depenien dels seus horaris, o donar grans tombs per carretera. Sorprèn que les carreteres principals son de dos carrils, ben pintat a les vores i al centre, però les secundaris, bastant estretes, no tenen pintat al centre. S'ha de dir que la població total de Noruega es de poc més de 5 milions i a la capital hi viu quasi 1 milió. O sigui es poca població per l'extensió de terreny. Aquesta zona degut al turisme i a l'època està una mica animada, però res semblant al que passa a les nostres terres.
Seguint amb l'excursió, parem a Gudvangen on hi ha una botiga-bar-restaurant i una bonica àrea d'esbarjo. Està al costat de l'embarcador del transbordador, i a tocar el fiord Naeoy. Aquestes petites parades s'agraeixen sobre tot les cames. Tenim temps de veure l'arribada d'un dels ferrys que comunica aquesta zona. Tot seguit fem un marrada de la ruta principal, per agafar la Stalheimskleivane, la carretera amb més pendent de Noruega. Era una carretera postal, o sigui de les principals, però per la seva estretor i corbes tancades només es permet passar-la de baixada. Aquí també ens expliquen que en segles anteriors, a les principals carreteres hi havien hostals com a màxim cada 40 kms., que es la distància que podia recorre una cavalleria al dia, i on podien hi havia als 20 kms. Com no podia ser menys quasi dalt del cim hi havia una, des de fa anys convertida en hotel. La baixada es fa sentir, amb un grapat de gent que puja en bicicleta, deu-ni-do, que s'ha d'apartar perquè l'autocar pugui tombar. Com va sent normal, deixem varies cascades, i en una, el xòfer s'atura per poder contemplar l'arc de Sant Martí, entre l'aigua i nosaltres. Formidable!. I per acabar-ho d'arrodonir, la visió, ben a baix, de la vall que em deixat per un moment, i on ens dirigim.
Tornem a la E16, deixant a l'esquerra el llac Oppheim, per tornar-se a parar a la cascada Tvinde, de la que no hi ha paraules per descriure-la. Gran cascada, que sent força ampla al començament de la seva caiguda, es va eixamplant format un gran cua de cavall, i que segons ens explica la Maria, si hi veus de la seva aigua, guanyes joventut i potencia sexual. Jo he begut, per l'assumpte de la joventut. Un noi d'una vintena, s'ha bany en un dels molts tolls que es formen al arribar baix. Quan ha sortit s'ha tapat amb una tovallola i amb la companya s'ha dirigit cap a l'aparcament, jo li he preguntat si estava freda i m'ha contestat que molt, encara riem ara.
Després d'aquí, ja no hem parat fins a Voss, on tenim el dinar en un hotel de la localitat, prop de l'estació de trens. El dinar torna a ser d'autoservei, i com va sent normal, al començament tothom vol agafar el menjar alhora, mira que es fàcil començar una cua on estan els cobert i els plats i anar tombant la taula. Segons la Maria això només deix de funcionar amb els espanyols i els italians, amb tots els grups d'altres països funciona bé. Després de dinar tenim temps de passejar una mica, jo puja a la terrassa de la biblioteca on es té una maca visió del llac Vangsvatnet.
Estem puntuals a l'estació ja que hem d'agafar un tren d'una línia regular d'Oslo i Bergen. Ens donen les instruccions en quins vagons ens hem d'asseure i quan arriba el tren, tots amunt. El paisatge que es va veient des del tren es molt bonic, seguint el que anem veiem des del primer dia.
Quan arribem a Myrdal ens baixem, per esperar al famós Tren de Flam, amb fama molt ben guanyada, per cert. Es el tren que salva el major desnivell del mon sense cadenat; per guanyar-ho, té un túnel on va en espiral sobre varis nivells, tant dins com fora de la muntanya. Està clar que això no s'aprecia. Quasi el 80% de la via té un grau de pujada de 55 per mil, 1 metre de pujada per 18 de recorregut. Salva un desnivell de més de 850 metres en 20 quilòmetres de recorregut. Segons ens explica la Maria, les obres van començar al 1924 i es van finalitzar al 1940. Sense els mitjans actuals l'enginyer va calcular tota l'obra i al finalitzar es va comprovar que havia errar en 1 centímetre de pendent, i que dies abans de finalitzar es va suïcidar en la creença que tota l'obra seria un fracàs. Aquestes dues anècdotes no les tinc contrastades.
Mentre el tren va baixant, va frenant en llocs interessants i per uns altaveus ens expliquen, (castellà inclòs) el que es veu. També s'atura a la cascada Kjosfossen, on baixem del tren per contemplar-la, hi ha música de fons i una “fada” de vermell, ballant en unes roques a tocar la cascada. Espectacle molt bonic. I quan finalitza la música tots al tren un altre vegada. Una mica més avall, el tren frena per poder veure la serpentejant carretera, creuada per un cascada (com si no), que van haver de fer perquè els treballadors i els materials emprats en les obres poguessin pujar a Myrdal. A la resta de baixada continuen disparant totes les màquines de fotografiar, incloent la meva. Passem el poble de Flam, separat del nucli del port, on sembla que fa pocs anys va quedar incomunicat degut a un allau, però que no va provocar que els nens no anessin a l'escola.
Arribem a l'estació de Flam, a tocar el moll on tenim el vaixell ancorat. Estem cansat i no entrem a veure el museu del ferrocarril, que està a la mateixa estació del tren.
Si hagués de triar qual es la més bonica de les excursions de tots els dies, seria bastant difícil, però segurament em quedaria amb la d'avui. Com sempre abans de sopar, i uns pocs dies, després, pujo a la terrassa de dalt, per veure durant una estona, navegar entre les altes parets de les muntanyes, i es llavors quan em venen records del que he vist, del que he sentit i sobre tot de les anècdotes, histories, llegendes i vida actual dels noruecs, explicades de manera molt amena pels guies. Una cosa que m'ha sobtat bastant, es que en el camp, les agrupacions de granges sempre tenen la bandera de Noruega dalt d'una alt pal, en mig del grup d'habitatges, que crec deu demostrar que estimen el país. Que els cementiris estan agregat a les esglésies, i que per aquestes, a mitjans del segle passat, van fer una normativa que havien de tenir la suficient capacitat perquè càpiga més del 60% de la població, així els homes no tenien excusa per no entrar als oficis, al·ludint que no hi ha lloc, quedant-se a fumar afora. Com sempre han estat de fusta, han patit nombrosos incendis.
També curiós els colors de les cases, sobre tot a la part rural i la part vella de les ciutats. Els rics pintaven la casa de color blanc i els pobres de color vermell, el color blanc era molt més car. I les cases dels avis, ja jubilats, eren de color groc. Ara es bonic, al camp, veure un conjunt d'habitatges on la casa del mig es la de color groc. Actualment les granges pinten els habitatges de blanc i els edificis annexes de vermell.
Una anècdota de no sé quin dia ens van explicar, es que en una zona costera la gent no volien ser enterrats als cementiris dels pobles, ja que en temps passats quan els vaixells espanyols arribàvem per comerciar, comprant arengs al noruecs, com venien de buit, ja que no tenien res a vendre, i els vaixells per la seva estabilitat havien de portar pes a les bodegues, portaven terra que després buidaven, i aquesta era, normalment, escampada pels cementiris, i la gent volien ser enterrada en terra noruega i no terra espanyola.
Aquestes excursions estan donant molt de si, ja que a més dels paisatges i visites ens estan explicant molt i crec que molt be, la vida i costums d'aquesta gent.

Per veure i/o les fotografies, teclejar aquí.





00000000000000000000000

El vídeo correspon als dies 28 i 29 de juliol



000000000000000000000000000



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada